Orelles sense filtre

Almorzem en un bar prop de la faena. No hi anem massa sovint, però fins ara tots els cambrers i cambreres —espanyols o sud-americans—, han fet per entendre-mos i han acabat entenent-mos en valencià en eixe quatre frases rituals que es solen dir a eixes hores en eixos llocs.

En canvi, hui, una cambrera que no havia vist mai s'ha posat molt negativa respecte a les seues possibilitats d'entendre qualsevol llengua que no siga l'espanyol. La cosa és que deu haver notat que no som francesos ni italians i, per tant, quan li he dit que no passava res, que segur que ho entendria —total: «truita amb ceba»— i que li aniria bé la pràctica; ella ha respost que no, que no volia aprendre valencià. A pesar que no volia, ha hagut de sentir «amb ceba» diverses voltes. Li ha sonat el ¡bingo! quan ella ha dit «¿con cebolla?»: sí.

Hi ha coses que poden semblar desconcertants, com ara la seua seguretat a l'hora de demanar-mos que li parlem en castellà i la seua negativa a entendre i a poder aprendre el valencià. En fi, no havíem de parlar molt amb ella i «cervesa» ho ha entés, és clar. Llàstima que tardarem a tornar, perquè seria cosa de vore si els únics clients que li parlen en valencià som mosatros o si acaba enterant-se d'alguna cosa que no siguen el privilegis o poders màgics que està segura que posseïx de fer que els clients li parlen en espanyol i d'ignorar el valencià que li parlen. Sort que, a pesar que la ment pretén filtrar els idiomes, les orelles no ho poden fer.

Un plom fos

M'oxigene un poc tornant a les rutines reclamatòries. I davant de la resposta que m'arribe d'una direcció general, els responc:

Certament, no conec la vostra faena, per tant, no entenc quins són eixos sempre problemes tècnics tan habituals i reiteratius que provoca el valencià en l'administració de la Generalitat valenciana. Fa ja més de vint-i-cinc anys que soc funcionari d'esta administració i trobe ja més tediós que sorprenent observar que, més que una llengua (oficial), l’ús del valencià és tractat en la pràctica com un virus informàtic o com un plom que s'ha fos, per dir-ho amb un poc d'humor.

Dit això, entenc que denominar-ho «qüestions tècniques» és un eufemisme que pretén excusar la falta d'aplicació d'un protocol d'actuació que complixca sistemàticament el que marca la legislació lingüística vigent.

En tot cas, m'alegre que hajau pogut resoldre el tema. Espere que tingau present que, si es tracta de fer proves amb productes inacabats, convé posar un avís que explique per què es llança una iniciativa que incomplix els requisits necessaris per a un funcionament correcte i normal. Altrament, qualsevol mancança que semble que lesione drets és lògic que s'interprete en eixe sentit.

Havien llançat una enquesta només en versió en castellà. Contra el que sol ser més habitual, he topat amb persones que tenen un mínim de sentit del deure i d'interés per quedar bé. Ja dic que és un mínim, és a dir, que s'esperen a la reclamació per a enrecordar-se que ho havien de fer en valencià. Però els ho hem de perdonar tot, perquè una volta van fer una cosa —bonica i grossa!— en valencià, perquè són els que van aprovar la Llei 4/1983, que «despenalitzava» la llengua —tal com dia Toni Mollà—. Eixes medalles es van rovellar fa molts anys, vaja.

---

Per cert, al riu, per acabar d'oxigenar-me: 07:22 + 07:04. Els (re)inicis són desequilibrats.

Ull a ull

Els cossos policials que actuen a Catalunya es veu que tenen certa devoció per allò de l'ull per ull bíblic —la llei del talió que en dien— però es veu que ho han interpretat d'una manera peculiar: «ull a ull».

Sembla que van buidant els ulls dels ciutadans catalans que es suposa que haurien de protegir —els haurien de protegir l'exercici dels drets, el compliment dels deures i la integritat del cos, ulls inclosos—: Ester Quintana, Roger Español, el xicon sense nom encara de l'aeroport ferit ahir... Ma mare dia que una cosa costava «un ull de la cara» quan tenia un preu molt elevat. Pareix que els governants espanyols i les forces judicials i policials s'ho han agarrat literalment: el desig democràtic d'autodeterminar-se democràticament els ha de costar uns quants ulls als catalans.

Llàstima que els magistrats (impunes) dels alts tribunals espanyols que conserven els ulls no els utilitzen per a mirar els fets i provar d'hi vore's un poc millor enmig de les tenebres ideològiques en què es troben immersos. «I poden somriure, perquè els estem perdonant les dents», deuen comentar rient.

La «justícia» no entén de democràcies

El Tribunal Suprem espanyol ha fet pública la sentència contra els dirigents independentistes. «Contra» eixes persones, com a bocs emissaris, i «contra» els drets d'expressió i manifestació quan són utilitzats per a intentar conformar una realitat política democràtica diferent i alternativa, encara que siga paraŀlela, inviable, suspesa o iŀlegal. No ha segut a favor de la legalitat, la justícia i la democràcia. Només contra.

Pobra democràcia que, quan ha d'exposar-se efectivament com a projecte polític i social davant d'una alternativa democràtica i política, no té recursos legals o polítics que vagen més enllà de la repressió policial i del codi penal.

Cita dominical / 569: Clara Serra Sánchez

Per experiència sé que la força de les dones feministes dins de les organitzacions polítiques no sol emanar de la confiança dels líders, sinó de la bandada feminista que els dona suport i les sosté des de dins i des de fora.

Clara Serra Sánchez, «La carta con la que Serra ha comunicado su dimisión», Eldiario.es, 07.10.2019.

Véncer sense violència

No sé si és induït pel clima polític i mediàtic previ a la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre els suposats delictes comesos durant el procés d'independència de Catalunya del 2017, però mentres conduïa em venia al cap la cançó Respon-me de Lluís Llach (1969). No sé com la deu veure el mateix Llach, però se'n pot fer una lectura ben actual respecte les facetes judicials i polítiques de la democràcia en Catalunya. La cançó acaba:

I amic, renegaràs amb força
d'aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:
Qui va vèncer?

Diuen que a l'inici de la setmana que ve començarem a aclarir no tant qui va véncer, sinó qui continua vencent sense convéncer, aprofitant que ara en Espanya es rememora la frase d'Unamuno.

«Al·luvions» humans

Hem de posar bona voluntat, és a dir, la voluntat que cada u tinga —que serà l'única bona—, per a interpretar les paraules dels periodistes quan deixen de donar informació i es posen a amollar adjectius i sentits figurats, que són la massa mare de l'opinió.

Este matí m'he posat en guàrdia davant el perill amb què mos volia atemorir el periodista de la cadena SER: «aluvión» d'immigrants ha dit. Anava a guaitar per la finestra, per vore si eixes gentades omplien les places amb músiques, balls i activitats artístiques i culturals exòtiques, com ara la festa de la cervesa.

Al poc, el periodista ha aclarit que l'«aluvión» eren ¡360 persones! arribades al País Valencià. Això sí, arribats de mala manera, per la mar en barques en males condicions de seguretat i higièniques. He pensat que no sé com deu qualificar el periodista els megaiots que arriben al port de València i que omplin la ciutat de persones que no saben on deixar-se caure durant uns dies. Si superem la impressió que el periodista volia3 espantar el personal que l'escoltava, també podem pensar que volia llevar-li ferro a eixa manera de parlar de la immigració, sempre disposada a denominar «allau», «invasió», «marabunta»..., la vinguda d'un nombre de persones que malament arribarien a repoblar el poblet més menut dels despoblats peninsulars.

Per això mateix, és cosa de reflexionar-hi, perquè amb 360 persones no farem res. Si milloraren les línies i les possibilitats d'accés per mar des del nord d'Àfrica i de tornada cap allà —és d'on solen vindre eixes barques—, podrien millorar-se les condicions i ampliar-se molt eixe tràfec humà, en el dos sentits. Podrien ser vies marítimes que serviren de pont entre cultures i economies diferents i que oferiren «al·luvions» de possibilitats humanes allà i ací.

Esmola l'eina

Molt sovint els comentaris sobre la llengua tenen a vore amb el vocabulari del passat, amb totes les paraules que es suposa que anem oblidant o perdent. La neologia, en canvi, quasi sempre és un element estrany i negatiu, un símptoma de pèrdua també, en lloc d'una mostra d'adaptació i de creativitat.

En el viatge que fem cap al futur no podem evitar sentir que la part de vida que deixem arrere era més nostra i més plena, que la incertesa del buit que mos s'entreobri cada dia al matí és un esforç de recreació matussera de la perfecció perduda d'ahir. Llussiem l'aixà per a fer un bon clot on colgar-mos. Esmola l'eina, cantava el Llach, però les garbes d'ara ja no fem amb vencills.

«Tots» a una veu

Tots els valencians estem de festa celebrant este 9 d'Octubre. Tots els britànics estan desitjant que tire avant el brèxit. Tots els espanyols estan colpits per l'últim crim masclista. Tots els xinesos són grocs.

Segons «alguns» periodistes, opinadors i polítics, els polítics independentistes catalans són els únics que no poden fer sinècdoques de la part que representen en nom dels genèrics: no poden dir «els catalans», «el poble català», «els ciutadans de Catalunya»... En cas que ho facen, solen ser ràpidament corregits i replicats com a mentirosos, totalitaris i manipuladors. «Tots» hem vist i vegem que la violència innecessària i desproporcionada, a partir del dia 1 d'octubre del 2017, l'estan exercint les forces policials i judicials espanyoles.

El torturador Antonio González Pacheco posseïx medalles i pensions avalades o permeses per «tots» els governs espanyols que hi ha hagut. «Tots» podem vore que Cuixart, Forcadell i companyia continuen en presó provisional per manifestar-se amb massa èxit de públic. «Tots» els magistrats del Tribunal Suprem espanyol estan fent encaixar la realitat en els seus interessos ideològics. «Tot» Europa es posa les mans al cap. I nomenen Borrell cap de la diplomàcia per a expressar-ho sense matisos. Tal com diu Umberto Eco (Contra el feixisme, traducció de Maria Llopis): «Cap forma de sincretisme no pot acceptar el pensament crític.»

Valencianofòbia d'anar per casa

Després que l'Oficina de Drets Lingüístics (odl) publicara una memòria gens detallada de la seua activitat de l'any 2018, divendres passat la «Dirección General Planificación Estratégica, Calidad y Modernización de la Administración Pública» mos envia als funcionaris de la Generalitat una enquesta sobre la nova intranet de la Generalitat valenciana:

Estimado/a:
En relación con las acciones en materia de Modernización de la Administración Pública, nos gustaría informaros [...]

A la vista de l'absència de versió en valencià en el missatge i en l'enquesta, podem pensar que l'odl tindrà un poc de faena per a omplir la memòria d'enguany. Amb tot, en lloc d'anar a remolc i estar sempre renegant perquè no es fan les coses com toca, quasi que seria més normal i raonable que la directora general sabera que hi ha un protocol d'actuació administrativa que facilita que la seua documentació i els procediments que inicia no siguen, posem per cas, sexistes, xenòfobs, classistes, racistes, supremacistes, doctrinaris... i, de passada, que tampoc siguen valencianòfobs. És a dir, que si no discriminen injustament a ningú per motiu de naiximent o religió —espere—, doncs, que no discriminen injustament tampoc per motiu d'idioma els ciutadans valencians.

Avise els de l'odl, per si els va bé parlar-ne en una futura reunió interdepartamental. Per xarrar d'alguna cosa, encara que siga.

I continuen aplicant la victòria

Veig que ha mort Pepe Oneto, que durant un temps va ser, durant un temps, un dels companys de viatge informatiu i polític de ma mare. I fins i tot meu quan era menut, per osmosi directa al llegir el Cambio 16. Això em permet recordar aquells anys huitanta al costat de la ràdio mentres ma mare planxava a la tintoreria.

L'olor del percloretilé d'aquells anys, mentres preparava algunes «maquinades» de roba, era una espècie de droga o de boira que marejava i barrejava les reflexions intuïdes amb les veus polítiques del moment. Ara veig que algunes persones, algunes lectures i algunes veus acaben sent una representació d'un passat que no superem i oblidem, sinó que es convertix en la recambra del futur que mai no havíem pensat.

En aquell temps hi va haver un «intent» de colp d'estat. I és ara quan realment es jutja i condemna aquell colp d'estat, que es veu que va triomfar tant com els va anar bé. I continuaran aplicant aquella victòria.

Cita dominical / 568: Enric González Torralba

Després de les grans guerres del segle xx, part del món va viure unes dècades de prosperitat econòmica extraordinària. Però s'ha d'arribar a un grau superlatiu de cinisme per a concloure que la mortaldat a escala industrial val la pena.

Enric González Torralba, «La peste», El País, 22.09.2019.

Per l'ús d'un espanyol sense imposicions

M'entere llegint el Diari La Veu de hui que existix una plataforma estatal que es preocupa per treballar conjuntament pels drets dels ciutadans a utilitzar les llengües oficials a Espanya:

La Plataforma Estatal per la Igualtat Lingüística reclama als partits polítics que reconeguen la realitat plurilingüe

Em sembla que també hi hauria de participar alguna entitat cultural castellana interessada per la igualtat de l'ús de l'espanyol. No hem de pensar que tots els hispanoparlants es delecten afonant llengües i cultures diferents de les d'ells, perquè en tots els llocs hi ha de tot. Dit això, estaria bé que es puguera constatar amb fets. Com ara una associació per la difusió i l'ús del castellà i contra l'imperialisme espanyolista. Tindrien bona cosa de faena positiva a fer per davant.

De l'Olimp al tossalet

L'administració de les Corts, segons em comentava un company fa ja uns quants anys, era l'«Olimp dels déus». Em semblava un poc exagerat en aquell moment, quan encara fea poc temps que treballava en la institució. En canvi, ara mateix diria que devia tindre raó, però que els anys han anat passant i la condició orogràfica de la institució: es tractaria ja només d'un tossalet. ¿Dels déus? Bé, això també ha anat a la baixa: dels cabdillets, si vols. ¿Tot mascles encara? Això sí i cada volta més (l'any passat es va jubilar la nimfa que volia ser, posem per cas, Hera, però que només va arribar, posem per cas, a Rottenmeier).

Vist que la gestió interna funciona de manera que sempre tendixques al bucle o a l'atzucac, m'he vist engrescat a fer ús del mateix web de les Corts que estava intentant esmenar. Vaig avisar —com a treballador de les Corts— que un document de la versió en valencià del web estava només en castellà i em van respondre amb una excusa que no qualifique: «El departament que elabora eixe document només mos l'envia en castellà». Ah! Perdone la molèstia, doncs. Anem a un hospital i mos diran que el cirurgià està bufat, però que el llanterner té molt bona mà. Res a dir.

Per tant, els he escrit com a ciutadà des del web de les Corts. Espere que als ciutadans els atenguen un poc millor que als treballadors i treballadores que s'esforcen a fer que la institució s'aguante dignament. Bufats, però amb bona mà.

La imposició de la desconeixença

La Terra és redona, però només de tant en tant. La mar és d'aigua salada i no cau als abismes siderals al final de l'horitzó. Però hi ha qui continua sense saber nadar i s'ho ha de mirar des de la vora. A més, pretén que no nade ningú ni tan sols fins a la boia groga que delimita la zona de bany, ni posar un peu en l'aigua. Eixa seria l'actitud que mostren els polítics que utilitzen com a argument el fet que hi ha ciutadans al País Valencià que no entenen el valencià. Supose que inclús podrien dir que no saben ni que existix eixa llengua. I, com que no saben nadar, que asfalten la mar.

Eixos polítics «segresten» en profit polític i ideològic propi els desitjos i els interessos dels ciutadans d'eixes comarques que corresponent a l'àmbit hispanoparlant. Per això eviten que els ciutadans d'eixes comarques puguen arribar a entendre i a utilitzar el valencià. En lloc d'acostar-los a la catalanofonia (eixa sí, forçosament hispanoparlant a Espanya) amb la ment oberta, proposen que els que entenen o inclús saben parlar en valencià el desaprenguen, i que els mitjans públics (Diari La Veu, 02.10.2019) vagen reduint o eliminant els espais i els recursos que s'oferixen en valencià.

Pam dalt, pam baix, això és el que proposen. I el mal és que la falta de cultura i pràctica lingüística democràtiques mos fa pensar que el fet que uns empitjoren fa que els altres milloren. Casualment, després d'haver llegit Una cambra pròpia de Virginia Woolf (traducció d'Helena Valentí), això em recorda l'argumentació que fa sobre la conformació del classisme (o del masclisme):

Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. ¿I quina és la manera més ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d'un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició [...]

Veg. versió original.

Mentres els catalanoparlants espanyols estem obligats a ser bilingües oficialment, hi ha qui vol convéncer els altres que saber només «eixa llengua», l'espanyol-castellà, té un avantatge innat, de riquesa, de posició... Una cambra pròpia, en una casa compartida. Ah, i el dia que ja no parle ningú en valencià, el nostre accent no serà prou bo. Bé, això també sabem com va.

Cansament sense nom

L'AVL va resoldre la sinonímia de formes de denominar la llengua: català i valencià. Però com que res d'això es va introduir en l'estatut d'autonomia, l'advocacia de l'estat està a punt de tornar a forçar que el Tribunal Suprem adopte una decisions d'eixes absurdes que no adoptarien si es tractara de l'espanyol-castellà (Diari La Veu, 02.10.2019):

L'Advocacia de l'Estat ignora els filòlegs i nega la unitat lingüística

L'advocat de l'Estat demana desestimar el recurs del Consell contra l'anul·lació del Decret d'Usos de Llengües Oficials perquè català i valencià «no comparteixen àmbit lingüístic»

Govern socialista en funcions a Espanya, Ximo Puig president en la Generalitat, i aconseguiran, com fan sovint, cobrir-se de glòria amb mosques i continuar esguitant els nostres drets lingüístics amb el cinisme d'un estat que cada dia pareix més bananer que democràtic. Deu que, amb això de l'exhumació del dictador Francisco Franco Bahamonde, estan rescatant del fons d'armari socialista les essències ultramuntanes: uns dies rescaten els nàufrags de l'Aquarius, l'endemà els els fan tornar en calent. Encara es diuen ¡Socialistes!. ¡Una cosa com la República Democràtica Alemanya!

El país indesitjable

Dien alguns que la política era l'art d'aconseguir el que és possible. Es veu que alguns han descobert que és possible anar fent cada vegada declaracions més miserables, com ara el president en funcions —de no sabem massa què— Pedro Sánchez que somia violències en Catalunya i pareix que desitja que existixquen a força d'esmentar-les.

L'estat de dret i la llei ho aguanten tot, fins i tot els règims totalitaris, dictatorials o, més simple i banalment, corruptes. Democràcies corruptes com ara aquelles en què hi ha fiscals, jutges i policies que són irresponsables i impunes perquè hi ha dirigents polítics que ho permeten i, més encara, que actuen políticament per a fer-ho «possible». No tan sols probable, a la vista dels presos condicionals i les decisions ideològiques aprovades pels jutges Llarena, Marchena i companyia.

La democràcia, la independència i l'autodeterminació, són possibles. I si provenen d'unes votacions, legals, consentides o iŀlegals i discutides, mitjançant un conflicte polític i de dret, haurien de ser probables, i serien molt millors que eixes «independències» que seguixen el model de l'espanyola i que es representen encara ara en monuments decorats amb cadàvers i armes d'algunes ciutats, com si la mort de les persones fora un bàlsam desitjable per a la testosterona nacionalista.

No sé si cal condemnar la violència i la corrupció com si fora una representació de teatre escolar. El que cal és actuar contra la violència i la corrupció que practiquen injustament i arbitràriament alguns funcionaris i treballadors públics, eixos que inventen presons i delictes i resulten impunes al cap dels anys, quan eixe estat de dret que tan bé funciona exposa la iniquitat de moltes acusacions i condemnes. Estem veient com alguns polítics no tan sols no ho fan ni posen els mitjans per a evitar eixa violència i eixa corrupció, sinó que es posen molt teatralment dignes i solemnes sobre el buit de les seues idees per a reclamar que altres condemnen les violències dels altres que no s'han produït, per a criminalitzar els adversaris.

En fi, per si servix per a desacalorar-se, això em recorda allò d'«els morts que mateu tenen bona salut», que no he sabut trobar si era de Molière, de Corneille, de Zorilla o de ningú, però que també podrien amollar amb un cert humor i ironia els afectats. Almenys mentres l'estat de «dret espanyol» respecte les llibertats públiques i els drets humans i polítics.

Contenidors de tot un poc

Estem espantats per l'emergència climàtica i la contaminació del nostre entorn, però no sé si de forma sincera o només de manera políticament correcta. Un veí de la plaça del Centenar de la Ploma de València s'acosta als contenidors que té a prop, al carrer del Cobert («Cobertiç» o «Cobertís», segons les plaques), i ho tira tot de braç al contenidor gris: residus, paper i cartó... No senc que tire vidre.

Com que no me s'ocorre dir-li res de viva veu em ve al cap que podria penjar un cartellet per allí damunt que diguera que els contenidors de plàstic i paper estan a menys de cent metres, al carer de Dalt; uns de vidre, a uns 150 metres, en la plaça de Mossén Sorell. El que no sé és quina moralitat deixar-li escrita, a més de les indicacions, per a que es puga memoritzar com a actitud quotidiana. Podria ser un gat i gosset envoltats de runa amb el lema «ells no ho farien».

Cita dominical / 567: Aleksandr Gàlitx

La gent, indiferent, em perdonarà, / però jo no els perdonaré la indiferència.

Aleksandr Gàlitx, versos finals de «Засыпая и просыпаясь», a partir de la versió francesa d'Annie Epelboin i Assia Kovriguina en La littérature des ravins.

Els braons

Ampliar el port de València o ampliar la V-21 carregant-se aixina els camps dels cultius de proximitat, continuar omplint les falses platges d'arena, anar en avió a conscienciar-se mirant els animalets dels parcs de Kènia... Tenim tot un repertori d'actuacions contradictòries amb la situació d'emergència climàtic que algun dia s'hauran de posar damunt la taula i caldrà vore qui guanya i qui perd en el mercat capitalista i com es conjuguen en el mercat democràtic els drets humans.

Veig guàrdies civils i policies amb bon braons de fer gimnàstica passejant els fills pel centre de València. Pel que llegim que passa diàriament a causa de les lleis que aproven els polítics i dels jutges que les apliquen, podem pensar que la protecció dels drets humans té menys valor que la necessitat de tindre bon braons per a pertànyer al cos que exercix la violència de l'estat democràtic.

Riqueses diferents

Els jóvens d'arreu han descobert l'emergència climàtica. Per sort, perquè els adults que els han precedit fins ara encara estan treballant pel creiximent infinit i la «creació» de riquesa.

De totes formes, com que no han cremat gomàtics ni contenidors, tal com acostumen a fer els seus predecessors en les reivindicacions socials i laborals, és possible que vullguen aigualir la importància del seu missatge i la seua preocupació. Espere que tampoc hagen encés bengales ni traques. La coherència i el medi ambient ho necessiten. El capitalisme no tant. No gens.

Treballen en això, però poquet

M'arriba una resposta del síndic de greuges a una queixa que vaig fer sobre els formularis que no tenen en valencià en l'Entitat Valenciana d'Habitatge i Sòl. La resposta, com dien, em deixa de pasta de moniato: ¡està en castellà! I la cosa és més sorprenent si pense que el subdirector va aconseguir el meu telèfon, no el personal sinó de la faena, i quasi em va dir en valencià una cosa de l'estil d'«estamos trabajando en ello» —com fea l'antic president espanyol Aznar amb accent americà— i que si volia res més, que li telefonara. S'ha lluït.

Li responc al síndic:

Una vegada més, agraïxc a la institució del Síndic de Greuges la diligència en la seua activitat.

Tal com el síndic mateix deu haver observat, la resposta del subdirector no respecta el protocol d'actuació marcat per la legislació lingüística vigent respecte a les comunicacions i procediments iniciats i mantinguts amb els ciutadans valencians, ja que respon en espanyol en lloc de respectar l'ús de la llengua oficial triada pel ciutadà.

Això provoca una nova infracció de les normes que regulen els usos lingüístics en els procediments administratius. En conseqüència, vist que només citen un decret del 2017, cosa que em fa pensar que no tenen en compte les dècades prèvies de regulacions valenciana, estatal i europea en matèria lingüística, i que tampoc el vicepresident segon i conseller Rubén Martínez ha detectat que s'estava produint una mala pràctica en la gestió lingüística, arribe a deduir que no fan servir ni tenen implantat cap protocol d'actuació que faça que l'activitat administrativa s'ajuste a la legislació vigent pel que fa a la gestió lingüística.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Amb estos entreteniments socials podem participar en la política pública. Si cal, treballem per la pau en el món, però també en valencià.

L'aleta de ministre

Estic desconnectat uns dies de l'actualitat (catalana, valenciana i la resta) i em centre en mirar el paisatge amb arbres, pedres i rajoles de Sòria. En una taula veïna del restaurant un client fa broma sobre les seues possible aŀlèrgies: diu que en té a l'«aleta de ministro»... És molt tòpic fer broma sobre els polítics —que segur que se les mereixen quasi totes—. Em sembla que els fallers que fa esclatar una traca pel carrer i després no agranen les restes i el rastre que van deixant, també sabrien criticar els polítics, més encara i en millors condicions si sabérem acceptar que també hem de ser valorats, aconsellats i rectificats quan podem millorar qualsevol de les nostres activitats públiques.

Això no va aixina. Les carnisseres, els funcionaris i els perruquers massa sovint tenim molt a dir però no solem escoltar massa. És cert que hi ha més soroll que encert, però a la vora del Duero hi ha esquirols (Sciurus sp.), pit-rojos (Erithacus rubecula) i caragolets (Troglodytes troglodytes) ben desvergonyits i que pareix que confien molt en les persones de la rodalia. Per alguna raó atzarosa la gent encara deu ser pacífica i amable per ací. En general, vaja.

La veritat amb torreznos

No sé què deuen pensar els sorians quan senten parlar en valencià en la seua petita ciutat castellanolleonesa. Costa d'evitar les idees que mos transmeten els mitjans i les actituds aïllades dels qui mos eduquen en l'esperit de «reconquista» encara ara, quan hauríem d'estar massa al cas d'eixes falòrnies historiogràfiques —Takse em comenta que ha mort Miguel Catalán, que estudiava «la mentira». Deu quedar molta faena pendent.

Prop del cementeri de Sòria, en una zona nova, hi ha la penya del Barça. Això sempre va bé, supose, encara que siga per a contrastar mitges veritats. No molt llunt, que ací tot està prou prop, hi ha la del Real Madrid.

La vida dels protagonistes

Enganxe diverses notícies que el diari (Eldiario.es, 14.09.2019) em diu que tenen relació:

Theranos: cómo una joven emprendedora engañó a decenas de ricos con su «iPhone de la sangre»

Desmontando a Pau Garcia-Milà, la gran promesa del emprendimiento español

El 'Steve Jobs de Castellón' llena Barcelona de patinetes sin permiso de la ciudad: «No cumplen la ordenanza»

I sí que tenen relació: el sistema capitalista mal entés (deixem-ho aixina, en esta ocasió) que mos impregna, el neoliberalisme, la depredació econòmica i personal, l'egoisme, la supèrbia... Una bona ració de tot això embolicat en un poquet d'història, algunes anècdotes amb persones o mitjans coneguts, i el resultat de la lectura és quasi una noveŀla d'una part dels nostres dies com a societat.

Espere que una alternativa a esta història simptomàtica agrupada siga el cas de Greta Thunberg —i algunes persones més, com ara Malala Yousafzai—. Ja està rebent i segur que tindrà encerts i errors, però no sembla que, com dia ma mare, vullga vendre duros a quatre pessetes. I tal com cantava el Llach, que no abaratixca el somni.

Cita dominical / 566: Álex Grijelmo García

Em van semblar estranyes eixes mirades tan de tarús en un congrés seriós sobre la llengua. Vaig deduir que cap d'eixos intervinents ni tan sols havia fullejat la monumental Nueva gramática de les Acadèmies, que arreplega totes les varietats de l'idioma amb un formidable respecte i consideració per a cada varietat.

Álex Grijelmo García, «Algunos bulos solemnes», El País, 07.04.2019.

Aprofitament energètic

Ahir reivindicaven no sé què i encenien llums de nit o cremaven bengales; hui van els fallers pel carrer tirant coets, demà es reivindicarà no sé què cremant qualsevol cosa que faça goig de vore... Tal com van les coses del clima i la contaminació mos ho hauríem de fer mirar. Segurament hauria de deixar de fer estos apunts, que són un malbaratament de recursos. No tant mentals com energètics.

Senc un gos que lladra espantat per l'escama que armen els fallers. Energia vital perduda. Però Mario Bunge ha fet hui cent anys. Això energia ben aprofitada.

Humor franquista en Punxsutawney

Estrany dia de la paella, que pareix rememorar allò de Punxsutawney del film aquell que tant va contribuir a confirmar que la pràctica trau els mestres, que dia ma mare. Era una dita popular sovint desmentida pels fets observats.

L'humorista Arévalo apareix en À Punt i diu un despropòsit on relaciona el franquisme i l'homosexualitat... Dit aixina sembla un acudit, i el cas és que ho era, però dels seus, que fan més vergonya que gràcia. Li ha faltat dir que el dictador tampoc no va perseguir mai els botijosos, i haguera completat el seu repertori ideològic i humorístic en el nivell habitual.

Diu que van una dona i un mariquita pel carrer i topen amb el cadàver de Franco. Va i l'aplaudixen per haver tingut tanta descendència amb un sol testicle. Arévalo ho sent i no li troba la gràcia. Això és. Hem de confiar en la biologia i que l'educació pública arribe a compensar i adreçar tants segles de discriminacions socials i culturals.

Millorant de programeta

Perc quasi mitja vesprada provant programetes d'escriure en HTML. El que va funcionar ahir em sembla hui un massa limitat en molts aspectes. Al final arribe al TrebEdit de Joel Etetafia: suggerix codi i deixa vore tot el text en pantalla, coses bàsiques per a mi que els altres no feen. A més, escrius i emmagatzemes el text en el mòbil mateix, fora que la connexió es perga amb l'apunt per les tempestes digitals.

A voltes convé anar fent provetes dins que trobes el producte que s'ajusta a les teues necessitats... I ara podem pensar que és una llàstima que no pugam fer sempre això, tant si es tracta de comprar uns auriculars que no et deixen traure del retractilat com d'unes eleccions espanyoles en què també pareix que t'hages d'engolir per a sopar la mateixa menja rància que et fea ois a l'hora de dinar.

Almenys, de moment mos deixen fullejar els llibres. Arribrà el dia.

El programeta va bé

Per a intentar que no em torne a passar com ahir m'instaŀle un programa d'edició d'HTML en el mòbil: anWriter Free.

Espere que aixina no me se perguen tan sovint les línies o els apunts sancers, com sol passar amb altres opcions comunes, com ara cometent la imprudència d'escriure en línia.

Crec que hui no renegaré més de res. Diuen que encara queda un poc de marge abans que s'hagen de convocar les eleccions espanyoles i, innocentment, pense que és possible salvar l'estupidesa que pot desembocar en la repetició electoral. Ells diran, els polítics. Vist com ha anat el seguit de banalitats, mentires i errors, senbla clar que el vot ha patit una inflació de valor ideològic i, més encara, comptable. Seria preferible no haver sw de comprovar el valor negatiu de l'abstenció.

El programeta ve bé. El sistema polític, en canvi, com tot un poc, contaminat per les presons polítiques, les migracions ofegades i les ideologies vaciŀlants dels interessos econòmics.

La llengua que l'alcalde no entén

Havia de fer un apunt sobre les limitacions lingüístiques de l'alcalde d'Oriola, però el Blogger s'ha carregat l'esborrany quan ja quasi ho tenia tot dit i sense acalorar -me per si sap sumar i restar o només dividir per zero.

És l'alcalde elegit pels regidors. Ells deuen saber si els va bé. A mi no em va bé el Blogger: canvie de programa. Un alcalde que no entén el valencià: els seus votants sabran què volen per al seu poble. El 35℅ de la zona castellanoparlant entén molt bé el valencià. Ara saben que l'alcalde no és un d'ells. Una dada estadística aclarida i poca calor més. Jo l'entenc, no cal saber res per a ser alcalde, cal que et voten. Jo l'entenc, ell no m'entendria a mi. Cap novetat al nostre petit país valencià, més petit i ignorat.

No l'usem a bastament

Lligc que un historiador, David Garrido («Al meu país la pluja no sap ploure: els aiguats de 1475-1476» Diari La Veu, 15.09.2019), escriu amb intenció la frase següent: «Això ha estat sempre així, perquè els barrancs són barrancs, precisament, perquè hi corre l’aigua, quan hi corre, a bastament.» Coses que passen quan volem expressar més del que caldria.

Com que és inusual, i precisament perquè sona massa bé i realment no sabem què vol dir eixa expressió, convé consultar els diccionaris si volem ser més precisos que doctes. El DNV diu que a bastament equival a 'en quantitat suficient'. Vaja, no pareix que fora això el que volia expressar l'autor. Diria que l'expressivitat de la llengua d'ús comuna és ben acolori i capaç d'explicar les avingudes exagerades, les «tafarraes» que comenta el mateix autor.

En tot cas, com que tinc el vici de voler vore més del que toca, trobe que deu ser un mal afegit que patixen els parlants de llengües com la nostra, eixes llengües que no guanyen per a disgusts i van deixant un petit silenci mediterrani com qui sent ploure.

Cita dominical / 565: Plácido Domingo Embil

Reconec que les regles i valors pels quals som i hem de ser mesurats hui són molt diferents de com eren en el passat.

Plácido Domingo Embil, fragment d'un comunicat fet públic pel tenor, El Periódico, 13.08.2019.

Aparells del desfici

Hui prove a escriure amb el Boox Note directament en la interfície de Blogger oberta en el Firefox. A més, en compte de l'escriptura en HTML esta volta utilitze la plantilla de redacció. La cosa no va mal, prou paregut al resultat d'ahir. Segurament, l'avantatge són les opcions que tė la plantilla del Blogger, poc més.

Volia haver-li connectat el teclat del mòbil a través del Bluetooth, però no he sabut com. Llàstima que no sàpia predir la paraula que comence a teclejar, perquè el tecleig està molt aconseguit. Però em sembla que m'ha passat com sol passar en açò de la informàtica i la societat de consum: acaba d'aparéixer un Boox Max3 de 13,3 polzades que té unes quantes millores que no li arribaran al meu Note, com ara l'Android 9. Fa un poc de ràbia, però el mercat va aixina, aprofitant ànsies i desficis.

Tecles de proves

Un poc cabut i un molt poc pràctic torne a intentar fer un apunt amb el Boox Note. Escric amb l'app Writer+, per ana provant. Per sort, té l'opció de teclat en català. A més, com que la sensibilitat de la pantalla és molt bona, és prou fàcil i àgil teclejar-hi amb dits. El mal és no disposar de teclat pensat per a escriure en HTML. O que els suggeriments lèxics no funcionen massa bé.

Prove a eixir de la interfície del navegador i torne al Writer+. Amb un poc de patiment, per si no funcionava això de tindre dos programes oberts. Va bé. Em falta suggerir-los als d'Onyx que homologuen el seu Android en Google, perquè de moment no funcionen els programetes que voldria utilitzar també ací.

Diu que tota l'aigua que mos atemoria que ploguera per ací hui, ha caigut en la mar. Allà on no hagen arribat les inundacions enguany poden respirar alleujats i continuar obrant cases en els barrancs o asfaltant les rambles. Anem provant.