Cita dominical / 114

Per la gespa del jardí; «¡palput, fes-te el monyo!», em contava ma mare que cridaven.

La idea que mos en fem

El Síndic de Greuges valencià actual, Ángel Luna González, ha variat la seua pràctica per a desatendre les queixes per discriminació lingüística, especialment referida als ciutadans que reclamen l'ús del valencià. Com a símptoma observe que en el cas d'una queixa meua (número 2200277), a pesar que entra en el recompte de les queixes relacionades amb «drets lingüístics», de forma incoherent amb eixe àmbit de les queixes, el síndic l'ha tractada com un cas de retard en la resposta:

>

L’objectiu del present expedient de queixa, tal com va ser definit en la nostra Resolució d’inici d’investigació de data 25/01/2022 estava constituït per la falta de resposta expressa a l'escrit que l'autor de la queixa presentà en data 01/11/2021.

De manera incoherent, al síndic li va semblar irrellevant el tema dels drets lingüístics, en concret, que l'administració no respecte els drets lingüístics dels ciutadans en la publicació en el web de les notes de premsa del president la Generalitat valenciana. Però no va canviar el tema de la queixa, amb la qual cosa, el desgavell temàtic del web de la sindicatura és ja cosa proverbial.

En eixe sentit, l'evolució de les queixes amb l'epítet «ús del valencià» i, a partir del 2015, «drets lingüístics», no sembla massa orientador de res:

1999	2000	2001	2002	2003	2004
286 | 18%	146 | 11%	20 | 1%	326 | 14%	43 | 3%	71 | 3%
2005	2006	2007	2008	2009	2010
82 | 4%	104 | 6%	96 | 5%	119 | 3%	74 | 2%	2.045 | 22%
2011	2012	2013	2014	2015	2016
1.938 | 16%	153 1,05%	72 | 0,38%	49 0,38%	21 | 0,15%	82 | 0,58%
2017	2018	2019	2020	2021
55 | 0,31%	83 | 0,68%	68 | 1,50%	56 | 1,38%	23 | 0,80%

Em sembla que en este tema, entre possibles campanyes que unflen les queixes algun any, i en altres casos que la sindicatura no classifica les queixes correctament, es fa difícil fer-se una idea de res, que trobe que és la idea que volen que mos en fem.

Lloc delitós

La parra Parthenocissus tricuspidata 🔗 retallada i estesa com a encoixinat del jardí té una olor dolcenca. Els raïmets, encara que no estan del tot maürs —esta variant gràfica hauria d'aparéixer en el diccionari—, atrauen alguns pardalets, com ara el estornells. L'Aloe maculata 🔗, no sé si té les propietats curatives de l'altre àloe més conegut, però quan el talls no té eixa saba groga que fa tan mala olor. L'espígol està reviscolant entre les branques seques de la flama esplèndida que va ser. El romer encara no ha badat boca i continua sec i ressec.

Si tens l'opció de fer jardineria, encara que siga per obligació i fent mala cara —si no tinc gos, d'alguna cosa he de renegar—, amb les olors i l'airet de les gramínies i els cactus pots pensar en els locus amoenus clàssics i valorar on et sents millor, on aprofites més el temps, on trobes més satisfacció amb les hores i les neurones que vens. I a voltes passa que les faenes que més et frustren les paguen més. Però no et fan sentir més bé ni t'oferixen un rèdit millor. Eixa és la idea, sense que cap faena arribe a ser un lloc delitós, no cal que mo'n passem.

Sort del xicon d'Aldaia

De casualitat vegem les notícies en À Punt: ¿com és possible que hi treballen tants periodistes que no saben parlar en un valencià periodístic consistent i fluid on no confonguen les consonants sordes i sonores o les vocals obertes i tancades? És dur haver-los de sentir.

Un xic d'Aldaia pretén viure nuet i actua en conseqüència. En canvi, les «forces vives» de la societat demostren fins a quin punt són inconseqüents i el perseguixen amb multes i juís. 🔗 Uf, hem tingut sort, el rector de la Universitat Catòlica de València, José Manuel Pagán, segur que farà accions en favor d'eixe «dissident», tal com es pot concloure del seu discurs, en què reivindica les «condicions necessàries per a formar persones lliures, justes i solidàries, compromeses amb el bé comú», segons informa el diari. 🔗 Trobe que el rector era molt més irònic que jo.

Els responc als de Greenpeace que mentres no tinguen tot el web en valencià-català no m'hi subscriuré. Haurien de ser un poc més conseqüents que el rector de la universitat, podrien mirar què fa el xic d'Aldaia, perquè en això de la gestió lingüística trobe que encara estan més nuets, en un sentit obscé tractant-se d'una organització que es preocupa per l'ecologia. ¿Què en fem, de l'ecologia lingüística? Ni À Punt ni Greenpeace, sort del xicon d'Aldaia.

Tot lo sant dia

Tot lo sant dia barallant-me amb l'ordinador i amb la informatització dels tràmits administratius que tant mos hauria de facilitar la vida. Si no fan cursos d'empatia i de posar-se en el lloc dels altres, la cosa es resumirà amb un ¡i un uec!, per dir-ho finament.

Tot lo sant dia mirant d'instaŀlar el lector de targetes, els certificats en el Firefox, el programeta de java, regirant el web per a vore si descobria l'error «SAF_20», una cosa que contenia la paraula «canberra» que no es carregava, el mòdul PKCS#11... Intentant fer anar el Cl@ve, però només servix per a la primera identificació, no per a firmar, per a això cal una clau permanent —has de perdre un matí anant a gestionar-la a alguna oficina.

Al final, quan el lector funciona, va i tinc el dni bloquejat. Per sort la maquineta de la comissaria sí que funciona i me l'apanya en un vist i no vist, a pesar que estava un poc afectada per trencaments diversos.

Però ara és quan cal enfrontar-se amb els tràmits més abstrusos de la gestió juridicoadministrativa: em demanen una foto, però no pot ser jpg —seria massa simple—, ha de ser en format pdf; quan he seleccionat la foto de l'ordinador amb l'explorador, encara cal fer en el navegador un pas més, que depén d'un botonet que es queda a la banda de dalt del formulari —i no baix, on seria massa lògic—: «annexar» el document. Prèviament he hagut d'identificar-me i firmar com una empresa i com a representant, encara que no soc cap empresa ni tinc cap representant.

El millor de tot: els hem hagut d'enviar justificants de pagament simplement perquè tenien curiositat —no n'havien de fer res dels comptes—, ja que tan sols havien de certificar que els objectes que els mostràvem i documentàvem existien, que estaven instaŀlats i que tenien les garanties tècniques correctes. Ah, fer una visita per a vore-ho, no; en línia, que és més fàcil, ¿oi? Tot lo dia.

Eixos hòmens

Les competicions de tenis per països —com ara la Copa Davis—, amb la coartada o excusa —si és que en necessiten— que componen jugadors que onegen la bandera d'un estat, podrien aprofundir per eixa via política i aplicar les iniciatives públiques de respecte i obertura en alguns aspectes que es suposa que han d'aplicar eixos països representats. Per exemple, pensant en els sexisme i la diversitat funcional, podrien combinar els sexes i les condicions en la competició, en lloc de deixar als dies i hores de mínima repercussió en els mitjans els esportistes que no són les suposades figures esportives per antonomàsia, els «hòmens», eixos «hòmens».

Al cap i a la fi, la Copa Laver 🔗 que hem vist estos dies va incloure un jugador que s'arretirava (Federer), un jugador que estava en la posició 128 (Sock) o un que no s'ha vacunat del còvid (Đoković). Pel mateix preu i per a començar, hagueren pogut incloure en el nom de la competició l'australiana Margaret Court, 🔗 que és la tenista amb més títols, i afegir les dones europees i de la resta del món a l'esdeveniment. No crec que el resultat haguera segut menys emotiu i emocionant. Ben al contrari.

Cita dominical / 723: Álex Grijelmo García

En el llenguatge polític i administratiu estem apreciant cada volta més una certa incompetència gramatical.

Àlex Grijelmo García, «Filibusterismo gramatical», El País,, 31.07.2022.

La foto del sàbat / 113

Un insecte (Centrocoris variegatus, si no m'enganye) inofensiu amant de les bledes. Cosa de la temporà.

Caic per can Marsé

Acabe les notes de Juan Marsé 🔗 (edició del 1982 del Club Bruguera, on obliden accentuar el cognom en la portada), entretingut amb els penjaments que dedica a uns i altres, amb reiteració en algunes persones (com ara Pilar Rahola, Ferran Mascarell, Isabel-Clara Simó, Camilo José Cela, Francesc-Marc Álvaro o inclús Pep Guardiola), i amb les repetides manifestacions de no ser nacionalista sense saber evitar com ser-ho finalment encara que siga a la defensiva, com a prevenció davant d'una pàtria somiada per altres en lloc del somni obligat per la sang de la història.

Com a penitència, agarre per a passar els dies d'entretemps Si te dicen que caí, un poc també en record de ma mare, que em va dir que li havia agradat molt. Devia ser cosa generacional també.

El general Hivern

Ha arribat la tardor i s'acosta el «general Hivern» 🔗 al camps de batalla d'Ucraïna i de la democràcia russa. Convindria que algú recordara que aquell «Rússia és culpable» de Serrano Suñer va servir per a incrementar la matança allà i ací; 🔗 ara cal afinar un poc més, «Putin és culpable», d'acord, però un sàtrapa —com el qualificava algú en la ràdio este matí— no va a soles pel món —a pesar que mos han volgut fer creure que no queden franquistes després de Franco.

Estic acabant els apunts memorístics de Juan Marsé (Notas para unas memorias que nunca escribiré) i pareix que me s'haja apegat el to. Començant per això de «Rússa és culpable» que apareix cap al final del llibre. També apareix un «tupit» ('dens, tapit'; en castellà, tupido) que Ignacio Echevarría 🔗 confon amb «tupé». A més, alguna confusió temporal amb el procés i els cabells de Puigdemont. És entretingut conéixer les tírries de l'escriptor, i l'interés que tenia per qualificar el físic de les dones. Sobre això últim, crec que no en diu res Ignacio Echevarría.

Gens banal

Coincidixen hui dos facetes de la mateixa idea expressades en els mitjans. De matí, en la ràdio, un corresponsal de la cadena ser comentava que els russos havien vist bé la guerra de Putin contra Ucraïna perquè no els afectava a ells, cosa que canviaria si Putin —és a dir, Rússia— declarava explícitament la guerra.

Més tard lligc un article de Ferran Garcia-Oliver sobre el llibre Nacionalisme banal de Michael Billig. 🔗 L'article exposa la satisfacció i la pau que s'assolix quan es banalitza la submissió nacional:

Els zamorans onegen la bandera només en moments concrets, per exemple arran d’un campionat guanyat per la selecció nacional de futbol. Llevat de les ocasions puntuals per a l’arravatament, la bandera ha passat a ser un bé de consum més, repetitiu, diàriament visualitzat, un ingredient afable de la vida mateixa. Això en substància és el «nacionalisme banal», o «trivial», que podríem assimilar a un dels més eficaços, i eficients, lubricants de les exitoses nacions estat.

Els russos —segurament també mosatros— intuïxen o senten campanes sobre les morts que el seu estat rus està provocant en Ucraïna. El seu nacionalisme és tàcitament i boirosament agressiu i agressor, perquè els béns de consum i les condicions de vida els mantenen llunt del conflicte. ¿Podria deixar de ser banal, si els béns de consum i la integritat física perillen a causa del nacionalisme militant i fantasmal de Putin i la seua colla? Si no ho resol la democràcia russa, tenim un problema gens banal.

Del poble a la pizza

Voltem per la ciutat i topem amb Del Poble Pizzeria, tot retolaet en valencià i amb una idea darrere que pareix interessant i neta com el local blanc que hem trobat: productes de proximitat, farina ecològica, oli verge extra, admeten mascotes... Esperem que tinguen futur i que puguen acabar d'arredonir la jugada completant el seu web amb el valencià, ja que per ara només el tenen en castellà. 🔗

Per dalt i per baix

Teuladins, tórtores, estornells, oronetes, parotets, picaports que travessen el cel en formació, rates que fugen pels cantons i els racons, corcons que s'aviven per la part que no veus, panderoles rondant per on no voldries, alguna marieta de les malves (Pyrrhocoris apterus) 🔗 —no hi ha manera de trobar-ne de les bones—, tallacames camuflats en el groc de les gramínies o en el verd de la Portulacaria afra, 🔗 andragons de diverses tonalitats de gris —arriban inclús al blanc—, formigues capolant insectes morts, aranyes de totes les mides i caràcters, vespes rondant el rajolí d'aigua que cau al carrer des d'un aparell d'aire condicionat.

Hauria d'estar pensant en altres històries, com ara la guerra d'Ucraïna, els milers d'euros que s'enterren en armament o en el soterrar de la reina d'Anglaterra —¿un urneta amb les cendres i dedicar els diners a un fons solidari no haguera segut més bon llegat per a la humanitat?—, com podré respondré les preguntes del Faqs ara que mos han canviat per la certesa del Coŀlapse mental en tv3, o el recull interminable de falsos demòcrates que censuraven franquistament en Televisió Espanyola i en Canal 9. 🔗

No done per a tant, preferixc mirar si trobe baix terra algun ambuderó —esta encara falta en el dnv— mentres es perseguixen les ombres dels coloms multicolors del veí dalt al cel.

Cita dominical / 722: Marcos Giralt Torrente

¿Mos van importar els russos que, amb el coŀlapse de la Unió Soviètica, van passar de l'escassesa a la pobresa extrema? Mos importava més el gas i el petroli i els diners que portaven els oligarques a les nostres costes i camps de futbol.

Marcos Giralt Torrente, «Habitantes de lo efímero», El País, 14.08.2022.

La foto del sàbat / 112

La República de Kabardino-Balkària 🔗 connecta en esta façana ja inexistent del carrer de la Beneficència amb David Bowie 🔗 i altres interferències urbanístiques.

Plorar pel desús

Com que els qui van dimitint-ne diuen que el Consell Social de les Llengües ha fet alguna cosa, mos ho haurem de creure, però també haurem de creure el que diuen els que van dimitint sobre la inactivitat o inutilitat d'eixe ens:

• Alfons Esteve: «Cercar el consens en matèria lingüística és una trampa, no el tindràs mai amb Vox ni el PP» 🔗
• Ferran Suay: «Dimissió del Consell Social de les Llengües» 🔗

El web del Consell Social de les Llengües 🔗 no dona cap informació sobre la seua activitat real, aixina que és impossible valorar que hagen fet alguna cosa bona o roín diferent del que diuen els dimissionaris, que només assenyalen la inutilitat de l'organisme.

Evidentment, si Ximo Puig permet que les notes de premsa ixquen en castellà en el seu web presidencial 🔗 i que la versió en valencià es publique, si a algú li va bé, posteriorment, quan siga o no mai —és el que em va respondre el director general de Relacions Informatives— 🔗, està clar que el pitjor que n'hi ha per a fomentar l'ús del valencià és fer que depenga de persones que no tenen l'objectiu de fer usual i quotidià l'ús del valencià com a llengua de treball ni tan sols en els organismes que gestionen. Després mos voldran fer plorar pel seu desús del valencià.

¿Per què ho dius?

Si ho pensem bé, en general som responsables del nostre punt de vista sobre els altres, sobretot quan confiem en les nostres intuïcions. Volent o sense voler, mos entrenem cada dia per a endevinar, valorar, encertar, anticipar sobretot les accions dels altres. Però massa sovint pretenem fer-ho també amb les intencions o els motius dels altres, i és aleshores quan es pot enterbolir el nostre juí, perquè la nostra idea sobre com mos veuen, com som valorats pels altres o quines idees tenen els altres sobre mosatros, mos pertany més a mosatros que als altres i mos exposa als nostres propis temors i complexos, els nostres petits inferns interiors.

Si tenim molta traça en això, serà complicat salvar-se d'eixe juí d'intencions. Però tenim el recurs de cenyir-mos als gestos, a l'actitud, als fets que podem comprovar físicament o amb la conversa amable. El dubte i la incertesa irresoluble de tots els fantasmes que mos ronden pel cap, han de ser el contrapunt per a alimentar els somnis i els malsons de la nit. En obrir els ulls, ha de ser molt dur pensar que eixe ou caigut amb el rovell quallat pot ser un senyal de malvolença. ¡Bon dia!¿Per què ho dius?

Una certa incompetència

En el diari El País Álex Grijelmo escrivia fa poc més d'un mes l'article «Filibusterismo gramatical» (31.07.2022) on exposava la mateixa sensació que comentava jo ahir sobre la prosa juridicoadministrativa, que sabem que no és tan sols una prosa amb voluntat estilística, sinó que a causa del seu valor «performatiu» 🔗 hauria de ser molt mesurada i precisa en la redacció. Però no, tal com assenyala Grijelmo:

En el llenguatge polític i administratiu s'aprecia cada volta més una certa incompetència gramatical.

En este cas, lamentablement, eixe «una certa» és tant cosa quantitativa inconcreta —però abundant— com asseverativa, tant allà, al parlament espanyol, com ací, al parlament valencià. I mal que mos hauria de saber també esta concordança política, que no es resol amb les autonomies o les independències somiades.

Interpretacions «contra reo»

Som funcionaris i considerem que qualsevol matís en la redacció d'una norma «hauria de ser» rellevant. Per això, quan llegim en el boe 🔗 la norma sobre els abonaments gratuïts del tren, entenem que si han redactat de manera diferent els de rodalies i els distància mitjana, deu ser perquè no s'han regulat igual.

Però som funcionaris i sabem que el poder i l'administració tendixen a l'arbitrarietat —per solemnement que es declare que està prohibida—. Per tant, qualsevol matís en la redacció d'una norma «és» una possibilitat d'imposar la interpretació interessada que més li convinga a qui tinga el poder de decisió sobre el sentit de la norma. Quan diu:

Se devolverá el importe abonado en concepto de fianza al obtener el abono, siempre que se realicen 16 viajes o más en el periodo.

La regla sembla clara, però l'aplicació crea ombres. La norma no diu que els viatges hagen de ser en un mateix trajecte, però quan t'has de traure l'abonament et demanen per un trajecte (i no per un nucli), cosa que deixa a interpretació què passa amb els viatges de rodalia en trajectes diferents.

No acabem d'estar segur, en el cas d'estos abonaments, que la interpretació més favorable a l'usuari siga sempre la interpretació correcta. Al cap i a la fi, hem vist massa voltes que els poders han oblidat allò de l'«in dubio pro reo» clàssic. O l'han reinterpretat habitualment «contra reo». Pel bé de la sostenibillitat social i ambiental, confiem. Però, ai, som funcionaris.

Passant per allà

Coincidix la mort inesperada de l'escriptor Javier Marías 🔗 amb la meua represa estiuenca de la lectura d'un intent de diari, Notas para unas memorias que nunca escribiré, de l'escriptor Juan Marsé. 🔗 Alguna cosa del diari de l'autor barceloní m'enllaça temàticament i tonalment amb alguns articles atrabiliaris del madrileny. Les notes de Marsé són un acostament a una conversa privada amb u mateix, sense voluntat de dir res en concret, només per raonar i xarrar un poc amb un «u mateix» del passat quan ho pugam llegir en el futur. Tal com diu, les escriu perquè li ho han mig imposat i intenta complir amb disciplina.

Alguns articles de Marías em sembla que exposen el mateix tedi ideològic. Mostren un cansament de receptes progressistes reals o inventades, suposadament imposades i triomfants —que és la recepta de les pitjor propaganda ideològica: la que es difon criminalitzant les víctimes, pintant com a predominant i totalitari el que és marginat i marginal— una amargor difusa relacionada amb una intolerància cada volta més accentuada amb la mediocritat més comuna i inevitable.

Tant si es tracta de sociolingüística 🔗 o de sexisme, 🔗 trobe curiosa una tendència a amagar o emboirar la imposició lingüística o patriarcal pintant uns possibles i esmenables excessos reivindicatius dels discriminats i oprimits com una dictadura que ofega les bones gents. I és bo llegir-ho i saber-ho, perquè les bones gents són les que, abans i ara, tot ho suporten i ho validen. Si cal, o si «passava per allà» —com aquell xiquet que tot ho vea involuntàriament tal com ideava Marsé per a un conte de retrat social— Ai, anem passant.

Cita dominical / 721: Rudolph Herzog

Els alemanys no van ser en cap cas víctimes passives de la propaganda, en cercles amples ja eren conscients del frau que estaven duent a terme Goebbels i els seus consorts. Però això no va evitar que el seu país fora arrossegat en pocs anys per un remolí criminal.

Rudolph Herzog, Heil Hitler, el cerdo está muerto, a partir de la traducció de Begoña Llovet Barquero.

La foto del sàbat / 111

Esta Lola és una Sara. Pam dalt, pam baix.

Rigor i mètode

Acabe el llibre Los renglones torcidos de la ciencia d'Eugenio Manuel Fernández Aguilar i note que me l'hauria de tornar a llegir si realment vullc recordar res del que ha explicat. Deu ser l'edat. O que, a pesar que són temes que m'interessen —i que arribe a connectar amb idees i ideologies filosòfiques, polítiques o lingüístiques en algunes notes—, no van formar part de la meua formació en l'institut ni en la universitat, cosa que és encara massa habitual entre els que estudiem «lletres» —com si els altres estudiaren dibuixos.

Tots estudiem lletres, però tenim estem condicionats a pensar que les xifres, el mètode o el rigor científic no quadren amb els coneiximents que convé tindre per a aclarir conceptes de llengua, història, assaig o literatura. I després passa el que passa, que no sabem calcular els percentatges d'ús d'una variant dialectal, no entenem la diferència entre la possibilitat i la probabilitat, o confonem la radiació i radioactivitat.

Amb un poc més d'experiència amb les matemàtiques, l'electricitat, la biologia, la química, la física en general, no ho resoldríem tot, però podríem atendre millor els valors de les partícules que conformen els elements que tractem en els nostres camps, començant per entendre que la relació que hi ha d'haver entre llengua i normativa no és l'obediència de les regles, sinó el benestar de les persones. Vaja, em sembla que això també es pot tractar amb rigor i mètode.

Respostes transparents

La típica resposta neutra i educada d'una institució no et deixa mai del tot content, però és que a voltes ratlla l'absurd o demostra que fan com si t'atengueren tot i que no estan escoltant-te. Els escric per a proposar-los que afigquen una millora al seu web i em responen que ¡el seu web no fa això que els demane! Sé que m'ha respost una persona, perquè la conec, però es veu que hi ha qui aprén a imitar les respostes automàtiques que es programen per a atendre preguntes freqüents.

És possible que tot això siga una salvaguarda diplomàtica per a no mostrar-se massa «transparents» dient-me que a algú no li dona la gana millorar el web.

Algú se la menja

El cuiner Jordi Morera adoba amb notes de cultura popular el seu programa. El dia 30 d'agost va deixar caure: «fil que penja, botifarra que falta». Una dita ben adequada per a noveŀles policíaques i també per a començar reflexions científiques, per a algú que tinga interés a seguir el fil de les implicacions i conseqüències de les accions i els fets. Lligc el titular: 🔗

L’ONU diu que l’Estat va «violar» els drets de Junqueras, Turull, Romeva i Rull per la suspensió abans de la condemna

Em quede pensant que alguna cosa falla quan les premisses certes no tenen les conseqüències que haurien de tindre. La democràcia i la ciència s'haurien de realimentar. Però el cas és que als poders que fallen en el fonament democràtic, els tenen igual les premisses. Fil que penja, algú se la menja.

Cudolets per a empedrar

La pedra que reapareix, entropessem i caiguem un bac: el restaurant Arrels de Sagunt, 🔗 que tan bé fa les coses de la cuina, té un web ben bonic i modern que no té versió en valencià. En este cas no entra en contradicció amb el text que informa sobre l'interés de la cuinera, el web només parla de «memòria d'una tradició arrelada» i no fa referència a cap idea de preservar la cultura local o la sostenibilitat ecològica de l'entorn.

En contrast amb això i com a demostració que es pot actuar respectant l'ecologia lingüística de l'entorn, en un altre nivell de preu i d'intenció, però també amb idees de cuina originals —com ara l'hamburguesa de pilota de putxero— i bones, el Sofoko, 🔗 on han tingut l'habilitat d'actuar amb normalitat i també amb receptes locals, incloent-hi la llengua del web i de la carta. Un cudolet per a empedrar.

L'abús del passat

La història «evoluciona» en sentit positiu, com si estiguérem reinventant sempre el millor món possible en un futur inevitable. I la primera pedra ja va ser un abús. El futur està bé, però el passat, del qual hauríem de poder respondre, el desgavella constantment. Des de la primera tessel·la d'un pati antic.

Cita dominical / 720: M. A. K. Halliday

En idiomes no escrits, el concepte paraula pot ser molt esquiu.

M. A. K. Halliday, «Lexicology», Lexicology and corpus lingüístics d'M. A. K. Halliday, Wolfgang Teubert, Colin Yallop i Anna Čermáková, 2004.

La foto del sàbat / 110

 

Capitells

Una església romànica, un repertori de ficcions antigues, una realitat de pedra que va desfent-se amb el sol i les pluges. I una altra església romànica, encara una més. I les ficcions bíbliques (la carn humana tallada i retallada en els capitells) encara són el dia a dia real. 

La llengua del gat

En una taula veïna, una parella amb un xiquet. La mare parla en valencià amb el xiquet i en castellà amb l'home. Takse topa amb mare i fill en el vàter, xarren, són catalans, no diun d'on. Devien ser occidentals.

En la taula del costat, senc que una dona li comenta a la parella en castellà que mosatros som valencians. Més tard li comenten al cambrer que són de Barcelona.

Ús i desús són els estats simultanis i oposats del dia a dia de la nostra llengua, un gat de Schrödinger que, per si de cas, hauríem d'alimentar, encara que no obrim la caixa.

La humitat

La calor és la humitat. Si la humitat relativa baixa al 17℅, aleshores 31 graus són un dia agradable de primavera. Un poc de fresca fa ambient de vacances, tardanes, però agraïdes. L'apartament turístic pirata de d'enfront perboca els exòtics inquilins de bon matí. Ironies amb poca dialèctica.

L'amiga de Nàpols

Cama ací, cama allà, tombat i aguantant la blamor dels carrers i les places dures —els tendals de la plaça de la Reina haurien de ser plaques solars, i no arriben a fer el paper dels arbres—, a mitjan camí del desig d'un lloc més al nord on diuen que fa més frescor. Abans d'eixir encomane un llibre d'Elena Ferrante, L'amiga genial, a vore si arriba en bon estat i pot ser un obsequi per a un xica que ha tornat d'un any d'Erasmus a Nàpols.

Mentres arriba eixe, canceŀle la compra d'un llibre en una llibreria de Màlaga, perquè no el troben i no troben cap exemplar en els distribuïdors. Mantinc la comanda de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, que sí que me'l poden enviar. Els escric en valencià i m'atenen amb amabilitat, sense eixos escarafalls que sabem possibles i que hem patit alguna vegada quan hem mantingut correspondència amb les Espanyes. En este cas, tal com l'amiga de Nàpols, genial.

No tan delicats

Una part de la meua família és de festejos llargs, segons em van contar. Onze anys van haver de festejar els meus tios majors per a fer-se el dot, tindre faena i una casa on viure. Això eren els anys cinquanta i xixanta del segle passat. Una reunió familiar d'estiu improvisada dona per a això i unes quantes anècdotes més. Aixina constate que dic «pòu» perquè és el que diuen en Carcaixent, en lloc de dir «póu» com a la Vall. En canvi, dic «cullerot» com a la Vall, en lloc de dir «cabot» com dien els meus tios de Carcaixent. I no conte que feen quan eren menuts amb mosques, cullerots, granotes, renocs i cavallets, perquè quasi mereixeria un juí per crims de lesa animalitat.

Altres temps, diuen, però no sé si consideren que ara es fan les coses millor o si pensen que ells van sobreviure a les polvoritzades indiscriminades i que ara mos hem fet molt delicats. De totes formes, no pareix que aquells temps foren molt diferents dels actuals, amb la mar plena de plàstics, Putin cremant gas, per ací incendiant els bocs... ¿Delicats? No tant.

Cita dominical / 719: Bernat Puigtobella

El procés ha cremat una fantasia política, la fantasia de la independència, que vam portar a un punt d’ebullició tan gran que literalment es va evaporar. La fantasia d’uns Països Catalans unificats és igualment inviable políticament, però conserva encara aquella palpitació de les coses impossibles però carregades de sentit.

Bernat Puitobella, «Mea culpa, Països Catalans», Núvol. 🔗

La foto del sàbat / 109

Com que el grafit el firma Sunra i no Banksy, la paret del carrer d'En Pina no corre perill.

L'aroma del llibre cadavèric

Arriba a casa el llibre d'una llibreria de segona mà: Un bellíssim cadàver barroc de Josep Piera. Takse diu que ha arribat tan cadavèric que ha hagut de tocar-lo amb alcohol de neteja. Ai, espere que l'alcohol no li haja llevat l'encant dels llibres vells que han passat per les mans de diferents lectors. De totes formes, és un llibre que hauria de ser un regal i no sé si tindríem prou poder de convicció per a que la possible lectora aprenga o accepte que els llibres vells també són un regal valuós. Molt sovint més valuós que un llibre acabat d'imprimir. Ai, aquella oloreta de vainilla...    

Malvasia i trastos

Doncs, no, de moment no és possible, l'Onyx Boox NotePro no vol deixar-se connectar per l'ordinador, ni en Ubuntu ni en Windows, ni amb el «debugging» de l'usb ni sense. He tirat arrere el microprogramari, l'he tirat avant, però tampoc. Diuen per internet uns quants que han tingut el problema, que li han trobat la solució, però a mi no em funciona, llevat que em pose en mode «expert» que és una cosa que no soc i que preferixc no tocar. L'última possibilitat que tinc és que el cable no siga bo. La que passa és que per ara no tinc cap altre aparell que gaste l'usb C i, per tant, no puc comprovar-ho.

Els problemes de les maquinetes no sé si deixaran molt de rastre en la història. Seguint un altre rastre, el de la malvasia de Càndia 🔗 —em sembla que cal escriure-ho amb accent, cosa que no fan sempre les edicions del Tirant que he vist—, sí que he trobat un poc d'història del comerç d'eixe vi que provenia de Creta (de la ciutat de Càndia) 🔗 tan cotitzat en el món medieval. I li va passar com al «meló d'Alger», que es cultiva a molts més llocs fora d'Alger. Com ara a les Canàries o a Itàlia —Leonardo da Vinci, diuen que en va arribar a tindre a la seua vinya. 🔗

Al marge d'eixes realitats tan parceŀlades, ha començat a ploure de tant en tant en València. Si dura prou, és possible que a la tardor refresque, perquè per ara no fa més que generar més humitat i basca. Amb un glopet d'aquella malvasia segur que em despreocuparia dels trastos informàtics.

Neteja de bits

Recorde aquell escalèxtric —en realitat era d'una altra marca, no era Scalextric— 🔗 enorme dels anys setanta que fea un huit que omplia l'habitació. L'havíem heretat d'algú a qui le fea nosa i el vam dur de França cap ací. Un bon dia, en un d'eixos rampells de «neteja» acrítica i ofuscada que provoca l'acumulació de trastos, va anar a parar al fem de la Vall. Espere que algú l'aprofitara. Vaig salvar un Renault de carreres, per somiar que mai m'hi torne a posar. 🔗

Esta volta la neteja volia ser informàtica. He eliminat paperassa i fullaraca. Inclús en format digital sap mal haver-la de fer desaparéixer. Totes eixes còpies i versions dels mateixos documents en què he treballat editant-los o canvinat-los el format, els articles, els facsímils, les imatges... Tot arriba a ocupar interminables gigues de pàgines i materials que no sé si mai podré ordenar i aprofitar.

A més de la calor, em torbe comprimint i fent còpies de seguretat. Ocupen massa, n'hi ha massa brossa i costa molt fer una netejar que després no hages de lamentar. A més, no sé què ha passat, però l'Onyx Boox, 🔗 que havia de ser el refugi de molts d'eixos documents, no vol connectar-se amb l'ordinador a través del cable i no trobe cap opció de configuració del port usb en el menú de l'aparell. Mentres ho resolc, busque alternatives en la tauleta Fire o en llapisseres de tot pelatge..., que quasi no utilitze, però que no he tirat encara al reciclatge. Algun dia de neteja.

Massa bravures

Avance un poc més en l'edició del Tirant lo Blanch 🔗 en el format per a la xarxa de Wordpress. Regirant un poc la xarxa trobe una edició del 2019 (amb el text de Cervantes Virtual), editada amb el Latex 🔗 per Joan Quintana, 🔗 que mirava de fer pràctiques d'edició amb eixe programa. La cosa li ha eixit prou bé, tot i que li falta aplicar les revisions d'edició que es veu que la transcripció de Cervantes no incorpora. En el seu bloc, Joan Quintana ja explica que el seu interés és un altre, però ha deixat una bona mostra de les possibilitats d'edició amb Latex.

Canviant d'àmbit, per no perdre punt i per anar embolicant-me sempre en massa coses, localitze un fum d'articles interessants sobre llengua i societat en la revista peruana, precisament, Lengua y Sociedad. 🔗 A pesar de la tranquiŀlitat estiuenca, no m'ho acabaré, està clar. Ni encara que em jubilara ara mateix.

I per aportar alguna coseta més, faig una fitxa sobre el verb fronterejar, que té ara mateix una accepció antiga ('fer frontera'), una actual en el camp del comerç ('avançar els productes a primera línia en l'estant') i una que espere que siga futura, per estar a la moda musical i argòtica, 'faronejar'. 🔗 Es veu que ara frontegen més que fanfarronegen. En fi, fem versions: «vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades», diríem.

Els codonys per davant

Una sorpresa agradable dels jocs europeus que vam vore esta setmana passada va ser que en les competicions de marxa les distàncies per a hòmens i dones eren les mateixes: 35 i 20 quilòmetres. Va ser agradable i va ser una sorpresa que va durar poc, perquè després tornem a vore els destrellats de sempre, que els comentaristes de la televisió encara no són capaços d'entendre ni d'explicar, per ara. Algú va demanar per què els hòmens corrient 110 metres tanques, mentres que les dones en corrien 100. El xic no es va traure la pasta dels dits, va començar a raonar no sé què de la morfologia, però va tirar per l'anècdota i va explicar l'origen històric de les dos competicions, que una venia d'Anglaterra i l'altra de França.

Segurament la diferència té un fonament clau que me s'escapa, però actualment, «en ple segle xxi» —podríem dir posant-hi prosopopeia—, em sembla possible entendre que si no tan sols es fan competicions separades per sexes, sinó que es mantenen regles, distàncies, altures i pesos diferents per motius de sexe, és que estan mantenint la lògica patriarcal contra la igualtat de les dones.

Com a mostra eloqüent tenim que han introduït una competició de salts des d'una plataforma. Les dones han de botar des de 20 metres. ¡Els hòmens des de 27! ¿Eixa és la distància que satisfà el masclisme? Segons la Wikipedia, 🔗 habitualment les competicions permeten uns ventalls d'altures: de 22 a 27 metres per a hòmens i de 18 a 23 per a dones. Vaja, es veu que el 23 era un punt d'interseccció massa igualitari.

Les dones han d'entrar amb els peus per davant a l'aigua, i els hòmens... també. Torbe que és una posició «equidistant» poc sexista que deu voler blanquejar un poc el tema. Xe, ¡els codonys per davant, home!

Cita dominical / 718: Jesús Tuson Valls

L'única solució, doncs, és una solució difícil, tal vegada inviable: treure's de sobre els prejudicis i els complexos i mantenir la llengua sempre que això sigui possible, sense menystenir les capacitats comprensives dels nostres interlocutors. O això, o la dimissió per la via ràpida.

Jesús Tuson Valls, capítol 17, «Bilingüisme passiu», Històries naturals de la paraula.

La foto del sàbat / 108

Esdeveniments al carrer «de les Danses», que vaig llegir en algun lloc que devia ser «des Danses», pel cognom d'una família.

Les excepcions enganyoses

Tanquem la setmana laboral amb dos talls de llums, a l'inici i al final del matí. Entre els talls, m'interesse per saber per què no han apostrofat «l'ume» en el Diari La Veu, ja que es tracta d'una vocal inicial tònica. Els escric per a dir-los-ho i, de pas, recorde en l'aoetic que, si no és necessari per algun motiu positiu, es suposa que és millor aplicar les regles ortogràfiques sense introduir excepcions imprevisibles, com ara la que han fet al pretendre ampliar els casos de «la ira, la una i la host» amb un altre cas: «l'Haia > la Haia».

En lloc de mirar de reduir les excepcions, com ara això de «la host» que no veig quin problema resol respecte a «l'host», van i n'afigen una. A pesar de l'estiu, els insistixc, per si de cas s'ho repensen, tot i que ja preveig que poden passar cent anys fins que algú decidixca que ka n'hi ha prou d'anar creant un dubte i una «falta» amb una excepció que no cal.

«L'hola», «l'aura», «l'oli», «l'arregla»... La calor ha acordat una treva excepcional, enganyosa.

En ebullició creativa

L'any passat ja ho van fer, i enguany el Diari La Veu torna a recordar una de tantes efemèrides de la recuperació dels drets lingüístics dels valencians: ¡l'oportunitat de barallar-mos en valencià i pel valencià!, ara també en la tele. Va passar en 1990, 🔗 però encara pareix que siga despús-demà.

De totes formes, si han d'anar repetint la informació sobre el succeït, seria cosa que miraren de posar al dia la informació, perquè em sembla que estan repetint un article elaborat quan els ànims estaven massa calents per a parar-se en brosses. Els ho demane:

Vos garaïxc moltíssim que hajau tornat a publicar la famosa llista de recomanacions estilístiques elaborada per Amadeu Fabregat per a Canal 9. Supose que la llista és autèntica.

Amb tot, trobe que l'article que la comenta s'hauria de revisar, ja que algunes de les coses que diu corresponen a prejuís de l'època de la llista (tal com la polèmica que es va generar), cosa que es pot comprovar al cap dels anys. I encara mereix més una revisió, si l'aneu repetint en estiu.

Per exemple, això de «les teories idiomàtiques defensades per sectors de la dreta regional» no té ni cap ni peus, si no s'aclarix a què es referix. La dreta de l'època, com l'actual, té la mateixa teoria que molta esquerra d'aleshores i d'ara: despenalitzar el valencià, però procurant que el castellà continue estenent-se i fent desaparéixer el valencià. A més d'eixa teoria, certament, n'hi han de pitjors.

D'altra banda, escriure «plata» no és escriure en castellà, sinó en valencià, atés que la paraula ja és corrent en valencià des de l'Edat Mitjana. Una cosa semblant passa amb «bolletí», «deport» o «vacacions», on pareix que pesen molt les rutines dels manuals de l'època sobre suposats errors i barbarismes.

Finalment, l'incís que hi ha en el penúltim paràgraf, no sé què vol dir.

Espere que l'any que ve pugam haver entés que la mala praxi d'Amadeu Fabregat al davant de l'ens televisiu no invalida la possibilitat que el valencià general haja de ser la llengua d'ús. És mirant l'ús real i quotidià en valencià on trobarem què correspon a un registre i què correspon a un altre registre, les interseccions, les connexions, les infraccions intencionades, les variacions voluntàries. Tot el que permet tindre una llengua d'ús creativament «en ebullició» —com dia aquell fa uns anys. 🔗

Fa massa temps que hem comprovat que les rutines estilístiques dels manualets que confonen dialectes i registres —un reflex de la imposició del castellà, que mos fa confondre registres i llengües—, i que persones que apliquen i transmeten la submissió del valencià davant del castellà —que és el que li retreen al president de la Generalitat Valenciana a Elx fa uns dies— 🔗 no poden ser la referència comunicativa i expressiva per a impulsar l'ús de la llengua, el compliment dels drets lingüístics i l'autoestima lingüística dels parlants efectius i possibles.

Afinant «lo» codi

Continue afinant el codi css per al bloc del Tirant lo Blanch. 🔗 Li he rebaixat el fons rogenc respecte a la versió que tinc penjada en web. 🔗 Com que encara hi ha més detalls solts de visualització, no m'he pogut posar a alimentar el fons amb la substància que l'obra fonamental de les lletres clàssiques valencianes hauria de tindre. Hauria de dir «suposada», perquè està clar que és una obra més per a estudiosos de la llengua, la literatura i la història. I per això és un monument, no un divertiment per a lectors de ficció.

Els estudiants de filologia hi hem passat de puntelletes —una companya de curs «es botava les batalles»— i hi recorrem per a poar lèxic, morfologia i sintaxi que donen solera als trets valencians, que també en això és una obra fonamental que dona molt de joc per alimentar l'autoestima dialectal i lingüística, i per a evitar manies, malentesos i prejuís d'alguns devots de la normativa excloent.

Mos entretenim

M'incendie un poc amb el codi del Wordpress, però vaig apagant-ho a força de ginys (widgets). Com ara un que em torna l'editor clàssic per al lateral del blocs. La cosa és desactivar el Gutenberg. Hi deu haver gent desvanida i satisfeta amb eixe editor que pretén emular les caixes de text de les impremtes antigues, com si una emulació digital d'una antiga necessitat analògica haguera de ser millor per cocos.

Desactive l'editor Gutenberg amb un giny que hi ha per a això —no dec ser l'únic que té eixa necessitat—, i la part més rellevant de l'edició de hui del bloc del Tirant lo Blanch és que tracte d'eliminar els accents diacrítics que la normativa va fer que caducaren. I un que algunes edicions havien afegit un poc incoherentment: el participi de metre apareixia amb la forma mès, cosa que no s'ajustava a l'accentuació occidental que li correspon a la llengua de la València —algun dia li haurem de tornar l'e tancada també a eixe topònim, Valéncia— d'aquell moment i d'ara. Ho deixe en mes marcat amb un title que fa eixir un missatge emergent —una bufa o brafà, posant-mos tècnics i argòtics alhora.

El foc dels incendis, la flama del turisme, les cendres de les guerres, de l'any que fa que les dones són esclavitzades a l'Afganistan —i la pau que diuen alguns que respiren en les zones rurals d'aquell país quan no hi ha guerra, però sí sotmetiment—, de l'atemptat contra Salman Rushdie —que es recupera—, 🔗 i anem jugant amb els codis. Des de Plató (la caverna) 🔗 fins a Philip K. Dick (Electric Dreams) 🔗 no mos ho expliquem, però mos entretenim.

Sentiments lingüístics contraposats

Com que la cosa és del meu poble, m'interesse per la reacció atemperada i serena amb què una regidora socialista, Lara Romero Giner, va «atendre» la petició intempestiva d'una dona que demanava a crits que la regidora fera la seua intervenció «¡en español!», una exigència lingüística i sentimental desbocada en aquell moment i lloc. 🔗 La regidora va respondre pel cantó emotiu i de les normes d'urbanitat. Cert que tenia el micro i ha imposat la seua veu, però ha intervingut per a respectar inclús la veu irrespectuosa, i per a demanar respecte i reciprocitat en el tracte.

Les emocions i les adhesions sentimentals s'han de posar en pràctica i s'han de mostrar en actes privats, i més encara en actes públics, amb paciència, suavitat i normalitat —i sense haver de demanar permís ni perdó—, i això és possible sobretot gràcies a la protecció anímica i legal que proporciona la democràcia i més encara gràcies als drets lingüístics de què disposem i que cal exercir quotidianament, si no volem que les veus intolerants i autoritàries els xafen a força d'exigències xenòfobes i d'imposicions estridents.

Eixes actituds i raons no convençeran els hostils, però segur que alleugen i faciliten el convenciment que la consciència cívica i democràtica en valencià és possible i productiva.

Cita dominical / 717: Gerard Furest i Dalmau

No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim.

Gerard Furest i Dalmau, segons l'entrevista que li fa Joan Burdeus en Núvol, 🔗

La foto del sàbat / 107

Al Cabanyal, un caixó decoratiu de fusta^[*] amb la persiana de lameŀles que corresponia a l'època.

Informàtica bascosa

Encara no he acabat de donar-los l'aspecte que vullc que tinguen els apunts del bloc del Tirant. 🔗 La pàgina amb la noveŀla funciona i té més o menys l'aspecte que havia pensat, però els diversos documents de configuració que intervenen i els codis que cal tocar em tenen un poc marejat. Tot va agarrant forma, però quan només tens una idea lleugereta d'estes coses del Wordpress, el css i l'html, les combinacions i els efectes no sempre ixen com vols.

De moment he fet l'apunt inicial, per vore com queda i per a decidir com vaig posant els enllaços als apunts, que supose que ho faré alternant crides dins del text i deixant fora un menú d'apunts, caregories i etiquetes.

A banda d'això, l'actualització de l'Ubuntu també demana pa, aixina que pareix que estos marejos informàtics em refrescaran estos dies bascosos.

Que lo cavaller sia clar en sos fets

La solució final —per ara— ha segut agarrar el Wordpress que tinc instaŀlat en les fdt, 🔗 llevar-li l'arxiu «wp-config.php», penjar-ho en l'espai per al nou bloc —on ja he creat una base de dades buida— i activar la instaŀlació. Oli en un llum. El text del Tirant lo Blanch està disponible ara també en un espai creat amb el Wordpress. 🔗

La idea que continue tenint al cap dels anys —després d'estar penjant versions en un altre lloc 🔗 més rígid per a estes coses— és enriquir l'edició amb notes emergents que es poden consultar durant la lectura, i també amb anotacions de contingut que es podran consultar en els apunts del bloc.

Si no em disperse massa —que sol passar que sí—, espere traure un poc de trellat de tots estos embolics informàtics i estilístics. De moment, he aprés a posar un color de fons amb una opacitat rebaixada, cosa que ja és un detall de mèrit per a mi. No crec que canvi el Hipwords per un altre tema, però sí que hauré de mirar les adaptacions per a millorar l'aspecte i la llegibilitat. La imatge de la capçalera supose que anirà canviant, però no ho tinc clar encara. En tot cas, amb paciència i una canya, espere «que lo cavaller sia clar en sos fets».

Extensions de la calor

A pesar de la calor, em vaig calfar un poc més el cap per a resoldre el misteri dels blocs desapareguts de què parlava ahir, glossant una de les meues clavaes de pata tradicionals. Efectivament, d'això es tractava, en lloc de crear un subdomini en el servidor —com em pensava que estava fent— vaig crear una redirecció de la pàgina principal a un lloc que encara estava buit. Per això tot el contingut dels dos blocs afectats —subdirectoris i subdominis de l'adreça principal— va desaparéixer de la xarxa. Va ser cosa d'un minut resoldre-ho, però el maldecap va durar tot el dia.

Ara que ho he resolt, em sembla que la idea inicial que vaig tindre de traslladar el text del Tirant lo Blanch 🔗 a una pàgina de Wordpress no era tan encertada com em pensava. L'extensió d'eixa pàgina pareix que sobrecarrega el servidor. L'alternativa serà deixar la pàgina web on està —que funciona, tot i que l'edició siga un poc carregosa a causa de la configuració de Verizon (abans Yahoo!)— i fer les anotacions, comentaris i ampliacions en el bloc nou.

Encara faré alguna cerca més abans de decidir-me, per si de cas algun dels temes de Wordpress em proporciona alguna opció millor que continuar amb el meu conegut Hipwords, 🔗 que serà el recurs més probable, tot i que estic vegent que no acaba de mostrar algunes de les extensions que tinc instaŀlades en fdt, com ara el menú d'edició clàssic, o les opcions de l'extensió de l'Advanced Editor Tools, que per ara no volen aparéixer en la interfície d'escriptura. Una possibilitat és provar amb una versió anterior de Wordpress.

¡Mare meua, quina calor!, s'acosten més clavaes de pata.

La clavà de pata tradicional

Alguna cosa no va funcionar ahir, mentres estava toquetejant l'espai en el servidor d'Strato per a incorporar un bloc de Wordpress dedicat al Tirant lo Blanch, per tal de substituir i millorar la versió que tinc en web en Yahoo! 🔗

I sort que vaig crear un subdirectori per a instaŀlar-lo, i aixina es suposa que no m'he carregat res, però el cas és que els altres dos blocs que tenia en eixe servidor han deixat de funcionar. Hauré de fer una còpia de seguretat de les taules d'eixos blocs. Una volta ho tinga alçat, provaré a fer una netejar i a tornar-a instaŀlar els tres blocs en tres subdirectoris. Fins ara això havia funcionat, però ahir se'n va anar tot a fer la mà. Supose que amb eixa nova instaŀlació hauré de recordar i tornar a posar totes les extensions que tenia actives.

L'única cosa que podria pensar que va originar el problema, pense que va ser que vaig activar el php 8.0. Més tard, quan vaig vore que la cosa no funcionava, vaig tornar al 7.4, però el canvi no va fer efecte. Llevat d'això, la resta va ser la creació del subdirectori (també d'un subdomini, que no es va activar) i la càrrega del Wordpress amb el FileZilla. Es va carregar, però ja no em va deixar posar en marxa la instaŀlació.

Com és habitual cada estiu —i anem a deixar-ho en eixa estació—, quan tinc un poc de temps lliure en faig una o altra amb l'ordinador. La clavà de pata de rigor.

De l'Alger a Estocolm

El criteri que seguix el diccionari de l'avl en cas de «meló d'Alger» 🔗 no és el criteri general que s'aplica a estes denominacions que porten la preposició de seguida del nom propi o d'un topònim que indica l'origen (real o atribuït), ja que esta última paraula sol conservar la majúscula inicial.

Podem vore que en el Manual de documentació administrativa (2016) l'acadèmia exposa este criteri d'una manera imprecisa, ja que no explica per què es separa del criteri general, inclou exemples de paraules que són térmens comuns (xeviot, caixmir, angora) i apel·la a una poc concreta «consciència dels parlants»:

En altres casos, els topònims es mantenen com a comple ments del nom, amb una vetlada referència al lloc d’origen, però en la consciència dels parlants no designen la procedència del producte, sinó que han esdevingut noms comuns, i per això també s’escriuen en minúscula.

Tractant-se d'un criteri que divergix del criteri general, convindria un poc més de precisió per tal que els usuaris puguérem aplicar el criteri més enllà de la llista d'exemples que heu publicat. Cal tindre en compte que el diccionari sí que du «síndrome de Down», «síndrome de Diògenes», «síndrome d'Estocolm», «foc de Sant Elm», «cebeta de Sant Jaume», «porquet de Sant Antoni» «conillet d'Índies», «dimoni de Tasmània», «arc de Sant Martí», «ball de Sant Vito», «tindre la bossa de sant Tomàs»... ¿Com ho hauríem d'aplicar al «cotonet de Sud-àfrica» o al «cotonet de les Valls»?

Per cert, segons el diccionari Tresor del valencià meridional, a Benilloba en diuen «meló de Saix» del meló d'Alger. La consciència dels del Benilloba deu tindre algun dubte vegent el diccionari de l'AVL. Els he demanat als acadèmics que facen un pensament, en consciència.

Cita dominical / 716: Sebastià Serrano Farrera

El signe més visible d'una bona competència comunicativa rau justament en la capacitat d'escoltar. Qui sap escoltar posa un signe de qualitat a les relacions. I saber escoltar vol dir ser capaç de fer-ho amb tots els sentits, amb els ulls, la cara, les orelles, les mans i tot el cos, i vol dir parar esment de totes les expressions corporals, facials i vocals de la persona amb qui conversem.

Sebastià Serrano Farrera, El regal de la comunicació.

La foto del sàbat / 106

Possibles efectes lngüístics del mercat de les llengües.

Un bancal de preposicions i adverbis

Em passe el matí torbat —com diuen les meues cosines de l'Alqueria— mirant d'entendre si les preposicions són preposicions, adverbis o alguna altra cosa, que pareix que no mos aclarim entre unes gramàtiques i altres. Ni tan sols en la Gramàtica del català contemporani—, 🔗 on ho exposen des de punts de vista diferents. Per sort hi ha un passatge de Pelegrí Sancho Cremades que exposa un poc eixes discrepàncies, encara que pareix que es queden sense concloure del tot.

La qüestió és que si la cosa no està clara, no sé com és possible que adopten decisions normatives que desqualifiquen o condemnen els usos habituals de la llengua general. Si fora per les gramàtiques i els diccionaris, la preposició baix no tindria quasi cap ús en valencià. I el cas és que seria paradoxal, ja que baix ha substituït davall de manera generalitzada, 📒 però la normativa rebutja tractar-ho i inclús arriba a negar-ho, com podem llegir en la gnv («observació» en 27.4.2.3): 🔗

Es tracta d’un ús que no es documenta en la llengua clàssica ni en la majoria de parlars actuals.

---

[Nota. La negreta és meua.]

En canvi, el llibre Els parlars valencians de Beltran Calvo i Segura-Llopes (9.2) diu:

Davall té poca vitalitat en val.: és viva almenys en part del val. merid., tendeix a substituir-se per baix.

En este cas, la gramàtica de l'acadèmia —i la de l'Institut d'Estudis Catalans— ha de mirar de més a prop si explica la realitat. És possible que no calga fer patir els parlants amb els marejos que provoca no saber si estem parlant d'una preposició o d'un adverbi, és a dir, si és possible tindre una bassa i un mas en un mateix bancal:

(gnv) Com a paraŀlel de dalt, es pot usar en aquells casos en què pren un complement i té el valor de ‘en una part més baixa’:
Baix del bancal hi ha una bassa, i dalt (del bancal), un mas.

Un adverbi en la gnv i una preposició en el diccionari. 🔗 Un bancal gens planer.

Sense exèrcits, hi ha la llengua

Faig un poc de recerca i, a pesar que està escrit en hebreu, gràcies al traductor de Google localitze el text original d'eixa dita atribuïda a Weinreich (i al mariscal francés Lyautey per un altre costat, este sense documentació) 🔗 sobre què és una llengua. Ho apunte en l'entrada dialecte de la Viquipèdia, 🔗 es tracta de l'article «The Yivo faces the post-war world» de Max Weinreich, en la publicació Yivo Bleter, de 1945 (pàg. 13).

En realitat no dona eixe concepte en forma d'aforisme propi, sinó que relata una conversa que va tindre amb un assistent a una conferència o xarrada. Eixa persona és qui li va dir que tenia una definició millor per a una llengua:

‫א‬ ‫שפראך‬ ‫איז ‫א‬ די‫אלעקט‬ ‫‬‫מיט‬ ‫אן‬ ‫ארמיי ‫און‬‬ ‫פלאט

Es suposa que això està ben escrit en ídix. Ho he tret del pdf de la revista, perquè m'ha pegat per anar a les fonts originals, però podia haver-ho copiat de la Viquipèdia. 🔗 No res, hui m'ha pegat per comprovar les dades, que sembla que eren correctes. I dic que sembla, perquè no tinc ni idea d'ídix.

De totes formes, eixa concepció de llengua val també per a moltes altres coses que no són acceptables i que mos hem d'engolir. I aixina es fa i es desfà la humanitat. Si no hi hagueren exèrcits i marines, possiblement hauríem arribat a una conclusió diferent sobre què és una llengua: com les races, que en realitat només n'hi ha una, és a dir, no cap. Hi ha la llengua.

Llibres entre la runa

Una afluència nombrosa i constant d'holandesos, des de fa uns anys. Inclús veïns i coneguts. Al costat d'uns contenidors, Het behouden huis de Willem Frederik Hermans, 🔗 es veu que va ser un autor important, però no pareix que l'hagen traduït encara al valencià. Per contra, Zeven perfecte dagen de Rosie Walsh (en la verisó anglesa original: The man who didn't call), que estava al mateix lloc per terra, sí que té una traducció al valencià: El noi que no va trucar (traducció d'Anna Llisterri i Boix, 🔗 també companya bloguera).

La calor, el turisme, les mudances, els qui no saben on estan els contenidors del fem ni fan per saber-ho i tiren les bosses de qualsevol cosa i de qualsevol manera en les papereres, al voltant per terra o als contenidors d'obra. Segur quan arriben a topar amb el contenidor, com ara al costat de les torres dels Serrans, lamenten molt haver enrunat el carrer. O ni veuen els contenidors ni s'enrecorden de la runa que han deixat darrere. Bé, a voltes la sort fa que vora els contenidors no tot siga runa.