L'alerta de pluja del color variant d'ahir va fer que el bar de la plaça acabara tancant per falta de públic. Hui torna a estar ple, a pesar que també hi ha un cert grau d'alerta. La caiguda dels decrets pegot sobre l'habitatge ha segut «molt greu», diuen alguns mitjans, però eren pegots a una llei que només es va arribar a aprovar fa tres anys i es veu era una obra d'art del cinisme constituent de l'estat espanyol —«estat» com a estructura i «estat», vaja, moltes voltes sembla més una manera de ser que d'estar—, aixina que, tira milles, no t'estranye que demà torne a eixir el sol sobre la plaça —que no s'ha omplit de tendes de campanya, sinó de la clientela habitual del bar— i que troben alguna excusa per al «porco governo» tòpic i que deixem de vore l'abre o el bosc, té igual.
I ara una relectura de l'article de «Les trampes de la Ley Vivienda» de Montserrat Vinyets (17.05.2023) 🔗 il·lustra el camí de llambordes de la desprotecció dels drets immobiliaris del comú dels mortals:
La solució no passava per aquí, sinó que implicava blindar un parc públic potent de lloguer, de titularitat pública, a uns preus decents, que anés arraconant el mercat immobiliari privat. L’administració ha d’entrar amb força a satisfer la demanda d’habitatge amb immobles que siguin de la seva propietat. I això, donat el context d’emergència climàtica que anem patint, no cal que pivoti sobre la nova construcció: cal fer revertir l’acaparament fet pels grans fons voltor.
Es pot fer més i millor. I els vots no són paper mullat, però no arriben encara a ser la clau de volta de l'edifici democràtic.
