dissabte, 26 de maig de 2018

Remirant la marjal

Una mirada diferent, gavines, un agró, una garseta, la marjal amb aigua clara, dos llises barallant-se (o tenques, segons Takse), un poc massa de sol, l'home carregat amb el sac que tira pel cavalló cap a dins de la marjal, una parella de peixcadors de l'est d'Europa, i quasi que me se passa l'embotiment sindical d'estos últims dies.
De vesprada, falcies.

divendres, 25 de maig de 2018

Mala cara de tant en tant

D'alguna manera, la setmana es resumix i es desintegra al final del matí dels divendres sindicals. És prou desagradable haver de sentir que els interessos d'alguns sindicalistes consistixen més a mantindre i fomentar parcel·les d'influència vora el poder a força de menysprear i desqualificar la discrepància dels companys d'esforç que a col·laborar a obtindre millores en la situació laboral i professional de tots els treballadors i treballadores de la institució. Aixina és com a ho veig jo, clar, i ells tenen una altra interpretació dels fets. En fi, jo renegue ací, en «privat», per desfogar-me, i no els ho amolle als morros per a moure una brega estúpida i estèril. Estèril per al que jo supose que pretenem.

En sé poc encara, i segur que quan arribe a enterar-me del tot, me s'acaba el període sindicalista. Uf, encara queden uns mesos de fer faena d'eixa i haver de posar mala cara de tant en tant.

dijous, 24 de maig de 2018

Desànim innegociable

La vespra d'una taula negociadora on començaria i no pararia durant uns quants fulls de detallar totes les malifetes, els errors i les males passades que t'han fet tant els sindicalistes «professionals» (que peguen cabotà a tot, per tal de contar que han aconseguit un acord) com la part institucional que es deixa dur per les inèrcies i les inconseqüències del passat, a pesar que es suposava que venien a renovar la institució, doncs, no tinc prou espenta ni ànim. Em gite a dormir: total, el cas que han de fer i no res, tot serà u.

dimecres, 23 de maig de 2018

Provocar i cometre

Estic perplex: la lògica de l'assetjador s'estén per la nostra petita democràcia acabada d'estrenar. Podríem dir que és una pallola de creiximent, però les analogies o metàfores no necessàriament conclouen amb raonaments ben fonamentats. Els virus i microbis no seguixen —crec— la nostra lògica.

La lògica de l'assetjador confon els verbs provocar i cometre. Els qui no entenen la diferència arriben a la conclusió que es pot cometre una provocació, amb la qual cosa justifiquen que la llibertat d'expressió pot ser delictiva i, pitjor encara, ha de ser castigada, reprimida o, fins i tot, agredida en defensa pròpia.

He al·lucinat amb el debat de Tot Es Mou (tv3) i les consideracions de Manuel Manchón i la senyora Maribel: «Abuelo de mierda». En esta ocasió, Empar Moliner la va encertar del tot.

dimarts, 22 de maig de 2018

Petites edicions electròniques

Em costa déu i ajuda fer un petit canvi en la versió del Tirant que he penjat en html i pdf en la xarxa. Bé, el que més costa és fer la versió azw3. A més, és clar, el temps de mirar les edicions diferents per a comprovar que el canvi és correcte. Al final, la versió per al Kidle no m'ix tal com voldria i la deixe estar. Amb els altres dos formats ja n'hi ha prou.

Això de les conversions entre formats de llibre electrònic dóna quasi més faena que l'edició del llibre mateix. Fins i tot intente retorcar l'html per a fer un epub o amb l'esperança de fer un html i, amb els conversors corresponents, que m'aparega en el lector amb un aspecte agradable. De moment, costa un poc de trobar eixe combinacions, sempre trobe que els pdf es veuen millor que els del format propi del Kindle.

I amb coses d'eixe, me se fa allà quina hora.

dilluns, 21 de maig de 2018

infracció i persistència

Hi ha funcionaris i càrrecs polítics en l'administració pública que no treballen ni per a l'administració ni per als ciutadans. Per tant, qualsevol instrument de poder democràtic legítim esdevé un instrument de deslegitimació de l'acció pública. A voltes són funcionaris o polítics que abusen dels subordinats o dels ciutadans o els menystenen i mlatracten aprofitant la seua posició i les seues atribucions; a voltes, pitjor, desvien diners públics cap a interessos privats, o adopten decisions que perjudiquen els interessos públics o socials.

Per exemple, no sé on encasellar el cas dels dirigents, càrrecs polítics o funcionaris que incomplixen els seues deures, atempten contra els drets dels ciutadans i, a més a més, quan els ho assenyalen, no tan sols no rectifiquen ni esmenen eixes actuacions, sinó que hi persistixen. Ah, i el fet que passe cada dia, això, no ho convertix en admissible o ho fa menys greu.

És a dir, de nou una administració pública, en este cas l'Ajuntament d'Alacant, li diu al síndic de greuges que compliran els seus deures lingüístics, el síndic fingix que s'ho creu, tanca la queixa i m'avisa. Llavors, òbric el web de l'ajuntament i comprove que les infraccions concretes que vaig assenyalar no s'han corregit i que continuen fent-ne.

Quin remei, em toca insistir amb la reclamació davant el síndic. Ho faig.

diumenge, 20 de maig de 2018

Cita dominical / 496: Hannah Arendt

Mirant el racisme.
La raça no és, políticament parlant, el començament de la humanitat, sinó el final; no és l'origen dels pobles, sinó el declivi; no és el naiximent natural de l'home, sinó la seua mort antinatural.

dissabte, 19 de maig de 2018

Els gestos d'acord

En vista de les actituds i les gestualitats durant les negociacions sindicals, tinc la temptació de no assentir ni mostrar conformitat quan les persones. Més encara, d'actuar a la contra, mostrar desacord quan estic d'acord i al revés. Perquè pareix que això ha de ser una de les lliçons que he de traure de la meua experiència sindicalista: els contraris —a pesar que siguen treballadors i treballadores, quan actuen en representació de la institució, es fan més papistes que el papa— busquen la teua complicitat quan els convé, però són contumaços a l'hora de negar els teus arguments o de considerar que són inconvenients sense cap base real.

Espere recuperar-me prompte d'este cinisme conjuntural, perquè a pesar de la suposada saviesa popular, allò de «fer com fan» no m'ha semblat mai una referència correcta per al meu comportament. M'agrada més allò que dien les mares: «¿i si es tira per un pont...?» Això, espere no haver de tirar-me, pel pont, darrere d'ells.

divendres, 18 de maig de 2018

Rituals negociadors

Els divendres, faves tendres. De matí, encara, per si no n'havíem tingut prou dijous, comissió tècnica sobre l'oferta pública d'ocupació d'enguany. Un nyap darrere d'un altre, per no perdre el costum cortesà. El mateix ritual de quasi sempre: hem de confiar en les seues propostes, per mal redactades, ambigües o arbitràries que siguen; en canvi, les nostres sempre són exagerades, pretencioses o impossibles, per molt que s'ajusten a la llei, a l'esperit de la llei i a l'esperit del vi.

És a dir, quan escriuen «persona» cal que llegim «funcionari de les Corts»; en canvi, quan demanem que allà on diu «transcriptor corrector» es reconega que corregixen i que estan fent eixes funcions, això no pot ser. Sense més. El poder no necessita arguments ni raons.

En fi, en estes faenes de remuntar discriminacions i injustícies, un factor essencial és la persistència, la insistència i la reivindicació permanent. Sabent que, tal com dia aquell, al final, tots calbs.

dijous, 17 de maig de 2018

Supremacisme dialèctic

No sé si encara pensen que n'hi ha, però hi deu haver alguna diferència entre «escriure» i «ser». Entenc que qualsevol podria escriure qualsevol desficaci. Però diria que per a ser un desficaciat cal dur avant en la realitat això que dius. En tot cas, començar un debat dient que algú «és» en lloc de dir que algú «ha escrit», ja mostra que no hi ha intenció de debatre i d'acceptar raonaments ni esmenes, i que no entenen que les idees no mereixen cap respecte ni devoció, però que sí que cal respectar les persones. Per això, que el professor Gonzalo Bernardos diga que Quim Torra és un supremacista racista no és començar bé a analitzar res, i mal exemple dóna de professor universitari.

És a dir, Quim Torra pot haver escrit desficacis racistes i pot ser que no siga racista. Pot ser que s'haja confós o que no sàpia expressar-se adequadament. S'ha disculpat per això i espere que siga sincer. Per contra, sense dir cap desficaci racista, sense que es note, es poden aplicar «democràticament» mesures i polítiques racistes, homòfobes, sexistes... Els qui no debaten són els que cal témer, els qui confonen un debat d'idees amb un intercanvi d'insults. O, pitjor, els qui, a més de debatre (amb idees o sense), apliquen el racisme, el sexisme o l'homofòbia en la seua i les nostres vides. Perquè si només és cosa de pensar-ho o dir-ho, doncs, ¡uf!, si n'arriben a dir.

dimecres, 16 de maig de 2018

El defecte de forma

Després d'un matí carregadet de debats sindicals perquè hi ha qui té una concepció diferent de la meua respecte a la informació que han de rebre els treballadors i treballadores —de qualitat i com més, millor o amb comptagotes i procurant que no la puguen utilitzar—, me'n vaig a córrer al riu, petit airejament previ a l'assemblea de demà: 07:00 + 06:52. Curt, però efectiu.

Els belgues es preocupen per les formes democràtiques i arxiven l'euroordre del jutge Llarena. Mentrestant, les formes democràtiques continuen violentant-se a Espanya: Pedro Sánchez, dirigent del psoe, va del foc a les brases, declara que cal canviar el Codi penal per tal de poder acusar de rebeŀlió algú que fa alguna cosa com la que han fet els polítics catalans empresonats o exiliats... És a dir, no hi ha hagut rebeŀlió, però els tanquen i ja canviaran la llei per tal que encaixe amb la seua presumpció de culpabilitat. Més que socialisme democràtic recorda un altre autodenominat «socialisme» defectuós de forma i de fons.

dimarts, 15 de maig de 2018

Excepcions d'ortografia democràtica

Estava un poc embolicat en coses de regles ortogràfiques i excepcions inncessàries en l'AOETIC. Veig, però, les notícies sobre la franja de Gaza i la xixantena de morts que ha causat l'exèrcit israelià disparant a tort i a dret. Té igual si són palestins, jueus o gitanos hongaresos. Amnistia Internacional (14.05.2018) diu que és una violació del dret internacional. ¿Són morts per la democràcia o de la democràcia? Allà els maten, ací colpegen amb les porres i amb les fabulacions judicials.

Per ara en el cercador del web de l'ong no apareix Puigdemont, perquè està en un exili preventiu. Encara. Sí que apareix Jordi Sánchez: «Mantindre Jordi Sánchez detingut és excessiu i desproporcionat».

Pareix que alguns dirigents democràtics han embogit. També pot ser que siga més simple i difícil d'engolir: és el funcionament normal del sistema. Els governants i les elits econòmiques estan destil·lant persones, societats, drets i llibertats, per a aconseguir un licor de privilegis per a uns cínics. Democràcia, equitat, igualtat o benestar per a la humanitat: excepcions ortogràfiques.

dilluns, 14 de maig de 2018

Un petit frau que defrauda

La nova agència antifrau valenciana —si volien dir-se aixina, també hagueren pogut batejar-la aixina i no Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana—, que està constituint-se a trompades i està acabant de completar la seua plantilla, no sé com ha pensat dur avant la gestió lingüística de la institució, de la seua producció. Fa poc de temps que tenen web, però ja he trobat motius per a fer una queixa al síndic, i l'acabe d'enviar.

No sé si és cosa de fer que els funcionaris estiguen capacitats per a treballar en els dos idiomes o d'afegir tècnics lingüístics de suport en la plantilla. Però sí que sembla que cal tindre algun protocol que garantixca que les actuacions complixquen el mínim de qualitat que, al cap de més de trenta anys de legislació, hauríem de tindre ja més que aplicat, revisat i ampliat. Però no.

diumenge, 13 de maig de 2018

Cita dominical / 495: Milagros Pérez Oliva

Mirant d'entendre les emocions.
No és difícil imaginar quines emocions colpixen els policies que, quan tornen a l'hotel després d'una jornada per a oblidar, es veuen increpats pels ciutadans que creuen estar defenent.
Milagros Pérez Oliva, «La importancia de gestionar las emociones», El País, 04.10.2017.

dissabte, 12 de maig de 2018

La coartada dels assetjadors

Vam creure que la democràcia servia per a dirimir els conflictes pacífics sense patir ni utilitzar procediments repressius violents. Estem descobrint que això és possible en una altra versió de la democràcia, no en la que practiquen els principals dirigents polítics espanyolistes. Es tracta, doncs, no d'abandonar la democràcia ni l'adscripció nacional que cadascú preferixca, sinó de trobar la versió que done més opcions de drets i llibertats. A pesar dels sentiments ferits, la coartada dels assetjadors.

divendres, 11 de maig de 2018

Hòmens que opinen

Per sort, hi ha llibertat d'expressió i llibertats democràtiques encara en Espanya —per ofensiu que siga pensar que no—. Si fóra pels comentaristes de les ràdios i televisions espanyoles amb més audiència, tanmateix, dubtaries que, fora del nacionalisme intransigent espanyol, tot és fals, mentira, exagerat, radical, xenòfob, localista, aïllacionista, mafiós... No tant perquè alguna volta siga també alguna cosa d'eixes —com en tots els llocs, n'hi ha de tot—, sinó perquè no hi apareix cap opinador o tertulià que tinga una idea diferent de la possibilitat d'organització política d'Europa —per cert, en masculí, perquè la paritat o l'oportunitat a la diversitat de sexes no ha arribat al debat ideològic dels mitjans espanyols que escolte de tant en tant.

dijous, 10 de maig de 2018

Molts títols i poc sabó

Massa energia malbaratada per a tan poc cosa. Senc per la megafonia d'Ikea que anuncien en valencià l'obertura del restaurant. La resta de l'establiment, però, continua arrossegant els peus amb la disponibilitat lingüística. Si no fóra perquè Catalunya encara és Espanya (i ¡França!, però això és anecdòtic), poca cosa voríem per ací en valencià.

En les Corts mateixes encara no saben quina seria ni per què la puntuació adequada de la prova de valencià en les oposicions. És no eliminatòria i encara hi ha qui ho troba un excés. És clar, tindre el superior de la junta no garantix saber parlar ni escriure d'acord amb el nivell C2 del marc europeu. Ara, dóna punts. I supose que si li poses un marc, fa decoratiu i tot.

I ahí, pegant-mos cabotades contra la deriva de la institució parlamentària. Continuaré, supose.

dimecres, 9 de maig de 2018

Fraus al síndic

A rastrons intente pensar i repensar alguna cosa sobre les coses que m'interessen, però estic massa interferit per tants punts d'atenció i desorientat per la meua mala organització. Ja que al meu company sindicalista li se fa costa amunt això de reclamar funcionaris amb capacitació lingüística (o, supletòriament, tècnics lingüístics) per a l'agència antifrau valenciana, he perdut un poc de temps localitzant algun error en la gestió lingüística del web de la nounada agència i, ¡milacre fóra que no!, l'he trobat. Al síndic vas, doncs.

Com diu un company, pareix que davant l'alternativa de fer-ho simple i bé o embolicat i malament, trien sempre el camí de l'error.

dimarts, 8 de maig de 2018

No hi suquem

Me se passen les hores decidint amb què perc el temps: lectura, films, música... I de colp me s'acumula la faena: millores laborals a estudiar, reclamacions al síndic a causa del deixament i la desídia de les institucions que haurien de complir i fer complir els drets i deures dels ciutadans, difusió d'iniciatives d'ús del valencià que duen a terme les mateixes institucions que en fomenten el desús amb la pràctica... Dinem en un restaurant de València que es diu Sucar, per provar. Normalet tirant a rutinari, encara no han trobat el punt particular que els identifique i que aporte alguna cosa. Quant a la resta, no sé en què suquen, però no en el valencià: ni carta ni atenció en valencià. Hi ha dies.

dilluns, 7 de maig de 2018

Desproporció inversa

¿Per què hi ha tantes coses que solen anar en sentit inversament proporcional? A voltes és bo, com ho seria que la felicitat fóra inversament proporcional a la riquesa. Però tinc quimera que és habitual que les proporcions inverses amaguen alguna cosa negativa. Per exemple, ¿per què els qui més ingressen cotitzen al fisc menys proporcionalment? Acabe de vore que, en les Corts, hi ha menys exigència de coneiximents lingüístics en valencià com més puges en l'escala funcionarial. Una proporció inversa que no hauria de ser admissible en una administració pública que pretenga atendre els seus deures de manera proporcionalment directa a la seua responsabilitat. Les inversion de la proporció que fan niu en les jerarquies econòmiques, administratives i polítiques, solen provocar massa proporcions inverses d'exigència que es mostren com a desproporció de petulància.

diumenge, 6 de maig de 2018

Cita dominical / 494: Marta Rebón

Mirant com fem el pensament.
Les bones metàfores mos regalen altres perspectives, fronteres menys rígides, noves categoritzacions que substituïxen les ja gastades.
Marta Rebón, «Los andamios del pensamiento», El País Semanal, 29.04.2018.

dissabte, 5 de maig de 2018

Ben millor

No m'acabe d'acostumar als premis de llibres «millor editats», perquè sempre m'ha sonat una manera estranya de dir «més ben editats». Sospite que la raó és que en castellà ho diuen aixina, «mejor editados» i no «más bien editados».
Hi ha qui edita millor, hi ha llibres més ben o millor editats que altres... I hi ha lingüistes millors que jo que hauré de consultar a vore per què ho trobe més ben expressat d'una manera i per què l'altra em sembla pitjor.

divendres, 4 de maig de 2018

Les llengües que compten

Hi ha un cert costum en l'administració pública valenciana de puntuar en els concursos de funcionaris el coneiximent d'idiomes. Però no de tots els idiomes, sinó que ho solen restringir als que són oficials de la Unió Europea. Anem ampliant-ho i obrim el ventall (almenys en les Corts), però eixa restricció és tan habitual i està tan interioritzada que quan demane a compnys de la Generalitat quin fonament té o quina finalitat, no he trobat encara ningú que em done una explicació aclaridora.
Bé, això que passa amb eixa restricció és una mostra més de les inèrcies que fan funcionar l'administració. El problema no és tant que mos coste anar eliminant-les, les restriccions i les inèrcies, sinó que n'hi ha qui se n'inventa de noves, que no les poden explicar amb una lògica contrastable però que mos les podem engolir per gossera reflexiva i ja està, s'instal·len en la rutina com si foren veritats indiscutibles i indispensables.
I les cabotades que has de pegar fins que s'adonen que deu ser tan interessant saber rus o àrab com danés o maltés. (Ara, si parles del basc, això els provoca un curtcircuit ideològic.)

dijous, 3 de maig de 2018

La ràbia dels canvis

Em cau a les mans de rebot un llibret de Chimamanda Ngozi Adichie: Tothom hauria de ser feminista. Tal com es pot deduir que diria ella mateixa (feminista pacífica que es pinta...), un pamfletet amable i incisiu que toca alguns aspectes del sentit comú que no són tan comunes com haurien de ser. Me'l lligc i compartixc eixa ràbia que ha de moure l'esperit a aconseguir canvis.

dimecres, 2 de maig de 2018

El so de les ficcions

Fa ja un temps que em deixe dur per les ficcions que em suggerix la música; en concret, la de les bandes sonores. S'han convertit en un acompanyament laboral i mental permanent gràcies a la meua llista Cinema d'Sportify. No és res massa agosarat, és cinema de sempre o quasi sempre. Hi ha tants films que he vist o que, inclús sense haver-los vist, m'agrada rememorar, que la llista, que ja és llargueta, sempre me se fa curta.

Amb això alleuge el fet de no tindre temps per a vore i tornar a vore tant de film com voldria. De no tindre temps o de no saber-lo gestionar, que deuen ser les dos cares de la mateixa moneda. Això sí, l'avantatge de la banda sonora és que, a més de música, permet acompanyar la lectura i afegir-li, sovint, un poc de contingut cinematogràfic extra que enriquix els textos. Amb ficció i amb idees, dos cares també d'una altra moneda.

dimarts, 1 de maig de 2018

Batec de contrapunt

Les petites passions passen desapercebudes, no tenen ressò proverbial ni els fan propaganda literària. Es lligen en els relats com una representació del tedi, però es fan reals com el contrapunt al batec descompassat de la ficció. Mirar un magraner nan, el teuladí que picoteja per la cara inferior de les fulles de la parra, el borinot despistat que s'acosta al para-sol calent, els calcetins dels peus de Takse mentre llig i el sol es pon... Res d'això figura a les faixes dels llibres que es volen vendre.

Dies de festa. Demà reprenem el vagareig, la indignació, l'exigència i la desídia, l'allau de convencions administratives que omplin la jornada laboral. L'u de maig convé escoltar el magraner com creix.

dilluns, 30 d’abril de 2018

Previsió de complicitats

No sé quina commemoració toca hui, estic un poc desconnectat del televisor estos dies. Comence Ficcions còmplices de Garcia del Muro Solans (2004) i em retorna a la realitat de hui mateix, al cap dels anys els «prodigis que anunciaven taumaturgs experts» continuen complint-se. Els nacionalismes nihilistes i la revolta permanent dels esclaus econòmics (n'hi ha uns documentals molt interessants sobre la història de l'esclavitud en la cadena Arte, eixa benedicci cultural francogermana), la democràcia sense demòcrates i el patiment com a arma i coartada alhora. No veig el televisor però no sé fugir d'estudi, cosa que tampoc és recomanable ni sempre positiva.

diumenge, 29 d’abril de 2018

Cita dominical / 493: María Elvira Roca Barea

Mirant els horaris laborals.
Va ser prou dura la batalla que van lliurar els sindicats anglesos per la reducció de l'horari laboral, que, a l'inici de la Revolució Industrial, arribava a les catorze o setze hores diàries sense dia lliure en la majoria de les fàbriques, i això tant adults com xiquets.
María Elvira Roca Barea, «En busca de horario laboral», El País, 22.04.2018.

dissabte, 28 d’abril de 2018

Caramelets de política fàcil

Escridassar un polític racista o xenòfob amb insults o comentaris racistes o xenòfobs, a més de redundant és inútil i contraproduent, perquè, si en som prou a cridar, podem guanyar pel nombre i la indignació, però perdem la posició ètica i convalidem el racisme i la xenofòbia en lloc de demostrar que som capaços de canviar els caramelets de la política per aliments ideològics més saludables.