L'inteŀlectual ha de considerar més important la qualitat de la seua mercaderia que l'èxit i la carrera. Tan sols així mantindrà viva la memòria de la llibertat.Detlev Claussen, «Els inteŀlectuals, entre la "crisi de la raó" i la "fi de la hitòria"», segons la traducció de Gustau Muñoz, L'Espill, núm. 1, hivern 1999.
Estem malparlant d'Europa i desitjant que arribe realment a concretar-se eixe espai dels somnis democràtics. A pesar que a voltes tenim malsons que mos fan despertar a mitges abans d'hora, i mos vegem enmig d'una mar comprenent que tots som migrants cap algun món millor. I el cas és que només hi ha un món possible. Que siga possible no vol dir que haja de ser pitjor, però va com va, entre Schleswig-Holstein i la Inquisició espanyola que satiritzaven els Monty Python.
Encara que ha pegat un arruixó —havien dit que seria de fang—, no ha refrescat gens. Ja estem definitivament assetjats per la calor. Mos pega per anar a vore mobles a un centre comercial. Essencialment, uns cadirots per a seure quan decidim llegir-mos ho tot, tot lo del món que mos queda per llegir. Un somni d'estiu. Entenem que això siga un recurs per a passar el dia de maner agradable en estes ciutats construïdes contra els ciutadans i el medi ambient: s'hi està fresquet i hi ha quasi de tot. Supose que no hi deu haver cap biblioteca. Si n'hi haguera, mos hi podríem instal·lar tot l'estiu. La llàstima deu ser que estos centres tampoc deuen ser referència de construcció ecològica o ambientalment sostenible.
De camí, però, cues de cotxes, autobusos i camions sobre la calor de l'asfalt fent l'aire irrespirable.
He enviat últimament dos o tres escrits a alguns polítics valencians, tant en relació amb la capacitació lingüística dels funcionaris públics com en relació amb el conjunt de problemes de gestió administrativa de les Corts que s'amaga darrere d'eixa polèmica lingüística recurrent contra els drets dels valencians.
Hi ha hagut tant respostes com silencis. Això deu ser un poc com posar els missatges dins d'una botella i llançar-la a la mar. Deu ser més evocador que efectiu. En tot cas, en general, en moltes coses d'estes relacionades amb els drets i deures públics, n'hi ha que som prou com uns nàufrags buscant alguna illa.
Vaig tornar a vore Margin call de J. C. Chandor (2011), perquè recordava que m'havia agradat i que tenia alguns moments que enllaçaven, de manera indirecta, amb les posicions ètiques, polítiques i estètiques que estem travessant ara mateix en les Corts. I, sí, hi ha frases que remeten al cinisme, la demagògia, la prepotència, l'oportunisme... Tot va d'economia, però eixos valors s'apliquen a les finances i la rapinya bancària i, és clar, també a la vida laboral i professional.
Doncs, tot això em fa paper per a no oblidar quins són els paràmetres en què em moc en la meua activitat laboral i professional diària. Cert és que ho faig en una institució pública, les Corts valencianes, però el fons ideològic, ètic i professional i les misèries personals, tot em resulta molt conegut i recurrent. I la direcció política de la institució, que pensàvem que podia canviar les inèrcies i les rutines del passat, continua absent i garbellant aigua en cistella.
Hui ha segut un dia d'eixos que et cauen de les mans, com ara la tassa del desdejú de Takse, que per poc no ha anat per terra. Més tard, estenent, m'ha caigut una pinça al carrer. Sort que no passava ningú en eixe moment. Tant quan estenia la roba com quan arreplegava les safes amb la roba eixuta, me s'ha demuntat el clauer. I a pesar de la perspectiva, he anat a córrer pel riu i la cosa ha anat normaleta: 06:55 + 07:02.
Però me s'ha ocorregut tirar un poc de bicarbonat amb vinagre pel desaigüe de la pica. He sacsat el pot i he escampat el bicarbonat. L'he pogut arreplegar, i encara ha fet faena en la pica. Va, em pensava que res més per a hui, però Takse m'ha escrit pel Hangouts que mirara la notícia del Diari La Veu (10.07.2018):
PSPV i Podem s'alien amb PPCV i Ciutadans contra el requisit lingüístic del personal de les Corts
Abans de dinar, m'he entretingut desfogant-me enviant una nota al diari, per precisar algunes coses. Perquè el que és lamentable no és que siga «contra» el requisit del personal de les Corts, sinó contra la idea del que ha de ser la gestió lingüística d'una adminstració democràtica al País Valencià. Segons els partits polítics del titular i els sindicats UGT i CCOO, consistix a omplir-se la boca de retòrica buida per l'ús del valencià. Però a l'hora dels fets, aplicar una concepció castellanista excloent. Cap sorpresa. I ara només cal que diguen que són partidaris de la igualtat dels sexes, però que, com és sabut, hi hi un acord social tradicional a discriminar les dones... ¿O només si parlen en valencià?
Després de baixar-me'n una versió pdf, decidixc provar a comprar el llibre real aprofitant una oferta que trobe per Internet. És un llibre del anys setanta (que Mario Bunge cita), en castellà, editat en Mèxic per Siglo XXI. El venen en Amazon per ¡88 euros! I trobe en altres llocs preus pareguts. Al final, com he dit, l'he trobat en un pdf d'imatge. Aixina que ja puc començar a utilitzar-lo. El cas és que el trobe en Iberlibro per ¡4,90 euros! Me l'envien des de Mishawaka (Indiana, eua) per 6,80 euros de ports. La cosa es queda en 11,70 euros.
Estava intrigat per la petita llibreria que volia desfer-se d'eixe llibre a eixe preu... ¿Petita llibreria? Busque en Google Maps i tope amb el magatzem central Better World Books, que no és precisament cap «petita llibreria» perduda en la immensitat d'eixe país. Una immensitat llibresca esperant que la retroben.
L'ètica és fantasiosa i, per tant, estèril quan és situada en el buit, però pot ser enriquida i utilitzada quan és fonamentada sobre la teoria dels valors i les ciències socials, i quan és agermanada amb la teoria de l'acció i la filosofia política. Eixa fusió ensenya una lliçó pràctica important: que els valors es salvaguarden en paquets, no d'un en un un. Per exemple, la llibertat i la solidaritat no poden regir entre desiguals.Mario Bunge Müser, Evaluando filosofías. Un protesta, una propuesta y respuestas a cuestiones filosóficas descuidadas.
Fa ja uns dies que À Punt s'emet per la televisió en xarxa. La vam vore començar a emetre —no recorde ara si va ser el diumenge 10 de juny—, després hem vist algun programa solt per ací i per allà i alguna notícia solta. La primera impressió, per ara, és que són «normals» diríem. Com en tots els llocs, n'hi ha de tot, però en la línia d'una mitjà que comença. I pel que fa a la llengua també sembla que les vaciŀlacions seran les comunes —amb els dubtes habituals dels inicis i de la situació sociolingüística valenciana—, n'hi ha els qui saben parlar en valencià i els que es passaran la vida practicant davant la càmera, els qui saben escoltar i atendre i els qui s'han d'asserenar.
Esperem que progresse i que constituïxca una referència acceptable per a un país que té massa costum de fallar institucionalment. I pense, està clar, en les Corts, perquè em toca de prop, però també en altres institucions que tinc costum de resseguir quant a mancances en la gestió lingüística.
Cal saber-ho i repetir-ho, certament, però no sé si amb això aprenem realment que hi ha maneres molt diferents de pensar i de viure. I de donar malviure. Ara mateix podríem situar les mateixes imatges en qualsevol altre lloc d'esta nova prehistòria —esperant la història bona, diríem— que escrivim amb tant d'acarnissament.
El documental es diu «Après Hitler». Un document més del malson que no parem de reescriure amb més mala lletra que reflexió clara i serena, una composició amb el colors més colpidors i sempre amb una sobrecàrrega de tristeses que arriben a ofegar-te. I també el pesar de vore una barqueta que no corre fortuna davant de Líbia. Després del mal encara n'hi ha més.
Segon el diari Levante («El juez reduce la sanción al funcionario que no trabajó durante diez años»; 05.07.2018), un jutge revisa una sentència i té en compte un detall:
«Si la conducta del sancionat ha suposat un greu descrèdit de la imatge pública de l'administració, també ho ha sigut l'actitud passiva d’esta, que no va actuar fins que el coneiximent de la situació es va fer públic més enllà de l'àmbit de la corporació.»
D'eixos detallets patix molt la democràcia, de la desídia interessada dels funcionaris, una variant del paternalisme corrupte que es dóna en estructures on el poder jeràrquic personal no està prou controlat. La difusió pública del problema és, certament, l'últim recurs de control entre poders socials. Es veu que abans han fallat tots els altres que hi hauria d'haver, des de l'ètica personal fins a l'activitat sindical.
Per a ventilar un poc el cap, faig una corregudeta pel riu: 06:58 + 06:54. Faig la mitat del recorregut habitual, però no aconseguixc anar al doble de velocitat. Curiositats de la física (i de la forma).
Per tant, com que vaig ràpid i després faig la vesprada setmanal en la faena, no arribe a desconnectar de la sensació de degradació laboral, professional —i, lamentablement, política— que em produïx l'estat organitzatiu i de gestió de l'administració de les Corts.
La part dels polítics va com va, i és una responsabilitat compartida amb la ciutadania en general. Després veig The Handmaid's tale, i me s'agreuja el sentiment d'estafa ideològica i ètica que he tingut quan m'ha arribat, este matí, el reconeiximent del huité trienni. L'he posat en el context de la gestió sindical que he compartit durant quatre anys amb companys i companyes d'altres sindicats. Coses pitjors n'hi han, cosa que no és cap consol. Perquè mentres treballàvem per tal de millorar laboralment i professionalment, les rutinetes i les magantxes dels poders burocràtics tenen segrestada l'ànima institucional. La cosa és que l'administració de la institució legislativa funciona com si fóra la botigueta del cantó.
Per sort, en una democràcia, és lògic pensar que arribarà el pla de sanejament que ventilarà un poc més que el riu al plemigjorn. I va bé que algú comente alguna cosa en positiu, com ara Teresa Ciges: «El pas endavant d'Enric Morera». Entre altres coses, per eixe pas avant estava treballant també la secció sindical de l'STAS de les Corts.
M'atove amb la calor. Intente que la impressora Lexmark X5470 imprimixca en xarxa fent servir l'Ubuntu. Però no és possible, no reacciona. Perc el temps i em deixe véncer per la calor. Sense que li haja arribat l'obsolescència programada, vaig deixar de poder-la utilitzar quan em vaig passar a l'Ubuntu. Em resistixc sovint a comprar andròmines —per il·lusions que em faça—, però es veu que encara en compre massa. Els fabricants i les botigues s'ho apanyen per a deixar-te penjat. Com ara l'aparell elèctric contra els mosquits, que cada temporada és diferent i no accepta les botelletes de recanvi. I ara, des de fa uns anys, les panderoles roges.
Hauria de rellegir The burbing world de J. G. Ballard.
En el llibre Els parlars valencians de Beltran Calvo i Segura-Llopes indiquen el significat de les formes verbals vejam (Ribera i Horta) i vevem (Crevillent) —les dos d'indicatiu, encara que la primera seria subjuntiu en el meu poble— amb dos descriptors diferents: «'veiem'»/«'veem'». Això de fer servir dos descriptors diferents supose que deu ser un descuit. Com que no localitze en el llibre on diuen eixes dos formes que es suposa que són les generals, i per això fan de descriptors, supose que ja s'entén mirant on diuen «diem» (mapa 30: en general, al nord i al sud del País Valencià).
En la franja central valenciana i tirant cap al sud, les formes habituals són «vegem» (que diria jo) o «veguem», que són formes velaritzades que no localitze explícitament en el llibre, tot i que sí que les recull el dcvb, que també inclou «veem». El dubte més persistent és el de la localització de «veiem», que la normativa apresa a l'escola deu haver contribuït a difondre bona cosa.
Això és la llei de la química i del món en general: l'estructura determina la funció.Ada Yonath, segons l'entrevista que li fan Susanna Ligero i Lucía Sapiña, Mètode, número 97, primavera 2018.
Em desil·lusiona un poc no trobar en més mitjans la proposta que ha fet el president de les Corts (veg. Diari Sindical de les Corts), Enric Morera, per tal d'implantar l'exigència de capacitació lingüística per als aspirants a funcionaris de la institució.
És cert que no es tracta d'una proposta massa original, ja que la practiquen a tot arreu on fan una gestió lingüística democràtica que respecta els drets dels ciutadans i els deures de l'administració. Posem que ho fan en el parlament gallec i en el català, i que ho fan molts ajuntaments valencians. Estranyament, les Corts Valencians, l'òrgan legislatiu valencià que hauria de donar exemple en tantes coses, encara no ho ha fet.
Fan molta bandera del valencià alguns sindicats i partits polítics per a amagar que la seua pràctica no es correspon amb la bandera. Això sí, haurem de fer cas de la campanya que podem vore enllaçada en el web del president de la Generalitat valenciana (Ximo Puig): «La teua actitud pot marcar la diferència». El web del president no deixa de sorprendre amb pàgines que no tenen versió en valencià. Entre este cas i l'anterior, podem comprovar les actituds marquen diferències, i és possible que no ho hagueren de fer.
El president de les Corts, Enric Morera (Compromís) decidix finalment intervindre en la gestió administrativa de les Corts i coincidix amb el sindicat STAS (Intersindical Valenciana) en proposar que els aspirants a funcionaris de les Corts tinguen la capacitació en valencià necessària per a complir les seues funcions.
El mal és que la gestió administrativa de la institució no ha rebut l'atenció política necessària per a canviar els vicis i les rutines de les legislatures anteriors de la dreta. Tant en la gestió lingüística com en la gestió organitzativa, laboral i professional. ¿Sap la mesa actual de les Corts si volen assemblar-se a Rabat o a Estocolm? Es veu que, pel que fa a la concepció i l'ús de les llengües oficials, encara ix barat políticament menystindre els drets dels ciutadans valencians.
Mentrestant, el Síndic de Greuges valencià, que es dedica a recomanar i suggerir a les administracions públiques que han de complir els seus deures lingüístics, presenta en el seu web documents que no tenen versió en valencià o elabora estudis que «oblida» que ha de presentar als ciutadans en les dos llengües oficials, ja que per a això són llengües oficials, per a garantir que els ciutadans puguen obtindre el fruit d'eixa faena pública en qualsevol dels dos idiomes.
El desig de seguretat i la por dels humans pel que desconeixem, en lloc de promoure el la curiositat i l'estudi, es veu que encara provoca en moltes persones una reacció hostil i de rebuig preventiu. I la saviesa popular del «no deixes sendes velles per novelles», no és una gran ajuda.
Hi ha qui voldria reeditar Treblinka, Dachau, Auschwitz, etc., tot i que, ¡per sort!, passant-los un vernís d'hipocresia humanitària, ¿tipus Argelers?. Els campaments de refugiats del sud, en diran. I, pagant, sant Pere canta.
La fera dorm, però dins de molts de mosatros. No sabem exactament què la fa despertar, però sí que sabem quan mos hi oposem amb raons i valors ètics i quan estem promovent que s'encegue i mos deixe cegos. Tant és que es tracte d'estar a favor d'algú perquè el «coneixes» com a favor d'una pàtria perquè és la «teua», i tantes indecències que només accepten que siguen a favor «nostre».
En les negociacions sindicals passa això també: saben que mos estan volent enganyar, i saben que ho sabem. Però el que és gros és que es pensen que tenen a exigir-mos que fingim que som bovos. Els drets lingüístics dels ciutadans es complixen quan l'administració els atén i els respecta, i una administració pública (com la de les Corts) s'ha de dotar del personal capacitat per a respectar els drets i deures lingüístics, és una administració que continua sembrant la llavor dels monstre. ¿Drets lingüístics? ¿Drets socials? ¿Drets humans? No es trenca cap acord (El Mundo, 27.06.2018), es millora quan exigix que es complixen els deures dels funcionaris, legals i ètics.
Una part de la històrica família Borja ni mos mira a l'entrada del Palau de les Corts. Són estàtues blanques de guix (de Manel Boix) i no es poden moure. Bona cosa d'això passa amb les mirades que es fan des de la presumpció i l'encegament de la prepotència. Hi ha qui s'enguixa de sensació de poder i creu que la resta hem d'estar a disposició discrecional dels seus interessos i ocurrències. I vist el que hem de vore cada dia els qui treballem en la institució, una mala metàfora per a cada matí.
Ricard Ustrell entrevista José Mujica, antic president de l'Uruguai. Una entrevistada també és una mestra, que critica Mujica perquè li sembla que és una persona que ven una imatge però que l'esquerra no sap aconseguir els objectius o resoldre els problemes. Pel que diu, sembla que, posats a ser enganyats, hi ha qui preferix que l'estafa estiga ben organitzada. O que tria el camí del mal esplèndid, perquè val més un èxit fals, lluent i enganyós que un benestar mitjanet i frustrant que no exalta les passions.
Perquè contra la llengua, i ja ho deia Navarro Borrás fa prou més de quaranta anys, contra la llengua mai es té raó.Alfons Cucó Giner, Papers Públics, «Contra la llengua mai es té raó», Diario de Valencia, 09.01.1981.
Han passat quasi els quatre anys de la legislatura més progressista de les últimes dècades, quasi podríem dir que de tota la història de la democràcia al País Valencià. Hi ha decisions que continuen desconcertant pel retard amb què arriben (Diari La Veu, 23.06.2018:
Educació atorgarà el C1 als alumnes de les antigues línies en valencià que no tinguen el 'Mitjà'
Segur que tenen una excusa fàcil, perquè desembolicar vint anys de Partit Popular requerix, en este país de calor i procastinació esquerranosa, unes quantes legislatures. En tot cas, cal no oblidar que l'any 1994 els socialistes van aprovar el decret d'homologació de titulacions de valencià, cosa que va durar fins que l'any següent ho va anuŀlar el govern de les dretes (pp-uv). És a dir, a última hora. Més val tard que no mai.
La indignació de les manifestacions d'ahir (en protesta per la llibertat condicional dels condemnats per abusos sexuals) va fer pujar la calor ambiental i psicològica del centre de la ciutat. L'agona s'hauria d'haver endut per davant no tan sols el masclisme judicial, sinó qualsevol -isme dels que sostenen les desigualtats i les arbitrarietats de les institucions que tendixen més a l'autarquia que a la democràcia. I això que és prou senzill començant per gestos innocents (Diari La Veu, 22.06.2018):
Manises incorpora parelles del mateix sexe en els semàfors
Som maneres d'avançar i, si és possible, d'agarrar carrereta.
El violadors en llibertat i els presos polítics empresonats preventivament, no fóra cas que aquells no puguen violar els drets i els cossos i estos facen referèndums per uns drets diferents. Vares de mesurar la justícia. La indignació només desbrava l'esclat de raó. L'elaboració i l'aplicació de les normes són uns instruments que no es cuiden ni revisen mai prou.
Un fullet de l'església catòlica espanyola encartat en el diari diu que l'any 2016 hi van haver el nombre més baix declaracions de la renda a favor seu des del 2008 (7.112.844). En canvi, en la pàgina següent diu que l'any 2006 és el de més ingressos del mateix període (256.661.000). I no crec que pugam confiar en el milacre dels pans i els euros. En tot cas, segur que no és cap misteri dogmàtic. Espere que tota la faena que diuen que fan amb eixos diners compense el que sabem que continuen fent. Déu els ho reclamarà, supose.
Si no els han incorporat els diccionaris a última hora, de moment no hi ha bolso (el de Soraya Sáenz de Santamaría en el parlament espanyol, per «famositat» sobrevinguda) ni agendar, que són les última modes que he sentit —a més de la ja consolidada confusió entre escoltar i sentir.
Me'n vaig a córrer, a vore si oxigene les idees que he de preparar per a convertir els p>entrebancs en oportunitats: 07:05 + 07:10 + 07:18 + 07:21. Anava desunflant-me, es veu.
L'art és una representació, una interpretació de la realitat. Els bous són torturats, patixen i moren en la realitat.Alessandro Zara Ferrante, «¿Qué puede hacer y qué puede no hacer el ministro de Cultura y Deporte por los animales?», El diario.es.
