diumenge, 19 de maig del 2024

Cita dominical / 809: Jesús Peris Llorca

Mirant la suposada esquerra institucional.

No és ja que el psoe s’ha posat de perfil davant dels casos flagrants de lawfare, és que hi ha col·laborat, com en el cas de Meritxell Batet fulminant Alberto Rodríguez, ha proclamat les exceŀlències del sistema, com en el cas dels processats per les protestes catalanes durant el procés sovint amb proves més que evidentment fabricades, ha enviat la policia a reprimir a consciència els qui es manifestaven en contra, com és el cas de les manifestacions per l’empresonament de Pablo Hassel, o, fins i tot, ha especulat amb hipotètics beneficis com en el cas de Mónica Oltra. És a dir, el psoe en el fons sempre s’ha sentit al costat còmode del lawfare, fora del seu radi d’acció, partit d’estat amb tot el que això vol dir en aquest estat que (no) ens hem donat entre tots i totes.

Jesús Peris Llorca, «I malgrat tot, el PSOE persisteix», Diari La Veu 30.04.2024. 🔗

dissabte, 18 de maig del 2024

La foto del sàbat / 199

A l'atra banda de la verdor del riu, el rastre del foc.

divendres, 17 de maig del 2024

La runa que tornarà

Continua sense ploure com cal, i són molts mesos ja, però això no evita que continuem validant les faŀlàcies 🔗 i les veritats a mitges 🔗 que fonamenten la societat de depredació en què vivim. Però el cert és que no existix eixe planeta B que necessitaríem per a fugir quan cremem este, i tampoc tenim un pla B que siga millor que reduir, reciclar i reutilitzar. Això sí, el món és redó, i la runa d'ací que s'aboca a Atacama 🔗 tornarà per terra, mar o aire i tot serà una porcatera. Sense voler ofendre als porcs.

dijous, 16 de maig del 2024

A quina malhora...

Si Fabra haguera pogut eliminar la lletra h quan no té cap valor fonològic —crec recordar que ho haguera fet, però va haver de pactar que no—, mos evitaríem uns quants error ortogràfics, les decisions normatives haurien de buscar algun subterfugi diferent per a complicar l'ortografia i no tindríem de nou cap debat sobre l'«ora» (xixanta minuts) i l'«ora» (ventet suau)... Ai, ves a saber si no s'ampliaria el debat sobre què va ser abans o d'on ve cada «ora» d'eixes.

Mentrestant, no sé si resoldrem mai el debat sobre si l'expressió bon dia i bona hora saluda pel dia i l'hora o pel dia i l'ora... De moment, el diccionari i els antecedents diuen que la cosa va de l'hora de rellonge, però hi ha qui hi vol vore l'evolució de la paraula llatina aura, cosa que no estaria malament, si no fora que només recorren a l'«etimologia popular» o a l'«etimologia creativa», ja que no aporten cap dada que confirme res.

No sé quan començà a usar-se l'expressió, però en la xarxa no pareix que recule més enllà de mitjan segle xix. Pel mateix temps, i un poc abans, en castellà localitze «buen día y mejor hora» —una mostra de creativitat ocurrent—, trobe que en francés no han creat «bonne aure», sinó «bonne heure», i tenen les expressions familiars en valencià à bonne heure o de bonne heure —que reben l'influx del baix llatí agurium, diuen—, en italià la cosa va per l'estil i, en fi, el ventet no bufa massa per enlloc en eixa expressió. A quina malhora...

dimecres, 15 de maig del 2024

Conseqüències de la responsabilitat

Sobre la decisió de Pere Aragonès d'abandonar el parlament després dels resultats electorals negatius que ha patit el seu partit, hi ha hagut expressions que semblen equivalents, però que fixen idees diferents:

  • Ha assumit les responsabilitats.
  • Ha assumit les conseqüències.

Ja sabem que els sinònims no són tan equivalents com pretenen els diccionaris de sinònims, i moltes paraules que semblen equivalents pel sentit en un context determinat, probablement amaguen càrregues intencionades que s'utilitzen per a expressar idees diferents de manera implícita, sense exhibir-les.

Ser conseqüent o ser responsable, patir les conseqüències o carregar amb la responsabilitat... Tot depén del mèrit que li vullgam llevar o donar. La cosa és que jo també esperava més i entenc que, en vista de les conseqüències de la seua gestió, ha sabut fer-se càrrec de la seua responsabilitat. L'haurien de tornar a reelegir alguna volta, ara que sabem que és conseqüent i responsable, tot alhora. No abunda això. I perquè em va agradar molt la cerimònia de presa de possessió. Va ser un bon inici. Llàstima.

dimarts, 14 de maig del 2024

L'amor al comerç

Revisant els discs a casa, vaig tornar a caure sobre el que diria que trobe que era —i és— el meu grup preferit, aixina mirant-ho en global i deixant-me dur per algun tremoló de l'ànima —sense comptar els que em fan botar per molts atres motius—: Esclarecidos, 🔗 en particular... Bé, els quatre discs que tinc, però el tema «Arponera» del segon disc no sé què té —o l'edat que tenia jo— que és una d'eixes «sintonies» vitals recurrents que van ballant pel cap. Takse no ho haguera dit mai. 🔗

dilluns, 13 de maig del 2024

Malicciosament estàndard

Tinc la iŀlusió que el meu parlar prové de Tavernes de la Valldigna, cosa que és certa en molta mesura, ja que és on vaig aprendre a parlar, però gràcies a algunes de les samarretes de Lola Terreta —que no sé si ja ha tancat la paraeta— 🔗 veig que el meu idiolecte és parcialment pluricèntric, abundosament composicional i malicciosament estàndard—sobre si es tracta de codificació de registre o de varietat, m'ho faré mirar per un especialista—, perquè hi ha termes expressions i termes que trobe en la samarreta de Carcaixent, que seria un dels centres on es va generar el llenguatge afectiu de la infància, tant amb les besaes infinites i intenses de ma uela i de ma tia Xelo, com amb les cosconelles i els bateculs sorpresius... també de ma tia Xelo.

Ah, això de l'estàndard, com si l'espuma no es formara sobre el caldo.

diumenge, 12 de maig del 2024

Cita dominical / 808: Laura Serra Solà

Mirant la gestió lingüística.

Els canals tradicionals i més formals ja els tenim mig coberts (dic mig perquè la normalització encara és lluny, sí) i ara cal arribar també als informals: hem de tenir productes banals, divertits, entretinguts, simpàtics i virals, fins i tot si no els entenem encara que siguin en català.

Laura Serra Solà, «En català, per terra, mar i TikTok», Ara, 07.05.2024.

dissabte, 11 de maig del 2024

divendres, 10 de maig del 2024

Els sediments ortogràfics

S'han posat a comentar en l'aoetic, 🔗 incitats per Albert Pla Nualart, les diferències en les recomanacions d'usos dels pronoms entre la gramàtica i l'ortografia de l'iec. Mirant les combinacions de pronoms que comentaven uns quants companys, he topat amb una d'eixes complicacions que pareix que siguen ociositats dels qui fan regles ortogràfiques.

Esta volta es tracta de la forma pronominal se, que hi ha llocs on adopta el valor dels pronoms mos i vos. La cosa és que la grafia proposada quan van darrere del verb és una d'eixes regulacions que es convertixen en paranys ortogràfics que tenen la funció de fer que mos calfem el cap i que mos agarre malíccia quan no ho encertem:

  1. llavem-se (equivalent de llavem-nos)
  2. anem's-en (equivalent d'anem-nos-en)

He vist que Badia i Margarit ho escrivia també aixina en la seua gramàtica del 1994. M'he quedat despagat. El cas és que Fabra preveu anem's-en en la gramàtica del 1918, i no he vist que haja previst el cas llavem-se típic,* aixina que ahí pot estar l'origen de la discordança gràfica: quan es van fixar en l'existència de llavem-se no van pensar de revisar la complicació ortogràfica que es produïa entre les dos grafies —i eixa estranya forma d'apostrofació «m's»—. No sé si té cap altra explicació, perquè no veig que la diferència en les solucions tinga cap utilitat —no en deu tindre per a l'avl, perquè no he trobat que la gnv comente el segon cas.

Encara que, certament, el meu problema és un altre, perquè puc escriure llavem-mos, però em sembla que encara no han previst com escriure anem-mo'n, que dic jo que podria ser aixina, per seguir la mecànica més corrent (o es podria provar d'explicar «ane-mo'n»). Ja vorem. En tot cas, topem i toparem amb les conseqüències de l'efecte de la gravetat terrestre sobre l'acumulació de les regles: els sediments mos retraten.


* Fabra en parla en dos converses del 1920. Ho deixe per a un altre dia.

dijous, 9 de maig del 2024

Despectivament camalluent

Trobe que camalluent -ta 🔗 no està ben definit en el diccionari de l'avl, ja que no li donen el sentit despectiu que té, que és equivalent a quan s'utilitza llauro 🔗 com a desqualificació, cosa que no s'hauria de fer, però que encara es fa. Els suggerixc que l'incorporen, no tant perquè espere que algú en faça ús —que diu Màrius Serra 🔗 que en alguns llocs és despectiu precisament per als que no són «de pagès». El diccionari de l'iec 🔗 no especifica tampoc eixos usos, però diria que ells no usen eixes marques d'intenció.

dimecres, 8 de maig del 2024

Sense sotmetre's a l'estàndard

Pel riu, de vesprà, gent de totes les mides i colors fent centenars de variacions esportives, o només passejant. A més, els pardalets de l'època: tórtores sobreabundants, teuladins escassos, palputs confiats, merles atentes, gafarrons cantant al cap d'una branca, m'ha semblat sentir i vore passar un soliguer, i inclús diria que, sorpresa, hem vist algun esgarracimals (Certhia brachydactyla): parat en la vertical del pal d'una farola i de cap per avall baix d'un pont, com qui diu agarrant-se a una paret llisa. No duia la càmera i el meu mòbil no dona per a fer-li una foto. Ah, xiquets en bici i parelles parlant en valencià sense sotmetre's a l'estàndard.

dimarts, 7 de maig del 2024

Els faran bons

«Algú els farà bons», hauria de ser una màxima que hauríem de recordar quan mos pensem que el grau de corrupció, de misèria, de cinisme o de maldat que mos toca patir o vore són inigualables. No ho són, inclús són superables, encara que això dels graus sempre són valoracions relatives que tenen molt a vore amb mosatros mateixos. Hi ha qui fussa i es rebolca en la porcatera ben a gust.

La qualitat política és baixa en general, i hem vist i patit els nyaps del sector mig progre, mig comboiat, però sovint mal fonamentat, dels polítics demòcrates d'esquerres. I el disgust mos ha dut les tornes: ara hem de vore la bateria d'iniciatives polítiques —llengües, drets, memòria, desigualtat— que està presentant la dreta: és una antologia de les patologies ideològiques més ressentides i danyoses. Esperem que ara que també els ho fan a ells —com ara en Alpedrete— 🔗 i a elles, molts dels qui s'ho miraven de llunt tinguen un poc més de mirament en el futur. Sense confiar en res.

dilluns, 6 de maig del 2024

Com un pardalet

Mentres Takse està acabant el llibre de contes de Katherine Mansfield, 🔗 agarre la guitarra, tanque els ulls i somie me se'n van els dits darrere les cordes i el ritme de «Free bird» 🔗 de Lynyrd Skynyrd. 🔗

diumenge, 5 de maig del 2024

Cita dominical / 807: Blanca Crespo Arnold

Mirant de socialitzar l'economia.

Sigam conscients del nostre poder com a agents econòmics que som, per a construir, també des d'ahí, el món que mos marquen els nostres principis.

Blanca Crespo Arnold, «Economia Solidaria, cuestión de principios», La economia social al rescate, elDiario.es, 43, març de 2024.

dissabte, 4 de maig del 2024

La foto del sàbat / 197

Una varietat de gallineta cega (vaqueta, pastoreta, poriol...) que no és la Coccinella septempunctata que voldríem vore, sinó possiblement una espècie invasora (Harmonia axyridis).

divendres, 3 de maig del 2024

Cartografia social

Espere que les peces del trencaclosques vagen encaixant i que pugam arribar a dirimir com convé escriure «pad ell» o «p'ad ell», «juar», «vesprà», «asprà», «aspai», «Aspanya» i tot això que amollem a tort i a dret en diferents registres i amb intencions variades o amb emocions a flor de pell... Això no demanaria un diccionari ni un atles, però sí un poc de cartografia social, unes regles simples i clares. La solució no hauria de ser renunciar a escriure tal com raja.

Mentrestant, la cosa és que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que ha «enllestit» el primer volum de l'Atles lingüístic valencià 🔗 dirigit per Jordi Colomina i Castanyer. 🔗 Com que encara no s'ha publicat no sé massa bé què volen dir amb «enllestit», però és un bon peixcaclics —este amb fonament— per als que estem esperant que els registres de la llengua «general» —en diuen també «llengua popular», però aleshores pareix que pensen més en fer antropologia cultural— tinguen espai en els estudis i, sobretot, en les obres de referència que permeten guiar-se en la manera de reproduir els trets tant de les varietats geogràfiques com dels estils amb què podem expressar els interessos, les intencions i les emocions.

L'atles serà important pensant en com mos enxisa l'antropologia cultural, i també serà bona cosa com a complement de l'Atles lingüístic del domini català, 🔗 perquè els anys passen de pressa —com dia el poeta— 🔗 i encara hem d'avançar amb el vent de la xenofòbia de cara.

dijous, 2 de maig del 2024

Els murs aquells

Em sembla que vaig sentir la cançó «The wall» 🔗 dels Pink Floyd 🔗 repetidament en els futbolins del passeig de la Vall. Vaig acabar deixant-me dur per eixos temes de rock amb pretensions de crítica i exigència de millores socials en aquells temps que passaven dels tremolons als terratrèmols que clavillaven els murs polítics.

dimecres, 1 de maig del 2024

El del fonògraf

Mos hem recuperat bé del glai que mos ha donat l'encara president espanyol Sánchez. Ha segut innovador i ha despertat una poc de curiositat per la salut mental dels qui hem de passar-mos els dies sentint destrellats i desqualificacions polítiques sense solta ni volta. ¿Quin seria el fons muscial que vindria bé per a pensar que podem tindre una relació amb política més rigorosa i consistent? No ho sé, però podríem pensar en Brassens, com ara «Le pornographe». 🔗 I la resta de cançons també, clar, que hui és festa d'això que dignifica.

dimarts, 30 d’abril del 2024

Lectures paraŀleles

Una companya em recorda un article que vam publicar fa vint anys, «El nom de la llengua i la rendibilitat política». 🔗 No tan sols opina que el podríem tornar a publicar actualment, sinó que això han fet com a «coŀlectiu» de tècniques i tècnics, «A cada bugada perdem un llençol... i ja en van quatre» 🔗. I a banda d'eixe, en deuen haver més de fa vint anys o per ahí que es podrien reeditar ara.

El mal no és això només, el mal és que és fàcil actuar a reacció i escarotar-se quan ho fan els «típics avalotadors» —com avisava el cartellet del cine Capitolio de la Vall quan jo era menut; bé, ho escrivien en castellà— hereus del franquisme i de la transició intensa i mal resolta, però el cas és que fa poc més d'un any que un article reivindicatiu del sindicat stas, «La privatització de la llengua», 🔗 mostrava la part fosca de la gestió lingüística del Botànic.

Vides paraŀleles, lecture paraŀleles també.

dilluns, 29 d’abril del 2024

A morts

Ha plogut un poc, per fi, mentres conduïa sentint el «Lacrymosa» del Rèquiem de Verdi 🔗 —per la ràdio comentàvem fragments reciclats d'altres composicions de l'autor—. No en sé res del reciclatge que fea Verdi de les seues peces, però l'inici m'ha recordat algun tros de Campanades a morts de Lluís Llach i Grande. 🔗 Dos peces per a tremolar els dies de pluja. Però tampoc ha plogut tant com hauria d'haver plogut.

diumenge, 28 d’abril del 2024

Cita dominical / 806: María Jesús Montero Cuadrado

Mirant la legitimitat democràtica.

Les democràcies retrocedixen quan la gent pensa que el verdader poder no depén del seu vot, quan la política es convertix en un fangar i quan es deslegitima el resultat de les urnes.

María Jesús Montero Cuadrado, segons José Enrique Monrosi en «El PSOE se conjura para no sucumbir al desconcierto por el futuro de Pedro Sánchez», elDiario.es, 27.04.2024. 🔗

dissabte, 27 d’abril del 2024

divendres, 26 d’abril del 2024

El galó amb pacència

Finalment, he pogut completar hui el pas de «gaŀló» a «galó», una de les llengües de Bretanya, en la Viquipèdia. 🔗 Fa vora dos mesos que estava esperant que el Termcat aplicara la modificació que els vaig proposar de la seua fitxa. Després del debat intens que havia patit eixe terme en la Viquipèdia —en la fitxa de discussió—, no volia anar massa ràpid i que em revertiren una edició per impacient o indocumentat. Hui he completat el canvi afegint un canvi en el nom de l'entrà: ara és «galó (llengua)» —hi ha altres galons—.

Amb temps i palla, maüren... les Mespilus germanica, que eren els nispros originals. Pacència i una canya.

dijous, 25 d’abril del 2024

L'atovat i la Bíblia

He pogut acabar la fitxa sobre atovat -ada 'abovat, mec; sense forces' —ei, sense pensar en ningú en concret—, que em va semblar curiós que no apareguera en el diccionari. Ja tenia una fitxa amb el sentit medieval que va explicar Germà Colón, i ara li he afegit el sentit actual quotidià de les comarques centrals valencianes —cada u que faça el centre tan ample com li semble— i més enllà.

A més d'això, a partir de la versió medieval de l'adjectiu ('nafrat en el tòrax') he arribat sense saber com al documental d'Enrique Pallás sobre la Bíblia Valenciana 🔗 de Bonifaci Ferrer (o de Daniel Vives), que patix un poc pel pas del temps i alguns excessos de guió i de dramatització, però que és ben informatiu i et fa una bona immersió en la peripècia d'eixa Bíblia desapareguda, probablment per a sempre, si no es torna a produir el milacre de l'aparició d'un còdex o d'un incunable ves a saber on, tal com va aparéixer el colofó de la primera edició entre les pàgines del manuscrit de Civera.

dimecres, 24 d’abril del 2024

Els ritmes i els espais

He sentit que hi ha qui exposa la idea que l'ensenyament en valencià ha de posar en contacte els aprenents amb el registre formal del valencià en disciplines diferents de la matèria de llengua, com ara les matemàtiques. Eixe contacte lingüístic a través d'una assignatura que sembla ben valorada socialment, ha de dotar de prestigi la llengua... Em sembla que eixa idea deu funcionar en algun context concret, com ara allà on l'ús del valencià és general en els entorns del dia a dir, però topa amb la imposició per inèrcia o imposició de l'ús del castellà en els registres formals dels àmbits jurídics, administratius o acadèmics. Eren altres temps, són encara eixos altres temps.

Eixa situació seria el paradís atrotinat i voluntariós en què vivíem als anys huitanta del segle passat. Mos passàvem el dia pensant en valencià, tot lo dia remugant i xarrant en valencià, competint en valencià, amb les possibles excepcions enxisadores dels mitjans d'aleshores, és clar, la lectura, el cine, la televisió, la ràdio... ¡Uf! I, a més, quan arribàvem a consevol classe de consevol matèria, quan havíem de parlar amb un guàrdia civil —això sovint continua igual— i quan havíem de fer un tràmit davant qualsevol administració, era un altre compte: la imposició explícita del castellà.

Això ha canviat molt, i ara no es pot pretendre el fet d'oferir un contacte «formal» gràcies a una assignatura de suposat prestigi li farà res de bo a l'ús del valencià. És possible que l'efecte siga precisament el contrari: el rebuig per carregós i sospitosament militant, extemporani, malicciós inclús.

Els qui encara viuen en un entorn on es parla en valencià de manera quotidiana i han de metabolitzar un anecdòtic i passatger registre formal derivat d'algunes assignatures, però es passen el dia sotmesos a la pressió de l'ús del castellà per tots els mitjans actuals, si no tenen ocasió de recrear i recrear-se en la llengua en els àmbits i registres informals més lúdics, transgressors o infames, si l'acadèmia o la docència no atenen estos espais i situacions, estaran desatenent la llengua de tant de centrar-se en els seus aspectes més estèrils i formularis.

A l'ús viu formal o informal li anirien bé unes regles clares i conegudes que li donen suport i que es puguen infringir, masegar i reescriure seguint els ritmes dels temps.

dimarts, 23 d’abril del 2024

La tova

Un becari informàtic, entre uns apanyos i altres, mos informa que ja s'ha resolt l'accés al web de l'avl. Ell havia estat mirant-ho, però no trobava quin podia ser el problema. Ara li han dit per telèfon que ja està resolt. No sap del tot ni quin era el problema. Comprove que és cert, i ha continuat funcionat fins al final de la jornà. Aprofite, per tant, per a tornar a fer la cerca sobre cércol i escocell —dos cares de la mateixa idea— i, de pas, deduïxc que una calèche francesa deu ser un fiacre i m'entere que la tova és un tipus de rejola artesanal, però que eixa denominació no servix per a fer referència al material amb què està feta —fang i palla—, que es veu que ho diuen en anglés, cob. Jo en dia tova i trobe que no anava malament —dis-me atovat, si vols—, però els diccionaris no ho veuen aixina.

Per cert, atovat en la llengua medieval volia dir 'greument nafrat en el tòrax' —segons Germà Colón, crec—, però actualment això d'estar atovat és una variant de figa molla o de bovo, que són unes «nafres» diferents, una tovor anímica.

dilluns, 22 d’abril del 2024

Adherència fúnebre

M'adheriré hui a l'escrit d'algú altre. Això d'estar pegant la vara amb les meues neures i improvisacions molent en el mateix molinet, es veu a una hora de camí només em>ullejant este bloc que poques voltes té més interés que la satisfacció personal meua de sotmetre'm a una traita que em vaig imposar en mala hora. La contaminació cibernètica que mos corrou pot ser encara útil si fem cas de la «Carta oberta als càrrecs públics de la Marina Alta» que ha publicat sos Natura Marina Alta en La Marina Plaça (21.04.2024). 🔗

Seria molt interessant un estudi econòmic que avaluara el cost d'oportunitat de tota la inversió pública realitzada en asfalt: accessos, circumval·lacions, rotondes, ampliacions viàries, valorar quines infraestructures i xarxes de transport públic comarcal, provincial i comunitari s'haurien pogut fer amb tots aquests diners. Perquè ningú mínimament racional deixaria de tirar-se les mans al cap. I mentre parlen de sostenibilitat, els nostres polítics segueixen fent asfalt. Això que diguen una cosa i facen justament la contrària no és res de nou, però han arribat a un nivell esperpèntic de dissociació.

Li pose música, va. Però en lloc de deixar-me dur per l'enyor de l'adolescència musical, un poc d'alguna cosa que haja descobert últimament, com ara l'oratori fúnebre Illeta 🔗 de Francisco Escudero. 🔗

diumenge, 21 d’abril del 2024

Cita dominical / 805: Joan Garí Clofent

Mirant la pervivència de la paraula escrita.

Les solíem escriure a ordinador, les imprimíem, anàvem a correus i les enviàvem. Curiosament, els arxius informàtics originals ja són iŀlegibles i introbables, però en canvi els papers —almenys jo— s’han conservat. Tota una lliçó de la gran destrucció que ens espera dins el devastador oceà digital...

Joan Garí Clofent, «Versos & epístoles, el món que perdurarà», Diari La Veu, 17.04.2024. 🔗

dissabte, 20 d’abril del 2024

La foto del sàbat / 195

Ben gran, sempre compensant a temps no sabem massa bé què.

divendres, 19 d’abril del 2024

Tots els mitjans possibles

Esta setmana mos està fallant en les Corts el web de l'AVL. Funciona de manera intermitent. Tenim la versió en paper del diccionari, tenim més diccionaris en paper i en línia, obres de referència —com ara l'imprescindible Diccionari català-valencià-balear; l'Ésadir, l'Optimot, el Cercaterm i més encara, per a usos diferents—, i clar, tenim en línia el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Però les coses no són com eren.

La versió en línia del Diccionari normatiu valencià 🔗 s'ha convertit en l'obra de referència necessària i imprescindible per a ampliar la visió sobre el conjunt de la llengua i fer una faena més comprensible i completa amb les opcions disponibles en l'ús actual de la llengua. A més, ho ha fet des d'una perspectiva territorial que compartixen però que no aconseguixen incorporar aquelles institucions catalanes —sense mala intenció, la limitació «a Catalunya» encara compareix com a fonament d'alguna decisió normativa—. Si parlem del lèxic, l'obra és el diccionari; però també quant a sintaxi, morfologia o estilística l'acadèmia ha fet aportacions que van eliminant complexos i restriccions pel cantó de la normativa, i continua difonent i oferint opcions per a totes les necessitats expressives.

Bé, totes totes, encara no, però va avançant per eixe camí. El valencià general és atés en el registre formal escrit més tradicional, però l'obertura als registres informals —em qualsevol format— encara patix la pallola de l'estandardització o de la normativització defensives, concepcions sobre la llengua que a voltes pareix que torben fonament i utilitat precisament en el fet de limitar, constrenyir i impedir l'ús del valencià. Aixina i tot, eixa actuació no deté la comunicació o l'expressió, però probablement les trasllada al castellà-espanyol.

L'acadèmia no ho pot tot ni ho pot fer tot, també els tècnics lingüístics i, en general, tots els parlants fan aportacions constantment quan modulen i recreen l'ús en tots els formats possibles. Per exemple, a les Corts valencianes mateix és un goig encara poder sentir registres (discursos acadèmics, converses d'amics, diatribes furibundes, exposicions maliccioses, bonegons casolans...) i dialectes (de nord a sud i d'est a oest) en les intervencions parlamentàries. Ara bé, he de dir que les transcripcions correccions poden patir quan el web de l'acadèmia no funciona, i també en aquells casos en què les obres acadèmiques encara no han arribat a fixar regles, criteris i opcions orals o escrites per al valencià de cada dia.

Esperem que els avanços normatius, estilístics i sociolingüístics tinguen èxit abans que la llengua desaparega sotmesa a la pressió constant que combina la discriminació dels valencianoparlants i la imposició del castellà-espanyol per tots els mitjans possibles.

dijous, 18 d’abril del 2024

Sense mànigues

Amb mànigues, capot o gambeto... ¿Però té mànegues una algarina? La paraula es documenta a la Mallorca del segle xviii, per ara —el futur té tendència a perforar el passat—. Demana per ella Eugeni Reig i aporte un poquet a la confusió —estos dies que falla el diccionari de l'acadèmia— consultant l'etimològic de Coromines i «sant» Google, on apareixen més referències d'algarina en l'Scripta mallorquina de Joan Veny i Àngels Massip. 📃

Sembla que la cosa són les mànigues, perquè la funció de la peça és la mateixa. Aureli Puig Escoí, que no degué trobar l'algarina entre la indumentària valenciana, 🔗 conta el costum dels festejaors ben mudats de Tavernes de la Valldigna. Amb capa i barret, sense mànigues. ¡Quines coses!

dimecres, 17 d’abril del 2024

Fins que s'acabe

La portada d'Oxygène 🔗 de Jean-Michel Jarre va ser un colp per a la meua imaginació infantil d'aquells anys. La música d'aquell disc de vinil encara em fa volar. Això, fins que s'acabe l'oxigen. 🔗

dimarts, 16 d’abril del 2024

L'escocell que va ser cércol

El cércol 🔗 i l'escocell 🔗 són, segons el diccionari, dos formes complementàries de vore el món. De fet, l'objecte, l'element físic i geomètric, és un reflex en un espill imaginari, encara que el diccionari els separe conceptualment com si no foren uns bessons que es barallen, com si no tingueren cap lligam físic ni sentimental: ¿qui no ha plorat de ràbia i nostàlgia vegent els arbrets presoners de la runa empastrada en els escocells de les voreres que es fan a les ciutats mentres ha recordat l'efecte benèfic i alliberador dels cércols ombrívols i humits de l'horta del uelo? Au, podria ser una pregunta retòrica per a intentar assaltar l'Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres: no tenen versió del web en valencià. ¿No són tan estúpids com pretenen o no ho pretenen prou? 🔗

dilluns, 15 d’abril del 2024

Aquells poemes de Benedetti

Pareix mentira que haja passat tant de temps des d'aquell disc de Nacha Guevara 🔗 —amb música d'Alberto Favero 🔗— cantant els poemes de Mario Benedetti. 🔗 encara en aquells anys freds i roents alhora de l'últim terç del segle xx. Va ser uns anys després quan el vaig descobrir, llegint i rellegint aquells poemes.

diumenge, 14 d’abril del 2024

Cita dominical / 804: Joan Francesc Mira Casterà

Mirant la vida.

«La vida és una bossa negra plena de merda», torna a insistir el Taciturn.

Joan Francesc Mira Casterà, Els treballs perduts.

dissabte, 13 d’abril del 2024

divendres, 12 d’abril del 2024

«Llògicament»

N'hi han unes quantes paraules que s'han fixat la quotidianitat general i literària amb ele inicial, però que també tenen versió amb palatal inicial (ll-) en el diccionari. 🔗 La palatal inicial en estos casos indica tendència i antiguitat, encara que la normativa i els registres formals actuals hagen anat en una altra direcció.

El diccionari no les incorpora totes encara, però sí que hi ha llament, llamentar, llas llassa, llassar, llegitim -ma, llegítima, lliberal, lliberalment, llògic -ca. En podem sentir alguna més, com ara llícit -ta, llímit, (socio)llingüístic, lliteratura, que semblen prou «llògiques», i en deu haver alguna més (el diccionari arreplega més d'un miler de paraules començades per ele seguida de vocal). Si tot va bé, haurien d'anar apareguent en el diccionari. Mentres la llengua faça solc.

dijous, 11 d’abril del 2024

L'endret dels usos

Em sorprén la Guia d'usos lingüístics 📃 de l'Institut Universitari de Filologia Valenciana, que és del 2002, perquè no l'havia agarrat mai com a guia d'allò que nega de tant en tant quan diu que algun tret dialectal o d'estil «no és acceptable» o «no és recomanable». Hui m'ha semblat que, encara que siga d'una manera enrevessada, declara o exposa els trets més generals dels registres i sense pretendre-ho exposa maneres d'utilitzar-los per a no «caure» en un registre formal o en una varietat dessaborida, com ara l'estàndard proposat per a expressar-se en l'àmbit universitari... La universitat deu fracassar per això, perquè els problemes no s'han d'evitar o d'amagar, s'han de resoldre. La «langue de bois», la llengua plastificada o, en últim terme, la castellanització en qualsevol de les varietats possibles, deuen ser senyals que alguna cosa no quadra.

En el Diccionari normatiu valencià hi ha la preposició ad, 🔗 però no ha incorporat encara la variant an que utilitzen més al nord del que és habitual entre els qui tenen entre cella i cella una certa imatge de la llengua. Per sort, en el rebuig de la guia hi ha el tresor nutritiu quotidià:

En la llengua col·loquial, la preposició a conserva la d etimològica (del llatí AD) o es reforça amb la consonant n quan la paraula següent comença per vocal, i especialment en el cas del pronom personal de tercera persona (ad ell, an ell). La consonant d és pròpia de la major part del valencià i la consonant n, dels parlars septentrionals valencians i d’altres zones del domini lingüístic. Aquestes consonants s’han d’evitar en els registres formals.

A pesar que intenten ser «estàndards», l'afirmació final és un poc excessivament sintètica. El registre formal pot pretendre evitar eixes variants —no ha d'evitar les «consonants»—, però són el suc i el bruc del valencià general, que és el que hauria de continuar existint, més enllà de les reduccions sumptuàries que, ara mateix, al País Valencià, no representen cap possibilitat de satisfer les necessitats de la comunicació i l'intercanvi social expressiu i substanciós.

dimecres, 10 d’abril del 2024

Un tità per a reviscolar

Després d'un acalorament, d'una discussió destrellatà, d'un disgust personal o professional, no sabria quina peça de música receptar, perquè cadascú té unes necessitats diferents. A voltes em va bé tornar als primers clàssics que mos descobrien alguna cosa més en la música, com ara la primera de Gustav Mahler. 🔗 Sí, la segona és per a emocions mes profundes. La primera —que em va arribar del mercat dels dijous, amb Kubelik 🔗 dirigint l'orquestra de la Ràdio de Baviera— és per a reviscolar. 🔗

dimarts, 9 d’abril del 2024

Enredrat en cançons

Havia d'aparéixer, clar. N'hi han tantes cançons de Bob Dylan, però «Tangled up in blue» (dels disc Blood on the tracks) va ser una de les que, a mitjan adolescència tardana, em van dur més enllà de les seues melodies més conegudes.

dilluns, 8 d’abril del 2024

El pot de llanda lingüístic

En pla casolà: la setmana passà van arribar les falcies al centre de Valéncia. M'he de llegir els treballs de Josep Maria Baldaquí Escandell 🔗 sobre la inseguretat lingüística al País Valencià, perquè trobe que deu aclarir prou què passa en esta situació de conflicte social permanent que encara vivim i que torna a reviscolar, situació induïda i fomentada per alguns poders polítics, jurídics i administratius al·lòfobs —per no dir xenòfobs directament— contra el dret i costum dels valencians d'usar amb normalitat el valencià-català.

Eixa inseguretat deu ser una qüestió que «casi» tots detectem, però que no pareix que acalore massa ni cride l'atenció dels qui s'interessen per incentivar l'ús d'un artefacte que denominen «estàndard», que en versió gastronòmica deu ser com si haguérem de substituir la paella dels dumenges que fa algun familiar amb traça per una versió de pot de llanda.

Carregue contra els que estan «a favor» de l'ús de la llengua, perquè contra els altres hi ha poc a dir, són els mateixos de sempre, i ja els va bé els facen la faena de sapa que significa haver de triar entre el castellà-espanyol o un pot de llanda. La tria està clara.

diumenge, 7 d’abril del 2024

Cita dominical / 803: Susanna Ligero Tormo

Mirant els mals negocis contaminants .

Amb la poŀlució de l'aire causant milers de morts a Europa cada any, no sembla bona idea invertir milionades de diners públics en reforçar un model de negoci molt contaminant.

Susanna Ligero Tormo, ressenya de Vida o port de Raquel Andrés Durà, Mètode, 120, 2024.

dissabte, 6 d’abril del 2024

La foto del sàbat / 193

Estava prou llunt, no sabíem massa bé què era, segons com, mos pareixia un brúfol (Bubo bubo), fins que la càmera mos la va acostar amb una resolució justeta, però aclaridora: una corba (Phalacrocorax carbo).

divendres, 5 d’abril del 2024

Lapses de temps

Els dies que estàs hipnotitzat, o que vas mig zombi per una anestèsia o una atra circumstància més o menys lúdica, et pots deixar caure en les harmonies del disc In a time lapse 🔗 de Ludovido Einaudi. 📃

dijous, 4 d’abril del 2024

Els colors humans

M''interesse pel meu país. Convé pensar com han anat i mirar si endevinem com poden anar les coses. Però a voltes tinc la sensació que mirar les històries del veïnat em pot desorientar i fer que confonga l'apreciació i la comprensió dels fets i les actuacions del meu entorn social i polític. És una sensació passatgera, perquè al poc trobe que és ben bé al revés, que l'experiència dels altres facilita la comprensió del fons real que es cou més a prop. Si més no, és una manera de desempalagar respecte a la viscositat de les idees massa conegudes i rutinàries.

Per casualitat m'he posat a mirar un documental sobre l'actriu francesa Arletty 🔗. Aixina he tornat a passar pel nazisme a França, pels francesos que hi van coŀlaborar perseguint i assassinant jueus i persones d'ètnies, creences i idees diferents. I també veus com són de perilloses i injustes les tornes de després de la guerra, com era eixa democràcia francesa que vista des d'ací podia semblar un referent modèlic, però que també era el mateix bollit ideològic que podem tindre ara. De Pétain a Laval tope amb el setmanari Je Suis Partout, 🔗 passe per l'afusellament de Robert Brasillach —a qui de Gaulle no va voler indultar—, i torne a Hans-Jürgen Soehring —l'amor d'Arletty durant la guerra—, que va fer d'assessor de Goering i en va eixir fresc com una rosa.

Apareixen altres figures que completen el quadre d'un extrem a l'altre dels valors humans, a voltes barrejats de manera contradictòria i insofrible en els escrits i els actes d'una mateixa persona. Inclús n'hi han alguns que arriben a saber condemnar-se ells mateixos. Dels bombardejos a Gaza o d'Ucraïna a l'Acadèmia Valenciana del Tango, 🔗 tots els colors de la vergonya possibles, també en blanc i negre.

dimecres, 3 d’abril del 2024

Isetes i malíccies

Qualsevol espai de la xarxa sol omplir-se de secrecions de tot tipus que la convertixen en una taranyina apegalosa. Figuradament. Eixa és la gràcia, per sort encara es pot mantindre una distància interpersonal electrònica que atenua les isetes i les malíccies.

dimarts, 2 d’abril del 2024

Les Itaques del passat

Quan era menut, a cals meus tios sonava Viatge a Itaca de Lluís Llach. I a partir d'ahí ja va anar el carro pel pedregar. I cap avall. 🔗

dilluns, 1 d’abril del 2024

El «meò» del pago

Com escriuríem l'onomatopeia per al bram que fa el pago (aixina l'anomena Joanot Martorell en el Tirant) (pavo cristatus). 🔗 Després d'escandalitzar un poc les orelles de Takse, crec que arribe a sentir «meò». En francés hi ha qui sent «léon» (nasalitzant la o i sense pronuncia la n). Tot depén de les referències sonores i lingüístiques de cada u.

No he trobat com ho escriurien en altres llengües, a pesar que hi ha un acord general que l'origen del nom del l'au allà per l'Índia al segle que fora —pot ser que faça uns miŀlennis— era onomatopeic. No sé en quina llengua es va crear l'onomatopeia, però els grecs antics en dien ταώς i els llatins pauo o paupulo, formes que no sé si ad ells els semblava que tenien relació amb el «meò» que jo senc.

Hi ha consultes curioses com esta que m'ha arribat a l'fdt 🔗 que em fan viatjar per la xarxa, les llengües i els segles.

diumenge, 31 de març del 2024

Cita dominical / 802: Montserrat Dameson

Mirant l'edició.

Deixar-se editar és entendre que una petita humiliació pot elevar-te.

Montserrat Dameson, «Edita'm», Núvol, 12.03.2024. 🔗