Els accidents i els errors

La dreta que aplaudia perquè dia que havia segut correctíssim el deixament de funcions del govern del Partit Popular durant la dana del 2024 al centre del País Valencià ara maleïx els polítics del govern espanyol socialista perquè s'ha produït un accident de tren del qual encara es desconeixen les causes.

El nyaps, els mals hàbits, la descoordinació, les acomodacions, i tot funciona d'aquella manera, fins que arriba l'accident i notem que esta és encara una societat que s'improvisa cada dia. Però deixa de ser accidental quan vivim una precampanya electoral permanent des del dia que algunes dretes va pensar que havien de recuperar el govern espanyol fora com fora.

Els trens de rodalia cauen a trossos perquè els polítics i molts dels seus votants volien fardar d'una xarxa d'alta velocitat en lloc de millorar els desplaçament quotidians de proximitat. Els errors i els accidents formen part de la història i de la demagògia política. La democràcia pot ser accidentada, però no hauria de ser accidental.

L'horitzó temporal

Entre els diferents models de sepultures dels cementeris en la modalitat de blocs d'apartaments de temporà, és a dir, els nínxols més comuns, n'hi ha un model que seria el que més m'atrau per a una eternitat narrativa interessant: els mostren darrere d'un vidre una espècie de diorama dramàtic. Generalment són molt tirats a l'exacerbació religiosa, però pense que eixa modalitat també podria incorporar les referències que ja sovintegen en les làpides gravades i planes a les aficions, oficis o habilitats dels qui hi deixen els ossos o les cendres.

En format de diorama guanyarien molt, amb uns ninotets ben elaborats i reproduccions en tres dimensions. Pense que podria mostrar darrere eixe vidre una bona llibreria amb una finestra oberta a un paisatge, un bon cadirot i algú —el titular de les sumes i restes— ben escarxofat llegint o mirant l'horitzó temporal amb el llibre a la mà.

La velocitat curiosa

La pilota de goma circula veloçment per l'aire. Sense arribar a vore-la pot ser que pergues la curiositat, i un ull.

Deixem-ho reposar

L'Ubuntu pretenia posar-se al dia al meu ordinador passant del 24 al 26, però ha trobat que tinc una versió d'nvidia d'origen desconegut que no és la que proporciona el seu repositori, aixina que m'ha recomanat resoldre-ho abans de canviar de la versió més actual. I això he fet, perquè segur que no serà cosa de deu minuts, el canvi: poc faltarà pa que me se desballeste l'ordinador. Supose que hauré de passar pel Windors, per l'ms-dos i coses aixina, fins que torne a reconstruir la meua configuració habitual.

Tal com hem diu sovint l'algoritme massiu amb què faig les macros, «si ja funciona, més val que no ho toques»... És clar, això és més vell que anar a peu i per això ho té ben interioritzat —estadísticament— el nostre «inteŀlecte» cibernètic. Per tant, la nova versió del sistema operatiu, la deixarem reposar un poc més, que l'arròs perga calentor i agarre gust.

Entrampaülls cibernètic

Mentres Takse dina en un japonés, ixc al riu a desemboirar-me de l'algoritme massiu. Trobe que faig les mateixes passes, però que fa uns anys que em done més marge de temps..., per dir-ho aixina. A banda, o me s'ha despistat —o m'han llevat— la fita on gire i he pegat passes de més.

A l'hora de dinar, per sort, el riu està encara prou buit. Quatre hologrames per ací, algunes aŀlucinacions per allà, però el circuit i la vegetació estan ben aconseguits, pareixen molt reals, si no fora que la barreja gens naturalment atzarosa d'espècies que provenen de latituds i climes diferents evidencia que estem davant un de tants entrampaülls que cuina el cretinisme cibernètic. Acabarem lligant mosques.

Suaument amunt

L'ortografia és l'orografia del text.

He mirat si li estava furtant a algú eixe pensament despentinat —que diria Lec, ^w versió Calaforra—, i no he trobat res. Bé, aixina comence a pujar la setmana suaument.

El vídeo entabuixat

Arran de les recerques d'estos dies encara massa càlids, espere que els acadèmics tinguen en compte el vidiet (diminutiu de vídeo) que diuen Baldoví Roda i Calabuig Vanyó en l'hemicicle valencià.

A banda, m'ha quedat pendent demanar-los als del dnv que afinen un poc més què són els agrons, perquè de moment els han deixat sense noms científics que els identifiquen, 🔗 excepte que busques al revés, pel nom cientític i, aleshores, una es diu adragó (Ardea purpurea), l'atra es diu bernat pescaire (Ardea cinerea) i, vaja, la que també visita la marjal valenciana, l'Ardea alba (també dita Casmerodius albus o Egretta alba), em sembla que no apareix per cap racó d'eixa albufera lingüística valenciana que és el diccionari acadèmic.

Les calors que encara aguanten han dut gelors a les oficines i costipats als nassos. I el cap entabuixat. He dit vídeo i em ve el record d'aquell esquetx de la Vanessa de Lloll Bertran. 📽

El català antic, encara

Han publicat la Gramàtica del català antic, 🔗 que és una d'eixes obres que en un primer moment penses que has de tindre en casa — pa posar-la al costat de la gcc, de l'Onomasticon de Coromines, de la glc... També penses que són més de quatre mil pàgines i que no ho necessites pa sopar. I que són 250 euros.

A banda, pensant que són faenes científiques, que són materials per a la difusió del coneiximent sobre la història de la llengua —i alguna cosa aportarà per a l'ús normal actual del valencià, supose—, que quan el català antic, si més no abans del segle xvi, no existia internet, però ara mateix les institucions que han pensant de publicar-ho hagueren pogut posar en xarxa eixa faenassa per tal que tiguera possibilitats de difondre's i tindre efectes ràpidament... I que no calga esperar que ho facen al cap dels anys —com ha passat amb el dcvb 🔗 o amb els dos monuments de Coromines— 🔗 🔗 o no mai, per ara —gcc.

Bé, m'ho mire des de fora, el publish or perish ^w a mi no m'afecta, però encara és molt important en els ambients universitaris. Això dels clics ho deixen per a insultar-se per les xarxes.

No dic que m'esperaré que traguen la peŀlícula: en este cas es tractaria del pdf.

Em diluïxc

Escric des del futur, des del dissabte, perquè em vaig confondre divendres festiu: em vaig botar un dia de la setmana. Tampoc haguera passat res si no me n'haguera adonat, perquè el Nou d'Octubre pot servir per a això, per a pedre la noció del moment i el país en què vius.

Hi ha qui, en un poble de la Ribera, no cobrix la baixa de l'encarregat del cementeri i deixa que les instal·lacions vagen degradant-se —això dona una pàtina transcendent, supose—, i al mateix temps incorpora una senyera simbòlica beneïda com «Déu mana» i amb provessó pel poble. Ho comenta un antic alcalde rival del partit actual, que no vullgues saber si això que diu ara quadra amb la seua línia d'actuació d'atres temps. Li afig a Takse que els morts no voten. Va morir el rei Jaume I fa 750 anys: hagueren pogut festejar que l'enterraven ací, cosa que haguera servit per a pegar-li una rentaeta de cara al cementeri.

En fi, tot això mostra quines són les prioritats polítiques i socials que tenim, perquè sovint decidim el vot més pel símbol que mos enlluerna que per les instaŀlacions municipals. A banda —atenció, ara venen conceptes que no tenen trellat, però poden tindre molt de predicament—, tinc present que també hi ha la perspectiva del valencianisme d'arrel popular —que és com a la rosà del matí— o la que incorpora l'espanyolisme més claudicant i impositiu —que marca els cors i les ànimes amb ferros roents.

No sé què van triar, perquè m'ho vaig pedre amb excusa: me se va trabucar el dia i vaig viure un dissabte en divendres fent apanyos casolans. Em diluïxc, però no em dissolc.

Mirar d'entendre-ho

L'oposició ideològica, la confrontació, el desacord d'arrel no haurien d'impedir la comprensió de l'atre, l'intent d'aprofundir en el pensament que èticament i políticament rebutges, sobretot fins que topes amb els incoherències i les hipocresies. O millor encara, si topes amb coherències absurdes, nocives i inhumanes —estúpides, en diuen—, que realcen el valor heroic i gratificant de l'autodestrucció.

Em resumix Takse l'article d'Alberto Garzón «Manual para que la izquierda no se ponga de acuerdo», 🔗 aixina que em sembla que l'hauré de llegir. Jo diria que soc d'esquerres, però m'interessen sobretot els clavills que fan que l'aglomerat ni siga compacte ni dogmàtic, sinó una adaptació constant que no perd de vista uns objectius inassolibles —perquè la vida no té premi.

Després de sentir algunes estupideses del fill, estic pensant de llegir alguna cosa de Rafael García Serrano, 🔗 que seria un poc com tornar al blanc i negre d'aquelles fotos de quan era menut i la meua germana es pensava que mon tio algutzil era un heroi del règim, poc menys que Franco. Mirar d'entendre-ho, si fora possible.

La ratlla

Toca planxar-se uns pantalons llargs que no són vaquers, sinó de tela fina, per a passejar i protegir-se del sol. Els he dut este estiu. Tampoc estan tan arruats, però això afecta segons les sensibilitats tèxtils. No sé si cal fer-los la ratlla o si les arrues que em deixe convaliden com a ratlla, inclús com a línia política. En època de tardor electoral, millor no deixar-los la ratlla, perquè tampoc està tan clar que anem a tirar-mos al pou dels temps retrògrades, que també són estos —ho són en massa països i ben a prop—, si no anem a espai. En tot cas, a Takse no li agraen les ratlles que deixe. Diktat.

De proximitat

Encara n'hi han nectarines bones —perquè estava a temperatura ambient, diu Takse—. El món està tancant una nova etapa, les forces progressistes es centren en les necessitats de tots, com ara l'habitatge, l'educació, la sanitat, la contaminació, els transport... Les faccions retrògrades fantasiegen volent que vejam enemics de tots colors —immigrants, independentistes, ocupes, violadors...— mentres dissimulen l'especulació que fan amb els rèdits i patrimonis que acumulen gràcies a les desigualtats i inequitats del sistema de redistribució de càrregues i guanys.

Ha tardat, però està arribant també el raïm del sud valencià bo al súper. Hem d'anar a votar al novembre, i no es tracta de trobar raïm o nectarines de proximitat i bons només per a mosatros, sinó de pensar pel bé comú, que n'hi hagen per a tots, frescs o a temperatura ambient.

Plaça sistòlica

Tinc la sensació que la placeta sempre està buida, però ixc al balcó un moment i compte el temps que passen fins que torna a rebre una visita —sense comptar-me a mi ni a cap dels veïns que solen eixir alguna vota al balcó—: el meu cronòmetre mental no arriba als dos minuts —tampoc compte els gats, que pareix que trenta segons per a ells siguen una calma oceànica que els permet travessar-la—.

No hi arriben les manis —sí que passen per ací algunes provessons— ni els turistes la tenen com a epicentre dels seus trajectes, però en l'activitat quotidiana té més tràfec que no em pensava. Ah, sí, deu estar al centre de la ruta dels pixa i cagacarrers, perquè de gossos en podem vore de tots els colors i caràcters. Anit una veïna, que té un gos al balcó que lladra quan passen els gossos de la ruta excrementària, els renegava a crits: «A pixar al riu!» Algú li responia sense fer massa cas des del carrer que estava boja.

Bé, el bar no obri els dillunsos. Hi ha més tranquiŀlitat, però manté un ritme sistòlic que impulsa la gent per les passeres. Curiós, el flux ha fer coincidir cinc bicis per poc no han topat entre elles. Uns quants segons en silenci i els gats tornen a travessar.

A canterets

Este matí encara fosc, la lluna a mitges allà dalt, envoltà de núvols a borreguets, i que vinga l'aigua a canterets, que faça cas de l'alerta que ha arribat més tard, quan encara fea bon sol i prou de calina, mentres en l'hemicicicle de les Corts Valencianes anaven barallant-se a vore qui la dia més grossa sobre els partits rivals, amb algunes excepcions lloables.

«Bangú» ha segut el nom que ha costat un poc d'endevinar, perquè la diputà García Madrid no ha precisat el títol del llibre que ha escrit relatant la seua trajectòria migrant, Nkelidé d'Hassimiou Bangoura. 🔗 No deu haver convençut els que fingixen que no són racistes perquè només pretenen defendre els valencians..., però sense exagerar, no tots els valencians, sinó només els espanyols, però en concret els bons espanyols, és a dir, els que realment ho són... En fi, «i sierra Espanya» que díem llegint els tebeos de quan érem menuts.

També passa

Tantes hores escoltant les intervencions parlamentàries en les Corts Valencianes deu afectar el funcionament del cervell, les ones elèctriques que circulen per les circumvolucions cerebrals —que deuen ser les «circumval·lacions» de les idees—, la pesantor de la matèria grisa que es deu concentrar o, ves a saber, pot ser que s'aigualixca. I hui era sessió doble, cosa que ha obligat a allargar per mitats les eixides, xarraes, estirabots i borinotaes d'ús en cada cenacle ideològic. I si t'ho papes sense fer massa cas, encara deu ser més nociu. El colesterol, he de vigilar el colesterol, diu l'analítica.

Però de colp agraïxes que alguna diputada de l'oposició faça propostes amb substància democràtica, redistributiva, solidària i equitativa, amb delicadesa i en benefici de tots, sense cridar a la por, la revenja, l'odi o l'hostilitat alienant. També passa.

Plantes incertes

Les mire cada dia i note que van enlairant-se, tirant la tija cap amunt a pesar que no tenen terra, només el sediment que puguen deixar les pluges sobre les teulaes velles del centre de la ciutat. Tinc quimera que les Kalanchoe daigremontiana ^w deuen ser un sistema d'espionatge o de comunicació amb l'espai exterior, com ara amb la consteŀlació d'Orió, ^w que és l'única que puc vore a trossos, i que no siga amb alguna encara pitjor.

Per mirar d'aclarir-ho sense que ningú no es destorbe, deixe que creixquen en dos o tres del testets que tinc al balcó. Esta en companyia dels àloes, la tradescància i l'arbre de jade, també alienígenes, però que ja han estat convenientment sotmeses a control. Quan tinga alguna incertesa més, com en el cas de la desorientació dels parotets pel carrer de Palomino, enviaré una nova nota.

Mosatros, els forasters

No fa tants anys l'opressió espanyolista no impedia que hi haguera famílies conegudes com a «castellanes», adjectiu que volia dir que a més de parlar en castellà, eren forasteres de la banda aquella d'Espanya: «Són castellans.» Amb eixa expressió no feen referència a les «forces vives» hereves del franquisme que havien decidit que abandonar el valencià, sinó a famílies vingudes de fora i que solien parlar en castellà. No era racisme ni xenofòbia, però hi havia eixa llavor somorta de «mosatros» i dels «atres», qué és una característica grupal molt corrent.

Com que jo tenia deu anys i parlava en el castellà de l'emigració a França —un castellà supervivent de la immersió en el francés dels anys parisencs amb els meus pares migrants—, en algun moment vaig detectar que jo havia de ser també «mosatros» i, quan tenia uns tretze anys li vaig dir a ma mare dinant que em parlara en valencià, que havia decidit canviar de llengua. D'un dia pa l'atre —la meua germana menuda es va mantindre uns anys en el castellà familiar.

Ara m'entere per les notícies de dos agressions racistes a la Vall, contra un suposat magribí 🔗 i contra un senegalés. Ha segut durant les festes i no sé quina deu ser la font de l'odi, si ve dels «mosatros» o dels «atres», perquè tot és possible, allà també hi havia gent de Fuerza Nueva i es podien fer comentaris malintencionats sobre els gitanos. Però fa anys que no tinc contacte amb l'ambient veïnal i no sé per on van els corrents ideològics i culturals.

Per contra, recorde que hi havia un xicon, em sembla que senegalés, que xarrava de manera molt simpàtica de nit quan eixíem pels bars i que dia que era «el negre que més xala de la Vall». El racisme no va pels bars i pels barris ni per les llengües, sinó per les ideologies. I mal em sap haver de recordar que no podem pensar que d'eixa aigua no en beuré i eixe retor no és mon pare. I si n'hi ha un col·lectiu Valldigna Antifeixista, deu ser que cal estar atents.

Saturn mos observa

Ara sé que Saturn m'observa cada matí mentres estic en la cuina. I l'estella Capella també allà dalt, més amunt, on fa mal el coll quan la busques en la fosca. Cada dia i cada nit tenim eixe món a part rondant-mos sense que en fem massa cas, perquè no deixa de ser una de tantes fantasies científiques que no resoldrem mai.

De fet, les realitats més pedestres tampoc les resoldrem, probablement perquè sabem del cert que la vida no té premi, que no arribarem a Saturn. En un documental d'Asif Kapadia sobre Kenny Dalglish, 🔗 al Liverpool dels inicis dels huitanta del segle xx, un polític laborista, Tony Benn, mitinejava que «Merseyside era d'alguna manera la tomba del capitalisme britànic»... Ni a Júpiter —que està a l'atra banda del cel— tampoc.

Un tros d'Orió

Algun dels gatets del cantó cap a la plaça veïna deu ser més simpàtic o més curiós i atrau l'atenció dels qui van passant amunt i avall. Una xica els du llandetes de menjar. Han penjat un cartell amb les fotos dels gats i avisant que no cal donar-los de menjar, que estan atesos, però em sembla que a la xica li pot més la gràcia que li fa el gatet. No és l'única que intenta fer-li moixaines, però sí que és la que més a prop ha deixat el gatet que li s'acostara algú.

La resta de gats del solar on hi ha les ruïnes no fan massa cas de res. Esta ajocats cada u al seu lloquet i mirant les hores com passen, si és que miren res d'això. Les cotorres van cap a l'est a l'hora que el sol es pon, els pixacarrers acompanyen els gossos i miren com deixen els excrements ací i allà —mo n'hem trobat de sòlids, cosa que no és habitual, però és indicativa: hi ha cagacarrers solts per la contornà—, la lectora del primer i el seu company tornen de la compra amb el carro ple i el veí del replà ha llevat la bicicleta que ocupava amb poca legitimitat part de l'entrà de l'escala: l'ha venuda per internet justet quan el veïnat començava a sentir-se molest.

Els gatets, que fant tant de temps al ras, deuen haver aprés també a distingir el trosset de constel·lació d'Orió que mos deixa vore la contaminació lumínica. Torna a fer calor, diuen, encara que refresca de matí.

Esplugant santets

Amb un poc d'espenta casual, vaig fer i acabar la fitxa sobre la paraula santet ('cromo'), que em va sorpendre que no apareguera en els diccionaris, tan comuna com era fa una cinquantena d'anys —per cenyir-me a la meua vida— i tan senzilla d'acceptar en eixa accepció i amb eixe diminutiu endèmic d'este cantó del mapa.

I no avance més, perquè no és cosa d'anar abusant de les possibilitats de reconnexió amb les actualitats tan cridaneres que perboquen els mitjans directament de les veus polítiques, sense aplicar cap filtre de contrast o comprovació periodística. Uns diuen que han fet això, atres que allò, però no pareix que els periodistes tinguen la funció de comprovar-ho: excepte si es tracta d'esplugar les dèries dels futbolistes.