Un malson compartit

Està bé que els neofranquistes —o neofeixistes— hagen arribat a fer-se sentir en les institucions. Negar-los, aïllar-los o ignorar-los és sempre el recurs fàcil i perillós que els dona marge tant per al victimisme com per a anar covant-se a les fosques, al marge de la visibilitat social i democràtica. No atendre ni voler entendre eixes idees era absurd i altra volta perillós, ja que eixes idees són la part nuclear d'eixa «nació espanyola» que compartixen amb bona part de la suposada «esquerra» estatal. No es va perdre la guerra en va, ¿oi? La van guanyar ells i la disfressa de la transició pretenia que era la compensació de la derrota, però només ho era fins a un cert punt, fins al punt que els interessara a ells, tal com va demostrar l'intent de colp d'estat del 1981, un toc d'alerta per als que podien voler avançar més enllà dels límits nacionalistes espanyols consolidats amb la victòria franquista. El rei no va ser més que la continuació de la guerra per altres mitjans.

Ara convindria saber tractar-los i integrar-los realment en la democràcia, no emulant-los, sinó sent rigorosos i radicals en la reivindicació, la proposta i la implantació de drets i llibertats. És prou clar que si un govern i uns partits suposadament progressistes no deroguen la llei mordassa, tracten les votacions il·legals o alegals dels demòcrates —per catalans que siguen— com si foren intents d'atemptat terrorista, mercadegen amb la salut i el medi ambient, si pretenen que és d'esquerres practicar el jacobinisme i el centralisme —envejant els francesos— mantenint la ideologia espanyolista heretada dels nacionalismes autoritaris o dictatorials històrics i encara «presents!», és que eixa esquerra o eixos progressismes en realitat són un frau. I la conseqüència és que alimenten els somnis de la raó, la raò pròpia i la dels altres, que és el mateix malson compartit per als que ho hem de patir.