Per por para per a

Les propostes de no distingir entre per i per a «tampoc» en l'escriptura m'ha semblat que hui donaven un fruit curiós en el telenotícies del migdia:

[...] vivia per la música..., ara ho diré en castellà: por y para la música...

Ho dia un amic o company d'Aleix Vergés, Sideral, sobre este músic. I no ha tingut més recurs a l'abast per a dir el que volia, és a dir, distingir entre per i per a que anar a buscar en castellà. Evidentment —què havia de dir jo—, m'ha fet pensar de seguida en els inconvenients d'algunes decisions que considere poc fonamentades i que no sé si algú les titllarà d'autonomistes o, per contra, d'integracionistes amb elles mateixes, per recollir les formulacions de Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana. El cert és que són normativament convergents, però no amb el valencià, sinó amb la confusió.

Podríem pensar ara en el vaqueret, didalet, xarrupet o glopet, que la Neoloteca del Termcat féu un esforç de «convergència» semblant fixant xopet... I seguint per eixe camí, m'he enterat hui que l'Urpinell d'El Cor de la Ciutat és en realitat Orpinell. Embolica, que fa fort, diríem.

Elits i contraelits

A pesar del to baix d'espenta a què mos convida el solet primaveral, la cerca d'una sigla pronunciada per una diputada m'ha permés trobar un web de la Generalitat valenciana que no complix els seus deures de gestió lingüística i que, per tant, lesiona els drets lingüístics dels valencians. No és que siga una novetat o rara avis, ben al contrari, és la tònica habitual d'una política lingüística preocupada per la conflictivització identitària i lingüística, però mecànicament desatenta als seus deures de gestió i de respecte envers els drets lingüístics dels ciutadans valencians:

La versió en valencià de la pàgina web de la Conselleria de Medi Ambient presenta greus inconsistències de gestió lingüística, ja que remet a pàgines que estan parcialment o completament en castellà, com ara si entrem en la secció «Educació i participació» > «Educació ambiental»: en el menú de l'esquerre podem trobar remissions a seccions que no estan en valencià («EVEADS», «Actuaciones, proyectos y programas», «Agenda y noticias», etc.). I a partir d'ahí desapareixen els continguts en valencià.

Això incomplix les obligacions lingüístiques d'esta administració i, pitjor encara, els drets lingüístics dels ciutadans valencians. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Esperem amb una certa curiositat la primera reacció del nou síndic de greuges, José Cholbi Diego, a qui estes foteses dels drets lingüístics no li deuen haver llevat la son ni de nit ni de dia, tenint en compte que el web de les Corts valencianes —on ell era vicepresident— només s'adreçava als xiquets valencians en castellà durant més d'un any, a pesar de les queixes rebudes sobre la qüestió.

Estic segur que com a síndic de greuges millorarà el criteri de l'adjunt Morenilla, que considerava que una discriminació (lingüística) puntual o provisional no mereix que el síndic s'acalore massa i arxivava la qüestió com si no l'afectara gens... Ei, sí, estic segur que no l'afectava gens, que a ell no el discriminen mai puntualment o provisionalment quan parla en castellà o quan demana serveis públics en castellà.

Per tant, quan topes amb la realitat fisica i amb el fet que el que cal per a millorar-la no són disquisicions identitàries o nominalistes, sinó l'explicitació del programa lingüístic ocult del pp (i el del psoe tampoc aniria malament conéixer-lo) i el compliment dels deures de l'administració, marcats políticament i judicialment, la veritat és que pots somriure a gust sabent que no hi ha una contraelit —ara no sé qui ho demanava, això, si Pradilla, Nicolàs...— disposada a fer-los l'asqueta, per ara...

Batalles, unitats i autoritats

Tinc la mena d'astènia primaveral que abans es dia gossera, però que ara rebategem, per a millorar, si més no, l'autoestima.

Hui ha caigut en les meues mans l'article de Guillem Calaforra «La "unitat de la llengua catalana" com a fet científic i com a argumentum ex auctoritate: revisió crítica», que és de l'any 1994. L'esmentava Miquel Àngel Pradilla Cardona en la bibliografia del seu article «La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l'aïllacionisme particularista», que és un dels articles en què es pot repassar una mica l'evolució moderna de la política lingüística al País Valencià, amb alguns conceptes que podem considerar útils, però amb unes etiquetes que a mi, vaja, em molesten, perquè simplifiquen massa l'actuació i les pretensions de les persones en uns sacs que semblen massa ben disposats a la bandositat.

Per cert, pel que fa a etiquetes i metàfores, rescate una altra citació de l'article de Miquel Nicolàs Amorós que em cridà l'atenció perquè crec que és familiar en este bloc:

Una flor no fa estiu i una metàfora implica, encara que vingui sola, tot un rerefons de significats. Acceptar que el conflicte sociolingüístic valencià es concreta en els antagonistes de la presumpta batall de València és agafar el rave per les fulles.
[...]

En definitiva, l'esmentada batalla fou, per dir-ho en termes militars, una maniobra de distracció, que va ocultar la vertadera naturalesa de la lluita lingüística i que va causar moltes més baixes de les previstes.

Quant a l'article de Calaforra, no és massa llarg i està ben escrit. A més, la qüestió que tracta, malauradament, continua sense haver segut rebuda adequadament pels usuaris (polítics i seglars) de la polèmica permanent al voltant d'esta essència tan espirituosa que és la llengua. A tot això, que ja ho dia Calaforra en 1994:

Fa una mica de vergonya, encara ara, d'haver de reiterar una idea que ja sembla tòpic: la definició de «llengua» i «dialecte» és, en molt bona part, extralingüística. L'homogeneïtat estructural no és, ni molt menys, un factor suficient per retallar o unir cap continuum lingüístic, ja que hi influeixen factors històrics, sòcio-polítics, literaris, etc.

En eixe sentit, l'exemple de Miquel Àngel Pradilla respecte a les dos possibilitats codificadores —neerlandesa o gallega— que ha d'agafar l'avl resulten paradoxalment assimilades. Diria que més aviat hauríem de parlar clarament de política i drets lingüístics, i deixem la resta per a quan tornem a escola.

Però, bé, torna-li la trompa al xic, que malament serà que trobes una altra cosa encara ara al bell mig del teu petit país dels valencians.

Escopinyades i percepcions

No sé per què hi ha tant de futbolista que tira escopinyades. Jo jugue a futbet, però no en tire. Deu ser que no m'entrene prou o que no sóc professional. No ho sé, però eixos són els misteris que ens envolten. Després has d'anar mirant de no rebolcar-te per la gespa en alguns llocs.

En eixe sentit, ara que casualment estic llegint alguns articles sobre la situació lingüística del País Valencià i l'anàlisi sociolingüística que se'n fa, estic que no sé massa on deixar-me caure.

Per ara m'ha sorprés intensament l'article de Miquel Nicolàs Amorós «De la identitat del poder al poder de la identitat: algunes consideracions sobre la situació de la llengua catalana al País Valencià». Diria que després de les boniques etiquetes quie fabrica Miquel Àngel Pradilla, l'anàlisi de Miquel Nicolàs s'estén una miqueta més en la recerca i aclariment del moll que s'amaga baix de la faramalla sobre la llengua. La llengua, al capdavall, sabem que interessa desmesuradament als qui no els interessa gens la llengua. ¿Per què? Tal com diu Miquel Nicolàs:

Els problemes socials del català al País Valencià es poden veure com una expressió dels antagonismes que trobem en la via autòctona cap a la modernitat.

Bé, després de la citació afegiré que Ràdio Pego té locutors que, contràriament al que s'esdevé en Canal 9, es nota que parlen habitualment en valencià i que saben com es pronuncien les paraules amb naturalitat. En canvi, i deixe una apreciació sociolingüística, alguna cosa indica el fet que hi haja persones molt disposades a rebutjar «mos», «este», «vullc», «supondre», «vixca» i altres detalls propis de la seua llengua, però que tenen completament interioritzada la subordinació lingüística del valencià davant del castellà, i la practiquen automàticament... El rebuig als trets de la seua llengua, subordinada ara davant d'algun estàndard aprés, forma part del mateix lot de percepcions socials.

L'òmnibus de les paraules

Hui que no me s'ha fet molt tard m'afanye a fer una nota sobre un curiós error que apareix en la notícia del diari El País (27.03.2009) «El Consejo de Ministros aprueba hoy la reforma para liberalizar los servicios». S'hi esmenta una «ley omnibús» i jo, és clar, em pensava que tenia res a vore amb el portugués palavra-ônibus, que fa referència a un mot jòquer, que té un significat tan poc precís que servix per a un munt de «coses» o significats.

I, sí, hi tenia quelcom a vore, però en realitat es tractava d'un error en l'escriptura del mot llatí omnibus ('per a tota mena de coses o amb tota mena de coses'), que és realment una mala denominació per a una llei, denominació que, segons he llegit, pot haver estat copiada d'algun ús de l'anglés de l'administració dels eua. Bé, els juristes es deixen influir pel cresol de la nostra societat.

A més a més, l'error també estava en el fet que, en castellà, el vehicle de transport coŀlectiu per carretera s'ha d'escriure ómnibus, segons indica la rae.

En realitat, doncs, diversos errors acumulats per a una llei que, si no vaig errat, ací es sol dir «text refós» en alguns casos (i supose que hi deu haver alguna altra denominació més comprensible i comuna).

Finalment, i tornant a les polèmiques que mos alimenten, apunte una altra frase de Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana (pàg. 41):

De fet, el secessionisme tradicional —molt influent en l'àmbit socioideològic— sempre s'ha mogut en una quasivirtualitat a l'hora de generar producció escrita.

I això supose que és el que el feia negatiu, perquè podríem pensar que el secessionisme, eixa inflamació, es cura escrivint... en català o en castellà. Perquè el que no pretenien precisament era crear una llengua per a un altre país.

Falles de llibres i de llengües

Me s'havia passat de llarg esmentar unes troballes inesperades passejant per València mirant i fugint de les falles alhora. Per un euro el volum, en una botiga d'antiguitats que liquida per reformes, vaig topar amb diversos volums de la col·lecció universal de la Compañía Anónima de Librería, Publicaciones y Ediciones (més coneguda com a CALPE i Espasa-CALPE) en castellà: obres filosòfiques de Kant (volum 3; traduccions de Francisco Rivera Pastor, A. Sánchez Rivero, Manuel G. Morente), d'Sterne i Stevenson (volum 40; traduccions d'Alfonso Reyes i J. Torroba), La posadera de Goldoni (traducció de Cipriano Rivas Cherif) i El príncipe de Maquiavel (volum 63; traducció de José Sánchez Rojas) i La educación sentimental de Flaubert (volum 171, el segon; traducció de Pedro Vances). A més, La sainte bible, versió francesa de Louis Segond de 1910 (edició de 1960). Hi havia més llibres encara, però vam fer una tria, perquè encara havíem de passejar una miqueta més.

D'altra banda, estic acabant l'últim llibre del Miquel Àngel Pradilla, La tribu valenciana i albire que dins de poc mos tocarà posar-mos saragüells i parlar a crits, si volem preservar alguna resta de «valenciania». La desaparició lingüística està planificada per l'elit governant i no veig una contraelit amb poder suficient per a dur cap a un altre objectiu. Com dia aquell, divertim-nos fins a morir.