Propòsits de prosa nostra

Les lectures i les calors de la temporà d'estiu han fet que a partir d'este estiu m'autoinculpe d'algun abús sintàctic —que no són tan escandalosos com els lèxics i morfològics— i que em propose porgar-los. Moltes voltes només són tics i trucs expressius, o temptatives literàries de vol baix.

Com a mostra, crec que fa un temps que he pogut anar evitant eixe però posposat que s'agarra com una llepassa estilística (en parlava fa uns anys Albert Pla Nualart: «Els límits estilístics del ‘però’ posposat»). 🔗 Ara el marque en el màrgens de les lectures, perquè sovint em sembla que suggerixen intervencions textuals adventícies. O eixa voluntat de compensar amb intensitat la prosa nostra.

Cita dominical / 928: Jardon Lanier

L'estructura dement de les finances modernes és exactament la mateixa que l'estructura maniàtica de la cultura moderna a internet.

Jardon Lanier, Google i el cervell mundial, minut 61,25. 🔗

La foto del sàbat / 317

Dos pollets artificiosos

He estat uns dies sense mirar el niu i, sense esperar-m'ho, han aparegut els dos pollets de les tórtores, dos migrants que han travessat les fronteres entre la closca i la intempèrie sense papers, entre l'existència constrenyida i l'horitzó emmurallat. Són un artifici de la natura. Si no se'ls endú un soliguer, caldria mirar les possibilitats de fer-los tornar a la closca. Segur que això que anomenen «intel·ligència artificial» coneix el procediment legal o biològic que ho permet. Deixem-la fer, que mos ho resoldrà tot en un plisplàs, tan efectiva com l'acumulació d'estupidesa humana que la somia.

Intriga familiar

Cada volta és més comú que també conste en la portada dels llibres traduïts l'autoria de les traduccions. A pesar del valor que pareix que va adquirint eixa faena, no és estrany que la informació sobre els traductors siga limitada i inclús mala de trobar en la xarxa. En el cas de l'Estranya desaparició d'Esme Lennox de Maggie O'Farrell, la coberta del llibre diu que la traducció és de «Josep Alemany», que deu ser «Josep Alemany Castells», 🔗, tot i que no ho podria assegurar.

No n'he de dir res de mal de la traducció, ben al contrari, trobe que la lectura fluïx sense que mos faça sospitar res de mal de l'escriptura. Això sí, tots tenim les nostres neures, com ara trobar uns «el què» o «el que» que anirien igual de bé amb «què» a seques. I un moment en què algú que s'adreça a tres dones com a «els» quan jo diria que tocaria un complement directe «les».

L'edició té alguna faena de revisió més, però res que faça desistir de resoldre la intriga familiar que l'autora mos administra amb els retalls que hem d'anar muntant.

Els patiran

El documental Capitalisme américain, le culte de la richesse 🎬 té tres episodis. En el primer pots enllaçar amb l'actualitat perquè comproves com de cert és això que està tot inventat: el cleptòcrates pagats d'ells mateixos, l'elusió fiscal que es vist de filantropia, les temors contra els migrants que no són rics, l'explotació i el paternalisme laborals, la depredació dels recursos naturals i del medi ambient...

Si va tot aixina en els episodis següents, pareix que seria sobrer vore'l, perquè mos ho sabem i vivim encara enganxats a la mateixa corretja de transmissió mental. En canvi, no està mal repassar-ho per no deixar que les calors i les vacances que mos paguem mos facen perdre de vista que els excessos no els paguen, però els patim i els patiran.

El soliguer que passa

Al niu de la mare-selva n'hi ha dos tórtores encabotaes que trauran res dels dos ouets que fa setmanes que coven. Fa uns dies que ho dubte, perquè han estat abandonant molt lleugerament els ous durant massa temps, tenint en compte la solana permanent que ha fet este estiu, i diria que també ho han fet durant la poca pluja que ha caigut. Coses de la natura, que no mos l'acabem. Això sí, s'han acostumat a vore-mos prop i ja no s'espanten tant.

Ara caldria resoldre el misteri de la bifurcació de les formigues, que estan fent dos autovies divergents des d'un ramal central que no sé on acaba. Tenen un bon almerç —com diria ma mare—, amb alta densitat de trànsit... Deu ser cosa de la inclinació de la llum del sol, que fa uns dies que va entrant cap a dins de casa.

Mentrestant, a banda dels diversos models de parotets topant amb els vidres, alguns centenars d'oronetes s'acumulen als cables i les antenes. De tant en tant fan esclatar l'estol i s'escampen per mirar d'espantar un soliguer que passa sense alçar pols ni remolí, com si no s'haguera enterat de l'emergència climàtica.

Highsmith amb els Dos Cavalls de mon pare

Guaite un poc pels soterranis de la literatura: veig el documental Loving Highsmith d'Eva Vitija-Scheidegger (2022). 🎬 Un bon treball d'acostament a la persona i les seues neures, un retrat centrat en la seua vida sentimental i un passeig poètic per una part del segle xx en el blanc i negre dels eua passejant per França, Alemanya, Suïssa...

Senc el Dos Cavalls de mon pare amunt i avall. Però trobe que, més avant, qui veja la continuació en color d'eixe segle rebrà un colp emocional més fort per la cruesa que el blanc i negre d'aquells atres temps —que són els mateixos— mos alleugerix.

Cita dominical / 927: Montserrat Roig i Fransitorra

Si no prohibim, no podem vendre la mercaderia a un preu més alt. El preu dels vicis s'apuja gràcies a la prohibició.

Narrador de «Variacions sobre un poema de K.», El cant de la joventut de Montserrat Roig i Fransitorra.

La foto del sàbat / 316

El refugi

La força i la constància de l'aire migrant ha fet entrar l'aigua per clavills que no eren gens visibles. Les juntes de la fusta s'obrin i es ressequen al sol. Cruixen i reneguen. Les oronetes s'envolen alhora per destorbar un soliguer que passa tot cadenciós sense fer cas de res. Podria ser un dia d'estiu, podria ser l'últim refugi 🔗 abans d'abandonar qualsevol esperança.

Aixina aixina

El lèxic triat per a expressar-se suggerix, denota, insinua, matisa o remarca concordances i discordances amb les idees que s'exposen. Si estem exposant que no tenim cap complex per ser valencians i ho escrivim en castellà-espanyol, ja sabem que estem parlant d'una valencianitat diferent de la que s'expressa en valencià. Pot ser paraŀlela o complementària, pot ser una suma, una coŀlaboració pels drets i deures democràtica. Però també sabem massa que sol ser un llast beŀligerant, una imposició d'hostilitat al valencià.

A banda d'això, alguns dels qui reivindiquen l'ús de la llengua sense complexos ni manies, la primera mania i complex que transmeten es dona quan mostren de manera militant un rebuig cap al bagatge lèxic expressiu valencià i opten per expressar-se —sense complexos, diran— en la varietat dialectal oriental o central de Catalunya en alguns casos o, més habitualment, en el registre juridicoadministratiu valencià, registre que alguns qualifiquen d'estàndard —algú haurà d'explicar com pot ser considerat estàndard el registre que manifesta intencionadament connotacions pedants i distanciament classista.

Posem per cas, valencianitat sense complex és fer ús de totes les possibilitats expressives de les variants dialectals valencianes amb tots els registres, 🔗 començant pel lèxic, passant per la morfologia verbal i acabant, si convé, amb les interjeccions i la gestualitat. La distància entre un «sisplau per força» que va sorprendre Takse en la traducció d'un llibre d'Emmanuel Carrère i un «aixina aixina» de valoració prudent i resignada d'una mare de la contornà.

Microtalls lèxics

Microtall de llum. La ponentà, deu ser. Estava a punt de clicar en l'article «Una lista de palabras prohibidas entra en vigor en Canal 9» de Francesc Bayarri en el diari El País, de l'any 1990 —als del diari La Veu del País Valencià pareix que els agrade recrear-se en aquell fet, però diria que no l'acaben d'analitzar— metres repasse unes quantes de les paraules que va intentar imposar Amadeu Fabregat en la televisió autonòmica socialista d'aquells anys. Es nota que han passat uns quants anys i que la polèmica no tenia a vore amb les paraules, sinó amb el desús de la llengua, amb la subordinació del valencià general i amb l'ús acomplexat dels registres. I amb conseqüències laborals i poc ètiques que ho van enviscar tot encara més.

Com diu Piketty sobre la igualtat (Una breu història de la igualtat, traducció d'Imma Estany Morros), anem avançant —per molt que Takse discrepe i s'acullga al seu peculiar i proverbial ez dago zer eginik—, i ara es veu més clar que la raó no justifica els mitjans i que els mitjans no donen la raó.

Que tot siguen microtalls.

S'entén justet

Ara que he acabat Fatxa de Jason Stanley, que ha apamat els conceptes generals amb què podem delimitar una ideologia que combina la por més planera, la impotència pel fet de no saber entendre l'alteritat i l'enyor del temps en què no calia entendre-la, lligc l'article «Quan la fi d’un món s’interpreta com la fi del món» 🔗 de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, que no tan sols posa unes quantes pedretes més per a seguir el cami, sinó que afig la perspectiva de Donatella Di Cesare —que sembla ben necessària des de fa uns anys— per a mirar d'entendre-mos com a democràcia: «democràcia immunitària», en diuen.

Torna la calor, esperem al sol el mecànic que entén justet en valencià els números dels kilòmetres que li diguem i que ha de revisar el cotxe per a passar l'itv, tot torna i passa, mai de la mateixa manera i mai no acabem d'encertar el punt.

Mos espenyarem

El diccionari remet d'esbalçar a espenyar, 🔗 que no són verbs que jo tinga en el meu bagatge expressiu, però l'algoritme massiu me'l fa arribar en un poema de Maria Mercè Marçal i Serra mentres consultava una atra cosa. La publicitada «inteŀligència artificial» encara no supera l'estupidesa humana, però va camí de fer-ho i més intensament, ja que això que considerem la inteŀligència no és necessàriament un compendi de dades, sinó més bé què fem quan no les tenim i, quan les tenim, com valorem la vergonya que sentim al vore que encara ho fem pitjor.

En tot cas, estupidesa o inteŀligència, podem pressuposar que mos espenyarem des del cim.

Cita dominical / 926: Daniel Climent Giner

El predomini inicial de dones sobre les fonts i altres forces de la natura terrestre va ser substituït, doncs, per divinitats masculines, reflex mitològic del progressiu predomini de les tribus indoeuropees invasores i de caràcter patriarcal; i en l’evolució dels mites es pot veure que aquelles divinitats femenines seran raptades, seduïdes, violades, «casades» per nous déus masculins que els usurpen les funcions i els dominis.

Daniel Climent Giner, «La sang de la terra», Mètode, 115. 🔗

La foto del sàbat / 315

Eclipsis als ulls

Si haguera segut hui això de l'eclipsi, no l'haguérem vist, perquè hui no plourà, però el núvol que tenim a l'horitzó de la posta és ben ample i dens, no deixa passar la solana habitual de la posta. L'eclipsi de hui exposa la variant més prosaica de la relació que mantenim amb la meteorologia. La distància que hi ha entre l'astronomia i l'astrologia.

Les activitats socials i polítiques han de ser aixina d'ambivalents, ambigües, discutibles, revisables, verificables... La tasca d'eclipsar el feixisme és llarga, àrdua i treballosa. No és tan espectacular, incendiària o excitant com sembla que és quan deixem eclipsar la democràcia.

Els ulls de la lletra

Crec que és el menut dels Thénardier qui torna a aparéixer al final del primer volum de l'edició de 1963 de l'editorial Nelson de Les misérables (coŀlecció cocm). 🔗 Em sembla interessant d'eixa edició que la publicitaren amb la indicació següent:

Impression en caractères très lisibles sur papier solide et durable

I és cert que, a pesar de la meua presbícia i de les dimensions reduïdes del llibre, es llig molt bé. No sí si deu ser un detall de luxe, perquè l'edició de Mossegar-se la cua de Pedrolo en «El Cangur» d'Edicions 62 (1987) té un cos de lletra que es pot llegir, però que demana uns ulls immaculats com els que devia tindre jo en aquell moment. Vora quaranta anys més tard, he de forçar les ulleres, però el Thénardier menut continua tan fresc.

Tedis i espants

Diuen que, en general i aproximadament, calen uns deu dies per a desconnectar de la faena. Durant els deu dies posteriors espere que pugam estar en eclipsi total. Si pot ser, deixant passar durant uns segons els tedis i els espants que amaguen el sol.

La política per un forat

Els terratrèmols semblen inicialment apolítics. Inicialment, perquè no hem de perdre de vista que la política és la continuació dels fenòmens naturals per mitjans diferents, refent un poc la conclusió de Clausewitz sobre la guerra. 🔗

Terratrèmols o agressions armades, el resultat posterior sabem quin és, tal com el vegem a Colòmbia, a Gaza o mentres Open Arms fa per salvar vides a la Mediterrània. ¿Per què la política corrupta que oblida els principis democràtics convertix els fenòmens humans o naturals en catàstrofes?

Ho podem respondre mirant el món pel forat d'alguns dels que ixen en la foto de l'article de Sebastià Carratalà «Bous i sexisme a Sagunt: denuncien un cartell que “denigra” les dones» 🔗 i llegint la glossa pertinent d'Empar Moliner. 🔗

Minvant

L'estivalitat minvant de la lluna està a punt de menjar-se el sol que mos abrasix per uns minuts. Són tàctiques, no duren per a sempre i no sempre l'encerten. Al sendemà una nova versió de la mateixa història.

Cita dominical / 925: Rosa María Artal Martínez

Sorprén el seu dubte sistemàtic sobre temes científics o racionals, argumentats, segons qui els oferixca i com s'engulen les coses més increïbles si els ho diu algú que «els agrada».

Rosa María Artal Martínez, «En manos de idiotas manejados por desaprensivos», Eldiario.es, 28.07.2026. 🔗

La foto del sàbat / 314

L'ecologia de les vespes

Les vespes fan un boliquet per a passar les nits d'estiu. No sé si arriben a dormir i a somiar o si només es deixen atordir per la fosca. La major part de la informació que trobe sobre les vespes oferix maneres d'eliminar-les. Però hi ha alguns webs que comenten la possibilitat natural i ecològica d'aprendre a conviure amb elles. No deu ser fàcil acostumar-se a tindre-les molt prop, però per a mantindre-les un poc més llunt hi ha el recurs a l'ofrena: els deixes llunt de tu un poc de l'aliment que les atrau. A l'hivern solen desaparéixer, aixina que tampoc és que siga una càrrega permanent per a tota la vida.

Si no representen cap perill, la convivència ecològica és millor per a la natura i per a la humanitat, encara que siga un poc més complexa. Hem inventat la inteŀligència artificial: abans, podríem utilitzar un poc més la natural.

Els nostres

Goodfellas de Martin Scorsese (1990), 🔗 amb Lorraine Bracco compartint protagonisme —excepte en el cartell—; més arrere, sorpresa, uns segons vegent com passa Samuel L. Jackson. Els films sobre la màfia americana d'origen italià tenien fa uns anys un to de comedieta, o transmetien sensacions d'impunitat i omnipotència que semblaven còmiques... Deuen ser els exemples heroics que han alimentat unes quantes ambicions polítiques.

La «crua realitat» actual dels també «nostres» s'afona a la vora de la pantalla, engolida per les aigües mediterrànies.

El preu de les bajoques

Les bajoques de ferraüra a vint-i-dos euros el kilo al mercat central de Valéncia... Ben tendres han d'estar. En canvi, els kiwis que venen de l'atra banda del món, els tens per la mitat de preu —tirant per dalt—. El capitalisme contamina i funciona per a malmetre l'aire, la terra, la mar i el clima. El preu d'eixes bajoques hauria de ser el que correspon per a que els productors estiguen rebent un preu ajustat que els siga rendible, que supose que deu ser el cas d'esta paraeta.

El corredor central del mercat no és tant un mercat com un punt d'avituallament dels grups que fan rutes turístiques travessant la ciutat. El web de Consum oferix les bajoques de ferraüra d'Anna al voltant dels quinze euros —si els de Simple etiquetaren en valencià, la seua retòrica «naturalista» tindria més sentit—. 🔗 Hi ha mons alternatius en la ciència-ficció, que en la realitat també estan ahí, en paraŀlel, 🔗 esperant que fem una passa al costat.

Homo remugans

Senc per la tele una xica jove que diu que la seua iŀlusió és fer un voluntariat en Indonèsia per a ajudar a preservar els orangutans. Entre cullerà i cullerà remugue que, si la idea és fer alguna cosa per la humanitat, podria pensar de no anar a Indonèsia, perquè el vol innecessari en avió a l'atra punta del món no és la millor manera de preservar res. Ben al contrari, i a la vista ho tenim, tot i que no vullgam vore-ho i els interessos lligats a les aeronàutiques facen publicitat enganyosa sobre el tema.

Podria anar a peu fins allà. Pel camí aniria salvant coses, començant per la qualitat de l'aire... Takse em mira i calcula el co₂ que mos hauríem estalviat si jo no remugara tant.

Cinema clàssic

Encara en diuen cinema clàssic, però són els films que ma mare considerava els grans títols del cine de tots els temps —americans, essencialment—, i que jo m'engolia amb devoció davant del «pandero» —expressió també de ma mare per al televisor— amb l'interés i la sensació d'estar alimentant d'art el meu esperit infantil: Paul Newman, Alan Ladd, Robert Redford, Henry Fonda, Edward G. Robinson, Ava Gardner, Marilyn Monroe, Jack Lemmon, James Dean, James Stewart, Kirk Douglas, Katharine Hepburn, Bette Davis... Totes les d'Alfred Hitchcock, i moltes de John Ford, Douglas Sirk, George Cukor, Billy Wilder, Vincent(e) Minnelli —ma mare el coneixia sense la— i algun més...

Passats ja uns quants anys, deuen estar abandonant el classicisme camí de l'arqueologia del cinema. Un poc com tot en esta vida. Ara mateix mirant, complint l'expedient amb la mateixa iŀlusió infantil, estem vegent The Wire, una série molt recomanà que tampoc és tan vella, però que l'acceleració tecnològica dona una pàtina de classicisme al so dels mòdems intentant connectar-se.

Cita dominical / 924: Vicent Maurí Genovés

El futur no està escrit. Hi ha una alternativa a les polítiques de la dreta i l’extrema dreta, basada en la justícia fiscal, unes administracions públiques fortes, uns serveis públics de qualitat i un compromís ferm amb la sostenibilitat. En definitiva, una alternativa que posa el bé comú per damunt dels privilegis d’uns pocs i que fa de la solidaritat, la cohesió social i la responsabilitat col·lectiva els pilars d’un País Valencià més just, més segur i més preparat per afrontar els grans reptes del futur.

Vicent Maurí Genovés, «La dreta i els serveis públics: quan hi ha problemes s’acaba la ideologia», Diari La Veu del País Valencià, 27.07.2026. 🔗

La foto del sàbat / 313

El gruix

Tanquem la temporà dinant a La Digna —al carrer de Dalt—, que a Takse li fea goig anara ara que comencen. Senzill, agradable, amistós inclús, mig embastat encara, res memorable però, alhora, té el punt d'alleujament sense artificis culinaris que necessitàvem després d'una setmana que ha oscil·lat entre els estressos rutinaris i una descompressió que hem contingut mirant de ser prudents, i també per provar a assaborir millor el regust llarg que dona la paciència.

Després de fer una visita a Fan Set passem pel forn, on la nicaragüenca mos informa del clima del nord del seu país —com Santander, mos diu— que contrasta amb el de Managua, calitjós, humit, sempre estiu. Fa vora vint anys que està ací, però es veu que fins que no ha topat amb mosatros li han estat negant el valencià mecànicament.

Poca cosa més, però ara sap dir «onze», que és el gruix per al tall del pa. La pràctica fa els mestres.

Toca't el nas

Les administracions públiques valencianes tenen maneres diferents d'incomplir les seues obligacions lingüístiques, una dels quals i ben efectiva és fer que els ciutadans —funcionaris inclosos— desistixquen, renuncien a exercir tant els drets lingüístics com el dret a reclamar davant de les administracions.

No explicaré ara el cas concret en què m'estan marejant anant d'una finestreta a l'atra, però sí que inferixc que si aixina és com treballen en esta xorrà que es podria resoldre mecànicament —automàticament, inclús sense massa inteŀligència, ni natural ni artificial—, encara valore més quan tope amb algú que té el costum de complir i, per tant, d'incomplir el conegut axioma que mos va dir una companya en castellà: «mientras jodo, no barro», que podria tindre com a versió en valencià no tan sicalíptica: «qui tinga cucs, que pele fulla».

En fi, acabarem com sempre: toca't el nas i digues vítol.

Dites, dites

Estava intentant trobar una crítica literària sobre l'Spagnoletto de Josep Lozano, però no n'hi ha mans, només trobe que descripcions sumàries —que és lo que jo podria fer sense xafar-me els dits—, lloances i panegírics. I això m'induïx a generalitzar erròniament sobre la falta de crítica literària en valencià. Dic «erròniament», perquè sé que n'hi ha, però es veu que no tracten els llibres que jo voldria que tractaren.

De totes formes, sembla que el progrés de la societat valenciana dona per a dissoldre's en la gentrificació, la devastació ambientals i l'imperialisme castellanòfon, però no arriba encara per a atendre i debatre les dades i la coherència de les propostes de país conseqüent amb la ciència, l'ecologia, la justícia, l'equitat, la solidaritat, els drets humans i lingüístics i amb el canon i la transgressió literària del nostre país inconnex.

Debatrem i mos barallarem només per coses que no mos diluïxquen encara més. O farem com fan, com ara quan la cosa de l'accent de Valéncia: no siga cas que mos botem una bugà on pugam pedre un llançol. Dites, dites, dites,... d'això n'hi ha molt en el llibre.

Incendis impersonals

Els incendis s'apaguen a l'hivern... Sí, bé, és una expressió retòrica, paradoxal, hiperbòlica, metonímica o metafòrica, es pot mirar des de diversos angles, però el cas cert és que els focs sí que s'encenen a l'hivern, i tant és un imatge travessada de literatura com un contrapunt de la dita inicial. Vaja, deixem les frases impersonals: qui encén què i qui apaga què.

Un adult

Sense que jo pretenguera convéncer-los de res, un dels tres xicons jovenets, quan li he repetit que no l'entenia —no entenia què m'estava proposant— s'ha pensat que jo només entenia el valencià i ha demanat als companys que tenien més idea. Han fet un poc d'esforç per a posar en pràctica el poc valencià que els ha arribat de l'escola o de la família del poble. Necessitaven un adult per a poder vendre uns jocs vells en una botiga de compravenda de videojocs. I m'han vist allà al banc fent temps. ¿Adult? Ingenu amb barba, si vols.

En la botiga m'han demanat un muntonet de dades per a inscriure'm en alguna llista que diuen que pot ser que la comprove la policia. Per un moment he estat temptat de fer-los una foto als xicons, per si de cas els havia de localitzar, però tampoc m'ha semblat correcte, perquè aleshores seria jo qui els furtaria una informació que ara mateix podria ser molt sucosa per a coses que no sé però que n'hi han reportatges que el fan eixir els cabells verds.

Uns 28 euros els han donat. S'han enrecordat de proposar-me un convidà en agraïment. No ha calgut. Han fet un poc de pràctiques sentint-me i rosegant un poc de valencià, i he aprés que tinc uns cèntims a recuperar amb uns jocs vells que no sé si tirar o no. Està bé.

Cita dominical / 923: Jessa Crispin

No deixes que este llibre reforce la teua visió del món. No l'utilitzes per a no pensar.

Jessa Crispin, pròleg de Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ, a partir de la traducció de Gloria Fortún.

La foto del sàbat / 312

Desfici d'etiqueta

Algunes samarretes tenen unes etiquetes de niló llargues i fibroses amb una informació tan rellevant i punyent que intenten arrapar-te la pell. N'acabe de retallar una que, al cap dels anys, em provocava un poc de desfici. No he llegit el text que duia ni sé en quin idioma estava, perquè era amb lletra massa menuda. Tampoc m'he parat a interpretar els símbols que aconsellen com has de cuidar la peça. És una samarreta vella que portava per dins de casa. Una volta desinformada, espere que sàpia comportar-se en l'activitat casolana, si no vol acabar anant al jou, com a pijama. La desinformació les sol deixar un pèl taciturnes.

Claudicació

A pesar de tot, no he recorregut a fer-li mal a algú com a recurs per a fer-me benvolgut, no he alimentat la meua fama sobre el descrèdit dels que convertixc en enemics, no he denunciat faŀlaçment aquells que tinc temor que poden desemmascarar les meus impostures, no he malparlat d'aquells que no es mostren prou agraïts quan els balle els nanos...

Sembla un epitafi, però només arriba a ser el reconeiximent d'una claudicació. Mirant-ho bé, pot ser que gravat en pedra...

¡Lloc!

Al poble dien «¡Lloc, que la bade!», i jo li trobava una explicació ben clara i comprensible, perquè es tractava d'apartar-se i deixar lloc a algú que anava a fer un esforç i no volia destorbs. Els llibres, per contra, diuen que la versió més coneguda és «joc, que la bade», que ja no sé com s'explica, però també és habitual que estes expressions no tenen l'explicació que mos sembla més lògica.

Sent una cosa del trinquet, que és un món que no he freqüentat en absolut, espere enrecordar-me de demanar-li-ho al nostre amic Víctor, que va tindre una etapa intensa de jugador recorrent uns quants trinquets valencians. I ves a saber si per la Marina tenen una versió diferent.

Refugi simpàtic

No sé massa bé quina és la temperatura, però sí que sembla que l'aire es puga tallar i que costa fer-lo entrar als pulmons. Entre al refugi climàtic de Consum i quan ixc, toca!, l'argentina m'ha entés perfectament els números de la targeta. La derrota futbolera de diumenge passat no ha malmés la seua simpatia per la causa derrotista valenciana. Les dos deuen convalidar en algun moment de justícia poètica. I que no siga prosaica.

No tinc temps ni ànim per a res més. En lloc de llegir, una torcaeta a la pols dels llibres.

Mos la bufa

La contaminació agreuja l'emergència climàtica. I hem estat mirant el mundial de futbol masculí d'estos dies escampat entre diversos països americans sense cap escrúpol ambiental. Li preguntaven a un ecologista en el 30' «Grècia, illes al lími» 🔗 si els turistes sabien que estaven tombats en unes platges ocupades iŀlegalment... Més o menys va respondre «els la bufa», encara que eixos diners maten els peixets de colors que tant mos enlluernen. Ja plorarem més avant, ¿oi?

Cita dominical / 922: Joan Coromines i Vigneaux

Quasi tothom vol continuar dormint: exigim un esforç i seguirà la inèrcia!

Joan Coromines i Vigneaux, Cartes 1976-1983. A la recerca del català usual de Joan Coromines i Vigneaux i Joan Sales i Vallès, edició a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès.

La foto del sàbat / 311

Un bri de frescor

Fent d'autònom en un locutori telefònic en un passeig de la platja o fent de funcionari apegat a la pantalla de l'ordinador, en totes les faenes tens moments de disgust, etapes poc o molt agradables, temporaes d'enuig i carregoses... I si es tracta de l'administració de la Generalitat valenciana, no han segut molt llargues les experiències gratificants —sense menystindre la seguretat salarial i laboral de la causa autonòmica.

Hui divendres mo'n tornem cap a casa —parant a dinar uns platerets al vegetarià que hi ha de camí cap allà— pensant que mos queda poc per a tancar una de les llargues etapes més desagradables, bascoses i absurdes de la nostra trajectòria professional —amb les excepcions puntuals que calga fer—. Per sort, la causa no tenia relació amb el contingut tècnic i acadèmic de la nostra faena, cosa que mos deixa la possibilitat de restituir-mos com a tècnics lingüístics.

Esperem que les pròximes conjuncions anímiques i psicològiques amb què pugam topar no complementen la fam amb la gana de menjar, conjunció humana que mos ha fet engolir uns anys d'inseguretats acomplexades i dèficits formatius i professionals, de malfiances i sospites compensats amb bones dosis de narcisisme hostil, precaucions agressives i males cares de bon matí.

Ja n'havia deixat caure alguns tocs en este confessionari terapèutic. Ara puc anotar que, en plena calina torraora que voreja la catàstrofe climàtica, podem sentir un bri de frescor anímica.

L'emergència de la calor

Cauen quatre gotes, puja i puja la calentor cap a l'interior del pis quan trac el nas pel finestral. El meteoròleg que ix ara en La Selva parla del fenomen de la virga, ^w paraula de l'àmbit de la meteorologia que no apareix encara en els diccionaris generals, però que sembla que l'haurem d'introduir, en vista que l'emergència climàtica pareix que va a convertir-se en una estranya normalitat.

Bé, les «normalitats» són apreciacions que fem. L'emergència de la calor n'és una, conseqüència necessària del sistema de desigualtats socials absurdes que mantenim. La Terra no serà mai prou plana.

Tedis i desconcerts

Durant els debats pressupostaris, les presses i la intensitat mos fan lamentar no només que no porten tots els discursets escrits, sinó inclús que les regles ortogràfiques del valencià compliquen la velocitat i simplicitat de la transcripció. I a partir d'ahí acabem elaborant teories i inferències sobre la qualitat oral preponderant, pel que fa a ritme i fluïdesa en l'expressió, dels qui parlen en els registres i variants del castellà del País Valencià i rodalia... De fet, arribem a deduir que alguns dels problemes articulatoris i retòrics dels qui s'expressen en valencià en la cambra es deuen al fet que solen expressar-se habitualment en castellà en l'activitat quotidiana de fora de l'hemicicle.

La calor, l'avorriment temàtic, els tòpics de tots els anys sobre les esmenes mal fetes, sobre els pressuposts inútils... Anem amuntegant tedis i desconcerts polítics.

Fussant pel riu

Al riu, els palputs s'han fet a la gent, no fugen ni s'estranyen per la proximitat dels qui passegem pel costat observant com van fussant els clotets. Hui passe volant amb la compra de Consum —refugi climàtic per a alleujar un poc el passeig—. El xicon de la caixa també ha fussat un poc: s'ha estranyat de sentir-me parlar en valencià. El seu valencià també pareixia ben homologable. Després de demanar-me si jo era de Valéncia, no m'ha volgut dir d'a on era, només que ell tampoc era de Valéncia —jo no ho soc, però fas més anys que vixc ací que al poble... I la Vall encara és «el poble».

No sé si el xic de la caixa deu saber què són o com es diuen els palputs, que també són uns habitants foranis aclimatats al llit del riu.

La mostra de la barreja

Mos demanen una mostra de diputats que barregen les dos llengües, però no tant que facen intervencions en cada llengua, sinó que van canviant de llengua sobre la marxa. N'hi han alguns, pocs, però mos s'ha quedat com a paradigmàtica del desconcert la diputada Mònica Àlvaro Cerezo, 🔗 valencianoparlant evident i ben caracteritzada pel seu accent del nord del País Valencià, de colp, sense explicació, sense necessitat, sense saber massa per quin motiu retòric, estètic o anímic, comença a repetir o a dir paraules i frases en castellà i, a més, aplicant el seu vernís valencià, com si es tractara d'un discurs sentit al vol, imitat i emfatitzat per a esprémer el to més d'humor i rebuig p polític.

En fi, per dir-ho sense retoricismes atenuants, a l'hora de transcriure-ho mos dona més faena que un porc solt. Si fora només una mostra...