dilluns, 29 de febrer del 2016

El patués que no ho és

Hi ha qui es pensa que les llengües minoritzades, subordinades, patuesos o patois, tenen eixa (poca) categoria o eixa consideració despectiva perquè són llengües mal parlades i plenes d'elements d'altres llengües. El procés és invers. El Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana diu: «El terme patuès fa referència a una llengua minoritzada, subordinada, sense un poder polític al seu darrere i, per tant, sense institucions lingüístiques —o polítiques— que vetllin per la seva cultivació i normalització».

Adolfo Suárez ho va deixar caure clarament —tot i que després es van reescriure les seues paraules—: «Encuéntreme en primer lugar profesores que puedan enseñar química nuclear en vascuence…». Després s'hi va incloure el català, detall que no té cap importància: la qüestió és que si no hi ha professors formats en la llengua, malament ho tindran per a impartir cap matèria en eixa llengua. Si hi ha professors de química nuclear que saben prou d'èuscar, hi haurà docència d'eixa matèria en èuscar.

No és que les llengües estiguen formades d'una manera o altra, sinó els parlants han de disposar de mitjans educatius i de comunicació per a fer ús d'una llengua. Si és que no, perquè el poder diu que és un «patois» i els «patois» no hi tenen dret, doncs, els parlants faran ús de l'«altra» llengua i aniran canviant de llengua a poc a poc. I el poder espera que arriben a bon port, no a una altra llengua, sinó a la seua llengua.

diumenge, 28 de febrer del 2016

Cita dominical / 381: Manuel Muñoz

Mirant coses que s'han de vore.
De 40 anys, casat, amb tres fills, catòlic militant i fanàtic del València cf, destaquen els que el coneixen bé que, a diferència de Zaplana, Camps és un polític amb marcada ideologia i amb un sentit moral de la vida.
Manuel Muñoz, «La tecera majoria. L'escenari política valencià després de les eleccions de 2003», revista L'Espill, , número 14, tardor del 2003.

dissabte, 27 de febrer del 2016

CSS per a fer els PDF

Gràcies als fulls d'estils css, adapte articles de llibres i revistes d'OpenEditions. L'adaptació és prou senzilla, si els d'OpenEditions mantenen els codis. Per tant, agarre el codi font html del text, i li afigc les marques d'html inicial i final. En el «head» l'enllaç amb l'arxiu css. I en l'arxiu css l'adaptació estilística: pose una font Georgia de 20 punts i amplada de pantalla total. Per a fer el pdf que enviaré al Kindle utilitze el PDFCreator (li pose iso b6 en les opcions de la impressora; no en les opcions del programa). Després toca retallar el resultat (a través de les utilitats «crop» en xarxa o en l'ordinador). Ah, això en Windows. En Ubuntu cal convertir-ho per altres mitjans. De moment, l'aplicació Print Pages to pdf del Firefox no acabe de funcionar bé.

divendres, 26 de febrer del 2016

Zero a zero en àrab

La traducció és molt agraïda. En realitat és una activitat quotidiana que tots fem amb més o menys encert. Al cap i a la fi, cadascú parla el seu propi idioma, però entre tots fem la llengua i els sentiments que mirem de compartir. Tenim un altre company àrab al futbet. No li he demanat encara d'on és. Parla en àrab durant el partit amb el company del Marroc. He entés «sitta», que deu ser «sis». Si torna la setmana que ve, li diré: ضربات بأقدامهم. («darabat bi'aqdamihim»), que no sé com entendrà, perquè no sé massa bé si això vol dir el que jo crec que vol dir. Li van pegar alguna patada durant el partit i crec que no em va entendre quan ho comentava en el vestidor. Però diria que va fer una traducció emocional correcta del que jo dia. Vam empatar a zero i totes les ocasions que no van entrar van ser nostres. الصفر إلى الصفر في اللغة العربية («alssafr 'iilaa alssufr fi alllughat alearabiati»). Toca.

dijous, 25 de febrer del 2016

Sibèria mental

Un dels avantatges de l'escriptura és que els destrellats consten, s'agarren a la lletra i no se'ls endú el vent dels crits i les rialles. Però això també és un inconvenient, perquè la capacitat d'amollar-ne per escrit, tot i que deu ser menor, dóna un poc més faena, d'escriure i de llegir. Ara mateix, podem estar embolicats en qualsevol llista de correu amb desenes de missatges on només arribem a aclarir que hi ha qui és molt pacient i fins i tot massa persistent i, de l'altra banda, qui es retrata com a intolerant, demagog, autoritari, xenòfob, racista, masclista, pretensiós i supinament ignorant, alhora o en dosis diverses. I la grossa del cas és que deu ser cosa de la testosterona. De totes formes, és bo saber-ho, perquè qualsevol dia ixes de casa a fer una república i els «companys» t'han enviat a la seua sibèria mental.

dimecres, 24 de febrer del 2016

L'elisió de l'explicació

A voltes les explicacions es simplifiquen tant que la part que es deixa fora pot fer que es comprenguen malament les explicacions. Per exemple, a causa de la norma d'elisió de la preposició davant de la conjunció que, no és cert que la presència de la preposició davant de la conjunció que convertix la conjunció en un relatiu tònic. Per molt que li poses un accent a eixe «que» —perquè hi ha qui explica que la presència de la preposició «obliga» a accentuar el «que»—, continua sent una conjunció i, per tant, o resols la infracció normativa aplicant la norma de l'elisió de la preposició, o decidixes infringir la norma i deixar la construcció amb la preposició:
Estic parlant en este moment puntual que vostés presenten una llei que polititza l'esport.
Estic parlant en este moment puntual de que vostés presenten una llei que polititza l'esport.
En tot cas, si mires la gnv de l'avl, l'explicació també té mèrit. Sobretot este fragment:
En altres casos, en canvi, la llengua general tendix a mantindre les preposicions a, en, de i amb. Tot i amb això, en els registres formals cal aplicar la caiguda, ja que, com s’ha apuntat, és un fenomen que es manté viu en certs casos i era general en la llengua clàssica.
Algun dia ho acabaran d'explicar, esperem que amb la versió completa.

dimarts, 23 de febrer del 2016

Quan Fabra

L'esperit de Pompeu Fabra es manté en els seus texts. Cal rellegir-los i mirar d'entendre'ls. La lectura actual, però, no hauria d'entendre eixe esperit, que va viure dos mitats dels dos segles passats, com si Fabra fóra el narrador d'una noveŀla premonitòria de l'actualitat. Tant la lingüística, com la normativa, com la llengua, com la societat, han fet bona cosa de camí. I la biologia, la física i la resta de ciències. Les funcions socials i polítiques també han canviat. Dos guerres mundials després —i molts més conflictes deshumanitzats i encara—, hauríem d'haver aprés que no s'hi val a depurar i mirar de fer llengües «nacionals» com si no parlàrem de persones. I la democràcia, és clar, no és el que era quan Fabra.

dilluns, 22 de febrer del 2016

La vora de la informació

En algun moment, les persones mos quedem sempre a la voreta, tal com ho dibuixa Rafael Chirbes en el seu llibre. En el seu cas és una vora íntima, amagada, fins i tot inconscient. La marjal que tot s'ho menja —el rerefons de la noveŀla En la orilla— la podem trobar també en els diaris, on els immigrants i refugiats són el drama d'obertura, la punxada que ha d'atraure l'atenció i els sentiments dels lectors. Això va dissolent-se quan vas passant les pàgines, perquè t'informes d'altres qüestions de temes diferents.

I, estranyament, quan arribem a les pàgines d'economia, no hi ha cap nexe amb les guerres, els immigrants o els refiguats: l'economia és una ciència de l'egoisme, no de la solidaritat, i només hi compta l'efecte sobre els balanços, els indicadors borsaris, les preferències i els temors polítics i dels «mercats» i els «inversors»... El mercat mafiós del tràfic de persones, el mercat criminal de l'explotació masculina, femenina i infantil, els inversors en armament i altres «serveis» de la guerra, es queden a la vora de la informació que realment hauríem d'entendre.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Cita dominical / 380: Xavier Pericay i Ferran Toutain

Mirant el verí de la llengua.
En un país on sembla que la llengua és molt més que un simple mitjà d'expressió del pensament, poder-la administrar és, per descomptat, un privilegi. I fins i tot els llecs saben que els privilegis no els atorga el poble.
Xavier Pericay i Ferran Toutain, Verinosa llengua.

dissabte, 20 de febrer del 2016

A la vora

Acabe la noveŀla amb ganes d'acabar. Me s'ha fet llarga En la orilla de Rafael Chirbes, no perquè ho siga, sinó perquè tant el tema general —la història familiar i psicològica d'un protagonista decadent— com la manera de narrar-lo no m'acabaven d'interessar. Amb tot, cal dir que està ben escrita i que toca eixes qüestions més o menys desagradables que podem tindre a dins, sentiments i sensacions que es suposa que tendim a oblidar o que carreguem malhumorats, que repassem mentalment, perquè hem aprés a pensar des del desig i la rancúnia, des de la frustració i l'entema. Vides inevitables, innecessàries i incomprensibles. I sempre rondant pel cap la vida que haguérem vixcut si no n'haguérem vixcut una altra.

divendres, 19 de febrer del 2016

El culpable, al final

Han mort Umberto Eco i Harper Lee. La qüestió fonamental, dia Eco, era descobrir el culpable. I això fem, fins que abandonem la recerca i no sabem per què.

dijous, 18 de febrer del 2016

Unes eleccions no fan la primavera

Mentres vaig traduint les parts de la tramitació legal d'un concurs públic observe detalls de sintaxi i de lèxic que són retoricismes o maneres d'embolicar la troca, maneres d'induir a la confusió, formes de reclamar un intèrpret, l'intèrpret que forma part d'eixa elit que redacta documents legals. Està redactat en castellà, és clar. Perquè, vaja, només la llengua de les elits és apta per la eixos malabarismes. Ells fan ús d'eixes cabrioles en el buit on han de caure els lectors, que són els ciutadans —que parlen una altre llenguatge i és possible que també parlen una altra llengua—, i que s'han de sotmetre, no sempre obligatòriament a la llengua, però sí als volantins lingüístics de les elits.

La democràcia encara no ha acabat d'arribar a la gestió lingüística de les administracions públiques, on s'han de resoldre tant els misteris del llenguatge com de l'absència del valencià. Al País Valencià, les elits econòmiques, socials i polítiques mantenen un llenguatge, però sobretot utilitzen només una llengua per al control i consum del poder. Unes eleccions no fan la primavera.

dimecres, 17 de febrer del 2016

Un instant de quilòmetres

De matí, aclarixc què són els les espigues, els gorrons i les gorroneres. Faig la meua faena tan bé com puc. I em demane per què ho faig, per a què i per a qui. Es suposa que la societat hauria de millorar un poc aixina. De vesprada, avance un poc més en la lectura del llibre de Chirbes, fins que el sol desapareix darrere de la teulada de la finca veïna. Acabe amb el cap carregat després de llegir els dos diaris que tenia damunt de la taula. Un instant de quilòmetres d'ansietat s'escapa en la fosca de l'hivern entre una illa grega i la costa turca.

dimarts, 16 de febrer del 2016

La intempèria de la responsabilitat

Allà on no arriba la responsabilitat professional, saben que sempre hi poden posar bona cosa de victimisme indignat. ¡Sí, senyor!, que cantava l'Ovidi. ¡Recontrasí, senyor! I això seria el resum de l'activitat sindical d'algunes persones, sempre servils davant el que consideren el «poder», però arrogants i desdenyoses davant la resta de companys de faena. Quan veus això, quan sents els crits rabiosos, resulta molt important haver aprés a tindre paciència. Convé aprendre de tot, fins i tot a saber que hi ha qui preferix no entendre res i ser derrotat, perquè aixina resguarda la flama de la seua petita rancúnia, una petita caloreta interior que els sembla vital davant la intempèria de la responsabilitat.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Estranys companys que som

Sempre tinc present —o a mà, per si me s'oblida— una lliçó del llibre The Metaphysical Club de Louis Menand: u pot coincidir en una reivindicació amb persones que compartixen l'objectiu per vés a saber quins motius. En el cas dels abolicionistes americans, podien conviure en una manifestació els que lluitaven per la llibertat i la igualtat de tots els éssers humans i els que volien que alliberaren els esclaus negres i que els expulsaren del país perquè eren una raça inferior que posava en perill la raça blanca.

No sé si és això que diuen «estranys companys de viatge». Ara que lamentem la mort de Muriel Casals s'accentua la sensació que la gent que mos acompanya pot ser ben estranya, en el sentit d'aliena a les raons mos mouen cap al mateix objectiu... Al capdavall, si les raons no són les mateixes —tal com s'esdevenia en el cas dels abolicionistes—, els objectius tampoc ho són, per molt que ho semblen.

En eixe sentit, la creació d'un estat català (i, ja posats, valencià i balear) està sotmesa a les mateixes raons que conformen tots els estats del món. Caldrà molta sort i molta qualitat democràtica per a evitar el racisme, la xenofòbia i el masclisme. Només cal llegir què escrivim en les llistes eixos «estranys» companys que som.

diumenge, 14 de febrer del 2016

Cita dominical / 379: Can Dündar

Mirant la lluita per la veritat.
La lluita per la veritat i la llibertat no ha acabat i sovint, a causa d'esta lluita, cal agafar el camí a soles i desafiar els molins de vent.
Can Dündar, «Contra los molinos de viento», El País, 11.02.2016.

dissabte, 13 de febrer del 2016

Mentalitats en cursiva

Me s'interromp la lectura de nou en un capítol en cursiva. Ja no hi ha llum natural, aixina que passe a revisar els comentaris de la llista Migjorn. Observe que tampoc és excessiva la llum mental amb què pretenem resoldre els «problemes» de la llengua catalana, que pareix que tinguen a vore més a malparlar de determinades persones i a desqualificar-les pels motius més inversemblants que a raonar sobre la discriminació lingüística que encara patim els catalanòfons —i un poc més encara els valencians—. Això em recorda que tinc tres o quatre queixes pendents de fer davant del síndic de greuges que he anat ajornant per gossera. Això de la cursiva sí que és lamentable.

divendres, 12 de febrer del 2016

Llengües a batre

La barreja dels interessos personals de què disposem mos permet percebre el món des de punts de vista molt diferents. Cadascú té un cabàs d'interessos diferents i això modula la percepció i les iniciatives particulars. Com tot, això pot ser bo, si en som conscients i distingim els diferents punts de vista; o pot ser un entrebanc, si apliquem solucions o preceptes que són bons en un camp i no en un altre.

En el camp de la llengua, camp travessat i interferit, si més no, per l'ús polític, per la normativa legal, per les ciències naturals i per la percepció artística, hi ha qui tancaria en la presó els qui no posen les dièresis on toca. Hi ha qui considera que hi ha parlants contaminats i incontaminats, com si açò fóra una competició de pedigrís. Hi qui creu que són objectivament lletjos o degradants els trets de la pròpia llengua que s'assemblen o reproduïxen els d'una altra. Hi ha qui es pensa que hi ha llengües superiors o inferiors; o llengües i registres capacitats per a unes funcions o altres. Pareix que pensen que les llengües són entitats que viuen fora de les persones. Tanmateix, el valor que donem a les paraules i als discurs és en realitat el valor que donem a les persones i als grups humans, a les seues actituds i a la nostra situació respecte a ells.

Tot això es pot analitzar racionalment i amb passió, i es pot comprendre i discutir per a millorar les relacions humanes i la societat. Això sí, hi ha un cas ben absurd amb què toparem seguit seguit: hi ha qui no sap «debatre» si no declara un enemic «a batre».

dijous, 11 de febrer del 2016

Rebuig reciclable

A pesar que semble estrany, a la diòcesi de Tortosa, allà on jo «pegue un bes» o «pegue una besada», ells «donen un bes» (també besada). Més amunt es veu que «fan petons». I vinga ara obres de criteris estilístics (o amb intenció de preceptiva normativa) malparlant del fet de donar-los (de pegar-los crec que no en solen dir massa). Cada mitjà ha de fer la seua tria, però convindria que fóra una tria informada i conscient que les eleccions bandegen opcions, opcions que no necessàriament s'han de considerar rebuig.

Víctor Alexandre exposava una queixa i una llista d'errors en un article del gener passat en Nació Digital. Si li feren cas, estic segur que els seguidors de tv3 podrien notar (o no, mos estaríem fixant en altres coses) que la qualitat millora. Ei, però l'elecció hauria deixat de banda unes possibilitats que no necessàriament eren errònies. Perquè, rascant per ací i per allà, pots documentar açò:


«quallar» (per 'reeixir'): DCVB, DNV
«carrera» (per 'cursa'): DCVB, DIEC, DNV
«despedida» (per`'comiat'): DCVB, DNV, GD62
«vivenda» (per 'habitatge'): DCVB, DNV
«ningun equip» (per 'cap equip'): DIEC, DNV, GDLC
«rendir homenatge» (per 'retre homenatge'): DIEC, DNV, GDLC
«estic a l’estadi» (per 'sóc a l’estadi'): [ús coŀloquial valencià; Tirant lo Blanch*]
«a no ser que» (per 'si no és que'): Ruaix
«sempre i quan» (per 'sempre que'): Solà, Ruaix
«es van donar un petó» (per 'es van fer un petó'): diòcesi de Tortosa

Les formes suposadament errònies (que van entre cometes), pot ser que tinguen més valor del que semblava. En açò de la llengua, el rebuig sempre és reciclable.


* Com Tirant sabé que lo emperador estava en aquell loch, en lo cadafal, féu traure dues banderes grans del rey de Cicília e una de les sues.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Titelles empresonades

Jordi Pujol i Soley ha d'anar a firmar al jutjat cada quinze dies; els titellaires andalusos empresonats, cada dia. Els titellaires van representar en Madrid una obra plena de crims i violència, i van enganyar un dia el públic fent una obra de ficció; l'anterior president de la Generalitat catalana —sol o acompanyat de centenars de polítics— va enganyar durant més d'un quart de segle en una obra real, que fingia que era real, certa i veraç. Les titelles som mosatros i el titellaires reals mos menegen en un teatre cruel.

dimarts, 9 de febrer del 2016

Unicorn dialectal

«Un parlant incontaminat», l'unicorn de la dialectologia. Tal com passa amb els milacres, ningú els ha trobat mai, però és cosa de tindre-hi fe. Amb un poc de voluntat i bona cosa de deliri per la imprecisió, totes les ciències es poden convertir en una religió.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Rita darrere la cortineta

Takse torna de dinar i topa amb els Jaioflautas: «Rita desaforada, Rita imPPutada». ¿Qui deu ser eixa Rita encara? ¿La que tirava trons de bac en Falles? ¿La que rebia habitualment regals com a alcaldessa i encara no ha explicat com és que això és tan habitual per a ella? ¿La que s'amaga darrere la finestra, com si imitara un personatge de José Mota, «la vieja dels visillo»? Ara és Rita la senadora. El senat és una institució inútil per a quasi tot, i s'hi trobarà com a casa, que allà tampoc no haurà d'escriure res, de firmar res, de decidir res. Com a casa, que tot ho feen els «còmplices» o els funcionaris. Descavalcalda d'un quart de segle d'alcaldia, el senat seria un refugi on podria seure les seues irresponsables galtes un poc més de temps.

diumenge, 7 de febrer del 2016

Cita dominical / 378: José Manuel Roldán

Mirant el masclisme antic.
La diferència sexual va actuar com a criteri de dominació del coŀlectiu home sobre el col·lectiu dona, alhora que va establir, amb esta genuïna expressió de poder, la subordinació, explotació i submissió d'uns éssers humans (dones) respecte a altres (hòmens).
José Manuel Roldán (dir.), Antigüedad hispana.

dissabte, 6 de febrer del 2016

Salpebrar la lectura

La novel·la pot estar més o menys bé, ¿però per quins set sous li deu haver semblat bona idea a l'editor omplir-la de capítols en cursiva? ¿Que no lligen, els editors, o que els interessa per algun motiu dificultar la lectura? Per a l'altra: canvieu de font o tipus de lletra i ja es notarà la diferència. La cursiva, per a salpebrar només. Encara m'hauré de posar ulleres.

divendres, 5 de febrer del 2016

Física idiomàtica

Tenim un equip de futbet internacional: Perú, Bulgària, Romania, Marroc, Camerún... Crec que un dia vam tindre un porter alemany. Ah, hi ha un gallec, que també fa portugués, i exòtic, si vols. Dos que parlem en valencià, i només un ho fa sempre, que sóc jo. I m'entenen, perquè no hi ha res com l'educació física per a aprendre idiomes. A pesar d'això, tornem a perdre.

dijous, 4 de febrer del 2016

A coetades

¡Samarreta descoberta! Per això n'hi havia tants estornell pel centre de València que no sabien on deixar-se caure: es veu que ara els espanten a coetades del ficus de les Corts. Per tant, busquen recer per la rodalia. Fins ara era tradicional que la jornada vespertina del parlament estiguera acompanyada per l'escama dels pardalets, però ara només hi ha el silenci que deixen els coets. No sé si eixa és la millor solució, però es veu que tenim molt de costum de «traslladar» els problemes. I qui diu estornells diu immigrants o refugiats: coetada i avant. I, com dia Niemöller —que no Brecht—, un dia vindran a per mosatros.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Febrada humorística

La febra em porta pel camí dels acudits roïns. N'idee un amb coloms missatgers i «gavines telefòniques». No el conté perquè és només per a petit comité de còmplices que se n'esperen de tots els colors. Sempre anem adaptant acudits d'altres llengües, perquè a València costa sentir acudits ideats en valencià. Llevat del que hui m'ha enviat una companya per a alegrar-me la febra: — ¿Operació Taula? — No, operació Txotxo perquè tot era parrús. En fi, la vergonya dels valencians és pròpia, no és aliena.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Humor vitri

No res que digues sobre el valencià en un mitjà d'un cert abast, com ara en Núvol, i només cal dur els ànecs per a tindre el mercat muntat, els lingüistes sempre els tens a l'aguait. Sobretot a l'aguait de la polèmica, el dogma, la desqualificació i el tremendisme. La comprovació de les dades, la consulta de les obres de referència, per a un altre dia. Ah, i això també, l'etiquetatge més delirant i —posant-hi unes gotes d'humor, no només vitri— graciós.

dilluns, 1 de febrer del 2016

El cel s'ompli d'estornells

Mos ronden, mos cobrixen els estornells, a mitjan vesprada comencen a omplir les antenes, les grues, els arbres més alts. Deuen seguir un instint o, millor, cada grup, cada onada, un guia que els porta al refugi nocturn. No sé si n'hi han més que en la vida o és que m'hi he fixat per primera volta. Les notícies no en parlen, perquè estan pendents de l'organització —política?— dedicada a repartir-se els diners públics de totes les maneres i per tots els mitjans imaginables, amb Rita Barberá al cap i xiulant que no en sabia res, que no firmà res, que no decidia res, que el sac de Louis Vuitton no era res... Els jutjats diran fins a quin punt els sobrecosts, els sobres amb diners negres, els regals, els suborns o els concursos fraudulents són delictes. La resta d'estornells haurien de mirar fins a quin punt estan fent el passarell quan voten per una ideologia aixina. Si és que ho fan amb una idea més que no siga la que sembla.