Amb la calor de l'agost vaig notar un petit clavill en les accepcions dels diccionaris respecte als verbs xafar i la variant aixafar. Ho vaig comunicar a l'aoetic, cosa que ha servit per a que li arribe la qüestió a l'iec i que miren de resoldre-la.
L'origen era una lectura, tal com he explicat en un comentari:
En l’ús que jo conec (la Valldigna), xafar sí que té el sentit d’haver posat els peus en un lloc: «Ha xafat molt eixos camins», és a dir, que ha passat molt per ahí. En canvi, la variant aixafar per ací és literària i només significava ‘esclafar’. Però vaig trobar en una novel·la d’un autor valencià: «El pare li havia cancel·lat la targeta de crèdit i prohibit aixafar tant les botigues com els centres comercials» (Vidres en la moqueta de Rafa Gomar).
Si hagueren deixat «xafar», no m’hauria sonat tan estrany (¡quasi humorístic!). No sé si va ser cosa de l’autor o de la correcció editorial. Vaig consultar el diccionari i vaig descobrir la discordança.
Com es pot vore en els diccionaris (com ara el diec), no tots li donen a aixafar el sentit 'trepitjar', encara que es veu que sí que és usual allà on s'utilitza eixa variant. El meu xafar de cada dia sí que vol dir 'trepitjar' (i també 'esclafar', i altres sentits relacionats).
De totes formes, encara em crida l'atenció que hi haja unes versions literària i juridicoadministrativa de la llengua —esta segona, sempre dependent del castellà i condicionant la primera— que pretenguen redimir el dialecte (com ara renunciant a xafar i proclamant aixafar). Certament, podrien «redimir» el dialecte (la llengua comuna) aplicant l'accepció 'rescatar, alliberar' de la situació de desús i menyspreu, però encara sembla que estiguen més benèvolament disposades a 'fer tornar al bon camí' els parlants allunats, pretenen alliberar-lo dels pecats i els vicis sentenciats per alguns normativistes en toc de queda permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada