El vaivé de la lexicalització que va i ve

No puc evitar-ho, però continue pegant-li voltes a l'espirituós tema de la «lexicalització», que és veu que té torbats els acadèmics de l'iec, perquè l'anomenen molt, però no l'expliquen mai.

Com que l'ortografia de l'institut es va publicar a banda de la gramàtica —sobre eixa qüestió convé llegir el comentari d'Abelard Saragossà en «Valoració que la Secció Filològica fa de l'oiec (2017)», capítol 3 de Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua—, pressupose que deuen haver explicat eixe factor denominat «lexicalització» en la gramàtica.

Ai, ¡milacre fora! Veig que l'índex de la gramàtica m'envia a 6.5 i a 10.4.1.b. Però no res, només hi ha exemples i referències al procés misteriós de la lexicalització, sense cap descripció del mecanisme ni del fonament teòric ni de com descobrir que s'està produint eixa malvestat gramatical.

L'anàlisi d'Abelard Saragossà que he anomenat en un incís de més amunt, és aclaridora sobre diverses qüestions que no s'aguanten massa bé en esta part de l'obra de l'institut. Entre les quals, una que dona una pista ferma sobre els problema en què estic empastrat, el cas l'ús del guionet en el que serien o no paraules compostes. Tal com assenyala Abelard:

En l'estudi de la grafia de les paraules compostes, arribe al resultat que ni la giec ni l'oiec donen propietats definitòries dels conceptes que intervenen en les paraules compostes, de manera que no justifiquen les grafies que proposen ni en la derivació ni en la composició.

¡Justa la fusta! La lexicalització continua sent una virtut espirituosa de les paraules compostes que els gramàtics de l'institut han descobert que és molt útil per a justificar una cosa i la contrària, com serien els casos següents:

1. ex alt càrrec: prefix separat, perquè diuen que precedix un sintagma lexicalitzat.
2. exconseller en cap: prefix aglutinat, perquè el sintagma que seguix ha perdut la lexicalització (¿de camí cap a la paperera de la història? 🔗).
3. no-ingerència (li ha creixcut un guionet per la febra de la lexicalització en lloc de mantindre el prefix separat com en el cas 1).

L'ex-conseller en cap del 2017 es convertix en l'exconseller en cap al 2021, perquè estava lexicalitzat i ara ja no, pel que sembla. Diuen que eixe càrrec va canviar de nom i es va convertir en conseller primer. ¿Què fem quan deixem el càrrec: separem o aglutinem l'ex? L'ortografia del 1996 permetia resoldre-ho (aglutinat); la del 2021 no permet ni busca que els lectors entengam el mecanisme ortogràfic. Tal com diu Abelard Saragossà:

La Filològica inclou en l'ortografia la grafia de les paraules compostes. Però eixa qüestió depén de propietats de grups particulars de paraules compostes (ulls de poll contra altaveu), de manera que l'actuació coherent és la de Fabra (1956), del qual la institució es separa sense constatar-ho ni justificar-ho. La causa de l'actuació de la Filològica podria ser l'absència de propietats que justifiquen les grafies que proposa per a les paraules compostes.

Els accents al pesebre

Mentres vaig rellegint un article d'Abelard Saragossà sobre l'accentuació de les es finals en valencià, on es detallen alguns dels complexos i prejuís —en díem «autoodi» en algun temps— d'alguns valencians respecte a la seua versió de la llengua, a més de la falta de comprensió i de pràctica de la fonamentació científica a l'hora de fer normativa, em passa pel cap buscar la paraula pesebre (escrita aixina en el dnv) en els diccionaris. I veig unes quantes curiositats i paradoxes, com ara que tinga origen valencià amb esse sonora, però que tant el gdlc com el diec la tenen només amb esse sorda (pessebre). En canvi, tant el Diccionari general de Ferrer Pastor com el gd62 tenen les dos formes, Ferrer Pastor les tracta com a sinònimes i el 62 amb accepcions diferents.

En suma, tot això em porta a demanar a l'avl que incloga la forma amb esse sorda com a variant en el diccionari. I que, de passada, l'acadèmia parle sobre això mateix amb l'iec, per si de cas convé dialogar sobre el futur de la llengua a Catalunya i part de l'estranger, més encara ara, després que vam conéixer la publicació de Gina de Maria Climent, que pareix que òbriga portes i finestres a eixe horitzó. Espere que també en el cas dels accents.

Noms, renoms i mites

Quan Josep Francesc Nogués (Alginet - Ribera Alta), afirma en la seua carta «La unitat del català (gossos d'amo o eixir de l'armari)» del número 1.293 d'El Temps: «Entre tots ho desfarem tot», sembla que li sàpia mal no desfer-ho tot ell a soles.

Abelard Saragossà, Emili Casanova, Lluís Fornés (...), l'alcalde convergent d'Almussafes... i més i més (no confongueu amb Messi). La llista anirà creixent a poc a poc. De totes les contrades i tots a una veu, als teus peus, sultana! I encara falten els escriptors i els traductors (el primer ha estat l'ex-alcalde d'Antella, sempre tan dropo —o és sompo?—), que ja n'estan tips, que ja era hora que algú parlara clar i... valencià? Entre tots ho desfarem tot. A bones hores, si ho arriba a saber Sentandreu, no cal que munte cap estructura nova: només calia eixir de l'armari i afiliar-se al Bloc. Tota pedra fa paret. Torna la rebentaplenaris: abans moros que catalans!

Quant a la resta del seu curt escrit, lamentem que no siga més extens, perquè si hem rist amb este tast —i amb la curiositat de la imatge: el Bigotes, el Albondiguilla...—, mos hauríem baquejat molt més.

En eixe sentit, no ho hem fet tant amb la continuació de la polèmica en un got d'orxata de referència que tenim entre uns companys de replà d'escala, i que ara s'amplia amb més articles (per exemple, Francesc Esteve, «Contra la fantasia gòtica, Filologia Catalana», El Punt, núm. 529, 29.03.2009) que, com es pot vaticinar, han de resoldre ben poc pel que fa al fons de la qüestió, que és la política lingüística estatal o valenciana que imposa l'espanyol «contra» les altres llengües.

Tinc la sensació que lluite contra mites: el mite que sense poder polític podrem millorar la gestió lingüística tant que, almenys, evitarem el pendent que tenim en la punta de la llengua. Bé, si diu «utopia» en lloc de «mite», la cosa ja és més reconfortant.

Finalment, parlant de mites, Rafael Méndez diu (El País, 28.03.2009), «Les elèctriques exporten llum a pesar de la parada de tres nuclears»:

És difícil desmuntar els mites. Un d'ells, molt estés, és que Espanya importa electricitat, sobretot de França, que al seu torn la produïx amb energia nuclear. L'argument apuntala la tesi que fan falta més plantes o almenys allargar la vida de les existents. No obstant això, des de 2004 Espanya exporta electricitat. En 2008, un 3,94 % de la producció.

Hi han, però, tantes paraules per a amagar els fets.

El gènere de les espurnes

Fa uns dies vam vore Gran Torino de Clint Eastwood. La vam trobar a l'altura de les ressenyes que havíem llegit i no mos va decebre a pesar que l'havien pujada allà amunt. A més a més, la versió original —cada vegada hi estem més avesats— ens fa sentir que el to de veu és una part important en la interpretació i que tot no és tindre la veu de Constantino Romero (o de Jordi Boixaderas).

Una curiositat és, si no ho he sentit malament, que de tant en tant Walt Kowalsky li diu «padre» al jove retor catòlic que s'encabota a fer-lo part del seu ramat de fidels.

Quant a altres coses, deixa anotat dos notícies del diari El País d'ahir que no sé si tenen cap trellat o simplement són coses de l'humor: «Ni miembros ni miembras» de Ricardo M. de Rituerto i «La rae retira "tonto" como sinónimo de "gallego"». Semblen notícies per a falles.

Quant a això del sexisme, diria que la proposta que cal fer ha d'anar en la línia del que comenta Abelard Saragossà en la seua gramàtica (6.2.1, nota 125):

Com que les dos declinacions no tenen valor, és comprensible que la llengua mire de potenciar-ne una sobre l'altra, exactament com en les conjugacions. [...] Ha predominat la que ha donat formes més curtes i sense cap característica fònica distintiva; complementàriament, hem tendit a postergar la que és més llarga i té predominantment un tret fònic distintiu (la a final).

En eixe sentit, i si no és cap sacrilegi respecte de la tradició lingüística —i ara mateix no sé quan s'origina—, podríem canviar els noms dels gèneres gramaticals i dir-ne gènere el i gènere la, que serien només una indicació de concordança sense més interés ni més lligam amb las fantasies sexistes habituals.

Diria que això podria evitar que els qui asseveren que la història dels gèneres no va lligada a la discriminació sexual i al masclisme, sinó a l'economia lingüística, denominen eixos gèneres amb dos termes bastant paradoxals, sobretot si ens referim a un cudol o a una pedra: masculí i femení.

Mentres acabava eixa fulgurant reflexió, sentia com els coets botaven foc a algunes falles. Algunes espurnes dins dels núvols.

Cita dominical / 2: Abelard Saragossà i Alba

Les gramàtiques solen anomenar un com a «article indeterminat». Qui usa eixa expressió i la complementària («article determinat») hauria de satisfer dos condicions: definir l'hipotètic concepte general article i fer que la definició proposada fóra aplicable tant a el com a un. Fins ara, no sóc conscient d'haver vist satisfetes eixes dos exigències teòriques. En el camí que seguirem, evitarem eixos efectes negatius amb tres mesures:

(i) definir els valors determinació (que té l'article i els adjectius demostratius) i indeterminació (que tenen un i algun);
(ii) usar el nom article sense cap adjectiu qualificatiu perquè només n'hi ha u (el);
(iii) remarcar que, quan l'adjectiu un expressa indeterminació, no deixa de ser l'adjectiu numeral un.

Abelard Saragossà i Alba (2005), Gramàtica valenciana raonada i popular, ed. Tabarca, pàg. 95, n. 44.

El corrunxet i els cursos d'estiu

Hem acabat els cursos d'estiu d'enguany amb el bagatge del repàs a les preposicions que ens féu Abelard Saragossà, on alguns companys van poder intuir que un «adverbi», tal com es tracta habitualment en la normativa que ens ensenyen, és més aviat un prejuí que una categoria —això ho dic jo; Abelard ho explica amb més fonament—, i, per tant, hauríem d'evitar la confusió que això provoca en les preposicions que a voltes fan una cosa i a voltes fan, suposadament, una altra cosa.

Per una altra banda, comprove amb Hèctor Gonzàlvez que el Deja Vu X no em servix per a la tasca terminològica que pretenem fer en les Corts. A més, vaig debatre una mica amb ell sobre la recomanació de l'iec de no fer servir sistemàticament el signe d'interrogació inicial.

Els últims dos dies, Esther Monzó ens amolla un doll sobre traductologia que depassa de molt les possibilitats de les dos sessions, amb la qual cosa no hem arribat a concretar res, tot i que inicialment va despertar interés les qüestions que va plantejar sobre la professionalització i els grups de poder. Cal tindre en compte que tot i que la cdlpv va fent coses, molts tècnics lingüístics de les administracions públiques valencianes no han aconseguit apreciar encara les possibilitats de l'assumpció de la responsabilitat professional ni com a lingüistes ni com a funcionaris.

Finalment, deixe constància dels 12:43 de dimecres de la setmana passada pel riu, el primer dia dels meus vols rasants estiuencs. És evident que Takse no em podrà agarrar amb el dit corrunxet trencat.

Cursos d'estiu i excursos de sempre

Esta setmana toca una mica de reciclatge de tècnics lingüístics. Hui he fet fotja al meu grup i he anat a la lliçó d'Abelard Saragossà sobre les preposicions. Crec que les paraules d'Abelard han torbat algú i em sembla que positivament. Ara ja ens som uns quants més que hem descobert que parlàvem en prosa, diríem, és a dir, que dalt té un antònim que és baix, i para de comptar. Poc a vore amb la gramàtica recreativa que tant entreté i tan poc alimenta els esperits.

Quant a la resta, tenim una rastrera llarga de cintes, però poca substància. Tan sols em queda recordar que li hauré d'enviar a Germà Colón l'adreça d'algun diari de sessions on l'han fet aparéixer en andes quasi...

Wistle-blower i navegadors d'Internet

Wistle-blower , he descobert la meua vocació. Xiular per a avisar, no per dissimular.

Torne a encomanar el Houaiss, a vore si esta vegada funciona la compra a través de l'empresa Saraiva.br.

La revista Índex, número 13, dóna més problemes del compte. El xic d'ICC+ no s'explica per què hi ha exemplars que ixen correctament de la màquina i altres on les lletres es mouen del lloc. Misteri, i espere que no tinga res a vore amb la proposta (i estudi) per als incoatius que fa l'Abelard Saragossà en l'article que publiquem. Són coses que passen, que les lletres ballen i que ens perpetren sense més trellat en el 1993 una proposta irregular i irreal, que ens la tornen a confirmar en el 1996, fins i tot contra la revisió que havia fet Enric Valor, seguint la lògica històrica i dels fets —en tinc les proves, que m'han arribat a les mans en fotocòpia—. Res, si no ho apanyem abans, Lacreu i Saldanya fossilitzaran les seus propostes d'incoatius quan el català al País Valencià siga la llengua del Salt i poca cosa més.

Els informàtics de les Corts tenen mania als navegadors Mozilla i Mozilla Firefox. No saben si pot portar problemes, no saben si pot ser atacat per virus, no saben si és compatible amb el Panda, no saben... És a dir, atac preventiu davant el dubte. Com que no saben, el recurs fàcil, la prohibició; però no faran l'esforç d'esbrinar la veritat i millorar els recursos a disposició dels funcionaris per tal de fer una administració millor, perquè pugam treballar amb professionalitat. Eixa deu ser l'educació moderna que potser han rebut i que difonen els soi-disants liberals: el dogma preventiu.

I això que Diderot deia: «La superstition est plus injurieuse à Dieu que l'athéisme».

La professionalitat i el servilisme «innocent»

Poc de temps he tingut per a res. Estic engrescat amb la correcció de l'article d'Abelard Saragossà per al pròxim número de la revista Índex (el 13). L'article tracta les formes verbals incoatives valencianes tan maltractades i mal tractades. L'Abelard evidencia el que són tabús i dogmes i el que són fets i propostes raonades i racionals (antigues i modernes), versemblantment positives. La perspectiva, però, és que alguns companys lingüistes continuen preferint els dogmes amb què es senten còmodes. Poca professionalitat.

L'altra del dia és l'article de l'Alfons Garcia que es fa ressò de la nova passa de censura que afecta l'administració del Consell de la Generalitat, una grip aviària diríem, per l'abast intel·lectualment gallinaci dels afectats. Per sort, esta volta la majoria dels tècnics lingüístics han sabut comportar-se amb dignitat.

I dic que la majoria, perquè m'he assabentat que hi ha algun company que diu preferir viure tranquil i no tindre problemes. És clar, eixos «tranquils i innocents» fan encara més mal, perquè solen ser, a més, uns hipòcrites quan comenten les ingerències polítiques en la nostra faena, però van fent la faena bruta. Així, amb eixos sicaris tan disposats a caure bé, les manipulacions iŀlegítimes i irracionals dels càrrecs polítics no necessiten ni provar d'imposar mesures iŀlegals o com a mínim denunciables, ja que el «company» se'ls avança i els fa la faena servilment, que no professionalment.

D'això precisament tracta la meua comunicació a la pròxima trobada de l'AVL (24 de novembre). Espere xafar-los algun ull de poll a eixos tan còmodament «innocents».