Cita dominical / 674: Luz Gómez García

El despotisme no es combat a la babalà, sinó de manera progressiva, mitjançant programes educatius, el compromís de l'elit i la implicació de la premsa com a servei públic.

Luz Gómez García, «Un pensador contra los tiranos», Babelia, 16.01.2021.

La foto del sàbat / 64

El tallacames pareixia molt tranquil confiant en el seu camuflatge damunt de la Portulacaria afra. No sabia que el filtre de la càmera el delatava.

Realitat sense avals

El succeït principal de la jornada ha segut prou com una ficció que rosega l'estructura de l'estat i d'un món impensable: el Tribunal de Comptes espanyol actua d'equivalent en esta democràcia —«versió espanyola»— de la veterana i immarcescible Inquisició espanyola d'altres èpoques, però amb mitjans semblants. Els falta un poc de sang i fetge per a compondre el producte de terror que pretenen. 🔗

En el camp també de les ficcions certes, i inclús assimilables, el rodatge de Citadel al centre de Valéncia —topònim que hauria d'anar amb accent agut: hauríem de corregir el falsejament de la versió oficial, abans que els prejuís normatius fixen «Dènia» o «Sènia»— mos permet reviure, gràcies als assajos i els moviments dels extres, La nit americana de Truffaut (1973). Mos hem passat un hora pensant que véiem Priyanka Chopra, 🔗 però era una figurant. A l'últim moment ha aparegut ella per a calcar el que estava fent l'altra xica, però en versió prenyada i fugint de la policia.

A l'hora de dinar, amb ravanell, timonet de Sòria, verdolaga, anous i oli hem fet reviscolar, i inclús hem millorat, un hummus supervivent del mes passat que teníem en la nevera. I això també pareixia ficció, però esta no ha calgut avalar-la.

iŀlusions i optimisme femenins

De passada, pensant en actrius d'anys passats que li venien al cap fent un exercici de memòria d'entreteniment, Javier Marías («Nombres y rostros nocturnos», 18.07.2021) 🔗 es preocupa:

Sobretot em fan llàstima les dones, amb gran capacitat per a iŀlusionar-se i més propenses a l'optimisme.

Un poc més avant diu que n'hi han moltíssimes que desconeix del tot. Per tant, totes eixes dones (actrius) que li fan llàstima entenc que són les actrius, que són dones i, essencialament, pensa que les dones són aixina. Bo és saber-ho. L'experiència de cada u és la que és, i les generalitzacions que cada u fa amb la seua experiència —si tens molt de costum de generalitzar—, és perillós convertir-les en prejuís, que solen ser recurrents, però erronis, inútils i degradants massa habitualment. En el fons, he d'assumir que eixe antic diari de capçalera meu em va arribar a fer carregar amb el prejuí de la propensió al desencert i el pessimisme dels articulistes mascles.

Sabor i textura

El cambrer no sap segur si el «llobarro» que li demane és la «lubina» que ell sap que hi ha a la carta del restaurant. Ho encerta. I quan Takse demana «abaejo» es queda dubtant un ansigne però també l'encerta, perquè anava seguir d'«a la brasa», cosa que l'ha ajudat. S'ha alegrat d'encertar-ho, s'ha disculpat però no saber-ho segur, però diu que amb un poc més de pràctica li se quedarà gravat.

La carta té versió en valencià, castellà i anglés. El cambrer només mos ha parlat en castellà. En valencià es veu que no s'ha llegit els noms dels plats. Mos ha faltat comprovar com porta d'assimilada la versió anglesa del «seabass in a mussels jus...». El cas és que estava tot molt bo, el cambrer ha resolt amb simpatia els seus dubtes i cal agrair que l'Habitual de Ricard Camarena tinga un mínim de sensibilitat pels «productes locals», com ara la llengua. Ecologia lingüística amb «sabor i textura», com ell diu. 🔗

Brossetes del camí

La Lobularia maritima (abans denominada Alyssum maritimum té molts noms en valencià (caps blancs, semprenflor i més), però també hi ha qui simplement en diu «brossa que hi ha vora els camins». Doncs, és una variant, pel sabor, del ravanell (Diplotaxis erucoides), que té un nom més habitual (també ravenissa) i que es donava a menjar als animals, amb safanòries i verdolagues. Però quan hi havia gana, en alguna de les postguerres que mos conten, tot això era ben menjable i apreciat.

Ara ho tornem a descobrir per salut i per sostenibilitat ambiental. No cal dur l'encisam —que abans em sembla que només era cosa de Pasqua— per a fer una «ensalà» amb tots els ets i uts. Només deixant que creixquen les plantes de l'entorn dutes pel vent, pels pardalets o per un esqueix que agarres passejant per la natura de vora el poble pots omplir un trosset de terra i anar collint quan arriba el moment. S'insinua ja el plantatge entre els caps blancs i ravanells. Espere que el jolivert torne a aparéixer algun dia.

Milacres de cada dia

Visitem una botiga de fusters de tota la vida de Castellar, una home major i un xic de la nostra edat o un poc més jove. Takse es queda sorpresa de sentir que parlen en un castellà que pareix que no compartim l'aigua de l'albufera. Un poc més tard arriben a amollar quatre coses en valencià, mentres estem xarrant, però com a clossa humorística o fent-se ressò del que acabem de dir.

Per contra, mos acostem a ca uns fusters de Beniparrell. Un xic jove inicia la conversa en castellà, però canvia a un valencià quotidià quan mos sent. La cosa és que del tema dels llistons entén un altre xicon: este parla en castellà del sud d'Espanya (o de l'Amèrica del sud, que no he acabat de captar-ho). L'entenem pel milacre de la capacitació lingüística.

I tots mos han entés i atés sense cap problema. No és cap novetat ni cap heroïcititat, que això diuen que ja ho fea sant Vicent Ferrer, com si fora un milacre. Milacres molt casolans.

Cita dominical / 673: Belén Domínguez Cebrián

Va ser ella qui va idear la llei que obligava les autoritats a requisar els objectes personals —joies incloses— dels refugiats per tal que es pagaren les despeses de manutenció; qui va orquestrar una campanya mediàtica contra la immigració libanesa; qui va posar els anomenats «guetos» en la diana; qui va voler desterrar els migrants que havien de ser deportats a una illa al Bàltic; fins i tot qui va celebrar la seva cinquantena llei antiimmigració bufant les espelmes d'un pastís, una estampa que va pujar a les xarxes socials i que va alimentar la bronca migratòria que ha imperat a la Unió Europea durant l'últim lustre.

Belén Domínguéz Cebrián, «'Impeachment' a la danesa», El País, 16.01.2021.

La foto del sàbat / 63

Un coleòpter mos fa una visita per a anunciar-mos l'arribada de la tardor i de les síndromes postvacacionals.

Mal empapussats

Deixe alguns comentaris en l'article «Estat, sigut i la falsificació de Fabra» d'Ignasi Moreta (Núvol, 06.10.2021), 🔗 que és un d'eixos articles que trobe que mereixen un gran «¡Algú ho havia de dir!» del Tardà aquell del Polònia.

De fet, realment no és cap novetat el que diu Moreta, però sí que pot ser útil per a punxar alguns tècnics lingüístics que van memoritzar quatre formuletes simplificadores de la normativa sense pensar-hi massa —com si la faena fora sempre recitar-ho en un examen d'eixos que encara es fan—, i es van gitar a dormir una volta aprovats.

I ja veus, quin mareig haver de rellegir «correctament» ara el que va escriure Fabra fa un segle. Ja mos anava bé creure-mos qualsevol cosa que mos empapussaren. En el fons, tal com diu Takse estos dies: «ez dago zer eginik».

Formalisme, complicació i burocràcia

Una adjunta del síndic de greuges em demana informació sobre la reobertura de la queixa que pretenc, ja que, segons m'explica, «abans de presentar-nos aquesta queixa, vosté s’hauria d'haver dirigit a l'administració corresponent o als seus agents o concessionaris, per a reclamar o denunciar prèviament la qüestió que ara ens planteja».

La cosa és que no vullc presentar una queixa sobre fets nous (no són noves actuacions de la Generalitat valenciana), sinó sobre actuacions objecte de queixa que l'administració va dir que acceptava resoldre, cosa que el síndic va acceptar, però que, de fet, la conselleria no va resoldre i, per tant, els documents continuaven sense versió en valencià. Això sí, el síndic va tancar la queixa.

En esta ocasió, encara que podria dedicar-me a renegar sobre la poca perspicàcia de la sindicatura a l'hora de comprovar si és cert que la conselleria estava complint els seus deures —en este punt, la meua opinió és que la sindicatura no complix les seues funcions adequadament—, em centre en fer vore que l'objectiu de la queixa encara s'havia incomplit, ja que la conselleria només havia posat alguns documents en valencià, però no tots els que jo havia assenyalat.

Els torne a enviar una llista de documents, esta volta conté els tres que havia indicat anteriorment com a exemple però també la resta dels que apareixen en eixe web, perquè tots continuaven senser versió en valencià:

La documentació per la qual vos interesseu està inclosa en l'al·legació meua amb registre d'entrada vostre 15686 del 26.11.2020, corresponent a la queixa 202002302.

El dia 11.06.2021 vaig enviar una al·legació de reobertura a través del vostre web, però es veu que hi va haver algun problema de funcionament del servidor, perquè no la teniu registrada. Per tant, no n'ha quedat rastre.

En aquella al·legació vaig assenyalar que l'«error» aparent es reproduïa en altres apartats del web, «on s'aplica la mateixa pauta enganyosa amb títols en valencià que remeten a documents que només estan en castellà».

Això era aixina el dia 26.11.2020 (tal com vaig documentar aleshores), el dia 11.06.2021 i es manté el mateix «error» de gestió lingüística en tots els documents als quals podem accedir ara en eixe apartat.

El dia 26.11.2020 en vaig posar tres d'exemple; ara he fet la llista de tots els que hi ha (incloent-hi aquells tres, perquè continuen sense estar en valencià).

Vos agraïxc l'esforç, i espere que l'administració de la Generalitat aplique en la seua gestió els principis d'antiformalisme, senzillesa i eficàcia que han de presidir totes les actuacions administratives, també per a complir els seus deures de gestió lingüística.

Això dels «principis d'antiformalisme, senzillesa i eficàcia» pot sonar carregat de bombo, però diria que és una expressió d'un informe de la sindicatura i, per tant, espere que ells sàpien si cal aplicar eixos principis també en este cas. Espere que no siga només per a fer bonic mentres la Generalitat incomplix els seus deures, malmet els drets dels ciutadans, viola les màximes de Grice i, si li va bé, la llei de la gravetat. ¡I tant que poden!, diria Takse. Ja, ja.

Perdut i retrobat

A voltes, això de tindre un poc de temps lliure permet caure en descuits que provoquen que el temps lliure me s'escape pels badalls de la concentració: un poc més i em carregue el Windows. De fet, me l'he carregat amb el programa Gparted que estava utilitzant en l'Ubuntu per a mirar d'apanyar unes quantes unitats usb que tinc alçades en una capsa.

Sort que el servici de recuperació en línia de l'ordinador Dell —publicitat gratuïta que els faig— ha funcionat bé i he pogut rescatar el sistema —un sistema que no solc utilitzar massa, però que necessite que funcione només per si de cas—. He perdut poca cosa, però sobretot el temps que pensava «perdre» d'alguna altra manera, com ara continuant amb alguna de les lectures que vaig picotejant per ací i per allà ( com ara hui, avançar amb Nosaltres les fusterianes).

Torne a l'Ubuntu amb la lliçó apresa, cosa que no és cap pèrdua de temps, sinó, proustianament, diríem que retrobat.

Somriures, bastonades

El model de capitalisme instaurat a actualment la Xina vol ser la quadratura del cercle comunista. Evita els articles, les preposicions i les conjuncions, deixa alguns pronoms inadvertidament. El llenguatge simplifica les idees democràtiques. Entre somriures i bastonades, la doble moral burleta del govern xinés s'expressa sense embuts. A l'altra banda de l'espill, la caixa de Pandora.

Dades i autoenganys

Em convida un company de tfv a fer un balanç sobre la política lingüística del govern valencià actual. A pesar del que pense sobre el tema, tinc alguna prevenció a atrevir-me a entrar en eixa aigua tan térbola:

Trobe que dec estar molt desconnectat de la realitat de la política lingüística del govern actual, perquè tota la informació que m'arriba es dividix massa clarament: de manera negativa (segons els tècnics amb què parle) o en forma d'autobombo (dels dirigents i càrrecs).

Segur que m'estic perdent alguna cosa bona que deuen estar fent, perquè un govern tan interessat en el tema (tal com m'han reiterat alguns càrrecs amb qui he pogut intercanviar impressions arran de les meues queixes) no pot ser que tinga una balanç tan magre com seria no fer-ho pitjor que els governs anteriors (amb l'excepció de les Corts Valencianes, on la gestió de la direcció de Morera i els seus suports del psoe i Unides Podem encara ha segut pitjor en uns quants aspectes ben rellevants).

Fa uns dies encara vaig tindre ocasió de presentar una queixa davant l'odl i una altra davant el síndic de greuges, les dos relacionades amb el desinterés per una gestió lingüística que «normalitze» l'ús del valencià. No hi ha mans, només veig la mateixa retòrica compensatòria de la desídia (sempre en proporció directa). Les Corts Valencianes en són una bona mostra.

A més de les meues prevencions, Takse té una percepció clarament negativa, i ho pot argumentar amb alguns exemples d'actuacions i d'inactivitat concretes. De fet, dijous passat encara estaven aprovant una proposició política —no és cap norma ni cap obligació— en el parlament espanyol que pretén facilitar la reciprocitat de les emissions de les cadenes públiques de l'estat espanyol... Encara estan aixina, ¡i això que es poden vore per la televisió en línia!

La cosa és si tenim més mitjans en valencià, més professionals que treballen en valencià, més parlants i més interaccions en valencià al País Valencià, a Espanya o a Europa (i ara, ¡si el govern espanyol encara es nega a permetre el valencià com a llengua de treball a la Unió Europea!). Si mos posem a discutir si l'autobús del valencià, si les campanyes de publicitat en la ràdio, si les subvencions als mitjans en castellà per traduir de mala manera, si l'acompanyament lingüístic per als funcionaris, si la resurrecció de Canal 9 (perdò, ara es diu À Punt, però poques millores) i algun canvi de nom oficial municipal, no aclarirem res.

Les dades, en la pàgina de la Generalitat Valenciana, són del 2016. 🔗 I el balanç s'ha de fer amb dades sobre ús real i sobre eliminació de barreres a l'ús del valencià. No hi ha dades, però hi ha normes i reglaments: una persona pot aprovar les oposicions sense tindre ni idea de valencià. Les percepcions estan massa clares, però, és clar, són enganyoses, sobretot «autoenganyoses».

Cita dominical / 672: Gerard Furest i Dalmau

Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.

Gerard Furest i Dalmau, segons l'entrevista que li fa Joan Burdeus en Núvol, 16.09.2021. 🔗

La foto del sàbat / 62

A l'interior, la llum reflectida, les ombres i les hores prometen un cel que no arribarem a toca. Sense coquetes amb mel.

I les hores

Sense saber massa bé cap a on tirar, si és que he de tirar cap a enlloc, ni si serà prou..., m'agarre un temps de llicència. Dic si serà prou, però no sé per a què, i això pot convertir-se en un motiu per a una absurda mortificació posterior, perquè ès massa fàcil lamentar-se pel que hem deixat de fer i oblidar que bé mos ho hem passat fent això o allò, o mirar com passen les oronelles, els estornells, alguna blanca, els pardalets i les hores.

D'ofici

A pesar de l'embolic que és intentar posar una queixa davant de l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana —no és tan embolicat com davant l'INSS, però ho estan intentant—, creme els últims minuts del dia de faena explicant-los que l'Institut Cartogràfic Valencià té clar el nom, però no la llengua en què ha de respondre els missatge de qui els escriu en valencià: m'han respost en castellà.

I per un altre costat insistixc a demanar-li al Síndic de Greuges valencià una cosa que ja vaig demanar el dia 11 de juny passat: que la conselleria li està prenent el pèl —a mi i a la ciutadania valenciana en general, també—. Ho fea fa més de tres mesos i ho continua fent. Espere que a la segona la sindicatura prenga un poc d'interés pels drets lingüístics dels valencianoparlants.

Parlat d'això de la discriminació pel que fa a l'ús del valencià, en l'informe del 2020 del síndic, 🔗 de les 56 queixes iniciades, en ressalta només dos: són sobre l'incompliment de l'administració pública de l'ús del castellà. Supose que el síndic ha ponderat la utilitat de simular un possible símptoma de «normalitat» pel que fa a l'ús del valencià: ara els discriminats són els qui reclamen l'ús del castellà, ¿oi? Deu ser cosa de la simbolització compensatòria.

Mirant més amunt, veig que l'informe del Síndic de Greuges català 🔗 estudia «la vulneració del dret a rebre l'ensenyament universitari en català a les universitats catalanes». ¡I ho fa d'ofici! No pareix que al síndic valencià tinga «ofici» per això.

Mosquits i gallines

Flite el vàter, tanque la porta ràpidament i me'n vaig. Al poc, Takse em diu que hi havia un mosquit tigre surant en l'aigua. Ho he encertat. Ja no fa tanta calor, però els mosquits s'ha naturalitzat i mos volen amargar l'entretemps al centre de València. Un company em diu que fa uns dies no podien obrir les finestres del despatx de les Corts Valencianes, perquè al poc te'ls veies amenaçant els braços.

La «modernitat» del mosquit tigre sí que ha arribat a la institució. En canvi, la modernització de l'administració la deixaran per a la pròxima pandèmia o plaga —o per a l'altra—, si l'emergència climàtica ho permet. Mos han llevat d'una «revolà» el teletreball, continuen sense atendre els casos d'abús de temporalitat en les interinitats, trauen temaris d'oposicions com si la faena dels tècnics lingüístics consistira a fer classes de normativa o a redactar estudis jurídics, impedixen les opcions que facilitarien la promoció professional del personal de la institució, els procediments administratius seguixen la màxima que la gallina de dalt li caga a la de baix...

Mosquits i gallines, la natura no sempre facilita les faules alliçonadores.

Llicències de ficció

Un company em mostra un dels últims treballs de Paco Roca, el dibuixant de còmics valencià. Està en anglés —també hi ha versió en castellà a la venda—, perquè és un especial sobre Batman en què han convidat els dibuixants a crear una historieta amb eixe personatge, cadascú amb el seu estil. 🔗 La historieta de Roca es titula «Closed for the holidays». Hi ha poc de text, aixina que es pot seguir sense massa problema, perquè les bafarades del guió contenen un text curt i prou simple. I la curiositat és que és Batman a Benidorm. Tal com em dia el meu company, molt original i divertit.

Li comente al meu company que estic esperant que ixca en valencià l'últim llibre de Paco Roca, que em diu que és no sé què de l'edén. Doncs, això, Batman ha pogut enfilar-se en un anunci del bou eixe a Benidorm —no ha pogut véncer eixe nyap ideològic que ha omplit eixa «Espanya»—. No està malament la llicència. Em toca esperar que continue el milacre i que l'edén de Paco Roca tinga també un lloquet per al valencià. Són llicències de ficció que modelen i dibuixen les realitats reals i somiades.

Conseqüències de la lògica

Molt sovint els enganys consistixen a trossejar les dades i la informació per a difuminar i emmascarar unes obvietats contradictòries. Sense massa esforç n'he recopilat uns quants exemples per a fer un comentari en Núvol 🔗 a propòsit d'una entrevista de Joan Burdeus a Gerard Furest:

Parlen en castellà i pretenen que augmente l’ús del català, amplien aeroports i pretenen que baixen les emissions de gasos nocius, fan que atraquen més creuers turístics i pretenen salvar la posidònia, depuren l’aigua i continuen omplint els camps de nitrats… No és una emergència climàtica ni lingüística, és una conseqüència lògica i, certament, pragmàtica.

Això ho hauran d'apanyar els verd alemanys, perquè ací pareix que estem més entre els botellons i la depredació mediambiental en benefici del negoci turístic.

Cita dominical / 671: Antoni Marí Muñoz

Això de les crisis de la poesia, de la noveŀla... però si això ja ho deia Petrarca, que estam en crisi! I, a més, el seu estat és aquest: estar en crisi sempre.

Antoni Marí Muñoz, segons l'entrevista de Marta Nadal Brunès reproduïda en Converses literàries (1991).

La foto del sàbat / 61

Em pensava que la vespa no s'havia decidit a fer el niu, però sí. Ha omplit el rebost i ha tancat l'entrada amb fang.

Erupció a l'Alguer

Em semblava que la detenció eruptiva de Carles Puigdemont a l'Alguer que havia de dur avant la «justícia» espanyola mos donaria més joc i que ja mos passaríem unes quantes setmanes entretinguts cara al pandero. Però no, la cosa no ha segut volcànica, només cutània. Es que veu la idiosincràsia de les altes esferes judicials espanyoles pareixen un pèl estrambòtiques vistes des de fora. Com sol ser massa habitual, no hi ha manera que responguen a paràmetres acceptables de respecte legal i democràtic. Paràmetres acceptables per a l'Europa que desitgem alguns que no som magistrats de cap alt tribunal ni alts funcionaris amb accés als embornals del dret. De fet, eixes actuacions mos iŀlustren sobre els paràmetres de neofeudalisme nacionalista autàrquic espanyol en què viuen eixes magistratures. Fins a l'aministia final, doncs.

Ho deixarem córrer per a futurs episodis més còmics encara —espere que, si més no, mos facen somriure—. Torne al volcà de La Palma i a les especificacions del Raspberry Pi 400, que són distraccions que mos cremen un poc menys les neurones.

Incitem a l'odi

Incitar a la discriminació és un dels aspectes que poden conformar la incitació a l'odi. Quan algú promou un «sentit positiu d'identitat de grup», 🔗 no fa una expressió d'odi. A pesar d'això, quan algú o un govern prepara normes que discriminen persones i coŀlectius per motiu de llengua, encara que siga per omissió en un estat multillingüe —seria el cas d'un munt de normes estatals espanyoles, com ara l'avantprojecte de llei de l'audiovisual espanyola que s'ha conegut (veg. Vilaweb), està fent ús d'eixes facetes marginals del delicte d'odi.

En eixe sentit, encara que ho tenim interioritzat i estem acostumats a sentir parlar en castellà els «nostres» representants polítics en les cambres estatals, el fet que encara ara estiga «prohibit» l'ús de les llengües oficials diferents del castellà-espanyol en el parlament i el senat espanyols, no sé si massa bé si és una conseqüència o una causa de l'efecte d'eixe vessant de la incitació a l'odi que és la incitació a la discriminació. Deu ser un cercle viciós.

És cert que han aconseguit, per contra, que vejam com a «cercle virtuós» que els parlamentaris catalans-valencians mos parlen en valencià ací, però en castellà quan parlen des de la tribuna parlamentària o inclús a través dels mitjans d'informació estatals, «normalitat» imposada que podria fer creure que els espanyols-castellans tenen alguna aŀlèrgia a sentir parlar o a llegir en altres llengües, tot i que el fonament és un altre: la imposició del castellà i de la identitat que hi puga anar aparellada. I com que ni tan sols reclamen eixe dret en cada discurs o entrevista que els és negat en la seua llengua, arribem al cercle viciós de pensar que no ho estan impedint, ja que mos hem acostumat a creure que cal parlar allà en la llengua que mos imposen.

El cas és que en lloc d'una promoció d'un «sentit positiu d'identitat de grup», es fa una imposició castellanoespanyola a través de la discriminació lingüística negativa. Amb eixes bases ideològiques i fàctiques, és lògic que sigam «odiosos» els qui no parlem en castellà-espanyol. Incitem a l'odi, és a dir, els el provoquem.

«Temporà» de ravanells

Els primers ravanells de la temporà, barrejats amb un poquet de timó sorià, sàlvia i les últimes verdolagues, li donen un toc especial a l'ensalà de cigrons — també sorians— i tomaca. L'estiu s'acaba, però s'acaba bé.

Això de «temporà» i «ensalà» hauria de ser una opció prevista per la normativa per a ús dels registres valencians (i més enllà, és clar). Si la normativa la feren més tenint en compte la llengua, que sobretot és oralitat, i no tant la reverència del «subproducte» escrit, podríem dotar este derivat simbòlic de més recursos i, per tant, també tindríem una llengua amb més possibilitats expressives en mitjans i registres.

La versió escrita de la llengua avança més lentament, més encara en situacions d'indecisió, prepoderància o temors... És a dir, quasi sempre. Però podem vore en el diccionari de l'avl que va pel camí d'oferir recursos a l'expressivitat autòctona, sobretot festera:

apuntà (o apuntada), arreplegà (o arreplegada), cordà (o cordada), cremà (o cremada), dansà (o dansada), despertà (o despertada), disparà (o disparada), filà (o filada), mascletà (o mascletada), mocadorà (o mocadorada), plantà (o plantada), xocolatà (o xocolatada)...

Seria més simple i útil regular i adoptar possibilitat ortogràfica de manera general, i que cada u trie l'estil que preferix, en lloc de posar-ho en el calaixet on trobem barrejats els prejuís, les excentricitats i les submissions més o menys panxacontentes.

«Halez-òres»

Un altre dia hauré de tornar a mirar com és que els acadèmics que han llevat els diacrítics —però no del tot, sense explicar on cal consultar-los en eixes ocasions excepcionals en què els volem mantindre— han decidit al mateix temps eliminar l'apostrofació d'una paraula (un topònim que ha tingut una certa «anomenà» no fa massa), de manera innecessària i sense explicar per quin motiu han decidit anar contra la regla general d'apostrofació en un cas i no en tots els casos pareguts.

Per exemple, si escrivim el nom de la ciutat holandesa on hi ha un tribunal famós, podem evitar l'arbitrarietat i seguir la simplicitat, la coherència i la predictibilitat exigible a una regla ortogràfica i escriure «el tribunal de l'Haia», tal com fem quan escrivim «l'aura, l'oli, l'haca, l'afona, la parta, l'arregla, l'IVA, l'assota, (de) l'Iran» i milanta gracietes més que mos se podrien ocórrer.

Per contra, un interlocutor pretén que hi ha uns motius que fonamenten que «l'Haia» s'haja d'escriure «la Haia»:

1. Aquesta grafia reflecteix la pronúncia general d’aquest topònim en català.
2. En el cas de la Haia l’article forma part del topònim originari (Den Haag) i és, per tant, etimològic (de manera diferent de casos com el de l’Índia, en què l’article s’ha generat en català).
3. No és una excepció única, ja que es mantenen sense apostrofar la host, la ira i la una per evitar l’ambigüitat.
4. Encara que en les obres de la Secció Filològica s’ha abandonat la pràctica de no apostrofar l’article femení davant noms començats pel prefix negatiu o privatiu a-, en aquest cas la (H)a inicial del topònim la Haia no té res a veure amb el dit sufix a- negatiu o privatiu.
5. És la forma que presenta un ús més general segons la informació bibliogràfica i d’Internet.

Eixos possible motius de l'iec no tenen cap fonament que justifiquen per què cal apartar-se de la regla general d'apostrofació. Com a rèplica a cada suposat motiu podríem dir:

1. Si fora per la pronúncia que es fa en cada cas, no hi hauria regla d'apostrofació per a les paraules femenines, ja que podem sentir com es pronuncia l'article complet a tort i a dret en casos d'apostrofació.
2. Que en holandés hi haja un article no té cap rellevància per al cas.
3. Que no siga una excepció «única» no justifica que anem afegint excepcions al gust.
4. Motiu absurd, atés que ningú pretenia apostofrar eixes paraules que han deixat de dur apòstrof ni equiparar el topònim amb eixes paraules. De fet, les paraules que s'apostrofen i que no tenen un prefix a- de valor negatiu seguixen la regla general.
5. Este suposat motiu estadístic és el mateix punt 1 amb una altra disfressa.

Això sí, estic tranquil perquè podrien haver dit que «de més grosses se n'han fet» en toponímia, que també és un motiu estadístic que podrien fer servir, seguint un argument del mateix institut: «una bona part de l’ortografia és arbitrària». 🔗 Tenint que com va això de l'arbitrarietat 🔗, podrien haver concretat quina és eixa part que diuen «arbitrària» i aixina cadascú hi aplicaríem el lliure albir o el capritx propi. Sí que seria simple i senzill «halez-òres».

La frivolitat del benefici

Hi ha dos idees que crec que no han arreplegat els autors de Molt a favor 🔗 per a mantindre i augmentar l'ús de valencià que m'han vingut al cap no sé per què (o sí):

• Quan reproduïm alguna cosa que mos han dit, hauríem de reproduir-la en valencià encara que mos l'hagen dita en ànglés, en castellà o en la llengua que siga. Si és rellevant, podem indicar de passada que mos ho van dir en aquella llengua. Per tant: «Em va dir, en francés, "torna quan vullgues"».
• No hauríem de comprar llibres en castellà. Ni tan sols els hauríem de furtar.

Certament, la segona idea no té més fonament i explicació que la malíccia que tinc i el fer com fan —que diuen que no és pecat—. És que fea temps que no anava a l'Fnac de València i m'he posat negre al vore amb quina delicadesa alternen la hipocresia d'uns suposat interés per la cultura i la pràctica de la marginació del valencià.

A mi me se passarà la malíccia —de fet, m'he comprat Empresas y tribulaciones de Maqroll, el Gaviero 🔗 d'Álvaro Mutis—, però està clar que el capitalisme de les desigualtats i l'exclusió és un ideari que contamina inclús els sectors culturals que pretenen estar actuant a favor de la cultura, les llibertats i dels drets, però es queden en la justificació frívola del benefici econòmic.

Per cert, no cal furtar llibres, que n'hi han per a tots.

Cita dominical / 670: Maria-Aurèlia Capmany Farnés

Sempre dic que en Fabra, que era un professor contemporitzador, amable, disposat sempre a entendre-ho tot, a no donar mai solucions dogmàtiques, es va convertir en un sant de retaule. Opinar una cosa que no l'hagués dita en Fabra era, gairebé, com fer professió de franquisme.

Maria-Aurèlia Capmany Farnés, segons l'entrevista de Marta Nadal Brunès reproduïda en Converses literàries (1991).

La foto del sàbat / 60

Si no m'enganya la frescor del matí, un Parasola plicatilis matiner i efímer devora matèria orgànica.

Passant pel Panjxir

Passant pel Panjxir... O no, que pareix que en este cas hi ha qui no vol aplicar el criteri de la transcripció de les grafies àrabs —de la llengua paixtu o darí— al valencià-català. Eixes convencions, encobertes amb l'excusa de la «grafia internacional», s'haurien de regular un poc més i d'una manera més clara, ja que d'una banda no es vol transcriure «Panjshir», però sí que es transcriu «Massud», encara que hi ha qui preferix mantindre la transcripció francesa «Massoud». Del persa tenim Mahmud Ahmadinejad, però Mir Hussein Moussavi que combina «u» i «ou» quan es tracta de reflectir el mateix so.

En fi, podem pensar que en algun temps Chicago quasi va ser «Xicago», però ací pareix més clar que no cal anar alternant tant i s'ha optat per mantindre, en general, la grafia que prové dels compares i comares llatins.

De Kabul a Nova York

Enllaçant l'actualitat i la història afganesa i els atemptats del 2001 als eua, vegem diversos documentals en diferents cadenes, cosa que és molt recomanable per a estar informat i documentat, però que no ho és gens si vols tindre l'ànim adequat per a continuar amb pau i relax la pausa vacacional.

Casualment, topem amb dos narracions que coincidixen en el retrats que fan de les seues ciutats, Kabul i Teheran, com a ciutats «normals» dels anys xixanta i setanta: Afghanistan: Das verwundete Land de Mayte Carrasco i Marcel Mettelsiefen (2020; emés per tve) i el film Persepolis de Vicent Paronnaud i Marjane Satrapi (2007). Música, festes, vestits «europeus», llibertats i drets en graus diferents, un ambient que alguns podíem creure que no havia existit mai en aquells països que pensem que han estat sempre al caire del precipici de la història.

Coincidixen també les dos narracions en el fet que comenten com es produïx en cada cas un conflicte absurd i suïcida promogut pels interessos (econòmics) foscos que tot ho empastren: la guerra entre l'Iran i l'Iraq (anys huitanta) 🔗 i el conflicte entre els exèrcits mujahidins de Massud i Hekmatyar en la segona batalla de Kabul (1992). 🔗

Per a completar el retrat d'eixos països tan «prejutjats» culturalment ací, podem repassar L'àrab del futur de Riad Sattouf. 🔗

Versions de l'estupidesa xenòfoba

Un antic company de faenes i altres romanços em conta que la seua filla ha tingut un problema relacionat tant amb qüestions administratives com amb l'ús del valencià en l'Escola d’Art i Superior de Disseny de València. La cosa grossa per a mi són les administratives, però l'agreujant seria la discriminació lingüística. Espere que els recursos que puguen interposar vagen avant i que la suposada administració democràtica valenciana no afigca una altra rejola per a (di)lapidar l'ús del valencià com a fet normal en qualsevol institució pública.

Per la meua part veig que el web d'eixa escola no tan sols no té versió en valencià, sinó que, per a reblar el clau de l'estupidesa discriminatòria —es veu que el disseny pot ser-ho molt—, sí que han recordat incloure informació en anglés. De moment, els he demanat un «poquet de per favor»:

Veig que el nom del centre està en valencià, Escola d’Art i Superior de Disseny de València, però no localitze la versió en valencià del vostre web en la xarxa. Veig que hi ha informació en castellà i anglés.

Si en teniu, vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la versió en valencià del vostre web.

Espere que em puguen respondre prompte, per tal de fer la queixa corresponent davant del Síndic de Greuges. Mentrestant, informaré l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana (l'escola forma part de la part deficient de la gestió democràtica d'eixa administració), per si tenen interés per preocupar-se i ocupar-se d'eixes coses.

Pegar-li la volta a l'error

Els humans som prou de patir malaties periòdiques. Hi ha aquelles malalties que l'edat i la passa fan desaparéixer, però hi ha eixes febrades i infeccions del pensament que no se n'acaben d'anar mai, que es veu que pertanyen a una de tantes possibilitats de vore i entendre què és el millor per a la nostra vida. I aixina, cada cert temps, tenim la sensació d'estar llegint el mateix escrit, fent la mateixa reflexió i escrivint una resposta semblant:

Els qui som un poc escolanets d'amén en filologia, gràcies als embolics terminològics dels nostres predecessors (per no parlar d'ara), mos hem construït una concepció de la pràctica científica prou vacil·lant i insegura en este camp. A més, podem afegir que també topem amb la «ciència» o la «normativa» militant que tant s'estilen encara.

Trobe que va bé que assenyaleu eixos aspectes confusos en tfv i espere que els docents puguen anar contextualitzant i precisant la lectura d'eixes obres d'acord amb dades i interpretacions posteriors més afinades. El fet que no s'haja vist el pòsit aragonés ha donat molts problemes (i molta faena d'aclarida, tal com fea Germà Colón i com fa Emili Casanova).

Quant a l'ús dels termes castellà i espanyol, crec que convé saber-los utilitzar a la contra en el debat sobre els problemes de denominació del valencià. És a dir, crec que, efectivament, no és gens positiu pensar en una falsa «independència» denominativa (¡que no duraria ni nou segons!), però sí que convé recordar que el castellà-espanyol té un fum de noms més per a eixa mateixa llengua (per exemple, ho podem vore en les versions dels subtítols, dels programaris...), sense que actualment s'estiguen utilitzant eixos noms «contra» els castellanoparlants, cosa que sí que es fa contra els valencianoparlants i contra l'ús del valencià.

La cosa de pegar-li la volta a l'error va per a llarg. Esperem-ho, tal com continua estant la gestió lingüística en este país, mala cosa seria si la solució estiguera a tocar.

Una incertesa sòlida

Hauríem de tancar la «paraeta», és la conclusió que vol Takse que tragam després de vore uns quants documentals sobre els atemptats de l'11-S i com els van finançar els mateixos que es suposava que els volien evitar, sobre les campanyes de difamació i mentires que s'organitzen en relació amb el canvi climàtic, el tabac, les energies renovables, sobre el sucre en les begudes o fins i tot sobre la regulació del capitalisme.

Bé, som aixina, religiosos, emotius i fantasiosos per inèrcia i comoditat; encara que, de tant en tant, hem de ser raonables, reflexius i científics amb la gratificació que prové de l'esforç i d'una incertesa més sòlida.

Cita dominical / 669: Enric Sòria Parra

El problema és que el que era el seu privilegi pot acabar convertint-se en el seu destí.

Enric Sòria Parra, «Una jove promesa», En el curs del temps.

La foto del sàbat / 59

Fruits maürant de la rosa silvestre, al sol que busca la tardor vora el Duero.

La natura del passat

La ciutat del medi ambient soriana va convertint-se en una descripció del medi humà: les ruïnes del futur humà engolides per la natura «inhumana» del passat. I la humanitat fent més fonda la sepultura. Si s'ho proposen, hi podran atracar els creuers, per a rematar-ho de runa de «mar i muntanya».

La mateixa aigua

Algun home clàssic dia que no entrem mai al mateix riu. Si no haguera segut home, no haguera segut clàssic i la frase se l'haguera enduta eixe altre mateix riu que encara mos ofega. Amb la mateixa aigua.

Alteracions

El moviment altera el paisatge. 

Els hòmens coquets

A pesar que en francés la paraula coquet -ette (adjectiu i substantiu) té flexió de gènere, per algun motiu que fàcilment podem intuir, en valencià no pareix que els diccionaris hagen volgut introduir eixa possibilitat fins ara. La pràctica habitual pareix que accepte feminitzar els suposats valors i atribucions masculins i, en canvi, anar ben a espai mirant de no estendre als hòmens eixes coses que fan —o que són— les dones.

M'ha cridat l'atenció en el llibre En el curs del temps d'Enric Sòria Parra (2010) que totes les referències a la «coqueteria» eren referides a escriptors hòmens. El mateix Sòria utilitza el masculí de l'adjectiu en un llibre seu posterior (2013), Mentre parlem, 🔗 per a referir-se no a una persona sinó a un cementeri.

Trobe més usos del masculí en articles de la revista D'ací i d'Allà (1918-1936), 🔗 l'utilitza Lluís-Anton Baulenas en Alfons xiv: un crim d'estat (1997) 🔗 i localitze alguns casos més (El Guti de Txema Castiella, 2020...). Curiosament, en 1905 l'arreplegava el Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (Cosme Vidal i Rosich) 🔗.

A pesar que en algun moment algú degué pensar que, vaja, és cosa de dones, sembla que això de voler agradar als «hòmens» —veg. el diec: 🔗 «Dona que cerca de plaure als homes.»— s'hauria d'entendre d'una manera més ajustada i «genèrica», és a dir: es tracta de voler agradar a les altres «persones», ¿oi?

Itineraris i perspectives

El llibre En el curs d'el temps d'Enric Sòria du un subtítol que explica un poc l'abast de les lectura i l'ambició crítica —crítica de taller, com ell mateix la denomina— de l'autor: «un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana». Cal dir que també hi ha alguns trams que travessen la literatura —la poesia, en concret— en castellà.

El llibre arreplega treballs diversos en un volum. Com que estan datats, pots tindre la sensació que perceps l'evolució en el tractament dels temes i en l'estil amb què s'expressa l'autor, que manté un to assaonat i perspicaç, ompli les pàgines amb adjectius inesperats que intenten reconstruir en les pàgines de la ressenya les sensacions i els pensaments que han acompanyat la lectura. A més, és un itinerari històric ben organitzat que no dona compte de tot, però que contextualitza les obres i els autors en cada època de manera que ajuda a pensar sobre sobre el contrast o l'ajust entre els interessos, els progressos i les limitacions de les obres respecte a les societats coetànies.

Malauradament, podem intuir, si tenim interés en això, que les dones i les seues obres estan en l'apartat de les absències, de la menció casual o de la visita obligada: Ingeborg Bachmann, Maria Beneyto, Karen Blixen, Montserrat Carulla, Ester Formosa, Greta Garbo, Encarna Garcia Monerris, Maria Girona, Billie Holiday, Laia Marull, Anna Murià, Rosa Leveroni, Imma Monsó, Anna Montero, Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i algunes més: en tot cas, una gran proporció d'absències entre vora mil noms.

A banda d'això, com és habitual, no puc evitar vore que, amb unes poques excepcions —que atribuïxc a intervencions correctores innecessàries o a descuits estilístics—, en més de cinc-centes pàgines només he trobat dos conjuncions però dislocades i menys de deu per a que han perdut la porció «a» innecessàriament. Ah, i un «sigut» que m'ha sorprés en la pàgina 439 (en lloc de l'«estat» immisericorde). Hi ha molts més detallets interessants en un llibre molt ben editat a Mallorca (Editorial Moll) i d'interés global per als lectors valencians en sentit extens (del nord, del sud i inclús de vora l'aurora boreal), però el que trobe essencial és l'amplitud de les possibilitats de l'adjectivació, que ensenya les possibilitats d'anar més enllà d'un «interessant» a voltes ben sospitós.

Me l'he llegit amb deu anys de retard. Doncs, no està malament, si tinc en compte el que acumule per llegir allà on mire. Per exemple, seguint la línia d'interessos, me n'agarre un de l'any 1991: Converses literàries de Marta Nadal i Brunès. En cinc pàgines, la poeta d'Ivars d'Urgell s'enrecorda d'Anna Montero i Bosch, Mireia (Carulla) Mur, Dolors Oller i Rovira o Margalida Pons i Jaume. Itineraris i perspectives.

Cita dominical / 668: Manuel Vázquez Montalbán

La mentira d'aquell règim era visual, visual per damunt de tot i en el futur serà imprescindible que els historiadors adjunten a la seua escriptura analítica la imatge d'aquells comediants sagnants.

Manuel Vázquez Montalbán, Autobiografía del general Franco, 1992.

La foto del sàbat / 58

Resolc amb una versió d'Estellés-Plensa filtrada per mi la Festa Estellés compromesa amb Lozano-Greus:

El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi, són un poble, Françoise.

Vicent Andrés Estellés, «viii», L'hotel París.

Un cudolet de poesia

Toca ser constant i persistent. Josep Lozano i Àlan Greus mos tornen a convidar a la Festa Estellés —em ve al cap el professor de llatí vulgar de la facultat que m'agradava—, el dia del naiximent del poeta de Burjassot per exceŀlència i antonomàsia.

Hauré de pensar de penjar un poema o uns versos seus per a demà, en lloc de la foto de relax del sàbat. O ja vorem. El cas és sacsejar poèticament l'estany literari, encara que tan sols siga deixant caure un cudolet que faça unes quantes ones làbils i concèntriques de poètica valenciana que muiguen com un tramús a la boquera.

I supose que es nota que amb això he suat per a fer un exercici indegut d'emulació tòpica i «desmanotà».

Miriàpodes i odonats

La ploguda d'ahir, amb rellamps i trons, va servir per comprovar amb un poc de malíccia en quines portes i finestres cal revisar els rivets i el màstic per a que no passe l'aigua, ni l'aire gelat de l'hivern. Mentrestant, en una pausa de la lectura, alce el cap i veig un Ommatoiulus que fuig cap a la brossa per la vora dels taulells. Aconseguix no entropessar amb les formigues. Comprove que el dnv conté el terme miriàpode, però no arreplega cap nom per a este gènere tan comú a la península Ibèrica.

L'entomologia em donaria molt de joc hui, però deixe el comentari sobre l'arbitrarietat i la desídia en l'administració pública per a un altre dia. Passen un llangostí i una uela, que es com denominen en Sollana els parotets del subordes anisòpters i zigòpters, respectivament. El funcionariat de la natura està molt viu i animós amb el solet de després de la tempesta.

La continuació dels temps

Ja estic en l'últim tram del llibre En el curs del temps d'Enric Sòria. Tal com ell té costum de qualificar algunes obres que ressenya, diria que és una obra «feliç», però sobretot per la felicitat que em produïx amerar-me un poc del món literari i artístic del seu autor, que ho explica amb una prosa intensa, amb qualificatius molt ben trobats. Eixamorar-me, més aïna, seria la sensació que m'és m'apanya.

Això sí, faré un recompte de les «autores» que apareixen en el llibre. Pel que he vist a ull, apareixen amb comptagotes i de manera més breu i de passada que la resta d'autors dels quals parla. Com que això també em deu passar a mi en este bloc, no dubte que no és intencionat, sinó que continua sent un reflex de la difusió i la presència de l'obra dels mascles en este àmbit cultural valencià (i en qualsevol àmbit de la societat valenciana). Tal com sabem massa bé pel que mos afecta en sociolingüística, cal fer un esforç per eixe costat i evitar el mal hàbit social d'excloure eixa part de la «creació».

Una cosa que crec que hauré de repensar és la consideració que arreplega Enric Sòria de Valentí Puig sobre la suposada «mutilació» que practiquen els valencians que no tenen en compte la creació en castellà. Dubte que els valencians mos pugam «amputar» la creació en castellà. Em sembla més possible que hi haja qui intente que puguen traure el cap les creacions en valencià, en lloc de contribuir a la pressió del castellà per tots els mitjans, encara que també sabem que la literatura també és la continuació d'eixa «guerra» —seguint la idea de Clausevitz.

A prop i a l'Afganistan

L'actualitat dels mitjans torna amb els vestits esgarrats de la temporada anterior, tant a l'Afganistan com al Mediterrani. A pesar d'això, em sembla una novetat que relaxa la pressió ambiental que hi haja una operadora de xarxa i telefonia (Aproop) que es publicita en valencià de manera prou visible, com si fer-ho aixina fora habitual en la nostra societat. Veig un bon nombre d'anuncies en la televisió i també en els autobusos de València.

Encara no és prou normal eixa dinàmica. De fet, de la mateixa manera que sentim la ranera —llarga i profunda— del masclisme o del racisme —al Mediterrani o a l'Afganistan—, també he tingut la sensació que algú volia alçar la veda contra l'ús del valencià, veda precària i gens respectada, llevat que s'havia creat una iŀlusió que la gestió lingüística també havia de ser poc més que «tolerant».

Per contra, senc parlar a Màxim Huerta en À Punt i torne a comprovar que és una televisió ben humana, és a dir, que és capaç d'entropessar amb la mateixa pedra en què entropessava Canal 9 tantes voltes com siga possible fins que mos facen mal les orelles i demanem que mos ho diguen directament en castellà. Sort que Eugeni Alemany fa tant com pot amb agilitat i fluïdesa en Atrapa'm si pots per a compensar un poc alguns destrellats de gestió televisiva. Sobretot ací, que a l'Afganistan trobe que ja no arriba.

Un poc de marge per davant

Es fa difícil endormiscar-se en el bressol vacacional que tinc per davant, ja que l'agost s'acaba i vaig contra corrent i quasi contrarellonge. Hui han segut uns arruixons, els papers dels advocats, l'escrit al sindicat, els imposts d'enguany de l'ajuntament, i encara més tràmits que no voldria atendre en el que em sembla que és ple estiu, però no. I si escolte els informatius, l'actualitat afganesa o mediterrània continua oferint els despropòsits habituals en profit dels Skorzeny i còmplices d'ara i adés —he vist el documental de Pablo Azorín Williams i Pedro de Echave García que han passat per la tele; en miraré un altre, per completar els punts de vista.

Cap sorpresa, doncs, perquè quasi tots els anys passa alguna cosa pareguda... Llevat que enguany fan les falles en setembre. Que les remulla alguna pluja no desitjada, també és habitual. La vespa s'arrapa a la canya, però no ompli encara el niu. Queda un poc de marge per davant.

Cita dominical / 667: Amador Guallar

¿Per a què havien de creure en un sistema que en teoria es basava en l'elecció popular, però que en la pràctica era un joc d'escacs dels estrangers?

Amador Guallar, «La democracia afgana: historia de un hundimiento», 5w, 19.08.2021. 🔗

La foto del sàbat / 57

De camí cap al forn es confirma que ara sempre és millor. El cas és que adés estava a punt de ser-ho més encara i per a sempre.

No mos hi vegem sense teoria

Me s'acumula la faena. He pegat una «mirà» als diaris del cap de setmana passat i he trobat diversos articles centrats en les discriminacions que no puc evitar haver de connectar. D'una banda, «Una posición ingrata» de Zira Box, madrilenya que viu a València, ha descobert i atés la situació de les llengües minoritzades, d'una en este cas, el valencià-català al País Valencià. No avança molt enllà de la bona intenció dels ponts que cal travessar en un sentit i altre, però és interessant que se n'haja adonat i n'haja fet un article per a l'agost d'El País (i jo ja m'entenc, que dia aquell).

Hi ha una frase del seu article («si bé no sempre serà pràctic en térmens comunicatius ni sonarà lògic des d'un criteri de simple economia interactiva») que em fa connectar amb un comentari d'Ana de Miguel, filòsofa (l'adjectiven: «feminista»), en una entrevista que li fan en el mateix diari, quan diu:

Cal comprendre que els docents no ho vegen, que els semble una «xorrà». Sense teories ni conceptes no pots vore la importància crucial de la desigualtat.

Per això pareix que, en el fons, Zira Box no ho acaba de vore. Va pel camí. Si li dura l'interés legal i sociolingüístic i hi posa un poc de teoria, segur que acabarà connectant també eixes dos discriminacions que sentim de maneres diverses però comunes en la base. El mateix dia publica un article en la secció d'internacional titulat «Un grupo de afganas quiere estar en el gobierno». I fan una petita llista de dones reivindicatives que algun dia caldrà comprovar fins a on han pogut arribar: Fariha Esar, Rahima Radmanesh, Shukria Mashaal, Zahra Rahimi, Beheshta Arghand... Evidentment, els «problemes» d'ací ressonen com a tragèdies que hauríem d'atendre en altres llocs.

Tal com dia també Ana de Miguel:

¿Anem a continuar llegint Aristòtil, Plató, Nietzsche, Lévi Strauss? Sí. Anem a aprendre d'ells, però sense deixar d'assenyalar que el problema de la humanitat és que estos genis van legitimar que elles eren joguets, regals o atifells.

El cas és que continuem legitimant massa misèries.

Les pomes agres a l'altre departament

Per algun motiu, tal com dia algú fa un temps, hi ha un munt d'alts funcionaris atents a reforçar el seu poder arbitrari, a imposar la seua ideologia i a complicar la vida dels ciutadans. És cert que també són molt nombrosos els funcionaris eficients que intenten millorar els procediments i facilitar amb rapidesa i eficàcia la solució de les necessitats de la ciutadania, però estos solen ser secundaris i tenen un camp d'acció limitat.

He vist que en un informe sobre la meua vida laboral (que puc abaixar de la xarxa) hi ha dos errors prou grossos: m'han posat el nom en castellà i m'han canviat la data de naiximent. Els errors només apareixen en el paper, i sort que ho he vist, perquè el de la data de naiximent és necessari per a poder-me identificar en el web. Només m'he pogut identificar amb la data errònia. Una volta en el web, podia demanar que m'ho canviaren a través d'una cita telefònica o presencial. Em permetien modificar altres dades en línia, però no eixes.

He buscat alguns webs de l'inssque deixaren proposar modificacions i adjuntar documentació, encara que no tenien relació directa amb el tema que jo pretenia modificar. Tirant de bot i braç clave la «queixa multiús», que conclou amb un bonegó enrabiat:

És absurd que obligueu a demanar una cita per a resoldre un error vostre. També és absurd que calga estar identificat de tantes maneres diferents per a aconseguir fer un tràmit en esta administració.

Algú del departament de queixes, davant el fet que ells no podien modificar les dades, m'ha respost que han enviat el missatge al departament corresponent del mateix inss. Encara que podríem pensar que només faltaria, tal com estan les coses, encara gràcies. I això he fet, agrair-li-ho immediatament. Ja vorem com acaba la cosa, però si hi ha una persona interessada en fer la faena funcionarial com toca, convé facilitar-ho. La nostra cara de pomes agres un altre dia.

La canterera roja va fent

En l'enquesta de satisfacció els marque unes bones valoracions, exceŀlents: els del Termcat han respost hui mateix el dubte d'ahir sobre la vespa Rhynchium oculatum: preferixen dir-ne vespa roja i, si cal precisar més encara (ja que la subfamília Eumeninae dona molta de joc), en podem dir vespa canterera roja (el Termcat proposava vespa terrissaire roja).

Estranyament, he vist que el dnv no conté terrissaire (els he proposat que la incorporen) i remet de terrisser -ra a canterer -ra, amb la qual cosa tenim possibilitats per a respondre a les necessitats de les varietats territorials. Els he demanat als del Termcat que ho tinguen en compte en les seues fitxes.

M'ha sorprés que optaren per «roja» en lloc de «vermella». No sé si es tracta del matís de color o del matís dialectal de la persona que ha resolt el dubte. En tot cas, he vist este matí, després de la pluja d'ahir, que la vespa va fent.

La vespa de les canyes

Els dies s'haurien d'anar fent anecdòtics amb la calor, amb el final de la calor i amb les primeres pluges de setembre que estem esperant Takse, les vespes i jo. La vespa Rhynchium oculatum, que espere que el Termcat —no pareix que descansen en ple agost— em diga com les hem d'anomenar (¿vespa canterera, vespa terrissera...?), perquè he vist que no apareixen en el dnv —els demanaré que s'ho pensen—, s'ha barallat amb una rival pel cap buit d'una canya que vaig tallar fa temps i que vaig deixar com a obstacle per als pardalets que tot ho cagaven. Estes vespes deuen trobar que el cilindre és un bon niu per la futura generació. Quan passe l'hivern, amb la calor, eixiran de dins rosegant el fang que, quan acabe de fer el niu, tancarà l'entrada.

Espanyar un país

Comence les vacacions d'enguany enmig del desastre. És a dir, que tot va normal, tot va com quasi sempre. A voltes ho volem vore i ho vegem, però la majoria de les voltes no fem massa cas de res que no siga el que tenim davant dels morros. Al cap de vint anys mos hem de tornar a preocupar per Afganistan. Durant estos vint anys passats, després d'una primera fase de guerra, no tan sols tot ha anat de cine, sinó que els suposats campions de la «democràcia» occidentals estàvem restaurant i impulsant un país cap a un futur modern i amb drets polítics, socials —i humans, si més no— respectats per a tots els seus habitants.

Com quasi sempre, quasi tot era fals. Ara toca lamentar-se i fer retòrica sobre la solidaritat, però els nostres governs no faran cap auditoria fiscal, comptable o legal sobre la seua activitat en cooperació internacional amb aquell país. Els comptes negres s'amaguen baix del llançol blanc de la pau i la solidaritat melodramàtiques. I «nacionalistes», si convé: han repetit en els informatius que hi ha afganesos que criden «Espanya, Espanya» per a intentar que els deixen accedir a l'aeroport de Kabul.

Estic ara amb un altre llibret sobre etimologies curioses. La història de la llengua mostrarà algun dia si eixos crits van donar lloc a alguna expressió miserable o esperançadora. «Qui parla d'Espanya, t'enganya», era un lema de fa anys per ací. Les banderetes en la roba i els accessoris i qui les porta, sol confirmar-ho.

Cita dominical / 666: Agus Morales

Els foscos i insondables motius que té l'ésser humà per a fer la vida impossible als altres.

Agus Morales, «¿Qué pasará ahora con los refugiados afganos? La historia de Nesime», 5W, 18.08.2021. 🔗

La foto del sàbat / 56

Uns garramanxos per a arribar a l'infinit i més enllà. L'entreteniment vacacional pot ser tan complex com sembla.

Desembolicar la troca

Continue amb les reflexions històriques i semàntiques de Joan Bastardas en relació amb la història de les paraules. És un estudi que ha de combinar els coneiximents de la història dels elements lingüístics, de la llengua i de les societats. Com que el material es remunta inclús al temps de somiat indoeuropeu, cal construir la documentació moltes voltes a força d'hipòtesis agosarades, creatives, essencialment insegures.

Fa gràcia vore com adquirix protagonisme l'etimologia popular (convertida també en fabulació docta), eixa etimologia (inicialment falsa) que pot tindre efectes (moltes voltes massa certs) sobre la llengua i el pensament. Deuen patir prou amb això els qui opinen que les llengües han de ser pures, pristines o genuïnes, i que ho pretenen amb un èmfasi que, ai, pot fer mal, si oblidem que eixes pretensions van ser i són encara part dels discursos racistes.

En este cas com en tants altres, l'estudi científic consistix sobretot a desembolicar eixa troca que mos pensem que fa tan fort.

Finals i principis ètics

Continue amb la lectura del llibre de Kovach i Rosenstiel The Elements of Journalism. 🔗 L'estic llegint en la traducció al castellà, que veig que seguix la primera edició original anglesa. De casualitat trobe que la tercera edició en anglés (2003) amplia a deu els principis del periodisme (n'eren nou), i els deixa més o menys aixina (versió meua):

1. La primera obligació del periodisme és la veritat.
2. Ha de ser lleial amb els ciutadans.
3. La seua essència és la regla de la verificació.
4. Els periodistes han de mantindre's independents respecte d'aquells sobre qui informen.
5. Ha de servir com a control del poder.
6. Ha d’oferir un fòrum públic per a la crítica i l'acord.
7. S’ha d’esforçar per a que el que exposa siga interessant i important.
8. Les notícies han de ser exhaustives i proporcionades.
9. Els periodistes tenen l'obligació de respectar la seua consciència individual.
10. Els ciutadans tenen drets i responsabilitats respecte a les notícies, encara més quan ells mateixos en són productors i editors.

L'últim punt és el que han afegit ara —a més d'un petit retoc del punt 5, per a evitar una repetició amb el punt 4—. Supose que encara en podran afegir més —o llevar-ne—, perquè els codis ètics no han de tindre com a referència els manaments bíblics... Encara que podríem dir, com fan en la Bíblia, que els principis sí que es poden resumir en un, però convé afinar molt per a fer bé eixa síntesi.

M'alegra que els periodistes disposen d'eixos instruments ètics. Em va pel cap que no pareix que els tècnics lingüístics en tingam en relació amb la nostra faena. Diria que refent un poc els dels periodistes, hauríem de seguir eixes línies. Això sí, crec que cal tindre en compte en este àmbit de l'ètica (professional i científica) l'obra d'Abelard Saragossà, tant la que conté pinzellades que complementen i completen les seues propostes gramaticals (per exemple, Gramàtica Valenciana raonada i popular: els fonaments o El valor comunicatiu de la construcció «de + adjectiu qualificatiu» i altres), 🔗 com les obres en què la reflexió i proposta científica està directament condicionada i modulada per l'interés de l'actuació dels professionals i entitats que dirigixen la normativa lingüística en la societat (com ara El valencianisme lingüístic o Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua).

Fa molts anys que alguns tècnics lingüístics valencians estem pegant-li voltes als continguts de la professió, però no pareix que hajam pogut passar com a col·lectiu de la militància i el partidisme, tant si parlem d'accentuar aixina o allina i altres decisions estilístiques que mouen brega, com si parlem de reivindicar quines funcions hem de fer i com s'ha d'entendre la gestió lingüística democràtica en les administracions públiques.

En sabia molt de tot això Rubén Cervera Barberà —mos va fer una mala «passà» amb les seues «vacances» ovidianes de diumenge passat—, que va dur avant moltes actuacions de referència per a avançar cap a un món millor des de Carcaixent (com a tècnic i com a sindicalista). La cdlpv pretenia «coordinar» i facilitar les activitats relacionades amb la professió i la incidència de la seua activitat en la societat, però encara no hem trobat la manera de fer-ho quallar de manera permanent i consistent.