M'he decidit a acabar la trilogia de Gironella 🔗 sobre la guerra civil. He començat hui l'últim volum, Ha esclatat la pau. Me'l lligc en la versió traduïda per Bartomeu Bardagí, ja que vaig comprovar en el primer volum, Los cipreses creen en Dios, que la part estilística de la redacció no buscava el preciosisme, sinó que anava directa al moll del relat, un relat un pèl esquemàtic i mecànic —sovint maniqueu—, com si tinguera urgències i una impossibilitat d'arribar a fer un panorama complet d'un època massa densa.
Takse es sorprén que me l'estiga llegint, i jo també, perquè és una espècie de faena innecessària que m'he imposat —una de tantes— per a mirar d'entendre les persones d'aquells temps, ma mare —tios i uelos—, uns temps que per a mi van passar quasi sense deixar rastre —les taifes mos les feren estudiar, però quasi res del segle xx—, algun record en forma de vesta o de film en blanc i negre, però que són temps que van tornant en forma de records falsejats i de memòria juvenil reinterpretada en forma d'enyor.
I de decisions de vot sentimentals i absurdes, esclatants de rancúnia. Bé, això pareix que és més habitual del que mos pensem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada