La justícia, belga

No pareix que tinguen molt d'interés els periodistes i intel·lectuals de la dreta socialista i de l'esquerra nacionalista, espanyoles totes, pel que puguen dir els tribunals europeus, com ara el que està passant amb el cas de Valtònyc, 🔗 que la justícia belga continua pensant que malparlar d'una figura política en una cançó no és cap delicte. De fet, podríem dir que no és tan delictiu com que eixa figura política —com ara el rei— siga impune per a delinquir en Espanya, on no la perseguixen els jutges nacionalistes espanyols (i demòcrates segons convinga) perquè té una «impunitat» de classe —diria que prevaricadora en realitat, perquè saben que no està bé, això que fan—

No m'espere més lliçons d'eixe periodisme nacionalista, però no sé per què sí que em sorprén que no ampliquen un poc d'eixa suposada coherència democràtica que haurien de tindre, d'aquella que defén el dret dels adversaris i contradictors —per impresentables que els semblen— a expressar-se i proposar qualsevol genialitat o estupidesa. Tal com diu Natza Farré: 🔗

Aquesta setmana Valtònyc ha pogut celebrar que la justícia belga definitivament no el pensa extradir a Espanya. Ara és un home lliure, a Bèlgica. El rei emèrit ho és a tot arreu. No és gens just. No té cap ni peus. Aquesta anomalia se sosté gràcies a un teixit de solidaritat interessada i retrògrada.

Algú scripsit

Passe un dia intens i un poc estressant, amb la llista de Spotify de cançons en català-valencià-balear marcant el ritme de la revisió que estic fent dels buscadors incorporats al Multicerca. M'he entretingut amb la nova interfície de les obres d'Enciclopèdia Catalana, i he afegit noves fonts —facilitades per Xavier Albons en l'aoetic: l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, la Biblioteca Digital de les Illes Balears, i estic mirant on recoŀloque els multicercadors de la Universitat de Barcelona, ara que els han revisat i canviat de nom.

Amb tot això, em descuide de la fitxa dels incoatius que tinc a mitges, comentem l'expressió «¡ahí tens els ous, Joana!» —coneguda a la Vall i que els companys de comarques diferens no coneixien— que fa que la de Gandia propose «ous de maro», cosa que em fa localitzar «ous de maró», però sense aclarir d'on ve la cosa. És una expressió de resposta a algú que demana què hi ha per a dinar. Ma mare en eixa situació dia «¡nyànyeres en conserva!», que no he sabut mai quina conserva era, tot i que ara veig que nyànyera vol dir 'afalac', 🔗 dnv dixit. O més bé scripsit.

Regularitats, però no tant

M'escriu August Bover en l'aoetic: la Secció Filològica de l'iec ha ampliat les opcions de transcripció de la paraula àrab جماعة, ara diuen que pot ser tant jemaa com jemà, encara que pareix que consideren la primera més usual i general. Ja m'havien escrit al març que amb jemaaho teníem bé, 🔗 però s'ho deuen haver repensat.

Això em servix un poc de refresc —quines coses dic— mentres sintetitze com està el tema dels verbs incoatius, quins són regulars, quins tenen opció incoativa i opció «pura», i quins queden encara irregulars en la llengua viva —en procés de regularització—. El problema és que si mos hem d'aclarir per la normativa —que va perdrte la raó de ser quan, per fugir de la realitat, es va convertir en un trencaclosques inútil—, podem esperar unes quantes dècades més i no sé si aleshores hi haurà ningú en parlar encara en valencià, o en fer cas de la normativa.

Amb tot això vaig arreplegant i llegint comentaris de tot tipus, coherents, inspirats, dogmàtics, atents als fets lingüístics, somiadors de normes impossibles, incoherents en l'aplicació de principis generals segons les varietats dialectals... He de dir que tot això està condensat en tres o quatre articles o capítols d'Abelard Saragossà (amb aportacions de Sanchis Guarner, Pérez Saldanya, Gemma Rigau, Enric Valor, Josep Giner, Pompeu Fabra i uns quants més), que no tan sols atén l'ús viu, sinó que té espenta i paciència per a torejar amb eixos que veuen bé que en oriental s'haja regularitzat oblidant les formes clàssiques mentres creuen que cal empeltar les formes occidentals regulars amb irregularitats tretes de context per neures «nacionals» —en diuen convergents, confluents, ¡«estàndard» inclús!, i fan cara de creure-s'ho— un poc desenfocades.

A tot això, jemaa (o jemà) vol dir 'reunió'. Amb calma, documentació i arguments se'n podria fer una de profit. O amb regularitat.

El cost i la inversió

Quan els legisladors pensen en incorporar drets nous, això té un cost —és a dir, econòmic, en esta societat tot són diners—, com és el cas que mos han comptabilitzat no fa massa: 46 milions d'euros per a la baixa per regla dolorosa i 23 milions per l'iva zero per a tampons compreses i copes menstruals. Això pareixia que fea que la mesura fora problemàtica, quasi inassumible. ¿Gastar diners en això? ¡I ara!

En canvi, la manera de vore-ho té un vessant que fa de contrast, com ara que la inversió en la promoció del Benidorm Fest —d'on va eixir la polèmica, el ressò i la cançó d'Espanya per a Eurovisió—, va ser d'un milió d'euros: per tant, diu el Consell que, vist l'èxit, hi invertiran un poc més (cadena Ser, 15.05.2022):

El director de Turisme Comunitat Valenciana, Heric Campos, afirma que una promoció tan gran de la Comunitat Valenciana com la que es va aconseguir llavors hauria costat més de 13 milions d'euros en publicitat, i el Consell només va invertir un milió d'euros en l'organització del Benidorm Fest. Per això, prepara un reforç en la promoció per a enguany.

Per als drets que milloren la democràcia, les possibilitats laborals, socials i personals, la igualtat i l'equitat, les dades que es calculen tenen a vore amb el cost, el malbaratament de diners púbics, la pèrdua d'ingressos, la part negativa dels comptes econòmics; per al festival —contaminant ambientalment, que empitjora el canvi climàtic i que no aporta cap millora que no es puga aconseguir per altres mitjans més positius— de Benidorm o d'Eurovisió, només es fan càlculs de maximització de beneficis, però cap compte sobre la socialització de les pèrdues i la destrossa.

Anem (des)fent.

Cita dominical / 704: Belén Gache

L'objectivitat de la realitat, la transcendència dels nostres esquemes lògics, no són més que iŀlusions ideològiques.

Belén Gache, Escrituras nómades.

La foto del sàbat / 94

Un instant d'esplendor empresonat.

Immersió en No-Do

El No-Do «Immersió» del Polònia d'ahir, 🔗 poc més de dos minuts per a fer una caricatura informativa d'una d'eixes ideologies totalitàries i autoritàries absurdes que s'amaguen baix d'una capa llei de democràcia electiva, però que continuen somiant que arribarà el món de Roberto Alcázar i Pedrín... És a dir, que tornaria eixe món, si és que mos confiem ingènuament creguent l'havíem depurat amb el canvi de règim. El «règim» va canviar, però la dieta ideològica amb què s'aliment el cos, és la mateixa.

La interfície i la incomprensió

Els deixe un missatge en la interfície en valencià de Google Llibres per a indicar-los que tenen un títol mal escrit. Al cap d'uns dies em respon un tal Kim Al-Gin:

Currently, our Google Books specialists can only help inquiries submitted in English, Italian, or German. If you respond to this email in one of those supported languages, we can assist you.

Thanks!

Deu ser un missatge automàtic, trobe. Però li responc en l'anglés —no sé si macarrònic— que ix del Google Translate:

Dear Kim Al-Gin:

I'm sorry, but I think your comment is very strange: the Google Books interface has a Catalan version.

Even more, you can use Google Translate to understand my words.

Finally, my message is even very clear to someone with a little interest in his work. (And if he understands Italian, he understads Catalan. For sure!)

Bye.

[Writed with Google Translate]

Pensant-ho bé, és possible que Kim Al-Gin siga filipí o d'algun lloc on no entenguen la proximitat que hi ha entre l'italià i el valencià. Espere que el meu missatge li semble comprensible i no li parega ofensiu. L'atenció al públic és complicada, però tenint a mà el Google Translate, només cal un poc de bona voluntat per a entendre-ho quasi tot.

Saltejant projectes de llei

Ho han tornat a fer: envien un document en valencià a traduir al castellà. Un projecte de llei, per tant, es suposa que és un document important. I enviant-lo aixina els deu paréixer que fan com que impulsen l'ús del valencià. Llàstima que siga mentira i que la llanderola fàctica i ideològica es veja a una hora de camí: el document que envien com si l'hagueren escrit en valencià, és una traducció automàtica d'un original en castellà. Un saltejat, vaja. No pretenen posar ni un mínim de coherència i consistència en l'impuls de l'ús del valencià, només arriben a intentar fingir-ho. I encara gràcies.

La gràcia és que, com que mosatros també usem un traductor automàtic per a fer la versió en castellà, la traducció ix millor que el suposat «original». De fet, la traducció automàtica que fem al castellà mos ajuda a trobar els errors de traducció que va fer el Salt en la conselleria quan van passar el document del castellà al valencià. La diferència, això sí, és que mosatros corregim el resultat. És a dir, ¡corregim el castellà, alerta!, perquè no podem tocar la versió en valencià que ells pretenen «original» i important, però que és tan falsa com el seu interés pels drets lingüístics dels valencians. Ni tan sols han segut capaços d'imposar-se una fita de producció en valencià, com ara un percentatge obligatori —això que tant els agrada a alguns tribunals— de normes «redactades» en valencià. Saltejar la llengua, això sí. Desficacis sociolingüístics sense miraments.

Magistrats amb dos parells del que siga

Acabe el llibre Escritura nómades de Belén Gache i em quede sense conéixer l'explicació del títol. El contingut, en tot cas, sí que té relació amb el nomadisme, perquè el llibre és un compendi entretingut de tècniques creatives i narratives, una bona referència instrumental per a trobar maneres i idees a l'hora de confeccionar ficcions i realitats alternatives. (I si en fan més edicions, espere que repassen el munt d'errors inoportuns que la revisió editorial no va detectar en esta primera edició.)

Quant a errades, per si calia un símptoma o indici més —per no dir-ne «evidència», perquè ací sí que ho és— de la inclinació políticament compromesa contra la democràcia i els drets que poden pertorbar la concepció nacionalista d'alguns jutges, només cal vore el més d'un centenar d'errades que han comés els magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en una de les (supose que) poques sentències que s'escriuen en valencià-català. I damunt la sentència pretén conéixer i fixar el percentatge adequat d'ensenyament de castellà en l'escola —no diu res sobre el fet que la imposició del castellà a fora pertorba l'aprenentatge i l'ús del valencià—.

Només he vist un dels grapadets d'errades que han mostrat pels mitjans. 🔗 Hauria estat bé que els correctors dels mitjans hagueren consultat els diccionaris actuals —als correctors mos mouen la taula i els diccionaris cada dos per tres— i haguérem pogut evitar una penalització innecessària de la varietat dialectal: «dos llengües» és tan correcte com «dues llengües». A més, encara que els llevem una falta, els magistrats queden igualment retratats.

Lletra de xica

Un dia li comentava, a una xica quasi postadolescent —filla d'una amiga de la facultat— que fins no fa massa estava documentant-se molt sobre el feminisme (havia llegit fea poc El segon sexe de Simone de Beauvoir), 🔗 la meua poc documentada i molt intuïda classificació de la lletra de dona. Em va posar a prova mirant de fer-me reconéixer el sexe corresponent als escrits a mà que tenia en el mòbil —vaja, ¡encara escriuen a mà!— i, segons em va dir, les vaig encertar totes. (Per cert, ella no fea lletra de xica, cosa que la va alegrar.)

He pegat una mirada en la xarxa a vore si era un tema comú i estudiat, però no he trobat de moment res massa concret, encara que sí que hi ha que té la mateixa percepció que jo sobre alguns tipus de lletra, com ara el que mostra una imatge del Huffingtonpost 🔗, que algú va dir «Tiene letra de chica/mujer». 🔗 Més mostres, ara en francés: «Lettre de vengeance d'un femme trompée. Pauve homme» (23.07.2017) 🔗; «Vœux : la lettre d'une femme de 97 ans émeut la police de Haute-Loire» (L'Union, 07.01.2019). 🔗

El tema podria ser si realment hi ha lletra de xic o de xica. Però diria que tocaria més pensar, com sempre, quines restriccions educatives coercitives, tan fixades encara sobre les dones, arriben a condicionar inclús la lletra de moltes d'elles —i és possible que el fet que ells la facen diferent, si es confirma la meua pràctica intuïtiva casolana.

Cita dominical / 703: Jo Nesbø

Seguim els avanços militars, les sancions i els esforços diplomàtics dia a dia, però la guerra pel relat és una guerra a llarg termini. A l'hora de la veritat, és una guerra que Putin perdrà, per molts guardaespatles que protegixquen les seues mentires. Falta saber quan arribarà eixa «hora de la veritat».

Jo Nesbø, «¿Puede el relato derrotar a Putin?», a partir de la traducció de María Luisa Rodríguez Tapia (El País, 13.03.2022).

La foto del sàbat / 93

Caseta nova per a l'estiu.

El bon ambient

Mos han fet una sessió de dos hores sobre prevenció de riscs en faenes d'oficina. Les coses de l'experiència laboral en la institució fan que haja assumit que no cal que diga res sobre possibles mancances: em diran que tot està de cine segons la legislació. La cosa és que no tindran en compte eixos apartats de la prevenció que parlen de la coŀlaboració dels treballadors i del fet que el bon ambient millora la salut, la qualitat de la faena i la productivitat.

En una institució pública com ara les Corts Valencianes —i em sembla que a la Generalitat també li passa una cosa semblant, pel que em comenten— encara ha d'arribar el canvi cultural i professional que la democratitze i aplique totes les fantasies animades d'ahir i de hui que mos conten en els cursets i els manualets que faran que s'hi treballe amb professionalitat i mirant de ser més eficaços i eficients.

La persona que promou la sessió o que difon la informació sobre bones pràctiques laborals i professionals pot ser la mateixa que les aplique al revés o les oblide tan bon punt com eixim de l'acte. Per tant, no cal que comente res sobre la falta de llum, de ventilació, sobre el fet que la taula siga negra i lluenta, que en les cadires que posen el suport lumbar és més decoratiu que efectiu... Total, tot això és per a omplir dos hores informatives. I res més.

Provatures amb dades

M'interesse per la creació i gestió de les bases de dades en Libre Office i en Excel. No sé quin dels dos programes deu ser més útil i eficient per a gestionar la informació. Tot dependre del costum i de la pràctica. El problema amb estes coses quasi sempre és el fet d'arribar a entendre la lògica que hi ha darrere dels valors i els usos de les paraules. Com que no hi estic encara prou familiaritzat, hi ha expressions senzilles que me se fan críptiques —quasi tant com si foren els secrets oficials que s'estilen ara mateix—:

«Camps existents» | «Camps seleccionats» El contingut del camp seleccionat apareixerà en el quadre de llista si els camps enllaçats són idèntics.

No tinc ni idea què pretenien dir, però estic segur que jo no ho diria aixina. Per sort hi ha gent que fa manualets i inclús vídeos 🔗 que facilita que anem fent provatures i avançant en l'ús d'eixos recursos.

Amb remordiments o sense

Solen citar el poema de Martin Niemöller 🔗 com si li tingueren molta devoció i exposara una posició vital compartida davant la repressió i la corrupció política dels règims nacionalistes, autoritaris o dictatorials. Amb tot, prompte vegem la llanderola de les seues conviccions: van anar contra els bascos, van anar contra els catalans, van anar contra un grapadet de valencians encara idealistes... Bé, no contra tots els bascos, catalans o valencians, només contra els que tenien unes idees determinades i les difonien o les exposaven políticament i pacíficament. Van anar o deixen anar.

La coartada dels botxins abans era que actuaven —dins o fora de la llei, eixos matisos no són rellevants per a ells— per a protegir-mos dels terroristes i dels que imposaven les seues idees amb violència. ¿Però ara, quan ja sabem que són devots de la corrupció i l'autoritarisme, quina és la seua coartada? Doncs, la protecció dels demòcrates de «falsa bandera», l'ideari del fanatisme nacionalista i la imposició de la força de l'estat contra els qui pretenguen transformar i millorar la societat en benefici de tots amb més igualtat i més equitat.

¿Qui va matar Berta Cáceres? 🔗 La nostra comoditat. Fàcilment ho podem sospitar i confirmar, amb remordiments o sense.

Miserable i perillós

La baixesa ètica i la hipocresia d'alguns periodistes que pretenen ser una referència d'integritat i d'impuls de les llibertats i els drets, o de polítics que en Espanya abanderen la democràcia, els drets fonamentals o els drets humans, és un espectacle que no deixa mai de sorprendre ni deixa d'exhibir-se sempre més del que m'espere.

En realitat, per a no generalitzar tant, escolte la cadena ser i veig la tv3, lligc Nosaltres La Veu, Eldiario.es, Núvol, Ara, El País i poc més, que no tinc tantes hores. Em molesten les ideologies nacionalistes, que poden ser tan nocives o tan innòcues com una religió o l'admiració pels herois de còmic; però els nacionalismes d'estat i la cort de devots, militants i acrítics que s'imposen amb la força i la corrupció, això sí que és miserable i perillós.

Venien a pels catalans (¿independentistes? ¿demòcrates?), però com que els espanyols no ho som... ¿No som què?

Espiocràcia

En tot això de la democràcia «consolidada» en què vivim, on l'estat espia els seus ciutadans per motius ideològics i ho fa contra els drets d'aquests, quasi que trobe que l'ocurrència més ben trobada és un tuit de Puigdemont que he pogut vore en l'Està Passant (tv3):

Esp(i)anya

Això renova l'esperit d'aquella pintada tradicional «Qui parla d'Espanya, t'enganya» —pintada que no trobe documentada encara en la xarxa; n'hauré de localitzar alguna mostra—. A tot això, és curiós vore quines coses es diuen (i «diríem») llegint què passa a El Salvador:

El informe de Citizen Lab asegura que logró confirmar «35 casos de periodistas y miembros de la sociedad civil cuyos teléfonos se infectaron con éxito con el software espía Pegasus de NSO entre julio de 2020 y noviembre de 2021». 🔗

Cita dominical / 702: Robin Osborne

Les diverses famílies explicaven les proeses dels seus avantpassats i defenien una memòria concreta del passat, modificada a la llum de les preferències polítiques del present.

Robin Osborne, Classical Greece 500-323 BC, a partir de la traducció al castellà, La Grecia clásica, de Gonzalo G. Djembé.

La foto del sàbat / 92

Un pensament previ.

L'estat temible

Es demana la ministra Robles què ha de fer un estat quan... (ccma, 27.04.2022 🔗) I pareix que admet que un estat pot adoptar qualsevol mesura. Si podem pensar en espiar iŀlegalment, podem pensar en violar els drets humans, torturar o assassinar, perquè no pareixia que entrara en la seua equació que eixe estat del qual parlava —l'estat espanyol— era una democràcia. La ministra no ha insinuat cap diferència entre estats democràtics i estats que no ho són, com si la «raó d'estat» estiguera per damunt també la democràcia, com si l'estat s'haguera de defendre inclús, arribat el moment, de la democràcia.

Segurament, tal com diuen els periodistes, és molt sabuda o inteŀligent, però hem de recordar, sempre, que la inteŀligència entesa com si fora una variable relacionada d'adaptació al medi, pot ser realment temible i terrible.

El «sussoïts» diaris

Continue llegint el llibre Escrituras nómades de Belén Gache, l'estic acabant, i encara no he descobert si eixe títol correspon a una errada de tantes que conté el llibre. A pesar de les errades, el compendi de tècniques i procediments creatius i literaris que recull és impressionant i molt iŀlustratiu dels recursos diferents amb què podem encarar l'escriptura i la lectura de ficció. Són només els procediments, les estructures, el canemàs, i això no garantix res sobre la qualitat o l'interés de cada provatura. De procediments, n'hi han per a triar i remenar. Quant a les idees d'interés o que siguen entretingudes de llegir, això és un altre compte. Este bloc mateix patix molt de les meues pobres cabòries.

En tot cas, no he trobat la màquina d'escriptura automàtica que m'òmpliga la pàgina de contingut. Llàstima, m'he de continuar calfant el cap repassant les meues «anècdotes» o «sussoïts» diaris.

Música ambiental

Envie dos propostes per al dnv, repasse algunes sigles de les que arreplegue en el Vocabulari del Diari de Sessions, descarregue uns pdf de papallones del Termcat —hi ha la nostra palometa reina (Papilio machaon)— 🔗 i mire d'ajustar la correcció i la traducció d'unes proposicions no de llei. Sort de la música de hui, que ha començat amb Eberhard Weber i ha passat a la llista de música en italià (Angelo Branduardi, Gianna Nannini, Fabrizio de André, Paolo Conte, Enzo Jannacci, Marino Carotti, Giorgio Gaber, Malika Ayane, Francesco de Gregori i algú més). Això m'ha alleugerat el tedi de llegir segons quines coses.

Més tard mos espera l'anàlisi de la corrupció nacionalista espanyola —en diverses versions per tv3—, 🔗 tant si es tracta de les clavegueres del cni com d'eixe rei Borbó que espera que algú li diga que no és transparent, sinó que va nuet d'abillaments democràtics. Parlant de democràcia, —¿què hauria de ser el poble, sinó?— la silueta del municipi de hui 🔗 l'he encertada a la segona, però el Wordle 🔗 m'ha eixit en l'últim intent. Takse ha trobat el tuti i ha purnejat, aiguabovo —aixina en díem al meu poble i veig que a la Rioja en diuen aguabobos. 📃

No passem de mig bovos

Senc de matí les declaracions del president de la Junta d'Andalusia que exposa com de difícil i complexa és la decisió que ha de pensar sobre quan convocarà les eleccions. Si li férem cas, esperaríem que, una volta resolta eixa decisió, li donaren un premi Nobel d'alguna cosa, una medalla al mèrit o una càtedra universitària. Però no, només es tracta de fer-ho ben gros per a que semble que la seua reflexió és transcendent i crucial, poc menys que un cim del pensament humà, i amagar que simplement es tracta d'especulacions i pronòstics partidistes per a aconseguir avantatges electorals.

Això m'ha recordat l'article «Despertador» de Fernando Savater (El País, 26.03.2022) on l'autor declarava que el llibre El conocimiento inútil de Jean-François Revel li havia semblat molt ben escrit i «a estones dolorosament divertit». Recomanava que llegírem el llibre perquè mos «farà menys bovos», que a ell li havia servit. No he pogut evitar pensar que eixa suposició de creure-mos menys bovos confirma que continuem prou bovos, encara que no ho sigam tant. En tot cas, també depén del tema, com iŀlustra el mateix Savater quan es tracta de parlar dels drets lingüístics dels altres, dels que no fem del castellà una causa contra els altres.

De totes formes, tinc el llibre per ahí i faré cas, espere eixir de bovo algun dia. Encara que siga unes hores i en algun tema que mos beneficie a tots.

Siluetes i ombres

À Punt ha adaptat i incorporat al seu web una aplicació de Joan Font que segueix l'exemple del Wordle, modificat en este cas per a descobrir, mirant la silueta del terme municipal, de quin poble es tracta. La idea de Joan Font s'aplica als municipis mallorquins 🔗, i la versió d'À Punt, 🔗 als municipis valencians. Com que no conec la forma que té ni tan sols el terme del meu poble, me se fa quasi impossible d'endevinar —llevat d'alguna boià— cap dels 542 pobles valencians. Hui tocava Elda, m'hi he acostat fins a Asp, però no hi he arribat. En el de Joan Font, i mirant el Google Maps, he arribat a sis quilòmetres de Calvià (a Puigpunyent).

Diria que podria incloure les comarques, perquè estaria bé incorporar eixa divisió administrativa i cultural habitual i vigent en moltes activitats, però que encara té pendent des de la restauració de la democràcia al País Valencià la llei que les ha de consolidar com a entitats efectives també políticament, tal com sembla que hi haja intenció des del primer estatut d'autonomia.

Sobre les comarques ja hi havia algun joc fa anys (en parlava Vilaweb fa anys, al 2002) —encara en tinc un en Flash en l'ordinador— i en podem trobar en la xarxa, 🔗 però el problema que pot tindre és que fa pensar en altres maneres de viure i pensar. No hi ha planeta alternatiu, però sí molts altres mons possibles.

Més enllà de les siluetes i ombres que mos proposen, hi deu haver alguna cosa millor. I pitjor, vaja.

Cita dominical / 701: Carme Junyent Figueras

Els periodistes tenen com a eina el llenguatge i la comunicació i han de ser models de llengua, utilitzar molt bé els pronoms febles, la concordança i la flexió verbal. Fer malament la feina no ho admetríem en cap altra professió, i en periodisme... tampoc hauríem de fer-ho!

Carme Junyent Figueras, segons l'entrevista que li fa Vicent Garcia Devís, Nosaltres La Veu, 02.04.2022. 🔗

La foto del sàbat / 91

Petit homme

A pleret i sense pausa

La paraula covid apareix en el diec amb la concordança el (és a dir, gènere masculí). 🔗 El dnv encara no la validada, encara que l'avl l'ha incorporada en el portal terminològic com ara paraula que concorda amb el i amb la (és a dir, gèneres masculí i femení). Els falta als dos validar la forma plana còvid, que és ben usual a tot arreu.

Seria interessant que les dos institucions normatives portaren un poc més de coordinació en l'adopció de la neologia i de l'adaptació dialectal. Mentrestant, els tècnics lingüístics hem d'utilitzar tots els instruments a l'abast per a validar les variants usuals de la llengua, tots els instruments i tota la llengua, botant-mos els compartiments ideològics absurds que han creat i que alguns voldrien estancs, tancats, barrats i ofegats fins al desús absolut del valencià. ¿És diu en valencià i ho recull el diec? Doncs, igual que quan es diu en mexicà o en quebequés i ho recull el drae o el tlk. Aixina sí que convé contagiar-se, a espaiet i amb bona lletra.

Manisa d'escarabats

Qui no té faena, el dimoni li'n dona —ma mare coneixia eixa versió de la dita—: vaig provar a aclarir de què eren els taulellets de manisa que hi ha al terra de dos plantes de la torre de Benavites (Camp de Morvedre). 🔗 Vaig haver de remenar una miqueta la xarxa per a aclarir que tenien com a motiu «escarabatets» i «ossets» (i no «escarabets», com repetien diverses fonts que supose que anaven copiant-se). Per tant, hi ha qui en diu «escarabat» del motiu gràfic. Això dels diminutius va per barris. I els escarabats també.

Deures incerts

Este matí he acabat una d'eixes faenes que m'agarre a gust («càrrega a gust, no pesa»): Incerta glòria de Joan Sales (1971). 🔗 M'ha costat un poc menys d'un mes de llegir i no he trobat que esta noveŀla arribe al nivell d'intensitat argumental i d'estil literari que esperava. Es pot llegir, en general manté l'interés, encara que trobe que li sobren pàgines per a ajustar millor el contingut amb les marrades oníriques o ideològiques amb què retrata alguns caràcters.

Quant a la cosa de la llengua, em sembla curiós que els desajusts inicials en l'ús del per a + pronom (cau la preposició unes quantes voltes), es corregix i s'homogeneïtza posteriorment. He recopilat prou de lèxic. Per exemple, els adjectius lancinant o engorronit, els substantius xisto ('acudit'), sunyer ('somier'), nocau (de l'anglés knockout) 🔗 o acera ('vorera'), els verbs tritllejar o arrosar. I més.

Finalment, l'editora de Club Editor, supose que Maria Bohigas Sales («M. B.») 🔗 posa deures al final en una nota: «Sàpiga el lector arribat al final d'aquest llibre que l'altre llibre l'espera, imperativament». L'altre llibre és El vent de la nit, que formava part d'este llibre, però que finalment es va editar a banda. Som creguts, farem els deures, per incerts que siguen.

Respirar i beure

Les activitats extractives la paguem entre tots els qui paguem imposts. Paguem la guerra de Putin contra Ucraïna, la fugida de l'antic rei espanyol, els magistrats i policies que actuen fraudulentament contra els independentistes catalans, l'espionatge estatal descobert —i no es depuren els responsables polítics maldestres—, les obres públiques lucratives per a alguns que mai no milloren el medi ambient, els comissionistes públics i privats... Activitats extractives i degradants de la democràcia. La cara bruta del capitalisme.

I el turisme —la cara obscena de la migració— encara ara ha de ser, segons alguns, extracció sense rescabalament. Estar en contra d'una taxa turística —¡a França es va crear al 1910!— 🔗 correspon a una ideologia neoliberal —o a uns polítics que treballen en contra del bé comú— en la qual el turisme és una activitat depredadora que no ha de contribuir a millorar la societat ni el medi ambient. El turisme seria un producte extractiu i degradant que es desentén del medi, que pretén maximitzar els beneficis dels qui espremen el recursos naturals i externalitzar la conservació de l'entorn la reparació dels danys ambientals i socials.

Algun dia no podrem fer més turisme si volem respirar i beure. I comprovarem que tampoc no hi ha refugi.

El pet de flare

Dilluns de Pasqua, s'obri el pet de flare (Calendula officinalis), les abelles van tornant i s'amorren al ravanell i al paneret, dos tallacames llustrosos s'amaguen pel romer i entre les gramínies. La natura sobreviu a pesar de tot, però la societat de consum i depredació necessita continuar desfent-la amb projectes (turístics i urbanístics) que pretenen de «baix impacte», entenent que eixe baix impacte és un impacte negatiu.

La natura i el nostre medi ambient necessiten projectes d'alt impacte positiu, o encara que siguen de baix impacte, que eixe impacte siga positiu. Podríem fer evolucionar la idea dels jocs olímpics d'hivern cap a uns jocs olímpics de la natura i regeneració del medi ambient: una competició de refer espais naturals. En lloc d'una previsió d'augment turístic, una previsió de turisme de proximitat i de millora ecològica. Que es faça per barris, sense desplaçaments i transports insostenibles. Però no, en un pet s'acabarà tot abans que fem un pensament —que també val com a flor (Viola tricolor).

Cita dominical / 700: Javier Oquendo

En lloc d'apostar per macroprojectes que estiguen en mans de les cinc elèctriques oligopòliques, desenvolupades per especuladors que els porten a terme i els venen amb copiosos beneficis a les grans elèctriques, ho fem per l'autoconsum, individual o comunitari, en forma de plaques solars sobre una casa particular o en la terrassa d'una comunitat de veïns, per exemple, i per la generació distribuïda, és a dir, cooperatives generadores d'energia creades a partir de plaques que formen els anomenats horts solars, que pot ser utilitzada per a consum propi o per a vendre'n l'excedent, cosa molt habitual en Navarra.

Javier Oquendo, segons l'entrevista que li fa Use Lahoz en «Medio ambiente. En Teruel la respiesta está en el viento», El País Semanal, 13.03.2022.

La foto del sàbat / 90

La floració de la sàlvia és cosa de vore.

I la resta me la bufa

Dia festiu. Despús-demà, pel que sembla, serà el primer diumenge després de la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera (21 de març, diuen). Això vol dir alguna cosa per a alguns i per a mi vol dir que al sandemà també és festiu. Tota la vida aixina i encara no he entés per què és positiu un descans laboral si té fonament religiós, però es convertix en una «hecatombe» capitalista, mercantil o empresarial si s'organitza per a conciliar l'activitat professional i nutrícia amb una vida més saludable i psicològicament agradable, sostenible fins i tot.

Un dia com hui, núvol de matí, però càlid, i amb sol més tard, més càlid encara, la sàlvia resplendent, l'espígol esperant amb tres vespes que tornen les abelles —dos n'he vist, entretingudes amb el ravanell reviscolat—, llevant l'excés d'Aloe maculata, 🔗 encoixinant amb els retalls de gramínies i curripeus, mirant els picaports en formació passant pel cel, sentint els estornells, les oronelles, els falciots i alguna moixeta.

Un dia necessari per a porgar el fet d'haver vist en el documental La diplomàcia del caviar (de Benoît Bringer i Laurent Richard, 2021) 🔗 el polític valencià Pedro Agramunt enviscat en el Consell d'Europa en suport del règim dictatorial d'Azerbaidjan i contra els drets del ciutadans d'aquell país. A canvi del que sospitem i confirmem que és el fonament de la seua ideologia, la maximització dels beneficis personals i la resta me la bufa.

Matrícules i banderes

En van dos, de cotxes amb matrícula d'Ucraïna que hem vist per València, un Toyota blau prou vell eixint per l'avinguda d'Ausias March i un Audi negre prou nou pel carrer de Dalt. Diria que era una matrícula que no havia vist mai abans. De russes sí que n'havia vist ja fa temps, i sempre pensant en la màfia, perquè no solien ser cotxets baratets, i per la informació que mos arriba d'aquell país, on els que en poden eixir són els qui tenen recursos per a fer vacances i maganxes per ací.

No sé si enguany en vorem, de russos. Al cap i a la fi, pel que diuen, viuen en una societat presonera d'un règim autocràtic que aparenta una democràcia molt precària. Seria injust i inhumà tractar tots els russos com si foren petits dictadors o llepons del règim. Al cap i a la fi, l'experiència històrica no tan antiga mos hauria de servir d'exemple, perquè també els valencians vam anar per Europa durant la dictadura franquista, i eixes eixides van permetre airejar alguna cosa per ací, que va permetre degradar la dictadura en transició i ara en democràcia amb grumolls.

També he vist botigues que pengen banderetes ucraïneses. És un detall de suport polític i anímic que s'entén. Llàstima que no hajam pogut fer el mateix pels russos demòcrates que el règim de Putin ha assassinat i empresonat. ¿Quina bandera voldrien? N'hauríem de pensar una amb Anna Politkóvskaia com a símbol més conegut (i més encara tenint en compte que els seus pares eren d'Ucraïna). 🔗

La cosa i la contrària

L'emergència climàtica, la guerra de Putin contra Ucraïna, la falta d'equitat social i econòmica, l'educació sense els mitjans necessaris per a avançar cap a l'exceŀlència, els desnonaments provocats per especulació, la sanitat universal sempre a punt de ser retallada, la calefacció precària, el pa de cada dia que no sempre arriba per a tots... Les necessitats bàsiques per a la vida en societat i en democràcia. Però passen ràpidament per davant el benefici de fer fum cremant combustible en creuers, viatges i transports en cotxes, camions i avions, promovent convencions i simposis que contaminen tant que mos empobrixen a tots en benefici d'uns pocs.

I senc que els periodistes comenten, amb el mateix to i sense establir cap relació reflexiva, l'última agressió masclista i la «machada» d'uns jugadors de futbol —d'unes jugadores inclús—, la falta de recerca per a determinades malalties rares i la necessitat de recuperació del negoci turístic, la protecció tan necessària del medi ambient i l'organització d'uns jocs olímpics d'hivern en què «limitaran» l'impacte negatiu..., com si qualsevol impacte negatiu que pugam evitar no és ja un excés. I mos emboliquem pensant al mateix temps una cosa i la contrària: volem respirar aire net, però cremem gomàtics per a protestar. Per a destruir-mos lentament, però accelerant.

Refoses diverses

Me s'ha passat la gossera d'ahir i hui he estat un poc més atent a tot un poc, a l'actualitat de la guerra d'Ucraïna i els crims contra la humanitat de l'exèrcit de Putin, a continuar amb Incerta glòria de Joan Sales —que conté passatges que fan ressonar un possible i arriscat pacifisme i l'actualitat bèŀlica— i a repassar algunes fitxes d'fdt.

Quant a les fitxes i faenes relacionades, estava confegint un pdf per a incorporar a l'ortografia de l'iec (2017) les modificacions del 2021, i abans de continuar calfant-me el cap mirant com ho fea, els vaig escriure per saber si anaven a traure una segona edició. M'han respost que no faran una segona edició, sinó:

La Secció Filològica està finalitzant els treballs de digitalització de l’Ortografia catalana. En aquesta versió digital ja es recullen les modificacions aprovades el 2021. En aquest sentit, aquesta nova versió de l’ortografia constituirà una segona edició (en línia) de l’obra. Està previst que sigui accessible al públic en les properes setmanes.

Per tant, em puc calfar el cap elaborant un text refós en pdf de l'ortografia de l'institut per a poder-lo consultar sense haver d'estar connectat. Amb la guerra d'Ucraïna també em calfe el cap, però no tinc la possibilitat de refondre res que faça paper. La llavor autoritària o dictatorial que els nostres polítics suposadament democràtes planten, tant si pensem en la Rússia de Putin com en el Marroc o l'Algèria actuals, passant per Hongria o Polònia, té mala refosa.

Fent cara a la gossera

Tinc un dilluns de gossera. Em salva la jornada filològica un missatge d'una companya de l'avl que m'avisa que han acceptat afegir una accepció en cara: la locució verbal fer cara (a algú o alguna cosa) (o plantar cara). Revise el diccionari del Salt 2.0 i veig que ja la tenien, però es veu que es va perdre de camí cap al diccionari acadèmic. Ara han acceptat el meu suggeriment ràpidament (els ho vaig dir al final de març) i l'han restituïda. 🔗

Cita dominical / 699: Rosa Montero Gayo

Opinar diferent sobre la prostitució o els trans no és res roín. El problema és que algunes es senquen ames absolutes de la veritat i les úniques amb legitimitat per a decidir qui és feminista o no. Això, amigues, no es diu feminisme. Es diu dogmatisme.

Rosa Montero Gayo, «Això ni es diu feminisme», El País Semanal, 27.03.2022.

La foto del sàbat / 89

De llunt i amb presses, una moixeta vigila per les teulades.

Fins que van vindre a per mosatros

Senc molts periodistes espanyols que comenten la coerció contra els periodistes que els règim putinista ha establit a Rússia. Les dictadures tenen els seus mètodes, i la supressió de la llibertat d'expressió i de la llibertat de premsa entren en el lot de mesures antidemocràtiques que implanten per a aguantar els règims autoritaris.

De totes formes, no puc evitar sentir-me mig estafat per eixa suposada ètica periodística i democràtica tan oportuna i fàcil quan es tracta de carregar contra un estat agressor i dictatorial de manual. En canvi, encara estem esperant que eixa ètica lluïxca un poc més tant pel que fa als morts de la guerra civil espanyola que encara estan sembrant les cunetes d'eixa Espanya dels seus amors. Però els contrasts més aberrants es donen quan es tracta de la llibertat d'expressió utilitzada com a instrument de crítica, sàtira, burla contra alguns elements que en democràcia no són sagrats, sinó objecte d'acord, consens, o de discrepància i dissens, tant si es tracta dels símbols i andròmines religioses, com si són patrioteres o sentimentals.

El que no deixa de sorprendre és que la tàctica del maltractador és un recurs a l'abast de persones que es pretenen demòcrates: que si una «galtà ben pegà», que si eixe «mira que m'has obligat a fer» que tant es va sentir entre periodistes cavernícoles quan justificaven que l'estat espanyol —ferit i humiliat— s'havia de defendre amb càrregues policials contra el referèndum «iŀlegal» del 2017 en Catalunya; per no parlar de la justificació infame del juí amb unes acusacions tan fantasioses com prevaricadores —estic segur que els magistrats sabien que estaven fent malament.

Ara, doncs, critiquem el monstre que han alimentat els governs d'eixa Unió Europea de mira'm i no em toques el gas, el petroli o els drets i la separació de poders... Interioritats de cada estat que farem com que no ho vegem. Fins que van vindre a per mosatros. 🔗

El turisme o la vida

Un grup de científics conscienciats contra la contaminació i l'emergència climàtica fa una manifestació amb assentada i pintura roja —ecològica— davant del parlament espanyol. 🔗 Han eixit un moment en les notícies. Abans que la informació es torne a centrar en la reactivació de l'economia a força de turisme —en cotxe, autobús, tren, creuer o avió—, tenim un moment per a compadir-mos pels mals que l'activitat humana provoca en la natura contra la salut i la vida dels mateixos humans. Respirar o viatjar, el turisme o la vida. ¿Escoltem la ciència? ¿La sentim?

Bòsnia i Butxa

Trenta anys fa hui del començament de la guerra de la guerra de Bòsnia. 🔗 Mos arriben de nou els vents de la guerra en Europa, ara a Ucraïna, i amb un rerefons encara més absurd i pervers que el d'aleshores: ara es tracta d'una invasió militar a sang i foc ordenada pel president rus Vladímir Putin que pareix que estiga intentant emular l'estalinisme. Per eixe camí, després de la matança de Butxa, 🔗 podem pensar que seria possible una reedició de l'Holodomor. 🔗

No pintaven res

Josep Franco 🔗 diu en l'últim número de la revista L'Illa que s'ha documentat molt per a la seua última noveŀla La frontera. Per a crear uns personatges versemblants de l'època medieval de creació del Regne de València ha assumit una idea que no sé fins a quin punt s'ha de considerar versemblant: «Era una època on les dones no pintaven res». Em deixa un dubte que crec raonable: ¿no deu ser que encara no hem revisat la història de manera que pugam estudiar i valorar què hi han pintat les dones? ¿Res?

Això, sí, continuem vivint en la ficció, i la ficció sempre és més versemblant que una realitat vista a través dels ulls de Menocchio 🔗 o això que es diu la història de la dona 🔗 (vaja, herstory, ¿calia?). 🔗

Flotant entre dades

A poc a poc comence a aclarir-me amb la creació i l'edició en Open Office de la primera base de dades i del formulari per a introduir els títols i altres detalls dels llibres de ficció, que fins ara acumulava sense més ordre que la meua memòria visual. Hauria de ser més simple i clar, però la meua sensació també té a vore amb el fet que és un programa que utilitze per a altres coses —maquetació de texts llargs— i que estes coses de les bases de dades sempre m'han semblat esotèriques, mal explicades i poc flexibles.

En realitat, estic quasi convençut que amb un poc de paciència i dedicació, a més de la mínima habilitat per a entendre el maneig del programa, li trauré partit. De moment ja tinc la primera entrada. M'ha costat entendre com podia editar el formulari, on volia ampliar el quadre de text per al camp corresponent a les notes. Mentres no sàpia com fer-ho millor, inclouré en eixe camp els noms dels llibres de «diversos autors».

La primera fitxa incompleta, per tant, ha segut per a Un huesped del cosmos, un títol que diria que reflectix com hem trobe intentant crear, editar i omplir esta combinació de base de dades i formulari amb l'Open Office, flotant per l'espai sideral de les dades.

Cita dominical / 698: Jesús Peris Llorca

És impressionant i gairebé inversemblant. Sempre apareix en moments crítics per defensar l’opció incorrecta. És com el dolent d’una sèrie amb diverses temporades, en les quals es plantegen diferents conflictes i sempre el mateix personatge està al darrere de les malifetes. Després de carregar-se el València CF, ara va darrere de l’Albufera.

Jesús Peris Llorca, «Lex Luthor contra l’Albufera», Nosaltres La Veu, 29.03.2022. 🔗

La foto del sàbat / 88

Al carrer del Mediterrani del Cabanyal, entre dos contenidors, mentres purnejava, vam rescatar uns pocs llibres de dos caixes plenes.

Escalf i engany

Una derivada del problema de la contaminació ambiental i ideològica: si decidixes que el mundial de futbol masculí es pot organitzar al Qatar, has d'estar disposat a fingir i simular tantes coses vergonyoses i cíniques, que el dia que te les posen davant dels morros, com va fer Lise Klaveness fa unes hores 🔗, és impossible que pugues respondre res que no sone estúpid o malintencionat.

Tal com fan els acudits, hòmens dirigents del món del futbol decidint sobre condicions laborals i drets humans, ¿què podia eixir malament? El mundial, és clar. A pesar de les justificacions paternalistes que pretenen embolicar els fets i les dades amb simpatia i escalf emotiu —¡ai, Guardiola ambaixador del mundial de Qatar! 🔗

Concentrador de sentits

Responen del Cercaterm. Mos donen tantes opcions per a traduir l'anglés hub en diferents àmbits, que pareix clar per què ha fet tanta fortuna entre els polítics i els mitjans: perquè vol dir tantes coses que no vol dir res de concret, però aporta el vernís 'modern', 'important', 'beneficiós', 'avançat'... que necessiten per a vendre el mateix gènere amb una embolcall més atractiu.

Una aportació a eixe joc que fea riure als meus amics fa uns anys era quan es canviaven els noms de les faenes suposadament menyspreades per a que pareguera que eren una altra cosa de més valor, com ara «tècnic en manipulació de productes hortofructícoles» en lloc de llauro. Doncs, igual, si dius «centre» o «plataforma» actualment no fa tan lluïdor com dir hub, eixe concetrador de sentits i iŀlusions.

El fum de la recuperació

Està passant la pandèmia del còvid, però encara estem en emergència climàtica, la contaminació torna a omplir els cels. El volcà de La Palma ha afegit gasos al pastís, a més de destrucció de les obres humanes. I per a apanyar-ho —per a apanyar el turisme i l'economia d'alguns— mos hem d'alegrar que s'estan tornant a empudegar els cels de l'illa i d'arreu. No ho acabe de vore clar, deu ser que el fum de cremar diners, salut i petroli m'encega l'enteniment.

El programa per a la biblioteca

Una de les opcions per a crear i mantindre una biblioteca és el programa Zotero. 🔗 N'he vist altres, però m'ha semblat que este era el que més s'acostava al que jo podia necessitar. La llàstima és que a mi m'agrada moure'm entre els camps de la taula amb el teclat, en el programa de l'ordinador això té moltes limitacioins; en la versió en web, funciona un poc millor, però tampoc va del tot bé, només pots fer servir la tecla del tabulador, no hi ha lletres d'accés directe. Això sí, la sincronització de la informació entre el web i l'ordinador pareix que va molt bé.

A banda d'això, no té camp específic per al títol original, i això em sembla un inconvenient en una traducció. Almenys sí que hi ha camp per a incorporar el nom de qui haja fet la traducció. Mirant eixos problemes, torne a pensar si no seria una bona opció que perguera un poc de temps enterant-me de com funciona la base de dades de l'Open Office, cosa que he intentat alguna volta i que sempre ha arribat a un punt que no entenia o que no funcionava. Miraré si les versions més modernes ho han millorat.

L'honor dels milhòmens

«Una de trenta-dos» persones eren dones, entre els personatges estudiats pel llibre Les grands penseurs du langage, tal com vaig comentar divendres passat. 🔗 N'hi havia una que va meréixer l'antenció. Hui en coneixem una altra. La dona de l'actor americà Will Smith 🔗 deu ser un personatge que mereix que l'actor agredixca un còmic —Chris Rock— 🔗 que fa una broma de mal gust i indecent sobre la malaltia d'eixa actriu, Jada Pinkett. 🔗 Es veu que s'hi val agredir els qui fan acudits bromes de mal gust o que mos ofenen. ¡Ai, si ho haguérem sabut abans! Els acudits sobre lletjos, coixos, botijosos, calbs, torts, mancos, dislèxics i qualsevol malaltia o problema que done joc per a l'acudit contra les víctimes, els pobres, els nostres veïns, els gitanos, els moros, els «subnormals», les dones... Ei, llevat de la de Will Smith.

Si ho haguérem sabut abans —no sé si Empar Moliner fea un acudit o ho justificava realment en el Tot es Mou 🔗 de hui, encara que ho puguérem aclarir amb una galtada, no s'hi val— els podríem haver pegat un passó a tots els humoristes que aprofitaven la seua posició per a burlar-se i degradar els qui patixen les injustícies i els prejuís socials. S'haguera acabat la broma, ¿no? ¡Doncs, no!, perquè la suposada gràcia que feen era precisament eixa, el fet de degradar i victimitzar els dèbils, crear i unflar prejuís, estigmatitzar per l'aspecte o pel nivell econòmic, per la condició sexual, etc.

En fi, mos podem ofendre amb acudits que fan gràcia. Si no tenen gràcia, una galtada; si en tenen, seria un agreujant i, per tant, ¿quina és l'agressió que ho compensarà i salvarà l'honor masclista o milhòmens?

Cita dominical / 697: Jean Marie Benoit Gaston

Els metges miraven fixament davant d'ells, perquè ja no creen en el Nostre Senyor, sinó en la Tercera República i en el permanganat de potassi.

Jean Marie Benoit Gaston, abbé Gaston, personatge de To every man a penny de Bruce Marshall (1952), a partir de la traducció al castellà de María Antonia Oyuela Bilbao la Vieja (1964).

La foto del sàbat / 87

La pluja de la fi de l'hivern remulla les fulles velles de la parra.

Una de trenta-dos

Pegue una miradeta a algun dels fons de documents —al qual accedixc per gentilesa de la Wikipedia— que podria llegir si tinguera temps, com ara el llibre Les grans penseurs du langage de Nicolas Journet (2019). Hi escriuen vint-i-dos persones, de les quals deu són dones. No està malament la proporció per al món actual, on no sol ser encara tant comú eixe equilibri de representació social.

La cosa que costa més d'assumir —el món es veu que ha anat aixina massa temps— és que mirar el passat és mirar la història de la humanitat, però més en concret sexualment, la de l'home. Els articles tracten sobre Plató, Aristòtil, Guillem d'Occam, l'escola de Port-Royal, August Schleicher, Wilhelm von Humboldt, John Stuart Mill, Charles S. Peirce, Gottlob Frege i Bertrand Russell, Ferdinand de Saussure, Ludwig Wittgenstein, John Langshaw Austin, Edward Sapir i Benjamin L. Whorf, Roman Jakobson, Noam Chomsky, André Martinet, Joseph H. Greenberg, William Labov, Basil Bernstein, Émile Benveniste, Roland Barthes, Paul Grice, Jerry Fodor, George Lakoff, Pierre Bourdieu, Steven Pinker, Derek Bickerton, Louis-Jean Calvet, Robin Dunbar. I Anna Wierzbicka. 🔗 Una de trenta-dos.

Cert és que en l'escola de Port-Royal hi havia dones alumnes. I hi ha Anna Wierzbicka. Aixina i tot, a pesar que el món haja anat aixina, n'hi deu haver hagut alguna més que haja deixat un llegat científic que convindria incloure en la llista dels nostres interessos. No per equilibrar la balança —que no podem refer el passat— sinó per no perpetuar acríticament l'oblit i el menyspreu.

Internalitzem-la

Un món racional i amb sentiments positius, amb empatia i ètica, eixe món que estem construint al llarg de tota l'evolució humana, hauria de contenir elements de correció dels factors que fins ara es deixen a l'acció d'un suposat «atzar» o que estan en la base d'això que diuen la «llibertat»: la creació de riquesa, el creiximent, l'aprofitament de recursos, la creació de llocs de treball, la natalitat... En general, solen ser conceptes que s'enfoquen en positiu, precisament per a amagar totes les «externalitats» negatives i la privatització dels béns comuns.

Perquè és complicat parlar d'una natalitat racional si considerem que és un sentiment o un desig que no es pot coartar o regular... Tot i que sabem que l'educació per a viure en societat de manera beneficiosa i equitativa consistix a saber conduir, modular i aplicar els sentiments. El dia que hajam de triar entre anar de viatge en avió o poder respirar a l'aire lliure, pot ser que hajam aprés què els desitjos i els sentiments són positius quan són adobats amb una miqueta de responsabilitat. Internalitzem-la.

El preu de la lectura

El preu dels llibres s'hauria de fixar igual que el preu de l'electricitat, els llibres haurien de formar part del consorci elèctric. Si pugen el preu de l'energia a causa del gas o de les centrals tèrmiques, pugen els llibres d'Eva Baltasar 🔗 o de Josep Lozano. 🔗 Al cap i a la fi, els llibres també són una font d'energia, un cabal de connexions elèctriques que permeten que el cervell —en general, l'òrgan principal per a la vida, racional o irracional—, funcione.

I aixina, evitant que pugam comprar llibres, deixaríem de llegir per la nit, que segur que l'activitat de lleure més nociva i insostenible ambientalment per a la salut del planeta.

Devoció sarcàstica

Acabe el llibre A cada uno un denario de Bruce Marshall (1952, To every man a penny; 🔗 traducció al castellà de María Antonia Oyuela Bilbao la Vieja, 🔗 1964), una d'eixes ficcions que lligc per desemboirar-me, perquè no tot siguen assajos i estudis més o menys doctes i densos. La traducció argentina m'ha aportat unes poques curiositats de lèxic —i alguna de sintaxi que no he marcat—, com ara el color barcino d'un animal, una persona entrazada, els turíbulos, el portasenos, els anuncis de «tapados de piel», la boletería, els frijoles i els éclairs... En un passatge utilitza el tòpic habitual del formatge gruyère: «una marca peculiar de Gruyère con tantos agujeros que en realidad no podía considerarse queso».

Es llig bé, va rapidet i només aprofundix en la caracterització a través dels pensaments dels personatges d'una manera funcional per a fer avançar la història. La petita història parisina de l'«abbé Gaston» i del seu mon d'una guerra mundial a l'altra del segle xx, trista, satírica a voltes i molt sovint sarcàsticament devota.

La gana de...

«Ganes de»... De tant en tant hi ha expressions que es convertixen en tics 🔗 o falques 🔗 que pareixen imprescindibles en la manera de parlar d'alguns periodistes, com si les hagueren aprés en dijous. També és possible que jo, l'espectador desficiós, tinga una acusada tendència perepunyetes. Últimament, en el Tot es Mou no pare de sentir que l'Helena Garcia Melero 🔗 —cosa que també fa prou Jordi Gil— en lloc d'estar interessada, de voler, de considerar convenient, de pensar o altres variacions sobre el tema, sempre «té ganes de» o inclús en versió curta sense verb inicial «ganes de».

M'hauré de fixar a vore fins a quan dura la cosa, perquè podria ser passatger, com ara la parida eixa d'alguns locutors de la cadena ser que diuen «hora menos en Canarias» 🔗 en lloc «una hora menos en Canarias», que cada volta es sent menys, tot i que encara dura.