dimarts, 30 de juny del 2015

Més faena que un porc solt

Hi ha qui ha rebut com a principal ensenyament sociolingüístic que l'entrada principal del diccionari és la bona. ¿La resta? Pensen que no ho són tant, cosa que quasi vol dir eufemísticament que són roïns per als usos escrits formals, institucionals o mitjanament pretenciosos. I per això hi ha qui pensa que faena és vulgar i diu feina i, si es presenta, estirant encara més el braç que la màniga, fins i tot acaba reblant-ho amb una dièresi: «feïna».

Al cap dels anys, assumint que l'edat corrou la capacitat de sorpresa, assumixc que la decisió política de la ciutadania em va sorprendre, però pel mateix marge de resultat, per poc, pel poquet que canvia majories absolutes per pactes proporcionals i majoritaris. Ara caldrà molta faena, molta reflexió informada i molta bona voluntat, perquè tres dècades de polítiques destarotades han fet el seu efecte. Sí, tres dècades, perquè cal tindre en compte que, tal com ria Piqué en el Camp Nou amb allò de Kevin Roldán, «contigo em...pezó todo», ací tot va començar amb una «paella valenciana» per la tele. En resum, mos donaran més faena que un porc solt.

dilluns, 29 de juny del 2015

L'aldea particular

«Allà on triomfa la política d'immersió lingüística estem tornant a l'aldea» va dir Carolina Punset (en castellà, llengua habitual en Jaraguas, aldea de Venta del Moro) en el ple d'investidura del president de la Generalitat dijous passat. Tenint en compte el context del seu discurs i de l'acte on el pronunciava, no podem pensar que estava referint-se a la immersió lingüística que es puga produir en Conca, Jaén o Àvila... Bé, dubtem que en eixos llocs s'haja generalitzat més immersió lingüística que l'habitual dels territoris on la preocupació lingüística en l'educació no passa del cultiu del monolingüisme en un idioma oficial (el castellà, en estos casos).

En principi, cal entendre la immersió lingüística com l'experiència en què la llengua de relació i d'instrucció a l'escola i la llengua familiar dels infants són diferents. Tanmateix, la diputada Punset Bannel no va aclarir de què parlava i, per tant, semblava que apeŀlava al que tots podíem «sospitar»: al bubo sereno en què volia convertir el concepte «immersió lingüística». I això reblava el clau que havia intentat posar prèviament en dir que el valencià és «poc útil» per a trobar faena. En eixe punt, a més, va confondre els drets i obligacions d'una administració democràtica amb el que pot ser la percepció de la diputada sobre el que és útil per a la societat. Per exemple, podem opinar que el seu discurs va ser «poc útil», però tenia tot el dret a exposar-lo.

Com que la cosa no té més suc, i relacionant-ho amb la utilitat, esperem que no siga eixe el rigor en les idees i en l'exposició que ha de practicar la seua formació política en el parlament valencià.

diumenge, 28 de juny del 2015

Cita dominical / 346: Jaume Vallcorba i Rocosa

Mirant les qualitats de les paraules. Caldria aclarir fins a quin punt tenim seny —és clar, no és pas la mateixa cosa tenir una paraula que tenir la qualitat a què es refereix aquella paraula.
Jaume Vallcorba i Rocosa, «Funcions del llenguatge», Obra gramatical i lingüística completa.

dissabte, 27 de juny del 2015

Arri, gos

"Arri, gos, que t'agarre"... Han passat tants anys, milers d'articles, llibres i estadístiques, però el prejuís sobre l'aldea global són els mateixos que quan l'aldea era gal·la.

divendres, 26 de juny del 2015

Noms artísticament polítics

Segon les paraules d'ahir mateix del president de les Corts Valencianes, el nou president de la Generalitat valenciana es dirà Ximo Puig i Ferrer. ¿És eixe el nom del càrrec públic? Els ciutadans estem obligats a tindre un nom oficial en el dni, i bona cosa de patades que mos han fet pegar durant molts anys per a resoldre si el tenim en valencià, si posem els cognoms no sé com, si s'hi valen els hipocorístics, etc.

En canvi, els polítics que tant regulen la vida de tots amb lleis i reglaments, pareix que vullguen quedar-se fora de la regulació: ara em diuen Joaquín Francisco, ara em diuen Joaquim, ara em diuen Ximo... No és cap jovenent que estrena majoria d'edat, ¿què s'ha preocupat de posar-se en el dni seguint els procediments regulats pels dirigents polítics del seu partit i d'altres? Sospite que el seu dni continua amb el «Joaquín Francisco» primigeni.

En les Corts Valencianes ara estem que si ara em diuen Francesc Xavier, que si només Fran; que si em diuen Enric Xavier, que si només Enric; que si em diuen Toñi, que si Antonia; que si em diuen Clara de Asís, que si Clara; que si em diuen Mónica, que si Mònica; que si em diuen Isabel Plácida, que si Isabel; que si em diuen José Antonio, que si Antonio, que si em diuen Alfredo Miguel, que si Alfred; que si em diuen Carolina Clara, que si Carolina; que si em diuen José Luis, que si Josep Lluís... ¡Ei, alerta, que este, Moreno Escrivà s'ho va canviar com fem tots!

És a dir, els polítics poden tindre l'opció de fer servir noms «de guerra», «artístics» o «polítics». Però això s'ha de fer en igualtat, regulat i transparent. Que establixquen un procediment i un registre de noms dels polítics. Mentrestant, haurien de cenyir-se al dni, tal com mos obliguen a fer la resta quan es tracta de noms amb valor oficial.

I ja no parlem dels cognoms: Mollà o Mollá, Ciscar o Císcar, Pallarès o Pallarés, Morera Català o Morera i Català, Colomer Sánchez o Colomer i Sánchez, Juan Huguet o Joan i Huguet, Tébar o Tebar..., perquè en este àmbit, a més de la confusió que les alimentacions han provocat al llarg de la història, es dóna la peculiaritat actualment que tot depén del lloc on et facen el dni, que a voltes pocen accents i a voltes diuen que no poden posar-los, que si posen la conjunció entre els cognoms, que si no la posen, que si es poden posar guions, que si no... ¡Sort que les identitats no es fixen en els registres públics!

dijous, 25 de juny del 2015

L'ombra de la velocitat

Córrec i córrec pel riu, però no m'agarre, l'ombra de les curses passades sempre va per davant. Puc adduir unes quantes causes que espere que no siguen excuses ni fatalitats: m'han canviat el recorregut i, a més, ara és més llarg; la transició del futbet costa més amb els anys... Això sí, a pesar de tot, progresse des del primer dia d'esta temporada: de 14:02 a 13:51, per ara. A la quarta ja vaig trobant-me un poc més a gust i vaig deixant de pensar en les passes que faig, en les cames carregades, en la posició del cos, en no enviscar-me les ulleres amb la suor... Això sí, em cal anar a migdia, quan el sol està més alt, quan el riu està més buit i no vas entropessant amb les multituds saludables.

dimecres, 24 de juny del 2015

La bandera a l'esquena

La caricatura que fan alguns «no nacionalistes espanyols» de la resta de nacionalistes té molt de fonament. Sobretot perquè es tracta d'una caricatura en un espill entelat: si passes el dit per la superfície apareix el mateix -isme a cada costat.

És innegable que, sense valorar les causes i atzars de la història, el castellà forma part de la cultura comuna de molts territoris del món. Però resulta realment sorprenent que encara hui en dia algun militant d'eixe suposat «no nacionalisme» espanyol pretenga que l'espai compartit de qui només coneix i utilitza el castellà és més ample i comú que el dels qui són, com a mínim, bilingües i compatixen cultures, llengües i espais.

Per això resulta tan cridanera la bandera d'Espanya que es fa posar Pedro Sánchez a l'esquena l'altre dia: perquè encara no l'han imposada..., vullc dic, compartida més que en..., això, en «espanyol».

dimarts, 23 de juny del 2015

El retrat del retret

El retret és una variació del retrat, és a dir, és una faceta més de l'art pictòric o escultòric. Els «artistes» formen corrents diferents on podem observar abstracció, minimalisme, barroquisme i totes les tendències possibles. I són només modulacions de la veu.

dilluns, 22 de juny del 2015

Al rescat parlamentari

Han començat per parlar dels aparcaments que la institució té llogats innecessàriament, però sembla que no n'han tret l'aigua clara. Encara hi ha qui és capaç de sostindre que cal mantindre eixos lloguers (uns cinc mil euros mensuals) en previsió de la necessitat d'aparcar quan es produïxquen votacions urgents que no s'haurien de vore entrebancades per l'aparcament dels vehicles. ¿Quan s'ha donat eixe cas? Ho desconec, però em sembla que no es donen tots els anys. D'altra banda, hi ha avions, taxis, autobusos, metro, tren, bicicletes, per no parlar de patins, monopatins, tricicles o, simplement, l'anar a peu de tota la vida. Supose que deuen haver previst, en cas d'embús, el rescat dels diputats amb helicòpter. O amb drons. Encara es suposa que seria més simple preocupar-se del funcionament dels sistemes públics de transport.

La renovació dels parlamentaris de les Corts Valencians és una ocasió per a trencar estes i altres inèrcies amb què algunes pràctiques negatives o dubtosament beneficioses per a la societat s'instaŀlen en una institució quan es dóna la combinació de majoria absoluta, personalisme, opacitat i absència de controls públics, que diria que és molt el que ha passat fins ara. També és, per tant, una oportunitat per a la imaginació i, ja posats, per al rigor en el tractament dels diners i els recursos públics.

diumenge, 21 de juny del 2015

Cita dominical / 345: Michael W. Apple

Mirant l'educació .
El control de l'escola, el coneiximent i la vida quotidiana pot ser, i és, més subtil, ja que inclou moments que aparentment no tenen transcendència. El control és exercit en els principis constitutius, en els codis i, especialment, en les pràctiques i en la consciència de sentit comú que subjau en les nostres vides, i també per una divisió i manipulació econòmica manifestes.
Michael W. Apple, Ideology and curriculum, a partir de la traducció al castellà de Rafael Lasaletta.

dissabte, 20 de juny del 2015

El pes de les imàtgens

En lloc d'anar llegint i ventilant-me el munt de llibres i revistes que me s'acumula com el plom dins dels ossos, encara m'entretinc provant a editar llibre en format pdf per al Kindle. Prove ara amb El señor de Bembibre de Gil y Carrasco. Trobe algunes edicions en la xarxa, però no em satisfan. I quan tope amb uns pdf de l'edicions de 1920, cortesia de la Universitat de Toronto (25 megues) i de la Biblioteca Digital de Castella i Lleó (46 megues), em pega per incloure en la meua versió les imàtgens que decoren l'edició. La diferència estètica és notable, més encara en una obra d'este estil.

Veig que les imàtgens, encara que siguen retallades, pesen massa encara i el llibre tindrà massa megues. Les canvie a blanc i negre. Uf, aixina la cosa queda molt més lleugera. De fet, el Kindle també és en blanc i negre i, per tant, tot acaba lligant.

divendres, 19 de juny del 2015

La imparitat

El canvi polític en les Corts Valencianes circula pel camí de la imparitat. Fa uns dies comentàvem quina era la composició de la Mesa de les Corts:
  • Francesc Colomer Sánchez
  • Enric Morera Català
  • Alejandro Font de Mora Turón
  • Emilio Argüeso Torres
  • Marc Pallarès Piquer
  • Ara han arribat els nomenaments del personal eventual (bocv núm. 1, 19.06.2015) que ha d'assessorar els càrrecs polítics:
  • José Manuel Gisbert Querol
  • José Amador Martí Sanchis
  • Vicente Carlos Bufort Calvo
  • Josep Maria Martínez Ruiz
  • Ignacio Calabuig Calvo
  • Enric Cuenca Teruel
  • Lluís Miquel Campos Sanchis
  • No sé si serà la testosterona del canvi. Mirant-ho amb esperança i ingenuïtat, podríem pensar que els nous hòmens són simplement persones més que mascles. Però, aixina i tot, s'entén d'una forma ben simple per què les dones queden excloses del procés de canvi polític i social en este àmbit. No cal explicitar-ho, ¿oi? Si no fóra aixina, trobe que caldria esmenar alguna cosa.

    dijous, 18 de juny del 2015

    Formes i continguts

    El petit problema lingüístic de les Corts Valencianes que comentàvem ahir, s'ha resolt. Els procediments de revisió dels texts que publica la institució es mantindran i els tècnics lingüístics del Servei de Publicacions continuaran fent la seua faena.

    Les errades manifestaven una improvisació o un error de gestió, si vols, però sobretot una mancança formativa a tindre en compte. No té massa sentit que substituïm la formació lingüística per programes de traducció com el Salt ni per equips de tècnics lingüístics. Es suposa que els parlaments es dediquen a això, a la paraula. I des de fa molts segles, quasi més a la paraula escrita que a la paraula expressada en plens i comissions, ja que tot això es convertix en text escrit.

    Forma i contingut tenen una relació intensa, que no sol ser causal, però tampoc sol ser casual.

    dimecres, 17 de juny del 2015

    Qu'estem patint

    L'actualitat lingüística de les Corts comença —esta nova etapa— amb detalls inesperats i que permeten pensar que el control de qualitat no és encara una idea d'ús comú en la gestió política. Per a aquells que tenen un poc d'interés per la formació en valencià, el titular d'una notícia del web de les Corts de hui els pot servir per a practicar un poc d'ortografia i gramàtica:

    Colomer rep en la seua primera visita com president als dependents qu'han patit el copagament

    És cert que tots podem cometre errades, i per això serà interessant introduir una revisió de la qualitat dels escrits que evite acumular en un titular tres errors tan cridaners. Que els faça jo, a pesar de tanta escola com tinc, val —per lamentable que em sembla a mi mateix—; però no els hauria de permetre una institució amb tant de funcionari preparat per a pegar-li una miradeta al text.

    En tot cas, més que propostes normatives per a l'avl, són un símptoma relacionat amb la recepció de la normativa que indica que és possible que eixe tòpic que diu que estem sobradament formats en valencià no és tan cert com volem creure, a pesar dels titulets de la jqcv que tots tenim i «qu'hem patit».

    dimarts, 16 de juny del 2015

    El paradigma de l'exigència

    Pareix que estem canviant el paradigma de l'exigència política, és a dir, l'exigència sobre els usos i costums dels polítics clavats a governants. I hem topat amb el fet que molts ciutadans anem a valorar l'actuació dels polítics amb un paradigma diferent del que fan servir els «tertulians a crits» dels programes de ràdio i televisió. Ara toca que els polítics entenguen que no poden continuar amb suposades línies roges i llistons d'exigència pirotècnics per a altri.

    Per això, ara que n'hi han que ixen a demanar que dimitixca una «imputada» per participar en un acte reivindicatiu —com fan amb Rita Maestre en Madrid—, hauríem d'assimilar que no té massa sentit que dimitixquen els qui reivindiquen millores socials per imputacions, al cap de quatre anys, de suposats delictes que no tenen cap relació amb la gestió dels béns públics. La justícia funciona amb retard, la legislació i la seua aplicació són molt millorables. Seria més convenient explicar-ho bé i demanar solucions per a això.

    De fet, els qui demanen eixes dimissions apeŀlant a línies roges i llistons d'exigència absoluts i sense detall de supòsits, haurien d'explicar amb concreció quin és l'avantatge social que proporcionarien unes destitucions o dimissions que eliminarien de la política precisament els qui participen més activament en reivindicacions que proposen la millora de la societat. L'explicació raonada dels actes i la concreció de les propostes, això també hauria de formar part del nou paradigma d'exigència.

    dilluns, 15 de juny del 2015

    El context dels acudits

    Combines les simfonies cinquena i setena de Ralph Vaughn Williams amb quadres de Karl Friedrich Lessing i és com si entrares en un noveŀlot del segle xix. Una modernitat absoluta, si penses que acabem d'estrenar una era política que pretén tindre un poc d'èpica i heroisme ètic.

    Està clar que continuarem amb les interferències dels altres gèneres de la creativitat humana, com ara els acudits cruels sobre els jueus o les víctimes del terrorisme que va difondre l'actual regidor madrileny Guillermo Zapata per Twitter fa uns anys, quan no tenia cap càrrec, tal com comenta Nacho Vigalondo en «Este es Zapata» (Eldiario.es, 15.06.2015) . Hauríem de revisar no tant els acudits, sinó els comentaris «polítics» d'uns quants dirigents polítics (del pp, especialment) que ara mateix deuen estar exigint la destitució de Zapata. Em sembla que no els salva ni el context, i els ciutadans els han continuat votant. L'error dels casos d'ara mateix és la falta de previsió que la transparència té també eixes obligacions: eixe debat s'hauria d'haver tingut en la tria dels candidats i durant la campanya electoral. Els ciutadans hagueren decidit la importància del context, de la llibertat d'expressió i de la proposta política.

    Dit això, la millor eixida que he vist —me l'ha enviada Takse—, comparable a les Woody Allen, El Gran Wyoming o Santiago Segura sobre ells mateixos i les seues circumstàncies, és la d'Irene Villa, víctima del terrorisme, que es riu de sentir-se dir «dona explosiva», tal com comenta Iñigo Sáenz de Ugarte en «Sobre el Holocausto, el humor y la política madrileña» (Eldiario.es, 14.06.2015). L'acudit de Sarah Silverman demana un poc de sentit comú:

    La meua neboda em va dir:
    – Tia Sara, ¿sabies que Hitler va matar 60 milions de jueus?
    La vaig corregir i li vaig dir:
    – Crec que és responsable d'assassinar 6 milions de jueus.
    – Ah, bé... ¿Però quina és la diferència?
    – La diferència és que 60 milions és imperdonable, joveneta.

    diumenge, 14 de juny del 2015

    Cita dominical / 344: Juan Bautista Bergua Olivarrieta

    Mirant la llibertat religiosa.
    La simpatia de Constantí per la nova doctrina va començar a manifestar-se d'una manera clara amb una mesura enterament justa i tolerant: la promulgació de l'Edicte de Milà, l'any 313, que establia la llibertat religiosa; llibertat que ara, per cert, dèsset segles més tard (dèsset segles durant els quals tanta sang va ser abocada a causa, per contra, d'infames intoleràncies religioses, filles d'esperits tancats, entestats que la seva religió era superior a les altres, o als quals convenia que així es creguera), dèsset segles més tard, dia, 3.000 bisbes no han estat capaços d'establir en l'últim concili, no volent enrecordar-se de l'alegria dels cristians de llavors, i per no entristir, sense dubte, els més tancats d'ara.
    Juan Bautista Bergua Olivarrieta, «Noticia preliminar» a La novela bizantina, 1965.

    dissabte, 13 de juny del 2015

    No programàtic

    S'ha emocionat Takse amb els nomenaments de Manuela Carmena, Joan Ribó i Ada Colau com a alcaldes de Madrid, València i Barcelona, respectivament. La intervenció de Carmena, que hem pogut seguir completa, mos ha tocat el tendre democràtic. Reiniciem la democràcia. Per als poc donats als matisos informàtics, reiniciar no és formatar ni reinstal·lar. El sistema operatiu és correcte, però conté ara mateix massa fragments de codi que entrebanquen els processos i uns quants virus que fan que els sistema s'estiga pegant uns quants bacs en els àmbits més generals de l'ocupació, la redistribució, l'equitat, la sanitat i l'educació. Reiniciar els processos conforme ha proposat ja Manuela Carmena des de l'exemple mateix del seu primer discurs "no progrmàtic": dades en lloc d'ordres del dia en les pantalles del ple.

    divendres, 12 de juny del 2015

    Acords i confusions

    Diu que el nomenament de Colomer i Sánchez com a president de les Corts només durarà unes setmanes i que després el president serà Morera Català. No volíem jugar al canvi de santets, però pareix que acabarem amb la coŀlecció completa. Mala cosa, si comencem amb confusions i improvisacions. Que si el president, que si uns diputats del psoe s'enganyen (o no) i voten el candidat de Ciutadans en lloc del candidat de Podem... La poca credibilitat que tenen se la treballen bé.

    Els polítics, i no sé si els nous diputats tenen cap idea sobre això, no deuen haver pensat encara en una idea que donaven en el documental Corrupció, l'organisme nociu: el poder no pertany a les institucions ni als càrrecs, sinó als ciutadans. Les institucions, els càrrecs i la política ha d'estar al servei dels ciutadans. Espere que l'acord del Botànic no acabe donant joc per a la broma fàcil d'«acord del Titànic».

    dijous, 11 de juny del 2015

    Testosterona en la mesa

    «Esta es la última, Rita» li ha dit en castellà el president de la mesa d'edat, Fernando González Delgado, a Rita Barberá Nolla quan estaven fent la tercera i última votació de hui, durant la constitució de les Corts Valencianes. Tenim a Francesc Colomer i Sánchez (61 vots) de president, a Enric Morera Català (55) de vicepresident primer i a Alejandro Font de Mora Turón (31) de vicepresident segon (a més, els secretaris primer i segon: Emilio Argüeso Torres i Marc Pallarès Piquer). Mirant-ho aixina, fins i tot podria semblar que Fernando González Delgado fea referència al fet que Rita Barberá Nolla fóra l'última dona, ja que no n'hi ha cap en la mesa de les noves Corts Valencianes. Tanta caguera amb les llistes cremallera o paritàries ¡i ací tens els ous, Joana!

    Com que això encara és rellevant, cal notar que n'hi han 43 diputades i 56 diputats, fet discordant respecte a la distribució per sexes de la població del País Valencià, composta per 2.475.081 hòmens i 2.529.763 dones. Cal tindre en compte que la legislatura passada van formar part de les Corts, en un moment o altre, 75 diputats i 54 diputades. La dada és rellevant, però esperem que la testosterona no determine massa les polítiques d'esta legislatura.

    dimecres, 10 de juny del 2015

    Corts socials

    Hi ha funcionaris de les Corts Valencians preocupats pel futur de la institució, perquè esta institució fa ja uns quants anys que va perdre el seu valor com a «poder legislatiu», va perdre la seua autonomia i es va convertir en una cambra de «repés» (en lloc de «contrapés») per al poder executiu, és a dir, de suport «incondicional» de les actucions del govern valencià. Espere que el canvi polític que s'ha produït electoralment es convertixca en un canvi polític institucional.

    A més de recuperar l'autonomia del parlament, em vénen al cap unes quantes mesures que es podrien aplicar ràpidament:

  • Aplicació de l'Estatut del personal de les Corts Valencianes; reclassificació dels uixers
  • Implantació de la proposta de carrera professional consensuada pels sindicats
  • Implantació de la participació ciutadana directa en les propostes legislatives
  • Eliminació del personal de confiança
  • Eliminació de les subvencions per escons aconseguits
  • Instaŀlació de plaques solars per a producció d'aigua calenta i d'energia elèctrica
  • Clausura del restaurant de luxe i reconversió en un servei útil per a la ciutadania
  • Encara n'hi ha més coses a revisar, però estes serien les més fàcils i que mostrarien que pretenen que la institució comence a funcionar amb un sentit social real i no tan sols retòric. Bé, no esperem milacres.

    dimarts, 9 de juny del 2015

    Còmics de la corrupció

    El fenomen de la corrupció mos ocupa la vesprada en La Rambleta: Corrupció, l'organisme nociu. El documental és intens i commovedor, un poc massa llarg si vols, però ben formatiu i informatiu. Tornem amb l'autobús cap al centre de València, envoltats d'organismes nocius que la força de l'ús de la democràcia hauria de convertir en anticossos de futures epidèmies. Em comenta Takse que Eudald Carbonell sospita que la corrupció pot ser bona per a la preservació de l'espècie. La felicitat a qualsevol preu, ja ho dient els neandertals.

    Ma mare em regala el Mortadelo y Filemón sobre el tresorer del «Partido Papilar». Còmic d'humor infantil, que té la gràcia de la nostàlgia, si vols, però amb poc suc. Espere que el còmic sobre la València enfollida per la corrupció i la desigualtat tinga més suc. I que en facen una sèrie que explique el sainet dels pactes entre Ximo Puig i qui siga que li faça un bon regal, com ara el joguet de la presidència de la Generalitat. Sort que «Oltra València és possible», que encara veig apegat per l'itinerari de l'autobús de la línia 9.

    dilluns, 8 de juny del 2015

    Fiblons semàntics

    Després d'un cap de setmana de futbol, la final de la Champions per al Barça i el colofó de la victòria de Wawrinka en el Roland Garros, per a alleujar la picor esportiva, mire d'arreplegar les explicacions i variants que es donen per a rantella que és la forma com designe els insectes com ara la mosca del vi i altres semblants, sense arribar a confondre'ls amb els mosquits (estos es suposa que piquen): moscard, mosquit, mosquill, mosquí, rantell, randell, rantella, randella, randilla, rendilla, rampella, tarantella, coín, coí, coïc, escoín, cuït, cuïc, uït, marfull, cosí, mustic, tíntula, tintura, rinxola, grinxol, ganxola, moixall. Els noms dels animalets i les plantes, tal com no es cansa de mostrar-mos Veny (i Vallverdú ací per a este cas), estan plens de fiblons semàntics que desperten la curiositat.

    diumenge, 7 de juny del 2015

    Cita dominical / 343: David Brooks

    Mirant el dret a imposar conviccions.
    Quan una persona percep que hi ha res que li causa dolor, o que no estan d'acord amb ella, o es sent «insegura», s'ha comés una infracció. En l'assiga de Shulevitz, una alumna de Brown abandona un debat en la universitat i es resguarda en una habitació aïllada perquè «es sentia bombardejada per una allau de punts de vista que anaven verdaderament en contra» de les seues fermes i adorades conviccions.
    David Brooks, «La nueva cruzada universitaria», El País, 03.06.2015.

    dissabte, 6 de juny del 2015

    Recorregut alternatiu

    Les obres permanents de revisió dels recorreguts  del riu em lleven el meu trajecte habitual. Amb l'aplicació Runtastic comprove que un dels recorreguts alternatius que faig té quasi la mateixa distància. El temps, molt pobre. Deu ser cosa de la temporada de futbet: 14:02. Ja vorem mque dóna de si este cos.Ah, la victòria del Barça m'alleuja les cames.


    divendres, 5 de juny del 2015

    Sense soflames

    Esta setmana he afegit una fitxa per a recollir que soflama apareix en el dnv (ja apareixia en el Salt 2.0 i en el dcvb. Cosa dels discursos polítics que ara mateix han recobrat virulència i, vaja, un poc d'interés. A més, he pogut incloure set recursos de cerca més en el Multicerca (proporcionats pel Termcat).

    Ha estat una setmana intensa, si compte la convocatòria de mesa negociadora que hi havia dimarts en les Corts (on precisament temia que podia haver de sentir alguna soflama) i que van anuŀlar menys d'una hora abans: el desgast psicofísic que això em provoca ja havia fet bastant efecte, perquè encara estava pegant-li voltes a l'assemblea de divendres passat. I ara, això, tinc son, vetle un poc massa mirant films de qualsevol pelatge o inclús, sense que siga habitual, anant al teatre: Las guerras correctas de Gabriel Ochoa en La Rambleta. Molt bona, l'obra, una espècie de Good night and good luck a l'espanyola. I molt entretinguda també l'entrevista posterior de Mariola Cubells a Jordi Évole al mateix teatre. Volia haver memoritzat una frase fantàstica de l'Évole sobre el periodisme o la democràcia, però me s'ha oblidat. La llàstima, com crec que ja estem lamentant massa ocasions perdudes, és que l'entrevista, no sé per quin motiu, no va ser en valencià.

    dijous, 4 de juny del 2015

    Presons prussianes

    Edite per al Kindle El vistador del preso de Concepción Arenal, perquè a Takse li ha pegat per llegir-lo, aconsellada a distància per Manuela Carmena. Manuela Carmena en poc de temps ha aconseguit semblar aquella mesura de totes les coses fusteriana que fea temps que estàvem enyorant, una volta desapareguts Joan Fuster i José Luis Sampedro. Mentres l'edite comprove que hi ha idees a tindre molt en compte i que no són cap casualitat que formen part d'eixa història desconeguda de la humanitat relacionada amb la coŀlaboració, l'empatia, la racionalitat i la justícia:

    Si lo que allí sucede es bueno, ¿qué inconveniente hay en que se sepa? Si malo, debe saberse para remediarlo.

    Estava parlant del reglament de les presons de Prússia. I qui diu Prússia, en estes qüestions, pot dir que cal recordar-li-ho al ministre de Justícia i al govern espanyol actuals.

    dimecres, 3 de juny del 2015

    El permís d'expressió

    La blasfèmia, els (polítics) detinguts emmanillats, el «martelleig» dels mitjans sobre els casos de corrupció, els xiulits als himnes (a l'espanyol només, per ara)... Han pensat de fer un arreglet per al putxero de les prohibicions «democràtiques». Hi ha qui es pensa que la llibertat d'expressió només equival a l'aplaudiment de la seua ideologia. Per a la resta, no sé, podrien posar una taxa, ¿no?

    dimarts, 2 de juny del 2015

    Fer dret

    Estem pensant de fer una llista de films sobre advocats i judicis per a fer-li un regal a una xiqueta de quinze anys que mos ha amollat que vol ser advocada. Les primeres que mos han vingut al cap són Erin Brockovich i The Pelican Brief. Les dos són de Julia Roberts i cap de les dos li sonen a la xiqueta, cosa que mos sorprén, perquè tenim la sensació que eixes referències formen part d'una certa cultura comuna, cinematogràfica o televisiva, però no és ben bé així.

    Un company em diu que sóc un «immigrant digital», que necessitem teclats per a escriure en el mòbil, no com els xiquets d'ara, «natius digitals», que naixen ja amb apèndixs preparats per als aparells que formen part de la nostra quotidianitat. Per als aparells, perquè amb els continguts deu passar el mateix que amb l'antiga «tecnologia digital» dels llibres en paper.

    El format de les peŀlícules serà en dvd, que també pareix que siga ja un poc «carpetovetònic» —com es dia abans—, però pensem que encara queda bé com a regal. I com que és un regal, mos permetrem incloure un poc de tot, encara que siguen títols d'eixos que li sonaran a prehistòria: A Few Good Men, The Winslow Boy, Witness for the Prosecution i Judgment at Nuremberg. Ja vorem si acaba fent dret o cinema, si és que encara en fan llavors.

    dilluns, 1 de juny del 2015

    Teclat extraplà de Logitech

    Faig proves amb un teclat Logitech Keys-To-Go amb el meu mòbil BQ blanc. Tot i que el manual d'instruccions prometia variar fàcilment la disposició del teclat, es veu que el meu mòbil és un poc justet i no aconseguixc ue funcionen els accents a la primera. Localitze en la Google Play el programa Logitech Keyboard Plus. Me l'instal·le i, finalment, amb la disposició del teclat en castellà (el programa no té encara l'opció del català), tinc totes les tecles ben localitzades i els accents funcionen correctament. No està gens malament.