Malíccies epistolars

L'alfabetització i, més encara, l'alfabetització literària que practiquen a França té efectes que per ací, amb la nostra justeta alfabetització àgrafa, encara no ha produït fruits: le corbeau en diuen, pel primer cas modern —segur que hi deuen haver precedents— documentat, el cas del corb de Tula: ^w

De 1917 a 1922, els habitants de la prefectura de Corrèze van ser víctimes d'una onada de cartes anònimes firmades per «L'Ull de Tigre» que denunciaven les accions dels uns i dels altres.

Ací estàvem educats més per a pegar-mos cudolaes. En canvi, l'afició als dictats escolars i a l'escriptura en l'educació a França es veu que va crear atres monstres, traslladant l'esperit inquisidor veïnal tradicional cap a l'escriptura recreativa i criminal. L'inici que documenten és Tula, però després n'hi ha hagut més casos, com el cas Grégory ^w o el ben actual corb de Morvan. 🔗 🔗

Un escaló més en l'alfabetització i la normalització lingüística mos permetria «cometre» eixos crims de la insídia i l'infundi d'una manera més literària, en lloc d'haver-los d'aguantar amb el mètode tradicional de les escoltetes, que també s'ha passat pels altaveus dels mitjans i arriba a la política. I inclús als jutjats, que ja no jutjen només fets, sinó que s'estan aficionant als indicis, suposicions, fantasies, prejuís, maledicències i malíccies.

Penediment i mortificació

En una pausa en la faena, he sentit una cançó en France Culture i he volgut saber quina era, però no ha pogut ser, les cançons que tenien el fragment «à quoi bon?» que he trobat no coincidien amb la que he sentit este matí. Per contra, la veu de continuïtat de l'emissora ha comentat que els tècnics de so estan de vaga per allà i és per això que la programació de hui consistia només en anar posant música.

Més tard, l'«à quoi bon?» ha esclatat amb les notícies judicials de hui, tant pel fet que al Tribunal Suprem espanyol dictamine que el corruptor que confessa els delictes li deixen la pena reduïda i en suspens, pena que no haurà de complir si no delinquix més: deu ser per a que, pobret, no torne a caure en el delicte que deixen que es quede amb els diners robats. Per contra, a causa d'eixa corrupció i d'eixos diners, han condemnat l'antic ministre «socialista» Ábalos i el seu subordinat Koldo. 🔗

Curiós contrast amb el cas dels diners que els magistrats del tribunal diuen que els independentistes catalans van malbaratar, diners que ningú ha trobat a faltar i que no han desaparegut d'enlloc, però com que els indepes no s'han penedit de ser-ho, els jutges insistixen a fer-los-els pagar.

Bé, hi havia lawfare abans i n'hi ha ara que afecta el psoe. Aixina que, «à quoi bon?», denunciar-ho ara que vos afecta vos retrata com a hipòcrites cruels. El mal és que mos esguita a tots i només amb molt de penediment i sort evitarem la mortificació.

Cita dominical / 918: Victor Hugo

És propi de la pudícia posar tants més vigilants com menys amenaçada està la fortalesa.

Narrador de «Marius», Les misérables de Victor Hugo.

La foto del sàbat / 307

Buscar per no trobar

És molt difícil traure cap amunt un cilindre de coure de dos centímetres de diàmetre i poc més de dos i mig d'alt sense tocar la pila que hi ha descansant dins del cilindre. No és només cosa de concentració i convenciment, sinó també de circulació sanguínia. El flux que mos corre per venes i artèries sempre tendix a desestabilitzar-mos, mirant-ho malament, o a fer-mos buscar l'equilibri dinàmicament, en revisió constant dels sentits i percepcions, mirant-ho més positivament.

Deu ser complicat, si no impossible, trobar la veritat si només pretens l'equilibri, el sentit comú, l'estat consolidat que més et convé. I més complicat encara si només pretens buscar-la, però faràs res per trobar-la. Ben al contrari, amb l'excusa que l'estàs buscant, te'n pots desentendre. El problema no són els convenciments que cal provar, sinó que hi ha qui busca perquè sap que no li convé trobar.

Amb la veu greu i dramàtica del diputat dretà de les Corts Valencianes Fernando Pastor LLorens durant el ple de fa dos dies tot queda més convincent i més fals alhora. I lamentable, quan parla de la «veritat» sobre la gestió política d'alguns dels «seus» que va causar 230 víctimes durant la dana del 2024.

Quènfem de l'argimbori de la llengua

I això fem des dels neandertals, probablement, pegar-li voltes al molinet: hui, Ester Pagès, periodista col·laboradora del programa La Selva del Xavier Grasset, ha tornat a provar de resoldre el misteri dels pongos castellans. I pareix que la resta de l'equip desconeixia que hi ha un bon grap d'opcions per a no dir-ho en francés, en castellà o en no sé quina llengua que mos vullguen imposar en el futur, encara que només siga un 25 % beneït pels drets humans a la Unió Europea. 🔗 Estic esperant que «avalen» eixe o un percentatge major en Múrcia, Extremadura o Madrid, que no sé si són bilingües, però que també els vindria bé eixos «avantatges» que tenim ací i ells pareix que desconeguen.

Tornant al tema de la fitxa sobre «angimbori» 🔗, on hi ha possibilitats com «andròmina, flosti (flòstic), quènfaig» i més, ara hauré d'afegir la nova proposta que aporta Pagès, queco, que supose que l'ha rebuda d'Enric Gomà a través de l'article «Què és un «pongo» i com es diu en català?» de Neus Climent (Nació Digital, 04.11.2025). 🔗

En tv3 no sembla que tinguen massa cura del seu bagatge lingüístic —quènfaig és una proposta cuinà allà mateix al 2007 al programa El Club—, però és que la cosa no es resoldrà amb bones propostes, mentres continue la pressió constant, permanent i desacomplexadament imperiosa contra el valencià. Ja en parlàvem, de tot açò, l'any 2008 («Intel·lectuals pongos: quènfaig», 16.07.2008) 🔗 i torna-li la trompa al xic.

Per la gatera

L'expressió corresponent a 'incendi forestal' s'escriu igual en alguna versió del xinés i del japonés: 野火, però es pronuncia diferent, «yehuo» i «nobi», respectivament. Bé, la cosa era és que és el títol d'un film del 1959 dirigit per Kon Ichikawa,^w i que sembla que és una d'eixes obres que no et pots perdre. Ja vorem. Ara no sé com he arribat a trobar eixa curiositat de pentinar gats.

En canvi, llegint Les misérables de Victor Hugo, d'alguna manera he arribat a la paraula francesa grivèlerie (del verb griveler), que vindria a ser això que coneixem com a «anar-se'n sense pagar», que mosatros no diguem «senspa», però sí que ho coneixem en la versió castellana simpa, cosa que no fem mai. I deu ser per això que no tenim un terme específic, tot i que hi ha qui diu «eixir per la gatera».

Tampoc en tenim per a 'incendi forestal', a pesar que en patim bona cosa.

Artificis de la malíccia

Hi ha policies, jutges i polítics que han vist que la filtració de les seues fantasies o desitjos —transcrits en informes, interlocutòries i atres proses utilitàries— es convertix en una condemna política quan es fa pública. Els juís, la veritat o la justícia, són secundaris, accessoris, casi irrellevants. Artificis de la malíccia.

La fe en la sàliva

Dijous passat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar el Nomenclàtor Toponímic Valencià, per fi en un web propi i específic. 🔗 Fins ara hi havia el suplement oferit per l'Institut Cartogràfic Valencià, 🔗 que espere que continue mantenint-lo, ja que l'aportació cartogràfica és una faceta que han inclòs l'acadèmia en el nou web.

Prove a trobar la creu Sàliva, però no apareix. Sí que hi han posat la versió «de la Fe Viva», que em sembla que deu ser la versióm impostada d'una religiositat oportunista i totalitària. En tot cas, tractant-se de la toponímia, aixina també modela el territori, per mal que mos sàpia, democràticament parlant.

Per tant, els envie la primera proposta per a ampliar els continguts. De moment puc dir que han millorat la gestió de les propostes: el missatge automàtic que reps conté les dades de la proposta, cosa que encara falla en les propostes al dnv.

Mantinc la fe viva, certament, que no mos continuaran passant els topònims pel sedàs de la devoció catòlica impositiva, com si estiguérem encara en aquells anys.

Cita dominical / 917: Madina Ayar

Cap país pot excloure deliberadament la meitat de la seva població de l'educació i esperar que el seu futur no es vegi afectat.

Madina Ayar, «Atrapada a l'Afganistan: m'he d'inventar un marit que no existeix per poder sortir del país», Ara, 12.06.2026. 🔗

La foto del sàbat / 306

S'allarga

No faré cap fitxa sobre la paraula pana, per ara, mentres es mantinga en l'ús recreatiu sud-americà i als diputats valencians no els pegue per introduir-la en el nostre lèxic comú, cosa que sí que han fet amb pagafantes, que ja he fitxat. He afegit la locució cervell de TikTok, però me s'ha oblidat suggerir que deu ser una variant de cervell de canari o de lligar mosques, ves a saber quin valor li donen els polítics, que pareix que perdran el debat si no innoven per a insultar o desqualificar.

A banda, tinc ocasió d'anar a fer una correguda pel riu. M'he deixat el rellonge en casa, i la veritat és que a estes altures preferiria assegurar-me del temps que em costa fer el trosset, que no voldria estar allargant-ho més del que em pense. Estan començant a obrar al convent de Sant Josep del segle xvii que hi ha al final del carrer de Salvador Giner. Sembla que acabarà sent un hotel. S'està allargant també eixa passa.

Devesa d'ensomni

Mentres féem un poc de temps un dissabte de matí, vegent vindre un arruixó d'estiu primaveral, després d'anar mirant per damunt damunt, vaig topar en les estanteries de la biblioteca de Sòria amb la revista Trama&Texturas, editada per l'editorial madrilenya Trama Editorial. La llum, l'espai i el bon ambient del lloc em van decidir a fullejar-la. És una revista sobre el món de l'edició. Hi havia un article sobre José Martínez de Sousa —vaig descobrir que havia mort al gener d'enguany—, que vaig començar a llegir, i poc més, perquè mo'n vam anar, que anaven a tancar.

La vaig encomanar, perquè m'havia interessat eixa lectura sorpresa d'un dissabte de matí. La van dur ben prompte, ja fa uns dies. I he descobert que no és només que els articles em semblen interessants i ben escrits. La cosa que més m'atrapa és que, allà on estiga quan l'òbric, d'ensomni estic llegint en la biblioteca de Sòria un dia de primavera poc abans de deixar-mos ruixar per un núvol de calor passejant pel jardí de l'antiga devesa soriana.

La macro i la missa

Acabe una macro ben content i pagat, que funciona perfectament en el meu ordinador. Però arriba el moment de trasplantar-la a un atre ordinador i, ¡crac!, la cosa no funciona. Em toca repassar i acabar d'entendre a què es deu eixa divergència de funcionament. La conclusió és que són debilitats del codi que es poden millorar amb paciència i un poc d'ajuda experta.

Aixina es fa una macro i, tirant cap amunt —mirant l'actualitat— una catedral. Ara bé, la macro no cal que la beneïxca el papa de Roma, que ara està empastrat amb la missa de la Sagrada Família de Gaudí... La van fent en català —també les primeres paraules i algunes més del papa—, espere que no siga només com a deferència amb l'arquitecte. Més avant, també hi ha el castellà de rigor.

Mos encantem un poc amb la missa, per sentir la música i vore l'edifici. L'«évêque de Digne» de Les misérables de Victor Hugo n'haguera dit alguna bona. Per la part sociolingüística, l'antífona laica de Míriam Nogueras en el senat espanyol, parlant de coses de missa, hauria de fer repicar algunes campanes democràtiques:

Que el Sant Pare hagi parlat més català en una hora que vostè i Feijóo junts en tota la seva carrera política...

Declaració de la renda lingüística

Després de la queixa al síndic per l'embolic de si tenen o no tenen en l'ivap els documents que han de tindre en valencià i que diuen que els tenen, però que després va i no els tenen i diuen per un atre conducte que no els tenen, tot i que fingixen que els tenen, i no els tenen perquè a algú no li ha donat la gana tindre'ls, perquè la llei és del 1983, aixina que mos hem passat mitja vida esperant que eixe algú col·lectiu ideològicament identificable considere que és normal, democràtic i saludable complir les obligacions de l'administració pública i els drets de la ciutadania, però no, més ingenus que repatanis, mos costa assumir que els drets lingüístics són menys que qualsevol dels drets explícitament declarats en l'article 14 de la Constitució «espanyola», que per a segons què no és valenciana.

I ara toca fer la declaració de la renda, per a pagar-los el sou a eixos funcionaris i funcionàries que empastren els drets i deures que haurien d'estar aplicant, complint, protegint i millorant. La declaració lingüística també s'hauria de fer.

Unes poques paraules per a Gaudí

Mirant això de la visita del papa Prevost, Takse m'assenyala el paronet que fan per a un canvi d'indumentària. ¿Com es diuen eixes peces que incorpora per a una cerimònia? No ho sabem segur, pot ser que alguna siga estola/, però hi ha diverses peces i no recorde els noms, ni tan sols en francés, que fa poc me n'eixien algunes en Les misérables de Victor Hugo.

S'acosta el moment que llegirà alguna cosa en català a Barcelona. Serà cosa de vore si un dels milacres que li adjudiquen a Gaudí no serà simplement que parlar en català en un acte públic internacional siga un fet quotidià, amigable i acceptat per la cúria espanyola. Seria un milacre del camp de la política lingüística. I en el cas de la trajectòria de Gaudí 🔗 també valdria allò d'ora et labora.

Cita dominical / 916: Jason Stanley

Quan l'educació, els coneiximents de les persones expertes i les distincions lingüístiques són menyspreats, només queda poder i identitat de tribu.

Jason Stanley, «How fascism works : the politics of us and them».

La foto del sàbat / 305

Les nimietats contants

Una nimietat, una minúcia, una menudència —esta només apareix en plural en el diccionari—, un bon no res, sí, hi ha coses que mos ho semblen fins que notem que alguns dels efectes que provoquen són desproporcionadament intensos, sobretot si són repetits, constants, permanents.

No sé massa si s'ha valorat com mos deu estar afectant als valencianoparlants no tan sols la indisponibilitat lingüística sistemàtica de l'administració pública, però segur que deu estar tenint efectes psicològics i socials. I més encara si la reclamació o l'exigència dels deures i el compliment dels drets es tergiversa i gira com un calcetí reinterpretat com a hostilitat, imposició, abús.

Tinc un curs pendent de l'ivap que es publicita en valencià, al qual accedixc des d'un web en valencià i que té l'obligació d'estar en valencià, que m'adrece a la seua bústia de contacta i em confirmen que «tots» els seus continguts estan en valencià, però que quan accedixc als materials per a començar a fer-lo, només estan en castellà. Sempre la mateixa frustració, el mateix disgust obligat i preventiu per voler viure com a valencianoparlant. Vorem què diuen.

Passant el temps

Mentres em pense que faig amb alguna de les subscripcions que em sembla que hauria de donar de baixa, tenint en compte els anys que done suport i la poca espenta que han tingut d'estendre l'aplicació de les idees que mantenen també al camp de la llengua, m'arriba un bolletí dels continguts de la revista El Temps. Faig una llista per orde d'aparició dels qui firmen els articles:

• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Violeta Tena
• Miquel Payeras
• Miquel Payeras
• Moisés Pérez
• Víctor Maceda
• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Jaume Fàbrega
• Esteve Plantada
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Xavier Aliaga
• Víctor Maceda
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Eliseu T. Climent
• Eliseu T. Climent
• Miquel Payeras
• Àlex Milian
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Moisés Pérez
• Violeta Tena
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Manuel Baixauli
• Blanca Garcia-Oliver
• Xavier Aliaga

A banda del temps, alguna cosa rara diria que encara està passant. S'intuïx prou clarament que a El Temps passa, o que passa.

Compressió temporal

Alguna cosa passa, el temps va comprimint-se, els mesos s'entrebanquen, els dies passen volant, les hores s'acurten... Per sort, la claror del dia s'allarga encara, però sempre arriba la fosca a deshora, quan els munts de brins i brosses que pensaves resoldre esperen pacients que t'acostes per a envolar-se amb el trist corrent que alces.

Arriba el missatger sud-americà que entén els números que li dic. Ho fa com si els entenguera. Em du més material per a cremar hores, si això fora possible, que ja vorem.

La tauleta

«Al qui no té faena, el dimoni li'n dona», era la versió de ma mare. N'hi ha qui la diu amb algun déu que atre, però trobe que la idea és la mateixa.

La cosa és que m'ha arribat l'hora d'obrir la capsa de la tauleta gràfica XP-Pen i, per tant, no és només la instal·lació, sinó el munt d'opcions configuració i les decisions impossibles de pendre mentres no entenga què estic fent o què estic tractant de fer. Si es tractara només d'un teclat, encara, però la part de la llapissera i la superfície on l'he de fer anar són la part que necessitarà un poc d'entrenament. I més encara en Ubuntu, on caldrà descobrir quins programes són més apanyats i útils.

Espere no torbar-me massa, que ja tenim una edat per a segons què i m'arriben miraes maliccioses des de les estanteries. No sé si els deportaré aprofitant el desastre ètic europeu.

Mil metres a la vora

Vora huit-cents quilòmetres a més de mil metres, resseguint cigonyes, àguiles, falcies, merles i estornells, apreciant la flor de les roses canines i les espigues encara verdes, espiant la lluna grossa que apareix per darrere la fosca de la muntanya. A vora mar la cosa continua pastosament lleganyosa, corrosiva i malicciosa. Hi havia alguns punts de neu encara per allà, però toca anar fonent-se en vagues que eduquen i pressuposts que malmeten l'educació.

Cita dominical / 915: Anna Alsina

A casa també, quan no sabem una cosa la busquem en un llibre. I també t’has de rentar les mans.

Anna Alsina, «El primer pis», Catorze, 28.05.2026. 🔗

La foto del sàbat / 304

Moixernons

Hi ha qui en diu moixernó (Calocybe gambosa), i al restaurant mos el trauen, en castellà, com a perrechico, que deu ser el nom que té a Sòria (el DRAE no el coneix). Ratllant-ne una miqueta, afiges un toc humit i lacti.

Tots els divendres haurien de fer eixa olor de resina de pi roig.

Al vol

El tiŀler insinua les flors. Uns veïns mos diuen que podem agarrar fulles per a secar-les i fer-mos infusions. És costum fer-ho. És un alleujament per al final d'un dia carregós que no tornarà mai a passar per la mateixa plana del calendari.

Calentor a les orelles

Aprofite unes pauses per a compondre unes quantes fitxes 🔗 que tinc entre esborranys diversos esperant pausa i frescor mental. Difícil, la calor mos ha assaltat sense massa contemplacions. A més hem d'estar escoltant amb l'aire viciat els debats cutres de farinots i aiguarelles del parlament valencià, on pareix que s'enfronten la malíccia i la impotència contra la tergiversació, l'engany i la mentira. Pràcticament no hi ha res a traure a carregaor.

La ventilació i el ventilaor que tinc baix la taula no em lleven la calentor de les orelles cobertes per les esponges dels auriculars. Calentor física i mental.

El set

Cada dia, mentres li pegue les set punxaes amb el ganivet a l'ou que posaré al microones, em passa pel cap l'hebreu, no sé per què, però m'ho suggerix eixe set que no compte amb els llavis, sinó mentalment. I del set que no sé quina relació té amb l'hebreu, passe a pensar en l'autora de còmics Rutu Modan,🔗 de qui no sé res des de Túnels i La propietat. I cada matí em demane en silenci el perquè d'eixes rutines mentals espontànies. No tinc cap resposta, i procure no punxar més de set voltes, a pesar que el huit és el número de la sort per als xinesos. Per ara no m'allargue tant.

Inducció moral algorítmica

S'acumulen els indicis. En temps d'inducció algorítmica cap la desconnexió moral, ja són proves i certeses. En diuen periodisme, però també instrucció judicial o investigació policíaca, amb combinacions gens atzaroses.

He fet un escorcoll en ma casa i he descobert alguns pots amb ¡centenars de monedes! ¿Avarícia? ¿Diners negres? ¿Patologia numismàtica? ¿Ma uela em corrompia des de la més tendra infantesa? Ves a saber. Les cares de Franco, Joan Carles I, Marianne, la reina Isabel II d'Anglaterra i altres personatges metàl·lics em miren de perfil, com si em giraren la cara, com si pretengueren ignorar-me.

Cita dominical / 914: Léon Blum

No hi ha antídot contra el verí de la calúmnia.

Léon Blum, fragment del discurs pronunciat en el funeral de Roger Salengro, 22.11.1936.

La foto del sàbat / 303

Ve a pegar una miraeta.

Les coses que ja no existixen

Fa uns anys em semblava ben lamentable i desficaciat que en el parlament valencià els polítics abusaren de la retòrica patriotera militar derivada de la concepció essencialista romàntica o feudal pel que fa als sentiments de pertinença o identificació identitària respecte a un país, nació o pàtria. M'esmussava sentir com es confrontaven les polítics no amb alternatives ideològiques o amb interessos diferents o oposats, sinó amb la traïció. I pitjor em sembla quan ho feen polítics d'esquerres —encara que tinc ben assumit que n'hi ha fatxes de dretes i fatxes d'esquerres.

I ara, passat el temps, és possible que l'edat m'haja fet més sensible o alarmista quant als contiguts dels discursos polítics, però també tinc en compte, com escrivia Víctor Hugo en Les misérables , que «les falsificacions del passat adopten noms falsos i fàcilment s'anomenen futur», és a dir, que només som capaços d'inventar noms nous, però la substància és la mateixa, per molt que tendim a pensar que l'actual és més destrellatà.

Aixina i tot, sí que és més greu caure ara en retòriques polítiques atrabiliàries, perquè per a això s'ha inventat i conreat el passat, per la la utilitat que té per a ajudar-mos a aprendre dels encerts i a evitar els errors. Però no, tenim la dèria que la repetició de les estupideses du a l'encert.

Seguint Hugo, «mentrestant, estudiem les coses que ja no existixen».

La pols dels alts

He fet neteja dels alts. N'hi havia més d'un pam. Aspiradora i drap humit amb desinfectant. Sort que acabava de carregar l'aparell i l'he pogut posar a més potència de l'habitual, perquè la pols plantava cara. Ja fa calor, pantalonets d'estiu per fi.

I sí, també podem pensar que en atres àmbits de la vida convé fer neteja dels alts de tant en tant. Sembla que n'estan fent, però diria que mos ho volen fer creure.

Les mosques prioritzen

Dins de poc, estic segur que la prioritat ja no serà humanista ni universal, sinó que serà la varietat nacional valenciana —dels que tinguen el superior de qualsevol atra llengua i el mitjà de valencià: això també és prioritat nacional a la valenciana—, és clar, perquè per què havia de passar per davant d'un valencià un madrileny o un andalús, que ves a saber quins imposts estan deixant de pagar i quin i venen ací a aprofitar-se de les places i les platges mentres mosatros treballem i cotitzem per a que ells tinguen ànsies colonials caduques i contaminants.

Ep, i la cosa també s'ha de mirar per pobles i per carrers. A vo si s'han pensat els que viuen pel carrer de Dalt o pel de Nàquera que han de poder dur impunement els gossos a pixar i cagar al carrer de Palomino... Un xorrollet d'aigua no ho apanya. Les mosques ho certifiquen.

Podien i ho estan fent

La frase era clara i, alhora, pareixia innòcua: «Qui puga fer, que faça». Però es veu que va ressonar en les cúpules policials i judicials. Al cap i a la fi, el mal ús de la policia i la justícia no és tant perseguir o condemnar injustament, sinó tindre entretinguts entre jutjats, comissaries, escrutinis i juís els rivals polítics. I està clar que poden fer-ho i ho estan fent. Mantenella va dir aquell.

Una torcaeta al disc

Intenten posar-me un ordinador nou. Comencen per traslladar tota la meua informació a un disc dur extern. Es passen tot el matí per tal d'aconseguir-ho, primer, perquè el disc dur portàtil no funcionava bé i, després, perquè tinc una acumulació d'arxius que tomba de tos. M'hauria d'haver enrecorda't fa uns dies de traslladar bona part d'eixes carpetes a un disc, cosa que solc fer un dia abans d'anar-me'n de vacances. Els el podria haver deixar netet i el tràmit haguera anat com una seda.

Hi ha hagut un moment llarg en què s'ha bloquejat el trasllat d'arxius en un pdf titulat «Russie en 1829»... M'he quedat pensant què devia ser això, em sonava, però no m'ha vingut al cap. M'he de preocupar un poc de centrar més les meues apetències ocasionals i, si és possible, de pegar-li una torcaeta al disc dur abans de rebre visites.

Cita dominical / 913: Elisa Beneyto Gómez

Mirem més els mòbils que els ulls de l'altre i, quan es debilita eixa mirada compartida, també es debilita l'empatia.

Elisa Beneyto Gómez, «Matar un rossinyol», El Grat, abril 2026.

La foto del sàbat / 302

Mos visita la migradora dels cards (Vanessa cardui).

Nispros als balcons

Takse m'ha fet eixir de la cova després del matí carregós de faena, un dinar italià i una becaeta curta: m'ha dut al Centre d'Art Hortensia Herrero al carrer de la Mar de Valéncia —ja es pronunciava amb accent tancat quan es va fer l'edifici—. Després de les quatre gotes de mitjan matí, s'agraïa el solet mentres eixies al pati o a la terrassa de dalt amb vistes al nord, teulaes, cúpules i campanars.

Edificis molt ben ideats, restaurats, acabats i mantinguts, obres d'art modernes —Kiefer, Tàpies, Hockney, Miró, Iglesias, Genovés, Valdés...— en espais antics reviscolats combinant amplitud i aprofitament, netedat, visibilitat i la tranquil·litat i els seients suficients per deixar anar els ulls i el pensament en les immensitats i els enlluernaments dels quadres.

A més, restes arqueològiques, un poquet d'història i vistes als veïnat. Un nisprer al racó de la replaceta que hi ha a la banda oest de l'edifici, amb nispros que poden collir els inquilins dels pisos des dels balcons.

La salsa sense guionets

Transcrivint, transcrivint, Takse em proporciona un exemple de dubte ortogràfic que la retòrica d'un diputat aporta al bagatge oratori parlamentari. En la cançó «Sí, senyor» 🔗 d'Ovidi Montllor hi ha una fragment on les regles 🔗 deixen un dubte obert:

Prefix separat	Prefix aglutinat
Sí, senyor!	Sí, senyor!
Re sí, senyor!	Resí, senyor!
Recontra sí, senyor!	Recontrasí, senyor!
Senyor!	Senyor!

Qualsevol de les dos opcions són bones, però no són clarament deduïbles ni semblen aportar una solució fàcilment interpretable. El cas és difícil d'aclarir a l'ull lector, hi hauria encara alguna opció gràfica més —tirant mà de les cometes—, i també sembla que seria un cas adequat per a recórrer al guionet, que aportaria algun punt de suport interpretatiu.

En fi, les regles ortogràfiques són la salsa de la lingüística.

Invitació i acolliment

Alguns caixers i caixeres de Consum mos la peguen un poc a causa del seu dèficit de coneiximents de valencià. Fan cara d'haver entés el número que els has dit per a introduir-te com a soci —i que te s'apliquen alguns avantatges de ser soci, res massa gros—, i te'n vas confiant que tot ha anat bé.

Com que no sols mirar això en el tíquet, només te n'adones un dia que la caixera es va mostrar inclús un pèl aspra —actualment pareix que els han dit que no han de fer gracietes linguòfobes a costas dels clients— i compares el seu tíquet amb els que tens en la paperera de casa: efectivament, aspra i enganyosa, va dir que tot havia anat bé, però en realitat no havia introduït el codi.

La linguofòbia —o al·lofòbia, més àmpliament— perdura, però tinc quimera que s'ha fet més silenciosa i soterrània des que el valencià és llenguatge parlamentari al parlament espanyol. Però és una bambolla que els ix massa fàcilment a alguns que encara no han entés que comunicar-se amb ells en valencià és una invitació i un acolliment.

Amb Zotero de nou

Ho torne a intentar amb Zotero, 🔗 per a la biblioteca d'obres de ficció i d'eixe estil. Ho vaig provar fa uns anys,🔗 però no era gens còmode.

No ha acabat de millorar com deuria, has d'anar amb el tabulaor —crec que no hi ha combinacions de tecles per a accedir a les caselles—, veig que continua sense incloure el camp per al títol original, cosa que sorprén un poc en una programa de codi font obert i mantingut per una organització sense ànim de guany, perquè en algun fòrum del programa n'hi ha més d'un que ho demana. Espere que siga que torne a ser nou en l'ús del programa i que trobaré eixa casella per algun costat.

N'hi han que sí que ho farien

Senc les intervencions parlamentàries de diversos polítics —i d'algun compareixent— i no puc evitar que eixa exhibició impúdica de falsedats, mentires, insults i cinisme desvergonyit em provoque un somriure. Vivim en una democràcia consolidada, en una societat amb consciència dels avantatges ètics i socials de confrontar els drets i respectar els deures —o al revés— de manera pública, igualitària i en conflicte pacífic.

No ho dic per dir-ho, però em sembla que n'hi han que sí que ho farien.

Cita dominical / 912: Xavier Serra Labrado

En van fer un programa polític i tot, del seu odi a la cultura.

Xavier Serra Labrado, «La vaga indefinida explicada, fins i tot, per als del PP», Diari La Veu del País Valencià, 01.05.2026. 🔗

La foto del sàbat / 301

Virtuts malaltisses

De bon matí, m'hauria d'haver emocionat més encara, hauria d'haver plorat un poquet, encara que fora: Jean Valjean ha topat amb Cosette al bosc. Més tard, una hora sense llum a l'oficina, faenes de tràmit, unes quantes millores per al codi html —els dot leaders que salvaran els milers...—, passar pel forn mentres purnejava a migdia. I una becaeta curta. Tot ben compatible amb el nazisme revisitat que delegen les vísceres d'alguns fanàtics dels odis. O de les virtuts malaltisses.

Bloquejant la brossa

Vaig bloquejant números, últimament sobretot de Madrid, però també me n'entren de Valéncia —eixa ciutat imaginària per a valencianoparlants feréstecs—, Segòvia o Barcelona. L'última volta que vaig despenjar, dien que era Metges Sense Fronteres, i va ser amables quan els vaig dir que no podia atendre'ls.

Estan anunciant que s'acaben les cridaes brossa al mateix temps que diria que me'n fan més que en la vida al mòbil, i més encara al telèfon fix, que encara en tinc —sense so— i veig que de tant en tant li s'iŀlumina la pantalla. Diu que hi ha una «trucada entrant». No faig cas. A més, casi casi podria assegurar que arribarà un dia que m'alegraré que algú vullga xarrar amb mi.

Sense massa romanç

Fa poc hem acabat de vore dos sèries, dos «americanaes» que, a pesar del «pinyau-pinyau» amb què es recreen de tant en tant, no estan gens malament, són Task 🔗 i Mare of Easttown. 🔗 Retraten alguns llocs d'aquella societat extensa de la que mos arriben clips tòpics, toquen diversos temes, passant pel filtre policíac —de policia cansat o de policia vocacional— i no es fan eternes: es resolen els casos i s'acaba el romanç.

Va tornant

Mónica Oltra està tornant. Va passar per l'Intermedio 🔗 ahir i va començar a exposar-se un poc davant l'opinió pública. Li arriba una sensació d'iŀlusió quan topa amb persones que la saluden, ara que està tornant. És possible. L'última volta que la vam vore va ser en una de les manifestacions de les víctimes de la dana sense nom del 2024 i inclús a mi em va fer iŀlusió vore-la.

Com a figura exposada als mitjans, no té una gran presència física, no és una gran figura mediàtica, i aconseguix transmetre sensacions contradictòries, perquè pareix que sempre combine claredat expositiva amb un pèl de rotunditat retòrica, o la flexibilitat d'una heterodòxia ideològica amb la rigidesa d'uns convenciments massa assentats. Tot ben rebutjable per als que, com ella diu, tenen el poder encara que no governen.

Encara s'ha de vore les cares amb els que puŀlulen per les coves fosques del poder judicial, aixina que serà cose de vore si el retorn té continuïtat i efectes en la ciutat i, per què no, al país dels valencians i les valencianes que hem vingut d'arreu del món, mosatros tots, universals i locals.