diumenge, 31 de desembre del 2017

Cita dominical / 476: Luci Anneu Sèneca

Mirant de fer bé les coses.
Hi ha mercès perjudicials als qui les assoleixen; el benefici consisteix no a donar-les, sinó a negar-les; per això tindrem més en compte la utilitat del demandant que el seu desig. Car sovint desitgem coses nocives i no ens és llegut de conèixer el mal que ens fa, perquè la passió pertorba el coneixement; però quan la cobejança s'encalma, quan s'esmorteeix aquell emportament de l'ànima inflamada que foragita el seny, maleïm els funestos donadors de mercès malastrugues.
Luci Anneu Sèneca, Dels beneficis, segons la traducció de Carles Cardó.

dissabte, 30 de desembre del 2017

Llibres amb l'excusa nadalenca

Aprofite que el dia no ha tingut res sociolingüísticament rellevant —o és que hui no he fet massa cas de res— per a fer un sumari dels llibres que he comprat per a regalar este Nadal, i aixina intentaré evitar repetir-los l'any que ve, almenys a les mateixes persones:

  • Aquesta és la meva carta al món d'Emily Dickinson (trad. ca.: Marcel Riera)
  • Joc de trons. Cançó de gel i foc 1 de George R. Martin (trad. ca.: Mercè Santaulària, Esther Roig i Anna Llisterri)
  • L'imprevist cas del noi a la peixera de Lisa Thompson (trad. ca.: Joan Josep Mussarra Roca i Esther Roig Giménez)
  • Matilda de Roal Dahl (trad. ca.: Ramon Barnils)
  • Comptem! (¿sense autor?)
  • Arrugues de Paco Roca (trad. ca.: Tina Vallès)
  • La casa de Paco Roca (trad. ca.: Tina Vallès)
  • Els llibres d'A de J. L. Badal
  • La invenció de l'Hugo Cabret de Brian Selznick (trad. ca.: Josep Sampere i Martí)
  • Astèrix a Itàlia d'R. Goscinny i A. Uderzo (trad. ca.: Daniel Cortés Coronas)
  • Bola de Drac 01 d'Akira Toriyama (trad. ca.: Helena Jürgens i Batlles)
  • Com a nota final, com sempre, fent això de les bibliografies m'adone de la invisibilitat editorial habitual dels traductors. Haurien d'aparéixer al voltant del nom dels autors i a voltes no apareixen ni a les pàgines web de les editorials.

    divendres, 29 de desembre del 2017

    El deute que no acabem de pagar

    La segon tongada de llibres que escampe enguany com unes llavoretes que espere que tinguen una formigueta o un gafarronet que les aprofite. Molta gent al restaurant i, malauradament, la sociolingüística explica què havia de passar i, efectivament, està passant sense remei. El bilingüisme passiu és el favor que a voltes mos fan; en canvi, pareix que els apeguem mosatros mateix un monolingüisme castellà actiu, no com un favor, sinó com un deute, de tants interessos que els paguem.
    Quatre llibres per al silenci. Un silenci elegant i literari, vaja, que no mos abandone l'estètica.

    dijous, 28 de desembre del 2017

    Les raons que es perden

    A força de participar sense gens de ganes en estes coses sindicals, estic concloent que, molt sovint, una de les tàctiques del debat i la negociació més efectives és el silenci. No parle del fenomen sonor, sinó de callar a temps.

    És habitual que hi haja qui entenga el debat com una competició en què u ha de resultar vencedor dialècticament —i no tant per la força o validesa dels arguments—. Una volta detectat això, convé intuir què dirà l'altre o deixar-lo dir en primer lloc, perquè si resulta que el seu argument era el teu, el que anaves a exposar, t'estalvies haver-lo de donar i pots reforçar-lo amb la teua adhesió.

    Sol passar que m'avance massa, pensant que l'exposició que faig és ferma i resistent com una mata de joncs. M'adone massa tard que no he tingut en compte que l'altra part pensa més que jo en la competició i no en les raons que componen la mata. Observe que desviarà l'afer de manera que la meua exposició siga accessòria i insuficient. És possible que es centre en un cas paraŀlel que no s'ajuste a la qüestió que del debat, però que siga vàlida en un altre àmbit i en el nou al qual m'estarà portant. És clar, com que no solc debatre aixina, faré per admetre-ho i renunciaré a tornar a l'exposició inicial, perquè sé que he comés l'error d'enraonar massa prompte.

    Estic parlant, per tant, de perdre la competició a canvi d'aconseguir l'objectiu en debat. Es suposa que és més important l'objectiu que el debat sobre com aconseguir-lo. Per exemple, observe que en una proposta hi ha una disfunció, però no l'assenyale directament. Això sí, esmente els elements que la componen (que si això va seguit d'això altre, que si això ha de combinar amb això altre...), i espere que l'altre veja la disfunció i l'expose ell mateix. Llavors, li done la raó i ja li puc demanar com corregir-la. M'evite que, si esmente directament la disfunció —certament, que es veu a una hora de camí— l'altre la negue, em diga «exagerat» o «tremendista» i busque qualsevol mitjà per a convertir-la en un símbol de la seua víctòria dialèctica.

    Bé, este debat no el guanyaré tampoc, perquè tot açò són impressions variables que no arriben mai a formar una badia de coneiximent tranquil·la i segura.

    dimecres, 27 de desembre del 2017

    El braseret que no s'apaga

    Amb una raó que sona a excusa anuŀlen al reunió negociadora de hui: no tenen la documentació. Amb tot, hem vist que continua vigent en alguns sindicats apegats a la nostàlgia l'estil típic de les negociacions per darrere, de taula braser —ho solen denominar aixina—: s'han quedat a parlar de les seues coses amb la representació empresarial. Algun empastre deuen estar preparant.

    Per tant, puc dir que he descansat un poc, perquè anava a la reunió amb una perspectiva lamentable al vore que, mentres em preocupe pels drets, l'eficiència i l'equitat, estan apanyant-se els saquet i els prejuís. El relax m'ha deixat atovat. I per a tancar el dia lligc amb un poc de confort el titular d'Eldiario.es (27.12.2017): «Pedir que los médicos y enfermeros hablen la lengua autonómica es cumplir con la ley». Complir la llei és notícia lingüística. ¡I tant!

    dimarts, 26 de desembre del 2017

    Al gra

    Al gra, això m'agrada, com un pardalet. Al mateix, una paciència molt flexible i extensible per a presenciar amb amabilitat i cara de circumstàncies les exhibicions de festeig i encantament sense niu que fan alguns polits incansables. Ah, no els talles la cerimònia, que no te la resumiran, sinó que l'ampliaran. I jo patint, que els grans se'ls endú el vent. Els pardalets provenen dels dinosaures, perquè volien anar al gra. Els remugants persistixen.

    dilluns, 25 de desembre del 2017

    Estrena amb gràfics

    Toca de nou el repartiment dels llibres nadalencs. Enguany hi ha poca novetat extraordinària. El cas més extraordinari ha segut com ha botat algun dels nebots amb les estrenes després de quedar-se més o menys parats amb els llibres. Ai, capitalisme de nebots més que d'amiguets. Al final, la dita de la nit: «Quan la uela torne de missa», és a dir, puga ser que no mai.

    diumenge, 24 de desembre del 2017

    Cita dominical / 475: Gordon Gordo Mosley

    Mirant el verí de les idees.
    ¿Veus què passa quan enverines els caps dels altres amb idees?
    Gordon Gordo Mosley, personatge del film The gift de Joel Edgerton.

    dissabte, 23 de desembre del 2017

    Entonant i a ritme

    Assage «Bizkaia maite» de Benito Lertxundi amb la guitarra i provant a entonar i mantindre el ritme. És cosa de contraatacar el clima de Nadal —¿ja són «Nadals» en lloc de «Nadal»: pluralitat emocional—, tan convencional i que tant trastoca la competència entre certeses amargues i falsedats fantasioses. Es inevitable caure en els tòpics en un sentit i altre, perquè la vida és possible que s'alleuge en algun sentit, però no es paralitzen el clima hivernal ni el capitalisme fred d'amiguets i misèries.

    I faré un cap de setmana un poc més llarg per mirar d'allunyar el cap de les negociacions laborals que continuen envitricollant-se sense atendre a raons ni pactes, com si les veritats dels qui més criden són més certes i menys negociables. Dilluns tastarem un poc de vi negre dolç que promet. Espere que mos se regire l'esperit per la bona cara per a les reunions sindicals i laborals que s'acosten.

    divendres, 22 de desembre del 2017

    Ecologia entre taules

    El cambrer de Sueca treballa amb una xica croata jove. Li sol parlar en castellà, però es veu que també parla sovint en valencià, perquè mentres estem parlant amb ell la xica entén què estem diguent. Ell mos està fent un repàs a tota la maldat política que hi ha «escampà» pels carrers i les places de València. I quan Takse li diu que un problema és que l'esquerra té massa mirament quan governa, ell assentix. Allà en el bar n'ha de vore i de sentir de tots els colors. Però sobretot agraïx poder notar la resposta amable i agraïda dels qui poden parlar amb ell en valencià. A pesar de tot, pensa que la ciutat està perduda.

    A més, somia que l'emt amplie i millore el parc mòbil amb vehicles elèctrics; i que millore les rutes. Un bon servei públic permetria fer un gran centre per a vianants i, a més, llevar bona cosa de la poŀlució que ofega la ciutat. Ara, quan es jubile, se'n van a la tranquiŀlitat del poble d'Extremadura de la dona. Un cambrer per l'escologia lingüística i ambiental.

    dijous, 21 de desembre del 2017

    La terra es desfilassa

    El món, la terra ferma del globus terraqüi, s'estreny i s'allarga o s'eixampla i s'acurta segons la perspectiva que fem servir, segons la projecció cartogràfica utilitzada. Vullc pensar que eixa terra ferma ho aguanta tot i continua terra i ferma, perquè només s'altera o varia el punt de vista, la manera de mirar el mateix objecte. Al final, és cert també, el concepte es concreta d'acord amb una perspectiva o altra, i la discussió es pot embrancar si no estem atents al fet que depenem de la manera d'aprendre, de captar els objectes de la vida, de mirar-ho i pensar-ho tot.

    Hui hem de mirar de nou cap a Catalunya. Mentrestant, topem ací i allà amb idees tan estretes com un món que no s'aguanta i es desfilassa mentalment i ambientalment.

    dimecres, 20 de desembre del 2017

    Mosques i maldecaps

    No sé per on començar, aixina que millor que ho acabe ràpid: me s'excusen perquè em parlen en castellà, i com són tantes voltes, no deu ser tant que es pensen que jo sóc un racista lingüístic sinó una manifestació d'algun prejuí que tenen ells mateixos. En fi, això té a vore amb les coses que hauria d'estar tractant jo, perquè la indignació laboral i sindical —i el maldecap consegüent— m'obliguen a distraure'm amb qualsevol mosca lingüística que passe. En faré una fitxa, de la mosca i de la indignació.

    dimarts, 19 de desembre del 2017

    L'oficina amb drets

    Ja que s'ha creat realment l'Oficina de Drets Lingüístics (dogv número 8.192, 18.12.2017) valenciana (Decret 187/2017, de 24 de novembre, del Consell, pel qual es regula el funcionament de l’Oficina de Drets Lingüístics. [pdf]), estic pensant que, d'entrada, tindrà alguna utilitat que trobava a faltar: denunciar els incompliments lingüístics del Síndic de Greuges o de les Corts Valencianes. Com que no hi havia qui vigilara el vigilant, era complicat mostrar-li els incompliments al síndic i fer que els corregira. D'altra banda, com que el síndic és un comissionat de les Corts per a eixa funció, doncs, resulta que el síndic no vigilava ni fiscalitzava l'actuació de les Corts.

    El nou web del síndic continua tenint mancances lingüístiques en el seu web. Cert és que l'ha anat millorant, però —tal com vaig dir— fan les coses sense control de qualitat ni protocol d'actuació lingüística i ixen com ixen. Espere que l'observatori que ha creat la Generalitat tinga alguna utilitat en este sentit. I aixina, creuant queixes entre uns i altres, arribarem a implosionar i crear un forat negre que mos durà al futur. ¡I més enllà!

    dilluns, 18 de desembre del 2017

    Encerts erronis

    Els encerts i els errors són els elements alternatius amb què anem jugant. La llàstima és que els encerts i la correcció no són necessàriament conceptes sinònims. Em sembla que hui he estat correcte amb els arguments que he exposat, però no sembla que haja estat encertat en la tàctica expositiva o retòrica. Em console pensant que el meu desencert —no arribe a pensar que es tracta d'un error— prové de la manca d'arguments contraris i de la manca de poder —personal, administratiu, polític o sindical— de la meua posició.

    Com és costum, acabe baldat i dubtant de la qualitat ètica de les persones que dirigixen habitualment les institucions polítiques democràtiques. I això que dic que tinc dubtes és també un recurs retòric.

    diumenge, 17 de desembre del 2017

    Cita dominical / 474: Daniel Innerarity Grau

    Mirant els valors polítics.
    La legalitat és un valor polític quan inclou procediments de reforma de resultat obert; si no, apeŀlar a ella és pur oportunisme.
    Daniel Innerarity Grau, «Contra el antipopulismo», El País, 09.12.2017.

    dissabte, 16 de desembre del 2017

    De bar en bar

    Takse opina que mosatros ja no ho vorem i, per tant, podem sentir un cert alleujament davant la perspectiva que, al final, al centre de València desapareixeran els usuaris del valencià. M'ho diu mentres parem a fer-mos dos cerveses al mercat de Mossén Sorell, inaugurat en castellà —tal com indica la placa— per l'anterior alcaldessa, Rita Barberá, que exhibia un valencianisme castellà peculiar com a arma contra el valencià i els qui el parlen.

    Les cambreres mos diuen «adéu», tal com ha fet el de la botigueta on hem comprat aiguada destiŀlada. Per contra, en un altre baret, del carrer dels Serrans, el xicon s'ha posat a parlar en valencià (¿de la Safor?) quan m'ha sentit parlar, però el seu hàbit és atendre directament en castellà.

    La recepta de Takse, lògica i festiva, és que hem d'anar de bar en bar, pel futur de la llengua. Jo tinc més afició al tecleig que a la conversa, però està clar que mos haurem de fer «eixidors», tal com dien abans dels qui no paraven en torreta.

    divendres, 15 de desembre del 2017

    Ventilació imprescindible

    Arriba la revista Mètode, excel·lent en tantes coses, però que, quan la trac del parquet de plàstic en què te l'envien, continua desprenent una olor petroquímica insuportable que m'obliga a deixar-la una nit oberta en el balcó ventilant-se. Els ho he dit alguna vegada, però no m'han respost mai. No sé quina classe de paper deuen fer servir, però diria que convindria millorar-ho.

    Per a ventilar-me jo també de la setmana laboral i sindical, me'n vaig a volar un poc al riu. Ho faig més llarg (50:03): 14:34 + 15:07 + 15:18 + 05:04. I a rastrons vaig repassant les inconseqüències interessades que ha hagut de llegir estos dies. Hi ha qui sap com s'ha de fer bollir l'olla: com menys arguments té, més indignació exhibix. La qüestió és saber-ho detectar i contindre's.

    Estornells pasturant i parelles de merles que em miren passar i no s'espanten. El riu em deixa més baldat que relaxat.

    dijous, 14 de desembre del 2017

    Al servei de l'ús i del desús

    La Generalitat valenciana té un Servei d'Ús i Drets Lingüístics. La informació que donen en el web sobre eixe servei és:

    Vetla per l'aplicació de la normativa legal sobre l'ús de les llengües, assessora sobre els drets lingüístics i canalitza, en l'àmbit administratiu, les reclamacions per discriminació lingüística. Fa el seguiment de la normativa legal per a garantir la transversalitat de la política lingüística de la Generalitat. També dóna suport tècnic a la Comissió Interdepartamental per a l'Ús del Valencià en l'àmbit de la Generalitat. Cap del servei Ferran Bargues Estellés (tel 961970093)

    ¿No té adreça electrònica ni pàgina web? Ah, té un número de telèfon. ¡Vaja, sí que s'ho han agarrat seriosament!

    dimecres, 13 de desembre del 2017

    Dret a renunciar-hi

    Ja vaig comentar l'altre dia que el Síndic de Greuges valencià ha renovat el seu web sense control de qualitat lingüística —estèticament pots dir que és més bonic, però si no funcione correctament, és un error de disseny—. No podíem esperar que l'alta institució que ha de vetlar per fer que l'administració pública valenciana respecte els drets dels ciutadans fóra la primera que els incomplira. Sí, l'última frase és retòrica, ja que està clar que mos en podíem esperar d'eixes i de pitjors encara, ja que els drets lingüístics no pesen com un kilo de ferro o un kilo de palla sinó d'acord amb el volum dels prejuís i presumpcions de la llengua de què es tracte.

    M'ha fet tornar a pensar en això la notícia del juí al suposat instigador dels xiulits durant la final de futol masculí de la copa del 2015 entre el Barça i el Bilbao, Santiago Espot. La cosa era la forma com donaven la notícia en alguna televisió, en què insistien que l'acusat, a pesar que li van insistir per a que parlara, si volia, en castellà, no va voler... Els periodistes no es fixaven en el fet que un jutge persistia en intentar que un ciutadà renunciara als seus drets lingüístics. Ja ho dia aquell, els espanyols eren lliures de triar la religió que vullgueren, mentres triaren la catòlica.

    dimarts, 12 de desembre del 2017

    À Punt Ràdio no està a punt

    La nova ràdio pública en valencià À Punt Ràdio ha començat a emetre. La periodista Jèssica Crespo no ho fa malament. Segurament devia estar un poc nerviosa i encara no té el rodatge suficient ni l'equip de suport necessari. Haurem de confiar que amb un poc d'estudi i pràctica millore l'estil locutiu fins a aconseguir una personalitat i un ritme que no sonen a l'estil juridicoadministratiu tan típic de la contornada, fins i tot que no sone al programa La Llavor en valencià de la ser en castellà, programa en què pareix que ho proven, però es veu que realment no ho intenten: mos fan un favor i poc més. Llàstima, perquè trobe que podrien arribar a fer-ho bé.

    De tant en tant tope amb locutors que sonen a parlants reals interessats pel mitjà i per la llengua que fan servir de suport comunicatiu i cultural. En general, tot això s'aprén, perquè no ve donat per haver naixcut ací o allà. Al cap i a la fi, si jo em posara a fer ràdio en castellà o francés, dos llengües que parle de tard en tard, trobe que tampoc no donaria el nivell requerit per a fer de periodista radiofònic.

    Bé, es tracta d'un mitjà public de la Generalitat. El president de la Generalitat, Ximo Puig, està demostrant amb els fets quin és el rigor de la seua administració en este tema i pareix incapaç d'aconseguir que els continguts que elaboren i pengen en el seu web estiguen en valencià. —Ara mateix, la versió en valencià del web presidencial té tres notícies en castellà: he hagut de reobrir la queixa que el síndic es pensava que havia resolt.

    dilluns, 11 de desembre del 2017

    Abans del juí escrit

    Acabe el dia amb mal de cap. No m'acabe d'acostumar a la tensió de les reunions sindicals. I això que hui han estat més plàcides del que preveia. Pareix que hi ha qui comença a entendre la faena de transcripció correcció parlamentària —podem debatre si no és una recialla d'altres èpoques— és una faena especialitzada que requerix formació i professionalitat i no tan sols un menyspreu mecanicista pels prejuís sobre la naturalitat dels discurs oral i la reproducció escrita. I és més prejuí encara si és que cal gestionar eixos coneiximents en dos llengües oficials.

    No em confie, però, espere que la resposta em farà parlar més del que voldria. A pesar de tot, anem avançant. Al parlament espanyol, al basc, al català. Al valencià li ha d'arribar l'hora.

    diumenge, 10 de desembre del 2017

    Cita dominical / 473: Keetie Roelen

    Mirant la pobresa política.
    Només quan els gestors polítics comprenguen que la dignitat i l'autoestima són requisits previs i inevitables en la lluita contra la misèria —i no el resultat d'alleujar-la— el món tindrà una oportunitat real d'erradicar totes les formes de pobresa.
    Keetie Roelen, «Poverty Is Also a Psychosocial Problem», Project Syndicate, 20.11.2017.

    dissabte, 9 de desembre del 2017

    Ocells calcats

    Trobe que hui hem vist uns uns tords. Pensava que serien estornells, però no, em sembla que eren tords. Sort que en castellà es diuen tordos, perquè si els picaports es digueren picaportes en castellà no serien tan recurrent sentir que els anomenen «morets».

    Un company em demanava que corregira una frase en castellà, perquè havien fet un canvi de redacció. El canvi consistia en una sinonímia més llarga i embolicada. Coses de l'estil administratiu i dels qui encara en fan un recurs classista. El company volia canviar també la redacció en valencià i li vaig dir que no calia, que el valencià no és un calc del castellà... Ho pense, però no sé si m'ho crec sempre.

    divendres, 8 de desembre del 2017

    Picaports pasturant

    M'he firat una tauleta Fire d'Amazon. No té configuració en català i la deixe en francés perquè no me se perga el costum. Sí que permet tindre el teclat, els suggeriments d'escriptura i la revisió ortogràfica en català. Hi ha una diferència respecte al francés que no sé si deu haver segut induïda per la interferència espanyola: l'apòstrof apareix en el teclat numèric i no en el teclat de lletres.

    A banda d'això, em sembla que és un trastet aconseguit, a bon preu, amb algunes mancances de connexió, segons alguns comentaris que he llegit (no té HDMI) i sense Google Play d'entrada, però que s'hi pot instal·lar fàcilment. I això faig: ja tinc el Blogger, el Drive, el diccionari de l'AVL... Poc més li posaré, que la volia per al maneig documental de l'activitat sindical: gastava un Kindle, per em resultava poc àgil a l'hora de localitzar res.
    I amb un suport per a mòs i tauletes de bambú d'Ikea i la llapissera Jot Pro d'Adonit —per a teclejar sense el corrunxet—, la cosa pareix que funcionarà.

    Ha fet un dia de ponentada i no m'he enterat de si ha passat res d'interessant. M'ha arribat el llibre Els estranys de Lluís Garrigasait, per la subscripció a Núvol, i esperava poder-me'l llegir, perquè no arriba a dos-centes planes, però també és possible que em distraga amb qualsevol mosca que passe, com ara vegent com pasturen els picaports (Plegadis falcinellus) per l'albufera, prop de Cullera. I les gavines marejant-los i llevant-los el menjar del bec.

    dijous, 7 de desembre del 2017

    Bricolatge ideològic

    M'he agafat el matí de moscós. Me s'ha passat volant fent alguna d'eixes faenetes casolanes que fa temps que tinc pendents: una estanteria allà dalt de tot. Hi havia massa coses a fer en un matí i sort que n'he acabat una. Roba estesa i cartons de retallar. S'acosta el Dia dels Drets Humans, el dia 10, i continuem amb polítics presos i molts catalans manifestant-se en Brusseŀles per a demanar que els alliberen. L'estat espanyol continua amb el pas tentinejant dels zombis ideològics: lloes a la sentència argentina que condemna els crims contra la humanitat de la dictadura i n'empresona els culpables mentres ací el president «M. Rajoy» dels papers de Bárcenas exhibix un cinisme immensurable en pretendre salvar el carrer dedicat a un colpista franquista.

    Almenys, a pesar del bricolatge del dia, he pogut fer una petita lectura profitosa, d'eixe pediodisme que tant necessitem per a combatre la demagògia dels polítics sense escrúpols: «Las medias verdades de Ciudadanos sobre el adoctrinamiento: así crean su discurso contra la escuela catalana» de Pau Rodríguez (Eldiario.es, 06.12.2017). Fan bricolatge ideològic amb fantasies i mala intenció.

    dimecres, 6 de desembre del 2017

    Gestió lingüística sense control de qualitat

    El síndic de greuges ha renovat el web de la institució. No puc dir que no m'ho esperara, sinó que, al contrari, tenia la iŀlusió que eixa institució hauria actuat amb més rigor del que habitualment fan servir les administracions públiques en este país i en este estat espanyol. Rigor entés en positiu, no el rigor que apliquen a desatendre les seues obligacions envers els ciutadans en molts aspectes bàsics i essencials alhora. Doncs, la iŀlusió de nou s'ha vist frustrada, tal com havia previst per al cao d'una administració, la de la Generalitat valenciana, que encara no ha incorporat realment la gestió de les llengües oficials de manera sistemàtica i protocolitzada a totes les seues actuacions i produccions.

    En este cas del síndic, són qüestions menors, però simptomàtiques, i més simptomàtiques encara perquè no les han vistes després del meu primer avís. Els he hagut d'enviar les imàtgens d'una pàgina web amb els errors encerclats en roig a fi que es fixaren en el detall, perquè pareix que, quan es tracta de la gestió del valencià, fan alfarrassos i senten campanes. Amb la rèplica que m'han obligat a fer hi hauria d'haver prou. Són amables en les respostes; per al futur —primer desig per a l'any que ve—, que siguen eficients.

    dimarts, 5 de desembre del 2017

    En valencià passat per Requena

    La dependenta que mos atén en la crisi xocolatera al centre de València comença parlant en castellà d'algun lloc que no identifique, però canvia al català de Barcelona per a respondre-mos. Takse li demana d'on és i mos diu que de Barcelona, que es considera castellanoparlant i ni allà ni ací sol parlar en català. Dit això, mos informa que, curiosament, va aprendre i practicar el català de menuda amb l'àvia, que era de Requena. Ja fa anys d'això —deu rondar la quarantena— i sa uela va morir, aixina que no li pot demanar com és que parlava en català.

    Abans, sense tanta conversa, el cambrer del baret on hem parat a pegar un mos després del cine ha seguit un camí paregut: comença en castellà i continua en valencià. Hem parlat poc i no hem pogut localitzar de quin lloc.

    Com a conclusió podem pensar que, a pesar de la submissió lingüística evident, es suposa que conéixer les dos llengües ha de permetre obtindre llocs de treball, ¿oi? Bé, no posaria la mà en el foc. Deu ser més casualitat afortunada que una selecció de personal que avalue eixa capacitació.

    dilluns, 4 de desembre del 2017

    Els noms que no volem escoltar

    Estava pensant en la meua quotidianitat laboral i sindical, però veig en les notícies que el jutge deixar anar —amb fiança— uns presos polítics catalans, però en manté uns altres en la presó. En dic «presos polítics» conscient que els «demòcrates» d'etiqueta s'escandalitzen d'eixa denominació, que no ho volen escoltar. S'haurien d'escandalitzar de la institució legislativa i judicial que engarjola persones sense cap fonament objectiu que això siga útil i just per a millorar una societat en cap sentit polític o organitzatiu. Cap dada objectiva, i una renúncia evident a evitar el prejuí i la faŀlaçament carregada d'ideologia.

    diumenge, 3 de desembre del 2017

    Cita dominical / 472: Paul Krugman

    Mirant semblances.
    Si preferiu la cultura popular a les estadístiques dels sondejos, penseu en això: Déu solia semblar-li a Charlton Heston, però ara li té una retirada a Morgan Freeman, i crec que això és important.
    Paul Krugman, «On Feeling Thankful but Fearful», The New York Times, 23.11.2017.

    dissabte, 2 de desembre del 2017

    Mos fem fora

    Algun dia demanarem no que incloguen el valencià, sinó que no l'expulsen. La convivència cultural hauria de ser igual de bona si u recorda la seua infantesa en castellà de Jaén com si és valencit dels Ports. El detall que resulta molt rellevant és que ací escoltem i entenem el castellà de Jaén, però en un restaurant de Jaén no trobarem la carta en valencià... Ai, no mos hauríem d'expulsar mosatros mateixos, però ho estem fent tan bé...

    divendres, 1 de desembre del 2017

    Une pouillerie pleine de chaleur humaine

    La faena mal fet sempre porta destorb. La negociació sindical i laboral en l'administració pública sempre entropessa amb el fals dilema entre correcció i perjuí, confusió terminològica que massa vegades amaga l'opció pel favor personal a pesar de la incorrecció que això implica. Al cap dels anys invertim temps i paciència per a mirar de resoldre el dilema sense ofendre a ningú.

    En pressupostos, temps d'esmenes. A vore si l'encertem esta volta.

    dijous, 30 de novembre del 2017

    Teranyines als ulls

    L'alcaldessa i els serveis jurídics de l'Ajuntament de Benicàssim em responen que han donat les ordres pertinents per tal que l'ajuntament complixca els seus deures lingüístics en tota la seua producció documental. Es suposa que amb això estan començant a complir amb la legalitat lingüística, si no fóra per un detall que fa pensar que tenen teranyines, si més no, als ulls: els vaig escriure en valencià i em responen que sí, però en castellà.

    Si foren teranyines, encara les podríem espolsar, però ara ja crec que sabem massa que són totxos legals i d'obra mental que ja em pense que ja fa temps que han resolt que desistirem o, per imperatiu biològic, desapareixerem.

    dimecres, 29 de novembre del 2017

    El debat de la moixama doctrinària

    El cuiner argentí del restaurant on peguem un mosset al carrer dels Roters de València entén la llengua i la possibilitat que existixquen i siguen clients seus els parlants d'eixa llengua. Ho accepta amb normalitat i com un fet social del lloc on viu. Ho fa un cuiner argentí molt més que algunes de les persones que es dediquen a la política en l'hemicicle valencià, com ara Beatriz Gascó i Mercedes Ventura, dos polítiques de doctrina —sí, elles sí— dretana que s'han posat a barallar-se en el parlament sobre qui denuncia més l'«adoctrinament» al País Valencià i han mostrat que són d'eixos polítics que omplin hores de misèria i buit inteŀlectuals perquè no tenen cap interés relacionat amb el servei als ciutadans.

    Han fet una exhibició ben lamentable dels seus principis i valors amb la intenció de presentar-se com a heroïnes contra un retòric i instrumental «adoctrinament educatiu». La moixama preparada pel cuiner estava crua al costat de la rancietat del debat en la cambra.

    dimarts, 28 de novembre del 2017

    La polida de les pensions

    El govern espanyol del Partit Popular i «M. Rajoy» dels papers de la comptabilitat B del mateix partit, s'ha polit el fons de les pensions. És el govern que aplica arbitràriament la seua ideologia i el seu partidisme als comptes de tots, als drets humans, a l'educació... Això sí, perquè la resta de partits del parlament espanyol, que haurien se proposar alternatives efectives, ja que no hi ha una majoria absoluta, el deixen fer. No és, per tant, responsabilitat seua només, ja que no tenen majoria absoluta. És un problema polític compartit per altres formacions que desemboca en problemes socials i econòmics.

    Mentrestant, es suposa que el nacionalisme (espanyol, constitucional, antireferèndums..., hi ha dogmes per a triar) mos ha d'entelar l'enteniment.

    dilluns, 27 de novembre del 2017

    Sindicalment en fire

    M'acoste tard a la botiga on arreplegue el nou Fire 8 d'Amazon que espere que per un preu raonable em servixca per a millorar la gestió documental en la meua tasca sindical. Els Kindles me se quedaven molt limitats a la lectura i difícils de manejar en la recerca textual. Un company de l'stas fa servir un Fire i diu que li va bé. Em deixe dur, després de vore que les limitacions que té no m'afectaran per al que pretenc.

    I, això,. poc més que faena i negociar sindicalment. M'obligue a pegar una correguda pel riu: 07:11 + 07:05 + 07:08 + 06:52.

    diumenge, 26 de novembre del 2017

    Cita dominical / 471: Julieta, personatge d'Elena Fortún

    Mirant la part important de la vida.
    Les paraules i els pensaments són la part important de la vida... els actes en són la conseqüència... i tenen menys importància de la que els donem.
    Julieta, personatge d'Oscuro sendero d'Elena Fortún.

    dissabte, 25 de novembre del 2017

    Les llums de la fosca interior

    Hui encara ha fet bon dia. Poc de sol, però temperatures altes. Escric este apunt amb el dit corrunxet en el mòbil, per gossera de posar en marxa l'ordinador o d'enllaçar el teclat sense fils amb el mòbil. Acabe Oculto sendero d'Elena Fortún, regal d'aniversari de la meua companya Belén.

    El pròleg de Capdevila-Argüelles conté, a més, un bon grapat de referències bibliogràfiques per a ampliar la lectura i la mirada més directa i reflexiva a eixos temps del segle passat que prompte seran poc més que un recull de noveŀles passades d'època.

    Anote en les pàgines en blanc de cortesia quasi un centenar de trets d'un castellà elegant i senzill alhora que em resulta curiós.

    No sé massa bé per què l'he llegit amb intensitat i constància. M'ha agradat tant per l'estil narratiu tan simple com per la intriga sentimental de la trama que retratava una societat passada en el temps, però present en els efectes, tant en el masclisme sociològic com en el classisme econòmic capitalista.

    divendres, 24 de novembre del 2017

    Filtres contra les males idees

    El Diario.es comentava que hi havia una espècie de filtre en les proves d'accés al policia municipal per a detectar els feixistes. No sé massa si això és realment possible, però supose que qualsevol actuació delictiva en democràcia que siga pròpia de la ideologia feixista serà bandejada com a actuació correcta en la policia espanyola. Anar més enllà, fins al punt de considerar que el pensament feixista és delictiu, crec que seria passar-se'n no ja democràticament sinó, ben al contrari, totalitàriament.

    Amb tot, després de conéixer per la premsa que el substitut del fiscal general de l'estat Maza —que va morir fa uns dies— seria un personatge implicat en la defensa de la doctrina Parot, doncs, em fa pensar que un filtre adequat seria tirar-ho a sorts, perquè està vist que la tria que fan els governants del Partit Popular actuals sí que té uns quants filtres, no precisament per a afavorir la independència, la separació de poders i la promoció dels drets humans.

    De totes formes, està clar que el filtre contra el feixisme són diversos i cal aplicar-los: la raó, la crítica, la reclamació, el respecte als drets, el compliment dels deures, el debat i els procediments democràtics de decisió. I per a avançar, doncs, triar les persones que tinguen eixos objectius i no uns altres. I per ahí mos desviem.

    dijous, 23 de novembre del 2017

    Ciutat giroscòpica

    Fa uns dies elogiava la dinàmica imposada de Giuseppe Grezzi en l'Ajuntament de València, a pesar que puga cometre errors. Si encerta de tant i en tant i, més encara, esmena els errors, trobe que eixa hauria de ser l'actitud del govern. A pesar que no em caiguera bé com a rival en el camp de futbet, on el trobava massa aficionat al teatre dels futbolistes de la televisió. Per contra, com a governant de la seua parceŀla, per fi tenim una línia clara per a la ciutat de València, que ha d'anar a millora el medi ambient, la salut i la convivència en la ciutat amb l'ús de totes les possibilitats de la gestió urbana.

    Fins ara havíem tingut una combinació de mala bava, interessos espuris, estupidesa i demagògia. I aixina anava l'espai en la ciutat, la mobilitat, l'aire i la salut dels ciutadans. Encara hi ha molt a fer, però pareix que Andreu Escrivà haja descrit millor que jo en un article la idea de fons de Grezzi i de la seua gestió i la sensació que me se queda a mi quan tope amb els embolics de carrils en què em posa quan prove a eixir en cotxe de València. Uns embolics que, vaja, agraïxc anant a peu a la faena cada dia per carrers per a vianants. A pesar dels ciclistes o dels usuaris de plataformes giroscòpiques que no saben comportar-se. I gràcies als que sí que saben fer-ho. Un poc com Grezzi, quan l'encerta o l'endevina i va equilibrant giroscòpicament la ciutat.

    dimecres, 22 de novembre del 2017

    In dubio, pro garrotada

    Hi deu haver estudis que faculten per a opinar i dictaminar de tot i sobre tot un poc. Jo només vaig estudiar un poc de filologia i després m'he posat a llegir coses sense massa ordre ni concert. Per tant, sé que no estic en disposició de dictaminar sobre res. Tinc només un pobre punt de vista i, sempre provisionalment, unes quantes intuïcions i conclusions que m'arriben quan lligc o quan mire per damunt dels llibres (i ara ja també per damunt de les ulleres).

    Estos dies em sorprén que hi haja periodistes i polítics capaços de sostindre opinions personals com si foren fets o lleis fonamentades i contrastades. N'hi han que s'exalten i veuen com una impossibilitat quasi natural que hi puga haver «presos polítics» en Espanya. Em sembla que cap governant, democràtic o no, reconeixerà mai que manté presos polítics, perquè això és una cosa que no es diu: es fa, es comet. I hi ha organitzacions internacionals, a les quals donem més o menys crèdit, que consideren si algú és o no és pres polític. Només cal preguntar-los-ho i ja tindrem una referència. El fet que açò no siga l'infern tampoc mos convertix en el paradís dels drets i les llibertats.

    Si es tracta d'opinar, no cal arribar a tindre presos polítics per a vore que s'està fent un ús partidari o ideològic dels instruments judicials. Com a mostra només cal vore que el principi de in dubio, pro reo, ja se'l van carregar per a expulsar a Garzón de la carrera judicial. Ara seguim la mateixa senda, esta volta aplicada a la presó incondicional del govern independentista català. És a dir, es suposa que si una cosa és discutible jurídicament, el dubte raonable hauria de servir per a no fer mal a les persones en lloc d'utilitzar-lo com una confirmació que hi ha la possibilitat legítima de castigar algú.

    ¿La imatge de Barcelona es malmet per l'independentisme? ¡A fe que no els molesta l'independentisme contra els francesos! Deu ser perquè els agrada més la sang i les garrotades. La imatge que fa mal és la incapacitat de gestionar els conflictes pacíficament.

    dimarts, 21 de novembre del 2017

    Lògica baratada

    Les mentires, com sempre, són els elements principals de la propaganda política. Lamentablement, també en els règims democràtics. A més, la velocitat amb què circula i es fa recircular qualsevol suposada notícia actualment, sembla que condiciona el rigor dels periodistes, que posen la immediatesa o la rapidesa per davant de la veracitat. I aixina convoquem els dubtes i la desconfiança generalitzada i interessada. Si dos dones van ser expulsades o no d'un vol de Vueling per parlar en català em sembla que arriba a ser instrument per a transmetre un missatge: la idea de fons és que no existix la discriminació lingüística injusta dels catalanoparlants.

    Hi ha mitjans que difonien vídeos d'agressions policials com si foren del dia 1 d'octubre en Catalunya. Com que no ho eren, la conclusió és que la policia no va agredir ningú en Catalunya el dia 1 d'octubre passat. Hem baratat la lògica per un nacionalisme ben estúpid. Cosa que era previsible, tenint en compte en què consistix la «lògica» del nacionalisme. Com ara, podria consistir en posar en presó provisional incondicional persones pacífiques sense cap més intensió que reprimir la seua llibertat ideològica. Una lògica ben carcerària, però no massa democràtica.

    dilluns, 20 de novembre del 2017

    Passant sense filar

    M'adorc i me se passa el temps de pensar. De matí és més fàcil, les coses van rodades, vaig irritant-me escoltant la ràdio o repassant —encara!— el diari del cap de setmana, i vaig filant quatre indignacions amb alguna resposta que em sembla encertada. Però si me se'n va el cap en drets laborals perduts o en no caure en abonar privilegis injustos, arribe a l'hora de la becadeta amb el temps just de tancar els ulls. Després estic per a poques coses, perquè no m'agrada que me se faça de nit amb els ulls com un mussol i el nervi preparat per a esbrinar tots els casos possibles d'objecte directe preposicional fins a no sé quina hora de la matinada... Sí, l'objecte directe preposicional, cada volta que ho mire me n'apareix un altre.

    Au, massa sovint mos entretenim lligant mosques. Passa la vida, que cantaven aquells.

    diumenge, 19 de novembre del 2017

    Cita dominical / 470: Fernando González, Gonzo

    Mirant els nacionalistes espanyols.
    La fundació dependent del pp i dirigida pel pilarista Pío García Escudero va rebre donacions d'empresaris fins a sumar cinquanta mil euros durant aquell any 2003, que van permetre pagar actes de campanya del pp organitzats per empreses de Francisco Correa.
    Fernando González, Gonzo, ¡Todo por mi país!

    dissabte, 18 de novembre del 2017

    Al trot estelat

    La quiosquera està convençuda que no m'interessa el suplement de moda que trauen hui amb el diari El País. Em diu amb ironia que el devia estar esperant. Li ho assegure i no s'ho creu. De fet, ni això ni l'interior del diari m'interessen realment tant com solien interessar-me. La propaganda de la pròpia ideologia i dels interessos que no s'expliquen s'imposen sobre la comprensió o el debat. El diari és en realitat un suplement de la revista de moda. Mire els balcons, hi ha algunes banderes d'Espanya. Quasi de casualitat veig una estalada allà dalt que resa: «Espanyolisme és feixisme i corrupció». Per sort, la moda per a l'estelada és la denúncia que no solen fer els de la bandera d'Espanya. Per sort, la moda de la bandera d'Espanya ja no és amb l'àguila. Anem avançant al trot.

    Em passa un xicon amb bones camorres que sembla que mig esprinte. Em pense que el voré parar bufant per l'esprintà,, però no, desapareix, deixe de vore'l. Trobe que se'n deu haver eixit del circuit. Demà és la marató de València, aixina que em console pensant que deu ser un participant ben entrenat. Sí, ¡ben entrenat, ei!, que no em passen cada dia mentres vaig al meu trot pel riu: 07:18 + 07:03 + 07:07 + 07:08. Acceptable, si pense que no he de fer cap marató ni cap deu mil demà.

    divendres, 17 de novembre del 2017

    L'autòpsia del canvi

    En una conversa de bar vam fer l'autòpsia del canvi polític de les passades eleccions, ara que ja quasi comencem a estar de nou en temps preelectoral. Han millorat algunes cosetes en l'àmbit de la política lingüística, com ara la qualificació dels examinadors de la junta (la jqcv). Però això és una part administrativa de la gestió lingüística sense més abast que la «titulitis» —cita que fa Rubén d'algú altre—.

    La resta de la gestió pareix que ha anat a topar amb el sotmetiment als prejuís i amb un intent inevitablement fracassat de prevenció de les demagògies. Tal com ha exposat gràficament: si pots anar de l'1 al 5, has d'assumir que es desencadenarà la mateixa demagògia a la contra en el 2 que en el 5. Si només arribes al 2, per tant, és per submissió, per desídia o perquè, en el fons —supose que no sempre conscientment— estàs jugant amb la baralla de cartes marcades que havies promés que renovaries.

    Tenim un autobús rondant per a posar-li un poc de propaganda a una obvietat estèril: «Sempre teua. La teua llengua». De nou, en lloc de convenis i normes, el voluntarisme. Si començaren per ser coherents i eficients en la mateixa Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, és possible que se'ls ocorreguera alguna cosa millor i que no mos trobàrem símptomes del que no acaben de resoldre en el seu propi web:

    dijous, 16 de novembre del 2017

    País institucionalment traduït

    És possible que no hi arribem mai. Vegent el que veig em sembla que caldria uns trenta anys i busques d'administració i mitjans en valencià per a aconseguir que el funcionament de l'administració pública d'esta franja del país no fóra una traducció més o menys encertada d'original castellà. A més, d'un original castellà que poa en les receptes més ràncies del llenguatge juridicoadministratiu castellà.

    A pesar que la preocupació per la qualitat estilística del traductor pot ser intensa i devota, la cosa és que ha de lluitar contra diversos inconvenients rutinaris, un dels quals és que molt sovint el traductor no té consciència ni funcions de redactor sinó que es pensa que només ha fer de corrector d'una traducció produïda pel Salt (el Google Translate o el programa que siga). I massa sovint és que no li deixen ficar cullerada, perquè no hi ha cap proposta oficial encara de valencià planer (emulant aquell plain english) per als usos institucionals. Tot traduint.

    dimecres, 15 de novembre del 2017

    Amb massa closses

    Em sembla que, a l'hora de traduir un text al català, convé saber en què consistix l'ús general de la llengua, que tots coneixem en una varietat o altra. Dit això, però, observe que és una pràctica habitual desentendre's d'eixe ús general i democràtic i tractar d'adoptar el to i les receptes dels estils suposadament més doctes o banalment formularis. En tenim una bona mostra en la documentació administrativa, que utilitza moltes receptes repetitives més per embolicar i confondre que per aclarir el missatge. Per això resulta sorprenent vore els «si escau» o «si s'escau» sense garanties semàntiques. O vore que hi ha preocupació estilística per incorporar en els escrits qualsevol irregularitat que resulte estilísticament rimbombant, com ara en lloc de dir «dos disposicions transitòries i una final» pareix que hi ha qui es pensa que cal escriure «dues disposicions transitòries i una de final». Una flexió de gènere i una preposició que són un far estilístic que es veu que compensa els usos i abusos de «distint», «mateix», «relacionar» o «precisar» calcant el castellà administratiu sense cap necessitat.

    I això també, ni tan sols calen en castellà moltes d'eixes closses, però hem estat educats democràticament en les brases de la tradició dels autoritarismes i les dictadures precedents. Per somiar, podem pensar que algunes repúbliques més caldrà covar fins que mos garantim claror, eficàcia i simplicitat en la llengua del poder. Si no és somiar amb massa oxímorons.

    dimarts, 14 de novembre del 2017

    Refresc d'hàbits

    Encara estic subscrit els caps de setmana al diari El País. La qualitat general del diari, el nivell de documentació i de comprensió de les opincions, la certesa en l'anàlisi de la societat, tot en general, em sembla que s'ha anat malbaratant i reduint des de fa uns anys. Però crec que em convé tindre'l present per a poder contrastar la meua visió de la política, de la cultura i dels mitjans. Abans el considerava una referència ponderada d'informació, punts de vista i opinions diverses. Ara mateix em pareix que han decidit convertir-se en un element de propaganda del que més els interesse en cada moment. És a dir, només propaganda d'una ideologia que dóna menys opcions a la diversitat, a la comprensió i a les propostes que no s'ajusten a uns patrons restrictius no declarats.

    Durant un temps semblava un mitjà per al periodisme i la democràcia. Es veu que en una democràcia més madura i assentada han pensat que els anirà millor si són un mitjà per al control ideològic i de promoció dels seus negocis. Per sort, la mateixa democràcia m'ha permés trobar que la diversitat i les opcions per al benefici comú tinguen altres mitjans d'expressió. Sap mal abandonar els vells hàbits, però és refrescant poder-ho fer. Núvol, Diari La Veu, Eldiario.es, Ara.cat, El Salto...

    dilluns, 13 de novembre del 2017

    Si caic-no caic

    En anglés diuen shilly-shally on mosatros tenim «si caic-no caic», «si és-no és» o construccions paregudes. M'envia el Merriam-Webster eixe «word of the day» que diuen, com el Rodamots i serveis semblants. I en això estem, si caic-no caic amb la república catalana, amb els corruptes donant lliçons i absurdament aplaudits, amb les garanties de l'estat democràtic que tremolen en mans de jutges i polítics més interessats en la ideologia que en la justícia i el bé comú, amb la comptabilitat B del Partit Popular on apareixen «M. Rajoy» i «D. Cospedal» però estos mateixos se'n desentenen i llancen arerna als ulls dels ciutadans espanyols alçant la bandera «nacional» contra l'independentisme català... La política de la contornada, si vols, des dels romans.

    No cal ni debatre si duen guionet o no: «si caic-no caic», per repetitius, per expressius o per singulars. El furten, si convé.

    diumenge, 12 de novembre del 2017

    Cita dominical / 469: Josep-Roderic Guzman Pitarch

    Mirant i llegint.
    En el procés de lectura estem contínuament avaluant i percebent fets amb la mirada fixa en les nostres expectatives per al futur i al mateix temps en el rerefons del passat. Un fet sobtat pot ser causa de reformular les nostres expectatives d'acord amb aquest fet i reinterpretar el significat del que fins ara havia passat.
    Josep-Roderic Guzman Pitarch, Les teories de la recepció literària.

    dissabte, 11 de novembre del 2017

    Commutadors i creuats

    De nou la gent al carrer en manifestacions exercint un dret democràtic per amb objectius ben diferents: a Catalunya, per la llibertat; a València, doncs, ni més ni menys que en contra de la cultura, de la llengua i, essencialment, de la llibertat dels valencians per a decidir el seu futur. Tornen per on solien. En realitat, no se n'han anat mai, però hui, tal com fan els assetjadors en grup, es pensen que, per algun motiu reactiu, aprofitant que el govern espanyol està colpejant els catalans, han decidit que ells tornen a poder bramar contra els seus conciutadans d'altres ideologies en el món real i físic, com si estos conciutadans valencians foren responsables de les seues fantasies i pors antidemocràtiques i aculturalitzadores.

    Tenen tot el dret, això sí, a mostrar manifestament les seues pulsions antidemocràtiques i les seues fantasies totalitàries. Tant de dret com els que preferixen altres opcions. I la democràcia serà que es vote legalment, pacíficament i —ara que ja sabem com s'ho muntava el Partit Popular valencià i espanyol— sense botar-se les regles del joc.

    Estic marejar entre interruptors, commutadors i creuats. La política i l'electricitat deuen tindre punts de contacte. Els curtcircuits, sobretot.

    divendres, 10 de novembre del 2017

    Somrient entre reixes

    Observe que molts «suposats» demòcrates perden contínuament ocasions de demostrar que realment ho són i que actuen per a ampliar i millorar el sistema democràtic. Tenim un partit polític governant on molts dels seus membres mentixen i roben en grup i dirigents polítics que són molt sagaços a l'hora d'interpretar intencions ocultes de rivals ideològics però que fingixen que no saben què deu voler dir «M. Rajoy» en els apunts comptables de la corrupció.

    Doncs, Oriol Junqueras, «somrient», no tan sols resumix tot això «somrient» millor que jo, sinó que, a més, redacta una carta que toca la fibra democràtica de la millor manera. La realitat i la llibertat li permetran cometre de nou encerts i errors. Ara mateix sembla que l'experiència de la presó injusta l'ha inspirat epistolarment. No cal dir res més ara, només tornar-la a llegir.

    dijous, 9 de novembre del 2017

    Som de manual

    Els problemes sentimentals de parella són encara entesos com una cosa romàntica i noveŀlesca. Sembla que pertanyen a eixe conjunt d'iŀlusions amb què construïm les nostres vides. I això que pot semblar tan innocent, bonic i evocador de les històries d'amor d'altres temps, té una part fosca i negativa quan se n'ix de la fantasia enlluernadora i es convertix en una pressió sobre les idees i les vides que no s'ajusten a eixe patró. O quan es convertixen en una incapacitat per a afrontar la vida sense eixa closa sentimental, closa imposada sobretot al —encara ho hem de dir aixina, pel que sembla, hui en dia— «sexe dèbil», tall com es dia en els anuncis dels anys xixanta i setanta.

    La part fosca, a més, amaga des del xantatge emocional: totes les formes possibles de fer sentir por, llàstima, culpa, vergonya a l'altra persona. Ho podem mirar de llunt i sabrem perfectament com resoldre-ho, però quan mos toca un poc més a prop i vegem que la teranyina de repressions personals i socials mos han entrampat les idees, l'absurditat de les situacions deixa de ser evident, perquè el llaç que ofega la persona va tancant-se i va debilitant la capacitat per a decidir continuar lliure. No necessàriament feliç, però si prou alegre com per a assaborir el risc, la responsabilitat i la recompensa de les llibertats i repressions personals que decidim acceptar.

    Faig una cerca per la xarxa i veig que hi ha bona cosa d'articles i llibres que ho expliquen. Som de manual.

    dimecres, 8 de novembre del 2017

    Adoctrinats en fals

    Li demanaven en un debat en tv3 a un representant de Ciutadans quins eren els casos d'adoctrinament dels xiquets en les escoles de Catalunya. En lloc de respondre amb dades més o menys concretes, ha divagat i ha dit que tots ho sabem, ho hem vist i ho hem sentit i que els xiquets no han de ser adoctrinats en escola. Jo he vist pegar porrades als ciutadans pacífics en les escoles. Era violència policial. ¿Quina reflexió cal fer per a explicar-los als xiquets eixa violència contra els conciutadans pacífics?

    Amagar i confondre els fets, impedir els debats, justificar les agressions contra els ciutadans que són pacífics i que, alhora, actuen il·legalment i, per tant, van provocant que els policies tinguen necessitat d'apallisar-los... El terme doctrina (veg. gdlc) no té només connotacions negatives. El mal és dir falsedats, mitges veritats i mentires i, a més, creure-se-les. O pitjor, no se les crea, però les repetia i fingia que sí.

    dimarts, 7 de novembre del 2017

    Directament preposicional

    Em costa d'anar omplint el quadre d'objecte directe preposicional. La norma pretén resoldre ambigüitats i confusions, però l'anàlisi obliga a filar molt. Tenia el quadre a mitges i tope amb un llibre de Jordi Ginebra i Serrabou que organitza més d'una vintena de casos, vint-i-quatre, si no ho compte malament. De moment, el meu quadre en recopila vint-i-sis (per exemple, la giec no ha tingut en compte el cas del nom propi de persona). La cosa és que és fer esta taxonomia és un mareig, perquè hi ha matisos (optatiu, necessari...) i factors diversos (represa pronominal, verbs causatius...) que afavorixen un ús o un altre. I es suposava que l'objecte directe no portava la preposició a en català.

    dilluns, 6 de novembre del 2017

    Fiscalia il·lògica

    L'estat espanyol acabarà arribant a la democràcia a força d'assaig i error. Això espere i això trobe que anem fent, a bacs i redolons. Encara que siga a base de molts més errors que assajos, fins i tot amb entrebancs per a l'aprofundiment democràtic, perquè hi ha els interessos de les forces i persones retrògrades que proven d'evitar no tant l'ampliació dels drets i llibertats com la reducció dels seus privilegis i prebendes. El privilegi de decidir sobre la vida dels altres, sobre les idees dels altres, sobre el «nacionalisme» dels altres.

    Veig que el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza Martín, fa jocs d'embolics lògics per a mirar de justificar l'empresonament preventiu dels membres del govern català a Espanya davant del fet que els jutges belgues han decidit mantindre'ls en llibertat. El fiscal suggerix que els empresonats hagueren pogut continuar delinquint... No sé si els periodistes han estat atents a demanar-li com és que poden continuar delinquint en Espanya però no en Bèlgica. Certament, el fiscal no ha explicat quin és eixe delicte que poden continuar cometent els membres d'un govern que ja no té cap poder executiu.

    La repetició i l'enfit no mos hauríem d'acostumar a conviure amb el cinisme.

    diumenge, 5 de novembre del 2017

    Cita dominical / 468: Samuel Johnson

    Mirant l'atzar del temps.
    Alguns sembla que admiren indiscriminadament les coses que s'han preservat durant molt de temps, sense considerar que el temps de vegades ha estat cooperant amb l'atzar.
    Samuel Johnson, Preface to Shakespeare, 1765.

    dissabte, 4 de novembre del 2017

    Parlem en xurro

    Amb la bandera espanyola en el nom del restaurant, el propietari mos s'acosta parlant en castellà i quan mos sent parlar en valencià diu: «Ah, millor, si parlem en valencià no cal que parlem en xurro». Combinacions ideològiques impossibles que tan bé casen en els nostres caps. La carta està en xurro..., perdò, no està en valencià.

    divendres, 3 de novembre del 2017

    Troanes o braquiquítons

    Pel riu, les troanes o els braquiquítons —no sé segur ara quins són— van traguent uns ramells pel riu. Continue omplint i retallant el quadre de l'objecte directe preposicional. Hi ha dos línies generals: obligatori i opcional. Però l'anàlisi dels casos es pot mirar des d'anglés diferents. En el fons, es suposa que es tracta només de confondre's. En el fons. Un poc confós i espantat pel que no sabem distingir entre opcions i obligacions, a pesar de tot, passe a ritme: 07:05 + 07:15 + 07:35 + 06:57.

    dijous, 2 de novembre del 2017

    Inferns jurídics

    «Eppur, si muove», que diria Galileu. És un estat definit sobre la fossilització democràtica i viuen l'estat de dret a través del filtre del codi penal. L'estat i el govern espanyols avancen cap a l'infern jurídic. Cert és que repartixen diners a tort i arbitràriament pels mitjans públics per tal de condicionar i limitar la informació i l'opinió públiques, i aixina pareix que tots hem d'opinar sense contrastar les informacions ni atendre a raons. Això funciona bastant bé i per això mantenen el sistema, però arriba el moment en què la falta de rigor, la barreja d'ideologia i informació i el biaix desinformativament orientat acaben superant el grau d'estupor que estem disposats a llegir, sentir i vore: el govern tancat empresonat incondicionalment i provisionalment.

    I puc dir això perquè tinc accés a tv3 i Catalunya Ràdio a través de la xarxa (o de Movistar) i puc combinar no tan sols les opinions, sinó també la composició de les tertúlies i l'accés a la informació directament, sense els filtres incomprensibles i alienants de massa periodistes i analistes d'altres cadenes. Seguia la La Sexta perquè confiava bastant en la ponderació de les seues posicions, però pareix que hagen tingut la necessitat d'oblidar el periodisme i jugar a validar la teoria que la legalitat equival al dret.

    dimecres, 1 de novembre del 2017

    Eficiències eventuals

    Desconnecte un poc del procés català que hauria d'esdevindre espanyol ja d'una, sobretot si la lluita política i legal aconseguix, encara que siga de rebot i per comparació internacional, posar un poc de claror en la redacció d'algunes normes legals que són massa ambigües o fàcils d'interpretar i de castigar de la pitjor manera, com ara això de la sedició. O com el fet que els judicis per corrupció o per violència feixista puguen eternitzar-se per inacció fiscal o entrebancs ben estudiats, mentres que els interessos polítics i ideològics demostren cada dia que són ben capaços de posar en dubte la separació dels poders.

    Dia que havia desconnectat i és cert, encara que no ho semble. M'he posat a fer una llista de casos d'objecte directe preposicional, aprofitant que se n'ha parlat en l'Acadèmia Oberta de l'iec. La prescripció és simple: la preposició ha de servir per a evitar la confusió amb el subjecte. El cas, però, és que l'anàlisi dels casos en què sol aparéixer s'amplia precisament perquè anem aclarint-ho de la manera més eficient. Ah, és clar, el fet que vivim en castellà també hi té a vore. Eficiències lingüística i jurídica, tots eixos mons són possibles.

    dimarts, 31 d’octubre del 2017

    El context expressiu

    «Más dura será la caída» pronostica la fiscalía espanyola. I pareix que es referixen als líders del govern independentista català (els de la quasi nada república). La frase és també el títol en castellà d'un film negre americà de l'any 1956: The harder they fall. Si l'he vist, degué ser fa molts anys, perquè no el recorde. Caldrà vore'l, per si de cas hi ha alguna clau per a interpretar les actuacions dels fiscal general de l'estat espanyol. El film està ambientat en el món de la boxa: talment la concepció que tenen en algunes esferes de l'autoritarisme jurídic.

    «Que nos dejen actuar», una altra expressió que, en boca dels policies que van unflar a porrades, galtades i lesions diverses els ciutadans catalans, té també un significat que proclama la substància d'un govern i un estat que envia eixes persones contra els votants pacífics.

    La cosa és que els contextos també aporten contingut a les expressions. Si canviem el context, les frases podrien tindre tot un altre sentit.

    dilluns, 30 d’octubre del 2017

    Emulacions manifestes

    Mentres la república catalana no acaba de nàixer, a remolc, a remolc i espentats per emulacions manifestatives, n'hi han deixaran de traures les banderes espanyoles amb la denominada «gallina», despectivament. Pel que hem vist en la manifestació de Barcelona d'ahir, n'hi han que ja han assumit la Constitució i fins i tot les banderes catalana i europea. No poden reprimir encara, però, que eixa assumpció democràtica siga un vernís que encara no ha penetrat el material ideològic que els conforma. És un avanç, però cal entendre que en són molts els que tan sols bescanvien un fanatisme institucional per un altre, una religió per una altra. La cosa és que necessiten eixes dosis ideològiques que els tranquiŀlitze de la falta de reflexió i del refús de la complexitat racional. L'avanç que haurem d'acceptar és que, si no podem fugir dels fanatismes i la intransigència, que siga per la constitució i no per les lleis fonamentals del Moviment franquista.

    diumenge, 29 d’octubre del 2017

    Cita dominical / 467: Jair Domínguez Torregrossa

    Mirant els avanços ideològics.

    La societat avança quan es pixa i es caga en el seu passat.

    Jair Domínguez Torregrossa, Està Passant, 23.10.2017.

    dissabte, 28 d’octubre del 2017

    Llacet «rokhigualdo»

    Els de Ciutadans han previst créixer en vots i més encara: governar sobre les despulles de l'independentisme en Catalunya. Ara mateix ja no sé com va això de la independència, no crec que els ciutadans decidixquen oposar una resistència pacífica contra la intervenció del govern espanyol del Partit Popular; és més possible que «passen pantalla» per a un altra ocasió. Caldrà encara molta persistència. Això sí, em resulta obscé sentir Inés Arrimadas García declarant que vol aprofitar eixa oportunitat electoral que ella veu davant seu amb un llacet «rokhigualdo».

    Pel barri del Carme de València passen els turistes en bici entropessant amb les terrasses dels barets, una actuació artística que es prepara d'enfront del bar augmenta el tràfec amb disfresses d'insectes i carros figuratius, el xic rus (?) del Segway que es clava per qualsevol lloc, el veïnat que torna amb el carro de la compra ple... Les independències no són el que sembla.

    divendres, 27 d’octubre del 2017

    Faena a fer

    La faena s'ha de fer correctament i bé. I s'ha d'esmenar o refer, si s'han comés errors o s'ha fet res malament. El govern i el parlament catalans han tirat pel dret cap a una suposada república catalana. Tenen molt a esmenar. Per ara no han fet res irreparable. Estan en una situació iŀlegal tant pel que fa a la legislació espanyola com a la mateixa legislació catalana. Tenen faena a fer i l'han de fer democràticament. Encara que la democràcia resolga que cal dissoldre el somni de la república catalana. ¿En una Europea diferent, si fóra possible?

    El govern espanyol, per contra, de moment ha deixat ferits i fins i tot ha fet que una persona perga la vista d'un ull. Això ja no ho pot esmenar i, mirant com estan preparant-se per a actuar carregats de supèrbia, no sé si haurà entés —o caldrà que li ho repetixca Donald Tusk, l'actual president del Consell Europeu— que la violència legítima es convertix en iŀlegítima quan actua contra els ciutadans pacífics i, a més a més, els lesiona. De fet, els qui han actuat aixina, abans d'obtindre la confiança per a continuar actuant en representació de la legalitat democràtica, haurien d'assumir —i pagar— les seues responsabilitats per les actuacions que han violat els drets dels ciutadans (catalans; i espanyols, encara).

    La llàstima és que a Mariano Rajoy Brey i companyia, de moment, els va bé este conflicte polític, perquè no és tant democràtic com identitari i nacionalista. Amb això jutguen a tapar l'estat de corrupció en què estan immersos, i ja els va bé aixina en els despatxos de les oligarquies econòmiques. ¿Tapar, però esmenar? Seria bonic, seria massa, segurament. Amb tot, d'un conflicte aixina, n'hauríem de saber traure lliçons i resultats positius per a la millora dels instruments democràtics. Hem vist qui només aprofita el conflicte per a exhibir les seues neures i mancances. Però també hem vist —¡en la tv3 mateixa!, i hi ha qui en malparla— persones capaces de debatre i raonar —amb raó— a la contra dels impulsos romàntics i de les ànsies nacionalistes. Faena a fer encara.

    dijous, 26 d’octubre del 2017

    El paradís de la desunió Europea

    Mentres la Unió Europea no demostre que el paradís en la Terra és possible, ningú no pot assegurar que els ciutadans (catalans i espanyols) viuran pitjor si Catalunya esdevé un estat. Hi ha les mateixes probabilitats que d'assegurar que amb una Catalunya «dependent», com fins ara, la societat serà més equitativa, justa i democràtica. Ja hem vist que tot això va com va. És a dir, va com van els governs i les polítiques que s'apliquen en els estats democràtics. Al cap i a la fi, de moment, sí que sembla assegurat, ¿oi?, que Catalunya continuarà sent democràtica, i això és important... I deixe de banda la possibilitat de les dictadures il·lustrades, sostenibles, benèvoles o del benestar de tots, que tant es podrien acabar aplicant allà com ací.

    Per ara, doncs, podríem dir que la democràcia hauria de ser aliena a les indissolubilitats irracionals —com la d'Espanya, segons la seua constitució—. Cert que ho veuen bé els «demòcrates de tota la vida» (els qui pensen que la democràcia espanyola és fruit de la segona guerra mundial, citen els nazis i silencien el franquisme), que són els que han decidit aplicar la violència contra uns ciutadans catalans que actuaven pacíficament l'1 d'octubre i que tenien intencions democràtiques bastant més honorables i menys il·legals que el Partit Popular governant, edificat sobre un nacionalisme espanyol corrupte, xenòfob i falsari. A Polònia, a Hongria, a Turquia... ¿A Espanya?

    dimecres, 25 d’octubre del 2017

    La força sense urnes

    Uns quants líders del Partit Popular i Ciutadans estan bavejant pensant que poden arribar a intervindre en Catalunya allà on els vots no els ho han permés fins ara. Agarrant-se a la bandera retòrica de la constitucionalitat (i oblidant la del dret, l'equitat i la justícia), pareix que estiguen somiant que el govern espanyol faça una aplicació totalitària de l'article 155 de la Constitució espanyola, una ràtzia que contravinga els resultats electorals.

    Resulta trist comprovar com de superficial i simplista és la concepció que tenen de la democràcia, una concepció que gaseja i fueteja ciutadans pacífics que participen en una votació, després els acusa de tumultuaris, en tanca uns quants i ara pretén foragitar la majoria democràtica que governa en Catalunya per imposició d'una simple majoria absoluta senatorial encara més nacionalista i fantasiosa.

    No volen noves fronteres diuen a voltes, tot i que són els qui sostenen les que impedixen l'accés als refugiats, els qui mantenen les fronteres que ofeguen immigrants en la mar, els qui impedixen que la Unió Europea confonga les dels estats que encara el componen, sempre amb l'odi tribal («a por ellos, oé) en la punta de la porra.

    Mentres no mos facen més mal, serà cosa de vore si els ciutadans preferim una democràcia de ciutadans que voten o de policies que atonyinen a porrades els ciutadans discordants.

    dimarts, 24 d’octubre del 2017

    Diàleg sense interlocutor possible

    Dos no dialoguen si a un li interessa més imposar-se per la força. A un, al fort. A un que necessita amagar que la democràcia és compatible amb la corrupció i que la corrupció és una faceta del nacionalisme. De l'espanyol, també.

    dilluns, 23 d’octubre del 2017

    Són moments

    Alguns han convertit un procediment democràtic en un conflicte legal i identitari. I aixina no cal fixar-se massa en els tràmits judicials que expliciten de què parlen de legalitat els qui pertanyen a una organització política establida sobre la corrupció, la iŀlegalitat i els privilegis. El franquisme era la legalitat del moment. Ara és un altre moment.

    diumenge, 22 d’octubre del 2017

    Cita dominical / 466: Comité de les Regions de la Unió Europea

    Mirant com mos permeten existir.
    Acord administratiu entre el Regne d'Espanya i el Comité de les Regions de la Unió Europea per permetre l'ús oficial al Comité de les Regions de les llengües diferents de l'espanyol/castellà que tenen estatut reconegut per la Constitució espanyola.
    Carlos Bastarreche i Peter Straub, acord del 16 de novembre de 2005.
    [Veg. vídeo simptomàtic d'un cas d'aplicació pràctica dels drets lingüístics i l'ús del valencià.]

    dissabte, 21 d’octubre del 2017

    La volta a l'Edetània

    Deixaré un poc de banda l'estrés polític d'estos dies. A Xàtiva, el venedor de làmpares de la botiga no sap situar Sollana. Les àrees d'influència marquen molt la cultura que anem acumulant, el coneiximent del nostre entorn. Jo tirava més cap a Gandia, Xeraco, Vilallonga, Potries, Cullera, Sueca, l'Alqueria de la Comtessa, Castelló de Rugat... I coneixia Sollana sobretot pels embussos anant amb el cotxe a València. Per la meua família de Carcaixent, a més, tenia relació amb Xàtiva, Alzira, Llombai, Catadau o Xàbia i Dénia, Gata de Gorgos... Zones que supose que tenen dinàmiques diferents, en paraŀlel. No sé si estem articulant el país de la millor manera.

    Certament, no puc parlar massa d'això. Al cap i a la fi, em moc poc i a trompades i per motius de lleure, més o menys com un turista. Faig turisme de rodalia. Compre oli a Cocentaina, a Alpatró, a Canet lo Roig, vi d'amunt i avall. Puc fer la llista d'Astèrix voltant la Gàŀlia, és a dir, l'Edetània, si volem. I em sorprén el país que sempre estic descobrint, que em sembla que no es reconeix prou encara com a país, com a entitat de ciutadans que aporten varietats lingüístiques i culturals harmòniques i identificables que es cultiven i aporten valors a la convivència, a l'equitat i a la construcció d'una societat democràtica.

    divendres, 20 d’octubre del 2017

    El flasca contra l'escratxe

    Comenten que «flasca» (segons el dcvb, podria vindre de l'italià fiasco, però el gdlc pot vindre del francés flasque) seria l'adaptació al català del castellà «zasca». També seria interessant fer ús de l'invent bazinga que utilitza el personatge Sheldon Cooper en la sèrie The Big Bang Theory.

    A més, reinventant un poc la realitat a còpia d'interés per confondre, n'han dit «escratxe» també esta setmana de l'assetjament polític d'uns facciosos. No era la concepció que teníem fins ara, es tractava de manifestacions desesperades de víctimes davant els polítics o causants dels seus problemes. Ara, davant de ca Mónica Oltra Jarque, era una altra cosa: era tan simple i malvat com l'amenaça psicològica d'uns «oponents» polítics amagats darrere d'una coartada victimista nacionalista.

    Oltra hauria pogut eixir a atendre la visita amb una bandera blanca de rendició que tinguera escrit, això, «¡Bazinga!». A banda de cridar la policia, per si de cas, crec que un toc d'humor irreverent els haguera posat més en el paper de comèdia cruel que estaven representant. El flasca els haguera fet pensar, que es suposa que convé.

    dijous, 19 d’octubre del 2017

    Les porres amb la bandera

    Pel riu, dimarts passat, note el cansament i els bessons castigats per les picades dels insectes que mos acompanyen enguany —no deuen ser mosquits com els de sempre—: 07:14 + 07:16 + 07:11 + 07:18. Des del riu també es veuen algunes de les banderes d'Espanya que hi ha qui penja als balcons. Estan festejant o reivindicant algun nacionalisme excessiu i qüestionable... Són aixina, els nacionalismes.

    Eixa bandera, certament, no representa precisament els drets humans, la terra dels refugiats, la solidaritat entre els pobles, la pluralitat lingüística i cultural ni res semblant. De moment, continua sent una ensenya essencialment agressiva i imperativa, tal com la política nacionalista que més utilitza eixe símbol. Per tant, sospitem que, tenint en compte que són les banderes oficials de l'estat, no és una reivindicació social, sinó la reiteració d'una obvietat, una militància a l'ofensiva contra la dissensió i la diversitat.

    Acabe de fer els estiraments i me'n puge a casa. No he penjat mai cap bandera al balcó. Una volta, ja fa uns anys, aquell cartell contra la guerra de l'Iraq. La bandera espanyola, ai, tampoc servix contra les guerres. Ara bé, si penge un cartell contra les porrades de les forces policials, hi haurà la bandereta que lluïxen els de les porres en l'uniforme. ¿Veus de què va eixa bandera?

    dimecres, 18 d’octubre del 2017

    El tel financer

    L'art de la intoxicació m'està afectant, m'entela els ulls i les idees. Ja no sóc capaç de creure que existixquen Andorra, Hawaii, Guernsey, Hong Kong o Singapur. Ni tan sols Malta o Mallorca resulten ja creïbles. Només són realitat els intercanvis financers i els comptes bancaris. La Unió Europea és un termini fix, i haurem de vore si mos el prorroguen.

    dimarts, 17 d’octubre del 2017

    Conviccions infames

    Has de llegir cada cosa... i és realment interessant fer-ho, perquè això fa que poses en contrast les teues idees, hipòtesis i conviccions. Després d'haver fet el contrast i la reflexió, les derogues i les canvies o les reforces. La cosa és deixar-se dur pels sentiments fins que topen amb les idees i els valors. Els sentiments van bé per a la ficció, però la realitat s'ha de gestionar renunciant a les neures, les devocions, els prejuís i les malíccies. També quan els ídols de la legalitat i el nacionalisme estatal —que es pretén democràcia absoluta— pertorben les mentalitats i les apreciacions i fan que el que consideren raonable deixe de tindre relació amb la democràcia i siga tan sols coartada per a imposar la legalitat i el poder.

    Recorde encara que em va semblar realment infame l'article de Félix Ovejero i Alejandro Molina «¿Dónde está la desproporción?» (02.10.2017): no van esperar ni unes setmanes per a reflexionar, ho van fer amb les porrades encara calentes! Certament, tal com diuen mostrant algun prejuí inevitable: «un antidisturbis no és un filòsof de la paraula», però es suposa que acceptem la violència legítima de la democràcia per a actuar contra els violents, no contra els votants; contra els «enemics» que maltracten o atempten contra els ciutadans, no contra els seus ciutadans pacífics, encara que estiguen debatent i provocant un conflicte legal.

    dilluns, 16 d’octubre del 2017

    Sedicions imprescindibles

    Fa una dècada el polític del Partit Popular Feijóo de l'oposició declarava, segons Infolibre: «Con nosotros no moría gente en los incendios». Enguany, el governant Feijóo ha de comptar els morts en els incendis, quatre de moment, els mateixos que fa deu anys.

    Manuel Valls, antic primer ministre francés, declara sobre la violència policial en Catalunya, segons Eldiario.es: «Las imágenes conmovieron pero no hubo muertos».

    L'elaboració o la justificació de decisions polítiques sobre els morts pot ser un imponderable, una necessitat davant la pèrdua de vides, com una manera de compensar-les o com un reconeiximent de la desraó que les provoca. Ara bé, l'actuació política «com a conseqüència» és una actitud ben retorta políticament, cínicament —i voldria dir que ben poc democràticament— quan hi ha polítics que «demanen» que hi haja morts tant per a fer partidisme electoral com per a acceptar o permetre llibertats, drets o processos que la legalitat —o la «raó» d'estat— encara no preveu.

    Ara mateix els tribunals estatals espanyols han decidit empresonar els presidents de l'anc i d'Òmnium Cultural. No hi ha morts, hi ha colpejats, un xic ha perdut la visió d'un ull, i ara hi ha empresonats. Les llibertats d'expressió i manifestació són «sedicions» imprescindibles per la justícia.

    diumenge, 15 d’octubre del 2017

    Cita dominical / 465: Marta Meneu Borja

    Mirant les prohibicions.
    Ací, a la meua terra, fa anys que no se'ns permet sintonitzar TV3 ni tan sols per a suplir la manca televisiva en la nostra llengua.
    Marta Meneu Borja, «Carta al poble català», Diari La Veu, 05.10.2017.

    dissabte, 14 d’octubre del 2017

    Desinformar-se u mateix

    «Desinformar-se» a consciència i pontificar (veg. Muñoz Molina ahir), eixe és un dels mètodes. Per tant, fingixen que s'ofenen quan els mostren les absurditats i els depropòsits que diuen o escriuen. Ara, per a demuntar-ho tot, no cal anar a les dades, sinó jugar amb l'exageració del que puguen insinuar i la minimització, el menyspreu, dels fets, a més de l'elevació a categoria del que només és anecdòtic.
    Un film català als Oscar convalida la glotofàgia maldestra espanyolista. Una presència ridícula de les dones en els àmbits de decisió social i polític mos homologa amb no sé qui, que ja no maten tants bous en les places convalida el fet que hi vagen els jutges i governants com si fóra una «festa» presentable... Ah, la més grossa, en Espanya no arriba al 13 % d'immigrants i deporten i expulsen iŀlegalment els pobres de la frontera, però això ja és suficient per a homologar-mos com a suecs (19 %).
    En fi, qui no es consola és perquè no vol, abans les votacions democràtiques no existien i ara les impossibiliten a porrades. Anem millorant.

    divendres, 13 d’octubre del 2017

    Tornar a Flandes

    La maquinària de l'«a por ellos, oé» està en marxa en els fronts asocials, polítics i judicials. Els terços de Flandes diu que van desfilar ahir. Satisfan els seus instints amb falsificacions de la derrota i acusen els altres de voler crear un país de fracassos. No accepten que la resistència i la frustració mereixquen un país democràtic i pacífic. Ràbia i sang sense raons, ho van fer i voldrien tornar-hi.

    dijous, 12 d’octubre del 2017

    La legalitat a porrades

    La ciència-ficció deu haver predit quasi totes les diverses maneres com acabarà la humanitat. I continuen voltent fer-mos creure que els relats èpics patrioters són un horitzó de possibilitats diferent, com ara que «fora de la llei no hi ha democràcia» que repetixen com si es cregueren realment que estan diguent res de trellat. Saben que és una frase enganyosa i per això la utilitzen. Democràcia n'hi pot haver o no, fora de la llei; en canvi, qui pretén que les porrades impedixca la democràcia, per il·legal que siga eixa democràcia, no està reconstruint la legalitat, sinó tractant de desfer la democràcia. El xic agredit per la violència policial ha perdut la visió de l'ull.

    dimecres, 11 d’octubre del 2017

    Un pèl de frustració

    Un pèl de frustració, sí. Però també és cert que no podien esperar arribar a port a colp d'eufòries i somnis allunats. Això sempre comença espitosament, però després ve l'abaixó i cal uns quants analgèsics de rutina burocràtica. La satisfacció, dins de la frustració, és haver aclarit gran part d'un camí democràtic poc explorat per ací. És una faenassa impagable que no poden menysprear ara només perquè el miratge d'una llibertat èpica s'haja transformat en una grisa mostra de la llibertat democràtica quotidiana. A més, hem vist que els límits i entrebancs els posen uns governants d'un estat on encara cueja l'autoritarisme del passat i de les oligarquies actuals.

    Per tant, la banda sonora d'estos dies podrien ser les cançons de Xavi Sarrià, Aspencat, La Gossa Sorda, Obrint Pas i uns quants més (per no recular als precedessors més intensos encara), perquè omplin els somnis i l'ànim, però no són una recepta per a organitzar la societat. Són himnes per a cohesionar un país, activar la societat, mantindre l'esperit de comunitat, però la societat democràtica s'ha d'articular en la prosa dels dies de faena i dels conflictes identitaris i ideològics. Ara calia triar entre l'èpica del desastre i el gris del caminet dels assajos de felicitat.

    La frustració és una de tantes derrotes que s'han d'acabar superant. Amb música, més encara.

    dimarts, 10 d’octubre del 2017

    Sense disturbis

    No s'independentitzen hui. Algú deu haver descansat. Pense que si molts foren realment conseqüents amb la democràcia i la separació de poders, no hauríem d'haver patit els ensurts militaristes i la violència policial: es suposa que per a dirimir legalitats i iŀlegalitats hi ha els tribunals. La democràcia, per tant, es garantix i es demostra amb les urnes i no amb l'exaltació infame de les porres i les bales de goma contra votants discutibles i discutits. Si la democràcia fóra cosa només de demòcrates, els tribunals tindrien la força coercitiva de la llei contra els que es situen pacíficament fora de la legalitat.

    Altrament, l'ús dels antidisturbis contra les persones que pacíficament cometen una suposada iŀlegalitat demostra que la democràcia no és només cosa de demòcrates, sinó també de dirigents que tenen una concepció atàvica, essencialista i xenòfoba de la vida en comú, que es pensen que existixen les pàtries i les nacions com a veritats objectives («unitats indissolubles» arriben a dir en les seues fantasies constitucionalitzades) i no com el que són, instruments polítics imperfectes que hem heretat i que cal anar superant. Una manera de superar-ho era anar cap a la Unió Europea (la «nostra estelada» que va dir Josep Borrell ahir), fins que els representants polítics d'oligarquies econòmiques van decidir ressuscitar esperits llegendaris per a exaltar sentiments noveŀlescs i religiosos amb què dividir i enfrontar ciutadans que podien acostar-se massa racionalment a la competència i la coŀlaboració productives i equitatives.

    Els ha pegat per dir que no volen més fronteres, que treballen per eliminar-les, però es preocupen més aviat d'alçar-les a porrades: contra els immigrants pobres, contra els refugiats més pobres, contra els ciutadans rebels. Pel sedàs només passen els comptes bancaris i els diners negres. Sense disturbis.

    dilluns, 9 d’octubre del 2017

    Passa la bola

    Ara els ha pegat a alguns programes informatius per dedicar-se a desmentir les boles i infundis que circulen per la xarxa. Trobe que haurien de preocupar-se més per la informació que han de difondre i provar a no jugar a la desinformació interessada, que d'això també en trobem un poc massa, perquè les boles no se les acabaran mai. Si s'hi posen, n'eixirien monogràfics interminables.

    Estos dies era cosa de vora com es comentava la diferència entre una activitat «suspesa» per un tribunal i una activitat «iŀlegal», no hi havia manera d'aclarir si la «suspensió» implicava la «iŀlegalitat» o no, o si la «iŀlegalitat» la decidien els policies i els qui els enviaven —que tampoc no aclaríem si eren els fiscals o els jutges— i no les sentències judicials... I això per no entrar a aclarir quina manifestació guanya perquè hi van molts o perquè hi van els bons —es veu que ara una mani és un sistema més recomanable que els referèndums— o si és igual defendre's de la violència policial que atacar els policies que vigilen un acte on no són necessàriament aplaudits.

    Alça els peus, que passa la bola, tal com es diu. A voltes són tan grosses que les hem de botar.

    diumenge, 8 d’octubre del 2017

    Cita dominical / 464: Santiago Ahuanojinou Zannou

    Mirant els països que estimem.
    Haurien de dir-mos què és el que els agrada de Catalunya per a obstinar-se tant en que es quede a Espanya, bé i de Galícia i del País Basc... Al segle XXI les coses no són perquè sí.
    Santiago Ahuanojinou Zannou, «Una llamada al diálogo», Eldiario.es, 05.10.2017.

    dissabte, 7 d’octubre del 2017

    Per baix de la unitat

    Per sort hi ha periodistes que estan disposats a deslliurar-se de la dependència retòrica del capital nacionalista espanyol: «La unidad de España no es el principal problema». Va bé desintoxicar alguna neurona mirant-s'ho sense militar en bandositats ideològiques.

    divendres, 6 d’octubre del 2017

    La bugada franquista

    Les bases ideològiques i sociològiques dels dirigents del Partit Popular espanyol són les que són, el franquisme, vaja. Per això, encara que hagen passat quaranta anys ja —quan jo era menut això era un eternitat, quaranta anys una quantitat de temps que em semblava que em traslladava fantasiosament a l'edat mitjana—, eixe fonament que ha sostingut posicions econòmiques, socials i polítiques de privilegi també durant la democràcia, els fa amagar darrere un tel ideològic d'ignorància innocent que el franquisme és la pervivència de la versió espanyola dels règims de Hitler i Mussolini.

    I arriben al paroxisme de la manipulació ideològica quan utilitzen exemples de criminals, antisocials i antidemocràtics: citen els nazis en lloc de citar els franquistes... És a dir, practiquen alhora la xenofòbia i la manipulació històrica. Sí, xenofòbia, perquè per a posar exemples de criminals «espanyols», que és el que pretenia el portaveu del Partit Popular en el parlament espanyol, Rafael Hernando , fa uns dies, no calia recórrer als alemanys, sinó que en tenim un bon muntó a Espanya que van passar del franquisme a la democràcia indemnes i blanquejats sense despentinar-se gràcies al detergent de la transició. I continuem rentant eixa bugada.

    dijous, 5 d’octubre del 2017

    La droga de la nació

    Els comentaris que feen algunes de les persones agredides per la policia i la guàrdia civil diumenge passat a Catalunya em van fer recordar un llibre, un documental, uns quants articles i alguna notícia que comentaven el descobriment que els soldats del règim nazi prenien drogues (metanfetamina) per a aprofitar els seus efectes estimulants.

    Veig que hi deu haver alguna altra explicació per a entendre les agressions policials contra persones que només provaven a votar en un acte social pacífic i democràtic (alerta, que podia ser democràtic i iŀlegal alhora: ho haurien d'aclarir els jutges, no els polítics), com ara problemes d'empatia, falta de preparació (social i democràtica), ideologies socialment nocives, odis viscerals, fanatismes diversos... Em sembla que l'«obediència deguda» no és admissible en actes aixina en forces que supose que pretenen «defendre» la democràcia.

    Diu que els veien els ulls dilatats i carregats d'odi. No ho sé, no ho vaig vore, però tenint en compte la falta de raonaments i la incapacitat de ser equànime dels qui els havien enviat, les drogues podrien ser una última explicació desesperada abans d'admetre que, simplement, és que «raonen» aixina. I això de «raonar» va entre cometes...

    dimecres, 4 d’octubre del 2017

    Devolucions en calent

    Ara que els tribunals europeus han condemnat l'Estat espanyol..., és a dir, els successius governs que han practicat les «devolucions en calent», eufemisme que devia denotar que s'enduien algun colp de regal, no entenem massa bé a on pretenien, els policies, guàrdies civil i polítics que ho aplaudixen, tornar calents els votants del referèndum més o menys irregular i molt qüestionable de diumenge passat, si no fóra que qui pega la garrotada ja no té legitimitat per a determinar com s'ha de regular una autodeterminació, una independència o un amor «patriòtic» de segles.

    dimarts, 3 d’octubre del 2017

    Repressió formulista

    Mirant i sentint les declaracions polítiques d'ahir i hui, em sembla que els periodistes no els fan als governants algunes preguntes bàsiques que convindria que els polítics aclariren sistemàticament, d'entrada, com un mantra. No els costaria gens, només un petit afegit als formulismes i retoricismes habituals. Els periodistes els podrien demanar abans que res, ben educadament: ¿esteu mentint? ¿Mentiu conscientment i per pròpia voluntat? ¿Direu la veritat o donareu una versió interessada?

    Seria interessant que les respongueren, perquè solen ser qüestions sobreenteses i és possible que això provoque un error de percepció. Una volta les hagen respost, ja podem saber el valor de la resta que diran. Al capdavall, si els les fan, eixos polítics sempre podrien dir que ningú els ha demanat si mentien, l'error seria dels qui sobreentenen que ells diuen cap veritat. Ah, per donar un poc més de dramatisme —i d'utilitat, qui sap—, tal com fan en les peŀlícules, els periodistes els haurien de xiuxiuejar: «Si esteu en perill, amenaçats per algú que vos està mirant o escoltant, toqueu-vos el lòbul de l'orella.» Vés a saber si no salvarien algun polític segrestat o extorsionat per alguna secta partidista.