dimecres, 31 de juliol del 2019

Paperets ineficients

La primera cosa que em diu l'arquitecte és que això del certificat d'eficiència energètica que els propietaris han de donar als llogaters o als compradors del pis, és un «enganyabovos». Diu que no aprofita per a res, ja que no és cap mecanisme de millora de l'eficiència energètica de les cases. De fet, no tindrà en compte la placa d'aigua calenta sanitària, com si això no fora una mesura d'eficiència energètica.

Tal com ho pintaven en la Generalitat (IVACE), em semblava que podia tindre alguna utilitat, però ja veig que la cosa serà que no. De fet, l'arquitecte toca les parets i fa mala cara, no hi ha cambra, són les parets que es feen en Carcaixent als anys setant i huitanta. Això deixarà el meu certificat a l'altura del betum. Llevat que mire l'orientació (que no sé si s'hi ha fixat), ja que el solet que li pega fa que els hiverns siguen agradables (més encara amb l'escalfament global).

En fi, un altre paperet ineficient. I ja vorem en quina llengua me'l fan: ¿seran eficients en això?

dimarts, 30 de juliol del 2019

Preocupacions reverencials

Es suposa que estem preocupats de la degradació ambiental, però continuem viatjant en avió i no pareix que els governs vullguen «abocar» tants diners per al transport elèctric com n'aboquen en subvencions en les indústries contaminants, segons la recerca feta per Greenpeace (2018).

Es suposa que els funcionaris de l'administració pública han de promoure la coŀlaboració, l'eficàcia, la igualtat, l'equitat, la sostenibilitat en la seua faena... Sí, és suposar un pèl massa, a la vista de les decisions que observe que solen adoptar els funcionaris amb capacitat de decisió en els àmbits laborals. Llegint un article de Fernando Vallespín («Tiempo de excelencia entre los pensadores», El País, 28.07.2019) sobre la república de Weimar hi ha una frase que em suggerix una explicació a la situació amb què em trobe en les Corts —més encara després d'una reunió entre sindicats i els funcionaris representants de la institució en les negociacions—:

Tot el que va passar després es correspon amb els grans temors que ja havia manifestat [Max Weber], la dificultat per convertir l'«estat de funcionaris» prusià en un verdader estat modern.

Ací no es tractaria de l'«estat» sinó de la «Cort» dels funcionaris. El resultat de la desídia, el desinterés i la rebaixa de la independència i importància de la institució parlamentària (el suposat «poder» legislatiu) és que hi ha qui no perd mai l'ocasió de recrear un classisme funcional o econòmic entre els treballadors públics que de tant en tant em recorda la sèrie aquella Upstairs, downstairs. I els polítics, a dalt, mirant sense vore que haurien de treballar per tindre una administració parlamentària més professional i capacitada que submissa i desaprofitada.

dilluns, 29 de juliol del 2019

L'ambient lingüístic

Hui hem tingut reunió sobre la carrera professional en les Corts. El seguiment que cal fer i que només seguim a molta més distància del que caldria. La cosa interessant per a mi, al final, no ha segut tant el seguiment de res d'això, sinó que el lletrat encarregat del tema ha fet la seua exposició en valencià, cosa que no era gens habitual. Li ho hem comentat i ha dit que la seua filla està estudiant (no sé exactament què) i li toca practicar amb ella en valencià.

Altres persones de la taula amb tants o més anys de debats en fòrums d'este tipus, sindicals i laborals, mostren moltes més limitacions i menys iniciativa en estes coses. Naturalment, podrien dir el mateix de mi, però al revés, que no n'amolle ni una en castellà —cosa que no seria del tot certa, a voltes cite o lligc coses en castellà. Poc, només per a fer que es note el contrast amb el que estic dient—. A més, si jo parlara en castellà, ¿com farien alguns per a evitar la tendència a la submissió cap al castellà? ¿O com farien uns altres per a trobar una excusa per a parlar en valencià sense sentir-se massa «militants»? Cal proporcionar-los l'excusa o la motivació per a travessar el pont.

En fi, uns per convicció ecològica (del ram de l'ecologia lingüística) i altres per ambientació familiar i escolar, és possible que la llengua vaja apagant-se, però sempre mos podem enlluernar amb detalls com estos.

diumenge, 28 de juliol del 2019

Cita dominical / 558: Joseph E. Stiglitz

Mirant el futur del món.
Està sorgint davant dels nostres ulls una distopia que abans només van imaginar els escriptors de ciència-ficció. Fa tremolar pensar qui és el «guanyador» en este món, i en qui o en què pot convertir-se tan sols per intentar sobreviure.
Joseph E. Stiglitz, «El legado más preocupante de Trump», a partir de la traducció d'Esteban Flamini, El País, 12.05.2019.

dissabte, 27 de juliol del 2019

El taller de la filologia

Estan debatent en la llista de Taula de Filologia Valenciana sobre la paraula garatge i l'adaptació usual no admesa en els diccionaris garaig (que té una variant garaix). Em llance a descriure la meua petita idea sobre eixa paraula que mai no m'havia destorbat, però que a alguns els provoca una certa picor.

Curiosament, sempre m'ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (no em sona haver sentit «garaix», per Tavernes de la Valldigna ni per Carcaixent). I això que ma mare va viure molts anys a França i va aprendre a parlar prou bé en francés.

En canvi, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s'escrivia. Pel que sembla, no devíem parlar massa d'eixe espai quan jo aprenia a parlar en valencià. Supose que devien parlar més sovint del taller o de l'aparcament.

De fet, quan sentia «garaig» em sonava a un intent de reproduir la forma francesa. Al cap i a la fi, tal com heu comentat, en valencià tenim «viatge» o «formatge»... Si no recorde malament (he trobat esta referència indirecta), Emili Casanova assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles xi-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s'ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull («Sufixació»):

Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).

En fi, en castellà també s'han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.

A banda de la cosa lèxica, em torna a estranyar que en estos debats de l'associació filològica passe com en l'acudit tan recurrent: «ací tots som hòmens i...». No sé, si no fora perquè no som aixina, parlant d'estes coses pareix que només falta el pòster típic dels tallers.

divendres, 26 de juliol del 2019

Encara mos rosega la inquietud

Ja no resulta sorprenent ni quasi inesperat, però sí que continua rosegant-mos la inquietud i una temor poc agradable quan mos adrecem a una finestreta o un taulell de l'administració pública valenciana. Sembla que ara ja no et diuen tant «hábleme en cristiano» o perles d'eixe estil. Supose que no ho deuen dir tant —vist el costum de submissió lingüística tan estés, a pesar que ara «sabem» que el valencià no és de mala educació— perquè també hi ha menys persones que s'hi acosten i els parlen en valencià.

Mos hi acostem i després del «bon dia», et solen fer repetir la pregunta i, si tot va mínimament bé pel cantó del civisme, et responen en castellà. És l'hora de mantindre, per tant, una conversa passivament bilingüe. I ahí és on s'activa el factor submissió lingüística —dis-ne educació, dis-ne voler quedar bé, dis-ne...» i moltes persones canvien al castellà.

Llavors, si continues parlant en valencià, et pots trobar algunes interjeccions relacionades amb una certa falta de comprensió lingüística i fins i tot d'incomprensió ideològica, com si parlar en valencià fora «només» una actitud política. D'altra banda, si tot va una miqueta bé, fins i tot al final resulta que els funcionaris et fan un gràcia i et diuen «adeu». Tot i que sempre són possibles més milacres.

dijous, 25 de juliol del 2019

Els mateixos patrons

La llista dels que formem part actualment de l'aoetic està composta per 116 xiques i 64 xics, si no m'he enganyat comptat i en l'adjudcació de sexe. Es tracta d'una distribució per sexes en este àmbit de participació professional dels tècnics lingüístics que hauria de tindre un reflex quantitatiu en les intervencions del fòrum.

En canvi, sense haver pogut fer un recompte global, sí que puc vore que s'han escrit 82 entrades: les dones n'han fet 4. És un fenomen que es repetix en les llistes en què participe, no sé si el nombre de persones conté el mateix percentatges de dones, però la participació sí que resulta semblant. En la xarxa continuem amb els mateixos «patrons» de sempre, pel que sembla.

dimecres, 24 de juliol del 2019

La vespertina

Hi ha passes (veg. l'accepció 3 del dnv) lèxiques periòdiques i martellejants. Des de fa uns anys es veu que s'estila el tardeo en castellà. Em sembla que la cosa va començar per Alacant o Múrcia i ara mos està ha arribat a la resta. Ara mos ha vingut a alguns el dubte de no saber com dir-ne en valencià: ¿tardeig, tardet, vespreig o vespradeig? Un collistaire de tfv renuncia a vespertina i, vaja, eixa seria precisament la que a mi més adequada i simple em sembla.

Cert és que molts jóvens no deuen saber què són les maitines ni les vespres, que són tot coses de missa catòlica. Per allà em van vore poc a mi, però les conec per la literatura i els films d'època, talment com l'àngelus. Precisament quan vaig entrar a treballar en les Corts Valencianes, uns companys transcriptors correctors feen una paradeta per a fer-se un cafenet cap a les dotze o la una: «fem l'àngelus» dien. No em va destorbar gens el nom ni la moda atàvica i funcionarial. Aixina que, si en lloc del vespreig, hi ha qui vol fer la vespertina, a mi tampoc no em voran massa per allà, però segur que el resultat no variarà gens.

dimarts, 23 de juliol del 2019

Representació teatral del politiqueig

A voltes —en general, vaja— l'administració de les Corts funciona com la lectura del contracte que fea Groucho Marx en aquell film, Una nit a l'òpera, és a dir, una manera absurda, embolicada i de burocràcia autoparòdica.

Esta setmana he hagut de denunciar una discriminació absurda contra els possibles becaris d'arxivística majors de trenta-cinc anys. I no puc arribar a explicar el sistema instaurat per a elaborar, redactar i revisar els continguts del web de les Corts, que es veu que s'ha encomanat especialment per a que ho facen empreses sense una gestió lingüística suficient en cap de les llengües en què es suposa que ha d'aparéixer. Doncs, en justa concordança, la tramitació de les esmenes de les errades que no s'haurien d'haver produït i que arribem a trobar és tan absurda com pretendre que escrigam amb senyals de fum.

Són coses que no esperes que passen amb els partits progressistes que tenen la majoria de la cambra, però com que han «delegat» les seues funcions i responsabilitats en un equip que «deixa'l córrer», doncs, et trobes que és possible que prenga cos qualsevol iŀluminació que inclús pareixira inversemblant amb altres presidències realment abstruses i retrògrades.

Em ve al cap això de Luther King sobre «l'espantós silenci de les bones persones». Ací es tractaria de la deixadesa i la desídia sense projecte de les persones que haurien d'intentar transformar la institució parlamentària per a convertir-la en un instrument de millora social i no tan sols de «representació» teatral del politiqueig. Comença la segona legislatura per eixe camí.

dilluns, 22 de juliol del 2019

La precisió a «estralaes»

Escrivia Andrea Rizzi l'altre dia en el diari («La hoguera de la complejidad», El País, 20.07.2019):

Podem sospitar que les solucions estan en el coneiximent més que en el sentiment; en la interlocució més que en la confrontació; en les ferramentes de precisió més que en l'estral.

Per contra, vegem que les propostes més fàcils d'entendre i recurrents en l'ús són les del la confrontració de sentiments a «estralaes». Com quasi sempre, la comoditat i la facilitat no són una recepta lògica ni adequada per a resoldre problemes i conflictes, llevat que mos agrade viure-hi, que també n'hi ha qui en trau rèdit. De fet, des de les porrades contra els vots de l'1 d'octubre del 2017 en Catalunya fins a la guerra de Síria passant pels crits xenòfobs i racistes (Ara.cat, 15.07.2019) de Trump i molts seguidors seus contra unes congressistes poc caucàsiques de color, el pensament no fa uns talls gens afinats.

diumenge, 21 de juliol del 2019

Cita dominical / 557: Najat El Hachmi

Mirant el futur de les llengües.

Alguns encara somien una puresa que no ha existit mai o no recorden que la llengua té registres i que no cal que tothom parli com Pompeu Fabra. Ves que la mort del català no acabi com una profecia autocomplerta.

Najat El Hachmi, «¿Qui matarà el català?», El Periódico, 15.07.2019.

dissabte, 20 de juliol del 2019

El merder sideral

La faena dels justs no s'acaba mai. M'he pogut llegir el diari de hui i he recopilat un munt de casos i circumstàncies que mereixen l'atenció de les persones solidàriament preocupades pels drets humans, per l'equitat, el medi ambient, les discriminacions injustes... Tenim treballs interminables per davant.

M'ha tocat això dels uigurs que contava la periodista Ana Fuentes («Cuando nadie se atreve», El País, 20.07.2019). Hi ha algun fragment que fa evident que alguna cosa no quadra a l'estat periodístic espanyol:

Solo pueden hablar en mandarín y se les educa de espaldas a sus tradiciones, más cercanas a las de Asia central que al resto de China. [...] El Comité de la ONU para la Eliminación de la Discriminación Racial considera, por el contrario, que en Xinjiang se cometen claras violaciones de los derechos humanos. El Parlamento Europeo adoptó una resolución de condena en abril, pero elevar la presión depende también de los Estados miembros.

Per ací també hi ha qui malda per augmentar el «madarinat» del castellà i qui troba bons els comités de l'onu i les resolucions parlamentàries quan servixen per a renyar els «comunistes» o mentres no opinen contra la unitat d'Espanya o la monarquia. Estem commemorant l'anada a la Lluna, però hauríem d'estar pensant d'invertir els diners en reparar la Terra abans de repetir el merder en altres llocs de l'espai sideral.

divendres, 19 de juliol del 2019

L'«assafata» de la gestió lingüística

Una companya sospita que esta nova legislatura el gestors de la política lingüística valenciana continuaran practicant els prejuís covats i heretats durant dècades de resistència contra una administració hostil —amb la poca traça que van mostrar durant els quatre anys passats els responsables del moment (Rubén Trenzano i Nathalie Torres, entre els més esmentats pels tècnics).

Es veu que es pensen que un personal seleccionat per la seua capacitació com a tècnics lingüístics (coneiximent de la gramàtica i de la normativa, essencialment) és un personal adient per a exercir funcions d'administratius, d'entrenadors, publicitadors i motivadors de l'ús de la llengua. Si hi ha personal que fa de tècnic lingḯstic i practica la submissió lingüística: ¡parlen en castellà davant dels desconeguts o de qui parla en castellà!

En el fons, pareix que no coneguen —o que no la vullguen acceptar— la diferència entre l'activitat política i la professionalitat dels funcionaris. Si han de fer funcions relacionades amb la sociologia, la psicologia o la publicitat, cal mirar de formar-los i triar-los d'una altra manera.

Segons em diu la companya, té temor que la vullguen «com a “assafata” organitzadora dels saraus que es munten». No li han proposat els vestits de les hostesses d'Iberia dels anys xixanta, però sí que pareix que les idees sobre la gestió lingüística estiguen ancorades en la militància i la lleialtat lingüística que tant es predicaven en temps en què la democràcia pareixia que ho havia de resoldre tot. I no. Aquell vocabulari de la «cínica veterinària» era un error innocent que no acaba de ser reparat.

dijous, 18 de juliol del 2019

Carregats de pronoms

A voltes es confon el valor d'això que els gramàtics consideren «errors», desviacions del que han imaginat que hauria de ser la llengua regulada per la normativa. Per exemple, és possible que dir «n'hi ha aigua» o «n'hi han massa cadires» li semble a algú un error, però resulta que és una forma dialectal de dir-ho, aixina, amb eixe pronom inicial que hauria de substituir l'objecte —subjecte, en este cas, de fet.

En canvi, un altre error amb el mateix pronom, però està volta pel fet d'ometre'l quan hauria de representar l'objecte sobreentés, per exemple, en el cas de «vullc tres» com a resposta a «¿quantes llapissere vols?», trobe que és la conseqüència del fet que el castellà no té eixe pronom i que vivim immersos en el castellà per totes bandes llevat de per una, un istme estret i marginal per on arribem a la nostra llengua.

Per tant, l'omissió del segon cas la podem recuperar si fomentem l'ús del valencià. En canvi, el primer suposat «error» no induïx més que a fomentar la impressió en els valencianoparlants actius que ho fan malament quan no s’ajusten a un cert registre pretés pels acadèmics. I no em sembla que siga convenient que un registre «formal» recreat per una gramàtica «formalista» siga millor que uns milions de parlants carregats de pronoms. Càrrega a gust, no pesa, dia ma mare.

Amb uns quants pronoms de més, me'n vaig a pegar una volta pel riu: 07:12 + 07:04. Al tornar, aire de cara.

dimecres, 17 de juliol del 2019

Converses interlingüístiques ben afables

Al cap d'uns dies recorde que he de presentar una queixa al síndic de greuges. Ahí va:

A les oficines de l'Entitat Valenciana d'Habitatge (carrer de Vinatea, 14) no disposen de formularis impresos amb versió en valencià. Només disposen de l'imprés en castellà per una cara i en blanc a l'altra cara del full. Sembla evident ja que això és una pràctica que no respecta els drets lingüístics dels ciutadans valencians.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Me s'ha oblidat indicar que es tracta d'un carrer de València. Espere que ho entenguen. La cosa és que la funcionària mos parlava en castellà i, per tant, manteníem una conversa passivament bilingüe de comprensió mútua. Curiosament, una volta li vaig demanar per l'imprés en valencià i li vaig assenyalar que eixa versió haguera pogut anar en la cara del paper que havien deixat en blanc, la funcionària mos va atendre igual d'amablement, però, en valencià. No sé què degué pensar que la va induir a fer-ho, si fins a eixe moment no havia sentit que ho podia fer. Coses de voler caure bé, supose. I és una actitud submissa molt comuna i estudiada entre els parlants (submissos?) de llengües minoritzades en este tipus de converses. I això que la comprensió entre parlants de llengües diferents és un tret ben civilitzat i afable. Ah, i còmode, que dia aquell.

dimarts, 16 de juliol del 2019

Rellamps i trons crítics i diacrítics

És habitual i periòdic que es desferme alguna tempesta amb rellamps, trons i pedregades diverses sobre l'ús del valencià, el desús, les obligacions lingüístiques de les administracions públiques, la formació del professorat i, a més, esta volta de rebot i sense saber massa bé per què, la complicació de la normativa que s'han de saber els professors de llengua i literatura valencianes (Diari La Veu, 11.07.2019, 14.07.2019, 15.07.2019, 16.07.2019.

A pesar que la normativa té les complicacions absurdes i absurditats senzilles, el cas és que estem parlant dels professors de llengua, que és un dels col·lectius que haurien de conéixer i denunciar les decisions absurdes de la normativa. I més encara a l'hora de fer les oposicions. Al cap i a la fi, els alumnes des de l'escola fins a les proves de la jqcv: se les engulen per tal d'aconseguir el certificat corresponent.

La veritat és que eixes complicacions donen un plus de categoria i esoterisme als que mos hi dediquem. Dins del mal, com a premi de consolació, eixa part mos va afavorix. Però no hauria de ser aixina, i a eixa faena també mos dediquem fent fitxes i enviant escritets a les acadèmies. Ara, tampoc no està clar que facen per aprovar les oposicions a advocat de l'estat —el temari també conté absurditats semblants—, o a professor d'altres idiomes —supose que en francés en tenen per a donar i vendre— i que el problema siga que la normativa del valencià és complicada. Bé, complicada crec que és la física quàntica o els problemes matemàtics no resolts. La resta són accents, preposicions i pronoms prou d'anar per casa.

dilluns, 15 de juliol del 2019

Provant formats

Me s'està retardant la nova versió del Tirant que voldria penjar de manera que apareguera bé en qualsevol dispositiu. Utilitzaré una plantilla de W3Schools adaptada un poc al meu gust visual i literari. Estic afaenat introduint les notes per al nou format, una faena mecànica que no faig amb una macro, perquè espere no haver-la de tornar a fer. Després tocarà decidir com li incloc les iŀlustracions —i qui les farà o d'on les trauré—, si enllaçaré el text amb un bloc farcit de notes i amb referències crítiques i documentals que enriquixquen la lectura... Com quasi sempre, un projecte que no hauria de fer jo, però ja ho dia el «liacrà»: «és la meua naturalesa». En este cas, intente que siga «sense engany, dignament».

diumenge, 14 de juliol del 2019

Cita dominical / 556: Rosa María Artal Martínez

Mirant les conseqüències.
Gran part de la gent no relaciona les conseqüències amb els fets, les polítiques amb els seus vots.
Rosa María Artal Martínez, «La vida tiene un precio», El diario.es, 05.07.2019

dissabte, 13 de juliol del 2019

Places i dones

Entrevistava Jordi Graset fa uns dies Nora Cortiñas, una de les fundadores de les Mares de la Plaça de Mayo argentines (ara escindides en dos grups, que espere que treballen en harmonia). Veig que en la revista d'Amnistia Internacional parlen de Ding Zilin, una de les fundadores de les Mares de Tiananmen, que té una pàgina en la Wikipedia en anglés perquè els voluntaris d'Amnistia l'han escrita.

Crec que el fet de ser «Dones valentes», que és com es diu la iniciativa d'Amnistia per a donar-los visibilitat, no aconseguix superar el masclisme o el sexisme ambiental que encasella eixes iniciatives en un compensació simbòlica realment impossible. Són dones, però haurien de ser «persones exemplars». Supose que han decidit delimitar-ho perquè difícilment podríem entendre que només aparegueren dones en una secció de persones admirables. Si només foren hòmens, en canvi, encara mos semblaria «normal», «còmode»... Els epítets habituals que fan tant de mal. Com el silenci de la plaça xinesa trenta anys després.

divendres, 12 de juliol del 2019

La música lingüística

Em pose habitualment música dels països nòrdics en Spotify. Essencialment, suecs, alguns danesos i islandesos, algun finés i no sé si cap noruec. La cosa és que m'agrada sentir-los cantar en les seues llengües, però es veu que per allà també hi ha la passa de l'anglicització comercial i he d'anar eliminant cançons i discs que alguns artistes fan de tant en tant en anglés.

A voltes pense en eixa dèria meua per les llengües «originals». Al cap i a la fi, no solc fer cas de les lletres ni en valencià (ni en cap de les llengües que entenc). Tinc la sensació que puc estar mutilant o censurant alguna faceta artística innecessàriament. Mirant-ho bé, en realitat no faig més que aplicar la mateixa valoració cultural que els servix per a sotmetre's al mínim comú, però al revés: ells cauen en l'anglicització comercial i jo, en paraŀlel, practique la vernacularitat cultural, que seria un petit antídot contra la diglòssia i un mercantilisme sense cap funció social positiva.

Ah, i el cas de Maria del Mar Bone, ara que a més ha passat per Cuba, és l'antologia de la faena ben feta en este àmbit. Ho vam poder vore en el Sense ficció de fa uns dies. Una ficció, en el fons.

dijous, 11 de juliol del 2019

A vore si ho fem millor

Com que no estàvem en casa, una veïna m'arreplega el lot d'Òmnium Cultural que m'he firat. Segurament n'estem fent un gra massa en algun sentit, però és un gra de reivindicació i de cultura, aixina que segur que no és sobrer. El llibre, la bufanda, els llacets, el sac reciclat de cartell... Això de deixar-se dur per una tendència, per un estil..., és cosa recurrent. Fa anys anava de Coronel Tapioca, aixina que, ho hem tornat a fer, però trobe que hem millorat un poquet.

dimecres, 10 de juliol del 2019

La mort en dansa

Mentres almorzem, concloc taxativament, però sense que em semble que afigc cap excés de dramatisme, que el capitalisme funciona «matant persones». A Takse li sembla una exageració innecessària. De totes formes, pel que he llegit, eixe és el fons que no podem vore sempre i que, en general, no volem atendre, perquè la superfície en què hem de respirar és més urgent que la recerca d'una solució social i econòmica millor per a tots. Les propostes estan sobre la taula, però l'educació i la natura humana van evolucionant més lentament que els efectes dels nostres actes, anem a remolc i no volem rebaixar les expectatives que mos suggerix la lògica depredadors imperant. Per tant, per molt que les estadístiques mostren que sí que són possibles una societat i un altre món —no deixem d'inventar-ne o provar-ne cada dia— no sé si quan trobarem el bo encara estarem a temps d'habitar-lo.

L'altra part de la vida humana, eixa que mos du al mateix clot a uns i altres —excepte, segons els mitjans, un milionari americà que pretén viure (quasi) eternament—, a pesar de tot pot tindre una part positiva: en podrem deixa un «informe final», més o menys, amb tot de dades que segur que li serviran a algú. Amb la qual cosa torne a recordar (edl, 05.03.2019) que el film Forbidden planet ja ho va deixar ben establit i dramatitzat.

Dades per al sarró i per dansar abans de la dalla: 07:13 + 07:03. Amb calor i un poc més lleuger al tornar. Bé.

dimarts, 9 de juliol del 2019

Els llocs sense pressa

M'agrada tornar als llocs. Moltes voltes, no tan sols una, repetidament. No m'agrada massa haver de fer viatges de vacances per a descobrir res. Cert que, per a anar a un lloc, hi has d'anar per primera volta, és a dir, l'has de «descobrir». Però una volta fet això, que és inevitable, preferixc tornar repetidament allà mateix, acostumar-me al paisatge, al clima, als costums, al mobiliari, fins i tot al fet que m'arriben a sonar les persones. Llavors és possible que haja arribat el moment de buscar una destinació de vacances diferent, per a repetir eixe procés d'habituació.

Ho hem fet algunes voltes, per tant, hem tornat a Bretanya, a Sòria, a pocs llocs més. Però sembla que l'opció inicial sempre haja de ser la descoberta de no sé quines meravelles en no sé on. Com si tots el llocs no tingueren unes «meravelles» o altres que no arribem —i que no arribarem— mai a conéixer. A més, quan anem als llocs, en general, no vegem realment tot allò que s'ha de vore. Preferim anar per les vores, pels marges que suposadament no tenen interés. A poc a poc, des d'allà, anem entenent la perspectiva i anem acostant-mos a eixa part tan sucosa que es suposa que cal haver vist.

En resum, que en València em queden moltes coses per vore, a pesar que fa més de trenta anys que vixc ací. A poc a poc, no tinc pressa.

dilluns, 8 de juliol del 2019

Compromesos amb posició

L'altre dia, Jorge Valdano Castellanos («Fabián desmiente a los bajitos», El País, 06.07.2019) escrivia:

La capitana de la selecció dels eua, Megan Rapinoe, no anirà «a la puta Casa Blanca» perquè no vol acostar-li la seua fama a Donald Trump. Una posició, com la de no cantar l'himne, digna d'una dona compromesa que pren posició davant tots els temes.

Al final de l'article també es preocupa per la situació d'un jugador de futbol espanyol que està en un club italià: «¿Què esperen per a repatriar este crack en l'exili?»... Ni més ni menys que a l'exili. Estic segur que alguns companys «opinadors» habituals del diari accepten eixa «lleugeresa» estilística en el tractament de símbols i conceptes de la pàtria, mentres no es referixquen als que ells consideren verdaders i bons, els de l'estat espanyol.

No fa massa, ni l'himne ni l'exili ni la presó ni..., no podien comparar-se amb el que patien els «herois» de la lluita antifranquista... Es veu que una porrada d'un policia «democràtic» espanyol equival a una carícia d'un policia «predemocràtic» o «veneçolà». Per cert, el dictador Franco Bahamonde continua enterrat amb honors en un mausoleu sumptuós prop de Madrid. És la forma més rotunda de condemna que cal esperar d'alguns herois de l'opinió «espanyola».

diumenge, 7 de juliol del 2019

Cita dominical / 555: Juan Cruz Ruiz

Mirant els imperis i les religions.
L'ONU es va pronunciar sobre la seua detenció: «Es arbitrària.» Tot va ser arbitrari.
Juan Cruz Ruiz, «Un hombre paciente llorando», El País, 29.06.2019.

dissabte, 6 de juliol del 2019

Anem passant

Ha faltat una veïna que tenia vora noranta anys. Era de Fortanet, poble del Maestrat de l'Aragó. Pocs habitants i ple d'eixa natura aspra que amaga tanta història entre pedres i matolls. L'han enterrada amb els seus pares en Almàssera, a l'Horta Nord. Era menuda i poc xarradora, i sempre he tingut la sensació, quan ocasionalment parlava amb ella per l'escala, que entràvem en el túnel del temps i viatjàvem cap a una Espanya que jo només intuïa per les pel·lícules o pels records que tinc de ma uela quan jo era menut, en el blanc i negres dels anys setanta.

No parlava en valencià, tot i que l'entenia perfectament, ja que vivia ací quasi de tota la vida. Una de les seues filles l'ha estudiat i el parla amb normalitat, tot i que dins de casa parlen en castellà, ja que el pare és de Cacín (Granada). Ell és aficionat del Llevant i té també afició a tindre la portalada neta —renega dels gossos i dels amos que els deixen embrutar el carrer— i a estalviar —tot li sembla car i un «sacadineros»—. Anem passant, diríem.

divendres, 5 de juliol del 2019

Efectes ambientals desitjats

Hi ha molts webs que arrepleguen i mostren vídeos i guies sobre manualitats, sostenibilitat, ecologia, medi ambient, etc. Alguns d'estos recursos o exemples han tingut eixida industrial o manufacturada, però n'hi han molts que criden l'atenció perquè són artesanals, trucs de bricolatge que cadascú pot fer en casa.

No acabe d'estar segur que sempre arriben a ser del tot efectius —n'he provat algun que m'ha segut útil—, però tot fa pensar que si ho foren mínimament, molts dels problemes energètics, ambientals i, molt sovint, socials que afecten les nostres societats es podrien resoldre amb unes estisores, un misto, un poc de traça i reaprofitant molts dels residus que van als contenidors de reciclatge.

Pensant en la calor que patim estos dies i, més encara, estes nits, estic pensant en fer-me una adaptació d'eixa finestra amb aire refrescat a través d'uns colls de botelles de plàstic. La prova de la diferència entre tirar l'alé a la mà i bufar-hi m'ha mig convençut. Ah, si més no, espere que l'efecte placebo siga potent. En tot cas, segur que no es convertirà en nocebo.

dijous, 4 de juliol del 2019

La gestió lingüística i la memòria de les dones

Passem per l'Entitat Valenciana d'Habitatge i Sòl, que pareix que tinguen el web en valencià. En canvi, el full de soŀlicitud genèrica que mos trau la funcionària, imprés només per una cara, està només en castellà. L'òmplic en valencià. Quan torna la funcionària, que s'ha alçat un moment a fotocopiar el meu carnet, li faig vore que la cara en blanc podria ser per a la versió en valencià —d'altra banda, pense, ja sé que ja ho era—, que podien imprimir-la per eixa banda. Es queda mirant-me, somriu i diu que ho proposarà. És amable i atenta, fins a eixe moment ha estat atenent-mos en castellà, però en eixe moment, quan veu que tenim una certa inquietud pel tema de la gestió lingüística, «fa memòria» d'alguna cosa i mos respon en valencià. ¡Milacre!

Evidentment, hauré de fer un paperet al síndic de greuges, a vore si entre la «pressió» de la funcionària i la meua aconseguim que els fulls tinguen també versió en valencià. Estem en 2019, però en qüestions de política lingüística molts dirigents socialistes valencians o catalans (o «espanyols», en el sentit restrictiu del terme), pareix que tenen una mala memòria de ferro que, vaja, els du a actuar condicionats per la nostàlgia de quan podien fingir que tenien una proposta de política lingüística dirigida cap a la implantació de la igualtat en el respecte dels drets lingüístics dels ciutadans.

Per sort, pel que fa a la igualtat i visibilitat social i cultural de les dones, han fet alguna cosa amb més substància, com ara el Nou nomenclàtor d'habitatge públic. Segons diu (en una traducció al valencià amb poc gràcia) la consellera María José Salvador Rubert:

La manera en la qual recordem les coses, com les anomenem, acaba condicionant la manera en la qual entenem les coses i, per tant, com ens entenem a nosaltres mateixos i cap a on ens dirigim. No es tracta d’una operació neutra. Memòria i futur estan íntimament entrellaçats.

En esta qüestió de la igualtat de les dones han tingut una memòria menys nostàlgica, més activa i efectiva. Llàstima que no hi vegen una possible relació d'eixa discriminació de les dones amb la part que afecta els drets lingüístics.

dimecres, 3 de juliol del 2019

Un trosset d'independència

Una veïna —crec que és una xica— assaja el concert d'Elgar per a violoncel (opus 85). A voltes quasi que li ix bé el trosset més conegut.

Evidentment, em venen al cap els vídeos sobre la interpretació de Jacqueline du Pré. Hui havia pensat de tornar a comentar trampes argumentatives, com ara les d'ahir de Joan Julibert que, de manera prou irrellevant, nega que siguen legals els partits independentistes en Alemanya: el Partit de Baviera du en el seu programa aconseguir un referèndum d'autodeterminació: «Zu diesem Zweck wollen wir zu gegebener Zeit einen Volksentscheid über die bayerische Unabhängigkeit herbei-führen.». Em sembla que això és prou independentista i, de fet, tal com pretén la constitució alemanya, no posa en perill l'existència de la República Federal d'Alemanya.

En realitat, el que hauria de ser antidemocràtic i il·legal és que això de la «unitat» de l'estat o de la nació vaja per davant —a Portugal, a Espanya o a on siga— de la diversitat en el respecte als drets humans i a les possibilitats d'organització democràtica de les persones. Ah, sí, el món és com és i els poders sense fiscalització ni contrapoders, fan plorar. I no en el sentit que em cau la llagrimeta amb el documental sobre Du Pré i el concert d'Elgar.

dimarts, 2 de juliol del 2019

El poeta i els tres grams

El poeta Albert Compte Estartús —que encara no té entrada en la Viquipèdia— va deixar escrita, i des de molt jove, molta poesia. El torne a descobrir —diria que em sona d'haver-lo vist en la tele— en el programa ntv que fan este estiu en tv3.

Busque informació sobre ell i trobe una nota en el bop de Còrdova, número 89, del 10 de maig del 2001 (consulta: 02.07.2019):


Secretaría General
Núm. 3.624
Intentada sin efecto la notificación de resolución con sanción de 50.005 pesetas, que se tramita en esta Subdelegación del Gobierno en expediente número 2000/2.579 (número de control 614/00/002579/5), a don Albert Compte Estartus, con Documento Nacional de Identidad 46.220.947, domiciliado en calle Pintor Mariano Fortuny, número 22-4.º-3, de Córdoba, por infracción a lo dispuesto en el artículo 25.1 de la Ley Orgánica 1/1992, de 21 de febrero, sobre Protección de la Seguridad Ciudadana, por los siguientes hechos:
El día 17 de octubre de 2000, sobre las 19 ́45 horas, al ser identificado por funcionarios de la Policía Nacional en el Polígono Guadalquivir, de esta capital, se comprobó que llevaba en el bolsillo dela chaqueta, un trozo de hachís, con un peso aproximado de 3 gramos.
De acuerdo con lo dispuesto en el artículo 59.4 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, se publica el presente edicto, para que sirva de notificación de la misma, advirtiéndole que contra esta resolución podrá interponer Recurso de Alzada ante el Excmo. Sr. Ministro del Interior, en el plazo de un mes, contado a partir del día siguiente al de la publicación del mismo. En caso de no elevar dicho recurso, podrá hacer efectiva la sanción en el plazo antes indicado, mediante ingreso en la cc. 0049/6253/96/2710006569 del Banco Santander Central Hispano, haciendo constar el número de control especificado en el primer párrafo de este edicto. Transcurrido dicho término sin que el pago haya sido efectuado, o transcurrido un mes desde la notificación de la resolución del Recurso si se hubiese interpuesto, se procederá a su cobro por Vía de Apremio con los recargos legales que correspondan.
Córdoba, 16 de abril de 2001.— El Secretario General, Francis-co Rodríguez-Carretero Criado.

Vist ara, després de la mort del poeta al 2007, és una peça que té una altra lectura, que adquirix un altre valor, fins i tot literari, sense dubte.

dilluns, 1 de juliol del 2019

Partitivament perduts

M'iŀlustre sobre fets lingüístics que pareixen diferents però que són semblants. D'una banda, una amiga que va «perdent» el pronom en en sentit partitiu i és capaç de dir, parlant dels regidors de la corporacióp, que l'alcalde del seu poble «ha tret dotze». D'una altra, els problemes de la normativa per a explicar i reflectir les variacions (o desaparicions) d'altres pronoms de represa. En un debat sobre la forma sincrètica l'hi/els hi, que pareix que repetixca el datiu (ci) i elimine l'acusatiu (cd):

En tot cas, si consultes els apartats 8.4.3.3 i 8.4.3.4 de la GIEC, és on comenten l’explicació que et vaig enviar. [...] Certament, les gramàtiques patixen sovint per a encaixar la llengua en els calaixets explicatius que han elaborat, sobretot quan es tracta de la llengua general i no tan sols dels registres formals.

«Perdem» els pronoms, podem pensar. En el fons, no sabem si perdem o guanyem, perquè mentres la immortalitat no siga una opció, mos ho hem d'agarrar amb acceptació, cosa que no lleva que mos sàpia mal que la llengua que creiem recordar no existixca ja, si és que mai va existir. Mire els llibres que hi ha en Ikea, supose que també deuen perdre peces de la llengua; a voltes, estranyament, en falta alguna a l'hora de muntar els mobles.