dijous, 28 de febrer del 2019

Quina llengua, la dels testimonis

He de fer la consulta. Ahir durant el judici dels presos polítics independentistes, em va sorprendre descobrir el fet que el polític d'erc Joan Tardà, segons li va respondre el president del Tribunal Suprem espanyol, no tenia dret a declarar en català com a testimoni. Li va explicar que això s'establia en l'article 231 de la Llei orgànica del poder judicial. La lletra d'eixe article, en el punt 3, que parla del cas dels testimonis, diu:

Les parts, els representants i els que els dirigeixin, així com els testimonis i els perits, poden fer servir la llengua que sigui també oficial a la comunitat autònoma en el territori de la qual tinguin lloc les actuacions judicials, tant en manifestacions orals com escrites.

La resta de l'article parla dels funcionaris. Eixa és la part que parla dels ciutadans (els testimonis). Ho torne a llegir i no entenc com s'ajusta això al fet que els ciutadans espanyols tenen el «deure» de conéixer el castellà, però el «dret» d'usar-lo... És a dir, em pensava que estava clar que era una decisió de cada ciutadà parlar la llengua que vullguera. Però si li ho demanes a un jutge, encara s'aclarixen més les coses.

dimecres, 27 de febrer del 2019

Sobrevivint democràticament als arguments capciosos

Més tard, ahir encara, li va tocar el torn en el juí a Carme Forcadell. Un poc nerviosa al principi, encara que es va anar calmant, es nota que li costa més expressar-se en termes jurídics i legals.

Té clars els conceptes i les idees democràtiques i de progrés, però no sembla que siga una persona que es dedique als jocs dialèctics dels debats i a evitar les trampes i els arguments capciosos que li posava la fiscal. Responia amb bons continguts que s'entrebancaven en l'expressió. Llàstima que després d'haver afirmat que tot s'ha de poder debatre en un parlament democràtic, ¡tot!, no repetira simplement eixa afirmació tan clara i fonamentada quan la fiscal va fer política amb un parany demagògic: si Forcadell permetria el debat sobre una proposició a favor del tràfics d'éssers humans... Bé, és molt fàcil parlar mirant-ho des de fora, ho sé massa bé.

Per si algú no hi ha caigut, els debats sobre el tràfics d'éssers humans es donen cada dia quan es parla de l'avortament, dels desnonaments, de la prostitució, del risc de pobresa, del treball esclau o de misèria... Tot són variants del tràfic de persones inhumà que computa en l'ipc del capitalisme de la legalitat desfermada.

dimarts, 26 de febrer del 2019

La imaginació de la democràcia

Amb això de tindre la televisió en ja xarxa, ja no peguem la becadeta des de fa uns dies, perquè estem escoltant les sessions del juí al Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans. Hui li tocava a Jordi Cuixart. Mos lleva la son i mos deixa la indignació i la vergonya el fet de tindre una fiscalia i un tribunal que estan jutjant unes persones a base de «¿sabe usted...?», «¿pensó usted...?», «¿nunca imaginó usted...?» i altres indagacions imaginatives sense cap concreció de fets delictius.

Podem concloure que serà una sort i una dissort alhora. Una sort, perquè confirma que hi ha organitzacions i societats que duen avant els seus projectes pacíficament. Una dissort, en canvi, si es dóna el cas que el tribunal accepta que ha de sentenciar contra la «imaginació» democràtica dels ciutadans i a favor dels fantasmes ideològics de la fiscalia i dels acompanyants. El cas és si anem en companyia de la unitat de la pàtria o acceptem les frustracions de la democràcia. Les banderes no curen les idees que embenen.

dilluns, 25 de febrer del 2019

Dans le port d'Amsterdam

Faig i refaig unes fitxes, li afigc alguna cosa al Multicerca, lamente una piulada amb poca traça que trauen en la tele de Toni Albà sobre algú que no cita ni qualifica, però que tots identifiquen amb la visita d'Inés Arrimadas (del partit polític Ciutadans) a Waterloo, davant la casa on s'ha exiliat Carles Puigdemont:

Bon viatge a Waterloo!!! (Vigila no passis de llarg i vagis a petar a Amsterdam ...allà, estaries com a casa i a més a més tindries tots els teus drets laborals respectats!)

Segurament Toni Albà haguera pogut fer la broma amb referències més clares a coses d'Amsterdam que també donen joc, com ara el consum d'algunes drogues, l'ús i el furt de bicicletes, els canals o altres detalls que podrien convidar als lectors a fer una lectura comprensiva més encertada que associara eixos detalls amb l'actuació política d'una persona que pretenia anar a ridiculitzar un exiliat d'un país amb dèficits democràtics molt greus. I sense atrevir-se a entrar a parlar amb ell.

És dilluns i no hi ha juí. En el Tribunal Suprem hi ha un 12,34% de dones (segons dades seues). És possible que la influència europea, fins i tot la d'Amsterdam, ajudaria a millorar unes coses o altres. Passaré la setmana escoltant Jacques Brel:

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui boivent
Et qui boivent et reboivent
Et qui reboivent encore
Ils boivent à la santé
Des putains d'Amsterdam
De Hambourg ou d'ailleurs
Enfin ils boivent aux dames
Qui leur donnent leur joli corps
Qui leur donnent leur vertu
Pour une pièce en or
Et quand ils ont bien bu
Se plantent le nez au ciel
Se mouchent dans les étoiles
Et ils pissent comme je pleure
Sur les femmes infidèles
Dans le port d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam

diumenge, 24 de febrer del 2019

Cita dominical / 536: Luis Arroyo Zapatero

Mirant la policia en les manifestacions.
Alguns no veuen la policia en les manifestacions si esta no es situa enfront, sinó darrere.
Luis Arroyo Zapatero, «Rebelión y traición: los diablos familiares de Europa y la euroorden. Un prólogo para alemanes», Almacén de Derecho, 10.07.2018.

dissabte, 23 de febrer del 2019

Sense mèrit aparent

Supose que ho tenen tan mamat i els és tan habitual que se'ls ha fet còmode, però a mi m'esmussa sentir com parlen els qui bandegen la llengua general quan intervenen en públic en qualsevol activitat cultural on volen mostrar-se literaris, rigorosos, acadèmics, persones de mèrit... És un menyspreu que no sempre deu ser conscient i intencionat i que es manifesta quan eviten els «mosatros», «mos», «vos», «dos» (en femení) i tots eixos trets peculiars de la llengua encara habitual de la majoria dels parlants reals del valencià. Hem sentit tant de dogma i explicacions mal exposades sobre registres i adaptacions al context i tenim tanta tirada a la submissió i el servilisme davant dels poders (socials, econòmics, lingüístics), que hi ha qui acaba buscant sempre eixe recer des del qual acusar i menysprear els qui proven amb la responsabilitat de la democràcia i els encerts quotidians sense mèrit aparent. El mèrit no sempre és necessari.

divendres, 22 de febrer del 2019

El juí de la distància

Me se va oblidar consignar que dimecres vaig fer un petit esforç atlètic pel riu: 07:14 + 06:51. Un poc desequilibrat, però dins de la línia habitual. Haguera pogut fer el doble de recorregut, perquè tenia temps, però vaig preferir aprogfitar la vesprada lliure d'una altra manera: avançant un poc amb el llibre de Lippmann i mirant la sessió del juí.

M'han arribat uns papers certificats. Tocarà demà acostar-se a correus, perquè els de l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana es veu que estan tan enamorats dels drets lingüístics com de la burocràcia inútil. Els hauré de suggerir directament que, com que tot està inventat, podrien copiar el web del síndic de greuges i facilitar tant la tramesa com la recepció de les queixes. Tinc quimera que si ho han fet tan embolicat deu ser per a evitar-se l'«excés» de faena que devien témer que els cauria damunt. Segur que ho han aconseguit.

Per a compensar, com que el juí acabarà en una «picà» de fesols, espere que Jordi Cuixart declare en català, encara que siga uns minuts, per a fer tremolar el tribunal i excitar les neurones d'alguns havent d'apamar la distància de les idees i de la llengua.

dijous, 21 de febrer del 2019

La temor de la democràcia

Pronostique un petit vendaval de vendes del llibre La prosa de la vida de Joan-Carles Mèlich que ha exhibit Jordi Sànchez durant l'interrogatori que li han fet hui en el Tribunal Suprem espanyol. Pel que sembla, l'autor ha declarat en la ràdio (RAC1):

La democràcia i el dret no coincideixen mai. Un estat és democràtic, justament perquè el dret mai no és prou democràtic. És a dir, el dret mai no és prou just. Un estat totalitari és aquell que identifica el dret i la justícia

D'entre els que han estat interrogats fins ara, em sembla que Jordi Sanchez mostra el rotre més castigat i afectat per la situació de persecució i presó que està patint per motius polítics. Després de sentir l'interrogatori de les acusacions contra Jordi Sànchez senc que té motius per a fer mala cara, perquè s'ha passat més d'un any en la presó i sembla clar que la fiscalia i l'advocacia de l'estat encara estant intentant descobrir què va ser delicte i quin delicte va ser allò d'aquells dies de setembre i octubre del 2017. Com que no ho saben, estan pegant-li voltes a delictes imaginats o somiats dels acusats. Crec que el fiscal en dia l'«element subjectiu» o una cosa semblant. L'element subjectiu de cometre un delicte de llibertat d'expressió perquè havies de tindre temor de la policia estatal disposada a colpejar els ciutadans... Hi ha qui diu que la fiscalia havia d'aclarir la veritat. Si és eixa, estem bons.

dimecres, 20 de febrer del 2019

La lluita dels mamelucs

Fragment de La lluita dels mamelucs de Goya.

El Tribunal Constitucional espanyol condemna de nou el bloqueig parlamentari del Partit Popular en el Congrés dels Diputats. La notícia d'Eldiario.es (19.02.2019) recorda que el president espanyol Mariano Rajoy va vulnerar la llei durant deu mesos, quan no acudia a les sessions de control del parlament espanyol.

Estan tota la dreta (la del psoe inclosa) escarotada i solemnitzant amb els compliments de la Constitució espanyola i els suposats incompliments i atemptats contra la democràcia suposadament comesos pels independentistes catalans. I damunt mos falten hores per a mirar el juí del suprem i passar-ho indignadament bé amb la imatge de justícia que derringla quan obri la boca, quan no preveuen l'ús de les llengües oficials o quan pretenen mostrar un document en una pantalla que ningú no veu bé.

Si no fóra que deuen tindre la sentència escrita des de fa mesos, s'haurien de trobar realment incòmodes amb la poca substància que estan jutjant en contrast amb la promesa de violència, sang i fetge que estaven imaginant pensant en algun quadre que forma part de la ideologia «nacional» de la nostra infantesa i de la seua senectud, com ara La lluita dels mamelucs de Goya.

dimarts, 19 de febrer del 2019

Les conspiracions democràtiques

Segons un dels fiscals, la secretària judicial «va haver» d'eixir pel terrat de la conselleria. ¿«Va haver» o va triar fer-ho? I aixina passem el dia. Mos haurem de demanar dies de festa en la faena per a poder seguir el juí complet. I la formuleta repetitiva de les preguntes: «¿Sap vosté...?» Doncs, no, és impossible saber-ho quan la major part de les voltes és falç allò que els fiscals pretenen que és cosa sabuda.

Si els testimonis de l'acusació són igual d'imaginatius, n'hi hauran policies que declararan: «Mos van deixar les porres endoblegades i mos tacaven amb sang». Un factura proforma és una de les preteses proves de la «distracció» de diners públics. Una concentració de persones, són «muralles humanes»... Deuen estar escrivint una versió d'un llibres que deu resultar interessant i que he trobat en la xarxa, Histoire des conspirations tramées en Catalogne contre les armées françaises (1813; Google Llibres) i que comenta:

J'y trouvai la preuve qu'il existe depuis plusieurs années , en Catalogne , une vaste conspiration ; qu'elle s'est constamment proposée d'anéantir l'armée Fraçaise , par des moyens affreux , et que si nous survivons à tant de complots ignorés , c'est par un bienfait signalé de la Provindence.

dilluns, 18 de febrer del 2019

La TV3 en la teranyina

Fa huit anys que mos tallaren la tv3 al País Valencià (veg. Diari La Veu). Per sort el negoci de la televisió en la xarxa ha permés obrir eixa finestra que el govern valencià ha segut incapaç de convertir durant esta legislatura en una via d'intercanvi i comunicació cultural, informativa i econòmica. Molts dels polítics preferixen combregar amb l'aïllament i el foment de l'estranyament abans que enfrontar-se als dogmes i reaccions retrògrades i xenòfobes contra els valencians i els catalans.

En esta ocasió, la xarxa i el negoci que s'hi fa han segut més eficients i positius en el sentit de l'obertura i la difusió cultural i lingüística. I fins i tot jurídica i democràtica, més encara ara. Un exemple que l'interés del mercat mínimament regulat pot aportar avantatges que superen la desídia institucionalitzada. La desídia o l'interés polític desregulat.

diumenge, 17 de febrer del 2019

Cita dominical / 535: Amos Oz

Mirant els sentiments després d'una guerra.
Si vam lluitar per la nostra existència, val l'ungla d'en Mishi. Si vam lluitar pel Mur, no val l'ungla d'en Mishi. Jo sí que respecto aquestes pedres, però són pedres. En Mishi era un ésser humà... Un home. Si el fet que avui bombardegéssim el Mur hagués de fer tornar en Mishi, jo diria: «Bombardegeu-lo!», perquè en Mishi estaria viu.
El soldat israelià Amos Oz, gravat pocs dies després d'acabada la guerra dels Sis Dies (1967), segons el documental Veus censurades de Mor Loushy.

dissabte, 16 de febrer del 2019

En crisi permanent

En el documental 10 jours dans la guerre d'Espagne de Patrick Jeudy apareix una imatge interessant de França als anys trenta, on es veu que es parla d'«eixir de la crisi», cosa que pareix que algun dia haurem de pensar que el sistema no té crisis sinó que és un sistema de crisis permanents o periòdiques.

Ara diuen que estem eixint de l'última, però pareix que vullgam ja preparar la següent, cosa que en realitat mos hauria de fer pensar que el sistema no s'aguanta sense una bona crisi que justifique l'explotació d'uns o altres. El documental sobre la guerra convida a repensar en el que diu David Madden en una entrevista (Eldiario.es, 16.02.2019):

L'habitatge no es produïx i distribuïx perquè tots tinguen un lloc per a viure, sinó com una mercaderia per a enriquir a uns pocs.

La cosa és si volem ser mercaderia o preferim ser persones. Es veu que no ho tenim clar sempre. I quan mos permeten votar mos enlluernem encara més fàcilment. En tot cas, més val la llum dels vots que la foscor dels qui preferixen els recomptes arbitraris de manifestants.

divendres, 15 de febrer del 2019

Els retolets encara

Anava a parlar d'un altre restaurant de València on no ho fan malament, al carrer dels Roters, et parlen en valencià si els hi parles i no tenen la carta en valencià. Però preferixc no fer-ho. A última hora, pense que no cal, que ja ho saben massa els propietaris que no imprimixen el fullet amb la versió en valencià, a pesar que tinguen el detall de tindre el nom del local en valencià. Quan vaig començar a fer de tècnic lingüístic, fa uns vint-i-cinc anys, en dien valencià de retolet, que és el que llavors feen els governants socialistes valencians. Encara continuen igual i l'exemple ha fet fortuna traspassat de mà en mà en algun fullet de política lingüística guai i ben innòcua.

Si mires més avall del retolet —i encara gràcies que trobes el retolet, et diran alguns: ¡gràcies mil!— poques voltes s'ajunten amb un mínim de coherència i consistència l'aplicació de les idees polítiques, socials, lingüístiques i culturals... A voltes cal agrair-ho, i aixina es poden salvar algunes víctimes de les ideologies i idees nocives. A més, mantindre eixa constància que requerix la coherència és del tot és impossible, i per això s'acaba la vida. El dia que fóra possible, seríem immortals. O no. Mentrestant, em sembla que, si més, cal proposar-s'ho, provem a no ser sexistes, però tampoc és un mèrit comportar-se com a tirans amb els subordinats de tots els sexes; hem de participar en activitats i actituds ecològiques i beneficioses per al medi humà, però això —com diuen— es pega d'hòsties amb la idea de bloquejar carreteres cremant gomàtics. Etcètera.

dijous, 14 de febrer del 2019

Les jugadores encara no donen joc

Demanen en Migjorn per algunes formes de femení dels termes del joc de la pilota valenciana. Pegue una miradeta al diccionari. El dnv de l'avl preveu moltes accepcions de pilota en femení: mitgera, puntera, barrera, botejadora, feridora... Dóna rest com a forma també femenina. En canvi, no preveu escaletera, cosa que trobe que no hauria de suposar cap problema.

Mire un poc més, i trobe que cap definició esportiva conté la paraula jugadora: totes les definicions parlen de jugador. I el que em sembla també reprovable: de la vintena d'exemples que inclouen la paraula jugador -ra, només n'hi ha un en femení: «La jugadora ha aconseguit encistellar en l'últim moment». Deu ser això, almenys en l'últim moment va poder entrar.

He de dir que tampoc el gdlc es lluïx molt més (1 exemple). I menys encara el diec: no cap. Caldrà demanar-los que ho revisen.

dimecres, 13 de febrer del 2019

Estan escrivint-ho

Supose que la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents catalans està per escriure. Me se fa difícil creure que no siga aixina. Més encara, m'estranyarà molt que no els absolguen a tots dels delictes de rebeŀlió i sedició, encara que ho hagen de fer després de deixar caure alguna llagrimeta i queixar-se que no siga cap delicte ser independentista, proclamar la independència o pretendre que es pot votar la sobirania i canviar de nació com qui canvia de calçotets. De moment, em diu Takse que el president de la sala ha hagut de citar una sentència del tribunal aquell d'allò d'Estrasburg pel llacet groc de Jordi Sánchez (Vilaweb, 13.02.2019). I sí, és gros que això, que un jutge espanyol faça per llegir-se la jurisprudència europea, siga notícia.

Per tant, és possible que els magistrats estiguen pensant quin delicte els podrien encolomar que no els puguen tombar més avant els europeus. Això sí, l'any que els han fet passar a la presó va per davant. Es veu que els jutges espanyols són irresponsables —en tots els sentits— quan prenen algunes decisions. M'agradaria, però no sé si arribaré a poder llegir les memòries dels jutges i advocats, les noveŀles que es puguen escriure o inclús les actes del juí.

Per oxigenar-me per a aguantar els especials sobre el juí, al cap d'un mes, torne a voltar pel riu: 07:10 + 07:04. Un poc més lent però menys desequilibrat. Fea sol i fresqueta. Els dels patinets es veu que estaven en costura encara.

dimarts, 12 de febrer del 2019

Juí malicciós

Comença la farsa dramàtica i malicciosa del juí en el Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents polítics catalans que van promoure una independència democràtica de Catalunya que no van aconseguir i, per això mateix, perquè no es va acomplir eixa independència respecte a l'estat espanyol, els jutges han considerat que els havien d'acusar penalment d'alguna cosa, del que fóra, i com que els acusats no han comés cap delicte, se n'inventen alguns fussant en la porcatera del nacionalisme, en connivència amb una opinadors més patriotes que demòcrates, que es pensen que tot el que els puga agradar als independentistes és iŀlegal o fa gros.

Espere que les defenses, els periodistes, les editorials i els productors de cinema en facen documentals, llibres i films, perquè la matèria primera està florint ara mateix. Dincs d'uns anys, La guerra secreta de Reagan de Dirk Pohlmann, The Firm de Sidney Pollack, Seven days in may de John Frankenheimer, i moltes més que n'han fet i que n'hauran de fer.

dilluns, 11 de febrer del 2019

Una foto d'època

L'Enric —amb suèter blau a ratlles blanques— m'envia una foto de l'any 1983. Una excursió a Morella amb companys de l'institut. No recordava que mos havíem fet cap foto i quasi ni recordava l'excursió. Han passat vora trenta-sis anys. Estic assentat a l'esquerra, amb els cabells llargosos mal tallats que duia aleshores. Estem arribant a eixa edat en què qualsevol foto mos pareix antiga. Faig una cerca de noms per internet, però en trobe pocs. Es veu que això de les xarxes mos va arribar un poc tard i de rebot a la majoria. La qualitat de la foto descriu l'època.

diumenge, 10 de febrer del 2019

Cita dominical / 534: Rosa María Artal Martínez

Mirant les mentires.
La mentida és un magma incontrolable, un pantà d'arenes movedisses. Sobre esta base molts estan construint la seua vida ara. Quan les necessitats diàries són reals. Al pas que anem quasevol dia mos vendran oxigen en botella, oblit en pastilles. Ara mateix, només cal obrir els ulls i mirar. La racionalitat encara és un producte d'accés lliure.
Rosa María Artal Martínez, «De "la clase obrera" a "la gente"», Eldiario.es, 01.02.2019.

dissabte, 9 de febrer del 2019

El gua social

Veig en Eldiario.es (09.02.2019) que es mouen pel clima. Doncs, podríem acabar la setmana esperant que sí, que els estudiants europeus tinguen bones idees i que les apliquen efectivament per a salvar el medi ambient. Supose que en algun moment descobriran que el clima és un producte natural afectat per l'activitat personal d'uns quants que estan a càrrec d'empreses, governs i partits polítics. I això es dóna tant si es tracta del clima meteorològic com del clima social.

Per a salvar el medi ambient cal adoptar decisions coŀlectives i personals. Si comencem provant a gastar menys recursos i reciclant els que utilitzem (vidres, papers, plàstics, orgànics) després podrem provar a no cremar res en les manifestacions, a indultar les falles del foc, a calcular la dada de contaminació que provoquen les competicions esportives de motor... Segurament, vist aixina, si els joves encara juguen amb les boletes (veig que el diccionari en diu «gua»), podrien raonar que eixe joc hauria de ser olímpic per ecològic.

divendres, 8 de febrer del 2019

Proves sense fi

Faig unes proves amb l'Adobe Spark i queda prou lluïdor, però no crec que s'ajuste al que busque. De totes formes, estranyament, em penja l'Ubuntu, cosa que no recordava ja que podia passar. No és un bon senyal. De totes formes, és una prova en un servei gratuït i he de continuar mirant quines opcions per a dissenyar blocs tinc en Indesign. Hi ha webs que el recomanen. M'he de continuar informant.

Tot això té a vore amb el Wordpress que faig servir en altres blocs. Hi ha plantilles que funcionen prou bé, però també n'hi han algunes que pareix que tenen ginys que es queden bloquejats o inclús entrades que no em permeten sempre alçar els canvis quan vullc. Ho resolc de maneres més o menys artesanals.

En realitat, tampoc sé si es tracta de les plantilles o del servidor que tinc contractat (Strato). Alguna vegada ha perdut alguna de les taules de dades que componen els blocs i m'ha costat reconstruir-los de qualsevol manera. A més, no arribe a entendre del tot les opcions que tinc disponibles i que no utilitze a fons per això mateix.

Per tant, al final es fa tard, no he aclarit massa res i ho deixe per a un altre dia. Per a enterar-me un poc de res necessitaré una jornada completa de concentració informàtica. I tampoc no sé si trauré massa trellat.

dijous, 7 de febrer del 2019

Encara que siga repetint-ho

Ja ho dia algú, que parlen de mi encara que siga malament. Després fan variacions, «encara que siga malament», «encara que siga»... Etcètera. I sembla que continua funcionant la cosa, perquè l'educació que tenim no dóna per a més i permet que alguns polítics repetixquen de tant en tant eixa mateixa actuació i sempre amb èxit, tal com em passava a mi quan era menut, que volia que m'auela em repetira el mateix conte sobre «la gallinita o el cigronito», i sempre em fea la mateixa gràcia. O més i tot amb cada repetició. A forá de repetir-ho algú es creurà això de la democràcia. Si els retrògrades d'arreu hi insistixen molt, pot ser que els passe pel cap creure-s'ho a ells mateixos. Més val que insistixquen en això.

dimecres, 6 de febrer del 2019

El temps pels descosits

Compensem hores fetes de més quan hi ha abatoll de faena (hores extraordinàries, vaja) amb un dimecres sense anar a la faena. Mos toca hui anar a diverses revisions mèdiques. La previsió era que la cosa s'allargaria. En canvi, tot ha anat com la seda i hem acabat quasi en un bufit, en dos. I amb tot el dia per davant, hem pogut canviar perilles, pegar una passada de pintura contra esvarades en una entrada, llevar un poc de brossa, regar plantes, anar a comprar al supermercat, mirar els teuladins, un soriguer, dos blanques, unes quantes cueretes, els gats dels carrers de pobles diversos, un passeig vora mar... A pesar de la becadeta, hem acabat baldats. Els dies lliures es poden viure a eixe ritme. Els dies de normal el temps no dóna per a tant, i encara gràcies, perquè no tenim l'entrenament necessari per a tanta activitat concentrada i a eixe ritme.

Demà tornarem a la pantalla, els documents més o menys abstrusos, els llibres, guaitar per la finestra, pensar si hi ha ocasió... Serà una jornada més explotada laboralment al matí, però que tindrà el ritme conegut del temps que se'n va pels descosits.

dimarts, 5 de febrer del 2019

Els laberints de l'oblit

N'hi han molts criminals anònims que no han respost dels seus actes davant la justícia. I són moltes les vides truncades per eixes mans anònimes que donarien per moltes llàgrimes. Un article casual te'n pot fer descobrir uns quants, com ara el cas de Valerio Verbano rememorat per Iban L. Llop en el Diari La Veugra-30», 05.02.2019). Estires eixe fil i trobes sa mare, la família Mattei, i enllaces inevitablement amb Guillem Agulló Salvador, amb Miquel Grau Góme i amb tants més.

Després d'això, que deu se la part més feridora de la memòria, notes que el fet de viure t'obliga a arreplegar el record de moltes persones que no voldríem que anaren esvaint-se amb mosatros. Anem carregant eixa memòria a poc a poc, sense quasi notar-ho, fins que trobem un paper, una peça de roba, una olor perduda en una capseta... I els revivim d'una manera íntima, enyoradissa, perquè els anem perdent com més avancem pels laberints sense eixida en què vivim.

dilluns, 4 de febrer del 2019

Drets de paper carbó

Els de l'Oficina de Drets Lingüístics (veg. «N'hi ha que naixen burocratitzats») de la Generalitat valenciana mos fan anar a correus a arreplegar un paperet que confirma que els ha arribat el cas que, per tal de poder-los-la enviar per l'ordinador, em va costar no sé quantes pantalles i identificacions digitals. La revenja, deu ser, o interés per la nostra salut, volem que fem exercici encara que siga per a agafar un paperet que no aprofita per a res.

Els suggeriré que n'hi havia prou amb un pdf al correu o una cosa semblant, tal com fa el Síndic de Greuges, que va fent faena i ja fa molts anys que no mos obliga a fer viatgets a l'oficina de correus. Llàstima que les idees polítiques no siguen un menú equilibrat i ben pensat. Hem comprovat durant esta legislatura que una concepció democràtica dels drets lingüístics pot anar perfectament aparellada amb una concepció administrativa de típex o finsi tot de paper carbó. I la foto d'este apunt pot ser enganyosa: ara mateix no és cosa d'hòmens només, però sí d'un comú ideològic.

diumenge, 3 de febrer del 2019

Cita dominical / 533: Joanna Russ

Mirant la presència de les dones.
Tant en els negocis com al carrer, els grups en què les dones constituïxen realment el cinquanta per cent tendixen a semblar format per més d'un cinquanta per cent de dones.
Joanna Russ (citant Samuel Delany), Cómo acabar con la escritura de las mujeres, a partir de la traducció de Gloria Fortún.

dissabte, 2 de febrer del 2019

El masclisme delictiu

Comenta Belén Remacha en Eldiario.es (01.02.2019) que n'hi han 189 països al món que han firmat un paper per a eliminar totes les formes de discriminació contra les dones. Però que 177 d'eixos països no han regulat res per a impedir l'assetjament al carrer. És a dir, que n'hi han 12 que sí que han adoptat alguna mesura contra eixe tipus d'assetjament.

Una variant d'eixe tipus d'assetjament deu ser el cas de fa dos dies en Oriola (À Punt, 31.01.2019), que es veu que és més comuna al País Valencià del que jo pensava (veg. Google). De fet, ni tan sols pensava que això puguera passar.

Pel que diu la notícia, només a l'Argentina han inclòs la «masturbació en públic» com a assetjament. La que passa és que també inclouen els «gestos obscens» i a Nova Zelanda, «paraules obscenes». Les relacions humanes són difícils de regular, però espere que això que consideren expressions obscenes acabe més sovint entenent-se que forma part de la «llibertat d'expressió», per obscena que siga, perquè l'obscenitat (una 'sensació d'ofensa al pudor') pot agreujar o qualificar una agressió, però no és un acte d'agressió ni d'assetjament. Una societat democràtica no es pot regir per les metàfores evangèliques com la de Mateu (5:29): «Si l'ull dret et fa caure en pecat, arranca-te'l i tira'l llunt de tu.»

divendres, 1 de febrer del 2019

Cada llengua al seu lloc

El tercer professor del curs d'infografia parla en valencià, mostra en la pantalla els temes redactats en valencià, però fa les classes en castellà. Això em recorda un company de pis de fa molts anys que estudiava medicina i era incapaç d'explicar-te res res mínimament rigorós d'eixe àmbit de coneiximent, si no ho fea en castellà. En canvi, un company anterior que també estudiava medicina a la mateixa facultat de València (és a dir, en castellà), podia fer una adaptació i una explicació en valencià sense cap inconvenient.

El professor respon als comentaris en valencià, però el temari l'ha d'exposar en castellà. I amb modismes diminutius que no sé si són murcians o aragonesos. Ho acceptem perquè hi estem acostumats, però em demane si seria possible la situació al revés... Ni deuen pensar que siga possible. Perquè deu ser possible, ¿no?