Amb els algoritmes, que són una creació humana, hi ha qui vol substituir la inteŀligència, que és una circumstància natural equitativa i sostenible. Podem posar-li un floc, però el resultat serà el mateix: una de tantes variants de l'«estupidesa», que últimament pareix que és una addicció política ambientalment nociva.
Quan connecte els informatius, acabe tenint la sensació que el periodisme massa sovint és tractat com un ofici que consistix a escarotar-se o a escarotar. Es veu que encara és més rellevant la notícia, la novetat, la sorpresa, fer-mos estar pendents i enganxats. Poques voltes es dona el cas que els periodistes eviten el titular i facen per explicar i contextualitzar la informació relacionant les dades i suggerint interpretacions possibles. No sol ser habitual allà on hauria de ser un requisit, com ara en els espais informatius.
La majoria de les informacions evitaran fer cap relació entre el canvi climàtic, la contaminació del medi ambient, la pobresa, la fam al món, la sanitat pública universal o els drets humans amb la llista Forbes de milionaris, l'impagament dels imposts, el fracking, els negocis que hia ha darrere dels esports professionals o els viatges en avió de baix preu i d'altíssim cost.
En lloc de transport públic, mos fan omplir les carreteres de vehicles privats, en lloc de contractar i pagar el salari mínim als qui cuiden ancians i malalts, la majoria els paga una misèria en negre i els exigix submissió. Un xicon temerari en moto —no sé per què tendixc a dir-ne «imbècil»— mos avança a poc més de xixanta xafant la línia contínua mentres mos creuem amb un cotxe en l'atre sentit per la carretera del Saler. No sol passar res, fins que passa. La vida, que també passa i no té prèmit.
A estes altures del segle xxi, amb tants llibres com n'hi ha publicats de dialectologia i sociolingüística, sempre tendixc a suposar que han segut i són llegits més o menys en diagonal pels tècnics lingüístics, però de colp tope amb la realitat més crua, i encara em sorprén descobrir inesperadament i amb tota la burrera i la impudícia més ignorant, com és possible que n'hi haja que expressen prejuís barrejats amb supèrbia i petulància contra els trets escrits de les variants dialectals i inclús contra qualsevol manifestació d'alternança de registres —ei, en valencià, eixa llengua que només té sentit per ad ells com a excrecència decorativa.
Tractar de dissimular la incompetència amb dosis elefantines de supèrbia i menyspreu personal. No estic pensant en Donald Trump, encara que ho puga semblar perquè la seua presa de possessió és el tema del dia. Estic pensant en l'entorn de cadascú, inclús si es tracta d'una administració pública democràtica —com ara les Corts Valencianes—, que hauria de premiar la formació, la capacitació, la professionalitat... Però no sempre es dona el cas.
Hi ha qui és molt persona d'un atre tipus, prepotent amb el mínim poder que li atribuïxen; o si es tracta de mantindre un lloc de treball que depén d'una decisió discrecional de la persona que dirigix el departament, són llepons amb l'autoritat i poden ser malintencionats i agressius amb els companys, arribant a la mentira i convertint la discrepància o diferència professional en una recriminació personal.
Per a no posar-mos en el mateix pla absurd de l'insult i el retret insultant per cínic i fals, la qüestió és com hem d'engolir-mos el malestar o l'angoixa i calmar eixe cor que batega accelerat.
Totes les intuïcions que no es posin al servei d’una millora democràtica es posaran al servei de la seva destrucció. Però què us he d’explicar, si som catalans…
Pol Viñas Jiménez, «Fidias o el perill de les intuïcions polítiques», Núvol, 07.01.2025. 🔗
Al cap dels anys, torna a fer una miqueta de fred amb cara i ulls... gelats, sobretot de bon matí, quan eixim al carrer camí de la faena. A més, hui fea aire i plovia. Un dels passejants amb gos d'eixes hores està traguent la bossa per a arreplegar els cagallonets que està fent l'animalet davant la porta d'eixida d'una finca. Res, no li pega ni el més mínim estiró pa que no ho faça justet davant la porta, on poses el peu quan ixes. Després diuen, de sensibilitat i d'empatia no en venen en les farmàcies, perquè caducarien en els estants. Takse voldria seguir-ne algun dia un dels que van decorant els carrers amb les pixarraes... Per cert, eixa «ix» és palatal sorda, que hui m'han fet vore des del Termcat que l'ortografia valenciana no té ben resolta la distinció entre la paraula mix ['miʃ] (palatal sorda, 'gat') i la paraula anglesa mix ['miks] (oclusiva sorda, 'barreja'). L'ortografia no, però per sort els gats són més polits per a estes coses. ¡Quin mix!
Ausberg, asberg, 🔗 inclús afegirien alsberg si se'l trobaren en el llibre Lletres que parlen de Jesús Alturo i Tània Alaix. En canvi, no hi trobarem rosà, vegà, brofegà, cabotà..., que són variants de l'ús viu valencià actual, regulars i sistemàtiques.
La llengua d'ús quotidiana tendix a la sistematització i la regularitat. Més que els vanitosos invents «cultes» ben poc modestos, que pareix que responguen sobretot a la presumpció. Ahí tenim el cas d'unànime, que diria que deu provindre de copiar com ho dien en castellà o com ho escrivien en francés al segle xvii, perquè si hagueren mirat l'anglés hagueren fet unanimós. I si s'hagueren fixat un poc més en el llatí real, el valencià casolà, tal com tenim ànim, desànim i magnànim, tindríem la resta: equànim, exànim, longànim, pusiŀlànim i unànim, si és que fan falta. I farien la mateixa funció i més encara, perquè formarien part del corrent de la llengua general i no tan sols dels meandres de la falta ortogràfica i la petulància.
L'armadura de la llengua és la força de l'estructura informativa i comunicativa institucional amb què la societat s'intercanvia coneiximents i idees.
La informació que aporta Coromines en l'entrà pendre del seu diccionari etimològic 🔗 és prou clara i concorda amb l'ús general (corroborat també per l'aldc:
La reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit mai la variant prendre en català.
¡Ahí tens els ous, Joana! Per tant, caldria fixar pendre (i els de la família, apendre, dependre, etc.) com a forma preferent. Inclús Fabra alternava en les Converses entre pendre i prendre. Però no, «amb bon criteri», segons opina un articulista anònim de la revista El Temps de l'any 2016, 🔗 el diccionari de l'acadèmia no va incloure les formes més generals ni tan sols com a variants alternatives per a ús de desvagats i malfactors.
Per si de cas cola, els demane als acadèmics que les incloguen. Al cap i a la fi, si no ho fan ells, pareix que moltes formes i trets de la llengua general i les variants dialectals i estilístiques estan condemnaes a desaparéixer de l'ús i a reaparéixer en eixes lamentacions tòpiques, «ai, si no haguérem estant sempre mossegant-mos la llengua»...
Veig que he de continuar afegint notes al text que he penjat en la xarxa de manera conscient però temerària alhora, una edició completa del Tirant lo Blanch. 🔗 També ho he fet de manera prou militant de la revisió permanent, no sé ja si amb bon criteri o per obsessió. Aixina que després de descobrir una nova discordança entre el facsímil i les transcripcions canòniques —essencialment, Hauf i bvd—, em plantege el problema de resoldre la numeració automàtica de les crides i les notes.
Sort de W3Schools, 🔗 que sempre té una solució o atra per a estes coses, encara que t'hages de calfar un poc el cap per a vore com ho adaptes al que necessites. En este cas es tracta d'incorporar en el css unes quasi variables «counter» que van variant la numeració de les crides. Més avall, les notes estan en una llista numerà «ol li».
Ara la primera crida, que és sobre un «disveltar» que passa a l'edició com a «divetlar», s'ha numerat i fa la remissió sense problemes. La gràcia.
Mentres faig algunes d'eixes coses que ningú no pot fer per mi, em pose un moment France Culture. Estan parlant de l'aniversari de la Llei de 17 de gener del 1985, relativa a la interrupció voluntària de l'embaràs, denominada «llei veil». 🔗 Comenten que no existix cap «síndrome postavortament», terme que amaga el prejuí antiavortista donant-li una aparença de concepte científic. Com que no coneixia el terme ni el debat sobre eixa qüestió, pegue una miraeta en la xarxa i tope amb el programa De Boca a Orella de Sílvia Tarragona en Ràdio Nacional d'Espanya.
El titular («Postavortament, una realitat que no s'estudia per ideologia») 🔗 i el resum del programa que escriuen en el web, indiquen que eixa síndrome existix i que t'informaran sobre el tema. Però el cas és ben bé el contrari, l'exposició de Giulia Covalolpe i la conclusió que enn traus després d'escoltar el programa és que el terme síndrome postavortament és una enganyifa antiavortista per a degradar les dones i entorpir l'exercici dels seus drets.
Per tant, escric al web de la ràdio pública espanyola, perquè miren d'evitar la confusió a què induïx la presentació del programa —confusió en què es trobava immersa Sílvia Tarragona abans d'escoltar l'experta—:
Em sembla que seria menys confús i més clar que tant el títol del programa com el resum que se'n fa en l'escrit del web s'ajustaren al que expressa la convidada experta Giulia Covalolpe, que aclarix que no existix cap síndrome postavortament i que l'ús d'eixe terme i moltes de les dades que aporta la periodista Sílvia Tarragona són invents de la ideologia antiavortista que pretenen aconseguir una aparença de cientificitat. Després d'escoltar el programa queda clar que hi ha una contradicció insalvable entre el resum que apareix escrit en el web i la informació aportada en el programa.
Al final de la correguda, ni l'avortament té cap connexió directa amb cap problema mental de les dones ni la ideologia antiavortista té cap relació amb l'avortament: és tan sols una forma més de la síndrome masclista, que trobe que també deu existir i que l'estem patint de moltes maneres.
L'establiment d'una cultura de la traducció arreu del món podria promoure la consciència d'estar connectats, que es percep millor entre llengües, i eixe coneixement només pot que afavorir la transició ecològica.
Isabelle Poulin, «Avant-propos : le devenir traducteur», Littérature, 216. 🔗
Com ara, parlant de la rapidesa i de l'atenció als usuaris, esta setmana m'ha arribat una resposta de les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. S'ho han pres amb calma, perquè els vaig escriure el dia 20 de setembre passat, però entenc que la qüestió demanava eixe mínim d'atenció, perquè es tractava d'una qüestió general de majúscules i minúscules, i ja sabem que és millor no haver de decidir on posem cada granet, sinó omplir el sac amb un criteri general. Un mínim d'organització —han consultat els tècnics de l'Oficina d'Onomàstica—, un mínim de gestió i una resposta adequada.
No caldria massa més, si l'Acadèmia Valenciana de la Llengua vullguera obrir-se activament als usuaris, no tan sols als del diccionari, sinó als de les obres que han publicat en el seu web, que per a alguns dels qui treballem en estes coses són l'oli del cresolet que mirem d'evitar que s'apague massa prompte ofegat pel desús davant del castellà o davant de l'estàndard de menjar ràpid.
Tanque la llista de lectures de l'any passat amb el llibre de Raimon i frustrat per la sentència que va emetre de Joan Carles Mèlich fa uns dies en el programa del Grasset —que ara es diu La Selva—: 🔗 llegir no mos fa més bones persones, ni pitjors persones. Immediatament va recórrer a l'exemple paradigmàtic sobre com de cultes eren molts d'aquells dirigents nazis que van fer més mal que una pedregà —per dir-ho seguint la saviesa popular—, aixina que, una volta arribats a eixa línia argumental, ja no hi ha res més a discutir. I només podem acceptar que sí, que deu ser aixina, que serem «simples», però lectors.
Com a inici de temporà —en lloc de pensar en anar al gimnàs o a apendre a fer calça— torne a demanar-li a l'avl que faça realitat això que diuen que pretenen en el preàmbul del full de propostes que tenen penjat en el web: 🔗 «mantindre una relació activa amb els usuaris». Està bé com a preàmbul, però ja fa uns quants anys que eixa relació activa és ben passiva, ja que l'acadèmia no ha incorporat els mitjans per a «activar» els intercanvis. Els envies les propostes i, excepte algunes alegries inesperaes, busca qui t'ha pegat. L'acadèmia van fent faena, però trobe a faltar eixa faceta de la connexió amb els qui els necessitem per la gestió lingüística quotidiana.
Fa anys que els demane que s'inspiren en el Cercaterm del Termcat. 🔗 Però no. Si no tant, tirant per baix, podrien provar a ser mínimament sistemàtics i comunicatius com sol ser la Secció Filològica de l'iec. Però no. En fi, aprofite per a indicar-los que la sensació que tinc és que eixe preàmbul és «retòric». Emmarque l'adjectiu perquè també els indique que l'accepció 'ampuŀlós; buit' no la tenen inclosa en la definició de retòric -ca. Com que en fan ús, si més no, que la incorporen al diccionari.
I deixe de banda el ravanell (Diplotaxis erucoides), 🔗 que es veu que encara no l'han tastat, i això que els camps estan plenets de les floretes blanques del nostre uasabi llaugeret.
Senc un policia que s'escandalitza perquè els polítics estan parlant en passat respecte a la dana del mes d'octubre, encara no fa tres mesos, que estan fent homenatges als voluntaris i als que han participat en els treballs... com si tot s'haguera resolt, com si tot fora un malson que anem oblidant. El cas és que el policia veu tots els que estan treballant en la reparació i la recuperació material dels pobles, que no han arribat les ajudes, que les infraestructures encara estan malmeses i que hi ha obres que són pedaços provisionals —que tem que es poden eternitzar—...
I a mi em venen ois sentint alguns discursos que clamen contra la falta d'informació, falta d'avís, falta d'actuació..., però és Betoret Coll (pp) que clama contra tots llevat de contra el president de la Generalitat Carlos Mazón i el seu Consell, que era qui tenia la responsabilitat d'actuar d'acord amb les seues competències i d'acord amb la informació que li enviaven les institucions, però que ells van ignorar, desatendre, desoir, com les mones aquelles que es tapen els ulls, la boca i les orelles, i ara s'agarren a la fantasia que no van vore res, no van sentir res, no van dir res, a pesar que tots coneixem la informació i sabem de la seua negligència. I té el cinisme de demanar-se retòricament si no hem aprés res..., ara que acaben d'aprovar una llei per a acostar de cinc-cents a dos-cents metres la possibilitat d'urbanitzar la costa.
Té igual on mires, els grecs clàssics, la França revolucionària de finals del xviii, l'auge del nazisme a Alemanya, l'Israel actual... Anem cavant.
Em sembla que torne a tindre problemes amb les particions de l'Ubuntu, i sempre sol ser el mateix tema: falta espai en el sistema de fitxers. No sé com me les apanye que tinc més de huit-cents megues lliures, però no els puc utilitzar per a la partició de l'arrel del sistema de fitxers. L'última volta que ho vaig tocar, seguint les indicacions d'uns i atres, vaig posar en eixa partició 29 megues, perquè dien que n'hi havia per dalt lo cap, i ara diu que n'hi ha un 93,4 per cent en ús i l'actualització em demana que allibere espai. He provat amb el clean i l'autoclean, però no n'hi ha prou amb això.
Em tocarà revisar la instaŀlació i pot ser que toque tornar a instaŀlar l'Ubuntu. I a vore esta volta quant recomanen que deixe en eixa partició. O més bé a vore com recomanen res pa que jo ho entenga. Hi ha un ratolí que va menjant-se la partició i soc jo que no acabe d'encertar amb el ganivet a l'hora de tallar el pastís.
Hem donat per a la posteritat autèntiques obres d’art. I Carlos Mazón s’està treballant durament ser-ne una de les més excelses. La Mona Lisa de la inutilitat i la indecència polítiques.
Ricard Chulià Peris, «Sic transit gloria mindundi», Diari La Veu del País Valencià, 02.01.2025. 🔗
Les espigues. Per a calcular la fondària em faig un canutet amb un tros de canya, li'l pose a la broca i aixina limite la profunditat del forat. Funciona a la primera, oli en un llum. Per contra, el braçalet de marca de coses de bricolatge —a no recorde com es diu— que vaig comprar per a eixa funció: al primer ús el caragolet pa ajustar-lo se'n va entrar massa en la canaleta de la broca, la cabota Allen es va desfer i no eixia. Vaig haver de traure el cercolet a martellaes.
Quan estava comprant-ho —no era car— em pensava que estava fent el que calia pa obtindre un resultat bo —no diré «professional», tampoc no m'ix tan bé—, però en realitat estava caiguent en un parany: un maldecap i uns minuts de malíccia.
Això del bricolatge demana pacència, perquè totes les ferramentes i les màquines que pugues tindre segur que estan a punt de deixar de funcionar, estan pensaes per a atres faenes o no són compatibles amb els accessoris que hauries d'utilitzar. Aleshores és quan convé ser un expert en això que diuen de manera tan lletja: «procrastinar», deixar-ho per a més avant.
Arribarà el dia —en vacances, com a desig més recurrent— que tindrem el carregaor de bateries, la broca que li càpia a la màquina, el suport que permeta fer els forats rectes, el canutet que controle la fondària, el paper de vidre del gra adequat per a allisar, la clau Allen que li vaja bé al caragol que s'ha passat de rosca... Tot està sempre apegat amb una escopinyà i pendent d'un fil. Excepte eixe llibre que t'està esperant i que la pols ja diu que no pot esperar que vullgues acabar precisament ara que tens temps lliure aquella obra de la seu proverbial que no acabaràs en la vida. Com ara la Bíblia, això no pot ser que encara no mos l'hajam llegida. S'acaba de desfer la punta del tornavís...
Està Takse afaenà calfant-se el cap amb un «revit» que vol fer-li a una estora, cosa que li donarà faena tant per a descosir la vora com per a afegir-li la vora nova. Això del «revit» —i en versió diminutiva també habitual, «revitet»— no apareix en els diccionaris ni tampoc ho he trobat en les bases de dades més habituals. A banda, és llenguatge d'especialitat del camp de la costura, però no sé quina extensió territorial deu tindre en el vocabulari d'eixe gremi. És clar, el diccionari dona «rivet», però ja sabem que eixes coses són com les mateixes peces de costura, que cuses per ací, descuses per allà, apedaces o solsixes, i quasi tot és possible, sobretot si queda al gust de qui ha de lluir la peça.
Canviem de dia, d'any, anem tancant el primer quart del segle, però som els mateixos, fem anar el mateix sistema desequilibrat dels guanys que són també pèrdues. Les bombes són la mort dels qui en són víctimes i són la vida dels qui les fan, les venen i les llancen, la «creació de riquesa» desigual i injustificada d'algú està depredant, explotant o estafant algú atre, el benefici privat desregulat d'uns és la part que mos deixen de la pobresa, la contaminació i la misèria que s'amaga en la foscor dels abismes terrenals o oceànics... La història sempre és parcial, incompleta, el fum que esbandim perquè mos estem ofegant, porta substàncies que estan ofegant algú atre. ¿En queda, d'aire lliure? ¿En queda, d'aigua neta?
Arribem a les hores en què mos hauria de pegar per fer recomptes, sumaris, resums, síntesis i anàlisis, compendis, memòria... L'any 2024 ja està acabant de passar, mos sembla que alguna cosa important s'acaba. Però és la mateixa cosa de sempre.
Què mos sembla rellevant, què trobem de positiu, què hem de millorar, on hem clavat la pata... Massa coses, massa complex i queden poques hores. Millor deixar-ho per a l'any que ve, millor tancar la paraeta de l'any i fer plans per al nou any, projectes que ja hem previst que, en principi, no aniran avant, perquè no tindrem tantes ganes quan hagen passat els primers minuts, les poques primeres hores de l'any que comença d'ací a res.
En els seus diaris, el cantant Raimon comenta de tant en tant una preocupació política: la «divisió internacional del treball». Com que no és un concepte que associe a la política actual, en un primer moment l'atribuïxc als anys huitanta del segle passat. De totes formes, pegue una mirà en la xarxa i veig que el concepte és vigent i que se'n parla en els llibres de sociologia i d'economia, encara que no aparega en la premsa de cada dia actualment.
Això sí, aquells anys huitanta que recorde, llegint-los versionats en els diaris de Raimon, són la meua prehistòria particular, el temps en què es congriaven molts dels elements del present. Cap novetat, perquè sempre estem fent versions de la mateixa història. Diu Raimon que va actuar a la Vall. Jo no vaig anar aquell recital —que ell va qualificar com a desastrós—, però tinc gravat en el record des d'aquella nit del 1985 que els vaig vore a Annalisa i ad ell passant pel meu costat per l'avinguda de les Germanies —«la Carretera»—, prop del cine Capitolio. Un poc com una aparició, el «personatge» existia com a persona fora dels discs i es passejava ben abrigat per la foscor d'aquella vorera. I jo no en sabia res de la divisió internacional del treball. 🔗
Tot i que contra la força de la natura no es pot fer res, contra l’aliança del capital privat amb el govern de Mazón sí: fem memòria. No oblidem qui té la culpa; qui nega i sosté, conjuntament, la crisi climàtica; qui s’aprofita de la desesperació per a donar falses esperances a través de discursos d’odi i, sobretot, no oblidem que açò forma part d’un entramat estructural que actuarà, en cada crisi i catàstrofe, assegurant els interessos dels qui ho enfanguen tot.
Neus Climent, «Entre canyes, fang i desvergonyits», Diari La Veu del País Valencià, 07.12.2024. 🔗
Tal com diuen, la història el jutjarà; però convindria gestionar el mentrestant sense que ho empastrara més encara, ni de sang ni de fang.
Van reomplir la zona envaïda amb ciutadans pioners voluntaris que havien de fer de colons i que repoblarien amb la seua descendència la regió conquerida, l'espai vital necessari que necessitava la pàtria. Es va «facilitar» que els indígenes se n'anaren, i els que es van voler quedar tenien restriccions de drets i de moviments. Inclús tenien molt «restringida» la possibilitat de sobreviure a llarg termini, encara que els indígenes no sabien segur què podia passar i n'hi havia que confiaven que els lluentons dels vencedors els iŀluminarien també a ells.
És gros que el detall inconcret del paràgraf anterior es puga identificar amb diferents noms de països i persones agressors i de víctimes de condicions diverses, inclús algunes voltes obscenament intercanviables entre ells, tant si es tracta de l'antiguitat, de la mitjania de la modernitat o de l'actualitat.
El dinar del dia de Nadal, a més de promoure els records, les xarraes i els acudits, dona pa converses i debats intensos més o menys acalorats entre pastissets de moniato, torrons de cacau, coquetes de segí —versió familiar carcaixentina; jo dia «sagí»—, i pa descobrir que els processos sociolingüístics que expliquen com desapareix el valencià et sorprenen a la taula familiar quan la teua neboda coneix «sargantana» per l'escola —la resta diu «sagrantana», i jo dic «sagristana» que sona com «sacristana», o al revés— i que dubta entre «almetla», «almela» i «almelda», perquè en realitat només diu «almendra». Diu que l'any que ve es casa. Per això, quan estem acabant, convida els familiars a la cerimònia amb un targetó embolicaet amb un cordellet apegat amb silicona, ¡tatxan!, en castellà. Em quede de la pasta que farcix els pastissets. Aixina va la cosa.
El dia de Nadal hauria d'entrar en l'imaginari coŀlectiu —i mediàtic— com un dia d'anticicló amb solet i temps primaveral. Crec que em costaria de trobar un dia de Nadal plujós, sense sol, un dia en què mos gelàrem pel carrer... Devia ser cosa d'abans, d'abans que li haguérem posat una bomba de calor a la Terra. La bomba de calor és molt més eficient que el Sol... L'estrella havia de rebentar d'ací a uns cinc mil milions d'anys. En canvi, mosatros, la humanitat, farem que el planeta rebente molt abans. I els que vinguen darrrere, ja s'ho trobaran.
Si no l'he vist encara, les aparicions als mitjans i les intervencions parlamentàries cíniques de l'encara president valencià em fan pensar que sí, perquè tinc la sensació d'haver-ho fet, tinc la sensació d'haver vist un vídeo del president valencià Mazón emulant aquell: «Si ja saben com em pose, ¿pa què em nomenaren president?» 🎬 Està clar que la resposta ha segut terrible.
S'acaba l'any, s'acaba tot, però tot continua, a la faena mos inunden la bústia amb felicitacions nadalenques, totes festives i inclús quasi sempre hipòcrites i faŀlaces —maliccioses a voltes—, mos saludarem el bon any durant dos mesos, me s'acaba el paper per a embolicar els còmics —el regal que ja veig com una tradició que no puc trencar—, els sobrets amb les estrenes, els maldecaps de si els pastissets ixen llegets o si el plum-cake té la consistència d'un rejol, si cal dur vi o torrons... Sense voler-ho vore, anem cavant el clotet.
Sis mesos després de l'entrada de les tropes franquistes, quan acabà el règim especial d'ocupació, a Barcelona no restava cap rastre del català ni en els noms de les botigues ni en els rètols dels carrers. La llengua de la ciutat era una altra.
Xavier Serra Labrado, «Poznan i Barcelona: ciutat sotmeses a substitucions lingüístiques ràpides», Saó, 505, setembre 2024.
Mos fan escoltar infinites voltes les mateixes declaracions formulàries, difoses incansablement a través dels mitjans. Hi havia un grec que dia que no mos podíem escabussar dos voltes en el mateix riu —o una cosa aixina—, però els humans dedicats a la política o al futbol no fem més que omplir hores i hores amb expressions tòpiques, sempre girant en el mateix corrent insalubre. Deu ser que mos satisfà i mos tranquiŀlitza la trivialitat i la seguretat de les paraules conegudes:
Té igual que siga esports o política, es suposa que la notícia seria que l'entrenaor (masculí o femení) declarara que qualsevol futur equip rival és molt roín, que no s'esforçaran durant els entrenaments, que no preparen els partits durant la setmana, que tene com a objectiu pedre tots els partits possibles... Si no és això, ¿on està la notícia?, perquè mos hem d'enterar que el juaor tal o qual tanca els ulls per a dormir... Vaja, si fora que dorm amb els ulls oberts, mos ho podrien comentar en la secció de malalties del son o de curiositats de la natura.
Fa unes setmanes que poden fer unes bones ansalaes amb ravanell, paneret, plantatge —amb uns tocs de sàlvia, romer i espígol, que sempre n'hi ha—. El ravanell té com a nom científic Diplotaxis erucoides, però en el diccionari de l'avl 🔗 diuen que és Rapistrum rugosum, cosa que no pot ser, perquè este correspon a la ravenissa groga —diria que eixe seria el nom—, perquè té les flors grogues. Això sí, el diccionari encerta a dir que el «ravenell», que és aixina com ho escriuen, té les flors blanques, cosa que em va donar la pista per a demanar-los que corregiren el nom científic, que mantingueren la definició i que afegir la forma ravanell.
Ah, i no cal que incloguen que és el «uasabi valencià», que és el sobrenom de la planta que em va recordar Víctor fa uns dies passejant per Almansa —mos va convidar el nostre amic Emili al reaturant Maralba: tenien atascaburras, que no du ravanell.
Després de llegir la ressenya de Joan Garí sobre la segona novel·la de Rafa Lahuerta, 🔗 que valora molt positivament —a Takse li va semblar bé la primera, que es podia llegir, però sense passar-se’n—, refaig la fitxa sobre el descerebrat que apareix en una primera versió de l’article —finalment han optat pel descervellat del dnv— i que és un terme de l’àmbit de la medicina, però que la imposició del castellà (el descerebrado) ha traslladat per calc als registres informals.
Seguint la idea que Abelard Saragossà exposa en alguns llibres i articles, es podria fer una llista llarga de les voltes que la pretesa «llengua literària» —que no sé per què es confon tan sovint amb l'«estàndard»: es suposa que la literatura ultrapassa i infringix l’aiguabarreig formalista de l’estàndard— es dedica a malmetre la llengua general duta pels aires enganyosos que a voltes van a favor i atres voltes fugint del castellà, cosa que els fa sempre dependents d’eixos vents, sense que siguen capaços de falcar el timó clarament cap a l’horitzó de la llengua. La llengua, sense més adjectius que la parceŀlen innecessàriament.
N’haguérem pogut dir caps buits, destarifats i milanta fórmules més —tan bonic com és trapatroles—, però havien d’innovar amb un «terme tècnic» agarrant-se al llatí —com si això resolguera res o fera més sabut—. Al final, desconcerta un poc que hajam de vore com gira el penell: a voltes «roín, perquè ve del castellà, encara que siga general» i a voltes «bo, encara que s’acoste al castellà i no ho diga ningú».
Bé, això són minúcies que la sociolingüística hauria de ventilar per a poder centrar la qüestió en els drets, els deures, la disponibilitat, les ocasions i la facilitació. Sense cervell, però amb el cap com un bombo.
Comenta Josep Ruaix en una entrevista (Vilaweb, 11.12.2024) 🔗 que el diccionari —es referix al de l’iec— hauria d’incorporar una marca per a identificar les paraules que se n’ixen de «la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central»... Si no es posen les marques i cada u usa la llengua com li parega, fent anar variants per ací i per allà, sense mirar en quin punt del territori es troba o sense avisar que se n’eixirà del patró fixat pel centralisme normatiu original:
En canvi, pel que fa a les variants territorials, com anou o renyó, crec que són un perill, perquè van contra la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central. I si admetem això o allò, perquè ho diuen a Tortosa, perquè ho diuen a Alacant, perquè ho diuen a la Catalunya Nord, i, a més a més, al diccionari no hi ha la marques dient que això és propi d’un territori determinat, llavors resulta que si, per exemple, un estudiant fa un examen i et posa una paraula d’aquestes, com que ho diu el diccionari, és correcta. I això ens desmanega el català estàndard, o català literari, com en deia Fabra. Amb el fet de voler ser molt respectuosos amb les variants territorials ens desfan el model que fins ara era la norma.
El fragment es comenta a soles. No deixen de sorpendre’m les persones, menys si són retors, perquè es veu que alguns tics que tenen corresponen a una visió del món que jo no tinc. En tot cas, com que Ruaix mateix ja diu en algun moment que les seues idees tenen més a vore amb virtuts teologals, com ara la que ell identifica com a «prudència lingüística», no li discutiré els dogmes, com eixe del «català literari» amb què alguns pretenen crear una llengua com ells la somien, però oblidant que hem de tindre malsons, i que inclús hem de somiar desperts.
En fi, serà una sort —¡una fantasia!, ¡una utopia!— que siga un estudiant que «desmanegue» en un examen el català estàndard per massa coneiximents dialectals. Si bé ho pensa Ruaix, ara correspondria una atra possible virtut teologia: esperança lingüística.
Durant aquelles visites infantils a la biblioteca del poble, l'atre totxo que em cridava l'atenció era un llibre vell d'escacs. No era només que era gros i vell, sinó que pareixia contindre un munt de saviesa sintetitzada en uns dibuixos de posicions sobre el tauler que em semblava que «havien de significar» coneiximents fabulosos per als ulls entesos. Això degué fer que uns anys més tard em pegara per juar a escacs amb obstinació i concentració. I sense coneiximents fabulosos, ai.
Això passa sovint: sempre volem anar a algun altre lloc, amb intenció i amb pressa, i ens perdem tot el que es troba entremig.
Beatriu Cardona i Prats, «Diari dispers d'una dana», Saó, 507, novembre 2024.
La periodista Teresa Ciges publica en la revista Saó (núm. 506, octubre del 2024) un article ben ideat sobre els marcs mentals que mos condicionen la percepció del món i l'elefant eixe de George Lakoff. 🔗 A més de l'exemple conegut de l'elefant, també comenta l'estratègia de manipulació retòrica del discurs públic:
Un els exemples que el lingüista assenyala és la conversa sobre els impostos, en què els conservadors solen utilitzar el terme «alleugeriment de la càrrega fiscal», un marc que suggereix que els impostos són una cosa negativa que cal reduir.
Diria que un atre exemple del que mos fan engolir és que en lloc de dir-los depredadors classistes i retrògrades a la dreta i la ultradreta els hajam de denominar «conservadors». «Conservadors» està fixat i bloquejat en benefici seu, i ham hagut de carregar amb «conservacionista», que sona com «papista», «feixista» o «creacionista», termes que han acabat tenint un sentit despectiu quasi més pel sufix que pel fons ideològic que representen i que hauria de ser el que els desqualifica per al bé comú —en el mateix sac hi ha, és clar, «anarquista», «socialista», «comunista» o «feminista», que s'han vista afectats per eixe marc mental creat a través del sufix. I diria que, per diferents vies, l'efecte arriba a «arabista», «clarinetista» o «excursionista».
Al final, diria que l'article falla per la base, perquè pretén que pensem en el País Valencià i, en lloc de titular-lo «No penses en el País Valencià» ha contribuït a estendre un dels últims recursos de despersonalització i aculturació que periòdicament llança la dreta espanyolista —vaja, una víctima del sufix—: «No penses en la terreta»... Teresa Ciges, ¡es tractava de no pensar-hi!
Un coŀlaborador que opina este matí sobre sèries de televisió en un programa de ràdio de la Cadena ser que es fa a Madrid —el d'Àngels Barceló—, amolla que és possible que no sé quina sèrie no acabe d'agradar o d'atraure a «les classes treballadores de províncies»... Uf, no sé si respondre «¡presente!» o «¡arriba España!»... En fi, la retòrica i els tòpics no són aliens a les mentalitats que els vehiculen. Ara, si fora el cas que haja segut un automatisme i no un supremacisme, haurien de revisar les expressions que deixen anar eixe tuf de centralisme provincià expressiu. De rebot, podria ser que l'exercici del cosmopolitisme els llevara un poc d'eixe tel ranci del cap, d'alguna neurona.
Lligc en Les amnésiques de Géraldine Schwarz que Konrad Adenauer va instaurar una política de «laisser le passé au passé» pel que fa al nazisme, i eixe aroma ideològic em fa pensar en el recurs habitual de la dreta espanyola i valenciana de fer creure que hem d'oblidar tot el que a ells no els convé, com ara les víctimes que van deixant per les cunetes de les seues decisions —ja han fet un funeral per a que deixem estar els morts i qui no va avisar que venia l'última dana del 29 d'octubre del 2024, la penúltima negligència del Consell de Carlos Mazón Guixot, el president que estava dinant en El Ventorro—. El vell llibre de la dreta.
Rarament m'apareix citada la figura de Konrad Adenauer, no sabria dir en quins documentals o quins llibres el nomenen, però sempre que lligc o senc el seu nom em ve al cap el títol d'un llibre que hi havia a la biblioteca de la Vall quan jo era menut i que no sé per què me se va quedar gravat: Adenauer, dictador democrático. Era un totxo, aixina que degué ser això el que em va atraure, perquè el gruix dels llibres em crida l'atenció, no ho puc evitar. I aquella olor dels llibres vells, dictadura democràtica.
Ja tinc els còmics de Nadal. N'he de regalar uns quants. La faena de triar-los ja està feta i ha segut més senzilla que mai, perquè enguany, estranyament, Abacus en tenia més en valencià del que és habitual des de fa uns anys —en castellà n'hi han molts més, és clar, que no patixquen els monolingüistes espanyolistes—. Abundància ocasional. Per tant, enguany, si passe per atres llibreries —L'Arribada, Fan Set...—, serà amb calma, sense l'estrés d'estar pensant si l'interés del tema té relació amb l'edat dels destinataris.
En fi, la faena que queda serà decidir el repartiment. Que tots els anys fora aixina.
Després de la negligència de Carlos Mazón Guixot i el seu Consell que van pedre minuts, hores i van fer pedre més de dos-centes vides, ara mos ix l'argumentari defensiu del Partit Popular valencià amb uns suposat «no pedre ni un minut» en coses que no tinguen a vore amb la reconstrucció, la recuperació i alguna paraula més relacionada amb fer vore estan reparant el mal fet... Això, sí, sense pedre tampoc ni un segon lamentant les vides que van ofegar.
Amaguen les persones mortes parlant engolats de recuperar béns, construccions, infraestructures... I fugen de les seues responsabilitats. Perquè les persones que van rebre l'alerta inútil quan s'estaven ofegant, no es poden recuperar. Carlos Mazón Guizot i el seu Consell fingixen que no tenen cap relació amb la mort de més de dos-centes persones. Eixe Consell i eixe president no recuperaran ni un mínim d'humanitat i d'ètica sense admetre primer els errors propis, la pròpia ineptitud o la pròpia negligència. Unes quantes hores, uns quants dies haurien d'invertir buscant un mínim de responsabilitat humana, social i política. Encara que sabem que no en trobarien prou per a compensar el mal que han fet. Com a mínim, haurien de dimitir també d'això.
Si aprenem de l’experiència compartida dels diferents països que han patit les mesures post-shock, som a temps de frenar la bogeria de Mazón i el seu Consell.
Juanjo Giner Camarena, «Capitalisme del desastre. De Pinochet a Mazón», Diari La Veu del País Valencià, 03.012.2024. 🔗
Va passar una dona que anava filmant amb el mòbil les muntanyes de plàstic que vorejaven la marató de Valéncia d'enguany. Anava remugant amb accent francés alguna cosa aixina com si això era sostenible, ecològic...
Inesperadament, a pesar que és festa constitucional, ha arribat el transportista amb el paquet de l'ànode de magnesi —de sacrific, en diuen— per al calfaor. Venia de Barcelona (Setesa), perquè en Valéncia no vaig saber trobar-lo. Ara em tocarà algun matí de festa fer-me a la idea de buidar el depòsit i traure el tap que aguanta la resistència i l'ànode. L'ànode vell deu estar malament, perquè fa unes setmanes que l'aigua fa un poc d'olor de sofre —encara que esta setmana no en fa quasi, o és que mos hi hem acostumat— i diuen que la causa pot estar en el desgast de l'ànode i que s'haja acumulat calç en el depòsit. Coses de les reaccions químiques i dels microbis.
A més de la calor estranya que fa estos dies, a la Lluna li ha eixit una lluentor competidora per baix a la dreta. Em sembla que és Venus, però no entenc d'eixes coses. Pot ser que també s'haja desgastat algun ànode i eixa claror siga el badallet que algú està obrint llevant la tapaora per a fer la reparació. Els astres anuncien desastres, ¿no? N'hi han uns quants ànodes que fallen i ja n'hi han massa que s'han hagut de sacrificar.
No sé com va del tot la cosa, però no acabe d'entendre per què els drets lingüístics no solen formar part del repertori d'idees que tenen algunes persones que exposen idees i actuen en àmbits on cal defendre un medi ambient saludable, una l'agricultura de proximitat, sostenible i compromesa amb el manteniment de l'entorn natural i d'una producció beneficiosa per a la salut humana.
M'ha passat això quan he vist un reportatge i el web del restaurant de Toni Montoliu, que té una expressió preciosa en valencià, un discurs ben fonamentat en relació a la qualitat dels productes i de l'agricultura i, per contra, té el web només en castellà. De fet, pareix que la clientela amb la qual es relaciona —posa un exemple de gent amb diners— faça que practique la subordinació lingüística en favor de l'ús monolingüe del castellà, i en perjuí de la sostenibilitat lingüística del valencià.
M'ho esperava, perquè en el dia a dia te'n trobes uns quants, de casos semblants, però encara em sorprenen.
