Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AVL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AVL. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de juliol del 2026

El rovellet del patrimoni lingüístic

Els nous membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua expressen els seus propòsits en el bolletí que acaba d'enviar la institució (el número 9 d'esta època). 🔗 Fixant-me només en els titulars destacats, veig que pensen sobretot en l'autoestima i la dignificació, el prestigi, l'orgull i la difusió (Beltran, Guardiola, Guinot, Lliberós, Sabater i Segura). Llevat de la difusió, que sí que seria un element objectiu i mesurable en les possibilitats i les consecucions —i espere que ho tracten aixina, amb dades i no tan sols amb campanyes que no conclouen res—, la resta tira més cap a l'emoció, les bones intencions i les actituds. I pensant en això, diria que tant d'assenyalar què li volen tornar o aportar en eixe cap emotiu de la llengua, podem interpretar que estan assenyalant dèficits en la valoració i la percepció pròpies, cosa que seria un tema que convindria tractar amb el suport de psicòlegs i sociòlegs.

En canvi, Pradilla es decanta pel cantó més polític —d'això va la sociolingüística, ¿oi?— i aspira a integrar la institució entre els béns i patrimonis socialment reconeguts. No sé com salvaran l'impuls polític neonazi versió neoliberal de les dretes ultramuntanes, però convindria que fora amb la conjunció de les propostes de futur cohesives i comunitàries, de solidaritat en l'accés als recursos i en el repartiment de les càrregues, tant si es tracta de la salut, els mitjans de transport, l'habitatge, els imposts o la declaració de la renda. La parceŀleta de l'acadèmia en tot això sembla reduïda, però podria ser una referència per a atendre la llengua sense manies i amb la voluntat d'organitzar una societat d'intercanvi de parles i d'expressions amb el rovellet del valencià.

dilluns, 15 de juny del 2026

La fe en la sàliva

Dijous passat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar el Nomenclàtor Toponímic Valencià, per fi en un web propi i específic. 🔗 Fins ara hi havia el suplement oferit per l'Institut Cartogràfic Valencià, 🔗 que espere que continue mantenint-lo, ja que l'aportació cartogràfica és una faceta que han inclòs l'acadèmia en el nou web.

Prove a trobar la creu Sàliva, però no apareix. Sí que hi han posat la versió «de la Fe Viva», que em sembla que deu ser la versióm impostada d'una religiositat oportunista i totalitària. En tot cas, tractant-se de la toponímia, aixina també modela el territori, per mal que mos sàpia, democràticament parlant.

Per tant, els envie la primera proposta per a ampliar els continguts. De moment puc dir que han millorat la gestió de les propostes: el missatge automàtic que reps conté les dades de la proposta, cosa que encara falla en les propostes al dnv.

Mantinc la fe viva, certament, que no mos continuaran passant els topònims pel sedàs de la devoció catòlica impositiva, com si estiguérem encara en aquells anys.

dimecres, 15 d’abril del 2026

Reciclatge de la palla

L'acadèmia té uns criteris per a la fixació de la toponímia on fan dos afirmacions poc clares (seguixc l'edició del 2024). Primer, una classificació de topònims que denomina «toponímia major», però que no caracteritza ni explica (p. 45 i 86):

En canvi, en el cas específic de la toponímia major, la solució documentada històricament serà la que tindrà més pes a l’hora d’establir una forma normativa. [...] el cas de la toponímia major (continents, països, comunitats autònomes, regions, ciutats, etc.)
I després un criteri general sobre l'accentuació que no explica en quins casos ni per quins motius no s'ha d'aplicar (p. 53):
Accentuació
Accentuació de é/è: caldrà accentuar segons la pronunciació de la zona: francés, sénia, Novetlè.

¿Per què apliquen la idea més imprecisa i inconcreta (p. 45 i 86) en lloc d'aplicar el criteri més general (p. 53)? No ho expliquen en l'informe, on pareix que hagen oblidat el seu propi criteri sobre l'accentuació dels topònims, ja que després d'admetre que és «Valéncia», se'n van per peteneres a discutir sobre la classificació dialectal de la llengua, com si això fora rellevant per a decidir res.

Això sí, és innegable que la «solució documentada històricament» seria «Valencia» sense accent —no solia dur accent quan no hi havia regles clares i generals d'accentuació, o quan es considerava que ja s'entenia que era una vocal «tancada». Però estem d'acord que això no seria correcte ortogràficament. Per tant, s'hauria de recórrer al criteri de l'accentuació, no al de la documentació històrica, que servirà i tindrà valor determinant en atres casos, però no en este.

Ací sí que estem fent reciclatge de la palla.

dimarts, 14 d’abril del 2026

Premisses sense conclusió

En l'informe de l'acadèmia diuen en el punt 2:

[...] un estudi tècnic preceptiu sobre la denominació oficial d’un topònim ha de circumscriure’s estrictament a l’anàlisi d’aquell nom propi concret. L’ampliació del marc a una revisió general del sistema d’accentuació de les é/è del valencià excedix i altera l’objecte de la petició.

Més avant, en el punt 4, l'informe tracta eixe sistema d'accentuació que han dit que no s'ha de tractar i, a més, reconeix de manera implícita que, etimològicament, l'origen del topònim té una e tancada. Per a reblar la manipulació, en les conclusions diuen que «per raons [...] etimològiques» proposen la grafia amb accent gràfic greu... ¿En quin moment les premisses no han de quadrar amb la conclusió?

En vorem de grosses.

divendres, 3 d’abril del 2026

Ni uns segons de coherència

Senc Papi Robles per la ràdio declarant coses sobre la ciència, la llengua, l'informe de l'acadèmia i m'ha semblat que acaba pronunciant «València», esta volta —i no com sol fer habitualment, quan pronúncia «Valéncia», com es suposa que s'ahruai d'escriure segons els criteris toponímics generals— reproduint oralment eixa e oberta gràfica. És a dir, acaba una declaració pretesament fonamentada en les recomanacions de l'avl anant contra la recomanacions de l'avl. Tot un símptoma de lo que es suposa que ella no hauria de representar, si diu anar amb la ciència i pretén ser mínimament coherent. No n'hi ha mans.

Havia pensat d'escriure-li a Papi Robles per a demanar-li coherència en les declaracions, encara que siga dins d'un mateix paràgraf, però crec que no ho faré: si acabe de dir que no n'hi ha mans, més valdrà que ho assumixca jo també. Si els votants de dretes i d'ultradretes no els la demanen als seus polítics, ¿els l'hem de demanar als d'esquerres?: no fa tant es suposava que sí. Vorem.

dimarts, 31 de març del 2026

Ixcam cap a fora

A la façana d'un dels edificis de la plaça Major de Castelló de la Plana hi ha un rellonge de sol un fragment de Tombatossals que comença «Ixcam, ixcam». Això em recorda que he de revisar la fitxa sobre els incoatius, 🔗 perquè me se va quedar alguna citació per posar. Li l'afigc.

Pel que he vist des de fa uns anys —i com a conseqüència d'un error de percepció ja antic que l'avl no ha esmenat encara—, hi ha qui no tan sols troba lleig vore escrita la seua variant dialectal —ei, complint totes les normes gramaticals i ortogràfiques—, cosa que em permet pensar que són els mateixos que practiquen la submissió del valencià davant del castellà, perquè, al cap i a la fi, considerar «lleja» una llengua és, en el fons, considerar-la subordinada i prescindible.

¿Què té a vore l'escriptura de la variant dialectal amb la subordinació? Doncs, que una volta agarrem eixe camí, ja sabem com s'acaba.

dilluns, 30 de març del 2026

La democràcia del sorteig

Hi ha qui està lamentant-se del sistema de cooptació dels nous acadèmics de l'avl, 🔗 però la proposta d'elecció que proposen els del Cercle Isabel de Villena no avança prou en la millora del sistema, ja que simplement trasllada la cooptació a l'elecció dels candidats proposats per tres entitats que són molt exemplars a l'hora de proposar retòricament, però no ho són massa a l'hora de concretar l'elecció.

Si mos posem a mandroixar els components de la institució normativa del valencià, fem-ho millor, evitem la cooptació, l'elecció ideològica o l'elecció partidista: cal introduir els requisits mínims que permeten aspirar a ocupar un lloc i el sorteig entre les persones que complixquen eixos requisits.

Anava a detallar qui havia de fixar els requisits, però m'estalvie la faena de pensar-ho, perquè res d'això es durà a terme, ja que l'estabilitat actual derivada de la legislació vigent, mos hauria de permetre deixar un poc de banda les decisions normatives i preocupar-mos pel que és rellevant: l'ús normal del valencià. Que això també de ser interessant per als acadèmics. (A més, dit en veu baixa: si cap acadèmic s'adona que les seues propostes tenen fonament en la ideologia, el costum, la política, la tradició, la rutina o l'estètica, que s'atrevixca a dir-ho en lloc de disfressar-ho de lingüística o de ciència.)

divendres, 28 de novembre del 2025

Democràcia concedida

El programeta per al mòbil del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha actualitzat fa poc. Es veu que l'han posat al dia amb un error que fa que no pugam fer la consulta avançà. Els he escrit i, pel que siga, almenys en estos detallets informàtics responen amb un poc més d'agilitat del que és habitual quan es tracta de temes lingüístics: m'ho han agraït i m'han dit que ho estaven mirant, que la setmana que ve ho tindrien resolt.

Anàvem xarrant sobre el fet que l'administració de les Corts Valencianes encara no ha implantat un model d'administració democràtica que mos semble acceptable: encara funciona amb el paternalisme i autoritarisme típics del final del franquisme i dels inicis de la democràcia. Si et comportes com esperen els qui gestionen l'administració, et fan un favor i no t'apliquen les normes; si no et comportes com ells desitgen, revisen les normes, les empitjoren i et carreguen la «culpa» —sí, no hi ha responsabilitat, hi ha culpabilitat—: resulta que n'estaves abusant.

La institució que hauria de ser la mostra i la garantia del funcionament democràtic funciona amb dinàmiques autocràtiques assentades en el poder personal: qualsevol aspecte reglamentari o legal és objecte d'interpretació. No hi ha res que siga regular i previsible. Els presidents i presidentes consecutius de la institució no han tingut encara cap projecte per a posar-la al dia i millorar-la amb una perspectiva d'aprofundiment en la gestió professional, ampliació de recursos i millora de les condicions i dels procediments.

¿Quant de temps poden durar les comissions de servei? ¿Quins requisits calen per a ocupar un lloc de treball? Pel que hem vist, depén de qui sigues i de com et portes amb qui t'has de portar bé. Fa vora vint-i-cinc anys que hi vaig arribar, i des del primer dia. Takse diu que cada passa avant n'han segut dos a recules. Som uns desagraïts, no mos mereixem la democràcia concedida en què vivim. Estan mirant de recular un poc més.

dimarts, 4 de novembre del 2025

«Puix fortuna alre no·m consent»

En la correspondència de Sanchis Guarner publicada en Lletres de resistència, editada per Santi Cortés, apareix un comentari de Coromines sobre la forma aldre 'atra cosa' —«conegudíssim», diu— forma que no apareix actualment en els diccionaris acadèmics, però que sí que apareix en l'Alcover, perquè pertany a la llengua clàssica —en el Tirant hi ha la variant alre—.

Mos falla l'acadèmia si no consent atendre la llengua actual com si no n'hi haguera un demà —per a la llengua—, i també quan no l'atén del tot omplint el present amb l'experiència del passat. Les obres cabdals que s'haurien de poder llegir amb el diccionari més usual i corrent obrint camins en els dos sentits.

dijous, 25 de setembre del 2025

Estrangulacions de canyot

Ja en tenim una atra, encara que siga la mateixa murga amb protagonistes d'ultradreta diferents, actualment instaŀlats en la presidència de la Generalitat. 🔗 Verònica Cantó, la presidenta de l'avl ha comentat la consistència de la pretesa iniciativa del president valencià, que farà mal —a això es dediquen sempre, ara «per ofegament», dient-ho de manera obscena tenint en compte la situació: «estrangular fins a la desaparició»—, 🔗 però que és lo que és:

En el valencià de carrer o en el valencià del poble que tanta agrada a molts, és fum de canyot.

La presidenta de l'acadèmia ho ha dit claret, i ho haguera arredonit si s'haguera inclòs en eixe registre valencià, els dels carrrers de cada poble, que tant mos hauria d'agradar a tots —«a gatets i gossets», acadèmics inclosos—, però que pareix que destorba per la banda de l'autoodi nostàlgic i que provoca ois a per la banda de l'autoodi xenòfob. S'ho haurien de fer mirar uns i atres.

divendres, 12 de setembre del 2025

Observant repetidament

Amb més de sis mil apunts en este bloc, segur que dec haver repetit milanta voltes les mateixes idees, espere que amb expressió diferent i amb algun afegit que justifique la cabuderia. En canvi, no tenia la sensació d'haver repetit cap títol d'apunt. Fa poc vaig estar a punt de fer-ho, ja que el 26 d'agost vaig penjar «Amb quatre ratlles» i l'11 de setembre he penjat «Quatre ratlles» sense enterar-me de la semblança. Això m'ha induït a fer una cerca i he trobat un apunt del 22 de desembre del 2014 que era també «Quatre ratlles». 🔗

Buscant un poc més, veig que també he repetit «Anem passant» (06.07.2019 🔗 i 11.10.2022 🔗). I en deuen haver alguns més, supose, però tampoc vaig a acalorar-me buscant-los.

En canvi, tinc la sensació que deu ser més rar que haja repetit alguna de les il·lustracions (dibuix, fotografia, grafisme...) que solen acompanyar els apunts, excepte la de la sèrie —l'acadèmia fa sospitar que esta també hauria d'escriure's «série»— 🔗 de la citació dominical, que és una foto collage amb un dos fragments de rostre amb ull: un home major que no recorde qui era i crec que una jove Najat El Hachmi. Condemnats a observar-mos repetidament mirant les idees com passen.

dijous, 11 de setembre del 2025

Quatre ratlles

He tingut inspiració i ocasió per a enviar algunes «consultes lingüístiques» a través del formulari que hi ha en el web de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. 🔗 Em sembla que són coses un pèl complexes o difícils d'acceptar, aixina que no sé si m'arribarà la resposta prompte. Això sí, confie que respondran, encara que no ho solen fer massa sistemàticament quan es tracta de propostes per al diccionari. Deuen tindre atres faenes.

Jo també tinc atres faenes que em torben, l'horari laboral que voldríem acurtar fins a zero, anar a comprar, netejar casa, apanyar andròmines, ordenar els trastos... I ara que ha començat la temporà en tv3 —que ara es diu 3cat—, cosa que mos torna a enganxar no tant a l'actualitat com a les anàlisis sobre l'actualitat, que poden ser serioses o poden ser en to d'humor. De tant en tant, en un descuit, lectura —Némirovsky ara mateix— o film —alternant els de pinyau-pinyau amb atres per a pensar—. I quatre ratlles mal guixaes.

divendres, 4 d’abril del 2025

Eficàcia institucional

Les consultes que he fet esta setmana a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans han tingut una resposta ràpida, directa i breu. Eficàcia. No sé quin és el pressupost que tenen per a gestionar tot això ni com està organitzat, però deu ser diferent no tindre d'enfront dos governs hostils, que és el que li passa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va a la contra dels governs espanyol —es veu que per naturalesa— i valencià —per burrera (ultra)dretana—.

A pesar d'això, també és cert que durant les dos legislatures favorables passaes, l'acadèmia tampoc no ha millorat massa els seus mecanismes de diàleg i consulta professional amb els tècnics lingüístics. I dic que no massa, per no dir que gens, perquè el canvi de model de formulari de propostes per al diccionari no és que siga cap gran avanç. Sort de la faena que van fent els tècnics que hi treballen —no sé en quin clima ni en quines condicions.

Això va aixina, deu ser «naturalesa» de les institucions públiques valencianes, que pareix que arrosseguen al llarg d'esta democràcia —encara apedaçà— més por i prevenció respecte als ciutadans que empatia i implicació a l'hora de treballar per millorar la seua vida. Per no parlar de les Corts Valencianes, que són pa cagar-se i no torcar-se, com diuen al meu poble.

dilluns, 27 de gener del 2025

La pantanà de l'escriptura

L'avl acaba d'incloure riuà i pantanà en el diccionari. 🔗 No dubte que al final farà una inferència i establirà la regla que regularà està qüestió amb caràcter general, però fins que arribe eixe moment, està tractant un tret sistemàtic i general com si foren manifestacions inconnexes i estranyes que mos estan afectant la qualitat de la llengua.

El cas és que podríem resoldre-ho d'una tacà acceptant pragmàticament la previsió que el valencià general pot transcendir en l'escriptura de manera segura, clara i consistent. Les pantanaes i les riuaes solen provocar desastres: convé tindre-les previstes.

dimecres, 15 de gener del 2025

Dependre a pendre

La informació que aporta Coromines en l'entrà pendre del seu diccionari etimològic 🔗 és prou clara i concorda amb l'ús general (corroborat també per l'aldc:

La reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit mai la variant prendre en català.

¡Ahí tens els ous, Joana! Per tant, caldria fixar pendre (i els de la família, apendre, dependre, etc.) com a forma preferent. Inclús Fabra alternava en les Converses entre pendre i prendre. Però no, «amb bon criteri», segons opina un articulista anònim de la revista El Temps de l'any 2016, 🔗 el diccionari de l'acadèmia no va incloure les formes més generals ni tan sols com a variants alternatives per a ús de desvagats i malfactors.

Per si de cas cola, els demane als acadèmics que les incloguen. Al cap i a la fi, si no ho fan ells, pareix que moltes formes i trets de la llengua general i les variants dialectals i estilístiques estan condemnaes a desaparéixer de l'ús i a reaparéixer en eixes lamentacions tòpiques, «ai, si no haguérem estant sempre mossegant-mos la llengua»...

dimecres, 8 de gener del 2025

Gestió retòrica

Com a inici de temporà —en lloc de pensar en anar al gimnàs o a apendre a fer calça— torne a demanar-li a l'avl que faça realitat això que diuen que pretenen en el preàmbul del full de propostes que tenen penjat en el web: 🔗 «mantindre una relació activa amb els usuaris». Està bé com a preàmbul, però ja fa uns quants anys que eixa relació activa és ben passiva, ja que l'acadèmia no ha incorporat els mitjans per a «activar» els intercanvis. Els envies les propostes i, excepte algunes alegries inesperaes, busca qui t'ha pegat. L'acadèmia van fent faena, però trobe a faltar eixa faceta de la connexió amb els qui els necessitem per la gestió lingüística quotidiana.

Fa anys que els demane que s'inspiren en el Cercaterm del Termcat. 🔗 Però no. Si no tant, tirant per baix, podrien provar a ser mínimament sistemàtics i comunicatius com sol ser la Secció Filològica de l'iec. Però no. En fi, aprofite per a indicar-los que la sensació que tinc és que eixe preàmbul és «retòric». Emmarque l'adjectiu perquè també els indique que l'accepció 'ampuŀlós; buit' no la tenen inclosa en la definició de retòric -ca. Com que en fan ús, si més no, que la incorporen al diccionari.

I deixe de banda el ravanell (Diplotaxis erucoides), 🔗 que es veu que encara no l'han tastat, i això que els camps estan plenets de les floretes blanques del nostre uasabi llaugeret.

dilluns, 14 d’octubre del 2024

L'hora de la menjussa

No sé per què, la paraula menjussa em sona com la versió despectiva d'algun aliment, una denominació per a un menjar mal cuinat. Per contra, el dnv 🔗 només el considera de manera positiva 'aliment' o 'companatge', seguint la documentació més abundant que trobe en la xarxa. No recorde ara com diria ma mare per a això de menjar consevol cosa mal cuinà o de poca qualitat, però sí que podria pensar en guisopo, que serien elaboracions denses i pesaes amb salses indescriptibles. O pel cantó sarcàstic, em venen al cap les «nyànyeres en conserva» que era un plat recurrent de ma mare quan mos volia ventilar una resposta ràpida sobre el dinar del dia que encara no havia pensat.

La documentació més actual adoba el sentit despectiu de menjussa (apareix amb eixa única accepció en el diec) 🔗 aixina que els escric als de l'avl pa que afigquen esta manera de referir-se a una gasòfia o un farnat, que diuen els diccionaris. Un refregit, pel cantó oliós.

divendres, 26 de juliol del 2024

Música i verí

Vaig escoltant els lieds Waldseligkeit de Strauss i el d'Alma Mahler, els dos amb la lletra del poema homònim de Richard Dehmel. W Vaig descobrir el primer fa uns dies,🔗 i em va impressionar. El d'Alma Mahler no m'ha cridat tant l'atenció, però és possible que l'haja d'escoltar un poc més per a acabar-lo d'apreciar.

A banda d'això, veig que les formigues estan desficioses i no paren de recórrer en llargues autopistes els racons més inesperats, a pesar de la calor, o és possible que a causa de la calina que fa. Arruixe algun test, i ixen carregades de larves fugint com si hagueren d'ofegar-se. Eixes coses de la natura que descriuen tan bé en la revista Mètode. Arreplegue el participi sense verb «introgressades» (Gemma Marfany, Mètode, 121)🔗 i propose als de l'acadèmia que la definició d'opistòglif -fa dnv aclarixca que les dents que porten el verí estan a la part posterior de la maxiŀla d'eixes serps. Música i verí amb esta calor.

divendres, 19 de juliol del 2024

Una poalà estilística

Al barri de les Carolines d'Alacant fan una reivindicació amb una «poalà» (< poalada),🔗 (Manuel Lillo Usechi, «Carolines demana piscina per al barri amb la "Poalà"») que en este cas no té relació amb cap festivitat religiosa, sinó laica i reivindicativa. Com que el Portal Teminològic Valencià 🔗 ja inclou eixa forma, els demane als de l'acadèmia que, a més d'incloure poalà en el diccionari, donen una indicació per a resoldre la regularització general i coŀloquial de la caiguda de síŀlaba àtona final de les paraules planes acabes en -ada que es convertixen en agudes acabades en (pl. -aes), tant si són festives com si són de cada dia.

Està clar que per a escriure malament i sense que calga entendre's, no cal cap diccionari ni regulació, són sobrers per la creativitat arbitrària i interminable. Ara, com que la idea seria compartir una llengua en societat, i entendre-mos mínimament inclús quan estem rebregant les intencions i les paraules, estaria bé que l'acadèmia guiara amb una regles concises els camins de la llengua escrita en tots els registres, sobretot perquè encara no tenim prou mitjans en valencià que facen eixa funció.

He escrit que «encara» no tenim prou mitjans perquè no hi ha cap fatalisme darrere d'eixa absència. I tal com diu Takse, demà vorem qui viu.

dimecres, 17 de juliol del 2024

Me se fonen els demostratius

Fa tanca calor que me se fonen els demostratius reduïts ixe, ixa, ixos, ixes mentres mire que els tinguen en compte els acadèmics, vista l'extensió que tenen —arriben a l'Aragó—, que són un recurs literari a tindre en compte i que molts diputats els utilitzen en les seues intervencions al parlament valencià.

Inclús apareixen en obres literàries, que és una cosa que sempre fa bonic. Però és gros que no tinguen entrà en el diccionari, encara que siga marcant-los a foc que no són per a ús pretenciosament formal si volen. Hem de tindre un poc més de mirament amb els valencianòfons inconscientment actius, perquè els castellanoparlants actius que hauran aprés a menysprear el valencià general comú com un error de la normativa, no mantindran ni transmetran la llengua —si no ho fem els valencians tant com caldria—, i sabran dir i imposar «aquest» o «queixal» als qui diguen «ixe» o «quixal» amb el lliri de la innocència dialectal en la mà.