divendres, 21 de setembre de 2018

La recerca laboral

Una futura tècnica lingüística que em troba en Linkedin em demana per les eixides laborals relacionades amb la correcció de texts. En sap mal no poder-la ajudar massa, ja que no sóc gens entés en això. Fa molts anys que faig de funcionari en una administració o altra i sé que el món laboral privat ha canviat molt durant els anys que no el xafe. A més, em sembla que ha empitjorat molt la faceta de la correcció editorial i que s'ha prescindit massa sovint d'eixa part de l'edició.

Pel que fa al que conec un poc més, és cosa d'estar informat sobre les convocatòries que fan les administracions públiques (Generalitat, Corts, ajuntaments) per a tècnics lingüístics: traductors correctors, transcriptors correctors, assessors lingüístics, tècnics mitjans de promoció lingüística... Enguany s'han convocat i dut avant uns quants processos selectius i la perspectiva és que se n'acosten alguns més. En resum, que cal mirar els diaris oficials, els bolletins, apuntar-se a algun servei que envie eixes notificacions i coses per l'estil.

En canvi, en l'àmbit privat, supose que cal fer com sempre: consultar ofertes en els mitjans, enviar currículums, renegar per les ofertes que trobes i, si és possible, negociar les condicions econòmiques i laborals quan et fan una proposta. Això últim pareix difícil, però alguna volta vaig tindre èxit i encara no sé per què.

dijous, 20 de setembre de 2018

Anteriorment a la democràcia

Fa un any d'aquella manifestació que reclamava que es votara democràticament i que pretenia defendre unes institucions que havien triat el camí de la independència en Catalunya. Això, en qualsevol democràcia, hauria de ser rebut amb aplaudiments i no amb conspiracions judicials i policials o amb repressió política. En qualsevol democràcia i més encara en Espanya, on no han sovintejat els clavells en els processos de canvi de règim.

En canvi, tinc la sensació que els mitjans en castellà més importants que senc i lligc de tant en tant, com ara la cadena ser i el diari El País, no tenen res a dir sobre el que van vore amb els ulls que va passar aquell dia i que algú estiga un any tancat per haver-se manifestat pacíficament. Com diria una tertuliana que vaig vore en la tele, una cosa és manifestar-se perquè has perdut un partit de futbol i una altra cosa és manifestar-se perquè pretens independentitzar-te políticament d'un estat com Espanya.

Un estat com Espanya que, recordem-ho, és anterior a la democràcia —i això no és cap mèrit, sinó que s'hauria de considerar un fet i, ideològicament, una desgràcia, és clar—. I la sensació també és que n'hi han massa que estan esperant que siga també «posterior» al règim democràtic que van erosionant.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Percepcions sobre la repetició

L'apunt d'ahir em sonava. A força d'escriure unes línies cada dia, supose que és inevitable que repetixca idees i fins i tot que m'ixca algun apunt com el de Pierre Menard de Borges, però recreant-me jo mateix.

Lligc missatges endarrerits de la llista Migjorn, i també n'hi han que em sonen molt. Les manies no les curen els metges, que diu Takse. El racisme, la xenofòbia, el masclisme, el nacionalisme, tot això són ingredients que es poden combinar amb la crítica contra les discriminacions lingüístiques, culturals i polítiques i la reivindicació dels drets dels catalanoparlants.

I no perquè «siguen» tot això, espere i crec, sinó perquè hi ha qui no sap expressar-se sense caure en les idees més tòpiques que recreen i retransmeten eixes ideologies, simplismes que pretenen desmuntar moltes vegades abusos que es fan en sentit contrari, com ara el suposat llenguatge inclusiu que enfarfega alguns manuals i alguns escrits. Jo dic que són alguns, perquè no hi tope tant sovint com ells; ells hi veuen una dictadura estilística totalitària. Percepcions sobre la repetició.

dimarts, 18 de setembre de 2018

Els desprestigi sempre inacabat

Tot el cacau de les notes i els títols fraudulents o falsos dels polítics diu que agreuja el «desprestigi» d'estes coŀlectiu social. La cosa deu ser que els prestigi dels polítics és infinit, perquè ja fa dècades que estan «desprestigiant-se» ells a soletes i encara continuen sense acabar-se eixe suposat prestigi.

En realitat els polítics tenen prestigi no tant perquè siguen persones que faciliten el diàleg, els acords i els pactes, sinó com a persones que enganyen i imposen. Sempre hi ha figures excepcionals que saben «perdre» en benefici de la societat, però la majoria dels polítics juguen amb les cartes que repartix l'estat espanyol i al joc que s'imposa, que no és el joc que es pot votar, sinó precisament el joc que no es pot votar per a jugar-hi.

Veig que la retolació de l'oficina de «Correos» en València posa en primer lloc i més gran la versió en castellà i més menut, després, la versió en valencià. ¿Quin joc és eixe? Doncs, el de l'absurditat de disposar les coses de la manera més inútil precisament per a imposar una percepció negativa i d'inutilitat d'una altra versió possible de la vida en societat. A pesar que el desprestigi dels polítics no s'acaba mai, el de la llengua, sí.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Sensacions forals

La distància entre les llengües, o algun altre factor com ara la coherència i un protocol d'actuació, faciliten la lectura dels cartells públics de l'administració: el basc, el castellà i, si n'hi ha més, la resta ja no sé en quin orde. A més de fer previsible la lectura, transmet sensació de rigor i interés per la gestió lingüistica i per la faena ben feta, en general.
Justament alguna d'eixes sensacions que trobem a faltar en altres latituds «forals».

diumenge, 16 de setembre de 2018

Cita dominical / 512: Ester Desfilis Barceló

Mirant la falta de coneiximent científic.
Quan algú argumenta que la biologia ens ensenya que allò «natural» (i per tant allò «correcte») és la divisió dicotòmica entre dos sexes, mascle i femella, amb comportaments masculins i femenins respectivament, que mantenen relacions heterosexuals l'objectiu de les quals és la reproducció, està demostrant que sap molt poc de biologia (a més de caure en la faŀlàcia naturalista).
Ester Desfilis Barceló, «No diràs el nom de la biologia en va», Mètode, 97, primavera 2018.

dissabte, 15 de setembre de 2018

Parlants sense crosses ortogràfiques

Una de les «gràcies» d'això que diem normalització lingüística és tindre un fum, una majoria de parlants en realitat, que són plenaments eficients en la seua llengua tot i que en desconeixen l'ortografia i la gramàtica escolar. Als tècnics lingüístics és possible que això mos pertorbe, però eixe és l'estat «necessari» de l'existència de llengües. Com ara el cambrer de Mikel Bengoa, que no sabia si hi ha d'haver in o ñ en el nom del poble, Meinaka.

divendres, 14 de setembre de 2018

Saviesa decorativa

Seria interessant que el rebombori armat amb els estudis, els títols, els treballs acadèmics i les tesis dels dirigents polítics tinguera relació amb un interés real de la societat pel coneiximent dels treballs científics. Però tot és foc d'encenalls que no desperta segurament cap vocació lectora interessada en eixos texts.
Tampoc quadra amb un interés real per eixos documents (ni fa pensar que tinguen un contingut rellevant) que ni estiguen publicats ni siguen accessibles en xarxa. Es suposa que el treball científic ha de ser conegut i sotmés a crítica i contrast per a millorar el coneiximent del món. Es veu que massa sovint mos obliguem a fer paperassa científica per a decorar algunes parets que es quedarien molt despullades sense la simbolització d'una saviesa superlativa.

dijous, 13 de setembre de 2018

Tenoreta educativa

De les xulles que es feien en l'institut al plagi en les tesis doctorals i en els treballs de màster: l'educació millora en algun sentit. Com el canvi climàtic, que també aporta tenoreta al malviure que genera en general.

dimecres, 12 de setembre de 2018

L'arpellot anima l'aiguamoll

Els ocells d'Urdaibai es veu que no passen per l'albufera de València. Eixa ruta no la tenen prevista en el centre d'observació. Hi havia bequerudes, garsetes, corbes, collverds, rossetes, fotges, agrons, espàtules i un arpellot que pega una volta i anima l'aiguamoll abans de tornar a amagar-se.
Se'n podrien fer moltes, de faules polítiques.

dimarts, 11 de setembre de 2018

El passat no passa

El passat és passat, diu el tòpic que repetixen en el film que estan passant. Però amb la notícia de la diada a Catalunya, la dimissió de la ministra de sanitat o els vots que reben els polítics xenòfobs i racistes, hem de pensar que el passat sempre forma part d'una part coneguda i millorable del futur. Concert per l'alliberament dels presos polítics a Bermeo amb motiu de la diada catalana. Este futur no era el que es pretenia en el passat. O sí.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Costumisme exprés

Dos dependentes jóvens d'un d'eixos Carrefour Express que han proliferat per la ciutat estan discutint amb un home major sobre una botella d'oli que suposadament du l'home en una bossa negra. Elles volen que els la torne i ell diu que no la té i es nega que les xiques ho comproven, les xiques li agarren el sac, l'home es resistix i fins i tot els llança un colp de puny. L'home és menut, però més fort i més decidit a utilitzar la violència, li tira una patada a una de les xiques. Pegue un xiulit per provar a evitar que la baralla empitjore, estem eixint als balcons a vore què passa. En eixe moment apareix un veí que ix de la finca on estan barallant-se, un xic jove, negre, prim i alt que s'interposa en el conflicte.

Reté la bossa i l'home, que encara pretenia fugir, separa els braços del grup i calma els nervis de les xiques, que exigixen a crits que els òbriga la bossa, que traga la botella d'oli, que si li sembla bonico haver-les colpejat. Amb bones paraules i bona dosi de racionalitat, diu en castellà amb accent estranger: «No se va a ningún lado. Yo estoy aquí. ¿Por qué no quiere enseñar el bolso?, ¿no ve que las chicas están trabajando?».

El xic negre imposa un poc de calma. Fa que l'home òbriga la bossa i que les xiques puguen mirar dins. No hi ha botella. L'home dóna una explicació que delata que sí que hi havia una botella d'oli en joc: «Claro que no está, ¿no veis que se ha caído?». «¿Se ha caído?», demanen les xiques, «¿dónde?». Però l'home ja no diu res, es penja la bossa, es gira i se'n va. Les xiques li recriminen la violència per una botella d'oli i li exigixen que no torne a la botiga en la vida.

Les xiques agraïxen la intervenció del xic. El xic se'n va pel carrer de Palomino, com si anara a alguna faena, amb els pantalons de franja fluorescent en els camals. Les xiques tornen a la botiga. Els veïns del pis de d'enfront han eixit un poc tard i no tenen la perspectiva que tinc jo. Es queden sense saber massa bé què ha passat.

diumenge, 9 de setembre de 2018

Cita dominical / 511: Josep Murgades i Barceló

Mirant la falsa renaixença.
Durant el període tan injustament bescantat amb la denominació de Decadència, s'havia esdevingut amb la llengua exactament tot el contrari: aquesta no gaudia de prestigi literari, cert, però era tanmateix la llengua de l'administració i de l'escola, i de la majoria de publicacions de tipus tècnic i de gèneres de no ficció.
Josep Murgades i Barceló, «La Renaixença o l'inici d'una singular paradoxa», Llengia i discriminació.

dissabte, 8 de setembre de 2018

Afectes inevitables

Vegem complet el documental «All or nothing: Manchester City» simplement perquè l'entrena Guardiola. A més, mos enterem d'algunes coses sobre el funcionament dels equips de primer nivell i també vegem com és de complicat haver de mantindre una exigència i esforç constants, una inspiració compartida i determinant per a traure avant els partits. Ah, i el llaç groc que porta quasi sempre Guardiola, que també és un senyal per als coneixedors de la política internacional. No en comenta res la veu de Ben Kingsley.

Al final, Takse conclou que ho hem mirat perquè es tracta de Guardiola, que també som aixina i mos deixem dur pels afectes culturals i polítics, i que mos arribem a emocionar amb qualsevol cosa que mos conten de la manera adequada. Més encara quan vegem que són xiquets saturats de privilegis econòmics, socials, i d'excessos emocionals, sotmesos a un negoci i a les ànsies religioses dels seguidors dels equips.

Ah, tal com diu Gabriel Rufián en Faqs, i després de vore la cínica i vergonyosa representació d'Albert Rivera que victoreja les mentires en política, ¡vixca Lídia Heredia!

divendres, 7 de setembre de 2018

Encara torra

Festegem l'inici de les vacances muntant unes cadires d'Ikea que vam comprar al maig. N'hi ha una trencada (que supose que no hi haurà cap problema a l'hora de canviar-la), però les altres tres estan bé. Recuperem una part de la fusta de les velles per a les manualitats i els bricolatges diversos que hem de fer per casa. El sol va un poc més baix i es nota com entra més a dins del balcó. Plou, però encara torra.

També torra —i no pretenia ser un joc de paraules— la incapacitat política i judicial per a actuar amb racionalitat i mirant pel bé dels ciutadans i de la societat en general. Em resulta carregosa la persistència d'alguns mitjans «espanyols» a anomenar els polítics catalans exiliats com si foren «fugats», sense parar compte que ha segut el mateix jutge Llarena qui no ha volgut rebre'ls en Espanya com a ciutadans per a jutjar-los democràticament. El jutge volia l'excepció i la presó preventiva, però han arribat els coŀlegues d'altres tribunals a fer vore als tribunals espanyols que la «justícia espanyola» s'estava convertint en una contradicció terminològica.

Per al final, la versió més insidiosa i cínicament benintencionada sobre els presos polítics empresonats: «els van avisar que si seguien per ahí ho haurien de pagar, hi hauria conseqüències». L'assetjament escolar, psicològic o polític beu de les mateixes fonts, que podem identificar directament amb el clàssic «les dones que porten la falda massa curta». Encara hi ha periodistes que mos informen que «la policia va haver de carregar».

dijous, 6 de setembre de 2018

La que fem volar

El discurs de la interinitat lingüística del valencià va caducar en l'ús social —m'ho sembla, ho desitge, encara que sempre pot traure ulls nous— gràcies a l'esforç de molts tècnics lingüístics, de molts lingüistes, sociolingüistes i, fins i tot, gràcies a uns quants polítics. Però és ben curiós que persistixca tant en la xarxa, com si encara estiguérem governats per Primo de Rivera i només puguérem posar dièresis i revisar la sintaxi del segle xv.

Estem en consolidant i construint la democràcia, perquè encara persistixen les discriminacions lingüístiques: això és el que cal exigir que es resolga, la presència dels drets lingüístics i del valencià a tot el País Valencià, a l'estat, a França, a Europa... Els mitjans, les productores, les universitats, disposen de tècnics lingüístics que l'encerten i l'erren, com els passa a tots els professionals cada dia. I això hauria de donar seguretats i hauria de facilitar l'ús desimbolt i sense corsets, més enllà inclús de les decisions inconstants i mudables de les institucions normatives posant o llevant guionets, accents i apòstrofs sense saber massa bé per què.

Els catalanoparlants són titulars de drets i deures (almenys en una bona part d'això que encara és Espanya). I, per sort i per cabuderia, la llengua d'ara encara depén de l'ús viu i real, de les neures d'uns, de les preferències d'altres, de les inèrcies i rutines, de les innovacions i de les còpies i refregits. Assumim-ho, no serà la que voldríem que fóra ni la que vullgam que siga, sinó la que volem, és a dir, la que fem volar i fins a on la pugam enlairar:

I més que n'hi han.

dimecres, 5 de setembre de 2018

Normalització interina

Recorde que quan vaig començar a treballar interinament de tècnic lingüístic en una conselleria (al començament dels anys noranta del segle xx, i em ve un ¡uf! de pensar en com passa el temps), com que no em donaven res a fer allà on en van enviar, em vaig dedicar a escriure les primeres fitxes de dubtes sobre normativa. Vaig vore que quasi tot el que trobava a mà com a referència bibliogràfica eren els mateixos reculls sintètics de receptes, prescripcions i renecs maniqueus sobre la llengua viva i real. I vea que no explicaven res sobre la llengua viva i els parlants, sinó que posaven un asterisc, utilitzaven les qualificacions d'«incorrecte» o els recurrents «barbarisme» i «castellanisme», i ja en teníem prou, ja mos enteníem tots.

En lloc de transmetre que calia fer anar la llengua en tots els àmbits d'ús possibles, i que l'aprenentatge i l'ús conscients dels parlants incorporaren les formes que necessitaven, la idea subjacent —transmesa per uns poders controladors i elitistes i perpetuada per la rutina educativa— era que no pretengueres aconseguir el compliment dels drets lingüístics, però sí que podies provar a complicar-los la vida als parlants mostrant-los com de malament parlaven i escrivien. La conseqüència: els parlants ja tenien prou faena «(re)aprenent» la seua llengua, una llengua permanentment posada en dubte i desqualificada, una llengua que esdevenia, per tant, impossible, perquè ningú podia pretendre reivindicar una llengua tan desballestada i inútil. Es pretenia una «normalització» de la interinitat de la llengua.

dimarts, 4 de setembre de 2018

La calma de la distància

En la xarxa, com en la vida, has de conviure amb tot de personatges i de caràcters. Això sí, la xarxa mos manté a una distància física i temporal que cal agrair. Eixa distància no és l'oblit absolut, sinó que permet «oblidar» les enrabiades o el mal humor extemporani, i fa més fàcil que utilitzem els instruments de reflexió amb calma i fent com qui sent ploure davant la confusió dels qui pretenen fer que el seu plaer estètic esdevinga una necessitat o una imposició normativa.

No em sorprén la reiteració en eixa intenció, a pesar de la impossibilitat d'aconseguir-ho. Deu ser cosa de l'educació que transmeten les ideologies dominants en esta societat xopa encara de catolicisme, jacobinisme, franquisme institucional i poca comprensió i ús de la responsabilitat democràtica.

dilluns, 3 de setembre de 2018

Menys nacional i més contraincendis

La tardor ha començat ja. El senyal han segut els trons i les plogudes de hui en València i, vaja, l'activitat política i periodística que ha tornat reprenent el fil allà mateix on es va quedar. No hi ha hagut quasi desconnexió. Hi ha persones innocents a la presó per suposats delictes «polítics», hi ha jutges «nacionals» perseguint opinions i lletres de cançons, hi ha guerres i misèria al món i persones que en fugen, que s'ofeguen en la mar o que són perseguides allà també per jutges i botxins amb una mateixa concepció «nacional» coincident en cada nació.

No sé si l'ardent concepció nacional d'alguns deu haver tingut relació amb el que ha passat al Brasil, on s'ha incendiat i quasi ha desaparegut entre les cendres el Museu Nacional de Rio de Janeiro. Per sort, l'incendi no ha causat víctimes, encara que ha malmés el medi ambient i la història. No està mal, en canvi, que la història es perga o s'incendie sense matar a ningú. La història i la concepció «nacional» tenen eixe deute permanent amb les persones. Ho ha pagat esta volta «a primeira brasileira». Els d'ara hauran de continuar construint, un poc millor, si de cas, menys nacional i més contraincendis.

diumenge, 2 de setembre de 2018

Cita dominical / 510: Iker Armentia

Mirant la política en l'espai públic.
No els importa que els drets i llibertats en l'espai públic s'hagen restringit en els últims anys o que es privatitzen llocs públics i que els interessos particulars s'anteposen al benestar comú. El que els molesta és que a Catalunya hi haja un moviment social contra l'empresonament de polítics independentistes.
Iker Armentia, «Los lazos amarillos y el falso debate sobre la neutralidad en el espacio público», Eldiario.es, 21.08.2018.

dissabte, 1 de setembre de 2018

Els animals no fan festa

Al meu barber li sabia mal que prohibiren les corregudes de bous o les festes de bous dels pobles. Segons ho vea, hi havia molta gent que vivia d'això: ¿què farien? ¿Els donarien un subsidi o un sou com el que tenen els polítics quan es retiren?... Em va faltar proposar-li que es feren festes de «polítics embolats». Posats a maltractar algú, que siga algú que cobra i que es mereixca algun escarment.

No li va agradar massa que no demostrara el meu acord amb la seua posició sobre l'ús d'animals per a les nostres fantasies socials. Em vaig centrar en reivindicar que tornen a tirar cabres dels campanars, o que els xicons tornen a penjar-se d'ànecs vius al País Basc... No sé si em va mirar pensant que, mirant la història i les tradicions que podríem mantindre, els barbers pertanyien a la confraria dels cirurgians.

divendres, 31 d’agost de 2018

Fugim llevantejant

M'acomiade temporalment de la faena. Han arribat les vacances, tot el setembre, que encara serà poc per a ventilar els últims quatre anys de càrrega sindical. L'últim dia, hui, a última hora, deixe anar un missatge per al governant de la primera institució de la democràcia i, més encara, tenint en compte com ho documenta Vicent Baydal, de la identitat coŀlectiva valenciana.

Han començat a tornar els polítics. L'assessora d'una política de Podem, que coneix unes quantes de les reinvidicacions laborals i professionals que mos fan suar, li demana a Takse en la barra del bar mentres esperen l'entrepà de l'almorzar: «Què, ¿com van les coses?» Takse li diu que malament, i es queda amb les ganes de dir-li: «Dona, ¿heu fet res? Si no feu res per a millorar-ho, ¿com vols que vagen les coses? ¿Espereu que les coses s'apanyen per un milacre o altre? Esteu fent igual que “els altres”» Però no diu res i almorzem tranquiŀlament. Queden unes quantes hores i quasi mos han convençut que no traurem trellat amb ells.

Per tant, la sensació que pegue a fugir, ara que torna la temporada política no és del tot falsa. Sí que és un poc això. M'acalore un poc pensant que cal tornar a posar-se a pegar-li voltes inútilment al molinet de la reforma de l'administració de les Corts, que és un tema que sembla que només mos interessa a uns quants treballadors, però que ni els ha passat pel cap als polítics ni és cosa que els ciutadans puguen arribar a apreciar des de fora. Deixe anar el missatge com diu el tòpic, dins d'una botella en la mar, per si «corre fortuna llevantejant».

dijous, 30 d’agost de 2018

Fer l'òbila no és beure oli

Diu el Merriam-Webster:
In the mid-19th century, English speakers altered the verb to buttonhole, perhaps as a result of hearing buttonhold as buttonholed.

Els llibres que comenten etimologies solen indicar totes les possibilitats d'«errors» que han arribat a conformar la llengua que tenim. Hi deu haver més d'un llibre que en parle concretament, ara no en recorde cap. Trobe que tots aquells —lingüistes o no— que es calfen el cap menyspreant els vulgarismes, els solecismes, tots els que tenen entre cella i cella qualsevol cosa que es separe de les «pureses» o «genuïnitats» que veuen en no sé quines formes de la llengua, haurien d'aprendre a revisar l'evolució humana i la de les coses humanes.

Està clar que els factors que han contribuït a fer-mos com som no són els que voldríem que foren. No tant perquè tots vullgam ser descendents de Carlemany o del rei Artús, sinó perquè, pitjor encara que exterminar els Myotragus balearicus, hem anat fent mal contra mosatros mateixos a base de «malinterpretar-mos» constantment. Les «òbiles» no es beuen l'oli de missa, però a molts llocs han esdevingut «òlibes», diuen, per eixa fama gens mereixcuda. Les dos volen igual. I fer l'òbila, això sí que ho fem mosatros ben sovint.

dimecres, 29 d’agost de 2018

Un matí brunós

Serien molt eloqüents els crits de la dona que li demanava al periodista «¿eres de TV3?» en la manifestació de Ciutadans en Barcelona, si no fóra perquè seran considerats només una simpàtica i cridanera anècdota, ja que el periodista era de Telemadrid.
En tot cas, és una confusió que no s'hauria de tornar a produir. Els periodistes de TV3 haurien de tindre restringit l'accés a les zones públiques, ja que les zones públiques han de ser «neutrals», «de tots», no d'una part de la informació o de la visió periodística o ciutadana.
El fet de donar una visió diferent de la «de tots» és símptoma d’un problema ocular o d’una condició natural perversa. Les patologies es poden tractar mèdicament. La natura, en canvi, seguix les seues pròpies lleis físiques i meteorològiques de canvi, de defensa i de supervivència. Un matí brunós precedix el bon temps.

dimarts, 28 d’agost de 2018

Qui no està, no s'encontra

En el supermercat, el xicon que du les comandes a casa repetix el que li ha dit la xica de la caixa, però en valencià: «Per a demà.» Takse somriu i mira el xic. El xic ho repetix i riu, perquè té accent sud-americà i ha trobat que resulta simpàtic aprendre a dir les coses en valencià. «Molt bé» li diu Takse.

I d'una oronella podem fer tot l'estiu que vullgam. Estiu que continua calorós, a pesar dels arruixons que no arriben a banyar el carrer. Ahir vaig anar a córrer: 07:14 + 06:41. En la línia, però millorant. Una xica que passeja em demana en cstellà si li sé dir on para el pont de Fusta. Em gire i li dic que eixe pont, no, el següent, és una passarel·la de fusta que hi ha apegada al pont... Mira el mapa i em respon en oriental.

I ja n'hi ha prou de sociolingüística casolana. No sé si recuperarem algun dia la llengua ignota del segle xv, però sí que sé que, tal com dien al meu poble, «qui no està, no s'encontra».

dilluns, 27 d’agost de 2018

És cosa d'arribar-hi

Em pensava que reconeixia alguna veu en la cançó estiuenca de la promoció d'Àpunt, però trobe que era només una impressió, ja que no conec ni la Tia Figa ni Remei Giner, em devia recordar a algú, una barreja de Suu, Júlia. El Diluvi..., no sé ara amb què més. El cas és que m'ha semblat una bona faena, una troballa sonora ben aconseguida per a la finalitat de la cançó.

Buscant coses sobre això, veig un dels últims vídeos de La Gossa Sorda, amb l'actual diputat Nadal rosegant la cançó, cosa que fea bé en l'escenari, però sembla que no lluïx tant en l'hemicicle. En tot cas, m'adone del temps com passa. Tinc la sensació que, a pesar que he procurat estar atent a la música, han passat unes quantes generacions de músics d'ençà d'aquell dia que pegàvem bots a la plaça de bous de Xàtiva, empolsegats i acalorats al ritme de ja no recorde quin primer ska o de quin últim rock valencians, i que me n'he perdut molts o que els he descobert el dia que es jubilaven.

Coses que passaven i que passen, no de la mateixa manera, sinó d'acord amb cada època. El primer dia que vaig sentir els Dire Straits va ser un regal del meu cosí major: Comnuniqué; no em van agradar i li'l vaig canviar per l'àlbum Revolver dels Beatles. Me'l vaig haver de comprar poc després, eixe, l'anterior, el posterior i els següents, i també el de Bob Dylan en què Mark Knopfler tocava la guitarra. La cosa no deu ser quan, sinó arribar a sentir-ho.

diumenge, 26 d’agost de 2018

Cita dominical / 509: María Ángela Bernardo Álvarez

Mirant la ciència en democràcia.
L'adequada difusió dels resultats d'investigació ajudarà a fer que la ciutadania puga triar lliurement de manera autònoma com desevolupar la seua vida segons els seus propis objectius i interessos.
María Ángela Bernardo Álvarez, «Biotecnologia i comunicació en la societdad democràtica», Mètode, 97, primavera 2018.

dissabte, 25 d’agost de 2018

Cultureta a punt

Crec que convé seguir uns quants programes que fan en Àpunt. Per exemple, Samaruc Digital, Plaerdemavida, Bambant..., Cuiners i Cuineres, Qui És Qui, Una Habitació Pròpia... I encara me'n deixaré alguns.

Es nota que tots tenen un cert to cultureta, però sempre sense arribar a la pedanteria ni a la prescripció des de la trona. A més, ja és un avanç disposar d'un repertori aixina en el valencià públic de tots, que combina i integra el país amb la presència i participació del castellà sociològic, dialectal i històric, mostrant un necessari exercici comunicatiu de converses bilingües.

Han de millorar, com tots ho hem de fer, està clar, i perquè es nota que esta volta sí que piden fer-ho. Per tant, convindrà que els espectadors sigam exigents i que ells continuen sents receptius i autocrítics. Haver aprés a dir «feina» no compensa l'esguerro de transmetre la mala idea que «faena» no seria tan bo ni hauria d'estalviar l'esforç de posar bé els pronoms.

divendres, 24 d’agost de 2018

L'assetjament dels supervivents

El fet de ser víctima d'una ideologia que transmet i aplica actituds i mecanismes de dominació injusts no mos garantix la immunitat ideològica davant la penetració d’eixa mateixa ideologia en la nostra manera de pensar i fer les coses. De fet, en l'àmbit en què em moc, em resulta realment sorprenent observar que, entre els qui patixen —amb mi— la discriminació lingüística injusta contra el català, n'hi han que pretenen la revenja per a resoldre o compensar la qüestió, pretenen aplicar els mateixos mecanismes de restricció, control, classisme, despotisme i jerarquització que es transmeten a través de la ideologia espanyolista castellanitzadora. Però hi ha un detall pervers: ¡ho volen aplicar sobre els catalanoparlants!

La llàstima és que, en un grau o altre, sense adonar-se'n, són víctimes i, alhora, victimaris, en un o diversos punts de la seua activitat «heroica», posen en pràctica les tàctiques dels assetjadors. En el cas dels catalanoparlants, és clar, això es veu en el cas dels qui convertixen els afectats per la discriminació lingüística en factors o causants de la situació que ells consideren de desfeta, degradació, depauperació o degeneració de la llengua catalana.

Pel motiu que siga (entenc que hi intervenen factors diversos), trobe que deuen haver fet un pas conceptual extensiu i erroni: han convertit les conseqüències de la situació de discriminació d'eixes persones —i els efectes sobre l'ús de la llengua— en prova i manifestació de culpabilitat i deute d'eixes persones, especialment si eixes persones no pretenen la fantasia de ser o parlar com hagueren pogut ser o parlar si la història haguera anat d'una altra manera.

El mal, en el fons, no és la pretensió de «restaurar» una cosa —l'evolució de la llengua en circumstàncies diferents— que desconeixem en què s'haguera concretat ara, ni que pretenguen recular a una imaginativa i fantasiosa recreació de la llengua del segle XV o anterior. El mal és que es dediquen a maleir i a desqualificar els coetanis seus que no tenen les seues ínfules filològiques salvífiques. Es malfien i consideren traïdors els seus veïns i companys lingüístics —supervivents de la discriminació i el desús—, eixes persones que aprecien i utilitzen la llengua que els ha arribat i que pretenen millorar-la d'acord amb les seues necessitats i d'acord amb criteris científics i democràtics, però que eviten haver de compensar o eliminar una suposada contaminació abominable que només està en l'ull que mira. ¡Arranca-te'l!, ¿oi?, tal com recomanen i practiquen algunes supersticions religioses. Ah, i el racisme el deixem per a un altra ocasió.