Que s'entenga i que hi obligue

La sentència del tjue. Diuen que és cosa de llegir-la, cosa de vore, per Europa tenen més costum de redactar els papers per a que es puguen entendre i per a explicar les decisions de manera comprensible, i esperen que la facen accessible. No sé si arriben a tant.

Per ací, en canvi, hi ha qui pensa que es pot mantindre el llenguatge juridicoadministratiu franquista —que encara és el que es sol fer servir en els cenacles jurídics— al mateix temps que es fingix que es fan documents en el format de la «lectura fàcil». Bé, ho diuen sobretot i essencialment en castellà. En valencià, la lectura fàcil segons alguns és el que diga el traductor automàtic o el manualet normatiu de referència de cada u, i avant, sense preocupar-se que els demostratius, els participis, els pronoms o la sintaxi siguen els corrents per als receptors.

Ah, i tampoc es veu que la lectura fàcil, tal com l'entenen alguns, tinga per als que s'hi dediquen relació amb l'accessibilitat. Almenys en el cas del document que he estat corregint hui, un pdf que només complia les regles d'accessibilitat que no era possible incomplir, res més. Els ho he marcat en un comentari. Espere que els siga accessible i que consideren raonable complir les normes d'accessibilitat. Si més no abans que arribe una sentència judicial que s'entenga i que hi obligue.

Soroll marró en tv3

Per fi ha fet un fred en condicions, sense arribar a extremar-se com allà Iacútia, d'on últimament hem vist uns vídeos 🔗 que mostren diversos aspectes de les rutines i costums que cal seguir allà per a sobreviure en hivern.

També es congela el sentit de l'humor dels del psc —està vist que dir-ne socialistes pareix que siga excessiu— als quals no tan sols no els ha fet gràcia un acudit gràfic del programa Zona Franca, 🔗 sinó que han demanat l'acomiadament de l'humorista. La direcció d'erc els ho ha concedit i, en conseqüència, el presentador, Joel Diaz, ha decidit dimitir.

El cas és que la comparació dels socialistes amb els nazis no tenia massa sentit ni tenia massa gràcia. Haguera tingut més gràcia i més sentit si hagueren utilitzat el símbol del dòlar ($) en lloc del de creu gammada nazi (卐). Però el cas és que la perversió censora del partit de Salvador Illa consistix en el fet que eixa vena autoritària contra un humorista amb mala pata pareix que consolide la idea proposada pel còmic: el psc té també una vena dictatorial, és a dir, que pensa que els seus sentiments ofesos són més rellevant i importants que les llibertats públiques i el dret al pensament lliure —i decidir— de la ciutadania que mira la tele.

Les bones vibracions de l'arribada d'erc s'estan convertint en soroll marró. 🔗 I eixe «marró» també té connotacions poc adequades amb altres temps i altres llocs que per a alguns encara són ben actuals. 🔗

Cita dominical / 741: Irene de Puig i Olivé

Les feines, de més a menys urgents. Primer les feines més urgents i cap al final les que no ho són tant.

Irene de Puig i Olivé, Aprendre a aprendre. Eines d'estudi.

La foto del sàbat / 131

Passejant pel centre de València, cul que veig...

Aquells «nacionales»

L'aventura del valencià com a llengua continua mostrant símptomes de deixadesa i desús. Deixadesa institucional. Hi ha polítics que no «recorden» que el país té dos llengües oficials i que la llengua peculiar d'ací no és l'única i excloent en què pareix que ells pensen. He vist que programen un festival cultural amb coŀlaboració municipal, Fronteras es diu, que no indica que pretenga ser «pel castellà a cafissos» ni «per la imposició del castellà i l'oblit del valencià», sinó que pretén ser «El festival donde los músicos hablan de literatura y los escritores de música»... I se'ls oblida afegir «siempre que que no lo hagan en valenciano».

Si no ha segut un oblit, sinó que ho amaguen a posta, fan ben fet. Perquè per a ells no és necessari. Això és per als que necessiten estar ressaltant que ho fan «en tal llengua», perquè hem d'avisar per a que ningú no s'ofenga o es senca amenaçat quan li arriba a les orelles un idioma diferent del que esperava. Té igual d'on vinga el text o la representació artística, d'Àsia, d'Europa central o d'Amèrica, els semblarà bé sempre que no es vehicule en valencià, només en castellà.

En canvi, boquejant com els peixos fora de l'aigua, la resta mos hem de conformar amb l'arqueologia filològica, amb l'erudició marginal, amb recular en els segles d'escriptura i cartografia del país, per si és possible agarrar un poc d'impuls:

• Albert Hauf presenta l’edició crítica i filològica de la «Vita Christi», d’Isabel de Villena
  (Diari La Veu, 20.01.2023)
• La comarcalització valenciana, una assignatura pendent
  (Diari La Veu, 21.01.2023)

Erudició i arqueologia sàvia reclosa en un monestir, desestructuració com a poble pendent i dependent. Una combinació constant de simbolització compensatòria i desarticulació comunitària que ha de desembocar en la felicitat del «panorama nacional», em el fons, encara el d'aquells «nacionales».

Aquelles societats i aquelles llengües

Vaig pensar si floricol podia tindre res a vore amb una flor, però no em servix, perquè la cosa ver de l'italià. Encara estic pegant-li voltes a la regularització ortogràfica d'algunes paraules compostes. No avance, entre els matins carregosos i les vesprades curtes.

Eixint dels composts, vaig consultar fa uns dies uns noms kurds i perses a l'iec —a través de l'aoetic— i a la Fundéu —directament—. La Fundéu ha respost ràpidament i m'han confirmat que els perses solen fer els noms i cognoms aguts —i no plans, que és el que solem rebre a través de l'anglés—. Per exemple, el nom de la xica morta per la policia iraniana que ha provocat protestes posteriors —amb més morts—, seria «Mahsà Aminí».

En l'aoetic no ha respost ningú. Com que també els demanava que revisaren la seua proposta de transcripció de l'àrab i que l'adaptaren per a les transcripcions del persa, deu ser demanar un poquet massa. Al cap i a la fi, fa uns dies 🔗 em van dir que ara mateix no s'hi veen més enllà de Catalunya, aixina que això de l'Iran deuen ser tenebres insondables. Que no dic que el règim d'allà no ho siga, però vaja, unes transcripcions més ajustades mos podrien servir per a sintonitzar un poc més amb aquelles societats i aquelles llengües.

El seu gest més poètic

Ahir va morir Vicent Salvador Liern, 🔗 un professor d'aquella facultat de filologia dels anys huitanta que entrava amb barret a classe disposat a fer amics i a animar una conversa sobre qualsevol tema relacionat amb la llengua, la literatura i la comunicació. Una festa d'on no eixien uns apunts gens clars —cosa que m'inquietava i impedia que li subministrara res presentable al company Camil, que me'ls reclamava—, però que contenien moltes dosis d'incitació creativa.

Fa pocs anys va passar pel despatx on treballe. Possiblement perquè vam ser veïns durant un temps, encara s'enrecordava del «roig» aquell del pis de davant que no tenia cap idea bona, i deixava anar la seua rialla amigable. El seu gest més poètic. 🔗

Concepcions restrictives i antigues

Algunes persones que no s'adonen que alguns detallets de les seues decisions o dels arguments amb què les recolzen pareix que estiguen escrits a posta per confirmar o validar prejuís o sospites que no haurien de tindre cap fonament. Les Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica de l'iec m'han enviat un missatge de resposta sobre el fet que el seu diccionari tinguera la variant pessebre, però no continguera la variant més antiga pesebre —que és la que apareix en el diccionari de l'avl.

Doncs, la resposta és d'eixes que et deixen un poc desquadrat, sobretot quan no pares de sentir proclames sobre el suposat abast territorial que l'iec hauria de tindre com a institució normativa per a tota la llengua, tal com escrivien ells mateixos —de manera un poc petulant— en un acord de cooperació del 2020 amb l'avl i la Universitat de les Illes Balears:

L’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seua Secció Filològica, és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català, i des de la seua fundació en 1907 és, per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu.

I ara m'amollen que no tenen previst res relacionat amb pesebre, la forma antiga i encara usual al País Valencià:

En principi no està previst incloure la variant pesebre amb el sentit de ‘menjadora’ al diccionari de l’iec, atès que a Catalunya es tracta d’un ús antic.

Si és cert treballen a partir només del que es diu o s'escriu «a Catalunya», s'entén que hagen deixat de ser la institució normativa de referència per al conjunt de la llengua. Concepcions restrictives i antigues.

Escriure a mà

Enllaç al Diari La Veu: «Les virtuts o les contradiccions de duplicar el doblatge en valencià» de Manuel Lillo i Usechi.

Cita dominical / 740: Laura Luque

Si realment volem una gran i bona comunitat de contingut en valencià, hem de ser crítics, i tractar-lo com qualsevol altre contingut audiovisual que puguem consumir.

Laura Luque, «El viralisme del valencià», Diari La Veu, 16.01.2023. 🔗

La foto del sàbat / 130

Contrast de textures amb espectadora glamurosa.

Llengua excipient

A l'hospital m'ha fet un justificant en castellà, a pesar de la llengua que parlàvem jo i la xica que m'ha atés, un valencià ras i clar. Ni tan sols l'ha tret en un formulari bilingüe de la impressora, d'eixos que tenen el valencià com a excipient. Material per a una reclamació, sempre a remolc o espentant, que no sé quina és la versió que més mos convé o que menys mal mos fa.

Mos podem entretindre mirant de descobrir si jamai és ara mateix una paraula viva al País Valencià, o les connexions ideològiques o literàries entre Joan Fuster i qualsevol «barbut» d'eixos que concebia ell com a exemples de saviesa martiritzada —tot hòmens—, però si mos encantem un poc mos hauran de salvar la llengua els pocs immigrants forasters que han tingut la sort de topar amb algú que els parlara en valencià i no els amagara eixa possibilitat. Ni els l'amargara.

Com ara la xica (romanesa?, polonesa? Ucraïnesa?...) que tenia darrere de mi esperant davant del taulell dels justificants. Takse em recorda l'andalusa o extremenya aquella, que supose que tots coneixem de quan érem menuts, que parlava en un valencià general funcional i fluent on els morfemes i les desinències anaven al vol de frase en frase barrejant les peces amb algun dialect del castellà. «El meu bastisté me lo ha dit». Jo la coneixia de la parada de l'autobús que anava a la mar, on les converses i les espentes eren tant una lluita de classes com un intercanvi d'albaes en una democràcia incipient. O excipient.

L'«astòfia»

Deixament i record

El malalt tenia «més fam que una tapa de guitarra»; de matí tenia la tensió baixa i li ha vingut un «deixament»; en castellà d'allà, diuen que la cançó pareix que mostre que Shakira té encara «tusa» o «guayabero» per Piqué... Coses que es diuen quan no tinc boli i paper a mà per a apuntar-ho i que no me s'oblide. Fer anar el mòbil amb el corrunxet no és una opció pràctica. És tard, però encara no me s'ha oblidat tot, a pesar del «deixament».

I no

Mentres acabe alguna altra lectura d'eixes que després deixaré anotades en la franja de la dreta d'este bloc, repense per què continue fent eixes llistes, pot ser perquè tenen la utilitat de les pedretes —millor que molletes de pa— que vas deixant darrere per a trobar el camí de tornada, possiblement també per a tindre la sensació que he fet els deures, que he aprés alguna cosa, que he complit algun objectiu, que soc un poc més sabut... Doncs, la primera utilitat és possible que sí que em faça paper, però les altres possibilitats són un desig que no s'acaba de concretar.

Si mire les llistes de cada any, podria tornar a començar per baix, L'home manuscrit de Manuel Baixauli, fer el caminet fins a dalt de les llistes, i segur que tindria la sensació que tot això em sona i em ve de nou alhora, que ja ho vaig llegir, però que ho vaig llegir d'una altra manera, que em vaig fixar en aspectes i idees diferents de les actuals, que coincidixc o discrepe de les notes, del mi mateix d'abans, esmenant i imaginant que reòmplic el d'ara.

En fi, les fantasies literàries de sempre que pensem que faran el milacre d'ajudar-mos a superar el fat. I no, però la iŀlusió no mos se'n va i els llibres —¿per què els escriuen?— no fan més que insistir que sí que ho aconseguirem. I no.

Les hores me se passen

Me se passen les hores per a fer no res. Encara estic pegant-li voltes a com acabe el comentari sobre les paraules compostes. Mentres em pose a rematar-ho vaig mirant si la paraula pesebre 🔗 (que el diec escriu amb dos esses) ve de l'aragonés, del castellà o d'on siga —i no ho resolc—. Per altra part, em disperse mirant de distingir entre dos sinònims de complànyer 🔗 que no són sinònims entre ells: compadir i condoldre, però que les remissions del diccionaris poden fer pensar que sí que ho són. A continuació o a mitjan camí, em torbe acabant d'organitzar unes macros no sé massa bé per a que —això sí, faena feta no porta destorb, com dia ma mare— i repasse una foto antiga on apareix part de la meua família que m'envia mon tio... Amb poc més me se passen les hores.

Cita dominical / 739: Marina Massaguer Comes

No serveix de res esdevenir catalanoparlant si la resta de membres del grup catalanoparlant no et reconeixen com a tal i, en conseqüència, et parlen en castellà o en alguna altra llengua.

Marina Massaguer Comes, «Sumar més nous parlants a la llengua», Saó, 486, desembre 2022.

La foto del sàbat / 129

Al centre de València, eixint de l'Octubre, al carrer de Sant Ferran, em sorprén l'adolescència política en el formigó. ¿Partit i Badat encara ara?

Accessibilitat dels continguts digitals

Hem començat un curset sobre l'accessibilitat dels continguts digitals. La primera idea que m'arriba del que diu la professora és que eixa legislació que suposadament obliga l'administració a complir alguns requisits no deu contindre cap sanció o cap mesura efectiva d'imposició, perquè trobe que la faena que fem en les Corts Valencianes deu complir poc més que allò que no es pot incomplir. I encara caldria vore-ho.

De totes formes, les coses han d'anar millorant, perquè hi ha interés polític de penjar-se la medalla, normativa i segurament directives europees. Per això hi deu haver una pàgina titulada «Accessibilitat» 🔗 en el web del parlament valencià on es comenta el compromís de la institució per fer accessible el lloc web. Amb tot, és cert que el text avisa que el web és «parcialment conforme», amb la qual cosa podem pensar que queda faena per fer.

Mirant eixa pàgina, veig que hi ha una errada de picatge. Aleshores tope amb la inaccessibilitat tradicional —i premeditada— de l'ideari juridicoadministratiu o burocràtic. Per a enviar-los una esmena dins de la intranet cal fer un exercici de «sintonització mental» —si és que això és possible— amb els qui van dissenyar la interfície de relació i comunicació amb el personal informàtic que porta este tema. Regirant tot el que hi ha en el portal TIC i descartant qualsevol cosa que et puga semblar raonable, quan estàs a punt d'abandonar, t'adones que hi ha una lupa i, per tant, la possibilitat d'encertar-la escrivint en el quadre del costat una paraula relacionada amb la qüestió. Li clave «web», i apareix un resultat rellevant (dels set que t'oferix): «Añadir-modificar contenidos». En castellà únicament, l'accessibilitat lingüística en este camp no està «encara» —ho pose entre cometes, però no és si és esperança o ironia— ben ajustada.

El flux

Sí, ja he pensat que la macro d'ahir era massa embolicada per a mi, i segurament també és innecessària. Ho podem gestionar sense tanta floritura, ja que la interfície del vba de Word conté els recursos necessaris per a editar les macros i a voltes això de copiar i apegar entre programes és el que acaba entrebancant el procés.

Això de pensar, fer i editar les macros, té molta relació amb la sistemàtica que convé seguir per a elaborar la normativa ortogràfica. La macro que estem pensant d'elaborar haurà de tindre un flux suau que enllace marques i correccions automàtiques. Convé que estiga jerarquitzada de manera que les marques i les correccions no entropessen entre elles. Una cosa com el cas de les paraules compostes d'ahir: celobert, coragre, cordur, bou-salvat, enhorabona, entrenús, noucasat, nounat, nouvingut, portaveu, rodamon on podem trobar l'«intrús» bou-salvat.

Si actuàrem més sistemàticament, podem resoldre-ho de tres maneres: «cor agre» (perquè tindria el plural «cors agres)»; «coragre» (amb o àtona tancada i plural «coragres») o «cor-agre» (amb o tònica oberta i plural «cor-agres»). Ara bé, hi ha algun entrebanc en tot açò quan la decisió ha segut impedir l'aplicació de les regles, ja que segons el diccionari caldria fer una o oberta àtona en coragre. La macro s'encalla.

Composicions mal resoltes

Mentres cavil·le si puc fer una macro que mostre una interfície en Word que permeta omplir una altra macro amb text que ha de servir per a que esta segona macro reconega i marque eixe text, pose en pausa uns comentaris sobre un classe de paraules compostes que l'ortografia no acaba de resoldre bé (com ara celobert, coragre, cordur, bou-salvat, enhorabona, entrenús, noucasat, nounat, nouvingut, portaveu, rodamon) i que es poden resoldre d'una forma més simple i predictible.

Estes calfamentes de cap també requerixen temps i concentració. Has de caure en que hi ha un problema, pensar com es pot resoldre, trobar els mitjans o els procediments, preparar-los, provar-los i implantar-los. Temps i interés. Però l'organització del departament de les Corts Valencianes en què estem treballant no està predisposada ni pensant en millorar els processos interns del treball, sinó en esprémer les persones que els porten a terme. Alguna cosa està fallant tant en el tracte personal com en la gestió d'equips i en les condicions laborals.

També hi ha alguna cosa millorable en esta «composició». La llàstima és que no crec que jo puga ajudar massa, perquè trobe que només sé jugar en equip si és al futbet.

Una volta sabut, tot és fàcil

Una volta sabut, tot és fàcil. Amb això resumiria el dia. Deixant de banda els errors que podem cometre en la faena i que és habitual que siguen més visibles i cridaners que els encerts —no veig raonable que la perfecció siga la contrapartida exigible a canvi del sou que cobrem—, la dimensió dels errors s'hauria de valorar tenint en compte les causes i la voluntat de posar els mitjans i els procediments per a esmenar-los i evitar-los.

El mal és que, quan alguns d'eixos mitjans i procediments ja no estan al nostre abast, sinó que depenen d'eixes persones que mos exigixen la perfecció, el carro va pel pedregar, no volen enviscar-se i acceptar eixa responsabilitat, a pesar de la tirada i la predisposició que tenen per a la reclamació i el retret. I la presumpció i la petulància quan algú els ha donat la solució del trencaclosques que moltes voltes mos fan traduir.

Els traductors automàtics ajuden molt i estalvien temps, però no podem evitar el temps que cal dedicar a la revisió i comprensió del text. De pressa i bé no (sempre) pot ser. Esmenarem tant com pugam en això, «gravar» o «mitjanes empreses» no sempre deuen ser «grabar» o «medias emprendidas» en castellà-espanyol, això es resol amb una marca automàtica, però quan un terme descontextualitzat en la llengua de partida té tres o quatre possibles traduccions en l'altra llengua, serà fàcil que la solució que triem no corresponga a la solució que té l'accepció en què estaven pensant els autors del text original...

Per exemple, si topem amb «prevenció» com a títol d'un apartat, és pressuposar-mos l'omnisciència pensar que hem de saber que ells no volien prevención i preferien apercibimiento, advertencia, amonestación o ves a saber. 🔗 Ah, sí, la gràcia està que el suposat «text original» en valencià-català és la traducció automàtica d'un text en castellà-espanyol que no coneixem. Certament, sabut és més fàcil, i és quan es mostra el caràcter d'algunes persones.

Jocs de mans i trampalulls

El dia dels Reixos vaig tindre el regal de descobrir que la pantalla funcionava sempre amb Ubuntu, però que fallava amb les pantalles de la BIOS (un possible ms-dos o fomat gràfic de terminal d'ordes) o de la uefi (en un format gràfic supose que antic). Posteriorment he comprovat que el problema persistix. M'kho he hagut d'apuntar en una llibreta per al dia que torne a voler entrar en Windows i parega que no és possible: es tracta d'anar toquetejant l'interruptor de l'ordinador i la connexió hdmi. Les voltes que ho he hagut de fer, han aparegut el logo de dell encerclat i la barra blava temporal que va omplint-se mentres pots polsar F2 o F12.

Ara faltaria fer que el grub de l'Ubuntu apareguera en pantalla uns segons per a poder activar Windows de manera normal sense haver d'anar fent eixos malabarismes atzarosos. Encara que, ben mirat, això de la informàtica, sempre són jocs de mans i trampalulls.

Cita dominical / 738: Raquel Casesnoves Ferrer

Hi ha poques dones, és cert, però és que hi ha un problema més gran: al País Valencià manquen sociolingüistes. Per exemple, dels quatre anys de Filologia catalana, a la Universitat de València, només es dedica un quadrimestre a l’assignatura de sociolingüística. Això és ridícul per a un territori amb llengua pròpia.

Raquel Casesnoves Ferrer, segons l'entrevista que li fa Violeta Tena, «Correm el risc d’irlanditzar la llengua», El Temps, 17.12.2021. 🔗

La foto del sàbat / 128

Estem tocant el sostre. ¿Podem anar més amunt?

Una boià informàtica

De boià em passa pel cap que el problema pot ser que no s'encén pantalla, ja que l’ordinador ha deixat de fer senyals per a indicar que hi haja cap problema. Endolle a l'entrada hdmi 1 de la pantalla un miniordinador Asus que tinc per ahí omplint-se de pols: apareix la imatge del miniordinador. A continuació, abans de tornar-ho tot arrere, prove a connectar la torre xps 8940 a l'entrada hdmi 2: ¡tatxan!, eixe era el problema, ha aparegut la pantalla de Windows. Pel motiu que siga, l'hdmi 1 havia deixat de funcionar amb el Windows, tot i que continuava funcionant amb Ubuntu o amb Android (el de l'Asus). ¡M'he sentit tan content com si haguera tornat a vore els reixos de quan era menut!

Espere que em dure el relax que he sentit per no haver de començar a reclamar pel mal funcionament de l'ordinador, i per no haver d'explicar totes les manoles que havia fet amb el grub, amb la pila, desconnectant i tornant a connectar unitats de disc... Uf, que quede com a eixos misteris de la informàtica que no cal que arribe a entendre, encara que segur que té alguna explicació ben raonable.

La imatge del sistema

Encara he trobat que una opció per a recuperar l'ordinador era restablir l'RTC (real time clock): 🔗 30 segons mantenint el dit sobre l'interruptor de l'ordinador. Però tampoc. Encara no fa dos anys que tinc l'ordinador Dell, i es suposa que, per tant, encara té alguna classe de garantia, però no he vist que en la pàgina de Dell expliquen què fem en este cas. Parlen dels servicis d'assistència que pugues haver contractat o que t'hagen cobert després de la compra, però pareix que per ad ells la seua garantia ja està vençuda i liquidada.

Entenc que això no es referix a la garantia legal, que era de dos anys i, si no m'erre, a partir d'enguany, de tres anys. De totes formes, val, estic encara dins de la garantia de dos anys: ¿què faig? Doncs, eixe és el dubte que tinc. Telefonar i a vore què diuen, perquè en el web no veig cap informació sobre això.

Regirant el web de Dell trobe encara una altra opció: descarregar i utilitzar la imatge de recuperació del sistema. 🔗 No hi confie massa, però ho hauré de provar. Més enllà dels torrons i els pastissets de moniato, espere que una de les nits màgiques d'estos dies li proven a l'ordinador.

La pila havia dit prou

Vaig traure la pila de l'ordinador —una cr 2032— i al cap d'uns minuts la vaig tornar a posar. Res, no pareixia que l'ordinador s'haguera recuperat anímicament, continuava fent els senyals en què jo no havia parat atenció, una llumà blanca i tres grogues en el pilotet de posada en marxa. Efectivament, més tard vaig mirar el manual i eixe crit lluminós d'auxili indica que la pila ja s'ha esgotat. Espere que siga realment això.

Tinc dubtes, perquè eixa combinació ja la fea quan sí que em deixava entrar en l'Ubuntu, però no reaccionava quan havia d'entrar en el Windows. No sé si deu ser perquè l'Ubuntu està instaŀlat en un disc mecànic i el Windows està en el disc ssd. Tornarem a provar. Dins del mal, estic deixant l'interior sense pols, cosa que supose que li anirà bé.

La pila

Era previsible, m'ho temia, però no he pogut evitar la temptació de comprovar-ho: efectivament, si modificava el grub posant a dalt de tot el «Windows Boot Loader» la cosa podia anar malament. Al cap i a la fi, si quan vaig modificar l'«EFI boot manager» per a que arrancara amb el Windows, l'ordinador no havia donat senyal d'haver-se enterat, però sí que s'enterava quan li proposava que arrancara des de la llapissera, això devia voler dir que el Windows n'havia fet una o altra abans, sense que jo ho sabera (tot i que ho podia sospitar).

Per tant, només fer el canvi, vaig comprovar que me se quedava la pantalla negra i que l'ordinador no reaccionava. Vaig provar a tocar totes les tecles possibles per a fer aparéixer la bios, però ni bios ni romaços. Aixina que hui, després de regirar un poc la xarxa —i també el web de Dell, que l'ordinador és d'eixa marca—, veig que l'opció que em queda és llevar-li la pila uns minuts i tornar-li-la a posar. Això restablirà els ajusts de fàbrica, que diuen els manualets que hauria d'haver apuntat —ara ja ho sé.

Es suposa que perdré alguna cosa, o que me s'embolicarà, però que podré anar fent que torne a funcionar tant en Windows com en Ubuntu. I si només funciona amb Ubuntu, ja no serà tan greu, ja mirarem de recuperar el Windows com siga, si és que cal, que és possible que ni això.

Si a la llapissera li va bé

Abans que arriben els reis i em troben amb l'ordinador desbaratat, crec que vaig a provar a reinstaŀlar la versió 20.04 de l'Ubunru, que era la versió que respectava l'entrada a través del grub, on i havia la possibilitat d'entrar al Windows, encara que fora per a actualitzar-lo de tant en tant o per a poder teletreballar —en les Corts Valencianes això del teletreball és tan ocasional (a pesar dels acords en què diuen el contrari) que tampoc crec que ho arribe a tornar a aprofitar—, ja que a pesar de repassar la xarxa i safunyar un poc el codi, no he pogut trobar la manera de trobar el caminet per a fer anar el Windows que tinc en un disc ssd a banda.

A banda, des de fa una setmana, no sé si a causa d'este inconvenient, l'ordinador fa coses rares abans d'entrar en Ubuntu. I hui li note un sorollet com si estigueren fregint ous per dins de la caixa. No sé si serà la solució, però crec que no perdré res per provar amb la reinstaŀlació. Si la llapissera em deixa.

Cita dominical / 737: Jordi Tormo i Santonja

No llegiu mai més en valencià. Quants escriptors en valencià —o en català, com diuen els professors dels departaments de Filologia Catalana de les universitats públiques valencianes— coneixeu? Pocs, segur. No en tenim. Si Camilla Läckberg escriu originalment en suec, Joël Dicker en francés i Bernardo Atxaga en euskera i són traduïts al valencià no és perquè les vendes de llibres en valencià estiguen creixent any rere any i hi haja més interés que mai en llegir en la nostra llengua, sinó perquè no tenim escriptors que valguen la pena.

Jordi Tormo i Santonja, «En contra del valencià (amb ironia)», El Nostre Ciutat, 16.04.2021. 🔗