Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris revistes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris revistes. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de juny del 2026

Devesa d'ensomni

Mentres féem un poc de temps un dissabte de matí, vegent vindre un arruixó d'estiu primaveral, després d'anar mirant per damunt damunt, vaig topar en les estanteries de la biblioteca de Sòria amb la revista Trama&Texturas, editada per l'editorial madrilenya Trama Editorial. La llum, l'espai i el bon ambient del lloc em van decidir a fullejar-la. És una revista sobre el món de l'edició. Hi havia un article sobre José Martínez de Sousa —vaig descobrir que havia mort al gener d'enguany—, que vaig començar a llegir, i poc més, perquè mo'n vam anar, que anaven a tancar.

La vaig encomanar, perquè m'havia interessat eixa lectura sorpresa d'un dissabte de matí. La van dur ben prompte, ja fa uns dies. I he descobert que no és només que els articles em semblen interessants i ben escrits. La cosa que més m'atrapa és que, allà on estiga quan l'òbric, d'ensomni estic llegint en la biblioteca de Sòria un dia de primavera poc abans de deixar-mos ruixar per un núvol de calor passejant pel jardí de l'antiga devesa soriana.

dilluns, 24 d’octubre del 2022

Inèrcia sortosa

Enllaçant amb el silenci mediàtic sobre l'esport practicat per les dones —i tampoc caldria que mos pegaren la vara també tal com fan amb l'esport homínid mascle—, també convindria que els mitjans feren un pensament en relació amb les informacions que donen relacionades amb dones. Diria que la major part són «victimitzacions», a pesar que sembla que pretenguen servir també de denúncia dels maltractaments i crims derivats de discriminació masclista, cosa del costum social.

Per casualitat o per decisió conscient no sé per quin motiu, els informatius d'À Punt 🔗 —i ara no entraré en si parlen aixina o allina— diria que són presentats generalment per dones, cosa que va acompanyada per bona cosa de reporteres de la quotidianitat que fan cròniques —algunes molt encertades en la qualitat de la locució general i periodística— pels carrers del país. I això trobe que deu ser ben rellevant en este sentit.

De totes formes, el camí és llarg i ple de revoltes. Òbric la revista Saó i m'ixen les proporcions següents d'hòmens/dones:

  • Consell de redacció: 14/3
  • Coŀlaboradors fixos: 21/2
  • Coŀlaboradors: 38/3

Quant als qui han elaborat els continguts d'este mes: 25/1. Amb la distribució de coŀlaboradors que tenen, era difícil que donara un resultat més equilibrat. Uf, en l'espai «El mes en 10 tuits» tenen un petit «detall» i mantenen una representació per sexes més equilibrada: 5/3. Si fora pensable, partit a partit, revista a revista, com si ho tingueren previst, podrien mantindre eixa inèrcia sortosa.

dimarts, 13 d’octubre del 2020

Alimentant la humanitat

La revista Mètode (número 106), com quasi sempre, és una de les fonts de dades científiques i saviesa en revisió i evolució constant que m'atrau més com a lector (tot i que em tomba de tos quan òbric el plàstic en què la tanquen; la primera nit la passa al balcó). Este mes també, inclús tocant el tema de l'alimentació, que no seria inicialment molt atractiu per a mi.

Em pega per mirar els crèdits i anar sumant: 39 hòmens i 18 dones, si ho he mirat bé. Recompte els noms de les persones que firmen els articles: 12 dones i 8 hòmens. Vaja, si es toca d'alimentar la humanitat, el tema demana dones.

En els dos números anteriors els articles estaven firmats per 4 dones / 9 hòmens i 6 dones / 11 hòmens. La ciència encara té estes coses.

dimecres, 22 de juliol del 2020

El desús de cada dia

He trobat un moment per a pegar-li una llegida ràpida al Saó del mes de juny. Em pensava que en trauria alguna citació dominical, però preferixc deixar la de Josep M. Bausset —monjo del monestir de Montserrat— com a peça de lamentació de hui:

I això és una anomalia, tot i que passa a tots els pobles del País Valencià. Per això gairebé ho veiem normal. I és que l'Església valenciana, menyspreant la nostra llengua, contribueix al genocidi lingüístic.

La paraula genocidi trobe que està fora de lloc, perquè tampoc hem de situar-mos en un pla on no mos quedarà més que un poc de vergonya ridícula si hem d'acompanyar eixe terme explicant que fins i tot s'estaven passant misses en valencià per la televisió pública valenciana. Crec que ara l'han llevada, eixa missa, i no crec que haja segut per contribuir al desús del valencià en eixe àmbit —encara que tota pedra fa paret... o entropessar, si no vas a espai.

Espere conéixer les dades d'audiència i d'increment de l'ús del valencià derivades de l'emissió televisiva durant l'epidèmia de còvid —se'n faran tesis doctorals, trobe—. De totes formes, supose que serà difícil que hagen fet el milacre de contrarestar la imposició lingüística diària del castellà en cada parròquia del país. Ite, missa est.

dimarts, 3 de març del 2020

Se la veu però no se la troba

El valencià va canviant, l’anem removent com un arròs caldós per vore si li hem d'afegir caldo o trossos, està viu i, per tant, està en evolució constant. La llàstima que el desús de molts de qui el fan evolucionar fa que els canvis mos resulten curiosos o sorprenents als qui estem acostumats a parlar, escoltar i llegir en valencià la major part del dia.

Eixa és la sensació que tinc quan senc parlar en valencià jóvens i no tant jóvens que volen dir «sembla que estiga cansada» però que diuen «se la veu cansada», que es pensen que «faena» és menys correcte que «feina» (¡n'hi han que arriben a dir «feïna»!) i que s’autoesmenen seguint la versió d’una «normativa» utilitzada per a acomplexar els parlants. I això que encara m'estic refent de l'última confusió mediàtica (difosa i raonada per prejuís diversos) que fa que es pensen que una «taula» (de diàleg, de negociació, de debat, etc.) no és tan bona com una «mesa» amb esse sonora perfectament prescindible (i errònia en este cas, d’acord amb els diccionaris actuals).

La proposta informativa i cultural Nosaltres La Veu publica un article de Víctor Labrado, «Del gest al transport» (29.03.2020 em fa pensar en coses d'eixes). I no em pose les mans al cap.

dissabte, 24 d’agost del 2019

Llur mala bava, la d'alguns

Un petit intercanvi de comentaris en la revista Núvol (21.08.2019) arran de l'article d'Isaias Fanlo «Com carregar-se el català (amb estil, això sí)», em servix per a espolsar i difondre un poc les meues neures sobre alguns aspectes de la llengua que pareixen dogmes d'una fe hermètica més que propostes per a afavorir i promoure l'ús del valencià com si fora una llengua que val per a tot, per a desvariar i per a enlluernar:

En el llibre de Joan Coba Femenia Els adjectius possessius: teoria i alguns problemes d'ús (es pot consultar la tesi prèvia en la xarxa), podeu trobar un «estudi aprofundit i clar de la forma llur, des de les perspectives diacrònica, diatòpica, diafàsica i fins i tot romànica amb tota la problemàtica sintàctica que se'n deriva», tal com explica Lluís Gimeno Betí en una ressenya. Gimeno afig:
«Una altra qüestió a analitzar és si el possessiu llatí suus s' utilizava ja en aquesta llengua per a diversos posseïdors, com passa actualment en català i en altres llengües romàniques, entre altres preguntes formulades. La conclusió a què arriba l'autor és afirmativa, i per aquesta raó no ens hem d'estranyar que la generalització dels derivats d'illorum mai no fóra total en català en contrast amb usos dels derivats de suus, amb posseïdor plural, durant l'edat mitjana.»
Sobre este possessiu també és ben interessant la lectura d'una article d'Albert Jané de l'any 2011 en la revista Llengua Nacional: «Notes sobre l'ús del possessiu llur» (localitzable en format PDF en el web de l'IEC). Quant a la resta, estic molt d'acord amb l'article d'Isaias Fanlo, cosa que no evita que em sàpia mal que la pressió discriminant contra els valencianoparlants i en favor de l'ús del castellà siga tan institucional, intensa i persistent com quasi sempre (al País Valencià sobretot), sense que l'estat democràtic haja pensat mai que a «totes les escoles d’Espanya s’hauria d’ensenyar, a més del castellà i l’anglès, el català, el gallec o l’eusquera». Seria un petit canvi amb un objectiu diferent i crec que més positiu que l'actual.

dimarts, 13 d’agost del 2019

Les influències en la xarxa

No tinc massa afició als canals de Youtube —i això que també hi tinc el meu espai on no passen massa coses, alguna merla i el so del vent— ni consulte gens Instagram ni Twitter —i ja fa un temps que em vaig esborrar de Facebook—. Però són espais de comunicació molt rellevants que omplin el nostre temps i fan circular un (im)possible «sentit comú» de l'era digital.
Com que en la revista Núvol (12.08.2019) Clàudia Rius es preocupa per «Internet, els influencers i la normalització del català» i veig que no ho lliga massa amb el «domini lingüístic» terrenal, amb un poc de faena de recerca arribe a oferir unes propostes complementàries:
Teresa Patapum
Nerea Sanfe TV
Frank Surimi
Miss Tagless
El Renao
Paper i píxels
Revista Tredeu
No hi havia a València
Carquinyol
Que l'única referència fora esmentar en un article citat els suposats 10 milions d’usuaris de la llengua m'ha semblat una demostració precisament del que comentava l'autora de l'article: «el panorama digital és clarament un espai en el qual encara hi ha molta feina per fer».

dijous, 4 d’abril del 2019

L'excusa dels polígons

Una zona verda que hi ha prop de l'hospital d'Alzira, a la vora del polígon industrial, al lateral de l'antic edifici de «Blauverd», hi ha carril bici, camí de grava per a vianants i prou de brossa i falta de manteniment. La idea inicial sempre és verda i bonica, però la cosa és si eixa idea és només una excusa o una responsabilitat per al futur.

La majoria dels polígons es veu que es construïxen com a excusa, i funcionen mentres funciona l'excusa: l'enriquiment d'uns quants, la faena d'uns molts que viuen (o sobreviuen) a canvi d'arriscar la salut i les hores de vida, la maximització dels beneficis a canvi de degradar el medi ambient... L'empresa capitalista d'explotació, vaja.

En tot cas, aprofite els fruits de l'excusa, i encara, si els pareix, m'ho podrien retraure. Lligc coses sobre els antievangelis —els Toldot Yeixú (o Toledot Iesuz, segons Manuel Forcano en la revista Enrahonar)—, sobre Boeci, Maimònides... Mig al sol, mig a l'ombra de les mèlies, amb l'airet fresquet que fa estos dies.

dimecres, 7 de novembre del 2018

Contumaç i impenitent

El company Jordi Palou, que entre altres activitats duia avant la d'elaborar l'InfoMigjorn, diu que s'ho deixa, que si algú se'n vol fer càrrec. No sé si haurà trobat relleu, cosa difícil en una activitat que em sembla que tenia molta faena i cap remuneració. Em costa fer-ho, però cal anar comprovant regularment els enllaços als webs de la xarxa, perquè no és tant que canvien de lloc, sinó que deixen de funcionar o que desapareixen.

Tenint en compte el context i el material amb què treballem, estem envoltats d'estats glotòfags i, en conseqüència, tenim una llengua sotmesa a uns drets i uns usos lingüístics crepusculars, no és estrany que el marejol de l'espai cibernètic estiga sotmés a les mateixes tendències lingüístiques actuals vigents en la societat.

Algú continuarà movent la pedra cap amunt, però sabem que totes han de caure i, per tant, no podem esperar que puge a soles si no en som prou per a tirar-la cap amunt. Hui estic convençut que el mite de Sísif té una bona explicació. Trobe que cal ser molt contumaç i impenitent per a ser evitern.

Sort que he eixit a córrer amb el poc de solet que fea: 07:11 + 07:04.

divendres, 23 de març del 2018

Molta serena

M'arriba la revista Mètode d'este semestre, que du en la portada el títol «Narrar la salut». L'estenc al balcó per a llevar-li l'olor que no suporte de no sé què que m'ofega (no aclarixen amb quin paper la fan). Me s'oblida i es passa la nit a la serena, amb el vent que fa i les pinces posades. Aguanta. I em resulta molt bé el descuit. A l'endemà no fa quasi olor. M'entere per les notícies de la decisió del jutge que empresona polítics catalans a tort i a dret. Pense que demà serà bon dia per a pensar analogies —¿la justícia ha de ser més espanyolista que democràtica?; ¿un estat és més estat que democràcia?—. Molta serena caldria ací.

divendres, 15 de desembre del 2017

Ventilació imprescindible

Arriba la revista Mètode, excel·lent en tantes coses, però que, quan la trac del parquet de plàstic en què te l'envien, continua desprenent una olor petroquímica insuportable que m'obliga a deixar-la una nit oberta en el balcó ventilant-se. Els ho he dit alguna vegada, però no m'han respost mai. No sé quina classe de paper deuen fer servir, però diria que convindria millorar-ho.

Per a ventilar-me jo també de la setmana laboral i sindical, me'n vaig a volar un poc al riu. Ho faig més llarg (50:03): 14:34 + 15:07 + 15:18 + 05:04. I a rastrons vaig repassant les inconseqüències interessades que ha hagut de llegir estos dies. Hi ha qui sap com s'ha de fer bollir l'olla: com menys arguments té, més indignació exhibix. La qüestió és saber-ho detectar i contindre's.

Estornells pasturant i parelles de merles que em miren passar i no s'espanten. El riu em deixa més baldat que relaxat.

divendres, 8 de desembre del 2017

Picaports pasturant

M'he firat una tauleta Fire d'Amazon. No té configuració en català i la deixe en francés perquè no me se perga el costum. Sí que permet tindre el teclat, els suggeriments d'escriptura i la revisió ortogràfica en català. Hi ha una diferència respecte al francés que no sé si deu haver segut induïda per la interferència espanyola: l'apòstrof apareix en el teclat numèric i no en el teclat de lletres.

A banda d'això, em sembla que és un trastet aconseguit, a bon preu, amb algunes mancances de connexió, segons alguns comentaris que he llegit (no té HDMI) i sense Google Play d'entrada, però que s'hi pot instal·lar fàcilment. I això faig: ja tinc el Blogger, el Drive, el diccionari de l'AVL... Poc més li posaré, que la volia per al maneig documental de l'activitat sindical: gastava un Kindle, per em resultava poc àgil a l'hora de localitzar res.
I amb un suport per a mòs i tauletes de bambú d'Ikea i la llapissera Jot Pro d'Adonit —per a teclejar sense el corrunxet—, la cosa pareix que funcionarà.

Ha fet un dia de ponentada i no m'he enterat de si ha passat res d'interessant. M'ha arribat el llibre Els estranys de Lluís Garrigasait, per la subscripció a Núvol, i esperava poder-me'l llegir, perquè no arriba a dos-centes planes, però també és possible que em distraga amb qualsevol mosca que passe, com ara vegent com pasturen els picaports (Plegadis falcinellus) per l'albufera, prop de Cullera. I les gavines marejant-los i llevant-los el menjar del bec.

dilluns, 3 de juliol del 2017

Enveja matemàtica

Hauríem d'haver tingut una formació més intensa i àmplia en matemàtiques. Jo les vaig abandonar com a assignatura en segon de bup, tot i que no les he abandonades mai del tot. Ja me s'ha oblidat prou el càlcul d'àrees, no recorde haver aprés res sobre els sinus, el cosinus o la cotangent. Ni tan sols recorde si els trens que eixien en sentits oposats arribaven a trobar-se mai en algun lloc.

Em sembla que l'única cosa que me s'ha quedat, a banda de la resolució «per intuïció» d'alguns problemes, és la idea que la ciència hi ha de recórrer sovint, tant si es tracta de xifres com si es tracta de mantindre la consistència i la coherència en les matèries d'estudi. Per exemple, un cas que m'estic trobant en una altra lectura: no servixen de res els percentatges que superen cent, ¿oi?

Ara mateix m'estic llegint el número 93 de la revista Mètode. Estic descobrint tot un món paral·lel al que habitem en el dia a dia. És el mateix món, però descrit en una altra llengua. Més que això, una llengua i molta voluntat d'encert. No ho hauríem d'abandonar mai.

dijous, 25 de maig del 2017

Relax per a un viri

Un cosí meu necessitava centrar-se i se n'ha anat a unes jornades de meditació i relax a Tarragona. És el cosí que em va deixar el Kybalion. Era evident que el meu cosí necessitava alguna cosa que el centrara, que li llevara o li alleujara el nervi. Ja en tenia massa de menut —era un viri, que dirien ma mare o ma tia—, però es veu que l'edat no li l'ha calmat. Espere que li faça efecte.

Si no, em sembla que li deixaré el número 92 de la revista Mètode, on podrà trobar coincidències amb alguna de les coses que diu el llibret dels hermetistes americans, però amb un afegit de dades i experiències científiques que fan un poc més creïble qualsevol fantasia que tingam sobre un món que, sí, sovint resulta inquietant, estrany, fantàstic, aŀlucinant, però també el podríem fer d'una altra manera. I com que no ho fem, ja entrem en l'absurditat humana, que trobe que no s'analitza en este número de la revista.

dimecres, 2 de març del 2016

Traducció d'oïda

Apareix en la revista Mètode la suposada expressió valenciana «de sentides» en «L'estrany cas del guaiac». Com que l'havia sentida mai, faig una cerca però no la localitze. Llavors, agarre el Salt 4.0 i traduïxc «de oïdas». ¡Aquiriqüè!, apareix eixe «de sentides». Provaré a dis-los-ho als de Mètode, perquè la revista està molt bé i uns detallets de mala traducció d'eixe tipus no haurien de passar el control de qualitat. I continue amb la mosca Drosophila subobscura, que està vist que estarà ben ampla per tot el planeta quan desaparegam.

dilluns, 10 de novembre del 2014

Sense «presència»

Em done de baixa de la revista Presència. Fa temps que ho hauria d'haver fet, més d'un any, crec, quan van canviar els continguts i van desaparéixer precisament els que més m'interessaven. Després van canviar el format i el paper. Un desastre per a mi. Em sap mal, però no acumule la revista per vici, sinó que m'agradava pels continguts, sobretot literaris i lingüístics. I van deixar de tindre «presència» en la revista sense més explicació. Llàstima.

dimecres, 6 d’agost del 2014

Absència futura

He de recordar que vullc reconvertir la meua subscripció al setmanari Presència en alguna altra cosa. Amb tot, entre en el web d'El Punt - Avui i me se fa quasi insondable gestionar la meua subscripció. Tenen molt a millorar en això de la xarxa. Al final supose que ho faré a través del correu electrònic i anuŀlant la domiciliació bancària.

Des que va canviar el format del paper, abans fins i tot, quan va eliminar les seccions que més m'interessaven quan tenia el format de revista, ha deixat de tindre massa sentit per a mi. A voltes ni tan sols la fullege ja. Per contra, abans sabia que tenia pendent la lectura de l'article de Joan-Lluís Lluís, i sempre en llegia uns quants més de la resta de coŀlaboradors. I un dia, sense cap avís, la revista es va fondre i em va deixar fora. A pesar d'això he aguantat més d'un any, però ja n'hi ha prou, que el munt de paper me se fa muntanya.

dijous, 19 de desembre del 2013

Els formats de la Revista de Llengua i Dret

La Revista de Llengua i Dret (van pel número 60) va modernitzant-se des que va deixar d'eixir impresa. També han obert un bloc. Pel que fa a la modernització de l'edició, inclouen els formats pdf i epub. La llàstima és que el primer, en lloc de tindre la grandària de la revista impresa té la grandària d'un A4, amb la qual cosa he de continuar fent proves de conversió de formats fins a aconseguir que aparega més o menys correctament en el Kindle. L'altra mancança que li trobe és que no tinguen una versió completa de la revista en els dos formats. Està bé anar triant articles, però també està bé tindre-la tota completa havent de fer només una descàrrega.

De moment, trobe que la millor conversió cap al Kindle s'aconseguix convertint l'epub en pdf. Ho he fet amb un conversor en línia (Online-convert). Més avant miraré si el Calibre trau resultats més bons.

divendres, 6 de setembre del 2013

Si parlem en valencià...

Diu Pere Maria Orts en l'entrevista que li fa Víctor Maceda en El Temps (núm. 1.525) que un «catedràtic de l'avl» va escriure a l'iec per a consultar-los com posaven allà l'article dels topònims, si en majúscula o minúscula. La cosa és que està indignat el bon home perquè diu que els de l'iec van contestar en castellà.
Bé, no sé quin grau de versemblança té l'anècdota, perquè en tots els llocs hi ha destrellatats, però sí que em resultaria realment sorprenent que calguera escriure'ls als de l'institut per a conéixer un criteri que qualsevol llicenciat de filologia catalana coneix des de fa anys i panys. Més encara, l'acadèmia disposa d'un bon grapat de tècnics lingüístics —amb Josep Lacreu al capdavant— que podrien respondre a eixa qüestió amb molt de detall, si és que un «catedràtic» no sap on localitzar eixa informació —en paper i en la xarxa.
D'altra banda, no deixa massa clar Pere Maria Orts —que supose que coneix el cas perquè li ho degué contar el remitent del preguntat— si el «catedràtic» es va adreçar en valencià a l'institut, perquè tampoc m'estranyaria que —en tots els llocs hi ha destrellatats i també amb càtedra— que ho haguera fet en castellà, atés que hi ha qui aplica la idea que els escrits que han d'eixir del País Valencià s'han d'escriure en castellà.
En fi, una entrevista molt sucosa, que inclou la demostració expressa de Pere Maria Orts que no cal ningú més que u mateix per a aconseguir que el valencià deixe de ser útil per a res:
Si conec algú que sí que ho fa, parlem en valencià. [...] Si una persona m'escriu en castellà, jo li conteste en castellà, i si algú ve a casa i em parla en castellà, primerament li parle en valencià, però si veig que continua parlant-me en castellà, me'n passe de seguida. No em cau bé allò de parlar en dues llengües distintes.
Les xitxarres tenen una idea ben diferent de la qüestió.


  • Pel riu, mig malament: 13:13.

dijous, 5 de setembre del 2013

Cherchez el compte bancari

Dos diaris endarrerits i el de hui. A més, un El Temps devorat amb fruïció i, també, espant, sobretot per l'extensa entrevista a Pere Maria Orts, que el retrata bastant i mos deixa retratats com a país. Hi ha poques casualitats inexplicables en la història i el cas del País Valencià —del regne, si vols— només és una excepció si pretens no entendre-ho, si et sents més còmode en el victimisme.

No mos ha fallat el talent ni el model de democràcia ni, després, l'estat de benestar aquell al qual no vam arribar a mai, sinó que hem comés errors personals que han tingut conseqüències coŀlectives. Eixos errors no porten a cap suïcidi o a l'hecatombe, perquè el món continua girant, sinó al que es suposa que no volíem —és un supòsit poc encertat, clar—, a un nou feudalisme, una societat de senyors i serfs, a l'estat i a la caritat privats.

¿Que volem res diferent? Sí, però pitjor també, pretenen els qui en trauen benefici. Madrid 20020 o la fórmula 1 valenciana, testos i olles. Cherchez el compte bancari.