Cita dominical / 754: Rutu Modan

Fets. Una altra paraula que ja no es pot fer servir sense ironia.

Rutu Modan, «Epíleg, amb un avís d'espòiler», Túnels, segons la traducció d'Eulàlia Sariola Mayol.

La foto del sàbat / 144

Corre fortuna tomaquejant.

A vo què passa

El procés de fixació dels noms dels municipis valencians és lent, però encara continua gotejant. Ara ja s'ha fixat la forma Novetlè per al poble de la Costera, que ha aparegut en el Decret 42/2023, que ha aparegut publicat tant en el dogv com en el boe.

Curiosament, el Decret 35/2023, que és anterior, oficialitzava la forma Algar de Palància, però només ha aparegut per ara en el dogv, cosa que pot ser un retard o pot ser que indique que no els ha agradat en Madrid.

Si no el publiquen en el boe, el nom no arribarà a ser oficial. Això li va passar fa uns quants anys a la Mata de Morella, que va demanar que volia ser la Mata sense més: la Generalitat va aprovar el Decret 231/1992 per a fer el canvi, però no va poder ser, no es va publicar mai en el boe.

«¡Viva España!» crida per a animar el públic al final d'una entrevista un tenista (Roberto Bautista Agut) hui per la tele després de guanyar el seu partit contra un francés (Quentin Halys) en Madrid. Deu ser això, un altre dia provem «Vixca Portugal», a vo què passa. O «hasta luego, Lucas», que va dir Carles Moyà. 🔗

Mandroixant particions

Ja està, supose que la dec haver feta bona, com quasi sempre que mandroixe estes coses: he formata la partició més grossa del disc, que contenia la versió antiga del contingut, li he posat un nom, l'he configurada per a que es munte quan òbric l'ordinador, he buidat la carpeta de documents de la partició on està el sistema operatiu Ubuntu i els he traslladat a eixa partició. Aixina espere que la unitat que conté el sistema operatiu no es quede sense memòria i vaja reclamant-me de tant en tant que la buide.

Ara es tracta de recordar que la carpeta d'arxiu ja no està en la carpeta «Fitxers», sinó que ha d'estar en l'altra partició, que he denominat «Arxiu». Anirem polint-ho.

Espais amples

L'ordinador em demana més espai per a l'arrel del sistema de fitxers (en Ubuntu). Encara no m'he decidit a retocar les particions del disc dur, perquè que qualsevol cosa d'eixes que mandroixe es convertirà en un maldecap i m'ocuparà unes quantes hores. Per tant, m'hi de posar amb paciència i temps per davant. Però el temps passa volant i sort que ara ja allarga el dia. El Faust de Gounod 🔗 ompli el final del dia amb l'ària de les joies en la veu d'Anaïs (amb l'acompanyament de Giorgio al piano), que demana espais amples per a llançar-se al bel canto. Eixim de l'auditori amb el sol ponent-se.

Els andamis

Després de vore l'entrevista que li fa el Graset a Pau Vidal sobre el seu últim llibre, 100 mots curiosos del català, m'ha semblat que al parlar d'andami no ha tingut en compte l'accepció del diccionari de l'avl: 🔗

m. [col·loq.] CONSTR. Bastida 1.

Li escric a Pau Vidal per a dir-li-ho. Demà consultaré si els vaig enviar la proposta als acadèmics valencians per a que incloguen l'accepció del diccionari de l'iec: 🔗

m. Manera de caminar una persona. Té uns andamis que sembla un ànec.

Com a nota marginal em ve al cap que el «Bastida» de la primera definició era el nom de la tintoreria que era la competència de la de ma mare —heretada de ma uela—, covi, a la Vall. La tintoreria covi, creada als anys setanta, ja no existix (ara hi ha una immobiliària d'uns antics amics meus de joventut), però al web encara hi ha informació que fa pensar que encara funciona. Són accepcions que també van passant.

Intercanvis

He de reorganitzar el disc dur on hi ha l'Ubuntu, perquè ara mateix hi ha vora trenta gigues en la banda del sistema operatiu, trenta i tants gigues d'un intercanvi (swap) que em sembla que no fa falta —l'orde swapon m'indica que només se n'activen dos que hi ha en algun altre lloc; estos es queden parats— i vora nou-cents en una altra banda del disc que em sembla que està tocant-se el nas —conté el contingut vell del disc dur, el contingut d'abans que me s'ocorreguera que havia de reinstaŀlar l'Ubuntu quan pareixia que no funcionava la pantalla. 🔗

Intente deixar-ho per a quan es ponga el sol, per tal d'aprofitar la llum per a altres coses de més profit. Aleshores me se fa tard o m'entra soneguera, perquè qualsevol d'estes coses, que deuen ser cosa de deu minuts per a un informàtica, a mi em costen dos hores, i que no en siguen més. Per cert, volia estar llegint Le sabbat de Maurice Sachs (o continuar la cacera de còmics), però ací estic intercanviant la claror amb la fosca que em deixa el sol que fuig.

Cita dominical / 753: Mario Bunge

No hi ha redols per a conrear l'entomologia filosòfica.

Mario Bunge, «pragmàtica», Diccionari filosòfic, segons la traducció d'Alfons Barceló Ventaiol.

La foto del sàbat / 143

Amb paciència i sort, la Coolpix L820 l'ha caçada al vol.

La normativa remugant

No trobe la versió «raere» ('darrere') en els diccionaris generals. Esperava que la podria trobar en algun diccionari que no fora només el dcvb. Almenys l'Alcover va fer la faena.

El cas és que l'obsessió redemptorista de mitjan segle xx, constrenyida i quasi obligada per buscar la supervivència a través de la qualitat «correcta» —o «superlativa» entre les elits que hi podien accedir— de l'ús de la llengua durant la dictadura —i més enllà—, pareix que encara subsistix i ha fet oblidar sovint que la llengua és correcta per ella mateixa, que les varietats que la conformen han de tindre un reflex en l'ús oral i escrit, i que la tria més saludable per a l'ús és la que, després de la xerinola i el soroll que generen les febrades d'ús dialectals, literàries i estilístiques periòdiques, marca l'ús general amb trets compartits convencionals o tàcits. Això hauria de ser el que diem «estàndard».

La censura prèvia sense fonament ni arrelament en l'ús democràtic es convertix en una cotilla que ofega l'ús quotidià en qualsevol registre i ocasió. Per tant, l'estàndard ha d'anar després de l'ús i com a conseqüència de l'ús. La llengua d'ús davant, estirant; l'estàndard per a salvar les aparences; i la normativa «raere», consentint i remugant pel que podria ser i no és.

Estrés estèril

Faig poc més que repassar alguna fitxa, eliminar-ne una altra i pensar que hi deu haver algun estrés que deu afavorir la creativitat, la dedicació o l'interés per la qualitat de la faena que fem, però que també hi ha un estrés laboral —combinat amb l'assetjament físic i psicològic— que produïx els efectes contraris, que no tan sols és estèril sinó també contraproduent i lesiu.

A més, si la persona que ho dirigix i que s'hauria de preocupar per tot això és la principal causant —amb un coŀlaborador— d'eixes pressions i de la situació de desqualificació i menyspreu laboral i professional, doncs, quan has de participar en una picaeta amb els companys per a donar la benvinguda als que acaben d'arribar, quan es produïxen alguns silencis els sents no tan sols incòmodes, sinó lamentables, i un poc més desagradables, perquè no et sents amb ganes per trencar-los amb cap comentari que li puga servir per a riure o somriure.

Per sort, hi ha companys que no patixen tanta pressió i salven la situació. Podem somriure amb ells. I anirem descobrint fins a on hem de patir —en silenci, millor serà— eixa direcció.

Més del que pensem

«Treballar per a l'enemic», eixa és la idea que m'ha cridat més l'atenció del còmic Jo, René Tardi. Presoner de guerra a l'stalag IIB de Jacques Tardi. Segurament són sensacions molt personals, però ara mateix he arribat a notar un poc una part d'eixe sentiment aplicat a la faena que faig com a funcionari en les Corts a causa de l'ambient laboral i professional del despatx.

Ja m'ho dic jo, com dia ma uela: «si haguéreu passat una guerra...». No cal tampoc, però també hem de saber que, tal com dia el Capità Enciam 🔗 dels petits canvis, els malestars, les injustícies i inequitats —encara que semblen menudes— també són poderosos. No sempre perquè mos facen reaccionar per a resoldre'ls, sinó perquè és possible que mos afecten físicament i psíquicament més del que pensem.

Neandertalàndia

El diputat d'ultradreta ics diu que podria estar parlant hores sobre una cosa que denominen «iberosfera». He hagut de consultar de què anava això i, llàstima, no tenia més trellat que el fet de crear una complicitat terminològica entre les persones d'eixa ideologia. Ja m'entens, ¡heil!, diríem. Supose que igual que els ibers es van passejar pels Andes, arribarà el dia que preferiran dir-ne Neandetalàndia en lloc d'Amèrica, a vore si això esmussa les idees filosòfiques o científiques massa escarxofaes.

De totes formes, m'ha fet dubtar sobre la solidesa dels seus coneiximents del tema: si pot estar-ne parlar tantes hores, deu ser que es dedica a divagar i que no ho té massa clar. Quan les idees estan ben organitzades i fonamentades, és millor estar en silenci (o escoltant música) durant eixes hores que alguns dediquen a la xarrera.

En tinc alguna idea, l'excés de soroll d'este bloc mostra més inconsistència que vanaglòria. Llàstima també.

Tastem i boquegem

Dissabte passat, en el programa La Llavor de la cadena ser, 🔗 la sommelier Manuela Romeralo proposava un vi que havia tastat i va dir:

Tuvimos la oportunidad de catar el Parcela Umbría 2017 aún... [...] Correcto, el vino más frío, vamos a decirlo así, el vino más frío de los dos, porque son..., bueno, son medietes, no son gemelos, son medietes, vienen del mismo sitio, pero son completamente distintos.

La cosa és que el vi havia evolucionat bé en la botella, havia millorat. I em vaig quedar pensant en això de «medietes», però m'he quedat sense saber si és una creació espontània de Romeralo o un terme de l'àmbit de l'enologia o de la genètica, perquè no he localitzat la paraula en la xarxa. La faig aparéixer ací i a vore si algun dia aclarixc on s'utilitza i quina història té.

Dit això, em continua semblant gros que un programa que hauria de difondre l'ús normal del valencià —¡iet, ni que fora l'avl!, me n'he passat— en un mitjà radiofònic privat arriba habitualment a ser un instrument de difusió de la submissió de l'ús de la llengua al castellà.

A més estic prou convençut que no acceptarien coŀlaboradors —o periodistes— que s'expressaren en castellà amb la falta de fluïdesa i la (in)capacitat que molts dels participants setmanals mostren quan parlen en valencià, i alguns inclús són professors d'universitat i no s'han preocupat de saber com es diuen els productes dels quals han de parlar eixe dia.

Encara sort del paternalisme lingüístic, és la caritat que mos deixa caure les molles gràcies a les quals encara boquegem.

Cita dominical / 752: Ferran Archilés Cardona

Al remat, esperar massa de certes elits econòmiques (o inteŀlectuals) és, això mateix: esperar massa.

Ferran Archilés Cardona, «Qui estiga bé que no es menege? Sobre la 'burgesia' i la cosa nacional al País Valencià», Saó, 487, gener del 2023.

La foto del sàbat / 142

L'orquía ha complit la promesa. I encara més.

Flors i ullets

L'orquídia —que vaig heretar— està fent un esforç titànic per florir enmig de la ponentà. És una supervivent pertinaç. La resta de plantes patixen la sequera ambiental i els regs esparsos que els fem. El cànem que va eixir dels canyamons aguanta en un testet la solana del dia i la frescoreta que fa encara de nit i de matí. De moment no li molesta el projecte de Portulacaria afra que li hem deixat caure al costat. D'altra banda, els plantonets de «possible» jarmil blau que vam dur de Benicarló —que Takse ha posat amb terra humida dins de rolls de cartó de paper del vàter—, pareix que estan traguent algun ullet.

Deixar-la caure

El retorn a la transcripció correcció és suau, i tan decebedor com havia previst. Com que fea nou anys que no transcrivia, la novetat ho salva tot, però la constatació és que el nivell expressiu i discursiu dels debats continua sent paregut. El programa de transcripció automàtica també és una novetat: alleuja la càrrega física del picatge. Seria lloable que l'hagueren comprat amb eixa finalitat, però no, la idea era —sense consultar les persones que l'havien d'usar, sense documentar-se, sense comprovar res— accelerar la faena, augmentar la producció i reduir la plantilla.

Però el cas és que eixe programa no accelera la faena. Alleuja la càrrega física i, com a conseqüència i represàlia, reinterpretant que si no et canses tant has de treballar més, han pretés augmentar el volum de producció amb pressions laborals, retrets i xantatges emocionals. Res de nou tampoc, la decepció laboral i ètica d'eixa manera d'actuar forma part de l'estranya cultura funcionarial i professional de la primera institució de la democràcia valenciana. I no estic segur que l'augment de baixes haja fet entendre res a ningú allà.

Per sort, de tot s'aprén. Com ara, en este cas, a deixar-la caure.

Com un espill «còmic»

Un altre còmic que et toca el tendre: Maus d'Art Spiegelman (1978-1991). 🔗 El tenia per casa perquè havia de ser un regal, però no el vaig fer pel motiu que siga. Aixina que cap a dins. Va ser editat a les Illes Balears per Inrevés, sl, i es veu que la traducció (de Felipe Hernández; correcció de Caterina Canyelles) va tindre un poc de sensibilitat lingüística en eixe sentit, ja que hi podem trobar uns tocs del lèxic comú d'aquella banda de la llengua: aferrar, devers, prest, plomer, verrim i uns pocs més. M'ha semblat que no hi ha cap pronom mos. Llàstima.

Pareixen entreteniments, però els dos últims còmics que m'he llegit, este i Persèpolis, 🔗 no són lectures lleugeres per a passar el temps. L'embolcall visual que atrau els ulls fa passar cap a dins una molla literària i ideològica que tant et fa pensar com et deixa perplex per la suavitat amb què la part artística t'acosta el reflex de la part més tenebrosa de les mentalitats i les societats en vivim, a través de les històries, que d'alguna manera sempre interpretem com un espill «còmic».

Ni teuladins ni rates penaes

En el doblatge de L'informe Pelicà (film d'Alan J. Pakula, 1993) 🔗 canvien coses respecte al que es diu, cosa normal en els doblatges. Hi ha un detallet que m'ha cridat l'atenció: allà on diun «pit bull» en anglés, en la versió doblada van dir «dòberman». Dos tipus de gossos ben diferents físicament, però que servien per a qualificar una persona de la mateixa manera, amb la diferència que em sona que en aquells anys noranta, els pit bulls no eren massa comuns per ací. De fet, encara no han entrat en el dnv, on sí que apareix dòberman. 🔗

A banda d'això, un gran film que hauria de tindre versions posades al dia cada cert temps per a explicar la sequera actual, el projecte Castor, 🔗 i inclús la desaparició de la mar d'Aral o la paradoxa de plorar pel medi ambient i pretendre salvar-lo i salvar també la salut de tots mentres amplien ports i aeroports per a omplir-los d'avions i creuers turístics. Pensant en la contaminació, no cal posar al dia la peŀlícula: és preferible entendre-la i interpretar-la com millor convinga en cada època. ¿Van salvar els pelicans en el film? És possible, però al centre de València no hi ha quasi teuladins. Ni rates penaes, ni.

Si no relectura

Quasi le pegue una volta com a un calcetí a l'entrada sobre el sinó exceptiu. L'havia fet massa embolicada, amb un poc massa de dades complementàries i marginals. Takse n'ha fet una lectura de prova —posant molta bona voluntat— i m'ha fet vore que he de destacar la informació més rellevant i deixar els afegits on no destorben la primera lectura. Si de cas es dona, que es queden on no destorben, per a una relectura interessada. Si no relectura, consulta ocasional.

Mentres m'ho vaig repensant i repassant trobe un cas («I què, sinó?») en el còmic Maus d'Art Spiegelman (1978-1991). 🔗 (Eixa coma crec que es deu més al costum que a la necessitat.)

Cita dominical / 751: Ivo Andrić

El seu estat i els seus béns canvien independentment d'ell i contràriament als seus desitjos i les seves millors intencions.

Ivo Andrić, El pont sobre el Drina, segons la traducció d'Slavica Bursać i Sió Capdevila.

La foto del sàbat / 141

Això promet.

Bits de penitència

Per fer un poc de penitència —que es veu que toca estos dies—, m'apegue a roda de la resposta del Síndic de Greuges sobre els errors que els vaig indicar (queixa 202340002 - M07) en el seu web —que em diuen que han corregit— i els n'envie alguns més, a vore si també si ho agarren esportivament:

En el vostre web, versió en valencià, en la pàgina corresponent al detall d'una queixa, apareixen els apartats següents escrits únicament en castellà:

· Solicitud, 07/02/22
· Solicitud, 26/10/21
· Justificante presentación
31/03/2023 -
04/04/2023 -
· Resolución de inicio de investigación

A més, també en la versió en valencià, en la pàgina corresponent a l'estat de les queixes, la descripció de les queixes apareix en un bolic mal escrit i amb el castellà en primer lloc:

Queixa núm. 202340002: M07: Procedimientos administrativosProcediments administratius [Nova al·legació]
Queixa núm. 202301128: M03: EducaciónEducació [Nova al·legació]

Entenc que són errors que hauríeu d'esmenar.

Moltes gràcies.

En tot cas, eixa ceguera selectiva del Síndic de Greuges respecte a la seua pròpia activitat no és d'ara. La novetat seria que s'esmenaren ells a soletes sense que haguérem de malbaratar bits de penitència sense necessitat.

Elements volàtils de la transcripció

La traducció juridicoadministrativa partix d'un text escrit que és revisat i corregit, un producte fixat i sense variacions. Per contra, la transcripció del discurs oral parlamentari és un exercici més simple, d'una banda, perquè es trasllada a l'escriptura la mateixa llengua de l'emissió, però és més complex perquè no hi ha una referència fixa, sinó que cal escoltar, interpretar i traslladar a l'escriptura un element sonor que du en la informació no tan sols variacions de llengua i tema, sinó també components de soroll ambiental, de dialectes, de tonalitats, de registres, inclús totes les variacions associades a les peculiaritats físiques, de caràcter o d'ànim que es apareixen en la veu dels parlamentaris.

Tot això també explica per què han millorat i s'han estés molt més els programes de traducció automàtica (i els processos per a utilitzar-los) que els de transcripció automàtica aplicats als àmbits de discurs públic, com ara el discurs parlamentari. Les Corts Valencianes estan utilitzant dos programes de transcripció automàtica ara mateix, i cap dels dos oferix un producte fiable i acabat útil per a interpretar un discurs. L'única cosa que ha permés és estalviar un poc la quantitat de picatge a màquina, encara que a canvi d'un resultat que requerix una correcció interpretativa que no evita haver d'escoltar dos voltes el discurs emés.

En els parlaments de referència, com ara les Corts Espanyoles, l'Assemblea Francesa, el Parlament Britànic, el Consell Nacional suís —m'agradaria situar ací les Corts Valencianes, però per ara no seria el cas—, esta activitat de transcripció i correcció la porten a terme persones que han de tindre una formació universitària i coneiximents superiors de normativa lingüística i de llengua (en un o més idiomes). A més, haurien d'estar informats sobre temàtiques d'àmbits i nivells molt variats. Tenint en compte tots els temes que es tracten en els parlaments, convé que els transcriptors correctors siguen capaços de localitzar i entendre tota classe d'informació que no és tan sols política, sinó també mèdica, agrària, econòmica, legal, etcètera.

Vaig arredonint les macros per a afinar la transcripció correcció. Són les que ja tenia al 2014. Només cal pegar-los un repasset, perquè la mecànica actual ja no és transcriure a mà, sinó que ara corregim una transcripció automàtica. El mal d'esta automatització a mitges és que, mentres el traductor automàtic és sistemàtic, el transcriptor automàtic és impredictible, no tant pels continguts, sinó per tots els factors discursius, ortològics i ambientals que intervenen a l'hora d'interpretar i traslladar l'oralitat a l'escriptura. Per exemple, el senyor Puig es convertix habitualment en Puche o en Pujol. També és cert que la transcripció automàtica no permet previsions sobre resultats graciosos —com sí que passa amb la traducció automàtica, com ara una temporada que «Josep Saludable» era la versió automàtica de «Josep Lozano»—. La transcripció és més volàtil, però anirà millorant —també humorísticament, segur.

Pels estants

Takse m'ha mostrat que en l'estanteria tenia una versió amb un format de pàgina un poc més gran de Persèpolis, que haguera agraït, però amb tapes dures, que no m'agraden. Ho diu ara que m'he llegit la versió la versió menuda —de butjaca, en diuen, però no hi cabria—, això sí, de tapes blanetes (no sé si deu ser cartolina), perquè a ella li sonava haver-se'l llegit en l'altre format.

Els dos exemplars els tinc perquè un era un regal que han tornat a casa, perquè ja el tenien, o que no he fet finalment, perquè m'ha semblat que no li devia interessar a la destinatària, o que és possible que li l'haguera regalat abans, que eixes coses passen de tant en tant.

En tot cas, les dos edicions corresponen a la mateixa versió d'Albert Jané, aixina que no cal que mire si hi ha diferències. La versió en francés serà la que hauré de buscar, a vore a què corresponia aquell «Qui sinó?» que tanta gràcia em va fer.

Satrapí

El còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (2000-2003) va ser traduït per Albert Jané i Riera 🔗 cap a l'any 2006. He llegit l'edició de Norma Editorial del 2017, on he localitzat pocs errors i uns quants encerts de la traducció, com ara un «¿Qui sinó?» que aprofitaré per a la fitxa que estic acabant sobre eixe ús exceptiu de la conjunció sinó. Ara hauria de mirar què ha fet Mireia Alegret Clanxet en traduccions posteriors. (Hi ha qui diu que Albert Agut va fer una de les traduccions al català, però em sembla que deu ser un error.)

És un repàs autobiogràfic que va exposant episodis de temàtics de la vida a l'Iran des del 1979 en avant (amb episodis a Viena), fins que l'autora se'n va definitivament a Europa. La protagonista no tan sols exposa els canvis socials i polítics de la seua família en un país que travessava transformacions convulses i experiències brutals, sinó també els prejuís, ideologies i actituds del personatge Marjane durant el seu procés de creiximent fins a l'edat adulta. I tot amerat d'una reivindicació de l'Iran com a país mal conegut pels europeus però habitualment condemnat des de fa unes quantes dècades.

Per cert, en valencià hauria de ser Satrapí, perquè els cognoms iranians solen ser aguts. De totes formes, com que l'autora crec que ara és també francesa, eixe Satrapi francés és també una paraula aguda. Al no dur accent, supose que sovint mos despistarem.

El goig entelat

La nova etapa comença amb algun colp d'intensitat emocional, amb trasllat de mobiliari i efectes i torcant amb paper i alcohol la pols del desús d'alguns mobles. Un poc d'autogestió que es resoldrà quan els informàtics connecten els cables i instal·len els programes que calga. He encomanat dos aguantallibres, perquè la columna on he anat a parar no contraresta —hi hauria d'haver dos erres per ací també, com en erradicar— l'espenta d'unes carpetes que no tire a reciclar per allò del persidecàs.

A pesar que el desgavell en la gestió sol ser la tònica de la institució, hui ha segut un dia estrany. Més que res, perquè no esperava que m'afectara. El fet de rebre els companys nous i de no haver rebut cap avís sobre la nostra nova situació fins vora l'hora d'eixir a migdia, ho havíem previst, però esperàvem que no es compliria el diagnòstic. L'encert m'ha deixat més mal cos que altra cosa. Una previsió que es complix a voltes entela el goig de la novetat.

Cita dominical / 750: Antoni Furió Diego

Des d'una perspectiva moderna, la identitat és també voluntat, és a dir, tenir consciència de ser valencià i voluntat de ser valencià.

Antoni Furió Diego, segons l'entrevista que li fa Vicent Boscà Perelló en Saó, 488, febrer de 2023.

La foto del sàbat / 140

L'ús comunicatiu accessible i arrelat.