La contaminació agreuja l'emergència climàtica. I hem estat mirant el mundial de futbol masculí d'estos dies escampat entre diversos països americans sense cap escrúpol ambiental. Li preguntaven a un ecologista en el 30' «Grècia, illes al lími» 🔗 si els turistes sabien que estaven tombats en unes platges ocupades iŀlegalment... Més o menys va respondre «els la bufa», encara que eixos diners maten els peixets de colors que tant mos enlluernen. Ja plorarem més avant, ¿oi?
L'afirmació de Bel Zaballa i Madrid per a un article seu, «No és la calor, és el capitalisme» (Vilaweb, 07.07.2026), 🔗 és com un sentit comú que s'estén però va contra de l'església ideològica del consens armamentístic i dels mitjans de difusió de les convinences. En podem trobar molts tremolons bessons:
Molts etcèteres d'incendis, contaminació i calor incomprensibles, però explicables i esmenables; innecessaris i absurds, però derivats de les necessitats gens quitatives, molt desiguals i massa avaricioses.
En una pausa en la faena, he sentit una cançó en France Culture i he volgut saber quina era, però no ha pogut ser, les cançons que tenien el fragment «à quoi bon?» que he trobat no coincidien amb la que he sentit este matí. Per contra, la veu de continuïtat de l'emissora ha comentat que els tècnics de so estan de vaga per allà i és per això que la programació de hui consistia només en anar posant música.
Més tard, l'«à quoi bon?» ha esclatat amb les notícies judicials de hui, tant pel fet que al Tribunal Suprem espanyol dictamine que el corruptor que confessa els delictes li deixen la pena reduïda i en suspens, pena que no haurà de complir si no delinquix més: deu ser per a que, pobret, no torne a caure en el delicte que deixen que es quede amb els diners robats. Per contra, a causa d'eixa corrupció i d'eixos diners, han condemnat l'antic ministre «socialista» Ábalos i el seu subordinat Koldo. 🔗
Curiós contrast amb el cas dels diners que els magistrats del tribunal diuen que els independentistes catalans van malbaratar, diners que ningú ha trobat a faltar i que no han desaparegut d'enlloc, però com que els indepes no s'han penedit de ser-ho, els jutges insistixen a fer-los-els pagar.
Bé, hi havia lawfare abans i n'hi ha ara que afecta el psoe. Aixina que, «à quoi bon?», denunciar-ho ara que vos afecta vos retrata com a hipòcrites cruels. El mal és que mos esguita a tots i només amb molt de penediment i sort evitarem la mortificació.
S'acumulen els indicis. En temps d'inducció algorítmica cap la desconnexió moral, ja són proves i certeses. En diuen periodisme, però també instrucció judicial o investigació policíaca, amb combinacions gens atzaroses.
He fet un escorcoll en ma casa i he descobert alguns pots amb ¡centenars de monedes! ¿Avarícia? ¿Diners negres? ¿Patologia numismàtica? ¿Ma uela em corrompia des de la més tendra infantesa? Ves a saber. Les cares de Franco, Joan Carles I, Marianne, la reina Isabel II d'Anglaterra i altres personatges metàl·lics em miren de perfil, com si em giraren la cara, com si pretengueren ignorar-me.
Dins de poc, estic segur que la prioritat ja no serà humanista ni universal, sinó que serà la varietat nacional valenciana —dels que tinguen el superior de qualsevol atra llengua i el mitjà de valencià: això també és prioritat nacional a la valenciana—, és clar, perquè per què havia de passar per davant d'un valencià un madrileny o un andalús, que ves a saber quins imposts estan deixant de pagar i quin i venen ací a aprofitar-se de les places i les platges mentres mosatros treballem i cotitzem per a que ells tinguen ànsies colonials caduques i contaminants.
Ep, i la cosa també s'ha de mirar per pobles i per carrers. A vo si s'han pensat els que viuen pel carrer de Dalt o pel de Nàquera que han de poder dur impunement els gossos a pixar i cagar al carrer de Palomino... Un xorrollet d'aigua no ho apanya. Les mosques ho certifiquen.
Els suposats delinqüents que haurien de ser expulsats, migrants en centres d'internament, prioritat nacional —¿quina nació über alles?— o nazional, camps de concentració en països tercers —¿per què no en països segons?, ¿quins són els països segons?—, primer els valencians, o no, els espanyols..., ¿però els monolingües, els bilingües, els plurilingües?, ¿a Valladolid qui va davant?, ¿també a Madrid o a Gandia?
Quan te n'oblides, quan ho ignores, quan ho deixes passar, quan tanques els ulls, quan els sents però no els escoltes, quan no en fas cas perquè «no deu ser pa tant»..., va acumulant-se la infàmia. ¿De què em sona Goulag. Une histoire soviétique?, 🔗 que va repetint-se, que és més que soviètica.
No a pesar, sinó «a causa de tot» —diríem i crec que no cal donar més referències— sembla que convindria comprovar quins lligams de dependència poc saludable o directament tòxica s'han establit amb el conglomerat oligàrquic despòtic que controla els eua —alerta, que això del capitalisme sense fronteres, tots som copartícips en causes i conseqüències.
Pel que diu la notícia que he llegit («Sistemas críticos de España y otros 22 países europeos tienen un "botón de apagado" a disposición de Trump», Carlos del Castillo, elDiario.es, 16.04.2026), 🔗 una decisió del president americà mos podria tallar no tan sols el compte de correu de Gmail, sinó inclús un aparell de respiració assistida que funcionara amb tecnologia d'una empresa d'aquell país. És com el botó que té Musk per a controlar a distància la conducció sense mans dels seus cotxes, però ara de repica'm el colze.
Esta segona etapa del president americà Trump està fent pols i aventant el prestigi i la confiança que, a pesar de tot, encara emetia —com un far en la foscor, si mos deixen dur per l'imaginari que hem rebut— la representació de la democràcia americana —la democràcia més gran del món...—, sí, a pesar de tot.
Les persones assassinades a l'Orient Mitjà a causa dels crims de guerra de Trump i Netanyahu contra la humanitat i el dret internacional, estaran desvanides quan s'enteren que uns astronautes americans li han pegat la volta a la Lluna.
¿Qui som els nostres? Senc la classificació que fa un diputat en l'hemicicle de qui «som» els seus i em fa venir una temor documental, històrica, estantissa. El mal de les apropiacions classificatòries i les reduccions banals fins al simplisme és que tots en poden fer una diferent fins a l'extenuació.
Els qui només parlen en castellà, els qui només parlen en valencià, els qui alternen llengües, els qui van nàixer ací i se'n van anar, els qui van nàixer allà i se'n van vindre, els qui van i venen... Els morenos, els blancs, els qui ixen de nit, els qui no seguixen cap religió o els qui dibuixen amb la mà esquerra... I fins a l'infinit i la culpabilitat en massa de qualsevol atre d'eixos que no som dels nostres.
Hi ha coses que estan malament i no haurien d'arribar a ser errònies.
Refent l'ínici tan bell i tan colpidor d'A tale of two cities de Dickens, 🔗 són els millors temps, són els pitjors temps, l’era dels sabuts, l’era dels estúpids, l’època dels creients, l’època dels incrèduls, l’hora de la claror, l’hora de la fosca, la primavera de la iŀlusió, l’hivern del desencant, tot ho teníem davant, no teníem res davant, tots havíem d'anar cap al cel, anàvem de cap a l’infern... Els temps de la «magalomania».
Espere que es confirme que les mostres de prepotència i tirania dels dirigent de l'antiga potència política americana siguen l'anunci de la decadència d'una ideologia nociva que ha acabat de rebentar un ensomni de manera tan faŀlaç que n'ha fet un malson.
Deixant-se dur per les sensacions d'incredulitat que transmeten els mitjans i amb posant un poc de mala idea de la bona, ¿que no deu ser que els eua ja són governats per un logaritme embogit? Com ara amb la lògica logarítmica dels tebeos de l'estil d'Hazañas bélicas combinada amb la dosi necessària de superherois volaors... i unes gotes de fanatisme veterotestamentari.
¿La democràcia als eua resistirà la deriva trumpista cap al despotisme? No ho va fer en el passat, aixina que és probable que tampoc ho faça ara, encara que ara no són els mateixos temps... Però mai no ho són i passen les coses que passen. I també convindria saber si continua havent una alternativa per l'atre costat, tal com insinua Joan Garí: 🔗
L’esquerra ha entrat en aquesta deriva: de proclamar la llibertat en tots els camps a censurar qualsevol mínima desviació dels nous cànons morals.Si aquella amalgama de progressismes esquerrans va morir d'èxit —com semblava des de fa uns anys— fagocitada pels censors i inquisidors que busquen un niu en qualsevol ideologia, ho tenim pelut, exposant-ho en termes tècnics.
El sistema és l’error. La nostra civilització va interioritzar, en el seu nucli cultural, un patró sistemàtic d’acumulació per despossessió, de construcció per destrucció, d’estratificació per explotació: una manera de veure, pensar, actuar i habitar el món que només podia culminar en l’esgotament i devastació de les condicions per a una vida humana digna.
Gil-Manuel Hernàndez Martí, «El desordre implicat», Diari La Veu del País Valencià, 06.12.2025. 🔗
A pesar que saben massa bé que és fals, es veu que algú en el govern valencià pretén que és correcte legalment imposar el castellà com a llengua única en les seues activitats. Els drets dels ciutadans i els deures de l'administració pública són aixina de tènues, prescindibles i arbitraris quan governen persones i funcionaris que entenen que la democràcia està a disposició de la seua comoditat personal o de la seua ideologia particular. Vam rebre fa uns dies un ES-Alert només en castellà-espanyol.
Fa un any sí que el van enviar bilingüe, amb el valencià com a clossa innecessària en segon lloc, perquè s'ha de notar i practicar sempre la subordinació del valencià al castellà. Les negligències i la burrera van provocar morts. Algun dia hauríem de provar amb el compliment dels deures i el respecte dels drets.
A banda, com ja sabem, això també passa a Catalunya, com llegim en El Món 🔗. A més, per si mos indignem lo suficient, podem fer alguna cosa més, reclamar amb la proposta d'Acicom:
🔗Canya en nom del Tio Canya contra la Conselleria d’Emergències de la GVA. ACICOM presenta queixes per no utilitzar el valencià.
És cosa de vore l'èxit que va tindre la crida d'Aznar a «los que pueden hacer, que hagan», que ha mogut el fangar de la corrupció contra el govern del psoe —i segons com, va bé, perquè els socialistes necessiten que els espenten per a fer res de bo—. S'han mobilitzat totes les forces de la poca vergonya, l'arbitrarietat i la impunitat, és a dir, els estats judicials, policíacs, periodístics —i els sectors més ultres del partit socialista—. Abans era amb l'excusa patriotera, però ara és pel moll de l'os ideològic i econòmic: no confien en el pa sancer, també volen les molles.
Ja ho va dir Martin Niemöller, però abans va ser Isop amb la historieta del pastor mentirós.W
La imatge que adjunte l'ha «plagià» —o com li vullguen dir— una de les versions d'algoritme massiu de la xarxa. Mirant-ho sense massa deteniment, podria condensar un relat de misteri o de por amb alguna d'eixes sentències del Tribunal Suprem espanyol que proclamen que les arbitrarietats i el prejuí són la font suprema del dret penal. Poden sentenciar per violència imaginària o per autoria possible, com si recrearen un plagi del dret democràtic amb informació deficient i impunitat manifesta.
El ric hipotètic es queixa dels impostos que amb prou faenes paga, però defensa les rebaixes fiscals als més rics perquè espera, algun dia, estar prou amunt per aprofitar-les.
Josep Antoni Nebot Garriga, «Com els suïssos», Diari La Veu del País Valencià, 05.12.2025. 🔗
Al llegir Lletres de resistència de Santi Cortés, quan topes amb les polèmiques periòdiques i repetides dels anys coranta, cinquanta, xixanta i setanta, perceps l'actualitat com una reedició mal corregida i molt augmentada d'alguns fenòmens d'aquells temps que es mantenen en l'actualitat: autoritarisme, intransigència, prejuís, dogmatisme... La democràcia ha permés que no hages de témer tant les conseqüències de les actituds i els caràcters dels qui tenen poder polític o personal; i la modernitat ha canviat els mitjans, però manté el contingut. Recorde aquell «cabinista» del diari Las Provincias o les «cartes al director»: ara tot això són comentaris a dojo que circulen per la xarxa; les maledicències circulaven entre línies, en pamflets i notícies —o en els edictes dels poders feixistes, que eren temps més foscos—: ara són videos i xarxes socials inclements.
Canviem els mitjans, però som els mateixos caràcters, i l'educació pública amb mitjans i recursos insuficients mal serà que permeta que millorem les actituds tant com pretendríem pensant que el progrés hauria de ser també això.
Mirem i escoltem un poc de la compareixença de l'encara president valencià Carlos Mazón Guixot, el president del Consell d'ineptes i negligents càrrecs del pp recolzats en l'ultradreta —ho apostrofe a posta, perquè no diguen que no ho han documentat...—. No és un juí encara, però no pareix que els diputats s'ho hagen preparat per a traure res en clar, ni tan sols per a intentar que Mazón aporte cap veritat que vullguera callar o que caiga en mentires evidents que siguen perseguibles judicialment —encara que és probable que no ho puga evitar—... El parlamentarisme democràtic espanyol a voltes sembla posseït per l'esperit dels procuradors del franquisme: la transició va transformar el feixisme en partidisme, que deu ser el substrat orgànic on creix l'exhibicionisme.
Per contra, entenc que les víctimes accepten el poc de consol que poden sentir quan alguns dels diputats li han fet engolir a Mazón un poc del fang —en forma d'insults i retrets— que ell va repartir amb la seua indolència mortal aquell dia d'octubre que encara és un guixot per explicar en la seua biografia.
Una de les víctimes de la incompetència del Consell valencià durant la dana del 2024 ha comentat quins resultats positius poden haver tingut les compareixences. S'ha centrat en la part positiva —com han volgut ressaltar totes les compareixents— sense pretendre fer sang, perquè diria que també ha tingut eixe paper en negatiu, eixa atra cara fosca que vegem però que preferim deixar de comentar: l'actuació hipòcrita en colla dels polítics de la dreta ultra espanyola que fingix pesar i que acull les víctimes, però que no deixa d'aplaudir i exaltar els victimaris.
En este cas, a més, ha servit per a constatar la falta d'ètica i de valors democràtics d'un munt de representants polítics que han estat un any donant suport a Mazón Guixot i al seu Consell, tant durant la seua negligent gestió de la dana com durant les actuacions posterors del govern, un temps en què han aprofitat la debilitat parlamentària, ètica i política de l'executiu valencià i del seu partit polític per a falcar-los presoners en el poder i aconseguir impulsar polítiques classistes, racistes i xenòfobes adobaes amb mentires, enganys i menyspreus... Bé, això últim, no cal que mos enganyem, com sempre.
