diumenge, 25 de setembre del 2005

Pose peu fiter al mig del corredor de les Corts

Segurament hauríem de fer una llista de coses que hem d'aprendre quan tenim alguna oportunitat, com, per exemple, discutir sense alterar-mos, argumentar en lloc d'insultar i saber vore que les bones intencions no són suficient, si no van acompanyades de bons resultats. Respecte de l'últim cas he sentit últimament que algú és un «bon xicot», cosa que sembla que excuse la seua ineficàcia. ¿Coses de l'administració pública o vici judeocristià?

Despús-ahir, per exemple, vaig aprendre a llegir l'article 8 de la Llei 9/1987 estatal, que allà on diu «uno y otras» no es referix a persones sinó al reglament i les seues modificacions. La veritat és que vaig pensar més que fóra una errada que no això. No sé, però diria que s'han botat algun principi bàsic de la redacció de les lleis: ser clars i no induir a confusió.

Tanmateix, si reconec esportivament l'error, seré aquell que no va saber llegir l'article 8... ¡Quina creu! Però, vaja, això de «fer com fan» no és el meu plantejament vital, així que alguns companys poden continuar gaudint de la seua presumptuosa infalibilitat. Mentrestant jo m'hauré d'aplicar allò que reclame: saber esmenar-me i millorar, que no és cosa senzilla, però és necessari.

Tot això té relació també amb el fet que dimecres passat vaig tindre una llarga conversa de tres hores amb el cap de Producció. Tot va començar amb una discussió arran d'una resposta prepotent i innecessària del cap quan li vaig demanar si podíem escanejar amb la nova màquina fotocopiadora que havia instal·lat. La resposta va ser que no, ¡perquè ell considerava que no teníem per què escanejar res! Sense més.

Naturalment, potser l'edat, potser la reflexió, potser per evitar mals majors —ara que ens hem desempallegat de l'estil autoritari del cap de Publicacions jubilat—, com que no m'esperava este rebrot de l'arbitrarietat tan a prop, vaig demanar explicacions per una decisió injustificada que limitava les nostres possibilitats d'utilitzar un aparell del Servei de Publicacions.

La cosa va iniciar-se suggerint-me que li demanara per escrit què volia jo escanejar, ¡com si ell tinguera res a dir sobre el que necessite en la meua faena! El fet és que vam aguantar els dos al mig del corredor i la discussió inicial va derivar en conversa, una volta ell es va llevar de damunt l'autoritarisme inicial —amb l'excusa habitual del mal dia, els mals moments, les males relacions personals que tot ho envisquen—, amb la qual cosa ni vam almorzar ni vam fer el café de les dotze.

Bé, resulta que sí que podem escanejar —com contradictòriament havia reconegut en recordar-li que hi havia dos escàners més al servei, però que no estaven en xarxa—, però que no sap encara si la màquina estarà preparada per a usar-la així en xarxa, ja que l'està gestionant en coordinació amb els serveis d'Informàtica i de Manteniment. Al capdavall, animal de Déu, algun argument tenia, tot i que tan poc fonamentat que li calia amagar l'explicació darrere una cara agra.

Finalment, canviant de tema, descobrixc que no tan sols hi havia un intent de calcar l'espanyol hacer hincapié amb fer parapeu, , sinó que una colleta de companys valencians de la Transició s'havien aficionat a fer peu fiter, expressió viva a Mallorca amb un altre significat, però que per mediació de l'erudit de Cullera Pereperes havia circulat amb el significat canviat en un àmbit limitat i com a expressió còmplice de Rafa Juan, Josep Lozano, Josep Nogués o Vicent Soler. Es pensaven que la cosa tenia fonament o tradició, però sembla més aviat que és una mala interpretació, no sé si de l'erudit cullerot o del propagador Rafa Juan.

I, per cloure del tot, esta setmana no he actualitzat massa les fitxes de la CDLPV, perquè he estat afaenat amb els termes nous de la Neoloteca i amb els codis ISO 639 dels noms de les llengües. I, per acabar-ho d'adobar, el company Sorolla em demana que l'esborre del missatge setmanal de novetats que envie els divendres. És una cosa que no acabe d'entendre: ¿quina molèstia suposa rebre debades un missatge d'informació lingüística els divendres? Quan se n'esborrà Colomina vaig entendre que s'havia ofés per algun comentari en alguna llista, però els altres casos em deixen desconcertat. Hi ha gent per a tot.

diumenge, 18 de setembre del 2005

La quiralitat i González Pons

Un company ens demana assessorament sobre una nova tupinada a Nules en la provisió del tècnic lingüístic temporal. Documentem i animem el company, però el desànim és inevitable.

Fa un any ja hi vaig interposar un recurs de reposició contra la convocatòria anterior. Silenci desestimador. Ara afecta realment un interessat, que assistix sorprés a l'auge del «candidat» i únic beneficiari de la mà del tribunal. Recursos són amors...

Tinc poc més a dir. M'he hagut de reinstal·lar l'Ubuntu. Ara és el 5.04, versió Hoary Hedgehog. Malauradament, sembla que el so del sistema no em funcionarà fins que no ho torne a reinstal·lar en una versió nova —la del mes que ve. He consultat Google, però no hi he trobat la solució.

I quant al .cat, el demanarem només siga possible, tot esperant el .pv que reclama el Bloc, que serà quan Espanya recupere Portugal i ens deixe anar en compensació. Per dissort, només aconseguirem ser independents si cap periodista és capaç de preguntar-li a González Pons per a què reclamava fa uns anys el .val i ara fa exercicis permanents de demagògia i xenofòbia per a ments simples —que és com te se queda la ment si fas massa cas de la informació institucional que emet el PP—. Periodistes, acudiu!

Cristóbal Viedma confirma una sospita en El País (17.09.2005 dc.), parlant de la quiralitat, «la diferència entre esquerra i dreta pot ser mortal», però parla de molècules, de la talidomida, de les rèpliques reflectides, perquè la mà dreta no és igual que l'esquerra, és especular, s'hi oposa, és incompatible. Citant l'Alícia de Lewis Carroll, «potser la llet de l'espill no és bona per a beure». Massa voltes travessem l'espill.

dilluns, 12 de setembre del 2005

Temps de canvis i huracans

Rere les branques

Comencen els canvis. En primer lloc, l'escrit a la comissió de seguiment del reglament de selecció d'interins —increada encara— amb les propostes per a les futures provisions interines. L'adrece a la comissió de seguiment, al lletrat major, a la cap de personal, al cap del servei econòmic i al consell de personal. Al poc de rebre-ho, el cap del servei econòmic em telefona perquè li ho explique més detalladament. Dialoguem, això sí que ho té; ja vorem més avant si ens hem entés.

El coordinador de transcriptors ocupa de nou el seu lloc, ja que ha tornat la traductora que estava de baixa. A més, també torna l'OGP —que fa indegudament tasques d'edició— ja que també li s'ha acabat la interinitat d'arxivera. El cap de producció mou les seues peces, sospite, en un diàleg extens amb la futura cap de publicacions interina al mig del corredor. Estic segur que notarà la diferència entre la cap i el capsigrany.

I, finalment, els transcriptors correctors fem la nostra reunió aclaridora. Evidentment, davant de la nova situació, i amb l'RLT pendent, cal que tingam clar què som, què volem i com és millor no enfocar les coses. N'hi han dos transcriptors correctors de vacances, però açò només és la primera reunió. En farem més, però en esta ja hem aclarit bastant quins són els greuges que la desorganització del servei ens provoca, problemes que caldrà enfrontar de manera directa i ape·lant al funcionament normal i regular de l'administració, començant per les tasques d'edició que ens tenen segrestades anormalment.

D'altra banda, comprove que els noms dels huracans apareixen en redona en els diaris anglesos, francesos i italians. En canvi, els catalans i la major part dels espanyols els escriuen en cursiva. Estic fent la fitxa corresponent. Com que he fet saltar la llebre del fantasiós «fer parapeu» que consigna Eugeni Reig, Josep Lozano em comenta que un company de les Corts també feia servir una expressió —amb el sentit de 'recalcar, fer èmfasi'— que tampoc no he documentat: «fer peu fiter»*. El DCVB diu: «Posar peu fiter: posar-se ben ferm damunt els peus, de manera que sigui difícil de moure o de tombar (Mall.); fig., disposar-se a no cedir. «Volien fer-me dir que sí, però em vaig posar peu fiter i no en sortiren amb la seva». I crec que no és el mateix que em comenta Josep.

dissabte, 10 de setembre del 2005

L'art de desagradar

No insistiré amb allò de la taca de magrana. El que és segur és que JLM, l'assetjador jubilat, s'ha adonat perfectament que no ens mereixem que se'ns adrece verbalment —ara només fa uns quants gestos d'excusa quan travessa per les nostres converses com una moscarda que entra per la finestra. Ja flitarem, si cal.

D'altra banda, ahir es reunia la Mesa de les Corts i, per les notícies que tenim, sembla que han decidit fer ús del procediment reglamentari per a cobrir el lloc de cap de Publicacions amb la persona que fa quinze anys va quedar en segon lloc en les oposicions, unes oposicions que és vox populi —és a dir, un rumor consistent— a què devien el resultat final que van donar, allà quan les alegres majories dels companyons del psoe amb presidència de García Miralles. La situació ara, per tant, és alegre i un pèl amarga alhora, ja que una persona qualificada arriba al lloc que hauria d'haver ocupat, però ho fa en interinitat i amb una nova relació de llocs de treball (rlt) pendent, on s'insinua que volen convertir a lloc de lliure designació el de cap del Servei de Publicacions. Els sindicats i els treballadors hi tenim molt a dir encara.

Satisfacció a mitges, doncs, eixe és el nostre món fucionarial. Sembla que estiga prohibit fer les coses correctament amb normalitat, com si fóra allò natural i indefugible. És a dir respectant els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat. En esta ocasió, ateses la caramboles orgàniques, ja n'hi ha gent pensant que ens podem «estalviar» un concurs de provisió de llocs, ja que la tornada d'una baixa, fa recórrer els llocs, però el nomenament de la nova cap provoca uns efectes pareguts als de la baixa que ara s'acaba. El matís és que quan hi ha canvis d'este tipus els qui gestionen els procediments no haurien de pensar que «no cal» fer de nou concursos, i menys si hi ha recursos i protestes contra les actuacions dels tribunals de valoració.

Bé, esperem que en este cas ocórrega el mateix que en el cas del primer concurs per a proveir interinament el lloc de coordinador de transcriptors, on la previsió encertada va ser la que exposàrem els treballadors contra algun criteri suposadament més informat. Ara bé, si arriben a llegir-se el document que presentaré dilluns, el tribunal hauria de tindre un criteri més sòlid i encertat sobre el que estan valorant.

Diu Fernando Savater en el seu article «El arte de desagradar» (El País, 07.09.2005 dc.) que l'única cosa roín del conformisme és que a voltes decau i es transforma en resignació. De moment, no em resigne del tot.

dijous, 8 de setembre del 2005

Comunicat d'urgència

La taca de magrana no se n'acaba d'anar. Poc després de les dotze, després del poliol, quan em pensava que podria escriure un comentari més directe a les neurones relacionat amb l'aprovació del futbol mixt a Andalusia o la ridiculesa d'un conseller valencià que en el ple de l'aigua (30.08.2005) va dir,

«¿Dónde vamos? ¿Cada uno tiene que tener su agua en su casa? ¿Volvemos a la época de tener la cisterna y la que llueve la ponemos en la cisterna? ¿Esa es la sostenibilidad que ustedes buscan? ¡Es una locura total! ¡Es una incoherencia total! ¡Es insolidaridad total!»

sense la més mínima vergonya i sense que els diaris en digueren res: un conseller no vol que els ciutadans siguen responsables i col·laboren a estalviar aigua!

Doncs, això, quan em pensava que escriuria alguna cosa sobre això, ja tornem a tindre per ací, altra volta regirant els mateixos calaixos que ahir, el senyor JLM, supose que amb l'ego reconfortat després del dinar d'ahir amb alguns companys «seus» (i acòlits) del Servei de Publicacions.

Estem descobrint que el seu retrat es pot reconstruir amb la lectura de L'assetjament moral a la feina de Marie-France Hirigoyen: en molts aspectes, com si l'haguera conegut. A JLM i, malauradament, a algú més, que van en colla...

dimecres, 7 de setembre del 2005

Ací pau i allà glòria: adéu, JLM.

Més milacres de la guerra, amb déu al teu costat...Ja hem superat l'última batalla. Com estava previst la transcripció de les cintes del ple de l'aigua s'ha fet a partir de dilluns, dia de la jubilació del cap de Publicacions, el senyor JLM. Doncs, sí, l'hem hagut de llevar amb dissolvent, perquè dimarts va demostrar que costaria més d'anar-se'n que una taca de magrana.

Dilluns

Va avisar imperativament la coordinadora dilluns, al final del matí, que dimarts li deixara les cintes, que passaria a última hora a revisar-les —i no cal que m'estenga ara sobre les faenes impròpies que feia este cap de Publicacions, amb una intenció ben concreta i infantil: amagar el que no feia—. Per cert, se'n va anar sense acomiadar-se, sense dir que es jubilava, sense dir res de res, vull dir, sense dir-nos res als transcriptors correctors. En canvi, sé que sí que va parlar amb algú que ell considerara de suficient nivell per a rebre les seues paraules.

Dimarts

Doncs, això, dimarts de matí, abans de les deu, vet-lo entrar, «bon dia», amb el mòbil en la mà, tan natural com qualsevol altre dia de faena —si no fóra que entra més tard—. S'asseu, regira papers, calaixos... Per un moment em pense que només ve a arreplegar les poques coses que li podien quedar al despatx. Quin pensament! Sense dir-nos res, agafa la primera cinta d'una companya, que només per provar havia entrat a preguntar-li si li la deixava. És dir, pel que respecta a mosatros, la condemna serà d'un dia més.

Com que no tenim ganes de discutir amb ell, atés el tracte que ens dispensa, dimarts ja, l'endemà de tot, quan ja està jubilat, li deixem les cintes a la coordinadora, en un altre despatx. Doncs, el sarrompo, tement-se la nostra resposta, no ens demana les cintes, però li les agafa a la coordinadora —que el deixa fer per no discutir—. Tanmateix, a mitjan matí, quan ja m'he informat al Departament de Personal que està jubilat i que, per tant, no pot estar treballant, és a dir, tractant d'humiliar-mos més encara —que era una part important de la seua dedicació en esta vida—, té lloc la seua clavada de pota.

Una companya ahuixa el senyor JLM

JLM, el cap de Publicacions jubilat, fa una pregunta fingint incomprensió a una companya pel corredor, una pregunta innocent sobre una paraula d'una transcripció que no acabava d'entendre. La companya, per descuit, respon amb normalitat laboral al seu cap de Publicacions. Llavors s'ha assegut i s'ha sentit manipulada, s'ha adonat que la pregunta «innocent» pretenia revenjar-se del fet que no li havíem dut les cintes a ell, amb la pregunta ens repassava pels morros que estava revisant-nos la faena encara hui, que no érem ningú fins que ell no ho volguera.

La companya ha comptat fins a set-cents setanta i se n'ha entrat a aclarir-li a la cara quatre coses —és a dir, a fer el que JLM pretenia evitar: parlar clar—, que ja no és funcionari i que no ha estat normal el seu comportament envers ella —ni envers la resta de transcriptors correctors— fins ara, al cap dels anys, ni ara tampoc, quan encara no ens ha dit res de res de tots els canvis que hi ha hagut al servei —després d'haver dit el dia de l'última discussió amb ell, que havia comés un error no dient-nos-en res, quasi amb llàgrimes als ulls—, quan encara no ens ha dit que s'ha jubilat, quan ja no deuria estar safunyant res de la faena del Servei de Publicacions, ja que ha deixat de ser funcionari. JLM ha intentat no entendre-ho fins que la companya ha insistit suficientment perquè no se'n poguera desentendre. Ha dit: «No sabia que et molestava, però, si et molesta, deixe ja de repassar les cintes. Jo només estava fent-li un favor a una persona....». Seria prou al·lucinant, si no fóra que encara n'hi ha més.

Crida el cap dels Serveis Econòmics perquè l'escorte fins a la porta. Ni tan sols diu adéu. I comença a explicar per ahí que ell ens estava fent un favor, ajudant, però que una companya s'ha ofés i se'n va. És a dir, en la seua versió de la història, de la vida, som puces molestes i insignificants, i continua fent com si ignorara que li hem mostrat per activa i per passiva que érem tècnics lingüístics i que volíem que ens tractara amb professionalitat. Per una li entra i per l'altra li ix.

Hui dimecres

Encara ha vingut hui JLM, «eixe senyor jubilat», poc després de les dotze. Ha entrar directament a xarrar amb els traductors correctors desentenent-se de la resta. Hem eixit a fer-nos el poliol de les dotze. Quan hem tornat, encara regirava pel seu despatx. Uns minutets de buscar les quatre coses que li quedaven —de les poques que havia acumulat, intel·lectualment parlant— i ha eixit: «Au, adéu!», a mi; quatre passes, silenci, mínima aturada, gest i mirada cap a la companya que li havia reclamat la seua falta de professionalitat la vespra, com per començar a parlar, sanglot mínim, «adéu!». Bon vent!

Hui, «companys» més afavorits per JLM, li fan un dinar d'homenatge. Res a dir, perquè a cada u li va com li va, i li va millor si sap posar-se en el seu lloc —que és un dels errors dels transcriptors correctors fins no fa massa—, però espere que estos «companys» no dubten que la nostra absència als homenatges a este senyor està ben justificada, que en tenim motiu!, com diuen.

dissabte, 3 de setembre del 2005

Temps de canvis

Vidrieres a Bretanya: els milacres de la guerra
Evidentment, als dos dies encara no havia començat la gravació de les cintes del ple de l'aigua —no de l'estalvi d'aigua, sinó del transport i consum, naturalment—. Hi ha encara molt de personal de vacances a les Corts. Dilluns tindrem les paraules dels diputats en les cintes de quinze minuts. Dilluns, l'últim dia de faena del cap de Publicacions, que es jubila... I que es jubilarà sense haver-nos comunicat que hi ha nova coordinadora, sense haver dit res sobre si el concurs per a proveir el seu lloc de transcriptora està tramitant-se, sense haver-nos dit ni tan sols que es jubila... Evidentment, parle només dels transcriptors, l'últim esglaó de la roda de la seua maquinària mental.

S'acosten, doncs, temps de canvis. Hi haurà cap de Publicacions interina, haurem de reajustar els espais si aconseguim que els transcriptors facen les seues funcions sense que l'ogp —que ara ha volat a millors destinacions interines— aprofite no sé quin privilegi per a taponar-nos la millora laboral. Vorem també si la coordinadora interina aconseguix tindre dos espais de treball, el despatx del corredor per a treballar i el seu lloc actual per a socialitzar-se. O tempora...

I altres baralles inútils a què ens convoquen, com la pugna per aconseguir cadires ergonòmiques, l'arbitrarietat en els concursos o que es resolguen les deficiències de seguretat i salut laboral, en pròxims episodis.