Malíccies epistolars

L'alfabetització i, més encara, l'alfabetització literària que practiquen a França té efectes que per ací, amb la nostra justeta alfabetització àgrafa, encara no ha produït fruits: le corbeau en diuen, pel primer cas modern —segur que hi deuen haver precedents— documentat, el cas del corb de Tula: ^w

De 1917 a 1922, els habitants de la prefectura de Corrèze van ser víctimes d'una onada de cartes anònimes firmades per «L'Ull de Tigre» que denunciaven les accions dels uns i dels altres.

Ací estàvem educats més per a pegar-mos cudolaes. En canvi, l'afició als dictats escolars i a l'escriptura en l'educació a França es veu que va crear atres monstres, traslladant l'esperit inquisidor veïnal tradicional cap a l'escriptura recreativa i criminal. L'inici que documenten és Tula, però després n'hi ha hagut més casos, com el cas Grégory ^w o el ben actual corb de Morvan. 🔗 🔗

Un escaló més en l'alfabetització i la normalització lingüística mos permetria «cometre» eixos crims de la insídia i l'infundi d'una manera més literària, en lloc d'haver-los d'aguantar amb el mètode tradicional de les escoltetes, que també s'ha passat pels altaveus dels mitjans i arriba a la política. I inclús als jutjats, que ja no jutjen només fets, sinó que s'estan aficionant als indicis, suposicions, fantasies, prejuís, maledicències i malíccies.

Cita dominical / 917: Madina Ayar

Cap país pot excloure deliberadament la meitat de la seva població de l'educació i esperar que el seu futur no es vegi afectat.

Madina Ayar, «Atrapada a l'Afganistan: m'he d'inventar un marit que no existeix per poder sortir del país», Ara, 12.06.2026. 🔗

La foto del sàbat / 306

Mil metres a la vora

Vora huit-cents quilòmetres a més de mil metres, resseguint cigonyes, àguiles, falcies, merles i estornells, apreciant la flor de les roses canines i les espigues encara verdes, espiant la lluna grossa que apareix per darrere la fosca de la muntanya. A vora mar la cosa continua pastosament lleganyosa, corrosiva i malicciosa. Hi havia alguns punts de neu encara per allà, però toca anar fonent-se en vagues que eduquen i pressuposts que malmeten l'educació.

La censura educativa

Veig versions diferents del nou empastre cultural que pretén dur a terme el govern dretà de la Generalitat valenciana. Segons l'article de Violeta Tena en El Temps, la la cosa està un poc com sempre: 🔗

Conselleria deixa ara en mans del professorat continuar donant autors no valencians

La qüestió, com explicava Gemma Lluch en la connexió que ha fet hui per a La Selva, 🔗 no és cap romanç nou sobre l'entitat o origen de la llengua, sinó de nou es tracta de la censura. Però l'agreujant no és la censura concreta, sinó que es puga pretendre dur avant una educació «censora»: transmetent la censura, l'odi, el menyspreu com a «valors», i fent-ho no tan sols contra els «catalans» i qui siga, que ja és greu, sinó també contra els valencians mateixos.

De totes formes, em sona la falsa novetat: no deixa de ser un atre intent de la dreta valenciana d'imposar-se inoculant educativament la seua visió cultural mentirosa, degradant i excloent.

Cita dominical / 886: Jaume Salvanyà Cristòbal

Algú que és incapaç de destriar el gra de la palla, de distingir allò que realment està malament d’allò que és una neura personal, algú que es dedica a rectificar coses que ja estan bé, no és un bon mestre.

Jaume Salvanyà Cristòbal, «Virgili, l’influencer del bon català, un venedor de fum», Núvol, 27.10.2025.

Cita dominical / 879: Danielle Manesse

Sobre ortografia, lectura i aprenentatge d'escriptura s'han publicat estos anys moltes obres històriques i lingüístiques. Esta producció continua la tasca de la lingüística moderna, que ha tingut l'efecte de mostrar, si més no, de manera sorprenent la inexistència d'un francés nacional uniforme, la distància entre la llengua escrita i l'oral i, per tant, la insuficiència de l'ensenyament de la llengua materna.

Danielle Manesse, «... Et il fallut apprendre à écrire à tous les petits Français : Histoire de la grammaire scolaire...», Revue française de pédagogie, 48, 1979. 🔗

La malaltia i la complexitat

El periodista Vicenç Lozano (Coŀlapse, 15.03.2025; minut 16:42 del vídeo), 🎬 a més de dir «complexe» o «llògic», que són formes que s'adapten als mecanismes de la llengua, li s'escapa un «fer xantatge als cardenals, buscar-lis cadàvers a l'armari», on el «buscar-los» prototípic de la llengua usual ha mutat en eixe «lis» produït per la interferència del castellà «les».

Abans havíem tingut una mostra de no sé què, quan l'antiga alcaldessa de Barcelona Ada Colau va pronunciar dos voltes la paraula càncer (minut 2:08 del vídeo) 🎬 com si el nom de la malaltial només existira en castellà ('kanθer), símptoma tampoc sé de què, però que sí que supera els tics habituals que solem calcar en valencià-català com a resultat de l'entorn d'immersió mediàtica en castellà-espanyol.

A banda de la sorpresa i la sospita, podem pensar que eixos grinyols, al cap i a la fi, es noten més perquè són estranys, perquè esguiten o salpebren un discurs consistent i ben estructurat en valencià-català. La part bona és eixa. La part roín és la que hem de millorar, l'entorn de pràctiques sociolingüístiques grupals, la que facilita que l'ensenyament faça assimilar i ajude a reproduir una sobrevaloració de l'estàndard i l'estigmatització del valencià general, mentres que el seu suport expressiu actiu o passiu més habitual dels estudiants es facilita que siga majoritàriament en castellà (estàndard, formal o informal).

No és cap malaltia, però sí que és complex.

Cita dominical / 851: Tudi Torró Ferrero

Personalment, sempre he defensat la insubmissió a la consulta. Participar en la consulta és caure en un parany, perquè siga el resultat que siga, encara que guanye el Sí al valencià, el valencià estarà menys present que ara en un projecte lingüístic de mínims. Això el conseller Rovira ho sap, però necessita donar-li una aparença democràtica, atorgant la veu a les famílies en un tema que en realitat no els pertoca decidir per llei.

Tudi Torró Ferrero, «El mal ja està fet», Diari La Veu del País Valencià, 03.03.2025. 🔗

El pa fet de molles

«El PP i Vox han reobert una ferida que ja estava tancada»... (Ara.cat, 25.02.2025) 🔗 A vore, la cançó d'Ovidi («Tot explota pel cap o per la pota») 🔗 també servix per als que tenen idees contràries de les teues. És a dir, ells tampoc en tenen prou amb les molles, també volen el pa sancer. Per tant, a pesar que el valencià anava decandint-se parsimoniosament, perquè molt pocs s'enteraven o volien enterar-se i sentir-se afectats per la caguera que xafaven, tanquen els ulls i avant, això era massa lent per a uns quants als qui els «agra» la boca el complex de no poder exhibir-se tan valencians com aquells que parlen en valencià sense complexos.

Per tant, per a compensar el complex, n'hi han que els «agrà» fer mal, un mal que causen conscientment i que els fa sentir-se alleujats i superiors. El conflicte generat ideològicament, l'alienació i la destrucció cultural forma part del seu poder polític més democràticament criminal. Convertixen els instruments de gestió de la democràcia en armes d'un poder personal autoritari que s'han atribuït ells a soles. És en la resposta contra eixes pràctiques on es mostren les fortaleses i les debilitats de l'estructura democràtica d'una societat, quin és el grau d'assimilació o de confusió respecte als drets, les llibertats i els valors ètics i socials, el sentiment de respecte que la societat manifesta per ella mateixa controlant i rebutjant aquells que abusen dels poder de la gestió de les administracions democràtiques.

El valencià és un element de la conformació de la identitat valenciana actual. Els qui rebutgen aprendre a parlar-lo i els qui l'usen de manera supletòria, subordinada o secundària, estan adquirint un deute amb ells mateixos, estan deixant perdre un instrument comunicatiu i estan negant els sentiments i els afectes que conformen una comunitat, estan tancant possibilitats de conéixer i aprofitar un dels recursos naturals que els humans mos podem anar passant de generació en generació de manera tan natural i innata com és parlar i escoltar-se els uns als altres.

Voler eliminar-lo del sistema educatiu, voler impedir que els xiquets i xiquetes adquirixquen la llengua a través de l'ensenyament és només la culminació del cinisme, és ser males persones, per dir-ho de manera plana i simple. És el pas més activament nociu que pretenen dur avant els governants del pp i Vox per a devaluar els valors d'una societat valenciana que encara compartix les molles del valencià com a font de drets, llibertats, responsabilitats i sentiments comuns, conjuntament els qui aporten altres llengües i bagatges culturals i democràtics al país.

Cita dominical / 850: Víctor Gómez Labrado

Menysprear l’experiència acumulada, el treball de tanta gent que, lentament i amb gran esforç, les havia fetes possibles al llarg de dècades, pensar-se que ells, des del seu despatxet en qüestió de mesos podien eliminar-les i substituir-les per una solució perfecta —el plurilingüisme, tu— que només existia i podia funcionar en la seua imaginació… Per a fer una cosa així, cal ser molt indocumentats i molt narcisistes.

Víctor Gómez Labrado, «La Conselleria de PP-Vox, també contra les línies en valencià», Diari La Veu del País Valencià, 12.04.2024. 🔗

Cita dominical / 834: Pol Viñas Jiménez

Exigir el nivell C2 podria ser una solució si no fos perquè es regala i perquè saber català no vol dir fer-lo servir.

Pol Viñas Jiménez, «Ensenyar a (no) ensenyar en català», Núvol, 29.10.2024. 🔗

Cita dominical / 820: Miquel Àngel Pradilla Cardona

¿L'ensenyament ens ha de servir bàsicament per consolidar, per modelitzar formalment la llengua o, a més a més, l'ensenyament ens ha de servir també per donar continuïtat a la varietat tradicional? [...] El que ha de fer l'ensenyament sobretot, per a mi, és crear una actitud de respecte cap a la variació.

Miquel Àngel Pradilla Cardona, fragment d'una intervenció durant el seminari «La variació territorial i els diccionaris», Institut d'Estudis Catalans, 13.06.2024. 🎬

La possibilitat de llegir millor

Em vaig apuntar fa uns mesos a això del passallibres en un web, Bookcrossing, 🔗 que em va estranyar que no tinguera versió en valencià-català. Vaig registrar el primer llibre que pense alliberar per l'entorn —espere que algú l'acullga i no permeta que la tinta contamine res—, però encara estic pensant com els marque per a fer-ne el seguiment, si és possible.

El fet que no hi haja versió en valencià del web dels organitzadors de la cosa em fa pensar que la iniciativa^W no deu haver tingut molt d'èxit per ací. I no deu ser cosa dels índexs de lectura, trobe, sinó de maltractar l'entorn, allò d'«el comú que no és de ningú»... Cada dia que torne de córrer òmplic una bossa de la compra de restes d'envasos de plàstic i vidre —i no arreplegue el paper—: la bossa i el contingut els trobe pel parc on córrec, que és un lloc per on trauen els gossos a passejar —efectivament, també podria omplir bosses de cagueraes—, on juen els xiquets, on es fa esport, on conductors de tot pelatge paren a descansar i deixen pots de llanda i runa de tot tipus... ¡És un parc!

La lectura és un bé comú, perqè els esforços i la inversió econòmica educativa que costa transmetre-la i adquirir-la són d'algú: de tots, dels diners que dediquem a provar de viure en pau, amb salut i en societat. En lloc «llegir» que l'entorn és com un abocador per a la runa dels pots de llanda i les botelles, seria millor alliberar i compartir un llibre, provar a fer una «lectura» positiva de l'entorn.

Els ritmes i els espais

He sentit que hi ha qui exposa la idea que l'ensenyament en valencià ha de posar en contacte els aprenents amb el registre formal del valencià en disciplines diferents de la matèria de llengua, com ara les matemàtiques. Eixe contacte lingüístic a través d'una assignatura que sembla ben valorada socialment, ha de dotar de prestigi la llengua... Em sembla que eixa idea deu funcionar en algun context concret, com ara allà on l'ús del valencià és general en els entorns del dia a dir, però topa amb la imposició per inèrcia o imposició de l'ús del castellà en els registres formals dels àmbits jurídics, administratius o acadèmics. Eren altres temps, són encara eixos altres temps.

Eixa situació seria el paradís atrotinat i voluntariós en què vivíem als anys huitanta del segle passat. Mos passàvem el dia pensant en valencià, tot lo dia remugant i xarrant en valencià, competint en valencià, amb les possibles excepcions enxisadores dels mitjans d'aleshores, és clar, la lectura, el cine, la televisió, la ràdio... ¡Uf! I, a més, quan arribàvem a consevol classe de consevol matèria, quan havíem de parlar amb un guàrdia civil —això sovint continua igual— i quan havíem de fer un tràmit davant qualsevol administració, era un altre compte: la imposició explícita del castellà.

Això ha canviat molt, i ara no es pot pretendre el fet d'oferir un contacte «formal» gràcies a una assignatura de suposat prestigi li farà res de bo a l'ús del valencià. És possible que l'efecte siga precisament el contrari: el rebuig per carregós i sospitosament militant, extemporani, malicciós inclús.

Els qui encara viuen en un entorn on es parla en valencià de manera quotidiana i han de metabolitzar un anecdòtic i passatger registre formal derivat d'algunes assignatures, però es passen el dia sotmesos a la pressió de l'ús del castellà per tots els mitjans actuals, si no tenen ocasió de recrear i recrear-se en la llengua en els àmbits i registres informals més lúdics, transgressors o infames, si l'acadèmia o la docència no atenen estos espais i situacions, estaran desatenent la llengua de tant de centrar-se en els seus aspectes més estèrils i formularis.

A l'ús viu formal o informal li anirien bé unes regles clares i conegudes que li donen suport i que es puguen infringir, masegar i reescriure seguint els ritmes dels temps.

Cita dominical / 776: Ryūnosuke Akutagawa

No dubtaven de fer servir el mitjà que fos per infectar l'esperit dels alumnes amb els seus propis prejudicis.

Ryūnosuke Akutagawa, Carta a un vell amic i altres relats, traducció d'Albert Nolla.

Cita dominical / 771: Xavier Rull Muruzàbal

La manera com s'ensenya la llengua als instituts sol comportar un empobriment. Però si es reforcessin les paraules de cada lloc, la llengua formal (la que s'usa en els mitjans de comunicació i en els escrits comercials o administratius) s'enriquiria i seria més eficient.

Xavier Rull Muruzàbal, «Què cal fer quan una paraula cuida desaparèixer?», El Nacional.cat, 23.08.2023. 🔗

Casos pràctics

No sé si funcionarà, però és bo que, de tant en tant, el dret (institucional, acadèmic) faça alguna contribució a la justícia. En fa la per a mi llegendària Revista de Llengua i Dret, que es centra en eixa part tan tediosa —com sovint odiosa— de la gestió i control del poder legal —que no sempre és real—. Un article de Georgina Rodríguez Muñoz, «“Què en saps, dels drets lingüístics?”. 🔗 Una aposta innovadora de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona», mos fa la crònica d'una activitat que, pel que conta, s'hauria d'estendre a totes les universitats valencianes. I més enllà, com ara a tots els advocats, lletrats i juristes que treballen en les administracions públiques. Abans que ortografia o la gramàtica, l'idioma és disponibilitat d'ús, cosa que no pareix que tinguen sempre en compte.

No els aniria malament trobar-se amb la pràctica simulada abans de trobar-se amb la realitat sense remei:

Finalment, l’última de les sessions va anar encaminada a la resolució de casos pràctics en diferents àmbits: les declaracions en la fase d’investigació en el marc d’un procediment judicial penal i els escrits corresponents; l’atenció oral i escrita dels funcionaris i treballadors públics en el si d’un procediment administratiu; la denegació de la catalanització dels noms davant del Registre Civil, la refutació de les escriptures en català i l’exigència d’abonament d’una taxa extra per la seva traducció; o la negativa d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona de parlar en català.

Com a mostra: l'empresa contractada per les Corts Valencianes ha enviat hui una enquesta sobre «prevenció de riscs psicosocials» només en castellà. El Consell de Personal animava a omplir-la, perquè com més respostes, més es pot afinar en la prevenció. Els he demanat la versió en valencià. Al cap i a la fi, em genera malestar —mal ambient i risc psicosocial, per tant— que em discriminen per motiu de llengua de manera injusta i innecessària. I és gros, però no m'acabe d'acostumar a eixa discriminació absurda i constant. —«d'acomodar» que diria l'advocat Carles Moguilod. 🔗

Cita dominical / 744: Alba Sabaté i Villagrasa

És incomprensible el canvi periòdic de paraules que hem d'anar assimilant per a dir el mateix.

Alba Sabaté, «Soc boomer i en procés d'assoliment», Anuari 2022-2023, Núvol.

Cita dominical / 741: Irene de Puig i Olivé

Les feines, de més a menys urgents. Primer les feines més urgents i cap al final les que no ho són tant.

Irene de Puig i Olivé, Aprendre a aprendre. Eines d'estudi.