Fins a les celles de canvi climàtic

Estan fent una cimera internacional en París on es desplaçaran no sé quants milers de persones, faran ús durant les vint-i-quatre hores del dia de no sé quantes instal·lacions i mitjans de transport, consumiran no sé quants milers de tones de combustible i recursos fungibles... Pretenen evitar el canvi climàtic, tot i que semble ben bé el contrari. Després d'«invocar» el canvi climàtic, podrien fer un creuer en un transatlàntic turístic per a salvar el Mediterrani. De passada, si topen amb una pastera de refugiats de les guerres i les misèries, que els salven. Almenys mentres dure el creuer.

Cita dominical / 368: Ester Desfilis Barceló

Percebem el món no exactament com és, sinó com ens resulta útil percebre'l.

Ester Desfilis Barceló, «Iŀlusió i realitat», Mètode, 87.

De merda

M'he deixat dur i he comprat el llibre Espanya de merda d'Albert Pla. Ho he fet pel títol i per si de cas durava poc en les llibreries. És una traducció del castellà feta per Martí Sales, supose que és una noveŀla. Conté, a més, un cd amb només una cançó. Podrien haver-se'l estalviat, ja que em sembla un desperdici ecològic —no musical— imprimir-lo només per una cançó. Ja posats, li haurien pogut clavar més coses. La versió electrònica del llibre, fotos... A banda d'això, Takse s'endú els últims de Maruja Torres i Elvira Lindo. Mirant-ho bé, pareixen versions del mateix tema.

Alguna cosa en queda

Una de les tècniques a què s'apunten alguns periodistes disposats a impedir que un titular els xafe la realitat és a practicar això que diu que de la pregunta sempre en queda alguna cosa... Sí, l'original era la calúmnia, però ho han reconvertit per a traure-li més rendiment. Ara si et pregunten, com va fer José Luis Roig a Rafa Mayoral (Podemos), si seuries a dialogar en converses de pau amb els terroristes del Dàïx (dis-ne Daesh [anglés], dis-ne Daich o Daech [francés], Daaisch [alemany] ), té igual que prèviament ni els hages anomenat per a eixes converses, té igual que hages parlat de governs i organitzacions democràtiques, té igual, perquè la seua rèplica a qualsevol resposta teua, tal com va fer Roig, serà asseverar que ell és contrari a conversar amb terroristes, que no hi està gens d'acord.

Per tant, d'eixa pregunta en queda la conseqüència lògica: si ell no hi està d'acord, és que l'interpel·lat sí que hi estava d'acord. I té igual en realitat què havia dit. De les preguntes, en queden les respostes, perquè molt sovint, com dia la cançó, qui pregunta ja respon.

L'últim de Sobibor

Intente vore Escape from Sobibor de Jack Gold. Com que he llegit que ha mort l'últim supervivent de la fuga de l'any 1943, Tomasz Toivi Blatt, m'havia passat pel cap vore-la. N'hi ha diverses versions del vídeo penjades en la xarxa, però és molt llarga i no tots els vídeos tenen una bona qualitat d'imatge. Busque els subtítols i no els trobe en català. No sé si els faré jo mateix, perquè és una faeneta un poc llarga. Quant al film, pel poc que he vist del començament, no sembla que se'n passe de bona. A més, els doblatges al francés i al castellà que he començat a sentir no m'agraden. Convindria llegir el llibre, i avant.

Les bones línies

Nulla dies sine linea diuen, però hi ha dies que, a última hora, després de moltes línies, ja no saps per què n'hauries d'afegir unes quantes més. Hui mateix, encara em roseguen l'orella l'oportunisme d'alguns suposats sindicalistes —jo en diria corporativistes i prou— cada volta que eviten resoldre la discriminació dels ciutadans causada pels dèficits de regulació i de professionalitat en l'accés a la funció pública. El desconeiximent i la falta de formació per a exercir les funcions no hauria de ser un mèrit. Encara que els sindicalistes ho exposen al revés, com si fórem els ciutadans els qui hem d'«atendre» els funcionaris que no saben com fer la seua faena. N'hi ha que ni una línia bona.

La raça s'aprén

En l'administració pública valenciana, ser racista no és un requisit. Ni tan sols és un mèrit. Bé, tot depén dels drets que tinguen les «races» i dels sindicats que els reivindiquen, ¿oi?

Per a tots, sense quasi tots

Malauradament la notícia no és com han pensat que, finalment, la funció pública complixca el requisit lingüístic en les altres llengües estatals. La notícia que oferixen els sindicals ugt, ccoo i csif continua sent que estan disposats a negar a la possibilitat que les persones que pretenen formar part de l'administració pública complixquen requisits de competència. Trobe que encara no han explicat mai del tot —és a dir, raonadament i racionalment— per què no els destorba el requisit de competència en castellà i sí en qualsevol altra llengua.

L'altre dia el diari (El País,19.11.2015) donava una altra notícia sobre un concurs ministerial adreçat als alumnes de primària i secundària, és a dir, la formació dels futurs adults que hauran mamat el valor dels drets lingüístics: «El concurs es denomina Una Constitució per a tots, encara que només permet que s'hi envien texts en una de les quatre llengües cooficials, el castellà.» Per a tots, sense els que no són ningú.

Cita dominical / 367: Manuel Jabois Sueiro

Una de les característiques més perverses de la religió és que complir-la pareix que implique una sospita.

Manuel Jabois, «Si come», El País, 18.11.2015.

Les víctimes de l'estupidesa

En primer lloc pensem en les víctimes del terrorisme. I després, convertim els assassins en «monstres» o, quan provem a racionalitzar-ho, els convertim en «soldats», «activistes» o «gihadistes», conceptes que, no perquè jo ho pense, sinó per la literatura encomiàstica que se n'ha fet en els corresponents àmbits ideològics, estan associats a valors positius i fins i tot sobrehumans, heroics. Tanmateix, els hauríem de considerar essencialment unes víctimes, víctimes en un sentit commiseratiu, perquè són víctimes de l'estupidesa, la pròpia estupidesa, víctimes de les pròpies males idees. I, sí, unes víctimes que fan mal.

Ara bé, això seria posar-mos en una posició de superioritat moral que, pel cantó polític i societari, és molt discutible. Però no es tracta de cap competició de civilitzacions, sinó de mirar pels drets humans i pels valors democràtics. Si les persones són les víctimes, també els terroristes són víctimes. Sí, i encara que es creuen tot lo del món, encara que voldrien ser alguna cosa més, només són persones.

De mort lente

El nou bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia (fdt) resulta molt més pràctic per a continuar la faena d'espigolar i tractar de resoldre dubtes lingüístics. No l'he carregat de recursos de moment, ja que per a eixa funció està el Multicerca. A més d'anar afegint fitxes, espere que, a poc a poc, la revisió de les existent ajudarà al trasllat a este bloc de de totes les fitxes que tinc allotjades en un altre espai.

El que encara no carburen massa bé són els cercadors, que tenen l'ànima partida entre l'fdt i l'arxiu general anterior. Anirem afinant-ho a poc a poc. Perquè, tal com cantava aquell, mais de mort lente....

Son de plemigjorn

Hui no peguem la becada del migdia. Veig que això del Dàïx s'ha convertit en Daech en francés (segurament adaptant-se a l'anglés Daesh, tot i que podria ser Daich, tal com expliquen uns lectors de Langue Sacuce Picante) i Daaisch en alemany (en la cadena Arte).

Per no marejar-me més, deixaré estar confusió entre mahometà, musulmà, àrab i islamista, que més o menys és com si ficarem al mateix sac cristià, catòlic, llatí i retor, i provaré a fer la controra (allà a quina hora, segur), que sembla que és un equivalent italià de la becadeta del migdia (el plemigjorn o migdiada, segons uns llocs o altres), encara que també arrepleguen en els seus diccionaris la siesta castellana.

Hi hauria d'haver una dita amable que començara «qui fa el plemigjorn...». Llàstima.

L'estat del Dàïx

Les vesprades es fan cada volta més curtes i el diari me se fa cada dia més llarg. I això que amb els titulars ja en tinc prou en la majoria de les notícies. I més ara, en què l'atemptat de París ompli i ompli planes impossibles de llegir, perquè el detall de cada tret disparat no afegirà cap claror al lector que intenta comprendre d'on naix eixa crueltat.

Ara ja comencen a dir-ne «Dàeix» més sovint (segons la transcripció anglesa Daesh). Em sembla que la transcripció més adequada de l'acrònim seria dàïx, que pot paréixer ortogràficament forçada, però Dolors Bramon comenta que «la sigla» hauria de ser «daix». Com que la primera vocal no és la inicial de la paraula sinó la segona «lletra» (amb vocalització) de دولة... En este cas, l'ortografia també mos complica la vida.

Passos fronterers

Normalment no és que el vianant es bote el pas de zebra, sinó que els passos de zebra de les ciutats estan pensats per als conductors i no per a les persones que van a peu. I un dia caldrà parlar d'eixos passos de zebra on el conductor té un semàfor en groc intermitent mentres el vianant té el seu en roig. La vida es regula a partir dels municipis, però en algun lloc es perd la connexió amb el món, en algun pas polític i administratiu les persones deixen de tindre entitat política, administrativa o, fins i tot, humana. Les fronteres estan molt propet.

Els silencis d'ara

«The language we use affects the way we think and behave»... I per molt tòpica que parega eixa idea, no deixa de ser una novetat, perquè no mos adonem del que estem fent fins molt més avant. I tan important és el llenguatge articulat com el que no s'emet, com el silenci. Ara mateix, els noticiaris, que fa uns dies no en sabien altra que pegar-li al rotllo de Catalunya, no en diuen res. Tot és l'atemptat de París de divendres passat. Som París ara. ¿Podríem arribar a ser Síria o el Congo? Mal està, perquè som sobretot una petita part del món organitzada al voltant del benefici capitalista i d'una explotació desregulada absolutament controlada.

Els avions francesos travessen l'Aràbia Saudita per a bombardejar sobre Síria. Però no en diuen res, de l'Aràbia, els noticiaris.

Cita dominical / 366: Aitor Bengoa i Fran Serrato

La manifestació, que va recórrer el passeig del Prado i la Gran Vía, va estar presidida amb una gran pancarta amb el lema «Contra les violències masclistes» en les quatre llengües oficials espanyoles.

Aitor Bengoa i Fran Serrato, «Una multitud exige acabar con la violencia machista», El País, 08.11.2015.

Impossibles que són

Hi ha coses que són impossibles, que no poden ser, i són. El mal mos acompanya, mos fa una companyia desgradable, angoixant, impossible, però inevitable. La llibertat, la igualtat i la fraternitat mos les hem de guanyar cada dia.

Som solubles

Si la corrupció política i econòmica fóra un motiu de separació, hauríem de començar per desmuntar l'estat espanyol, ¿no? Fins i tot podríem començar per Catalunya, atés que la molta honorabilitat que donava suport als governs espanyols s'ha demostrat una enganyifa. La unió política i, si es vol, patriòtica, no ha de ser una piconadora de res ni un saltamartí que els vots no poden fer caure. Ha de ser el resultat d'un compromís democràtic revisable que aporte pau i llibertat. Mal anem si una constitució comença amb la indissolubilitat. Tot és soluble, tots ho som.

Separar-se en pau

Quan el sentit del discurs no correspon al discurs, sinó a l'acte discursiu, no cal esforçar-se a entendre el text del discurs, perquè el que compta és l'acte, la voluntat institucional, l'envit enmig de la partida. I coses aixina sentirem en que no sabem si és la independència dels catalans o la dependència dels espanyols. El rei Felip IV discursejava dient que la unitat d'Espanya era «la base de la seua convivència en pau i llibertat»... Tant és un contrasentit com una banalitat sense significat. Caldria esperar que de la convivència en pau i llibertat naixquera el sentiment d'unitat. Més encara, quasi convé més que la convivència en pau i llibertat es done entre persones i grups desunits. Mira, millor serà separar-se en pau i lliberta, ¿no? Ai, si mirem un poc arrere, eixa «unitat» que tant airegen mos la fan arrelar en conquestes i reconquestes, en destinacions comunes universals i en una persistència cínica que menysprea els drets i la voluntat democràtica del les diverses societats peninsulars.

En fi, gràcies al rebombori dels mitjans amb la informació sobre Catalunya ja està enmig de la mar, estem sentint més català que mai en les televisions espanyoles. Sí, un «nuestro idioma» tan poc nostre, ¿oi?

L'annexió catalana

Els que som independentistes de mena trobem a faltar un poc més de contundència en erc i la cup a l'hora de proposar un model de nou estat dotat d'instruments adequats per a evitar les pràctiques corruptes que han practicat les elits polítiques i econòmiques de ciu. I eixe argument salpebra algunes opinions crítiques (espanyoles i catalanes) sobre el procés d'independització català.

Mirant-ho de prop i girant-ho com un calcetí, si erc i la cup feren una proposta d'estat d'eixe tipus, també estaria bé anar pensant que Catalunya s'annexionara la resta d'Espanya. Encara que fóra a poc a poc. Començant per la península Ibèrica, passant per Portugal, les Balears i inclús pel Micalet, i arribant tant com fóra possible cap al nord aquell, on la gent...

L'excusa de la pàtria

La casualitat m'ha fet caure en els vídeos del Concert per la Llibertat (29.06.203) del Camp Nou. És possible pensar que, segons com, la independència que tant reclamen alguns des de Catalunya, no té massa trellat. Sobretot si estàs valorant el suc que li traus a la dependència a què sotmets els altres, en Catalunya o fora. Si és aixina, eixa independència que reclament pareix un mal pensament que algú té contra tu, contra els teus beneficis.

Per contra, si es tracta d'associar-la a un concepte més obert i ample de la llibertat i a una idea més articulada de la democràcia, a l'equitat i a la justícia possibles, si estàs pensant en això, com a mínim has de reclamar independència de criteri. Perquè no es tractat de separar-se de la resta de la humanitat, sinó una altra manera de relacionar-te amb el món mitjançant unes institucions diferents. I ja posats, caldria impulsar això des d'institucions inclusives i eficaces, institucions que aplegaren més drets i deures per a tots. Ja hem vist que l'Europa dels estats s'ha convertit en un joc d'elits. La independència de Catalunya hauria de ser l'inici de l'aprofundiment en la Unió Europea. Espanya i Catalunya no són pàtries, ni nacions: són excuses o coartades. El que convé establir és per a què.

Tenim geografia

Ha tornat a fet sol i calor hui. La cosa de Catalunya, siga el que siga, està ambientant els mitjans. És motiu fins i tot per a que Mariano Rajoy ixca a fer un discurs des d'una trona municipal. Estem ja en la campanya electoral de les eleccions generals espanyoles i l'hivern de la fragmentació nacionalista que arriba per Catalunya congelarà la raó. Si és que mos en queda. Després del «muchos españoles», Rajoy continua amb la seua crònica de les veritats ocultes:

Sempre és una alegría vindre a Múrcia, una regió que ho té tot, té geografia, història, mar, muntanya, bon temps i gent agradable.

Atur, vulnerabilitat econòmica i social, degradació ambiental, bambolla immobiliària... Veritats incòmodes. Però si tens geografia, estàs salvat.

Cita dominical / 365: Zygmunt Bauman

És un costum humà, massa humà, culpar i castigar els missatgers per l'odiós contingut del missatge que transmeten, en lloc de responsabilitzar les forces mundials incomprensibles, inescrutables, aterradores i lògicament ressentides que sospitem que són les culpables de l'angoixós i humiliant sentiment d'incertesa existencial que mos lleva la confiança i desbarata els nostres plans de vida.

Zygmunt Bauman, «Mensajeros de la globalización», a partir de la traducció al castellà de María Luisa Rodríguez Tapia, El País, 01.11.2015.

Els que apleguen

No trobe l'últim Astèrix en català ni en la Casa del Llibre ni en l'Fnac de València. No pregunte per ells, però només tope amb les versions en castellà. De fet, les seccions de còmics d'eixes dos botigues no pràcticament res en català. Dic «pràcticament» perquè el fet que jo no n'haja vist cap no vol dir que no n'hi hagen. En la botiga especialitzada Futurama també en tenen ben pocs. En tenen alguns, va. I sort que Abacus encara aguanta i té un poc més d'oferta de còmics en català. Naturalment, passsaré per Tres i Quatre, no fóra cas que tingueren alguna cosa interessant. I al final del camí —o al principi, si molt m'emprenyen— mos queda Internet.

Un grupet de jóvens barbuts comentaven en veu alta: «— I els dien que Sabino Arana era racista i masclista»... «— És clar, un senyor del segle xix. Els espanyolistes eren tots un progres feministes, ¿no?» I un petit torpede en la secció d'assaig que no arribe a sentir: «Qualsevol cosa és un assaig.» N'hi ha que s'informen i que, a més, se les saben totes. «Arribadors» o «aplegadors» en diríem, d'això que els anglesos diuen finishers, els qui participen amb l'objectiu d'arribar a meta. Això és, cal arribar-hi.

El rebuig del subtext

Ha mort no fa massa René Girard i vaig llegir fa poc una entrevista a John Gray. I em ve al cap la idea de la impossibilitat del cervell per a moltes coses. La meua impossibilitat i el meu cervell, principalment. Em criden a una conversa, cal anar pensant com aplicarem els aspectes «que caldrà interpretar» d'una norma que hem aprovat després de molt de temps de negociació. Em lligc la norma i no veig res a interpretar, la literalitat és ben clara. Però la persona que m'ha cridat a conversar vol sembrar la llavor del dubte. EL cas és que no vam aprovar la seua redacció de la norma, sinó una altra, la nostra. I ara vol interpretar la nostra literalitat amb el substrat ideològic del seu text desaparegut, del subtext que ella no vol vore que el vam rebutjar...

No sé si havent llegit Gray i Girard, que no ho he fet (encara, ja vorem si tinc temps) arribaria a entendre d'una altra manera això que entenc com a ànsia classista. Diu Takse que eixa exigència envers els altres deu ser inversament proporcional a la que li va permetre accedir al lloc que ocupa. Takse s'ha llegit Guerra i pau i Crim i càstig i li haurem de fer cas.

Traduccions sense traductors

Comentava Javier Rodríguez Marcos en un article, «Hablar castellano en todos los idiomas» (El País, 04.11.2015) la falta de respecte de moltes editorials pels autors de les traduccions que publiquen. Cert és que no sempre apareix el nom del traductor en la portada, però el cas més greu és quan ni tan sols apareix en la pàgina de crèdits de l'interior. Per exemple, una coŀlecció de noveŀles que publicava el diari El País, crec que eren de Jules Verne, no consignava enlloc l'autoria d'eixes traduccions. Potser la cosa tenia a vore amb el que comenta Muñoz Molina en este article (que traduïxc anònimament):

Però pot ser que sempre haja estat així. Jo em vaig adonar que la major part dels llibres que llegia havien estat traduïts per algú quasi tan tard com del fet que les peŀlícules tenien un director. Tota la vida he agraït l'efecte que van tenir sobre la meua imaginació i la meua vocació les noveŀles de Juli Verne —no m’acostume a escriure Jules—, però mai no he pensat en les persones quasi sempre anònimes que les traduïen, segurament amb molt escàs benefici, per a les editorials Bruguera, Sopena o Molino.

Diu que hui s'atorga un premi nacional de traducció en Espanya. Podrien provar a donar-li'l als traductors anònims.

Troballes en la recerca

Em semblava que la traducció que feren Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany es quedaria en el paper, en els tres volums ben enquadernats que tant de goig fan en l'estanteria. Per sort han passat també al format .epub i els podem trobar en Internet (ara no recorde d'on els he tret). Si no podem llegir-ho en francés, que també és a l'abast del clic, abans d'embarcar-se en llegir en català esta o altra versió, hi ha també un treball, que deu ser interessant de Sílvia Padrós Casalins: «Combray, de Marcel Proust. A la recerca de la millor traducció al català. Anàlisi descriptiva i comparativa de tres traduccions al català de Combray». No sé si servirà per a triar la millor traducció, però no està malament disposar d'estes petites mostres de vitalitat estilística de la llengua, ara que encara tenim una certa elasticitat per a estos volantins creatius.

Serveis polítics

Els veus moure's per les Corts i notes que l'amalgama que ha compost això que en diuen Ciutadans té dos vetes diferents: els qui es creuen més o menys progres, encara que no han comprovat mai si els fonaments de les seues idees mereixen eixa sensació; i els qui s'han apuntat al nou partit, perquè són més o menys de dretes, però principalment són dels qui pensen que ací es poden assegurar una «carrera» política en lloc de continuar intentant-ho en el pp. La política iŀlustrada, de dretes o d'esquerres, s'hauria de poder espolsar eixes falses vocacions de servei públic. Escric mentres escolte Duran i Lleida en El Intermedio «exhibint» la seua humilitat al servei de la ciutadania. En acabant, ¿un cafenet al Palace?

Política de l'angoixa

La política s'ofega en un got d'aigua. Les persones s'ofeguen en l'horitzó de la mar.

Cita dominical / 364: Kenneth E. Boulding

Les deduccions de la ciència no provenen de l'observació sinó de les teories.

Kenneth E. Boulding, The meaning of the 20th century.