dijous, 31 d’octubre del 2019

A la autoridad se le habla en español

D'una banda tinc «La lengua como víctima en Cataluña» d'Álex Grijelmo (El País, 27.10.2019); d'una altra, «Coses de l'idioma» d'Ignasi Serra (Saó, núm. 452, octubre del 2019). El primer em deixa amb cara d'apardalat; el segon no fa més que afegir dades conegudes a la meua experiència vital. Per tant, he de fer cas del d'Álex Grijelmo, he de mirar d'entendre per quins mecanismes inteŀlectuals és capaç de «detectar» que un periodista de rac1 que traduïx al català uns articles dels diaris El Mundo Deportivo i Sport escrits en castellà (i no fa el mateix amb els articles dels diaris As i Marca) «va llançar voluntàriament als seus oients eixa idea subliminal que el català correspon als de dins i el castellà als de fora, o bé va actuar ell mateix, sense cap culpa, com a víctima inconscient d'eixe model mental».

Grijelmo no deu parlar ser usuari habitual d'una llengua «minoritzada», és a dir, no és un parlant discriminat habitualment quant pretén utilitzar la seua llengua habitual. Per tant, a pesar que té raó en el fet que l'actuació dels periodistes és realment destrellatada, pareix que no s'adona dels petits detalls sociolingüístics de la situació, com ara que destrellats com eixos són el sistema practicat cada dia pel nacionalisme espanyol més banal, per la nació espanyola excloent que convertix les «altres» llengües oficials de l'estat i els seus usuaris en persones alienes, en paraules de Grijelmo, som «els de fora».

A més, Grijelmo pareix que no veu que, pitjor encara, tots a Espanya estem obligats a seguir eixe «model mental», perquè la Constitució espanyola —i uns quants centenars de normes legals— establix l'obligació del coneiximent del castellà... I la lectura que en fan és que si el sabem, estem també obligats a utilitzar-lo —encara que la constitució diga que això és un dret—. Per al punt de vista nacionalista espanyol, eixa obligació equival a l'obligació d'acceptar que mos imposen la llengua sense que ells hagen de practicar el respecte mutu. Ni tan sols la paciència d'intentar entendre res.

El «model mental» colonialista. O el model mental «colonitzat». Podem triar. I l'article d'Ignasi Serra explica les conseqüències del cas de triar el valencià:

I després hi ha l'odi i la ràbia que a alguns els fa que encara siguem aquí i que encara usem el català. I que l'usem amb ells. Com molts policies i guàrdies civils. A Palma, aquest estiu hem tengut el cas de Paula Rotger, una treballadora d'aena que després de passar el control de seguretat va dir «moltes gràcies». L'agent va decidir no deixar-la passar perquè «a la autoridad se le habla en español».

dimecres, 30 d’octubre del 2019

Malbaratar la llengua sobre la taula

M'arriba un apunt del sindicat Intersindical i, vaja, no me l'he pogut llegir, però he vist que, a pesar del que els he estat diguent, continuen referint-se a la «taula» de negociació com a «mesa», cosa que és del tot innecessària i que no du enlloc més que a complir l'hàbit de menysprear el valencià general. Els escric, per vore si fan un pensament:

Vos agraïxc la faena i l'esforç per dur avant les reivindicacions laborals més justes i beneficioses per als treballadors i treballadores. És una llàstima ben trista i lamentable que les forces soi-disant progressistes siguen laboralment tan sectàries i incompetents pel que fa als interessos generals.

Dit això, no sé com n'han dit els gestors de l'administració, però vos recorde que en valencià hauria de ser «taula general de negociació» (i no «mesa»). Estic segur que considerareu que el valencià té encara un cert valor com a llengua (a més de ser pròpia i oficial) i, si no és necessari, no hauria de consistir en un calc sistemàtic del castellà. Moltes gràcies.

No m'ha eixit res de millor, a pesar que he anat a córrer per a aclarir algunes idees: 07:07 + 06:54. Ha fet bon dia pel riu.

dimarts, 29 d’octubre del 2019

La llengua fetitx

Un collistaire de tfv em fa pujar un poc la malíccia fins al nivell d'apunt sociolingüístic. Demanava:

En l'exercici 2 de la primera fase de la prova de nivell C2 de la Junta Qualificadora del passat dissabte, en la qüestió número 24 es dona a elegir als examinands entre tres opcions de resposta per tal de completar el buit de l'oració corresponent del text:

a) fetitxisació
b) fetitxació
c) fetitxització

Em falta ja capacitat humorística a estes hores i més ara que han canviat l'hora. Procure respondre amb moderació:

A la vista del desgavell en la gestió del desús del valencià que du avant l'administració valenciana actual, vist que, tant els qui saben parlar i escriure en valencià com els qui no, tots tenen els titolets de la JQCV, podrien tancar ja la paradeta i començar a posar en pràctica els coneiximents dels personal en la realitat, no només en els exàmens de la JQCV.

Fa anys que va dir aquell —crec que va ser Rafa Castelló Cogollos, que no és família meua, crec— que teníem generacions «hiperformades» en valencià, però que no topen amb l'ocasió ni l'exigència d'aplicar eixos coneiximents. L'administració actual continua arrossegant els peus, com és típic dels qui preferixen «gestionar» els problemes en lloc de resoldre'ls. Arrossegar el «fetitx» (em sona més normal aixina que el fetitxe que diuen els diccionaris).

dilluns, 28 d’octubre del 2019

La democràcia en sopols

¡Als carrers hi haurà sempre monstres! Com ara el policia que agredix amb una patada als testicles per darrere al detingut —Francesc Colomines— indefens i immobilitzat que porten en l'aire pel cos, les cames i els braços entre cinc policies. Entre cinc. I arriba el que fa sis amb el monstre a dins en el segon 20 del vídeo.

diumenge, 27 d’octubre del 2019

Cita dominical / 571: Ruth Toledano

Mirant les banderes nacionalistes.
Per sort, l'home estava viu. I la bandera, morta, semblava. Alguna cosa havia mort, això sí: una supèrbia, una altivesa, una arrogància amb la qual els de la llotja uniformitzen Espanya.
Ruth Toledano, «Reflexiones de una mujer española sobre un paracaidista colgado de una farola», Eldiario.es, 13.10.2019.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Del llit al llot

El dictador Francisco Franco va morir en el llit i en la trona del poder. A poc a poc va arribant al llot de la història, però tan a poc a poc, que les víctimes del dictador i dels seus seguidors continuen sent la veritat i la justícia. No van empresonar els feixistes torturadors i assassins, i els enterren amb funerals solemnes d'estat; en canvi empresonen els demòcrates pacífics a bacs i rebolcons en transports policials. Vora quaranta anys de dictadura i quaranta anys més de democràcia, són massa vides malmeses que el president espanyol Pedro Sánchez no pot compensar ni convalidar en benefici propi només perquè s'ha atrevit a actuar contra un cadàver que no li podia replicar, si no sap actuar en diàleg amb els polítics vius.

divendres, 25 d’octubre del 2019

L'omnipotència o la impunitat

Hi ha conceptes i idees que s'estenen com si les haguérem aprés en dijous. Estos dies, a partir d'unes paraules del ministre de l'interior espanyol, Grande-Marlaska, no han parat de repetir els opinadors i tertulians que l'estat té el «monopoli de la violència». A pesar que l'antic vicepresident del Tribunal Europeu de Drets Humans va recordar que del que disposa l'estat és del «monopoli de la força» el programa Més324 (22.10.2019), els tertulians i opinadors han anat validant la confusió a força de repetir-ho.

Estic quasi segur que, de la mateixa manera que la ministra Carmen Calvo va assegurar no fa massa que la constitució espanyola prohibia les lleis d'amnistia —cosa que no és certa: la constitució prohibix els indults generals, no les amnisties—, al ministre Marlaska ja li anava bé introduir la idea que ells poden practicar legítimament la «violència». No degué ser cap confusió. De fet, segur que ho poden fer impunement, però no legítimament. I, si més no, els periodistes haurien de contribuir a fer-mos distingir, pel que fa als poders democràtics, la diferència entre la impunitat i l'omnipotència.

dijous, 24 d’octubre del 2019

Fugiu, que són gent de pal

Segons el vídeo, reproduït pels mitjans, el dia 15 d'octubre una furgoneta dels mossos passava pels carrers de Tarragona emetent pels altaveus el missatge burleta «¡Veniu, que som gent de pau, veniu!». El diari El País es veu que no té la missió d'enterar-se, raonar i informar amb dades contrastades i contextualitzades, perquè el diumenge següent comentaven en el diari («La mecha se extiende a todas las capitales», María Martín):

La situació es va desbocar. Almenys 200 jóvens amb la cara coberta van prendre una rotonda, van bloquejar els accessos i van arrencar de soca-rel senyals de trànsit. Amagats entre cotxes i arbres atacaven als antiavalots amb cudols, granades de fum, petards, pals... «Veniu, som gent de pau», cantaven amb ironia alguns d'ells.

¿Com és que la periodista va captar la «ironia» però no va recordar que hi podia haver algun context que explicara eixe recurs textual d'eixos manifestants tan sarcàstics? Es veu que el context i el subtext no són necessaris per a transmetre el punt de vista nacionalista. Es suposa que això ho fan els independentistes... Certament, els espanyolistes veneren molts monuments a una «Independència» de foc i sang que els exalta. En canvi, les independències pacífiques i democràtiques no els desperten l'orgull i el patriotisme: els desperten l'ànsia de repressió. I damunt hui «desperten» el dictador Francisco Franco, mentres les seus víctimes continuen en les fosses perdudes pels camps d'Espanya. Ironia també.

dimecres, 23 d’octubre del 2019

Codony, préssec o creïlla

Veig que Yahoo! ha decidit tancar la paradeta dels grups de correu:
A partir del 14 de desembre de 2019, Yahoo Grups no allotjarà en la seua pàgina contingut creat per usuaris.

Supose que hi deu haver collistaires que ho tenen tot ben arxivadet. No és el meu cas, que tinc eixa bústia farcida i en desordre. De totes formes, em pose a arreplegar els poc més de quatre mil missatges més antics (09.08.2002 - 03.04.2003) del primer Migjorn (que degué tindre al voltant de 160 membres; el segon Migjorn, diu Yahoo! que en té 365). Segur que no tot són perles, però ara mateix em passa pel cap que tot eixe bagatge dialèctic, totes eixes polèmiques —no sempre absurdes— sobre la llengua i companyia, no s'hauria de perdre aixina, de colp i deixant només una «amarga» memòria dels maldecaps amb què mos hi vam dedicar durant tantes hores, com ara descobrir com es diu «el forat aquell que de vegades es fa en un calcetí»: codony, préssec o creïlla, segons els llocs. En este cas no mos vam barallar massa.

Per eixos forats se'n va el temps:

Un coral salut a tots els migjornaires!

El meu nom és [...]. Tinc 16 anys, estudie 1r de batxillerat i sóc de Sant Vicent del Raspeig, a l'Alacantí. Encara no havia escrit mai en aquesta llista, però he seguit tots els vostres missatges i em quede amb un molt bon gust a la boca quan veig l'elevat nivell de coneixença de la llengua que teniu els membres. De veritat que me n'alegre, perquè, com tots vosaltres deveu saber igual que jo, la situació de la llengua, àdhuc en moltes persones que es dediquen a la docència, tant pel que fa al seu —o llur— interés general i la seua consciència cultural, lingüística, i tot el seguit de coses, és entristidora.

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Posem que espere que em sorprenga

La meua previsió no ha fallat: dos setmanes després que els escrivira per a exposar-los una millora que podrien incloure en el web de les Corts Valencianes, no han respost ni han esmenat l'error que els comentava com a exemple.

La cosa és un poc més greu perquè no els vaig escriure com a funcionari marejador i persistent, que podria ser el cas: els vaig escriure a través del formulari de contacte del mateix web de les Corts. No hi ha hagut ni resposta automàtica ni resposta humana. En això de la gestió lingüística institucional, tenim costum d'escampar la farina i arreplegar la cendra, que diria algú.

Per tant, hui m'ha tocat reenviar l'escrit. Esta volta li l'adrece al president de les Corts, a vore si respon d'alguna manera. Tampoc confie gens que ho faça, perquè és cosa de vore el poc interés que tenen alguns polítics per la part administrativa i estructural de la institució que governen. Posem que espere que em sorprenga.

dilluns, 21 d’octubre del 2019

Quan l'infern es congele

¿Encara no ha condemnat el president de Catalunya, Joaquim Torra, la tristesa dels tarongers? Cal trencar relacions institucionals amb ell.

Torra condemna la violència en diverses intervencions durant la setmana —tal com han fet sempre també els presos polítics independentistes que el Tribunal Suprem espanyol ha tancat en la presó acusats de violència sense proves—, però el dirigent del psoe —fingint que actua com a president del govern espanyol en funcions— fingix que no ho ha sentit i li torna a demanar que condemne la violència.

I aixina poden entretindre's els polítics espanyols fins a les eleccions del 10 de novembre... ¡I més enllà! Fins que es congele l'infern, que diuen, i que seria una descripció molts ajustada del punt de vista sobre Barcelona que expressen els piròmans habituals, és a dir, els polítics que mentixen i incomplixen els seus deures democràtics. I esta oració l'he feta especificativa, però massa sovint pareix que hauria de ser explicativa: «els polítics, que mentixen», etcètera.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Cita dominical / 570: Nicolás García Rivas

Mirant la degradació de la justícia.
El Tribunal Suprem ha buscat la forma de condemnar quan no hi havia matèria suficient per a això, recorrent a una argumentació que patix d’un autoritarisme gens dissimulat. La deslleialtat institucional catalana va quedar reprimida mitjançant l’article 155 de la Constitució; no calia escarmentar els independentistes amb penes llargues de presó. La qualitat democràtica d'Espanya ha descendit diversos enters amb esta sentència.
Nicolás García Rivas, «El autoritarismo nada disimulado de una sentencia histórica», Eldiario.es, 15.10.2019.

dissabte, 19 d’octubre del 2019

Una independència amb aire i natura humanament viables

Després de vore hui, per variar un poc, el documental El Mediterráneo se ahoga (2018), podem concloure que la mar Mediterrània és un femer, un abocador de residus. Les activitats industrials, comercials i turístiques no fan més que generar la «riquesa» d'uns quants a canvi de la contaminació en l'aigua i en l'aire de tots. L'excusa de les autoritats portuàries espanyoles —el de Palma de Mallorca, Joan Gual de Torrella Guasp, és d'antologia del cinisme—, de Grècia o de Tunísia, és que no tenen estudis científics i detallats. Que els faran i que llavors podran parlar de fets demostrats.

Per a estos «senyors» es veu que permetre, fomentar i enriquir-se amb mitjans que contaminen i fan malbé la salut de les persones, no és una actuació que s'haja de vore abans de provocar-ho, sinó que s'ha d'«estudiar» quan el mal està fet —i només si els forcen a fer-ho—. Qualsevol diria que el profit personal d'uns quants té una relació directament proporcional amb el mal que causen. I inversament proporcional amb el respecte i la millora del medi ambient i de la qualitat de vida dels pobles i els habitants que viuen prop de la mar.

Vist això al mateix temps que seguim les notícies del que passa en Catalunya, podem pensar que, si els catalans volen reivindicar amb destrosses les llibertats públiques i l'autodeterminació —tal com estan fent estos dies—, seria bo que no cremaren ni provocaren més contaminació. Una independència sense aire ni natura humanament viables, no seria un bon pla.

divendres, 18 d’octubre del 2019

Història fora de classe

No sabem encara fins a quin punt són anys, mesos, setmanes i dies decisius per a què a Catalunya, a Espanya i a Europa —a la vaciŀlant Unió Europea, on no haurien de becar tant sobre els cinismes pragmàtics del estats—. Amb tot, hi ha qui està ben segur que estos dies, més enllà de les recopilacions televisives de cap d'any, apareixeran en els llibres que estudien la societats d'estos temps: «Mama, no estic a classe, però estic fent història», duia en una pancarta encarada cap a la càmera —però d'esquena a l'objectiu— un xicon en la concentració dels Jardinets de Gràcia del matí de hui.

dijous, 17 d’octubre del 2019

Orelles sense filtre

Almorzem en un bar prop de la faena. No hi anem massa sovint, però fins ara tots els cambrers i cambreres —espanyols o sud-americans—, han fet per entendre-mos i han acabat entenent-mos en valencià en eixe quatre frases rituals que es solen dir a eixes hores en eixos llocs.

En canvi, hui, una cambrera que no havia vist mai s'ha posat molt negativa respecte a les seues possibilitats d'entendre qualsevol llengua que no siga l'espanyol. La cosa és que deu haver notat que no som francesos ni italians i, per tant, quan li he dit que no passava res, que segur que ho entendria —total: «truita amb ceba»— i que li aniria bé la pràctica; ella ha respost que no, que no volia aprendre valencià. A pesar que no volia, ha hagut de sentir «amb ceba» diverses voltes. Li ha sonat el ¡bingo! quan ella ha dit «¿con cebolla?»: sí.

Hi ha coses que poden semblar desconcertants, com ara la seua seguretat a l'hora de demanar-mos que li parlem en castellà i la seua negativa a entendre i a poder aprendre el valencià. En fi, no havíem de parlar molt amb ella i «cervesa» ho ha entés, és clar. Llàstima que tardarem a tornar, perquè seria cosa de vore si els únics clients que li parlen en valencià som mosatros o si acaba enterant-se d'alguna cosa que no siguen el privilegis o poders màgics que està segura que posseïx de fer que els clients li parlen en espanyol i d'ignorar el valencià que li parlen. Sort que, a pesar que la ment pretén filtrar els idiomes, les orelles no ho poden fer.

dimecres, 16 d’octubre del 2019

Un plom fos

M'oxigene un poc tornant a les rutines reclamatòries. I davant de la resposta que m'arribe d'una direcció general, els responc:

Certament, no conec la vostra faena, per tant, no entenc quins són eixos sempre problemes tècnics tan habituals i reiteratius que provoca el valencià en l'administració de la Generalitat valenciana. Fa ja més de vint-i-cinc anys que soc funcionari d'esta administració i trobe ja més tediós que sorprenent observar que, més que una llengua (oficial), l’ús del valencià és tractat en la pràctica com un virus informàtic o com un plom que s'ha fos, per dir-ho amb un poc d'humor.

Dit això, entenc que denominar-ho «qüestions tècniques» és un eufemisme que pretén excusar la falta d'aplicació d'un protocol d'actuació que complixca sistemàticament el que marca la legislació lingüística vigent.

En tot cas, m'alegre que hajau pogut resoldre el tema. Espere que tingau present que, si es tracta de fer proves amb productes inacabats, convé posar un avís que explique per què es llança una iniciativa que incomplix els requisits necessaris per a un funcionament correcte i normal. Altrament, qualsevol mancança que semble que lesione drets és lògic que s'interprete en eixe sentit.

Havien llançat una enquesta només en versió en castellà. Contra el que sol ser més habitual, he topat amb persones que tenen un mínim de sentit del deure i d'interés per quedar bé. Ja dic que és un mínim, és a dir, que s'esperen a la reclamació per a enrecordar-se que ho havien de fer en valencià. Però els ho hem de perdonar tot, perquè una volta van fer una cosa —bonica i grossa!— en valencià, perquè són els que van aprovar la Llei 4/1983, que «despenalitzava» la llengua —tal com dia Toni Mollà—. Eixes medalles es van rovellar fa molts anys, vaja.


Per cert, al riu, per acabar d'oxigenar-me: 07:22 + 07:04. Els (re)inicis són desequilibrats.

dimarts, 15 d’octubre del 2019

Ull a ull

Els cossos policials que actuen a Catalunya es veu que tenen certa devoció per allò de l'ull per ull bíblic —la llei del talió que en dien— però es veu que ho han interpretat d'una manera peculiar: «ull a ull».

Sembla que van buidant els ulls dels ciutadans catalans que es suposa que haurien de protegir —els haurien de protegir l'exercici dels drets, el compliment dels deures i la integritat del cos, ulls inclosos—: Ester Quintana, Roger Español, el xicon sense nom encara de l'aeroport ferit ahir... Ma mare dia que una cosa costava «un ull de la cara» quan tenia un preu molt elevat. Pareix que els governants espanyols i les forces judicials i policials s'ho han agarrat literalment: el desig democràtic d'autodeterminar-se democràticament els ha de costar uns quants ulls als catalans.

Llàstima que els magistrats (impunes) dels alts tribunals espanyols que conserven els ulls no els utilitzen per a mirar els fets i provar d'hi vore's un poc millor enmig de les tenebres ideològiques en què es troben immersos. «I poden somriure, perquè els estem perdonant les dents», deuen comentar rient.

dilluns, 14 d’octubre del 2019

La «justícia» no entén de democràcies

El Tribunal Suprem espanyol ha fet pública la sentència contra els dirigents independentistes. «Contra» eixes persones, com a bocs emissaris, i «contra» els drets d'expressió i manifestació quan són utilitzats per a intentar conformar una realitat política democràtica diferent i alternativa, encara que siga paraŀlela, inviable, suspesa o iŀlegal. No ha segut a favor de la legalitat, la justícia i la democràcia. Només contra.

Pobra democràcia que, quan ha d'exposar-se efectivament com a projecte polític i social davant d'una alternativa democràtica i política, no té recursos legals o polítics que vagen més enllà de la repressió policial i del codi penal.

diumenge, 13 d’octubre del 2019

Cita dominical / 569: Clara Serra Sánchez

Mirant els entrebancs contra el feminisme.
Per experiència sé que la força de les dones feministes dins de les organitzacions polítiques no sol emanar de la confiança dels líders, sinó de la bandada feminista que els dona suport i les sosté des de dins i des de fora.
Clara Serra Sánchez, «La carta con la que Serra ha comunicado su dimisión», Eldiario.es, 07.10.2019.

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Véncer sense violència

No sé si és induït pel clima polític i mediàtic previ a la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre els suposats delictes comesos durant el procés d'independència de Catalunya del 2017, però mentres conduïa em venia al cap la cançó Respon-me de Lluís Llach (1969). No sé com la deu veure el mateix Llach, però se'n pot fer una lectura ben actual respecte les facetes judicials i polítiques de la democràcia en Catalunya. La cançó acaba:

I amic, renegaràs amb força
d'aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:
Qui va vèncer?

Diuen que a l'inici de la setmana que ve començarem a aclarir no tant qui va véncer, sinó qui continua vencent sense convéncer, aprofitant que ara en Espanya es rememora la frase d'Unamuno.

divendres, 11 d’octubre del 2019

«Al·luvions» humans

Hem de posar bona voluntat, és a dir, la voluntat que cada u tinga —que serà l'única bona—, per a interpretar les paraules dels periodistes quan deixen de donar informació i es posen a amollar adjectius i sentits figurats, que són la massa mare de l'opinió.

Este matí m'he posat en guàrdia davant el perill amb què mos volia atemorir el periodista de la cadena SER: «aluvión» d'immigrants ha dit. Anava a guaitar per la finestra, per vore si eixes gentades omplien les places amb músiques, balls i activitats artístiques i culturals exòtiques, com ara la festa de la cervesa.

Al poc, el periodista ha aclarit que l'«aluvión» eren ¡360 persones! arribades al País Valencià. Això sí, arribats de mala manera, per la mar en barques en males condicions de seguretat i higièniques. He pensat que no sé com deu qualificar el periodista els megaiots que arriben al port de València i que omplin la ciutat de persones que no saben on deixar-se caure durant uns dies. Si superem la impressió que el periodista volia3 espantar el personal que l'escoltava, també podem pensar que volia llevar-li ferro a eixa manera de parlar de la immigració, sempre disposada a denominar «allau», «invasió», «marabunta»..., la vinguda d'un nombre de persones que malament arribarien a repoblar el poblet més menut dels despoblats peninsulars.

Per això mateix, és cosa de reflexionar-hi, perquè amb 360 persones no farem res. Si milloraren les línies i les possibilitats d'accés per mar des del nord d'Àfrica i de tornada cap allà —és d'on solen vindre eixes barques—, podrien millorar-se les condicions i ampliar-se molt eixe tràfec humà, en el dos sentits. Podrien ser vies marítimes que serviren de pont entre cultures i economies diferents i que oferiren «al·luvions» de possibilitats humanes allà i ací.

dijous, 10 d’octubre del 2019

Esmola l'eina

Molt sovint els comentaris sobre la llengua tenen a vore amb el vocabulari del passat, amb totes les paraules que es suposa que anem oblidant o perdent. La neologia, en canvi, quasi sempre és un element estrany i negatiu, un símptoma de pèrdua també, en lloc d'una mostra d'adaptació i de creativitat.


En el viatge que fem cap al futur no podem evitar sentir que la part de vida que deixem arrere era més nostra i més plena, que la incertesa del buit que mos s'entreobri cada dia al matí és un esforç de recreació matussera de la perfecció perduda d'ahir. Llussiem l'aixà per a fer un bon clot on colgar-mos. Esmola l'eina, cantava el Llach, però les garbes d'ara ja no fem amb vencills.

dimecres, 9 d’octubre del 2019

«Tots» a una veu

Tots els valencians estem de festa celebrant este 9 d'Octubre. Tots els britànics estan desitjant que tire avant el brèxit. Tots els espanyols estan colpits per l'últim crim masclista. Tots els xinesos són grocs.

Segons «alguns» periodistes, opinadors i polítics, els polítics independentistes catalans són els únics que no poden fer sinècdoques de la part que representen en nom dels genèrics: no poden dir «els catalans», «el poble català», «els ciutadans de Catalunya»... En cas que ho facen, solen ser ràpidament corregits i replicats com a mentirosos, totalitaris i manipuladors. «Tots» hem vist i vegem que la violència innecessària i desproporcionada, a partir del dia 1 d'octubre del 2017, l'estan exercint les forces policials i judicials espanyoles.

El torturador Antonio González Pacheco posseïx medalles i pensions avalades o permeses per «tots» els governs espanyols que hi ha hagut. «Tots» podem vore que Cuixart, Forcadell i companyia continuen en presó provisional per manifestar-se amb massa èxit de públic. «Tots» els magistrats del Tribunal Suprem espanyol estan fent encaixar la realitat en els seus interessos ideològics. «Tot» Europa es posa les mans al cap. I nomenen Borrell cap de la diplomàcia per a expressar-ho sense matisos. Tal com diu Umberto Eco (Contra el feixisme, traducció de Maria Llopis): «Cap forma de sincretisme no pot acceptar el pensament crític.»

dimarts, 8 d’octubre del 2019

Valencianofòbia d'anar per casa

Després que l'Oficina de Drets Lingüístics (odl) publicara una memòria gens detallada de la seua activitat de l'any 2018, divendres passat la «Dirección General Planificación Estratégica, Calidad y Modernización de la Administración Pública» mos envia als funcionaris de la Generalitat una enquesta sobre la nova intranet de la Generalitat valenciana:

Estimado/a:
En relación con las acciones en materia de Modernización de la Administración Pública, nos gustaría informaros [...]

A la vista de l'absència de versió en valencià en el missatge i en l'enquesta, podem pensar que l'odl tindrà un poc de faena per a omplir la memòria d'enguany. Amb tot, en lloc d'anar a remolc i estar sempre renegant perquè no es fan les coses com toca, quasi que seria més normal i raonable que la directora general sabera que hi ha un protocol d'actuació administrativa que facilita que la seua documentació i els procediments que inicia no siguen, posem per cas, sexistes, xenòfobs, classistes, racistes, supremacistes, doctrinaris... i, de passada, que tampoc siguen valencianòfobs. És a dir, que si no discriminen injustament a ningú per motiu de naiximent o religió —espere—, doncs, que no discriminen injustament tampoc per motiu d'idioma els ciutadans valencians.

Avise els de l'odl, per si els va bé parlar-ne en una futura reunió interdepartamental. Per xarrar d'alguna cosa, encara que siga.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

I continuen aplicant la victòria

Veig que ha mort Pepe Oneto, que durant un temps va ser, durant un temps, un dels companys de viatge informatiu i polític de ma mare. I fins i tot meu quan era menut, per osmosi directa al llegir el Cambio 16. Això em permet recordar aquells anys huitanta al costat de la ràdio mentres ma mare planxava a la tintoreria.

L'olor del percloretilé d'aquells anys, mentres preparava algunes «maquinades» de roba, era una espècie de droga o de boira que marejava i barrejava les reflexions intuïdes amb les veus polítiques del moment. Ara veig que algunes persones, algunes lectures i algunes veus acaben sent una representació d'un passat que no superem i oblidem, sinó que es convertix en la recambra del futur que mai no havíem pensat.

En aquell temps hi va haver un «intent» de colp d'estat. I és ara quan realment es jutja i condemna aquell colp d'estat, que es veu que va triomfar tant com els va anar bé. I continuaran aplicant aquella victòria.

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Cita dominical / 568: Enric González Torralba

Mirant el cinisme extraordinari.
Després de les grans guerres del segle xx, part del món va viure unes dècades de prosperitat econòmica extraordinària. Però s'ha d'arribar a un grau superlatiu de cinisme per a concloure que la mortaldat a escala industrial val la pena.
Enric González Torralba, «La peste», El País, 22.09.2019.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Per l'ús d'un espanyol sense imposicions

M'entere llegint el Diari La Veu de hui que existix una plataforma estatal que es preocupa per treballar conjuntament pels drets dels ciutadans a utilitzar les llengües oficials a Espanya:


La Plataforma Estatal per la Igualtat Lingüística reclama als partits polítics que reconeguen la realitat plurilingüe


Em sembla que també hi hauria de participar alguna entitat cultural castellana interessada per la igualtat de l'ús de l'espanyol. No hem de pensar que tots els hispanoparlants es delecten afonant llengües i cultures diferents de les d'ells, perquè en tots els llocs hi ha de tot. Dit això, estaria bé que es puguera constatar amb fets. Com ara una associació per la difusió i l'ús del castellà i contra l'imperialisme espanyolista. Tindrien bona cosa de faena positiva a fer per davant.

divendres, 4 d’octubre del 2019

De l'Olimp al tossalet

L'administració de les Corts, segons em comentava un company fa ja uns quants anys, era l'«Olimp dels déus». Em semblava un poc exagerat en aquell moment, quan encara fea poc temps que treballava en la institució. En canvi, ara mateix diria que devia tindre raó, però que els anys han anat passant i la condició orogràfica de la institució: es tractaria ja només d'un tossalet. ¿Dels déus? Bé, això també ha anat a la baixa: dels cabdillets, si vols. ¿Tot mascles encara? Això sí i cada volta més (l'any passat es va jubilar la nimfa que volia ser, posem per cas, Hera, però que només va arribar, posem per cas, a Rottenmeier).

Vist que la gestió interna funciona de manera que sempre tendixques al bucle o a l'atzucac, m'he vist engrescat a fer ús del mateix web de les Corts que estava intentant esmenar. Vaig avisar —com a treballador de les Corts— que un document de la versió en valencià del web estava només en castellà i em van respondre amb una excusa que no qualifique: «El departament que elabora eixe document només mos l'envia en castellà». Ah! Perdone la molèstia, doncs. Anem a un hospital i mos diran que el cirurgià està bufat, però que el llanterner té molt bona mà. Res a dir.

Per tant, els he escrit com a ciutadà des del web de les Corts. Espere que als ciutadans els atenguen un poc millor que als treballadors i treballadores que s'esforcen a fer que la institució s'aguante dignament. Bufats, però amb bona mà.

dijous, 3 d’octubre del 2019

La imposició de la desconeixença

La Terra és redona, però només de tant en tant. La mar és d'aigua salada i no cau als abismes siderals al final de l'horitzó. Però hi ha qui continua sense saber nadar i s'ho ha de mirar des de la vora. A més, pretén que no nade ningú ni tan sols fins a la boia groga que delimita la zona de bany, ni posar un peu en l'aigua. Eixa seria l'actitud que mostren els polítics que utilitzen com a argument el fet que hi ha ciutadans al País Valencià que no entenen el valencià. Supose que inclús podrien dir que no saben ni que existix eixa llengua. I, com que no saben nadar, que asfalten la mar.

Eixos polítics «segresten» en profit polític i ideològic propi els desitjos i els interessos dels ciutadans d'eixes comarques que corresponent a l'àmbit hispanoparlant. Per això eviten que els ciutadans d'eixes comarques puguen arribar a entendre i a utilitzar el valencià. En lloc d'acostar-los a la catalanofonia (eixa sí, forçosament hispanoparlant a Espanya) amb la ment oberta, proposen que els que entenen o inclús saben parlar en valencià el desaprenguen, i que els mitjans públics (Diari La Veu, 02.10.2019) vagen reduint o eliminant els espais i els recursos que s'oferixen en valencià.

Pam dalt, pam baix, això és el que proposen. I el mal és que la falta de cultura i pràctica lingüística democràtiques mos fa pensar que el fet que uns empitjoren fa que els altres milloren. Casualment, després d'haver llegit Una cambra pròpia de Virginia Woolf (traducció d'Helena Valentí), això em recorda l'argumentació que fa sobre la conformació del classisme (o del masclisme):

Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. ¿I quina és la manera més ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d'un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició [...]

Mentres els catalanoparlants espanyols estem obligats a ser bilingües oficialment, hi ha qui vol convéncer els altres que saber només «eixa llengua», l'espanyol-castellà, té un avantatge innat, de riquesa, de posició... Una cambra pròpia, en una casa compartida. Ah, i el dia que ja no parle ningú en valencià, el nostre accent no serà prou bo. Bé, això també sabem com va.

dimecres, 2 d’octubre del 2019

Cansament sense nom

L'AVL va resoldre la sinonímia de formes de denominar la llengua: català i valencià. Però com que res d'això es va introduir en l'estatut d'autonomia, l'advocacia de l'estat està a punt de tornar a forçar que el Tribunal Suprem adopte una decisions d'eixes absurdes que no adoptarien si es tractara de l'espanyol-castellà (Diari La Veu, 02.10.2019):

L'Advocacia de l'Estat ignora els filòlegs i nega la unitat lingüística

L'advocat de l'Estat demana desestimar el recurs del Consell contra l'anul·lació del Decret d'Usos de Llengües Oficials perquè català i valencià «no comparteixen àmbit lingüístic»

Govern socialista en funcions a Espanya, Ximo Puig president en la Generalitat, i aconseguiran, com fan sovint, cobrir-se de glòria amb mosques i continuar esguitant els nostres drets lingüístics amb el cinisme d'un estat que cada dia pareix més bananer que democràtic. Deu que, amb això de l'exhumació del dictador Francisco Franco Bahamonde, estan rescatant del fons d'armari socialista les essències ultramuntanes: uns dies rescaten els nàufrags de l'Aquarius, l'endemà els els fan tornar en calent. Encara es diuen ¡Socialistes!. ¡Una cosa com la República Democràtica Alemanya!

dimarts, 1 d’octubre del 2019

El país indesitjable

Dien alguns que la política era l'art d'aconseguir el que és possible. Es veu que alguns han descobert que és possible anar fent cada vegada declaracions més miserables, com ara el president en funcions —de no sabem massa què— Pedro Sánchez que somia violències en Catalunya i pareix que desitja que existixquen a força d'esmentar-les.

L'estat de dret i la llei ho aguanten tot, fins i tot els règims totalitaris, dictatorials o, més simple i banalment, corruptes. Democràcies corruptes com ara aquelles en què hi ha fiscals, jutges i policies que són irresponsables i impunes perquè hi ha dirigents polítics que ho permeten i, més encara, que actuen políticament per a fer-ho «possible». No tan sols probable, a la vista dels presos condicionals i les decisions ideològiques aprovades pels jutges Llarena, Marchena i companyia.

La democràcia, la independència i l'autodeterminació, són possibles. I si provenen d'unes votacions, legals, consentides o iŀlegals i discutides, mitjançant un conflicte polític i de dret, haurien de ser probables, i serien molt millors que eixes «independències» que seguixen el model de l'espanyola i que es representen encara ara en monuments decorats amb cadàvers i armes d'algunes ciutats, com si la mort de les persones fora un bàlsam desitjable per a la testosterona nacionalista.

No sé si cal condemnar la violència i la corrupció com si fora una representació de teatre escolar. El que cal és actuar contra la violència i la corrupció que practiquen injustament i arbitràriament alguns funcionaris i treballadors públics, eixos que inventen presons i delictes i resulten impunes al cap dels anys, quan eixe estat de dret que tan bé funciona exposa la iniquitat de moltes acusacions i condemnes. Estem veient com alguns polítics no tan sols no ho fan ni posen els mitjans per a evitar eixa violència i eixa corrupció, sinó que es posen molt teatralment dignes i solemnes sobre el buit de les seues idees per a reclamar que altres condemnen les violències dels altres que no s'han produït, per a criminalitzar els adversaris.

En fi, per si servix per a desacalorar-se, això em recorda allò d'«els morts que mateu tenen bona salut», que no he sabut trobar si era de Molière, de Corneille, de Zorilla o de ningú, però que també podrien amollar amb un cert humor i ironia els afectats. Almenys mentres l'estat de «dret espanyol» respecte les llibertats públiques i els drets humans i polítics.