dimecres, 25 de novembre de 2020

La cara de la moneda

Podria seguir analitzant el món del llibre a través dels ulls de Gustau Muñoz, centrant-me, tal dia com hui, que diuen que és un dia internacional per a l'eliminació de la violència de gènere, quan m'entere que ha faltat Monserrat Carulla i Ventura —el Maradona que adoràvem fa molts anys que va deixar este món; hui s'ha mort—, una gran actriu que mos havia acompanyat tota la vida.

Una part de la violència contra les dones té a vore amb la subordinació permanent de la seua vida i la seua activitat professional. Faig alguns recomptes aleatoris en alguns aparts enumeratius del llibre de Gustau Muñoz i comprove de nou que els llibres i la cultura editorial es mantenen en concordància amb la discriminació sexista general de les dones:

  • Editorial Afers. Repàs a algunes col·leccions (p. 59): Kurt Tucholsky, Carles Camps Mundó, Josep Igual; Vicent Flor, Doro Balaguer; Xavier Serra; Josep Renau, Albert Forment, Manuel Brunet, Francesc Montero, Josep Maria de Casacuberta, Faust Ripoll. Recompte: 0/11.
  • «Nòmina absolutament impressionant» d'autors publicats per Per-Textos (p.120). Recompte: 2/20.
  • Editorial Afers. Serie «Biografies parcials» (p. 183): Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert Archer, Manuel Boix; Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló; Joan F. Mira, Francesc Jarque, Raimon, Josep Lluís Blasco, Thomas F. Glick, Albert Hauf; Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa, Enedina Lloris, Vicent Partal. Recompte: 2/22.
  • Índex onomàstic del llibre. Primera plana (p. 219). Recompte: 12/26.

Això. Recorde que alguna volta l'atzar m'ha sorprés, però l'atzar mateix em demostra que les lleis humanes no són les de la física i que la moneda que circula en la nostra societat «sempre» acaba mostrant la mateixa cara. Recompte: 16 dones/79 hòmens.

dimarts, 24 de novembre de 2020

Bocinets de vida amb llibres

Acabe de llegir el llibre La vida dels llibres de Gustau Muñoz Veiga, que és una immersió intensa i productiva en els interessos editorials i polítics de l'autor, que mira de ser una petita presa de contacte amb el món editorial i llibreter. Va bé per a conéixer alguns aspectes d'una part d'eixa indústria cultural que mos sol passar prou desapercebuda. El llibre també pot fer de timó lector per a una temporadeta.

A més d'anotar cosetes de correcció i estranyeses normatives (alguns tics de normativisme innecessaris), també faig una petita llista de lectures possibles:

Nom Cognoms Data LMB Títol
Gustavo Alares López 2017
Políticas del pasado en la España Franquista (1939-1964)
Marilda Azulay Tapiero 2018
Blanquina March i la València jueva
Artur Bladé Desumvila 1967
Francesc Pujols per ell mateix
Juan-Ramón Capella Hernández 2005
La práctica de Manuel Sacristán. Una biografía política
Santi Cortés Carreres 2014
El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre
Vicent Esteve Montalvà 2018
El temps guanyat. Memòries d'un mestre valencià
Domènec Guansé i Salesas 1966
Abans d'ara. Retrats literaris
György Lukács 1972 *PDF El asalto a la razón
Francesc Parcerisas i Vázquez 2018
Un estiu
Enzo Traverso 2017
Els nous rostres del feixisme
Amadeu Viana San Andrés 2015
Passeres
Rolf Wiggershauss 2011
La Escuela de Fráncfort

L'asterisc indica que eixe ja el tinc. En este cas, n'he trobat una còpia en pdf en la xarxa. Trobe que són imatges escanejades en algun país d'Amèrica del Sud. Si veig que realment m'interessa, miraré de trobar-lo en paper, probablement en francés, que veig que té més edicions i ix a més bon preu.

dilluns, 23 de novembre de 2020

«Si escau» entre cards

Han descobert estos dies un apunt d'un tal Martí Aiguadé i Proubasta (sembla que no es tracta del personatge de la sèrie Poblenou) que descriu una situació i un estil que mos ha semblat que estem patint encara al cap de més de vint anys de voluntat incansable de posar-li closses a la llengua general pensant que aixina podrà fugir més àgilment del castellà, com si el problema de l'ús o el desús del valencià tinguera a vore amb una improbable i discutible correcció normativa.

Al cap de més de vint anys, hi ha un boli roig sense quasi tinta disposat a censurar un per a massa clarificador, un possessiu que podria ser canviat per un pronom en ben ininterpretable i esotèric. He sentit ressonar dins de mi un bon grapat d'ocasions semblants en què vaig topant amb eixos «si escau» entre cards de la lectura. De les lliçons de la facultat de filologia, es veu que una cosa que mos va quedar ben clara és l'autoritat —i el plaer— de l'activitat censora.

diumenge, 22 de novembre de 2020

Cita dominical / 627: Joaquín Estefanía

Mirant el capitalisme de vigilància.
La connexió digital és hui parasitària i ressuscita aquella vella metàfora de Marx del capitalisme com a vampir que s'alimenta de la sang del treballador, però li pega un tomb inesperat: en lloc de treballadors, la font d'alimentació del capitalisme de vigilància és qualsevol aspecte de l'experiència humana.
Joaquín Estefanía, El País, 01.11.2020.

dissabte, 21 de novembre de 2020

La foto del sàbat / 17

 

Les plogudes han fet reviscolar el paneret. Les abelles acudixen amb el sol.

divendres, 20 de novembre de 2020

Un altre vint de novembre


Hui és eixe dia eixe que pareix que encara mos ve al cap als que tenim una edat: el dia que va morir Franco i que mos van enviar cap a casa uns dies, no recorde quants. Sí que recorde que em vaig passar un temps mirant per la tele la provessó de persones que passaven davant del fèretre del dictador, aquell dia i, més avant, cada volta que repetien les imatges, sempre esperant per si vea passar un tio meu que me s'havia clavat a mi en el cap que devia haver anat a acomiadar-se de l'amo que li havia proporcionat la faena d'algutzil... Seguint la mateixa fantasia infantil, la meua germana, més menuda que jo, tenia més mitificat encara aquell tio, ja que es pensava que era Franco mateix. La meua germana, quan tenia sis o set anys, devia haver deduït d'alguna manera que això de ser «franco» era un càrrec o una faena important, i per això li l'adjudicava a son tio estimat.

Ara mateix, en 2020, em sembla que encara tenen més ressò en els mitjans les misses catòliques que es fan encara pel dictador que la coincidència que hui és la data de publicació del Tirant lo Blanch, uns quants anys i segles abans (en 1490).

Sortosament, les misses no solen concloure amb cap milacre. Quasi segur que tampoc faran que Tirant ressuscite, cosa que sí que haurà passat en la lectura que deuen haver emés ja per Ràdio Cocentaina. La literatura no és un milacre, però sí un petit encanteri democràtic que convé celebrar.

dijous, 19 de novembre de 2020

Vehicular les neures i les polítiques

Lligc en l'article de la Intersindical Valenciana com van les coses en la Taula Sectorial de Negociació de la Funció Pública. Al final de l'article afigen una nota que diu:

Per acabar, tot i reconèixer el treball fantàstic i l’exigència del ritme frenètic d’aquests dies, hem d’assenyalar el fet inadmissible que l’administració ha lliurat tota la documentació exclusivament en castellà. Per a Intersindical resulta del tot inadmissible i exigim que tota la documentació es lliure en totes dues llengües oficials o, com a poc, en la llengua pròpia del País Valencià.

¿I com és possible que l'administració del Consell siga tan sistemàticament contradictòria entre les declaracions que fa sobre l'ús del valencià i la seua pràctica real? ¡Ep!, ho he dit, me n'he passat, encara els haurem d'agrair que siguen sistemàtics. Va, tampoc no ho són tant... Encara que si mires bé què està passant amb el teletreball, es nota que són capaços de dir-te que el potencien al mateix temps que el tenen per regular i en realitat l'estan reduint (tal com passa en les Corts Valencianes).

Això de la llengua vehicular en què estan ara tan enravenats és una mostra més de les faŀlàcies sobre les que mos volen fer discutir sense dades ni fets. Ja és veu que la cosa no és la llengua vehicular, sinó vehicular idees d'imposició i prepotència amb l'ús excloent d'una llengua sobre les altres. ¿Quantes llengües oficials s'ensenyen en el sistema educatiu valencià? Dos. ¿Quantes s'ensenyen en el sistema educatiu madrileny? Una. És a dir, estem un cent per cent més avançats que ells de moment. Tenen camí a fer, alguns podrien vehicular per ahí les seues neures nacionalistes castellanoespanyoles.

En tot cas, per a evitar perdre-mos en la baralla, l'article «La nova llei d'educació enterra els plans de Wert però no fa intocable la immersió lingüística» de Laia Vicens (Ara.cat, 05.11.2020) conté una nota final que pareix que cal retindre:

El catedràtic de filologia catalana de la UB Xavier Vila demana als polítics que es fixin «en el resultat, no en el mètode. Els polítics i les lleis han de demanar resultats, no ficar-se en metodologies. [...]»

Deu ser això, que els resultats —el desús del valencià en l'administració pública (i en l'educació i...)— els mostren que les polítiques es vehiculen adequadament.

dimecres, 18 de novembre de 2020

La promoció impositiva del castellà

Acabe un poc torbat amb la correcció i traducció de les esmenes a la llei de mesures fiscals i no tinc quasi espenta per a riure o indignar-me amb la controvèrsia ridícula sobre el desús de totes les llengües oficials i la imposició del castellà en el Congrés dels Diputats espanyol, on els «nacionalistes castellans» pretenen encara l'absurd de fer passar el castellà com a llengua comuna i no excloent mitjançant la censura dels qui parlen en valencià, basc o gallec —i no sé si ningú ha parlat en aragonés, asturià o alguna altra de les que hi ha en el patrimoni peninsular.

A pesar que ho tenen fàcil, que tenen molts exemples a imitar, que hi ha la carta europea de les llengües, la promoció del castellà en l'Espanya «nacional» continua sent això, la censura dels altres i el menyspreu de la resta de llengües.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Atzar autoritari

Dia en l'apunt d'ahir, «en el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial», perquè el cas és que, si haguérem tingut uns altres referents socials, culturals i jurídics, si haguérem vingut d'una tradició diferent o mos hi haguérem pogut encaminar en algun moment, possiblement mos haguérem pogut estalviar les entitats normatives oficials, els legalismes diccionarials, la burocratització de la llengua.

Els referents per a l'ús i l'aprenentatge hagueren pogut ser la conversa amb l'entorn personal, la lectura de llibres, diaris, revistes, els mitjans audiovisuals, la guia dels diccionaris i les gramàtiques d'autors diversos avalats per la qualitat de la seua faena, en una combinació estilística en tensió permanent entre el control social i la creativitat de la reivindicació i el progrés educatiu i econòmic.

No ho vam fer, i és possible que fora una sort per als valencianoparlants, tenint en compte d'on veníem. Però ara pareix que aspirem massa a arribar a eixa posició que combina el domini i la dependència, una combinació que vegem (sobre)representada en les institucions jerarquitzades que viuen de la tensió entre l'arbitrarietat i la hipocresia, el poder personal i la submissió simbòlica a l'esperit col·lectiu... Anava a citar allò del film Bananas de Woody Allen:

Els ciutadans s'hauran de canviar la roba interior cada mitja hora. La roba interior es durà per fora per a que pugam comprovar-ho.

Però veig en «The mad man dictator has arrived» (Joe Seldner, 08.03.2017) que és una citació dúctil aplicable a entorns diferents. Mirant-ho amb fredor, els camins per a fer la faena d'una certa manera no corresponen només a un sistema social concret. L'ètica personal i el nostre comportament quotidià mos impulsen. La forá jeràrquica o cap la taula de diàleg: són sistemes de regulació social que marquen tendències, però que no garantixen resultats. Ah, i l'autoritat de l'atzar, que acabaria distibuint el món a mitges.

dilluns, 16 de novembre de 2020

L'ètica gramatical

La distinció que comentàvem l'altre dia entre gramàtica i llibre d'estil hauria de vore's com a una pràctica clarament desitjable per a evitar un malentés massa estés sobre la utilitat o la finalitat de la gramàtica, més encara de la gramàtica valenciana. Per l'ús restrictiu i repressor que se'n fa —sobretot en l'ensenyament i l'administració valencians— pareix que la finalitat d'una gramàtica —més encara la valenciana— siga esmenar la llengua esmenant-los la plana als parlants.

Amb tot, la gramàtica, abans d'establir què és o deixa de ser correcte, segons l'ús que en fan els parlants de la llengua, és una obra que ha de pretendre «descriure» i «explicar» la forma i el fons d'això que hem convingut que conforma una llengua. La descripció i l'explicació requerixen coneiximent i reflexió fonamentats en el mètode científic. Per contra, quan entrem en la valoració i la restricció, estem en un terreny diferent, el que seria l'àmbit dels llibres d'estil, on són més rellevants les nostres preferències estètiques i sentimentals.

Per tant, podem explicar un tret gramatical, com ara que és usual utilitzar la preposició a davant d'un nom propi que fa de complement directe (He convidat a Carles), que hi ha qui no usa eixa preposició (He convidat Carles), i que, a pesar que són opcions usuals i descrites per la gramàtica que explica la llengua, tal com hem vist, la nostre preferència és una o altra. Aleshores, en el llibre d'estil d'una institució o d'una mitjà, podem prescriure l'ús de només una de les opcions. I això no fa que l'altra siga incorrecta: seria gramaticalment correcta, encara que no seria adequada per a les nostres preferències.

En el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial, quan es trien opcions per a l'ús d'una institució o mitjà, quan sabem que la gramàtica de la llengua dona per a molt més que el que diguen l'iec o els tècnics lingüístics de la Universitat de València, ja que també són normatives les decisions de la Universitat de les Illes Balears i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no hauríem de fer passar com a incorrecte un tret perquè algunes institucions l'hagen oblidat o desestimat. Si és usual i general al nostre país i, a més, és una opció correcta d'acord amb alguna institució normativa, podem preferir no usar-lo, però seria poc ètic pretendre que siga condemnat com a error o defecte dels parlants que l'utilitzen. L'ètica no competix amb l'estètica.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Cita dominical / 626: Jean-Louis Pérez i Guillaume Pitron

Mirant la contaminació dels negocis.
¿I si haguérem oblidat que en qualsevol canvi promogut per la indústria el que preval és la prioritat dels negocis?
Jean-Louis Pérez i Guillaume Pitron, Le côté obscur des énergies vertes, documental emés en castellà i anglés en tve (07.11.2020).

dissabte, 14 de novembre de 2020

La foto del sàbat / 16

Han tornat els calderers desvergonyits, que mantenen les distàncies però no s'espanten massa per la presència humana embafosa.

divendres, 13 de novembre de 2020

Gramàtica i estil

Per a treballar amb rigor en estes coses de la lingüística quotidiana, convé diferenciar clarament entre dos obres amb utilitats i intencions semblants, però que tenen missions diferents: una gramàtica i un llibre d’estil. Les definicions del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua donen unes bones pistes per a entendre la diferència entre unes obres i altres:

gramàtica f. LING. Conjunt de normes relatives a l'estructura d'una llengua que s'han de seguir per a parlar-la i escriure-la correctament.

llibre d'estil
m. GRAF. Llibre que conté les normes editorials d'una empresa o d'una institució.

M'ha passat pel cap eixa distinció després de vore un vídeo instructiu i visualment ben realitzat del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València basat en la Gramàtica zero de Francesc Esteve i Josepa Melià (2011). El vídeo dictamina que un nom propi que fa de complement directe ha de ser introduït sense preposició a davant. Això ho diuen algunes gramàtiques, però cal saber que incloure eixa preposició és un ús corrent, general; de fet, és una opció exposada per la Gramàtica normativa valenciana, que diu:

Crec que és esperable i convenient, i supose que deu ser una pràctica habitual, que la Universitat de València diferencie entre el que són les seues preferències estilístiques (el seu llibre d’estil) i el que són les normes gramaticals fixades per les institucions normatives de la llengua, entenent que la normativa oficial per a la llengua és elaborada i fixada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears.

Les tres institucions tenen el mateix grau de prevalença a l’hora de fixar què és o no és normatiu. Per contra, l’abast de la seua oficialitat és diferent i es cenyix oficialment al territori de cada país (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). Amb tot, pel que fa a l’ús dels ciutadants (quotidià, literari, científic, recreatiu...), a més de les opcions que done cada institució, podem seguir la normativa d’una, de l’altra o de totes en conjunt. Hem de pensar que són normatives inclusives, és a dir, que un tret validat per una institució, és vàlid per a l’ús general arreu (amb la possible excepció de l’àmbit de la burocràcia oficial).

El cas és que les tres institucions normatives estan intentant col·laborar per a conformar una normativa global que tinga la capacitat d'adaptar-se al context propi de cada territori. Seria una bona idea per a estendre el consens i l’ús entre la ciutadania, que les universitats públiques, que solen seguir i difondre criteris científics amb rigor i atenent els problemes i solucions preferibles per a cada objecte d'estudi i per a cada context social, aplicaren la màxima de no restringir innecessàriament i de manera negativa les possibilitats de la llengua, de la normativa i la riquesa de les varietats de cada territori.

Els registres formals i informals no estan absolutament predeterminats per la normativa, sinó que depenen de cada context, i són el reflex de les decisions estilístiques de cada institució o mitjà en connexió amb l'ús de la societat en cada moment. Resultaria ben negatiu per a l'ús del valencià general i de cada registre d'ús, convertir-los en font permanent de faltes i objectes de correccions innecessàries quan es tracta de qüestions opcionals avalades per les institucions normatives (per una o per totes). I pitjor encara si es pretén imposar com a «gramàtica» el que és «estil».

dijous, 12 de novembre de 2020

Tants llibres

Hi ha tants llibres... Dissabte passat, Elisabeth F. Cohen i Jason Stanley («El nacionalismo blanco de Donald Trump», El País, 12.10.2020) parlaven del llibre Black Reconstruction de W. E. B. Du Bois (1935), i dien que era una «obra mestra». ¡Caram!, si no vullc perdre-me-la, hauré d'afegir una vida lectora de més al meu compte vital, perquè la cosa no dona per a tanta obra mestra.

I hui mateix tope amb Todostuslibros, que estan començant i ja els he dit que s'han descuidat de fer una versió en valencià-català del web. Anava a encomanar-los algun llibre, però després de dir-me que estava en l'Abacus de València, en realitat no. He anat al web d'Abacus, per a que m'avisen quan arribe. Fent això m'arriba un missatge d'Ester Pujol (Grup Enciclopèdia) que també té coses interessants, com ara un fragment de mostra d'Heroides d'Ovidi —sí, el llibre que he dit que volia encomanar—, però em decante per encomanar-los Book love, un còmic de Debbie Tung, que comença la llista dels regals nadalencs i covidosos d'enguany.

Els de recordar a les xiques de Fan Set que facen més cas del correu electrònic, perquè tot és intentar encomanar-los llibres i fa més de tres anys que no responen. Per sort, que espere poder trobar un poc de temps per a fer bricolatge, com ara per a fer estanteries. Hi ha tants llibres...

dimecres, 11 de novembre de 2020

El rigor de no tindre'n

L'entrevista de Cristina Puig a Juan Luis Cebrián (Faqs, 07.11.2020) va ser amable i quasi didàctica. Pareixia que es tractava d'aprendre de la saviesa dels majors, d'algú que tenia totes les respostes perquè havia fet totes les preguntes i coneixia totes les fonts de la informació. A més, Cebrián està disposat a explicar-se i a dictaminar sobre tot, fins i tot amb pretensions de «rigor», tal com va expressar en algun moment: «yo creo que es muy importante ser rigurosos con las palabras»... Acabava de corregir a Cristina Puig que li demanava pels líders polítics en la presó i a l'exili:

Vamos a ver, no hay líderes en el exilio, hay líderes fugados, y hay líderes en la cárcel. Es decir, nadie ha exilado al senyor Puigdemont, él se ha escapado.

És a dir, el petit detall gens desconegut que el president català Carles Puigdemont i els altres polítics «fugiren» cap a Europa quan cap tribunal espanyol els havia reclamat res i que sempre s'hagen presentat davant les instàncies judicials quan els tribunals espanyols els han reclamat, i que la justícia dels tribunals europeus fins ara haja dit que les reclamacions dels tribunals espanyols no tenen base, no li servixen a Juan Luis Cebrián per a posar un mínim de rigor en la seua expressió i en el seu pensament prejudicial.

Vegent un «rigor» periodístic d'eixe estil, es consolida un poc més el retrat que en fan altres periodistes, com ara Pere Rusiñol o Maruja Torres (tal com exposa R. La Torre en «Cebrián, la sombra eterna de PRISA», La Marea, 14.11.2017).

dimarts, 10 de novembre de 2020

Camins apostrofats

En l'AOETIC debatem un poc sobre l'apostrofació de les sigles i abreviatures. Com quasi sempre, el problema el genera una normativa que incita a l'excepció innecessària —i caldria escarbar en la història per a interpretar els motius d'algunes decisions.

Em calfe un poc —sense passar-mo'n, ei!— el cap i deixe anar un comentari que respon a l'enfocament que dec haver exposat ací moltes voltes:

Trobe que hi ha dos problemes encavallats en esta qüestió.

D’una banda, la qüestió del possible símbol Rt. Tal com assenyala Albert Pla, si es llig lletrejant, deixaria de ser un símbol a estos efectes i s’hauria de tractar com a una abreviatura.

D’altra banda, un problema genèric de la regla d’apostrofació: establix una excepció (per a l’article la) que crec que és immotivada. De fet, s’argument amb un «es considera» que no veig quin avantatge aporta davant del fet de seguir el criteri general.

Si això és aixina, podem observar que una regla que es desvia innecessàriament del criteri general provoca efectes negatius en la comprensió i en l’aplicació. Per cert, l’equip de futbol de Carcaixent (UD Carcaixent) sempre ha segut «ÚD» (i no «Udé»). Per tant, jo sempre n’he dit «l’UD».

En este cas concret, deixaré de banda dos qüestions assenyalades per Albert Pla: això del «lleig contacte», que ja sabem que l’estètica va per barris; i el cas de les esses líquides, on tampoc compartixc l’excepció introduïda per la normativa a la regla general de l’apostrofació (l’excepció contravé la suposada pronúncia general i la lògica de les adaptacions que afigen la vocal e inicial). Per ampliar el dubte sobre este punt, en la mateixa direcció d’evitar les complicacions innecessària (tot i que en una direcció diferent del criteri general actual) és interessant l’apunt «Paradoxes lingüístiques (7): Apostrofar l’article davant ‘stop’» (15.10.2011) del Vigilant del Far.

Dit això, crec que la regla general és més simple i convenient: caldria apostrofar «l’Rt»; llevat que pugam explicar una excepció que aporte algun benefici. Si ho hem d’explicar molt molt, deu ser senyal que no n’aporta massa o gens.

M'ha alegrat poder difondre la proposta de Pere Saumell (el Vigilant del Far), perquè vol arribar a un punt diferent del meu, però intentar que fem servir els mateixos instruments, com ara la simplicitat i la coherència. Això significa que podem arribar a llocs diferents fent el camí de manera serena i productiva. Ja va bé.

dilluns, 9 de novembre de 2020

Les batalles pels noms

Fa quaranta anys que es va aprovar el nom oficial de L'Alcúdia. Una companya roscana —roscà roscana és un gentilici alternatiu dels alcudians) m'envia un enllaç al vídeo que ha elaborat per a commemorar eixa batalla legal i antropològica. A més de ben fet, el vídeo mostra documentació i trets lingüístics interessants, com ara que el registre més o menys docte del país continua desorientat, entre el nosaltres innecessàriament excloent i un composar suposadament exclòs i innecessari quan vols dir 'compondre'.

Este matí, unes companyes contaven que havien fet una instaŀlació artística i que les pluges s'havien endut la «sorra»... El prejuí contra l'arena, per sort, decau cada estiu a la platja.

diumenge, 8 de novembre de 2020

Cita dominical / 625: Agus Morales

Mirant els drets humans.
No entenc per què qui fuig de les bandes en Tegucigalpa a ulls del món ha de tindre menys drets que qui fuig de les bombes en Alep.
Agus Morales, El viejo periodismo.

dissabte, 7 de novembre de 2020

La foto del sàbat / 15

Les plogudes han masegat la vegetació. A l'altra banda de l'oceà s'abrandava la foguera política electoral americana.

divendres, 6 de novembre de 2020

Simpatia a distància

Estem mirant qui guanya les eleccions als eua i, per simpatia ideològica, esperem que guanyen els demòcrates, representats per Biden en esta ocasió. La simpatia em sembla que prové de la distància. Segurament, vist de més a prop, no combregaria amb els demòcrates i votaria el Howie Hawkins o algú d'eixos que només arriben a satisfer l'ambició d'haver-ho intentat.

Més encara, mirant-ho com fan alguns xinesos, segurament mos convindria més que hi haguera un mal governant —com Trump— que algú que fora bo per als americans. Llàstima que eixe cinisme tampoc em convença. Preferixc que siga un bon governant per als americans i per ta tot el món. I més encara, que siga algú que no tinga la boja idea de polsar el botó d'autodestrucció terrestre. A voltes, hi ha qui es pensa que els acudits informàtics —fer un reinici— es poden aplicar a les vides humanes.

dijous, 5 de novembre de 2020

Guions confluents

Ha plogut a bots i barrals, l'aigua ha descobert nous badalls en les finestres. Vaig torcant-la mentres les informacions mostren que el procés electoral americà pareix que no s'acabarà de manera pacífica. L'opció electoral que pareixia més lògica era inicialment substituir Trump per Biden. Els processos de la democràcia necessiten convenciment social ètic i polític, però als Estats Units d'Amèrica hi ha més armes que convenciment i és possible que els mitjans mos estiguen retransmetent el primer episodi d'un reality de guerra civil distòpica i patrocinada.

Han tornat a caure dos-cents litres en zones inundables urbanitzades, que lamentem que se les emporte l'aigua i que tornem a reconstruir. Hi ha qui vota Trump per malíccia, desitjant que tot rebente i se'n vaja a fer la mà. Si és per això, Biden o l'abstenció tampoc no tenen un guió massa diferent.

dimecres, 4 de novembre de 2020

Xafant el camí dels dialectes

Amb la calor de l'agost vaig notar un petit clavill en les accepcions dels diccionaris respecte als verbs xafar i la variant aixafar. Ho vaig comunicar a l'aoetic que ha servit per a que li arribe la qüestió a l'iec i que miren de resoldre-la.

L'origen era una lectura, tal com he explicat en un comentari:

En l’ús que jo conec (la Valldigna), xafar sí que té el sentit d’haver posat els peus en un lloc: «Ha xafat molt eixos camins», és a dir, que ha passat molt per ahí. En canvi, la variant aixafar per ací és literària i només significava ‘esclafar’. Però vaig trobar en una novel·la d’un autor valencià: «El pare li havia cancel·lat la targeta de crèdit i prohibit aixafar tant les botigues com els centres comercials» (Vidres en la moqueta de Rafa Gomar).

Si hagueren deixat «xafar», no m’hauria sonat tan estrany (¡quasi humorístic!). No sé si va ser cosa de l’autor o de la correcció editorial. Vaig consultar el diccionari i vaig descobrir la discordança.

Com es pot vore en els diccionaris (com ara el diec), no tots li donen a aixafar el sentit 'trepitjar', encara que es veu que sí que és usual allà on s'utilitza eixa variant. El meu xafar de cada dia sí que vol dir 'trepitjar' (i també 'esclafar', i altres sentits relacionats).

De totes formes, encara em crida l'atenció que hi haja unes versions literària i juridicoadministrativa de la llengua —esta segona, sempre dependent del castellà i condicionant la primera— que pretenguen redimir el dialecte (com ara renunciant a xafar i proclamant aixafar). Certament, podrien «redimir» el dialecte (la llengua comuna) aplicant l'accepció 'rescatar, alliberar' de la situació de desús i menyspreu, però encara sembla que estiguen més benèvolament disposades a 'fer tornar al bon camí' els parlants allunats, pretenen alliberar-lo dels pecats i els vicis sentenciats per alguns normativistes en toc de queda permanent.

dimarts, 3 de novembre de 2020

Igualtat desenfocada

El llanterner comenta, durant la pausa de l'almorzar, això típic: tots els polítics són iguals, has de trobar qui no et furtarà tant, perquè tots furten... Em reprimixc un poc, perquè llavors li hauria de demanar si és el llanterner que no em furtarà tant com els altres llanterners. Al cap i a la fi, si faig cas del pèrit de l'assegurança, tots els llanterners —i ho va fer extensiu als obrers— són iguals, uns desastres malfaeners que te la claven sempre.

Sort que els tècnics lingüístics som tots diferents... És a dir, també som iguals, d'alguna manera.

dilluns, 2 de novembre de 2020

Liberalisme confús

Este matí una opinadora de la ràdio parla del «liberalisme» que va impulsar la privatització de la sanitat pública en la Comunitat de Madrid quan governava la dreta. Després comenta de les virtuts i els drets que tenim i que caracteritzen la «democràcia liberal» que aspirem a mantindre i perfeccionar.

La terminologia política que utilitzen els mitjans demana un poc d'aclariment. O és possible que diguen «liberalisme» quan volen dir alguna altra cosa, com ara «oligarquisme», «monopolisme», «despotisme» o «socialisme per a rics», que són les fórmules que descriuen millor les actuacions reals dels cercles de poder que demostren més autoritarisme que foment dels drets i les llibertats. La Viquipèdia en parla un poc, i els fets permeten comprovar que la descripció del corrent ideològic necessite una revisió:

Nombrosos autors marxistes i postmarxistes sostenen que el liberalisme, més enllà de l'autoproclamació i autocelebració com a campió de les llibertats, ha de ser jutjat pel que ha suposat realment al llarg de la història, i han assenyalat que constitueix una tradició i una ideologia dedicada a la defensa d'un seguit de llibertats per a una minoria de la humanitat, una llibertat per al poble de senyors excloent tots aquells considerats com a aliens a aquesta minoria, única posseïdora dels drets civils i polítics caracteritzada com a societat civil.

diumenge, 1 de novembre de 2020

Cita dominical / 624: Clara Gómez-Donoso, Miguel A. Martínez-González, Maira Bes-Rastrollo

Mirant la mala ciència.
S'ha descrit en diverses ocasions l'ús de pràctiques agnogèniques (és a dir, la producció d'investigació que crea ignorància deliberadament o genera dubtes més enllà de la mateixa certesa científica) per a afavorir els interessos de la indústria.
Clara Gómez-Donoso, Miguel A. Martínez-González, Maira Bes-Rastrollo, Mètode, 106, 2020.

dissabte, 31 d’octubre de 2020

La foto del sàbat / 14

Fa ja uns mesos, han segat l'arròs, han cremat un poc de palla. Els picaports són un record i un desig per a passar l'hivern.

divendres, 30 d’octubre de 2020

La lectura evita les aŀlèrgies

Este matí he sentit una informació per la ràdio que m'ha fet pensar les ambigüitats lògiques i semàntiques del llenguatge que estem acostumats a resoldre sobre la marxa: «És convenient llegir la informació del producte per a evitar problemes aŀlèrgics»... S'entén, és clar: la lectura evita les al·lèrgies, ¿oi?

Això és el que passa amb algunes actuacions policials i judicials que estem patint. Però al revés: la lectura els provoca encara més aŀlèrgies, principalment relacionades amb la veritat i els drets democràtics, aŀlèrgies ideològiques, si és que això existix. Pareix que els passa un poc com al personatge del Quixot retratat per Cervantes: com més lligen documents que expressen posicions que no coincidixen amb el nacionalisme espanyolista autoritari i excloent, més senten que han d'intervindre —amb les porres o amb les detencions arbitràries i les sentències absurdes— per a tornar la pau al món de les idees polítiques, que ningú arribe a pensar que serà acceptat democràticament pels budells de l'estat espanyol que les idees es puguen convertir en projectes polítics democràtics avalats per les urnes.

Supose que també ho haurem de resoldre sobre la marxa. O canviant-la, i que siga més conveçudament democràtica.

dijous, 29 d’octubre de 2020

Nyaps judicials a domicili

Senc això de la conspiració russa a favor del procés independentista català. Les suposades recerques de la Guàrdia Civil han arribat a detectar que s'havia previst una invasió militar russa de Catalunya (veg. Avui, 28.10.2020) —ja posats, diria jo que també de tota la península Ibèrica.

Com que pareix que és inevitable haver-ho de patir en esta democràcia —que no sabem si està en construcció o en liquidació, com dia aquella—, cal agarrar-s'ho com si fora una sèrie humorística que mira d'alleujar-mos les penositats de la crisi econòmica, de l'emergència climàtica, de la pandèmia del còvid i altres.

És difícil que mos facen riure, però sí que deuen provocar de tant en tant un somriure relaxat, encara que siga perquè mos entra un sentiment de pietat pel patiment d'unes persones sotmeses a eixos deliris. Entre les estrelles del cas, destaquen els guàrdies civils Diego Pérez de los Cobos Orihuel y Daniel Baena Sánchez, que pareix que vullguen ser els Pepe Gotera y Otilio d'esta temporada de pandèmia nacionalista espanyola. Només cal que mos enterem que el magistrat Marchena Gómez fa tires còmiques mentres escolta els juís. Deu ser això.

dimecres, 28 d’octubre de 2020

Doblegats sobre mosatros mateixos

He llegit en diagonal —perquè demana temps i un poc de reedició— l'article «En castellà, per educació» de Jordi Martí Monllau (Núvol, 25.10.2020). L'autor es deu haver cabrejat en algun moment i ha decidit deixar-ho anar tot. Trobe que un poc de contenció i dosificació anirien millor per a la lectura i comprensió de les idees que està tractant d'exposar.

Al cap i a la fi, la idea de fons és clara des del subtítol de l'artice: «Per què hi ha gent que pot doblegar lingüísticament altra gent d’una manera tan fàcil i sense costos?». La resposta supose que també està clara: ¿per què no? Més encara: ¿per què no hi haurien de fer si ho tenen tan a mà?

Seguint el que diu Jordi Martí, si als valencianoparlants no mos hagueren interioritzat que mos hem de sotmetre a l'ús del castellà, si la democràcia es fonamentara sobre el compliment d'uns deures que generen millores per a les persones i per a la societat, que complixen drets i llibertats, és possible que tot el panorama exposat en l'article fora més història de repetició de les edats sociolingüístics que no parem de viure repetides. I aixina i tot, anem fent, el llanterner romanés que em va atendre fa poc em parla en valencià, amb un poc d'esforç i un poquet de bona intenció. Deu ser que també sap parlar rus i romanés i que viu a la Ribera. S'ha inclinat com un jonc i ha recollit la meua simpatia. ¡Vaja!, no costava tant.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Un dia per a la correcció

M'he enterat que hui és el dia internacional de la correcció de texts. De casualitat n'he sentit parlar en la ràdio. El cas és que les dos meues possibles faenes com a tècnic lingüístic de l'administració pública valenciana quasi sempre han tingut en comú el terme «corrector -ra» com a segona part de la faena. La primera part, «transcriptor -ra» o «traductor -ra», sempre han segut unes aportacions laborals més pacífiques, però la part de la correcció, en què intervenim sobre una faena prèvia, sempre té una punxa, una possibilitat de discrepància, de conflicte silent o escandalós... Això requerix sovint menys tinta roja i més mà esquerra, cosa que no sempre sabem aplicar —ni correctors ni corregits, és clar.

En les Corts Valencianes això de les errades és el pa de cada dia, i les correccions d'errades van que volen. Moltes correccions d'errades corresponen a decisions polítiques poc curoses, a improvisacions en la redacció o en la gestió dels afers, que a voltes són caçades al vol per a ús polític, com ara:

14.01.2015. «I curiosament la correcció d'errades es publica el dia 2, es registra el dia 2 amb data del dia 30 però es registra el dia 2. M'agradaria saber què va passar ahí com a curiositat.» 03.10.2012. «És més, és tan igual, tan igual, tan igual la proposta, que se'ns va passar canviar la data i hem hagut de fer una correcció d'errades.»

Pel que fa a la part més pròpia de la faena lingüística, la correcció hauria de ser entesa com una millora del text, com una aportació a la qualitat del document. Però no sol ser aixina. Els documents juridicoadministratius, encara que haurien de tindre una voluntat de claredat, simplicitat, concisió i precisió, són massa sovint el camp on alguns funcionaris aprofiten per a deixar anar les seues habitilitats retòriques i les seues ambicions literàries més o menys creatives, més o menys autoritàries. La tasca de correcció, al cap i a la fi, és entesa com un clavill en la imatge que vol representar el poder.

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Oficialitat repentinada

Em comenta una companya que per pareix que l'Énova serà oficialment l'Énova i deixarà de ser «l'Ènova», que és com ho van oficiliatzar en fa uns anys, supose que en un moment d'allunamenta normativa d'eixos que conviden a desconfiar de la forma de parlar dels habitants comuns de cada poble.

Els volantins rutinaris de les normes ortogràfiques i gramaticals haurien de ser un instrument conegut i pràctica per a reflectir i recrear la llengua en l'escriptur. No hauríem de pretendre que la llengua encaixara en el motle a força de retalls i malentesos sobre la qualitat i la varietat de les possibilitats expressen la llengua general, el llenguatge comú utilitzat cada dia als carrers. No hauríem de substituir les cames per unes closses.

La meua companya es demana per què degueren obrir l'accent de l'Énova contra l'evidència de la pronúncia real del topònim. Em sona que València patix el mateix problema, que també el patixen altres poblacions i que n'hi han que l'han evitat —encara que hi ha qui deu estar pensant per què Dénia no és *Dènia, que faria més valencià.

Acordem que eixes són les coses que vivim encara com a normalitat, una sensació d'haver de desconfiar i prejutjar com a error o falta els trets dialectals que no s'ajusten al que una normativa «defensiva» i en «estat d'emergència» permanent no ha sabut encaixar de manera sistemàtica, una normativa que ha tractat com a desviació o peculiaritat exòtica que calia evitar els fets lingüístics més bàsics i raonables —com ara l'orde dels pronoms o alguns usos de les preposicions que no solen ajustar-se a un estilisme repentinat.

diumenge, 25 d’octubre de 2020

Cita dominical / 623: Martín Caparrós

Mirant la societat sense religió.
És possible que d'ací a unes dècades este moment es puga definir com a un trencament fort en el devenir cultural de les nostres societats. En la mesura que, per primera volta, una catàstrofe d'esta magnitud va ser enfrotada més enllà de la religió, sense recurs a la religió, que era, en general, la primera ferramenta a què es recorria quan passava qualsevol cosa pareguda a esta.
Martín Caparrós, El viejo periodismo.

dissabte, 24 d’octubre de 2020

La foto del sàbat / 13

En el mur d'eixe portal del centre de València pot paréixer que no, però sí que sembla que serà «pa tant» i «pa més». La dansa alleujarà la tragèdia.

divendres, 23 d’octubre de 2020

Suprem absurd

El Tribunal Suprem torna a cobrir-se de glòria —per dir-ho finament— quan es tracta d'interpretar els deures i d'emparar els drets i les llibertats sobre els quals es fonamenta la democràcia. Ni més ni menys que continua reculant als anys de la Transició anteriors a la Llei 4/1983, quan intentar parlar en el la delegació del govern espanyol en València podia ser quasi un intent de sedició. Encara recorde que més d'una volta em van amollar una variant d'això d'«estamos en España», com si eixa constatació validara segles d'imposició, xenofòbia i rancietat que havien de ser vàlids per a sempre.

Diu Europa Press («La Generalitat treballa en les vies judicial i política davant les decisions del TS sobre el valencià i els concerts», 21.10.2020) que per fi pareix que algun polític valencià o algun governant està pensant de refer els nyaps legislats pels antecessors que anaven de guais i per això els havien d'aplaudir. Ja seria hora que la política lingüística espanyola s'adaptara a la Carta europea de les llengües i a repensar la diversitat democràtica en totes les llengües possibles, començant per les «retòricament» dites espanyoles:

«Si el que s'interpreta és que hi ha normativa estatal que impedeix la comunicació en la llengua compartida entre territoris que ho accepten o que regulem les comunitats autònomes sobre concerts, cal un canvi normatiu a nivell estatal», ha argumentat el conseller, que ha agregat que hi ha grups parlamentaris en les Corts Generals «que estan estudiant els canvis i en quines normatives es podrien aplicar perquè puga ser factible».

A pesar que hi ha mitjans i partits que es pensen que negant l'ús del valencià en igualtat amb el castellà lluiten contra un fantasmagòric «pancatalanisme», el fet real és que sí que difonen la idea d'un «pancastellanisme» excloent, hostil i defensor dels privilegis lingüístics adquirits dictadura rere absolutisme. Fan fredat.

dijous, 22 d’octubre de 2020

Democràcia lleu

No seguixc massa els mitjans espanyols de més audiència. Els caps del setmana mantinc la subscripció al diari El País, per tradició familiar, podríem dir, i poc més. Escolte un poc la cadena ser —conduint preferixc les públiques Radio 3 o Radio 5—. La resta m'arriba per la tv3 i la premsa en xarxa (Eldiario.es, Núvol, Nosaltres La Veu, Ara.cat, Vilaweb, El Temps...).

A banda de la pandèmia del còvid, que és el tema inevitable, supose que la majoria dels mitjans espanyols més coneguts i difosos, tant els suposadament progressistes com els evidentment retrògrades —si és que en eixe tema tenen cap perspectiva democràtica— deuen estar estudiant la sentència de l'Audiència Nacional espanyola que ha absolt la cúpula dels Mossos d'Esquadra catalans. Segur que la deuen estar comparant amb la del Tribunal Suprem espanyol que va condemnar els presos polítics catalans pel referèndum independentista de l'1 d'octubre del 2017.

Després de llegir que també es pot descriure la realitat en Espanya d'una manera lògica i acostada als fets, evitant les tendencioses llicències nacionalistes autoritàries o les perverses fantasies inquisitorials, és possible que els mitjans espanyols (començant per La Sexta, passant pel diari El País o... i acabant per..., o sense acabar, que això de ser recalcitrant té mal apanyo) estiguen revisant els seus codis deontològics i els fonaments del dret i del periodisme.

Jo no ho voré, però espere que ho facen. Les llibertats i els drets, com ara els que exercia i va perdre Samuel Paty, es malbaraten quan les connivències ideològiques s'apoderen dels periodistes i convertixen la seua tasca en la reemissió de propaganda falsària al servici dels fanatismes i dogmes polítics o religiosos. La democràcia es fonamenta lleument en la fermesa dels ideals humans.

dimecres, 21 d’octubre de 2020

Ambient judicial violent

Plou i fa sol al mateix temps. Això és possible. En canvi, no hauria de ser possible que els tribunals dividixquen les causes i se les repartixquen, perquè el resultat és que allà on un jutge veu l'exercici de la llibertat d'expressió, un altre vol vore violència ambiental, tal com pareix que ha passat entre la presó dels polítics independentistes en el Tribuna Suprem espanyol i l'absolució de la cúpula dels Mossos d'Esquadra en l'Audiència Nacional espanyol. (Cal dir que són «espanyols», perquè això hauria de significar alguna cosa.)

L'expressió «violència ambiental» apareix en les normes contra la violència masclista, com ara en l'article 5 de la Llei 4/2018 de Castella-la Manxa:

Violència ambiental: qualsevol acte o conducta, no accidental, que provoque un dany a l'entorn de la víctima, inclosos els animals de companyia, per tal de produir un maltractament psicològic i emocional.
Es veu que el jutge Marchena té tirada a això de la creativitat doctrinal. Fantasiosa, és possible, i més encara ideològicament orientada, cosa genera suport corporatiu. El plaer estètic de la prepotència. Quico Sallés fa un any (El Món, 24.09.2019) hi afegia el plaer multiús:
Aquesta nova teoria jurídica articulada per Marchena és per alguns advocats de l’Associació de Municipis per la Independència com una nova eina per mantenir fermats els càrrecs públics. De fet, creuen que és equiparable a la «violència ambiental» que es va definir amb la sentència del setge al Parlament. O «precursors d'explosius» i «accions violentes» per acusar de terrorisme. Nous conceptes que converteixen el codi penal en una navalla suïssa que pot servir per tot.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

La mentira adoba la ficció jurídica

Hem d'assimilar que la mentira i la ficció són maneres diferents de narrar, encara que el relat puga ser el mateix. Els alts tribunals espanyols ho practiquen massa sovint per a imposar les seues ideologies fantasioses i omplin les seues sentències de mentires o de ficcions, alternativament, segons els interesse per a omplir la fantasia ideològica. La fantasia és la coartada per a fingir que les mentires poden ser «fets alternatius» suficients per a condemnar en les seues sentències.

S'ha filtrat que l'Audiència Nacional espanyola ha absolt Josep Lluís Trapero i la resta de la cúpula dels Mossos del 2017. Eixa absolució —i la de Mireia Boia, absolta en la sentència que condemna els seus companys de parlament— deu ser un «fet alternatiu» que pretén entelar la resta de condemnes. La mentira s'adoba en les sentències que conformen relats de ficció jurídica.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Una traductora búlgara

Anote en un article de Vargas Llosa («La historia omitida», 18.10.2020) un descuit en l'escriptura que mostra o suggerix més del que crec que l'escriptor volia dir. Es tracta d'un tret de la redacció que també demana que la persona que llegix tinga uns interessos i una perspectiva enfocada en un cert sentit per tal d'arribar a pensar tan malament com jo:

La conversación se frustró, porque ella habla sólo ruso, además del bielorruso, y andaba con una traductora que era búlgara, lo que no facilitaba las cosas.

Mos passa a molts el que li passa a Svetlana Aleksiévitx, que només parlem com no toca. I, més gros encara, hi ha qui va pel món amb una ¡«traductora búgara»! ¡Quins collons!, que dia aquell (versió humorística del Polònia). Algú s'ho hauria de fer mirar, per deixar la sociolingüística pedestre per a un altre dia.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Cita dominical / 622: María Antonia Sánchez-Vallejo

Mirant el masclisme.
És molt notable l'anunci que el nom de les dones apareixerà per primera volta en el carnet d'identitat al costat del nom del pare.
María Antonia Sánchez-Vallejo, «Maneras de llevar el burka», El País, 03.10.2020.

dissabte, 17 d’octubre de 2020

La foto del sàbat / 12

El paneret morat sobreviu a la sequera i a les xafades dels qui passem sense mirar on posem els peus. Si ploguera un poquet, s'escamparia.

divendres, 16 d’octubre de 2020

El requisit democràtic

Ara mateix pareix que reviscola el monstre de la manipulació dels sentiments alienants a compte de la capacitació lingüística dels funcionaris públics. Els arguments suats de sempre contra l'ús i l'aprenentatge del valencià, els conflictes de sempre. Un país separat mentalment per una llengua oficial (estatal) que pretenen totalitària, excloent i exclusiva en els àmbits públics del poder i la capacitació. És una pretensió que invoca el monstre de la xenofòbia nacionalista espanyola més rància i regurgitada per a arrapar vots de malíccia i odi contra el pòsit cultural i lingüístic valencià, que voldrien sempre subordinat i silent. El requisit no és lingüístic, és democràtic.

En això també trobem la inestimable col·laboració d'alguns que diuen estimar-se la llengua i que l'amaguen o impedixen que s'aprenga i s'utilitze com una part més de la vida quotidiana del país, com l'aire i l'aigua, sense pensar-hi, com eixos músculs que mos ensenyen anar en bicicleta per a tota la vida. En positiu o en negatiu, no la deixen mostrar-se com a llengua, sinó que la fan sempre un símbol, un senyal ideològic.

El llanterner que va vindre a casa, va arribar practicant la conversa monolingüe que li proposava la interlocutora valencianoparlant i va eixir havent experimentat la conversa bilingüe amb mi. Fins i tot va fer ús del valencià que va aprendre a escola.

El cas és que en valencià també es podrien les mateixes barbaritats i estupideses que es diuen sobre qualsevol tema. Llàstima que als retrògrades de la contornada només els anime el castellà. Les banalitats i estupideses més alambinades també les poden dir en valencià —este bloc n'és una mostra, ¡ei! per exceŀlència, sense cap dubte.

dijous, 15 d’octubre de 2020

Sol solet

L'equip de Xicoteta Energia (dos xics i una xica) fan la instal·lació de les huit plaques fotovoltaiques en un dia, des de poc després de les huit del matí fins a vora les sis de la vesprada. El que més temps els ha restat de la previsió que tenien ha segut un dels entrebancs inexplicables, però previsibles: el conducte que va deixar l'electricista de l'obra es resistix a deixar passar el cable. Ja li va costar al l'electricista mateix i ara els ha costat als de Xicoteta, però ho han aconseguit quan ja podia paréixer que tocaria buscar alternatives.

Els de Xicoteta Energia parlen en valencià els tres, cosa que mos relaxa. Espere que eixe relax no siga ofensiu per a ningú d'eixos que s'alteren perquè pareix que no conceben que parlar en valencià és un producte cultural aprés, quotidià i compartit en societat. Sentir parlar en valencià pot ocasionar moments de goig i plaer. Certament, això passa amb totes les llengües de cada u —que són totes—, i no tant amb el castellà que mos imposen als espanyols com si tinguérem cap obligació de ser-ne devots o aficionats. És possible que en sigam captius. L'estat espanyol es conforma aixina, amb presons mentals i adhesió lingüística obligada i uniforme. Podria ser una suma enriquidora de diversitats, però no ho és, per ara. Mentrestant, molta energia xicoteta del sol solet.

dimecres, 14 d’octubre de 2020

L'alcavota proverbial

«Al meu país la pluja no sap ploure», cantava Raimon. Deu passar en molts llocs del món, si tenim en compte com va això de l'emergència climàtica. Però la cosa és que al País Valencià encara no tenim aquella pluja fina que fa anys que pensàvem que vindria també amb els núvols fructífers de la democràcia. No es tracta del clima, tot i que alguna relació hi deu tindre la cosa, sinó de les decisions polítiques que s'han plasmat en els discursos i els papers que han arribat massa sovint a convertir-se en fets absurds i contradiccions aberrants. No tornaré ara amb la suposada «potenciació del teletreball» que consistix a reduir el teletreball —tal com s'està practicant en les Corts Valencianes actualment, amb una direcció suposadament «propícia».

Una companya de faena troba a faltar llibrets infantils —d'eixos que ni tan sols tenen text— que adapten les rondalles d'Enric Valor de manera que els xiquets coneguen abans, si és possible, els personatges de la cultura popular valenciana que no Dumbo o el ratolí Mickey. Parlant parlant, em comenta el cas del referent que donaríem per a parlar d'una alcavota, i mos ve al cap directament el personatge «la Celestina» de l'obra castellana. En canvi, es veu que no li s'acudiria a ningú parlar del personatge Plaerdemavida del Tirant lo Blanch.

Encuriosit, busque en la Viquipèdia la paraula alcavot -ta i trobe que arriben a dir que és una «celestina», que la paraula valenciana es documenta al 1251 i que apareix ¡en el Quixot!... Ja posats, intente aportar dades un poc més coherents sobre la figura en valencià i, sense llevar l'exemple castellà, aporte el cas de Plaerdemavida.

Aixina no fem res respecte a la pluja que caldria per a fer saó, però espere que l'arruixonet faça aparéixer alguns plantatges.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

Alimentant la humanitat

La revista Mètode (número 106), com quasi sempre, és una de les fonts de dades científiques i saviesa en revisió i evolució constant que m'atrau més com a lector (tot i que em tomba de tos quan òbric el plàstic en què la tanquen; la primera nit la passa al balcó). Este mes també, inclús tocant el tema de l'alimentació, que no seria inicialment molt atractiu per a mi.

Em pega per mirar els crèdits i anar sumant: 39 hòmens i 18 dones, si ho he mirat bé. Recompte els noms de les persones que firmen els articles: 12 dones i 8 hòmens. Vaja, si es toca d'alimentar la humanitat, el tema demana dones.

En els dos números anteriors els articles estaven firmats per 4 dones / 9 hòmens i 6 dones / 11 hòmens. La ciència encara té estes coses.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

Segons convinga

De tant en tant tinc la sensació que em moc com un peixet fora de l'aigua, alenant i pegant bots estirant el cos esperant caure de nou en el medi mitjanament saludable que em permet respirar i viure sense estar pendent de respirar. Botet a botet, torne a entrar en el medi vital conegut. Me se queda sempre la sensació de desplaçament i de resignació.

Ara que estem lluitant —això mos diuen i mos alarmen— contra la pandèmia del còvid, mitjans i institucions (com ara les Corts) repetixen i insistixen en les recomanacions i propostes sobre el teletreball. Però que ni el regulen ni l'acaben de concretar i assegurar, sinó que cada setmana hem d'estar pendents de si anem o no anem al despatx i quantes hores, sense que acabem de saber per què, ja que en realitat no és necessari per a molts llocs de treball, perquè estem fent eixa mateixa faena a distància des de casa.

Aleshores me n'ixc del medi rutinari. Faig escrits per ací i per allà, i comence a notar que em falta no tant l'aire natural —poc o molt contaminat— que hem de respirar a les ciutats, sinó el de la congruència, la coherència i la racionalitat que permeta entendre que és possible assegurar una cosa i la contrària, com ara treballa a casa i vine al despatx; no et mogues innecessàriament, però vine a la faena a fer això mateix que estàs fent a casa... Qualsevol dia inventaran el treball a distància sense distància. És el que pareix que pretenguen aconseguir cada dia algunes persones que treballen i dirigixen les estructures polítiques i funcionarials.

Esta setmana toca anar al despatx. ¿Per què? Perquè hem d'evitar moure-mos de casa. I aixina una darrere una altra. O totes alhora, segons convinga.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Cita dominical / 621: Albert Roig

Mirant els dialectes prejudicats.
Si convé, escric: lo riu, los jóvens, los hòmens, i ho publico així i no passa res, vull dir que sé que no rebré cap premi, cap consideració oficial.
Albert Roig, «La llengua o l’actor? Aquest és el problema», Núvol, 27.08.2020.

dissabte, 10 d’octubre de 2020

La foto del sàbat / 11

La normalitat acabarà passant-mos desapercebuda, encara que responga a una rutina que desitjàvem tant. La d'un poble consevol, amb horaris comuns per al pa de cada dia. Gràcies.

divendres, 9 d’octubre de 2020

Murti-Bing es va tirar de dalt d'un pont

Hi ha tècnics lingüístics que estenen la idea que no és bo usar «faena», «cego», «segut», accentuar a l'occidental («conéixer», «interés»), «establit», el pronom «mos», etc, sinó que són «millors» i que aporten més nivell, més prestigi i més beneficis d'algun tipus (educatiu, cultural) les formes alternatives privilegiades pels anys de coentor normativa o de normativa «defensiva» que hem vixcut i que encara donen caliu en alguns braserets lingüístics.

Hi ha qui ho constata com si ploguera, com ara la gramàtica de l'avl: «en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de» tal o qual cosa... Com diria ma mare, si els escriptors es tiren de dalt d'un pont, ¿tu també et tires? Doncs, es veu que això que no valia d'excusa per a espolsar-mos les puces i carregar-li la culpa d'alguna malifeta a un amic, sí que ha servit per a la vida social i acadèmica.

L'excusa de la situació sociolingüística podia ser comprensible durant la dictadura franquista, amb un país arrasat i sotmés al Murti-Bing que denunciava Czesław Miłosz, però ja tenim massa anys de democràcia a l'esquena per a continuar pensant que l'educació lingüística ha de continuar dependent dels dogmes i de la simbolització compensatòria.

dijous, 8 d’octubre de 2020

Pinzellades en evolució


Visite l'exposició d'aquareŀles de mon tio Mariano Mosquera Mata. Al palau de la Marquesa de Montortal de Carcaixent. N'hi ha una antiga de 1984, que servix de contrapunt tècnic per a observar l'evolució en l'ús del color i dels contrasts, que ha tendit a agarrar força expressiva i càrrega de pigment de manera precisa i, segons mon tio mateix, «atrevida», perquè la pinzellada de l'aquareŀla ferix, i si en poses una de més, el quadre mor.

Com és habitual, comentem coses de dialectologia i sociolingüística. Al mateix temps que és fàcil pensar que els jóvens parlen traduint del castellà, solem aportar «nivell» a l'expressió amb paraules de «prestigi» (variants literàries, formes prioritzades per la normativa docent, geosinònims catalunyesos...), reproduint aixina un prejuí que devalua el comentari sobre la pobresa del llenguatge juvenil.

Mon tio —i la meua família, en general— són un pou de riquesa lèxica, sobretot quan no se n'adonen que els estic escoltant. Per tant, aprofite per a interrogar-lo per coses de les fitxes lingüístiques, com ara això que demanava un collistaire l'altre dia i que jo no coneixia: «atenta't bé»,* que sí que coneix, que pronuncia aixina i que corrobora que vol dir «ves espai, assegura't». En canvi, allà no és terra de bous i diu que no coneix això de «tindre un bon bovalar». A banda d'això, encara que tampoc coneix la paraula favaloi, em conta l'anècdota del malnom d'un tio seu, el tio faveta, que prové d'una personatge que va interpretar al teatre del poble.

Em palpe les vestidures, per si de cas hi ha rastre del còvid, i me'n torne a casa.


* Per no complicar l'escriptura, crec que seria millorar pensar en «atent» i escriure-ho «atentar-se», tal com arreplega el Tresor del valencià meridional de Tormo, Carbonell i Colomina (2012).

dimecres, 7 d’octubre de 2020

Atentar-se d'esperar

M'ocupen la vesprada «tindre un bon bovalar», «atenir-se a les conseqüències» i atemptar-se en el sentit 'assegurar-se'. Això del bovalar em sembla creatiu i graciós per a indicar que algú té un bon passar, que li plouen del cel o, com dia Fuster, que viu de rendes.

Quant a l'«atindre's» o «atenir-se», veig que també fan una construcció pareguda en italià amb attenersi i pròxima en francés amb s'attendre, aixina que la cosa deu vindre de les profunditats del llatí, tot i que la interferència permanent del castellà sempre mos induïx a creure que el valencià no és una llengua, sinó una traducció «demanotà». A voltes ho és, però això té més a vore amb els dogmes normatius que mos han de salvar.

Quant a l'atemptar-se,* el reclamava Eugeni Reig per al dnv amb el sentit 'assegurar-se'. Jo no l'havia sentit mai, perquè hi ha coses que van deixant de dir-se per barris. Trobe que encara deu ser comú a Oliva, perquè hi ha qui ho diu en l'ajuntament (2013):

I per molt mal que li sàpiga, si vosté no ha sabut fer-ho, que li corresponia, és el seu problema. Però hauria d’atemptar-se un poc.

També hi ha en castellà «tentarse la ropa», que té a vore amb assegurar-se, però venim d'on venim i abans del llatí hi havia els etruscs.


* Per no complicar l'escriptura, crec que seria millorar pensar en «atent» i escriure-ho «atentar-se», tal com arreplega el Tresor del valencià meridional de Tormo, Carbonell i Colomina.

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Solteria lèxica

Consultant el diccionari, em sorprén que les paraules solter -ra i solteria no apareguen en la versió en línia del de l'acadèmia (dnv). Per si de cas és un descuit o hi ha un codi malament en la programació, els envie la proposta que les incloguen. No estem tan bé que mos sobren les paraules.

En realitat tampoc mos en falten, perquè en tenim per a tot, llevat que a voltes les oblidem o les confonem. Per ara encara no s'han enterat els sindicats i alguns gestors de la Generalitat valenciana que quan seuen a dialogar i negociar, estan asseguts en cadires i conformen una «taula» de negociació. Igual que està passant amb la tauleta de nit que hi ha al costat dels llits habitualment, que encara n'hi ha qui està convençut que és una «mesita», qualsevol dia no trobaran prou còmoda la cadira i, per no deixar-la soltera, la convertiran en «silla». Aixina els deu semblar inclús més ergonòmica.

En canvi, el diccionari acadèmic sí que du la quiŀlaia (Quillaja saponaria), que hi ha qui diu (El Ágora, 14.09.2020) que té algunes propietats contra el còvid. En este cas la novetat botànica mos agarra ben assentats en el diccionari.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

Camins diferents

Hi ha una baixant de la finca que perd, però la posició més simple i còmoda és «concloure» que el sinistre el van provocar fa «deu» anys els llanterners que hi van connectar la pica de la cuina. És possible, però el pèrit ho veu poc probable. Ai, si ja havíem conclòs que teníem el responsable, quina manera de marejar. Diferents camins.

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Cita dominical / 620: Rasim

 Mirant el perdó.
El ressentiment i la memòria han de perdurar per restablir la veritat. No pot haver-hi ni oblit ni perdó sense restablir la pau interior dels innocents.
Rasim, personatge de la noveŀla Vidres en la moqueta de Rafa Gomar.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

La foto del sàbat / 10

L'andragó s'ha deixat retratar. Estava quetet, massa quet, la tardor el devia haver posat trist. 

divendres, 2 d’octubre de 2020

Dies d'amén

Acaba la setmana amb un poc de «tronaeta» tant meteorològica com laboral. Mos fan fer una prova de capacitació. Les bases diuen que té relació amb la faena que hem de fer en el lloc (traduir i corregir). És un lloc d'assessor lingüístic on tenim els bolis llançant a perdre la tinta per falta d'ús i mos fan fer la prova a tota virolla i a mà. En acabar, mentres m'embolique la mà en gel —és un dir— demane que eixes proves es modernitzen un poc i que les fem amb els ordinadors que hi ha en eixa sala mateix, la de formació informàtica. Somriuen i amollen algunes excuses.

El paper és molt dúctil i agraït, servix per a proclamar el teletreball, la gestió per objectius, la innovació, la modernització, tot entre exclamacions rimbombants, però ara mateix, en les Corts Valencianes, els qui ho han de dur a terme encara reivindicarien el lacre, el pergamí, les plomes d'oca o d'ànec i l'escolania d'amén si tingueren ocasió. A mà mos ho han fet fer, i damunt volien que férem bona lletra.

A pesar de la previsió d'ahir, no va arribar la sang al riu, va ser només el patiment de la incertesa. Vaig haver de fer un reinici de l'aparell, l'Ubuntu va detectar que hi havia una instaŀlació a mig fer i va posar en marxa el procés per a completar-la. Estic ara en Ubuntu 20.04 LTS, però encara no he notat més que una petita variació gràfica en algunes icones i missatges emergents. Hauré de mirar quines possibilitats té, com ara per a canviar la franja de l'acoblador (on hi ha les icones dels programes), que no m'ha agradat mai el funcionament i les opcions que té i encara enyore alguna versió anterior. Amén també.

dijous, 1 d’octubre de 2020

Patiment per estar al dia

Me s'ocorre la (in)feliç idea d'acceptar l'oferiment de posar al dia l'Ubuntu, és a dir, passar a 20.04 LTS. Es veu que he provat una opció que no convenia a una pregunta que em fea i estic ara un poc penjat esperant que continue la instaŀlació, que no avança amb el paquet «openssh-server».

A més, intente tallar la posada al dia, i m'amenaça que això pot inutilitar el sistema. Em sembla que patirem esta nit.

dimecres, 30 de setembre de 2020

¡Aigua per als presos polítics!

Amb això de la pancarta dels presos polítics per la qual han inhabilitat el president català Torra, hi ha qui li pega voltes al fet de si era o no era una pancarta «partidista». A mi em sembla que no ho era en la forma, tot i que sí que ho podia ser en la intenció i la voluntat de tocar-li el nas a algú. I qui s'ofenga, que faça meditació per a llevar-se l'excés d'orgull sentimental.

De totes formes, em resulta curiós que uns que neguen que hi haja presos polítics a l'estat espanyol consideren que eixa pancarta faça referència a uns «presos polítics» que hi ha a l'estat espanyol... ¿No diuen que no n'hi han? Em sembla que aleshores haurien d'interpretar que la pancarta tenia uns referents «presos polítics» de caràcter desconegut o de caràcter universal. Supose que eixes persones, que neguen que hi haja «presos polítics» ara mateix a l'estat espanyol, deuen estar a favor de la llibertat dels presos polítics que hi puga haver a la resta del món. ¿O és que estan a favor que hi haja «presos polítics» en algun país prop o llunt, ja que ací els troben a faltar?

Encara recorde la pancarta «Agua para todos» que hi havia a la façana d'alguns ajuntaments permanentment i que també sabíem que volia dir tant «aigua per a mi fins a eixugar els rius i els pous» com el més evident i directe «voteu el Partit Popular». Però que allà la tenies, com «si fora» un desig ambiental, noble i universal preocupat per la supervivència de la humanitat. Formalment, ho era, però tots sabíem a qui pretenia ofendre i què pretenia aconseguir.

dimarts, 29 de setembre de 2020

Disponibilitat assegurada

Tinc predeterminat en l'assegurança que m'haurien d'atendre en valencià telefònicament. Ara que he tingut un «sinistre» i hi he hagut de telefonar dos voltes, no he tingut encara ocasió d'utilitzar eixe comodí, però almenys me l'han oferit. Les urgències i les esperes m'han fet preferir l'atenció de qui ja estava a l'aparell en lloc d'haver de fer temps mentres arriba l'assistència telefònica del personal amb la capacitació lingüística adequada, que supose que n'hi ha, ja que m'oferixen l'opció.

Ho he comprovat alguna volta i ho tornaré a fer. Perquè això era el que fa anys que s'hauria d'haver fet i el que encara tenim a mig fer, però va arribant amb comptagotes i per camins impensats: la disponibilitat, l'ocasió i el dret a decidir (¡ui!) en quina llengua em deixen parlar... Va, més o menys.

dilluns, 28 de setembre de 2020

Mala presència

Al final resulta un mal dia per a tornar a la faena presencial. N'han passat unes quantes hui —com ara la inhabilitació del president català Torra, la del pallasso i antic regidor Pesarrodona, el juí contra Tamara Carrasco, el frau en les declaracions de la renda del president americà Trump...—, però sobre tot això tenim poc a fer, llevat de renegar (els americans votaran dins de poc i fa por pensar-ho).

En canvi, tractant la pandèmia podríem aprofitar per a millorar altres aspectes del funcionament de la nostra societat. Però pareix que no n'hi ha mans, la Mesa de les Corts Valencianes mos diu que té «preferència» pel teletreball, però mos fan anar al despatx, amb la qual cosa hem de continuar desplaçant-mos innecessàriament, és a dir, contaminant, i hem de posar-mos en risc i malbaratant recursos com ara mascaretes, gel hidroalcohòlic, aigua i sabó. I temps, temps invertit en engolir-te la malíccia per esta i altres decisions igualment absurdes adoptades per alts càrrecs i funcionaris devots que no responen mai de les seues decisions. I els dirigents de les Corts pareix que es pensen que pintant el barco s'apanyen els forats que hi ha per baix de la línia de flotació. Presència a males.

diumenge, 27 de setembre de 2020

Cita dominical / 619: Javier Marías

Mirant la sociolingüística partidista.
Entenc prou el català, però no m'atrevixc a xapurrejar-lo, i ningú ha tingut cap problema a respondre'm en castellà amb absoluta naturalitat.
Javier Marías, «¿Vosotros?», El País Semanal, 14.06.2020.