La troca de les excuses

Van destiŀlant-se els articles d'opinió i d'anàlisi que poc menys que conclouen que serà impossible que el valencià-català arribe a ser oficial en la Unió Europea, ja que la modificació del Reglament número 1 🔗 s'ha d'aprovar per unanimitat. El raonament més amanoset i oportunista que tindran a mà els estats (essencialment, França, i inclús Itàlia) el dona Josep Palomero en «Serps d’estiu: l’encaix de les llengües d’Espanya alsàmbits institucionals» (El País, 23.08.2023) 🔗:

En els organismes de la Unió conviuen en l’actualitat vint-i-quatre llengües oficials i de treball que tenen rang de llengua oficial en tot el territori de l’estat adherit.

A més d'això, l'article de Palomero deixa unes pinzellades dels seus esforços per «alterar l’ordenament jurídic vigent de les llengües oficials de la Unió», que no és plat de gust per als nacionalistes que tenen un estat a la seua disposició ideològica i fàctica.

Com que l'estiu continua calent, si no mos distrauen prou el mundial d'atletisme, podem pegar una miraeta als articles de Leonadro Giménez («Les altres llengües espanyoles també existixen») 🔗 o d'Àngel Calpe («Del valencià i l’ús de les llengües oficials en el Congrés i en la Unió Europea») 🔗. El primer continua mantenint l'«esperança», actitud saludable i que no s'ha de perdre mai, encara que recordar el decàleg d'Ares del pp 🔗 de Francisco Camps és més depriment que iŀlusionant.

En l'article de Calpe, mirant-ho des d'un altre punt de vista, servix per a recordar que els nacionalismes solen caure en el supremacisme, dos tendències polítiques i mentals que apareixen inclús on seria més útil i beneficisó fer un exercici de confiança i d'empoderament democràtics respectant i aprofitant realment la riquesa lingüística i cultural amb què adobem la llengua.

La nota més curiosa és el fet que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua 📜 va deixar més o menys clar —amb les revoltes que vullgues— que en podem dir valencià, català, valencià-català o català-valencià, i sempre estem parlant de la mateixa substància:

Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua

Però, ai, n'hi han massa que lligen a la travessa i que pretenen resoldre ara confusions denominatives del passat que tan sols servixen per a justificar retroactivament les manipulacions nominalistes amb què s'entreté la part més estantissa del dret predemocràtic espanyol que actua contra les llengües que no són els castellà-espanyol. Ja seria hora que els experts de torn exposaren explícitament que disposar de diferents noms és una «gràcia» que no mos afecta només a mosatros ni hauria de tindre cap rellevància per a l'ús de la llengua. En l'informe dels experts sobre el compliment de la carta europea de les llengües podem llegir: 🔗

El doble terme “valencià/català” és la designació que s'ha d'utilitzar per referir-se a «la llengua local i històrica dels valencians».

En el mateix informe poden notar que parlen del «castillan» i de l'«espagnol» (versió francesa) —«castilian» i «spanish» en la versió anglesa— sense que això tinga més conseqüències ni servixca per a trossejar eixa entitat legal o lingüística. Eixa preocupació pel nom —¿per a quan un decàleg de noms?— és una de tantes maneres d'embolicar la troca de les excuses que faciliten el desús real del valencià-català.