Immersió visual

Un petit avanç més en l'adaptació al nou Word 365 que mos han col·locat en la faena (en substitució del Word 2010). Després d'haver fet una macro per a atenuar la blancor de fons dels documents posant un fons verd en la visualització de web, veig que això mateix —que abans es fea amb la visualització d'esborrany— ara es fa amb la de lector immersiu.

Amb tot, una de tantes fallades del Word (i del Windows): l'ordre «ToggleLearningTools» que hauria de permetre aplicar eixa visualització des d'una macro, no apareix en l'opció «totes les ordres» de la personalització de la franja. De totes formes, aconseguixc fer una macro que arriba al mateix objectiu:

Sub FormatLectorImm()
'
' 31.08.2020. Activa la visualització de lector immersiu.
'
'
If ActiveWindow.View.SplitSpecial = wdPaneNone Then
ActiveWindow.ActivePane.View.Type = wdNormalView
Else
ActiveWindow.View.Type = wdNormalView
End If
ActiveWindow.View.Type = wdWebView

End Sub

Estic quasi segur que en un altre Word no funcionarà o donarà un resultat diferent, perquè la coherència i cohesió de Windows són proverbials de que no. Li he adjudicat la combinació de tecles que abans feen anar l'altra macro i, per ara, la cosa funciona.

Em falta renovar el Word 2013 Developers Docs amb la versió actual del Visual Basic for Applications, si és possible. Localitze una referència sobre això en el programa RibbonCreator, cosa que em permet intuir que en algun lloc hi ha el cresolet amb la resta de la informació.

Cicatrius en el text

Una activitat prou simple i possiblement innecessària és anar marcant els errors gramaticals, de picatge o ortotipogràfics que localitzes mentres vas llegint un llibre. Es un costum benintencionat que pot convertir-se en un vici. El millorisme, una tesi que espere que no siga finalment devaluada. Al costat de les notes sobre el contingut, vaig deixant cicatrius també en el cos del text amb crides i marques. Al final és una faena inútil —no vaig arribar a aplicar mai del tot els consells del llibre Cómo se hace una tesis d'Umberto Eco, però vaig fent fitxes—, perquè les marques i esmenes no solen eixir de la meua llibreria.

Les poques voltes que fan camí cap als autors o editors dels llibres, espere que aporten un granet de millora. L'altre dia vaig rebre un «Gràcies!» simple i suficient. Això compensa eixa petita «coŀlaboració» no sempre agraïda i que sempre té el perill, quan s'expressa malament, de convertir-se en petulància insidiosa. Cal aprendre a socialitzar afablement també en este món de distanciament electrònic. I ara també pandèmic. (Per cert, les errades són meues; les esmenes que em toca fer, són de Takse. I jo, ben agraït.)

L'encert de les hipòtesis

En general, les poques aportacions que sóc capaç de fer com a «estudiós» de la llengua —no és presumpció, m'han tractat d'això i m'he quedat torbat— corresponen a suggerir millores en les parts més anecdòtiques de la normativa. La llengua no em necessita. I en això que he llegit l'exemple de les hipòtesis ad hoc que explica Mario Bunge (Diccionari filosòfic, traducció d'Alfons Barceló, 2017) i he sentit que em recordava massa molt de la pràctica d'alguns que pretenen regular la circulació i la forma de les paraules:

El tirador honest apunta a una diana i dispara el tret. El tirador pillard en primer lloc dispara i a continuació dibuixa cercles concèntrics enrevoltant el forat de la bala.

Com que no tinc la capacitat d'acostar-me a fer redolins en els meus trets, espere fer diana encara que siga de tant pensar-hi. Com ara deixant caure —com el Tardà del Polònia, «algú ho havia de dir»— que les regles que imposen les irregularitats gràfiques «preromà» o «sensesostre» en lloc de «prerromà» i «sensessostre» no haurien de convidar o ser l'excusa de més irregularitats, com ara dir que una paraula és invariable en nombre, com diuen de «sensesostre» —tan simple i regular que és «sensesostres»— sense més fonament possible que provocar un mareig als qui intentem llegir l'ortografia com si fora un horòscop, per a saber que hem d'esperar del nostre futur escrit.

No és un consol pensar que parlant sí que fem «prerromà» i «sensessostre», perquè he sentit una falca publicitària de la Generalitat valenciana en què en locutor dia «coces» en lloc de «coses» i inclús «zona» amb interdental inicial. Permetent això, la Generalitat sí que li pega bones coces a la llengua. La normativa ho aguantarà tot fins la solsida final, però la llengua té una diana de discriminació i desús que s'encerta amb els ulls i la boca tancats. Sort de la divertida i enginyosa traducció d'Alfons Barceló.

Mala balena

Anem fent camí protegint el patrimoni heretat que alguns estan malmetent —fent mal a petites dosis, tal com comentava ahir—. Informa Llúcia Martín en La Veu dels Llibres (25.07.2020) de la publicació de Gat vell. Dites marineres de Francesc Xavirer Llorca Ibi. Localitze la mala fama de les balenes per al part de les dones també a Andalusia, però no localitze cap relació de l'animal amb la mort de Joan II. Caldrà llegir-ho en el llibre.

Veig les notícies. N'hauran de fer una novel·la de Dumas, un nou volum per a posar a dia Le Comte de Monte-Cristo traslladat a la política i l'actualitat. De nou, tal com va fer el noveŀlista francés amb Pierre Picaud, utilitzant personatges reals de la vida política i judicial, que estan fent-se tan famosos i vils pels seus actes i ideologies personals traslladats a l'activitat judicial i política.

Haurem de confirmar i refer aquell «anirem tots cap al cel», seguint el que escriu Llorca Ibi en El llenguatge mariner de la Marina (2000):

Cada vegada que alcem el cap no hem d'oblidar que estols de naus naveguen vers la Lluna.

Amb els utensilis heretats que encara perduren en la nostra llengua, fem-ne ciència-ficció per a salvar-mos de la realitat.

Enyor i esperança sindicades

Com si fora un reflex de la cita dominical d'ahir, em toca hui respondre de nou una missiva del síndic de greuges valencià, eixa institució que té els ulls embenats per la bona intenció.

En este cas em demana que espere tres mesos més a vore si a la persona encarregada de malmetre la gestió lingüística de l'Ajuntament de València —trobe que deu existir eixe càrrec i deu tindre bon nivell i complements— li pega per atendre un poc més la seua faena i un poc menys la seua ideologia.

M'entretinc amb la prosa i li escric quasi amb més enyor del temps que perc que esperança del profit:

La queixa 201903520 es va iniciar el 10.10.2019. El 20.11.2019 l'Ajuntament de València ja havia respost i ja sabia quin era el problema que motivava la queixa. Tal com indiqueu, encara no ha adoptat cap de les mesures necessàries per a resoldre els problemes en qüestió.

Sé que puc semblar-vos ingenu si espere que l'administració pública de l'Ajuntament de València actue amb un poc de l'agilitat i l'eficàcia que permeten els mitjans actuals quant a la gestió lingüística de la seua activitat. Em demaneu que espere tres mesos més, cosa que hauré de fer pacientment. Vullc pensar que l'ajuntament està pensant d'adoptar eixes mesures fa més de trenta anys en tots els àmbits de la seua activitat. No és novetat ni cap problema de terminis. De totes formes, tal com vos vaig assenyalar, l'ajuntament «no ha compromés cap mitjà ni esforç per a corregir els errors del passat ni per a evitar-los en l'actualitat i en el futur».

D'acord amb això, sense programació ni compromís, les nostres consideracions són subjectives i les meues tenen la poca força que puga tindre este instrument de proposta de millores en el funcionament de l'administració que es denomina queixa.

Pel que fa a la transparència, accepte que el cinisme és una faceta l'activitat política, però em sembla inadequat que forme part de l'activitat administrativa i que, a més, s'exhibixca davant els ciutadans que exigixen el compliment dels seus drets.

A pesar d'això, voldria assenyalar que agraïxc la vostra transparència. En tot cas, l'ofici que l'ajuntament ha enviat només en castellà forma part del procediment. Si és aplicable ací l'article 15 de la Llei 39/2015, del procediment comú de les administracions públiques, hauria d'haver segut tramés en valencià (he de recordar-vos que també és llengua oficial al País Valencià).

Al capdavall, des del moment que m'heu tramés l'ofici, forma part de la relació que mantinc amb l'administració pública (ajuntament i sindicatura) i, per tant, està subjecte al precepte anterior i a la relació que mantinc en este procediment, seguint l'article 10 de la Llei 4/1983.

Mal senyal seria que un gest de bon govern com la transparència traguera a la llum defectes o mancances de la gestió administrativa i que la sindicatura no fera res per atenuar-los, si més no, quan afecten directament els drets que els ciutadans estan reclamant davant el vostre organisme.

Vos recorde que tot este procediment és lingüístic i que té a vore amb els drets lingüístics i amb la gestió normal de l'administració. No vullc arribar a pensar què passaria si s'aplicara el mateix criteri en procediments que afectaren altres aspectes protegits per l'article 14 de la Constitució espanyola.

Moltes gràcies per tot.

Cita dominical / 610: Jordi Muñoz Mendoza

Els nacionalistes espanyols no es veuen a si mateixos com a tals, i per això consideren escandaloses algunes polítiques lingüístiques, sempre escrupolosament garantistes de drets individuals, i no perceben tots els mecanismes formals i informals, durs i tous, d'imposició de la llengua i, també, de la identitat espanyola que operen en el marc de l'estat.

Jordi Muñoz Mendoza, Principi de realitat (2020).

Meditacions i cabòries

Acabe les Meditacions en el desert d'Agustí Calvet, Gaziel,. De tant en tant hi ha alguna persona que em demana rebre el missatge sobre les novetats de les fitxes (que inclouen també novetats en el dtl i el Multicerca). Envie el missatge una volta al mes, perquè no vullc ser carregós ni marejador amb això d'incitar a la revisió de qüestions normatives o sociolingüístiques. Sé que sense que mo n'adonem mo s'ompli la bústia virtual, i encara que no deixe més rastre que el cibernètic, provoca un poc d'estrés virtual per la facilitat amb què l'espai que ocupem en la xarxa també acaba reflectint la nostra (in)capacitat d'acudir a tots els fronts que mos criden o als que pretenem arribar.

Tanque les meditacions de Gaziel, un repàs personal perspicaç i dolgut a una època trista de la nostra història, 1946-1953, i m'arriba un missatge que em demana que esborre la persona receptora de la informació mensual sobre les novetats. Complixc i l'esborre de la llista de correu. Segur que hauré d'anar birbant eixe camp més sovint, a mesura que les meues «cabòries» vagen aconseguint l'audiència que es mereixen, fins a arribar a deixar-les en un desert virtual perdut en la memòria electrònica de l'univers. No confie en cap persistència ni interés atzarós per estes empremtes arenoses a la vora d'un mar elèctric que en qualsevol moment enviarà una agona d'oblit sobre este castellet d'arena meditant.

Conjugant el codi

Entre ahir i hui arribe a modificar un petit fragment de codi per al web (HTML i Javascript), amb la qual cosa incorpore un nou cercador en el Multicerca (punt 28). Per a mi fer això és tot lo del món, però en realitat no és res d'espectacular. He provat a incorporar el cercador del dnv en la secció de conjugadors.

He hagut d'eliminar dos cercadors vells: el del Salt antic, que ja no funcionava; i el de Verbix, que donava resultats estranys en alguns verbs no coincidents amb la llista normativament més restringida que utilitzen. He redistribuït els cercadors, mantenint el del gdlc i incorporant el codi per al conjugador del dnv:

<script type="text/javascript">
function updateFormAction(value){
var dnvweb = "http://www.avl.gva.es/lexicval/?"
var DNVverbsForm = document.getElementById("DNVverbsForm");
DNVverbsForm.action = dnvweb + "paraula=" + value;}
</script>

<div>Escriu el verb:<br />
<form action="http://www.avl.gva.es/lexicval/" id="DNVverbsForm" target="_blank">
<input type="text" name="paraula" onchange='updateFormAction(this.value)'>
<input type="submit" value="Cerca">
</form>
</div>

Segur que hi sobra alguna cosa i que es podria millorar. La cosa és que per a mi ha segut una fita i descans aconseguir que funcionara. Espere que dure, encara que estaria bé que l'avl oferira un conjugador a banda de la cerca en el diccionari.

Vocalització forta i mala ventilació

Encara que la científica polonesa Lidia Morawskaya estava parlant del còvid, una de les coses que comenta el periodista Javier Salas (El País, 19.07.2020) podria aplicar-se a altres malíccies que es transmeten per l'aire:

Tal com repetix en els seus treballs, el risc de transmissió per l'aire en interiors depén de quatre factors: alta ocupació, llargada duració, vocalització forta i mala ventilació.

Fa anys que en condicions aixina es transmeten no només els virus, sinó també les males idees, sovint acompanyades d'una «vocalització forta» —per a les bones a més de vocalitzar clarament, cal la banda de música al davant—. Pensant en l'airet que em trobe cada dia al despatx, el sistema de ventilació de l'administració de les Corts necessita una millora en profunditat. No m'estranya que en este microclima continuen pervivint idees pròpies de l'ambient reflectit en la sèrie Mad men (eua, anys xixanta).

Mirant-ho sense més manies del compte, deu haver un estudi que explique que la mala ventilació és més beneficiosa per a generar idees estantisses i ràncies. El dia que milloren la ventilació de les Corts, açò serà xauxa. Mentrestant, anem apedaçant amb ventiladorets i palmitos.

El desús de cada dia

He trobat un moment per a pegar-li una llegida ràpida al Saó del mes de juny. Em pensava que en trauria alguna citació dominical, però preferixc deixar la de Josep M. Bausset —monjo del monestir de Montserrat— com a peça de lamentació de hui:

I això és una anomalia, tot i que passa a tots els pobles del País Valencià. Per això gairebé ho veiem normal. I és que l'Església valenciana, menyspreant la nostra llengua, contribueix al genocidi lingüístic.

La paraula genocidi trobe que està fora de lloc, perquè tampoc hem de situar-mos en un pla on no mos quedarà més que un poc de vergonya ridícula si hem d'acompanyar eixe terme explicant que fins i tot s'estaven passant misses en valencià per la televisió pública valenciana. Crec que ara l'han llevada, eixa missa, i no crec que haja segut per contribuir al desús del valencià en eixe àmbit —encara que tota pedra fa paret... o entropessar, si no vas a espai.

Espere conéixer les dades d'audiència i d'increment de l'ús del valencià derivades de l'emissió televisiva durant l'epidèmia de còvid —se'n faran tesis doctorals, trobe—. De totes formes, supose que serà difícil que hagen fet el milacre de contrarestar la imposició lingüística diària del castellà en cada parròquia del país. Ite, missa est.

Els greuges del virus en castellà

No tenia massa idees boges per a omplir l'apunt de hui, les recurrents i prou. I amb això m'he quedat, però amb material d'obra. Ha arribat una reposta del síndic de greuges valencià a una proposta que li vaig fer de millores en la gestió lingüística del seu web. Segurament el síndic tenia raó en una de les qüestions que em manifestava, però trobe que la perdia un poc amb les qualificacions o les maneres d'argumentar, que crec que no s'adiuen amb el mínim d'empatia o d'autocrítica que hauria de tindre la institució amb les persones que patixen un cert grau de discriminació sistemàtica social i institucional.

El síndic em responia:

Pel que fa al bot de Carina, l'assistent virtual en informació sobre el virus i la situació de la pandèmia COVID 19, hem d’informar-lo que es tracta d’una aplicació informàtica de tercers que és resultat d'una mera col·laboració gratuïta amb la institució, i es tracta d'oferir als ciutadans la màxima possibilitat d'obtenir informació.

Ni tan sols ens podem plantejar la possibilitat de traduir aquest instrument i els seus resultats, ja que resulta impossible. I, davant de la possibilitat de privar de lliure accés a la informació als valencians i valencianes que utilitzen la versió en valencià, no hem dubtat a considerar més raonable situar-hi un accés en castellà, que d’altra banda és llengua cooficial a la Comunitat Valenciana, en lloc de limitar la seua informació.

Entenem també que aquesta decisió, la qual mantenim, no perjudica els drets lingüístics, com tampoc representa cap discriminació.

En la part que es tracta d'un oferiment d'una entitat cívica en benefici de la salut dels ciutadans, si l'administració no té res de semblant, entenc que les institucions accepten coŀlaborar a difondre la iniciativa.

De totes formes, eixa coŀlaboració podria anar més enllà, tal com ha fet la Conselleria d'Educació, que ha ajudat a elaborar el web de l'entitat cívica —tal com s'indica en la franja de baix del web—. Ja posats, podrien haver acordat l'existència de la versió en valencià dels continguts informatius de l'assistent virtual Carina. No ho han fet: mal fet, segons la meua opinió i, pel que veig, també pel que demanen la Plataforma per la Llengua (Nosaltres La Veu, 06.04.2020) o Rudolf Ortega en «Diglòssia vírica» (El País, 08.04.2020).

En tot cas, perdia la raó el síndic quan afirmava sense contextualitzar: «resulta impossible» fer la traducció; i més avant, quan acceptava associar el «lliure accés» a la informació a una impossibilitat d'obtindre eixa informació en valencià. Si tanta preocupació tenia la sindicatura, hauria d'haver esbrinat d'ofici com és que no s'oferix eixa informació en valencià i com és que s'accepta que el dret a la informació sobre el còvid actue contra el dret a obtindre informació tan rellevant en valencià. Al cap i a la fi, ja que l'administració «s'estalviava» (veg. Ximo Aguar, Valenciaplaza, 25.05.2020) la faena de recopilar i oferir la informació de l'assistent Carina, podien aportar els mitjans per a fer que eixa iniciativa no implicara la renúncia als drets lingüístics.

Perquè eixa és una altra, això que diu el síndic: «no perjudica els drets lingüístics, com tampoc representa cap discriminació», no és tampoc una afirmació massa encertada en este cas. Ben al contrari, perjudica els drets lingüístics el fet que l'administració no els tinga en compte en les seues actuacions —per molt que busque excuses en tercers—. I és una discriminació injusta evident que l'administració oferixca serveis només en castellà quan els hauria d'oferir també en valencià. Com que no era el cas, hauria d'haver indicat que eixe assistent era una iniciativa cívica que no era responsabilitat de l'administració. Llavors, hauríem entés perfectament que l'administració no era la responsable d'eixa gestió lingüística, ja que no era la titular de l'obra ni de la informació.

Ara, el fet que les administracions públiques valencianes actuen contra l'ús del valencià amb l'excusa que han segut uns altres, resulta ridícula i infantil. I li he hagut de replicar, entre altres coses —en la línia del que exposen els articles periodístics esmentats més amunt—, m'he carregat de raons objectives:

A pesar d'això, ara mateix, en la que hauria de ser la versió en valencià del vostre web, apareix un quadre informatiu sobre les queixes gestionades per la vostra institució: no està en valencià, tal com podeu vore en la imatge que adjunte.

Vos agrairia que incorporàreu un protocol d'actuació que facilitara que les vostres actuacions compliren sistemàticament la legislació lingüística vigent i la resta del que exposa l'article 14 de la Constitució espanyola.

Haver d'estar repetint sempre això, al final et deixa mal cos. Això no li ho he dit al síndic, però ho pot intuir.

Un fogueret

No pareix que la pandèmia recule del tot. Encara mos fan anar al despatx a treballar —el presentisme pesa més que el treball a distància, a pesar de la diferència d'eficàcia, productivitat i efectes ambientals d'un i altre—, però ara amb mascareta. Però hi ha qui va fent alguna cosa per la humanitat, com ara un equip integral d'energia, tal com informa Jaume Serrasolses en la revista Divulcat: «Tecnologia apropiada del segle XXI: un equip integral d’energia» (06.07.2020). Un fogueret que combina la biomassa i l'energia elèctrica d'origen solar.

Amb bona voluntat, interés i una miqueta d'empatia hi ha moltes maneres de participar fent aportacions positives que combinen la millora del benestar amb la protecció del medi ambient i la millora de l'activitat laboral. Però ho fem difícil amb petits entrebancs que anul·len i pervertixen les grans declaracions.

Cita dominical / 609: Emilia Pardo Bazán

Rarament he vist que ningú vixca preparat, en este país que fa la viu-viu, que resol el que és més urgent, que tapa un forat obrint-ne un altre.

Emilia Pardo Bazán, «La vida contemporánea», La Ilustración Artística, número1.676, 09.02.1914.

Teuladí sense mascareta

Després de comprar en Consum, carregat amb les bosses a punt d'entrar en casa, he vist un teuladí que encarava un parotet i el caçava al vol. Vist i no vist, com un somni o una aŀlucinació extàtica, he tingut la sort de vore-ho i sé que ho recordaré vagament amb plaer.

Al supermercat, una dona amb la mascareta que li tapa la boca i li deixa lliure el nas. A mi la mascareta m'ofega. Quan entre en la botiga, estic pensant d'acabar rapidet per a eixir al carrer i llevar-me-la. ¿I diuen que ara caldrà dur-la posada també pel carrer? La cosa serà no eixir de casa, doncs. I el teletreball encara pendent de regulació en les Corts. Mos faran anar en vestit de bus d'immersió de vint-mil llegües de viatge cap a enlloc, només per vore-mos en persona collats a la cadira del despatx. N'hi haurà que estarà satisfet i pagat d'haver-mos obligat a alguna penositat innecessària, que a voltes pareix que n'hi han que cobren per a això.

Més tard, una moixeta (soriguer o esparver) ha travessat el cel de banda a banda, aparició que ha fet cridar els falciots hostilment mentres li feen un poc l'esqueta assetjant-lo per a que fugira. Ai, si puguérem espantar el còvid aixina.

Amb la boca oberta

La possibilitat que s'estenga obligatòriament l'ús de la mascareta per a eixir de casa em deixa l'alleujament que, toca, dins de casa no cal, per ara. Per tant, la solució contra el virus seria no eixir de casa. Contradictòriament, a pesar que podria teletreballar, les Corts no han regulat encara eixa modalitat laboral i em fan anar setmana sí, setmana no a ocupar el meu lloc físicament en el despatx del carrer de la Llibertat, tot i que hauré d'estar fent el mateix que podria estar fent en casa, tal com vaig fent les setmanes que no he d'anar al despatx. El presentisme és la passió dels gestors postfranquistes o predemocràtics —tria oberta de qualificatius.

He de precisar que la setmana que no em fan anar al despatx, ells fingixen que faig teletreball i jo fingixc que m'ho crec. Al final, és un pacte de convivència —de no-agressió quasi— que consistix en un treball a distància precari, sense horaris clars, ni mitjans adequats ni condicions correctes ni objectius ni programació ni... Per contra, abans de suar més del compte, si em fa mal l'esquena o la monyica, abans que em coguen els ulls, deixe de traduir i corregir, perquè no és només el còvid qui fa mal a la salut, també la mala gestió de les possibilitats i condicions laborals té efectes negatius en la qualitat i la quantitat de la producció.

Els vaig escriure a alguns membres de la Taula de les Corts ‐sí, la paraula taula també és correcta en este cas—. El president m'ha respost que, a pesar dels errors que han pogut cometre en la gestió, troba que «les propostes i suggeriments referits al teletreball són interessants de considerar, atès que totes organitzacions, totes, haurem d’adaptar —i regular— els procediments al nou context».

Me n'alegre, però poc de temps, perquè el preident diu que serà la secretaria general qui «prendrà les iniciatives adients i les disposicions que corresponguen en eixe sentit». Serà cosa de vore-ho amb els ulls oberts. I la boca també; si és el cas, tapada per la mascareta.

L'alé humà

Fan un homenatge d'estat a Madrid als morts pel còvid-19. La monarquia present, no sabem què hi representa, tot i que ha demostrat que és un virus persistent que s'engul el patrimoni de tots i que mos recorda que la democràcia que va defendre el rei ara emèrit només era l'excusa per al saqueig —el iot del rei «regalat» era una informació estiuenca molt agraïda, quins temps aquells.

No acabe d'entendre per què en diuen homenatge i per què el fan ara, quan encara tenim la passa damunt i amenaçant. De totes formes, em sembla rellevant i positiu que haja segut un acte cívic i social, sense cap presència religiosa ni eclesiàstica —encara que les banderetes en algunes mascaretes també són símbols que agredixen més que un alé encovidat— i que haja segut un acte curt i amb oradors que han transmés emoció i serenitat.

Ahir vam vore ahir el film Der Hauptman de Robert Schwentke, i mos va deixar mal cos. Mos hem pogut refer sentint amb els parlaments que l'ànima de cada u té més matisos, té un alé d'això que se'n diu humanitat, a pesar del núvol verinós permanent que exhalen alguns abusant de l'excusa dels seus deliris i estats d'ànim.

Retall no procedent

Tinc damunt la taula un retall de diari des de fa ja massa dies. Me s'estan acumulant els retalls en una zona no prevista. N'he de dir «retalls no procedents», que és com diu Takse que cal qualificar les plantes i brosses que creixen als camps i als jardins contra la nostra voluntat i que solem birbar amb mentalitat mercantilista. En lloc de «mala herba», planta no procedent.

El retall és de María Antonia Sánchez-Vallejo («Historia o mitología», El País, 27.06.2020):

Vandalitzar un bust de l'escriptor espanyol per racista seria com acusar de violència de gènere Tolstoi per espentar a les vies Anna Karènina.

Justet la vespra de fer el retall havia estat xarrant sobre el feminisme —fins i tot em va comentar el cas de Phyllis Schlafly— i altres ideologies amb una xica —la filla d'una amiga— que tenia previst començar la noveŀla. Vaig encerclar el fragment i vaig deixar la pàgina damunt de la taula, en un muntonet que em rosega un poc la consciència que vaja creixent ara que acabava de fer un buit després de llevar una vella impressora que fea més nosa que una brossa en l'ull.

Hui m'ha dit que ha començat a llegir el llibre, ai, en castellà —bé, jo la vaig llegir en francés, vaja—. M'ha mostrat com ha quedat la frase inicial en la seua edició. Vorem si el bust de Tolstoi acaba condemnat o salvat.

El principi dels paperets

He acabat el llibre Principi de realitat de Jordi Muñoz, que és un punt de reflexió per a encarar quins poden ser la ruta i els mitjans que han d’utilitzar les ànsies i il·lusions d’independència i de republicanisme de bona part de la societat catalana, respecte no tant a un país (Espanya) sinó a les clavegueres i albellons polítics d’un estat que va ver una transició a la democràcia «transaccionada» en què la continuïtat l’estat profund «va derivar en una democratització imperfecta de l’estat espanyol».

M’he sentit acompanyat en les petites misèries funcionarials de cada dia quan he llegit:

La política i les institucions de l’estat estan absolutament amarades d’aquesta cultura jurídica de via estreta, que podem denominar la cultura Aranzadi. Es tracta d’una concepció de l’estat de dret que porta el positivisme jurídic fins al paroxisme. En aquesta tradició jurídica, els principis i l’esperit de les normes són menys importants que la literalitat i els detalls procedimentals.

Hui mateix estem redactant un recurs, perquè en el món mental d’una «alta funcionària» s’ha instaurat que ella només accepta valorar els documents que certifiquen la possessió d’un grau de coneiximents lingüístics, a pesar que les ordes i decrets de la Generalitat establixen una validació i homologació general per a determinades titulacions.

Per tant, la Generalitat no emet documents ni fa tràmits administratius per a eixa finalitat (en els casos especificats en les normes), ja que l’equivalència s’estableix en les disposicions normatives. Ai, en el món «captiu» —sí, més detalls en La ment captiva de Czeslaw Milosz— i burocràtic de la funcionària, l’aspirant que no aporta el paperet, es queda sense homologació.

Rebentar d'èxit

En el diari informen de la baixada dels transport turístic en avió, de la buidor dels aeroports o de la poca intensitat del trànsit aeri. Això té repercussions econòmiques negatives i, per tant, socials, ja que el negoci del turisme és un producte bàsic per a milions de persones a l'estat espanyol. D'això sí que en parlen els periodistes.

No comenten en la notícia quantes tones de contaminants mos estalviem de patir en el nostre medi ambient. Si ho comentaren, la notícia podria no ser greu del tot, ja que les conseqüències de la falta de negoci podrien alleujar-se amb els diners que no caldria dedicar a netejar el medi o a recuperar la salut dels afectats per eixos negocis tan «brillants» que maximitzen els guanys privats i socialitzen els efectes nocius de la seua activitat.

Seria cosa de mirar-ho i de facilitar que creixquen altres sectors econòmics i no tan sols els que són bons per a l'enriquiment d'uns a costa del medi ambient, la salut i la precarietat dels treballadors i treballadores. Podríem pensar en uns sectors d'activitat comercial, turística i industrial que podrien tindre una justificació social i econòmica en els beneficis que reporten als que competixen en el mercat, però també un efecte positiu en el medi ambient i en la salut i el benestar de les persones.

Bé, és possible que hi haja algun manual que diga que el capitalisme no va d'això, sinó de fer rebentar d'«èxit» la bambolla planetària.

Cita dominical / 608: Elvira Lindo

Contra la llibertat de volar [en avió], començaren a dir, hi ha la limitació voluntària dels nostres desitjos en favor d'una causa comuna, la netedat de l'aire.

Elvira Lindo, «A qué pasado queremos regresar», El País, 21.06.2020.

Panorama de mitjans

Soledad Gallego-Díaz va anunciar el 15 de juny passat que deixava la direcció del diari El País, al cap de dos anys en què ha intentat redreçar un poc la línia editorial, cosa que no sé si ha aconseguit, perquè va ser un poc abans d'aquella època en què jo també vaig deixar de ser lector diari d'eixe periòdic i em vaig conformar amb engolir-me'l els caps de setmana. Quan els mitjans augmenten la proporció d'informacions i opinions tendencioses, falsàries i manipuladores, l'avantatge és que ja t'ho saps i pots botar-te la lectura, fins i tot pots abandonar-la.

No sé si ha aconseguit els objectius. Espere que sí, perquè Gallego-Díaz era una de les poques firmes que encara m'interessaven. Durant els caps de setmana he aprés a tornar a valorar les aportacions d'alguns periodistes i d'alguns articulistes fixos (com ara Elvira Lindo o Máriam Martínez-Bascuñán) i convidats (Anne Applebaum, Daniel Innerarity). Per contra, la falta de rigor i la manipulació tendenciosa de les dades continuen sent una pràctica en les informacions de contingut polític i ideològic. El fet que jo no estiga d'acord amb moltes opinions no em provoca cap disgust. És el que espere, poder contrastar les meues idees i descobrir els meus possibles prejuís. Això ha de ser la pluralitat, per a escriure i per a llegir.

En canvi, quan es tracta de la informació i les dades vàlides necessàries per a que els lectors adopten decisions o puguen reflexionar a partir de dades certes, les notícies haurien d'evitar valoracions i biaixos tendenciosos. Recorde una notícia sobre Oriol Mitjà que fea vergonya de llegir en un suposat diari de qualitat. (I no parlaré del que vaig llegir durant els fets del 2017, perquè allò era per a enganxar a córrer, que diria ma mare.)

En fi, no espere milacres ja. Amb els caps de setmana obtinc la meua dosi d'espanyolisme nacionalista de baixa intensitat. A més, el panorama dels mitjans em dona accés a punts de vista complementaris més sensibles i empàtics amb una societat democràtica i plural, no tant perquè concorde amb les declaracions i la decoració sinó que m'informen dels fets —els extraordinaris i els de cada dia&mdsah;, cosa que aconseguxc combinant Eldiario.es, l'Ara.cat, Nosaltres La Veu (o com es diga demà), i també diverses emissores de ràdio i cadenes de televisió, que gràcies a la xarxa han pogut esquivar la censura analògica burocràtica, mastodòntica i predemocràtica espanyola.

¿«Estatal» no és de tots?

Hem vist molta retòrica de fiscals, jutges, polítics i opinadors diversos sobre el fet que Catalunya és Espanya i que el govern català i els Mossos d'Esquadra formen part de l'estructura de l'estat espanyol. Molta retòrica, molta demagògia i molt que s'enrecorden de Santa Bàrbara només quan trona.

Demane en les Corts Valencianes que la institució incloga una clàusula lingüística en les comandes que fa per tal que els arriben els productes adequadament normalitzats per a complir els deures lingüístics de la institució en valencià i en espanyol. En concret, es tractava d'uns cartells d'instruccions per a la prevenció dels contagis per coronavirus que han arribat només en castellà. L'excusa que m'han donat és: «L'empresa és estatal, fa els mateixos cartells per a tota Espanya i simplement ha afegit el nostre logo.»

Per tant, en contra del que es podria pensar en un estat que té diverses llengües oficials, en lloc de pressuposar que una empresa «estatal» (no sé si pública o privada) ha de treballar i donar servei, si més no, en totes les llengües oficials, alguns veuen normal i comprensible que només faça la faena en castellà (i no m'estranyaria que també l'hagueren feta en anglés i alemany).

Actuacions i presumpcions aixina mostren la falsedat de tota la retòrica i perversió de les normes «estatals»: no són «estatals» són «nacionalistes», però no nacionalistes d'una improbable nació espanyola, sinó dels «nacionals» predemocràtics que encara cuegen.

A pesar d'això, espere que ningú pressupose encara que l'article 14 de la Constitució espanyola quan diu: «els espanyols són iguals davant la llei», està referint-se només als hòmens, ja que no parla de totes les persones «espanyoles». Trobe que fa anys que estan fent tard per a assimilar i aplicar democràticament la diversitat lingüística oficial de l'estat. I sexual i religiosa i unes quantes més.

«EL HOMBRE, ESE COMPAÑERO»

El passat cada volta està més llunt. L'any 1980 per a mi seria despús-ahir com aquell que diu, encara que veig que han passat ¡quaranta anys! Deu ser per això, per eixa quantitat tan tronada i rància: els quaranta anys que repetien que havia durat la dictadura de Franco, que jo només coneixia aleshores pel dia de festa que vam tindre quan va morir i perquè es suposava que un tio meu podria desfilar per davant del fèretre en qualsevol moment de la retransmissió que feen per la tele. O això em pensava jo en aquell moment, mirant-ho amb iŀlusió infantil.

De casualitat trobe un exemplar de la revista Manacor del 22 de novembre de 1980. La renúncia de Llorenç Mas, primer alcalde de la democràcia que dimitia, segons conta l'editorial, era la portada. Però no sé si la part més interessant ara mateix és l'entrevista que li fan a un xiquet de setze anys, futbolista juvenil, que responia a les preguntes següents:

—¿El amor más puro y verdadero?
—El conyugal.
—¿Divorcio, sí o no?
—Sí.
—¿Aborto legalizado?
—No.

O més encara l'anunci d'un concurs literari realment impressionant vist al cap del temps:

CONCURSO LITERARIO
PREMIO MUJER HOY 

Se convoca el II Concurso Literario bajo la denominación "MUJER, HOY" y por el Comité Provincial del mismo nombre con las siguientes bases:
1.- Podrán participar cuantas mujeres residan en las Islas Baleares.
2.- El tema versará sobre "EL HOMBRE, ESE COMPAÑERO" y será original e inédito, en forma de prosa y escrito en castellano o en la lengua de las Islas Baleares, con una extensión mínima de tres y máxima de ocho folios mecanografiados a doble espacio. Se presentarán original y dos copias. Las obras quedarán en poder y a disposición del Comité convocante.
3.- En folio adjunto constarán nombre completo y dos apellidos de la concursante, así como profesión, domicilio y teléfono.
4.- La fecha de recepción finalizará a las 24 horas del día 5 de diciembre de 1980, debiendo remitirse o presentarse en la Delegación Provincial de Cultura de Baleares, calle San Felio, número 8 A, en Palma de Mallorca, o en la Oficina de Manacor, G. Franco, 1.
5.- Se otorgarán: Un primer premio por importe de 25.000 ptas; un segundo premio por importe de 15.000 ptas; y un tercero por importe de 10.000 ptas.
A criterio del jurado podrán otorgarse uno o más accésits. No se podrán declarar desiertos los premios.
6.- El jurado estará compuesto por el Comité Provincial "MUJER HOY".
7.- Los premios se harán públicos en la prensa y radio de las Islas Baleares el día 15 de diciembre de 1980, así como el acto de entrega de los mismos.
Palma de Mallorca a 4 de noviembre de 1980.

EL COMITE PROVINCIAL MUJER HOY.

Quaranta anys donen per a molt i per a poc alhora, però pareix que sempre hagen de ser els mateixos quaranta anys tronats. Vam avançar un poc passant de «Franco, ese hombre» a «El hombre, ese compañero».

Sindicalisme saludable

Els sindicats van com van, sobretot el meu, l'stas, que tinc la sensació que, davant la falta de mitjans i a pesar del duopoli del «règim» (ugt-ccoo), sobreviu amb molt de voluntarisme persistent. A pesar d'eixe duopoli, al cap i a la fi, la força i la responsabilitat l'han d'afavorir les institucions, però l'han de posar els treballadors i treballadores, que generalment hem rebut una cultura de temor, resignació i obediència que desincentiven i desanimen de l'activitat reivindicativa sindical. Es promouen, en canvi, la baralla de bar, el conflicte personal, la discussió estèril. A pesar de tot, anem fent.

I un exemple és un missatge de la cgt que m'arriba hui (acompanyat de l'enllaç a una notícia), que exposa males pràctiques del capitalisme elèctric —amb la connivència administrativa— i proposa la participació ciutadana per a salvar un bocinet de la natura: les aus del nostre cel pandèmic. Esperem que el vídeo tinga ressò i que pugam salvar no tan sols aus de rapinnya sinó totes les que topen amb eixe símbol contradictori de benestar i destrucció que són les torres elèctriques. Podríem anar fent també per una postpandèmia més saludable ambientalment.

Els badats dels drets

Un grup parlamentari envia el document en valencià al registre de les Corts Valencianes. Em sembla que hi ha algú que no sap com quedar millor estilísticament, si escrivint «escletxa» o dient «bretxa». Deu estar pensant en els exàmens de la jqcv o en la classe aquella en què «calia esmerçar-se en la recerca dels mots escaients» —una frase d'aquells anys de facultat que no recorde d'on ix—. Les suspicàcies pedants que encara arrosseguem al voltant de la llengua al País Valencià... No em referixc a la llengua espanyola, és a dir, a la castellana, sinó a la valenciana, és a dir, a la catalana. Uf!, si he de fer eixos jocs de paraules, és que algus es pensem que encara estem en els anys huitanta del segle passat. O més arrere encara.

Això de fingir que els noms del valencià tenen més transcendència que els de l'espanyol, és el correlat del fet que, quan es tracta del castellà, imposat legalment i impositiu discriminatòriament a tot arreu, la varietat de noms no és confusa ni problemàtica, perquè la matèria rellevant és la imposició de la llengua «nacional», i més encara l'exclusió de qualsevol altra llengua oficial. Per tant, sort que es preocupen per la bretxa o pel badat. Llàstima que només siga una preocupació per fer jocs de paraules i no per respectar i fer respectar els drets lingüístics (vegeu com hi juga Lluís de Yzaguirre i Maura en «El dret a no usar el castellà»), que són un «badat» en el compliment de la igualtat proclamada en l'article 14 de la Constitució castellana, és a dir, espanyola.

Telefonada al taller

Telefone al taller de València. Dic dos parrafades seguides sobre la revisió anual del cotxe. La xica em diu, en castellà, que la primera part l'ha entesa, però que ella no sap parlar en valencià i que no ha entés la segona part. Li dic que bé, que d'acord, i continue parlant en valencià, però pose en marxa la versió bàsica: poques paraules, claretes i semblants al castellà.

Trobe que per a això haurien de servir els llibres de sociolingüística que hem llegit i els cursos que mos van impartir en la facultat —i no m'estenc ara en la descripció de la utilitat que hi troben alguns—. Poden servir per a recordar que també el valencià parlat a poc a poc, amb vocabulari reduït i mirant l'exemple del «basic english» practicat en altres latituds, ha de ser un instrument de democratització i increment de la confiança de les persones que entren en contacte amb una realitat massa voltes imprevista i inesperada: els intercanvis amistosos del contacte lingüístic.

La xica entén els números de la matrícula i la lletra «hac de Huesca» que hi ha en la matrícula. Alguna cosa diu que no entenc jo, i me la repetix. Acordem la cita. No sé si entén els dies de la setmana, però és possible que ara el dijous li sone un poc. M'acomiade amablement, perquè note que el valencià «no ha segut mai llengua d'imposició, sinó de trobada». En esta ocasió, la xica ha evitat la temptació del monolingüisme predemocràtic i feixistoide i ha comprovat que la conversa bilingüe pot ser democràtica, pacífica i útil. Un altre dia descobrirà què Osca no du hac.

Cita dominical / 607: Juan Arnau i Nazareth Castellanos

A l'interior de l'algorisme habiten els dubtes i els prejuís del programador, i tot el que en principi podria ser compromés o tendenciós, es fa passar per descompromés i neutral.

Juan Arnau i Nazareth Castellanos, «Los algoritmos uniformizan el pensamiento», El País, 26.01.2020.

Un sol ús

Amb això de la pandèmia, quasi que no cal llegir ni escoltar res, perquè tot va del còvid. La passa mos ha mostrat la distància que hi ha entre el que es suposa que vol la societat per a tots (medi ambient de qualitat, equitat retributiva, sanitat i educació universals i de qualitat en millora constant) i com és de contradictori el que fem entre tots per a aconseguir-ho, començant per la informació esportiva del confinament i acabant en els guants de plàstic d'un sol ús dels súpers. La calor de hui m'ha deixat un poc baldat. Em pregunte si el planeta també era d'un sol ús i l'estem reciclant en algun femer.

Ardu però saludable

Dilluns passat vaig comentar que era paradoxal que la Mesa de les Corts aprovara un acord en què diu que treballen per la «potenciació del teletreball». Estranyament, com més diuen potenciar-lo, més persones hi ha fent treball presencial (i presentista, digam-ho tot). Ho vaig comentar en la «fase d'aŀlegacions» de les converses informals de despatx, però no esperava cap efecte ni cap posicionament responsable i exigent de la persona a qui li ho dia. Per tant, la vaig escoltar mentres m'argumentava que havíem d'agrair que els dirigents i alts funcionaris no ho hagueren fet pitjor, «perquè podien, ho reconec», vaig acceptar...

Clar, posats aixina, anant pel costat irònic, podríem pensar que jo confie més que ella en les capacitats dels dirigents polítics i administratius de la institució. Pel que siga, els tinc una devoció infinita als de dalt, sempre espere que siguen més eficaços, rigorosos, exigents i avançats... Al cap i a la fi, ho tenen fàcil per a aconseguir-ho, per poc que siga. Em vaig desfogar escamotejant paraules en el Diari Sindical de les Corts.

Vaja, duc els cabells llargs perquè no m'agradaria anar al barber amb mascareta, fea uns 28 graus sense aire condicionat i poca ventilació, m'acaben de canviar l'ordinador i he de descobrir quines coses ja no es poden fer en Windows i quines estan amagades i embolicades en una boira de confusions diverses, lingüística, conceptual o terminològica. Vaig claudicar: intentar trobar la forma d'atenuar l'excés de fons blanc de la pantalla en eixe sistema operatiu és una activitat àrdua, de resultat imprevisible i amb una petita possibilitat d'èxit mínimament saludable.

La força de la debilitat

Una xiqueta de setze anys (filla d'una amiga), lectora àvida de temes diversos i disciplines variades, em comenta que després d'acabar El segon sexe de Simone de Beauvoir —l'ha omplit de notes i marques per a repassar posteriorment conceptes i idees per al futur—, està passant-s'ho molt bé vegent els continguts de la feminista francesa plasmats en una novel·la de George Simenon (ara no recorde quina de totes: només sé que no era de Maigret). La literatura aporta context per a un món que no acabem mai d'interpretar.

Pareix que això de buscar la coherència o les discordances per a arribar a algun lloc millor és una tasca que molts «adults» van abandonar fa anys. Lligc un article del diari El País que afigc com a nota i marca d'idees i conceptes que hauríem de tindre en compte en el futur:

No hi ha una força que mos represente, estem dividits: feminisme, ecologia, política. Això mos lleva força, però també fa que siga més difícil combatre-mos. Si tallen una branca, en creixeran dos noves.

Paraules d'Olga Misik, segons la periodista María R. Sahuquillo en «Jóvenes de la era Putin que se rebelan contra el líder». Hi ha qui mira d'entendre la força de les debilitats.

«¡Ni teletreball ni teletreboll!»

Unes persones del servici de prevenció i salut laboral passen a prendre mides per a coŀlocar mampares entre els llocs de treball mantenint la màxima seguretat. Com que no trauré trellat, m'estalvie de dir-los res sobre el fet que la màxima seguretat seria que regularen el teletreball i que puguérem optar per eixa modalitat laboral, més encara en esta situació de risc sanitari.

Ja els ho vaig escriure i vaig rebre una resposta del tipus «¡és que no vos sembla res bé!» o «no en teniu mai prou»... Només va faltar que em digueren «si em lleve la sabata...» o «com vaja ahí voràs...». Això sí, haguera segut fantàstic rebre una variant del clàssic dels clàssics (la paronímia amb canvi de vocals finals), una cosa com: «¡ni teletreball ni teletreboll!».

La tòpica llengua de les mares tenia eixos recursos suaus i contundents alhora. I el paternalisme és una de les passions dels inquisidors, a més de la tolerància cantada per Silvio Rodríguez en Y Mariana per Silvio Rodríguez. Estan decidits a restaurar la «vella normalitat» del presentisme, que no sé si en el fons els agrada perquè els recorda quan érem menuts, en classe, quan passaven llista i havies de respondre «¡presente!»... En castellà i amb un to suficient i enèrgic. «Nadie está conforme con lo que le tocó.»