Blocs de notes

Massa notes que omplin llibretetes, lligalls, fulls grapats, blocs amb llom de caragol, amb goma elàstica que el tanca a la llarga, amb veta de tela com a punt de lectura, moltes cobertes i materials diversos, papers diferents, amb ratlles i quadrícules o en blanc... No pareix que res lligue amb res, tintes i colors diferents, bolis i llapisseres variats —¿tornaré a la ploma algun dia?—, no arribe mai a cap conclusió clara, cap descoberta essencial o permanent, cap solució de res, vaig remenejant, pastant la mateixa massa que no arribe a posar mai en un motle, que no arriba mai al forn. Per ara.

Nitrats

De camí per Castella-Lleó, el sol guaita entre els núvols que estan flitant el paisatge.

Un gos

Napo a trossos

Cita dominical / 784: Laia Mauri Baraza

Com si tenir la raó servís d’alguna cosa. La història ens ha ensenyat, repetidament i no fa tant temps, que riure’s de manera condescendent d’un contrincant polític no funciona, al contrari, pot arribar a generar empatia cap a ell.

Laia Mauri Baraza, «Les llàgrimes de feixista són una trampa», Núvol, 14.11.2023. 🔗

La foto del sàbat / 174

 

Sense saber-ho

Una companya veu el programa de televisió El Intermedio i diu que les Corts valencianes formen part d'alguna recopilació de moments parlamentaris vergonyosos amb què fan broma. La citació de diumenge que ve, proporcionada per Laia Mauri Baraza, 🔗 recorda als despistat d'esquerres les conseqüències de riure's dels rivals polítics, perquè les patim periòdicament perquè, «torna-li la trompa la xic», solem oblidar on s'origina la simpatia personal i política per les ideologies estupefaents i tòxiques —que són totes de dretes, perquè el roig-i-brunisme ^W 📜 i altres -ismes només l'entenc com a allò de ser de dretes sense saber-ho, que diuen:

• Ser de dreta és ben fàcil: basta oblidar que un pot ser de dreta sense adonar-se'n. (Joan Fuster i Ortells, 1968) 🔗
• Nulles dans l'immédiat, bien qu'une immense majorité de Français soient de droite sans le savoir. (Gérard Broquet, 1976) 🔗
• Te colgaban el sambenito de estilista y ya no tenías nada que hacer en el izquierdismo literario: eras un tipo de derechas sin saberlo [...]. (Ángel Fernández-Santos, 1983) 🔗

Armadura perible

Sense comptar el mòbil i les targetes de crèdit, tinc una llista de més de 175 llocs on es suposa que he d'accedir amb una contrasenya diferent. Mirant-ho per damunt damunt, més o menys la mitat són llocs on les contrasenyes ja han caducat, llocs que han caducat o llocs on no he d'entrar. Aixina i tot, tinc les contrasenyes en la llista, no fora cas.

A banda d'això, hi ha el dni electrònic, que utilitze poc, perquè és un romanç cada volta vore si va o no va el lector de la targeta. Ara, a més, la identificació en el núvol, que encara no sé per a què aprofita, perquè tanta identificació volaora i continuen demanant-me la contrasenya d'accés a l'ordinador o als programes que tenim en línia.

En el fons, tots estos sistemes, mitjans, possibilitats de confirmar la identitat, no són més que maneres de tapar els badalls d'una armadura flonja i perible que no protegix massa res.

La incerta ètica nòrdica

No sé si per a desintoxicar-se, per a intoxicar-se definitivament o per a trobar un poc de consol mirant els peus de fang inclús de les societats del nord d'Europa, que tendim a admirar sense esforç, per la fama que han aconseguit, sense que sapiam massa bé per què o sense que sapiam fins a quin punt l'ideal té més grisos entre la claror nívia amb què mos els pintem, podem pegar una miraeta als episodis de la sèrie finesa Rosvopankki (Els invencibles). 🔗

L'encant de sentir parlar en finés (amb subtítols en valencià-català), i de vore una recreació dels anys huitanta finesos del segle passat, sense el cartó pedra ni els maquillatges rutilants. Això sí, esperant i desitjant que l'ètica triomfara sobre les injustícies, un poc a l'estil de la més melosa Borgen, mos hem quedat de pasta de moniato al final. A cal sabater, això que diuen, sabates de paper. Si més no, pareix que al final no supera els traumes, però els arrossega una miqueta millor, de la millor manera que troba. També Finlàndia deu estar en això, amb petroli i amb les lleis de Jante. 🔗

Obnubilació internacional

L'any 2006 Amnistia Internacional em va enviar en castellà un fullet que informava que m'enviarien les comunicacions administratives no en castellà, sinó en l'altre idioma oficial de cada autonomia, llevat que jo triara rebre-les en castellà-espanyol. Per això conserve el paperet, perquè no vaig haver de fer res, ja que me les havien d'enviar en valencià-català. Ara no recorde haver rebut mai «comunicacions administratives», però sí que les memòries anuals i els missatges en què em demanen la firma per a alguna iniciativa, són en castellà.

La gestió lingüística de moltes d'estes institucions reproduïx els defectes i prejuís de les concepcions estatals uniformitzadores en què actuen. I això mos provoca un fals dilema que fa temps que s'hauria d'haver resolt seguint la lògica de no lesionar innecessàriament un dret per a garantir-ne un altre. Els drets humans s'han de poder atendre en valencià. Si no, no deuen estar parlant en realitat de drets humans, sinó d'alguna altra cosa. L'any 2006 pareixia que la cosa anava bé, però el cas és que han passat quasi dos dècades i en 2023 no són capaços de tindre una versió en valencià del web —ni tan sols el del País Valencià—. 🔗

Això de dir-se «internacionals» es veu que els té obnubilats. Això del miratge «internacional», sol passar.

Fosca i soneguera

Tinc algunes fitxes a mig començar, a mig fer i a mig acabar. De tot n'hi ha. Em despiste fàcilment. Que si el web del dnv no va bé i pareix que haja perdut algunes entrades —els avise i ho apanyen—; que si em fan un comentari nou en l'aoetic i em documente abans de respondre res agraint els matisos a la meua proposta de millora de la gramàtica de l'iec; que si he de trobar documentació sobre millores per a la implantació del teletreball —i em costa de trobar res que tinga suc—, que si..., que si... I em despiste.

I com que em despiste, me se passen les hores i ara, per a acabar-ho d'adobar, es fa fosc tan prompte... La fosca no em despista, però la vista decau i la soneguera comença a ser més que una intuïció.

Cita dominical / 783: Rubatxov

És impossible formular una política a força de passió i desesperança.

Rubatxov, personatge de Le zéro et l'infini d'Arthur Koestler, seguint la traducció al francés anònima (editorial Calmann-Lévy, 1945-1961) a partir de la versió anglesa.

La foto del sàbat / 173

El saginer

Takse es desperta a mitjan nit i li ve al cap el moroti, que és la seua versió infantil i paorosa del butoni. Després de l'aparició parlamentària del caconi, estic refent la fitxa dels éssers imaginaris. Me n'estan eixint alguns més. La llista real deu ser ben llarga, però només faré una recopilació dels que vaja trobant per ací i per allà, versions locals i versions curioses, sense intenció de ser exhaustiu.

He sabut que el servidor del diccionari de l'avl no està funcionant bé —supose que tenen problemes pels canvis que han fet en el web—. Per ara, per tant, no puc estar segur que no hagen entrat caconi, tal com no tenen papu, cosa més estranya encara, ja que este és la versió principal que apareix en el diccionari de l'iec. 🔗

Els acadèmics de les dos institucions es depertaran alguna volta a mitjan nit i voran el saginer 🔗 rondant-los, i notaran que en lloc del sagí, se'ls ha endut la llengua.

El caconi de les tavares

Ha aparegut paraula caconi en una intervenció del diputat Ernest Blanch Marín, que ha vixcut molts anys a Morella. En una de la diputada Yaissel Sánchez Orta em sembla sentir «tavaras». Tant en un cas com en l'altre m'he deixar guiar per la dialectologia, o per la sensació que com que no compartim la varietat, poden estar diguent alguna paraula que no pertany al meu bagatge ni quasi al meu imaginari.

Més tard faig la cerca i comprove que, efectivament, el caconi és el butoni de per allà dalt. 🔗 Per contra, en el cas de la variant cubana del castellà —que és d'on prové la diputada Sánchez—, no hi ha cap «tavaras» sinó que es tracta d'un embarbussament provocat pel fet de parlar ràpid durant la intervenció parlamentària. La diputada ha intentat dir «trabajadoras» i li ha eixit d'aquella manera.

Coses com ara el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid durant el debat d'investidura d'ahir en les Corts Espanyoles: es veu que mou la boca per a dir «me gusta la fruta» però pareix que diga «hijo de puta», sobretot amb la mirada. I tot per culpa del caconi, efectivament, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, segons diu que diuen el diputat Blanch.

La distància dialectal a voltes pareix un embarbussament i un possible tret dialectal a voltes només és un embarbussament. Els insults, a banda. Són els petits entreteniments de la transcripció correcció.

Cançons velles encara

Per sorpresa, la poesia ha deixat anar efluvis florals pel debat parlamentari de la investidura de Pedro Sánchez Pérez-Castejón a Madrid. La citació d'un poema —un proverbi— d'Antonio Machado Ruiz ha despertat les enveges iŀlustrades de la dreta espanyola representada per Núñez Feijóo. La dreta ha corregut darrere l'esquer, un embuderó d'una línia, per a exposar la seua vena per la presumpció que amaga la llanderola del seu ideari falsari i estrambòtic.

El poema, del llibre Nuevas Canciones de Machado, 🔗 diu:

viii

Hoy es siempre todavía.

I no té més. Però es veu que hi ha qui li ha fet afegitons i diu que són de Machado, 🔗 això sí, sense dir mai d'on han tret eixa versió. El fragment que ha citat Feijóo per a retraure-li-ho a Sánchez és un dels afegitons més repetits —encara no he trobat qui va fer la faena d'ampliar el poema— i sucosos per al discurs superb de la dreta rància de sempre. Cançons velles.

Sobredosis a glopets

El cas és que Mireia Mollà va «matar» deu burretes en el Desert de les Palmes, i si formes part del partit de Mònica Oltra deus ser quasi un pederasta... Em cenyixc al que he sentit en les Corts Valencianes fa poc, per agarrar el producte fresc i de proximitat. El nivell de debat polític s'enfanga i n'hi ha qui s'ho passa bé aixina, no sé si és una de les «habilitats» que cal tindre per a ser valorat com a membre d'un grup parlamentari de la cambra valenciana. Espere que només siga per entretindre el sector del públic que viu la política com si fora una militància religiosa, sentimental o estètica. La Bíblia i Rubatxov, la ficció és això, i els humans tenim tendència a les addiccions i la sobredosi.

Eclipsi finit

L'edició anglesa de la noveŀla Sonnenfinsternis d'Arthur Koestler és la traducció que va fer la seua parella d'aleshores, Daphne Hardy: Darkness at Noon (1940). El primer llibre de la trilogia, va ser publicat en anglés, The Gladiators (1938), però la versió original en alemany no va trobar editor i, de postres, es va perdre. És possible que algun dia algú la trobe ves a saber a on, tal com ha passat amb l'original alemany del segon llibre de la trilogia, Sonnenfinsternis, que va ser localitzada el 2015 per l'estudiant de doctoral Matthias Weßel, i que ara s'està utilitzant per a revisar les versions existents fins ara en diversos idiomes.

Amb això, continue sense saber qui va fer la primera versió al francés (l'edició del 1961 de l'editorial Calmann-Lévy no ho diu), però sí que sé que la nova versió francesa és una traducció feta per Oliver Mannoni. A més, d'una banda és una llàstima que no hi haguera cap edició en valencià, però si ara n'estan fent cap, és una sort que la puguen fer de l'original alemany. Això sí, espere que li posen el títol que correspon a l'original alemany, Eclipsi solar o alguna cosa semblant. Com que la que he llegit m'ha agradat, espere poder llegir la nova edició que seguix l'original i, a més, com que he descobert que era una trilogia, pot ser que m'hi anime. Pot ser, entre el zero i l'infinit, certament.

Cita dominical / 782: Gletkin

L'experiència ensenya, va dir Gletkin, que s'ha de donar a les masses una explicació simple i fàcilment comprensible de tots els fenòmens difícils i complexos.

Gletkin, personatge de Le zéro et l'infini d'Arthur Koestler, seguint la traducció al francés anònima (editorial Calmann-Lévy, 1945-1961) a partir de la versió anglesa.

La foto del sàbat / 172

L'univers minúscul

Em sorprén un usuari de la Viquipèdia que, després de revertir-me unes correccions, m'explica que escriu «Univers» amb majúscula inicial perquè l'iec ho té com a criteri. Apeŀlar a l'autoritat és una forma tradicional d'intentar explicar una decisió que no sabem justificar.

A banda d'això, veig que la paraula univers apareix més vegades en minúscula en el diec que amb majúscula en exemples d'ús equiparables. És possible que estiguen revisant-ho, perquè en les definicions del diec hi ha alguna vaciŀlació, però més casos d'ús de la majúscula. En canvi, en el dnv l'ús de la minúscula és sistemàtic, tal com fan l'Ésadir, el Gran diccionari 62 o el llibre d'estil de La Vanguardia. O el mateix Termcat, que no usa la majúscula per a univers (tot i que sí que ho fa per a Terra).

Després de vore el film The mauritanian de Kevint McDonald, després de vore les ficcions amb què s'alimenta la ultradreta espanyolista convertides en malsons, mentres l'exèrcit de Netanyahu bombardeja Palestina i el de Putin Ucraïna, doncs, els qui mos entretenim amb estes foteses, acabem lligant mosques en el minúscul univers en què vivim.

Dies majúsculs

Sempre són dies històrics, però es veu que alguns ho són només pel transcurs del temps i altres perquè passen coses que mos semblen grosses... Clar, aleshores pensem en posar-ne alguns amb majúscula inicial —per a donar-los bombo— i altres intentem deixar-los com a incidents banals o menysprear-los perquè no són suficient per al nostre punt d'observació.

Hui podria ser un dia d'eixos per a molts catalans, com l'1 d'octubre del 2017 o l'11 de setembre del 1714... O no, 🔗 perquè la independència encara està per fer i, al cap i a la fi, una amnistia és una concessió que et fan, i tampoc està tan clara, perquè el lawfare ('guerra judicial') 🔗 judicial espanyolista encara té molts anys de recorregut per davant. I ho intentaran, inclús fins que puguen justificar unes majúscules ben lluïdores per a «Guerra Judicial». Que no en facen medalles i plaques commemoratives.

De tant en tant

La rutina d'haver d'empastrar-te en la demagògia política cada dia no t'evita els disgust quan ho has d'escoltar per motius professionals. Ironies, arrogància, menyspreus, desqualificacions, burles, acusacions infundades, calúmnies, despropòsits de tots els colors. De tant en tant parla algú asserenat, mesurat i respectuós, encara que no siga amigable, que siga inclús hostil, encara que no combregue amb el que diu, són uns minuts de relax, quasi de pau, de reconciliació amb la idea que la política és possible.

Però tampoc mos hem d'enganyar massa temps. És possible, però ha de ser útil, són més rellevants i necessaris els fets que es deriven de les idees exposades. Un càrrec que faça botiges i que sàpia acabar les frases, però que faça propostes adequades i que complixca amb la concreció dels programes i les iniciatives i amb l'execució del pressupost. Que s'ocupe de millorar la sanitat universal, l'educació pública, el transport públic, les pensions de jubilació i les desigualtats i les discriminacions socials pels motius injusts que siguen. No cal que sàpia contar romanços amb gràcia o caure simpàtic.

Se'n troben, però el molt de tant en tant.

Mútuament desenfocats

Treballant per l'ús de la llengua, però amb idees que es desenfoquen mútuament:

• Leo Giménez (Levante, 30.10.2023): 🔗 «el valencià real, el d’eixes paraules* esmentades, és vulgar, segons eixos «nobles» de la nostra filologia.» [*Les paraules són: «Arruixó», «assentar-se», «avort», «barco», «caent», «despedida», «divorç», «febra», «medició», «peçó», «robo», «veem», «vullc», «vullga».]
• Francesc Viadel (dlv, 06.11.2023): 🔗 «allunyar el valencià del català alhora que s’exalça el seu registre més popular amb una clara intenció de recloure’l al reducte folklòric».

Mos deixem convertir en objecte i objectiu, en problema i en conflicte.

Un poc de sort...

És habitual que els càrrecs funcionarials o polítics de l'administració pública malbaraten els coneiximents i l'experiència dels funcionaris. A voltes va bé, s'ha de dir, si eixa experiència consistix en vicis, desísida o manies, però no sol ser això el que eliminen o deixen perdre. Quan tracta de diners, de millores de processos o de dades útils, és quasi un delicte —en el cas dels diners— i una llàstima que desmotiva i crema el personal.

En eixe sentit he tingut un poc de sort hui, perquè ha passat el contrari del que ja havia assumit com a inevitable: uns companys nous han aprofitat i començat a revisar i ampliar les fitxes de criteris que he estat fent durant vora deu anys. Ja havia assumir que desapareixerien per l'albelló de la desmotivació i el desinterés funcionarial, però la voluntat i l'interés professional ha salvat de moment la faena feta, que no ha portat destorb, com diu la dita. Espere que la burocràcia i la «cultura» institucional els siga més lleu que a mi en este sentit i que mantinguen l'ànim de millorar l'administració pública.

Cita dominical / 781: Pau Francesch Sabaté

Si el fenotip o l’ètnia estiguessin codificats en el sistema flexiu, ja seria tota una altra cosa.

Pau Francesch Sabaté, «El quart gènere», Núvol, 01.11.2023. 🔗

La foto del sàbat / 171

Les emocions dels morfemes

L'intercanvi de missatges de l'aoetic 🔗 sobre el tema del document de llenguatge inclusiu de l'iec manifesta que la tendència més clara és que convé regular les possibilitats de la llengua per a afavorir l'ús abans que per a mantindre convencions normatives per comoditat o immobilisme. Es tracta tant de la qüestió del sexe i el reflex en els gèneres tradicionals, com d'incorporar les possibilitats no-binàries.

En tot cas, mentres es consolida o es generalitza alguna marca en l'ús, si és que realment és tan necessari exposar la condició o identitat sexual —tots necessitem exposar alguna cosa, i uns més que altres—, vorem provatures diferents combinades amb els usos tradicionals, i confusions en l'associació de morfemes amb preferències o identificacions concretes.

La disponibilitat i la difusió són els mecanismes que marcaran el camí, en oposició i complementant la certesa de la normativa i la incertesa d'eixir-se'n. A mi em diuen Miquel i m'identifique amb eixe nom només pel sentit utilitari que puga tindre: però jo no em dic Miquel. El nom o els morfemes no fan la cosa, però la cosa condiciona les emocions que mos provoquen els noms i els morfemes.

El gènere visible i invisible alhora

La Secció Filològica respon algun dels meus dubtes d'estes setmanes sobre Hamàs, Yitshaq Rabín i Sukkot o Sucot —les dos són bones—. En contrapartida, estic mirant què han escrit sobre això que es denomina «llenguatge inclusiu» 🔗 i estic anotant les mancances o contradiccions que trobe en el document i que hauré de raonar, si pretenc aportar res que servixca de complement o que ajude a millorar la reflexió sobre el tema. Aplaudixc que s'hagen expressat amb comprensió i que ho hagen fet sense expressions de condemna ni desqualificacions o malfiances massa grosses. Però convé no aplaudir acríticament entapissant els carrers per on passa el carro de l'«autoritat» normativa.

Com a matís del que li falta la document, convindria que hagueren explicat per què els gèneres gramaticals tenen els noms que tenen —masculí i femení; no hi ha neutre ni animat ni inanimat, personal, no personal, absència de gènere...—, que es veu a una hora de camí que els noms fallen per la base, per l'origen dels noms.

Però també hi ha detallets que trobe millorables, com ara quan s'afirma que la marca valorativa «en recessió» del diec fa referència al gènere, perquè jo diria que es referix al sexe d'eixa persona (alcaldessa com a 'muller de l'alcalde'). El document diu també que les formes dobles permeten fer «visibles» les dones, de la qual cosa s'ha de deduir que no utilitzar les formes dobles torna a fer «invisibles» les dones i, per tant, pot implicar una «voluntat d’ocultar la presència de dones en un determinat col·lectiu»... Algú, amb idees d'eixes que tendixen a la «manipulació conscient de la gramàtica» —tal com ho expressa l'iec per a referir-se als que volen fer-la anar com a instrument de canvi de la realitat—, podria pensar que imposar alguns usos lingüístics té efectes sobre la realitat social... Vaja, per fer una comparació que coneixem: ¿que mos prohibixquen o impedixquen aprendre o parlar en valencià no té cap efecte en la realitat? ¿Vols dir?

En fi, això sí, fan de no voler xafar-se els dits, les «estratègies per a evitar la discriminació en el llenguatge poden ser innecessàries o artificioses» i són «tries individuals o corporatives que, com a tals, ni s’haurien de prohibir ni s’haurien de fer obligatòries», al capdavall, «les conquestes socials en el terreny de la igualtat dels sexes han fet evolucionar la llengua. El camí invers, en canvi, és més aviat incert», és cert, incert i, per tant, possible. Per a bé o per a mal, vaja, serà cosa de vore-ho.

Llibertats que s'abracen

La possible futura reina Leonor espanyola —fins ara no ho han segut, els borbons, no sé si voldrà ser mai l'«Elionor» valenciana— «jura» la Constitució espanyola. Takse es pregunta si la podia «prometre». Supose que sí, però no ho sé segur. Al cap i a la fi, un jurament és una variant d'una promesa, però amb més intensitat de compromís.

De totes formes, tot això seria accessori, si no fora que en el compte constitucional hem d'incloure que Valtònyc —o com s'escriga ara— 🔗, d'ara en avant enterrat pel seu heterònim original Josep Miquel Arenas Beltran, ha abraát la llibertat gràcies a l'exili, la defensa judicial europea i la prescripció, una condemna imposada per alguns tribunals —més espanyols que justs— que apliquen una constitució no escrita que milita contra les llibertats dels ciutadans que contravenen les preferències estètiques, polítiques, morals o ètiques dels seus «atributs» judicials.

La possible reina abraça una constitució que s'utilitza per a ofegar, mentres dos llibertats democràtiques s'han d'abraçar en l'exili europeu. 🔗