dilluns, 12 de novembre de 2018

Tràmits habituals

Els bons costums no s'han de perdre: dos queixes al síndic de greuges m'ha tocat enviar hui. Com que ho posen fàcil —el motiu i el procediment—, doncs, no perc l'hàbit. I no diries mai quines són les administracions públiques que infringixen les seues obligacions i els drets dels ciutadans: sí, una conselleria i una entitat pública que agrupa diversos ajuntaments. Fan els webs i, com si fóra una maledicció, no recorden mai que els han de fer per a tots els valencians, no tant per a excloure'n per motiu de llengua. Els dirigents d'institucions i administracions valencians són aixina: els agrada legislar però no els agrada complir les normes. Un poc com els costums dels estats autoritaris de sempre. I sort que podem protestar encara que els moleste.

diumenge, 11 de novembre de 2018

Cita dominical / 520: Carolin Emcke

Mirant la democràcia dels fets.
Hem de pensar que els valors democràtics de llibertat i solidaritat, d'igualtat i pluralitat no tan sols han de ser afirmats i promesos, sinó que també han de ser perceptibles.
Carolin Emcke, «Indivisibles» / «Allemagne : contre l'extrême-droite, nous sommes "indivisibles"», El País, 27.10.2018 / Libération,, 28.10.2018.

dissabte, 10 de novembre de 2018

Les pràctiques que cal practicar i les que no

Vegent el Faqs de hui, escoltant Ramon Piqué i Martxelo Otamendi, m'entristixc, però no puc evitar haver-ho d'assumir: l'antic jutge Baltasar Garzón va ser còmplice amb el seu silenci com a jutge dels abusos i tortures contra els ciutadans d'un estat democràtic. I no sembla que les iniciatives públiques que està duguent avant siguen mogudes pel desig de reparar el mal causat. Si més no, em sembla que no ho ha dit mai públicament.

Espanya s'està convertint en un estat que és democràtic per alguns motius de pes, però amb greus mancances també en un aspecte tan fonamental de la vida en societat. S'està convertint en un estat que accepta els incompliments de la separació de poders, un estat en què hi ha jutges que no perseguixen els crims —fins i tot se'ls inventen, com està passant en el cas del procés independentista català— i on hi ha elits polítiques, econòmiques, jurídiques i forces policials armades dirigides per a mantindre l'aparell ideològic i l'estructura social que beneficia les elits de l'estat i no tant per a protegir els drets dels ciutadans d'un estat democràtic.

Per sort, hi ha gent per a tot, també per a reparar o per a intentar fer les coses correctament. Com ara José Luis Peñas o intentant que les bones pràctiques siguen eficaces i no tan sols decoratives. Ser coherent amb la raó democràtica també costa un preu.

divendres, 9 de novembre de 2018

Massa evidentment malvat

És fantàstic, passen els anys, la cinquantena inclús, i encara volem creure que les estupideses banals, les malvestats més feridores, les agressions físiques i ideològiques més absurdes que patim o que veiem que fan patir, són errors que es poden corregir amb un poc de reflexió, diàleg i pacte.

Estadísticament deu ser possible, perquè em sembla que l'atzar ho hauria de permetre. El cas serà que l'atzar no hi tinga res a vore. Han mort la filla d'una diputada mexicana, li han buidat un ull a un ciutadà català per votar en referèndum simbòlic d'independització fictícia d'Espanya, em ve al cap el film Missing (1982) de Costa-Gavras, que no em va agradar la primera volta que la vaig vore, quan era massa jove i tot allò em va semblar massa evidentment malvat...

dijous, 8 de novembre de 2018

L'apostrofació de l'Iran


El paràgraf 4.1.1. de l'ortografia de l'IEC indica que és l'apòstrof i l'ús que han previst en català per a eixe signe. Tanmateix, a continuació, en lloc d'enunciar regles clares i simples, trobem un rosari de regles i excepcions que desmentixen l'enunciat general del paràgraf inicial. Em sembla que això impedix vore el bosc d'excepcions que es va creant i facilita que vaja creixent eixa vegetació. Segurament arribarà el dia que haurem de tornar a fer una aclarida, com en el cas dels accents diacrítics (o en el «l'anormalitat» i companyia). Mentrestant, els tècnics lingüístics podem estar agraïts de vore tants arbres en el bosc.

Una excepció en què no havia caigut jo fins ara és eixa de la no-apostrofació dels símbols. Ni m'havia passat pel cap que els símbols no s'hagueren de «llegir» amb el nom de l'element que representen. Ei, començant per les xifres (romanes, aràbigues...). Per això, jo haguera preferit que s'escriviren tal com es pronuncien: «l'Au» (és a dir, «l'or»), però «la Ag» (és a dir, «la plata»). Llevat que vullgam ser clars del tot i escrigam: «el símbol Ag representa...».

És a dir, seria més simple que els símbols, tal com el m («metre»), el s («segon») o l' («l'euro») foren tractats d'acord amb el criteri general d'apostrofació. Aixina mos estalviaríem les excepcions pel que fa als símbols numèrics («l'11») i els posteriors del mateix punt de la gramàtica (4.1.2.f).

En fi, a la vista de les excepcions poc motivades que es practiquen en català, espere que arribe l'aclarida que mos deixe el camp un poc menys digam-ho aixina, per fer la gracieta delirant: ¿caldria escriure també «del Iran»?*

* 😌 La gracieta és amb la nova proposta de no-apostrofació que fa l'institut: «La Haia» en lloc de «L'Haia», no fóra cas que ho poguérem confondre ¡amb Laia!


dimecres, 7 de novembre de 2018

Contumaç i impenitent

El company Jordi Palou, que entre altres activitats duia avant la d'elaborar l'InfoMigjorn, diu que s'ho deixa, que si algú se'n vol fer càrrec. No sé si haurà trobat relleu, cosa difícil en una activitat que em sembla que tenia molta faena i cap remuneració. Em costa fer-ho, però cal anar comprovant regularment els enllaços als webs de la xarxa, perquè no és tant que canvien de lloc, sinó que deixen de funcionar o que desapareixen.

Tenint en compte el context i el material amb què treballem, estem envoltats d'estats glotòfags i, en conseqüència, tenim una llengua sotmesa a uns drets i uns usos lingüístics crepusculars, no és estrany que el marejol de l'espai cibernètic estiga sotmés a les mateixes tendències lingüístiques actuals vigents en la societat.

Algú continuarà movent la pedra cap amunt, però sabem que totes han de caure i, per tant, no podem esperar que puge a soles si no en som prou per a tirar-la cap amunt. Hui estic convençut que el mite de Sísif té una bona explicació. Trobe que cal ser molt contumaç i impenitent per a ser evitern.

Sort que he eixit a córrer amb el poc de solet que fea: 07:11 + 07:04.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Rèplica plaent i pesarosa

Amb mala gana, m'obligue a replicar davant una resposta d'un funcionari de la Diputació de València que, segur que sense ni adonar-se'n, no tan sols és incorrecta sinó que conté bona cosa del vici de barrejar la prepotència i la falsa innocència. Sempre pense que el síndic, que es suposa que tan clars té els nostres drets, hauria de respondre d'ofici, sense esperar que la víctima li diguera si realment es veu, a més de discriminada, vexada o ofesa. Perquè, en últim terme, l'incompliment és clar i manifest. Per tant acabes pensant que les rèpliques a què et conviden deuen ser propostes d'exaltació anímica. M'hi llance, respectuosament i amb un plaer mesurat i pesarós que m'incomoda.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Revoltes expressives

Intente respondre a un dels clàssics dubtes sobre paraules i expressions en català: la preocupació per la genuïnitat. En este cas, respecte a l'expressió «no tindre volta de fulla» (vegeu la fitxa).

L'etimologia de les paraules, les dites i les locucions sovint fa revoltes per llengües diferents. En este cas, la documentació que he localitzat fins ara fa pensar que volta de fulla és traducció de vuelta de hoja, perquè a mitjan segle XIX es veu que es va idear eixa expressió en castellà i en català la documentem a principi del segle XX.

En tot cas, la paraula volta de fulla ha adquirit un significat en l'expressió «no tindre volta de fulla» (o «de full») i és una expressió que no em sembla que presente cap problema en català. Cert que dubtem que siga una adaptació d'una expressió existent en una altra llengua. Bé, això no li lleva utilitat ni això em sembla que siga cap entrebanc, tenint en compte el temps que fa que s'utilitza i el grau d'ús que ha aconseguit.

Les etimologies mostren molts casos de paraules o expressions que adoptem i adaptem d'altres llengües i que mos són ben útils. I moltes expressions que podem sospitar que no s'han originat en català. Al cap i a la fi, «clar com l'aigua», es documenta abans en castellà; «anar a missa» també es diu en castellà; «posar les mans al foc» podria ser més antiga en alguna altra llengua, com ara en francés...

Obrint a l'atzar qualsevol diccionari de francés, castellà o portugués, trobarem paraules i expressions que no sabem interpretar etimològicament perquè s'han creat i recreat a base de confusions i reinterpretacions entre els parlants de llengües i llocs diversos, i això no ha impedit que n'hajam «adoptat» les «adaptacions» corresponents. No crec que siga útil pretendre rebutjar la torre d'ivori, el fet xutar, (o de xutar-se), això que podem dir sobre arriscar-se i cremar les naus, o que mos hagen de traure les castanyes del foc. Això sí que no tindria solta ni volta, expressió que tampoc no sé d'on ve ni com s'ha format, però que fa paper.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Cita dominical / 519: Europa Press

Mirant les misèries legislatives.
El Reial decret 6/2015, de 30 d'octubre, de la Llei de trànsit, en l'article 56, especifica que «les indicacions escrites dels senyals s'expressaran, almenys, en la llengua oficial de l'Estat».
Europa Press, «El sindicat de policies i bombers denuncia l'Ajuntament de Xirivella per retolar "únicament" en valencià», Diari La Veu, 03.11.2018.

dissabte, 3 de novembre de 2018

Polèmiques ofegoses

Intervinc en una polèmica en un got d'aigua (Calpe/ Esteve), on podem acabar ofegats, atés el nostre nivell natatori pel que fa a estes coses al País Valencià. Sort que tinc llibres (i articles d'Abelard Saragossà: sobre les paraules compostes i sobre els usos i naturalesa de ben) que m'interessen entre mans.

I tot això esperant que, tard o d'hora, es faça la llum i els jutges espanyols aclarixquen si és compatible ser just i espanyol. I en este cas, no sé si el got és d'aigua o d'algun dissolvent diferent.

divendres, 2 de novembre de 2018

Llibertats ofensives

Els pardalets cacen insectes entre les fulles de la parra americana. A la parra li costa perdre les fulles enguany. Es veu que encara no fa prou de fred. Són teuladins quasi tots, femelles, però n'hi ha un diferent, més fosc i amb un toc clar en les ales. Els teuladins fan perquè fuja.

Sembla que vaja concloure la faula, però no, ni em torcaré els mocs en cap bandera ni em cagaré en déu i en l'hòstia —expressió tradicional de la Vall— ni diré que qui parla d'Espanya, t'enganya... La llibertat d'expressió ha de ser ofensiva i malsonant per a algú, si no, és «repressió expressiva». Hi ha qui es manifesta reclamant la mort d'Asia Bibi al Pakistan.

Estem esperant el tuit dels guàrdies civils o dels tertulians que creuen que va fer una cosa molt greu i que si no et portes bé has de patir les conseqüències. Un any de presó provisional, que et tallen la mà, que et lapiden... La fe demana sacrificis. La democràcia no és per a devots.

dijous, 1 de novembre de 2018

Tots els llocs

El calendari m'indica l'«All Saints' Day», però hui no espere visitar ni que em visite cap sant. No tinc cap programació més que fer festa i aprofitar un poc el solet i la sensació tèrmica superior als 18 graus en València. Torque un poc la pols. I després d'haver visitat les biblioteques imagines per Manguel, faig la visita de les llibreries que ha recorregut Jorge Carrión. Sense moure'm, que m'ho conten, ja que no podem viure en tots els llocs. Supose que per a això es van fer els llibres, per a que algú puga anar a tot arreu sense haver d'anar enlloc realment.

«Realment», dic, tot i que és sempre una referència imaginada.

dimecres, 31 d’octubre de 2018

Viro a folha

Pareix que el desenterrament del franquisme no té volta de fulla, però amb tots els ets i els uts, ja que pareix que hi ha qui està disposat a confirmar que això del «règim del 1978» encara era un eufemisme per a referir-se, emulant Bismarck, a la continuació del franquisme per altres mitjans.

Sobre això de la volta de fulla (o de full), que pareix que a algú l’esmussa, m'entretinc documentant-la, veig que no és massa antiga en castellà (cap a mitjan del xix), i que en català, on pareix que és un poc més moderna, té precedents d'ús ben iŀlustres (particularment, Albert Hauf té prou afició a utilitzar-la per escrit), a més de ser d'ús general i corrent. En fi, viro a folha.

dimarts, 30 d’octubre de 2018

La recàrrega

Ahir vaig canviar la bateria de l'aixeta del bany. No recorde quants anys fa que la vam posar. Sort que la que tenia de recanvi indicava «best before 2025». Contra el que és habitual en esta casa, tenia encara marge de temps per davant. Ara cal que m'enrecorde d'encomanar-ne una altra cap al 2020, perquè això de les aixetes electròniques va molt bé, però segur que encara aniria millor si la bateria no s'acabara tant de colp i anara avisant. El dia que et quedes sense aigua en l'aixeta del vàter descobrixes com és d'útil eixa aixeta. Una cosa com quan tens un malet en el menovell, que pareix que no el gastes per a res, però resulta que tots els colps van a parar allí.

Ara vorem si en això de l'activitat sindical de les Corts s'esdevé una cosa semblant i tot el que semblava inútil i carregós mo se fa imprescindible en la nova etapa, en què actuarem a peu d'obra, fora de l'òrgan de representació. Com en el cas de l'aixeta, tenim uns quant anys per davant per a encomanar bateries. Si més no, per a recarregar-les.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Alleujament quadriennal

Em desprenc finalment hui d'una càrrega quadriennal: hui hem fet les eleccions sindicals en les Corts. Segur que n'arreplegue alguna altra, ara que estic deixant arrere el constipat de la setmana passada. Els membres que hem compost la secció de l'stas hem de tornar a traçar les línies de la nostra activitat reivindicativa i fins i tot de la nostra presència en la tasca reivindicativa laboral i professional de la institució. Això sí, ara intentarem fer-ho al marge de les pressions i vaivens orgànics que implicaven la participació en el Consell de Personal, un òrgan de participació concebut per mantindre'l en la dependència d'un consens estèril i per a que no puga anar més enllà d'una influència manipulable.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Cita dominical / 518: Tom Wolfe

Mirant la parla del llenguatge.
La parla és fabricada per l'home. És un artefacte... i explica el poder de l'home sobre totes les altres criatures d'una manera que l'Evolució per ella mateixa no pot ni començar a explicar.
Tom Wolfe, El regne del llenguatge, segons la traducció d'Ernest Riera.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Familiaritat necrològica

Els cementeris, institucions que hauríem de mantindre com document de memòria estètica funerària i com a font de trames gòtiques o romàntiques —i només per a això—, fan que les passetjades adquirixquen un caràcter etnològic i lingüístic per acumulació: Nogueserola, Noverges, Estarlich, Esterlich, Pichastor, Queremon, Llinares, Badia, Casanova, Ibor, Esquefa, Alapiedra, Lapiedra, Egea, Margaix, Margais, Baldoví, Baldobí, Cucó, Company, Còrdova, Peris, Úbeda, Esquefa, Magraner, Llopis, Estarelles, Moleres... Amb eixa acumulació genètica segurament podreu endevinar de quin poble o contornada es tracta.

Quant a les làpides, una llàstima eixes modes de temporada que fan que siguen grises o negres... I interessant la moda que fa que les inscripcions siguen en valencià, com si fóra la cosa més normal del món..., per a la posteritat. M'agraden les de marbre blanc. N'hi ha una, Estarlich, dels anys cinquanta, si no ho recorde malament, que diria d'inspiració grega clàssica.

divendres, 26 d’octubre de 2018

Amb tres clics

La tecnologia millora a grans passes i sense destorb, però no mos fa millors. Amb un poc de sort, mos fa més eficaços, però tant per a les virtuts com per als defectes. Si actuem de manera mesquina o estúpida, no ho resoldrem amb tres clics de saviesa.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Naps i bacores

Quan vaig sentir l'alcalde de València (m'esmussa més sentir que ho pronuncien amb e oberta; una cosa com si digueren *Dènia, *Novetlé, *l'Ènova...), Joan Ribó, parlant amb les falleres majors de les falles de la ciutat em va passar pel cap el masclisme intrínsec d'eixe acte de s'estava produint. I hui m'havia alegrat de matí quan he sabut que la Falla Borrull-Socors havien pensat una cosa semblant i proposaven que també hi poguera haver un «faller major».

Eixa falla deu ser menuda i plena d'originalitat. La falla de l'any passat en va ser una bona mostra. En canvi, el reglament faller amenaça que això no serà possible, a pesar que la redacció dona alguna opció per a innovar fins que es canvie el reglament: «La fallera major serà l'única dona que...» Bé, l'única dona, però això no impedix que siga l'única «persona», si entenem les coses amb un poc de lògica.

En fi, caldrà esperar que l'arbre del temps madure (o maure) eixos fruits. (Anava a dir «bacores», però m'haguera quedat massa tòpicament faller.)

dimecres, 24 d’octubre de 2018

No ho preguntes

«No els diré res, no vullc problemes, que ja saps com són d'animals i com es posen quan els dius que haurien de corregir algun error. Preferixc evitar-me eixos maldecaps»... Una mostra del sindicalisme formal dels «bencaiguts» d'una institució que hauria de facilitar i fomentar la democràcia, com ara les Corts valencianes.

Una foguera en la plaça pública «sempre» és senyal d'una festa. ¿Què s'hi crema? No ho preguntes.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Fosa final

Casualment, innocentment, sense premeditació, arribarà el dia que les nostres vides s'assemblaran a les sèries de televisió. Però no les recordarem i mos pareixerà que són guions originals que no sabem mai com s'acaben. Llevat de la fosa en negre final.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Píndoles sense principis

La consellera Ana Barceló confia en l'oficina de drets lingüístics per a resoldre la discriminació d'alguns pacients de la sanitat valencianaper pretendre no ser obligats a parlar en castellà. ¿Com deu ser això de no haver de sentir-se discriminat per cap motiu injust? Em mire a l'espill i tinc sort de saber-ho. El sexe, l'edat, la forma del nas, el color dels cabells, de la pell, les pigues, l'alçada, el pes, anar a peu, mirar als ulls... En diuen empatia, però no la recepten. No en venen a les farmàcies.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Cita dominical / 517: Jaume Corbera Pou

Mirant la faena de ser fidel als drets lingüístic.
Fidel a la llengua catalana fins al final, el novembre de l’any anterior havia anat a Andorra a fer testament, per a poder-lo fer en català.
Jaume Corbera Pou, «Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans», Pompeu Fabra: llengua, civisme, país (coord.: Lluís Duran i Jordi Manent).

dissabte, 20 d’octubre de 2018

L'evidència conseqüent

Diu Carme Miquel en el Plaerdemavida que hem vist hui en À Punt que, durant la seua experiència com a mestra durant el franquisme, va aconseguir conformar un grup de mestres preocupats per proporcionar continguts i no doctrina. Això va generar un grup de mestres en què les classes i les experiències eren molt positives i diferents. I també va provocar l'hostilitat de molts mestres, perquè eixa proposta diferent els fea quedar en evidència.

La coherència, més encara a l'hora de mantindre principis democràtics, coŀlaboratius, de valoració de la capacitat i el mèrit, de rebuig de la imposició desraonada, arbitrària i autoritària, té eixa part negativa, l'hostilitat conseqüent de l'evidència desemmascarada.

divendres, 19 d’octubre de 2018

Resurrecció pendent

La segona de Mahler insinua que podem «renàixer» o, si més no, un reviscolament, una «resurrecció». És música, però et deixa esperant que, a l'eixida del Palau de la Música de València, s'haja fet de dia a pesar que és de nit i vol ploure. La tenim pendent, la resurrecció, però mos n'han avançat com sonarà eixe dia.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Al canyaret si no muden el cantet

Descobrixc en un article de Jaume Corbera Pou («Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans») l'expressió «canviar de cantet». Veig que està més documentada per escrit la versió «mudar de cantet» i que també hi ha la versió «fer un altre cantet». La cosa és canviar de parer o ser contradictori. No està malament com versió suau per a unes actituds que no solen ser preses pacíficament ni amb massa bona voluntat.

Al capdavall, si mos digueren que els gestors de l'administració de les Corts han «mudat de cantet» i accepten raonar sobre la reclassificació dels llocs que necessiten una revisió en la relació de llocs de treball, doncs, seria ben agradable eixe canvi d'actitud, més encara acompanyat d'eixa manera d'expressar-ho. Per no parlar de la justícia espanyola i els presos polítics, on esperem més un canyaret que un canvi de cantet.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Sense paraigües no plou

Els problemes mal gestionats poden convertir-se en conflictes; ben gestionats, poden ser una oportunitat per a millorar la gestió de l'administració. Es fàcil endevinar cap a on tiraran la indolència i la desídia polítiques i administratives. ¡I com els agraden les faŀlàcies!: «Si és funció vostra, ho feu; si ho feu, és funció vostra». He eixit de casa sense paraigües, per tant, no plovia.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Desinformació i desmemòria

Tal com clamava el mateix Jordi Cuixart, hi ha «sedicions» falses, però imprescindibles. Ha passat un any de sedició permanent i necessària contra els poders autoritaris que es coven al caliu de les institucions que hem heretat del franquisme. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han passat un any a la presó, lligats i tancats per les teranyines ideològiques de l'estat, un estat infidel a la democràcia, un estat ansiós de fer realitat somnis espanyolistes, patrioters i autoritaris, en reacció contra una pàtria incipient i maldestra en forma de república catalana.

Continuen sense saber ploure i no sabem qui mos «rescabalarà dels —meus, nostres, seus, de Raimon, dels Jordis, de tots— anys de desinformació i desmemòria».

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Mirada fita a terra

Entre sessió sobre elaboració de diccionaris, després de tot el matí assegut davant de la pantalla i eixir a ventilar-me un poc les idees, trie deixar per a millor ocasió els diccionaris. Pel riu, les xiques solen mirar a terra i els xics solen mirar de fit a fit. De tot n'hi ha, embolica sempre amb una sensació repartida de temor i tristesa.

Vaig al trot, amb l'aire que queda del Leslie: 07:29 + 07:12 + 07:27 + 07:17.