dissabte, 26 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 122

Pareix no res, però també ho lamentarem quan deixem de vore'ls pasturant.

divendres, 25 de novembre de 2022

Esmenar-se abans

Quasi sempre hi ha una manera millor de dir les coses, però la solem trobar massa tard. Espere hui haver-la trobat i que el que pense enviar com a proposta alternativa a una proposta ortogràfica sobre les paraules compostes, siga la millor manera de dir-ho. La millor per ara: segur que després de dir-la o d'enviar-la trobe que la podria millorar.

De totes formes, si hem d'estar patint per eixa fatalitat expressiva, alguns no diríem mai res —sempre n'hi ha que està molt pagat de les seues ocurrències i no call ni baix l'aigua—. Però tampoc deu ser saludable ni positiu el silenci per por de l'error. L'error és repara, s'ha de reparar. En canvi, moltes voltes sí que convé el silenci quan pensem que el conflicte o la controvèrsia amb els interlocutors no seran entesos com a dret a la discrepància ni rebuts amb acceptació democràtica. Per això, si davant de mosatros mos se presenta l'ocasió de salvar una reacció estúpida, prepotent o violenta, convé aprofitar-la. Altrament, haurem d'estar atents a reparar els errors que es produïxen en les reaccions mútues durant eixa classe de debats o enfrontaments estèrils.

És a dir, per si de cas, vaig a esmenar-me abans d'esmenar algú altre. Això sí, en este bloc, com que en realitat parle per a mi mateix, em descuide bona cosa les esmenes prèvie. I és una llàstima, perquè també veig que em vindrien molt bé (i Takse m'ho retrau de tant en tant).

dijous, 24 de novembre de 2022

L'abundància simptomàtica

Deu ser un indici diferent del que pensem que deu ser: l'abundància d'entitats i organismes, públics i privats, que tenen com a objectiu a voltes la vitalitat de l'ús de la llengua, a voltes la «defensa» de la llengua, a voltes la difusió de la normativa o de la gramàtica... Molts desitjos i esperances de salut per a la llengua, però no pareix que tota eixa salut vaja acompanyada d'una millora de la vitalitat de l'ús dels parlants en valencià-català.

De moment, existim, i eixe detall és el que mos permet lamentar que serà una desaparició lenta com a conseqüència del fet biològic i sociolingüístic de la desaparició gradual dels parlants no militants, de la pràctica de la subordinació i de la falta de situacions de diàleg en què es pressupose que és previsible i asimptomàtic que jo parle en valencià, inclús amb interlocutors que només sàpien parlar en castellà.

dimecres, 23 de novembre de 2022

Obsessions i embolics lèxics

David Fernández i Ramos, 🔗 l'antic diputat de la cup, s'obsessiona temporalment durant uns minuts corregint-se perquè ha dit «obsessionar» i diu unes quantes voltes «obsedir». Està en el Planta Baixa de tv3 🔗 i vol parlar correctament en català. Li ha faltat haver-ho mirat bé, perquè les dos formes són correctes i apareixen els diccionaris normatius.

En el mateix programa, més tard, Llucia Ramis explica que a les Illes Balears han hagut de dur aigua en «bucs»... En este cas, tot i que el buc és el cos d'una embarcació, ella pretenia dir que duien l'aigua a les illes en barcos o vaixells, no crec que es referira a la figura voluminosa que produïen damunt la mar. El buc de l'escala és el que més conec jo, i tampoc no navega.

A voltes mos «obsedim» amb algunes paraules i mos clavem en «bucs». 🔗

dimarts, 22 de novembre de 2022

El braçal i el boç

Toca, si els jugadors de la selecció han substituït el braçalet pel genoll en terra, deu ser que els devia semblar massa heroïcitat la possible sanció de la targeta groga durant el partit, o la sanció posterior que els podia «imposar» la fifa. 🔗 Vist aixina, la protesta silenciosa per la situació d'opressió de les dones i pel malviure dels habitants del seu país que han fet els jugadors de l'Iran, 🔗 víctimes probables d'un règim dictatorial, els deu haver semblat una excentricitat pròpia de fanàtics de la felicitat i la pau mundials. Certament, el fanatisme mai no és la solució.

Ni tan sols el fanatisme per la democràcia és recomanable, però la majoria dels jugadors de les seleccions que juguen eixe infame mundial de futbol masculí no han de patir pels perills del fanatisme democràtic, ni tan sols per un excés de tebior liberal o socialitzant. Després d'això, i després d'haver sentit algunes jugadores del Barça, és fàcil pensar que faríem un món més sotenible, inclús agradable, si mos passàrem ja d'una al futbol femení. Algú opinarà que, en lloc de braçal, elles haurien de dur boç. 🔗

dilluns, 21 de novembre de 2022

Centenars de referents dubtosos

Tenim un petit debat en la llista de correu sobre l'estàtua de Francesc de Vinatea i, de rebot, sobre el mateix Vinatea. Després d'un comentari meu disposat a acceptar la retirada de l'estàtua que hi ha en la plaça de l'Ajuntament de València —no representava valors democràtics i va assassinar la seua dona—, m'aporten l'argument tòpic «no podem jutjar els fets d'una època amb els criteris actuals».

Em sembla que a voltes s'utilitza eixe argument d'una manera poc reflexiva. Estic d'acord que, per a entendre'ls i analitzar-los, cal emmarcar els fets i les persones en el seu propi context. Ara bé, per a valorar-los en l'actualitat —i més enllà—, si pretenem fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, donar-ne al conjunt un sentit o valoració positives i aplicables actualment, a pesar que les dades que pugam conéixer mostren que no tot és coherent amb eixa valoració ni s'ajusta al que actualment consideraríem acceptable, haurem d'acceptar precisament això, que els elogis i les valoracions interessades en un sentit, tinguen una contrapartida: la possibilitat iconoclasta, que pugam fer èmfasi en els fets i actes que mos permeten desatendre o descavalcar eixos personatges suposadament fets d'una peça.

Al cap i a la fi, si algú pretén que Ausias March havia de ser un exemple de res més enllà de la poesia, el mateix podríem fer amb molts personatges històrics habitualment odiats i desqualificats, com ara Mateu Morral, Bin Laden, Ióssif Stalin o Francisco Franco, que alguna cosa degueren fer bé en les seues vides, però no per això els convertim en icones de referència per als nostres valors humans i democràtics.

És clar, si anàrem per on dic, s'acabaria la idolatria o les devocions acrítiques, hauríem de plorar per aquells llibres que amb vides de sants i altres «figures universals» —aquell llibre de Cien figuras universales d'Antonio J. Onieva—, 🔗 Diego Armando Maradona no seria més «deu» i Michael Jackson seria només un gran cantant i ballarí per a aquells a qui els agradava, però no un referent per a res més. I podríem deixar de descartar la tendència tradicional a encimbellar els hòmens i a esborrar les dones, com ara Na Carbona, la dona assassinada per Vinatea.

diumenge, 20 de novembre de 2022

Cita dominical / 731: Victoria Ledford i Xiaoli Nan

 Mirant la persuasió.

La investigació en comunicació ofereix recomanacions específiques per a reforçar les creences d'eficàcia. Aquestes estratègies inclouen, entre altres:

  1. Assoliments que emfasitzen l'èxit previ d'un individu en la realització del comportament.
  2. Experiències vicàries que presenten models de comportament similars del comportament recomanat i aconsegueixen els resultats desitjats.
  3. Persuasió verbal suggerint o comentant les expectatives en relació amb un comportament.
  4. Excitació emocional que minimitza els sentiments negatius cap a un comportament.

Victoria Ledford i Xiaoli Nan, «Reforçar la vacunació», Mètode, 114.

dissabte, 19 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 121

És senzill, fàcil inclús, però ben trobat i fa gràcia.

divendres, 18 de novembre de 2022

La literatura, la barreja i la subordinació

Estava pensant en alguna altra cosa, però per a acabar la setmana laboral em despenge per una llista de correu amb un comentari sobre la noveŀla Júlia d'Isabel-Clara Simó a partir del dubte d'un collistaire sobre la varietat dialectal en què està escrit el llibre:

Eixe text no fa que em pregunte per la varietat dialectal sinó per saber a quina varietat dialectal pertany l'autora del text. O més en concret: ¿quina varietat dialectal pretén l'autora que s'intuïxca sense que els lectors rebutgen continuar llegint?

És un text literari que no s'ajusta del tot a una varietat dialectal. Diria que pretén aconseguir un to que els lectors acostumats al registre literari de l'època (i a la normativa de l'ensenyament) noten o pensen que és valencià.

Jo recorde que em va agradar eixa novel·la. La barreja, tal com diu Estefania, és un procediment literari com qualsevol altre i l'autora deu haver buscat un to amb els instruments de què disposava a l'època. Si ho mirem aixina, com que està ben escrit, podem ignorar l'estranyesa dialectal i continuar llegint. Això no lleva que sí que trobe que és un destrellat sociolingüístic, és a dir, per motius extraliteraris, en concordança amb el «destrellat» sociolingüístic en què vivim encara.

Em sembla que anem llegint i intuint les prevencions i penalitzacions «normativistes» --de l'època i encara molt actuals-- respecte a la versió valenciana (o alcoiana) de la llengua. N'hem parlat alguna volta, això de canviar «faena» per «feina», «dèsset» per «disset», «eres» per «ets», «alçar-se» per «aixecar-se»... Em sembla que una edició posterior (en Bromera) 🔗 va canviar alguns detalls per a ajustar-se més als trets dialectals en els diàlegs dels personatges.

De totes formes, tal com diu Estefania, l'estil literari també juga amb estes coses. El mal és que sabem que les condicions de partida de l'ús real són negatives, tant per la subordinació al castellà com per la subordinació literària i de l'ús referencial als manualets de normativa. En eixe sentit trobe que el reforç literari dels prejuís sol ser contraproduent.

dijous, 17 de novembre de 2022

Al ralentí

Em torne a posar al ralentí. Em deixa gelat la producció de traduccions automàtiques revisades per la part humana —que soc jo— en un registre formal molt repetitiu, retòric i sense solta ni volta d'interés lingüístic, només amb alguna pinzellada enciclopèdica o d'equivalència no prevista pels diccionaris. La faena de cada dia, el martelleig damunt una pedra absurda que consistix a fer vore —als qui encara pretenen viure en valencià— que es fan en valencià coses que fa temps que només es fan en castellà, que es pensen en castellà i que només s'accepten en castellà. La institució dissimula, però un poquet, només mentres t'embenen els ulls amb proclames de drets que no obliguen ningú.

dimecres, 16 de novembre de 2022

Associacions de tarús

Cap al migdia, després d'haver rodat un poc, m'enrecorde que he d'anar a votar en les eleccions sindicals de les Corts. No hi ha ningú votant, òmplic el sobre amb la papereta de l'stas-Intersindical Valenciana i pegue a fugir: em toca tornar demà de matí, aixina que no cal allargar-ho més hui. El resultat és molt repartit, amb la qual cosa pot ser un Consell de Personal entretingut amb pactes i debat en l'òrgan. Vorem si hi ha més que mirades de tarús allà dins.

Takse no coneix l'expressió «de tarús». És cosa de la Valldigna i un poc més enllà per la Safor, aixina que faig una fitxa on arreplegue la poca informació que trobe escrita en la xarxa. Això em servix per a descobrir el cantant amb arrels saforenques Lluís Vicent Banyuls Ferrando, 🔗, que per algun motiu em recorda un dels meus cantants de capçalera, Julio Bustamante 🔗. Em ve també un record de joventut: això de «mirar de tarús» ho dia la Peneka, que tenia una banda sonora molt lligada al Luis Eduardo Aute. Bé, que no s'ofenga ningú, són les meues associacions d'idees.

dimarts, 15 de novembre de 2022

Dies inspirats

Hi ha dies (o nits) que alguns tertulians o «analistes» del Més 324 de Graset 🔗 estan especialment inspirats, com ara ahir. Vaig superar la temptació de botar-me la primera entrevista, a un Jaume Asens que em recordava un poc el Miquel del Polònia. 🔗 I vaig fer bé. Amb matisos i petites rèpliques, Mireia Vives, Joan Queralt, Jordi Cabré —amb el contrapunt necessari d'Iva Anguera— i el convidat Jaume Asens, vam poder aclarir quatre coses sobre la reforma legal que preparen en Espanya per a derogar la sedició i revisar altres coses del Codi penal, i pensant que —més necessari encara— caldria entrar a eliminar la «llei mordassa» espanyola (lo 4/2015).

dilluns, 14 de novembre de 2022

Els essencials

M'asseguren diverses fonts de zones de marjal (Pego i Silla) que existix la ferramenta denominada «xafes» (segons Alcover, combinació d'aixà i fes) i que té eixe nom. Estranyament, no localitze prou documentació escrita que ho confirme. Però hi ha encara informants voluntariosos en les llistes de correu que són un bon recurs i solen aportar dades contrastades i contrastables. Ara només em falta trobar jo un informant directe que m'iŀlustre amb més detalls sobre eixa ferramenta (que no apareix tampoc en l'aldc). 🔗

Un poc pel mateix camí, però en este cas més formalment, m'escriuen d'Enciclopèdia Catalana per a confirmar-me que Serafí Pitarra també usava el pseudònim Enric Carreras i que Frederic Passarell 🔗 no va intervindre en l'obra d'aquell Liceistes i cruzados, cosa que pareixia que en algun moment es va redactar de manera confusa. Els vaig escriure per a comentar-los-ho, i al cap de dos setmanes de recerca, m'han aclarit el cas.

Tant si és de manera voluntària com si és part d'una faena professional i remunerada, fer les coses mitjanament bé en el tracte atenent els interlocutors, aportant un granet d'informació que puga millorar una fitxa o una enciclopèdia, acceptant-lo o discutint-lo amb bona predisposició i concordança o discordança crítica documentada, són actituds que crec que deuen expressar valors personals i coherència ben interessada humanament. Com dia el poema de Brecht, «Diese sind unentbehrlich», són essencials. 🔗

diumenge, 13 de novembre de 2022

Cita dominical / 730: George Durand

Mirant les generalitzacions.

¿Voleu dir que l'home del carrer no sol equivocar-se?

George Durand, personatge del relat «The fourth man» d'Agatha Christie (1925).

dissabte, 12 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 120

La primera pluja forta d'esta tardor tardana ha despertat els Episyrphus balteatus, que pareix que no tinguen nom en valencià. Mosques que semblen abelles.

divendres, 11 de novembre de 2022

Repicar i contaminar

Estaria bé que els periodistes practicaren el costum professional de fiscalitzar la coherència entre les paraules i els fets dels polítics (i dels dirigents socials) de torn. Una cosa com ha fet hui Patrycia Centeno en el Tot es Mou de hui (a les 12:54, passades les dos hores de programa), quan ha comentat els 400 vols privats que han dut molts dels participants fins a la cop27 d'Egipte. 🔗

L'avió és el mitjà de transport més contaminant. Damunt, l'avió privat multiplica cinc o més voltes la contaminació. És a dir, fa vint-i-set anys que dirigents polítics —també els democràtics—, a més de fixar objectius absurds i insuficients que incomplixen sempre, es dediquen a viatjar fins a qualsevol lloc del món amb el mitjà més contaminant i després es trenquen les vestidures i mos fan plorar per la contaminació planetària que mos està ofegant per terra, mar i aire. Ho comentava també fa uns dies Luis Ángel Pérez (Elnacional.cat): 🔗

Mentrestant, a aquest mandatari portuguès anomenat Guterres que sembla ser fan d'AC/DC i que ens repeteix amb veu de monsenyor que som tots en ruta per una carretera a l'infern i amb el peu a l'accelerador, segur que li han servit fa res un suc de taronja mientras,cómodamente, miraven com de boniques que es veuen les piràmides des de la finestra d'un avió privat, per descomptat.

Repicant i contaminant. I ací, a València, uns polítics (¿socialistes?) de torn pretenen ampliar el port per a continuar unflant el transport de ramaderies turístiques i damunt, volen fer-ho botant-se l'estudi d'impacte ambiental, com si eixos barcos deixaren un rastre de glòria allà on van. No és el cas, tal com informen Transport & Environment 🔗 ¡o la mateixa À Punt! 🔗

dijous, 10 de novembre de 2022

Confirmar les sospites

El mal de les sospites i les intuïcions que tenim és que arriba el moment que va i mos les confirmen: l'exministre Barrionuevo 🔗 seria el cas que s'ha difós últimament, tot i que no pareix que confirmar-ho somoga la calma ideològica dels adeptes a la raó d'estat. 🔗 Però n'hi han hagut tantes confirmacions abans. ¿Què n'hem de fer, de la història, si ja tenim noves sospites i intuïcions per al futur?

dimecres, 9 de novembre de 2022

Les assentaüres

Un veí de Sollana de noranta-un anys em conta les «assentaüres» 🔗 que es va fer quan era jove en la mà dreta, al tornar de la mili i posar-se a treballar en la campanya de l'arròs d'aquell estiu, fent anar el corbellot, que en aquell temps no utilitzaven guants. Ho va passar malament, perquè tampoc s'estilaven els analgèsics.

Va acompanyar l'anècdota amb un record de les paelles amb granotes, que estan més bones que el pollastre. Les agarrava darrere les «gavilles dels restolls», on estaven amagaetes per a protegir-se del fred. Ah, i les madrilles 🔗 que hi havia a la séquia, que en aquell temps duia una aigua ben clareta. Ben bones també.

El dnv associa les «assentadures» o «assentades» al joc de la pilota valenciana. Em sembla que els acadèmics haurien d'ampliar la perspectiva, tenint en compte que hi deu haver unes quantes faenes manuals susceptibles de provocar eixa lesió. Bé, teclejar estos apunts no crec que me'n provoque cap. Mal d'ulls, pel que veig i pel que no voldria vore, això sí.

dimarts, 8 de novembre de 2022

Traduint intriga

M'entretinc amb uns relats d'Agatha Christie editats amb el títol Testigo de cargo l'any 1969 per l'Editorial Molino amb traducció al castellà de «C. Peraire del Molino». No sabia qui era eixa o eixe «C.» i, al principi, mentres em preocupava de trobar un poc més d'informació, pensava si no seria un pseudònim per a protegir-se de la censura o de drets editorials. Al cap i a la fi, peraire és una persona que treballa generalment en un molí —la llanam— i el segon cognom «del Molino» podia ser sospitós en publicacions de l'editorial Molino.

Però, no. Localitze una traductora prolífica que es diu «Conchita» (i en algún cas de «Concepción») amb eixos cognoms. Tal com sol passar amb els traductors i les traductores del segle xx —i inclús d'ara—, a pesar de la quantitat de faena que va fer, apareix poc citada i gens comentada com a autora de traduccions, excepte en alguns comentaris sobre la invisibilitat de la traductora que fa Maria Goretti Zaragoza Ninet en la seua tesi Censuradas, criticadas ... olvidadas: las novelistas inglesas del siglo xx y su traducción al castellano. 🔗

Dos entreteniments, doncs, els relats, que encara es poden llegir i tenen aquell aroma vell de l'època barrejat amb la modernitat incipient d'alguns aparells tecnològics —l'electricitat, la ràdio, — i alguns procediments i corrents mèdics i psicològics (una mèdium, els subconscient, els nervis...); i la recerca de la identitat de la traductora, que es queda mig a l'ombra, com un personatge intrigant d'esta història.

dilluns, 7 de novembre de 2022

Amb gasos o amb estupidesa

Després de mirar el reportatge del 30 Minuts titulat Pirineu, un debat pendent, 🔗 senc que estan desvanits en València pensant en ampliar les places de l'aeroport com si la indústria turística que es mou amb avió no tinguera relació amb la crisi climàtica que es suposa que hauríem de combatre, entre altres coses, per a continuar tenint platges, aigua sense contaminar en la mar i en els rius, neu en les muntanyes... Per a poder respirar, en suma.

Efectivament, a pesar de la gent lúcida que apareix en el reportatge, el debat pendent no s'ha produït encara: ¿hem d'ofegar el medi ambient que mos permet respirar amb gasos o amb estupidesa?

diumenge, 6 de novembre de 2022

Cita dominical / 729 : Encarna Sant-Celoni i Verger

Mirant l'elecció dels registres lingüístics.

Hi ha registres formals i registres més informals, tots vàlids, emprats amb coherència, i cada persona és lliure d'elegir les formes que més li convinguen, sense eradicar-ne cap en bescanvi. Les paraules són de tots i totes, i no es poden imposar ni prohibir, com no es poden prohibir ni imposar els pensaments.

Encarna Sant-Celoni i Verger, preàmbul d'Al cor, la quimereta, 2002.

dissabte, 5 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 119

Marina Puche ha deixat dibuixada una vida en dorment que decora un carrer de València.

divendres, 4 de novembre de 2022

Pensaments retorçats

La funció d'autocompleció o de correcció automàtica de molts programes informàtics dels mòbils i tauletes fa previsions errònies que conviden a la confusió. Les lletres dels teclats de pantalleta estan massa juntes per als meus dits —i la llegenda diu que disposades de la manera que es va idear per a que un tecleig molt ràpid no provocara l'encavallament mecànic de les lletres en les antigues màquines d'escriure, cosa que també pot ser una confusió induïda per una confusió de lletres i idees— 🔗 o massa separats quan la pantalla és gran i he de fer viatjar els dits per a escriure no res.

A pesar de tot, la necessitat mos pot fer arribar a teclejar sense mirar el teclat, a accceptar les propostes d'autocompleció —acabe de tocar l'intro per a escriure «autocompleció» en LibreOffice— i les correccions ortogràfiques que proposa la màquina. La cosa és que escriure no mos obligue a pensar què estem diguent per escrit, perquè ho hem de poder fer tal com fem quan parlem en la conversa quotidiana, sense pensar més del compte, sense pensar massa, sense pensar gens. Uf, quina manera de calfar-se el cap, si la màquina mos oferix el pensament net i polit.

Bé, «per sort», en valencià la compleció i la correcció encara depenen quasi sempre de cada u, cosa que mos fa ser un poble de pensament..., pensaments..., pensament en valencia..., pensamento..., de pensamientos retorcidos. Deu ser això, vaja.

dijous, 3 de novembre de 2022

La closca de l'idioma

De casualitat tope amb una entrevista del Graset a Joan Garí per a presentar el llibre Cosmopolites amb arrels. 🔗 No puc comentar res del llibre, perquè no l'he llegit, però sí que em passa pel cap, sentint com parla Garí, que pareix que hi haja un filtre audiovisual en la tv3 que fa que els personatges valencians que apareixen en eixa pantalla amaguen uns quants dels trets dialectals que la història de la (mala) implantació de la normativa de manualet ha fet que molts valencians pensen que no són adequats en segons quins llocs.

Probablement, hi ha qui fa esforços quasi traumàtics per a amagar que el seu parlar d'origen és això que es diu apitxat i n'hi ha qui arriba a parlar i escriure en oriental com si la seua sort depenguera del fet que les seues elits somiades es pensaren que és de Girona de tota la vida. El cas dels valencianets més o menys faeners i il·lustrats que passen per eixa pantalla no és tan extremat, però sol respondre al mal que hem patit i patim de la imposició del castellà i la submissió al castellà, ara canviant la llengua per la varietat dialectal, però mantenint la submissió i l'autoodi interioritzats en la fase anterior.

Eixe exercici reproduïx el mateix esquema —que s'aplicava fa anys com a norma i ara també com a hàbit— consistent en parlar en castellà amb qui intuïm que parla en castellà, a pesar que mos entenga en valencià o a pesar inclús que sàpien parlar valencià encara que no el parlen mai. (Al cap i a la fi, ells també formen part del cercle viciós de parlar en castellà amb qui parla en castellà.)

En general, doncs, l'emmascarament dialectal intenta aplicar les mortificacions normatives més banals, com ara usar els demostratius reforçats, concordar la forma femenina del numeral dos («dues») amb el substantiu corresponent, canviar algunes desinències verbals típiques que tòpicament mos han dit que no eren prou bones... Un ramellet que pretén decorar la vulgaritat o baixea de la varietat valenciana que siga —em sembla que totes deuen ser culpables, perquè la cosa s'estén també a les varietats del nord de la Sénia.

I, per tant, si continuen fent això, els catalunyesos no tindran referències sobre la forma com parlem habitualment i els valencians continuarem practicant la submissió, abans submissió lingüística, ara submissió dialectal, submissió que enfosquix i amaga el possible intercanvi i anivellament general de tota la llengua a través de l'ús. Espere que arribe el moment que algú mostre que els valencians sabem parlar normal en valencià sense haver de recórrer a «imitar» impostadament els trets més cridaners i tòpics del dialecte oriental. Podríem practicar mirant com ho va fer Laia Viñas (de Xerta, al Baix Ebre) en el Més 324 l'abril del 2021 quan presentava Les closques. Aixina, mostrant les closques de l'idioma. 🔗

dimecres, 2 de novembre de 2022

Errors encertats

Vaig trobar afectat personalment l'advocat Antoni Gelonch durant el Més 324 (28.10.2022) 🔗 en què la contertúlia Eva Comas va criticar el fet que la transició espanyola a la democràcia continguera l'estafa de la consolidació de la monarquia que s'ha estés durant molts anys i encara continua.

Gelonch va lamentar el que li va semblar retrets i va ironitzar sobre si ara en saben més que ells aleshores, i que ara és molt fàcil criticar... Tal com va passar amb John Carlin i Sergi Pàmies 🔗 fa unes setmanes amb allò de l'esport femení, pareix que l'advocat no estava preparat per a acceptar que les necessitats i les possibilitats d'un moment històric poden ser «errors» que cal acceptar per impossibilitat —o imperícia— de fer una altra cosa en aquell moment.

Tot es pot explicar mirant el context, però això no implica que s'haja de considerar correcte o que no es puguera fer millor. Tot es pot fer sempre millor —encara hi ha guerres, pobresa, esclavitud, misèria, malalties sense atenció mèdica, etc.—, però el problema gros és que pretengam que no es poden valorar les coses des del present, perquè eixa cançoneta també té tela marinera: si fa pocs mesos o anys, perquè estem massa prop; si fa quaranta anys, perquè estem massa llunt... Els arguments eixos circulars tenen molta gràcia.

A més, per a resoldre l'«error», cal reconéixer-lo, inclús si es considera que era inevitable cometre'l o acceptar que es cometera. En cas contrari, ¿per què s'hauria de canviar res del present si tot el que hem heretat són actes encertats —per inevitables—? I això tant té a vore amb la monarquia com amb el masclisme o amb el capitalisme: tot té beneficis per a algú respecte a alguna situació pitjor (per a eixe o eixos alguns). El que cal és aprendre, estendre el benefici i no repetir o augmentar les deficiències, començant per la mitificació d'uns possibles «errors encertats».

dimarts, 1 de novembre de 2022

La fabricanta acaba bé

Hauria de comprovar-ho millor, tot i que he pegat una mirà en algun cas a l'atzar —capítol III—, però diria que en la nova edició de La fabricanta de Dolors Monserdà (1904), 🔗 acabà de traure enguany, han comés una errada en la revisió ortogràfica deixant-se dur per una d'eixes generalitzacions que pretenen simplificar les regles ortogràfiques i que acabem induint a error: «el "que" precedit de preposició du accent». I es queden més amples que llargs.

El cas és que el «que» precedit de preposició s'accentua si és el pronom relatiu: «la pensió a què tenia dret». Però el cas és que hi ha la conjunció «que», que pot anar precedida de preposició per diversos motius, com ara que no vullgam fer caure la preposició: «em preocupa la idea de que arribe massa prompte», manteniment de la preposició que la normativa actual pretén evitar; però també hi ha el cas de la conjunció final composta «per a que», que en l'edició de 1904 apareixia com a «pera que», seguint la convenció d'aquell moment que fea escriure aglutinades les preposicions per i a: «pera».

En canvi, en l'edició actual han aplicat una versió del raonament memorístic que pretén la simplificació de la regla ortogràfica, ja que han escrit sempre «per a què» quan es tracta d'esta conjunció, tot i que sí que han escrit correctament sense accent la conjunció en altres casos de contacte de preposició i conjunció (lo desig de que), que mantenen sense aplicar la caiguda per fidelitat a l'original.

Eixe detallet i algun altre són interessants des del punt de vista lingüístic. Com a noveŀla, es pot llegir, és entretinguda, amb una redacció àgil, tot i que té un to de sainet regenerador que no embafa. A més, reflectix curiositats culturals i socials de l'època sense entrar massa a fons en algunes qüestions —com ara les desigualtats socials i les reivindicacions laborals— que s'insinuen de passada o que es remunten apeŀlant a la moralitat de l'esforç i el sacrifici. Acaba bé, vaja.

dilluns, 31 d’octubre de 2022

Desossat

Són massa ja les voltes que he tingut la mateixa angoixa existencial davant del relat i les imatges dels fets criminals que es practiquen en les guerres. Ara toca Ucraïna en el 30 Minuts d'ahir, titulat «Crims de guerra a Ucraïna». 🔗 I acabes desossat, sense trobar refugi en les lectures que avisaven, prevenien i anunciaven la impossibilitat de l'art o de sobreviure mentalment sancer als crims coŀlectius malvats o banals, planificats o improvisats, d'una guerra.

O, tristament, pel que sembla, no seran mai massa. Ni n'hi hauran prou poemes 🔗 per a salvar res. 🔗

diumenge, 30 d’octubre de 2022

Cita dominical / 728: Joan Maria Thomàs Andreu

Mirant l'ofensa nacionalista.

Els catalans franquistes es sentien vexats pel fet d’ésser catalans. Al darrere d’això hi havia la idea, bàsica i paradoxal, que els catalans eren com una mena d’estrangers... i això ho pensaven els que postulaven l’España Una!

Joan Maria Thomàs Andreu, «Franquistes catalans i llengua catalana durant el primer franquisme», Llengua & Literatura, 9, 1998.

dissabte, 29 d’octubre de 2022

La foto del sàbat / 118

Les floretes del timó convoquen abelles i vespes entrant en la tardor.

divendres, 28 d’octubre de 2022

Música per a escurar

Em volia posar per a escurar la banda sonora del film The organization de Don Medford (1971, protagonitzat per Sidney Poitier), 🔗 però no la trobe completa, només els fragments dels tràilers. La música del film és de Gil Mellé, que fins ara no coneixia, però que té un disc del 1971, The Andromeda strain que sembla que tinga un poc de relació amb l'estil del moment, prou diferent del jazz que havia fet anteriorment, que pareix entre els efectes sonors de Forbiden planet 🔗 i algun tema dels disc Hypothesis Vangelis, 🔗 que és un disc que m'encanta a força d'escoltar-lo quan era jovenet i anava fent i refent partides d'escacs.

Mirant això i allò, m'apareix la banda sonora del film The sentinel de Michael Winner (1977), que segur que preferiré sentir-la sense vore la peŀlícula. 🔗 Abans he topat amb el tema Enola Gay 🔗 d'Orchestral Manoeuvres in the Dark, 🔗 que he escoltat per un poc de nostàlgia, i al moment m'he esmussat pensant en Such a shame 🔗 de Talk Talk, 🔗 que em fea baixar als petits inferns de la memòria, em carregava la cançoneta en totes les discoteques alhora, i això que hi anava ben poc. I els meus amics ballant com a bojos.

I salvant eixe moment, tope amb els disc Mark Hollis 🔗 de Mark Hollis (1998), 🔗 el cantant de Talk Talk, que conté unes peces que alleugen la posta de sol. L'escurà ja deu estar eixuta. I trobe finalment la banda sonora del film de Sidney Poitier. 🔗

dijous, 27 d’octubre de 2022

Becaeta entre llibres

Se n'ha anat la connexió a Internet durant l'hora de la becà, aixina que l'hem feta en silenci, sense la companyia sonora del Graset en el Més 324 de la vespra. Habitualment, com que mos adormim mirant el programa, mos el tornem a posar més tard, perquè és la nostra font principal d'anàlisi de l'actualitat política i de comentari de referències literàries. De fet, vam passar ahir per Fan Set —encara en diguem «tres i quatre»—, i mos va semblar que els estants estaven composts de manera que les recomanacions i els llibres comentats del programa del Graset mos botaven als ulls.

Algun en vam agarrar, com ara M'hi nego de Per Petterson, 🔗 que a Takse li va fer gràcia arran de l'entrevista. Jo em vaig quedar més a la vora geogràfica, tot i que un poc més arrere en el temps, La Fabricanta de Dolors Monserdà, que va presentar Carme Mas. 🔗 En fi, i a voltes, entre becaetes, mos posem a llegir i tot. Hui no ha pogut ser, que calia descongelar un albellonet de la nevera.

dimecres, 26 d’octubre de 2022

¿Una marató cap a on?

Àngels Barceló de matí en el seu programa de la cadena ser dubta si han de comentar el discurs desbaratat i bròfec del vicepresident del govern de Castella-Lleó. I s'hi passen més d'un quart d'hora comentant-ho. Això sí, sense recordar que penjaments, falsedats i estupideses semblants es van dir i es diuen encara —les diuen en eixa mateixa ràdio— dels independentistes catalans. A banda d'això, eixe to no és gens estrany a la política —podem recordar Alfonso Guerra o Martínez-Pujalte— el que és estrany és que siga reproduït i esbombat amb l'atenció que es mereix: no cap. Al contrari, és ben agraït per a omplir de buidor política l'atenció social.

Més tard, els periodistes es posen dramàtics amb l'emergència climàtica. Llàstima que eixe dramatisme no estiga emmarcat en cap context que lligue la contaminació i el desastre ambiental amb els avions, els creuers, el turisme que es desplaça amb eixos mitjans i altres «més contaminants» —en lloc de fer-ho en tren, per exemple—, no pareix que tinguen per a eixos dramons periodístics cap relació amb el desastre ecològic. «Si no actuem ara» contra l'emergència climàtica no impedix que tornen a reclamar l'ampliació dels aeroports i ports per a incrementar la «indústria» turística.

Si tallem les connexions i les implicacions entre els «temes» de la informació, és lògic que al receptor li siga molt difícil relacionar res amb res. En canvi, li és molt senzill somiar en salvar l'Amazònia mentres agarra un avió per a passar dos dies matant el temps en Atenes o per a córrer una marató en València. Matant el temps, les neurones i el medi ambient. ¿Cap a on estem correguent esta marató?

dimarts, 25 d’octubre de 2022

Càrrega sense descàrrega

Vaig marcant la distribució de les persones i personatges —o personatges tots— que apareixen en les lectures que vaig fent últimament —i a voltes també de la distribució d'autors de la bibliografia dels treballs més acadèmics—. Supose que és una faena que algú deu estar fent més seriosament i sistemàticament. Jo només afigc un poc de faena innecessària al plaer i l'aprenentatge de llegir, m'ha agarrat eixa neura, no tot ha de ser marcar errades gramaticals, normatives, de picatge o incoherències en l'elecció estilística o entre la ideologia que es mostra i la posada en el full.

Seria molt ingenu pensar que només cal adonar-se del problema. Em sembla que ho sabem massa i que mos n'hem adonat moltes voltes en diversos àmbits, n'hem parlat, però hi ha molta resistència a l'hora de tindre en compte i mirar de corregir-ho. O a voltes no sabem com fer-ho, atés que la societat encara està funciona aixina i les càrregues que arrossega el sexe femení no desapareixen perquè els òbrigues un badallet a algunes dones per a que puguen participar en més activitats de la vida social. Immediatament eixa gràcia els podria traure un ull, ja que segur que es convertiria en una nova càrrega sense descàrrega de res del que porten darrere.

He repasssat hui el recompte del llibre Espill d'insolències de Toni Mollà: 321 hòmens i 23 dones. Són els anys noranta del segle passat, probablement són coses que portava el temps, i que porta encara, tal com vam vore ahir en el cas de la revista Saó. A més, veig que les meues lectures d'enguany també patixen un biaix de predomini dels hòmens. Els temps no han canviat tant: per ara, compte 22 hòmens i 5 dones.

dilluns, 24 d’octubre de 2022

Inèrcia sortosa

Enllaçant amb el silenci mediàtic sobre l'esport practicat per les dones —i tampoc caldria que mos pegaren la vara també tal com fan amb l'esport homínid mascle—, també convindria que els mitjans feren un pensament en relació amb les informacions que donen relacionades amb dones. Diria que la major part són «victimitzacions», a pesar que sembla que pretenguen servir també de denúncia dels maltractaments i crims derivats de discriminació masclista, cosa del costum social.

Per casualitat o per decisió conscient no sé per quin motiu, els informatius d'À Punt 🔗 —i ara no entraré en si parlen aixina o allina— diria que són presentats generalment per dones, cosa que va acompanyada per bona cosa de reporteres de la quotidianitat que fan cròniques —algunes molt encertades en la qualitat de la locució general i periodística— pels carrers del país. I això trobe que deu ser ben rellevant en este sentit.

De totes formes, el camí és llarg i ple de revoltes. Òbric la revista Saó i m'ixen les proporcions següents d'hòmens/dones:

  • Consell de redacció: 14/3
  • Coŀlaboradors fixos: 21/2
  • Coŀlaboradors: 38/3

Quant als qui han elaborat els continguts d'este mes: 25/1. Amb la distribució de coŀlaboradors que tenen, era difícil que donara un resultat més equilibrat. Uf, en l'espai «El mes en 10 tuits» tenen un petit «detall» i mantenen una representació per sexes més equilibrada: 5/3. Si fora pensable, partit a partit, revista a revista, com si ho tingueren previst, podrien mantindre eixa inèrcia sortosa.

diumenge, 23 d’octubre de 2022

Cita dominical / 727 : Gonzalo Robledo Rubio

Mirant als ulls japonesos.

En arribar a l'escena del crim i fins a ser capturat, Tetsuya Yamagami, de 41 anys, va mostrar un llenguatge corporal agressiu. Els japonesos no solen expressar-se amb la boca i per això, encara que duguera mascareta, l'actitud desafiant es percebia en la seua mirada.

Gonzalo Robledo Rubio, «La policía japonesa admite fallos en la seguridad de Abe», El País, 10.07.2022.

dissabte, 22 d’octubre de 2022

La foto del sàbat / 117

En un vist i no vist, i amb l'ajuda del punt de vista, em perc per un locus amoenus.

divendres, 21 d’octubre de 2022

Silenci sobre l'esport professional de les dones

De casualitat torne a sentir les notícies en À Punt. Seria ja tòpic indignar-se perquè hi haja tant de periodista que no sap parlar en valencià sense dir «emosió» en lloc d'«emoció». Per tant, Takse s'indigna pel temps que li han dedicat a l'esport masculí i tot el que l'envolta i que només al final, de passada, amb imatges fora de context i sense entrevistar ningú, informen de la victòria del València Basket Club.

Mos hem hagut d'engolir les declaracions tòpiques dels hòmens entrenadors i jugadors, abans i després dels partits. Takse diu que haurien de fer també rodes de premsa durant els partits... Podrien acostar-se a la banda a comentar com es senten, si fa fred o calor, què han dinat i qui els pentina. Inclús un partit de veterans ha aparegut abans que la notícia de les dones del bàsquet.

No fa massa temps l'esport practicat per les dones pareixia que per fi seria tractat informativament d'una manera més equitativa respecte a l'esport practicat pels hòmens, cosa que alleujaria la separació sexista i discriminatòria entre els dos mons esportius. Semblava que les dones també havien de rebre atenció i, sobretot, difusió. Al cap i a la fi, la funció dels mitjans és que t'interesses per alguna cosa i no tant informar-te sobre alguna cosa que t'interessa. Però no, l'esport de dones ha tornat a desaparéixer dels criteris de difusió del mitjà públic. I el fet que el mitjà actue aixina és més greu precisament per això, perquè és un mitjà públic que hauria de destinar més ètica i esforç a no discriminar informativament per sexes.

Si hagueren informat «com toca» del partit del València Basket, mos haguérem pogut estalviar unes quantes banalitats suades opinades per xicons entrenadors, periodistes i jugadors. I inclús este apunt, que hauria pogut glossar positivament el tractament informatiu de l'esport de les dones. Encara que continguera banalitats exposades per dones, que també hi tenen dret. Però no.

dijous, 20 d’octubre de 2022

¡Sacrebleu!

«Que sacre que eres» era una expressió que vaig aprendre al poble cap als anys huitanta del segle xx. Si no ho recorde malament, tenia un valor despectiu, però no era ofensiu. Ho he recordat perquè Eugeni Reig demanava per l'expressió «no tindre un sacre» —que sí que apareix en el diccionari—, ja que dubtava sobre el significat de la paraula sacre en eixe context.

No ho hem pogut aclarir, però sí que ha servit per a documentar que a la Valldigna el sacre és una classe de serp (Rhinechis scalaris o Zamenis scalaris). 🔗 Hi ha alguna expressió més amb la paraula sacre (com ara a bot de sacre o ser un niu de sacres) i segurament algunes es poden relacionar amb el falcònid també denominat sacre (Falco cherrug) 🔗, però segurament si la convivència al nostre país ha segut més habitual amb la religió (sacre també vol dir 'sagrat') o amb la serp, supose que les expressions deuen poar més en l'hàbit comú que en l'exotisme ornitològic.

De totes formes, en francés, sacre vol dir també 'Homme capable de toutes sortes de méfaits' (tlfi) 🔗, i eixe diccionari ho relaciona amb la rapaç, encara que no descarta la influència del germànic sakman i comenta les interferències entre els diversos valors de sacre en la llengua de Christine de Pisan. 🔗

Tal com podrien dir Brassens o el capità Haddock, «¡sacrebleu!». 🔗

dimecres, 19 d’octubre de 2022

La bandereta en l'aparell

La visita al banc, que sol ser anual, s'allarga més del que voldria. Sempre hi ha alguna cosa per a aclarir, milanta firmes a fer i detalls que es queden pendents fins al mes que ve. Això sí, com sol ser habitual, la xica que mos atén s'excusa per no parlar en valencià, perquè és de Lleó; però diu que ho entén tot, i és cert. Qui no entén una cosa soc jo: no acabe d'entendre per què relacionen «ser» d'un lloc amb no «saber» parlar una llengua. Hi ha molta gent que «és» de Tavernes de la Valldigna i sap parlar en «castellà-espanyol», en alemany d'Alemany —o de per ahí el centre d'Europa— o en francés de la França —crec que no s'estila aprendre'l a Algèria encara.

Més tard intentem activar la targeta, però no arriba el codi al mòbil. Una altra xica diferent de l'anterior, que no sé d'on és, parla en valencià quan li pareix bé —i bé que fa—, llàstima que li pegue per dirigir-se a mosatros en castellà. Al final, a força de xarrar i replicar-li, acaba parlant-mos uns segons en un valencià de proximitat. No arribe a saber de quina comarca. Està massa afaenà.

Per acabar passem i per refer-mos un poc, passem per correus. Abans d'indicar en la maquineta què volem fer, aprofitem per a posar la interfície en valencià. ¡Nyas!, que per a això si que està ben que aparega la bandereta en l'aparell. Tant de blau, tant de blau, i després no la trien ni per equivocació.

dimarts, 18 d’octubre de 2022

Iŀlusions en blanc i negre

El 20 de novembre de 1975 era dijous. Eixe dia havia de començar la carrera de magisteri Toni Mollà, 🔗 segons conta en Espill d'insolències. Jo estava fent l'egb en el col·lege per a orfes Sant Vicent Ferrer de Sant Antoni de Benaixeve i mos van enviar a casa uns quants dies de festa. Em sembla que recorde que vaig vore en blanc i negre la provessó de la «ciutadania» de l'època davant del fèretre del dictador a cals meus uelos a Carcaixent. M'iŀlusionava pensar que mon tio Juanito de l'Alqueria de la Comtessa podia passar per davant d'aquelles càmeres. Però no.

D'aquella època tinc un record molt agradable de la música de Riz Ortolani 🔗 (Live savers girls) 🔗 per al primer Sábado Cine, 🔗 amb la presentació posterior Martín Ferrand 🔗 i el film en el blanc i negre del televisor de cals meus uelos.

Me s'ha apegat un poc el to memorialístic hui i m'he deixat dur.

dilluns, 17 d’octubre de 2022

Hauria d'estar passant ja

Mos quedem molt parats quan John Carlin i Sergi Pàmies —sobretot el primer— es queden molt en fora de joc, després d'haver estat solemnitzant i fantasiejant en el programam Col·lapse sobre la relació d'ells dos —hòmens que foren xiquets— amb el futbol. De colp entren dos convidades que sembla que no s'esperaven, Danae Boronat 🔗 i Tania Tapia, que aportaven la seua versió dels fets i de les fantasies frustrades que les dones havien hagut de viure.

És cosa de vore, 🔗 perquè els disgust de Carlin arribà al punt de tergiversar les paraules de Quique Peinado que van mostrar en un tall explicatiu sobre la política i el futbol relacionat amb un llibre seu. A més el va menysprear d'una manera que pareixia irritada.

El cas és que ni Carlin ni Pàmies pareixia que saberen com lamentar la discriminació tradicional i «gens evident» per a ells —pel que semblava— de les dones en este àmbit, tant si es tracta de practicar l'esport com si es tracta de formar part de la part emocional dels somnis d'infantesa, ni com acceptar que ells també havien vixcut immersos en eixa invisibilització social, esportiva i mediàtica de l'impossibles, possible i ara real i actual futbol femení. I esperem que algun dia mixt, com demanava algú hui, que Alèxia Putellas 🔗 jugara amb el Barça dels xics. Hauria d'estar passant ja.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

Cita dominical / 726: Jordi Marín i Monfort

Mirant l'educació en coherència.

L'escola ha de ser coherent amb allò que vol transmetre o, en cas contrari, correm el perill d'educar en la doble moral.

Jordi Marín i Monfort, «Educar en el decreixement», Mètode, 114.

dissabte, 15 d’octubre de 2022

La foto del sàbat / 116

Enguany han tardat un poc a reviscolar els Parasola plicatilis entre els panerets, ravanells i verdolagues. L'any passat va ser en setembre. 🔗

divendres, 14 d’octubre de 2022

Patiment en cursiva

Anava a triar un llibre de ficció per a llegir en algun moment, però he sentit que l'autora havia utilitzat la cursiva per a separar les dos veus de la noveŀla i m'he esmussat. Hi ha un cert costum en algunes editorials i autors de recórrer a la cursiva per a eixa funció, però diria que deu ser perquè ells no lligen els llibres que publiquen, perquè supose que si els hagueren de llegir, no ho farien. Ho deuen mirar de llunt, com a efecte estètic sobre la plana, el contrast amb la redona, l'efecte d'aigua embravida que corre cap al final de la pàgina... Bé, tot el que tu vullgues mirant-ho com si fora una taca de lletres, però ¡posa't a llegir-ho!, voràs que això és una tortura per als ulls i per a l'enteniment.

La cursiva servix per a destacar alguns elements. algunes paraules, algunes lletres, perquè trenca precisament la lectura còmoda i provoca una fixació, una forma diferent que cal desxifrar, «arredonir» amb la pausa dels ulls i del pensament. Una paraula, un títol, un subtítol, uns pocs elements que convé destacar, bé, però escriure tot el text en cursiva és anar contra el sentit i la utilitat de la cursiva.

Si cal destacar dos veus en una narració hi ha molts altres procediments, tan embolicats o simples com vullgues, però de lectura inteŀligible, llegibles: pots variar el tipus de lletra, la grandària, la disposició dels capítols, els paràgrafs... I més que n'hi deuen haver —com ara utilitzar les cometes— que no siguen un atemptat contra la narració i la lectura.

M'he decantat per una altra noveŀla on també són dos veus: parlen en capítols alterns. Tan simple com això. Ah, quant a la qualitat literària o l'interés, la cursiva impedirà que m'entere de com de bona era l'altra, però hi ha tant per llegir i tan bo, que preferixc no patir per la tipografia.

dijous, 13 d’octubre de 2022

L'Uni sense apòstrof

M'ha arribat publicitat sobre una iniciativa universitària relacionada amb la literatura, la llengua i la comunicació entre els territoris que compartim el valencià-català com a llengua oficial: Catalunya, València, Mallorca i Menorca. El cas és que el lema de la iniciativa universitària mostra una errada d'apostrofació d'eixes que fan pensar en la pressió del castellà i en la falta de consistència de les decisions normatives.

Com és habitual, per si de cas m'he perdut en això de les regles i les possibles excepcions que es trauen del barret, els he demanat més informació a través de la Xarxa Vives:

Hola:

He vist que hi ha una iniciativa cultural titulada «Lletres Compartides a la Uni!». 🔗 Vos agrairia que m'indicàreu d'acord amb qui criteri no s'apostrofa l'article davant del nom «Uni». Si no vaig errat, les regles ortogràfiques preveuen escriure en este cas «l'Uni» (tal com «l'una», «l'UCI», etc.).

No confie que responguen, però desitge que ho facen i que, si tenen alguna raó de pes, alguna regla que ho justifique, que me la diguen; si no, espere que rectifiquen. Una de les coses que fa mal en tot açò de l'ús del valencià és que les institucions que han de proporcionar coherència i valor a l'ús de la llengua practiquen la devaluació i la incoherència.

Ah, i per a reblar el paràgraf anterior amb concordances casuals, he pogut llegir l'article «La conducta lingüística dels polítics lingüístics» de Ferran Suay en el Diari La Veu (07.10.2022). 🔗

dimecres, 12 d’octubre de 2022

S'han mirat explosions

«S'han mirat explosions»... De moment no es dona el cas amb els verbs mirar i vore, però sí que s'està apegant i instituint definitivament la confusió entre sentir i escoltar, que pareix que ningú haja sentit explosions en Ucraïna, sinó que, segons els periodistes en castellà de la cadena ser, estan tots allà atents escoltant les bombes, no sé si és que esperen descobrir de quin model són o si estan afinades en alguna nota de l'escala musical. «Se han escuchado explosiones»... Si no fora perquè és tan terrible, perquè es tracta de crims de guerra del règim de Putin contra Ucraïna, pareix l'inici d'un acudit.

Una cosa que no acabe d'entendre és que això ho arriben a dir periodistes que tenen la meua edat. Pel que sé, ni als anys setanta ni uns quants anys després es produïa eixa confusió ni en castellà-espanyol ni en valencià-català. Però es veu que hi havia qui sentia però no escoltava. I ara no fan altra cosa. Acabaran mirant sense hi vore's.

dimarts, 11 d’octubre de 2022

Anem passant

El company Joan-Carles Martí i Casanova mos ha comunicat que ha sabut que s'ha mort un company de llista i de debats de Migjorn i de Zèfir, Jordi Minguell Roselló (1946-2022). Davant d'això m'he estat pensant de dir res en la llista, però al final he preferit no repetir les frases de protocol o tòpiques per als condols. Em sembla que a la informació que envia Martí i Casanova no li van bé les glosses.

He fet una cerca a vore si trobava algun rastre dels diàlegs que vam mantindre —gens amistosament per part seua en diverses ocasions— en les llistes, i n'he localitzat uns quants, perquè a temporades era molt actiu, documentat i intens en les seues aportacions, encara que els debats podien acabar amb eixos absurds de «he dit», «no he dit» o —i eixa era la seua més insistent— «no m'has respost», que semblava que pretenia una rendició més que una resposta.

En fi, amb les llistes somortes —supose que eixes baralles s'han traslladat a altres espais de la xarxa— i amb el «fet biològic» que mos acaça, anem deixant més memòria que esperança. Localitze un moment seu d'inspiració (crec que és de l'any 2006) que sona bé per a un comiat:

Quan em moriré, feu-me una caixa; abans de morir, ompliu-me la casa de capses plenes de vida.

Aixina anem passant tots.

dilluns, 10 d’octubre de 2022

L'os

Hauria de repassar les Converses de Fabra o el llibre Història de la normativa catalana de Mila Segarra per a localitzar el passatge en què decidixen establir una normativa que no indica clarament la condició oberta o tancada de les vocals e i o tòniques de moltes paraules que no porten accent escrit.

Segurament l'estalvi de la ratlleta va pesar més que la utilitat de marcar eixes vocals en els casos en què tots els dialectes coincidixen en la mateixa obertura. Al cap i a la fi, a banda que no devien ser molts casos, si tots hi coincidíem, mos ho podíem estalviar, perquè la pressió social de l'ús faria que tots aprenguérem quina condició d'obertura fixa o variable tenien eixes vocals. Hi ha llocs on diu «pou» i on diuen «pou»... No cal accent, fes-la com vullgues, jo faig la o oberta, perquè és el que vaig aprendre, però hi ha molts llocs on la fan tancada —al meu poble, vaja— i eixa pressió social pot acabar fent que algun dia acabe tancant-la. O no, que soc un poc cabudet.

Els vindria bé a molts periodistes o locutors d'À Punt que no saben si totes les esses són obertes o sonores o al revés, tancades i sordes un poc d'eixa pressió social derivada de la participació en converses en valencià amb persones que sàpien parlar en valencià perquè és la llengua que parlen per defecte i perquè és la llengua en què es troben més còmodes i la llengua que utilitzen en qualsevol ocasió o circumstància en què són lliures d'expressar-se en la llengua que preferixquen.

He dit les esses, però també podria dir vocals, perquè té igual la idea que tinguen de gramàtica o de lingüística, té igual per a la faena que fan, ja que el que haurien de saber és que deu ser pràcticament impossible expressar-se amb fluïdesa i normalitat en una llengua que no practiques com a hàbit, en la qual et sents incòmode i que només utilitzes per obligació. A més d'això, no crec que hi haja molts mitjans periodístics que apliquen el principi de contractar com a periodistes, locutors o presentadors persones que fingixquen que són parlants d'una llengua que no parlen com a hàbit i per comoditat.

Però sempre hi pot haver alguna excepció, i els valencians encara hem de patir eixa excepció amb À Punt després d'anys i panys de patir-la amb Canal 9. L'altre dia una periodista va comentar alguna cosa sobre un «os». Endevina què va dir i què era realment, ara que no du accent diacrític.

diumenge, 9 d’octubre de 2022

Cita dominical / 725: Máriam Martínez-Bascuñán

Mirant els caràcters literaris.

«Tot és pèrdua, pèrdua, pèrdua», va dir irònicament, com si parlara d'una columna de Javier Marías.

Máriam Martínez-Bascuñán, «El discurso del colapso», El País, 22.05.2020.

dissabte, 8 d’octubre de 2022

La foto del sàbat / 115

El llibre a penes sobreviu en un carrer d'un polígon industrial d'Alzira.

divendres, 7 d’octubre de 2022

Els brots que canceŀlem

Acabe de canceŀlar la subscripció a Eurosport —ara mateix no sembla que hi haja res de tenis prou atractiu per a Takse— i estava mirant que tenim massa films a l'abast, massa lectures per fer i massa faenetes de bricolatge per a entretindre-mos setanta vides. Per ara només en tenim una, diuen, i amb sort, si no te la lleven abans d'hora, com també passa massa sovint.

Com ara el cas de Mahsa Amini o de Samina Esmaeilzadeh (segons el diari Ara de hui). 🔗 I això va aixina a l'Iran, a Rússia, a Ucraïna o a Mèxic. ¡Quina ànsia de fer mal!, podent mirar com estan eixint els bolets i els brots de totes les brossetes —plantatge, ravanell, paneret, etc.— que decoren els jardins amb les primeres pluges de la tardor.

Per, ai, el desastre és climàtic i és ecològic, canceŀlem subscripcions i podem provocar un esguerro econòmic per falta de consum —dis-ne depredació—. Canceŀlem la vida a poc a poc.

dijous, 6 d’octubre de 2022

Mos la trobarem pel camí

Pel polígon industrial que hi ha vora l'hospital d'Alzira, que és on encara podem trobar un poc de lloc per a aparcar, encara que siga tocant als tarongers del final del polígon al nord, no hi ha contenidors de quasi res, només alguns per al vidre. Sí que n'hi ha un de fem de color verd que és propietat del bar Casa Nico, segons indica la retolació que du escrita a mà. Aixina que tota la runa va circulant per les vores dels carrers, pots, papers, fustes, plàstics..., tot el que duga el vent i la gent destrellatà i brutona que l'amolla allà on li ve.

Han volat moltes pàgines ací i allà al llarg del carrer d'Autobiografía de Federico Sánchez de Jorge Semprún. 🔗 També les tapes i uns quants plecs d'El padrino de Mario Puzo. 🔗 Ni eixos ni una enciclopèdia sobre coses de la mar —que parla de Jacques Cousteau 🔗 i d'«el hombre pez»— estan prou sancers i no els podré reconstruir. En canvi sí que trobe tots els plecs i les tapes de l'edició del 1965 d'un llibre de José Luis Martín Vigil 🔗 —¡quants anys!—, amb un títol entre irònic i inquietant tan prop de l'hospital: La muerte está en el camino. Això, mos la trobarem pel camí.

dimecres, 5 d’octubre de 2022

Podria ser més fàcil

Una manera de mirar d'avançar en la millora de les nostres societats podria ser seguir l'exemple del documental I ara, ¿què envaïm? de Michael Moore 🔗 que van passar l'altre dia en el programa Sense Ficció de tv3. 🔗 Però és fàcil frenar eixa intenció de dur peces de diverses societats per a millorar la pròpia amb la idea que cada societat és una estructura complexa que no es pot modificar per peces soltes, que no ho permeten les connexions i dependències que componen i consoliden eixa societat, perquè per a poder introduir un element nou o diferent amb èxit i de manera positiva caldria preparar el terreny i trobar l'encaix que no malmeta els equilibris i forces que sostenen eixa societat.

I és ben cert això, però no tant en la impossibilitat de fer encaixar les peces, sinó en la idea que això «malmet» els equilibris i forces d'eixa societat. I qui diu «malmet» sovint amaga que vol dir que alguna proposta de millora d'un element «modifica en contra dels meus interessos» o «contra les meues creences» —les dos coses són un poc el mateix— els equilibris i forces socials. Els privilegis que uns tenen a costa de la desigualtat, l'explotació i discriminació dels altres.

Alertava sobre tot això Margaret Atwood en l'article «Yo inventé Gilead. El Tribunal Supremo de Estados Unidos lo está haciendo realidad» (El País, 22.05.2022) 🔗:

Les dones van quedar deliberadament excloses del dret al vot. Encara que un dels lemes de la Guerra de la Independència de 1776 va ser «no als impostos sense representació», i també es considerava que governar amb el consentiment dels governats era una cosa positiva, les dones no estaven representades ni donaven el seu consentiment als governs; només per poders, a través del pare o el marit. Les dones no podien donar ni negar el consentiment perquè no podien votar. Aixina es va mantenir fins al 1920, quan es va ratificar la 19.ª esmena, a la qual molts es van oposar fermament perquè era contrària a la Constitució original. I tant que ho era.

Certament, només voldríem tindre les coses bones de cada societat. I, mirant-ho bé, segur que totes eixes coses casen i encaixen perfectament en una societat possible. Hauríem d'estar ja fins a més amunt del pirri —com dia ma mare en eixe llenguatge de les dones de l'època— d'haver d'acceptar que qualsevol alegria o millora social (qualsevol (plaer)) depén o conté les tornes del dolor, de la penitència o del sacrifici (del castic diví, en el fons).

Les vacances pagades, l'educació universitària gratuïta o la sanitat universal no s'han aconseguit amb la lluita, les mobilitzacions i la mort de moltes persones que hi estaven a favor durant generacions, sinó a pesar de l'egoisme, dels interessos, dels dogmes i de la mala fe dels privilegiats de torn. Per tant, podria ser més simple —sense lluita ni morts, només amb reflexió, coŀlaboració i diàleg—, però hi ha qui s'encabota a fer mal, inclús a fer-se'n a ell mateix.

dimarts, 4 d’octubre de 2022

«Estic lletjona»

Intente trobar l'expressió «estar lletjona» en la xarxa, però ni rastre, pareix que les dones dels anys en què jo ho sentia a la Vall no han arribat a fer extensiu eixe malestar o eixos dies de males sensacions al món cibernètic. Després ho vam usar un poc com a cosa humorística i antropològica entre amics. Però tampoc ha fet camí en internet. Aixina van desapareguent moltes expressions, per abandonament, per substitució o per incomunicació.

dilluns, 3 d’octubre de 2022

Llengua debolida

Estic pendent d'aclarir si els drets lingüístics formen part d'eixos drets que es suposa que el síndic de greuges valencià ha de protegir. Si mire el títol II de l'estatut valencià, pareix que no, i ja note que a este síndic li la bufa prou això dels drets lingüístics —es veu que el síndic anterior havia de complir una altra normativa o tenia altres interessos.

De totes formes, si mire el títol I de la constitució espanyola, pareix que sí, ja que es tracta del fet que som iguals davant la llei, i no pareix que una aplicació desigual dels drets lingüístics estiga justificada quan s'aplica metòdicament «contra» els qui fan ús del valencià.

A més, si mire la llista dels drets humans, l'article 29 m'aniria bé entenent que s'hauria d'aplicar «el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres», que no pareix que s'aplique quan el president de la Generalitat valenciana publica les seues notes de premsa en castellà en la versió del web que hauria de correspondre a la llengua debolida, al valencià.

En fi, espere que no siga que hagen abolit —aixina com n'hi han que volen abolir la prostitució o que es pensen que ja no n'hi ha esclaus després d'abolir l'esclavitud— 🔗 la discriminació lingüística i no mos hajam enterat.

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Cita dominical / 724: Max Besora i Mascarella

Mirant la gent que no vol pensar.

La gent prefereix no pensar a ser pensada.

Max Besora i Mascarella, «Max Besora ens presenta la novel·la La veu del seu amo», Més324, 26.09.2022. 🔗

dissabte, 1 d’octubre de 2022

La foto del sàbat / 114

Per la gespa del jardí; «¡palput, fes-te el monyo!» em contava ma mare que cridaven.

divendres, 30 de setembre de 2022

La idea que mos en fem

El Síndic de Greuges valencià actual, Ángel Luna González, ha variat la seua pràctica per a desatendre les queixes per discriminació lingüística, especialment referida als ciutadans que reclamen l'ús del valencià. Com a símptoma observe que en el cas d'una queixa meua (número 2200277), a pesar que entra en el recompte de les queixes relacionades amb «drets lingüístics», de forma incoherent amb eixe àmbit de les queixes, el síndic l'ha tractada com un cas de retard en la resposta:

L’objectiu del present expedient de queixa, tal com va ser definit en la nostra Resolució d’inici d’investigació de data 25/01/2022 estava constituït per la falta de resposta expressa a l'escrit que l'autor de la queixa presentà en data 01/11/2021.

De manera incoherent, al síndic li va semblar irrellevant el tema dels drets lingüístics, en concret, que l'administració no respecte els drets lingüístics dels ciutadans en la publicació en el web de les notes de premsa del president la Generalitat valenciana. Però no va canviar el tema de la queixa, amb la qual cosa, el desgavell temàtic del web de la sindicatura és ja cosa proverbial.

En eixe sentit, l'evolució de les queixes amb l'epítet «ús del valencià» i, a partir del 2015, «drets lingüístics», no sembla massa orientador de res:

1999 2000 2001 2002 2003 2004
286 | 18% 146 | 11% 20 | 1% 326 | 14% 43 | 3% 71 | 3%

2005 2006 2007 2008 2009 2010
82 | 4% 104 | 6% 96 | 5% 119 | 3% 74 | 2% 2.045 | 22%

2011 2012 2013 2014 2015 2016
1.938 | 16% 153 1,05% 72 | 0,38% 49 0,38% 21 | 0,15% 82 | 0,58%

2017 2018 2019 2020 2021
55 | 0,31% 83 | 0,68% 68 | 1,50% 56 | 1,38% 23 | 0,80%

Em sembla que en este tema, entre possibles campanyes que unflen les queixes algun any, i en altres casos que la sindicatura no classifica les queixes correctament, es fa difícil fer-se una idea de res, que trobe que és la idea que volen que mos en fem.

dijous, 29 de setembre de 2022

Lloc delitós

La parra Parthenocissus tricuspidata 🔗 retallada i estesa com a encoixinat del jardí té una olor dolcenca. Els raïmets, encara que no estan del tot maürs —esta variant gràfica hauria d'aparéixer en el diccionari—, atrauen alguns pardalets, com ara el estornells. L'Aloe maculata 🔗, no sé si té les propietats curatives de l'altre àloe més conegut, però quan el talls no té eixa saba groga que fa tan mala olor. L'espígol està reviscolant entre les branques seques de la flama esplèndida que va ser. El romer encara no ha badat boca i continua sec i ressec.

Si tens l'opció de fer jardineria, encara que siga per obligació i fent mala cara —si no tinc gos, d'alguna cosa he de renegar—, amb les olors i l'airet de les gramínies i els cactus pots pensar en els locus amoenus 🔗 clàssics i valorar on et sents millor, on aprofites més el temps, on trobes més satisfacció amb les hores i les neurones que vens. I a voltes passa que les faenes que més et frustren les paguen més. Però no et fan sentir més bé ni t'oferixen un rèdit millor. Eixa és la idea, sense que cap faena arribe a ser un lloc delitós, no cal que mo'n passem.

dimecres, 28 de setembre de 2022

Sort del xicon d'Aldaia

De casualitat vegem les notícies en À Punt: ¿com és possible que hi treballen tants periodistes que no saben parlar en un valencià periodístic consistent i fluid on no confonguen les consonants sordes i sonores o les vocals obertes i tancades? És dur haver-los de sentir.

Un xic d'Aldaia pretén viure nuet i actua en conseqüència. En canvi, les «forces vives» de la societat demostren fins a quin punt són inconseqüents i el perseguixen amb multes i juís. 🔗 Uf, hem tingut sort, el rector de la Universitat Catòlica de València, José Manuel Pagán, segur que farà accions en favor d'eixe «dissident», tal com es pot concloure del seu discurs, en què reivindica les «condicions necessàries per a formar persones lliures, justes i solidàries, compromeses amb el bé comú», segons informa el diari. 🔗 Trobe que el rector era molt més irònic que jo.

Els responc als de Greenpeace que mentres no tinguen tot el web en valencià-català no m'hi subscriuré. Haurien de ser un poc més conseqüents que el rector de la universitat, podrien mirar què fa el xic d'Aldaia, perquè en això de la gestió lingüística trobe que encara estan més nuets, en un sentit obscé tractant-se d'una organització que es preocupa per l'ecologia. ¿Què en fem, de l'ecologia lingüística? Ni À Punt ni Greenpeace, sort del xicon d'Aldaia.