dijous, 31 d’octubre del 2013

Plans per a l'espanyol només

Apareix el Patsecova en un document i, vaja, comprove que els impulsors d'això tenen web des de fa no massa. Sí, toca't el nas, el tenen només en espanyol. Per tant, envie la queixa corresponent al sídic de greuges:

El web del Patsecova, pla promogut per la Generalitat valenciana, no té versió en valencià.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

¿Faran algun dia un pla per a fer les coses bé?

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Saltejat de música i errades

Últimament estic fent servir l'aplicació Youzeek, que té versió per als navegadors Chrome i Chromium i, per tant, la faig servir amb el Windows i amb l'Ubuntu. Encara que funciona amb els resultats de les cerques de vídeos, és una alternativa molt bona respecte a l'Spotify o l'Itunes.. A més, amb el Youzeek sí que localitze els discs d'Eberhard Weber, que em donen suport quan necessita pegar-li voltes a alguna idea que no acabe d'arredonir.

Continuant amb açò de les aplicacions, he començat hui a recollir en una macro de Word les errades que detecte en les traducció que fa el programa Salt. Així, passaré el resultat de la traducció per a les macros saltes i saltca, per a les traducció a l'espanyol i al català, respectivament. Més avant, segurament els faré arribar la llista d'errades als companys de la conselleria, a vore si aconseguixen millorar el producte, ja que no deixen que els usuaris se l'adapten i el milloren en casa. Això també seria una idea més redona, sobretot tractant-se d'un programa d'una administració pública.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Dualitats mahlerianes

Diverses facetes oposades omplien la vida de Mahler, segons explicà Leonard Bernstein l'any sixanta del segle passat al Carnegie Hall de Nova York: L'alegria i l'enuig; la música clàssica alemanya i l'interés per l'herència eslava, jueva i, més encara, xinesa; el compositor i el director d'orquestra; la infantesa i la maduresa... Les dualitats de la vida que, segons Bernstein, es podien sentir, per exemple, al llarg de la quarta simfonia. Vore i escoltar eixos programes ara mateix és un bàlsam i un incentiu, ho era per als infants d'aleshores, i encara que sembla que va fallar, ho podem tornar a provar.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Igualtat enganyosa

Les paraules de Pérez-Reverte en Salvados d'anit han revifat el debat tòpic sobre si els polítics són tots iguals, cosa que sabem que no és possible, però que és una simplificació tan simple i fàcil de fer servir per a no pensar-hi més que no deixa de reaparéixer al llarg de la història de les discriminacions i el prejuís, que és la història de la humanitat.

Per cert, parlant de la humanitat i dels drets que mos hem atorgat, la grandesa de dir-ne «drets humans» és que són de tots els «humans», fins i tot dels «humans» que assassinen éssers humans. No podem dir que siguen «humanistes», però això de matar-mos pel motiu que siga, és ben «humà», i per tant, els drets humans haurien de ser vàlids i aplicats tant per a tombar les decisions retroactives que atempten contra eixos drets, com per a complir els drets de les persones «dependents» que el interessos econòmics —de la casta econòmica i política que denunciava Pérez-Reverte— els estan furtant fins al punt de degradar-los la vida i, fins i tot, la mort.

Tornant, per tant, a la desigualtat dels polítics, hem de convenir que, a pesar que són desiguals hi ha alguna cosa que els «iguala»: les mancaces del sistema polític. Una màquina de fer xoriços —reals o figurats— difícilment donarà coquetes amb mel, tant per la concepció i els mecanismes de la màquina, com pels ingredients que hi posarem. Si volem que la màquina done un altre producte, cal modificar-la i canviar d'ingredients. Ah, els qui viuen d'eixa màquina no ho faran fàcil. Qui diu que tot és igual i simple, s'enganya, o vol enganyar-te.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Cita dominical / 259: Martín Gallego Málaga i Jorge Fabra Utray

Mirant l'estafa elèctrica.
Esta greu situació requerix un esforç institucional per a analitzar els mecanismes que permeten a les empreses elèctriques disfrutar d'una vida econòmica millor a costa d'empitjorar la dels ciutadans i empreses d'este país.
Martín Gallego Málaga i Jorge Fabra Utray, «Otro diagnóstico del problema eléctrico», El País, 15.09.2013.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Comunicació de servei

La xica del forn entén que els croissants es diuen «cruassans»; li'n demane dos, però me'n posa un. El que no entén és que la tonya es diga tonya. Tres voltes li ho repetixc i assenyale amb el dit. Passa una companya i li diu que és un «panquemao». Me'n posa una. Les barreres i les interferències en la comunicació són moltes i molt diferents, és el més habitual, pel que veig. El xic de les bicicletes parla amb mosatros dient «aquest», però no té massa control sobre el nom de les peces, ni sobre tantes coses que haurien de ser la base del coneixement de la llengua. Comunicacions de servei, sort que això ho hem aconseguit un poc, un poquet. I els sembla massa, a alguns.

divendres, 25 d’octubre del 2013

L'emigrant feliç

Aconseguixc acabar al cal dels mesos L'emigrant amateur de Stevenson, que va i s'acaba quan per fi havia entrat en la història d'eixa estranya migració cap a la costa del Pacífic dels Estats Units al final del segle xix. La traducció d'Anna Llisterri aporta els recursos i el to adequat per a una narració accidentada, viatgera, però resclosa consecutivament en els diferents ambients dels mitjans de transport i dels allotjaments per on passa l'autor.

«Realment hi ha una cosa que no es pot aprendre a Escòcia, i és com ser feliç», deixa caure durant el trajecte en vaixell.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Classe al carrer

Wertgonya, Franco ha Werto... No he fet massa fotos de la manifestació per l'educació pública, perquè ja era de nit i la fosca i el moviment no entren bé en la càmera. Hem anat amunt i avall de la multitud, per vore si n'eren quatre o quatre mil, i trobe que n'hi havien prou més encara. Però el que compta no és el nombre de manifestants, sinó el nombre de persones que han decidit ser conscients del futur que mos ensenyen estos per a quan arribem al final del túnel, per a quan ixcam del clot, per a quan emergim... ¡Quin pomell de metàfores per a disfressar els fets! Classe de literatura social, sens dubte.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Setmana de colors

Pomell de flors estranyes, paraules de colors: dilluns, blanc; dimarts, roig; dimecres, blau cel cendrós; dijous, groc; divendres, gris clar; dissabte, marró; diumenge, negre.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Sentiment democràtic

El tribunal dels drets humans d'Estrasburg posa al seu lloc la denominada doctrina Parot espanyola, per la qual l'estat aplicava retroactivament una legislació penal que era perjudicial per a les persones condemnades. El tribunal la tomba, és clar. Vist aixina, és lògic que ho haja fet, però també és cert que, si bé un assassinat —o vint i tants— no es pot compensar ni pagar mai, i eixe dolor no té final —ni cadenes perpètues que ho curen, pel que han dit alguns portaveus d'associacions de víctimes del terrorisme—, la reacció d'alguns fa pensar molt sobre el consens que compartixen massa agents polítics per a fer de la democràcia un nyap en benefici propi. I per això cal un estat de dret que funcione correctament, per a evitar que el dolor i la revenja siguen els fonaments per a una societat política inhumana i abjecta. Precisament el que cal és no seguir el programa del terror, un de tants programes alternatius com poden ser el frau fiscal, l'esclavisme, el masclisme, la desigualtat o la més simple demagògia. La democràcia sembla que no satisfarà mai el ressentiment.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Aurenja Market

Ara que estic fent servir un poc més sovint el traductor Salt (de moment descarte els d'Apertium i Google), en la versió que va inserida en l'Open Office, vaig trobant algunes curiositats de traducció. Se n'han trobta molts exemples al llarg dels anys en les publicacions oficials valencians, com ara el gran escriptor valencià «Josep Saludable» o una ciutat de l'Horta anomenada «Cadira». Jo he topar amb:

trenta-vuit dels setanta-quatre > treinta y ocho de los treinta y ocho
en la forma escaient > en la forma ser prabiendo

Ah, i Orange Market, que havia esdevingut «Aurenja Market», que no sé si deu ser una empresa fraudulenta d'Occitània amb la qual mos podríem agermanar. Esta transformació tenia el seu encant, certament.

Bé, estos enginys traductors són una crossa davant de la tediosa tasca de picar. I vist els resultats que donen, ben usats, també esdevenen una font de jocs sintàctics i de paraules que tant mos poden entretindre com fer-mos pensar.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Cita dominical / 258: Antonio Muñoz Molina

Mirant una certa cultura espanyola.
Puga ser que el ministre d'educació i cultura aprofite que assistix al congrés de l'espanyol en Panamà per a enorgullir-se de l'èxit més sòlid del seu mandat: la declaració de la festa del bous com a bé d'interés cultural. És una vella tradició dels carques espanyols. Ferran vii ja va tancar universitats i va fundar escoles de tauromàquia.
Antonio Muñoz Molina, «Grandes borrascas de palabras», El País, 12.10.2013.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

L'honor

Estic realment intrigat pel final del juí que protagonitzen a mitges Bárcenas i Cospedal. Em sembla que serà una obra dramàtica d'eixes que no sabrem mai quin final real tenen, que és quedarà oberta entre l'honor reclamat i les mentires proclamades, amb monta barra per ella i amb la certesa del frau per ell. No en tenia prou amb la veritat, ella, volia «l'honor». De fet... ¿No? La veritat venia en un sobre a banda.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Rutina de dret lingüístic

M'ho trobe buscant dades per a una traducció: el web de la conselleria de cultura valenciana no complix els seus deures lingüístics. Per tant, envie la queixa següent al síndic de greuges:

El web de la Direcció General de Patrimoni Cultural no té versió en valencià en molts dels continguts que apareixen després de clicar en el mapa de la pàgina http://www.cult.gva.es/dgpa/inventario_v.html . Podem observar que el títol de la finestra del navegador passa al castellà i que la informació dels BIC de cada població només apareix a partir d'ací en castellà.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

En lloc del desistiment i la resignació a què mos volen reduir pertinaçment, la queixa es convertix en un petit acte de revitalització democràtica, sense medalles ni triomfalismes, només un gest cívic personal que, vaja, a vegades té efectes i positius. Per exemple, els pressupostos de la Generalitat valenciana s'han publicat últimament en valencià en el web precisament per un seguit de queixes anuals repetitives. De moment i si no reculen, això que mos hem trobat.

dijous, 17 d’octubre del 2013

El cuiner cantant i Maria del Mar

El dia 8 d'octubre, aprofitant que l'endemà era festa, em van traure de casa per a anar al recital de la Rambleta, amb Enric Casassús com a teloner i Maria del Mar Bonet com a estrella de la nit (molt ben acompanyada al piano i l'acordió, però ara no recorde com li dien). I era l'estrella per a la penya que mos vam reunir allí, que teníem ja una mitjana d'edat suficient per a deixar-mos dur per l'espai amb la tècnica i la veu poderosa i vellutada alhora de la cantant. Va repassar poemes de Bartomeu Rosselló Pòrcel, la Teresa d'Ovidi i altres variacions. Vam aplaudir tant i drets, que fins i tot mos va oferir El pi de Formentor com a agraïment.

El que mos va deixar mig despagats mig engrescats va ser el Casassús, cuiner i cantant, que té molta veu i un estil ben interessant —seguint una línia gruixuda que agafaria Ribalta, Humet, Ovidi, Brassens i uns quants més—, tot i que li se va notar la falta «de taules», diríem, a més d'alguna indecisió sobre com enfocar o allargar els finals de frase. Meritori. Al final, un ball de sonores i sordes entre «caussa» i «interesa» em va tombar de tos.

Vora una hora a peu l'anada i per l'estil la tornada. Allà quina hora, vam arribar a casa.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Traductors mal alineats

Faig pràctiques amb els traductors automàtics. Intente instaŀlar-me l'Apertium en Ubuntu, però després d'estar pegant-li al codi en el terminal, no m'apareix la interfície per a manejar els texts. Ho esborraré i miraré si en la faena me'l poden instaŀlar en Windows. M'han posat al dia l'Open Office, però la xica s'oblida d'instaŀlar-li el Salt. En realitat, trobe que, per a documents curts, fins i tot avances més picant la traducció amb l'ajuda dels autotexts de Word. Per a documents més llargs, et pots recolzar tant en l'Apertium o en el Google Translate (els dos en línia). El primer no diferencia massa els subjuntius valencians i el segon clava espais de més on no toca. Són bastant traïdors...

dimarts, 15 d’octubre del 2013

El frau del tribunal de comptes

A Takse li ix de l'ànima un «tot està podrit» després de sentir un repàs que fan del funcionament i de la composició del Tribunal de Comptes espanyol. No tan sols és inoperant, no té cap capacitat de fiscalització, ni és cap tribunal realment, sinó que, a més a més, va amb cinc anys de retard i, simptomàticament, els delictes que podria descobrir en els comptes dels partits polítics prescriuen als cinc anys. De fet, eixe tribunal de polítics en retirada tampoc descobrix ni delictes ni res, ja que només té accés a la comptabilitat oficial. Però, sense voler-ho, podria donar-se la casualitat. Per si de cas, sempre arribaran quan els delictes hagen prescrit. Els resultats d'eixe sistema no són bons per a la societat, però no sembla que pugam fer canvis, perquè, com va dir aquell, no faran res els qui es beneficien precisament d'eixe sistema i del resultat: cobren més de cent mil euros anuals.

A John Carlin («La mentira se come el fútbol internacional», El País, 13.10.2013) encara li sembla que es pot admetre que «l'idioma és, per damunt de tot, el factor que definix la identitat nacional». La identitat nacional també té, tal com s'observa en este cas, ingredients monetaris.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Salt a la traducció cortesana

M'endinse en una nova etapa —una petita passetjada pel bosc— com a traductor corrector. Ara toca fer la prova en les Corts. Ja fa temps que no m'enfrontava a la tasca quotidiana de traduir per a l'administració, així que ara em toca un període de readaptació i d'empeltar-me de la prosa cortesana més formal, que és bastant diferent de la prosa parlamentària que podem sentir en la transcripció. Per tant, repasse criteris, revise macros, adapte les que fea servir en l'edició del butlletí, les amplie i en cree de noves per a reduir la casuística gràfica, ortogràfica i gramatical que abans deixava passar per davant dels ulls com si no la vegera. Per un altre cantó, mire quin programa de traducció m'avançarà la faena, el Salt, el Trànsit, el Google Translate o l'Apertium. Continuen sense fer milacres, i menys encara si hem de passar al castellà la versió valenciana que mos proveïxen els diputats i que és el resultat que dóna el Salt d'una versió castellana primera. I eixe garbellar de llengües fins i tot passa per un escàner i un ROC. ¿Quin percentatge del PIB representa la indústria de les llengües en què vivim cada dia? Si no deixaren de banda eixa dada econòmica, segurament voríem estes coses —esta «riquesa»— amb molt més interés.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Cita dominical / 257: Jesús Fernández-Villaverde i Luis Garicano

Mirant la classe política.
Malauradament, la nostra classe política ha demostrat, reiteradament, que el seu afecte per l'estat de dret és merament formal. Per a bona part de l'elit dirigent, les regles no són més que una pantomima que u ha de complir per a mantenir un mínim de decòrum amb l'opinió pública i Brusseŀles.
Jesús Fernández-Villaverde i Luis Garicano, «Arbitrariedad y competencia», El País, 29.09.2013.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Les bones eleccions

Vaig començar percebent una certa dictadura, que només de raspallada vaig arribar a interpretar. Poc després vaig ser plenament conscient de l'arribada d'allò que dien la llibertat; vam deixar de cantar el Cara al sol i d'iŀlustrar la «consigna» del dia. A partir d'ahí, un caminet ple de desencants —l'otan, el gal, Roldán, Lerma s'apunta de ministre, «el pacte del pollastre»...—, però encara féem amb petites passes democràtiques per un estat social i de dret, ho culminàvem amb el matrimoni homosexual, però això quasi seria l'última fita que me s'ocorre ara que aportara res al dret humà d'una manera significativa i pacífica, encara que va ser un període, el de Rodríguez Zapatero, en què este home va perdre l'ocasió —una de tantes— d'arribar més profundament al cor social de la democràcia.

Però eixe temps va passar i van arribar els del pic i la pala de l'enderroc dels drets i de l'estat social. I, a pesar del que diuen les enquestes, ja vorem com ho apanyem amb unes bones «eleccions», com ara no gastar-se diners fent desfilades militars i posar-los per a operar malalts que —de moment— desfilen a l'ombra sinistra dels ministres i la resta de falòrnies del sistema.

Aguanta

Aguanta... «Aguanta la burra del ramal», és el que hem pogut sentir entrant a la plaça de Moixent. Després han vingut un xicotiuo, la «torre mora» i l'herbero local.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Ruscs legals

La Mesa de les Corts Valencianes regida per Juan Cotino no atén a raons legals ni es para en arguments. Es boten l'Estatut de personal de les Corts Valencianes en prorrogar unes interinitats per acumulació de tasques que no es poden prorrogar legalment. Els ho assenyale i els demane que ho esmenen, i em responen que desestimen la meua soŀlicitud. Això sí, no em diuen que no tinc raó —perquè no poden—. En fi, no és la primera volta, ja els han condemnat diverses voltes els tribunals, però eixes sentències són de la justícia versió impunitat política. Viuen en un rusc legal.

Un sistema en què la legalitat és optativa per als que tenen el poder, un sistema que es basa en la imposició arbitrària de normes als funcionaris i funcionàries, ja sabem què en diuen quan això passa en Cuba o en Veneçuela, sabem com trauen pit de la manera més arrogant possible. Però quan són ells els qui atempten contra la norma i els demanes que s'ajusten a la legalitat que ells mateixos van redactar, acorden no fer cas i continuar amb l'acord anterior, «mantenint-lo en els termes en què va ser adoptat», em diuen.

Tracten com a criminals els ciutadans i diputats que es posen una samarreta de protesta contra retallades socials.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Llum solar i aigua de pluja

Sents i veus actituds, declaracions i comentaris que fan referència a la política social, laboral, econòmica i democràtica —mos hem enterat hui que en el parlament espanyol fan «llistes negres» de públic—, i arriba el moment del dia —el pitjor, troba— en què passes de la indignació a la resignació i al decaïment. Llavors has de procurar-te de nou energies físiques i mentals per a reaccionar i tornar a ser persona. És llavors quan t'arriba un missatge de Som Energia amb l'enllaç a una notícia de trellat:

1.700 hogares holandeses compran su propio aerogenerador y establecen un nuevo récord mundial de crowdfunding

Eixa experiència no és traslladable per ara al País Valencià. Ben mirat, el ministre espanyol Soria hauria d'anar allà a estudiar quin impost els aplica per «defraudar» les expectatives de guany de les elèctriques, tal com fa ací amb la regulació de l'autoconsum, que en lloc d'afavorir té l'objectiu de perseguir i «sancionar» els qui fugen del consumisme contaminant i insostenible de l'energia que proporcionen les empreses que controlen el sector. Que mos controlen l'aigua i la llum, és a dir, la vida. Qualsevol dia mos cobraran pel testos dels balcons, que van amb llum solar i aigua de pluja.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Les subvecions dels altres

L'episodi dels falsos paralímpics espanyols que es van embutjacar subvencions i ajudes i que van aconseguir la medalla d'or de bàsquet en Sydney l'any 2000 és una iŀlustració ben exemplar del funcionament de moltes institucions (públiques i privades) i empreses (públiques i privades) que seguixen els criteris i els principis fundats en la capitalització i mercantilització dels béns comuns.

Es posen molt erts i solemnes alguns per aplaudir l'eliminació de les subvencions al que fan cinema en Espanya, que cal més art i més talent, i aixina aconseguiran més diners, perquè el públic pagarà pel seu producte. Ometen els exemples d'èxit —de la seua corda— en què cal fixar-se: Rodrigo Rato, Luis Bárcernas, Eduardo Zaplana, José María Aznar, José Luis Olivas, Gerardo Díaz Ferrán, uns quants dels molts exemples de persones que han fet una gestió (pública, principalment) dedicada a mercantilitzar i capitalitzar els béns comuns en benefici propi, tant si es tracta d'accedir a llocs de treball com en ingressar diners amb les excuses i coartades més diverses.

En canvi, les nuclears són subvencionades —en tant que no paguen pels residus que generen— i en tant que reben beneficis que no tenen relació amb el que els costa actualment la producció d'electricitat. Els polítics —sobretot els de la dreta que tant proclamen que «no creuen en les subvecions— s'augmenten la subvenció als partits i, per tant, els sous, dietes i sobresous que rebien i que reben. Els bancs han rebut una subvenció multimilionària —que mos està ofegant l'economia— perquè se després del seu desastre de gestió, resulta que jugaven amb les cartes marcades, ja que ells no assumixen el fracàs de les seues operacions —mentres els ciutadans carreguen amb les hipoteques—... I em podria estendre amb exemples fins al ridícul olímpic, els dels paralímpics i el d'Alberto Ruiz-Gallardón i Ana Botella.

Als que els molesten les subvencions mentres prenen el sol en la platja, els falta precisar que els molesten les que reben «els altres». Les que reben ells són les bones, és clar.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Energies alternatives

El ministeri de cultura espanyol no dedicarà ni un cèntim per a subvencionar l'avl. En canvi n'aporta més d'un milió i mig a la rae, i uns quants centenars de milers a l'iec i les acadèmies gallega i basca. Vaja, la notícia del diari diu que tampoc no subvenciona la ravl, amb la qual cosa podríem pensar que la subvenció a anar per «llengües» i no per acadèmies —és una idea boja, ja ho sé—. La part positiva, si en té cap, serà que el president de l'avl, Ramon Ferrer, no dedicarà eixos diners a intentar que el diccionari espanyol de la rae «millore» aixina o allina la definició del valencià. El mal és que podria ser que els posara en això llevant-los de coses de més de trellat, com ara preocupar-se per l'ús —normal o no— de la definició que puguen fer els acadèmics espanyols de la definició de la paraula valencià en lloc de continuar amb la ja consuetudinària i indefugible tasca que fa l'acadèmia vetlant per «l'ús normal del valencià», com no podia ser d'una altra manera, ¿oi? En açò de les alternatives energètiques, tenim molt de camí per davant.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Cita dominical / 256: Josep Cartañà

Mirant la cúria.
La cúria episcopal ha tingut sempre autoritat pública en Espanya.
Josep Cartañà, «Carta a José Larraz, ministros de Hacienda, 8 de enero de 1940», dins d'Epistolari de Josep Cartañà, bisbe de Girona (1934-1963) de Josep Clara.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

La recuperació del futur

Lliges el diari i veus que hem de ser optimistes, està clar que no podem fer res que no siga recuperar-mos, és el que no deixem de prometre-mos, que el futur sempre el tenim al davant, diuen que està per fer i que tot és possible. Per contra, sospites que tota eixa elit política, econòmica i fàctica que seu en els cadirots des d'on es fan les premonicions, ja han heretat eixe futur que encara no existix. Però, bé, arribarà el futur eixe o l'altre, i en un de tants futurs de coquetes amb mel, tots estarem morts, tal com dia Keynes, aquell economista que mos haurem de llegir —i espere no estar deixant-ho per al futur— amb la sorpresa de vore el passat fet present. I el futur, el futur, que els faça profit.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Carta al papa

Josep Lluís Moreno Escrivà s'adreça al papa catòlic per carta. Mos llig la carta en l'hemicicle. Li escriu en castellà. Molts polítics tenen la rara habilitat de complir puntualment l'adagi que diu que «en cada bugada, perdem un llançol». Val, el papa és argentí, però el sentim parlar cada dia en italià. A més, per ací n'hi han molts catòlics que insistixen en reclamar que la seua església s'acoste també a la llengua del país, a pesar de les decisions de la jerarquia, que quan no fa blaverisme fa castellanisme —dos vectors amb el mateix objectiu—. I el diputat, molt sensible en altres ocasions amb el respecte a la versió valenciana del seu nom, es veu que ha entropessat amb l'església, com diuen per allà.

dijous, 3 d’octubre del 2013

Laïcisme lingüístic

Cada dia que passa són tres minuts menys de claror, fins que cap a mitjan desembre comence a retardar-se la posta. Tenim eixos cicles davant dels nassos, però no mos hi acostumem mai i sempre mos afecten més del que voldríem. Arribarà el moment que començarem a tancar els ulls a mitjan vesprada, fins que la lletra del diari mos hipnotitze i mos faça barrejar l'article de Fernando Savater «Laicismo y lengua común» (El País, 01.10.2013) —¿que no són totes les llengües comunes?— en un malson on entendrem les coses al revés: eclesiastisme comú i la llengua de cadascú. Sona tant a la llibertat de ser catòlic que imperava en altres temps... ¿És possible un laïcisme lingüístic? El cervell es fa preguntes ben estranyes. Deu ser que va ponent-se cada volta més prompte.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Congelació tropical

Els pressuposts de l'estat congelen el sou dels càrrecs polítics que tant abunden en l'administració pública. Eixos càrrecs tenen la funció hercúlia de desmantellar-la, de gastar-se els diners en mamonades, de ser irresponsables de tot, responsables de res i de fer recaure les «culpes» en els «tècnics i funcionaris», d'arruïnar-la com a excusa per a privatitzar-la (quedar-se-la per la porta de darrere) pel que fa als beneficis, però no a la funció social. En fi, n'hi ha per a fer-ne un vademècum de formulacions. Doncs, enguany es veu que han volgut pegar-se un toquet de victimisme i es congelen el sou. Aixina es solidaritzen amb ma mare, amb la diferència que ma mare, que és pensionista, ingressa anualment uns 12.000 euros (entre la misèria d'ací i la pensió que li envien dels anys treballats en França), però aquells n'ingressen més de 60.000 —sense comptar les dietes i les propines que reben per tan bé com mos servixen—. Un congelació ben càlida a l'abast d'uns quants.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Empresari esclavista

Per a conservar la faena primer et rebaixaven el sou, després t'augmentaven les hores i, per a arredonir-ho, t'obligaven a fer eixes hores de més sense cobrar-les, a canvi de conservar la faena. Si passava la inspecció de treball quan estaven fent més hores de les que et pagaven, havies de dir que estaves utilitzant els ordinadors i les impressores per a fer treballs personals. Aixina, l'inspector se n'anava sense evidència, però havent deixat en evidència els treballadors. L'empresari, llavors, podia obrir-te un expedient i acomiadar-te per fer ús dels mitjans de l'empresa en benefici personal. Si en saben els empresaris. Doncs, contava un inspector de treball que més o menys passava això en Bankia. Per a instaurar eixe sistema no sé si cal ser soi-disant liberal, però sí un poc esclavista, de caricatura, si vols, però per ahí va.