El bagatge públic

Tope amb l'article «Sobirania digital: una responsabilitat inajornable per a la universitat pública» d'Immaculada Coma (dlvpv, 20.02.2026) 🔗 que em fa pensar en la pràctica de l'externalització de funcions i recursos de l'administració pública.

Caldria acumular, consolidar, augmentar i millorar el batgatge de coneiximents i pràctiques laborals i professionals com una part més de les funcions de l'administració a disposició de tota la societat i que molt sovint provenen de la mateixa societat.

No acabe d'entendre com és possible que encara hi haja administracions públiques que tenen com a única via de connexió amb la ciutadania portals o programes privats que només permeten accedir a la comunicació amb l'entitat pública si et subscrius a una empresa privada. Encara que siga de forma gratuïta, perquè aleshores la mercaderia són les nostres dades, som la ciutadania que eixes institucions haurien d'atendre i protegir.

Hi ha prou programes i coneiximents de codi obert en molts àmbits de la gestió pública que garantixen que els coneiximents elaborats per la mateixa administració enriquixquen el funcionament de la institució i, en conseqüència, de la societat per a la que treballa. S'haurà de vore.

Cita dominical / 901: Magda Polo i Pujadas

Sense pressió social, sense ruptura real amb les estructures de poder, sense una ètica que torni a vincular llibertat amb responsabilitat, el dret és quelcom absurd.

Magda Polo i Pujadas, «Epstein i els sofistes», Núvol, 17.02.2026. 🔗

La foto del sàbat / 290

Si no existix, no has perdut

Els dogmes, els fanatismes, els partidismes, les sectes... Passa un avió pel cel pintant eixes dos línies blanques que mos volen fer creure que és vapor d'aigua: mos estan fumigant. Deu ser això. Pel carrer de Sant Tomàs una dona jove està raonant-li amb convenciment els avantatges de creure en Déu —si creus i existix, has guanyat; si no existix, no has perdut res— a un xicon que està recolzat en una vespa i que pareix que no ho veu clar, a pesar dels avantatges innegables de la proposta. ¿Quantes religions deuen poder demostrar la veritat dels seus credos? Totes. Això deu demostrar també alguna cosa. «With God on Our Side» cantava Bob Dylan. 🔗 🎜

Discrecionalitat editorial

La vida, la llengua, la música que t'absorbix o l'equip de futbol que t'atrau..., casualitats, atzars i caramboles. Recorde que quan era menut jo pretenia que era del Saint-Étienne, perquè als anys setanta era l'equip que més sonava a França. En realitat, en aquell temps jo no sabia en què consistia el futbol. Però hi ha adhesions que van aixina, venen per l'aire, les has de respirar i les has de deixar volar.

Em torne a posar el disc Midnight Blue de Kenny Burrell. 🔗 El tinc en eixa coŀlecció de compactes de Blue Note que es dia, vaja, «The Blue Note Collection», que devien regalar amb alguna publicació, però no recorde ara quina. Una gran coŀlecció que em va arribar per una discrecionalitat editorial.

La renaixença sense dones

La fallida Renaixença valenciana, començant en el segle xviii i acabant en el segle xx, degué fallar perquè no n'hi havia dones pel mig. M'he llegit l'article «L’herència lingüística de la Renaixença valenciana» de Josep Daniel Climent (2007), i fent una llista de tots els qui sembla que han intervingut en el tema, m'ixen:

Personatges:

Pere Miquel Carbonell, Jeroni Pau, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Carles Ros, Manuel Joaquim Sanelo i Lagardera, Joan Baptista Escorigüela, Constantí Llombart, Lluís Galiana i Cervera, Marc Antoni Orellana i Mojolí, Leopold Ignasi Planells, Teodor Tomàs, Miquel Rosanes, Vicent Salvà, Josep Escrig, Josep M. Cabrera, Josep Nebot i Pérez, Francesc Barber i Bas, Josep M. Bonilla, Josep Bernat i Baldoví, Teodor Llorente, Marià Aguiló, Antoni M. Alcover, W. Querol, Josep M. Puig i Torralba, Faustí Barberà, Lluis Fullana, Gaetà Huguet i Breva, Francesc Lliteras, Joaquim Garcia Girona, Roc Chabàs, Frederic Mistral, Menéndez y Pelayo, Bernhard Schädel, Torres i Bages, Lluís Bernat, Jacint M. Mustieles, José Martínez Aloy, Eduard Genovés Olmos, Bernat Ortín, Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Enric Navarro Borràs, Eduard Martínez Ferrando, Artur Perucho, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, Germà Colón.

Autors reportats en la bibliografia:

Ferran Archilés, Manuel Martí, Josep Ramon Segarra, Antoni M. Badia i Margarit, Francisco Barber y Bas, Ricard Blasco, Josep Daniel Climent Martínez, Germà Colón, Alfons Cucó, Antoni Ferrando Francés, Teodor Llorente Falcó, Joaquim Martí Mestre, Francesc Pérez Moragón, Vicent Pitarch i Almela, Adolf Pizcueta, J. Rafael Ramos Alfajarín, Rafael Roca Ricart, Carles Ros, Vicent Salvador.

Llevat que algun nom corresponga al pseudònim d'una dona, ni una. De totes formes, n'hi havien, si fem cas de l'article «Dones renaixencistes» de Vicent Josep Escartí (Saó, 26.01.2021), 🔗 on Escartí rescata algunes autores conegudes i citades per Constantí Llombart: Maria Orberà i Carrion, Manuela Agnés Rausell, Lluïsa Duran de Leon i Magdalena Garcia Bravo. En el mateix sentit, l'historiaor Vicent Baydal va participar en un programa d'À Punt: «"Un passeig per la història" i les dones en la Renaixença valenciana», on va exposar que tant Magdalena Garcia Bravo com Manuela Agnés Rausell no van ser gens anònimes en l'època. 🔗

A peu cap a Barcelona

Un xic jovenet negre mos ha parat per la plaça dels Furs per a demanar-mos 🔗rosegant quatre paraules en castellà🔗 el camí cap a Barcelona. Mos hem quedat parats, perquè no enteníem massa bé què demanava: volia anar a peu a Barcelona, havia perdut l'autobús i demà havia de començar a treballar en la peixca... Li hem dit que a peu no podria arribar demà, que hi havia més de tres-cent quilòmetres.

No mos devia entendre bé del tot, perquè insistia que aniria a peu a Barcelona, mos ha dit que venia de Cadis i que havia perdut l'autobús, ha dit alguna cosa en francés i mos ha ensenyat el bitllet, absolutament convençut que havia d'empendre una odissea cap al nord... Mala cosa, si havia perdut l'autobús. Aleshores Takse s'ha fixat en la data d'eixida de l'autobús: ¡18 de febrer! Uf, s'ha aclarit el cel. Li hem explicat que hui era 17 i que no havia perdut l'autobús, perquè eixia esta nit a la una de la matinà. Li ho hem acabat diguent en francés, perquè anava prou perdut i no pareixia que mos entenguera del tot.

Venia de Càritas on li han donat coses, però li han dit que no es podien fer càrrec del viatge cap a Barcelona. Es veu que ningú ha notat la confusió del xic amb la data. Al final crec que mos ha entés i que s'ha sentit més tranquil tornant cap a l'estació d'autobusos.

Un ritme

Sona «Indiana» de Lester Young 🔗 i sense saber com notes que estàs clavat dins d'un film de Woody Allen. I ja vas fent amb un ritme.

Cita dominical / 900: Gustau Muñoz Veiga

Una societat que no humilie els seus membres.

Gustau Muñoz Veiga, «La mala imatge dels valencians», Espill d'un temps.

La foto del sàbat / 289

El placebo en la punta de la llengua

Com a regla general, tots els aliments són bons i saludables i els necessitem per a viure. Però hi ha trastorns intestinals, com ara la celiaquia, que compliquen l'alimentació diària, perquè obliga a evitar els aliments que contenen gluten, per tal de previndre problemes digestius i malalties derivades. Els que no patim eixe problema, podem anar despreocupadament de taverna en restaurant, de bar en paraeta, de mercat en supermercat triant els aliments pel sabor o per la pinta que tenen, aprofitant la riquesa alimentària i gastronòmica de què disposem en la nostra societat —dis-ne del benestar, de l'opulència, del malbaratament...

Hi qui es pensa que té una afecció semblant, però en una atra part de l'organisme, en la zona del cos on es processen els idiomes. Solen ser usuaris excloents de castellà-espanyol que tenen la sensació que no podem «digerir» cap llengua glutínica —serien el catallà-valencià, el basc o el gallec-portugués, en el cas de l'estat espanyol— i solen estar sarpa a la grenya amb els qui parlen amb ells en eixes llengües. Els intolerants a eixes llengües, no tan sols diuen que no les entenen, sinó que reclamen que els parlen en l'única llengua que poden assimilar, la «seua» llengua, el castellà-espanyol. M'ha sorprés trobar-ne unes mostres tan eloqüents estos dies en la premsa:

• «Menjar-se un pintxo en català», Núvol, 12.02.2026.🔗
• «El valencià, segons la gerència dels Yelmo de Campanar» (Francesc Viadel, dlvpv, 13.02.2026. 🔗

¿S'han donat casos d'intolerància al castellà-espanyol? Sí, se n'han documentat allà on el castellà-espanyol s'ha transformat en glutínica, diríem, com ara als eua o a les Filipines, però em sembla que no se n'han documentat a l'estat espanyol, cosa que induïx a pensar que el coneiximent i l'ús de les diverses llengües de l'estat és un factor preventiu d'eixes intoleràncies, naturalment, al costat d'una alimentació saludable, l'exercici físic i un mínim de reflexió democràtica diària.

Perquè, en realitat, no tenen cap afecció orgànica, no patixen cap trastorn de cap víscera idiomàtica: patixen un malabsorció ideològica dels valors i principis democràtics. Els valencianoparlants tenim un poderós efecte placebo en la punta de la llengua: es tracta de continuar parlant i escrivint en valencià.

Atzar biològic

Convé ser conseqüents amb les conclusions, i s'han de revisar periòdicament, perquè són una font constant d'inconseqüències. La biologia ho demana.

L'aplicació de la teoria

Acabe de llegir una frase de Josan Piqueres que diu «L’esquerra llig Gramsci, el PP l’aplica», 🔗 que és una expressió que mirant un poc en la xarxa, té una versió diferent en un escrit d'Iván Garrido en La Vox del Sur: «La izquierda lee a Gramsci pero no tiene la paciencia de saber medir los tiempos como era base fundamental en la estrategia del italiano», 🔗 que és possible que concorde amb la idea de Piqueres: és possible que «aplicar» les idees de Gramsci demane paciència.

Però el cas és que les oportunitats no saps mai si s'aprofitaran més amb el nervi o amb la paciència. La dita demana paciència per a vore passar el cadàver de l'enemic, però tampoc seria això. Al cap i la fi, la dreta —els diners, la borsa— es pot permetre la paciència, i tampoc és que l'esquerra siga ara la promotora de cap violència —fàcilment trobarem que la dreta violenta està en voga: Trump, Putin, Netanyahu, passant per Daniel Ortega o Khamenei—. No, segur que no es tracta només d'aplicar, sinó de pensar millor, seguint Gramsci o provant a seguir pensadores que pareix que no acabem de trobar rellevants: Charlotte Perkins Gilman, Judith Shklar, Vandana Shiva, Donna Haraway, Ruth Bader Ginsburg o Marina Garcés, per posar unes poques que no trobarem rebregades entre les referències de cada dia dels mitjans.

Perquè la política encara sol ser cosa de triar qui la té més grossa. La simpatia, posem per cas.

El vent

Som cíclics, pendulars, sinuosos, osciŀlants, titubejants i dràstics, convençuts i dubitatius, malicciosos, precisos i vagarosos, incrèduls i fervents, constants i impredictibles... És cert, probablement, és el vent.

Glops de sol

L'aire ha estirat els núvols fins a deixar-los dolços i acotonats surant per damunt de la marjal. Molt d'horitzó retallat per glops de sol. Aguilots, esplugabous, corbes, agrons, picaports i garses... L'aire i el cel s'han fet nets, ha mogut tempesta mentres fregava el terra, pols només. Un moscós que podria durar anys.

Cita dominical / 899: Esther Palomera

El fals moderat va omplir la seua compareixença d'atacs contra tots amb els quals va intentar projectar una imatge de grandesa típica d'aquells que no reben l'admiració dels altres i sobreestimen les seues capacitats. En psicologia s'anomena síndrome d'hibris i s'associa a persones amb un ego exagerat, un menyspreu continu per les opinions que no són seues i una incapacitat manifesta per reconéixer la pròpia ineptitud.

Esther Palomera, «Feijóo y su lección de grosería», elDiario.es, 02.02.2026. 🔗

La foto del sàbat / 288

Fa deu anys, i encara podria ser ara mateix.

L'arruixó

Em despista l'arruixó del núvol fosc que passava pels carrers de vora el forn: l'hem evitat tirant per la plaça del Collado i cap amunt. Al final, a l'hora de la becà, les gotes esguiten els finestrals. Aprofite i passe l'eixugavidres esperant que siga aigua clara. Es queden ben nets i mostren clarament la línia de teules i terrats. Vindran més núvols i me'ls entelaran.

Biaixos laborals

Memòria selectiva, biaix cognitiu... La presència en el lloc de treball assentat en la cadira és més rellevant per a alguns que la qualitat i l'efectivitat de la faena.

Memòria selectiva, biaix cognitiu... Oblides la poca il·luminació, la falta de ventilació, el retard en els processos de millora professional, la degradació del mobiliari, l'incompliment de les regulacions laborals, el menyspreu per la qualitat de la faena, el menyspreu per la negociació sindical..., però tens una fixació pel presencialisme i perquè els teus subordinats complixquen l'horari assentats en la cadira, encara que hagen avançat la faena millorant els procediments o inclús venint més prompte, encara que complixquen l'horari general. No, això no és rellevant, han d'estar lligats a la taula del despatx, complint l'horari de «presència obligatòria», perquè el fet més rellevant per a tu és la presència, estar allí i que et vegen, i té igual què faces i com ho faces. Estàs allí.

Efectivament, complint els horaris, algun dia arribarà la gestió democràtica de l'administració, però serà per casualitat.

Tan amablement

Com que no parlem massa entre mosatros —pel motiu que siga, no volem fussar per ahí, ¿oi?— podem provar a parlar —o a escriure-mos— amb l'algoritme informàtic, que sempre saluda i felicita tan amablement. I si un dia et fa recomanacions interessants per a resoldre els teus problemes personals i socials, com ara odiar els que són com tu —amb qui has de compartir la voluntat de justícia i equitat— i afalagar els rics —que imposen la seua voluntat i et deixen sense justícia i amb iniquitat—, ja que ho demana una entitat imaginària que tant mos vol i atén, i si damunt mos va bé per a no haver de sentir sorieries i insídies, ¿què farem?

Socialització cap arrere

Estan preocupats per l'accés dels adolescents a les xarxes socials, però no pareix que hi haja cap novetat realment: ara són les xarxes socials com abans eren tantes atres coses —els còmics, els futbolins, les drogues, els conjunts musicals dels peluts, els escacs...— amb què mos socialitzem sempre al caire de l'abisme.

I amb un poc de sort, sobrevivim, i mos preocupem per si sobreviuran els adolescents actuals en el món que han deixat els antics adolescents ara adults que van sobreviure i n'han fet de tots colors.

Deuen haver passat sis mesos i m'arriba el nou número de la revista Mètode. Recorde aleshores que a penes he començat a fullejar l'anterior. Les hores no s'estiren tant com voldríem alguns, els que tenim costum d'encantar-mos amb una mosca que passa... I quan ha passat, ja no sabem què estàvem fent i hem pensat un projecte nou, completar-ne un de vell o entretindre-mos abans qualsevol andròmina o problema amb què topem pel camí que va deixant l'adolescència ja molt arrere.

Falla la primera intervenció

Pel que sembla, un sector ample de valencians —d'eixos que formem el goi de per ací— tornem a buscar un referent polític que mos permeta sentir-mos atrets per a coŀlocar la confiança electoral en una casella o atra. Diu que ha vingut Gabriel Rufián de gira per ací i que l'habitual repercussió mediàtica de les seues intervencions en el parlament i en la televisió espanyoles ha atret persones curioses i interessades pel personatge. També unes quantes atretes a la contra i que han considerat que havien de fer manifestació de rebuig, per a que quedara clar de què va el nacionalisme.

En qualsevol cas, Empar Pellisser («Tot està per fer...», dlvpv, 30.01.2026) 🔗 resumix alguna cosa que està fallant ara mateix:

De sobte, amb la primera intervenció, alguna cosa es torç. Què ha passat? Els somriures de més de tres-centes persones s’esvaeixen de cop. Fa un moment els caps miraven il·lusionats els ponents valencians que amb les seues paraules ens obririen un camí nou. Ara eixos caps miren tots a terra, alhora. NO pot ser. Hui no, que tenim convidats. Però el missatge que aporta ERPV no pot ser més poc adequat, incoherent i frustrant. No era el que volíem. No hi ha il·lusió, no hi ha encoratjament, no hi ha política.

Cita dominical / 898: Joan Burdeus Soler

Només hi ha democràcia quan una nació té un model econòmic basat en la producció de tecnologies estratègiques i, a més a més, el poble s’organitza en sindicats, associacions civils i partits polítics que defensen els interessos d’aquesta majoria productiva contra l’extracció de les elits i d’altres nacions rivals.

Joan Burdeus Soler, «No és Trump, estúpid!», Núvol, 20.01.2026. 🔗

La foto del sàbat / 287

Teula de ventilació.

Manualitats

El dia que hi ha manualitats casolanes a fer —bricolatge, com es sol dir— fàcilment acabe baldat. Pot ser cosa de mobiliari, de penjar quadres, d'ordenar estants, d'aixetes, d'endolls, de desaigües, de cables i canaletes, o inclús coses de testos, terra i plantetes... Això que penses que t'estaràs una horetes i te se passa el matí volant, és hora de dinar i, en realitat, més que gana, tens ganes de pegar una bona dormida.

Per sort ha fet bon dia, a pesar de l'aire. A pesar del cansament, he vist els tenistes de l'Open d'Austràlia i, vaja, el meu cansament ha tingut més trellat encara que menys recompensa. Aixina va el món: els humans apreciem més l'espectacle, l'entreteniment, l'enlluernament. Que ixca l'aigua de l'aixeta —un invent tan socialitzat que no sé com l'ultradreta [sic] no ho considera «comunista»— no rep l'aplaudiment que realment mereixeria.

Placebo polític

A pesar que estem acostumats a sentir descripcions més o menys carregades d'exaltacions sentimentals, no és ben bé aixina que es resolen les complicacions. Podem enumerar-les, descriure-les, detallar-les per a sentir-mos implicats, afectats, solidaris, però cal també proposar i posar en marxa polítiques i actuacions concretes per a atenuar o resoldre els problemes. A continuació cal avaluar els resultats, revisar els procediments i anar fent-hi millores.

El mal és que estem tan acostumats a escoltar les descripcions més o menys carregades d'exaltacions sentimentals que tant mos alleugen que en tenim prou amb el placebo polític que mos regalen amb la papereta.

Esperant el míssil

A través de la premsa podem tindre la sensació que encara hi ha rastre dels poders i contrapoders a l'estat espanyol, dels mecanismes de fiscalització, control i limitació dels poders. Si s'articulen o no d'una manera adequada, deu dependre l'esperança de democràcia que cada u tinga com a iŀlusió.

Per tant, entenc que, a pesar del que mos arriba pels mitjans, als eua s'han de posar en marxa els mecanismes per a atenuar les malvestats de les desviacions autoritàries del poder democràtic. També és una esperança que espere que es concrete en dimissions i en el processament judicial de la colla que ha segrestat i alienat el funcionament de l'administració pública en aquell país i pels voltants, amb víctimes mortals arreu del món.

Tot esperant el míssil, podríem parafrasejar Beckett —o Godot.

Professions de fe

Acabe el Papers de sociolingüística de Lluís Vicent Aracil Boned i, tal com explica ara en la ràdio Borja Barragué —entrevistat per Aimar Bretos en la Cadena ser— en algun moment es van condensar totes les confusions entre causes i conseqüències, entre objectius i mitjans, entre idolatrar i reflexionar...

Tinc la sensació que em van exposar un ídol: davant la revelació salvífica i amb uns quants catecismes per a resar seguint el dogma, molts dels qui pretenen «salvar la llengua» van oblidar que, en primer lloc, s'ha d'alliberar els parlants, que són els qui fan la llengua.

Tinc quimera que, si l'han llegit, una relectura d'este llibre reorientaria algunes professions de fe. O les entossudiria, ves a saber. A vo com ho aclarix Calaforra. 🔗

Les provisions

La mort del cantant i guitarrista Remigi Palmero Ruà 🔗 em sorprén, perquè fea temps que no en sabia res. Toca posar l'únic disc seu que tinc, Provisions, comprat l'any que va eixir, 1987, quan encara això dels vinils era la norma. Crec que només el coneixia de nom en aquell moment, però sobretot em va cridar l'atenció més encara la fotografia de l'àlbum. I es va convertir en un clàssic de les cançons que de tant en tant encara em puc posar a xiular, encara que no entenga massa el sentit o el trellat d'algunes lletres. Eren provisions per al futur.

Cita dominical / 897: Emma Zafón García

El que més em fascina no és que tot això haja passat davant dels nostres ulls. El que més em fascina és que tantes persones d’esquerres, en lloc d’estar emprenyades per aquesta presa de pèl i per aquesta oportunitat perduda, es dediquen a negar les evidències i a enaltir, com si foren un ramat de borregos, un règim que no ha funcionat bé.

Emma Zafón García, «¡Que viva Nicolás Maduro!», Núvol, 14.01.2026. 🔗

La foto del sàbat / 286

Un matí a la plaça de Patraix.

Confitura conversacional

En un restaurant, la cambrera argentina mos comenta que podem continuar parlant en valencià, que mos entén, però que no el parla. De fet, acaba diguent algunes coses en valencià, i mos confita el comiat amb un «moltes gràcies».

En canvi, en un atre restaurant, la cambrera castellana de no sé on —no mos ho diu i no li ho preguntem per no esquadrinyar— mos entén perfectament, mos parla en castellà i no diu res en valencià, però en una taula de la vora parla en anglés. A poc a poc, si anem insistint a parlar-li en valencià, estic segur que farà com l'argentina de l'atre local. Apendre a parlar les llengües és cosa de rutina i d'agarrar-s'ho amb humor.

Mentrestant, per compensar que no dirà res en valencià —segons intuïx Takse—, mos destaca els productes «locals» que inclouen en algun pla, com ara la confitura molt aconseguida de ravanell que corona unes postres —ella en diu rabaniza.

De natural

L'adjectiu natural apareix en el diccionari 🔗 amb algunes accepcions que tenen variacions significatives (per a això són les accepcions, supose). Però diria que en falta una: 'cosa bona i indiscutible'. Molt sovint és un comodí argumental que sol aconseguir l'efecte de la pedra filosofal. I no cal dir res més, m'ix aixina de natural.

Refent l'ensomni

Refent l'ínici tan bell i tan colpidor d'A tale of two cities de Dickens, 🔗 són els millors temps, són els pitjors temps, l’era dels sabuts, l’era dels estúpids, l’època dels creients, l’època dels incrèduls, l’hora de la claror, l’hora de la fosca, la primavera de la iŀlusió, l’hivern del desencant, tot ho teníem davant, no teníem res davant, tots havíem d'anar cap al cel, anàvem de cap a l’infern... Els temps de la «magalomania».

Espere que es confirme que les mostres de prepotència i tirania dels dirigent de l'antiga potència política americana siguen l'anunci de la decadència d'una ideologia nociva que ha acabat de rebentar un ensomni de manera tan faŀlaç que n'ha fet un malson.

Desequilibri estilístic

No sé com deu ser realment la prosa de Vasco Pratolini, perquè només he llegit Metello en la versió traduïda per Maria Aurèlia Capmany. Com que suposadament és una de les grans obres de l'autor i, vaja, no m'ha acabat de xocar quant a la redacció, tant pel llenguatge escollit com pel ritme, l'estructura de les oracions, els entrebancs sintàctics i semàntics, doncs, pense que deu ser cosa de la traducció, que ja té uns quants anys —com jo, vaja. No m'estranyaria que llegir la versió original transmeta unes sensacions ben diferents de les que he tingut en molts passatges de l'obra: una expressió sense equilibri que no em deixava entrar del tot en el text.

Més avant, quan acabe Les misérables de Victor Hugo, voré si continue amb Lo scialo, 🔗 que és la següent de la trilogia Un storia italiana. ¡O m'espere a vore la minisèrie!

Tinta amb endoll

Llevat que trobe una solució millor —o l'algoritme informàtic me'n proporcione una—, utilitze l'Onyx Boox 10.3 Note com a aparell de ràdio per internet amb el programeta VRadio. Amb les limitacions actuals del meu aparell de tinta electrònica, pareix que va més fi que el Radio Garden que use en el mòbil. La idea és escoltar France Culture, Jazz Radio Classic Jazz i variacions sobre el tema.

Les limitacions de la tauleta deuen vindre de la bateria, perquè per a funcionar sense penjar-se necessita estar endollà. No crec que em pegue per canviar-li la bateria, espere trobar recursos per a poder continuar utilitzant-la en lloc d'haver de malbaratar-ne seguint el corrent mercantilista depredador i contaminant que incentiva el recanvi constant. Ja sé que les satisfaccions que prometen les versions actuals de les tauletes es neularan amb les primeres pluges.

Cita dominical / 896: Paco González

El concepte de parc natural com a espai imposat per polítiques verdes de l'Europa i de l'estat, vist com uns terrenys on no poder traure rendiment econòmic de mercat, i per descomptat ignorant tant el valor econòmic dels serveis ambientals que proporcionen com la necessitat vital que tenim d'aquests, està en l'adn dels nostres governants.

Paco González, «Parcs naturals valencians: espais protegits? Útils?», Saó, 518.

La foto del sàbat / 285

Alimentar els llibres

Pareixia que renegava un poc Salvador Vendrell («Escric com he aprés —i com em dona la gana») 🔗 pel fet que algun amic sense massa criteri li demanava per què no fea servir paraules «més valencianes». Curiosament posava l'exemple de quasi, que no diria jo que siga més valencià, sinó que és la versió absurdament etimologitzada de casi, que tampoc seria específicament valencià, sinó ben general —inclús si mirem el francés.

A banda d'això, no sé de quina manera subtil, la seua reflexió va derivant de la idea «més valencià» fins al punt d'identificar eixa qualitat com si fora només pròpia del registre «coŀloquial» oral, com si en la versió escrita de la llengua no hi haguera «més valencià» sinó que necessàriament no ho haguera de ser tant... I és possible que tinga part de raó, però només una part, perquè no cal oblidar que en l'escrit també hi ha molt prosa valenciana calcada del llenguatge juridicoadministratiu que, a força de voler ser més «docte», és simplement «més castellà».

En tot cas, no deixa de ser simptomàtic que pensant en «més valencià» acabe parlant de «conversa de bar» i de com és d'absurd pensar que «l’únic valencià legítim és el que ix de la boca sense passar pel filtre de la tradició». De fet, la confusió s'accentua quan diu: «Escric amb una llengua que ja no distingeix entre allò col·loquial i allò après» —i no sé si eixe últim accent és una errada o és un tret de la seua suposada «llengua natural» —tal com ho diu, com si fora possible una llengua natural—, que consistix a no accentuar tampoc en valencià, ara que per fi és ben lícit i acceptat.

Una llàstima, perquè haguera pogut fer precisament referència al fet que «literari» no té per què ser clavar uns quants accents al revés i —regirant la seua expressió «que els llibres “contaminen” el valencià és d’una ignorància preocupant»— els literats podrien aprofitar el valencià per a alimentar també els llibres.

Realitats fictícies

Hi ha qui «encara» —supose que en algun moment passarà— (com ara «Més moreno que mai» d'Òscar Banegas) 🔗 s'estranya o s'escandalitza perquè una persona «de raça blanca» es maquille i actue en un paper de ficció fent de persona «de raça negra»... Bé, es suposa que havíem convingut que el concepte «raça» no té sentit i que tampoc els colors amb què classifiquem les persones per tradició.

Doncs, a més d'això, també hauria d'arribar, allà on es congrien les idees de progrés, la idea que la representació de personatges de ficció és possible en qualsevol combinació —i n'hem tingut mostres ben reivindicatives des de fa anys: consevol fent de tot— i que on li se veu el llautó a l'actuació del president de la Junta d'Andalusia no va ser fer que ell fera de personatge maquillat de negre, sinó que no hi haguera altres personatges que foren negres maquillats de blanc, rojos maquillats de rossos o consevol variació que anuŀle qualsevol prejuí discriminatori.

«Tenim» un president carabassa d'un estat fins ara democràtic, els eua, que ara s'ha disfressat de Darth Vader, però sense ficcions, en la seua vida real, que és la nostra. En vorem de grosses.

Estirant els camins

Encara no he acabat de fitxar uns llibres comprats el 27 de desembre. Em falta un opuscle de Lo Rap Penat. Hui he fitxat els dos llibrots que estic utilitzant de faristol per a la lectura. Si em passe tot lo sant dia a la cadira de matí i al sofà la resta del dia, supose que convé que lligga dret: de matí, pose el llibre sobre el banc de la cuina; de vesprà, sobre una carpeta i dos llibres que tinc damunt de la taula ocupant el poc espai que sempre acabe deixant que desaparega entre les andròmines i les urgències. I mentre lligc, vaig estirant les cames, com si viatjara pels camins impresos.

L'aixeta algorítmica

Em costa fer reparacions a casa, perquè per a fer no res he de moure un munt de ferramentes i material quasi sempre inesperat o imprevisible. Les clauetes de tancar l'aigua, de no tocar-les en anys, ara no responen massa bé i, damunt, cada una és d'un model diferent o es trenquen per un cantó o per l'atre.

No n'hi prou amb les mans per a girar-les, t'ha de posar guants i, si encertes a trobar una ferramenta que et servixca, la claueta es trencara fàcilment entre les dents de la clau de llanterner o entre les de les alicates. Idees un agarraor amb un tros de regleta de connexió i funciona. Toca.

Ara cal desmuntar l'aixeta, perquè la calç o alguna pedreta ha taponat l'eixida d'aigua calenta. He de fer un vídeo mentre la desmunte per a recordar després com cal muntar-la... I tot el matí pegant-li voltes a la macro fins que l'algoritme informatitzat ha afinat prou el codi per a que la macro funcione i jo puga completar els detalls. Llàstima que l'algoritme no arribe a destaponar les aixetes. Ni tan sols les mentals, pel que veig en les notícies.

Bevent amb arrels valencianes

Un possible treball sociolingüístic per a la temporà podria ser intentar documentar i explicar —més avant voríem com s'hauria de gestionar el procés— com és possible que hi haja webs sense versió en valencià —solen estar en castellà-espanyol i anglés—, fet que encara que no deu ser intencionat, mostra una contradicció ben evident i grossera quan estàs parlant de tradició, arrels, proximitat i valors associats a la societat del País Valencià.

Me n'he trobat un i, a més, del poble de la meua família paterna, i he hagut de deixar-los un missatge en la seua pàgina de contacte, a vore si diuen res:

Espere que tingau molt d'èxit amb els vostres productes associats a la taronja.

Un tio meu ha rebut una botella vostra de regal i està entusiasmat.

M'agradaria saber si, tenint en compte tot el que exposeu sobre les vostres idees i les arrels, traureu prompte la versió en valencià del vostre web.

Moltes gràcies.

He rebut respostes generalment educades i positives i alguna volta la cosa no han segut només paraules, sinó que s'ha concretat en la iniciativa de seguir l'exemple de Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre), Joan de la Casa (Cocentaina) o Vins L'Estanquer (Canet lo Roig)

Cita dominical / 895: la protagonista de Boulder

La meva companya de cabina diu que Groenlàndia és com una dona: nascuda per esperar. No li giro la cara de miracle.

La protagonista de Boulder d'Eva Baltasar.

La foto del sàbat / 284

No sé quin trellat té deixar estes clauetes. Ganes de fer mal.

Al cabàs

Remate la setmana amb millores en les macros de Word (dos de noves fetes amb la col·laboració del Copilot), amb algunes ampliacions de «coses» del Multicerca —uf, que encara manté el format que ja pegava en obsolet quan el vaig crear; a vo si enguany...—, amb algun article més sobre sociolingüística al cabàs del material d'obra i amb una còpia de seguretat ocupa ja més giges que vides em queden per davant.

Revise les poques llums que tinc entre les orelles i veig que encara tinc molta confiança en el sistema democràtic —americà, particularment—, ara que s'està vegent el llautó petrolier, avariciós, classista o sexista de les forces polítiques dretanes i ultradretanes. Amb tant confiança, vaja, que el dia que mos la peguem oblidant posar en el vot una dosi suficient de comunitarisme, redistribució, proximitat i equitat, em quedaré més allà que ací.

Logaritme embogit

Deixant-se dur per les sensacions d'incredulitat que transmeten els mitjans i amb posant un poc de mala idea de la bona, ¿que no deu ser que els eua ja són governats per un logaritme embogit? Com ara amb la lògica logarítmica dels tebeos de l'estil d'Hazañas bélicas  combinada amb la dosi necessària de superherois volaors... i unes gotes de fanatisme veterotestamentari.

Ho tenim pelut

¿La democràcia als eua resistirà la deriva trumpista cap al despotisme? No ho va fer en el passat, aixina que és probable que tampoc ho faça ara, encara que ara no són els mateixos temps... Però mai no ho són i passen les coses que passen. I també convindria saber si continua havent una alternativa per l'atre costat, tal com insinua Joan Garí: 🔗

L’esquerra ha entrat en aquesta deriva: de proclamar la llibertat en tots els camps a censurar qualsevol mínima desviació dels nous cànons morals.

Si aquella amalgama de progressismes esquerrans va morir d'èxit —com semblava des de fa uns anys— fagocitada pels censors i inquisidors que busquen un niu en qualsevol ideologia, ho tenim pelut, exposant-ho en termes tècnics.

Idees al vol

Ara que estem canviant els calendaris, hi ha coses que podrien donar per a diversos programes de treball reflexiu per a enguany —era bo ja per a l'any passat, si algú ho està fent ja, i per a l'any que ve, que la cosa pot donar per a dècades—, com ara:

• Anàlisi de l'ús de les llengües en les Corts Valencianes
• L'ús intencional dels tractaments en els debats parlamentaris: parlar de tu
• Els discursos sobre drets lingüístics en les Corts Valencianes
• Aproximació sociolingüística als debats parlamentaris
• L'ús del dogmatisme, la desinformació, els insults i la difamació en els articles d'opinió de l'esquerra valenciana
• Alternatives democràtiques contra l'ús arbitrari de les subvencions

En lloc d'estar fent estes notes, hauria d'estar enviscat en alguna d'eixes idees agarraes al vol, però només de pensar que hauria d'allargar el contacte amb l'entorn parlamentari, amb el partidisme o amb el dret administratiu fora de l'horari laboral... ¡Uf!

Estius de fer l'indi

En la tauleta de tinta electrònica Onyx Boox 10.3 —que pareix que sí que ha reviscolat un poc tornant als ajusts de fàbrica— sonava l'«Indian Summer» de Sydney Bechet, 🔗 —amb el programeta VRadio— supose que hauria d'haver pensat en Woody Allen, però me se va avançar Takse: «el consultori d'Elena Francis»... No havia caigut que és el mateix tema, els arranjaments sinuosos de l'orquestra sempre m'havien fet creure que era una sintonia original del programa de ràdio. La mateixa peça, però cada versió em porta a llocs i moments diferents, com ara a vora mar a Xàbia amb la radiet de piles dels meus tios sobre la platja de roques. «Fent l'indi» que es dia aleshores, i era estiu.