dijous, 16 de setembre de 2021

De Kabul a Nova York

Enllaçant l'actualitat i la història afganesa i els atemptats del 2001 als eua, vegem diversos documentals en diferents cadenes, cosa que és molt recomanable per a estar informat i documentat, però que no ho és gens si vols tindre l'ànim adequat per a continuar amb pau i relax la pausa vacacional.

Casualment, topem amb dos narracions que coincidixen en el retrats que fan de les seues ciutats, Kabul i Teheran, com a ciutats «normals» dels anys xixanta i setanta: Afghanistan: Das verwundete Land de Mayte Carrasco i Marcel Mettelsiefen (2020; emés per tve) i el film Persepolis de Vicent Paronnaud i Marjane Satrapi (2007). Música, festes, vestits «europeus», llibertats i drets en graus diferents, un ambient que alguns podíem creure que no havia existit mai en aquells països que pensem que han estat sempre al caire del precipici de la història.

Coincidixen també les dos narracions en el fet que comenten com es produïx en cada cas un conflicte absurd i suïcida promogut pels interessos (econòmics) foscos que tot ho empastren: la guerra entre l'Iran i l'Iraq (anys huitanta) 🔗 i el conflicte entre els exèrcits mujahidins de Massud i Hekmatyar en la segona batalla de Kabul (1992). 🔗

Per a completar el retrat d'eixos països tan «prejutjats» culturalment ací, podem repassar L'àrab del futur de Riad Sattouf. 🔗

dimecres, 15 de setembre de 2021

Versions de l'estupidesa xenòfoba

Un antic company de faenes i altres romanços em conta que la seua filla ha tingut un problema relacionat tant amb qüestions administratives com amb l'ús del valencià en l'Escola d’Art i Superior de Disseny de València. La cosa grossa per a mi són les administratives, però l'agreujant seria la discriminació lingüística. Espere que els recursos que puguen interposar vagen avant i que la suposada administració democràtica valenciana no afigca una altra rejola per a (di)lapidar l'ús del valencià com a fet normal en qualsevol institució pública.

Per la meua part veig que el web d'eixa escola no tan sols no té versió en valencià, sinó que, per a reblar el clau de l'estupidesa discriminatòria —es veu que el disseny pot ser-ho molt—, sí que han recordat incloure informació en anglés. De moment, els he demanat un «poquet de per favor»:

Veig que el nom del centre està en valencià, Escola d’Art i Superior de Disseny de València, però no localitze la versió en valencià del vostre web en la xarxa. Veig que hi ha informació en castellà i anglés.

Si en teniu, vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la versió en valencià del vostre web.

Espere que em puguen respondre prompte, per tal de fer la queixa corresponent davant del Síndic de Greuges. Mentrestant, informaré l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana (l'escola forma part de la part deficient de la gestió democràtica d'eixa administració), per si tenen interés per preocupar-se i ocupar-se d'eixes coses.

dimarts, 14 de setembre de 2021

Pegar-li la volta a l'error

Els humans som prou de patir malaties periòdiques. Hi ha aquelles malalties que l'edat i la passa fan desaparéixer, però hi ha eixes febrades i infeccions del pensament que no se n'acaben d'anar mai, que es veu que pertanyen a una de tantes possibilitats de vore i entendre què és el millor per a la nostra vida. I aixina, cada cert temps, tenim la sensació d'estar llegint el mateix escrit, fent la mateixa reflexió i escrivint una resposta semblant:

Els qui som un poc escolanets d'amén en filologia, gràcies als embolics terminològics dels nostres predecessors (per no parlar d'ara), mos hem construït una concepció de la pràctica científica prou vacil·lant i insegura en este camp. A més, podem afegir que també topem amb la «ciència» o la «normativa» militant que tant s'estilen encara.

Trobe que va bé que assenyaleu eixos aspectes confusos en tfv i espere que els docents puguen anar contextualitzant i precisant la lectura d'eixes obres d'acord amb dades i interpretacions posteriors més afinades. El fet que no s'haja vist el pòsit aragonés ha donat molts problemes (i molta faena d'aclarida, tal com fea Germà Colón i com fa Emili Casanova).

Quant a l'ús dels termes castellà i espanyol, crec que convé saber-los utilitzar a la contra en el debat sobre els problemes de denominació del valencià. És a dir, crec que, efectivament, no és gens positiu pensar en una falsa «independència» denominativa (¡que no duraria ni nou segons!), però sí que convé recordar que el castellà-espanyol té un fum de noms més per a eixa mateixa llengua (per exemple, ho podem vore en les versions dels subtítols, dels programaris...), sense que actualment s'estiguen utilitzant eixos noms «contra» els castellanoparlants, cosa que sí que es fa contra els valencianoparlants i contra l'ús del valencià.

La cosa de pegar-li la volta a l'error va per a llarg. Esperem-ho, tal com continua estant la gestió lingüística en este país, mala cosa seria si la solució estiguera a tocar.

dilluns, 13 de setembre de 2021

Una incertesa sòlida

Hauríem de tancar la «paraeta», és la conclusió que vol Takse que tragam després de vore uns quants documentals sobre els atemptats de l'11-S i com els van finançar els mateixos que es suposava que els volien evitar, sobre les campanyes de difamació i mentires que s'organitzen en relació amb el canvi climàtic, el tabac, les energies renovables, sobre el sucre en les begudes o fins i tot sobre la regulació del capitalisme.

Bé, som aixina, religiosos, emotius i fantasiosos per inèrcia i comoditat; encara que, de tant en tant, hem de ser raonables, reflexius i científics amb la gratificació que prové de l'esforç i d'una incertesa més sòlida.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Cita dominical / 669: Enric Sòria Parra

Mirant les possibilitats de futur.

El problema és que el que era el seu privilegi pot acabar convertint-se en el seu destí.

Enric Sòria Parra, «Una jove promesa», En el curs del temps.

dissabte, 11 de setembre de 2021

La foto del sàbat / 59

Fruits maürant de la rosa silvestre, al sol que busca la tardor vora el Duero.

divendres, 10 de setembre de 2021

La natura del passat

La ciutat del medi ambient soriana va convertint-se en una descripció del medi humà: les ruïnes del futur humà engolides per la natura «inhumana» del passat. I la humanitat fent més fonda la sepultura. Si s'ho proposen, hi podran atracar els creuers, per a rematar-ho de runa de «mar i muntanya».

dijous, 9 de setembre de 2021

La mateixa aigua

Algun home clàssic dia que no entrem mai al mateix riu. Si no haguera segut home, no haguera segut clàssic i la frase se l'haguera enduta eixe altre mateix riu que encara mos ofega. Amb la mateixa aigua.

dimecres, 8 de setembre de 2021

dimarts, 7 de setembre de 2021

Els hòmens coquets

A pesar que en francés la paraula coquet -ette (adjectiu i substantiu) té flexió de gènere, per algun motiu que fàcilment podem intuir, en valencià no pareix que els diccionaris hagen volgut introduir eixa possibilitat fins ara. La pràctica habitual pareix que accepte feminitzar els suposats valors i atribucions masculins i, en canvi, anar ben a espai mirant de no estendre als hòmens eixes coses que fan —o que són— les dones.

M'ha cridat l'atenció en el llibre En el curs del temps d'Enric Sòria Parra (2010) que totes les referències a la «coqueteria» eren referides a escriptors hòmens. El mateix Sòria utilitza el masculí de l'adjectiu en un llibre seu posterior (2013), Mentre parlem, 🔗 per a referir-se no a una persona sinó a un cementeri.

Trobe més usos del masculí en articles de la revista D'ací i d'Allà (1918-1936), 🔗 l'utilitza Lluís-Anton Baulenas en Alfons xiv: un crim d'estat (1997) 🔗 i localitze alguns casos més (El Guti de Txema Castiella, 2020...). Curiosament, en 1905 l'arreplegava el Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (Cosme Vidal i Rosich) 🔗.

A pesar que en algun moment algú degué pensar que, vaja, és cosa de dones, sembla que això de voler agradar als «hòmens» —veg. el diec: 🔗 «Dona que cerca de plaure als homes.»— s'hauria d'entendre d'una manera més ajustada i «genèrica», és a dir: es tracta de voler agradar a les altres «persones», ¿oi?

dilluns, 6 de setembre de 2021

Itineraris i perspectives

El llibre En el curs d'el temps d'Enric Sòria du un subtítol que explica un poc l'abast de les lectura i l'ambició crítica —crítica de taller, com ell mateix la denomina— de l'autor: «un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana». Cal dir que també hi ha alguns trams que travessen la literatura —la poesia, en concret— en castellà.

El llibre arreplega treballs diversos en un volum. Com que estan datats, pots tindre la sensació que perceps l'evolució en el tractament dels temes i en l'estil amb què s'expressa l'autor, que manté un to assaonat i perspicaç, ompli les pàgines amb adjectius inesperats que intenten reconstruir en les pàgines de la ressenya les sensacions i els pensaments que han acompanyat la lectura. A més, és un itinerari històric ben organitzat que no dona compte de tot, però que contextualitza les obres i els autors en cada època de manera que ajuda a pensar sobre sobre el contrast o l'ajust entre els interessos, els progressos i les limitacions de les obres respecte a les societats coetànies.

Malauradament, podem intuir, si tenim interés en això, que les dones i les seues obres estan en l'apartat de les absències, de la menció casual o de la visita obligada: Ingeborg Bachmann, Maria Beneyto, Karen Blixen, Montserrat Carulla, Ester Formosa, Greta Garbo, Encarna Garcia Monerris, Maria Girona, Billie Holiday, Laia Marull, Anna Murià, Rosa Leveroni, Imma Monsó, Anna Montero, Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i algunes més: en tot cas, una gran proporció d'absències entre vora mil noms.

A banda d'això, com és habitual, no puc evitar vore que, amb unes poques excepcions —que atribuïxc a intervencions correctores innecessàries o a descuits estilístics—, en més de cinc-centes pàgines només he trobat dos conjuncions però dislocades i menys de deu per a que han perdut la porció «a» innecessàriament. Ah, i un «sigut» que m'ha sorprés en la pàgina 439 (en lloc de l'«estat» immisericorde). Hi ha molts més detallets interessants en un llibre molt ben editat a Mallorca (Editorial Moll) i d'interés global per als lectors valencians en sentit extens (del nord, del sud i inclús de vora l'aurora boreal), però el que trobe essencial és l'amplitud de les possibilitats de l'adjectivació, que ensenya les possibilitats d'anar més enllà d'un «interessant» a voltes ben sospitós.

Me l'he llegit amb deu anys de retard. Doncs, no està malament, si tinc en compte el que acumule per llegir allà on mire. Per exemple, seguint la línia d'interessos, me n'agarre un de l'any 1991: Converses literàries de Marta Nadal i Brunès. En cinc pàgines, la poeta d'Ivars d'Urgell s'enrecorda d'Anna Montero i Bosch, Mireia (Carulla) Mur, Dolors Oller i Rovira o Margalida Pons i Jaume. Itineraris i perspectives.

diumenge, 5 de setembre de 2021

Cita dominical / 668: Manuel Vázquez Montalbán

Mirant el règim franquista.
La mentira d'aquell règim era visual, visual per damunt de tot i en el futur serà imprescindible que els historiadors adjunten a la seua escriptura analítica la imatge d'aquells comediants sagnants.
Manuel Vázquez Montalbán, Autobiografía del general Franco, 1992.

dissabte, 4 de setembre de 2021

La foto del sàbat / 58

Resolc amb una versió d'Estellés-Plensa filtrada per mi la Festa Estellés compromesa amb Lozano-Greus:

El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi, són un poble, Françoise.

Vicent Andrés Estellés, «viii», L'hotel París.

divendres, 3 de setembre de 2021

Un cudolet de poesia

Toca ser constant i persistent. Josep Lozano i Àlan Greus mos tornen a convidar a la Festa Estellés —em ve al cap el professor de llatí vulgar de la facultat que m'agradava—, el dia del naiximent del poeta de Burjassot per exceŀlència i antonomàsia.

Hauré de pensar de penjar un poema o uns versos seus per a demà, en lloc de la foto de relax del sàbat. O ja vorem. El cas és sacsejar poèticament l'estany literari, encara que tan sols siga deixant caure un cudolet que faça unes quantes ones làbils i concèntriques de poètica valenciana que muiguen com un tramús a la boquera.

I supose que es nota que amb això he suat per a fer un exercici indegut d'emulació tòpica i «desmanotà».

dijous, 2 de setembre de 2021

Miriàpodes i odonats

La ploguda d'ahir, amb rellamps i trons, va servir per comprovar amb un poc de malíccia en quines portes i finestres cal revisar els rivets i el màstic per a que no passe l'aigua, ni l'aire gelat de l'hivern. Mentrestant, en una pausa de la lectura, alce el cap i veig un Ommatoiulus que fuig cap a la brossa per la vora dels taulells. Aconseguix no entropessar amb les formigues. Comprove que el dnv conté el terme miriàpode, però no arreplega cap nom per a este gènere tan comú a la península Ibèrica.

L'entomologia em donaria molt de joc hui, però deixe el comentari sobre l'arbitrarietat i la desídia en l'administració pública per a un altre dia. Passen un llangostí i una uela, que es com denominen en Sollana els parotets del subordes anisòpters i zigòpters, respectivament. El funcionariat de la natura està molt viu i animós amb el solet de després de la tempesta.

dimecres, 1 de setembre de 2021

La continuació dels temps

Ja estic en l'últim tram del llibre En el curs del temps d'Enric Sòria. Tal com ell té costum de qualificar algunes obres que ressenya, diria que és una obra «feliç», però sobretot per la felicitat que em produïx amerar-me un poc del món literari i artístic del seu autor, que ho explica amb una prosa intensa, amb qualificatius molt ben trobats. Eixamorar-me, més aïna, seria la sensació que m'és m'apanya.

Això sí, faré un recompte de les «autores» que apareixen en el llibre. Pel que he vist a ull, apareixen amb comptagotes i de manera més breu i de passada que la resta d'autors dels quals parla. Com que això també em deu passar a mi en este bloc, no dubte que no és intencionat, sinó que continua sent un reflex de la difusió i la presència de l'obra dels mascles en este àmbit cultural valencià (i en qualsevol àmbit de la societat valenciana). Tal com sabem massa bé pel que mos afecta en sociolingüística, cal fer un esforç per eixe costat i evitar el mal hàbit social d'excloure eixa part de la «creació».

Una cosa que crec que hauré de repensar és la consideració que arreplega Enric Sòria de Valentí Puig sobre la suposada «mutilació» que practiquen els valencians que no tenen en compte la creació en castellà. Dubte que els valencians mos pugam «amputar» la creació en castellà. Em sembla més possible que hi haja qui intente que puguen traure el cap les creacions en valencià, en lloc de contribuir a la pressió del castellà per tots els mitjans, encara que també sabem que la literatura també és la continuació d'eixa «guerra» —seguint la idea de Clausevitz.

dimarts, 31 d’agost de 2021

A prop i a l'Afganistan

L'actualitat dels mitjans torna amb els vestits esgarrats de la temporada anterior, tant a l'Afganistan com al Mediterrani. A pesar d'això, em sembla una novetat que relaxa la pressió ambiental que hi haja una operadora de xarxa i telefonia (Aproop) que es publicita en valencià de manera prou visible, com si fer-ho aixina fora habitual en la nostra societat. Veig un bon nombre d'anuncies en la televisió i també en els autobusos de València.

Encara no és prou normal eixa dinàmica. De fet, de la mateixa manera que sentim la ranera —llarga i profunda— del masclisme o del racisme —al Mediterrani o a l'Afganistan—, també he tingut la sensació que algú volia alçar la veda contra l'ús del valencià, veda precària i gens respectada, llevat que s'havia creat una iŀlusió que la gestió lingüística també havia de ser poc més que «tolerant».

Per contra, senc parlar a Màxim Huerta en À Punt i torne a comprovar que és una televisió ben humana, és a dir, que és capaç d'entropessar amb la mateixa pedra en què entropessava Canal 9 tantes voltes com siga possible fins que mos facen mal les orelles i demanem que mos ho diguen directament en castellà. Sort que Eugeni Alemany fa tant com pot amb agilitat i fluïdesa en Atrapa'm si pots per a compensar un poc alguns destrellats de gestió televisiva. Sobretot ací, que a l'Afganistan trobe que ja no arriba.

dilluns, 30 d’agost de 2021

Un poc de marge per davant

Es fa difícil endormiscar-se en el bressol vacacional que tinc per davant, ja que l'agost s'acaba i vaig contra corrent i quasi contrarellonge. Hui han segut uns arruixons, els papers dels advocats, l'escrit al sindicat, els imposts d'enguany de l'ajuntament, i encara més tràmits que no voldria atendre en el que em sembla que és ple estiu, però no. I si escolte els informatius, l'actualitat afganesa o mediterrània continua oferint els despropòsits habituals en profit dels Skorzeny i còmplices d'ara i adés —he vist el documental de Pablo Azorín Williams i Pedro de Echave García que han passat per la tele; en miraré un altre, per completar els punts de vista.

Cap sorpresa, doncs, perquè quasi tots els anys passa alguna cosa pareguda... Llevat que enguany fan les falles en setembre. Que les remulla alguna pluja no desitjada, també és habitual. La vespa s'arrapa a la canya, però no ompli encara el niu. Queda un poc de marge per davant.

diumenge, 29 d’agost de 2021

Cita dominical / 667: Amador Guallar

Mirant la corrupació occidental.
¿Per a què havien de creure en un sistema que en teoria es basava en l'elecció popular, però que en la pràctica era un joc d'escacs dels estrangers?
Amador Guallar, «La democracia afgana: historia de un hundimiento», 5w, 19.08.2021. 🔗

dissabte, 28 d’agost de 2021

La foto del sàbat / 57

De camí cap al forn es confirma que ara sempre és millor. El cas és que adés estava a punt de ser-ho més encara i per a sempre.

divendres, 27 d’agost de 2021

No mos hi vegem sense teoria

Me s'acumula la faena. He pegat una «mirà» als diaris del cap de setmana passat i he trobat diversos articles centrats en les discriminacions que no puc evitar haver de connectar. D'una banda, «Una posición ingrata» de Zira Box, madrilenya que viu a València, ha descobert i atés la situació de les llengües minoritzades, d'una en este cas, el valencià-català al País Valencià. No avança molt enllà de la bona intenció dels ponts que cal travessar en un sentit i altre, però és interessant que se n'haja adonat i n'haja fet un article per a l'agost d'El País (i jo ja m'entenc, que dia aquell).

Hi ha una frase del seu article («si bé no sempre serà pràctic en térmens comunicatius ni sonarà lògic des d'un criteri de simple economia interactiva») que em fa connectar amb un comentari d'Ana de Miguel, filòsofa (l'adjectiven: «feminista»), en una entrevista que li fan en el mateix diari, quan diu:

Cal comprendre que els docents no ho vegen, que els semble una «xorrà». Sense teories ni conceptes no pots vore la importància crucial de la desigualtat.

Per això pareix que, en el fons, Zira Box no ho acaba de vore. Va pel camí. Si li dura l'interés legal i sociolingüístic i hi posa un poc de teoria, segur que acabarà connectant també eixes dos discriminacions que sentim de maneres diverses però comunes en la base. El mateix dia publica un article en la secció d'internacional titulat «Un grupo de afganas quiere estar en el gobierno». I fan una petita llista de dones reivindicatives que algun dia caldrà comprovar fins a on han pogut arribar: Fariha Esar, Rahima Radmanesh, Shukria Mashaal, Zahra Rahimi, Beheshta Arghand... Evidentment, els «problemes» d'ací ressonen com a tragèdies que hauríem d'atendre en altres llocs.

Tal com dia també Ana de Miguel:

¿Anem a continuar llegint Aristòtil, Plató, Nietzsche, Lévi Strauss? Sí. Anem a aprendre d'ells, però sense deixar d'assenyalar que el problema de la humanitat és que estos genis van legitimar que elles eren joguets, regals o atifells.

El cas és que continuem legitimant massa misèries.

dijous, 26 d’agost de 2021

Les pomes agres a l'altre departament

Per algun motiu, tal com dia algú fa un temps, hi ha un munt d'alts funcionaris atents a reforçar el seu poder arbitrari, a imposar la seua ideologia i a complicar la vida dels ciutadans. És cert que també són molt nombrosos els funcionaris eficients que intenten millorar els procediments i facilitar amb rapidesa i eficàcia la solució de les necessitats de la ciutadania, però estos solen ser secundaris i tenen un camp d'acció limitat.

He vist que en un informe sobre la meua vida laboral (que puc abaixar de la xarxa) hi ha dos errors prou grossos: m'han posat el nom en castellà i m'han canviat la data de naiximent. Els errors només apareixen en el paper, i sort que ho he vist, perquè el de la data de naiximent és necessari per a poder-me identificar en el web. Només m'he pogut identificar amb la data errònia. Una volta en el web, podia demanar que m'ho canviaren a través d'una cita telefònica o presencial. Em permetien modificar altres dades en línia, però no eixes.

He buscat alguns webs de l'inssque deixaren proposar modificacions i adjuntar documentació, encara que no tenien relació directa amb el tema que jo pretenia modificar. Tirant de bot i braç clave la «queixa multiús», que conclou amb un bonegó enrabiat:

És absurd que obligueu a demanar una cita per a resoldre un error vostre. També és absurd que calga estar identificat de tantes maneres diferents per a aconseguir fer un tràmit en esta administració.

Algú del departament de queixes, davant el fet que ells no podien modificar les dades, m'ha respost que han enviat el missatge al departament corresponent del mateix inss. Encara que podríem pensar que només faltaria, tal com estan les coses, encara gràcies. I això he fet, agrair-li-ho immediatament. Ja vorem com acaba la cosa, però si hi ha una persona interessada en fer la faena funcionarial com toca, convé facilitar-ho. La nostra cara de pomes agres un altre dia.

dimecres, 25 d’agost de 2021

La canterera roja va fent

En l'enquesta de satisfacció els marque unes bones valoracions, exceŀlents: els del Termcat han respost hui mateix el dubte d'ahir sobre la vespa Rhynchium oculatum: preferixen dir-ne vespa roja i, si cal precisar més encara (ja que la subfamília Eumeninae dona molta de joc), en podem dir vespa canterera roja (el Termcat proposava vespa terrissaire roja).

Estranyament, he vist que el dnv no conté terrissaire (els he proposat que la incorporen) i remet de terrisser -ra a canterer -ra, amb la qual cosa tenim possibilitats per a respondre a les necessitats de les varietats territorials. Els he demanat als del Termcat que ho tinguen en compte en les seues fitxes.

M'ha sorprés que optaren per «roja» en lloc de «vermella». No sé si es tracta del matís de color o del matís dialectal de la persona que ha resolt el dubte. En tot cas, he vist este matí, després de la pluja d'ahir, que la vespa va fent.

dimarts, 24 d’agost de 2021

La vespa de les canyes

Els dies s'haurien d'anar fent anecdòtics amb la calor, amb el final de la calor i amb les primeres pluges de setembre que estem esperant Takse, les vespes i jo. La vespa Rhynchium oculatum, que espere que el Termcat —no pareix que descansen en ple agost— em diga com les hem d'anomenar (¿vespa canterera, vespa terrissera...?), perquè he vist que no apareixen en el dnv —els demanaré que s'ho pensen—, s'ha barallat amb una rival pel cap buit d'una canya que vaig tallar fa temps i que vaig deixar com a obstacle per als pardalets que tot ho cagaven. Estes vespes deuen trobar que el cilindre és un bon niu per la futura generació. Quan passe l'hivern, amb la calor, eixiran de dins rosegant el fang que, quan acabe de fer el niu, tancarà l'entrada.

dilluns, 23 d’agost de 2021

Espanyar un país

Comence les vacacions d'enguany enmig del desastre. És a dir, que tot va normal, tot va com quasi sempre. A voltes ho volem vore i ho vegem, però la majoria de les voltes no fem massa cas de res que no siga el que tenim davant dels morros. Al cap de vint anys mos hem de tornar a preocupar per Afganistan. Durant estos vint anys passats, després d'una primera fase de guerra, no tan sols tot ha anat de cine, sinó que els suposats campions de la «democràcia» occidentals estàvem restaurant i impulsant un país cap a un futur modern i amb drets polítics, socials —i humans, si més no— respectats per a tots els seus habitants.

Com quasi sempre, quasi tot era fals. Ara toca lamentar-se i fer retòrica sobre la solidaritat, però els nostres governs no faran cap auditoria fiscal, comptable o legal sobre la seua activitat en cooperació internacional amb aquell país. Els comptes negres s'amaguen baix del llançol blanc de la pau i la solidaritat melodramàtiques. I «nacionalistes», si convé: han repetit en els informatius que hi ha afganesos que criden «Espanya, Espanya» per a intentar que els deixen accedir a l'aeroport de Kabul.

Estic ara amb un altre llibret sobre etimologies curioses. La història de la llengua mostrarà algun dia si eixos crits van donar lloc a alguna expressió miserable o esperançadora. «Qui parla d'Espanya, t'enganya», era un lema de fa anys per ací. Les banderetes en la roba i els accessoris i qui les porta, sol confirmar-ho.

diumenge, 22 d’agost de 2021

Cita dominical / 666: Agus Morales

Mirant els humans sense drets.
Els foscos i insondables motius que té l'ésser humà per a fer la vida impossible als altres.
Agus Morales, «¿Qué pasará ahora con los refugiados afganos? La historia de Nesime», 5W, 18.08.2021. 🔗

dissabte, 21 d’agost de 2021

La foto del sàbat / 56

Uns garramanxos per a arribar a l'infinit i més enllà. L'entreteniment vacacional pot ser tan complex com sembla.

divendres, 20 d’agost de 2021

Desembolicar la troca

Continue amb les reflexions històriques i semàntiques de Joan Bastardas en relació amb la història de les paraules. És un estudi que ha de combinar els coneiximents de la història dels elements lingüístics, de la llengua i de les societats. Com que el material es remunta inclús al temps de somiat indoeuropeu, cal construir la documentació moltes voltes a força d'hipòtesis agosarades, creatives, essencialment insegures.

Fa gràcia vore com adquirix protagonisme l'etimologia popular (convertida també en fabulació docta), eixa etimologia (inicialment falsa) que pot tindre efectes (moltes voltes massa certs) sobre la llengua i el pensament. Deuen patir prou amb això els qui opinen que les llengües han de ser pures, pristines o genuïnes, i que ho pretenen amb un èmfasi que, ai, pot fer mal, si oblidem que eixes pretensions van ser i són encara part dels discursos racistes.

En este cas com en tants altres, l'estudi científic consistix sobretot a desembolicar eixa troca que mos pensem que fa tan fort.

dijous, 19 d’agost de 2021

Finals i principis ètics

Continue amb la lectura del llibre de Kovach i Rosenstiel The Elements of Journalism. 🔗 L'estic llegint en la traducció al castellà, que veig que seguix la primera edició original anglesa. De casualitat trobe que la tercera edició en anglés (2003) amplia a deu els principis del periodisme (n'eren nou), i els deixa més o menys aixina (versió meua):

  1. La primera obligació del periodisme és la veritat.
  2. Ha de ser lleial amb els ciutadans.
  3. La seua essència és la regla de la verificació.
  4. Els periodistes han de mantindre's independents respecte d'aquells sobre qui informen.
  5. Ha de servir com a control del poder.
  6. Ha d’oferir un fòrum públic per a la crítica i l'acord.
  7. S’ha d’esforçar per a que el que exposa siga interessant i important.
  8. Les notícies han de ser exhaustives i proporcionades.
  9. Els periodistes tenen l'obligació de respectar la seua consciència individual.
  10. Els ciutadans tenen drets i responsabilitats respecte a les notícies, encara més quan ells mateixos en són productors i editors.

L'últim punt és el que han afegit ara —a més d'un petit retoc del punt 5, per a evitar una repetició amb el punt 4—. Supose que encara en podran afegir més —o llevar-ne—, perquè els codis ètics no han de tindre com a referència els manaments bíblics... Encara que podríem dir, com fan en la Bíblia, que els principis sí que es poden resumir en un, però convé afinar molt per a fer bé eixa síntesi.

M'alegra que els periodistes disposen d'eixos instruments ètics. Em va pel cap que no pareix que els tècnics lingüístics en tingam en relació amb la nostra faena. Diria que refent un poc els dels periodistes, hauríem de seguir eixes línies. Això sí, crec que cal tindre en compte en este àmbit de l'ètica (professional i científica) l'obra d'Abelard Saragossà, tant la que conté pinzellades que complementen i completen les seues propostes gramaticals (per exemple, Gramàtica Valenciana raonada i popular: els fonaments o El valor comunicatiu de la construcció «de + adjectiu qualificatiu» i altres), 🔗 com les obres en què la reflexió i proposta científica està directament condicionada i modulada per l'interés de l'actuació dels professionals i entitats que dirigixen la normativa lingüística en la societat (com ara El valencianisme lingüístic o Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua).

Fa molts anys que alguns tècnics lingüístics valencians estem pegant-li voltes als continguts de la professió, però no pareix que hajam pogut passar com a col·lectiu de la militància i el partidisme, tant si parlem d'accentuar aixina o allina i altres decisions estilístiques que mouen brega, com si parlem de reivindicar quines funcions hem de fer i com s'ha d'entendre la gestió lingüística democràtica en les administracions públiques.

En sabia molt de tot això Rubén Cervera Barberà —mos va fer una mala «passà» amb les seues «vacances» ovidianes de diumenge passat—, que va dur avant moltes actuacions de referència per a avançar cap a un món millor des de Carcaixent (com a tècnic i com a sindicalista). La cdlpv pretenia «coordinar» i facilitar les activitats relacionades amb la professió i la incidència de la seua activitat en la societat, però encara no hem trobat la manera de fer-ho quallar de manera permanent i consistent.

dimecres, 18 d’agost de 2021

En un pas del llibre, però...

Hi ha qui fa referència a un fragment d'un escrit de manera peculiar. En lloc d'utilitzar els típics recursos directes amb els verbs habituals dir, escriure, esmentar i altres semblants, que possibiliten la referència «quan diu», «on diu» i variacions, hi ha qui preferix altres fórmules. He vist que Joan Bastardas (Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots) 🔗 utilitza una localització que m'ha semblat curiosa: «en un lloc». Cal tindre en compte que solem considerar, convencionalment, que els llibres no són llocs localitzables, i per això solem utilizar la preposició «en», que indica que el contingut al qual mos referim està en l'interior.

A més d'eixe cas, Enric Iborra és l'usuari per exceŀlència de la paraula pas en l'accepció 'passatge, fragment d'un text'. En qualsevol dels seus llibres podeu trobar l'expressió «en un pas», i si no esteu acostumats a eixe tic de l'autor, vos podeu quedar pensant si és una errada o si volia dir alguna altra cosa. Dic que Entic Iborra és l'usuari per exceŀlència per no dir en exclusiva, perquè és possible que hi haja algú més que haja pensat d'utilitzar eixa possibilitat. Per exemple, en la xarxa trobe que Àngel Ferrero utilitza eixe recurs en alguns articles del diari Públic, 🔗 i algun cas més (com ara Jaume Aguilar, Estatut epistemològic i estratègia comunicativa del mite a Plató ), i poc més, incloent el mateix bloc La Serp Blanca 🔗d'Enric Iborra, naturalment.

També apunte altres coses en les pàgines blanques de cortesia dels llibres, com ara el lèxic peculiar o inusual, però també quina accentuació utilitzen, si concorden o no el gènere del participi amb el pronom, la forma dels incoatius que preferixen, etc., i molts trets que solen ser decisions editorials i no dels autors. Un contrast que també m'ha cridat l'atenció, és l'abundància d'ús de la conjunció però dislocada. Amb més precisió, seguint l'estudi d'Òscar Bladas («Posició i funció dels connectors a més (a més), però i doncs en català escrit i oral», 2008), la utilització de però com a «connector parentètic», que és recurrent en el cas d'Enric Iborra. Tal com explica Bladas parlant —diríem— d'«un pas» de J. M. Castellà (Oralitat i escriptura, 2004):

[...] en textos orals informals (conversa col·loquial) i formals (classe magistral) predomina el però conjunció amb ús textual, mentre que en textos escrits formals (prosa acadèmica) augmenta l’ús de però com a connector parentètic

Certament, el text de Joan Bastardas es presenta com un diàleg i, per tant, vol acostar-se a l'oralitat. En canvi, els llibres d'Iborra pretenen tindre no tant més formalitat com més «literarietat», sobretot per la matèria que tracten, això que diríem la literatura d'alta volada, els cànons literaris.

De totes formes, trobe que la confusió entre les causes i les conseqüències fa que arribem a decisions no sempre encertades: si vullc pintar un text amb un vernís literari, afegiré uns «però» com a incís allà on em parega, en lloc de posar-los com és «normal» o en lloc de no posar-los, si no calia. És a dir, «si vullc pintar, però, un text amb un vernís literari, afegiré uns “però” com a incisos allà on em parega, en lloc de posar-los, però, com és “normal”, o en lloc de no posar-los, si no calia». Com si calguera, però.

dimarts, 17 d’agost de 2021

La mirada i el paradís

A pesar de l'agost, demane als de l'avl que esmenen un exemple en el verb interessar que em sembla que no quadra amb els casos en què la normativa permet utilitzar la preposició a per a introduir el complement directe. Els temps no estan per a detallets d'eixe nivell, podríem pensar, si no fora que cal recordar que hem d'actuar localment, perquè els problemes de l'Afganistan no els resoldrem plorant quan cauen dels avions els qui volen fugir dels talibans, sinó apanyant el que tenim a mà, provant a reciclar correctament o, com a mínim, a no enrunar innecessàriament l'entorn en què vivim.

Parlant d'això últim, a pesar dels 32 graus de diumenge (amb sensació tèrmica de 37, segons el mòbil), vaig eixir a pegar una volta pel circuit que faig ara: 20:18, que no és gran cosa. Tornant, com sempre, òmplic una bossa de fem de residus de plàstic i la tire al contenidor groc. Deu ser realment preocupant que a la gent que ix de nit a fer festa per eixos llocs els agrada socialitzar-se en la runa de plàstics, botelles de vidre, pots de llanda, mascaretes, restes de menjar, «cagueraes» de gos...

Mirant-ho aixina, qualsevol dia somiarem amb un parc com el de Habibul·là Zazai, als afores de Kabul. El vídeo 🔗 deu ser la descripció d'una exhuberància afgana, és a dir, segons uns ulls diferents dels meus. I això que al pas que anem, qualsevol dia estarem envejant tot el que puga estar diguent la veu paradisíaca de Karwaan Media. Llevat que els talibans ho arrasen.

dilluns, 16 d’agost de 2021

Ajuda per a viatjar

Els dols no s'atenuen a pesar de la calor. N'hem de fer un inesperat, de nit, que arriba per telèfon, com un rellamp que s'ha carregat en l'atmosfera pesant. El nostre company i amic Rubén se'n va anar ahir. Mire els apunts que tinc de l'última llarga conversa al bar, de l'última telefonada, també ben llarga. L'últim missatge amb documentació i agraïments per pleits professionals i esperances personals. Es clou la conversa.

El film japonés Okuribito (en anglés, Departures) de Yōjirō Takita (2008), mostra una versió continguda del dol i amb una intensitat de cultura llunyana, també des de la vora però alhora al centre del sentiment de pèrdua i retrobament. Una ajuda per a eixe viatge que mai no estem a temps de fer. Mos quedem ací, amb uns consols casuals que mos acurten la nit.

diumenge, 15 d’agost de 2021

Cita dominical / 665: Hugo Septier

Mirant la normativa ortogràfica.
A partir del 2023, els estudiants de la Suïssa francòfona hauran d'aprendre 14 regles noves, inclosa l’eliminació d'alguns accents. Objectiu: facilitar l’aprenentatge del francés.
Hugo Septier, «Suisse: une réforme modifie l'orthographe du français», bfm.tv, 15.06.2021.

dissabte, 14 d’agost de 2021

La foto del sàbat / 55

Vora el tancat de Mília, els parotets d'ales pintades miraven de parar a l'ombra. Per a estalviar-se un poc de solana, es veu que la meua els semblava més agradable que perillosa.

divendres, 13 d’agost de 2021

L'enginy xafat

En el llibre En el curs del temps d'Enric Sòria que tinc ara entre mans, l'autor lamenta que el diccionari normatiu no haja inclòs la paraula enginy amb l'accepció 'trapig hidràulic' o una cosa semblant —un tal Òscar (no sé si és Òscar Martí Calafat) en «Enginys i trapigs de sucre de la Safor» del bloc A un Tir de Pedra (14.03.2011), fa una explicació ben detallada sobre este element històric de la indústria valenciana del sucre.

Com és habitual, a cada bugada perdem un llançol, i la paraula castellana ingenio mos va fer adoptar ingeni com un parent ric —amb molta terra en l'Havana—, mentres oblidàvem la dolçor de la canyamel que anava a parar als trapigs i enginys d'ací. Vist això, documente la paraula (amb referències en Pere Labèrnia, Teodor Llorente, Joan Coromines, Enric Soler i Godes) i envie la proposta a l'avl per a que incloguen en el seu diccionari eixa accepció en la paraula enginy.

La paraula trapig ve de trapitjar (variant de trepitjar). Esperem que incloguen també l'accepció en enginy, per tal que Enric Sòria no es quede tan dolgut, és a dir, «xafat».

dijous, 12 d’agost de 2021

Poc de verd sociolingüístic

Instigat pel professor Abelard Saragossà m'interesse per l'article «La industria valenciana paga el doble de luz que la francesa» de Ramón Ferrando en el diari Levante. El periodista es fa ressò dels desequilibris dels preus de l'energia i dels efectes que això té en la competitivitat industrial.

D'acord, però és un apunt sobre una part de la qüestió. Em quede amb la sensació que la queixa empresarial no pensa globalment, però sí que actua localment per a maximitzar els beneficis. Fins ara, la inevitable versió del mateix sistema, que ara està fent negoci pintada de verd. Això sí, tal com indicava Abelard, almenys és una versió local que no pareix cenyir-se tant al provincianisme.

De totes formes, entre en el web d'Avaesen: no tenen el web en valencià. En algun dels projectes (Plazaenergía) diu ben claret i en castellà:

Con el apoyo de la Vicepresidencia 2ª y Conselleria de Vivienda y Arquitectura Bioclimática y de la Conselleria de Economía Sostenible, Sectores Productivos, Comercio y Trabajo de la Generalitat Valenciana.

¡Vaja el món! No puc evitar-ho, el provincianisme lingüístic em fa desconfiar de la resta. Miraré si puc dir-los alguna cosa per a que milloren la seua relació amb el medi ambient (el cultural, en este cas).

dimecres, 11 d’agost de 2021

¿A quin preu podríem tindre una llum més barata?

Un article de diari desperta en el fòrum de tfv l'interés pels problemes d'industrialització al País Valencià en competència amb altres països, com ara França, amb preus de la llum més competitius. Encara que no puc llegir l'article, em despenge amb un comentari temerari:

Perdoneu-me l'extensió i la imprudència, ja que eixe tema se n'ix del poc que conec, aixina que és possible que m'enganye infinitament.

Pel que mos han explicat pels mitjans, el preu de la llum té relació amb un sistema corrupte de creació d'eixe preu. A partir d'ahí, la resta de coses relacionades amb el sistema capitalista (neoliberal, actualment vigent) discorre pel mateix camí: l'èxit d'uns es construïx sobre l'abús i la ruïna dels altres. Desigualtat i inequitat. Enmig de tot això, el desastre mediambiental per a tots és l'ingredient que no entra en els balanços empresarials. Vist aixina, i preguntant-ho amfibològicament, ¿a quin preu podríem tindre una llum més barata?

En companyia d'això, també convindria que el frau fiscal ací (22,5% del PIB) tendira a reduir-se cap al de França (15%) i no a augmentar-se cap al d'Itàlia (27%). Tenint en compte els més de trenta mil milions d'economia submergida (i en açò també, com més riquesa acumulada, més fonda està), entenc que es fa difícil parlar de res de tot això.

Agranant cap a casa, en la Generalitat valenciana hi ha tècnics i tècniques lingüístics que han estat vora trenta anys traduint i corregint per a eixa administració pública. Es va criticar amb raó l'ús que es fea del programa de traducció Salt amb el pp, però ara han privatitzat la traducció correcció (licitació número CNMY16/PL11A/42: 1.878.800 euros) i, de postres, han desballestat el dogv. Com a resultat, el diari oficial es publica en un castellà passable i en un valencià «saltat» (amb tot el que implica eixa dinàmica de desús). I podem sentir les campanyes radiofòniques de la Generalitat, que són correctes en castellà i que contenen errors i incoherències en valencià.

Mentrestant, uns es jubilen, però a la resta de professionals que havien fet eixa faena durant tantes dècades els han concentrat en una conselleria i no saben massa bé per a què: «acompanyament» (en diuen; ¿n'haurien de dir «vetlatori»?), gestió de subvencions, faenes administratives, i un etcètera de coses que no els corresponen.

Em sembla que una activitat empresarial saludable (relacionada amb el valencià o amb la indústria que siga) s'hauria de generar a partir de l'exigència de transparència, de la claredat d'objectius i del control de qualitat. Si només es tracta de competir a vore qui contamina amb més èxit econòmic, serà fer com les granotes dins del perol al foc: bollirà i no haurem volgut vore-ho. En tot cas, em sembla que els clàssics grecs i romans ja parlaven de tot això. Per no parlar dels antics egipcis.

Ara mateix, em fan anar al despatx de les Corts, a pesar que no hi ha quasi faena i que podria fer-la tot el mes des de casa en accés remot (tal com mos han concedit un dia a al setmana). En suma, desplaçaments innecessaris, risc de contagi innecessari, consum innecessari de recursos. Si no resolem el que tenim a mà, mal serà que apanyem res. En les Corts, Presidència de Compromís, en col·laboració amb psoe i Podem. Aixina anem, a Florida i ací.

dimarts, 10 d’agost de 2021

El vetlatori i l'enterro

Estan quasi tots fent festa vacacional, aixina que hauré d'esperar un temps per a vore si em responen a l'escrit que vaig enviar a alguns càrrecs públics (veg. «Anar picant», 04.08.2021), fins a la tardor, si de cas. Encara que hi ha algun excepció, el cap del Servei d’Acompanyament Lingüístic a les Administracions Públiques, que ja m'ha dit que ho tornarà a consultar amb els tècnics lingüístics, cosa que ja em va dir el 14 de novembre del 2019. A la vista de la persistència de la confusió de la Generalitat valenciana a l'hora de denominar les «taules de negociació» (que anomenen «meses» a tort i a dret), no pareix que tinguera molt d'èxit la seua consulta.

Això de l'«acompanyament» que suposadament fa eixe servei, em va comentar una companya tècnica que hi treballa que encara no saben de què estan parlant, a qui es suposa que li han de fer companyia. Al capdavall, l'única concreció és que han anuŀlat les funcions que feen els tècnics lingüístics, en una maniobra més d'assetjament que d'acompanyament. En tot cas, quan ho vaig llegir me se va ocórrer —veig que ja dec ser més antic que original— si en lloc d'«acompanyament» no devien voler dir «vetlar», allò que es fea en el meu poble quan es moria algú, es «vetlava el mort». Era tradició catòlica tindre el taüt amb el difunt a casa en una habitació envoltat de cadires i els familiars, veïns i amics —crec recordar boirosament que sempre eren dones— es passaven no sé quantes hores acompanyant-lo amb plors, lamentacions i resant (supose que el rosari).

¿Deuen estar fent alguna cosa aixina en eixe «acompanyament lingüístic» de la Generalitat valenciana? Pel que sé, molts tècnics i tècniques lingüístics estan lamentant-se i plorant per la faena que els fan fer. Alguna coincidència n'hi ha en l'ambient. Vorem si cal anar a l'enterro.

dilluns, 9 d’agost de 2021

Llauren els documents

Comencem la setmana amb un poc de pluja. Va bé per a refrescar, encara que el sol torna a torrar i enviscar-te d'humitat relativa. Després del plantatge i el ravanell, ara toca la verdolaga, amb un poc de sajolida, orenga, sàlvia i espígol. Hi afegim la ruca del súper i tenim una ensalada de temporada que mos pot sorprendre pel poc costum que tenim ara de tastar aquells sabors de temporada i de proximitat.

La temporada de pausa vacacional pot servir també per a repassar les iniciatives sindicals i laborals que hauríem de tirar avant quan tornem al tall. Com ara reivindicar que els tècnics lingüístics de la Generalitat valenciana haurien de fer les seues funcions d'administració especial, en lloc d'acceptar posar-se a fer gestions administratives i econòmiques. Més encara si tenim en compte com acaba escrivint-se i traduint-se la documentació de la Generalitat: subordinant el valencià al castellà. És a dir, «igualico que el defunto de su agüelico», que vol dir: eixos governs anteriors (del pp i del psoe). Està faltant bona cosa de «compromís» per una gestió lingüística democràtica que impulse l'ús del valencià.

Una companya té localitzats alguns exemples que fan sentir vergonya i, pitjor encara, són un símptoma de la desídia de tantes persones «doctes» i «aimadores de la llengua». Per exemple: 🔗

  • (dl 11/2021) Es fa necessari establir amb caràcter urgent, i en llaures al principi de seguretat jurídica...
  • (r 11.03.2021, de la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública) ...en llaures a una acció de protecció de la salut i seguretat de la ciutadania...
  • No m'entretinc massa llegint el dogv, eixos errors me'ls ha indicat una companya, indignada perquè els tècnics i tècniques lingüístics que sempre havien fet la faena de correcció i traducció estan fent tasques d'administració general i fingint que existix un misteriós «acompanyament» per a que els funcionaris milloren l'ús del valencià. Mentrestant, han privatitzat la «traducció» al valencià: ¡el castellà sempre és l'origen i destí dels documents! ¡Dos milions d'euros al pot!

    Dit això, cal dir que, podem comprovar que no s'ajusten a la normativa lingüística ni en castellà, on han escrit «en aras a», en lloc d'«en aras de» que prescriu la normativa de la rae i la Fundéu.

    Per tant, no tan sols es tracta d'aprofundir en la sociolingüística de llanderola, sinó també en l'habitual i tòpica desídia dels càrrecs públics elegits únicament per concordança ideològica i no per capacitació, mèrit i un mínims sorteig que alleuge les desigualtats de partida.

    diumenge, 8 d’agost de 2021

    Cita dominical / 664: Melcior Comes

    Mirant la decepció.
    Nous somnis que seran el brou de cultiu per a noves decepcions, sempre inevitables.
    Melcior Comes, «Superindependentisme antiindependentista», Núvol, 12.12.2020.

    dissabte, 7 d’agost de 2021

    La foto del sàbat / 54

    El quiosc de la plaça del Doctor Collado està obert, banyat per una lluentor celestial salvífica. Un arruixó matinal de lletra impresa.

    divendres, 6 d’agost de 2021

    Pauses i elements

    Diu Takse que fa molta calor. Fa basca, sense cap dubte. Per llevar-me'n un poc de damunt, mentres edite un poquet —aprofitant que les Corts estan endormiscades— un pdf de Jaume Corbera Pou sobre l'obra d'Alcover: Crònica de l’obra del diccionari, 📃 prepare l'enviament de l'últim bolletí de novetats d'fdt. A l'octubre, si tot va bé, més i espere que millor, si no és ser un poc massa optimista.

    Reedite el treball de Corbera perquè la versió que tinc no es llig massa bé en el Boox. I, a més, encara que siga una cosa que correspondria a professionals més ben equipats, amb el Word i l'Open Office puc fer els «apanyos» suficients per a que quede més llegible i amb totes les notes ben posades. N'hi han un fum. Entre altres coses, el clave en un full a5. I com que és per a mi, inclús li esmene algunes coses de coherència en la puntuació.

    De moment, vaig fent. Tinc la intenció d'acabar-lo la setmana que ve. Espere poder-lo llegir en les pauses de Los cipreses... de Gironella. Llevat que em decante per algun altres dels llibres d'assaig o dels articles lingüístics que tinc pendents. ¡Ai!, ara recorde que ahir vaig començar Los elementos del periodismo de Kovach i Rosenstiel (2003) 🔗 —suggerit per Vicent Partal en la seua resposta (Vilaweb, 23.07.2021) a la polèmica generada per Oriol March i Joan Serra en un dels llibres del procés independentista—. Doncs, ja vorem com va la cosa, no vullc acalorar-me més del compte.

    dijous, 5 d’agost de 2021

    ¡Més que els aragonesos!

    Al cap de més d'una hora de recerca i mareig, arribe a entendre un poc com he de configurar la màquina virtual de Java —seguint els passos que indicaven els informàtics de l' Institut Nacional de la Seguretat Social (inss) en un manual en pdf, on també indicaven que no havíem d'actualitzar la versió d'eixe Java— i, finalment, després d'algun avís emergent que he tingut la sort d'encertar a pesar de no entendre què em demanaven ni per què, he pogut firmar amb l'aplicació «Pros@» l'enviament de la documentació a l'inss.

    Pareix evident que conté —i transmet— ben pocs valors democràtics una administració, com és el cas de l'espanyola —valenciana inclosa, ai—, que permet —o promou— que cada òrgan o departament d'una administració utilitze discrecionalment —i no sé si arbitràriament— sistemes diferents per a l'accés dels ciutadans als tràmits i gestions administratius.

    Amb certificat o sense, no hi ha una manera normalitzada i genèrica d'accedir i de garantir la comunicació amb l'administració. En uns casos s'utilitza l'sms, en altres t'envien un codi a l'adreça electrònica, hi ha qui et demana imatges del dni i una foto feta en una adreça web que no funciona; quan el dni electrònic funciona i t'has identificat, eixe web no permet eixa gestió, o cal haver anat físicament a les oficines per a que uns funcionaris et miren a la cara i comproven que no eres un ectoplasma que vol un codi d'identificació que, de fet, ja tens sense haver anat físicament a eixa oficina... Crec que la llista de procediments de seguretat absurds, per incoherents i imprevisibles, deu ser quasi interminable.

    I no ho conte tot, perquè també he trobat enllaços que t'envien a pàgines buides o a mig fer i que no servixen més que per a marejar-te i que et rendixques. Es tracta de vore qui és més cabut. ¡Més que els aragonesos!, em dia ma mare.

    dimecres, 4 d’agost de 2021

    Anar picant

    Vaig intentar trobar qui es devia encarregar del control de qualitat lingüística de la producció de la Generalitat valenciana, però no trobe enlloc que hi haja ningú encarregat d'això. Vist —millor dit, no vist— això, pense que m'agradaria aclarir si hi ha algú pendent d'eixa qüestió, perquè cal tindre en compte que, sense calfar-me massa el cap, «cada cullerà, ¡mosca!», trobe errors tant en la gestió lingüística dels webs com en la qualitat normativa de la producció.

    Per tant, busque unes quantes adreces de persones suposadament interessades responsablement per la qualitat lingüística de l'administració pública i els envie un escritet —on aprofite per a posar com a exemple l'absurda confusió entre taula i mesa que pareix que s'hagen ensenyat en dijous—:

    Vos demane disculpes per adreçar-me a una pluralitat de càrrecs públics, però no he trobat una adreça dedicada clarament a la qüestió que expose.

    Em sembla que el web de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport no oferix cap bústia de suggeriments o comentaris relacionats amb la qualitat lingüística de la Generalitat valenciana. De fet, en l'organigrama de la conselleria no pareix que hi haja ningú que tinga una responsabilitat relacionada amb eixa qüestió, a pesar que hi ha tècnics i tècniques lingüístics en plantilla capacitats per a fer eixa funció.

    Vos agrairia que m'indicàreu si es controla la qualitat lingüística en la Generalitat valenciana. En cas que sí que es faça eixe control, vos agrairia que m'indicàreu on cal adreçar-se per a assenyalar un possible error de normativa en la producció lingüística de la Generalitat valenciana, per tal que s'adopten les directrius necessàries per a evitar que es generalitze eixe possible error. En cas que hi haja alguna adreça a la qual adreçar-se, seria interessant que apareguera en el web.

    Per exemple, en l'actualitat la Generalitat està denominant les taules de negociació erròniamet com a «meses». D'acord amb la normativa de l'AVL, són taules i haurien de rebre eixa denominació. L'error s'està estenent i crec que convindria que algú en la conselleria corresponent s'encarregara d'esmenar-lo.

    No és la primera volta que pique eixa pedra, i no m'estranyarà que no siga l'última. Es tracta d'això, d'anar picant.

    dimarts, 3 d’agost de 2021

    Les milanta i una més

    Les milanta maneres d'enganyar i fer desesperar els ciutadans. És la conclusió a la qual arribes després d'intentar fer alguns tràmits en les institucions públiques valencianes i espanyoles. Una espècie de gimcana que t'oferix la possibilitat de conéixer i superar —o no, més habitualment— una variació que no té fi de maneres d'intentar presentar documents o de provar a identificar-te per a gestionar documents en els webs de les institucions.

    L'última curiositat ha segut que, si no tens certificat electrònic —el tenim: funciona per a vore els punts de conduir, però no per a presentar sol·licituds en el web de l'inss—, arribes a un punt en què, amb la càmera de l'ordinador, t'has fer una foto de muscles cap amunt amb el dni en la mà —xe, haguera segut més graciós en la boca— al costat de la cara. Supose que després ix un meme que diu: «¡ma que sou ignorants!».

    I dic que ho supose, perquè no tinc càmera en l'ordinador. No passa res, hi ha un codi qr que et permet obrir una pàgina en el mòbil per a fer-te la foto... Però ho hem provat en dos mòbils diferents —un més antic i un ben modern— i sempre mos apareix un cartellet que diu «Ops! tenemos algún error con el dispositivo...» i alguna cosa aixina com que hi ha un problema amb la càmera del mòbil.

    Per cert, si res de tot això funciona, tampoc no pots presentar una queixa. Has d'anar en persona a les oficines amb el paperet. I, per un altre costat, ¡estan diguent que no s'acoste ningú per allí a causa de la pandèmia! Les milanta i una més.

    dilluns, 2 d’agost de 2021

    Les vespes

    Les vespes han fet niu en un racó amagat baix de la teulada, on no els pega el sol ni els cau l'aigua de la pluja. La primera reacció seria carregar-se-les, perquè hem aprés a témer-les. Però amb una mica més d'informació mediambiental, animalista i ecologista (començant per la Viquipèdia), podem aprendre a respectar-les, a no acostar-mos-hi amb colors que facen que es senquen amenaçades (em sembla que el blau), i a deixar-les fer la seua funció en la natura com a control de plagues i poŀlinitzadores.

    Pensant-ho aixina, sol passar que les temors que tenim són més desconeiximent, imprudència i falta de recursos o de control davant situacions, éssers o persones que, encara que puguen ser perilloses, també poden aportar beneficis en tots els àmbits de la vida. Hi ha persones ben desagradables que, si ho mirem bé, fan una funció de contrast alliçonador que mos permet valorar millor, per comparació, el valor de practicar actituds diferents de les que mos mostren.

    I fins ací una lliçó massa explicada des de les faules d'Isop, diria. I més arrere encara, que sempre estem pegant-li voltes al mateix, encara que mos semble que no.

    diumenge, 1 d’agost de 2021

    Cita dominical / 663: Xavier Lamuela

    Mirant la subordinació lingüística.
    Les llengües subordinades, per la seva banda, pateixen de les deficiències de la manca d’estandardització quan es tracta d’utilitzar-les en els usos elaborats, i en els usos espontanis són objecte d’una idealització compensatòria quan les fan aparèixer com la quintaessència de la naturalitat, però són marginals dins dels usos propagandístics, sotmesos a la configuració de dominància lingüística que les relega a l’ús intragrupal i a la fragmentació comunicativa dins de la pròpia comunitat lingüística.
    Xavier Lamuela, «Mentalitat de subordinació lingüística i espontaneïtat», Càtedra unesco de Diversitat Lingüística i Cultural, 01.07.2021.

    dissabte, 31 de juliol de 2021

    La foto del sàbat / 53

    Baix del paviment dien que hi havia la platja, però a València hi ha les vies de la història. No sé massa bé cap a on van, si porten barret o gorra. En tot cas, deixen passar el temps, inevitablement.

    divendres, 30 de juliol de 2021

    Els diacrítics pentina

    Finalment tinc un moment d'inspiració. L'ordinador em deixa penjat un dia de calor d'este estiu, amb el parlament a un quint de màquina. Això em permet acabar de llegir un article d'Abelard Saragossà sobre la giec i el llibre Els escriptors valencians i la llengua literària (2009).

    Per tant, després que m'apanye l'ordinador fent-li un reinici a pèl —els informàtics també estan en mínims—, mentre no arriba res a la safata d'entrada per a traduir i corregir, organitze un poc la matèria que tinc sobre les novetats ortogràfiques, cosa que em permetrà fer un apunt sobre la qüestió per al dtl. Ja ho diuen, a qui no té faena, el dimoni li'n dona... ¡I els diacrítics pentina!, que és el que pareix que hagen fent les institucions normatives.

    En la Grècia àntiga —«clàssica» en diuen—, et condemnaven a l'ostracisme per menys que això.

    dijous, 29 de juliol de 2021

    Taifes democràticament absurdes

    L'Institut Nacional de la Seguretat Social (inss) mos manté ocupats amb el seu web. No sempre està en valencià, però cal «agrair-los» que alguna volta mos tinguen en compte als que preferim no utilitzar la llengua espanyola si no és per plaer o perquè és estrictament obligatori o necessari. Es tracta d'això, ¿no?, de ser agraïts i no mossegar la mà que mos dona de menjar... Sí, l'estat espanyol «encara» és un estat que no entén de la democràcia i dels drets i els deures, sinó que funciona com una vella oligarquia clàssica que entén de concessions i genuflexió servil dels ciutadans.

    Perquè és possible que alguns de mosatros mos considerem ciutadans, però les persones que gestionen i controlen les estructures encara entenen l'estat com un ens proveït pels designis d'una divinitat o poder terrenal immanent que els beneïx i atorga el privilegi d'una concessió de poder dogmàtic sobre totes les coses que depenen del seu negociat.

    Per exemple, hi ha institucions que fonamenten la versió de democràcia moderna que tenim —en mode «usuaris avançats»—, com ara les Corts Valencianes, però això només és aparent. Si hi furgues, topes amb el fet que han creat una estructura de petites taifes absurdament presidides per una persona lletrada en dret que, d'acord amb el caràcter de cada persona i per efluvis derivats d'una iŀluminació jeràrquica, sap de qualsevol tema que corresponga als professionals siutuats per baix del seu poder d'actuació o decisió, tant si es tracta de normes legals com de salut laboral, de disseny gràfic o de qüestions ortogràfiques. Més encara, sovint, per la passió que hi dediquen, podríem pensar que eixe coneiximent induït per la posició jeràrquica és de més qualitat i els interessa molt més que els temes legals que la resta de mortals pensàvem que haurien d'estar gestionant.

    Segons l'anunci antic aquell, 🔗 podria preguntar «¿Y Franco qué opina de esto?», però ho hauria de fer en versió actualitzada i adaptada a les Corts Valenciana, ¿I Morera què n'opina? Sé que és absurd que m'ho pregunte, perquè té igual què opine, mentres faça el que està fent i el seu mandat consistixca en la continuació de la rancior heretada que prometien canviar per una modernitat més progressista i avançada en procediments democràtics. Això passa en una institució que no arriba als dos-cents treballadors i treballadores. Malauradament, pareix que podem generalitzar, encara que siga excepcionalment injust fer-ho.

    Au, hui fa molta calor i note que estic ben calent d'orella.

    dimecres, 28 de juliol de 2021

    Per a l'ús i el desús

    A pesar dels anys que han passat des que tot estava per fer i tot era possible en açò de la sociolingüística quotidiana, les oficines de gestió lingüística de l'administració local (veg. Diputació de València ), allà on n’hi ha, es denomine majoritàriament «alguna cosa “del valencià”». Encara estem posant-li closses a la llengua, sense vore que no és una posició gens desitjable, ja que l'objecte que s'hauria de tractar no és només el valencià, sinó la gestió dels drets i deures lingüístics de l'administració pública.

    Eixe nom majoritari fonamentat en termes «de promoció (i ús) del valencià» encega, perquè amaga la possibilitat que, al llevar l'oficina per qualsevol excusa, l'administració deixarà de «promoure» i «usar» eixa llengua —si és que realment o fea—, però continuarà produint i comunicant-se lingüísticament, i segur que prevaldrà l'ús i promoció de la llengua que no es nomena en este cas, perquè encara és la respiració automàtica dels éssers jurídics administratius valencians (podem observar que la pàgina del web de la diputació té com a nom en l'adreça i en la pestanya del navegador «Oficinas Municipales»). Amb les closses també mos fan la cameta, si els convé.

    La cosa no és només el nom, perquè són una trentena les oficines i servicis municipals que proposen una «normalització lingüística» o la «promoció lingüística», i dubte que la situació en eixes localitats varie en concepció i pràctica respecte a les altres. Però un poc més de precisió descriptiva en el nom pot donar marge per a pensar en atendre globalment les necessitats de gestió lingüística de les institucions públiques.

    dimarts, 27 de juliol de 2021

    Combats d'escrits

    En l'article «Fuster i els seus incòmodes escrits de combat», Francesc Viadel (19.07.2021) comenta:
    No deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat.

    Tal com solen anar les coses, podríem dir que en este cas pot ser una sort que les intencions polítiques (socials, econòmiques...; en el fons, cap intenció) no predeterminen els resultats pretesos o possibles. Si algú ho mira de forma «nacionalista» —en el mal sentit de la paraula—, podria estar satisfet. Si t'ho mires sense dogmatismes, pots alegrar-te i lamentar-te alhora: la possibilitat no hauria de negar el desig. Al cap i a al fi, la invenció de la realitat també conforma eixa realitat imaginària compartida en què combatem.

    dilluns, 26 de juliol de 2021

    La porqueria en anglés

    Un dels avantatges d'escriure en valencià en la xarxa és que tens menys problemes per a detectar la porqueria cibernètica que assetja els blocs i les adreces de correu. El Diari per a Tècnics Lingüístics, que no és que tinga una difusió fins allà, no sé per quin motiu acumula periòdicament missatges de falsos comentaris que tampoc sé massa bé què pretenen, però que —i eixa és la sort— estan tots escrits en anglés. Ni tan sols en castellà (em sona que una volta en va aparéixer un), només en anglés.

    De la mateixa manera que és més fàcil ser cap de ratolí en valencià (i cua de lleó en altres llengües com l'anglés, el xinés o el castellà), també és un avantatge que l'estupidesa informàtica estiga repartida també proporcionalment a la difusió de la llengua.

    diumenge, 25 de juliol de 2021

    Cita dominical / 662: Jordi Segura

     Mirant la història ideològica.
    A hores d’ara, la immediatesa amb què s’adquireix la informació és anàloga a les possibilitats de manipular-la.
    Jordi Segura, «‘Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història’, de Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord.)», Nosaltres La Veu, 24.07.2021.

    dissabte, 24 de juliol de 2021

    La foto del sàbat / 52

    Una de les notes de color inesperades de l'estiu. Cal pensar en compatibilitzar la preservació del medi ambient, la prudència i una por ben mesurada.

    divendres, 23 de juliol de 2021

    Augmenten els índexs

    Augmenta l'índex de contagi del còvid al mateix ritme que augmenta l'índex de reviscolament del sector turístic, al mateix temps que els avions i els creuers tornen a emmerdar els cels i les mars, al mateix temps que tanquem els ulls davant la relació directa que hi ha entre el capitalisme neofeudal i la desigualtat, la pobresa i la contaminació.

    Estàvem meravellats de la millora de l'aire de les ciutats durant el confinament, però la societat humana actual es fonamenta en el privilegi que algú aconseguix a pesar i a partir del patiment d'algú. En fi, es veu que eixos índexs els van patir abans els neandertals.

    dijous, 22 de juliol de 2021

    Ètica i conflicte

    En les poques planes de Los cipreses creen en Dios de José María Gironella (1953) que he llegit fins ara he trobat algunes pinzellades sociolingüístiques. Les marque i vorem si en fem res algun dia. En tot cas, ressonen com si foren la font on beuen encara alguns per a parlar de la llengua en Catalunya. En eixe sentit, al País Valencià podem dir que també sona igual, llevat que al revés. Curiosament, els qui censuren una suposada intransigència i la imposició en Catalunya, no veuen cap problema si afecta els valencianoparlants.

    A més d'altres lectures més professionals o acadèmiques —la descripció del verb molestar en la gcc fa pensar—, hem vist un film americà, A most violent year de J. C. Chandor (2014), que combina una història de mafiosos i corrupció amb l'actitud ètica de contenció i superació virtuosa del protagonista. A pesar de la falta de truculència habitual en este gènere —alguna cosa n'hi ha—, es manté una tensió subtil permanent que recorda els films de Lumet —com diuen alguns en Filmaffinity—. Deu ser per això que després hem vist Punt límit de Sidney Lumet (1964).

    dimecres, 21 de juliol de 2021

    La Bíblia sense omissions

    M'arriba el Primer llibre de Paralipòmens que acaben d'editar l'Associació Bíblica de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 🔗 Això provoca que localitze tres volums anteriors de la Bíblia del segle xiv que tinc alçats a l'estant de dalt a la dreta darrere meu, més amunt de la Billy d'Ikea, pendents de la pols i que m'agarre una excedència de lectura embogidora.

    Això de «paralipòmens», que no sé per què ho escriuen amb majúscula inicial, és una adaptació del grec antic παραλειπόμενα 'coses omeses'. ¡Buf!, ¿vols dir que encara n'hi ha més amagat pels racons foscos de la història? «Agusaes» que faran falta uns quants planetes més si pensem llegir-ho tot.

    dimarts, 20 de juliol de 2021

    Que la gossera no supere la malíccia

    Deu ser la calor, però note que per a ser sistemàtic i ordenat en la gestió dels tràmits i papers que faig, els marejos són més torbadors del que sembla. No tenen relació amb la importància o transcendència que puga atribuir a eixes gestions, sinó amb els terminis o les reincidències. En eixe sentit, agraïxes que siguen els mateixos webs de l'administració que mantinguen eixe arxiu i que te'l deixen consultar de manera simple i ràpida.

    Inicialment, fa temps, em costava seguir la tramitació de les queixes davant el Síndic de Greuges, però quan van instaurar un sistema d'arxiu i el van obrir en la xarxa, la cosa és va simplificar molt. Això sí, he de dir que encara s'ha simplificat més des que va entrar el síndic de greuges actual, l'exdiputat del psoe Ángel Luna González, que ha implantat una nova gestió de queixes lingüístiques que impedix que mos hi pugam adreçar en primera instància: ha de ser després que l'administració incomplidora no atenga una primera reclamació sobre la qüestió. És una manera subtil de posar obstacles a la queixa en este tema, de forçar el desistiment reclamador o reivindicatiu.

    Hui veig que, a més de les possibles queixes al Síndic de Greuges, tinc les consultes, queixes, suggeriments i reivindicacions que puga enviar a cada organisme de les administracions públiques, les que envie a les Corts Valencianes, les que són sindicals o laborals, les que envie a empreses privades, les que faig a mitjans i editorials... Encara que parega que és al revés, si no tens un poc d'ordre en estes coses, costa molt més localitzar un document que tornar-lo a fer. En fi, que convé ser sistemàtic i ordenat per a gestionar les estelles que vas deixant pel camí. En tot cas, si cal repetir un escrit, que la gossera no supere la malíccia.

    dilluns, 19 de juliol de 2021

    L'«aŀlicient» elitista

    Per fi he acabat un primer repàs a la fitxa del guionet. Em falta fer el contrast entre l'explicació que dona l'iec i la que dona l'avl per a la mateixa decisió, que diria que no acaben de quadrar del tot (tal com em va semblar en un apunt anterior: «No jo o no-jo»).

    A banda d'això, tinc ocasió d'opinar en la llista de tfv per a mirar d'enfocar la diversitat de posicions cap a un objectiu comú:

    Vullc entendre que Ricard... es preocupa per si la descripció poc agradosa de la normativa dona lloc a una percepció poc agradosa de la llengua. Es suposa, per tant, que Carles i Ricard han d'estar d'acord en el fet que proposen millores per a l'ús de la llengua.

    No està mal el debat, perquè aixina podem contraposar la creença que la nostra llengua és més «complicà» que cap altra amb la creença que actuant com les llengües que tenen un estat darrere (i les forces coercitives legals i sociològiques corresponents), podrem aconseguir eixa posició de preeminència.

    Entenc que podem partir del fet que la llengua no té cap problema, llevat del desús. Les llengües no patixen, la natura tampoc no patix, som les persones qui decidim fer-mos mal de milers de maneres absurdes.

    Per exemple, la normativa no és més complicada que la del francés o la de l'anglés, però tampoc convé que l'iec o l'avl es dediquen a absurds com pretendre que una misteriosa «lexicalització» que no expliquen ha de forçar a escriure de maneres diferents paraules que tenen el mateix valor i que només poden variar en l'accepció que els donem (si és que la «lexicalització» que invoquen ha de tindre cap pes en l'ortografia). Lleven diacrítics per una banda i en claven per una altra.

    En el mateix sentit, mirant-ho al revés, si no tenim mitjans escrits ni audiovisuals, si no tenim administracions que impulsen de manera coherent i consistent l'ús de la llengua (sobretot al País Valencià, però tampoc a Múrcia ni a l'Aragó), si tenim estats organitzats a la contra, qualsevol absurd normatiu serà un element de rebuig en lloc d'un «aŀlicient» per a formar-se més en els plaers de la prepotència elitista. Això últim sol passar en les llengües que tenen el suport de les elits estatals.

    Els mateixos debats fins a la fi dels temps.