Les marques

L'interés per la natura i el medi ambient no està barallat amb la poca sensibilitat cívica. Hi ha cinc pixaors de columna —per als que pixen drets— i dos tasses en uns quartets a banda. És la casa d'un parc natural, un lloc de coneiximent i interpretació del medi. Mentres estiga assentat en una tassa, un jove ancià intenta entrar, però com que no pot, se'n va a al quartet del costat i es posa a pixar dret en la tassa i sense tancar la porta. ¿De veres calia?

Si vols, el civisme no forma part de l'educació de les llúdries, però un jove ancià amb roba esportiva i espardenyes per a passejar per la natura, ¿què deu reivindicar esguitant la tassa sense mirament? No ho sé, però em passa pel cap que pot estar marcant el territori, com les fagines, els llops i les raboses d'ahir. Deu ser això.

Excrements en diàleg

Hi ha unes cagarrutes repartides per les rabasses de la vora del camí. Tenen colors, textures i formes diferents. Una guarda forestal distingix les de llop, rabosa i fagina, que van superposant-se, no sabem si fent una competició o un diàleg entre espècies.

Les converses humanes, d'alguna manera.

El xef discret

El xef ix a saludar i rebre l'aprovació de la clientela pels plats generosos del menú del dia. El xef és el client que cada matí saluda i rep la companyia de la gossa del poble que ahir mos va adoptar camí del cementeri. És de Terol, però ha corregut mitja Europa i va estar a Barcelona i Valéncia, aixina que inclús mos parla en català. Ahir va estar escoltant-mos al bar i somriu quan diu que és discret. L'aranyó que mos hem trobat pel camí, discret fins que en fan patxaran.

La gossa

Un niu d'oronetes arrancat fa mala impressió en un hotel que vol ser ecològic. Molta solana encara, unes abelles mortes per terra. Una coeta d'all passeja mirant què troba sense pedre-mos de vista. Més tard, una gossa mos acompanya quan visitem el cementeri. Els clients del bar la coneixen, no du collar, però diuen que  és del poble. No entra al bar i se'n va. Set gats la miren i no se'n fien massa. La gossa bufa quan un dels gats li fuig corrent per davant del morro. 

En saben un niu

Hi ha una mosquitera que està un poc solta per un cantonet i es veu que hi ha algun o alguns pardalets que han aprés a entrar i eixir per eixe badallet quan no estem en casa. Fins ara havíem trobat algun pardalet que vol fugir i no sap per a on, però les exploracions els han fet paper hi han aprés el caminet també per a eixir. Amb permís de les tórtores que continue criant els pollets, estos pardalets en saben «un niu»... He, he.

Les revisions inermes

La veritat no la sabrem, però la «veritat oficial» és mentira. Eixa seria la conclusió que trac del documental jfk Revisited d'Oliver Stone, ^w que és com una noveŀla d'Agatha Christie, però sense més resolució que enterar-se del tall de mentires i falsedats que s'acumulen per baix d'una capa petulant de rigor i professionalitat fingides per les institucions i persones implicades en la investigació de la mort del president americà.

Acabe vegent-lo després de les becaes de tres dies, perquè si vols entendre res, la somnolència del migdia no ajuda. De totes formes, xixanta anys després, els mètodes i els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat democràtica mundial i només mos queda la ficció per a sentir que podem fer un poc de justícia, és clar, poètica.

Artificis humans

Uns dies de pausa i torna la calor. A pesar de l'inici del curs, encara hi ha temps per a aprofitar un poc més l'atonia amb l'excusa meteorològica. A banda de netejar un poc per casa, hi ha temps encara per a reordenar, repassar i millorar les macros en vba, sobretot mirant de saber per a què aprofiten i de fer-les comprensibles, que no mos passe com als que es dediquen a l'algoritme massiu, que quan deixen d'entendre que fa o quan els resultats se'ls fan imprevisibles, la van considerar «inteŀligència». I no sé per què li van afegir la qualificació d'«artificial» si, al cap i a la fi, no hi ha cap artifici, tot és el mateix fil abstrús del pensament humà.

Dos pollets artificiosos

He estat uns dies sense mirar el niu i, sense esperar-m'ho, han aparegut els dos pollets de les tórtores, dos migrants que han travessat les fronteres entre la closca i la intempèrie sense papers, entre l'existència constrenyida i l'horitzó emmurallat. Són un artifici de la natura. Si no se'ls endú un soliguer, caldria mirar les possibilitats de fer-los tornar a la closca. Segur que això que anomenen «intel·ligència artificial» coneix el procediment legal o biològic que ho permet. Deixem-la fer, que mos ho resoldrà tot en un plisplàs, tan efectiva com l'acumulació d'estupidesa humana que la somia.

El soliguer que passa

Al niu de la mare-selva n'hi ha dos tórtores encabotaes que trauran res dels dos ouets que fa setmanes que coven. Fa uns dies que ho dubte, perquè han estat abandonant molt lleugerament els ous durant massa temps, tenint en compte la solana permanent que ha fet este estiu, i diria que també ho han fet durant la poca pluja que ha caigut. Coses de la natura, que no mos l'acabem. Això sí, s'han acostumat a vore-mos prop i ja no s'espanten tant.

Ara caldria resoldre el misteri de la bifurcació de les formigues, que estan fent dos autovies divergents des d'un ramal central que no sé on acaba. Tenen un bon almerç —com diria ma mare—, amb alta densitat de trànsit... Deu ser cosa de la inclinació de la llum del sol, que fa uns dies que va entrant cap a dins de casa.

Mentrestant, a banda dels diversos models de parotets topant amb els vidres, alguns centenars d'oronetes s'acumulen als cables i les antenes. De tant en tant fan esclatar l'estol i s'escampen per mirar d'espantar un soliguer que passa sense alçar pols ni remolí, com si no s'haguera enterat de l'emergència climàtica.

Highsmith amb els Dos Cavalls de mon pare

Guaite un poc pels soterranis de la literatura: veig el documental Loving Highsmith d'Eva Vitija-Scheidegger (2022). 🎬 Un bon treball d'acostament a la persona i les seues neures, un retrat centrat en la seua vida sentimental i un passeig poètic per una part del segle xx en el blanc i negre dels eua passejant per França, Alemanya, Suïssa...

Senc el Dos Cavalls de mon pare amunt i avall. Però trobe que, més avant, qui veja la continuació en color d'eixe segle rebrà un colp emocional més fort per la cruesa que el blanc i negre d'aquells atres temps —que són els mateixos— mos alleugerix.

La foto del sàbat / 316

El refugi

La força i la constància de l'aire migrant ha fet entrar l'aigua per clavills que no eren gens visibles. Les juntes de la fusta s'obrin i es ressequen al sol. Cruixen i reneguen. Les oronetes s'envolen alhora per destorbar un soliguer que passa tot cadenciós sense fer cas de res. Podria ser un dia d'estiu, podria ser l'últim refugi 🔗 abans d'abandonar qualsevol esperança.

Mos espenyarem

El diccionari remet d'esbalçar a espenyar, 🔗 que no són verbs que jo tinga en el meu bagatge expressiu, però l'algoritme massiu me'l fa arribar en un poema de Maria Mercè Marçal i Serra mentres consultava una atra cosa. La publicitada «inteŀligència artificial» encara no supera l'estupidesa humana, però va camí de fer-ho i més intensament, ja que això que considerem la inteŀligència no és necessàriament un compendi de dades, sinó més bé què fem quan no les tenim i, quan les tenim, com valorem la vergonya que sentim al vore que encara ho fem pitjor.

En tot cas, estupidesa o inteŀligència, podem pressuposar que mos espenyarem des del cim.

Els ulls de la lletra

Crec que és el menut dels Thénardier qui torna a aparéixer al final del primer volum de l'edició de 1963 de l'editorial Nelson de Les misérables (coŀlecció cocm). 🔗 Em sembla interessant d'eixa edició que la publicitaren amb la indicació següent:

Impression en caractères très lisibles sur papier solide et durable

I és cert que, a pesar de la meua presbícia i de les dimensions reduïdes del llibre, es llig molt bé. No sí si deu ser un detall de luxe, perquè l'edició de Mossegar-se la cua de Pedrolo en «El Cangur» d'Edicions 62 (1987) té un cos de lletra que es pot llegir, però que demana uns ulls immaculats com els que devia tindre jo en aquell moment. Vora quaranta anys més tard, he de forçar les ulleres, però el Thénardier menut continua tan fresc.

Tedis i espants

Diuen que, en general i aproximadament, calen uns deu dies per a desconnectar de la faena. Durant els deu dies posteriors espere que pugam estar en eclipsi total. Si pot ser, deixant passar durant uns segons els tedis i els espants que amaguen el sol.

Minvant

L'estivalitat minvant de la lluna està a punt de menjar-se el sol que mos abrasix per uns minuts. Són tàctiques, no duren per a sempre i no sempre l'encerten. Al sendemà una nova versió de la mateixa història.

La foto del sàbat / 314

L'ecologia de les vespes

Les vespes fan un boliquet per a passar les nits d'estiu. No sé si arriben a dormir i a somiar o si només es deixen atordir per la fosca. La major part de la informació que trobe sobre les vespes oferix maneres d'eliminar-les. Però hi ha alguns webs que comenten la possibilitat natural i ecològica d'aprendre a conviure amb elles. No deu ser fàcil acostumar-se a tindre-les molt prop, però per a mantindre-les un poc més llunt hi ha el recurs a l'ofrena: els deixes llunt de tu un poc de l'aliment que les atrau. A l'hivern solen desaparéixer, aixina que tampoc és que siga una càrrega permanent per a tota la vida.

Si no representen cap perill, la convivència ecològica és millor per a la natura i per a la humanitat, encara que siga un poc més complexa. Hem inventat la inteŀligència artificial: abans, podríem utilitzar un poc més la natural.

El preu de les bajoques

Les bajoques de ferraüra a vint-i-dos euros el kilo al mercat central de Valéncia... Ben tendres han d'estar. En canvi, els kiwis que venen de l'atra banda del món, els tens per la mitat de preu —tirant per dalt—. El capitalisme contamina i funciona per a malmetre l'aire, la terra, la mar i el clima. El preu d'eixes bajoques hauria de ser el que correspon per a que els productors estiguen rebent un preu ajustat que els siga rendible, que supose que deu ser el cas d'esta paraeta.

El corredor central del mercat no és tant un mercat com un punt d'avituallament dels grups que fan rutes turístiques travessant la ciutat. El web de Consum oferix les bajoques de ferraüra d'Anna al voltant dels quinze euros —si els de Simple etiquetaren en valencià, la seua retòrica «naturalista» tindria més sentit—. 🔗 Hi ha mons alternatius en la ciència-ficció, que en la realitat també estan ahí, en paraŀlel, 🔗 esperant que fem una passa al costat.

Homo remugans

Senc per la tele una xica jove que diu que la seua iŀlusió és fer un voluntariat en Indonèsia per a ajudar a preservar els orangutans. Entre cullerà i cullerà remugue que, si la idea és fer alguna cosa per la humanitat, podria pensar de no anar a Indonèsia, perquè el vol innecessari en avió a l'atra punta del món no és la millor manera de preservar res. Ben al contrari, i a la vista ho tenim, tot i que no vullgam vore-ho i els interessos lligats a les aeronàutiques facen publicitat enganyosa sobre el tema.

Podria anar a peu fins allà. Pel camí aniria salvant coses, començant per la qualitat de l'aire... Takse em mira i calcula el co₂ que mos hauríem estalviat si jo no remugara tant.