Els incendis s'apaguen a l'hivern... Sí, bé, és una expressió retòrica, paradoxal, hiperbòlica, metonímica o metafòrica, es pot mirar des de diversos angles, però el cas cert és que els focs sí que s'encenen a l'hivern, i tant és un imatge travessada de literatura com un contrapunt de la dita inicial. Vaja, deixem les frases impersonals: qui encén què i qui apaga què.
Sense que jo pretenguera convéncer-los de res, un dels tres xicons jovenets, quan li he repetit que no l'entenia —no entenia què m'estava proposant— s'ha pensat que jo només entenia el valencià i ha demanat als companys que tenien més idea. Han fet un poc d'esforç per a posar en pràctica el poc valencià que els ha arribat de l'escola o de la família del poble. Necessitaven un adult per a poder vendre uns jocs vells en una botiga de compravenda de videojocs. I m'han vist allà al banc fent temps. ¿Adult? Ingenu amb barba, si vols.
En la botiga m'han demanat un muntonet de dades per a inscriure'm en alguna llista que diuen que pot ser que la comprove la policia. Per un moment he estat temptat de fer-los una foto als xicons, per si de cas els havia de localitzar, però tampoc m'ha semblat correcte, perquè aleshores seria jo qui els furtaria una informació que ara mateix podria ser molt sucosa per a coses que no sé però que n'hi han reportatges que el fan eixir els cabells verds.
Uns 28 euros els han donat. S'han enrecordat de proposar-me un convidà en agraïment. No ha calgut. Han fet un poc de pràctiques sentint-me i rosegant un poc de valencià, i he aprés que tinc uns cèntims a recuperar amb uns jocs vells que no sé si tirar o no. Està bé.
Algunes samarretes tenen unes etiquetes de niló llargues i fibroses amb una informació tan rellevant i punyent que intenten arrapar-te la pell. N'acabe de retallar una que, al cap dels anys, em provocava un poc de desfici. No he llegit el text que duia ni sé en quin idioma estava, perquè era amb lletra massa menuda. Tampoc m'he parat a interpretar els símbols que aconsellen com has de cuidar la peça. És una samarreta vella que portava per dins de casa. Una volta desinformada, espere que sàpia comportar-se en l'activitat casolana, si no vol acabar anant al jou, com a pijama. La desinformació les sol deixar un pèl taciturnes.
A pesar de tot, no he recorregut a fer-li mal a algú com a recurs per a fer-me benvolgut, no he alimentat la meua fama sobre el descrèdit dels que convertixc en enemics, no he denunciat faŀlaçment aquells que tinc temor que poden desemmascarar les meus impostures, no he malparlat d'aquells que no es mostren prou agraïts quan els balle els nanos...
Sembla un epitafi, però només arriba a ser el reconeiximent d'una claudicació. Mirant-ho bé, pot ser que gravat en pedra...
No sé massa bé quina és la temperatura, però sí que sembla que l'aire es puga tallar i que costa fer-lo entrar als pulmons. Entre al refugi climàtic de Consum i quan ixc, toca!, l'argentina m'ha entés perfectament els números de la targeta. La derrota futbolera de diumenge passat no ha malmés la seua simpatia per la causa derrotista valenciana. Les dos deuen convalidar en algun moment de justícia poètica. I que no siga prosaica.
No tinc temps ni ànim per a res més. En lloc de llegir, una torcaeta a la pols dels llibres.
Fent d'autònom en un locutori telefònic en un passeig de la platja o fent de funcionari apegat a la pantalla de l'ordinador, en totes les faenes tens moments de disgust, etapes poc o molt agradables, temporaes d'enuig i carregoses... I si es tracta de l'administració de la Generalitat valenciana, no han segut molt llargues les experiències gratificants —sense menystindre la seguretat salarial i laboral de la causa autonòmica.
Hui divendres mo'n tornem cap a casa —parant a dinar uns platerets al vegetarià que hi ha de camí cap allà— pensant que mos queda poc per a tancar una de les llargues etapes més desagradables, bascoses i absurdes de la nostra trajectòria professional —amb les excepcions puntuals que calga fer—. Per sort, la causa no tenia relació amb el contingut tècnic i acadèmic de la nostra faena, cosa que mos deixa la possibilitat de restituir-mos com a tècnics lingüístics.
Esperem que les pròximes conjuncions anímiques i psicològiques amb què pugam topar no complementen la fam amb la gana de menjar, conjunció humana que mos ha fet engolir uns anys d'inseguretats acomplexades i dèficits formatius i professionals, de malfiances i sospites compensats amb bones dosis de narcisisme hostil, precaucions agressives i males cares de bon matí.
Ja n'havia deixat caure alguns tocs en este confessionari terapèutic. Ara puc anotar que, en plena calina torraora que voreja la catàstrofe climàtica, podem sentir un bri de frescor anímica.
Cauen quatre gotes, puja i puja la calentor cap a l'interior del pis quan trac el nas pel finestral. El meteoròleg que ix ara en La Selva parla del fenomen de la virga, w paraula de l'àmbit de la meteorologia que no apareix encara en els diccionaris generals, però que sembla que l'haurem d'introduir, en vista que l'emergència climàtica pareix que va a convertir-se en una estranya normalitat.
Bé, les «normalitats» són apreciacions que fem. L'emergència de la calor n'és una, conseqüència necessària del sistema de desigualtats socials absurdes que mantenim. La Terra no serà mai prou plana.
Al riu, els palputs s'han fet a la gent, no fugen ni s'estranyen per la proximitat dels qui passegem pel costat observant com van fussant els clotets. Hui passe volant amb la compra de Consum —refugi climàtic per a alleujar un poc el passeig—. El xicon de la caixa també ha fussat un poc: s'ha estranyat de sentir-me parlar en valencià. El seu valencià també pareixia ben homologable. Després de demanar-me si jo era de Valéncia, no m'ha volgut dir d'a on era, només que ell tampoc era de Valéncia —jo no ho soc, però fas més anys que vixc ací que al poble... I la Vall encara és «el poble».
No sé si el xic de la caixa deu saber què són o com es diuen els palputs, que també són uns habitants foranis aclimatats al llit del riu.
Hi ha dies que l'algorisme massiu o com vullgues dir-li —en diuen ia—, fa patir. És tan amable, la servicial, tan animós, et suggerix i t'invita a renovar, revisar, refer, construir... Bé, en el meu cas només parle de fer macros en vba per a Word, però inclús en eixe àmbit tan delimitat, restringit i controlat, cada «conversa» que mantinc acaba amb una cortesia i un incentiu per a fer més i millor.
I això fa patir, si penses que es tracta d'un espill de la humanitat, una mitjana de mosatros mateixos i, de moment, no està eixint-li la vena caníbal, egocèntrica, depredadora, acomplexada i narcisista, incoherent, demagògica... Quan aparega, farà por, perquè serà pitjor: nos mos reconeixerem, reconeixerem eixos «atres» sartrians que poblen les nostres vides.
Rematem la setmana amb una reunió telemàtica per a convéncer-mos més encara d'alguns aspectes del possible projecte universitari relacionat amb la transcripció i la subtitulació automàtiques que podem fer aterrar en les Corts.
Mal serà que comence ara al final de la legislatura, però podria iniciar-se com a plasmació inconcreta i poc onerosa d'un treball futur de creació d'un instrument alimentat i mantingut dins de la institució amb el suport del politècnic.
Com sempre, prenc notes, no dic res. Aixina i tot, sense badar boca i sense moure'm de la cadira del despatx, les reunions em deixen baldat. I em remata la solana quan eixim. Mos acostem al forn —no és cap figura literària— on encara quedava un poc de pa i alguns pastissets d'espinacs i de tomaca. Una de les venedores, sud-americana també, ja s'ha acostumat i no mostra temor de sentir-mos. Inclús diria que mos entén del tot. Parlem poc i de poques coses, ho fem fàcil.
Tem Joan Garí que el mercat central de Valéncia es convertixca en un souvenir. 🔗 No patix perquè acabe sent un record, que això també li passarà al mercat com passa amb tot el que deixem arrere mentres continuem vivint, sinó que es convertixca en una evocació decorativa per a turistes.
Una evocació, una nostàlgia, aixina és com poden acabar els llocs en què vivíem i on es fea la cultura social i humana, aixina és com acaben si coŀlabrem i votem propostes per a que que siguen devorats pels interessos polítics o els negocis depredadors —i lamentablement, ara mateix, capitalisme i depredació és una redundància inevitable— que expulsen el veïnatge i imposen l'hostalatge.
La cosa és que els amos dels gossos escampen pixarraes i cagueraes els quatre carrers del centre de la ciutat pels que passegem. Ara els turistes passavolants dels apartaments turístics omplin de bosses de fem els racons on hi ha una paperera, no sé si per desconeiximent o per gossera d'acostar-se als contenidors. Eixes olors, volums i textures no ixen en les evocacions decoratives per als turistes.
L'alfabetització i, més encara, l'alfabetització literària que practiquen a França té efectes que per ací, amb la nostra justeta alfabetització àgrafa, encara no ha produït fruits: le corbeau en diuen, pel primer cas modern —segur que hi deuen haver precedents— documentat, el cas del corb de Tula: w
De 1917 a 1922, els habitants de la prefectura de Corrèze van ser víctimes d'una onada de cartes anònimes firmades per «L'Ull de Tigre» que denunciaven les accions dels uns i dels altres.
Ací estàvem educats més per a pegar-mos cudolaes. En canvi, l'afició als dictats escolars i a l'escriptura en l'educació a França es veu que va crear atres monstres, traslladant l'esperit inquisidor veïnal tradicional cap a l'escriptura recreativa i criminal. L'inici que documenten és Tula, però després n'hi ha hagut més casos, com el cas Grégory w o el ben actual corb de Morvan. 🔗 🔗
Un escaló més en l'alfabetització i la normalització lingüística mos permetria «cometre» eixos crims de la insídia i l'infundi d'una manera més literària, en lloc d'haver-los d'aguantar amb el mètode tradicional de les escoltetes, que també s'ha passat pels altaveus dels mitjans i arriba a la política. I inclús als jutjats, que ja no jutjen només fets, sinó que s'estan aficionant als indicis, suposicions, fantasies, prejuís, maledicències i malíccies.
L'expressió corresponent a 'incendi forestal' s'escriu igual en alguna versió del xinés i del japonés: 野火, però es pronuncia diferent, «yehuo» i «nobi», respectivament. Bé, la cosa era és que és el títol d'un film del 1959 dirigit per Kon Ichikawa,w i que sembla que és una d'eixes obres que no et pots perdre. Ja vorem. Ara no sé com he arribat a trobar eixa curiositat de pentinar gats.
En canvi, llegint Les misérables de Victor Hugo, d'alguna manera he arribat a la paraula francesa grivèlerie (del verb griveler), que vindria a ser això que coneixem com a «anar-se'n sense pagar», que mosatros no diguem «senspa», però sí que ho coneixem en la versió castellana simpa, cosa que no fem mai. I deu ser per això que no tenim un terme específic, tot i que hi ha qui diu «eixir per la gatera».
Tampoc en tenim per a 'incendi forestal', a pesar que en patim bona cosa.
No faré cap fitxa sobre la paraula pana, per ara, mentres es mantinga en l'ús recreatiu sud-americà i als diputats valencians no els pegue per introduir-la en el nostre lèxic comú, cosa que sí que han fet amb pagafantes, que ja he fitxat. He afegit la locució cervell de TikTok, però me s'ha oblidat suggerir que deu ser una variant de cervell de canari o de lligar mosques, ves a saber quin valor li donen els polítics, que pareix que perdran el debat si no innoven per a insultar o desqualificar.
A banda, tinc ocasió d'anar a fer una correguda pel riu. M'he deixat el rellonge en casa, i la veritat és que a estes altures preferiria assegurar-me del temps que em costa fer el trosset, que no voldria estar allargant-ho més del que em pense. Estan començant a obrar al convent de Sant Josep del segle xvii que hi ha al final del carrer de Salvador Giner. Sembla que acabarà sent un hotel. S'està allargant també eixa passa.
Mentres féem un poc de temps un dissabte de matí, vegent vindre un arruixó d'estiu primaveral, després d'anar mirant per damunt damunt, vaig topar en les estanteries de la biblioteca de Sòria amb la revista Trama&Texturas, editada per l'editorial madrilenya Trama Editorial. La llum, l'espai i el bon ambient del lloc em van decidir a fullejar-la. És una revista sobre el món de l'edició. Hi havia un article sobre José Martínez de Sousa —vaig descobrir que havia mort al gener d'enguany—, que vaig començar a llegir, i poc més, perquè mo'n vam anar, que anaven a tancar.
La vaig encomanar, perquè m'havia interessat eixa lectura sorpresa d'un dissabte de matí. La van dur ben prompte, ja fa uns dies. I he descobert que no és només que els articles em semblen interessants i ben escrits. La cosa que més m'atrapa és que, allà on estiga quan l'òbric, d'ensomni estic llegint en la biblioteca de Sòria un dia de primavera poc abans de deixar-mos ruixar per un núvol de calor passejant pel jardí de l'antiga devesa soriana.
Acabe una macro ben content i pagat, que funciona perfectament en el meu ordinador. Però arriba el moment de trasplantar-la a un atre ordinador i, ¡crac!, la cosa no funciona. Em toca repassar i acabar d'entendre a què es deu eixa divergència de funcionament. La conclusió és que són debilitats del codi que es poden millorar amb paciència i un poc d'ajuda experta.
Aixina es fa una macro i, tirant cap amunt —mirant l'actualitat— una catedral. Ara bé, la macro no cal que la beneïxca el papa de Roma, que ara està empastrat amb la missa de la Sagrada Família de Gaudí... La van fent en català —també les primeres paraules i algunes més del papa—, espere que no siga només com a deferència amb l'arquitecte. Més avant, també hi ha el castellà de rigor.
Mos encantem un poc amb la missa, per sentir la música i vore l'edifici. L'«évêque de Digne» de Les misérables de Victor Hugo n'haguera dit alguna bona. Per la part sociolingüística, l'antífona laica de Míriam Nogueras en el senat espanyol, parlant de coses de missa, hauria de fer repicar algunes campanes democràtiques:
Que el Sant Pare hagi parlat més català en una hora que vostè i Feijóo junts en tota la seva carrera política...
Alguna cosa passa, el temps va comprimint-se, els mesos s'entrebanquen, els dies passen volant, les hores s'acurten... Per sort, la claror del dia s'allarga encara, però sempre arriba la fosca a deshora, quan els munts de brins i brosses que pensaves resoldre esperen pacients que t'acostes per a envolar-se amb el trist corrent que alces.
Arriba el missatger sud-americà que entén els números que li dic. Ho fa com si els entenguera. Em du més material per a cremar hores, si això fora possible, que ja vorem.
«Al qui no té faena, el dimoni li'n dona», era la versió de ma mare. N'hi ha qui la diu amb algun déu que atre, però trobe que la idea és la mateixa.
La cosa és que m'ha arribat l'hora d'obrir la capsa de la tauleta gràfica XP-Pen i, per tant, no és només la instal·lació, sinó el munt d'opcions configuració i les decisions impossibles de pendre mentres no entenga què estic fent o què estic tractant de fer. Si es tractara només d'un teclat, encara, però la part de la llapissera i la superfície on l'he de fer anar són la part que necessitarà un poc d'entrenament. I més encara en Ubuntu, on caldrà descobrir quins programes són més apanyats i útils.
Espere no torbar-me massa, que ja tenim una edat per a segons què i m'arriben miraes maliccioses des de les estanteries. No sé si els deportaré aprofitant el desastre ètic europeu.
Vora huit-cents quilòmetres a més de mil metres, resseguint cigonyes, àguiles, falcies, merles i estornells, apreciant la flor de les roses canines i les espigues encara verdes, espiant la lluna grossa que apareix per darrere la fosca de la muntanya. A vora mar la cosa continua pastosament lleganyosa, corrosiva i malicciosa. Hi havia alguns punts de neu encara per allà, però toca anar fonent-se en vagues que eduquen i pressuposts que malmeten l'educació.
