1. «Hola, Eugeni:
Una castellanada és vergonyosa i indignant? I una gal·licanada o una anglicanada també ho són? Hi ha gal·licanades o gal·licismes?
Vaja, Eugeni, trobe que no té res de positiu qualificar els errors que cometem de tantes coses al mateix temps, sobretot si sembla que tota l'angúnia ens la produïx l'origen lingüístic del parlant que comet l'error o l'origen lingüístic de l'error. Més encara, perquè sembla que dit aixina desqualifiquem des del prejudici lingüístic.
És la impressió que m'ha produït el teu missatge, i com que no crec que realment hages volgut transmetre-la, t'ho dic, perquè no crec que anem massa avant per eixe camí. Cordialment.»
2. «Hola:
Em permetré tornar a intervindre en el debat —a deshora ja— perquè crec que tinc una percepció diferent (i complementària) de la d'Eugeni Reig sobre moltes coses, i en concret, sobre la «descomposició» del català i sobre la «culpabilitat» dels catalanoparlants. (I no cal que repetixca les meues concordances sorpreses amb les exposicions de Joan Mascarell.)
Jo no crec que les llengües es descomponguen, però és una metàfora que deu ser útil per a plantejar algun problema lingüístic, perquè, altrament, no s'hauria formulat aixina mai. Al cap i a la fi, pensem amb metàfores. I la metàfora de la descomposició deu ser l'herència d'una manera de concebre les llengües.
El que trobe que hem de recordar sempre és que és una metàfora que transmet la nostra tristor i la nostra impressió sobre un fet, és a dir, no transmet una informació sobre el fet, sinó una apreciació. Però ¿recordem encara quin és el fet que fonamenta la metàfora? Crec que no i per això crec que l'expressió sobre la descomposició és errònia i inútil.
D'altra banda, l'evolució del català no és «culpa» dels catalanoparlants, sinó reflex de la societat que conformem cada dia. Més aviat és conseqüència de les nostres preferències ètiques i polítiques. És a dir, la nostra actuació ètica i política pot resoldre el que no resoldran milanta manuals de llengua (que també contenen actuacions ètiques i polítiques).
Finalment, una revisió del nostre vocabulari a l'hora de fer valoracions (tal com acabem de fer en la llista Migjorn), sempre està bé, perquè els termes amb què qualifiquem i abordem els problemes de cada dia, no són inevitables, sinó que es poden modificar o enfocar pel camí que volem seguir en avant. Tal com diuen encertadament, els mots mos traïxen, però en les dos possibilitats: no diuen sempre el que volem dir i diuen moltes voltes el que no volem dir. Quin remei!
I parlant de traïcions, he sentit este matí Carod-Rovira en la ràdio dient que la paraula traïció no forma part de la seua manera de vore la política democràtica; casualment, estic fent una replega sobre quin diputat valencià s'ha permés qualificar (amb més «generositat») amb esta família de paraules la resta dels seus «companys» d'hemicicle (en el seu cas són, doncs, sobtats «enemics»). Si els resultats tenen alguna conclusió definitiva, ja ho faré saber, tot i que avance que la meua impressió provisional «s'esbiaixa» a causa d'un conciutadà del Vinalopó Mitjà. Ací sí que diria jo les paraules d'Eugeni Reig: «vergonyós i indignant», i tristament impune.
Disculpeu-me la pretenciositat i fins a l'altra.»
diumenge, 29 de gener del 2006
Moments moralitzants
dissabte, 21 de gener del 2006
Valencià a la sanitat i les falles
Continue amb les visites a l'hospital d'Alzira, ara per a la revisió de control de les plaquetes de titani del maluc de ma mare. Mos citen a la una i tres minuts, però allà estem esperant fins a les dos i mitja, fent hores. La revisió del doctor Ribes Iborra no arriba ni a deu minuts.
I a més de llegir un llibre del Mira sobre literatures, em fixe en el cartells utilitaris d'avís de la sala d'espera, quasi tots únicament en literatura usual espanyola. En prenc nota, i li'n faré un memorial al Síndic de Greuges. Açò també és la sanitat pública que paguem tots i que mos costa tants dèficits.
En canvi, a la Vall, els fallers del Cambr (que hauria de ser Cambró, però, vaja) o saben escriure perfectament les quatre coses que volen dir en la mateixa llengua en què ho pensen i parlen. El mal és que això és debades, no produïx rèdits econòmics, aparentment. Ara, estic segur que deu produir algun rèdit més profund per al nostre petit país.
Pel que fa a les coses informàtiques de les Corts, ja puc demanar-los amb fonament que m'instal·len el Firefox, ja que els informàtics de Presidència de la Generalitat no han tingut cap inconvenient a instal·lar-los-el als tècnics lingüístics, després que Alícia els ho demanara basant-se en el meu informe sobre la utilitat dels navegadors de Mozilla. Ja vorem si hi troben cap problema els meus informàtics.
dimarts, 17 de gener del 2006
Amnistia ens amnistia
Per fi, els d'Amnistia Internacional han decidit amnistiar el català. Les peticions han estat ateses finalment i els podem demanar les comunicacions administratives en català, basc, gallec i espanyol. Naturalment, el gallec no el feien servir perquè no els rotava, ja que supose que en portugués ho deuen fer tot, però hi ha una nècia i falsa correcció política que fa molt de mal a l'enteniment. Cal dir que a València tenim La Finestreta, que ja feien faena.
Per cert, consigne que he acabat L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, de Max Weber (en l'edició en espanyol d'Istmo, amb una molt bona introducció de José Luis Villacañas, que, per cert, recomana l'edició en català). Uf, ha costat, però ha estat molt instructiu fins al final:
«El capitalisme va ser creat, en darrera instància, per l'empresa racional duradora, la comptabilitat racional, la tècnica racional, el dret racional, però tampoc exclusivament: s'hi van haver d'afegir la mentalitat racional, la racionalització de la conducció de la vida, l'éthos econòmic racional.»
«Si [l'Església catòlica] planteja esta pretensió, és perquè es troba en minoria, i reclama llibertat per a ella mateixa, sense poder concedir-la als altres. Segons va dir Mallinckrodt en el Reichstag, "la llibertat de consciència del catòlic consistix en poder obeir el papa".»
«La llibertat de consciència del quàquer coherent consistix en la llibertat pròpia i, a més, en que ningú que no siga quàquer o baptista siga obligat a actuar com si ho fóra; consistix, doncs, tant en la llibertat de consciència pròpia com en la dels altres.»
«Tanmateix, el judaisme va tindre un significat decisiu per al capitalisme racional modern pel fet que va deixar en herència al cristianisme la seua hostilitat a la màgia.»
«El monjo és en eixa època el primer ésser humà que viu racionalment, que aspira metòdicament i amb mitjans racionals a un fi, que és el més enllà. El toc de les campanes tenia sentit només per a ell, només ell va dividir les hores del dia per a pregar. L'economia de les comunitats conventuals era l'economia racional.»
diumenge, 8 de gener del 2006
Portes obertes a la minorització
Anava a tirar l'anunci al fem, però he decidit penjar-lo, per a que la meua vergonya com a treballador de les Corts Valencianes no me se faça una pedra al fetge. És evident que la qualitat de la llengua que usen alguns càrrecs públics, quan es tracta del català, sempre els sembla suficient i suren tant en l'excel·lència que ni se'ls acut consultar cap gramàtica o cap tècnic lingüístic. Podríem dir que és una cosa de la dreta valenciana que mos regix, però no seria just i no seria cert, ja que ser de dretes és un problema psicològic que no té cap relació amb una llengua o una cultura determinades, sinó amb l'egoisme, el paternalisme i la por, i cal tractar-ho en altres instàncies.
En canvi, el camí de la minorització de les llengües, de la glotofàgia, és transversal, i correspon a una ideologia fòssil relacionada amb el jacobinisme, el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, etc. —ah, hi incloc el franquisme, que encara s'ofendrien si no—, que és un pòsit que cal netejar amb vacunes culturals —i la indústria encara no les ha sintetitzades. Mos cal un Pasteur lingüístic per a estes ràbies.
divendres, 6 de gener del 2006
Obres selectes de Cyril Connolly i Ferran Garcia-Oliver
Doncs, sí, enguany he tingut regal de Reis: Obra selecta de Cyril Connolly . Un totxet dels que m'alegren la pobra ànima quantitativa.
A banda d'això, he fet regals a nebodes i cosins.
I tren amunt, tren avall, València - Carcaixent, quasi he acabat La vall de les sis mesquites, de Ferran Garcia-Oliver, d'on poaré unes quantes fitxes més. És un llibre que dóna per a un videojoc històric d'estratègia d'eixos d'ordinador, amb tota la Valldigna, els monjos, els musulmans, els cristians, els rics, els pobres, en la seua societat tan feudal i persistent en tantes coses. «Via fora!», que dien llavors per a fer fugir els lladres i assassins.
I, per a acabar, novetats informàtiques amb què espere millorar la gestió dels webs. Dos programes que he de aprendre a manejar, el Sodipodi (imàtgens) i el Lyx (editor). A vore si avance una miqueta i trobe alguna cosa en Linux que em permeta dur una seguida.