Tinc la sensació que la placeta sempre està buida, però ixc al balcó un moment i compte el temps que passen fins que torna a rebre una visita —sense comptar-me a mi ni a cap dels veïns que solen eixir alguna vota al balcó—: el meu cronòmetre mental no arriba als dos minuts —tampoc compte els gats, que pareix que trenta segons per a ells siguen una calma oceànica que els permet travessar-la—.
No hi arriben les manis —sí que passen per ací algunes provessons— ni els turistes la tenen com a epicentre dels seus trajectes, però en l'activitat quotidiana té més tràfec que no em pensava. Ah, sí, deu estar al centre de la ruta dels pixa i cagacarrers, perquè de gossos en podem vore de tots els colors i caràcters. Anit una veïna, que té un gos al balcó que lladra quan passen els gossos de la ruta excrementària, els renegava a crits: «A pixar al riu!» Algú li responia sense fer massa cas des del carrer que estava boja.
Bé, el bar no obri els dillunsos. Hi ha més tranquiŀlitat, però manté un ritme sistòlic que impulsa la gent per les passeres. Curiós, el flux ha fer coincidir cinc bicis per poc no han topat entre elles. Uns quants segons en silenci i els gats tornen a travessar.
