Fent d'autònom en un locutori telefònic en un passeig de la platja o fent de funcionari apegat a la pantalla de l'ordinador, en totes les faenes tens moments de disgust, etapes poc o molt agradables, temporaes d'enuig i carregoses... I si es tracta de l'administració de la Generalitat valenciana, no han segut molt llargues les experiències gratificants —sense menystindre la seguretat salarial i laboral de la causa autonòmica.
Hui divendres mo'n tornem cap a casa —parant a dinar uns platerets al vegetarià que hi ha de camí cap allà— pensant que mos queda poc per a tancar una de les llargues etapes més desagradables, bascoses i absurdes de la nostra trajectòria professional —amb les excepcions puntuals que calga fer—. Per sort, la causa no tenia relació amb el contingut tècnic i acadèmic de la nostra faena, cosa que mos deixa la possibilitat de restituir-mos com a tècnics lingüístics.
Esperem que les pròximes conjuncions anímiques i psicològiques amb què pugam topar no complementen la fam amb la gana de menjar, conjunció humana que mos ha fet engolir uns anys d'inseguretats acomplexades i dèficits formatius i professionals, de malfiances i sospites compensats amb bones dosis de narcisisme hostil, precaucions agressives i males cares de bon matí.
Ja n'havia deixat caure alguns tocs en este confessionari terapèutic. Ara puc anotar que, en plena calina torraora que voreja la catàstrofe climàtica, podem sentir un bri de frescor anímica.
