La foto del sàbat / 127

Provant d'avançar els temps.

La ciència de la complicació

Acabe el llibre L'iec i les paraules compostes d'Abelard Saragossà amb la idea que, seguint els seus mateixos passos a l'hora d'entendre i proposar la regulació ortogràfica hi ha dos detallets que ha deixat massa embastats, dependents de la «consciència» o dels suposats «coneiximents» dels parlants, cosa que els fa massa subjectius i, precisament, la seua obra pretén buscar en este àmbit la simplicitat i l'objectivitat, que els usuaris puguen enfrontar-se amb unes regles conegudes i generalitzables a decisions ortogràfiques davant paraules desconegudes.

Trobe que li puc proposar d'afinar-ho seguint els seus mateixos raonaments, cosa que diria que li dec, si ell m'ha facilitat la reflexió sobre tants detalls que ara semblen evidents, però que les mancances teòriques de la regulació actual mos duen de manera inevitable i forçosa a una casuística que cal memoritzar. Parafrasejant el que diu en algun passatge Abelard, podem arribar a sospitar que algunes decisions pretenen aparentar fonament científic a través de la complicació.

Coneiximent certificat i desús garantit

Quasi per a acabar l'any m'ha pegat per fer un resum de la meua experiència (després de quasi un centenar de queixes en anys anteriors i amb altres síndics) pel que fa a la gestió lingüística del síndic de greuges actual.

El que sabia de síndics anteriors és que, si es documentava la mancança objecte de queixa, la sindicatura actuava i demanava explicacions i les esmenes corresponents a l'administració.

Per contra, el síndic actual ha decidit tallar de soca-rel la possibilitat de tirar avant les queixes sobre el desús del valencià en l'administració pública.

El síndic actual no intervé en la lesió dels drets lingüístics, sinó que només intervé si l'administració infractora no li envia una resposta al ciutadà denunciant. El procediment és el següent:

1. La queixa s'ha de presentar en primer lloc davant de l'administració infractora.
2. L'administració no sempre oferix una adreça de contacte, sinó que molt sovint remet la comunicació a la seu electrònica. Contra el que puga semblar, això complica molt la comunicació, perquè la seu electrònica de la Generalitat està pensada i dissenyada per a garantir qüestions que són innecessàries en este tipus de tramitació.
3. En cas de comunicació amb una adreça de contacte de correu electrònic, el síndic no considera que eixe siga un mitjà de comunicació vàlid, excepte que l'administració responga a través d'eixe mitjà.
4. Si després d'un temps d'uns tres mesos no hi ha hagut resposta, el síndic admet la queixa i demana informació a eixa administració.
5. El síndic es cenyix a la infracció per no respondre, però no atén el fons de la queixa relatiu a la discriminació lingüística, encara que l'afectat demostre que l'administració no està corregint la mancança denunciada.

Per sort, l'administració actual sol atendre les queixes, però ho fa al detall: corregix el punt concret que s'haja reclamat, però res més. Això vol dir que si fem una queixa perquè un web conté una pàgina o un document sense versió en valencià, l'administració no revisarà el web per a que totes les pàgines o tots els documents tinguen versió en valencià, sinó que, si atén la queixa, posarà la versió en valencià de la pàgina o del document objecte de queixa, però es desentendrà de la resta.

Eixa és la meua experiència, l'administració valenciana, a pesar de les seues obligacions lingüístiques, no aplica un criteri o protocol general de gestió lingüística que complixca el seu deure d'usar el valencià, que esmene les mancances existents i que evite que continue o que es repetixca la discriminació lingüística contra els usuaris del valencià.

Les iniciatives de gestió lingüística que coneixem tenen relació amb l'obtenció de titolets que acrediten una suposada capacitació. Però tal com vaig comentar en l'apunt del 16 de desembre («L'homologació del silenci») 🔗 molt sovint eixos titolets i certificats acrediten una capacitació que no tenen en una llengua que no han d'utilitzar. Es tanca el cercle del coneiximent certificat i del desús garantit.

Vaivens de webs

Em tornen a canviar l'empresa que manté els continguts d'alguns dels webs i blocs que controle: es dia «Yahoo!», després va ser «Aabaco», i trobe que després alguna part va canviar a «Verizon» o a «Turbify», que no acabe d'aclarir-me amb tants canvis de nom. Per sort, al cap d'uns minuts de paciència i reflexió, he localitzat el caminet per a eixir del cul de sac en què em posava el web de Verizon —on no em reconeixien com a client—; i passant per Aabaco he arribat a Turbify. Tot funciona d'aquella manera, al segon o tercer clic —això ja passava amb Yahoo!—, però no m'han perdut res pel camí. Ni tan sols la versió en valencià del web..., perquè no n'han tingut mai, encara. No passa res, dominant un anglés macarrònic —supose que deu ser una cosa com els qui aproven el superior de la junta— s'entén tot prou bé. Llevat dels vaivens de noms de les empreses que allotgen els webs.

Calcomanies estilístiques

Més o menys una setmana ha tardat a respondre l'Optimot, cosa que no està malament, però no ha segut tan ràpid com necessitàvem. Per la banda del valencià, per tant, es veu que és difícil de mantindre sempre l'eficàcia proverbial que associem els qui treballem en estes coses als centres de referència normativa. En tot cas, la cosa pareix que és més lenta en l'iec si no encertes l'adreça adequada al dubte. Els vaig escriure fa dos setmanes a una adreça que comença per «dct», però en devien preferir una altra, perquè no han respost.

En canvi, no sé si és casualitat o és norma, la Fundéu ha resposta en pocs minuts el mateix dubte. Segurament ho tenien més fàcil, perquè a ells els semblava bé que els juristes innovaren substantivant cada «resuelvo» d'una resolució, cosa que als de l'Optimot no els ha agradat vore que es puga fer amb els «resolc». És una rigidesa que s'haurien de fer mirar, ja que els diccionaris tenen «considerants» i «atesos» —que és el raonament que m'han fet per al castellà els de la Fundéu— i, per tant, no costaria massa considerar que eixa possibilitat és vàlida.

En fi, com que la resposta ha arribat tard, han aparegut publicats els «resolc» corresponents, que és un calc estilístic més, més bén dit, una calcomania en l'immens tatuatge que anem component amb eixos retalls d'ací i d'allà sobre la pell de la llengua.

Morir pel certificat

Morir d'èxit, eixe deu ser el destí planificat de l'ús del valencià al País Valencià. Estos dies de Nadal, poques nadales, pastissets de moniato i converses a taula amb familiars coneguts i quasi per conéixer, tres nebodes ja majoretes que deuen tindre totes les lletres de l'abecedari en titolets convalidats de la junta de defensa desarmada de l'idioma, s'expliquen en valencià riberenc ple de detalls que conviden a pensar que interactuen més sovint en castellà que altra cosa.

Deixant de banda hui les coses de la submissió lingüística al castellà —que també tindria tela per a tallar—, anote el símptoma més estrany de l'efecte que tenen l'educació i el context sociolingüístic: les meues tres nebodes utilitzen en lloc de la forma «els» la forma «lis» per al complement indirecte plural: «jo lis dic...».

Amb el certificat del grau que vullgues, però tal com em va dir una d'elles, que ha passat l'estiu als Estats Units, això dels certificats és una estafa, ja que per a fer de socorrista en un campament de Pennsilvània li van fer una entrevista en anglés per videoconferència i no li van demanar cap dels titolets d'anglés que té. Per sort, una entrevista en valencià també l'haguera passada... ¿Però li'n faran cap per a comprovar que té el nivell de comprensió i expressió suficients? Morir pel certificat.

---

Pel riu, amb un esquirol bevent a dos pams del caminet i que no fuig: 14:11.

Citas dominical / 736: Marina Garcés Mascareñas

Ja sigui política, civil o penal, no tota legalitat és legítima ni bona ni justa.

Marina Garcés Mascareñas, Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla.

La foto del sàbat / 126

En qualsevol cantó del món, iradament.

Com el cuc de seda

L'antic company Vicent continua indagant en els documents relacionats amb la història de Rafelguaraf. De tant en tant, troba paraules estranyes o interessants. Esta volta ha trobat sirigà, que segons alguns és una denominació antiga del cuc de seda (< sericanu diu Alcover) 🔗 —també tenia la forma sirgant—, i que sembla que en aragonés era sirgano. 🔗 Antoni Griera tenia una versió de significat un poc diferent: «indret on treballen els cucs de seda». 🔗

Ves a saber si realment va ser una paraula usual —la pista aragonesa indica que sí—, però sí que era d'ús culte per a noms o explicacions científiques: «siriga coerulea». 🔗

A banda d'això, hi ha un més misteriós «escabeny» en un inventari de béns. No sé segur a què correspon i no trobe cap referència d'eixa paraula en la xarxa. Localitze un escabeno en castellà, que és el nom d'un que usaven els fusters en els arsenals, segons indiquen diversos diccionaris castellans antics. 🔗 Podria ser una adaptació d'això.

Eixe poquet de recerca, la instaŀlació d'un antivirus en el mòbil i arrancar uns quants apagallums (Senecio vulgaris) és una manera de passar un moscós, un d'eixos dies que omplis amb afers personals imposats o improvisats, perseguint la morera, com el cuc de seda.

Que mos entenguen i mos atenguen

De tot mos queixem. Hui toca renegar de la felicitació nadalenca que el president Ximo Puig ha enviat als funcionaris de la Generalitat. A banda de la vinyeta d'Ortifus amb el lema «El Nadal és valencià» —m'estranya que no hagen acabat la frase amb un rotund «o no és res», que l'arredoniria—, hi ha una citació en castellà de Max Aub i unes paraules «manuscrites» del president mateix:

Escollim l'esperança.
Gràcies pel teu esforç.
Bon Nadal i feliç 2023.

¿Per què la citació en castellà? ¿No la podia traduir al valencià? ¿No podia triar-ne una en valencià? ¿No tenim dret a rebutjar els qui mos se dirigixen en castellà? ¿No tenim dret a sentir-mos ofesos quan mos escriuen o parlen en castellà? ¿No podem ser tan «tarrossos» i malcarats? ¿Hem d'escollir l'esperança perquè no tenim dret a compartir la realitat d'ara mateix?

La xica de parlar castellà de Sud-amèrica viu a Sueca i mos ha entés i atés sense cap problema, inclús ha entés totes les xifres amb normalitat, també el set... Eixa és tota l'esperança, que mos entenguen i mos atenguen. La pauta de submissió lingüística no dona per a més. I massa demanem.

El bixt, la toga, la túnica o la capa

Comprove que vaig llegir bé el diccionari d'àrab culte modern de Julio Cortés i la peça de roba que li va plantificar l'emir de Qatar a Messi en un gest més per a la vergonyosa història d'eixe mundial —i d'este món— era el bixt (en àrab, بشت), tal com vaig llegir dilluns passat (la versió بشتة és una variant egípcia).

Em passa pel cap que quan no hi havia criteris de transcripció de l'àrab al valencià-català, mos podíem queixar d'això i d'haver de recórrer a les transcripcions en altres llengües, però fa dècades que en tenim i no sé per què els mitjans audiovisuals i la premsa no en fan, que és com un tic d'eixos que tenen alguns humoristes (com ara en l'Està Passant) de recórrer al castellà per a fer la gràcia o imitar un personatge internacional.

Amb tot, he trobat qui n'ha dit «túnica», «toga», «capa», que també són opcions més encertades que recórrer al bisht de la transcripció a l'anglés o al castellà. Tal com passa en tants casos de la normativa i de la percepció sobre el valor de la llengua, el problema és que tenim costim de recórrer més a la casuística que a les regles o els criteris. La casuística és interminable, i revisar, esmenar i aplicar els criteris és un recurs ben adequat per a orientar-se dins dels propis recursos i per a millorar i ampliar les possibilitats d'ús del valencià-català.

«Quan mos criden a sopar»

Tantes coses tan preocupants com n'hi han, començant per les guerres d'Ucraïna o d'on siga, les migracions perseguides i les persones violentades en general, aixina que la porcatera jurídica i democràtica en què estan fussant els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol 🔗 seria com una nota marginal en aquella història de la infàmia 🔗 que va recrear Jorge Luis Borges.

Una miqueta d'aire, per a variar, mos arriba des de Flix amb el vídeo de l'anunci 🔗 de la botiga de roba de xiquets Fins la Lluna. 🔗 Hi ha un moment, cap als cinquanta segons, que diu: «Les aventures es pausen quan mos criden a sopar». Encertat i clar, amb creativitat i ritme, i sense renunciar als detallets dialectals que li donen un pessic més d'encert sociolingüístic.

Uns quants dels membres del tribunal espanyol no són gens de poble ni volen pausar les seues aventures jurídiques.

A un tir de pedra

Mos hem enfitat d'eixa indolent fantasia futbolera que té igual com vagen els drets humans, el masclisme, el sexisme, l'homofòbia, la democràcia, etc., mentres rode la piloteta i els autòcrates, plutòcrates o cleptòcrates s'ho embutjaquen sense suar gens, però ara ja, de cara als bons sentiments de Nadal, podríem fer un pensament pel futbolista Nasr-Azadani, 🔗 a qui encara no ha assassinat el règim teocràtic iranià. A més de posar-se el bixt —que no sé si és el بشت que arreplega el meu diccionari d'àrab—, 🔗 amb eixa túnica que representa el poder al Qatar, podria fer un gest pels drets humans, aprofitant la capa i que ara és quasi un superheroi.

Bé, si no ho pot fer Messi, segur que ho farà Macron, ¿no?, 🔗 que per això devia mostrar tant d'interés en eixe esdeveniment del capitalisme destarotat més inhumà. Quan es va concedir l'organització del festival futboler a eixa dictadura aràbiga, ¿d'això es tractava, no?, d'aconseguir millores humanes per la contornada. L'Iran està «a un tir de pedra», expressió que, pensant en els règims teocràtics de la zona, hauria de tindre ara un sentit positiu.

Cita dominical / 735: Gustau Muñoz Veiga

Caldria revertir el model de creixement econòmic sense fi i optar per una pauta de decreixement ordenat, fins aconseguir un nou equilibri entre l'espècie humana i el seu entorn natural.

Gustau Muñoz Veiga, El vertigen dels dies.

La foto del sàbat / 125

Capes de natura alimentosa.

L'homologació del silenci

Un company estava preocupat pel fet que l'homologació dels títols amb els estudis que estan preparant en la Generalitat no reconeix prou els estudis fets en el batxillerat, ja que per a obtindre el c1 necessites un set en els dos cursos i només des del curs 2021-2022. Ell propose que es demane un 6 —tal com es fa en la jqcv i que la retroactivitat tire més arrere.

El cas és que mirant com van les dades de coneiximents i d'ús de la llengua, l'única cosa que em ve el cap és un sarcasme cínic:

No acabe d'entendre massa el tema: no sé en què beneficia a ningú que li reconeguen a algú uns coneiximents que no té per a una faena que no farà en eixa llengua que li pressuposen que sap. (Estic pensant en l'administració que conec, la Generalitat.)

El cas és que si no els exigixen l'ús del valencià —tal com es fa amb el castellà— trobe que els poden nomenar honoris causa en valencià, que tindrà igual, no servirà per a res ni per als seus coneiximents ni per a l'ús de la llengua en l'administració i en la societat. Ja hem vist que els titolets i els certificats van que volen, però la majoria continuen castellanoparlants actius i valencianosilents passius.

Rebolcons a la lògica democràtica

Em diu Takse, que està escoltant rac1, que m'estic perdent el mig colpet d'estat «aristocràtic» judicial que alguns magistrats, periodistes i polítics pareix que estiguen preparant. I el cas és que també pareix que alguns suposats demòcrates «progressistes» espanyols —quan tot això no és contradictori— els cou i els provoca botiges haver d'estar negant l'evidència que tot això siga una conseqüència de l'actuació dels mateixos tribunals espanyols contra la Mesa del Parlament de Catalunya presidida per Carme Forcadell l'any 2017 o contra la presidida per Roger Torrent l'any 2019. El rebolcons que li peguen a la lògica alguns segurament deuen causar problemes psicològics, o alguna indigestió, trobe.

Al final no hi ha hagut colp, però el cimbell amb què atrauen els animalets per a caçar-los està surant camí del Tribunal Constitucional espanyol. I la democràcia va està rebent bones perdigonades tirades per escopetes judicials i per escopetes legislatives: 🔗

El tribunal europeu va avalar l'actuació del Tribunal Constitucional: va reconèixer que hi va haver una «interferència» per part de l'alt tribunal de la llibertat d'assemblea, però la va considerar «justificada», ja que està previst per la llei orgànica del TC que aquest organisme adopti mesures preventives.

I qui diu prevenció judicial diu prevenció ideològica:

El TC va obligar l'òrgan rector de la cambra, innovant en la seva doctrina, a actuar com a revisor de la constitucionalitat de les iniciatives.

Segons alguns, només es pot parlar a favor. ¿De què?

Errada sense esmena

El diari diu que s'ha mort Llorenç Soldevila Balart, 🔗 autor de la «Geografia literària dels Països Catalans». D'eixa coŀlecció tinc el volum 6, País Valencià. L'estiu del 2019 li vaig escriure —a través de l'editorial— per a indicar-li dos errades que podia corregir en una segona edició. No confiava que hi haguera resposta, però quatre dies més tard em va arribar. Em va respondre amablement. Va acceptar les esmenes i em va convidar a més:

No cal dir que si trobes més errors o temes que vulguis comentar, tant una cosa com l'altra seran rebudes amb agraïment.

Supose que, si han fet cap edició posterior, deuen haver esmenat els errors. A pesar d'això, ara hi ha un error que no té esmena.

Procés de tancament

Encara que parega mentira —ironia—, en dos legislatures, el president Ximo Puig no ha segut capaç de presentar un web 🔗 que complixca amb un mínim rigor les seues obligacions lingüístiques. Hui mateix hi ha tres notícies en la portada de la versió en valencià del seu web: dos estan en castellà. Endevineu: ¿quantes n'hi han en castelà en la versió en castellà del web? Exactament.

Inclús quan la versió en valencià dels webs estan situats en una subcarpeta «va» de valencià —mentres la versió en castellà està situada en la carpeta general—, hi ha detalls que no deixen d'indicar que, en la Generalitat valenciana, som encara una capa afegida, una lent distorsionadora —o supèrflua, o arxivable...— en la visió que tenen molts polítics i funcionaris de la gestió lingüística de l'administració pública. Un exemple: «https://ceice.gva.es/va/audiencia-publica/procesos-abiertos».

¿«Procesos abiertos»? Deu ser greu 🔗 si es centren tant en el coneiximent, però eviten analitzar l'ús real començant per ells mateixos. Com ara: «freqüència amb què comprove que no es fan les coses en valencià en la meua conselleria»: «molt sovint i no faig res per corregir-ho, de fet, incentive l'ús del castellà». Saben massa bé com va la cosa. Bé, les dades i els fets indiquen que el procés al valencià pareix que estiga més tancat que obert.

Opcions a l'abast

Unes quantes hores voltant per ferreteries pel centre de València, i només un de cinc o sis dependents atenia en valencià; tots mos entenien sense problemes, i cap no tenia la peça de tancament que els demanàvem. En una farmàcia del centre, la xica no té la marca de medicament, però té una alternativa d'una altra marca. Parla en valencià, però s'embolica de tan poques ocasions que té per a practicar.

Això, la solució es trobar alternatives, com ara conversar en valencià amb algú que et parla en castellà (diguem-ne conversa en dos idiomes) i donar l'oportunitat de conversar en valencià a qualsevol dependent que te se presente, n'hi han que aprofiten l'ocasió per a practicar amb tu. Són opcions possibles, agradables i beneficioses per a tots.

Cita dominical / 734: Yásnaya Elena Aguilar

Les llengües del món no estan morint, són els estats que les estan matant.

Yásnaya Elena Aguilar, «¿Qué lenguas indígenas? Diversidad lingüística y estados nación», México, esdrújulo y volcánico, El Diario.es.

La foto del sàbat / 124

No me l'esperava i l'he xafat abans de vore'l. ¡Sorpresa! entre ravanells, plantatge i encoixinat divers.

Agrets i agroretes

La xarxa va hui a trompaes, com el sol, que és més un ressol que apareix i s'amaga darrere els núvols i les plogudetes intermitents. Hem tastat una tija d'agrets tallada a trossets, barrejats amb un poc de jolivert i una fulleta d'Aptenia cordifolia, que pareix que en valencià es diu cabelleres de la reina i sovinteja a les Illes Balears. 🔗

Eixes agroretes van en consonància amb els comentaris que em fa Takse sobre les dades d'ús del valencià 🔗 i sobre el fet que no podem esperar que la cosa millore si ni tan sols molts dels que vegem que més s'escridassen i més exhibicions de militància lingüística, accepten practicar la submissió lingüística al castellà sense que ni tan sols els demanen el canvi de llengua.

Al mateix temps, del muntó de diaris pendents agarre un un article de Sonia Vizoso sobre Marilar Aleixandre (Madrid, 1947), premi espanyol de narrativa d'enguany per una obra en gallec, As malas mulleres. La cosa és que és va arribar a Vigo al final de la vintena i, pel que diu, sembla que va decidir escriure en gallec perquè viu en Galícia. Un idea tan senzilla i sense base —biològica ni legal— que és simplement una mostra d'ecologia, cultura i humanitat personal davant el procés d'aculturació i desaparició a què els mecanismes extractius i depredadors habituals del capitalisme desregulat de l'estat espanyol condemnen el medi natural i humà.

Això sí, no podem perdre de vista que l'espanyolisme excloent estatal juga amb les cartes marcades: un premi per ací, deu prohibicions d'ús del gallec, del basc o del valencià per allà, tant si es tracta d'etiquetatge, de doblatge, d'ús en les institucions de la Unió Europea, d'ensenyament arreu de l'estat, etc. Coneiximents de valencià no te'ls puntuaran, però de maltés sí.

Les discriminacions exagerades

Està clar que mos acostumem a tot, tant que inclús quan relaten casos relacionats amb les discriminacions que mos afecten —tal com va fer una tècnica de Plataforma per la Llengua davant l'onu, tal com informa el Diari La Veu, 06.12.2022—, 🔗 tinc la sensació que ho trobem exagerat. Segurament perquè ho comparem amb altres discriminacions que són exercides amb violència sistemàtica.

Al cap i a la fi, ¿quan m'han discriminat a mi? Podria fer la llista començant per cada norma estatal que ignora o impedix que s'utilitze el valencià en els mateixos casos en què s'imposa l'ús del castellà, però això és ja com l'aigua per als peixos, ¿no? Per sort no he topat amb massa «espanyolistes» violents o insultants, 🔗 però de tant en tant s'esdevé. I pensant-ho bé, recordaré ara un dels primers casos en què vaig sentir l'alé del feixisme espanyolista al bescoll. En concret, a l'orella dreta.

Crec que era l'orella dreta, perquè és on em solc posar el telèfon. Eren els anys noranta del segle xx, jo treballava en un locutori telefònic a la platja de la Vall, algú em va demanar alguna conferència o vaig haver de fer una consulta a la centraleta de València. La xica que em va respondre, en castellà, em va advertir que havia de parlar en castellà, que havia tingut sort que ella m'entenguera, perquè era de València, però què haguera passat si m'haguera atés algú altre, d'un altre lloc d'espanya, que estàvem en Espanya i alguns romanços més tòpics de l'assetjament lingüístic. Em vaig quedar prou parat i només li vaig dir que sí, que havia tingut sort que ella m'haguera entés i gràcies. Em vaig acalorar un poc, però crec que no vaig dir res més. Ella tampoc em va respondre massa més, perquè havia de fer la gestió que li demanava.

En fi, els «espanyolistes» més malcarats solen ser els qui pareix que hagen de compensar o amagar un trauma o complex ètic que els qui parlem en valencià posem en evidència. Els fa malíccia la seua posició de renúncia. Solen ser valencians que s'han deixat dur per la comoditat del nacionalisme espanyolista excloent i que han considerat que l'ús del valencià és un un error biològic o una defallença ideològica que havien d'amagar i corregir. Espere que l'alleujament de bonegar-me li compensara un poc el trauma.

Requisit per als indiferents

Hauria de mirar l'acord eixe de la Generalitat valenciana sobre el nou requisit lingüístic castellà-valencià —és a dir, afigen el valencià—, però com que la cosa ha de ser un decret que s'ha de publicar en els primers sis mesos del 2023, 🔗 quasi que m'espere a vore què passa, que d'ací a allà poden passar moltes coses, com ara que els metges demanen que també volen formar part del personal públic capacitat per a no discriminar innecessàriament els seus pacients valencianoparlants. No crec que els qui tant es preocupen per la salut de la ciutadania es vullguen mantindre «indiferents» davant les necessitats de comunicació amb els pacients.

Això dels metges és curiós, perquè no els lloguen al Vietnam o a l'Aràbia Saudita sense que importe quina llengua parlen o entenguen. Han de saber curar les malalties o els problemes físics i, això també, han de saber parlar en castellà. No, si no parlen en castellà es veu que la tireta en la ferida no cura també la discriminació lingüística que els provoquen als «espanyols» castellanoparlants. En canvi, si parlen en castellà i no entenen o no atenen en valencià, l'única cosa rellevant és la tireta.

La igualtat, mos ho diuen moltes voltes, és tractar diferent als qui tenen necessitats diferents. En eixe sentit, per als nacionalistes (polítics o lingüístics) espanyols, els valencianoparlants som diferents, i per a tractar-mos amb «igualtat» mos tracten diferent: mos discriminen en els drets lingüístics i en el dret a la salut. Es veu que aixina mos faran iguals, a força de retallar-mos la llengua i, si cal, la salut. Ja no tindrem necessitats diferents, serem tots iguals, tots requerirem la «indiferència».

Uns pocs malcarats

Tres dones perdudes pels carrerons del centre de València veuen dos desconeguts que porten el carro d'anar a comprar al mercat, com ara mosatros. Observant el carro, es decidix a preguntar-los si són de la contornà, però ho fa en castellà. Els responen en valencià i les tres dones s'alleugen i continuen parlant en valencià amb els desconeguts. Els desconeguts no han perdut l'ocasió de tranquilitzar-les dient-los que podien parlar en valencià, perquè els maleducats que t'escridassen si els parles en valencià i et demanen que canvies al «cristiano» o al «castellano», doncs, no són tants com mos fan creure (encara que hem sentit notícies de metges i policies que fan fredat).

La majoria dels «valencianosilents» (és a dir, castellanoparlants) de Valencià són persones amables que entenen el valencià i molts tenen titolets amb nivells elevats de coneiximent de valencià. La que passa és que patixen la maledicció d'una mala fama de ser violents, persones de pocs escrúpols i sense una mínima educació ni empatia quan topen casualment amb algú que els parla en valencià. És una mala fama immereixcuda i, en general, sense cap fonament real.

A causa d'eixa mala fama, molts valencianoparlants temorosos preferixen estalviar-se la possibilitat de topar amb algun malcarat i parlen directament en castellà amb els desconeguts. I fan mal fet, com solen comentar molts valencianosilents, perquè això els impedix practicar el valencià aprés a escola i que, gràcies als titolets aconseguits, tantes satisfaccions acadèmiques i laborals els ha reportat. A més, com que molts no tenen massa ocasions de practicar-lo més que passivament a través dels mitjans, temen que poden perdre el nivell i la fluïdesa que havien assolit per a aprovar els exàmens dels certificats acadèmics de coneiximents de valencià.

Bé, es podria mirar aixina, però tots sabem que l'explicació és una altra. Només és cert que els malcarats són molt pocs, encara que molt sorollosos i vergonyants. La resta va com va.

El gen roig

A l'Iran hi ha un sector social i polític —que detenta el poder armat— que vol que les dones necessiten un vel avalat judicialment o policialment per a ser dones i eixir al carrer. Digam-ho aixina. Doncs, en Espanya no fa tants anys, per a determinar les teues preferències sexuals, calia un aval mèdic —una varietat jurídica del poder— que dictaminara que estaves malalt si eres homosexual per a que eixe mateix sector social i polític «iranià» estiguera tranquil. No calia realment cap aval mèdic, estaves malalt i prou. I hi havia metges, retors i farmacèutics que ho avalaven —al cap i a la fi encara hi ha associacions mèdiques que ho avalen. 🔗

I ara hi ha qui, sense vergonya per militar en un partit que es diu progressista —«socialista» volia dir això en algun temps—, pretén demanar-los un aval judicial per a determinar qüestions mèdiques... ¿O no són mèdiques? ¿Delictives? ¿O tampoc no és delicte? Per tant, ¿per què i per a què un aval judicial? Hi havia un temps —no fan tants anys— que les dones necessitaven un aval del marit per a exercir alguns dels drets dels hòmens. ¿Qui avala que eixos socialistes ho siguen realment? Uns metges franquistes, supose, com ara aquells que buscaven el «gen roig». 🔗

Cita dominical / 733: Ramon Folch i Guillén

L'oxigen és un gas tòxic. Per als organismes anaerobis, vull dir.

Ramon Folch i Guillén, «Microplàstics», Mètode, 114.

La foto del sàbat / 123

Coses de la traducció, de la informàtica, de la ciència-ficció...

Complicacions operatives amb els dits

No hi ha mans, ni veig la bios, ni les modificacions del grub fan que arranque el Windows, ni puc fer anar una llapissera usb per a reinstaŀlar res. En fi, que només em funciona l'Ubuntu en el disc dur mecànic i l'ssd, que anava ben finet i silenció, el tinc parat.

La idea era desfer-me del Windows, i per això fea mesos que no hi entrava. Me se va actualitzar l'Ubuntu i no vaig fer massa cas de l'avís que podia haver de revisar el punt d'arrancada del Windows, sobretot perquè asseguraven que això es podia resoldre més tard. I eixe «més tard» ha arribat i no sé com apanyar-ho.

Quan passe la tongà de faena dels pressuposts, que és el que permet que en les Corts mos hagen consentit un poc de teletreball, aprofundiré un poc més en les vísceres de l'ordinador, a vore si trobe la tecla correcta, estudiaré uns quants vídeos i webs d'experts per la xarxa —quasi sempre en trac profit— o li'l duré a algun informàtic.

Takse li ha comprat un ukelele al seu nebot. L'instrument és menudet i també té una combinació curiosa d'afinació de les cordes. Els acords són diferents dels de la guitarra i els dits no em caben bé. Estem en temporada de complicacions dels dits amb els sistemes operatius.

Desemboirar-se en la ciutat de l'ou

El grub encara no ha reaparegut ni ha fet que el meu ordinador em torne a oferir l'opció d'accedir a algun altre sistema operatiu que no siga l'Ubuntu. Estic perdut entre els bits i els programetes de tot tipus per a mirar de resoldre l'accés al Windows —que no em faria falta si els informàtics de les Corts li tingueren un poc més de confiança al Linux.

Em distrac un poc mirant com s'escriu el nom en àrab d'Albaida, que pareix que en l'àrab actual seria més la «ciutat de l'ou» que la «ciutat blanca»,segons el traductor de Google: però tot és cosa de les lletres del final: «مدينة البيضة» ('la ciutat de l'ou') / مدينة البيضاء ('la ciutat blanca'). I tot això per a desemboirar-me de les esmenes dels pressuposts d'enguany, que és el tedi laboral d'esta temporaeta en les Corts.