dijous, 17 de gener de 2019

Tebeos sense gràcia

La policia espanyola mos entreté amb un nou episodi dels «Pepe Gotera y Otilio» del clavegueram contra la cup l'independentisme més activista. Les detencions d'ahir en Girona sense necessitat ni ordre judicial mos fan recular precisament a eixa època fosca de la societat espanyola en què la claror eren les aventures dels tebeos. Però ara no fa gens de gràcia. I un poquet de sal afegida: un policia li explica a un dels advocats dels detinguts, Benet Salellas, que només l'atendrà si li parla en castellà.

Vaig fer una volta pel riu. Ja no sé si córrec per fer salut o serà que de veres que és per fugir: 07:05 + 06:59.

dimecres, 16 de gener de 2019

El caràcter unitari

«Dans chaque communauté, le patois du lieu est une langue unitaire»... Eixa citació del volum 25 de la revista Communication & Cognition (tretat de Google Llibres) em desperta la curiositat sobre el concepte «llengua unitària», que també apareixia en l'editorial del diari El País (12.01.2019) que comentava ahir: «El español es un idioma muy unitario»..., que podem localitzar que és una expressió també de Víctor Hurtado Oviedo (Otras disquisiciones; Google Llibres), que afegia: «pues se escribe casi como se pronuncia».

Diria que deu ser un de tants tòpics lingüístics (vinguts de la política o de la religió) que no deuen voler dir res massa concret però que et deixen ben satisfet després d'haver-los deixat anar. A més, també servixen per a malparlar en sentit contrari, com ara quan es parla del «caràcter unitari i centralista de l'estat»...

dimarts, 15 de gener de 2019

Les millors són totes

A voltes en el diari El País —ara només el lligc els caps de setmana— també publiquen articles sobre llengua o lingüística que no contenen refregits d'idees patrioteres o identitàries sobre qui la té més gran. No sé si és un descuit o una manera de compensar que, en general, estan pendents de continuar una visió de la llengua com un mitjà polític impositiu en lloc d'estar pendents de l'ús del castellà i dels drets lingüístics que faciliten i promouen eixe ús.

Com a mostra, l'article simple i salmòdic de dissabte passat de Lola Pons Rodríguez titulat «El árbol de la lengua» (consulta: 15.01.2019). A pesar de la metàfora vegetal, l'article condensa un seguit de tòpics, concepcions i convencions sobre la llengua —sobre el castellà i, de fet, sobre qualsevol llengua— que reflectixen les idees polítiques que hi ha darrere i que l'autora reclama que es revisen.

En resum incomplet, en una frase:
Quan mos cregam de veritat que no n’hi han llengües que siguen millors que altres.

dilluns, 14 de gener de 2019

La sororitat és maga

Una de les magues de la festa d'ahir en València era «Sororitat-Fraternitat» (La Veu, 13.01.2019). No sé si el nom de la maga ha tingut relació amb el fet que la paraula de l'any haja segut, en valencià (upf-iec, 18.12.2018), sororitat. Una casualitat que podria ser un bon senyal per a un futur on hi ha qui no s'està de provar a mantindre els valors més tronats i suats del passat patriarcal, masclista i nacionalista. La democràcia posa magues i fa màgia amb les paraules.

diumenge, 13 de gener de 2019

Cita dominical / 529: Alberto Manguel

Mirant les desraons del mal.
El mal no exigix motius.
Alberto Manguel, La biblioteca de noche, a partir de la traducció de Carmen Criado.

dissabte, 12 de gener de 2019

El refugi de cada u

Ara que sembla que una nova passa mos ha de fer oblidar com funciona esta democràcia, a canvi de fer-mos caure de nou en el refugi de la pàtria (segons va dir aquell que va dir aquell altre), hauríem de continuar mirant, entre altres obres d'entreteniment educatiu, Hazte bankero i B Bárcernas.

Després cal llegir, pensar i rellegir. I tindre en compte que això és una faena a llarg termini i sense final, com la vida. És a dir, que ja sabem com acaba. Per això hem de triar el refugi.

divendres, 11 de gener de 2019

La quota del procés

Comence un curs d'infografia per a la comunicació als ciutadans després de llegir unes anàlisis estadístiques que «demostren» que «el procés alimenta el lideratge de tv3 en Catalunya» (El País, 06.01.2019). Per sort la professora de la primera sessió mos iŀlustra sobre el fet que la infografia servix per a informar, transmetre dades, que no és art, però que ha de ser atractiu i, vaja, també s'utilitza per a mentir, per no llançar ficcions carregades d'ideologia.

Amb el procés català cap a la independència, es veu que molts ciutadans catalans van decidir continuar mínimament informats sobre els fets socials i polítics del seu país. Tampoc és que en siguen animalades, més o menys voregen sempre el 14 %. Però la infografia sumava 76,9 % en 2008, quan liderava Antena 3 amb el 18 %, i en 2018 suma 54,5 %, amb el lideratge de tv3 amb un 14 %.

A més, entre el 2017 i 2018, els espectadors favorables a la independència que veen tv3 era el 78,1 % i va pujar 3,2 punts en 2018; els contraris a la independència, curiosament, també va pujar 2,8 punts.

Tal com dia la professora, tot això es veu millor en els gràfics. Però em sembla que les idees sobre eixos gràfics continuen depenent del text, començant pel titular. I, és clar, la decoració gràfica no evita que la redacció aprofite la gossera interpretativa dels lectors.

No sé a què es degueren dedicar els espectadors que van fugir de vore La1, Tele5 i Antena 3. Devien estar fent manifestacions per a mirar-se en tv3.

dijous, 10 de gener de 2019

La immortalitat de milacre

El primer emperador de la Xina prenia mercuri per a mirar d'aconseguir la immortalitat. Això diu el documental. En les notícies de la tv3 comenten l'arxiu del cas de l'espionatge dels mossos d'esquadra als polítics i periodistes contraris a l'independentisme. Repassant els vídeos en què es comentava la notícia de la troballa dels papers de camí a una incineradora, fa vergonya. Tant de «presumpte» que repetien quan es tractava dels casos de corrupció política, en este cas, en canvi, tot eren afirmacions de culpabilitat. No van contrastar cap informació ni van investigar res. Puix era contra l'independentisme, era cert.

El mercuri, és nociu per al cos humà, sobretot quan adopta formes solubles i assimilables, com ara els vapors o les sals. I alguna cosa aixina li prepararen a l'emperador xinés perquè anara fent-se immortal. No cal dir que va aconseguir acurtar-se la vida —i la de milers de persones més que va matant pel camí d'una forma o altra—. Hi ha moltes fórmules i elements miraculosos per a tot —fins i tot en un sistema democràtic— que aconseguixen el contrari de l'efecte pretesament anunciat, que no necessàriament és l'efecte realment pretés. A pesar que sabem de què va la cosa i la seua història, hi ha qui encara anuncia que estem a tocar d'un altre milacre —democràtic o quasi millor que no—. Com si no haguérem vist mai que tots els anteriors eren falsos.

Perquè el cas és que un milacre té la virtut de ser invisible. Els milacres tenen la peculiaritat de la impossibilitat, de la falsedat. De fet, quan són evidents i reals, no són milacres. Això sí, són les ganes que tenim d'enganyar-mos. O, més encara, d'enganyar. Una mar de mercuri deu ser molt bonica, però absolutament nociva.

dimecres, 9 de gener de 2019

S'acosta el fred

Hi ha diverses estratègies per a fer front a les onades de racisme, masclisme, xenofòbia, classisme, etcètera, que periòdicament mos toca aguantar. Hi ha la de rebotar-se a reacció i posar-se igual d'irracional que els rivals ideològics. En canvi, n'hi ha una altra que és fer com si ploguera, fent cas d'allò de quan discutixes amb un idiota, hi ha dos idiotes discutint. Sense arribar a l'extrem de desatendre el deure de fer progressar els drets i llibertats dels éssers humans ni a exaltar-se exigint el paradís en la terra per a despús-ahir, supose que cal combinar els mitjans d'argumentació i d'actuació.

De totes formes, estic temptat de pensar que eixes onades no són realment un problema, vist que fins ara no hem trobat que tinguen solució. Deuen formar part de les diverses estratègies humanes per a aconseguir la preeminència i el poder. Les tendències humanes són la competició i la col·laboració. El mercat social que formem els humans ha de conviure amb variacions d'eixes propostes.

Abans que arribe el fred que diuen que s'acosta, ixc a pegar un revol pel riu. El paró del Nadal ha tingut conseqüències: 07:14 + 07:01.

dimarts, 8 de gener de 2019

El rovell polsós

Acabe un llibre i he de fer una pausa, una desconnexió racional i emotiva. Però hi ha moltes lectures que m'esperen... En realitat, sóc jo qui espera, sóc jo qui espere trobar el temps i les ganes per a continuar immers en eixe món de símbols i idees que ressona en silenci dins del cervell. I que fa nyic-nyic quan frega algunes idees que apareixen fregant els límits del pensament, per baix de la pols dels sentits.

A fora d'eixe cap de trons el món es mou sense cap necessitat de posar-li lletra impresa a la lletania. Ara que he acabat Si je mens... de Françoise Giroud acabe amb una sensació coneguda i que l'edat no fa més confirmar: fa molts anys que grinyola al voltant de l'eix. De tant en tant, alguna acció o activitat humana amb gràcia ho fa anar més suau durant un temps, però en general els humans mos dediquem més a intentar que el rovell s'ho enduga tot.

dilluns, 7 de gener de 2019

Més complex que una galtada

Les lliçons positives de la història s'aprenen a força de víctimes. Més tard, i inevitablement, s'obliden. Amb un poc de sort, les podem recordar gràcies a l'estudi dels documents que narren els fets i, més encara, perquè tenim el somni que disposem dels mitjans per a arxivar i recuperar la saviesa i les accions positives del passat. Tanmateix, ¿què és positiu o negatiu i per a qui? La història també dictamina que no en traurem mai l'aigua clara.

Les estafes ideològiques habituals en política, tornen a pretendre emboirar una panorama negre que es vol aclarir. ¿Violència domèstica? ¿Domesticada? És més complex que una galtada i més simple que continuar repetint els dogmes:

Per poder diferenciar la violència domèstica de la violència masclista cal especificar qui pot ser víctima de violència domèstica. Mentre que en la violència masclista la víctima únicament pot ser una dona i l’agressor un home, en el cas de la violència domèstica els homes i les dones poden ser tant les víctimes com els agressors, indistintament, ja que dependrà del fet que es tracti de persones que integren el nucli familiar, o en els casos de persones vulnerables que per aquesta raó es troben sota la guarda o custòdia d’altres persones físiques o jurídiques. (Generalitat de Catalunya, pla 2015-2018; consulta: 07.01.2018)

La vida és una història de moltes violències diferents.

diumenge, 6 de gener de 2019

Cita dominical / 528: Toni Mollà Orts

Mirant la llengua en la societat.
Algunes campanyes institucionals recarreguen en la gent la responsabilitat del manteniment de la llengua. Apeŀlen a la seua lleialtat lingüística com a condició de la supervivència de l’idioma. Els sociòlegs pensem que el que realment determina els usos i els hàbits socials són les motivacions globals, socials. Hi ha sociolingüistes que més que sociolingüistes semblen mestres d’autoajuda.
Toni Mollà Orts, segons l'entrevista que li fa Violeta Tena en la revista El Temps (16.03.2018).

dissabte, 5 de gener de 2019

Al·lèrgia cortesana

Em sembla que m'ho hauré de tractar: m'ha agarrat una certa aŀlèrgia a la faena funcionarial que estic fent en les Corts. Allà on abans anava amb interés i perspectives laborals i professionals que m'atreien, veig ara un cau fosc on trobe molt de desinterés, desídia, mal ús dels béns públics, arrogància i presumpció administratives, oblit de la funció pública de la institució i malbaratament o menyspreu de les capacitats dels funcionaris. I no és un fenomen inevitable ni un mal constructiu dels edificis —que també necessiten unes quantes millores—, sinó una mancança de la gestió administrativa, laboral i professional que s'hi du a terme. Per tant, té solució, perquè depén de les persones.

A més, també he de reconéixer que és una sensació personal i cadascú tindrà la seua, coincident o divergent. La meua espere que siga temporal. Desitge —sense massa convenciment que això passe— que els canvis estructurals que s'entreveuen per a l'any que comencem promoguen les millores en lloc de l'aprofundiment en el burocratisme i la ineficiència. Serà important el fet que les persones vullgam coŀlaborar i dur avant un projecte de millora professional i institucional, però serà decisiu que la direcció política i institucional siga conscient de l'instrument que té entre mans i vullga utilitzar-lo com a peça essencial de creiximent democràtic i no com a sala de jocs cortesans.

Uf, comença a pesar-me la perspectiva del dilluns.

divendres, 4 de gener de 2019

Els badallets de les idees

No es pot negar que vivim en un estat democràtic. El que no es pot assegurar és que els dirigents, els polítics i els funcionaris que conformen l'estructura dels poders d'eixe estat siguen realment demòcrates. Això és normal, cada u té les idees que té, per estranyes que mos semblen. En canvi, hauríem de considerar ben anormal, indesitjable i preocupant que no es posen (o que es lleven) els mitjans per a mantindre i aprofundir en les propietats, funcions i característiques de l'estat democràtic.

No fa tants anys formaven un cert sentit comú moltes coses que, vistes ara mateix, mos semblen barbaritats, tant si es tracta dels drets de les dones a treballar en qualsevol àmbit com dels drets sexuals, els drets d'expressió, els drets lingüístics... Drets que són «deures», cal no oblidar-ho, per a l'administració i els poders de l'estat, que no tan sols tenen el deure de garantir-los, sinó també d'ampliar-los i posar-los a disposició dels ciutadans.

El mal, pel que sembla, és que oblidem de tant en tant que ni la llum elèctrica ni els drets i llibertats són elements de la vida dels quals podem disposar en la natura, com qui troba raïmet de pastor en la muntanya —mentres la contaminació no el faça desaparéixer—. Cal estar sempre revisant-los, refent-los, millorant-los, corregint-los, com qui apanya les goteres de casa o un badall en una finestra. Si no ho fem, la culpa no és de l'aigua, del fred o de la pols, sinó de la gossera i desídia pròpies. ¿Per què els lluminosos informatius de la pista de Silla no apareixen també en valencià? Vaja, un badallet per on entren la discriminació lingüística i una causa d'inseguretat —per a qui es quede mirant el rètol esperant la versió en valencià—. Por em fa el que em dirà el defensor del poble.

dijous, 3 de gener de 2019

Dret a caure mort

El cambrer arriba a dir una expressió i quatre paraules més en valencià, com si fóra el francés o l'anglés que recordem de l'institut. Això sí, avancem més pel cantó dels drets: ni sorpreses desagradables ni males cares. En suma, més aviat es deu tractar del dret —de l'idioma— a caure mort pel desús. Bé, amb un poc d'optimisme arribarem a no vore el documental sobre l'últim valencianoparlant.

dimecres, 2 de gener de 2019

Una lleixa sobre el cap

Almenys el segon dia de l'any pose un estant en la paret del capçal del llit. Estret i blanc, sobre un fons de tapís verdós fosc a fulles. Això ha de ser un senyal que enguany les manualitats i el bricolatge s'imposaran sobre la contemplació lectora. Segons com es mire, serà bo resoldre alguna cosa, perquè també en este punt tinc molta faena pendent.

En l'altre, el de les lectures i les escriptures interminables, espere no desesperar-me massa. Sé que no em llevaré de damunt el sentiment que no arribaré, però espere que altres hi arriben —com ara Josep Lacreu (Més que paraules), Abelard Saragossà (El valencianisme lingüístic), Toni Mollà (Tot entra en el pes) o [... poseu-hi noms vosatros mateixos ...], que no paren— i que tingam temps polític, social i econòmic per a fer una societat millor, també millor en valencià; no cal pensar, en canvi, en un valencià suposadament millor, com si el fet que siga més lleig o més bonic justificara les discriminacions permanents que patim els ciutadans encara ara, començant en les Corts Valencianes —amb el president Morera Català fent propostes de l'estil de cal sabater...— i acabant..., bé, no mos ho acabarem mai.

dimarts, 1 de gener de 2019

Any sense garanties

Anem guanyant un poc del temps que mos queda per davant i perdent a poc a poc el que anem deixant arrere. Per davant, tenim de nou els desitjos i els perills; per darrere, intentem compensar simbòlicament el pes de les renúncies i els oblits. Uf, un altre any, sense garantia i sense llibre d'instruccions. De moment, fa solet, passegem i mos acostem al Cabanyal: dinem en Fumiferro. Bon preu i bona qualitat. I bon passeig tornant, sense quasi trànsit i amb el solet de la banda nord de l'avinguda de Blasco Ibáñez. En els Vivers, una cacatua nimfa en la gàbia dels pardalets. A la banda sud, les façanes que miren al nord, l'ombra, la humitat.

dilluns, 31 de desembre de 2018

Quatre versos de dona

Intente trobar quatre versos d'una poetessa —és a dir, d'una dona que haja escrit poesia—, però em costa, tant pel tema que vol el meu cosí que toquen els versos com per l'absència durant massa temps de poetesses antologades. Mos costa pegar una volta per Fan Set a vore què tenen. La cosa pareix que va deixant d'estar tan desequilibrada pel que fa als llibres publicats que hi ha en la secció corresponent de la llibreria.

Veig que n'hi ha una antologia on em sembla identificar, entre tots els autors de la generació del tercer miŀlenni, 27 dones sobre 64 (no arriba a la mitat, però ja s'hi acosta). I aixina i tot, és possible que no hagen escrit «encara» això que voldríem llegir i tal com pensem que ho llegirem.

N'hi haurà de tot, i aixina hauria de ser. I no sé si cal que mos posem a tremolar a causa de l'efecte papallona poètic que Javier Marías («¿Evitar a las mujeres a toda costa?»; consulta: 31.12.2018) deu estar predint.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Cita dominical / 527: Ave María Vila Coro

Mirant l'herència de les idees.
En la continuïtat de l'home cal tindre present no tan sols el punt de vista físic, com en els animals, sinó també el moral, inteŀlectual, etc., ja que els caràcters psíquics de la parella elegida influïxen notablement en el fill del matrimoni.
Ave María Vila Coro, Higiene prenatal.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Les fotos compartides

Repasse i penge fotos durant unes hores. Les compartixc amb els familiars. És temps d'això, d'enyors diverses, també en temps de xarxa, però això es fa ara a distància, sense la tassa de te, sense coca d'ammetló ni rotllets d'anís, sense la caloreta del braser elèctric que hi havia baix la taula, sense l'àlbum roig lluent aquell amb les fotos mig soltes i el paper de seda mal plegat. Sense tant, sense el temps congelat en cada imatge, sense que el vídeo rugós arribe a transmetre la calidesa d'aquells riures que sentim com una promesa complida.

divendres, 28 de desembre de 2018

L'espill de les travesses morals

En un espill, vivim interpeŀlats pels reflexos de la realitat. Ja no em sorprén gens la capacitat que tenim de mirar els espills de gairó per tal de no vore-mos-hi retratats. Per tant, no em sorprén que Manuel Jabois («Barcelona, el día después»; consulta: 28.12.2018) no esmentara cap déjà vu, déjà entendu quan descrivia uns fets i unes opinions que quasi podem considerar un tòpi dels temps:

Pot servir com a exemple l'agressió a un periodista d'Intereconomía. El colp és greu i en calent es pot pensar que és el més greu de tot, però la gravetat no és un violent fent de violent, al cap i a la fi és la seua naturalesa, sinó els no violents que dien que no era per a tant, que era un muntatge, que el colp l'havia pegat un infiltrat, o contaven —com ara el mitjà RAC1— que el periodista s'havia encarat, que li havien colpejat i que el colp el condemnava el pp, com si el fet que el pp condemnara una agressió la fera «un poc» mereixedora. En la major escala de gravetat es situa, no obstant això, el xic que en el vídeo censurava el colp, però el contextualitzava a la seua manera: «Aneu provocant».

Fa més d'un any que hi ha una colla de polítics, opinadors i periodistes que no paren de justificar la reacció dels poders de l'estat davant la «provocació» que van posar en marxa els ara presos polítics i exiliats, activistes i polítics que sabien que els poders de l'estat adoptarien mesures de reacció, de castic o de revenja, que alguna conseqüència tindria contra ells les seues actuacions, que ja els ho havien previngut, que estaven avisats... I ells van continuar «provocant».

L'independentisme que s'afanya a trobar travesses morals per a restar-li gravetat a la violència és un percentatge major. I este té una influència política que arriba fins a [...]

Eixes travesses morals no són noves, a una banda de l'espill són caminals dubtosos, foscos i minoritaris, mentres que en el cas dels poders de l'estat —i acòlits inevitables— esdevenen autopistes sense peatge en plena temporada d'embús ideològic cap a les vores de la democràcia.

dijous, 27 de desembre de 2018

¿Nola lo egin duzu?

Espentat pel meu cosí, hui faig una hora de pràctica de guitarra. M'ix una bambolleta en el dit gros, però trobe que això no acaba de sonar. La pràctica trau els mestres, dia ma mare, però també està clar que d'on no n'hi ha, no se'n pot traure, que dien al meu poble. D'altra banda, ni hi he dedicat ni n'hi han prou hores en quaranta anys per a que jo avance en això. Els interessos esparsos i interruptes fan que, com que no tinc cap habilitat especial, avance en tot a pas de puça. La cosa és que, almenys, trobe que avance. Per exemple, gràcies a Takse puc demanar: «¿Nola lo egin duzu?» Repetint-ho uns quants anys espere que me se quede.

En canvi, segons ho vea el meu cosí, amb tan poc pràctica i sense aprofundir en eixos estudis, no arribaré a res. A ser persona, li vaig dir, que és essencial i primer. I com que faig de funcionari, a intentar que l'administració pública estiga als servei dels ciutadans, en lloc de ser un reducte per al control i l'exercici del poder sense finalitat democràtica. Pareix que no, però això és prou, a pesar que molts ciutadans no li vegen el trellat ni sàpien que eixa hauria de ser la finalitat de l'administració i dels funcionaris. Em sembla que solen pensar que els funcionaris estan al servei de la pàtria o de la nació o dels poders de l'estat... Llàstima que, en açò també, la pràctica demostre que és cert molt sovint, i que no n'hi ha més i no en podrem traure massa, almenys mentres no ho practiquem prou per a traure els mestres. ¡ikimilikiliklik!

dimecres, 26 de desembre de 2018

Mo se puja la conversa al cap

Un dels debats familiars d'ahir va ser l'ordre dels pronoms «me se» o «se me» davant del verb. Encara hui continuen les formuletes que menyspreen i tracten de vulgar i d'erroni l'ordre més habitual i més general que eixos mateixos parlants utilitzen. I em sembla que arriben al punt de no adonar-se de l'ordre en què ho diuen, però sí de sentir-se malament i culpables quan els indiquen que han utilitzat l'ordre «roín»...

Els assenyale que això té a vore amb manies normatives i que, de fet, en l'ensenyament ningú no els ha explicat mai realment que hi haguera cap problema real amb eixe ordre de pronoms «me se» —«la setmana va abans que el mes» era la cançoneta per a esmenar-se—, sinó que simplement l'han menyspreat, se n'han burlat i han fomentat, de passada, un sentiment d'inferioritat derivat de la cultura apresa a casa i al carrer. Per sort concordem que l'ensenyament hauria de fomentar uns altres valors i actituds, començant per la realitat local i ampliant la perspectiva sense subordinacions frustrants.

No he acabat de convéncer els qui han rebut i interioritzat el dogma que la norma lingüística és una millora o una expressió millor que supera la llengua comuna que sabem i compartim. Com si la norma fóra ciència i la ciència fóra un instrument per a corregir sense explicar.

dimarts, 25 de desembre de 2018

Família a crits

El dia del dinar de família per extensió —no sé si per exceŀlència— note com passen els anys, sobretot perquè hi ha nebots que veig aixina, d'any en any. Una neboda que s'estira més del compte o que arriba a la pubertat i que deixe de conéixer. També hi ha el tio o el cosí que s'aqueten un poc, però de manera ocasional, segons la temperatura ambiental de cada temporada. En tot cas, els debats van a crits, com quasi sempre, crits que discutixen i crits que demanen un poc de silenci.

La part que més m'agrada, és l'hora de repartir els llibres (i les estrenes). Enguany n'he tornat a repetir algun, perquè van canviant d'edat o d'interessos i els que li podien anar bé a uns en un moment, ara els van bé a uns altres. En resum i en format de llista per al record:

I gaspatxo manxec per a dinar —plat que em recorda ma uela quan jo era menut, trencant les coques, l'olor d'aquella cuina—, que repetirem segurament perquè a mon tio li ha resultat més còmode que els putxeros, les pilotes i l'arròs.

dilluns, 24 de desembre de 2018

La banalització de la democràcia

De passada, discurs del senyor rei, eixe senyor que va acceptar en silenci aprovatori i sense immutar-se l'apallissament democràtic dels votants en un discurs odiós i innecessari. Les paraules i els actes van coincidir a imposar la democràcia a garrotades. I es veu que, en una democràcia, segons alguns, tots els actes dels poders de l'estat són tautològics, és a dir, són democràtics perquè es produïxen en una democràcia.

Els torturadors, els apallissadors, els espies, els corruptes, els contaminadors, els malbaratadors, els prevaricadors, etc., siguen policies, jutges o empresaris, són demòcrates. En canvi, no ho serien tant els ciutadans que fan referèndums sense valor legal, els dirigents que proclamen independències irreals, els qui fan bromes de mal gust, els qui es caguen amb fervor laic en les advocacions religioses, fent ús de les llibertats públiques i dels drets humans ni els qui es manifesten i tallen carrers i carreteres cremant gomàtics.

Al final, la democràcia també esdevé banal, no sé si necessàriament. És possible que calga estar donant-li sempre contingut, efectes, importància social i personal, per tal que no siga com la corona o el vestit d'anar a fer un discurs o a fingir que som això o allò.

diumenge, 23 de desembre de 2018

Cita dominical / 526: Ludwig Heyde

Mirant el feixisme.
És una de les idees fonamentals del Tercer Reich el fet de comprendre el poble com un tot indivisible i l'estat com la forma dins la qual viu eixe tot. La direcció del poble és direcció de tot el poble, que ha arribat a la consciència d'ell mateix en la personalitat del Führer.
Ludwig Heyde, La situación del obrero alemán, 1941.

dissabte, 22 de desembre de 2018

Ça sent si bon...

Vaig topar fa unes setmanes amb un llibre de ma mare, Si je mens... de Françoise Giroud, que havia anat cap ací i cap allà per les estanteries i els calaixos de casa. L'òbric i té l'olor aquella dels llibres vells d'altres temps, eixa olor de fusta i vainilla del paper groguenc i térbol. Tinc la sensació que ma mare li tenia devoció a l'autora, però només puc suposar ara per què devia ser, cosa de simpatia amb les dones d'esquerres d'aquells temps parisencs. Veig que Giroud va estudiar a l'institut on podria haver anat jo, el Molière, si haguérem continuat vivint en París, ja que estava davant del cantó del carrer que enfilava cap a la meua escola. En la contraportada l'autora lluïx un pentinat com els que duia ma mare. Espere no fer-ne una lectura massa sentimental.

divendres, 21 de desembre de 2018

La cambra i la responsabilitat

Sembla que hi haja massa normes, però sovint notes que encara en fan falta més, sobretot quan el marge d'actuació que dóna la política està en desús o és abandonat pels polítics. No estic pensant només en el cas català actual, en què es va traslladar als tribunals ja fa temps una responsabilitat que no haurien d'haver acceptat. Però eixa és la qüestió: quan els representants polítics dels ciutadans, per interés, desídia o mala pata deixen de fer política institucional i, per tant, impedixen que els seus representats en puguen fer, sol passar que la fan alguns funcionaris. I sol ser contra els ciutadans i en benefici propi, personal o corporatiu.

En les Corts Valencianes, l'administració de la institució està deixada de la direcció política actual. Ni la Mesa de les Corts ni la Presidència tenen cap projecte polític per al present i el futur de la institució. A causa d'eixa deixadesa, en lloc d'iniciativa política democràtica per a l'estructura, les funcions i la gestió del parlament, solem topar amb la imposició irresponsable de la ideologia, els desitjos o els prejudicis d'uns quants funcionaris. N'hi han que tenen les atribucions i la presumpció suficients per a creure que poden utilitzar la deixadesa del poder polític com una delegació sortosa de la capacitat de decisió. Llàstima que no facen cas de l'oncle de Peter Parker: «Amb un gran poder ve una gran responsabilitat.» Ni de Roosevelt ni de Montesquieu.

dijous, 20 de desembre de 2018

Roda i regola Barcelona

S'ha de produir la trobada dels summes sacerdots en Barcelona. Tota l'obra modernista de Barcelona rodarà i regolarà com en els efectes especials del film Doctor Strange. Llàstima —per a alguns— que també en la realitat —com en la ficció— res no es mourà més que en el desig, tot serà a lloc i no s'haurà derrocat cap edifici. Tot el que ha de passar ha de ser la continuació de l'ús dels drets democràtics, els de reunió, expressió i manifestació. I hauria de ser sense gomàtics cremant, perquè això no és reivindicació, sinó suïcidi ambiental. No sé quin país ofegat volen els qui reivindiquen aixina. Aplaudiments i xiulits, això expressa i no poŀluciona.

En les manifestacions, com sempre, espere que qui agredixca els drets d'algú, que l'identifique la policia —un poc millor que com ho han fet amb els policies agressors del l'1-O— i que hagen d'assumir les seues responsabilitats. Mentrestant, ja posats, que els polítics avancen també en la millora de la regulació de les responsabilitats dels jutges, magistrats i autoritats públiques, perquè no siga impune fer males interpretacions, fantasiejar o practicar una desídia evidents amb els drets i llibertats democràtics.

Continue perplex i descontrolat pel riu: 07:12 + 06:48.