Lexicògrafs en armes

Els lexicògrafs haurien de ser gent pacífica, però la recopilació constant de paraules i accepcions obri la ment, els ulls i, malauradament, a voltes exacerba les idees. Segons el periòdic El Observador (08.05.1848):

En la calle de Fuencarral, fué muerto; traspasado por nueve balas el conocido autor del Diccionario universal francés español y de la lengua, señor Domínguez, de cuyo desastroso fin participaron igualmente tres dependientes de su acreditado establecimiento. También resultó herido el criado de dicho señor.

El tal «señor Domínguez» era Ramón Joaquín Domínguez (1811-1848), lexicògraf d'origen gallec. I llegint la crònica d'eixa insurrecció madrilenya d'aleshores te se posa un nuc en la gola, perquè encara no m'he sobreposat a la tragèdia del camió de Hyza i dels milers de persones que no formen part del compte de les tomatines, els bous embolats i el malbaratament dels recursos naturals i humans. Segle xix, segle xxi, un palet canviat de lloc i poc més per a massa milions de persones.

Cita dominical / 355: Persona desconeguda

«Maria, prop, en comprem ací al costat del tren, prop.»

Versió en valencià del que dia una persona prop de les torres dels Serrans de València xarrant mentres esperen el cambrer.

Nacionalisme internacionalista

Veig vindre la tornada de la setmana que ve com una allau que he descuidat durant les vacances: sembla que el nacionalisme serà de nou l'esquer de l'antipolítica. Els veneçolans i els colombians, els catalans i els espanyols, els trumpistes i els mexicans, però també el contenciós identitari dels valencians amb els lleonesos... Al cap i a la fi, ¿per què hem de remoure neures només contra els veïns més propers? ¡Ja n'hi ha prou! ¡Volem un nacionalisme internacionalista! Algun dia haurem de parlar de la conspiració merkeliana: ¡Obama és kenyà i Mònica Oltra vol imposar els Països Alemanys! Algú ho havia de dir si Bonig no és capaç d'obrir-mos els ulls.

Sincerament cert

Sóc sincer, sóc sincer, sóc sincer... Per molt sincers que sigam, per molt que repetim que ho som, la veritat no és un atribut de la sinceritat.

Festes d'eixes

Arribarà el dia que haurem de considerar que unes rialles, una gresca, una tomatina, una coreguda de bous, una «festa» d'eixes de llançar a perdre tirant-mos per damunt aigua, vi, farina, melons o qualsevol aliment no són millors que un acte humà solidari que faça arribar eixa ajuda i més als centenars de milers de persones que toquen a la porta de la democràcia europea, si és que podem concretar que això representa res de bo per a la nostra societat.

A vora mar

Sense meduses, però amb molts "antonses" a vora mar. La narrativa oral en valencià puja amb molta energia i poca eficàcia normativa.

Una finestra d'oportunitat

M'acabe d'adonar, quasi al final de les vacances i després d'haver visitat Sòria, el Bierzo, Lleó i Burgos, que hi hagut un canvi polític en el govern i en el parlament valencians. I cal que hi tornem, per si de cas és temps de millores: les administracions públiques valencianes tenen l'obligació d'atendre els drets lingüístics dels ciutadans valencians.

Estranyament, no sempre són els funcionaris els qui tenen eixa obligació, però cal dir que estos tampoc tenen un dret superior sobre el ciutadà en eixe camp. Pot semblar complicat i sovint treballós, però són les actuacions polítiques i ètiques les que han de fer que la lluita permanent (tal com s'esdevé en el cas de moltes altres discriminacions injustes) desemboque en un sentit comú lingüístic igualitari que garantixca la viabilitat del valencià com a llengua d'ús general al País Valencià.

Al cap de vint anys, tenim una nova ocasió d'aconseguir el suport i la participació del poder polític per a això. I malbaratar-la, és clar, també és una opció.

Chateaux en Espagne

Els chateaux en Espagne (aquell «terra en l'Havana» que díem per ací) del pancatalanisme sixanter s'han fet reals en el malson fantasiós del discurs de la dreta valenciana plus ultra. Tal com diuen, les manies (siguen nacionalistes o retrògrades) no les curen els metges.

Cita dominical / 354: Michael Ruse

No hi ha res que es puga discutir de manera aïllada. Els arguments es connecten. D'això se'n diu «consiliència d'induccions».

Michael Ruse, «La retòrica de la ciència i per què és important», Mètode, número 86.

La clau d'este estiu

L'agost s'està deixant anar. Després d'algunes tronades amb aigua, acabe La clau de Junichiro Tanizaki, una de les milanta lectures incompletes que tenia al sarró de l'oblit (no em semnla que la memòria em done per a tant). Un llibres que es deixa llegir a trossos, ja que es tracta d'una novel·la confegida amb l'acarament dels diaris d'un matrimoni japonés. El contingut és simple i la narració té l'encant de la barreja de quotidianitat i transgressió secreta grisa i comuna.

Quant a la traducció, em sembla ben escrita, a pesar d'alguns tocs estilístics que no formen part del meu bagatge literari habitual (convence'l i sembants) i alguns detallets més que haurés de revisar (l'hi / li). I una frase que no entenc com és possible haver-la escrit aixina:

Un dia en què ha passat una cosa tan greu al meu marit també és un dia crític per a mi.

Trobe que això no és japonés, i en el meu valencià (literari i general) es diria d'una manera més ben ordenada i amb un li preceptiu: «Un dia en què al meu marit li ha passat una cosa tan greu...» La clau del cas està clara.

Dual o estèreo

L'article que comentava ahir encara conté més idees enlluernadores: hi ha en Catalunya qui pretén «aprofundir en el monolingüisme» (en català) i, alhora, expulsar de l'espai públic l'altra llengua. Un afegitó argumental detalla que en esta altra llengua han vixcut els catalans durant segles: el temps és un factor rellevant, però no detallen un, tres, cinc o set segles. A més, hi ha qui té «identitat dual», fonamentada sobre el bilingüisme i això és la base del federalisme que proposen els autors de l'article. No comenten el petit detall que haurien de proposar un federalisme per als monolingües.

Quant a la immersió, la immersió lingüística «intrasigent» pot ser objecte de crítiques pedagògiques. Llàstima que no expliquen com es combinen eixes crítiques pedagògiques amb els «drets ciutadans». En eixe sentit, asseveren que les institucions catalanes són monolingües. En Burgos s'esveren de llegir això, estic segur. Finalment, com a noció pedagògica que cal retindre, hi ha «dirigents socialistes catalans» que «reconeixen que seria convenient algunes matèries troncals en espanyol, tant per raons funcionals com afectives». El fet de ser dirigent convalida la pedagogia.

Com a resum, llancen a l'aire i per ahí va volant: «natura plurilingüe del país» i «desterro del fonamentalisme lingüístic». Molts valencians bilingües estàvem esperant una proposta aixina, sobretot adreçada a espanyols (en dual o en estèreo).

La immersió que no és

En primer lloc, la «immersió lingüística obligatòria» que es practica en Catalunya, segons Joaquim Coll, Juan Claudio de Ramón i Mercè Vilarrubias («El federalismo necesita bilingüismo», El País, 19.08.2015) ja no té una suposada funció integradora que va tindre; en segon lloc, allà es practica una «mal anomenada immersió lingüística». Fantàstic, lliguem tots els caps: la immersió és roín i, per a acabar-ho d'adobar, ni tan sols és immersió. És que estos nacionalistes lingüístics ho fan malament fins i tot quan no ho fan. «Que n'aprenguin» de Sòria, on la immersió lingüística és en castellà, tampoc no existix i parlen en català per devoció federalista.

A mitjan cama

Plou en la Vall bona cosa, i l'entrevistada de la mar que ha de dir fins a on arribava l'aigua fa una descripció molt msurada per a la televisió en castellà. Una cosa aixina: "El agua llegaba a la media (de) la cama." No recorde si ha dit o no la preposició. Si les televisions espanyoles i els espanyols tingueren més tirada als subtítols, l'aigua hauria arribat a mitjan cama i la compensió arribaria més amunt i tot.

Assentadures

Una assentadura o assentada és molt dolorosa. Se la fan els jugadors de pilota, però també els segadors d'arròs que tornen de la mili en agost i tenen les mans tendres. Coses que passaven en els anys quaranta en Sollana.

Regulació tenística

BNP Paribas hauria de ser una marca que fera por, que esmussara, ja que està en l'origen de la crisi que fa huit anys que esmola la dalla capitalista de fer mal social. Per això, encara que és una marca que relacione amb el lleure, amb l'emoció i les batalles esportives dels tenistes, que emmarca eixos moments per darrere, no deixa de resultar un fons inquietant que recorda que eixe món de felicitat esportiva té uns fonaments econòmics, polítics i socials que convé recordar. Més encara quan tens la temptació de creure que la pilota ha entrat perquè eres un heroi mític: entra perquè recordem on estan les ratlles. La regulació i la desregulació es barallen en el tenis.

Cita dominical / 353: Ferran Garcia-Oliver

Fa uns anys, quan era sobretot l'entusiasme neòfit el que guiava els manobres de la cultura, es va recelar de les modalitats pròpies. La necessitat de restaurar la casa comuna de la unitat de la llengua catalana derivà en obstinacions uniformitzadores que no portaven enlloc.

Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric.

Igualtats

Som nous, diferents, originals, incomparables, peculiars... Per això hem de provar a ser iguals, en algun sentit.

Truculències humanes

Prenc nota per a recordar-ho que en Vinuesa tenen encara l'escut franquista en l'ajuntament i la placa en l'església que recorda els morts del bàndol vencedor d'aquella guerra espanyola que encara mos s'apareix pels racons més foscos de la vida social i política. Al cap i a la fi, acaba de morir el cap dels serveis torturadors xilens de Pinochet sense penedir-se de res i mantenint la necessitat i benefici de la seua activitat truculenta. Bé, els qui torturen bous també tenen idees paregudes, i ara senc que diuen que es troben indefensos davant algú que els insulta a crits d'«assassins». Pot ser que si els cridaren «matadors» no els molestara tant, però l'exhibició de la tortura d'un animal no és una faceta menor de l'activitat, tant si ho reconeixen com si els sembla una activitat necessària i beneficiosa per a la societat. Una de tantes activitats truculentes de la humanitat que no mereixen una placa en cap plaça, llevat que siga per a lamentar-les.

El forn de la sostenibilitat

Uns centenars de quilòmetres complixen la promesa. La cosa és tornar al forn. Este matí teníem 13 graus en Burgos; en València arribem amb 38 graus de ponentada. El clima no el posava Rita Barberá, però contra el canvi climàtic s'ha de començar a lluitar localment. Hauríem de pensar què fem amb les pluges que s'acosten i amb la llum del sol que mos calfa. València encara pot optar per la sostenibilitat.

Residus evolutius

Dos museus, el de l'evolució humana i el del llibre, en Burgos, i tot un dia per a passejar-hi. Els edificis i els continguts són importants, i també els vàters. Els dels museus solen estar molt bé, com en estos dos casos. L'evolució humana i l'evolució del llibre tenen molta relació amb com tractem els nostres residus.

L'evolució positiva

Demà es suposa que aprendrem sobre la humanitat en el museu que hi ha en Burgos sobre l'evolució humana. Diu Javier Sampedro que podríem valorar la hipòtesi que l'evolució, en el sentit positiu, l'estan duent avant les mones i no mosatros, els humans. Mirant-ho bé, els ho hauríem de demanar, per si de cas mos podem apuntar al carro i evitem malmetre la seua tasca fent malbé l'atmosfera. Dia algú que les panderoles aguanten millor la radioactivitat.

Campanars i banderes

Tenen el costum per ací (Castella la Vella) d'exhibir la bandera espanyola ben alt en alguna plaça del poble o de la ciutat. Mirant-ho de llunt deu ser una cosa com el que li passava al meu avi, que dien que no volia perdre el campanar de vista. I això que no anava a missa i contava acudits de retors. Campanars i banderes, esperits nacionals.

Cita dominical / 352: Enric Sòria Parra

L'infern no són els altres. L'infern sóc sempre jo.

Enric Sòria Parra, La lentitud del mar.

Solarment absurd

El negoci està fet, algú del PP ha decidit ara que ja poden eliminar la tarifa d'autoconsum solar fotovoltaic amb que amenaçaven les instal·lacions casolanes. I durant els anys que han retardat la regulació i anunciat l'amenaça regulatòria, han paralitzat l'estalvi energètic i han unflat els beneficis dels propietaris i el sequaços de les empreses productores d'electricitat. Deu ser que el canvi climàtic és tan "visible" que pensen que ja no poden vendre políticament un nou impost contaminant. Diu que ha faltat la neboda de Kafka, però el teatre de l'absurditat té molta salut política.

¡Fum!

En el Musac de Lleó n'hi ha un que mos sent parlar en català i li pega per recordar que en Tordesillas es van repartir el món. Es veu que a ell li va tocar mig Perú d'eixe món espanyol que encara somia. I per això li pareix que el problema el tenen els catalans. El nacionalisme és això que la mare li diu al fill, "¡humo!", per a que s'aparte i la deixe fer-se el té a gust. En la Vall trobe que haguérem dit "¡aire!", que s'endú el fum.

Camins amb perdó

Parada per a tastar què fan en el restaurant La Puerta del Perdón. Des de l'ensalada incial al sorbet final, un bon treball: els ossets de les manetes de porc es desfeen. És el comiat de Vilafranca del Bierso (he vist escrit "Vierzo" també). Per fer-ho baixar passetgem cap a una finca de Luna Beberide, passant nogueres, ammetlers, figueres i gatzerins (Prunus padus). L'escàndol sonor ha arribat amb la Diputació de Huelva, que patrocina el camí de Santiago d'un grapat de gent amb samarreta verda: recapten contra el càncer a canvi d'un rebombori musical en la plaça. Amb una miqueta de sort han espantat les vespes del niu que hem vist a vora riu este matí.

Dieta d'impericia

Estic de vacances i no hauria de pensar en estes coses. Segurament ni tan sols hauria de llegir el diari, perquè mentres vas conduint entre castanyers i roures no pots evitar pensar que hi ha qui fa vacances ètiques i mentals tot l'any. Només cal vore amb quina "imperícia" regulen les dietes dels parlamentaris i la precisió mil·limètrica que hi ha per a fer compatibles els pressuposts i els drets humans.

Medul·les mineres

Castanyers i cudols reomplin el buit de muntanya que es van endur les mines d'or romanes que ara es diuen Las Médulas. Una història d'explotació, desigualtats i cobdícia que mos ve dels temps dels romans i encara dura: l'aparcament d'economia informal (¿grega?) que hi ha a l'entrada del poble et costa una "almoina" de tres euros. ¡I ho diu en un cartell ben claret, amb rima consonant en castellà! Paguem l'esforç poètic a canvi d'una ombra al costat d'una pomera abandonada.

Hui sí que he sentit parlar en gallec per Vilafranca.

El paisatge entona

El paisatge fa entonar. A Vilafranca del Bierso (adaptació que improvise per historicisme identitari valencià) la tonadeta es fa gallegoportuguesa, amb guionets indefugibles. Pins i caminants coixos a dojo. Diu que parlen gallec per ací. No sembla que l'escriguen.

Cita dominical / 351: Sección Femenina de FET y de las JONS

¿És Espanya la nostra Pàtria?
  Sí.

¿I és la nostra Pàtria perquè hi hem naixcut o perquè mos sentim incorporats al Destí que ha de complir en el món?
  És la nostra Pàtria perquè mos sentim incorporats al Destí que ha de complir en el món.

Per tant, ¿hi ha persones que sense nàixer en Espanya són espanyols?
  Sí; tots els qui es senten incorporats al Destí d'Espanya.

¿I hi pot haver persones que, havent naixcut en Espanya, no siguen espanyols?
  Sí; els fills d'estrangers i els que es desentenen del Destí de la Pàtria.

Sección Femenina de FET y de las JONS, Formación política. Lecciones para las Flechas, Altamira, 1949.

La possibilitat del valencià

Les paraules no signifiquen, es fan significar. El PP de la ciutat de València intenta fer creure que el valencià significa no tant per als valencians sinó a favor dels catalans, perquè ells sí que practiquen la idea que "valencians és la nostra manera de ser catalans". Fa quatre dies, quan encara governaven, el valencià havia de ser el dogma incorrupte d'una religió política identitària; hui pretenen haver descobert que la paraula diada és independentista d'Espanya i que el valencià fa olor de català. No els molesta l'olor, sinó la possibilitat del valencià.