dimarts, 25 de juny de 2019

La princesa traductora

Em sorprén que una traductora com (la princesa) Irina Paskèvitx no tinga entrada en la Wikipedia francesa, si més no. Trobe que hauria de ser un personatge molt rellevant per a les lletres en francés, ja que va ser la persona que va traduir cap al final del segle xix la noveŀla de Tolstoi La guerre et la paix. Diuen que va ser una versió abreujada, amb moltes mancances, però també diuen que va ser molt reeditada fins a l'any 1930. És a dir, la faena de la princesa Paskèvitx va ser la via que van utilitzar els francesos durant molt de temps per a arribar a eixa obra de l'escriptor rus.

La traducció al francés, no sé on diu que la va fer Irina Paskèvitx, perquè la publicació d'Hachette del 1879 dia que l'havia traduïda «una russa». Degué ser a l'edició publicada a Sant Petersburg. Com que fa temps que me l'estic llegint, no sé si entristir-me perquè li falten trossos a la versió. Vaig mirar de comparar alguns fragments amb altres traduccions franceses, i també amb alguna versió en castellà, i no vaig trobar res que m'obligara a abandonar la proposta de Paskèvitx. Espere haver pogut llegir la part més essencial d'un totxo tan considerable.

dilluns, 24 de juny de 2019

La muixeranga vora el mur

Està arribant l'estiu, és a dir, la calor. Les fogueres de Sant Joan han continuat cremant i fumejant a pesar que ara ja sabem que fins i tot respirem per damunt de les nostres possibilitats, que tenim un deute pendent —que va engreixant— amb el medi ambient d'ara mateix i amb el que pensem que voldrem respirar o beure demà.

Un dolçainer toca La muixeranga amb molta mà i no podem reprimir uns aplaudiments tímids. Sort que abans havia tocat Libre de Nino Bravo i aixina els aplaudiments semblen més apreciació artística que militància. Perquè, clar, la llibertat glossada per eixa cançó d'inicis dels setanta, al final del franquisme predemocràtic, no és sospitosa de massa militància alliberadora: era una cançó en trist homenatge a un jove mort en el mur que dividia Berlín, Peter Fechter. El protagonista de la llibertat mor, i això és una llibertat en què tots els règims autoritaris, totalitaris, nacionalistes o opressors de qualsevo pelatge es veu que posen d'acord.

diumenge, 23 de juny de 2019

Cita dominical / 553: Manuel Delgado Ruiz

Mirant els imperis i les religions.
Fa temps que Espanya és un país predemocràtic. Que alguns se n'assabenten ara, ¿saps quina és l'explicació que té? Que n'eren còmplices.
Manuel Delgado Ruiz, Més 324, 12.06.2019.

dissabte, 22 de juny de 2019

La força del mascaró

«Napoléon, qui se présente a nous comme l'instigateur du mouvement, ainsi qu'aux yeux des sauvages la figure sculptée sur la proue d'un bâtiment semble en être le guide.»* Si el mascaró de proa es pensa que ha d'estirar i la tripulació creu que el mascaró ho està fent, els conflictes entre l'emoció i la racionalitat poden ser funestos.


* Frase de Guerre et paix de Tolstoi.

divendres, 21 de juny de 2019

Els noms fan la macro

Mentres refaig la macro que m'ha d'ajudar a comprovar la correcció dels noms «parlamentaris» dels diputats i diputades valencians m'arriba la notícia que deixen l'escó Boix Pastor i Martínez Dalmau. Encara no he arribat a utilitzar la macro i ja n'hi han canvis. M'esperaré a la publicació oficial de la renúncia i les substitucions, per si de cas encara hi ha més novetats.

La macro és simple: consistix en l'aplicació d'una marca al nom «correcte» i la substitucions de totes les versions possibles d'eixos nom que em van arribant. És molt comú trobar en els documents variacions dels noms dels parlamentaris tant per error ortogràfic com per qualsevol altra improvisació més o menys creativa. Per tant, la faena sobre la macro s'allarga durant tota la legislatura.

I com que, per estalviar-me faena, aprofite tots els noms d'una legislatura a la següent, la macro s'està fent ben llarga. Els noms no fan la cosa, però en este cas i tant que sí.

dijous, 20 de juny de 2019

«Buenas» i au

Periòdicament mos posem a revisar i repensar qüestions mos sorprenen com si no les haguérem tractat mai, a pesar que ha segut tractades i estudiades «periòdicament». Algunes, com ara les salutacions de cortesia, deu ser que són coses tan simples, automàtiques i quotidianes, que no mos hi fixem massa i, per tal de no sobrecarregar el cap amb eixos detalls, deixem un poc al marge de les reflexions lingüístiques o sociolingüístiques.

Preguntava un collistaire per les fórmules de l'estil «que tingues un bon dia». Em sembla que les explicacions que per l'extensió d'eixos formulismes deu tindre causes diverses, un poc com això de dir «bona vesprada» que es va generalitzar fa uns anys. En el meu poble es veu que eren més senzills i planots, amb «iet», «hola», «bon dia», «bona nit», «au» i «adéu» n'hi havia prou. Amb tot, recorde les dones d'aquells anys setanta (de la quarantena en amunt) que volien fer-ho més educadament i dien «buenas», «buenas tardes» o «adiós», i pareixia que es quedaven ben satisfetes. N'hi havien que si els responies «bon dia» o «adéu» feen cara d'ofeses. Cal dir que això ha evolucionat fins al cas que hi ha qui ara diu «bones» (i n'hi ha qui respon: «Això és que les has tastades.»)

D'altra banda, a França tenen molts fórmules de cortesia per a eixos casos (i no sé si passa el mateix al Regne Unit o als eua). Quant al portugués, localitze un text del 1995 que diu que el brasilers no es diuen «bom dia», llevat que siga un registre molt formal. A més, quant a la influència del castellà d'arreu per ací, em sembla molt probable que la vinguda de molts sud-americans haja contribuït a ampliar les fórmules de cortesia que fins ara no necessitàvem i que ara s'han fet més comunes.

En fi, segur que tot això té una explicació sociològica i sociolingüística. Com ara el vici de «feliç» en lloc de «content» o «satisfet» que tenen alguns esportistes, o el de «disfrutar» en lloc de «passar-ho bé» i altres modes amb què hem de conviure. ¡Au!

dimecres, 19 de juny de 2019

Directoris predeterminats

La meua versió del codi de Bill Coan (veg. Microsoft Word MVP FAQ Site) per a alçar un document en un directori determinat (i amb una proposta de nom que cal completar), és:

Sub ArxivaDoc() ' '17.06.2019. Esta macro alça els documents en la carpeta ... 'i proposa un nom (i una extensió) que cal completar ' 'On Error GoTo eixida Dim AlçaQtria As Dialog Set AlçaQtria = Dialogs(wdDialogFileSaveAs) With AlçaQtria .Name = "D:\***\***.doc" If .Display Then 'Alça el document seguint les preferències previstes AlçaQtria.Execute End If End With eixida: End Sub

Com que a estes altures ja controle un poc també això de fer-ho un poc més bonic, li he fet un quadret de tria per a anar a les dos opcions de directori possibles que necessitava. Les opcions les he generades en dos macros sobre el codi anterior. Segur que es podria fer tot en una macro, però de moment no m'he entretingut reduint-ho, perquè ja funcionava bé. El refinament estètic i informàtic, un poc més avant.

dimarts, 18 de juny de 2019

Oportunisme físic

L'oportunisme i l'arbitrarietat judicials i polítiques són unes de les mancances que ja era hora que es posaren en evidència en Espanya amb un cas sonat. Quan afecta als ciutadans comuns i plans del carrer, segur que molts dels que ara s'interessen per la qüestió pensen de manera diferent. Si més no, en el cas de Junqueras, Puigdemont, Comín i companyia, com que afecta forces polítiques importants en l'estat, espere que siga útil per a alguna cosa dins de les estructures judicials i orgàniques.

Ah, i l'argument que algú ha de situar-se físicament en algun lloc (davant la jec) per a fer el jurament o promesa com a diputat europeu té la particularitat que és una «lectura» interessada de la legislació que em sembla que no té massa fonament:

(loreg) «En el plazo de cinco días desde su proclamación, los candidatos electos deberán jurar o prometer acatamiento a la Constitución ante la Junta Electoral Central.» (Llei 29/1998) «Tendrán legitimación para recurrir ante el orden jurisdiccional contencioso-administrativo...» «...deberá plantear la cuestión de ilegalidad ante el tribunal competente...»

Sabem massa que eixa preposició «ante», habitual de lleis i procediments judicials, vol dir passant el document pel registre d'entrada de l'entitat judicial i no que hages d'anar en físicament en persona i posar-te davant dels jutges per a fer no sé què. Llevat que se'n vullga fer un ús oportunista per motivacions polítiques, que pareix la lectura més lamentable i probable d'este cas. Seria un oportunisme físic, que no sé si també ha segut predit per la ciència.

dilluns, 17 de juny de 2019

El sistema, funciona

Copiant codi per ací i per allà, he mirat de fer una macro per a Takse que permet alçar els documents en carpetes diferents (i alternatives, seguint un quadre de tria simple) i batejant els documents amb noms que seguixen un patró. Res extraordinari, però són eixes coses en què la informàtica i lògica han de treballar conjuntament, i això em costa un poc.

Una cosa com els deu passar a alguns magistrats del Tribunal Suprem espanyol, que uns dies decidixen que Oriol Junqueras pot accedir a l'escó del Congrés dels Diputats espanyol i uns altres dies decidixen que no pot accedir al nomenament com a eurodiputat. L'excusa diuen que és que això podria posar en perill el compliment d'una sentència de culpabilitat. ¿Què se n'ha fet de l'in dubio pro reo penal i democràtic? Perquè estan aplicant precisament el contrari: en cas de dubte, el tenen tancat. Molt alliçonador, sense cap dubte.

Un dia caldria estudiar com és possible que no hi haja més juís i condemnes per prevaricació en l'estament judicial. En tot cas, tal com volen vore-ho alguns, el sistema funciona. Molt demòcraticament, és possible que no, però funcionar, és segur que funciona. Ah, i la macro, amb uns retocs, també.

diumenge, 16 de juny de 2019

Cita dominical / 552: Àlex Agustí Polis

Mirant els enemics de la democràcia.
Quan ets l'enemic no pots esperar justícia, com a molt, misericòrdia.
Àlex Agustí Polis, «El dret penal de l'enemic d'Espanya», Núvol. El Digital de Cultura, 2018-2019.

dissabte, 15 de juny de 2019

El pont de la llengua

Em preocupa que les bones intencions estiguen sotmeses a la ideologia i la retórica imposades per unes intencions que no solen ser coincidents. Que una persona preocupada pels immigrants diga que els hispanoamericans no tenen la «barrera» de la llengua, crea una imatge mental molt poc adient per a atendre i entendre positivament la vinguda de persones d'arreu del món, ja que mos crea la imatge mental de la barrera que alguns poden botar i altres no, la muralla, les tanques de la frontera. I, per tant, sembla que hem creat les llengües per a defendre-mos i impedir el pas. A pesar que no parem de lloar abstractament les llengües com vehicle de coneiximent i expressió.

Podria haver pensat en un pont. I els qui ja parlen castellà —que és al que es referia— tenen un pont més ample o més curt. En canvi, els qui parlen altres llengües, tenen el pont més estret o més llarg, depenent de la distància lingüística. Però són ponts de comunicació, camins que salven obstacles i vides. Imatges mentals de persones que salven distàncies. Mentals i lingüístiques.

divendres, 14 de juny de 2019

La natura desfarà el paisatge

La natura «funciona» a causa d'algunes lleis. De moltes, segurament, perquè no deu tindre manies d'excés regulatori. Els científics van descobrint-les a poc a poc. La resta mos en servim com si això fora un somni d'eixos en què acabes intentant volar per a fugir d'algun perill i no alces els peus de terra. Ni en somni aconseguim del tot infringir eixes lleis naturals que mos contenen.

El paisatge, en canvi, el regulem i el desregulem políticament les persones. Com és sabut, mos estem carregant el planeta, entés com a vehicle i mitjà per a la vida humana. Supose que la cosa degué començar amb el paisatge. En lloc de mirar i valorar el món tal com era i aprofitar-lo sense danyar-lo, sembla que també vam decidir decorar-lo. Ja estava prou bé, però tot ho volem millorar, i el cas és que ho fem «externalitzant» les despeses i els danys. I com que encara no podem anar més enllà del planeta, resulta que eixa externalització mos cau damunt. I somiem que mos envolem, però no, i la natura desfarà el paisatge.

dijous, 13 de juny de 2019

Peces retòriques sobre la democràcia

Cadascun amb el seu estil, cadascun amb les seues emocions, hem fet hores per a sentir els aŀlegats finals dels dirigents polítics catalans jutjats per uns crims inexistents —llevat que siga un crim que algunes persones (polítics, jutges, fiscals, guàrdies civils o policies) tinguen por dels ciutadans que exercixen els seus drets pacíficament amb determinació i constància.

Han segut peces retòriques més o menys expressades o aconseguides, però segur que conformaran un llibre sobre la democràcia, sobre la democràcia espanyola, sobre les ideologies que són realment democràtiques i sobre l'estat de la justícia en Espanya. Llàstima que les idees sotmeses a les ideologies i els prejuís negatius tinguen tant de pes i tan poca exigència de justificació en el debat social.

dimecres, 12 de juny de 2019

Almenys en un estat democràtic

Comprove que el circuit per on pegava voltes fa anys a la Vall, ja tenia les dimensions estàndards que me se fan tan agradables i que tinc tan mesurades. Hi vaig passar moltes voltes, però no em va pillar mai el cotxe de Google Maps: en aquells temps em sembla que res d'això existia encara.

Hui baixe al riu: 07:12 + 07:10. Lent però equilibrat. Em prepare per a calfra sofà durant la sessió de juí, que hui toquen Marina Roig, Olga Arderiu i Judit Gené, a més dels comentaris de Joan Queralt, Marc Molins, Jordi Nieva, Neus Tomàs, Antonio Baños i més que n'hi hauranen diversos programes.

Espere que quan s'acabe el juí, els magistrats mostren un poc de vergonya pel que han estat fent durant dos anys, començant pels governs i acabant pels fiscals, tots eixos que es suposa que han de defendre l'interés públic. La mentira i els enganys poden servir per a això, però no poden pretendre convertir-se en veritats penals. Tal com precisa Queralt, almenys en un estat democràtic.

dimarts, 11 de juny de 2019

S'acaba la defensa

Calfem el sofà davant del televisor mentres atenem l'informe de les defenses en el cas del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes catalans. Takse està desitjant que s'acabe, per a poder eixir a fer un poc d'esport. Si tot va com està previst, hui s'acabarà. Haurem sentit com la defensa fa engrunes el pastís de la rebeŀlió i la violència que ha estat pastant l'acusació durant mesos sense mirar res més que la manera de tindre'l ben unflat per a decorar-ho amb una bandereta espanyola dalt de tot.

Després dels casos de rebeŀlió que mos han pogut recordar —i ja sabem que la diferència entre l'heroïcitat i el crim la marca la victòria, segons la teoria franquista de juliol del 1936—, encara haurem d'agrair que el juí, tal com diu Van den Eyde, és una oportunitat per al tribunal de proposar el retorn a la política. I a la justícia, si és que la justícia penal és mai oportuna.

dilluns, 10 de juny de 2019

El pèl ideològic

Tinc la sensació que tot el que resulta inconcebible té més a vore amb la capacitat humana per a tergiversar i embolicar que amb la complexitats dels fets analitzats científicament. La natura mos pot semblar excessiva i inabastable, però no sembla que amague una ideologia ni cap voluntat d'engany, per mal que mos sàpia no arribar-hi.

On és més segur que sovint mos proposem no voler arribar és quan arribem a les relacions humanes en la societat i les eleccions que estem obligats a fer. Pel que fa a eleccions a la contra, no em va resultar estrany ni em va causar tanta sorpresa —com a sa mare— que la xiqueta de quinze anys decidira, després de llegir A Room of One's Own de Virginia Woolf i mentres intenta aprofundir en Le deuxième sexe de Simone de Beauvoir, que no volia depilar-se les cames. Segur que també hi influïen altres factors, però ara que es declara «feminista radical» i encara té l'edat en què eixa exigència pròpia comença a determinar-se, la decisió sembla una combinació de lògica i respecte per les pròpies idees.

diumenge, 9 de juny de 2019

Cita dominical / 551: Íñigo Sáenz de Ugarte

Mirant la política partidista.
El diputat Juan López d'Uralde, d'Unides Podem, va afegir «per tot el planeta» en l'acatament. Els periodistes presents en l'hemicicle van contar que molts diputats van riure. Era el més adequat el dia que es va saber que el fons de la Mediterrània a la costa italiana es un abocador de plàstics a cinc-cents metres de profunditat. Per a baquejar-se.
Íñigo Sáenz de Ugarte, «Jackass en el Congreso», Eldiario.es, 21.05.2019.

dissabte, 8 de juny de 2019

Paraules vives i escrites

Veig que he escrit «xixanta» unes quantes voltes en este bloc. Trobe que això deu ser cosa d'haver anat assimilant la llengua actual i d'anar rentant un poc la normativa i els criteris estilístics. ¿Per què eixa forma no s'ha inclòs en els diccionaris habituals? Cosesde les inèrcies normatives (¿i la pressió del castellà?), per no parlar dels prejudicis sobre la pròpia llengua. Podem trobar l'article «Pronúncies deturpades» d'Eugeni Reig en la xarxa, article que és del 17.01.2011, però que supose que l'autor ja deu haver rentat, encara que només siga mentalment, per a evitar reproduir i transmetre eixa concepció de la llengua general com a objecte «brut, desfigurat o lleig», que és el resultat que dona el verb deturpar.

Una mirada a la documentació permet trobar eixa variant ja al segle XV, cosa que hauria de fer pensar un poc sobre això de les coses que són lletges o boniques: no em sembla raonable que els parlants hagen estat parlant tan lletjament i sistemàticament durant tants segles. Més encara quan tenien el recurs fàcil de parlar «bellament» imitant el castellà sesenta, amb la qual mos voldria concordar eixa concepció normativa que tan sovint cau en el foc fugint de les brases.

De moment, els he demanat als de l'avl que la incloguen en el dnv, perquè no desdiria gens al costat de tantes altres paraules més o menys «bonicotes», però sí que serviria per a no perdre pels descosits dels diccionaris les paraules de l'ús real de la llengua, les paraules d'això que el poeta dia «poble» i seguint el lema d'Escola Valenciana a Rossell: «Som i serem paraula viva».

divendres, 7 de juny de 2019

Arrufant el nas de pallasso

L'advocat Gonzalo Boye repetix en el llibre ...Y ahí lo dejo unes quantes voltes que en un estat democràtic les resolucions judicials són previsibles llegint les normes legals. En canvi, hi ha altres estats, com ara Espanya, en què tenim assimilat de tota la vida —que tingues juís i que els guanyes— que val més no anar als tribunals, precisament perquè la lectura i la comprensió de les normes legals no permet anticipar quina pot ser la sentència.

Supose que, en general, com que no coneixem realment totes les implicacions de les normes i la manera com estan teixides i entrelligades, mos pareix que les sentències poden ser imprevisibles. Vegent en el juí del Tribunal Suprem —i altres casos relacionats com el del pallasso Jordi Pesarrodona, el cas de Marta Carrasco, el d'Adrià Carrasco, etc.—, la pompa, les restriccions tècniques interessades, el règim penitenciari, la submissió retòrica del «con la venia» i altres jerarquitzacions desigualitàries, sembla que tot això és més rellevant —per als fiscals i per als jutges— que els fets i la inexistència de proves de cap delicte.

És fàcil concloure que, si més no, eixe rovell de l'ou de la justícia té greus problemes que mos han de fer arrufar el nas com a societat democràtica. Encara que siga un nas de pallasso.

dijous, 6 de juny de 2019

La violència judicial no és pacífica

Casualment me s'ocorre posar l'episodi tercer del documental España después de la guerra: el franquismo en color. I em va tocar la sintonia, la vibració, els harmònics que ressonaven dels anys xixanta: el juís del franquisme contra els estudiants i els antifranquistes, i més encara contra els vaguistes de les indústries... I l'afusellament de Julián Grimau.

I el fet que el Tribunal Suprem espanyol (el Tribunal Constitucional ja ho féu als anys huitanta, segons l'advocada Maria Vila) avale la continuïtat del règim democràtic no amb el règim democràtic espanyol anterior, sinó amb el colp d'estat franquista de l'any 1936, també provoca unes ressonàncies que grinyolen amb el que hauria de ser una concepció democràtica diferent de la «democràcia orgànica» d'aquell temps.

En color estem vegent de nou desplegats en el Tribunal Suprem espanyol els conceptes franquistes i les idees més esbojarrades sobre la legalitat i la democràcia. Un dels fiscals ha arribat a fer-mos aŀlucinar amb el concepte irònic de «violència pacífica». Una ironia que semblava més aviat una renúncia de la raó.

dimecres, 5 de juny de 2019

Persistència per la igualtat

A pesar de la ponentada que em sembla que està travessant València, me'n vaig a estirar les cames pel riu: 07:38 + 07:06. El desastre de la primera part amb l'aire de cara que em gelava el nas no l'he pogut compensar a la tornada. Tot siga per la salut.

És un poc el cas dels germans Esteve. Acabe de llegir l'entrevista que els fa Núria Cadenes en Vilaweb. Es suposa que fa quatre anys que tenim bon clima lingüístic, però ja hem vist que això s'ha concretat en parafernàlia europeista de Morera com a president de les Corts i empitjorament de la gestió lingüística en les oposicions d'accés del funcionariat a la cambra. Els germans Esteve insistixen i perseveren, i fan molt bé.

La cosa en què cal fixar-se, pel que sembla, és que la Universitat de València ha implantat i mantingut un pla d'equiparació en l'oferta lingüística que tendix a la igualtat entre el valencià i el castellà. Proposen una cosa semblant en forma de llei d'igualtat lingüística, seguint el model d'igualtat que s'aplica en altres discriminacions paregudes (sexual, racial...). El cas és que seria interessant, si no fora que, en fi, tal com ells diuen, hi ha a qui li sona bonico això de la «llatinització» del valencià.

dimarts, 4 de juny de 2019

Diàleg interdepartamental

Almenys per a esta legislatura hem arribat a establir un diàleg interdepartamental en les Corts. Hem establit de manera incipient i consensuada que els parlamentaris valencians tenen dos noms: el nom oficial i el nom parlamentari. La cosa va provocar mareig i debat sense acord la legislatura passada. Enguany, amb persones més dialogants i més voluntat de diàleg i d'arribar a entendre les posicions i necessitats de cada departament, hem avançat pel camí de la fixació de la solució.

Això sol passar, les institucions no són tan sols procediments i normes, sinó sobretot les persones que les conformen. A voltes hi ha persones que arriben a un àmbit de poder i l'utilitzen per a reforçar la seua imatge personal, el concepte que tenen d'elles mateixes. I n'hi ha que a poc a poc abandonen el raonament, perquè conceben el poder real com a imposició i no com a raó i capacitat de convicció.

El cas és que això no hauria de passar en una institució democràtica. Però el fet que mos ho trobem encara és un símptoma que el camí que estem fent és més llarg del que voldríem. La cosa és que a voltes avancem. A voltes, en canvi, en jubilen. I avancem també, amb un poc de sort i amb altres persones que raonen i pacten els acords i fins i tot les discrepàncies

dilluns, 3 de juny de 2019

Carreres per a córrer

Vaig anar dos dimecres seguits a córrer:

  • 22.05.2019: 07:10 + 07:08.
  • 29.05.2019: 07:11 + 07:14.

Pareix com si mantinguera més o menys el ritme, cosa que està bé, però m'he trobat més cansat del que voldria. Hauré de vore si, ara que hi ha més solet, els músculs s'aviven un poc més.

La vida inteŀlectual té un poc d'això, de pràctica i resistència a la frustració de no avançar prou ràpid. Aitana està decebuda amb la carrera de traducció que ha començat enguany i que va triar perquè li agraden les llengües, parlar-les, però per ara no li troba el gust a la traducció. I està un poc angoixada amb el que ha començat a conéixer de l'ensenyament universitari, del professorat sense motivació ni capaç de despertar l'interés per la matèria, dels exàmens que conviden a la confusió i a la repetició mecànica...

L'única cosa que li vam saber dir és que l'educació funciona aixina, malauradament, i que trobarà gent per a tot i en totes les carreres. I que, com que no sap què li agradaria fer de diferent, és ben possible que acabe trobant les persones o la matèria que acaben semblant-li atractius. Tal com mos va passar a mosatros.

diumenge, 2 de juny de 2019

Cita dominical / 550: Harry Tamvakis

Mirant la manera de pensar.
La idea és que, més que estudiar directament els objectes que mos interessen, és més important mirar la manera com es relacionen entre ells.
Harry Tamvakis parlant d'Alexandre Grothendieck, segons Marc Bassets, «La útima ecuación de Alexandre Grothendieck», El País, 12.05.2019.

dissabte, 1 de juny de 2019

Dos «dies» i un «no vaig fer»

La llista dels qui fan el programa A Vivir Que Son Dos Días de la cadena ser, segons la seua pàgina «Quiénes somos», és:

Hòmens
Dones
Javier del Pino
Ángela Quintas
David Broncano
Lourdes Lancho
Juan Tallón
Marisa Toro
James Rhodes
Cristina Pardo
Juanjo Millás
Conchi Cejudo
Oscar López

Bru Rovira

Ramón Lobo

José Martí Gómez

Javier Cansado

Luis Alegre

Jacinto Antón

Manuel Burque

Gervasio Sánchez

Íñigo Domínguez

Rafa Panadero

Mateo Seguí

José María Mena

José María Fernandez Seijo

Pere Estupinyà

Javier Sampedro

Javier Pérez Andújar

Ignatius Farray

Manuel Vilas

Els ho mostre, perquè es suposa que eixe desequilibri en favor dels hòmens en l'elecció de les persones que coŀlaboren en el programa no és casual ni sembla que concorde amb la seua línia editorial.

Assumixc que no faran res per a canviar-ho, perquè em sembla que fa anys que sentim campanes sobre eixe problema —i no cal parlar dels últims 8 de març—, però vegem que els més «convençuts» o «partidaris» de la causa de la igualtat es queden en les paraules. Els fets, com la vida, també són dos «dies» —del verb dir en valencià— i un «no vaig fer».

divendres, 31 de maig de 2019

Un pas més llunt

Les llengües són limitades, més limitades encara des del dia que alguns les van convertir en escuts identitaris i ofensius. Totes les llengües són la mateixa llengua, de la mateixa manera que totes les «races» són la mateixa «raça» (ara que sabem que no existixen les races) i totes les terres són la mateixa terra. Vivim en una bambolla planetària, però la nostra condició i les nostres dimensions humanes mos fan somiar i creure que estem a punt de perdre-mos en l'infinit. Molt sovint mos deixem dur per la temor ressonant d'un buit de desconeiximent que sentim dins nostre. I no sempre sóm capaços d'entendre-ho i d'aprendre que no podrem omplir-lo mai del tot fins a obtindre totes les certeses.

En el diari m'apareixen tres paraules castellanes que em sembla que no havia sentit mai: retrechero, encartar (el diccionari no conté el significat que li dona el diari), albarrada. Trobe que no apareixen en el Quixot. Els límits sempre estan un pas més llunt.

dijous, 30 de maig de 2019

Els desitjos i els drets

La lectura del llibre de Gonzalo Boye ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso resulta un poc massa anecdòtica, però com que resulta que estic enganxat a eixa realitat paral·lela que és el juí del Suprem contra els independentistes, no puc deixar-lo. Tot són viatges amunt i avall, valoracions superficials sobre les reunions, les converses i els caràcters, però poca substància polèmica o de debat democràtic, més enllà del fet que l'autor exposa essencialment el fet que l'estat espanyol encara està fent el camí d'interioritzar els mínims democràtics, eixos mínims que permeten rebutjar una ideologia, però defendre les persones que l'expressen i el seu dret a fer-ho.

Els fiscals, que es suposa que hauria d'esbrinar la veritat dels fets, es veu que per a ells el fet és que estan ofesos en la seua ideologia nacionalista. I eixe fet és superior a la realitat dels drets democràtics. Certament, els drets no són fets, però es suposa que haurien de tindre responsabilitat i capacitat per a distingir els seus desitjos i els drets de tots, però sobretot els dels altres.

dimecres, 29 de maig de 2019

El valor afegit de les barreres

El Síndic de Greuges valencià em tramet un informe d'una denominació d'origen valenciana d'oli. Es comprometen a resoldre l'absència d'ús del valencià, després d'excusar-se en el fet que s'havien centrat lingüísticament en evitar les «barreres lingüístiques» per als visitants de fora del País Valencià.

Li responc al síndic:

Vos agraïxc la gestió i espere que la bona predisposició mostrada per la DOP es confirme amb una gestió lingüística més correcta del seu web. Això sí, lamente que la DOP considere que la llengua siga una barrera en lloc d'un ingredient cultural que es podria considerar un valor afegit del producte que elaboren. Moltes gràcies.

Espere que complixquen. I després diuen que la democràcia que tenim funciona: ¡i tant que funciona!, però ¡perquè una parella de bous espenta amb les banyes! Alguns voldríem anar ja amb mitjans eficients i no contaminants, aprofitant que estem en el segle xxi, però hi ha qui encara està arribant ara a trobar el moment d'eliminar dret de cuixa o el tantúndem.

dimarts, 28 de maig de 2019

Noms i cognoms ben posats

En l'administració pública els funcionaris haurien de tindre interés en treballar bé, complint les seues funcions correctament, amb professionalitat. N'haurien de tindre, fins i tot més que els dirigents polítics que passen per les administracions, més que el caps funcionarials sotmesos a decisions polítiques. Però és difícil mantindre eixe interés i eixa dedicació quan t'enfrontes a caps funcionarials que atenen servilment els desitjos d'alguns polítics o, més greu, quan servixen els seus propis interessos personals aprofitant la desídia o la poca professionalitat dels càrrecs públics despreocupats del funcionament, la funció i la gestió de l'administració pública.

Dit això, que és un preàmbul genèric sabut, he de constatar que mos està costant més del que pensàvem confegir una llista amb uns noms rigorosos, reals i correctes dels polítics i polítiques elegits per a la desena legislatura de les Corts Valencianes. Arriba a ser un mareig aclarir si algú que fa anys i panys que firma documents d'una manera vol realment escriure ara el seu nom i cognoms sense accents, amb accents en valencià, en castellà, amb cognoms composts junts o separats, amb àlies, unes voltes aixina, unes voltes aixana...

No sé per què els polítics no han transmés als seus equips i als qui fan eixes tasques administratives que s'ha de treballar amb rigor, amb implicació, amb interés per complir els deures i per fer la faena ben feta. En canvi, hi ha grups parlamentaris que envien llistes amb suposats noms certs i fiables, però veus que el nom del diputat de la llista no coincidix amb el seu nom en la firma... Si comencem aixina, la resta no podem confiar que resulte massa fiable.