dimarts, 30 d’abril del 2019

Ocells estadístics

Les explicacions per als resultats electorals s'han de prendre a petites dosis, perquè les dades són un poc un tobogan d'alegries i temors. Els gavians, les gavines, els falciots, fins i tot les corbes que passen arran d'aigua, tot són resultats electorals en viu.

En lloc de pensar-hi més, ja que hi ha poc a rascar i a esperar, tant si repetixen uns com si en vénen de nous, complete la distribució estadística d'ús lingüístic dels diputats valencians en les Corts. Si més no, podem pensar que en la primera legislatura hi havia 29 diputats que parlaven en valencià; en la passada, la novena, n'han segut 32. Segur que el país deu anar un poc aixina, amb vol de corba marina.

dilluns, 29 d’abril del 2019

Neverending

En el full d'estils del tema HipWords (versió fillola adaptada per al bloc fdt), es veu que la nova versió del Wordpress havia provocat un canvi en el resultat d'una línia, que fea que no es vegera el títol de la primera fitxa del bloc.

Després de provar a fer altres canvis i mirar pàgines, no aconseguixc que aparega eixe títol de l'apunt més recent del bloc. Per casualitat, canvie el text de la línia sense saber massa bé per què i aconseguixc fer-lo aparéixer. Canvie l'ordre del final de «none» a «block»:

.infinite-scroll.neverending .site-footer { display: block }

Ha segut un canvi un poc com els resultats electorals, tocant un poc per ací i per allà sense saber què sí o per què no, els votants han salvat els països, el valencià i el català. I l'ànim, perquè Takse s'ho vea tot negre, que mos tancaven tv3 i, ja posats, també les Corts. En tot cas, ací també hi ha un «neverending» de patiment, perquè ara toquen les del més que ve, locals i europees. A València, de moment, no tot són flors i violes, però van bé els carrils bici i els 94.352 vots de la ciutat de València per a les Corts l'han posat en la primera posició (amb un 20,88 %). Com diu el codi, que no s'acabe ahí i que pugam avançar un poc més per eixos carrils ideològics.

diumenge, 28 d’abril del 2019

Cita dominical / 545: Joan Garí Clofent

https://www.diarilaveu.com/demà.
Com menys idees, més banderes; com més poca vergonya, més banderes; com més interessos ocults, més banderes.
Joan Garí Clofent, «Demà», Diari La Veu, 27.04.2019.

dissabte, 27 d’abril del 2019

La responsabilitat del vot

Solem desconéixer les dades reals i els fets certs, no comprovem mai prou, no revisem les comprovacions prèvies o les exposem a la crítica. Hi ha qui està convençut que les seues idees i sentiments, com que els té i li'ls dicta l'enteniment, són realitats o certeses. Per tant, per a evitar desequilibrar el seu sistema d'estereotips i prejuís, bandeja el dubte, el contrast de dades i de les experiències.

No podem acudir a tot, és cert, però això no hauria de ser una excusa per al fanatisme o el dogma, sinó que hauria de ser una finestra mental oberta a l'exterior, a les possibilitats, al canvi. I també a la confirmació, és clar, perquè és possible que algunes de les idees que acumulem, derivades de la nostra experiència, siga correcta. La percepció de la realitat sempre proveïx d'una part de raó.

En el camp de les eleccions democràtiques que mos afecten i mos tocaran els nassos durant un temps més, no està bé que mos facen creure —perquè aixina ho expliquen— que estem elegint directament amb el vot la persona que serà presidenta del govern espanyol o presidenta de la Generalitat. Tant Mónica Oltra com Nathalie Torres o Belén Bachero i la resta de diputats que ixquen elegits, poden ser presidentes de la Generalitat. I per al govern espanyol, fins i tot pot ser elegit alguna persona que no siga diputada (tal com s'ha esdevingut amb Pedro Sánchez).

Si cultivàrem la idea que la informació ha de ser correcta i rellevant, podríem combinar les preferències ideològiques amb un poc menys de palla i confusió. Si evitàrem els lideratges personalistes, podríem recordar que tots els representants que ixen elegits per a diputats i diputades poden ser presidents d'eixes institucions. Els elegim diversos i haurien de poder explicar les seues decisions polítiques i de gestió individualment, assumint les responsabilitats dels encerts i els errors. I els ciutadans, per tant, sabríem que mosatros mateixos, com a ciutadans individuals d'una societat democràtica —i no tan sols com a massa informe— tenim el poder i la responsabilitat del vot, i la possibilitat d'exigència davant de cada servidor públic. La democràcia no hauria de ser una extensió del futbolerisme.

divendres, 26 d’abril del 2019

Les eleccions estranyes

M'acabe d'enterar que, segons comenten Takse i algú en la televisió, la ciutadania no sap que en la votació al senat pot triar tres candidats en total de partits polítics diferents. Em sorprén, perquè és suposa que la votació és el ritual democràtic més senzill i més transcendent. És un acte simple en què hi ha dos versions de vot: al parlament, tries una llista d'un partit; al senat, pots triar fins a tres persones del conjunt de persones que apareixen en la papereta i poden ser del mateix partit o de partits diferents. I això ja anava aixina des de la primera volta.

Cert que la majoria són desconeguts o pareixen despenjats de les altres llistes, però això mateix hauria de permetre innovar o atrevir-se a prendre decisions variades pensant realment en la capacitat de les persones proposades. O en la incapacitat, que en coneixem casos, per tal d'evitar-los.

Me'n vaig a pegar una volta pel riu, pensant en la capacitat de moltes persones per a votar contra els interessos comuns (inclosos els propis), tant si es tracta del benestar social com del medi ambient. Prou constant hui: 06:59 + 07+02.

dijous, 25 d’abril del 2019

Cadenes de codi abstrús

Enregistre la meua primera macro amb el Libre Office. Un èxit i un petit desastre alhora. Fa el canvi que li demane, però resulta que la versió del Salt incorporable al processador de text no fa cas. Canvia «la jefa» per «el cap»; la macro preventiva prèvia canvia «la jefa» per «la cap», però el Salt continua posant «el cap». I, per ara, em sembla que no puc modificar la programació del programa de traducció. Caldrà mantindre la marca cridanera en Word:

Call bescanvi ("el cap ", "l[a cap ")

Eixa ordre activa una macro de canvis genèrica (bescanvi) que simplement fa que es substituïxquen les dos cadenes de text que li pose entre parèntesis. Afigc un claudàtor a la paraula per tal de crear un error ortogràfic o una marca que faça més visible el canvi.

Pareix que no hi haja «macros» en la vida, però n'hi han, són els estereotips i el prejuís. Llàstima que el codi per a canviar-los i millorar-los no siga tan «clar» com toquetejar el Visual Basic. Ah, abans de descobrir cada quatre anys els debats i programes electorals, hi hauria d'haver oficines objectives i professionals que comproven els errors dels codis aplicats fins ara. El medi ambient, per exemple, està ben esdernegat, però no hi ha ni una placa solar en les Corts.

dimecres, 24 d’abril del 2019

Sense lluïment

No sé ja què buscava ahir, però vaig topar amb l'entrevista censurada per Vicent Satorres, antic subdirector general de Política Lingüística: «L’entrevista censurada de 'Què ens passa valencians!?'» (Diari La Veu, 04.06.2015). Pareix que era ahir, però han passat quatre anys i els que han vingut després no l'han fet bo, perquè era difícil, però tampoc és que s'hagen lluït massa. De fet, s'han mostrat en molts casos mancats de cap projecte clar i fonamentat, com ara en l'anuŀlació del teletreball, els canvis en la situació funcional i laborals dels tècnics lingüístics, l'elaboració de protocols de gestió lingüística, la proposta de criteris i més coses.

És una llàstima que el poder de millorar el funcionament i les condicions de l'administració pública en este àmbit es malbarate d'eixa manera. Les ocasions es donen més sovint del que pensem, perquè sovint es tracta d'impulsar, dirigir i facilitar les iniciatives personals de molts funcionaris i funcionàries. Els efectes i els fruits positius de les iniciatives personals s'haurien de valorar i canalitzar, en lloc de malbaratar periòdicament el bagatge de coneiximents i pràctiques a força de frustrar i coartar la faena del personal de l'administració pública. Certament, abans era pitjor, però vam votar per a eliminar la censura i les mentires polítiques afegides, tot i que segur que pensàvem que votàvem per alguna cosa més.

En fi, qui no és consola és perquè no mira els noticiaris ni les hemeroteques. O els debats electorals.

dimarts, 23 d’abril del 2019

Roses roents

Este matí, rosa de paper, com dia l'Estellés, que hui toca. Millor això que educar els xiquets en la violència contra el mal o contra els independentistes, si és que a Coripe opinen que això és el mateix: sempre que siguen catalans, no crec que cremen una figura de Sancho Gracia fent de Curro Jiménez.

Mentres fuigc un poc de la rabiosa actualitat —que seria la campanya electoral— passe per la tv3 per a la ració de juí del Suprem espanyol de hui. Com que ho mire a Els Matins de Lídia Heredia, tope amb el llibre de Mireia Sallarés: Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Mire la seua pàgina en la Viquipèdia, i amb això vaig cap a Jill Goldmilow, que és el punt que em fa arribar a Antonia Louisa Brico, pianista i directora d'orquestra que desconeixia i que es veu que degué tindre una vida intensa i de lluita pels drets de les dones en la música. Aprofite i faig algunes millores d'edició en la pàgina.

Veig en Spotify que hi ha algunes gravacions de música clàssica en què Brico dirigix l'orquestra. Demà les escoltaré.

dilluns, 22 d’abril del 2019

El desús accessori

Un company de debats ideològics sobre la normativa de la llengua abandona Taula de Filologia Valenciana perquè algunes intervencions en un debat de la llista de l'associació li generen una «incomoditat insuportable». Ell proposava que l'associació fera algun article sobre, segons comentava, el fet que el Partit Popular de la ciutat de València haja assumit una normativa lingüística que no és l'oficial de l'avl. Em sembla que la seua proposta no va tindre el suport que ell esperava.

No sé per què es va sentir incòmode, però ho entenc. Encara que no m'havia enterat d'eixa novetat política, també em violenta periòdicament que una part del Partit Popular valencià estiga interessada a polemitzar contra l'ús del valencià —i, en conseqüència, estiga sovint fent propostes per a mantindre la imposició suposadament tranquiŀla i pacífica del castellà—. La qüestió és que, si hem aprés que la cosa és faŀlaç i periòdica —no tenen més interés que moure la polèmica i continuar el desús accessori de la llengua—, també podem entendre que hauran aconseguit el seu objectiu quan, els contraris a eixes posicions, donem aire a eixes trifulgues.

Mentrestant, l'ús de la llengua —parlada, escrita o llegida— recula. Mos encabotem en eixos debats i perdem de vista que el model no fa la llengua, que la normativa no fa la llengua. Ben al contrari, el moll de la cosa és que la llengua ha d'usar-se, ha de ser la transmissora de les idees i de les passions, de la ficció i de la notícia veraç o falsa, dels debats sobre economia i física quàntica —en deuen quedar alguns que compartiran la frase atribuïda a Suárez—. Si l'ús del valencià fóra la premissa protocoŀlària i habitual, segur que també estaríem debatent cada tres setmanes quins canvis fem en els accents diacrítics o en la morfologia verbal, però seria un entreteniment per a tècnics, un tràngol per a estudiants i un motiu més de vivacitat expressiva de la llengua.

diumenge, 21 d’abril del 2019

Cita dominical / 544: Mercè Barceló Serramalera

Mirant la persecució de les idees.
Una Constitució democràtica com l’espanyola contempla en el seu marc que es puguin defensar projectes completament oposats a la mateixa Constitució. Per tant, perseguir unes determinades idees en nom de la unitat d’Espanya com si es tractés d’un metadret fonamental, d’això se’n diu judici polític. Perquè s’estan, claríssimament, perseguint idees polítiques. Això és un judici a l’independentisme. I s’està fent servir com a escarment.
Mercè Barceló Serramalera, entrevistada per Manuel Lillo en El Temps, 16.04.2019.

dissabte, 20 d’abril del 2019

La merla que torna

En el meu cas, m'enyore que som també la biblioteca que creem. Repasse el llom d'uns llibres que va comprar ma mare: «abedul-centeno, centrárquidos-granado, granates-perídoto, períodos-zumaque». Tota la natura de l'època per als xiquets. Una traducció d'una obra nord-americana un poc adaptada a l'Espanya dels setanta del segle XX.
Mire la merla que ha fet niu prop de casa, però en l'enciclopèdia només apareixen les aquàtiques i les americanes, que són més lluïdores. La natura que imaginem amb els llibres posa la realitat al lloc. La merla fuig, però torna. Els llibres se'n van i no tornen mai a ser els mateixos.

divendres, 19 d’abril del 2019

Oratge amb ocells

Fa mal oratge, més que a l'hivern. Per la marjal passen els falciots, les gavines i els picaports de bec endoblegat. Una merla s'amaga de la pluja baix dels pàmpols verds i preciosos d'una parra americana. Deu estar fugint també de la discussió sobre el debat electoral. Un espectacle prou inútil si ho comparem amb les entrevistes de Mònica Terribas, Lídia Herèdia... Ah, i la de Tim Sebastian al ministre Borrell. Oronetes, també n'he vist.

dijous, 18 d’abril del 2019

Pel que fan, no pel que proposen

Coincidixen en la bústia la revista L'Illa de Bromera, el butlletí d'Aministia Internacional i els enviaments de propaganda electoral. La cosa és que em sobren tots el fullets de propaganda en paper i, d'amunt, el de Ciutadans va tancat dins d'una funda de plàstic: això parla molt de la seua idea de la protecció dels oceans i la millora del medi ambient en general. En canvi, el butlletí d'Aministia Internacional anava dins d'una bossa de plàstic «100 % compostable». Es veu que hi ha qui se les pensa totes, fins i tot per a intentar fer les coses bé.

Com que la revista de Bromera també porta funda de plàstic, però no diu que siga compostable ni ecològica ni res, els proposaré que seguixquen l'exemple d'Aministia Internacional en això. Als d'Amnistia ja els vaig dir que els donaria més suport si feren més coses en valencià. Pensant-ho bé, Bromera i Aministia Internacional podrien ajudar-se complementàriament.

Pel que fa a Ciutadans, bé, la política els definix pel que fan, no pel que proposen —refent la cita de Captain Fantastic.

dimecres, 17 d’abril del 2019

Pantalles sense tinta

La tinta electrònica avança, però molt a poc a poc. Es veu que el negoci està dóna prou en l'estat actual i no apareixen les evolucions que fa molts anys que sentim que serien possibles, fins i tot una pantalla per a l'ordinador amb tinta electrònica. No res, que no arribe. Mentrestant, perc un poc de temps comparant el Boox Note 10.3 i el nou Likebook Mimas 10.3. El primer està disponible i l'altre acaba d'eixir, aixina que, encara que el més nou (Likebook) tindrà alguna millora, caldria esperar si mos volem decidir per la novetat. Però això sempre és igual, com més esperes, més nou... O no cap, que també és un estalvi.

Veig que fan moltes més coses que el Kindle, i algunes fins i tot em podrien ser útils, com ara subratllar els PDF o escriure notes (en els mateixos documents o a banda). Inclús escriure amb un teclat extern connectat per Bluetooth. I no descarte que això de dibuixar puga tindre alguna gràcia. Vorem.

dimarts, 16 d’abril del 2019

S'encén

En algun m'he descuidat intentant apanyar un endoll i s'ha cremat Notre Dame de París, ha mort Neus Català —hi ha un llibre de Carme Martí amb iŀlustracions de Paula Bonet—, els guàrdies civils i els policies espanyols han continuat inventant-se, amb el suport dels fiscals, una pàtria excloent i una tasca delictiva contra els drets de tots, hi ha dones en política que mostren que són capaces de ser tan mentiroses i malintencionades com els interessa partidistament —és a dir, igual que els hòmens habituals—, busque panses ecològiques per no en trobe que no vinguen de Turquia o Xile, uns turistes amb suposat interés per l'ecologia van als paradisos naturals amb avió. He pogut posar l'endoll i fer funcionar l'aparell. Toca.

dilluns, 15 d’abril del 2019

L'amnistia lingüística

M'escriuen de la botiga d'Amnistia Internacional perquè hi pegue una mirada a vore si hi ha res que em fa goig. Hi hauria samarretes, llibres i altres coses que és possible que m'agradaren si no fóra... Sí, exactament, que no tenen quasi que res en valencià: casualment, un còmic infantil sobre Sant Jordi. I no he vist res més en valencià. Totes les samarretes, tasses i coses que més o menys siguen reinvidicatives dels drets que promou l'organització, les tenen només en castellà, web inclòs. Per contra i amb la mateixa intensitat pels drets, Òmnium Cultural sí que permet un poc d'amnistia lingüística.

Responc als d'Amnistia per a assenyalar-los la incoherència d'eixa pràctica comercial i poc solidària amb els drets que es suposa que promouen i la llàstima que m'excloguen lingüísticament, cosa que fa que no puga contribuir un poc més amb l'organització. I bé, amb això compense el fet de no anar massa sovint a les manifestacions on proposen coses que ja m'agradaria, com ara la de dissabte passat en València.

diumenge, 14 d’abril del 2019

Cita dominical / 543: José Manuel Romero

Mirant el nacionalisme criminal.
Quan a Eugenio Pino (Madrid, 1952) li van demanar en el Congrés dels Diputats què faria per Espanya, va respondre lacònic: «Tot». I quan els diputats van insistir: «¿Què és tot?», Pino es va repetir: «Tot». Sense dir res, Pino va dir molt. La seua afirmació taxativa era quasi un reconeiximent del que sospitaven alguns dels diputats de la comissió d'investigació parlamentària.
«Las cloacas del Estado, bajo la lupa judicial», José Manuel Romero, El País,, 07.04.2019.

dissabte, 13 d’abril del 2019

Sense gracietes còmiques

Li propose a Takse que llija el còmic L'àrab del futur de Riad Sattouf. A pesar que no li agrada el mareig d'haver de combinar el text amb els dibuixos li dic que no haurà d'analitzar i entendre les convencions humorístiques o dramàtiques de la part gràfica, que tot s'entén en el text i que el dibuix en este cas és documental i servix per a aportar un poc d'èmfasi amb eixe complement visual i artístic de l'autor, sense les gracietes més o menys còmiques habituals. L'agarra i va llegint amb interés, sense problemes de concentració.

Me n'ixc, sense ganes però intentant posar-ho voluntat, a fer el circuit de muntanya, amb sol i airet fresquet: 14:28. Hi havia gent passejant amb gossos. Unes quantes voldritges, xatracs o gavines d'albufera (Sterna hirundo) o pot ser que siguen xatracs becllargs (Thalasseus sandvicensis), escaroten la vora de la platja.

divendres, 12 d’abril del 2019

Assaborint l'absència

Estem assaborint l'absència d'activitat parlamentària, unes poques resolucions, unes validacions de decrets i poc més. Mos preparem per a la reentrada postelectoral repassant i refent criteris, la millora de macros, canvis i ampliacions de blocs amb fitxes, tota la faena tècnica rutinària que hauria de fonamentar la tasca professional de la institució. Els informàtics busquen virus, mosatros busquem paraules, sintagmes, locucions, tot això que quasi dóna un sentit als discursos polítics.
La farsa parlamentària té estes pauses cada cert temps i convé aprofitar-les per a recuperar la sensació que l'ètica professional té algun sentit i sorprendre-mos de continuar creguent-ho.

dijous, 11 d’abril del 2019

Jocs de caràcters

A voltes el problema de les pàgines que fem per a penjar en internet són els navegadors. Es veu que cal incloure ordres específiques per a que funcionen d'acord amb el que volem. M'estava calfant el cap en la revisíó del Multicerca amb això dels jocs de caràcters (codi charset), entre l'utf-8 i l'iso-8859-1 i no sabia massa bé com ajustar això, perquè la cosa era que en l'ordinador on estava amb el navegador Internet Explorer no hi havia manera de quadrar-ho. Quan he canviat d'ordinador i he provat amb el Firefox he vist que el mateix codi html funcionava correctament.

Per tant, quan torne a l'altre ordinador, provaré a fer-li alguna adaptació específica, no sé si serà prou amb accept-charset o caldrà fussar un poc més.

dimecres, 10 d’abril del 2019

Les proves

Gràcies a l'espai de proves de codi que oferix W3Schools en el seu web, resulta molt simple comprovar si el codi html o javascript que estàs toquetejant funciona. Tenint en compte com funcionen l'internet i els servidors que utilitze, em passava hores mirant de canviar algun trosset, penjant-lo en el servidor, comprovant si funcionava... I sempre esperant la resposta, esperant que no es penjara el servidor, que no estigueren fent un manteniment o coses semblants.

Això de poder fer proves abans d'actuar, de decidir, d'implantar, de fer efectiva alguna acció, és una cosa que sabíem que existia, perquè tant des de menuts com en el procediment científic hem aprés a utilitzar eixe procediment, però en la realitat de les nostres faenes i activitats massa sovint mos fan botar-mos la fase de la prova. I no estic pensant només en el juí del Tribunal Suprem contra els independentistes —on la fase de prova està resultant ridícula, si no fóra que és molt greu que això ho facen fiscals i tribunals—, sinó també en moltes altres decisions que mos han dut a guerres, crims brutals o tortures contra persones i animals, fins al punt de malmetre globalment i estúpidament el medi ambient general.

Vam encendre el primer foc, però no vam comprovar mai si convenia tindre'l apagat més sovint. No sé si l'internet arribarà a temps de resoldre-ho.

dimarts, 9 d’abril del 2019

L'esmena judicial

Diuen que es desunfla el globus del juí del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents polítics i socials independentistes. Però també diuen una cosa que deixa molt malmesa la percepció ètica que hem de tindre d'eixos magistrats: la sentència s'ha d'ajustar al fet d'haver-los tingut més d'un any tancats en presó provisional. Perquè els jutges es veu que no són capaços de corregir errors propis pel seu compte, es veu que ha de vindre alguna «instància superior» judicial o divina que els esmene la plana.

Això sí, es veu que només els esmena la plana de la sentència, però no els fa responsables d'haver-se cregut que havien de sobrevolar el dret per a salvar la seua pàtria imaginària comuna i indivisible.

dilluns, 8 d’abril del 2019

Solucions inesperades

El primer mosquit de la temporada: tigre, trobe, per les franges blanques i negres de la pates. Es veu que s'han fotut els que fins ara eren comuns. De ser cosa de la campanya política, de la unitat de la nació, de la independència del país o del canvi climàtic. Per sort he vist en un vídeo que la Coca-Cola alleuja les picades dels insectes. I encara resol un fum de manualitats més, des del rovell i la calç fins a la neteja de la manisa. El mosquit tigre i la Coca-Cola són un poc el símptoma de la política. Hi ha problemes que no voldríem, però que no evitem, i solucions inesperades.

diumenge, 7 d’abril del 2019

Cita dominical / 542: Chama Najmi

Mirant el món migrant.
Si la gent no s'ho pensa dos voltes abans de jugar-se la vida en la mar, és perquè ja no hi ha vida en terra.
Chama Najmi, «Para frenar la inmigración», Cartas a la Directora, El Paíz, 30.03.2019.

dissabte, 6 d’abril del 2019

Panses de la Marina

Passem per la Tira de Comptar, eixe mercat de carrer que hi ha a la plaça de Tavernes de la Valldigna de València. Les eleccions són una inquietud per al manteniment dels canvis positius que hi ha hagut durant esta legislatura en la ciutat, que no han segut canvis excepcionals o revolucionaris, però sí que han tingut una intensitat i un efecte apreciable en la vida ciutadana. Podem pensar en el carril bici, els colecamins, la reducció del trànsit, la conversió de carrers per a vianants, la recuperació dels refugis de la guerra civil...

Encara hi ha molt per fer. Esperem que la ciutadania pretenga continuar —i aprofundir— per esta via. I que les runes i les ruïnes (àrabs, romanes, medievals o modernes) vagen transformant-se en espais de cultura, ciutadania i millora del medi ambient. Són necessitats fonamentals que no pareix que puguen ser simplement opcions alternatives. No entenc per què l'agricultura pot ser no ecològica. Trobe que d'ara en avant, llevat que vullgam convertir-mos en zombis, hem d'incorporar les energies renovables, l'aire respirable, l'aigua neta, el soroll ambiental del vent i els ocells.

Els xics de la tira tenen bledes, colràvens, bròcolis, les últims carxofes de la temporada. Ecològic i deliciós. Per contra, no trobe panses de la Marina en el supermercat i me s'estan acabant. Les que diuen «ecològiques» les porten de Xile. Haurem de continuar buscant. Són eleccions que hem de fer.

divendres, 5 d’abril del 2019

El relax del codi

A mitjan matí ha arribat el relax: he pogut adaptar un codi per als cercadors en el Termcat que intentava apanyar en el Multicerca. Després del canvi de web del Termcat, havien deixat de funcionar. M'he passat la setmana toquetejant l'html i el javascript, però no hi havia mans. Acabava el dia amb el cap ben afregallat.

Hui, finalment, he topat amb resposta a un dubte de Vitaliy Ryaboy en Stackoverflow. L'he pogut adaptar al que necessitava i em sembla que funciona. ¡Uf!, ara veig l'anar de la bavosa més relaxat.

dijous, 4 d’abril del 2019

L'excusa dels polígons

Una zona verda que hi ha prop de l'hospital d'Alzira, a la vora del polígon industrial, al lateral de l'antic edifici de «Blauverd», hi ha carril bici, camí de grava per a vianants i prou de brossa i falta de manteniment. La idea inicial sempre és verda i bonica, però la cosa és si eixa idea és només una excusa o una responsabilitat per al futur.

La majoria dels polígons es veu que es construïxen com a excusa, i funcionen mentres funciona l'excusa: l'enriquiment d'uns quants, la faena d'uns molts que viuen (o sobreviuen) a canvi d'arriscar la salut i les hores de vida, la maximització dels beneficis a canvi de degradar el medi ambient... L'empresa capitalista d'explotació, vaja.

En tot cas, aprofite els fruits de l'excusa, i encara, si els pareix, m'ho podrien retraure. Lligc coses sobre els antievangelis —els Toldot Yeixú (o Toledot Iesuz, segons Manuel Forcano en la revista Enrahonar)—, sobre Boeci, Maimònides... Mig al sol, mig a l'ombra de les mèlies, amb l'airet fresquet que fa estos dies.

dimecres, 3 d’abril del 2019

Arrossegant-me pel codi

Me se passa el temps fent no res... Bé, fent coses que moltes voltes acaben en no res. I tal com comentem estos dies Takse i jo, tot s'acaba en no res, no hi ha un premi final o una pròrroga per fer bé les coses. D'ahí les dos maneres de vore les coses del món, que és vore-ho d'una manera molt simple i sintètica i molt evident a la llum de l'experiència.

Després, és clar, ho adornem i ho emboliquem. I per això em passe hores i, al final, no res, no he aconseguit fer passar un «input» com a part central d'una adreça html, a pesar que sí que em va servir en una altra ocasió. Continuaré arrossegant-me pel codi.

dimarts, 2 d’abril del 2019

El barber i els diacrítics

Mentres em calfe el cap intentant (re)construir els quadres de cerca per al nou Termcat, veig de passada en l'Ara.cat que la República Txeca té nova presidenta, Zuzana Čaputová. Em sorprén la notícia i me n'alegre un moment. Observe que en el diari simplifiquen el cognom eliminant els signes diacrítics. Supose que si la Česko és Txèquia, el cognom de la nova presidenta hauria de ser «Txàputova». Però no ho sé segur.

Porte al cap el juí contra els independentistes catalans, el javascript i les transcripcions. Me'n vaig al barber, però això no ho retalla.

dilluns, 1 d’abril del 2019

El juí sense traducció democràtica

M'alegre un poc de llegir en l'article La llengua en el judici del Tribunal Suprem sobre el procés de Josep Cruanyes i Tor (rld, 28.03.2019) que hi havia més opcions per a la gestió de l'ús de les llengües en la justícia. No em pareixia raonable que la imposició taxativa de la llengua castellana en els juís del Tribunal Suprem espanyol no tingueren ja, en ple segle xxi —per utilitzar un recurs retòric que mostra sorpresa de manera buida, però coneguda—, una alternativa un poc més adequada als avanços democràtics que suposadament anem aconseguint.

És una irregularitat més que va desballestant la credibilitat de qualsevol sentència que puga emetre este tribunal. I trobe que va ser una llàstima que ningú no aprofitara la possibilitat de posar el tribunal davant el fet lingüístic. «Com a fet social» , que dia Vallverdú (veg. la ressenya del llibre que féu Joan A. Argente).