I quin goig de matxada

Vegent alguns trossos de la retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest tinc l'ocasió de sentir de nou el terme castellà machada per a qualificar l'actuació d'una atleta. Eixa paraula és un d'eixos termes que va apareguent i desapareguent del vocabulari dels periodistes esportius castellans. De fet, trobe que més que modes, patixen passes —per no dir-ne pandèmies verbal—. De tant en tant hi ha la passa d'«estar en la pomada», la d'«otro dia en la oficina», altres voltes és una altre expressió més o menys ocurrent o absurda, com ara «hora menos en Canarias»... No seguixc massa els esports, ni en castellà ni en valencià, i segur que m'estic perdent moltes més perles lèxiques i ideològiques. Com que es tractava de la televisió pública espanyola, m'he decidit a enviar-los un comentari sobre la qüestió:

El DRAE 🔗 considera que el substantiu «machada» significa 'acción valiente', però altres diccionaris (el Gran diccionario del español actual, el Diccionario del español actual o el diccionari de María Moliner) aclarixen el significat i els matisos complets de la paraula: acció pròpia d'un mascle. L'associació amb la paraula «macho» és molt transparent, tot i que la RAE evite esta relació amb una definició neutra.

La retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest em sembla de gran qualitat. Per això em va sorprendre que un dels locutors utilitzara el substantiu «machada» durant la narració dels 35 quilòmetres marxa en referència al mèrit d'una atleta, Cristina Montesinos.

El terme «machada» és poc usual actualment en les retransmissions esportives en castellà, per això xoca encara més que s'utilitze en referència a les dones esportistes. Este ús connota el mèrit de l'esportista en relació amb un nivell propi del mascle.

Crec que seria preferible que no s'utilitzara este terme en les informacions esportives. De fet, no es fa servir en altres àmbits informatius quan es comenta una «acció valenta» (cosa que evidencia la insuficiència de la definició del DRAE).

Estic convençut que el comentarista ha fet servir el terme per inèrcia. Segur que, amb una informació més àmplia sobre el valor d'esta paraula, preferirà evitar este terme sexista i masclista.

Evidentment, a banda del comentari sobre el lèxic sexista, els escric en valencià, a vore com responen, si és que ho fan. L'aŀlofòbia, la xenofòbia, la discriminació lingüística, el masclisme, el sexisme, són variants del mateix tema, encara que massa voltes mos oferixen la informació tan parceŀlada que s'esborren les implicacions i les incongruències. Un amic meu periodista, Vicent Mifsud Estruch, té molta habilitat per a fer-les vore: 🔗

El neonazi que va atacar amb un artefacte incendiari la seu de Múrcia d’un dels partits que governa Espanya està en casa per decisió judicial llegint com un jutge imputa per terrorisme 13 persones per les sospites que hipotèticament pogueren fer algun explosiu per atacar algú.

Per cert, en valencià, una matxada no ha adquirit l'accepció masclista, però sí les altres que té en castellà: 🔗

matxada
1. f. RAM. Conjunt de bèsties mulars i cavallines.
2. f. Dita o acció faltada de bon sentit, feta per estupidesa o per a impressionar.

Amb uns mitjans suficients i apanyats en valencià, el masclisme —esportiu o recreatiu— també donaria bons comentaris i titulars. I quin goig seria poder replicar i esmenar-los.

La troca de les excuses

Van destiŀlant-se els articles d'opinió i d'anàlisi que poc menys que conclouen que serà impossible que el valencià-català arribe a ser oficial en la Unió Europea, ja que la modificació del Reglament número 1 🔗 s'ha d'aprovar per unanimitat. El raonament més amanoset i oportunista que tindran a mà els estats (essencialment, França, i inclús Itàlia) el dona Josep Palomero en «Serps d’estiu: l’encaix de les llengües d’Espanya alsàmbits institucionals» (El País, 23.08.2023) 🔗:

En els organismes de la Unió conviuen en l’actualitat vint-i-quatre llengües oficials i de treball que tenen rang de llengua oficial en tot el territori de l’estat adherit.

A més d'això, l'article de Palomero deixa unes pinzellades dels seus esforços per «alterar l’ordenament jurídic vigent de les llengües oficials de la Unió», que no és plat de gust per als nacionalistes que tenen un estat a la seua disposició ideològica i fàctica.

Com que l'estiu continua calent, si no mos distrauen prou el mundial d'atletisme, podem pegar una miraeta als articles de Leonadro Giménez («Les altres llengües espanyoles també existixen») 🔗 o d'Àngel Calpe («Del valencià i l’ús de les llengües oficials en el Congrés i en la Unió Europea») 🔗. El primer continua mantenint l'«esperança», actitud saludable i que no s'ha de perdre mai, encara que recordar el decàleg d'Ares del pp 🔗 de Francisco Camps és més depriment que iŀlusionant.

En l'article de Calpe, mirant-ho des d'un altre punt de vista, servix per a recordar que els nacionalismes solen caure en el supremacisme, dos tendències polítiques i mentals que apareixen inclús on seria més útil i beneficisó fer un exercici de confiança i d'empoderament democràtics respectant i aprofitant realment la riquesa lingüística i cultural amb què adobem la llengua.

La nota més curiosa és el fet que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua 📜 va deixar més o menys clar —amb les revoltes que vullgues— que en podem dir valencià, català, valencià-català o català-valencià, i sempre estem parlant de la mateixa substància:

Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua

Però, ai, n'hi han massa que lligen a la travessa i que pretenen resoldre ara confusions denominatives del passat que tan sols servixen per a justificar retroactivament les manipulacions nominalistes amb què s'entreté la part més estantissa del dret predemocràtic espanyol que actua contra les llengües que no són els castellà-espanyol. Ja seria hora que els experts de torn exposaren explícitament que disposar de diferents noms és una «gràcia» que no mos afecta només a mosatros ni hauria de tindre cap rellevància per a l'ús de la llengua. En l'informe dels experts sobre el compliment de la carta europea de les llengües podem llegir: 🔗

El doble terme “valencià/català” és la designació que s'ha d'utilitzar per referir-se a «la llengua local i històrica dels valencians».

En el mateix informe poden notar que parlen del «castillan» i de l'«espagnol» (versió francesa) —«castilian» i «spanish» en la versió anglesa— sense que això tinga més conseqüències ni servixca per a trossejar eixa entitat legal o lingüística. Eixa preocupació pel nom —¿per a quan un decàleg de noms?— és una de tantes maneres d'embolicar la troca de les excuses que faciliten el desús real del valencià-català.

Un beset al trofeu

Ahir dubtava jo sobre si era delicte l'abús labial amb què el president de la federació espanyola de fubtol Luis Rubiales va forçar una besà als morros de la futbolista Jennifer Hermoso —agafant el cap de la jugadora amb les mans—. La qüestió és que encara que no siga cap delicte amb conseqüències penals —a més, comés a Austràlia, busca qui t'ha pegat...—, eixe gest forma part d'una gestualitat sexista i agressiva, ja que el mateix Rubiales va fer ostentació gestual dels genitals durant el campionat. Això és llibertat d'expressió, per bròfega, absurda o desagradable que siga.

Però no tot el que és legal es convertix en acceptable o admissible. Ben al contrari, els codis de conducta mos obliguen des que som menudets, i són codis de comportament que s'establixen per a arribar o mantindre's en els càrrecs de moltes institucions. I no cal afegir més rotllo a la qüestió, ja que Takse m'ho ha aclarit immediatament: si en lloc d'un home haguera segut una dona i s'haguera alçat la samarreta per a ensenyar les mamelles —amb sostenidors o sense, un gest típic en celebracions, reivindicacions o protestes— estic «quasi» segur que no hi hauria polèmica i que ja l'haurien destituïda. Trobe que el càrrec li hauria volat immediatament i no hauria arribat a poder-li pegar cap morrejà a cap jugadora. Ni un beset al trofeu.

Els codis agradables

M'he despistat, m'he concentrat i, després d'esborranys i proves, he redactat el codi css per a fer que la bibliografia 🔗 tinga unu format un poc més agradable:

/*22.08.2023. Estils per a la bibliografia*/ ul.bibl { list-style-position: outside; list-style-type: none; margin: 20px; padding: -10px; text-indent: -40px; } div.bibl { text-align: right; margin-top: -10px; margin-bottom: 20px; padding: 5px; } .cogn { font-variant: small-caps; }

Fent això me s'ha passat pensar en un altre format que també hauria de ser més agradable per als drets, els sentiments i les emocions: a més de masclisme rutinari, no sé si és una agressió sexual que l'home que presidix una entitat esportiva li pegue un bes en els morros a una subordinada, encara que ella no es considere agredida pel gest i no li done importància perquè l'emmarca en el moment de celebració de la victòria en una competició esportiva. 🔗 ¿És agressió si l'agredida no es sent víctima ni actua com a denunciant? Correcte no va ser, però les «incorreccions» del poder tenen excusa, coartada i advocats.

La cosa serà una de tantes polèmiques amb què refresquem l'estiu. El «¡viva Espanya!» és també un codi «agradable» compartit per Luis Rubiales i Jenni Hermoso, i supose que servirà per a tapar-ho tot.

Brossa verda

Tenen temps de posar-se la bena abans de tindre cap ferida, de no saber com agarrar-ho, de confondre no saber què dir en valencià que no els ixca en castellà, tenen de temps fins que es gele l'infern —no cal fer-se massa iŀlusions— abans que el valencià-català arribe a ser mínimament utilitzat per a res oficial a la Unió Europea. El reglament número 1, que regula el règim lingüístic de la Unió Europea s'ha d'aprovar per unanimitat, i pareix prou clar que, posem per cas, la «democràtica» —en tantes altres coses— França no acceptarà que es faça oficial una llengua que les estructures nacionalistes jacobines d'este estat pretenen que desaparega de l'ús quotidià. 🔗

En tot cas, els gallecs tenen el galaicoportugués —altrament dit portugués a seques, si aconseguixen superar el nominalisme—, els bascos tenen el règim foral i invertixen en l'augment de l'ús del basc —inversió que té efectes impensats, inclús en la Guàrdia Civil d'allà— 🔗. Els valencians tenim les recialles del que aconseguixquen andorrans, catalans i balears, amb l'afegit que ara sabem que, si no tenim més després de huit anys de govern de coŀlaboració i estirades de cabelles entre psoe, Compromís i Podem, és perquè ho podrem millorar a l'altra, si el retorn de la dreta a la Generalitat deixa brossa verda. Mal està.

Cita dominical / 770: Roser Penalva Martínez

De vegades és tan fàcil com escriure eixe post d’instagram, eixe tuit o eixe whatssap al grup de classe o del treball, i fer-ho sempre en valencià.

Roser Penalva Martínez, «La importància de les "xiquiques" coses», Diari La Veu, 12.08.2023. 🔗

La foto del sàbat / 160

Arribaran coses bones que s'apegaran com els xiclets, diu la Bíblia... O ho hauria de dir.

Eufòria i ressentiment

M'assentaré un moment en el banc del sinofós a engolir-me el ressentiment. Si no fora per les voltes que mos l'han pegà, quasi que em deixaria dur per un poc d'eufòria contiguda inclús, perquè han anunciat uns canvis reglamentaris i legislatius que fa quaranta anys que qualsevol institució mínimament coherent en la convicció i pràctica democràtiques haurien d'haver implantat. ¿Ha arribat l'hora realment? Caldrà vore-ho: 🔗

Principi d’acord entre JxCat i PSOE per l’ús del català al Congrés 🔗

El govern espanyol demana a la UE iniciar el procés perquè el català, el basc i el gallec siguen oficials 🔗

ERC i PSOE acorden l’oficialitat del català a l’Estat i a la UE 🔗

Plataforma per la Llengua troba «insuficient» impulsar el català a la UE i en reclama l’oficialitat 🔗

El català a Europa, un recorregut entrebancat 🔗

Espere que els diputats i polítics valencians que no utilitzen el valencià —tant si en saben com si no— 🔗 perquè s'excusen en les normes que no ho permeten, trien entre protestar cínicament perquè els han llevat l'excusa per a la renúncia lingüística o posar-se a parlar i escriure en valencià-català com si la llengua fora un fet que els valencians hem de de compartir i difondre i un intrument més del poder democràtic, al costat del castellà-espanyol. No hauria de ser prohibit, censurat, retallat o amagat, no hauria de ser un «tresor» polític a disposició dels bucaners de la demagògia. 🔗

L'autoestima sense xafar-se els dits

Faig un petit apunt en l'aoetic amb la intenció de vore si a l'iec li pega per resoldre l'accepció 'trepitjar' que li falta al verb xafar —que pareix que no és habitual per a aixafar, segons el diec; sí que ho seria, segons el gdlc— i, en conseqüència, l'error de remetre de xafar a aixafar, on no hi ha el significat eixe de posa els peus damunt d'una cosa caminant o estant allí parat, que és el significat primer de la variant xafar allà a on es diu, com a mínim, al País Valencià.

Ja ho vaig comentar en l'apunt «Xafant el camí dels dialectes» (04.11.2020) 🔗, però encara no pareix que hagen resolt res. Per tant, l'error en les accepcions i les remissions dels diccionaris va fent forat i la bugà va perdent no sé si llançols, però sí saragüells i calcetins. I inclús samarretes d'eixes que difonen les variants usuals i reforcen el coneiximent i l'autoestima de la pròpia llengua.

L'estima ha de començar per aprendre i comprendre la «norma» social que —i quan— beneficia la comunitat. Això correspon a la variant dialectal pròpia de cada lloc. Els qui la substituïxen per un suposat «estàndard» o per una «normativa» constrenyida —la que coŀlecciona casuística en lloc d'emetre regles i lleis—, estan validant el tripijoc supremacista amb què s'imposa l'«estàndard» espanyol com a norma, joc de mans que es fa, tal com dien aquells instruccions secretes del segle xviii i fins ara, «sense que es note» 🔗 —i realment deu ser aixina—. Sense que es note, si no ho vols notar, és clar. Per ací no és igual xafar el carrer que xafar-se els dits, o que aixafar la llengua.

La picaren

La vida social va repetint els cicles. Podem pensar que avancem, perquè això és possible fer-ho si construïm i conservem les estructures culturals i ideològiques que anem validant i aplicant en comú, com a societat. Però si descuidem o abandonem eixa tasca, que ha de ser permanent i constant, som sempre una nova pàgina que s'escriu o, inclús, que es reescriu en cas de necessitat. Les mutacions genètiques que mos afecten no fan que la ment humana interioritze res tan sòlid i fix que puga servir de base per a nous pensaments: el procés educatiu i de socialització és i ha de ser la faena del matalafer.

En el llibre Sociolingüística de la llengua catalanade Boix i Fuster i Vila i Moreno (1998) tope amb una referència al Quebec dels anys huitanta que no ha fet callar encara els demagogs de guàrdia de la comoditat, la naturalitat i la «bona» educació:

«Hom no parla seguint la llei sinó seguint les normes. [...] I en el context de revolta conservadora contra l'Estat que regna des de Reagan, converteixo el meu opressor en «individu vexat per la llei totalitària".

L'excessiva dependència de la norma jurídica per part dels qui difonen la llengua subordinada és contraproduent per a la seva causa perquè una llengua dominant pot arribar a ésser associada amb la naturalitat i l'espontaneïtat.

Llegint això podem entendre els paranys i subterfugis dels qui pretenen ser naturals, neutrals, els qui apeŀlen a la comoditat i a les bones maneres, i que saben que en realitat estan aprofitant-se de la desigualtat i la discriminació dels marginats pel sistema de normes que ells imposen informalment (o formalment, quan els convé: censura, prohibició, imposició). Els individus i coŀlectius marginats o marginables tant poden ser els valencianoparlants com les dones de qualsevol condició, els animals maltractats o torturats, el medi ambient o l'aigua.

¿Fins a on arriba eixa «llibertat» ultradretana? Per a fer-mos-en una idea, podem acudir a les pràctiques anteriors que hem patit d'eixa ideologia, com ara la Llei 44/1967, que regula l'exercici del dret civil a la llibertat en matèria religiosa, 🔗, i s'entén tot:

El ejercicio del derecho a la libertad religiosa, concebido según la doctrina católica, ha de ser compatible en todo caso con la confesionalidad del Estado español proclamada en sus Leyes Fundamentales.

Cantava Paco Muñoz, «la llibertat la picaren» i continuen picant-la. És la norma.

La llibertat que fa por

¿Qui té por de la llibertat? No em vaig llegir el llibre La por a la llibertat d'Eric Fromm 🔗 quan tocava, és a dir, quan estava tant de moda —al costat de L'art d'estimar, que tampoc m'he llegit—. M'estranya no tindre'l entre els llibres heretats, perquè als anys setanta del segle passat em sembla que me'n topava un dels dos per qualsevol racó de les cases d'algun familiar. I ara pareix que l'haurem de rescatar per a poder entendre, assimilar i replicar davant l'apropiació fraudulenta que han fet algunes persones de la paraula llibertat, com si la paraula fora màgica i no tinguera múltiples versions principalment condicionades pels interessos particulars de qui en privatitzen els beneficis i en socialitzen els costs.

Mentres em pense si l'agarre ara o més avant, em llegiré alguna cosa de Freife 🔗, un article de Roazen sobre la vigència de Fromm, 🔗, l'entrada llibertat del diccionari de Bunge, 🔗, un llibre de Vicenç Fisas 🔗 i més articles i llibres que vagen apareguent pel camí de la «llibertat».

Pareix que sí que hi hem pensat molt i bé, però de tant en tant continuen pegant-mos-la a ran de mànec:

Fromm [...] va mostrar que és sempre molt carregós assumir les nostres responsabilitats i acceptar les implicacions socials derivades de l'exercici de qualsevol llibertat.

Jean Romain, Le temps de la réraison.

La gossera indolent supera massa sovint l'esforç de la responsabilitat.

Posar fi a la discriminació lingüística

Les meues idees arriben molt llunt, però els meus treballs es queden sempre a mitjan camí. Per sort, hi ha qui fa propostes concretes i materials que podrien fer avançar les polítiques progressistes més enllà de les idees, les lamentacions o la retòrica victimista. Segons informa el Diari La Veu, 🔗 el grup Koiné 🔗, supose que per a evitar les trampes al solitari que es fan molts polítics —inclosos els independentistes catalans, tal com vam vore en el juí davant el Tribunal Suprem espanyol— ha llançat una proposta en paper que es pot firmar i confirmar que és un compromís aplicable al Congrés dels Diputats estatal.

Com si hagueren hagen pensat que donant-los ho pensat, mastegat i escrit en paper, els polítics del torn favorable a la diversitat lingüística i a la gestió democràtica de les institucions, sentiran que es poden recolzar més en l'evidència que la discriminació lingüística acaba als països perifèrics de l'Espanya radial, però comença precisament al centre madrileny que s'engul pressuposts i ideologies com si fora un forat negre que la física quàntica no ha acabat de detectar.

El paràgraf final del document hauria de ser una consigna d'aquelles que podria substituir les de les casernes de la Guàrdia Civil:

Treballaré per tal que el meu partit impulsi les mesures necessàries per a posar fi a la discriminació lingüística en tots els òrgans del Regne d'Espanya, ministeris i organismes públics, i per tal que, a partir d'ara, tota mena de lleis i decrets deixin de privilegiar el castellà i garanteixin la igualtat entre els parlants de les diverses llengües de l'Estat.

Encara que semble massa llarg per als frontispicis casernaris, amb bona lletra i esperit democràtic segur que els quedava niquelà, i comprensible.

Cita dominical / 769: Anna Punsoda i Ricart

En un món globalitzat de solters urbans i mig psicòtics, les virtuts d’una llengua materna amb història al territori tenen més valor que mai.

Anna Punsoda i Ricart, «Heretaràs la llengua», Núvol, 24.05.2023. 🔗

La foto del sàbat / 159

Si més no, glopet a glopet, mosset a mosset.

«Qui dorm, només somia»

No recorde com va ser que vaig arribar a la cançó «Qui dorm, només somia» 🔗 de la banda americana Deerhoof. La vaig afegir a la meua llista de cançons, sense caure que era banda americana. No sé per què van pensar que havien de fer una cançó en català, però el cas és que els va eixir molt bé. Em va agradar, entre altres motius, perquè em va semblar que era una barreja de japonés (la primera estrofa) i català (la segona estrofa). Més avant, quan vaig trobar la lletra, vaig descobrir que estava tota en català:

Son lleuger, Dràcula
No vull dormir massa
Nit, dia, tant se val
Poc descans no está mal

La vida dura poc
És veritat? No és veritat?
La vida dura poc
És veritat? No és veritat?

La cantant de la banda, Satomi Matsuzaki (naixcuda a Nakano en 1974), explica que la traducció de l'anglés al català la va fer amb un amic seu, Jose Ros, connectats per Skype. Segons Satomi, els catalans que van escoltar la seua versió cantada ja en català van pensar que la cantant era mallorquina. 🔗

La banda ja té una llarga trajectòria, 🔗 però de moment no té entrada en la Viquipèdia. Algú s'hauria d'animar a fer-la, encara que només fora per a difondre que, ves a saber per què, van tindre la fantàstica idea de compondre una cançó en català. A més, hi apareix Dràcula, 🔗 personatge inesperat que pot anar bé per a afegir-lo als tòpics poètics i musicals dels nostres trobadors moderns.

El reflex editorial

Espere que encara que siga lentament, però sense tardar massa, es vaja fent el balanç dels huit anys botànics al País Valencià, mentres mos refem per a tornar a votar forces polítiques que facen propostes pel progrés constructiu social i econòmic, i per la millora cultural i ambiental del país. Després de l'experiència passada, ara ve la penitència per tot, inclús o més encara per allò que no van arribar a fer.

Una mostra ràpida de balanç relacionada amb l'economia i la cultura la podem llegir en dos comentaris lligats a les editorials valencianes que apareixen en un article de Pol Torres Criado en Núvol. 🔗 La versió de Vicent Baydal (editorial Llibres de la Drassana):

«Encara que durant els vuits anys del [Pacte del] Botànic es podria haver fet molt més pel sector, almenys ha estat una administració que s’ha mostrat a favor de la cultura valenciana». Les dades l’hi donen la raó: durant el 2022, les ajudes a la producció editorial al País Valencià han estat les més quantioses que s’han executat en les últimes dècades, unes subvencions que «són clau per oferir llibres de qualitat i fer créixer el sector i allunyar-lo de la precarietat econòmica i laboral», explica Baydal.

I la versió de Jan Brugueras (editorial Tres i Quatre):

«Ara ens fixem en el nou govern d’extrema dreta, però el problema al País Valencià, i en realitat també al conjunt dels Països Catalans, és de caràcter estructural. El que hi ha encara i el que hi havia també durant el Govern del Botànic és una subordinació lingüistica i cultural davant el castellà i la cultura espanyola. [...] Durant vuit anys de Botànic no hi ha hagut un canvi en el món mediàtic valencià, més aviat al contrari: no s’ha creat un món mediàtic propi i autocentrat valencià, sinó que ha subsistit el que ja hi havia».

Tant el món editorial, com el món relacionat amb la política lingüística —tots els àmbits socials, culturals i econòmics, de fet— haurien de repassar què es va fer i com, i què no es va fer a pesar que era i és necessari. No es tracta de regirar i rescatar els vells dogmes que és possible que foren útils en altres èpoques, sinó de no malbaratar huit anys de pràctica de govern. L'experiència hauria de servir per a fonamentar les polítiques possibles d'un futur... pròxim. Ai.

Mutants normals

Sembla proverbial o tòpic pensar que al País Valencià no tenim una cultura o una situació cultural «normal». Lligc de casualitat una frase de Toni Cucarella 🔗 del 2004 (dBalears, 30.10.2004): 🔗

«Si aquesta fos una cultura normal jo estaria ací parlant de la meva obra i dels meus llibres i no de política lingüística i sociolingüística»

No sé quina seria realment la situació de normalitat per a Toni Cucarella, però segur que no seria vista com a «normal» per tots, ni tan sols per «mosatros» (¿qui són els nostres?). Fem la cerca en idiomes diferents per la xarxa i trobar que Algèria, Rússia, el Líban o la Xina no són «normals»..., ja ho sabem, ¿oi?, però tampoc Alemanya o Itàlia.

Hauria de consultar l'hemeroteca, però trobe que al cap de vora cinquanta anys ja hauríem d'assumir que eixa suposada «anormalitat» és la nostra manera de ser «normals». Eixa malíccia preadolescent, si no ho recorde malament, la passem més o menys entre els set i els quinze anys, però com a societat pareix que mos hagen convençut que tot ho podem atribuir a la nostra «anormalitat», sense que acabem de vore que una situació o fenomen que és permanent, constant, previsible i estable, deu ser «normal». Si més no, la nostra versió de la normalitat.

Al País Valencià i arreu, podem vore que això de sentir-se estrany, peculiar, «anormal», és un tòpic utilitzat de manera arbitrària i amb funcions diferents, per a desprestigiar, per a resignar-se, per a activar o per a desanimar. Mirant-ho sense manies, eixe tòpic és un instrument multiús de caràcter emocional i que no té cap fonament sòlid ni suport científic ni rigor metodològic. És una expressió que vol dir-ho tot i que no vol dir res, és una variant de l'«això aixina que hi ha allà» de la gossera inteŀlectual.

Els humans som uns mutants evolutius. ¿Què és normal? Segons com, l'estat d'anormalitat.

La sopa de les lletres

Botant ací i allà per la xarxa valenciana, inicialment per trobar material sociolingüístic i de política lingüística relatiu a les dos legislatures passades del Botànic, i després per vore què ha escrit qui siga dels noms més recurrents sobre qualsevol tema que els puga interessar, tope amb el web País Valencià, Segle XXI 🔗, que té una bona llista de col·laboradors (140):

Pau Alabajos, Manuel Alcaraz, Joan del Alcázar, Xavier Aliaga, Vicent Alonso, Ferran Archilés, Carles Arnal, Doro Balaguer, Enric Balaguer, Marc Baldó, Josep Lluís Barona, Carles Barquero Genovés, Francesc Bayarri, Vicent Baydal, Adolf Beltran, Josep V. Boira, Emèrit Bono, Joan Borja, Dídac Botella, Francesc de P. Burguera, Núria Cadenes, Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Neus Campillo, Pau Caparrós, Juli Capilla, Joan Carles Carbonell, Sebastià Carratalà, Rafael Castelló, Agustí Cerdà, Alfons Cervera, Javier Cid, Santi Cortés, Josepa Cucó, Antoni Defez, Francesc Devesa, Carles Dolç, Martí Domínguez, Vicent J. Escartí, Maria Josep Escrivà, Francesc Esteve, Francesc Felipe, Carmel Ferragut, Adelaida Ferre, Enric Ferrer Solivares, Vicent Flor, Gerard Fullana, Vicent Galiana, Ernest Garcia, Gabriel Garcia Frasquet, Rubén Garrido, Amanda Gascó, Emili Gascó, Andreu Ginés, Xavier Ginés, Joan Carles Girbés, Diego Gómez, Neus Gómez Palao, Víctor Gómez Labrado, Josep Lluís Gómez-Mompart, Marc Granell, Tobies Grimaltos, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Xavier Hervàs, Joan Iborra, Manuel S. Jardí, Ramon Lapiedra, Víctor Maceda, Maria Josep Martínez, Vicent Martínez, Laia Mas, Lluís Messeguer, Francesc Miralles, Joan Francesc Mira, David Miró, Pasqual Mollà, Toni Mollà, Anna Moner, Ignasi Mora, Àngels Moreno, Vicent Moreno, Carles Mulet, Jordi Muñoz, Elena Navarro, Enric Navarro, Sandra Obiol, Vicent Olaso, Anna Oliver, Vicent Olmos, Josep Palàcios, Vicent Partal, Juli Peretó, Jaume Pérez Montaner, Francesc Pérez Moragon, Laura Peris, Marc Peris, Ricard Peris, Josep Piera, Vicent Pitarch, Anaclet Pons, Antoni Prats, Àlex Raga, Miquel Ramos, Joan Ribó, Antoni Rico, Faust Ripoll, Isabel Robles, Mateu Rodrigo, Joan Romero, Aquil·les Rubio, Antoni Rubio, Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador, Hèctor Sanjuan, Biel Sansano, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Xavier Serra, Rosa Serrano, Rosa Solbes, Vicent Soler, Josep Sorribes, Ferran Suay, Violeta Tena, Pau Tobar, Vicent Torrent, Nathalie Torres, Ricard Camil Torres, Vicent Usó, Josep Vall, Isabel Vallet, Salvador Vendrell, Feliu Ventura, Francesc Viadel, Francesc Vila, Jordi Vila, Josep Villarroya, Moisès Vizcaíno, Rafa Xambó

Si vos heu fixat en les negretes que he posat és perquè han fet la funció tipogràfica que han de fer, destacar. El codi html per a marcar-ho en el navegador és <b>, abreviatura de la paraula anglesa bold que té diversos significats relacionats amb l'atreviment, la intrepidesa, la prominència, etcètera. 🔗 En són 20, de 140 (sense comptar els sis coordinadors: Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver, Juli Capilla, Guillem Chismol, Gustau Muñoz, Pau Viciano: sense cap negreta), les dones que apareixen com a col·laboradores d'esta publicació, no arriben a ser el 15 % del total.

La publicació està oberta a més coŀlaboracions, aixina que la nònima pot anar canviant. De moment, en ple segle xxi en este País Valencià —i deixe de banda les eleccions passades, encara que són un símptoma preocupant— anem bollint i rebollint la mateixa sopa sexista.

Els tremolors dels projectes

Les bugades que fa el pas del temps, tal com fa la petita història —la que és més real i alhora més discutible— descolorixen o empastren de colors variats, segons la combinació de peces. Aixina, a voltes, al cap dels anys, els qui estem desconnectats de tantes coses a les quals al mateix temps estem connectats sense poder-ho evitar, acabem enterant-mos de coses:

L'Eliseu tenia un projecte de partit polític amb Max Càhner 🔗 i va intentar colar-lo per a una càtedra. Però si Càhner no és un expert, és un polític! No ha fet res, tot el que ha presentat ho havia fet la seua dona. 🔗 Després, quan ja s'havien divorciat m'ho va confessar que ho feia ella. Llavors jo vaig guanyar la càtedra i ell va recórrer als tribunals. En primera instància em van donar la raó, però va anar a Madrid i em van tenir sis anys esperant fins que finalment la sentència em va donar la raó. L'experiència hispànica va ser molt dura en aquest sentit, però ho vaig passar treballant i va ser l'època més prolífica de la meua carrera.

No tot ho acabarem sabent, però sí que podem anar entenent els tremolors amb què s'ha escrit la lletra menuda.

Cita dominical / 768: Juan José Salinas

Per a la unitat lo primer és escindir-se.

Juan José Salinas, «Vuelan los hipócritas sobre Nicaragua», Pájaro Rojo. El blog de Juan Salinas y Montserrat Mestre, 08.07.2021. 🔗

La foto del sàbat / 158

¡Ixen millor!

Una veu en off de Consum diu que hi ha coses que «eixen» millor comprant allí. Ei, sort i gràcies que fan anuncis i tenen retolació en valencià. Passats els anys d'anar besant per on xafen els qui van tolerar que es «despenalitzara» el valencià, podem malpensar que al xic de la megafonia li han passat el corrector al text i no ha marcat eixa forma verbal perquè el programa està saturat de dades i sap que és possible que al Pirineu oriental diguen «eixen».

Però també pot ser per a posar-se a aplaudir, perquè no parlen mai en valencià, els passen un text que han de llegir, que ha segut corregit per algú que té un titolet —o el té un familiar— de la junta i que ha fet una derivació analògica de l'infinitiu del verb eixir, com ara: jo esc, tu eixes, [...] ells eixen. I pensen, ¡clavat!

I és cert, la faceta sociolingüística de les polítiques lingüístiques que s'han practicat sovint —també els huit anys passats: «es fa llarg esperar cada dia»—, l'ha clavat fins al mànec, que diríem al meu poble. Quadres de pronoms, quadres de conjugacions, frases amb buits que cal reomplir —¡ei, no!, que cal «emplenar», i després reneguen que es diga «plenar»—, llistes d'excepcions ortogràfiques més o menys imaginatives, etcètera. I hem d'agrair que eixe valencià tinga regust de descongelat d'un recongelat.

De totes formes, mirant-ho com a aplicació experimental, mos ho podem agarrar com a confirmació que seria millor que eixes veus parlaren més en valencià en lloc de fer-ho només per a obtindre certificats de la junta. Aleshores, quasi segur que dirien la forma d'ús corrent «ixen», i el eixiria més redó. Es traurien la titulació tal com se la trauen cada dia les persones de qualsevol condició i latitud, sense vergonyes ni estranyeses. I també en paper, si cal, per al currículum: t'ixen més punts en els concursos de provisió de llocs de treball.

L'inframon

Me s'ocorre traduir un article per a la Viquipèdia. Ho faig adaptant l'article «Underworld Painter» 🔗 de la Wikipedia (mirant un poc també la versió francesa). Només ho faig per a aprofitar que l'Institut d'Estudis Catalans em va indicar que el nom preferible d'eixe pintor o d'eixe taller de pintura era «Pintor de l'Inframon», 🔗 en lloc d'altres possibilitats que apareixen en altres llengües, com ara de l'hades. I menys encara de l'«infern» o dels «inferns», que s'apartaria del món clàssic grec i, segons comenten, s'acostaria al món cristià posterior.

No ha segut complicat fer l'article, però hi ha encara un munt de detallets que desconec o que veig que han d'aparéixer en l'estructura i encara no sé com posar-los. Hi ha fitxes d'explicacions en la Viquipèdia sobre tots els detallets, però diria que tenen molta redacció, no sempre van al gra i encara me se fa difícil entendre'ls, no estic encar prou immers en les convencions. Anirem polint-ho.

Uf, açò de l'inframon grec no m'evita el contacte amb l'inframon climàtic i polític actual, on encadenem les informacions catastròfiques de la sequera i la falta d'aigua amb la pretensió d'augmentar el turisme per terra, mar i aire, com si una cosa i l'altra no tingueren cap relació i com si els periodistes no foren capaços d'establir-la per a arredonir correctament —¿i èticament?— les seues cròniques.

Descongelats sociolingüístics

La nevera del diari Levante 🔗 ha descongelat el tema de la problematització normativa del valencià, supose que saben que hi ha molts devots del tema —un entre tants—, perquè és preferible parlar del que no és ni interés nostre ni responsabilitat nostra, com seria el cas d'un diari com Levante, fet en castellà i amb la intenció de captar ingressos fingint inclús que tenen algun interés per l'ús del valencià.

Curiosament, les propostes dels valencianistes del Cercle Isabel de Villena que, refent la dita, han alçat el gat pel rabo, no es poden trobar encara en la xarxa —però algú te les pot enviar en pdf, 🔗 com m'ha passat a mi—, ja que sembla que els membres d'eixe cercle no tenen massa temps per a ocupar-se dels webs 🔗 i blocs 🔗 que han obert en algun moment ja fa uns quants anys. És possible que s'hagen dedicat al uàsaps o als tuits i jo no m'haja enterat perquè no m'hi dedique.

També és simptomàtic que el rebombori en un got d'aigua s'haja armat per les qüestions secundàries de la normativa quan els problemes de la llengua són l'ús en qualsevol mitjà, suport, registre o to i les actituds de submissió davant del castellà i dels castellanoparlants —més encara davant dels castellanoparlants amb omnipotència apresa—, 🔗 que fan que siga més freqüent el desús que l'ús, encara que l'ús siga incorrecte en algun sentit.

La normativa ha d'anar a remolc de l'ús i, per tant, eixa és la cosa més rellevant que li he escrit a Vicent Josep Escartí Soriano, 🔗 per si hi pot fer res:

En eixe sentit, com a suggeriment per si hi pots fer res, seria millor que els vídeos de la universitat «Ben dit!» 🔗 es centraren més en transmetre actituds i estratègies d'actuació per a expressar-se en valencià, mantindre la llengua en converses amb persones que mantenen el castellà, i per a reclamar l'ús del valencià quan les institucions no complixen deures lingüístics (universitats incloses). Sense eixes actituds i recursos, ja sabem què passa massa sovint, inclús entre els qui critiquen o defenen la normativa de qualsevol via o de qualsevol pelatge: que acaben practicant la submissió lingüística parlant en castellà.

Huit anys de Botànic i van fer uns criteris estilístics —mal denominats lingüístics— lamentables i innecessaris per a l'administració, però ni interconnexió d'espai audiovisual entre territoris que parlen en valencià (¿el Carxe, a Múrcia, inclòs?), ni equiparació del requisit lingüístic valencià amb el requisit lingüístic castellà, ni reforma del reglament del Congrés dels Diputats per a que evidenciar que l'estat hauria de ser plurilingüe. Ni tantes altres coses, com ara tindre clar que han de parlar en valencià amb els alts funcionaris de les Corts o de la Generalitat, que no deixen de ser «companys de l'imperi» lingüístic. I podrien ser-ho de qualsevol imperi, és clar, tal com cantava Ovidi Montllor: «home, si paguen millor». 🔗

El punt ressona en el contrapunt

Com que no m'havia enterat de res, em demanava —i li demanava a Takse— quines declaracions o opinions li retreen a Najat El Hachmi diversos «coŀlectius» com ara l'Observatori Contra l'Homofòbia, Unitat Contra el Feixisme i Racisme o la Plataforma Trans Estatal 🔗 i no he pogut aclarir res, perquè sempre són «diuen que va dir», «diuen que va manifestar », «diuen que opina», etcètera. Després de llegir l'article d'Isaias Fanlo 🔗 —que fins ara no sabia qui era—, he pogut llegir un article d'El Hachmi, «Preguntes sobre la llei trans» 🔗 que pareix que té relació amb tota la polèmica que li han volgut crear a l'escriptora.

Tal com diu Fanlo, «el problema no és fer-se preguntes, com fa Nachat El Hachmi, sinó pensar què hi ha darrere d’aquestes preguntes». Em sembla que darrere de les preguntes d'El Hachmi hi ha els seus dubtes i trobe que és bo que els expose en forma de preguntes i no en forma de conclusions i sentències condemnatòries o recriminatòries. El problema cultural i social complex que lliga el racisme, el masclisme, el classisme, el capitalisme d'amiguets i les oligarquies, els dogmes i les religions no es pot ventilar amb una llei que pretén pal·liar unes conseqüències però que no resoldrà els problemes de la societat.

Em sap mal haver-ho de llegir i de sentir, però trobe que un dels comentaris que ixen en l'Ara s'acostaria prou a encertar la paradoxa en què també acaben molts ideòlegs que acaben sent el contrapunt «als intolerants, contraris a la llibertat ideològica i d'expressió»... Es massa comú trobar que el pretés contrapunt intenta ressonar amb la intensitat i la qualitat del punt.

Envair Polònia

Una reclamació al síndic de greuges valencià (número 202301128) es resol amb una resolució de tancament, però com que la incoherència i les males pràctiques en la gestió lingüística són la cançó de l'enfadós que hem de cantussejar els qui mos relacionem amb l'administració públicació valenciana (i en eixe sentit ¡molt espanyola!), he de fer una nova aŀlegació no tan sols perquè la conselleria, encara que ha acceptat les recomanacions de la sindicatura, no me s'ha adreçat formalment com deuria haver fet; també he hagut de demanar-li al síndic de greuges que mire la interfície del seu web —on la versió en valencià està plena de fragments en castellà—.

Es nota massa que les versions en castellà deuen ser, per als qui gestionen eixos webs i eixes administracions públiques, com una reacció aŀlèrgica que en qualsevol moment els afecta la visió i la coherència en la gestió idiomàtica. O parafrasejant al que li passava a Woody Allen en aquell film respecte a la música de Wagner, 🔗 els venen ganes de repetir la batalla d'Almansa, per posar l'exemple més pedestre —però igualment lamentable— que mos ha quedat com a referència.

Cita dominical / 767: Asier Basurto Arruti

El turisme intensiu pot deteriorar les xarxes comunitàries intergeneracionals als parcs a la sortida de l'escola, a les associacions veïnals o a les festes de barri: «Tot això és el que més manté viva la flama de l'èuscar a les ciutats». El basc també patix perquè barris com la part vella (Sant Sebastià) es van convertint en «un lloc estàndard on tens la carta en castellà, en francés, en anglés, en portugués [o] en rus», però «tens un cambrer que no et parla en la teua llengua». Advertix que molts donostiarres «es senten totalment menyspreats i estrangers» perquè la política de contractacions del sector hostaler comporta demanar als candidats qualsevol idioma menys el local. «I després parlen de com en són, de tradicionals, els pintxos i les arrels que té la nostra gastronomia», ironitza.

Asier Basurto Arruti, segons l'article «¿Puede frenarse el frenesí turístico? Los vecinos de las zonas más atestadas piden menos visitas» de Marcos Bartolomé, elDiario.es, 25.07.2023. 🔗

La foto del sàbat / 157

Guaitant.

Tan fàcil com ho tindrien

A pesar de l'interés que tingam i de la gràcia que mos faça, cosa de seguir la sèrie argentina Barrabrava. 🔗 Els subtítols aclarixen un poc, però acabes acostumant-te a entendre el que passa pel context i la gestualitat, i al poc et penses que vas assimilant el vocabulari, fins que s'enfaden i apareix un repertori nou.

Després hem passat per la docusèrie còmica mexicana Libre de reír 🔗 i la cosa es complica, perquè els subtítols transcriuen les paraules en lloc d'interpretar-les o aclarir-les. Clar, estem acostumats a entendre els argentins «normals» —Darín i companyia— al quart d'hora, el que diuen en Barrabrava als tres o quatre capítols, però l'accent i les expressions mexicanes requerixen una temporaeta en immersió indígena.

Vaja, és una llàstima que no hi haja secessionisme blaver castellà, perquè ho tindrien tan fàcil.

L'activitat en la cambra alta

Les baralles internes en Compromís deuen ser un signe de vitalitat. Esperem-ho. Hui s'han barallat Més-Compromís i Iniciativa del Poble Valencià pel senador territorial que els corresponia nomenar. No sé quin interés deu tindre Morera per anar a Madrid... Sí, sense ironies, no ho sé, més encara perquè pretén ser el relleu de Carles Mulet, el senador «més actiu», segons informa ElDiario.es 🔗. No sé si «actiu» equival a fer una bona faena, de fet, tampoc no sé per a què aprofita la faena del Senat espanyol, ja que per la informació que arriba dels mitjans, la cambra alta es dedica essencialment a entorpir la funció legislativa, a més de fer de refugi o retir de figures polítiques que més que experiència aporten rancietat i melancolia —més per ressentiment que per nostàlgia...

M'estic embolicant, sense voler perquè he arribat a suggerir-me això que fa un moment em semblava que no entenia. Vorem què diuen els mitjans sobre l'«activitat»del senador Morera. De moment, barallar-se i no ser capaços d'entendre's per això és un senyal d'«activitat», però no pareix que siga de la variant positiva.

Me s'oblidava la dacsa

Me se passa volant el temps mirant això de l'alimentació en el Tirant lo Blanc. 🔗 Al principi pareix que la cosa no serà massa densa ni rellevant, però vaig enllaçant uns articles amb altres i s'acaba generant una bibliografia extensa, en diferents idiomes i amb implicacions de punts de vista diferents, encara que, tractant-se d'una activitat tan bàsica com el pa de cada dia, apareixen tot d'aspectes relacionats amb les condicions d'elaboració i repartiment, les relacions socials en taula, els costums alimentaris, l'activitat productiva, el clima de cada època històrica o de cada gènere literari en relació amb el fet de parar i despara taula.

Em torbe amb tantes variacions i detalls sobre el tema, que ara m'adone que m'ha faltat enllaçar les dos aparicions de la dacsa («dacça») amb un article de Martí Domínguez, «La dacsa perduda del Tirant» 🔗 i amb el que conta el diccionari de Coromines. Demà més, i no m'ho acabarem.

Carregar, olorar i respirar

Amb la solana, la calina, la humitat, la gossera de després de la becaeta, eixim a pegar una mirà per Fan Set. Després passem pel Forn del Tossal. Hem carregat llibres i pans de carabassa. No li'n quedava quasi. La llibreria, per contra, sempre està massa plena —m'ha semblat que no tenien l'últim de Ruaix— del que ix dels forns editorials d'ací, d'allà i de més cap allà.

N'he trobat un de Germà Colón encara calent, Escrits inèdits i dispersos: 0,038 euros per pàgina. 🔗 Un aliment de qualitat a molt bon preu. Una debilitat que tinc és carregar a pes, encara que sé que el pes no sempre és un senyal de qualitat. De fet, el de l'obra poètica completa de Jaume Vidal Alcover 🔗 és un rejolet groc més lleuger del que preveus —Takse ho ha notat— quan agarres un volum de més de mil pàgines —quan trobe la bàscula de la cuina, posaré el pes ací—. A més, s'obri molt bé, demana que el lligguen.

Uns xicons estaven participant a crits en alguna curset sobre art en la sala d'exposicions. El xic que hi ha quan entres es preocupa de mirar a vore si el soroll destorba les classes que fan dalt. «He pujat a vore si ho escolten des de dalt»... ¿«Si ho escolten»? El mal seria que es sentira l'escama des de dalt. Encara em sorprén la confusió entre els dos verbs. 🔗 La llengua posa límits estranya, com ara que les olors s'oloren, però no es respiren. De moment.

Sense remei

La infiltració policial en els moviments d'ideologia independentista o anticapitalista, 🔗 els silencis dels mitjans que es tapen amb mentires, els mecanismes de persecució judicial contra els dissidents, 🔗 l'espionatge contra els drets democràtics, la censura dels productes culturals que no s'ajusten las interessos dels poders que alimenten i s'alimenten del funcionament de l'estat espanyol, 🔗 la frustració perquè la seua pàtria ha deixat de ser unànime i la seua nació és un pedaç i un pegot per on supura la «victòria» franquista, l'angoixa perquè els drets implanten la complexitat de sentits en lloc de l'autoritat del sentit únic, perquè es suggerix la canceŀlació dels privilegis i s'intuïxen les alternatives incòmodes... Les votacions d'este cap de setmana han segut simples, perquè votem sentimentalment i a pinyó fix.

Les temences s'ajunten en les posicions defensives, sense itineraris ni projectes que es vullguen debatre. S'avança sense remei.

Cita dominical / 766: Arthur C. Clarke

Al començar el meu discurs, vaig utilitzar la paraula arcaica carnívor. Ara n'he de presentar una altra. La lletrejaré esta primera volta: c-a-n-í-b-a-l.

Arthur C. Clarke, «The Food of the Gods», The Wind from the Sun (1961).

La foto del sàbat / 156

A voltes arribem, a voltes mos en passem.

L'extinció de l'aigua

Llegint les dades que aporten en la revista Mètode (n. 117, 2023) 🔗 sobre l'aigua del planeta, mire d'entendre un problema matemàtic simple, una regla de tres que no té volta de fulls, però que ignorem constantment. El fet és que som uns 8.000 milions de persones, 🔗 el pes mitjà de la humanitat és d'uns 60 quilos, 🔗, el nostre cos està compost d'un 60 % d'aigua de mitjana Per tant, com més s'incrementa la humanitat, més aigua segrestem per a viure (36 litres × 8.000⁶ persones = 288.000⁶ de litres) en un planeta finit. Les dades sobre consum d'aigua encara es poden ampliar més, 🔗 però em quede amb la referència existencial, que és la més dramàtica, ja que no podem deixar d'existir, ¿oi? Bé, Takse m'ho fa vore, ja que la portada de la revista li ho suggerix: els dinosaures es van extingir.

La burrera al comú

Salvador Vendrell demana que també calculem la «burrera» 🔗 quan reprensem les coses que mos passen com a societat. Eixa expressió, «burrera», és un disfemisme per a allò denominar la «irracionalitat» o les «emocions» que intervenen a l'hora d'adoptar decisions socials o públiques, decisions en què es suposa que hauríem d'evitar eixe component d'absurditat que mos fa prendre decisions contraproduents contra mosatros mateixos. Ara bé, crec que dir-ne «burrera» és una manera de renunciar a entendre la base del fenomen, que no és cap «burrera», sinó que trobe que deu ser un error de comunicació, una comunicació que no ha sabut captar l'atenció, la reflexió, l'interés o l'afecte de qui llig o escolta.

En la revista Mètode (n. 117, 2023) en parlen Carles Sanchis Ibor i Marta Garcia Mollà («Alliberen el presoner!») 🔗 citant les posicions encontrades que mantenen Garret Hardin (1968) 🔗 i Elinor Ostrom 🔗 en relació amb el «dilema del presoner». La posicions entren en conflicte perquè Hardin encara amb fatalisme el comportament del gènere humà, mentres que Ostrom documenta i explica en quines condicions el comportament humà deixa de ser estúpid o contraproduent, quins factor fan que s'atrevixca a encarar les dificultats i els reptes evitant la «burrera».

Al final de la correguda, diria que també hauríem de saber ja que la «burrera» no és només predicable de les actuacions personals o socials que estudiem sinó que també formen part massa sovint de les conclusions precipitades o desodioses de qui estudia, analitza i pretén guiar eixes actuacions per a resoldre els problemes de la vida en comú, la «gestió del comú» —el comú, que no és de ningú, com díem fa anys, jugant amb l'amfibologia del terme comú: 'que és de tots'/'vàter'.

La perspectiva de l'engany

Quan podem o fem l'exercici d'observar des de fora, amb distància i perspectiva, les reflexions i experiències d'altres entorns o països, aprenem a mirar millor les circumstàncies i fenòmens que mos afecten directament. En l'àmbit polític, per exemple, apreciem més i valorem amb més dades i recursos els tripijocs i les manipulacions dels nostres polítics i mitjans.

En el meu cas, sol passar que les intuïcions me se confirmen, cosa que em posa en guàrdia, perquè no estic interessat en satisfer els meus prejuís. De fet, quan me'ls tomben crec que aprenc més i puc ampliar la meua visió i la percepció dels fets. Aixina que, si bé és cert que la confirmació em satisfà i m'alleuja, no representa mai el final de la reflexió, sinó que m'impulsa a tornar a posar a prova les idees prèvies, els principis i les conclusions que em guien.

Deu ser per això que últimament m'estic deixant dur per les ensenyances retòriques —documentades i exemplificades— dels vídeos de Victor Ferry 🔗 i alguna altra, com ara l'anàlisi del programa TPMP de la cadena 8 francesa que fa Cygne Blanc. 🔗

En el segon enllaç podem trobar un petit repertori dels recursos que es fan servir habitualment i que mos engolim quasi sense enterar-mos:

• Diuen que diuen
• Llum de gas
• Inversió de rols
• Prova social
• Autoritat
• Martelleig
• Recontextualització
• Metàfora fraudulenta
• Sofisma
• Sinceritat fingida a través d'una falsa rectificació
• Cavall de Troia

Uns quants recursos per a conduir la conversa, el debat, la controvèrsia —inclou una recomanació: Influence. The Psychology of Persuasion de Robert Cialdini (1984)—. Encara que solen ser usats per a corrompre i desballestar la democràcia, convé tindre sempre present que només són instruments i que també poden ser utilitzats —tal com sol repetir Victor Ferry— per exposar idees i mantindre diàlegs en un sentit positiu, democràtic i en benefici de tots.

La bellesa innòcua

«Mettre le beau au service du rien»: és del tot el que no s'hauria de fer amb la retòrica, segons consideració de Victor Ferry. 🔗 Encara que em sembla que he d'aplaudir amb les orelles, no sé fins a quin punt la frase és eficaç com a principi d'actuació, perquè sospite que és molt general la preferència per una bellesa sense cap finalitat, perquè les finalitats sempre van carregades de responsabilitat, i això és una càrrega no sempre agradable.

Si pensem —com pareix que proposa l'esteticisme— 🔗 que és possible l'art per l'art, la bellesa no tan sols sense causes ni condicions prèvies, sinó inclús sense conseqüències o efectes posteriors, seria el no-res, ¿però decorat per quina classe de bellesa?

Els actes humans en tenen, de bellesa, de lletjor, de causes, de conseqüències. La idea d'alguns que la passivitat és innòcua, és enfadosa i perversa. Tot i que pot semblar una bella idea irresponsable. I inexistent.

Crítica no immersiva

Tinc un miniprograma AdBlock —que a més es diu aixina— posat en el navegador. Això m'evita molta publicitat marejaora. Un missatge emergent del Diari La Veu del País Valencià em demana que el desconnecte, perquè es financen també amb la publicitat —a més de la meua quota d'«agermanament»—, aixina que el desconnecte per ells —i pensant democràticament i informativament, per mi‐. M'apareixen uns quants anuncis en la columna de la dreta —que no solc mirar—, cosa que no em destorba massa, per no dir gens en este cas.

En canvi, em destorba més que les crítiques de llibres siguen (¿quasi?) sempre laudatòries, positives, ensabonades «militants» (¿quasi inevitables?) que no sé si fan res de bo per la lectura o per la producció literària en valencià. A més, tanta crítica que avicia els lectors i mima els autors, dubte que siga sincera. Pitjor encara, crec que impedix la contraposició d'idees i de percepcions estètiques dels autors amb els lectors, periodistes i crítics inclosos.

Això és el que em passa amb la ressenya que fa Lourdes Toledo 🔗 del llibre El diable es va aturar a Orà 🔗 de Joan-Daniel Bezsonoff, llibre que em vaig llegir no fa massa, més per si de cas i amb prevenció que amb confiança que seria una lectura satisfactòria. I la poca confiança que podia tindre la vaig perdre en les primeres planes. I aixina fins al final, mantenint una línia que no va alçar el vol i ni tan sols semblava que ho pretenguera seriosament, només aparentment.

Per tant, no em sap mal estar més prop de la crítica de Ponç Puigdevall en el Quadern del diari El País (12.12.2022) 🔗, que podria condensar-se en esta frase:

Tot sovint es té la sensació d’estar llegint una guia sentimental de la ciutat, postissa en excés.

Si haguera llegit abans este comentari, hauria llegit igualment el llibre, però sabent que la cosa aniria cap a on em temia i no cap on em suggeria la portada del llibre, que trobe que és la part més aconseguida pensant en la immersió en la narrativa.

Cita dominical / 765: Joan Coromines i Vigneaux

Aquí podem ser rotunds en la negació, mentre que, en afirmar el possible, cal reconèixer dubte, perquè es veuen diverses teories sostenibles, i en dues o tres d'elles pesen les raons, quasi, per igual.

Joan Coromines i Vigneaux, «Mondúber», Onomasticon cataloniae.

La foto del sàbat / 155

Un refresquet floral. Ara és la temporà.

Un malson compartit

Està bé que els neofranquistes —o neofeixistes— hagen arribat a fer-se sentir en les institucions. Negar-los, aïllar-los o ignorar-los és sempre el recurs fàcil i perillós que els dona marge tant per al victimisme com per a anar covant-se a les fosques, al marge de la visibilitat social i democràtica. No atendre ni voler entendre eixes idees era absurd i altra volta perillós, ja que eixes idees són la part nuclear d'eixa «nació espanyola» que compartixen amb bona part de la suposada «esquerra» estatal. No es va perdre la guerra en va, ¿oi? La van guanyar ells i la disfressa de la transició pretenia que era la compensació de la derrota, però només ho era fins a un cert punt, fins al punt que els interessara a ells, tal com va demostrar l'intent de colp d'estat del 1981, un toc d'alerta per als que podien voler avançar més enllà dels límits nacionalistes espanyols consolidats amb la victòria franquista. El rei no va ser més que la continuació de la guerra per altres mitjans.

Ara convindria saber tractar-los i integrar-los realment en la democràcia, no emulant-los, sinó sent rigorosos i radicals en la reivindicació, la proposta i la implantació de drets i llibertats. És prou clar que si un govern i uns partits suposadament progressistes no deroguen la llei mordassa, tracten les votacions il·legals o alegals dels demòcrates —per catalans que siguen— com si foren intents d'atemptat terrorista, mercadegen amb la salut i el medi ambient, si pretenen que és d'esquerres practicar el jacobinisme i el centralisme —envejant els francesos— mantenint la ideologia espanyolista heretada dels nacionalismes autoritaris o dictatorials històrics i encara «presents!», és que eixa esquerra o eixos progressismes en realitat són un frau. I la conseqüència és que alimenten els somnis de la raó, la raò pròpia i la dels altres, que és el mateix malson compartit per als que ho hem de patir.

La resposta està en el vot

El mal d'haver de vore segons què no és que el candidat a president de la Generalitat cite algú com si el coneguera de tota la vida i no sàpia de qui està parlant —un tal «De Maetsu», Ramiro de nom de pila—, perquè no és cosa de ser de dretes o d'esquerres, és cosa d'aparentar, de fingir, de fer creure i d'amagar i falsejar què fas realment i quins interessos estàs satisfent.

Si el futur conseller de cultura comet un error ortogràfic en castellà, no és cap novetat ni cap deshonor, això mos passa a tots, també en valencià. La maldat seria si volguera ser conseller d'una matèria que menysprea, que només li interessa dogmàticament, com a mitjà per a imposar la seua visió de com és el món i com ha de ser —la «llibertat» (d'ells) de «prohibir» (als altres, a mosatros)—, tant si es tracta de realitats com de les ficcions que voldrien viure.

No té igual què diuen, què prometen o què somien, perquè es suposa que això orienta els vots en la campanya electoral. Però és molt més rellevant què fan amb el poder legal i pressupostari, què fan amb la gestió dels afers públics que els corresponen. I podem intuir, per experiències passades, com anirà la cosa, perquè hem experimentat moltes voltes el resultat d'unes mateixes idees injustes i absurdes.

Això de l'evolució humana és una falsa inferència convertida en un desig benèvol, discutible. ¿Cap a on? ¿Cap a què? En democràcia —per ara— la resposta està en els vots.

Tot és posar-s'hi

Francesc Viadel comenta en un article del Diari La Veu del País Valencià (10.07.2023):

El PP va deixar 1.773 milions en sobrecostos en la construcció de col·legis. Ciegsa, l’empresa pública promoguda pels populars, va ser un autèntic niu de gàngsters. En Fira de València es van balafiar 1.000 milions. En RTVV 1.300 milions.

 Doncs, deu ser per això, perquè ho hem recordat i mos ha entrat la nostàlgia o l'enyor aquella —que comentàvem ahir—, es veu que hem tingut una premonició del que podria tornar a ser el País Valencià: ¡una festa que no s'acaba mai!, tal com dia un d'aquells —Ricardo Costa— 🔗 que van «poder» deixar eixos deutes: ¡perquè n'hi havien diners per a això i per a més!

Seguint el solc i remugant aquell entranyable «amb Franco vivíem millor», al cap de huit anys de govern progressista hem aconseguit tornar —hauríem d'anar pensant per què— a la versió retrògrada de la dreta, la dreta «espanyola» de sempre. Podem excusar-mos que és una pandèmia internacional, però això seria pretendre trobar una solució fàcil per a un problema que és complex. Però tot és posar-s'hi.

L'esclat absurd

M'he decidit a acabar la trilogia de Gironella 🔗 sobre la guerra civil. He començat hui l'últim volum, Ha esclatat la pau. Me'l lligc en la versió traduïda per Bartomeu Bardagí, ja que vaig comprovar en el primer volum, Los cipreses creen en Dios, que la part estilística de la redacció no buscava el preciosisme, sinó que anava directa al moll del relat, un relat un pèl esquemàtic i mecànic —sovint maniqueu—, com si tinguera urgències i una impossibilitat d'arribar a fer un panorama complet d'un època massa densa.

Takse es sorprén que me l'estiga llegint, i jo també, perquè és una espècie de faena innecessària que m'he imposat —una de tantes— per a mirar d'entendre les persones d'aquells temps, ma mare —tios i uelos—, uns temps que per a mi van passar quasi sense deixar rastre —les taifes mos les feren estudiar, però quasi res del segle xx—, algun record en forma de vesta o de film en blanc i negre, però que són temps que van tornant en forma de records falsejats i de memòria juvenil reinterpretada en forma d'enyor.

I de decisions de vot sentimentals i absurdes, esclatants de rancúnia. Bé, això pareix que és més habitual del que mos pensem.

Pel pacifisme feminista

El parlament valencià contra la violència masclista./Foto: Corts Valencianes.

Els diputats i diputades de les Corts Valencianes —i diversos funcionaris— s'han tornat a concentrar este matí a la porta de l'edifici:

LES CORTS CONTRA LA VIOLENCIA MASCLISTA

Hi havia la llegenda que escrivint en majúscula no calia posar accents. A més, aixina, com que el valencià és un castellà llevant-li els accents, tenim un cap de paraules —«cap» en el sentit de 'macedònia' (que encara no apareix en el dnv—, i això anima els de l'embolica que fa fort.

Podríem pensar que no ho han fet a dretes, que seria un xiste 🔗 fàcil, però el cas és que «a dretes» vol dir «ben fet» en el Tresor del valencià meridional mentre que segons el diccionari d'Espinal vol dir «a posta». De totes formes, ni una cosa ni l'altra, poc que pancartisme, i encara gràcies si no reculem o mos quedem a la vora, com s'ha fet tota la vida —com fa en esta primera ocasió la nova presidenta del parlament valencià.

Com a proposta per a eixir d'un «no, no no» que té poc recorregut, en lloc de d'estar en contra de la violència masclista hauríem d'estar ja a favor de la pau feminista. La «defensa» pressuposa que acceptem estar rebent violències. El capitalisme neoliberal promou la depredació, la violència utilitària, els dogmes que resolen les discrepàncies, el silenci davant la victòria de les majories. Rebutgem-ho oferint discrepància i controvèrsia ferma i pacífica. És complex, cal aprendre, però sembla més necessari, efectiu i útil. Els «hòmens» no naixen ensenyats. Les dones, tampoc.

Cita dominical / 764: Laia Torres i Casas

El discurs, abonat per la mateixa indústria, que les noves generacions tenen un «cervell adaptat a l'era digital» no té cap fonament. Igual que els joves d'abans, els joves d'ara necessiten atenció i concentració per tal d'entendre bé allò que llegeixen. I l'atenció necessita temps i silenci. Condicions cada vegada més difícils de trobar enmig de tanta velocitat i soroll.

Laia Torres i Casas, «Quin valor donem a la cultura científica?», Mètode, 117, 2023.

La foto del sàbat / 154

Siga com siga, la ficció també és cosa de la natura (i d'una mosca Eupeodes latisfasciatus, crec).

Perdent-mos i trobant-mos

Passe de vídeos sobre la vida i la mort de Georges Brassens 🔗 a Victor Ferry 🔗 sobre la vida i la mort del diàleg, el debat o la conversa. Els dies d'estiu de basca en què plovisqueja però no refresca mos fan fer coses rares amb els ventiladors en marxa. Acabe el llibre No sé què mor. Dietari 2017-2019 de Ramon Ramon Raga 🔗 satisfent la idea d'haver acabat una faena que havia de fer, amb unes quantes anotacions simptomàtiques sobre l'entorn literari en què es mou l'autor, la tries estilístiques —contradictòries amb el que crec que deu ser la ideologia de fons—, i amb la sensació l'autor s'ha quedat sense saber del tot cap a on dur-mos, que ha anat provant. Un dietari ho permet, perquè el dia a dia és aixina, anar perdent-mos i, si és possible, retrobant-mos, pel carrer i pels papers.

Esperant l'informe te la pegues

El Diari La Veu elabora una sèrie d'articles sobre l'ús del valencià amb els resultats de l'informe elaborat per Ivestratègia per a la Presidència de la Generalitat valenciana. 🔗 Em sorprén que encara haja pogut aparéixer l'informe i no tinc massa clar per a què el va encomanar precisament el president de la Generalitat: durant dos legislatures no ha segut capaç de fer-se un web coherent i complet en valencià. L'informe deu ser per a comprovar que no se n'havien passat amb això de tant de valencià, no fora cas que entraren els espanyolistes de dretes i tingueren massa faena per a tornar-ho tot arrere.

Al cap i a la fi, la ideologia dels «bilingüistes» —si és que això existix— deu ser un malviure. Deuen estar periòdicament comprovant que no han dit o fet massa intervencions o documents en valencià. Com que el bilingüisme no deixa de ser un espanyolisme amb uns pocs remordiments —derivats dels dogmes catòlics o dels dogmes ideològics que tenen en la memòria (la de la transició juvenil)—, els alleuja comprovar que poden continuar lamentant i exalçant alhora la seua i «nostra» llengua. Ara, tot de boqueta, no penses que hi trobaràs dedicació i coherència en l'aplicació concreta.

Algun dia demanaran que els facen un informe per a saber quants conductors «valencianistes» se l'han pegat esperant a vore si el rètol informatiu de la carretera també apareixia en valencià. A voltes passa, però si esperes que passe sempre i et quedes mirant el senyal, te la pots pegar.

«Vixca Valéncia!»

Joan Coromines escriu al final de l'entrada corresponent a la Vall de Gallinera de l'Onomasticon cataloniae: 🔗

Jo me n'anava amb la mateixa impressió, quan em conduïren des d'Alpatró muntanya amunt, a completar la toponímia amb la vista, el vell i eixerit informa- dor, acompanyat d'un nét de 15 anys, Evarist i Francesc Alemany. A dalt, sabent que jo volia seguir cap a la Vall d'Alcalà, a continuar les enquestes, digueren, en arribar al peu d'un estret cingle de roca: «—Ja quasi hi sou a Alcalà». Dit i fet, fent-me ells esqueneta, vaig enfilar-m'hi, i enllá... Més amunt ens victorejàvem, voleiant mocadors: «—Visca Alpatró!»; i ells: «—Vixca Valéncia!». I quan, arribant ja a la carena, la veu, en llunyania, ja s'anava esblaimant: «Visca València catalana, nostra, nostra!».

Supose que si ho va escriure aixina és perquè va considerar que era aixina com calia reflectir el que havia sentit. Per tant, tenim una mostra més que la pronúncia «Valéncia» es la que correspon a la pronúncia que cal fer i que l'analogia (normativa) que s'ha practicat per a fixar un accent obert que no calia és un reflex més de com han anat i encara estan anant les coses per este país en desús que també és la «nostra, nostra» llengua.

Pagats i contents

Mentres anàvem cap a la botigueta de menjar per a endur-se'l Il Toppino —on tindríem una escaramussa sociolingüística amb una xica italiana que volia que li parlàrem en castellà o en italià: per sort li vam poder parlar en italià i per senyes (en valencià remugat); fea calor, no eren hores, devia tindre un mal dia—, vam passar per davant de la llibreria de segona mà Todos Contentos y Yo También i a Takse li se va ocórrer que n'hauríem de comprar algun, me'l regalava. Vaig pegar una mirà ràpida i vaig vore Le zéro et l'infini d'Arthur Koestler, 🔗 per tres euros. És una d'eixes lectures que pareix que cal fer quan estàs llegint algun altre llibre on te'l recomanen —no recorde ara quin—. Té igual que siga una traducció al francés d'una traducció a l'anglés —un original alemany que pareixia perdut es va localitzar en 2015—: la cosa és que de «Le Livre de Poche» i fa aquella oloreta. 🔗

Parlem poc amb el xic de la llibreria, tenia accent estranger. Hi havia un grup de música que es dia Todos Contentos y tenien un disc titulat Y yo también, 🔗 però també hi ha una cançó del grup berlinés Rainbirds 🔗 que es diu «Todos contentos y yo también». 🔗 Una informació de Lidia Caro (17.11.2022, «Más librerías para El Carmen: Todos Contentos y Yo También») explica que el nom ve d'una cantina que apareix en la noveŀla Under the volcano de Malcolm Lowry. 🔗

El text de la noveŀla de Lowry inclou també este fragment: 🔗

And including those, Hugh thought, who effortlessly, beautifully, in the blue sky above them, floated, the vultures-xopilotes, who wait only for the ratification of death.

Pagats i contents, per tant.

Com a punys

Avance un poc arreplegant la bibliografia de consulta amb què estic adobant l'edició del Tirant 🔗 que he penjat en un bloc. La utilitat d'esta faena que em pose no és elaborar una bibliografia —ja n'hi han—, sinó fer que estiga enllaçada en els punts rellevants del text de Martorell i mirar d'enllaçar-la també en la xarxa, que sempre serà una faena de matalafer, perquè els barcos tenen la xarxa hui està peixcant per ací i demà per allà, sense trellat ni seguida.

Per exemple, ara que hi ha canvi polític en la Generalitat valenciana estic segur que desapareixeran pàgines i documents que eren útils i necessaris per a l'ús ciutadà democràtic, transparent i pràctic. Eixe ús l'haurien de poder fer amb traçabilitat, estabilitat i confiant que la informació i els recursos disponibles no apareixeran i desapareixeran de la xarxa d'acord amb els humors i les arbitrarietats de polítics o funcionaris de torn.

Com que la meua previsió és que passarà com no hauria de passar —ja està passant: ara mateix envien missatges suposadament administratius des d'adreces que no responen—, estic despenjant de la xarxa els documents que em sembla que més nosa els faran als polítics i càrrecs que entren ara. Per cert, nota marginal sobre mals hàbits funcionarials: alguns documents que tenien penjats tirats de braç, com ara documents pdf que ocupaven 60 megues, després de descarregar-los els he reduït en un 95% ¡de mitjana! Com a punys els tenen alguns.

Cita dominical / 763: Erald Kolasi

L'eficiència col·lectiva de les economies capitalistes es manté relativament baixa perquè estes economies s'interessen per augmentar els seus beneficis i nivells de producció i no per fer les enormes inversions necessàries per a millorar l'eficiència significativament.

Erald Kolasi, «The physics of capitalism», Monthly Review, 01.05.2018. 🔗

La foto del sàbat / 153

Esclat silent.