Biaixos laborals

Memòria selectiva, biaix cognitiu... La presència en el lloc de treball assentat en la cadira és més rellevant per a alguns que la qualitat i l'efectivitat de la faena.

Memòria selectiva, biaix cognitiu... Oblides la poca il·luminació, la falta de ventilació, el retard en els processos de millora professional, la degradació del mobiliari, l'incompliment de les regulacions laborals, el menyspreu per la qualitat de la faena, el menyspreu per la negociació sindical..., però tens una fixació pel presencialisme i perquè els teus subordinats complixquen l'horari assentats en la cadira, encara que hagen avançat la faena millorant els procediments o inclús venint més prompte, encara que complixquen l'horari general. No, això no és rellevant, han d'estar lligats a la taula del despatx, complint l'horari de «presència obligatòria», perquè el fet més rellevant per a tu és la presència, estar allí i que et vegen, i té igual què faces i com ho faces. Estàs allí.

Efectivament, complint els horaris, algun dia arribarà la gestió democràtica de l'administració, però serà per casualitat.

Tan amablement

Com que no parlem massa entre mosatros —pel motiu que siga, no volem fussar per ahí, ¿oi?— podem provar a parlar —o a escriure-mos— amb l'algoritme informàtic, que sempre saluda i felicita tan amablement. I si un dia et fa recomanacions interessants per a resoldre els teus problemes personals i socials, com ara odiar els que són com tu —amb qui has de compartir la voluntat de justícia i equitat— i afalagar els rics —que imposen la seua voluntat i et deixen sense justícia i amb iniquitat—, ja que ho demana una entitat imaginària que tant mos vol i atén, i si damunt mos va bé per a no haver de sentir sorieries i insídies, ¿què farem?

Socialització cap arrere

Estan preocupats per l'accés dels adolescents a les xarxes socials, però no pareix que hi haja cap novetat realment: ara són les xarxes socials com abans eren tantes atres coses —els còmics, els futbolins, les drogues, els conjunts musicals dels peluts, els escacs...— amb què mos socialitzem sempre al caire de l'abisme.

I amb un poc de sort, sobrevivim, i mos preocupem per si sobreviuran els adolescents actuals en el món que han deixat els antics adolescents ara adults que van sobreviure i n'han fet de tots colors.

Deuen haver passat sis mesos i m'arriba el nou número de la revista Mètode. Recorde aleshores que a penes he començat a fullejar l'anterior. Les hores no s'estiren tant com voldríem alguns, els que tenim costum d'encantar-mos amb una mosca que passa... I quan ha passat, ja no sabem què estàvem fent i hem pensat un projecte nou, completar-ne un de vell o entretindre-mos abans qualsevol andròmina o problema amb què topem pel camí que va deixant l'adolescència ja molt arrere.

Falla la primera intervenció

Pel que sembla, un sector ample de valencians —d'eixos que formem el goi de per ací— tornem a buscar un referent polític que mos permeta sentir-mos atrets per a coŀlocar la confiança electoral en una casella o atra. Diu que ha vingut Gabriel Rufián de gira per ací i que l'habitual repercussió mediàtica de les seues intervencions en el parlament i en la televisió espanyoles ha atret persones curioses i interessades pel personatge. També unes quantes atretes a la contra i que han considerat que havien de fer manifestació de rebuig, per a que quedara clar de què va el nacionalisme.

En qualsevol cas, Empar Pellisser («Tot està per fer...», dlvpv, 30.01.2026) 🔗 resumix alguna cosa que està fallant ara mateix:

De sobte, amb la primera intervenció, alguna cosa es torç. Què ha passat? Els somriures de més de tres-centes persones s’esvaeixen de cop. Fa un moment els caps miraven il·lusionats els ponents valencians que amb les seues paraules ens obririen un camí nou. Ara eixos caps miren tots a terra, alhora. NO pot ser. Hui no, que tenim convidats. Però el missatge que aporta ERPV no pot ser més poc adequat, incoherent i frustrant. No era el que volíem. No hi ha il·lusió, no hi ha encoratjament, no hi ha política.

Cita dominical / 898: Joan Burdeus Soler

Només hi ha democràcia quan una nació té un model econòmic basat en la producció de tecnologies estratègiques i, a més a més, el poble s’organitza en sindicats, associacions civils i partits polítics que defensen els interessos d’aquesta majoria productiva contra l’extracció de les elits i d’altres nacions rivals.

Joan Burdeus Soler, «No és Trump, estúpid!», Núvol, 20.01.2026. 🔗

La foto del sàbat / 287

Teula de ventilació.

Manualitats

El dia que hi ha manualitats casolanes a fer —bricolatge, com es sol dir— fàcilment acabe baldat. Pot ser cosa de mobiliari, de penjar quadres, d'ordenar estants, d'aixetes, d'endolls, de desaigües, de cables i canaletes, o inclús coses de testos, terra i plantetes... Això que penses que t'estaràs una horetes i te se passa el matí volant, és hora de dinar i, en realitat, més que gana, tens ganes de pegar una bona dormida.

Per sort ha fet bon dia, a pesar de l'aire. A pesar del cansament, he vist els tenistes de l'Open d'Austràlia i, vaja, el meu cansament ha tingut més trellat encara que menys recompensa. Aixina va el món: els humans apreciem més l'espectacle, l'entreteniment, l'enlluernament. Que ixca l'aigua de l'aixeta —un invent tan socialitzat que no sé com l'ultradreta [sic] no ho considera «comunista»— no rep l'aplaudiment que realment mereixeria.

Placebo polític

A pesar que estem acostumats a sentir descripcions més o menys carregades d'exaltacions sentimentals, no és ben bé aixina que es resolen les complicacions. Podem enumerar-les, descriure-les, detallar-les per a sentir-mos implicats, afectats, solidaris, però cal també proposar i posar en marxa polítiques i actuacions concretes per a atenuar o resoldre els problemes. A continuació cal avaluar els resultats, revisar els procediments i anar fent-hi millores.

El mal és que estem tan acostumats a escoltar les descripcions més o menys carregades d'exaltacions sentimentals que tant mos alleugen que en tenim prou amb el placebo polític que mos regalen amb la papereta.

Esperant el míssil

A través de la premsa podem tindre la sensació que encara hi ha rastre dels poders i contrapoders a l'estat espanyol, dels mecanismes de fiscalització, control i limitació dels poders. Si s'articulen o no d'una manera adequada, deu dependre l'esperança de democràcia que cada u tinga com a iŀlusió.

Per tant, entenc que, a pesar del que mos arriba pels mitjans, als eua s'han de posar en marxa els mecanismes per a atenuar les malvestats de les desviacions autoritàries del poder democràtic. També és una esperança que espere que es concrete en dimissions i en el processament judicial de la colla que ha segrestat i alienat el funcionament de l'administració pública en aquell país i pels voltants, amb víctimes mortals arreu del món.

Tot esperant el míssil, podríem parafrasejar Beckett —o Godot.

Professions de fe

Acabe el Papers de sociolingüística de Lluís Vicent Aracil Boned i, tal com explica ara en la ràdio Borja Barragué —entrevistat per Aimar Bretos en la Cadena ser— en algun moment es van condensar totes les confusions entre causes i conseqüències, entre objectius i mitjans, entre idolatrar i reflexionar...

Tinc la sensació que em van exposar un ídol: davant la revelació salvífica i amb uns quants catecismes per a resar seguint el dogma, molts dels qui pretenen «salvar la llengua» van oblidar que, en primer lloc, s'ha d'alliberar els parlants, que són els qui fan la llengua.

Tinc quimera que, si l'han llegit, una relectura d'este llibre reorientaria algunes professions de fe. O les entossudiria, ves a saber. A vo com ho aclarix Calaforra. 🔗

Les provisions

La mort del cantant i guitarrista Remigi Palmero Ruà 🔗 em sorprén, perquè fea temps que no en sabia res. Toca posar l'únic disc seu que tinc, Provisions, comprat l'any que va eixir, 1987, quan encara això dels vinils era la norma. Crec que només el coneixia de nom en aquell moment, però sobretot em va cridar l'atenció més encara la fotografia de l'àlbum. I es va convertir en un clàssic de les cançons que de tant en tant encara em puc posar a xiular, encara que no entenga massa el sentit o el trellat d'algunes lletres. Eren provisions per al futur.

Cita dominical / 897: Emma Zafón García

El que més em fascina no és que tot això haja passat davant dels nostres ulls. El que més em fascina és que tantes persones d’esquerres, en lloc d’estar emprenyades per aquesta presa de pèl i per aquesta oportunitat perduda, es dediquen a negar les evidències i a enaltir, com si foren un ramat de borregos, un règim que no ha funcionat bé.

Emma Zafón García, «¡Que viva Nicolás Maduro!», Núvol, 14.01.2026. 🔗

La foto del sàbat / 286

Un matí a la plaça de Patraix.

Confitura conversacional

En un restaurant, la cambrera argentina mos comenta que podem continuar parlant en valencià, que mos entén, però que no el parla. De fet, acaba diguent algunes coses en valencià, i mos confita el comiat amb un «moltes gràcies».

En canvi, en un atre restaurant, la cambrera castellana de no sé on —no mos ho diu i no li ho preguntem per no esquadrinyar— mos entén perfectament, mos parla en castellà i no diu res en valencià, però en una taula de la vora parla en anglés. A poc a poc, si anem insistint a parlar-li en valencià, estic segur que farà com l'argentina de l'atre local. Apendre a parlar les llengües és cosa de rutina i d'agarrar-s'ho amb humor.

Mentrestant, per compensar que no dirà res en valencià —segons intuïx Takse—, mos destaca els productes «locals» que inclouen en algun pla, com ara la confitura molt aconseguida de ravanell que corona unes postres —ella en diu rabaniza.

De natural

L'adjectiu natural apareix en el diccionari 🔗 amb algunes accepcions que tenen variacions significatives (per a això són les accepcions, supose). Però diria que en falta una: 'cosa bona i indiscutible'. Molt sovint és un comodí argumental que sol aconseguir l'efecte de la pedra filosofal. I no cal dir res més, m'ix aixina de natural.

Refent l'ensomni

Refent l'ínici tan bell i tan colpidor d'A tale of two cities de Dickens, 🔗 són els millors temps, són els pitjors temps, l’era dels sabuts, l’era dels estúpids, l’època dels creients, l’època dels incrèduls, l’hora de la claror, l’hora de la fosca, la primavera de la iŀlusió, l’hivern del desencant, tot ho teníem davant, no teníem res davant, tots havíem d'anar cap al cel, anàvem de cap a l’infern... Els temps de la «magalomania».

Espere que es confirme que les mostres de prepotència i tirania dels dirigent de l'antiga potència política americana siguen l'anunci de la decadència d'una ideologia nociva que ha acabat de rebentar un ensomni de manera tan faŀlaç que n'ha fet un malson.

Desequilibri estilístic

No sé com deu ser realment la prosa de Vasco Pratolini, perquè només he llegit Metello en la versió traduïda per Maria Aurèlia Capmany. Com que suposadament és una de les grans obres de l'autor i, vaja, no m'ha acabat de xocar quant a la redacció, tant pel llenguatge escollit com pel ritme, l'estructura de les oracions, els entrebancs sintàctics i semàntics, doncs, pense que deu ser cosa de la traducció, que ja té uns quants anys —com jo, vaja. No m'estranyaria que llegir la versió original transmeta unes sensacions ben diferents de les que he tingut en molts passatges de l'obra: una expressió sense equilibri que no em deixava entrar del tot en el text.

Més avant, quan acabe Les misérables de Victor Hugo, voré si continue amb Lo scialo, 🔗 que és la següent de la trilogia Un storia italiana. ¡O m'espere a vore la minisèrie!

Tinta amb endoll

Llevat que trobe una solució millor —o l'algoritme informàtic me'n proporcione una—, utilitze l'Onyx Boox 10.3 Note com a aparell de ràdio per internet amb el programeta VRadio. Amb les limitacions actuals del meu aparell de tinta electrònica, pareix que va més fi que el Radio Garden que use en el mòbil. La idea és escoltar France Culture, Jazz Radio Classic Jazz i variacions sobre el tema.

Les limitacions de la tauleta deuen vindre de la bateria, perquè per a funcionar sense penjar-se necessita estar endollà. No crec que em pegue per canviar-li la bateria, espere trobar recursos per a poder continuar utilitzant-la en lloc d'haver de malbaratar-ne seguint el corrent mercantilista depredador i contaminant que incentiva el recanvi constant. Ja sé que les satisfaccions que prometen les versions actuals de les tauletes es neularan amb les primeres pluges.

Cita dominical / 896: Paco González

El concepte de parc natural com a espai imposat per polítiques verdes de l'Europa i de l'estat, vist com uns terrenys on no poder traure rendiment econòmic de mercat, i per descomptat ignorant tant el valor econòmic dels serveis ambientals que proporcionen com la necessitat vital que tenim d'aquests, està en l'adn dels nostres governants.

Paco González, «Parcs naturals valencians: espais protegits? Útils?», Saó, 518.

La foto del sàbat / 285

Alimentar els llibres

Pareixia que renegava un poc Salvador Vendrell («Escric com he aprés —i com em dona la gana») 🔗 pel fet que algun amic sense massa criteri li demanava per què no fea servir paraules «més valencianes». Curiosament posava l'exemple de quasi, que no diria jo que siga més valencià, sinó que és la versió absurdament etimologitzada de casi, que tampoc seria específicament valencià, sinó ben general —inclús si mirem el francés.

A banda d'això, no sé de quina manera subtil, la seua reflexió va derivant de la idea «més valencià» fins al punt d'identificar eixa qualitat com si fora només pròpia del registre «coŀloquial» oral, com si en la versió escrita de la llengua no hi haguera «més valencià» sinó que necessàriament no ho haguera de ser tant... I és possible que tinga part de raó, però només una part, perquè no cal oblidar que en l'escrit també hi ha molt prosa valenciana calcada del llenguatge juridicoadministratiu que, a força de voler ser més «docte», és simplement «més castellà».

En tot cas, no deixa de ser simptomàtic que pensant en «més valencià» acabe parlant de «conversa de bar» i de com és d'absurd pensar que «l’únic valencià legítim és el que ix de la boca sense passar pel filtre de la tradició». De fet, la confusió s'accentua quan diu: «Escric amb una llengua que ja no distingeix entre allò col·loquial i allò après» —i no sé si eixe últim accent és una errada o és un tret de la seua suposada «llengua natural» —tal com ho diu, com si fora possible una llengua natural—, que consistix a no accentuar tampoc en valencià, ara que per fi és ben lícit i acceptat.

Una llàstima, perquè haguera pogut fer precisament referència al fet que «literari» no té per què ser clavar uns quants accents al revés i —regirant la seua expressió «que els llibres “contaminen” el valencià és d’una ignorància preocupant»— els literats podrien aprofitar el valencià per a alimentar també els llibres.

Realitats fictícies

Hi ha qui «encara» —supose que en algun moment passarà— (com ara «Més moreno que mai» d'Òscar Banegas) 🔗 s'estranya o s'escandalitza perquè una persona «de raça blanca» es maquille i actue en un paper de ficció fent de persona «de raça negra»... Bé, es suposa que havíem convingut que el concepte «raça» no té sentit i que tampoc els colors amb què classifiquem les persones per tradició.

Doncs, a més d'això, també hauria d'arribar, allà on es congrien les idees de progrés, la idea que la representació de personatges de ficció és possible en qualsevol combinació —i n'hem tingut mostres ben reivindicatives des de fa anys: consevol fent de tot— i que on li se veu el llautó a l'actuació del president de la Junta d'Andalusia no va ser fer que ell fera de personatge maquillat de negre, sinó que no hi haguera altres personatges que foren negres maquillats de blanc, rojos maquillats de rossos o consevol variació que anuŀle qualsevol prejuí discriminatori.

«Tenim» un president carabassa d'un estat fins ara democràtic, els eua, que ara s'ha disfressat de Darth Vader, però sense ficcions, en la seua vida real, que és la nostra. En vorem de grosses.

Estirant els camins

Encara no he acabat de fitxar uns llibres comprats el 27 de desembre. Em falta un opuscle de Lo Rap Penat. Hui he fitxat els dos llibrots que estic utilitzant de faristol per a la lectura. Si em passe tot lo sant dia a la cadira de matí i al sofà la resta del dia, supose que convé que lligga dret: de matí, pose el llibre sobre el banc de la cuina; de vesprà, sobre una carpeta i dos llibres que tinc damunt de la taula ocupant el poc espai que sempre acabe deixant que desaparega entre les andròmines i les urgències. I mentre lligc, vaig estirant les cames, com si viatjara pels camins impresos.

L'aixeta algorítmica

Em costa fer reparacions a casa, perquè per a fer no res he de moure un munt de ferramentes i material quasi sempre inesperat o imprevisible. Les clauetes de tancar l'aigua, de no tocar-les en anys, ara no responen massa bé i, damunt, cada una és d'un model diferent o es trenquen per un cantó o per l'atre.

No n'hi prou amb les mans per a girar-les, t'ha de posar guants i, si encertes a trobar una ferramenta que et servixca, la claueta es trencara fàcilment entre les dents de la clau de llanterner o entre les de les alicates. Idees un agarraor amb un tros de regleta de connexió i funciona. Toca.

Ara cal desmuntar l'aixeta, perquè la calç o alguna pedreta ha taponat l'eixida d'aigua calenta. He de fer un vídeo mentre la desmunte per a recordar després com cal muntar-la... I tot el matí pegant-li voltes a la macro fins que l'algoritme informatitzat ha afinat prou el codi per a que la macro funcione i jo puga completar els detalls. Llàstima que l'algoritme no arribe a destaponar les aixetes. Ni tan sols les mentals, pel que veig en les notícies.

Bevent amb arrels valencianes

Un possible treball sociolingüístic per a la temporà podria ser intentar documentar i explicar —més avant voríem com s'hauria de gestionar el procés— com és possible que hi haja webs sense versió en valencià —solen estar en castellà-espanyol i anglés—, fet que encara que no deu ser intencionat, mostra una contradicció ben evident i grossera quan estàs parlant de tradició, arrels, proximitat i valors associats a la societat del País Valencià.

Me n'he trobat un i, a més, del poble de la meua família paterna, i he hagut de deixar-los un missatge en la seua pàgina de contacte, a vore si diuen res:

Espere que tingau molt d'èxit amb els vostres productes associats a la taronja.

Un tio meu ha rebut una botella vostra de regal i està entusiasmat.

M'agradaria saber si, tenint en compte tot el que exposeu sobre les vostres idees i les arrels, traureu prompte la versió en valencià del vostre web.

Moltes gràcies.

He rebut respostes generalment educades i positives i alguna volta la cosa no han segut només paraules, sinó que s'ha concretat en la iniciativa de seguir l'exemple de Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre), Joan de la Casa (Cocentaina) o Vins L'Estanquer (Canet lo Roig)

Cita dominical / 895: la protagonista de Boulder

La meva companya de cabina diu que Groenlàndia és com una dona: nascuda per esperar. No li giro la cara de miracle.

La protagonista de Boulder d'Eva Baltasar.

La foto del sàbat / 284

No sé quin trellat té deixar estes clauetes. Ganes de fer mal.

Al cabàs

Remate la setmana amb millores en les macros de Word (dos de noves fetes amb la col·laboració del Copilot), amb algunes ampliacions de «coses» del Multicerca —uf, que encara manté el format que ja pegava en obsolet quan el vaig crear; a vo si enguany...—, amb algun article més sobre sociolingüística al cabàs del material d'obra i amb una còpia de seguretat ocupa ja més giges que vides em queden per davant.

Revise les poques llums que tinc entre les orelles i veig que encara tinc molta confiança en el sistema democràtic —americà, particularment—, ara que s'està vegent el llautó petrolier, avariciós, classista o sexista de les forces polítiques dretanes i ultradretanes. Amb tant confiança, vaja, que el dia que mos la peguem oblidant posar en el vot una dosi suficient de comunitarisme, redistribució, proximitat i equitat, em quedaré més allà que ací.

Logaritme embogit

Deixant-se dur per les sensacions d'incredulitat que transmeten els mitjans i amb posant un poc de mala idea de la bona, ¿que no deu ser que els eua ja són governats per un logaritme embogit? Com ara amb la lògica logarítmica dels tebeos de l'estil d'Hazañas bélicas  combinada amb la dosi necessària de superherois volaors... i unes gotes de fanatisme veterotestamentari.

Ho tenim pelut

¿La democràcia als eua resistirà la deriva trumpista cap al despotisme? No ho va fer en el passat, aixina que és probable que tampoc ho faça ara, encara que ara no són els mateixos temps... Però mai no ho són i passen les coses que passen. I també convindria saber si continua havent una alternativa per l'atre costat, tal com insinua Joan Garí: 🔗

L’esquerra ha entrat en aquesta deriva: de proclamar la llibertat en tots els camps a censurar qualsevol mínima desviació dels nous cànons morals.

Si aquella amalgama de progressismes esquerrans va morir d'èxit —com semblava des de fa uns anys— fagocitada pels censors i inquisidors que busquen un niu en qualsevol ideologia, ho tenim pelut, exposant-ho en termes tècnics.

Idees al vol

Ara que estem canviant els calendaris, hi ha coses que podrien donar per a diversos programes de treball reflexiu per a enguany —era bo ja per a l'any passat, si algú ho està fent ja, i per a l'any que ve, que la cosa pot donar per a dècades—, com ara:

• Anàlisi de l'ús de les llengües en les Corts Valencianes
• L'ús intencional dels tractaments en els debats parlamentaris: parlar de tu
• Els discursos sobre drets lingüístics en les Corts Valencianes
• Aproximació sociolingüística als debats parlamentaris
• L'ús del dogmatisme, la desinformació, els insults i la difamació en els articles d'opinió de l'esquerra valenciana
• Alternatives democràtiques contra l'ús arbitrari de les subvencions

En lloc d'estar fent estes notes, hauria d'estar enviscat en alguna d'eixes idees agarraes al vol, però només de pensar que hauria d'allargar el contacte amb l'entorn parlamentari, amb el partidisme o amb el dret administratiu fora de l'horari laboral... ¡Uf!

Estius de fer l'indi

En la tauleta de tinta electrònica Onyx Boox 10.3 —que pareix que sí que ha reviscolat un poc tornant als ajusts de fàbrica— sonava l'«Indian Summer» de Sydney Bechet, 🔗 —amb el programeta VRadio— supose que hauria d'haver pensat en Woody Allen, però me se va avançar Takse: «el consultori d'Elena Francis»... No havia caigut que és el mateix tema, els arranjaments sinuosos de l'orquestra sempre m'havien fet creure que era una sintonia original del programa de ràdio. La mateixa peça, però cada versió em porta a llocs i moments diferents, com ara a vora mar a Xàbia amb la radiet de piles dels meus tios sobre la platja de roques. «Fent l'indi» que es dia aleshores, i era estiu.

Cita dominical / 894: Jackie Cogan

Visc als Estats Units d'Amèrica i, als Estats Units, estàs sol. Els Estats Units no són un país, són només un negoci.

Jackie Cogan, personatge del film Cogan: Killing Them Softly d'Andrew Dominik.

La foto del sàbat / 283

Ben neta per dins, feu cas.

L'aixeta no fa cas

Deu haver alguna clau o algun truc per a llevar el tap menudet de plàstic que hi ha darrere del cap d'algunes aixetes sense deixar ratllar-los o sense deixar-los cicatrius, però això no ho explica el manual de l'aixeta. A més, el manual diu que cal una clau que sembla d'Allen del 2,5, però la que entra i desenrosca el cap és una d'estrella de sis punts —no sé si té cap nom— del 10. L'aixeta continua sense pressió.

Ara que ja li he deixat cicatrius al tap i que he vist alguns vídeos en la xarxa, un atre dia la desmuntarem més i la rentarem amb vinagre. I tot serà que al final li peguem un toc al llanterner, a vo si un professional fa la faena que els aficionats només solem encertar de milacre. Al final, mitja vesprà a genollons, bona cosa de crema hidratant per a les mans i l'aixeta que no fa cas.

Reviscola entre decandiments

Estos dies l'Onyx Boox m'ha servit per a escoltar la ràdio amb l'aplicació Radio Garden. Però l'aparell ha agarrat el costum de quedar-se bloquejat si el desconnecte de la llum. No sé si és senyal que va perdent bateria o coses de l'obsolescència. No crec que arribe a poder-los-ho consultar als d'Onyx: per la xarxa diuen que el seu servici tècnic és molt roín. No cal que perga el temps.

Per a tancar l'any o per obrir el que ve n'havia de fer una o atra. Esta volta li ha tocat a l'Onyx Boox: l'he reiniciat amb els ajusts de fàbrica amb l'esperança que agarrara un poc d'aire. No ho tinc clar encara. De moment he eliminat un munt de càrrega que es veu que l'aparell ja no sabia com gestionar, i jo encara menys. Però estic tornant a posar-li programetes i detalls que han desaparegut. Amb un poc d'embolic entre mesures de seguretat, li he reinstal·lat el Google Play. A banda, he pogut tornar a fer anar les notes del Keep de Google (gràcies a que no havia eliminat una apk antiga), he sincronitzat els comptes de la xarxa—que serà el millor lloc per a alçar i classificar els continguts— i torne a tindre els deu gigues del compte d'Onyx oberts.

No ha segut mai un aparell massa àgil i pareix que va decandint-se, però espere traure-li encara alguna utilitat.

Subscripcions anuals

S'acaba l'any amb un dia que combina la frescor de l'aire i la calidesa agradable del sol de l'hivern. L'any acaba bé per eixe costat. Com que ha plogut —un pèl massa—, els ravanells estan iŀlusionats traguent floretes. I no entaranyinaré eixa verdor i eixa claror amb reclamacions fora de termini. Tornem a tindre un any per davant per a acabar de pagar les hipoteques que anem adquirint amb els nostres principis ideològics i ètics, si encara considerem que convé tindre'n —n'hi ha que no tenen més horitzó que l'egotisme avariciós o venjatiu combinats amb l'arbitrarietat dels poders iŀlegítims—. Vora el final de l'any hem vist Marco, la veritat inventada, Cònclave, La infiltrada, diferents exsudacions de les ambicions humanes.

En fi, ¿a què més mos hem de subscriure l'any que ve?

Sense ulls lectors

Encara que podria respondre'm la pregunta jo mateix, fent una generalització de la meua experiència laboral, no m'atrevixc a assegurar que sé en què deu consistir actualment la faena d'edició. Més en concret, d'edició de llibres de ficció, d'això que coneixem com a noveŀles, relats, contes... Fa trenta anys, en un llibre de dos-centes pàgines podia trobar un «Clagiostro» erroni en cómpter de «Cagliostro». ^W I si l'edició era barata, podien aparéixer alguns errors mecanogràfics.

Però deixant de banda això de picar —que els correctors poden resoldre amb el suport d'instruments diversos: si és que els rota utilitzar-los per a que no apareguen diacrítics del 2000 en llibres del 2025—, podem topar amb llibres on em sembla que la faena d'edició siga només triar el color del paper, la portà i maquetar deixant més o menys marge. I apareix un impossible «estraperlo» al final del segle xix, ^W cas extrem d'un llibre on s'acumulen pistes per a pensar que l'edició s'ha fet sense posar ulls lectors ni literaris.

Vesprejant

Els votants de la campanya «La paraula de l'any» promoguda per l'iec han triat vespreig d'entre les paraules que els proposaven. Em sorprén un poc que siga una paraula per a enguany, perquè en l'apunt «La vespertina» del juliol del 2019 vaig consignar la difusió d'això del tardeo castellà i algunes de les propostes d'ús en valencià. M'agradava més vespertina. A banda, poc després vaig descobrir rodada en el diccionari, 🔗 que també era una opció interessant.

Al final de la correguda, encara podem anar adaptant-mos en valencià als canvis del món, cosa que fa més d'un segle que alguns dien que ja no era possible. I ací estem, fent rodades i vesprejos.

Cita dominical / 893: Tània López

La dominació d’una comunitat comença en el terreny simbòlic: si el colonitzat és obligat a parlar la llengua del colonitzador, ja ha assumit una derrota íntima, una alienació profunda de si mateix.

Tània López, «El dret a la llengua és el dret a ser», Núvol, 02.10.2025. 🔗

Papers vius

Inclús sense programar, aquella vellea que mos acaçava proverbialment, tal com vam apendre quan érem menuts, ara s'ha convertit en una malesa pitjor: l'obsolescència quotidiana. Li canvie la pila al rellonge Lip dels anys xixanta de mon pare, però no reacciona. La llibreria Auca liquida el seu temps oferint lletres en paper vell i tanca. Les paraetes del Mercat Central van caiguent preses per la turistificació del centre de la ciutat. A l'aparell de música Yamaha E810 li se seca alguna resistència i no es posa en marxa, o alguna goma i no obri la portella del reproductor de discs compactes. La tauleta Fire 8 HD —que tampoc és tan vella— ha decidit que no encén la pantalla. L'Onyx Boox Note 10.3, més jove encara, fa anys que no rep actualitzacions i ara també decidix penjar-se a la mínima —va anar bé un temps, els dos primers anys, però ha durat poc; no em tornaran a enganxar els d'Onyx.

Això sí, la llibreria tanca, però els llibres de paper continuen ben vius.

Una taula per a l'accent

Ara que han difós a tort i a dret i han ofegat el sistema de salutació binari «bon dia / bona nit» amb l'intrús «bona tarda» (o «bona vesprada») derivat d'una lògica normativa mal entesa, al cap de les dècades de mirar de reüll als qui remugàvem «al meu poble només hi ha bon dia i bona nit», ara va i per fi algú ha fet l'esforç de pegar una miraeta a la cosa i va i inclús han arribat a comentar en el programa La Selva —no recorde quan— que l'esquema de dos salutacions —incloent vespre allà on es diu— era el que calia fer anar.

Per contra, encara tenim sobre la tauleta de nit la incoherent «mesa de negociació» dels qui fan anar les hipercorreccions com si una normativa pretenciosa tinguera més valor i utilitat que una simple «taula de negociació» —o del que siga—. És cosa de vore com en açò de la cultura la pretensió impositiva i dogmàtica és contradictòriament i incoherentment més cridanera i atractiva que la cooperació solidària i comprensiva.

Doncs, vists els pedantismes anteriors, convindria no pontificar ara amb l'accent obert del nom del cap i casal valencià.

Amb retard, ja era hora

Amb un retard de més de cinquanta anys: «és la primera vegada que la política lingüística adquirix un paper protagonista de primer ordre: incorporar-se a l’estructura de Presidència de la Generalitat» (paraules del conseller de Presidència, José Luis Díez Climent). Si ho fa el PP, la previsió és que això no era tan rellevant com mos semblava quan ho demanàvem. ¿I si ho haguera fet el Botànic? S'hagueren pogut penjar la medalla, però poc més, tenint en compte què van fer. Però fer-ho amb retard és millor que no fer-ho mai, proverbi cultural molt estés arreu. 🔗

La cosa és que no seria lògic que protestàrem ara perquè ho haja fet el PP. Una volta més, els estaríem cedint part del nostre patrimoni, que això mateix estan fent alguns amb la polèmica de l'accent: hi ha qui està anatematitzant una de les dos formes possibles en valencià, en concret i sobretot —com sol ser habitual—, la versió en occidental. Ja seria hora...

Entre llegir i salmodiar

He llegit l'article «La mort del valencianisme en què m'he format» 🔗 d'Abelard Saragossà, que és un petit tall en la biografia ideològica del gramàtic —i que al final adreça explícitament a Ferran Suay.

Com que no deixe d'acudir periòdicament a la llibreria Fan Set i pague les quotes d'Acció Cultural del País Valencià com un ritual atàvic, em senc part d'eixe entorn cultural, però més per la vora quan es tracta d'ossificar el moll del pensament de manera incoherent i contradictòria amb la cooperació complementària que podem aconseguir resseguint els títols que trobem als estants de la llibreria. Em ve al cap que sempre hem d'estar pendents de conviccions i rutines reconfortants, hem de mirar de notar sempre la diferència entre llegir i salmodiar.

Després de l'eclosió botànica, em sembla que podem pensar que tot és possible i que, a voltes, inclús pot ser millorable. Anem fent.

La llengua és la ideologia

Amb la nova situació de la política lingüística en la Conselleria de Presidència i les declaracions que han sovintejat estos dies en boca de polítics del pp, seria bo que estiguérem disposats a aplaudir alguna iniciativa positiva per a l'ús públic i habitual del valencià. No mos ha de faltar predisposició, per si de cas això que sona tan fals i retòric quan el conseller Díez Climent, que està llegint en castellà quan parla de qualsevol dels temes de la seua conselleria, canvia al valencià només per a parlar del valencià i amenaçar amb retallar el pressupost de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua si no es porten bé, tinguera un bri de substància.

La llengua no pertany a cap ideologia, provava a sermonejar un diputat de Vox... Però en realitat estava amagant conscientment els termes del debat que pretenia imposar: la llengua és la ideologia.

N'hi ha prou amb uns bons dubtes

M'embolique discursejant i replicant per correu electrònic, sempre inútilment i innecessàriament, perquè tot ho han escrit fa temps i millor. La faena és llegir-ho o recordar-ho. Em ve al cap que no vullc deixar passar un dels «Dubtes» de la revista L'Illa número 88 de l'editorial Bromera, que almenys ha fet proposa un enfocament raonable en un tema en què hi ha massa ànims disposats a tirar de braç:

Dubtes

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix València (accent obert) com a forma normativa, però el debat sobre la grafia continua obert. Diversos estudis defenen la pronunciació tradicional Valéncia (accent tancat) i proposen una denominació oficial bilingüe: Valencia/Valéncia. Un canvi així exigiria informes tècnics, consulta pública i aprovació institucional.
L’assumpte combina arguments històrics, fonètics i identitaris, i genera controvèrsia política i social. Tant defensors com detractors reclamen debat, recerca i consens. Com afectaria un canvi als tràmits, la senyalització o les aplicacions quotidianes? Podria influir en el sentiment de pertinença ciutadana?

Les últimes preguntes no són retòriques, perquè per a respondre-les cal sospesar els efectes positius i els efectes negatius. I per això al final acaba decidint la democràcia, que també té efectes positius i negatius, com podem vore allà on mirem i segons el moment. No donem «pa» més, però a voltes n'hi ha prou amb uns bons dubtes.

Cita dominical / 892: Gil-Manuel Hernàndez Martí

El sistema és l’error. La nostra civilització va interioritzar, en el seu nucli cultural, un patró sistemàtic d’acumulació per despossessió, de construcció per destrucció, d’estratificació per explotació: una manera de veure, pensar, actuar i habitar el món que només podia culminar en l’esgotament i devastació de les condicions per a una vida humana digna.

Gil-Manuel Hernàndez Martí, «El desordre implicat», Diari La Veu del País Valencià, 06.12.2025. 🔗

La foto del sàbat / 282

Síntesi sense atracallar

Hi ha qui deu haver llegit moltes diatribes, desqualificacions i penjaments relacionats amb l'accentuació del nom de la capital del País Valencià, però és possible que no haja pogut acostar-se als raonaments i les dades científiques, a més de les consideracions ètiques sobre el tema, aixina que els companys Ferran-Xavier Gimeno i Aznar i Josep Saborit Vilar n'han fet una breu síntesi entenedora i amable que deixa clarors i evita malíccies: «Sis silencis sobre l'accent de ValEncia». 🔗

Naturalment, ho trobarà dessaborit qui preferixca atracallar amb malíccies i menyspreus. En fi, en democràcia, cadascú expressa les seues neures com li sembla millor.

Baralla argumental

Enguany sembla que s'ha estés la necessitat de replicar el «cunyadisme» habitual dels dinars de família per Nadal. He vist diverses propostes pels mitjans, i l'última que m'ha arribat a la bústia és la del diari Ara, que oferix una petita baralla de cartes 🔗 on el tema exaltat pel «cunyat» de torn pot rebre una suau rèplica objectiva que aporte un poc de context, cosa que no desanimarà la disputa ni l'esperit «cunyar», perquè no cal animar-los, però tampoc convé que s'ho engulguen i que se'ls faça una pedra en el fetge.