Pel que fan, no pel que proposen

Coincidixen en la bústia la revista L'Illa de Bromera, el butlletí d'Aministia Internacional i els enviaments de propaganda electoral. La cosa és que em sobren tots el fullets de propaganda en paper i, d'amunt, el de Ciutadans va tancat dins d'una funda de plàstic: això parla molt de la seua idea de la protecció dels oceans i la millora del medi ambient en general. En canvi, el butlletí d'Aministia Internacional anava dins d'una bossa de plàstic «100 % compostable». Es veu que hi ha qui se les pensa totes, fins i tot per a intentar fer les coses bé.

Com que la revista de Bromera també porta funda de plàstic, però no diu que siga compostable ni ecològica ni res, els proposaré que seguixquen l'exemple d'Aministia Internacional en això. Als d'Amnistia ja els vaig dir que els donaria més suport si feren més coses en valencià. Pensant-ho bé, Bromera i Aministia Internacional podrien ajudar-se complementàriament.

Pel que fa a Ciutadans, bé, la política els definix pel que fan, no pel que proposen —refent la cita de Captain Fantastic.

Pantalles sense tinta

La tinta electrònica avança, però molt a poc a poc. Es veu que el negoci està dóna prou en l'estat actual i no apareixen les evolucions que fa molts anys que sentim que serien possibles, fins i tot una pantalla per a l'ordinador amb tinta electrònica. No res, que no arribe. Mentrestant, perc un poc de temps comparant el Boox Note 10.3 i el nou Likebook Mimas 10.3. El primer està disponible i l'altre acaba d'eixir, aixina que, encara que el més nou (Likebook) tindrà alguna millora, caldria esperar si mos volem decidir per la novetat. Però això sempre és igual, com més esperes, més nou... O no cap, que també és un estalvi.

Veig que fan moltes més coses que el Kindle, i algunes fins i tot em podrien ser útils, com ara subratllar els PDF o escriure notes (en els mateixos documents o a banda). Inclús escriure amb un teclat extern connectat per Bluetooth. I no descarte que això de dibuixar puga tindre alguna gràcia. Vorem.

S'encén

En algun m'he descuidat intentant apanyar un endoll i s'ha cremat Notre Dame de París, ha mort Neus Català —hi ha un llibre de Carme Martí amb iŀlustracions de Paula Bonet—, els guàrdies civils i els policies espanyols han continuat inventant-se, amb el suport dels fiscals, una pàtria excloent i una tasca delictiva contra els drets de tots, hi ha dones en política que mostren que són capaces de ser tan mentiroses i malintencionades com els interessa partidistament —és a dir, igual que els hòmens habituals—, busque panses ecològiques per no en trobe que no vinguen de Turquia o Xile, uns turistes amb suposat interés per l'ecologia van als paradisos naturals amb avió. He pogut posar l'endoll i fer funcionar l'aparell. Toca.

L'amnistia lingüística

M'escriuen de la botiga d'Amnistia Internacional perquè hi pegue una mirada a vore si hi ha res que em fa goig. Hi hauria samarretes, llibres i altres coses que és possible que m'agradaren si no fóra... Sí, exactament, que no tenen quasi que res en valencià: casualment, un còmic infantil sobre Sant Jordi. I no he vist res més en valencià. Totes les samarretes, tasses i coses que més o menys siguen reinvidicatives dels drets que promou l'organització, les tenen només en castellà, web inclòs. Per contra i amb la mateixa intensitat pels drets, Òmnium Cultural sí que permet un poc d'amnistia lingüística.

Responc als d'Amnistia per a assenyalar-los la incoherència d'eixa pràctica comercial i poc solidària amb els drets que es suposa que promouen i la llàstima que m'excloguen lingüísticament, cosa que fa que no puga contribuir un poc més amb l'organització. I bé, amb això compense el fet de no anar massa sovint a les manifestacions on proposen coses que ja m'agradaria, com ara la de dissabte passat en València.

Cita dominical / 543: José Manuel Romero

Quan a Eugenio Pino (Madrid, 1952) li van demanar en el Congrés dels Diputats què faria per Espanya, va respondre lacònic: «Tot». I quan els diputats van insistir: «¿Què és tot?», Pino es va repetir: «Tot». Sense dir res, Pino va dir molt. La seua afirmació taxativa era quasi un reconeiximent del que sospitaven alguns dels diputats de la comissió d'investigació parlamentària.

«Las cloacas del Estado, bajo la lupa judicial», José Manuel Romero, El País,, 07.04.2019.

Sense gracietes còmiques

Li propose a Takse que llija el còmic L'àrab del futur de Riad Sattouf. A pesar que no li agrada el mareig d'haver de combinar el text amb els dibuixos li dic que no haurà d'analitzar i entendre les convencions humorístiques o dramàtiques de la part gràfica, que tot s'entén en el text i que el dibuix en este cas és documental i servix per a aportar un poc d'èmfasi amb eixe complement visual i artístic de l'autor, sense les gracietes més o menys còmiques habituals. L'agarra i va llegint amb interés, sense problemes de concentració.

Me n'ixc, sense ganes però intentant posar-ho voluntat, a fer el circuit de muntanya, amb sol i airet fresquet: 14:28. Hi havia gent passejant amb gossos. Unes quantes voldritges, xatracs o gavines d'albufera (Sterna hirundo) o pot ser que siguen xatracs becllargs (Thalasseus sandvicensis), escaroten la vora de la platja.

Assaborint l'absència

Estem assaborint l'absència d'activitat parlamentària, unes poques resolucions, unes validacions de decrets i poc més. Mos preparem per a la reentrada postelectoral repassant i refent criteris, la millora de macros, canvis i ampliacions de blocs amb fitxes, tota la faena tècnica rutinària que hauria de fonamentar la tasca professional de la institució. Els informàtics busquen virus, mosatros busquem paraules, sintagmes, locucions, tot això que quasi dóna un sentit als discursos polítics.
La farsa parlamentària té estes pauses cada cert temps i convé aprofitar-les per a recuperar la sensació que l'ètica professional té algun sentit i sorprendre-mos de continuar creguent-ho.

Jocs de caràcters

A voltes el problema de les pàgines que fem per a penjar en internet són els navegadors. Es veu que cal incloure ordres específiques per a que funcionen d'acord amb el que volem. M'estava calfant el cap en la revisíó del Multicerca amb això dels jocs de caràcters (codi charset), entre l'utf-8 i l'iso-8859-1 i no sabia massa bé com ajustar això, perquè la cosa era que en l'ordinador on estava amb el navegador Internet Explorer no hi havia manera de quadrar-ho. Quan he canviat d'ordinador i he provat amb el Firefox he vist que el mateix codi html funcionava correctament.

Per tant, quan torne a l'altre ordinador, provaré a fer-li alguna adaptació específica, no sé si serà prou amb accept-charset o caldrà fussar un poc més.

Les proves

Gràcies a l'espai de proves de codi que oferix W3Schools en el seu web, resulta molt simple comprovar si el codi html o javascript que estàs toquetejant funciona. Tenint en compte com funcionen l'internet i els servidors que utilitze, em passava hores mirant de canviar algun trosset, penjant-lo en el servidor, comprovant si funcionava... I sempre esperant la resposta, esperant que no es penjara el servidor, que no estigueren fent un manteniment o coses semblants.

Això de poder fer proves abans d'actuar, de decidir, d'implantar, de fer efectiva alguna acció, és una cosa que sabíem que existia, perquè tant des de menuts com en el procediment científic hem aprés a utilitzar eixe procediment, però en la realitat de les nostres faenes i activitats massa sovint mos fan botar-mos la fase de la prova. I no estic pensant només en el juí del Tribunal Suprem contra els independentistes —on la fase de prova està resultant ridícula, si no fóra que és molt greu que això ho facen fiscals i tribunals—, sinó també en moltes altres decisions que mos han dut a guerres, crims brutals o tortures contra persones i animals, fins al punt de malmetre globalment i estúpidament el medi ambient general.

Vam encendre el primer foc, però no vam comprovar mai si convenia tindre'l apagat més sovint. No sé si l'internet arribarà a temps de resoldre-ho.

L'esmena judicial

Diuen que es desunfla el globus del juí del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents polítics i socials independentistes. Però també diuen una cosa que deixa molt malmesa la percepció ètica que hem de tindre d'eixos magistrats: la sentència s'ha d'ajustar al fet d'haver-los tingut més d'un any tancats en presó provisional. Perquè els jutges es veu que no són capaços de corregir errors propis pel seu compte, es veu que ha de vindre alguna «instància superior» judicial o divina que els esmene la plana.

Això sí, es veu que només els esmena la plana de la sentència, però no els fa responsables d'haver-se cregut que havien de sobrevolar el dret per a salvar la seua pàtria imaginària comuna i indivisible.

Solucions inesperades

El primer mosquit de la temporada: tigre, trobe, per les franges blanques i negres de la pates. Es veu que s'han fotut els que fins ara eren comuns. De ser cosa de la campanya política, de la unitat de la nació, de la independència del país o del canvi climàtic. Per sort he vist en un vídeo que la Coca-Cola alleuja les picades dels insectes. I encara resol un fum de manualitats més, des del rovell i la calç fins a la neteja de la manisa. El mosquit tigre i la Coca-Cola són un poc el símptoma de la política. Hi ha problemes que no voldríem, però que no evitem, i solucions inesperades.

Cita dominical / 542: Chama Najmi

Si la gent no s'ho pensa dos voltes abans de jugar-se la vida en la mar, és perquè ja no hi ha vida en terra.

Chama Najmi, «Para frenar la inmigración», Cartas a la Directora, El Paíz, 30.03.2019.

Panses de la Marina

Passem per la Tira de Comptar, eixe mercat de carrer que hi ha a la plaça de Tavernes de la Valldigna de València. Les eleccions són una inquietud per al manteniment dels canvis positius que hi ha hagut durant esta legislatura en la ciutat, que no han segut canvis excepcionals o revolucionaris, però sí que han tingut una intensitat i un efecte apreciable en la vida ciutadana. Podem pensar en el carril bici, els colecamins, la reducció del trànsit, la conversió de carrers per a vianants, la recuperació dels refugis de la guerra civil...

Encara hi ha molt per fer. Esperem que la ciutadania pretenga continuar —i aprofundir— per esta via. I que les runes i les ruïnes (àrabs, romanes, medievals o modernes) vagen transformant-se en espais de cultura, ciutadania i millora del medi ambient. Són necessitats fonamentals que no pareix que puguen ser simplement opcions alternatives. No entenc per què l'agricultura pot ser no ecològica. Trobe que d'ara en avant, llevat que vullgam convertir-mos en zombis, hem d'incorporar les energies renovables, l'aire respirable, l'aigua neta, el soroll ambiental del vent i els ocells.

Els xics de la tira tenen bledes, colràvens, bròcolis, les últims carxofes de la temporada. Ecològic i deliciós. Per contra, no trobe panses de la Marina en el supermercat i me s'estan acabant. Les que diuen «ecològiques» les porten de Xile. Haurem de continuar buscant. Són eleccions que hem de fer.

El relax del codi

A mitjan matí ha arribat el relax: he pogut adaptar un codi per als cercadors en el Termcat que intentava apanyar en el Multicerca. Després del canvi de web del Termcat, havien deixat de funcionar. M'he passat la setmana toquetejant l'html i el javascript, però no hi havia mans. Acabava el dia amb el cap ben afregallat.

Hui, finalment, he topat amb resposta a un dubte de Vitaliy Ryaboy en Stackoverflow. L'he pogut adaptar al que necessitava i em sembla que funciona. ¡Uf!, ara veig l'anar de la bavosa més relaxat.

L'excusa dels polígons

Una zona verda que hi ha prop de l'hospital d'Alzira, a la vora del polígon industrial, al lateral de l'antic edifici de «Blauverd», hi ha carril bici, camí de grava per a vianants i prou de brossa i falta de manteniment. La idea inicial sempre és verda i bonica, però la cosa és si eixa idea és només una excusa o una responsabilitat per al futur.

La majoria dels polígons es veu que es construïxen com a excusa, i funcionen mentres funciona l'excusa: l'enriquiment d'uns quants, la faena d'uns molts que viuen (o sobreviuen) a canvi d'arriscar la salut i les hores de vida, la maximització dels beneficis a canvi de degradar el medi ambient... L'empresa capitalista d'explotació, vaja.

En tot cas, aprofite els fruits de l'excusa, i encara, si els pareix, m'ho podrien retraure. Lligc coses sobre els antievangelis —els Toldot Yeixú (o Toledot Iesuz, segons Manuel Forcano en la revista Enrahonar)—, sobre Boeci, Maimònides... Mig al sol, mig a l'ombra de les mèlies, amb l'airet fresquet que fa estos dies.

Arrossegant-me pel codi

Me se passa el temps fent no res... Bé, fent coses que moltes voltes acaben en no res. I tal com comentem estos dies Takse i jo, tot s'acaba en no res, no hi ha un premi final o una pròrroga per fer bé les coses. D'ahí les dos maneres de vore les coses del món, que és vore-ho d'una manera molt simple i sintètica i molt evident a la llum de l'experiència.

Després, és clar, ho adornem i ho emboliquem. I per això em passe hores i, al final, no res, no he aconseguit fer passar un «input» com a part central d'una adreça html, a pesar que sí que em va servir en una altra ocasió. Continuaré arrossegant-me pel codi.

El barber i els diacrítics

Mentres em calfe el cap intentant (re)construir els quadres de cerca per al nou Termcat, veig de passada en l'Ara.cat que la República Txeca té nova presidenta, Zuzana Čaputová. Em sorprén la notícia i me n'alegre un moment. Observe que en el diari simplifiquen el cognom eliminant els signes diacrítics. Supose que si la Česko és Txèquia, el cognom de la nova presidenta hauria de ser «Txàputova». Però no ho sé segur.

Porte al cap el juí contra els independentistes catalans, el javascript i les transcripcions. Me'n vaig al barber, però això no ho retalla.

El juí sense traducció democràtica

M'alegre un poc de llegir en l'article La llengua en el judici del Tribunal Suprem sobre el procés de Josep Cruanyes i Tor (rld, 28.03.2019) que hi havia més opcions per a la gestió de l'ús de les llengües en la justícia. No em pareixia raonable que la imposició taxativa de la llengua castellana en els juís del Tribunal Suprem espanyol no tingueren ja, en ple segle xxi —per utilitzar un recurs retòric que mostra sorpresa de manera buida, però coneguda—, una alternativa un poc més adequada als avanços democràtics que suposadament anem aconseguint.

És una irregularitat més que va desballestant la credibilitat de qualsevol sentència que puga emetre este tribunal. I trobe que va ser una llàstima que ningú no aprofitara la possibilitat de posar el tribunal davant el fet lingüístic. «Com a fet social» , que dia Vallverdú (veg. la ressenya del llibre que féu Joan A. Argente).

Cita dominical / 541: Miguel Ángel Rebollo Torío

Al nostre país, cap organització s'autodenomina feixista. No obstant això, es pot saber quins partits simpatitzen amb eixa ideologia.

Miguel Ángel Rebollo Torío, Lenguaje y política. Introducción al vocabulario político republicano y franquista 1931-1971 (1978).

Versions de l'oli

Fent un poc de recerca per la xarxa, per si de cas és possible localitzar olis valencians que estiguen bons i tinguen un bon preu, tope amb un web prou ben fet d'olis ecològics de Muro d'Alcoi. La llàstima és que no han estés el concepte «ecologia» a la faceta cultural i lingüística. Per vore si això ho poden millorar, els escric:

Estic mirant de comprar oli de proximitat i que tinga una producció que mantinga criteris ecològics i de sostenibilitat. He trobat la vostra empresa i pareix que oferiu uns productes que complixen eixes condicions. Per contra, veig que no apliqueu els criteris ecològics a la gestió lingüística (que seria una qüestió d'ecologia lingüística), ja que el vostre web no està en valencià. M'agradaria saber si teniu previst incorporar la versió en valencià del vostre web. Moltes gràcies

Per les versions lingüístiques que tenen en el web supose que el seu mercat és internacional, aixina que no crec que facen un web per a facilitar-me la compra.

Peixos pacífics i gafarrons viatgers

Aprofite que hi ha pausa en el juí i me'n vaig a córrer al riu: 07:24 + 06:54. Descompensat i lent, una cosa com el juí contra els dirigents que van tindre el bon criteri de mirar d'independitzar-se sense revoltar-se ni alçar-se currojiménezment més enllà de les urnes i les paperetes. Una parella de xic i xica que semblen turistes orientals passejant pel riu es queden mirant una parella de gafarrons (?) que van per la gespa. Sembla que els haja sorprés molt o que es pensen que podran localitzar on tenen el niu. Passen uns xics amb patinets i espanten els pardalets.

Quant a altres coses descompensades, la Junta Electoral Central (jec) espanyola pretén que en els informatius (no sé si només de tv3 o més cadenes) no es denomine «presos polítics» i «exiliats» els dirigents catalans empresonats o a l'exili. Tal com feien en algun ajuntament, n'haurien de dir «peixos pacífics» —la junta electoral ja ha fet retirar eixa pancarta—. Quant als exiliats, en podrien dir «gafarrons viatgers».

S'estan perdent amb els circumloquis, la jec hauria de proposar les denominacions que preferixen. I també les imatges amb què poden o no iŀlustrar les notícies. Eixa pareix que siga la seua versió de la democràcia.

La defensa genèrica i el sacrifici concret

Mos va arribar una revisteta amb les aventures d'Enric Morera, el president de les Corts Valencianes, per Europa per a impulsar la calre, sobretot pel que fa al grup de treball sobre la diverstitat cultural i lingüística. És un balanç lluïdor en la revista, positiu i motivador... Essencialment perquè no hi ha concrecions, tot són declaracions genèriques, manifestacions de desitjos i de línies mestres. Totes eixes coses que fan molt bonic i que, alhora, són un bon no res, si no s'apliquen en cada acte administratiu o polític mitjançant protocols d'actuació i fiscalització que impedixquen els «oblits» habituals.

En eixe sentit, no tornaré a insistir en la paradoxa que suposa fer tot eixe treball i eixes declaracions i estar aprovant, al mateix temps, un pla de concursos i oposicions d'ocupació pública en les Corts Valencianes que, si no s'esmena molt, permetrà que els aspirants a funcionaris puguen aprovar sense tindre ni idea d'una de les dos llengües oficials al País Valencià. I no cal que diga que dubte molt que siga sense tindre ni idea de castellà.

Comparació acrítica

Vaig trobar a faltar un poc més d'intent d'objectivitat i de revisió crítica i autocrítica en el programa Salvados de Jordi Évole de diumenge passat. En concret, em va sorprendre que la comparativa que van fer entre les paraules de Mònica Terribas i les d'Antonio Ferreras, l'endemà de la proclamació interrupta de la república catalana, no foren utilitzades per a confrontar la diferència entre informació (Terribas) i opinió dramatitzada (Ferreras).

Amb tot, podem inferir que sí que hi va haver una confirmació d'eixa diferència pel fet que Évole li volia traure a Terribas que l'havien enganyada, atés que les paraules de Terribas aquell matí eren la narració d'un fet declarat en el Parlament de Catalunya: com que eixe fet va ser anul·lat posteriorment per la inacció dels dirigents catalans —i per l'acció política i legal del govern espanyol—, Évole volia que Terribas «opinara» sobre la seua sensació d'engany. Terribas no va tindre prou mà esquerra per a respondre, però el cas és que Terribas es va mantindre en la narració periodística, mentres que Ferreras havia muntat el seu numeret dramàtic habitual.

En fi, la visió diferent no té a vore amb viure o no viure a Catalunya, sinó a distingir entre drets, deures i preferències. Noam Chomsky ho explicava en Els Quatre Gats entrevistat per Ricard Ustrell.

Efectes psicojurídics

Les coses que hem se sentir i vore en la sala del Tribunal Suprem espanyol són fenòmens d'una altra dimensió, encara que en este cas siga una dimensió coneguda. I la conclusió final del juí contra els rebels independentistes —possiblement bona part de la sentència detallarà este diagnòstic— serà que la rebel·lió, la sedició o l'autodeterminisme secessionista són uns desitjos amb efectes psicojurídics. En el cas del pensament nacionalista, té unes purnes de conseqüències psicosomàtiques. En eixe sentit, els vídeos que no es veuen o el que no es veu en els vídeos, confirma el que pugam no pensar.

Les façanes de la democràcia

A la plaça major de Vinuesa, dedicada al rei Joan Carles I espanyol, encara hi ha la placa dedicada a José Antonio Primo de Rivera en la façana de l'església i l'escut franquista amb l'àguila en la façana de l'ajuntament. A més, hi han incorporat en l'ajuntament una pancarta que diu «Soria quiere futuro». Res de tot això deu ser partidista de res, però segur que té a vore amb el futur, electoral o democràtic. Ja posats, trobe que un llaç tampoc no hi desentonaria gens, del color que fóra.

Cita dominical / 540: Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx

Hi havíem anat... per salvar, ajudar, estimar. Però al cap de poc temps em vaig adonar que em rosegava l'odi. Odiava aquella sorra suau i lleugera que cremava com el foc. Odiava aquelles muntanyes. Odiava aquells kixlaks de sostres baixos des dels quals ens podien disparar en qualsevol moment. Odiava aquell afganès que passava amb un cistell de melons o aquell altre que estava dret al costat de casa seva.

Una infermera, segons Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx, Els nois de zinc, traducció de Marta Rebón.

Natura amb oques

Les oques estaven hui cantadores. Un petit bany de natura i pedres antigues, uns pardalets de diverses classes caçant insectes vora riu. Es mouen ràpid i no els agarre amb la càmera. Deixem arrere per unes hores, o dies, totes eixes coses que no deixaran d'esperar-mos en els embolics de les rutines diàries. De camí vegem ajuntaments amb cartells reivindicatius. Amb la bandera espanyola el partidisme es dissol en el nacionalisme excloent. Normalitat i natura, ideologies que no ho semblen.

La primera rata penada

Encara que refresca de nit més del que era habitual, vaig vore anit la primera rata penada (¡penà!) de la temporada al centre de València. Les ciutats van deixant de ser hàbitats saludables, fins i tot per a les persones. Per això, vore que encara hi ha un poc de vida salvatge provoca una alegria que segurament està fora de lloc. Hem de pensar que eixa satisfacció pareix més una excepció dins del mal que un senyal de millora.

Es mastegava l'odi

El Termcat ha renovat el seu web, cosa que m'obliga també a tocar el codi del Multicerca. Ja he començat, però hi ha una miqueta de faena, si vullc continuar mantenint els cercadors dels diccionaris de llenguatges d'especialitat.

Veig que han elaborat la nova versió del web amb Drupal, un gestor de continguts de codi obert. Li hauré de pegar una mirada, a vore si l'entenc i si m'interessa aplicar-lo en alguna web dels que administre.

Es fa tard. La setmana judicial ja ha acabat. Hui han actuat alguns guàrdies civils. La rebel·lió, no sé si la provaran, però ha segut tal com la paròdia del Polònia, una esplèndida actuació teatral. El moment culminant ha segut el passatge «es mastegava l'odi». Uf, dit aixina, sense casc, ni porres, ni armilles ni pilotes de goma, aborronava sentir-ho.