Nació que s'imagina

Al final, els magistrats suprems d'un tribunal espanyol han entés la idea que la nació també forma part de la imaginació. I n'omplin les sentències.

Ensomnis autoritaris

El franquisme no enyora el franquisme, perquè ara ja són majoritàriament jóvens que no han conegut aquell règim. No van conéixer el règim, però aspiren a aconseguir aquella posició: el franquisme actual deu ser només ànsies dictatorials. Quan som xiquets mos sentim herois invencibles, fantasiegem amb els poders màgics o els superpoders de dibuixos animats, juem a decidir sobre les vides dels atres —també sobres les morts—, enyorem diàriament els ensomnis en què tots els desitjos es feen realitat... Hi ha qui arriba a un tribunal suprem volant en núvols d'impunitat i prepotència.

Ho explica molt ben explicat Joaquín Urías en «Un tribunal contra la democracia» (Eldiario.es, 12.10.2026): 🔗

A Espanya, els magistrats del Tribunal Suprem no es nomenen per oposició. Ni tan sols arriben a eixe lloc per antiguitat o qualsevol altra classe de mèrits. Els nomena directament, a dit, un òrgan polític. Tot i això, fins ara, intentaven dissimular i guanyar-se certa legitimitat d'exercici. Ja s'ha acabat. Ara és un tribunal cada cop més deficient tècnicament i descaradament polititzat.

El reemplaç del dret

Poc després d'entrar en la seua visió política, després de parlar dels fets de Chalottesville del 2017, 🔗 on uns manifestants cridaven «You will not replace us» i «Jew will not replace us», dos frases que també sabem com les podem sentir ressonar ací i en Gaza, Billy Joel, parlant de la seua família a l'Alemanya dels anys trenta del segle xx (documental Billy Joel: And so it goes) 📽 comenta:

El govern alemany va revocar la ciutadania de qualsevol persona jueva. No podies seure al parc, no podies caminar pel carrer, no tenies cap mena de dret.

El Tribunal Suprem espanyol els lleva el dret de vot als nacionalitzats descendents dels exiliats espanyols que fugien del règim franquista. 🔗 Hi ha persones que lluïxen els hàbits amb què es vist la justícia, però saben també de què va la història i volen provar a vore si esta volta poden fer —qui puga fer, que faça, va dir aquell antic president espanyol— que «no mos reemplacen».

Memòria per a quan muiguen

Un monument a un veí sollaner mort a Gusen (Mauthausen-Gusen) 🔗 als vint-i-set anys l'any 1941, Joan Andrés Córdoba, 🔗 inaugurat fa una vintena d'anys ha patit els efectes de la intempèrie. La figura humana desnerida carregant un bloc petri cúbic que aguanta sobre l'ossamenta arquejada de l'esquena intentant alçar-se de terra, era discreta i estava situada en un lloc de pas, assenyalat i camuflat alhora per tres palmeres fil·liformes d'una vintena de metres que ballen amb el vent.

No és cosa de fer memòria, sinó d'haver rebut uns mínims d'educació democràtica: no hi havia espai en la samarreta per a recordar les 141 víctimes del règim marroquí i de la desídia egocèntrica de les polítiques elitistes i desigualitàries d'Espanya i de la Unió Europea. Pareix mentira, però encara sort d'Mbappé, Vinícius i Konaté, que pel motiu que siga han posat un poquet de perspectiva en la inflamació patriotera. 🔗 Estan alçant la pedra uns atres de més al sud. Com si estiguérem mirant si mos solidaritzem compartint la vida o erigint-los un monument quan muiguen. 🔗

Les revisions inermes

La veritat no la sabrem, però la «veritat oficial» és mentira. Eixa seria la conclusió que trac del documental jfk Revisited d'Oliver Stone, ^w que és com una noveŀla d'Agatha Christie, però sense més resolució que enterar-se del tall de mentires i falsedats que s'acumulen per baix d'una capa petulant de rigor i professionalitat fingides per les institucions i persones implicades en la investigació de la mort del president americà.

Acabe vegent-lo després de les becaes de tres dies, perquè si vols entendre res, la somnolència del migdia no ajuda. De totes formes, xixanta anys després, els mètodes i els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat democràtica mundial i només mos queda la ficció per a sentir que podem fer un poc de justícia, és clar, poètica.

L'excés de política partidista

Les necessitats i problemes que puga tindre Ceuta no tenen a vore amb la immigració, sinó amb la mala gestió política dels recursos públics locals. Per a mantindre les desigualtats i les preeminències dels poders econòmics, la gràcia consistix a fer que s'enfronten la fam i la gana de menjar. En atres llocs són els gitanos, els andalusos, els catalans o els immigrants pobres... Allà són els immigrants pobres. I un inconvenient afegit és haver de ballar-li els nanos i jugar a mantindre un règim monàrquic autoritari com el que han de patir els marroquins.

En tot cas, en l'Espanya mediàtica, per desgràcia, no es debat com fer que els marroquins tinguen un règim més democràtic. La polèmica que s'ha derivat de l'ús que fa el règim marroquí de les necessitats de la seua ciutadania i de la migració, és només un instrument polític partidista per a tombar el govern de Pedro Sánchez i per a manipular demagògicament les temors econòmiques i socials i les emocions nacionalistes espanyoles. Per eixe cantó del tema, l'article «Això de Ceuta» de Joan Garí (01.09.2026) 🔗 ho deixa més clar que jo.

No hi ha hagut transvasament de democràcia cap a Veneçuela, però el «règim» trumpista sí que està disposat a saquejar el petroli veneçolà. Els pocs interessos democràtics d'alguns també són política, encara que siguen política de la corrupció.

S'entén justet

Ara que he acabat Fatxa de Jason Stanley, que ha apamat els conceptes generals amb què podem delimitar una ideologia que combina la por més planera, la impotència pel fet de no saber entendre l'alteritat i l'enyor del temps en què no calia entendre-la, lligc l'article «Quan la fi d’un món s’interpreta com la fi del món» 🔗 de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, que no tan sols posa unes quantes pedretes més per a seguir el cami, sinó que afig la perspectiva de Donatella Di Cesare —que sembla ben necessària des de fa uns anys— per a mirar d'entendre-mos com a democràcia: «democràcia immunitària», en diuen.

Torna la calor, esperem al sol el mecànic que entén justet en valencià els números dels kilòmetres que li diguem i que ha de revisar el cotxe per a passar l'itv, tot torna i passa, mai de la mateixa manera i mai no acabem d'encertar el punt.

La política per un forat

Els terratrèmols semblen inicialment apolítics. Inicialment, perquè no hem de perdre de vista que la política és la continuació dels fenòmens naturals per mitjans diferents, refent un poc la conclusió de Clausewitz sobre la guerra. 🔗

Terratrèmols o agressions armades, el resultat posterior sabem quin és, tal com el vegem a Colòmbia, a Gaza o mentres Open Arms fa per salvar vides a la Mediterrània. ¿Per què la política corrupta que oblida els principis democràtics convertix els fenòmens humans o naturals en catàstrofes?

Ho podem respondre mirant el món pel forat d'alguns dels que ixen en la foto de l'article de Sebastià Carratalà «Bous i sexisme a Sagunt: denuncien un cartell que “denigra” les dones» 🔗 i llegint la glossa pertinent d'Empar Moliner. 🔗

Cita dominical / 925: Rosa María Artal Martínez

Sorprén el seu dubte sistemàtic sobre temes científics o racionals, argumentats, segons qui els oferixca i com s'engulen les coses més increïbles si els ho diu algú que «els agrada».

Rosa María Artal Martínez, «En manos de idiotas manejados por desaprensivos», Eldiario.es, 28.07.2026. 🔗

Els nostres

Goodfellas de Martin Scorsese (1990), 🔗 amb Lorraine Bracco compartint protagonisme —excepte en el cartell—; més arrere, sorpresa, uns segons vegent com passa Samuel L. Jackson. Els films sobre la màfia americana d'origen italià tenien fa uns anys un to de comedieta, o transmetien sensacions d'impunitat i omnipotència que semblaven còmiques... Deuen ser els exemples heroics que han alimentat unes quantes ambicions polítiques.

La «crua realitat» actual dels també «nostres» s'afona a la vora de la pantalla, engolida per les aigües mediterrànies.

Mos la bufa

La contaminació agreuja l'emergència climàtica. I hem estat mirant el mundial de futbol masculí d'estos dies escampat entre diversos països americans sense cap escrúpol ambiental. Li preguntaven a un ecologista en el 30' «Grècia, illes al lími» 🔗 si els turistes sabien que estaven tombats en unes platges ocupades iŀlegalment... Més o menys va respondre «els la bufa», encara que eixos diners maten els peixets de colors que tant mos enlluernen. Ja plorarem més avant, ¿oi?

Molt desiguals i massa avaricioses

L'afirmació de Bel Zaballa i Madrid per a un article seu, «No és la calor, és el capitalisme» (Vilaweb, 07.07.2026), 🔗 és com un sentit comú que s'estén però va contra de l'església ideològica del consens armamentístic i dels mitjans de difusió de les convinences. En podem trobar molts tremolons bessons:

• «No és la calor de sempre, és el capitalisme que ens mata» diu Adrià Piñol, geògraf i tècnic en transició energètica.
• «No es mata la calor, es mata el capitalisme», cgt de la Universitat de València 🔗
• «Tsunami de calor: Europa crema, el capital factura», Aitor, Esquerra Diari.cat 🔗
• «Treball o clima, ens diran», Albert Botran, 26.09.2022 🔗
• «24 de setembre. Vaga climàtica estudiantil internacional: El capitalisme mata el planeta, hem de defensar-lo!», Sindicat d'Estudiants, 24.08.2021 🔗
• «Capitalisme i la crisi ecològica global», Corrent Roig, 23.06.2015 🔗
• «El problema no és el clima ... el problema és el capitalisme. Actes i convocatòries», cgt, 25.09.2019 🔗
• «El Capitalisme contra el cicle global del carboni», Ian Angus, L'Accent, 27.09.2019 🔗

Molts etcèteres d'incendis, contaminació i calor incomprensibles, però explicables i esmenables; innecessaris i absurds, però derivats de les necessitats gens quitatives, molt desiguals i massa avaricioses.

Penediment i mortificació

En una pausa en la faena, he sentit una cançó en France Culture i he volgut saber quina era, però no ha pogut ser, les cançons que tenien el fragment «à quoi bon?» que he trobat no coincidien amb la que he sentit este matí. Per contra, la veu de continuïtat de l'emissora ha comentat que els tècnics de so estan de vaga per allà i és per això que la programació de hui consistia només en anar posant música.

Més tard, l'«à quoi bon?» ha esclatat amb les notícies judicials de hui, tant pel fet que al Tribunal Suprem espanyol dictamine que el corruptor que confessa els delictes li deixen la pena reduïda i en suspens, pena que no haurà de complir si no delinquix més: deu ser per a que, pobret, no torne a caure en el delicte que deixen que es quede amb els diners robats. Per contra, a causa d'eixa corrupció i d'eixos diners, han condemnat l'antic ministre «socialista» Ábalos i el seu subordinat Koldo. 🔗

Curiós contrast amb el cas dels diners que els magistrats del tribunal diuen que els independentistes catalans van malbaratar, diners que ningú ha trobat a faltar i que no han desaparegut d'enlloc, però com que els indepes no s'han penedit de ser-ho, els jutges insistixen a fer-los-els pagar.

Bé, hi havia lawfare abans i n'hi ha ara que afecta el psoe. Aixina que, «à quoi bon?», denunciar-ho ara que vos afecta vos retrata com a hipòcrites cruels. El mal és que mos esguita a tots i només amb molt de penediment i sort evitarem la mortificació.

Inducció moral algorítmica

S'acumulen els indicis. En temps d'inducció algorítmica cap la desconnexió moral, ja són proves i certeses. En diuen periodisme, però també instrucció judicial o investigació policíaca, amb combinacions gens atzaroses.

He fet un escorcoll en ma casa i he descobert alguns pots amb ¡centenars de monedes! ¿Avarícia? ¿Diners negres? ¿Patologia numismàtica? ¿Ma uela em corrompia des de la més tendra infantesa? Ves a saber. Les cares de Franco, Joan Carles I, Marianne, la reina Isabel II d'Anglaterra i altres personatges metàl·lics em miren de perfil, com si em giraren la cara, com si pretengueren ignorar-me.

Les mosques prioritzen

Dins de poc, estic segur que la prioritat ja no serà humanista ni universal, sinó que serà la varietat nacional valenciana —dels que tinguen el superior de qualsevol atra llengua i el mitjà de valencià: això també és prioritat nacional a la valenciana—, és clar, perquè per què havia de passar per davant d'un valencià un madrileny o un andalús, que ves a saber quins imposts estan deixant de pagar i quin i venen ací a aprofitar-se de les places i les platges mentres mosatros treballem i cotitzem per a que ells tinguen ànsies colonials caduques i contaminants.

Ep, i la cosa també s'ha de mirar per pobles i per carrers. A vo si s'han pensat els que viuen pel carrer de Dalt o pel de Nàquera que han de poder dur impunement els gossos a pixar i cagar al carrer de Palomino... Un xorrollet d'aigua no ho apanya. Les mosques ho certifiquen.

Una història que va repetint-se

Els suposats delinqüents que haurien de ser expulsats, migrants en centres d'internament, prioritat nacional —¿quina nació über alles?— o nazional, camps de concentració en països tercers —¿per què no en països segons?, ¿quins són els països segons?—, primer els valencians, o no, els espanyols..., ¿però els monolingües, els bilingües, els plurilingües?, ¿a Valladolid qui va davant?, ¿també a Madrid o a Gandia?

Quan te n'oblides, quan ho ignores, quan ho deixes passar, quan tanques els ulls, quan els sents però no els escoltes, quan no en fas cas perquè «no deu ser pa tant»..., va acumulant-se la infàmia. ¿De què em sona Goulag. Une histoire soviétique?, 🔗 que va repetint-se, que és més que soviètica.

Fent pols i aventant

No a pesar, sinó «a causa de tot» —diríem i crec que no cal donar més referències— sembla que convindria comprovar quins lligams de dependència poc saludable o directament tòxica s'han establit amb el conglomerat oligàrquic despòtic que controla els eua —alerta, que això del capitalisme sense fronteres, tots som copartícips en causes i conseqüències.

Pel que diu la notícia que he llegit («Sistemas críticos de España y otros 22 países europeos tienen un "botón de apagado" a disposición de Trump», Carlos del Castillo, elDiario.es, 16.04.2026), 🔗 una decisió del president americà mos podria tallar no tan sols el compte de correu de Gmail, sinó inclús un aparell de respiració assistida que funcionara amb tecnologia d'una empresa d'aquell país. És com el botó que té Musk per a controlar a distància la conducció sense mans dels seus cotxes, però ara de repica'm el colze.

Esta segona etapa del president americà Trump està fent pols i aventant el prestigi i la confiança que, a pesar de tot, encara emetia —com un far en la foscor, si mos deixen dur per l'imaginari que hem rebut— la representació de la democràcia americana —la democràcia més gran del món...—, sí, a pesar de tot.

Mala lluna

Les persones assassinades a l'Orient Mitjà a causa dels crims de guerra de Trump i Netanyahu contra la humanitat i el dret internacional, estaran desvanides quan s'enteren que uns astronautes americans li han pegat la volta a la Lluna.

Dels nostres

¿Qui som els nostres? Senc la classificació que fa un diputat en l'hemicicle de qui «som» els seus i em fa venir una temor documental, històrica, estantissa. El mal de les apropiacions classificatòries i les reduccions banals fins al simplisme és que tots en poden fer una diferent fins a l'extenuació.

Els qui només parlen en castellà, els qui només parlen en valencià, els qui alternen llengües, els qui van nàixer ací i se'n van anar, els qui van nàixer allà i se'n van vindre, els qui van i venen... Els morenos, els blancs, els qui ixen de nit, els qui no seguixen cap religió o els qui dibuixen amb la mà esquerra... I fins a l'infinit i la culpabilitat en massa de qualsevol atre d'eixos que no som dels nostres.

Hi ha coses que estan malament i no haurien d'arribar a ser errònies.

Refent l'ensomni

Refent l'ínici tan bell i tan colpidor d'A tale of two cities de Dickens, 🔗 són els millors temps, són els pitjors temps, l’era dels sabuts, l’era dels estúpids, l’època dels creients, l’època dels incrèduls, l’hora de la claror, l’hora de la fosca, la primavera de la iŀlusió, l’hivern del desencant, tot ho teníem davant, no teníem res davant, tots havíem d'anar cap al cel, anàvem de cap a l’infern... Els temps de la «magalomania».

Espere que es confirme que les mostres de prepotència i tirania dels dirigent de l'antiga potència política americana siguen l'anunci de la decadència d'una ideologia nociva que ha acabat de rebentar un ensomni de manera tan faŀlaç que n'ha fet un malson.