dijous, 30 de novembre de 2017

Teranyines als ulls

L'alcaldessa i els serveis jurídics de l'Ajuntament de Benicàssim em responen que han donat les ordres pertinents per tal que l'ajuntament complixca els seus deures lingüístics en tota la seua producció documental. Es suposa que amb això estan començant a complir amb la legalitat lingüística, si no fóra per un detall que fa pensar que tenen teranyines, si més no, als ulls: els vaig escriure en valencià i em responen que sí, però en castellà.

Si foren teranyines, encara les podríem espolsar, però ara ja crec que sabem massa que són totxos legals i d'obra mental que ja em pense que ja fa temps que han resolt que desistirem o, per imperatiu biològic, desapareixerem.

dimecres, 29 de novembre de 2017

El debat de la moixama doctrinària

El cuiner argentí del restaurant on peguem un mosset al carrer dels Roters de València entén la llengua i la possibilitat que existixquen i siguen clients seus els parlants d'eixa llengua. Ho accepta amb normalitat i com un fet social del lloc on viu. Ho fa un cuiner argentí molt més que algunes de les persones que es dediquen a la política en l'hemicicle valencià, com ara Beatriz Gascó i Mercedes Ventura, dos polítiques de doctrina —sí, elles sí— dretana que s'han posat a barallar-se en el parlament sobre qui denuncia més l'«adoctrinament» al País Valencià i han mostrat que són d'eixos polítics que omplin hores de misèria i buit inteŀlectuals perquè no tenen cap interés relacionat amb el servei als ciutadans.

Han fet una exhibició ben lamentable dels seus principis i valors amb la intenció de presentar-se com a heroïnes contra un retòric i instrumental «adoctrinament educatiu». La moixama preparada pel cuiner estava crua al costat de la rancietat del debat en la cambra.

dimarts, 28 de novembre de 2017

La polida de les pensions

El govern espanyol del Partit Popular i «M. Rajoy» dels papers de la comptabilitat B del mateix partit, s'ha polit el fons de les pensions. És el govern que aplica arbitràriament la seua ideologia i el seu partidisme als comptes de tots, als drets humans, a l'educació... Això sí, perquè la resta de partits del parlament espanyol, que haurien se proposar alternatives efectives, ja que no hi ha una majoria absoluta, el deixen fer. No és, per tant, responsabilitat seua només, ja que no tenen majoria absoluta. És un problema polític compartit per altres formacions que desemboca en problemes socials i econòmics.

Mentrestant, es suposa que el nacionalisme (espanyol, constitucional, antireferèndums..., hi ha dogmes per a triar) mos ha d'entelar l'enteniment.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Sindicalment en fire

M'acoste tard a la botiga on arreplegue el nou Fire 8 d'Amazon que espere que per un preu raonable em servixca per a millorar la gestió documental en la meua tasca sindical. Els Kindles me se quedaven molt limitats a la lectura i difícils de manejar en la recerca textual. Un company de l'stas fa servir un Fire i diu que li va bé. Em deixe dur, després de vore que les limitacions que té no m'afectaran per al que pretenc.

I, això,. poc més que faena i negociar sindicalment. M'obligue a pegar una correguda pel riu: 07:11 + 07:05 + 07:08 + 06:52.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Cita dominical / 471: Julieta, personatge d'Elena Fortún

Mirant la part important de la vida.
Les paraules i els pensaments són la part important de la vida... els actes en són la conseqüència... i tenen menys importància de la que els donem.
Julieta, personatge d'Oscuro sendero d'Elena Fortún.

dissabte, 25 de novembre de 2017

Les llums de la fosca interior

Hui encara ha fet bon dia. Poc de sol, però temperatures altes. Escric este apunt amb el dit corrunxet en el mòbil, per gossera de posar en marxa l'ordinador o d'enllaçar el teclat sense fils amb el mòbil. Acabe Oculto sendero d'Elena Fortún, regal d'aniversari de la meua companya Belén.

El pròleg de Capdevila-Argüelles conté, a més, un bon grapat de referències bibliogràfiques per a ampliar la lectura i la mirada més directa i reflexiva a eixos temps del segle passat que prompte seran poc més que un recull de noveŀles passades d'època.

Anote en les pàgines en blanc de cortesia quasi un centenar de trets d'un castellà elegant i senzill alhora que em resulta curiós.

No sé massa bé per què l'he llegit amb intensitat i constància. M'ha agradat tant per l'estil narratiu tan simple com per la intriga sentimental de la trama que retratava una societat passada en el temps, però present en els efectes, tant en el masclisme sociològic com en el classisme econòmic capitalista.

divendres, 24 de novembre de 2017

Filtres contra les males idees

El Diari.es comentava que hi havia una espècie de filtre en les proves d'accés al policia municipal per a detectar els feixistes. No sé massa si això és realment possible, però supose que qualsevol actuació delictiva en democràcia que siga pròpia de la ideologia feixista serà bandejada com a actuació correcta en la policia espanyola. Anar més enllà, fins al punt de considerar que el pensament feixista és delictiu, crec que seria passar-se'n no ja democràticament sinó, ben al contrari, totalitàriament.

Amb tot, després de conéixer per la premsa que el substitut del fiscal general de l'estat Maza —que va morir fa uns dies— seria un personatge implicat en la defensa de la doctrina Parot, doncs, em fa pensar que un filtre adequat seria tirar-ho a sorts, perquè està vist que la tria que fan els governants del Partit Popular actuals sí que té uns quants filtres, no precisament per a afavorir la independència, la separació de poders i la promoció dels drets humans.

Amb tot, està clar que el filtre contra el feixisme són diversos i cal aplicar-los: la raó, la crítica, la reclamació, el respecte als drets, el compliment dels deures, el debat i els procediments democràtics de decisió. I per a avançar, doncs, triar les persones que tinguen eixos objectius i no uns altres. I per ahí mos desviem.

dijous, 23 de novembre de 2017

Ciutat giroscòpica

Fa uns dies elogiava la dinàmica imposada de Giuseppe Grezzi en l'Ajuntament de València, a pesar que puga cometre errors. Si encerta de tant i en tant i, més encara, esmena els errors, trobe que eixa hauria de ser l'actitud del govern. A pesar que no em caiguera bé com a rival en el camp de futbet, on el trobava massa aficionat al teatre dels futbolistes de la televisió. Per contra, com a governant de la seua parceŀla, per fi tenim una línia clara per a la ciutat de València, que ha d'anar a millora el medi ambient, la salut i la convivència en la ciutat amb l'ús de totes les possibilitats de la gestió urbana.

Fins ara havíem tingut una combinació de mala bava, interessos espuris, estupidesa i demagògia. I aixina anava l'espai en la ciutat, la mobilitat, l'aire i la salut dels ciutadans. Encara hi ha molt a fer, però pareix que Andreu Escrivà haja descrit millor que jo en un article la idea de fons de Grezzi i de la seua gestió i la sensació que me se queda a mi quan tope amb els embolics de carrils en què em posa quan prove a eixir en cotxe de València. Uns embolics que, vaja, agraïxc anant a peu a la faena cada dia per carrers per a vianants. A pesar dels ciclistes o dels usuaris de plataformes giroscòpiques que no saben comportar-se. I gràcies als que sí que saben fer-ho. Un poc com Grezzi, quan l'encerta o l'endevina i va equilibrant giroscòpicament la ciutat.

dimecres, 22 de novembre de 2017

In dubio, pro garrotada

Hi deu haver estudis que faculten per a opinar i dictaminar de tot i sobre tot un poc. Jo només vaig estudiar un poc de filologia i després m'he posat a llegir coses sense massa ordre ni concert. Per tant, sé que no estic en disposició de dictaminar sobre res. Tinc només un pobre punt de vista i, sempre provisionalment, unes quantes intuïcions i conclusions que m'arriben quan lligc o quan mire per damunt dels llibres (i ara ja també per damunt de les ulleres).

Estos dies em sorprén que hi haja periodistes i polítics capaços de sostindre opinions personals com si foren fets o lleis fonamentades i contrastades. N'hi han que s'exalten i veuen com una impossibilitat quasi natural que hi puga haver «presos polítics» en Espanya. Em sembla que cap governant, democràtic o no, reconeixerà mai que manté presos polítics, perquè això és una cosa que no es diu: es fa, es comet. I hi ha organitzacions internacionals, a les quals donem més o menys crèdit, que consideren si algú és o no és pres polític. Només cal preguntar-los-ho i ja tindrem una referència. El fet que açò no siga l'infern tampoc mos convertix en el paradís dels drets i les llibertats.

Si es tracta d'opinar, no cal arribar a tindre presos polítics per a vore que s'està fent un ús partidari o ideològic dels instruments judicials. Com a mostra només cal vore que el principi de in dubio, pro reo, ja se'l van carregar per a expulsar a Garzón de la carrera judicial. Ara seguim la mateixa senda, esta volta aplicada a la presó incondicional del govern independentista català. És a dir, es suposa que si una cosa és discutible jurídicament, el dubte raonable hauria de servir per a no fer mal a les persones en lloc d'utilitzar-lo com una confirmació que hi ha la possibilitat legítima de castigar algú.

¿La imatge de Barcelona es malmet per l'independentisme? ¡A fe que no els molesta l'independentisme contra els francesos! Deu ser perquè els agrada més la sang i les garrotades. La imatge que fa mal és la incapacitat de gestionar els conflictes pacíficament.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Lògica baratada

Les mentires, com sempre, són els elements principals de la propaganda política. Lamentablement, també en els règims democràtics. A més, la velocitat amb què circula i es fa recircular qualsevol suposada notícia actualment, sembla que condiciona el rigor dels periodistes, que posen la immediatesa o la rapidesa per davant de la veracitat. I aixina convoquem els dubtes i la desconfiança generalitzada i interessada. Si dos dones van ser expulsades o no d'un vol de Vueling per parlar en català em sembla que arriba a ser instrument per a transmetre un missatge: la idea de fons és que no existix la discriminació lingüística injusta dels catalanoparlants.

Hi ha mitjans que difonien vídeos d'agressions policials com si foren del dia 1 d'octubre en Catalunya. Com que no ho eren, la conclusió és que la policia no va agredir ningú en Catalunya el dia 1 d'octubre passat. Hem baratat la lògica per un nacionalisme ben estúpid. Cosa que era previsible, tenint en compte en què consistix la «lògica» del nacionalisme. Com ara, podria consistir en posar en presó provisional incondicional persones pacífiques sense cap més intensió que reprimir la seua llibertat ideològica. Una lògica ben carcerària, però no massa democràtica.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Passant sense filar

M'adorc i me se passa el temps de pensar. De matí és més fàcil, les coses van rodades, vaig irritant-me escoltant la ràdio o repassant —encara!— el diari del cap de setmana, i vaig filant quatre indignacions amb alguna resposta que em sembla encertada. Però si me se'n va el cap en drets laborals perduts o en no caure en abonar privilegis injustos, arribe a l'hora de la becadeta amb el temps just de tancar els ulls. Després estic per a poques coses, perquè no m'agrada que me se faça de nit amb els ulls com un mussol i el nervi preparat per a esbrinar tots els casos possibles d'objecte directe preposicional fins a no sé quina hora de la matinada... Sí, l'objecte directe preposicional, cada volta que ho mire me n'apareix un altre.

Au, massa sovint mos entretenim lligant mosques. Passa la vida, que cantaven aquells.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Cita dominical / 470: Fernando González, Gonzo

Mirant els nacionalistes espanyols.
La fundació dependent del pp i dirigida pel pilarista Pío García Escudero va rebre donacions d'empresaris fins a sumar cinquanta mil euros durant aquell any 2003, que van permetre pagar actes de campanya del pp organitzats per empreses de Francisco Correa.
Fernando González, Gonzo, ¡Todo por mi país!

dissabte, 18 de novembre de 2017

Al trot estelat

La quiosquera està convençuda que no m'interessa el suplement de moda que trauen hui amb el diari El País. Em diu amb ironia que el devia estar esperant. Li ho assegure i no s'ho creu. De fet, ni això ni l'interior del diari m'interessen realment tant com solien interessar-me. La propaganda de la pròpia ideologia i dels interessos que no s'expliquen s'imposen sobre la comprensió o el debat. El diari és en realitat un suplement de la revista de moda. Mire els balcons, hi ha algunes banderes d'Espanya. Quasi de casualitat veig una estalada allà dalt que resa: «Espanyolisme és feixisme i corrupció». Per sort, la moda per a l'estelada és la denúncia que no solen fer els de la bandera d'Espanya. Per sort, la moda de la bandera d'Espanya ja no és amb l'àguila. Anem avançant al trot.

Em passa un xicon amb bones camorres que sembla que mig esprinte. Em pense que el voré parar bufant per l'esprintà,, però no, desapareix, deixe de vore'l. Trobe que se'n deu haver eixit del circuit. Demà és la marató de València, aixina que em console pensant que deu ser un participant ben entrenat. Sí, ¡ben entrenat, ei!, que no em passen cada dia mentres vaig al meu trot pel riu: 07:18 + 07:03 + 07:07 + 07:08. Acceptable, si pense que no he de fer cap marató ni cap deu mil demà.

divendres, 17 de novembre de 2017

L'autòpsia del canvi

En una conversa de bar vam fer l'autòpsia del canvi polític de les passades eleccions, ara que ja quasi comencem a estar de nou en temps preelectoral. Han millorat algunes cosetes en l'àmbit de la política lingüística, com ara la qualificació dels examinadors de la junta (la jqcv). Però això és una part administrativa de la gestió lingüística sense més abast que la «titulitis» —cita que fa Rubén d'algú altre—.

La resta de la gestió pareix que ha anat a topar amb el sotmetiment als prejudicis i amb un intent inevitablement fracassat de prevenció de les demagògies. Tal com ha exposat gràficament: si pots anar de l'1 al 5, has d'assumir que es desencadenarà la mateixa demagògia a la contra en el 2 que en el 5. Si només arribes al 2, per tant, és per submissió, per desídia o perquè, en el fons —supose que no sempre conscientment— estàs jugant amb la baralla de cartes marcades que havies promés que renovaries.

Tenim un autobús rondant per a posar-li un poc de propaganda a una obvietat estèril: «Sempre teua. La teua llengua». De nou, en lloc de convenis i normes, el voluntarisme. Si començaren per ser coherents i eficients en la mateixa Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, és possible que se'ls ocorreguera alguna cosa millor i que no mos trobàrem símptomes del que no acaben de resoldre en el seu propi web:

dijous, 16 de novembre de 2017

País institucionalment traduït

És possible que no hi arribem mai. Vegent el que veig em sembla que caldria uns trenta anys i busques d'administració i mitjans en valencià per a aconseguir que el funcionament de l'administració pública d'esta franja del país no fóra una traducció més o menys encertada d'original castellà. A més, d'un original castellà que poa en les receptes més ràncies del llenguatge juridicoadministratiu castellà.

A pesar que la preocupació per la qualitat estilística del traductor pot ser intensa i devota, la cosa és que ha de lluitar contra diversos inconvenients rutinaris, un dels quals és que molt sovint el traductor no té consciència ni funcions de redactor sinó que es pensa que només ha fer de corrector d'una traducció produïda pel Salt (el Google Translate o el programa que siga). I massa sovint és que no li deixen ficar cullerada, perquè no hi ha cap proposta oficial encara de valencià planer (emulant aquell plain english) per als usos institucionals. Tot traduint.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Amb massa closses

Em sembla que, a l'hora de traduir un text al català, convé saber en què consistix l'ús general de la llengua, que tots coneixem en una varietat o altra. Dit això, però, observe que és una pràctica habitual desentendre's d'eixe ús general i democràtic i tractar d'adoptar el to i les receptes dels estils suposadament més doctes o banalment formularis. En tenim una bona mostra en la documentació administrativa, que utilitza moltes receptes repetitives més per embolicar i confondre que per aclarir el missatge. Per això resulta sorprenent vore els «si escau» o «si s'escau» sense garanties semàntiques. O vore que hi ha preocupació estilística per incorporar en els escrits qualsevol irregularitat que resulte estilísticament rimbombant, com ara en lloc de dir «dos disposicions transitòries i una final» pareix que hi ha qui es pensa que cal escriure «dues disposicions transitòries i una de final». Una flexió de gènere i una preposició que són un far estilístic que es veu que compensa els usos i abusos de «distint», «mateix», «relacionar» o «precisar» calcant el castellà administratiu sense cap necessitat.

I això també, ni tan sols calen en castellà moltes d'eixes closses, però hem estat educats democràticament en les brases de la tradició dels autoritarismes i les dictadures precedents. Per somiar, podem pensar que algunes repúbliques més caldrà covar fins que mos garantim claror, eficàcia i simplicitat en la llengua del poder. Si no és somiar amb massa oxímorons.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Refresc d'hàbits

Encara estic subscrit els caps de setmana al diari El País. La qualitat general del diari, el nivell de documentació i de comprensió de les opincions, la certesa en l'anàlisi de la societat, tot en general, em sembla que s'ha anat malbaratant i reduint des de fa uns anys. Però crec que em convé tindre'l present per a poder contrastar la meua visió de la política, de la cultura i dels mitjans. Abans el considerava una referència ponderada d'informació, punts de vista i opinions diverses. Ara mateix em pareix que han decidit convertir-se en un element de propaganda del que més els interesse en cada moment. És a dir, només propaganda d'una ideologia que dóna menys opcions a la diversitat, a la comprensió i a les propostes que no s'ajusten a uns patrons restrictius no declarats.

Durant un temps semblava un mitjà per al periodisme i la democràcia. Es veu que en una democràcia més madura i assentada han pensat que els anirà millor si són un mitjà per al control ideològic i de promoció dels seus negocis. Per sort, la mateixa democràcia m'ha permés trobar que la diversitat i les opcions per al benefici comú tinguen altres mitjans d'expressió. Sap mal abandonar els vells hàbits, però és refrescant poder-ho fer. Núvol, Diari La Veu, Eldiario.es, Ara.cat, El Salto...

dilluns, 13 de novembre de 2017

Si caic-no caic

En anglés diuen shilly-shally on mosatros tenim «si caic-no caic», «si és-no és» o construccions paregudes. M'envia el Merriam-Webster eixe «word of the day» que diuen, com el Rodamots i serveis semblants. I en això estem, si caic-no caic amb la república catalana, amb els corruptes donant lliçons i absurdament aplaudits, amb les garanties de l'estat democràtic que tremolen en mans de jutges i polítics més interessats en la ideologia que en la justícia i el bé comú, amb la comptabilitat B del Partit Popular on apareixen «M. Rajoy» i «D. Cospedal» però estos mateixos se'n desentenen i llancen arerna als ulls dels ciutadans espanyols alçant la bandera «nacional» contra l'independentisme català... La política de la contornada, si vols, des dels romans.

No cal ni debatre si duen guionet o no: «si caic-no caic», per repetitius, per expressius o per singulars. El furten, si convé.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Cita dominical / 469: Josep-Roderic Guzman Pitarch

Mirant i llegint.
En el procés de lectura estem contínuament avaluant i percebent fets amb la mirada fixa en les nostres expectatives per al futur i al mateix temps en el rerefons del passat. Un fet sobtat pot ser causa de reformular les nostres expectatives d'acord amb aquest fet i reinterpretar el significat del que fins ara havia passat.
Josep-Roderic Guzman Pitarch, Les teories de la recepció literària.

dissabte, 11 de novembre de 2017

Commutadors i creuats

De nou la gent al carrer en manifestacions exercint un dret democràtic per amb objectius ben diferents: a Catalunya, per la llibertat; a València, doncs, ni més ni menys que en contra de la cultura, de la llengua i, essencialment, de la llibertat dels valencians per a decidir el seu futur. Tornen per on solien. En realitat, no se n'han anat mai, però hui, tal com fan els assetjadors en grup, es pensen que, per algun motiu reactiu, aprofitant que el govern espanyol està colpejant els catalans, han decidit que ells tornen a poder bramar contra els seus conciutadans d'altres ideologies en el món real i físic, com si estos conciutadans valencians foren responsables de les seues fantasies i pors antidemocràtiques i aculturalitzadores.

Tenen tot el dret, això sí, a mostrar manifestament les seues pulsions antidemocràtiques i les seues fantasies totalitàries. Tant de dret com els que preferixen altres opcions. I la democràcia serà que es vote legalment, pacíficament i —ara que ja sabem com s'ho muntava el Partit Popular valencià i espanyol— sense botar-se les regles del joc.

Estic marejar entre interruptors, commutadors i creuats. La política i l'electricitat deuen tindre punts de contacte. Els curtcircuits, sobretot.

divendres, 10 de novembre de 2017

Somrient entre reixes

Observe que molts «suposats» demòcrates perden contínuament ocasions de demostrar que realment ho són i que actuen per a ampliar i millorar el sistema democràtic. Tenim un partit polític governant on molts dels seus membres mentixen i roben en grup i dirigents polítics que són molt sagaços a l'hora d'interpretar intencions ocultes de rivals ideològics però que fingixen que no saben què deu voler dir «M. Rajoy» en els apunts comptables de la corrupció.

Doncs, Oriol Junqueras, «somrient», no tan sols resumix tot això «somrient» millor que jo, sinó que, a més, redacta una carta que toca la fibra democràtica de la millor manera. La realitat i la llibertat li permetran cometre de nou encerts i errors. Ara mateix sembla que l'experiència de la presó injusta l'ha inspirat epistolarment. No cal dir res més ara, només tornar-la a llegir.

dijous, 9 de novembre de 2017

Som de manual

Els problemes sentimentals de parella són encara entesos com una cosa romàntica i noveŀlesca. Sembla que pertanyen a eixe conjunt d'iŀlusions amb què construïm les nostres vides. I això que pot semblar tan innocent, bonic i evocador de les històries d'amor d'altres temps, té una part fosca i negativa quan se n'ix de la fantasia enlluernadora i es convertix en una pressió sobre les idees i les vides que no s'ajusten a eixe patró. O quan es convertixen en una incapacitat per a afrontar la vida sense eixa closa sentimental, closa imposada sobretot al —encara ho hem de dir aixina, pel que sembla, hui en dia— «sexe dèbil», tall com es dia en els anuncis dels anys xixanta i setanta.

La part fosca, a més, amaga des del xantatge emocional: totes les formes possibles de fer sentir por, llàstima, culpa, vergonya a l'altra persona. Ho podem mirar de llunt i sabrem perfectament com resoldre-ho, però quan mos toca un poc més a prop i vegem que la teranyina de repressions personals i socials mos han entrampat les idees, l'absurditat de les situacions deixa de ser evident, perquè el llaç que ofega la persona va tancant-se i va debilitant la capacitat per a decidir continuar lliure. No necessàriament feliç, però si prou alegre com per a assaborir el risc, la responsabilitat i la recompensa de les llibertats i repressions personals que decidim acceptar.

Faig una cerca per la xarxa i veig que hi ha bona cosa d'articles i llibres que ho expliquen. Som de manual.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Adoctrinats en fals

Li demanaven en un debat en tv3 a un representant de Ciutadans quins eren els casos d'adoctrinament dels xiquets en les escoles de Catalunya. En lloc de respondre amb dades més o menys concretes, ha divagat i ha dit que tots ho sabem, ho hem vist i ho hem sentit i que els xiquets no han de ser adoctrinats en escola. Jo he vist pegar porrades als ciutadans pacífics en les escoles. Era violència policial. ¿Quina reflexió cal fer per a explicar-los als xiquets eixa violència contra els conciutadans pacífics?

Amagar i confondre els fets, impedir els debats, justificar les agressions contra els ciutadans que són pacífics i que, alhora, actuen il·legalment i, per tant, van provocant que els policies tinguen necessitat d'apallisar-los... El terme doctrina (veg. gdlc) no té només connotacions negatives. El mal és dir falsedats, mitges veritats i mentires i, a més, creure-se-les. O pitjor, no se les crea, però les repetia i fingia que sí.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Directament preposicional

Em costa d'anar omplint el quadre d'objecte directe preposicional. La norma pretén resoldre ambigüitats i confusions, però l'anàlisi obliga a filar molt. Tenia el quadre a mitges i tope amb un llibre de Jordi Ginebra i Serrabou que organitza més d'una vintena de casos, vint-i-quatre, si no ho compte malament. De moment, el meu quadre en recopila vint-i-sis (per exemple, la giec no ha tingut en compte el cas del nom propi de persona). La cosa és que és fer esta taxonomia és un mareig, perquè hi ha matisos (optatiu, necessari...) i factors diversos (represa pronominal, verbs causatius...) que afavorixen un ús o un altre. I es suposava que l'objecte directe no portava la preposició a en català.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Fiscalia il·lògica

L'estat espanyol acabarà arribant a la democràcia a força d'assaig i error. Això espere i això trobe que anem fent, a bacs i redolons. Encara que siga a base de molts més errors que assajos, fins i tot amb entrebancs per a l'aprofundiment democràtic, perquè hi ha els interessos de les forces i persones retrògrades que proven d'evitar no tant l'ampliació dels drets i llibertats com la reducció dels seus privilegis i prebendes. El privilegi de decidir sobre la vida dels altres, sobre les idees dels altres, sobre el «nacionalisme» dels altres.

Veig que el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza Martín, fa jocs d'embolics lògics per a mirar de justificar l'empresonament preventiu dels membres del govern català a Espanya davant del fet que els jutges belgues han decidit mantindre'ls en llibertat. El fiscal suggerix que els empresonats hagueren pogut continuar delinquint... No sé si els periodistes han estat atents a demanar-li com és que poden continuar delinquint en Espanya però no en Bèlgica. Certament, el fiscal no ha explicat quin és eixe delicte que poden continuar cometent els membres d'un govern que ja no té cap poder executiu.

La repetició i l'enfit no mos hauríem d'acostumar a conviure amb el cinisme.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Cita dominical / 468: Samuel Johnson

Mirant l'atzar del temps.
Alguns sembla que admiren indiscriminadament les coses que s'han preservat durant molt de temps, sense considerar que el temps de vegades ha estat cooperant amb l'atzar.
Samuel Johnson, Preface to Shakespeare, 1765.

dissabte, 4 de novembre de 2017

Parlem en xurro

Amb la bandera espanyola en el nom del restaurant, el propietari mos s'acosta parlant en castellà i quan mos sent parlar en valencià diu: «Ah, millor, si parlem en valencià no cal que parlem en xurro». Combinacions ideològiques impossibles que tan bé casen en els nostres caps. La carta està en xurro..., perdò, no està en valencià.

divendres, 3 de novembre de 2017

Troanes o braquiquítons

Pel riu, les troanes o els braquiquítons —no sé segur ara quins són— van traguent uns ramells pel riu. Continue omplint i retallant el quadre de l'objecte directe preposicional. Hi ha dos línies generals: obligatori i opcional. Però l'anàlisi dels casos es pot mirar des d'anglés diferents. En el fons, es suposa que es tracta només de confondre's. En el fons. Un poc confós i espantat pel que no sabem distingir entre opcions i obligacions, a pesar de tot, passe a ritme: 07:05 + 07:15 + 07:35 + 06:57.

dijous, 2 de novembre de 2017

Inferns jurídics

«Eppur, si muove», que diria Galileu. És un estat definit sobre la fossilització democràtica i viuen l'estat de dret a través del filtre del codi penal. L'estat i el govern espanyols avancen cap a l'infern jurídic. Cert és que repartixen diners a tort i arbitràriament pels mitjans públics per tal de condicionar i limitar la informació i l'opinió públiques, i aixina pareix que tots hem d'opinar sense contrastar les informacions ni atendre a raons. Això funciona bastant bé i per això mantenen el sistema, però arriba el moment en què la falta de rigor, la barreja d'ideologia i informació i el biaix desinformativament orientat acaben superant el grau d'estupor que estem disposats a llegir, sentir i vore: el govern tancat empresonat incondicionalment i provisionalment.

I puc dir això perquè tinc accés a tv3 i Catalunya Ràdio a través de la xarxa (o de Movistar) i puc combinar no tan sols les opinions, sinó també la composició de les tertúlies i l'accés a la informació directament, sense els filtres incomprensibles i alienants de massa periodistes i analistes d'altres cadenes. Seguia la La Sexta perquè confiava bastant en la ponderació de les seues posicions, però pareix que hagen tingut la necessitat d'oblidar el periodisme i jugar a validar la teoria que la legalitat equival al dret.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Eficiències eventuals

Desconnecte un poc del procés català que hauria d'esdevindre espanyol ja d'una, sobretot si la lluita política i legal aconseguix, encara que siga de rebot i per comparació internacional, posar un poc de claror en la redacció d'algunes normes legals que són massa ambigües o fàcils d'interpretar i de castigar de la pitjor manera, com ara això de la sedició. O com el fet que els judicis per corrupció o per violència feixista puguen eternitzar-se per inacció fiscal o entrebancs ben estudiats, mentres que els interessos polítics i ideològics demostren cada dia que són ben capaços de posar en dubte la separació dels poders.

Dia que havia desconnectat i és cert, encara que no ho semble. M'he posat a fer una llista de casos d'objecte directe preposicional, aprofitant que se n'ha parlat en l'Acadèmia Oberta de l'iec. La prescripció és simple: la preposició ha de servir per a evitar la confusió amb el subjecte. El cas, però, és que l'anàlisi dels casos en què sol aparéixer s'amplia precisament perquè anem aclarint-ho de la manera més eficient. Ah, és clar, el fet que vivim en castellà també hi té a vore. Eficiències lingüística i jurídica, tots eixos mons són possibles.