Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de desembre del 2025

Fusió comunicativa

La desconnexió de l'espai comunicatiu valencià —in extenso, Catalunya, País Valencià i Illes Balears— té més rellevància i es nota més quan són els catalans els qui mos mostren als valencians quina percepció tenen de com estan les coses per ací: tinc la sensació, sentint-los parlar en alguns programes —telenotícies, La Selva, Més Nit, que encara pensen que estem en aquells debats ontològics sobre la llengua de finals del segle passat. Com si no mos haguérem llegit els llibres sobre sociolingüística d'Aracil o de Toni Mollà. O com si no se'ls hagueren llegit ells, vist com han llançat a pedre la immersió i els recursos que invertien en política lingüística.

Això, hem deixat de barallar-mos per l'origen de la llengua. Ara estem en la fase de saber fins a quin punt mantindrem l'ús quotidià, farem una fusió comunicativa amb l'espai que mos pertoca, o una de capitalista que mos subscriurà a l'imperialisme de l'atra gran plataforma. De moment, com aquells, no avancem, però resistim a força de poció màgica i algun Obèlix ocasional.

dimarts, 2 de setembre del 2025

El biaix de l'arca

Els autors del llibre Los males de la ciencia comenten un poc això que se'n diu en anglés cherry picking, una de les corrupcions de l'esperit científic, que no consistix a agarrar cireres, sinó a agafar-les al vol segons lo que més et convinga. Una cosa aixina hem pogut llegir en articles i comentaris en la premsa —sobretot els he vist en el Diari La Veu del País Valencià, i algun dia supose que se'n farà alguna tesi —que tant podrà ser sobre toponímia com sobre psicologia.

Bé, el cas és que no es fea una collita selectiva per a confirmar les conclusions prefixades, sinó que m'ha recordat quan era menut i s'estilava anar pels horts agarrant terrossos i fent arca —d'una cudolà li han llevat la hac inicial a harca—. El meu joc devia ser més pacífic o aigualit, perquè el diccionari diu que s'ha de fer «a pedrades», i els qui anaven collint ocurrències per ací i per allà també han anat predisposats a fer arca amb cudols d'opinió sense saber massa bé contra què, però rabiant volent encertar alguna idea bona o algun destrellat graciós que ferira algú de la colla de xicons de l'atra banda del camp de tarongers, sobretot apuntant cap a Abelard Saragossà, però també cap a Emili Casanova, Leo Giménez i alguns més.

Això de fer arca era un entreteniment passatger que no solia tindre més conseqüències que algun genoll o algun ull rascat. Amb un poc de sort, l'arca electrònica deixarà rascaes en els biaxos cognitius 🔗 de cada u.

dijous, 10 d’abril del 2025

Contravindre els propis criteris

Es veu que en el Diari La Veu del País Valencià eliminen els comentaris del peu de les notícies al cap d'uns dies (Salvador Vendrell, «Lectures en paper o sense», 03.04.2025) 🔗 Llàstima. Encara que es veu d'una hora llunt que els comentaris no reflectixen l'opinió ni l'estat d'ànim de tots els lectors del diari, són una mostra ben eloqüent del contrast que hi ha entre els valors que pregonem i les misèries que arribem a exhibir.

Després de resistir-me al to de la majoria dels comentaris i a l'impuls de participar en l'humor destroy —en dic humor, perquè sembla una comèdia de brofegaes—, vaig deixar caure unes paraules com a mostra de discrepància dialogant. No van fer massa cas, no tenia el to que casa amb la seua visió del món o amb el seu estat d'ànim «anjuassat» a l'hora de fer colla.

Per algun motiu —em sembla que un motiu polític— els acadèmics aprovaven que convenia contravindre els seus propis criteris per a la fixació de la toponímia. S'ha dogmatitzat tant amb eixe accent —i es dogmatitza encara, tal com podem vore en este diari—, que pareix que a uns quants que es diuen seguidors de la raó, la democràcia i els fets científics se'ls entravessa reconéixer que, d'acord, el Sol no ix ni es pon, però ho direm aixina. Això és el que diu l'informe de l'AVL sobre el topònim: és amb e tancada, però ho escriurem amb e oberta per diversos motius conjunturals.

Aixina sí que es pot debatre positivament, tal com s'ha fet des de fa vora cent anys, en què els qui mos preocupem per l'ús social del valencià hem estat acceptant eixa discordança entre el fet toponímic i la decisió normativa: perquè prioritzem la vitalitat de la llengua. El mal és que hi ha qui ha oblidat que el debat sobre l'accent és secundari o anecdòtic, però els va bé centrar-se en això per a que no exigim canvis legals, educatius i sociolingüístics en tots els àmbits de la vida, on és usual que aparega «València» (i altres paraules que apareixen en cartellets: «eixida», «tancat», «horari», «ajuntament»...) però quasi tot es fa en castellà i es sol practicar la subordinació o l'exclusió del valencià.

dilluns, 13 de gener del 2025

Les síndromes

Mentres faig algunes d'eixes coses que ningú no pot fer per mi, em pose un moment France Culture. Estan parlant de l'aniversari de la Llei de 17 de gener del 1985, relativa a la interrupció voluntària de l'embaràs, denominada «llei veil». 🔗 Comenten que no existix cap «síndrome postavortament», terme que amaga el prejuí antiavortista donant-li una aparença de concepte científic. Com que no coneixia el terme ni el debat sobre eixa qüestió, pegue una miraeta en la xarxa i tope amb el programa De Boca a Orella de Sílvia Tarragona en Ràdio Nacional d'Espanya.

El titular («Postavortament, una realitat que no s'estudia per ideologia») 🔗 i el resum del programa que escriuen en el web, indiquen que eixa síndrome existix i que t'informaran sobre el tema. Però el cas és ben bé el contrari, l'exposició de Giulia Covalolpe i la conclusió que enn traus després d'escoltar el programa és que el terme síndrome postavortament és una enganyifa antiavortista per a degradar les dones i entorpir l'exercici dels seus drets.

Per tant, escric al web de la ràdio pública espanyola, perquè miren d'evitar la confusió a què induïx la presentació del programa —confusió en què es trobava immersa Sílvia Tarragona abans d'escoltar l'experta—:

Em sembla que seria menys confús i més clar que tant el títol del programa com el resum que se'n fa en l'escrit del web s'ajustaren al que expressa la convidada experta Giulia Covalolpe, que aclarix que no existix cap síndrome postavortament i que l'ús d'eixe terme i moltes de les dades que aporta la periodista Sílvia Tarragona són invents de la ideologia antiavortista que pretenen aconseguir una aparença de cientificitat. Després d'escoltar el programa queda clar que hi ha una contradicció insalvable entre el resum que apareix escrit en el web i la informació aportada en el programa.

Al final de la correguda, ni l'avortament té cap connexió directa amb cap problema mental de les dones ni la ideologia antiavortista té cap relació amb l'avortament: és tan sols una forma més de la síndrome masclista, que trobe que també deu existir i que l'estem patint de moltes maneres.

divendres, 13 de desembre del 2024

No penses en el País Valencià

La periodista Teresa Ciges publica en la revista Saó (núm. 506, octubre del 2024) un article ben ideat sobre els marcs mentals que mos condicionen la percepció del món i l'elefant eixe de George Lakoff. 🔗 A més de l'exemple conegut de l'elefant, també comenta l'estratègia de manipulació retòrica del discurs públic:

Un els exemples que el lingüista assenyala és la conversa sobre els impostos, en què els conservadors solen utilitzar el terme «alleugeriment de la càrrega fiscal», un marc que suggereix que els impostos són una cosa negativa que cal reduir.

Diria que un atre exemple del que mos fan engolir és que en lloc de dir-los depredadors classistes i retrògrades a la dreta i la ultradreta els hajam de denominar «conservadors». «Conservadors» està fixat i bloquejat en benefici seu, i ham hagut de carregar amb «conservacionista», que sona com «papista», «feixista» o «creacionista», termes que han acabat tenint un sentit despectiu quasi més pel sufix que pel fons ideològic que representen i que hauria de ser el que els desqualifica per al bé comú —en el mateix sac hi ha, és clar, «anarquista», «socialista», «comunista» o «feminista», que s'han vista afectats per eixe marc mental creat a través del sufix. I diria que, per diferents vies, l'efecte arriba a «arabista», «clarinetista» o «excursionista».

Al final, diria que l'article falla per la base, perquè pretén que pensem en el País Valencià i, en lloc de titular-lo «No penses en el País Valencià» ha contribuït a estendre un dels últims recursos de despersonalització i aculturació que periòdicament llança la dreta espanyolista —vaja, una víctima del sufix—: «No penses en la terreta»... Teresa Ciges, ¡es tractava de no pensar-hi!

dijous, 21 de novembre del 2024

Me se va passar la commemoració

El lingüista de tv3 mos deixa vore un poquet de la seua faena diària en l'article «https://www.nuvol.com/llengua/que-fa-un-linguista-de-tv3-406107» que va publicar ahir en la revista Núvol, el dia en què probablement me se va oblidar commemorar la data de publicació del Tirant lo Blanch 🔗, encara que vaig estar pegant-li voltes a la idea d'informar els del Diari La Veu del País Valencià 🔗 de l'existència d'una versió en línia rigorosa i fàcil de llegir i de consultar... No vaig dir res. Pa que, a vo si carreguen el servidor de visites i me se bloqueja.

dijous, 5 de setembre del 2024

Mitjans a la brossa electrònica

El correu del Google envia les notificacions del Diari La Veu del País Valencià a la carpeta del correu brossa. Cada dia vaig i marque que no és correu brossa i em passa eixa notificació automàticament a la safata d'entrà. Una finestra emergent indica que els de Google tindran en cómpter el meu clic per a futures ocasions, però no pareix que funcione en el cas de les notificacions del diari.

Abans que desaparega la finestreta clique en el botonet «Més informació» que m'envia a una pàgina 🔗 que explica com «Evitar que els correus electrònics vàlids s'enviïn a la carpeta Correu brossa». Veig que hi ha dos opcions que puc aplicar en la meua bústia que no he provat. Però només farien efecte en la meua bústia. Demà provaré.

De totes formes, em sembla que algú més hauria de clicar en el botonet «No és correu brossa» de la bústia per a que la cosa tinga efectes per a tots. No anem tan sobrats de mitjans en valencià que els podem deixar pedre entre la brossa electrònica.

dilluns, 1 de juliol del 2024

Variacions d'astiu

El web de la Betevé té una secció dedicada a fer apunts sobre la llengua. Fa uns dies en feen un sobre les variants estiu i istiu 🔗 que em va semblar molt encertat, prou documentat i aclaridor. Ho resumien claret claret:

Doncs rigorosament hauríem de dir que totes dues. Una —estiu— perquè és l’opció normativa i històrica que apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans; i l’altra, —istiu— perquè és una opció col·loquial provinent d’un fenomen fonètic habitual, i que tampoc no és flor d’un dia, sinó d’anys.

De totes formes, es van enviscar un poc en un entrebanc un poc tronat a estes hores: «cal evitar-la en el formal i l’escrit»... Petita contradicció o paradoxa. Tal com preferien, si aixina ho consideraven, podien evitar la forma istiu en el registre formal, però el cas és qie «l’escrit» no és cap registre, és un mitjà o un suport, i els registres formals i informals també s'utilitzen per escrit. De fet, la paradoxa o contradicció es fea evident perquè aportaven un poema «escrit» de Salvat Papasseit com a mostra d'ús de la variant «istiu»:

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d'istiu.

Informal, literari, poètic, oral, escrit, variacions d'astiu.

dijous, 13 de juny del 2024

Necessari i convincent

A pesar que la genuïnitat és un concepte viscós que hem d'evitar que mos taque massa les neurones a l'hora de pensar en les coses humanes, les dos propostes de Xavier Rull relacionades amb la vitalitat de l'ús de les varietats no són tan sols convincents, són necessàries:

  1. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (1) 🔗
  2. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (2) 🔗

Convindria posar en pràctica eixe rigor en la captació més fidel de la realitat en lloc d'abandonar-se a la perspectiva entelada per la subordinació persistent.

dimarts, 12 de desembre del 2023

Convidant els ulls

Inclús el Graset mos «emplaça a demà». Tanque els ulls, me se tanquen, perquè couen. Els conflictes armats criminals en marxa —dir-ne «guerres» torna a ser benèvol amb qui els patrocina— a Ucraïna, Palestina i més enllà, la destrucció del medi ambient és patrocinada pel capitalisme petrolier, aplaudim l'encesa de com més llums millor i els vols en avió barats pagats per la «misèria necessària, diuen», i ja quasi que només mos queda la possibilitat de pensar-hi ebris de lletra i espirituosos. Mos «convidava» a vore el programa de demà, en una versió del llenguatge que ara ja és d'una altra època, infantil inclús.

divendres, 8 de desembre del 2023

Que no ho torne a fer

No pareix que massa gent s'hi haja fixat ni haja sentit tremolors inteŀlectuals —sí que ho comenta Alberto Prieto en El Món—, 🔗 però a mi em costarà recuperar-me de l'ensurt que em van provocar les paraules d'Alba Riera en el Col·lapse de dissabte passat, quan estaven tractant la condemna penal que va patir una persona per haver fet un web satíric sobre el negoci mediàtic que es va fer amb la «violació de la manada» durant les festes de Pamplona del 2016. La intervenció comença en el minut 21:50: 🔗

Alba Riera:
Buenu, jo simplement crec que a vegades et surt el tiru de per la culata, i és el que va passar. Llavors, jo crec que, per mi, aquí, l'aprenentatge és una mica aquet, si..., res, (gestualització, inintel·ligible) ...la llibertat d'expressió, no sé què, no sé quantus... Bueno, és aprendre on estan els límits, perquè després hi haja una persona que no ho torni a fer. És així... Ja ho sé que no és..., o sigui, ja sé que no...

Anónimo García:
...ahora me he perdido esto último.

Alba Riera:
Jo crec que, al final, que això... O sigui, entenc... No em vull posar en si la condemna penal era exagerada, no, aquí no entraré, perquè de veritat que desconec el tema i no em vull... Però sí que el que veig des de fora és com..., que a vegades, aquest..., hi ha una persona que li surt el tiru per la culata i això serveix perquè després no torni a passar i no hi hagi..., no es torni a tractar o abordar una, en aquet cas, paròdia artística-activista des d'aquet costat...

Bob Pop:
Ostras, Alba, pero eso me parece superpeligroso, porque...

Alba Riera:
No, no, clar, però jo dic...

Bob Pop:
...en realidad lo que está evitando no es que vuelva a pasar un caso como este, sino...

Alba Riera:
Jo crec que no..., que hi han temes...

Bob Pop:
...al próximo que se le ocurra.

Alba Riera:
Clar, però... No, si, crec que hi han temes...

Bob Pop:
Però, els temes, és que no...

Alba Riera:
Perdona, però violació grupal és..., és més fort que...

Bob Pop:
...un juez no puede... Sí, estoy de acuerdo contigo, Alba.

Alba Riera:
...la tauromàquia.

Bob Pop:
Pero, fíjate, ese mismo tema, una violación grupal, que para ti es tan grave, para muchos jueces, en el primer momento, en la primera sentencia, no lo fue... Y esos mismos..., es el mismo estamento el que llega a considerar más grave o igualmente grave una tortura física a una mujer que una parodia como esta, que, por otro lado, no hubiera llegado tan lejos sin la complicidad y el sensacionalismo de los medios.

Si este grupo de muchachos...

Alba Riera:
Això, desde luego.

Bob Pop:
...y muchachas hace su web, nadie le hace ni puto caso, la web queda ahí, lo ponen en un libro, y pa alante.

La periodista Alba Riera convertix la seua idea de reparar o evitar la «(re)victimització» en una limitació penal de la llibertat d'expressió a qualsevol actuació reivindicativa que «a ella» li semble que afecta un tema greu o que, per la difusió que en fan els mitjans, afectarà negativament la víctima, o que ella crega que afectarà negativament la víctima del delicte.

Sembla que la periodista no s'adone que està condemnant la denúncia, la paròdia, la sàtira que el web d'Anónimo García provava de fer contra els mitjans que havien creat un espectacle mediàtic amb la violació grupal. A més, ni tan sols per ser un poc més coherent, la periodista no va reclamar cap condemna o persecució penal d'eixos mitjans.

Per tant, la periodista combina en el seu còctel ideològic les bones intencions, la ignorància jurídica sobre la penalització que està validant i, al capdavall, la validació de la persecució ideològica (ei, contra les idees que no coincidixquen amb les seues). En cap moment va exposar que li semblara un abús o un excés que s'aplicara el codi penal per a perseguir i atacar les persones que mantenen opinions diferents, o per a castigar-los per tindre poca traça o mal gust.

El camí del «feixisme roig» —del «roig-i-brunisme»— també està empedrat de bones intencions.

dijous, 31 d’agost del 2023

Apanyant bonys i clots

S'ha mort l'antiga alcaldessa de Carcaixent María Dolores Botella Arbona. M'ha informat Takse de la notícia, l'he comprovada en algun mitjà, i he afegit la informació a la Viquipèdia. Aixina m'he enterat que l'alcaldia de Carcaixent torna a ser del Partit Popular, però només perquè els altres no s'han posat d'acord per a trobar un candidat i un programa que puguen compartir. No estic al cas dels problemes personals i polítics dels regidors d'eixe ajuntament, però deu ser gros el tema si l'única entesa que tenen és no entendre's.

Fugint d'eixes coses i acudint a institucions de més bon tracte, he demanat als del Cercaterm si no considerarien més adequat escriure «muhàrram» el nom del primer mes del calendari islàmic. He fet un repàs a uns quants vídeos i em sembla que sempre l'he sentit com a paraula plana, no com a paraula aguda (el Cercaterm escriu «muharram»).

Parlant de mitjans, els demane als de l'Ara si no creuen que «Per a paralitzar» és més clar que «per paralitzar». 🔗 La claredat en la redacció sol ser un valor valorat molt positivament, encara que estigam acostumats a llegir i escriure amb revoltes, bonys i clots, sovint perquè no en sabem més, més sovint encara perquè tampoc mos hi fixem tant com voldríem. Anem fent i apanyant.

diumenge, 27 d’agost del 2023

Cita dominical / 771: Xavier Rull Muruzàbal

Mirant els dialectes i els registres.

La manera com s'ensenya la llengua als instituts sol comportar un empobriment. Però si es reforcessin les paraules de cada lloc, la llengua formal (la que s'usa en els mitjans de comunicació i en els escrits comercials o administratius) s'enriquiria i seria més eficient.

Xavier Rull Muruzàbal, «Què cal fer quan una paraula cuida desaparèixer?», El Nacional.cat, 23.08.2023. 🔗

dimecres, 19 de juliol del 2023

La perspectiva de l'engany

Quan podem o fem l'exercici d'observar des de fora, amb distància i perspectiva, les reflexions i experiències d'altres entorns o països, aprenem a mirar millor les circumstàncies i fenòmens que mos afecten directament. En l'àmbit polític, per exemple, apreciem més i valorem amb més dades i recursos els tripijocs i les manipulacions dels nostres polítics i mitjans.

En el meu cas, sol passar que les intuïcions me se confirmen, cosa que em posa en guàrdia, perquè no estic interessat en satisfer els meus prejuís. De fet, quan me'ls tomben crec que aprenc més i puc ampliar la meua visió i la percepció dels fets. Aixina que, si bé és cert que la confirmació em satisfà i m'alleuja, no representa mai el final de la reflexió, sinó que m'impulsa a tornar a posar a prova les idees prèvies, els principis i les conclusions que em guien.

Deu ser per això que últimament m'estic deixant dur per les ensenyances retòriques —documentades i exemplificades— dels vídeos de Victor Ferry 🔗 i alguna altra, com ara l'anàlisi del programa TPMP de la cadena 8 francesa que fa Cygne Blanc. 🔗

En el segon enllaç podem trobar un petit repertori dels recursos que es fan servir habitualment i que mos engolim quasi sense enterar-mos:

  • Diuen que diuen
  • Llum de gas
  • Inversió de rols
  • Prova social
  • Autoritat
  • Martelleig
  • Recontextualització
  • Metàfora fraudulenta
  • Sofisma
  • Sinceritat fingida a través d'una falsa rectificació
  • Cavall de Troia

Uns quants recursos per a conduir la conversa, el debat, la controvèrsia —inclou una recomanació: Influence. The Psychology of Persuasion de Robert Cialdini (1984)—. Encara que solen ser usats per a corrompre i desballestar la democràcia, convé tindre sempre present que només són instruments i que també poden ser utilitzats —tal com sol repetir Victor Ferry— per exposar idees i mantindre diàlegs en un sentit positiu, democràtic i en benefici de tots.

dilluns, 6 de febrer del 2023

Precisió i claredat de la llengua quotidiana

Me s'han acumulat algunes idees des de divendres passat i supose que me s'oblidaran prompte. Perquè no es perga tot, em quede amb l'anècdota sociolingüística que em va semblar sentir —en el sentit espiritual— mentres sentia —i escoltava— el programa La Llavor de la ràdio dissabte passat en la cadena ser (04.02.2023).

La sensació va ser que el respecte pels parlants d'una llengua —i per la llengua mateixa— es constata quan l'interlocutor s'adreça a ells en la llengua general quotidiana (tal com va fer el representant del sindicat La Unió Llauradora i Ramadera, Carles Peris Ramos), 🔗 amb la claredat necessària per a ser entés i per a fer-se entendre, amb la precisió necessària per a transmetre les idees i les paraules de manera comprensible i arrelada en els interessos de la societat. I com més s'usa eixe registre i es posa eixa voluntat, més es cisella la precisió i la claredat de la llengua general de cada dia.

dimecres, 21 de desembre del 2022

El bixt, la toga, la túnica o la capa

Comprove que vaig llegir bé el diccionari d'àrab culte modern de Julio Cortés i la peça de roba que li va plantificar l'emir de Qatar a Messi en un gest més per a la vergonyosa història d'eixe mundial —i d'este món— era el bixt (en àrab, بشت), tal com vaig llegir dilluns passat (la versió بشتة és una variant egípcia).

Em passa pel cap que quan no hi havia criteris de transcripció de l'àrab al valencià-català, mos podíem queixar d'això i d'haver de recórrer a les transcripcions en altres llengües, però fa dècades que en tenim i no sé per què els mitjans audiovisuals i la premsa no en fan, que és com un tic d'eixos que tenen alguns humoristes (com ara en l'Està Passant) de recórrer al castellà per a fer la gràcia o imitar un personatge internacional.

Amb tot, he trobat qui n'ha dit «túnica», «toga», «capa», que també són opcions més encertades que recórrer al bisht de la transcripció a l'anglés o al castellà. Tal com passa en tants casos de la normativa i de la percepció sobre el valor de la llengua, el problema és que tenim costim de recórrer més a la casuística que a les regles o els criteris. La casuística és interminable, i revisar, esmenar i aplicar els criteris és un recurs ben adequat per a orientar-se dins dels propis recursos i per a millorar i ampliar les possibilitats d'ús del valencià-català.

dijous, 3 de novembre del 2022

La closca de l'idioma

De casualitat tope amb una entrevista del Graset a Joan Garí per a presentar el llibre Cosmopolites amb arrels. 🔗 No puc comentar res del llibre, perquè no l'he llegit, però sí que em passa pel cap, sentint com parla Garí, que pareix que hi haja un filtre audiovisual en la tv3 que fa que els personatges valencians que apareixen en eixa pantalla amaguen uns quants dels trets dialectals que la història de la (mala) implantació de la normativa de manualet ha fet que molts valencians pensen que no són adequats en segons quins llocs.

Probablement, hi ha qui fa esforços quasi traumàtics per a amagar que el seu parlar d'origen és això que es diu apitxat i n'hi ha qui arriba a parlar i escriure en oriental com si la seua sort depenguera del fet que les seues elits somiades es pensaren que és de Girona de tota la vida. El cas dels valencianets més o menys faeners i il·lustrats que passen per eixa pantalla no és tan extremat, però sol respondre al mal que hem patit i patim de la imposició del castellà i la submissió al castellà, ara canviant la llengua per la varietat dialectal, però mantenint la submissió i l'autoodi interioritzats en la fase anterior.

Eixe exercici reproduïx el mateix esquema —que s'aplicava fa anys com a norma i ara també com a hàbit— consistent en parlar en castellà amb qui intuïm que parla en castellà, a pesar que mos entenga en valencià o a pesar inclús que sàpien parlar valencià encara que no el parlen mai. (Al cap i a la fi, ells també formen part del cercle viciós de parlar en castellà amb qui parla en castellà.)

En general, doncs, l'emmascarament dialectal intenta aplicar les mortificacions normatives més banals, com ara usar els demostratius reforçats, concordar la forma femenina del numeral dos («dues») amb el substantiu corresponent, canviar algunes desinències verbals típiques que tòpicament mos han dit que no eren prou bones... Un ramellet que pretén decorar la vulgaritat o baixea de la varietat valenciana que siga —em sembla que totes deuen ser culpables, perquè la cosa s'estén també a les varietats del nord de la Sénia.

I, per tant, si continuen fent això, els catalunyesos no tindran referències sobre la forma com parlem habitualment i els valencians continuarem practicant la submissió, abans submissió lingüística, ara submissió dialectal, submissió que enfosquix i amaga el possible intercanvi i anivellament general de tota la llengua a través de l'ús. Espere que arribe el moment que algú mostre que els valencians sabem parlar normal en valencià sense haver de recórrer a «imitar» impostadament els trets més cridaners i tòpics del dialecte oriental. Podríem practicar mirant com ho va fer Laia Viñas (de Xerta, al Baix Ebre) en el Més 324 l'abril del 2021 quan presentava Les closques. Aixina, mostrant les closques de l'idioma. 🔗

dilluns, 24 d’octubre del 2022

Inèrcia sortosa

Enllaçant amb el silenci mediàtic sobre l'esport practicat per les dones —i tampoc caldria que mos pegaren la vara també tal com fan amb l'esport homínid mascle—, també convindria que els mitjans feren un pensament en relació amb les informacions que donen relacionades amb dones. Diria que la major part són «victimitzacions», a pesar que sembla que pretenguen servir també de denúncia dels maltractaments i crims derivats de discriminació masclista, cosa del costum social.

Per casualitat o per decisió conscient no sé per quin motiu, els informatius d'À Punt 🔗 —i ara no entraré en si parlen aixina o allina— diria que són presentats generalment per dones, cosa que va acompanyada per bona cosa de reporteres de la quotidianitat que fan cròniques —algunes molt encertades en la qualitat de la locució general i periodística— pels carrers del país. I això trobe que deu ser ben rellevant en este sentit.

De totes formes, el camí és llarg i ple de revoltes. Òbric la revista Saó i m'ixen les proporcions següents d'hòmens/dones:

  • Consell de redacció: 14/3
  • Coŀlaboradors fixos: 21/2
  • Coŀlaboradors: 38/3

Quant als qui han elaborat els continguts d'este mes: 25/1. Amb la distribució de coŀlaboradors que tenen, era difícil que donara un resultat més equilibrat. Uf, en l'espai «El mes en 10 tuits» tenen un petit «detall» i mantenen una representació per sexes més equilibrada: 5/3. Si fora pensable, partit a partit, revista a revista, com si ho tingueren previst, podrien mantindre eixa inèrcia sortosa.

divendres, 21 d’octubre del 2022

Silenci sobre l'esport professional de les dones

De casualitat torne a sentir les notícies en À Punt. Seria ja tòpic indignar-se perquè hi haja tant de periodista que no sap parlar en valencià sense dir «emosió» en lloc d'«emoció». Per tant, Takse s'indigna pel temps que li han dedicat a l'esport masculí i tot el que l'envolta i que només al final, de passada, amb imatges fora de context i sense entrevistar ningú, informen de la victòria del València Basket Club.

Mos hem hagut d'engolir les declaracions tòpiques dels hòmens entrenadors i jugadors, abans i després dels partits. Takse diu que haurien de fer també rodes de premsa durant els partits... Podrien acostar-se a la banda a comentar com es senten, si fa fred o calor, què han dinat i qui els pentina. Inclús un partit de veterans ha aparegut abans que la notícia de les dones del bàsquet.

No fa massa temps l'esport practicat per les dones pareixia que per fi seria tractat informativament d'una manera més equitativa respecte a l'esport practicat pels hòmens, cosa que alleujaria la separació sexista i discriminatòria entre els dos mons esportius. Semblava que les dones també havien de rebre atenció i, sobretot, difusió. Al cap i a la fi, la funció dels mitjans és que t'interesses per alguna cosa i no tant informar-te sobre alguna cosa que t'interessa. Però no, l'esport de dones ha tornat a desaparéixer dels criteris de difusió del mitjà públic. I el fet que el mitjà actue aixina és més greu precisament per això, perquè és un mitjà públic que hauria de destinar més ètica i esforç a no discriminar informativament per sexes.

Si hagueren informat «com toca» del partit del València Basket, mos haguérem pogut estalviar unes quantes banalitats suades opinades per xicons entrenadors, periodistes i jugadors. I inclús este apunt, que hauria pogut glossar positivament el tractament informatiu de l'esport de les dones. Encara que continguera banalitats exposades per dones, que també hi tenen dret. Però no.