Potser sortir al carrer no és la solució. Segons l’alcaldessa de la ciutat comtal: «La violència no és el camí. Els aldarulls no serviran perquè surti de la presó». No sabem quina és la solució, però sí quin és el problema: empresonar rapers de ben segur que no és cap camí. I si tot plegat es regeix per la relació causa-efecte, qui primer ha llançat la pedra ha estat l’atemptat a la llibertat d’expressió.Agus Izquierdo, «Els ulls es buiden, els carrers s’omplen», Núvol, 18.02.2021.
Era l'any 2013. Probablement, la policia li va corregir l'accent que sobrava i degué traure bona nota.
El tercer entropessó que pegue hui amb la mateixa pedra: tècnics lingüístics que no tenen massa en compte una part de la normativa. Espere que no siga que es desentenen de cap part de la llengua, perquè això ja seria de mèrit. I no és que ho diguen, que estic segur que no dirien mai que es desentenen d'una part de la llengua. De fet, diuen tot el contrari, sovint recorden que han de fer referència a les Balears, a València, inclús a la Catalunya del Nord o al Carxe i l'Alguer... Però mirant-ho bé, quan es desentenen d'una part de la normativa, de la part que fa l'avl, en el fons es desentenen de les parts de la llengua que no apareixen en el mapa de Catalunya —de la Catalunya del centre tirant cap a la costa, trobe.
I, aleshores, tot eixa retafila de llocs geogràfics que reciten de memòria, i que sovint acaben sent una reivindicació rutinària dels «països catalans» (¡amb majúscules inicials!, per fer-ho més gros), no són més que expressions fossilitzades de la nostra educació ideològica, un poc com la llista de preposicions castellanes o el «nos ancêtres les gaulois» que m'ensenyaven en francés quan era menut.
En el llibre Parla'm amb estil —senzill i informatiu sobre la professió—, Magí Camps no cita el dnv ni l'avl i, per tant, pareix que continua pensant que carpa 'envelat' no és normatiu. Senc en la tele que Enric Gomà tracta qüestions relacionades amb paraules que no són normatives però que són usuals. Em sembla que adduïxen el tema de làmpara i professó. No veig que comente que la primera apareix en el dnv; en el mateix diccionari apareix processó, que tampoc és comentada per l'autor. A més, Lídia Heredia li demana per disfrutar i Enric Gomà tampoc comenta que eixe verb està en el diccionari de l'acadèmia. Finalment, Carme Junyent (en el llibre El futur del català depèn de tu) comenta un suposat castellanisme: «pel matí» en lloc d'«al matí»... Això ho diguem els valencians, ho arreplega la gramàtica de l'avl, ja es dia al segle xiv i ho podem trobar en el Tirant lo Blanch repetit unes quantes voltes .
Això sí, no espere que lligguen este apunt, aixina que els ho diré, per si de cas la informació els sembla útil.
Carme Junyent titula en el seu llibre —escrit amb Bel Zaballa— que el futur de la llengua depén de mosatros, però no de l'actuació coŀlectiva, sinó de cada u de mosatros: El futur del català depèn de tu. La idea deu ser que de mica en mica s'ompli la pica. Contra el que havíem pensat, que calia disposar d'institucions que impulsaren l'ús de la llengua, la idea deu ser que l'aportació individual dels usuaris és imprescindible i determinant. Encara estic en els primers capítols. De moment la cosa va de la transmissió intergeneracional en parelles on hi ha un membre valencianoparlant, de la llengua inicial, del començament de les converses, etc.
Com que depén de mi, inicie una conversa amb la Diputació de València, perquè tenen un web que no aplica correctament la gestió de la versió lingüística —quan es tracta del valencià, que no es tracta de cap casualitat—. Em responen en valencià que passen el tema al departament corresponent, que no sé per què és el de personal. I més tard, els de personal em responen en valencià: el problema és el programari obsolet... La Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià, és del 1984, que és l'Edat de Pedra de la informàtica, supose. Però la llei —com el dinosaure del conte— ja estava allà. A pesar d'això, van arribar els ordinadors i la xarxa. I les institucions es van informatitzar sense aplicar la llei a les seues compres informàtiques. A pagar-ho, els informàtics, està clar.
Si un programa informàtic estiguera afegira un qualificatiu insultant i en cursiva darrere del nom en valencià de cada persona que omplir el formulari d'una institució pública, ¿seria un problema de programari obsolet? Per exemple, òmplic un formulari i quan pose el nom apareix el qualificatiu darrere: «Miquel imbècil», i no el puc llevar. En canvi, si escric «Miguel», es queda aixina —no li posen aplaudiments ni li diuen «¡bravo!», que tot podria ser—. Doncs, això és el que està passant des del 1984 orweŀlià fins ara, que els ciutadans valencians som realment «imbècils» i en cursiva per als gestors de la política lingüística valenciana i espanyola. Bé, és possible que no ho posaren en cursiva aleshores, però ara segur que ho deuen marcar en un camp amb l'atribut «hidden» en el codi del programa. I en negreta (bold), com si ho vegera.
Agusaes que hi ha coses que costen poc de transmetre generació en generació. La llengua, per exemple, però al final tindran raó els informàtics. I el cas és que mos està arribant l'obsolescència programada.
És complicat intentar entendre i resoldre de manera democràtica i justa els problemes creats pel sistema capitalista. En canvi, és molt senzill aplicar l'esquema d'actuació opressiva i repressiva amb què es gestionaven i es gestionen les societats autoritàries, feudals, oligàrquiques o dictatorials (anteriors o també, ves a saber, posteriors a les democràcies europees actuals): brutalització policial, corrupció, prostitució, esclavitud, contaminació, informació privilegiada, externalització de la despesa, depredació del medi i de les persones.
Democràcia plena. ¿De què? Sí, també d'això.
Fa uns dies va faltar Juli Avinent Martinez, autor d'un llibret que per a mi va ser un enlluernament, una joia humil i estremidora, «avalotadora», diríem. No vaig arribar a conéixer l'autor, i crec que no he llegit res més d'ell. Quan he sabut que s'havia mort, he llegit la carta del fill a l'equip mèdic que el va atendre (Levante, 20.02.2021), i he recordat un final de curs de la facultat, no recorde de quin any ni recorde en quin lloc, on hi havia la seua germana —em sembla que es dia Adela—, que era companya de carrera.
Volia mostrar-li el llibret a Takse, pegar-li una rellegida, però per ara no l'he trobat. Com que es menudet, deu estar amagat entre les obres de ficció, que tinc alçades per diversos llocs. En paper encara es pot trobar de segona mà (Iberlibro), i inclús es pot comprar en format electrònic (epub).
De tant en tant, quan topava amb algun llibre de Sławomir Mrożek, no sé per què, em venia al cap que no n'havia aparegut cap més de Juli Avinent. I aixina serà.
Els presos i preses polítics continuen tancats. No crema ningú contenidors ni trenca aparadors per ells. Els exiliats independentistes catalans són lliures en Europa, però serien presos en l'Espanya «democràtica». No cal trencar els serveis públics ni les botigues per ells, perquè convé ser actiu contra la violència legal, però també convé tindre més inteŀligència i audàcia mostrant persistència pacífica. El cantant Pablo Hasél podria estar tancat per agressió, però està tancat per tuitejar. Es debat sobre la seua ideologia, sobre els pensaments seus que no mos agraden, però el tanquen per mostrar-mos-els, no per agredir, no per actuar contra la vida de ningú, per pensar malament i expressar-ho. Les idees trenquen metafòricament el silenci. La força injusta trenca i tanca físicament amb trons. No cal trencar voreres ni robar en botigues de roba, però no hi ha cap comissió per a depurar* els responsables de les sentències injustes o de les actuacions policials lesives.
* Nota. Segons el diccionari, es depuren coses (com ara l'aigua) i persones (com ara els dissidents polítics). No pareix que es puguen depurar «responsabilitats», que és el solen dir quan no destituiran ni sancionaran a ningú.Sebastià Carratalà ha exposat molt bé en «Ofenses» (Nosaltres La Veu, 22.02.2021) que este conflicte l'hem tingut i l'hem resolt moltes voltes per a avançar socialment construinr la democràcia:
Els poderosos no poden excloure'ls totalment, però intentaran una vegada més que no els odien, que no expressen sentiments d’injustícia, que callen, que no mostren els seus cossos, que no es manifesten, perquè això els ofén i es veuran obligats a reprimir-los i a castigar-los. Només ells tenen el dret a sentir-se ultratjats.
No ho hauríem d'oblidar tan sovint i tan fàcilment. A voltes pareix que la història humana fora només una enyorança infantil.
L’odi no és l’antesala de la violència, sinó que pot estar substituint-la.Serge Champeau i Daniel Innerarity, «Estables democracias del odio», El País, 07.02.2021.
Una de les tècniques d'alguns tertulians consistix a centrar-se en les conseqüències indegudes per tal de desviar l'atenció de les causes. Aixina intenten que es centre la responsabilitat i el malestar social en els qui no han reaccionat tan bé com es veu que han de reaccionar quan els malmeten els drets.
Ahir en va donar una mostra Roger Montañola en el programa Tot Es Mou (18.02.2021) quan convertia en una confusió sense causa els aldarulls de la vespra i, a més, pretenia que només pot tindre raó aquell que mos cau bé o aquell amb qui concordem ideològicament.
Dos fragments de dos intervencions sobre el tema —els aldarulls que es van produir a continuació de les manifestacions contra l'empresonament del raper Pablo Hasél condemnat per uns tuits— mostren com de fàcil és desenfocar les coses:
Podem parlar dels límits o no de la llibertat d'expressió i la situació que abocat a les protestes d'aquests dies, però la deriva de les mateixes ..., que podia ser pel tema de Hasél, de l'expressió, per la sentència o pel que sigui de la vida, resulta que hi ha una sèrie de gent que, molts d'ells, si els hi preguntes, no saben ni per què s'estan allà, per què estan tirant ampolles, perquè és el seu esport.
[...]
Per no parlar del motiu. Perquè, escolta'm, tothom està d'acord amb la llibertat d'expressió, tothom està d'acord que, evidentment, per uns comentaris no has d'anar a la presó, en això estem d'acord. Però la persona per la que estem parlant que es manifesten, ¡és un perla, eh! O sigui, ¡un autèntic perla!, un personatge al que s'ha de confrontar ideològicament fins al final, ¡és que ja n'hi ha prou!
Podem observar que la causa de la protesta (la injustícia que cometen els tribunals que no defenen la llibertat d'expressió sinó que condemnen qui en fa ús) deixa de tindre valor, es veu que no és això el que s'ha de resoldre, sinó el fet que «hi ha gent» que fa coses que no deu. Curiosament, eixes persones que fan coses que no deuen no són els jutges o els legisladors, sinó els destarotats que actuen violentament... Vaja, pareix que, segons Montañola, podrem aconseguir que no hi haja violents pels carrers, o podrem fer que els detinguen i que els tanquen, però no podrem evitar que alguns tribunals actuen contra els drets democràtics ni hem de fer res per resoldre eixes sentències injustes.
A banda, quan diu que es manifesten «pel que sigui de la vida», devalua o fa invisible la causa que ha dut a la manifestació i la convertix en banal. Certament, en una societat democràtica, cap causa justa pot justificar l'ús de la violència contra les persones —i el medi ambient no està per a anar cremant més plàstic—, però el que no té massa sentit és que pretenga que mos centrem en un dia d'aldarulls quan tenim la resta dels dies de l'any en què no n'hi han, a pesar de totes les iniquitats i injustícies que es produïxen en la societat, i últimament en l'àmbit judicial. Els suposats que actuen «pel que sigui de la vida» no ixen cada dia a cremar contenidors i atacar a cudolades la policia.
I arribem al moment ad personam. Segons Montañola, el fet que algú no et caiga bé, que siga algú amb qui estigues en desacord ideològic o que faça coses que no t'agraden, fa que eixa persona deixe de tindre raó inclús quan la té, quan el tanquen per fer ús de la llibertat d'expressió... Eixa concepció, vaja, tampoc no pareix que tinga molta relació amb la defensa de la democràcia i les llibertats que tant diu que valora el tertulià.
Els problemes es poden resoldre. I si no es poden resoldre, no són problemes, són circumstàncies que hem de paŀliar o evitar. Em sembla que la legislació i la justícia són àmbits regulats i, per tant, es poden resoldre, esmenar, fiscalitzar, etc. En canvi, els destarotats són persones amb qui hem de mirar de conviure. Es tracta d'educar les persones, de tractar-les bé socialment —i d'evitar que siguen jutges si no en saben o si actuen violentant els drets—.
La violència física és sovint l'últim —i possiblement l'únic— recurs dels qui patixen les violències social, legal o econòmica. Les violències de la societat —la física, aplicada per les forces policials i regulada legalment—, s'han de gestionar sempre millor, i sempre s'ha de mirar de resoldre els problemes i reparar els errors en lloc de convertir-los en «circumstàncies» inevitables i imprevisibles.
Va morir despús-ahir Joan Margarit i Consarnau, l'arquitecte i poeta. Crec que no tinc cap llibre seu. La secció de poesia de les meues estanteries l'ocupen Martí i Pol, Estellés, Benedetti, Montale, De Andrade i pocs més. Només lligc poesia a temporades, i no he arribat fins ara a Margarit. Soc un lector lent i, per tant, si he de llegir, no tinc temps tampoc per a fer poesia cremant contenidors o trencant aparadors. De fet, tampoc ho faria, perquè el medi ambient no crec que necessite eixa contaminació extra —més que protestar, cremar gomàtics o contenidors ara mateix és suïcidar-se—.
En canvi, amb esprais que no continguen gasos nocius sí que crec que es pot fer poesia pels carrers. És difícil, però se'n fa i sense fer malbé el mobiliari. Inclús per l'espai en podem arribar a fer, com ara hui que «aterra» la nai Perseverance en Mart. En este cas, poesia de la contaminació i de la fugida cap avant de la humanitat. Continuem pel camí que cantava Scott-Heron («Whitey on the Moon») als anys xixanta als Estats Units:
A rat done bit my sister Nell.
(with Whitey on the moon)
Her face and arms began to swell.
(and Whitey's on the moon)
I can't pay no doctor bill.
(but Whitey's on the moon)
Ten years from now I'll be payin' still.
(while Whitey's on the moon)
The man jus' upped my rent las' night.
('cause Whitey's on the moon)
No hot water, no toilets, no lights.
(but Whitey's on the moon)
[...]
Ara Whitey està en Mart. Crec que allà ja no arribaran els poetes.
El Windows 10 em tira cap arrere cada dos per tres, en una versió informàtic del dia de la marmota. Es veu que el sistema operatiu es penja, que no sap per a on tirar, i tira cap arrere la instaŀlació fins a un punt en què troba que ja no hi ha errors. Es veu que els errors deuen ser haver instaŀlat el sistema operatiu Ubuntu en un disc a banda, el navegador Chrome, el processador de texts LibreOffice i poc més. Però això no és tot. Sospite que el problema deu ser alguna actualització de Windows que, com és habitual, crea més problemes dels que resol. I eixos problemes que es crea ell a soles m'obliguen a tornar arrere fins a eixe punt en què el sistema operatiu no es mareja tant.
Per tant, per quarta o quinta volta o més encara, abans d'eixir del Windows 10, torne a instaŀlar els programes. I pegue a fugir ràpidament de la sessió. Entre en l'Ubuntu 20.04, que fa coses rares, però no tan enfadoses ni tan carregoses com el Windows, i avant.
Mentres faig això, tanquen el Pablo Hasél, hi ha protestes reclamant l'exercici democràtic de la llibertat d'expressió que acaben amb violència... Vaja, ¿com els demanes als que actuen violentament que han de protestar pacíficament, si tanquen els qui practiquen pacíficament la protesta, la desobediència, la democràcia i les llibertats? Presos polítics i cantants polítics. Este sistema inoperatiu també està volent tornar arrere fins a un punt conegut en què es troba molt còmode.
Els progres espanyols «fan notes» quan tanquen un raper a la presó, diu el periodista Iu Forn irònicament sorprés i reconfortat en el programa Tot Es Mou. Estan bé, continuen vius, doncs, i a voltes «fan notes» quan alguns jutges ultres deroguen la llibertat d'expressió amb juís i sentències que no s'haurien d'haver produït mai.
Tampoc no s'haurien d'haver produït les cançons del raper, segons el meu gust, perquè no m'agrada ideològicament ni estèticament el que canta, ni tampoc el que diu la xica antisemita de l'homenatge a la Divisió Blava feixista espanyola. El cas és que la protecció de la llibertat d'expressió de tots és poder-los sentir i poder-los ignorar, aprendre a disgustar-se i a valorar allò que cridava Ernest Lluch als qui pretenien boicotejar el seu míting: «¡crideu!». I tots cridant democràticament en bandes enfrontades, amb més o menys disgust ètic i estètic.
Quan s'establix el silenci opressiu benpensant, ja sabem que les coses poden anar malament.
Aprofite el moscós per a anar al Mercat Central de València a comprar panses de Dénia. Això em diu, que són de Dénia. M'agradaria comprovar-ho d'alguna manera, perquè no sé si eixe «Dénia» es referix a l'origen o a alguna varietat. En Dénia encara fan panses, però no acabe d'estar segur que eixe nom siga només per atraure la clientela confiada. Des de fa un temps, les panses del supermercat Consum venen de qualsevol lloc del món, però no de Dénia. Ja no els en compre, per tant. Ara vaig a la «paraeta» del mercat. Un dia mos acostarem a la Marina, a vore.
Em passa una cosa pareguda amb les avellanes i els pistatxos del súper, que venen de Xile, de Turquia o de no sé on. Això sí, el més sorprenent i lamentable són els alvocats «ecològics» que venen del Perú, de l'Equador o de per allà prop... Al cap de tants milers de quilòmetres, ¿vols dir que encara podem pensar que hem fet res de bo per l'ecologia? Les anous de Borges em sembla que venen en d'Extremadura. A la Marina encara hi ha cireres, polp, oli, peix...Ara quan mos pugam llevar la carasseta del còvid, espere que pugam tornar per allà i trobar bona cosa de panses. Més tard, tornem al mercat i li pague els 55 cèntims que li havia deixat a deure. A la «parà» de fora hi ha alvocats del terreny, més menudets i ben saborosos.
Quan tens jutges tan perspicaços, policies tan eficients i una legislació antiterrorista tan estúpida, els ciutadans normals per força hem de pensar malament de tots ells.Josep-Maria Terricabras i Nogueras, «L'Èric i l'Exèrcit del Fènix. Dimarts, 14 de febrer del 2004», Idees de combat. Dietari inconvenient.
M'he de mentalitzar per a evitar pegar-me cabotades innecessàriament. Si fora necessari per a aconseguir un objectiu o per a mostrar un posicionament ètic, d'acord, cal posar-se el casc d'obra metafòric i avant. Si per això entropesses amb l'estupidesa, la desídia o la mala idea, ho pots assumir com un dels «accidents» de la vida. Ben mirant, eixos entropessons poden ser una font d'aprofundiment en el coneiximent de la natura humana. En tot cas, parafrasejant allò que dia aquell, «si ja sabem com es posen», no cal que facilitar-los a eixes persones una nova ocasió de mostrar les seues qualitats característiques.
A més, hem d'aprendre que hi ha persones que, d'entrada, abans de pensar i valorar la proposta que els pugues fer, diran que no. I aixina, una volta han dit que no, que s'afone la barca, té igual, no rectificaran el rumb. Per això, moltes voltes convé esperar —animar, si vols, però esperar— que siguen eixes mateixes persones les que facen el primer pas, que vegen el tema, que pregunten o inclús que facen la proposta. D'eixa manera pareix que no es veuen tan pressionades a esculpir en pedra una opinió ràpida, taxativa i rotunda, sinó que solen tindre més fàcil raonar, revisar, reflexionar, modular les propostes, acceptar els matisos, valorar els avantatges i els inconvenients, i tots eixos mecanismes propis del diàleg, la coŀlaboració i la participació.
He vist moltes voltes que eixes persones solen ser submises, resignades, insegures, temoroses i suspicaces, que no saben mai fins a on poden confiar o delegar i a partir d'a on han d'acceptar la responsabilitat. I per a evitar eixes inseguretats, adopten una posició pètria i acerada, que mira de defugir els problemes però, al mateix temps, intenten evitar que la seua posició o les seues decisions siguen objecte de dubte o debat.
I tot açò que hui pareix tan genèric i impersonal, prové del fet que hui estic pensant en alguna persona amb qui em relacione quotidianament, ja que haver de tractar-los i aprendre a fer-ho també és una part de la faena de cada dia. I ben cert que assumixc que la seua creu deu ser aguantar-me a mi, que em considere tímid i dialogant, massa carregat de raons, en general, i massa explícitament excèptic.
Dit això amb una autocrítica molt parcial, sé que, per molt pacífic que em semble a mi que soc, a les persones que tenen posicions de poder, si no els dones un cert tractament de deferència o si els escrius anant massa al gra —tendixc a pensar que som funcionaris i que estem per a servir la ciutadania i l'interés públic amb eficàcia—, t'estalvies de construir-mos un pedestal o una columna de lloances —com dia el company Vicent, d'«Olimp» parlamentari; o com una «residència dels déus» d'Atèrix i Obèlix—, això els fa tremolar i els desperta eixa malíccia dels qui han aprés que cal adular els poderosos i oprimir els febles.
La pràctica trau els mestres: ni adular els poderosos ni oprimir els febles, i mà esquerra per a evitar els conflictes inútils.
En una una zons de descans, baixant cap a Daroca, hem parat diverses voltes tornant cap a València. Una volta mos vam entretindre jugant a bàdminton sense xarxa, fent anar el «volaoret». D'això no en queda rastre en la foto, perquè no va passar en eixe moment el cotxe de Google. Millor, aixina no hem sabut si també formem part d'eixos milions de persones amb el rostre esborrat que han envaït la geografia mundial de la xarxa.
El destí és eixe, segurament, tal com diu José Luis Sampedro en La ciència y la vida —a pesar que Valentín Fuster vullga creure en un pla diví—, i no crec que siga un consol comprovar que els mateixos ex machina humans poder produir també eixe efecte i, per tant, certificar el fet abans que els inefables designis de la natura. Segons Sampedro:
Crec que l'energia, la vida, no actua seguint un pla deliberat amb un full de ruta, sinó que actua com el sembrador, per dispersió d'energia, per multiplicació d'oportunitats.
Dispersió i oportunitats, dos idees que mos dibuixen fidelment en eixos retrats borrosos.
M'he decidit a fer un petit escrit de queixa pel comportament d'una tertuliana del programa Tot es Mou de tv3. Mentres l'estava escrivit, m'he sentit estrany, un poc com un ancià tòpic queixós de peŀlícula, d'eixos que exposen amb detall les seues emocions i esperen que, mentres miren passar les ombres i el solet de l'hivern, tinguen algun efecte o provoquen un canvi en l'actuació de les persones o les institucions criticades.
No desitge que expulsen la tertuliana —m'interessa conéixer el seu punt de vista, per retrògrade i autoritari que em semble—, però sí que controlen un poc millor els torns del debat i del diàleg per a evitar que una tertuliana impedixca —cridant i remugant sense parar— que els altres puguen exposar els seus arguments.
Encara ara és interessant sentir debats i discussions en què les persones es respecten a pesar que puguen desqualificar o, si vols, maleir els arguments que exposen. La metonímia entre la paraula i la persona hauria d'evitar-se. A pesar del desig carcerari de la tertuliana, el Codi penal pot delimitar els actes, però hauria d'ignorar els pensaments expressats com a opinió política o com a expressió artística.
El fet que hi haja polítics a Espanya que tenen actuacions lamentables o ridícules, i que fins i tot van pel món fent gags del seu espectacle ideològic, com ara Josep Borrell que va reclamar a Rússia —¡culpable!, que va cridar Serrano Suñer— que fera el contrari del que ell i els poders de l'estat fan en Espanya, no impedix que les dades objectives mostren clarament que no casen del tot amb la propaganda democràticament panxacontenta de l'Espanya nacional, tal com iŀlustra Freemuse:
Esta setmana en tancaran un altre —Pablo Hasél—, perquè el campionat infame continua i els «espanyols» hi tenen tirada.
Com que Fernando Savater de casualitat dia alguna cosa de trellat en l'àmbit de la sociolingüística i dels drets lingüístics, em va semblar que estava bé extraure el fragment i fer-ne una citació dominical ahir. De totes formes, no hem de perdre de vista que la llengua és un aspecte social molt lligat al nacionalisme i, per tant, no espereu que la resta de l'article «Voces» continue tenint trellat en un cert sentit ètic i democràtic. Només és cosa del fragment final.
Probablement el nacionalisme espanyolista que exposa l'autor en els seus articles no es sent aŀludit pel fet que l'estat espanyol, per una banda practica la desregulació dels deures lingüístics i, d'eixa manera, deixa quasi sense efecte els drets lingüístics de milions de ciutadans; per altra banda aplica la imposició i la prohibició de les llengües oficials que no són el castellà. Em sembla que si haguera volgut valorar també això amb una poc de prudència —és a dir, amb militància nacionalista però no tant— hauria pogut afegir alguna matisació o alguna precisió: «l'espanyol té dos enemics, qui prohibix l'espanyol i qui imposa altres llengües diferents de l'espanyol». No cal posar-se internacionalista per a fussar-se el melic.
Cal repetir-ho: les llengües tenen dos enemics, qui les prohibix i qui les imposa.Fernando Savater, «Voces», El País, 12.09.2020.
Un barandat de vidre templat pot rebentar a soles. La causa, el sulfur de níquel. Al ressol, fa l'efecte d'un jardí tapissat de diamants i lluentors. Quan ha caigut, deu haver armat una bona escama, però com que no hi havia ningú a casa, és com l'arbre que ningú sent caure al bosc, ¿oi? El silencis de la natura. Els petits accidents de cada dia poden ser una font de coneiximent i reflexió.
En els apunts de la «cita dominical» dels diumenges —perdoneu-me l'aclariment redundant—, també podem trobar reflexions i elucubracions infames de persones que solen fer vore que pretenen tindre un cert prestigi com a referents ètics. Però en este cas no he tingut ganes de posar-lo com a citació, perquè crec que este fragment d'un article de Vargas Llosa («El asalto al Capitolio», El País, 17.01.2021) mereix un record contrastat:
Les bogeries i demagògies de Trump no signifiquen el progrés del feixisme i el nazisme als Estats Units, sinó que mostren com de precàries són les democràcies en el món de hui, inclús en els països que, com els Estats Units, no han conegut dictadues en la seua història i han vixcut sempre en llibertat.
És possible que tinga raó en això de la precarietat de les democràcies —tant el seu Perú natal com l'Espanya adoptiva en són bons exemples—, però que els Estats Units siguen un exemple de «llibertat» pareix un sarcasme excessiu —també escrit pel «marqués» Vargas Llosa—, si tenim en compte tant la situació actual com la història del país i com les passen i les han hagut de passar tant les persones de races diferents de la «blanca caucàsica» com els qui tenien idees que no casaven amb les ideologies retrògrades, masclistes, racistes, teocràtiques i un bon compendi de destrellats que arriba al possible «trumpisme» actual.
Una recerca ràpida i superficial permet fer-se una idea que una cosa són les paraules que utilitzem per a denominar conceptes i una altra cosa són els conceptes que s'amaguen per baix d'eixes denominacions. ¿Una democràcia on no voten les dones? ¿Una deomocràcia on voten els qui tenen rendes o estudis? ¿La llibertat de posseir esclaus o de ser esclau? (podem començar per l'article «The American Abyss» de Timothy Snyder, que Vargas Llosa aplaudix i replica):
Mala cosa, senyor marqués.
Per fi s'han decidit en les Corts Valencianes ha reduir el presentisme, modalitat laboral tradicional i tòpica que sempre ha segut innecessària, però ara més encara, si es tractava de combatre la pandèmia de còvid. I encara més si es podia aplicar el treball a distància, per molt que siga de forma desregulada i precària... Això sí, ha passat quasi un any i han fet grups bambolla de presentisme alternatiu, han repartit carassetes i gel hidroalcohòlic, i ara han decidit que no calia que n'anaren dos si amb una persona n'hi havia prou.
Si no hi posa un remei total la vacuna, convindria que tot este procés deixarà un cert pòsit per al futur immediat, que tots estos hàbits que anem aprenent i aplicant passaren a considerar-se un complement d'una organització de les nostres jornades laborals administratives més eficient i saludable. No confie vore-ho, però mentrestant podem anar fent la faena amb pau en un despatx ventilat com mai. A més, trobe que la gestió de les confusions i malentesos per correu electrònic obliga a un poc de reflexió que ajuda a evitar discussions carregades d'emocions.
Estic segur que si la pandèmia durara un any més, regularien el teletreball quan arribara la següent, o a l'altra. Un lema secret dels buròcrates imperials de l'antiga Xina devia ser «salvem el presentisme», que al meu poble, de menut, es va convertir en «qui no està, no s'encontra». Un corrent filosòfic, diuen.
De casualitat trobe més dades que indiquen que el suposat topònim de la Valldigna Noriguen/Noringuen, que apareixia en documents del segle xvii és una confusió amb Marinyén. Era una cosa que sospitava i tenia pendent des que el meu company Vicent Sanchis Martínez m'havia mostrat algun d'eixos documents on es llegia clarament «Noringuen». La possible confirmació m'ha vingut a la pantalla perquè he escrit en el cercador «Acolano» en lloc d'«Alcolano», cosa que m'ha permés arribar a un document del 1935 de Toledo Girau (cronista de Simat, crec) que també fa la mateixa constatació sobre la confusió.
Les confusions i les errades solen ser un mareig i una pèrdua de temps, però també hem de saber apreciar les possibles conseqüències positives que puguen tindre, com en esta ocasió. El cas és que espere continuar amb eixes troballes afortunades, per tal d'aprofitar la meua poca traça mecanogràfica.
L'educació sobre les cultures i les llengües de l'estat pareixia que s'havia d'estendre i consolidar amb la democràcia, però es veu que fa quaranta anys que estem perdent el temps o mirant les musaranyes. L'última mostra, com quasi sempre, la inefable televisió pública espanyola, dependent d'un govern que manté prohibit l'ús oficial de les llengües espanyoles a la Unió Europea: el debat sobre les eleccions catalanes. Com que ho han comentat ja, deixe només dos enllaços al tema:
No sé per què, els directius i periodistes dels mitjans públics espanyols pareix que sempre estiguen descobrint que la ciutadania «espanyola» només entenen el castellà-espanyol, però no acaben mai descobrir que molta d'eixa mateixa ciutadania és capaç d'entendre qualsevol de les llengües oficials de l'estat espanyol (valencià-català, basc, gallec-portugués, si més no). L'educació pública hauria de combatre no tan sols el cultiu del monolingüisme —adobat d'espanyolisme—, sinó també la possibilitat d'entrar en contacte habitual i usual amb eixes altres llengües, tal com quasi va boicotejar el presentació Xabier Fortes en el debat de la televisió.
L'article «Per què la majoria dels residents xinesos a Catalunya no fan servir el català?» de Xiaomeng Wang (Núvol, 12.08.2020) proposa una bona reflexió de com va això de les imposicions i els prejuís lingüístics, mirant-ho amb una combinació de reflexos catalanoxinesa.
El premi Nobel George Stigles (1911-1991) va defendre (The Problem of the Negro, New Guard), en 1965, que la gent negra era inferior com a treballadora i que la solució era fomentar «la voluntat del treball dur».Miguel Ángel García Vega, «La fractura racial sale muy cara», El País, 25.10.2020.
Fullege Geografía general d'Esteban y Faustino Paluzíe (1936). Tope amb la descripció de l'«África meridional (colonia inglesa)»:
Carácter. Esta important colonia inglesa goza de autonomía, y en ella domina el elemento boer, de gran resistencia y superior al ingrés para adaptarse al medio ambiente. Las razas indígenas (hotentotes, bosquímanos, etcétera), incapaces de civilizarse, se van extinguiendo por sí solas.
Això de «por sí solas» t'arriba al cor, ¿oi? A l'alumnat de «2.º grado» de l'època de la república encara, la lliçó els podia arribar a semblar sorprenent poc de temps després, quan van descobrir com es fea això d'extingir-se «per si sol». El mal és que no acabem mai de redescobrir que, per a bé i per a mal, no hi ha res que siga «per si sol».
Les notícies sobre el sexisme —el masclisme, clarament— són cada volta més habituals en els mitjans d'informació general, cosa vol dir que anem avançant en l'eliminació d'eixa ideologia discriminatòria. I també podem pensar que anem reculant, perquè la percepció que podem arribar a tindre sobre la nostra «humanitat», no hauria de ser cap monument als valors que es simbolitzen amb figuracions aŀlegòriques de valors comuns a tota l'espècie, al món animal i natural. Seria més un vorejar el marge interminable que separa els somnis que mos fan bavejar i la contenció que hem d'aplicar per a evitar que es complixquen.
En eixe trànsit em desfaig d'alguns retalls de diar que tinc sobre la taula:
Llevat de l'últim, que fa gràcia per absurd, els altres, a pesar que són més absurds encara, ja que exposen les diverses discriminacions injustes que les societats —«democràtiques» incloses— practiquen contra els negres —i més encara si són dones— o contra les dones —més encara si són..., bé, ja són dones; doncs, si damunt són pobres—. I anem pel bon camí, diuen. I encara sort, doncs, perquè Takse opina que no hi ha res a fer.
El canvi d'ordinador m'ha fet perdre la connexió en remot amb l'ordinador de la faena. La cosa ha agarrat per sorpresa i carregats de faenes el personal d'informàtica que m'ha de posar els certificats i els canals per a accedir com fins ara a l'ordinador del despatx. Les Corts Valencianes continuen amb el treball a distància desregulat i sense aprofitar la situació per a millorar l'organització, les dinàmiques i els procediments laborals.
A més, espere que no li passe pel cap a ningú dir-me si em podia canviar l'ordinador o si he de viure en un lloc o altre. Dins de poc farà un any de l'inici de la pandèmia per ací, però els gestors i dirigents del parlament valencià no han avançat ja més i pareix que es conformen amb l'ocurrència dels torns alternatius de «presentisme» i «remotisme» laborals. Van trencant-se els petits separadors de sobretaula de metacrilat que algú va pensar que podien ajudar a evitar que mos passàrem el coronavirus d'uns a altres, quan estem en llocs de treball informatitzat que podem fer des de casa mateix, cosa que segur que és molt més eficaç.
I no sé com explicar que els portàtils que van repartir en novembre i desembre a les persones que no tenien un ordinador prou modern o potent a casa, ara demanen que els retornen: era només per a «salvar» el pic de faena de pressuposts, cosa que no havien dit. Això pot provocar que s'hagen de tornar a fer volantins amb la xarxa i el correu per a poder traduir i corregir els documents, amb perill d'agarrar un virus informàtic. Les vacunes acabaran venent-les en les farmàcies, però al meu poble diuen que el trellat no.
En tot cas, hauré de vigilar com va la cosa, perquè el tema Hipwords es va posar al dia en 2015 i, per tant, podria ser que també es quedara glaçat un dia o altre. De fet, la pàgina de Wordpress avisa d'eixa possibilitat:
This theme hasn’t been updated in over 2 years. It may no longer be maintained or supported and may have compatibility issues when used with more recent versions of WordPress.
Em costarà pegar una mirada per a trobar temes alternatius d'un estil semblant, encara que espere que este tema siga prou senzill i net i no tinga dependències de codi impossibles de salvar.
M'alleuja mantindre una certa sensació de sorpresa davant dels articulistes i opinadors —solen ser hòmens, no sé per què— que n'amollen com a punys després d'haver dimitit de l'ús del sentit crític que jo els atribuïa. Últimament es tracta de la comparació dels exilis a càrrec del periodista Gonzo —que va parar el parany— i del vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias —que es quedar més enviscat que apegat—. Ja ho vaig comentar en «La comparació de les evidències» (20.01.2021), però continuen pegant-li al molinet.
Este cap de setmana han segut Antonio Muñoz Molina i Manuel Vicent Recatalá en el diari El País. Els dos han utilitzat el recurs «pardal que vola, a la cassola», és a dir, la cosa ja no era només la poca traça o el poc encert a l'hora de matisar comparacions del vicepresident, sinó també aprofitar per a pegar-los un carxot als independentistes.
Dissabte, Muñoz Molina («Los exilios», 22.01.2021):
Eixos senyorets supremacistes catalans que van aprofitar els diners públics de tots en una barreja de colp d'estat i xarlotada grotesca, és més que una injustícia: és una vilesa.
Segurament l'autor es queixarà que es banalitzen els conceptes, com ara exili, però també tortura, dictadura, violació, maltractament, assetjament i altres, però ell acaba de comparar un acte polític democràtic i, certament, iŀlegal, amb una proposta ideològica racista. Essencialment el tema és que a Muñoz Molina no li agradava o no la compartia, però és veu que necessitava penjar-se alguna medalla ideològica relacionada amb la classe social o amb els drets humans per a evitar sembla igual de nacionalista que els que ell pretén criticar.
L'endemà, Manuel Vicent, dimitint dels volantins racionals i crítics que tan bé sol fer aterrar, es deixa embolicar pels fets alternatius que un cert corrent del nacionalisme espanyol conrea amb bona cosa de premeditació i personalisme:
El 29 d'octubre de 2017, després de posar en perill l'estabilitat d'un estat democràtic, Puigdemont decidix fugar-se per eludir l'acció de la justícia espanyola i muntar els reals amb absoluta comoditat a Waterloo.
El fet és que la justícia va notificar el 31 d'octubre que els citava a comparéixer els primers dies de novembre (veg. rtve, 31.10.2017). Per tant, no van arribar a «fugar-se», sinó que van ser espavilats («pícaro Puigdemont» escriu Manuel Vicent), està clar.
Però la cosa és que Manuel Vicent, tan preocupat per una comparació tan destrellatada, no pareix que tinga davant un finestral amb perspectiva per a «comparar» la situació dels exiliats catalans amb la dels presos (polítics) Bassas, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sànchez i Turull... Deu ser que les presons de la democràcia (espanyola, ei) ja no es poden denominar presons, perquè això seria devaluar les del franquisme. Ja posats, per comparar sense manies, les de franquisme, comparades amb les de Líbia o Síria, devien ser apartaments turístics.
No podem ser una república democràtica si diguem mentires sobre la raça, grans o menudes.Timothy Snyder, «The american abyss», The New York Times Magazin, 09.01.2021.
La veritat és que no esperava que em responguéreu i menys encara tan prompte, aixina que m'alegre per l'atenció.
No havia sentit que hi haguera persones en Espanya que es molestaren perquè un web tinga versions en castellà i en valencià. És una llàstima que eixes persones xenòfobes condicionen les característiques del vostre web. Altres cellers, com ara Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre) i Joan de la Casa (Cocentaina), Vins L'Estanquer (Canet lo Roig), tenen versions del seu web en valencià i en altres llengües. Estic segur que això els permet ampliar la seua clientela valenciana amb persones que no tenim prejuís lingüístics ni contra el castellà ni contra cap altra llengua.
Més encara, actualment, a causa de la pandèmia i gràcies a les xarxes, podem fer ús de les compres en línia i això mos permet comprar de manera crítica i informada a productors que oferixen els seus productes en valencià (o en les dos llengües oficials). Tingues en compte que, a més dels cellers que t'he indicat, hi ha altres cellers que tenen el web en valencià, com ara Biopaumerà (Tastavins d'Ascó), Molí de Rué (Vinebre), Mas del Botó (Alforja) o Herència Altés (Gandesa), que no són valencians, però que també respecten els clients que parlen en valencià. Això, en el nostre cas, és un aspecte molt important a l'hora de fer les comandes.
En fi, qualsevol dia mos acostem per ahí per a conéixer de més a prop la vostra faena.
Moltes gràcies per la resposta.
Em sembla que continuaré consultant altres cellers que he vist que parlen d'ecologia, cultura, medi ambient, però que en la xarxa descuiden els valors lingüístics del seu país.
Com que ara, a causa de la pandèmia, estem fent més compres a distància (per correu electrònic o a través dels webs de les botigues), em vaig decidir a escriure a un celler que no tenia el web en valencià, encara que sí que estaven en valencià els noms dels vins:
Hem tastat alguns dels vostres vins i mos han agradat. Arran de la pandèmia, hem vist el vostre web, que conté informació molt interessant sobre les vostres activitats. A més, hem vist que associeu les vostra activitat agrícola i empresarial amb valors importants i beneficiosos per a la societat i el medi ambient.
Vist que la cultura de la terra on naixen les vostres vinyes i l'educació són aspectes i valors que exposeu en la presentació del vostre celler, ¿com és que no teniu versió en valencià del web? ¿Heu pensat d'incorporar-lo pròximament?
Vos agraïm la faena agrícola i enològica tan ben feta i esperem poder continuar adquirint els vostres productes també en la xarxa.
M'ha sorprés que em respongueren ràpidament, però el que més m'ha sorprés és l'explicació —que vullc pensar que no és una excusa—:
Quina alegria saber que hi ha persones que lligen i tasten de lo que fem en el nostre celler.
Deixa'm que t'explique unes cosetes. Quan comencí a posar cosetes en valencià, en la web de Madrid i voltants i atres llocs d'España, deixaren de comprar-mos vi, per lo que vàrem decidir que si anàvem a treballar a nivell nacional ho devíem fer en castellà.
Lo de traduir tota la web al valencià ho tenim pendent i també tenim un poc de problema, perquè si ho fem en valencià pedrem a moltíssima gent que no accepta l'idioma valencià. I si ho fem en atre idioma, puix, mal també, perquè no es valencià i perque també pedríem clientela.
Ja veus quina història, que en casa de u no es puga parlar com vullga...
Ara estem un poc a l'expectativa i valorant què farem.
El comentari és inquietant, si és cert que els nostres veïns espanyols realment actuen aixina, que no ho dubte massa, vist que no cal ser d'allà per a tindre eixos prejuís contra els que no siguen o no vullguen ser castellanoparlants actius.
Tot és comparable. Quan és diu que tot es pot intentar comprendre o entendre, també és cert. Però això no vol dir que tot siga justificable, ni que entendre o comparar res siga aprovar-ho. La polseguera que ha alçat la comparació que el periodista Gonzo li va proposar a Pablo Iglesias entre els exiliats polítics catalans i els exiliats de la guerra civil espanyola, i que el vicepresident espanyol va intentar aplicar en els aspectes que li semblaven concordants, és un episodi més del menyspreu que alguns mostren per entendre o analitzar els posicionaments ideològics que no concorden amb els seus punts de vista. De fet, és una mostra que el dogmatisme partidista és un mal ingredient per a la democràcia.
La recomanació d'Iñigo Sáenz de Ugarte («El manual del vicepresidente desconfiado, según Pablo Iglesias», El Diario.es, 18.01.2021) crec que és bona:
No faces analogies històriques amb la situació actual sobre fets del passat que ocasionen més dolor del que es pot suportar.
Certament, convé no escarotar els qui volen fugir d'estudi i exposar les seues emocions com si foren arguments. Però si mos posem a comparar, tot és comparable i tot és diferent. El cas és que Pablo Iglesias va ressaltar els factors comparables i només li va faltar matisar que les situacions inicials no són les mateixes —cosa que és òbvia, però les emocions no es paren en eixos detalls—.
En lloc d'entretindre's en buscar comparacions odioses per a desqualificar les posicions polítiques de nacionalismes rivals, els primmirats de les comparacions podrien pensar que tampoc deu ser comparable un estat de dret que permet i acorda que es vote la possibilitat de separació territorial i un estat de dret que no ho permet, que apallissa la ciutadania i que condemna per delictes inventats o impossibles. ¿De veres que no els preocupa la comparació? No acceptar les comparacions no amaga les evidències.
Mentres buscava informació sobre panerot, entés com a butaca de vímet (accepció que encara no apareix en el dnv), m'ha fet gràcia trobar esta informació del 3 de gener del 1929 del diari La Veu de Catalunya. L'obra és un «clàssic» o una «joia» del teatre valencià d'Antoni Roig i Civera (1879), segons comenten alguns i d'acord amb l'èxit de públic i representacions que ha tingut durant el segle passat.
Aixina, sense calfar-mos massa el cap, anant a l'humor del «panerot» sempre pensem que mos ho passarem millor. Ma mare em contava algunes trobades familiars o amb amics, i concloïa amb un «vam riure tant» que la deixava en un silenci pensatiu. En canvi, quan llegia en francés Camus o Proust, no ria, però em dia que s'ho passava pipa, sobretot quan es podia recrear introduint la seua vida entre les línies.
Eixe títol i el de «Pare vosté la burra, amic», són part d'eixa tradició humorística i teatral que pretén fer riure de colp, sense filtres, una pujada ensucrada, una simpatia física que fa esclatar les convencions i els caràcters coneguts del teu carrer o de ta casa mateix, com ara eixe cosí que tinc que fea de Rafaella Carrà en les festes del poble dels anys setanta i huitanta. En tot cas, si no coneix El tonto del panerot segur que sempre tirarà mà del famós acudit «Tres llauradors dins d'un sac». També som aixina, certament.
El nou ordinador m'absorbix el temps cara a la pantalla i regirant el web per a trobar les solucions de cada entropessó que pegue amb el sistema operatiu Windows 10. El que més faena m'ha donat per ara ha segut el de poder instaŀlar l'Ubuntu 20 lts, que hauria d'haver segut senzill, però he hagut de tocar la bios per a fer que els controladors passaren de raid a ahci (veg. «Modo ahci, actívalo sin reinstalar windows»).
Aixina, l'Ubuntu ha pogut detectar els discs i he pogut assignar les dos particions (/ i «home») que cal per a fer anar el sistema operatiu. Esta volta he provat a mantindre els dos sistemes separats en discs diferents. Llàstima que no he pogut dedicar el més silenciós i ràpid ssd per a l'Ubuntu. L'he hagut de posar en l'hdd, que no va mal tampoc, encara que alguna volta me s'ha revolucionat el ventilador. M'he instaŀlat el Psensor per vore si és cosa d'una «acalorà» que li ha agarrat.
Els esperits no religiosos hauríem d'intentar respondre més enllà dels nostres gustos personals, sense confondre qüestions de naturalesa amb coses de grau.Juan José Becerra, «Papa Francisco. ¿Uno de los nuestros?», Eldiario.es, número 30.
Tornava de comprar per la plaça sense nom entre el carrer de la Raga i el de Morella. Una ficció enrabiada convida a alleujar el record.
M’he embolicat hui amb la instal·lació del nou ordinador. Primer, totes les coses que demana actualitzar per a la pantalla. Després les actualitzacions del Windows. Finalment, que si vullc instal·lar l’Ubuntu, m’hauré de calfar el cap, perquè falla alguna cosa amb les particions i encara no sé què és. Almeny funciona en la llapissera de memòria. Mirant-ho bé, de moment va prou ràpid, aixina que també és una bona opció: no cal enviscar-se necessàriament amb dos sistemes operatius en el mateix ordinador.
Pel que fa al de quasi sempre, aŀlucine que el sistema operatiu Windows no tinga opció en valencià-català. L’Ubuntu sí que en té. I això és un altre factor rellevant per a preferir eixa distribució del sistema operatiu Linux.
Al pobret Donald Trump, les empreses propietàries de les xarxes socials que han fet negoci durant més de quatre anys difonent les mentires i desficacis del polític i empresari americà, ara que abandona el seient de dirigent polític, va i li tanquen els comptes des d'on es deixava anar amb tant d'èxit d'audiència —èxit que retrata algun dels defectes educatius estructurals de la nostra societat del rumor electrònic—. Això sí, la hipocresia neoliberal de les tecnològiques quasi supera el cinisme dels polítics que desregulen els deures, mercantilitzen els drets, i diuen que plovia. Pel que fa a cobdícia, deuen estar empatats amb Trump.
De totes formes, no està gens clar que tallen empresarialment la «llibertat d'expressió» sense cap control dels qui es suposa que han de garantir que també els mentirosos tenen garantida eixa llibertat expressiva. Mos convé conéixer també l'expressió d'algú que és mentirós o odiós. Si es desbrava aixina, tal com diu Ernest Lluch, es suposa que no faran coses pitjors. És clar, tenen garantida eixa la llibertat, però també la responsabilitat sobre les mentires i les opinions que expressen per a promoure la comissió d'actes violents delictius contra altres persones o éssers vius.
Fa uns dies, el diari El País (he perdut el retall) considerava que la regulació d'eixes empreses havia caducat, que estava pensada per a un altre moment, per a fa un quart de segle... Com si l'any 1995 fora l'Edat de Pedra i no sabérem ja que eixa desregulació era clavill en la construcció tecnològica de la democràcia. Però la política dels temps és interessada i juga amb la desmemòria i la desinformació, com va deixar clar Piers Morgan preguntant i repreguntant a un polític «feliç» d'haver-la clavada arran de mànec. La llibertat no hauria d'evitar la responsabilitat.
Altra volta el dubte de (quasi) sempre: el metge que mos ha atés hui a l'hospital parla en castellà i és malcarat. ¿És malcarat perquè parla en castellà? ¿Parla en castellà perquè és malcarat? ¿Tenen cap relació eixes dos circumstàncies? Podria dir que no, perquè també hi ha malcarats que parlen en altres llengües, inclús en valencià. Però mos acostumen tant a vore malcarats en castellà que ja dubtem que hi haja algun factor neurolingüístic que provoque una tendència al mal caràcter en castellà.
La sospita de fons és: ¿és malcarat perquè li parlem en valencià? ¿Perquè li parlem en valencià a pesar que ell parla en castellà? No ho sabria dir, perquè a Takse, que encara no havia dit res, ja li ha semblat malcarat quan li ha dit que deixara la porta oberta. A més, podria ser malcarat perquè està fart de la pandèmia i del mur de metacril·lat transparent que té davant, perquè no li agrada la faena en l'hospital, perquè està fent torns a punta pala... No sé si ho sabrem mai.
Per sort, podríem dir que hem avançat democràticament: este no mos ha dit que li parlàrem en castellà (encara ho fan altres, com contava Zahia Guidoum Castiblanque fa uns dies en Núvol). Espere que li se passe el mal caràcter i que pugam desmentir en una altra ocasió que no era cosa de la llengua seua ni de la nostra, sinó de l'estat d'ànim. O, en cas contrari, ai, ja confirmarem (per exemple, després de llegir Xenophobie? Logique de la pensée populaire d'Uli Windisch) si també es tracta d'un símptoma d'eixa ideologia rància, autoritària i xenòfoba, una suposada cultura popular prou sospitosa.
Un exemple seria la crònica de Marta García des d'El Toto (Alt Palància) cap al minut 10:17 de l'informatiu. La periodista mos explica com està la situació pels carrers «costeruts» del poble, amb els «canellons» que pengen de les teulades i on «les brigades municipals fan fòllega a la porta de la farmàcia». Una bona mostra de faena ben feta. Convé assenyalar-ho quan es dona el cas, perquè és el que li convé a una televisió pública, un criteri estable i rigorós de qualitat ortoèpica, periodística i comunicativa.
Per cert, quan obris un poc la finestra real o metafòrica dels mitjans, trobes que estes coses es valoren i són aplaudides o criticades a tot arreu:
En això tampoc cal que mos pensem que som més «anormals» del que toca.
En una enquesta feta l'últim curs d'un institut de Darmstadt, dos terços dels alumnes van triar Brecht com a autor preferit (el poema preferit va ser «Els amants»).Siegfried Unseld, Der Autor und sein Verleger (1978-1982), segons la traducció de Genoveva i Antón Dieterich, El autor y su editor (2018).
No he despenjat el calendari del despatx. La setmana que ve no, l'altra, que segurament tornaré a fer presentisme. El vaig ratllar per a recordar què havia passat durant unes setmanes. Em pensava que s'acabaria prompte. Ara ja fa mesos, hem canviat d'any, i encara.
Hui els he escrit als de Leroy Merlin de Massanassa un missatge en valencià sobre una comanda que haurà d'esperar que s'acabe el confinament. Estic amb la mosca darrere de l'orella per si em diuen que no m'entenen —com ja va passar amb l'atenció en el xat del web—.
La preocupació per l'estat quantitatiu de l'ús de la llengua no és universal, sinó que se'n preocupen essencialment les comunitats lingüístiques socialment i políticament discriminades, si és que són conscients de la situació perquè ho patixen i han tingut ocasió de percebre els inconvenients de ser persones de segona categoria per la condició lingüística. Ara bé, hi ha qui ni se n'adona o no arriba a ser conscient de la discriminació, i aplica un sentit utilitari o pragmàtic a les seues capacitats lingüístiques. Les coses són aixina i avant.
En canvi, els que estan bé (o ho senten aixina) pel cantó quantitatiu, es preocupen més per la qualitat estètica dels registres. Com a mostra podem trobar tots els espais en els mitjans que es dediquen a repassar detalls relacionats amb el lèxic o la sintaxi aprovats per la normativa tant en francés, anglés o castellà, com ara la Unidad de Vigilancia Lingüística de la cadena ser (veg. La Ventana) o el bloc Langue Sauce Picante (dels correctors de Le Monde). En el cas del valencià podem trobar de tot això, perquè encara que continuem discriminats a pesar dels anys que es suposa que dura la denominada «normalització» al País Valencià —¡alerta!, a Espanya no s'ha fet cap procés de «normalització» per a respectar els drets lingüístics de tota la ciutadania i continua vigent la imposició del castellà heretada del franquisme—, encara hi ha comunitats consistents d'ús —físiques i virtuals— en què es debat més la forma que les possibilitats d'ús efectiu.
I això també es reflectix en articles que mostren visions o mons diferents i segurament complementaris, com ara:
N'hi ha per a tots els gustos, encara que, mirant-ho bé, quan una comunitat lingüística està discriminada legalment i socialment en una democràcia, seria preferible que mirara d'aconseguir i ampliar el compliment dels seus drets en lloc de posar tant d'esforç a buscar les millors paraules per a la necrològica d'una mort anunciada pel desús.
He hagut de telefonar a una empresa de missatgeria de València ciutat, mrw. La xica no m'entenia en valencià, aixina que, com que intente ser comprensiu i amable i, sobretot, perquè necessite que m'atenguen, canvie al castellà. Llàstima que una empresa que sí que té versió web en valencià no contracte persones capacitades, com a mínim, en les llengües oficials del país on treballen. Només calia que fera un petit esforç d'atenció i m'haguera pogut entendre i atendre.
Un cas semblant m'ha passat amb el xat en línia de Leroy Merlin, que tenen un web prou fluixet i sense versió en valencià. La xica també m'ha dit que no m'entenia. La poca educació que es deu difondre en l'ensenyament pel que fa a respectar i intentar comprendre els usuaris d'altres llengües oficials de l'estat espanyol, el poc contacte que deuen tindre els parlants de castellà-espanyol de moltes comunitats autònomes amb parlants d'altres llengües oficials, eixa situació fa que els semble una muntanya interpretar un text rutinari on només cal canviar unes quantes lletres de lloc per a traduir el contingut a l'altre idioma.
Vegent l'assalt (Ara.cat, 07.01.2021) que hi ha hagut al parlament dels eua on, curiosament, parlen la «mateixa llengua», vaja, s'entén que les diferències lingüístiques no provoquen cap problema de comunicació, de comprensió o de respecte que siga impossible de salvar amb un poc de gimnàstica i contacte lingüístics. Les actituds, les ideologies autoritàries o totalitàries, la mala qualitat d'una educació classista i discriminatòria, el rebuig polític i la por a tractar les diferències humanes com a aportacions beneficioses, sí que són nocives, en qualsevol llengua, i amb més malíccia si és en la mateixa.
La legislació de l'estat espanyol repartix els deures lingüístics amb una tacanyeria desequilibrada. Tots els ciutadans i ciutadanes que es pensen que tenen «dret» a ser monolingües. A més, pareix que arriben a creure que la resta tenim el deure no tan sols d'entendre'ls sinó d'atendre'ls en la «seua» llengua, el castellà-espanyol. Sovint pareix que a molts d'ells els faça patir no poder-mos obligar sempre a parlar en la seua llengua.
Els ciutadans bilingües o multilingües que preferim no parlar en castellà —optem per parlar la nostra altra llengua— tenim també un deure de respecte i comprensió amb els parlants de totes les llengües oficials, deure que complim amb perseverança i amabilitat, però sovint vegem que eixe deure no és respectat i complit amb reciprocitat, ben al contrari, com si molts monolingües en castellà-espanyol saberen que tenen algun privilegi o preemincència derivats de la seua condició lingüística i no vullgueren perdre'l i haver de compartir els mateixos drets i deures.
Pel que fa a les situacions i «obvietats» que comentàvem ahir, és xocant que persones tan interessades en els (seus) drets lingüístics no vegen amb estranyesa, posem per cas, que extremenys, andalusos, madrilenys o murcians hagen de conéixer el castellà però cap altra llengua oficial de l'estat espanyol. Algun dia, a més de reclamar només per a ells, podrien pensar en reclamar per a tots.
Reclamem un respecte i compliment equitatiu i igualitari dels deures de les administracions públiques i encara hem de sentir i llegir que mos agredixen perquè la tenim massa curta (la falda) o llarga (la llengua), que la parlem amb desconeguts, que sabem parlar en castellà... El penúltim agreujat universal per l'incompliment dels seus drets lingüístics, Bruno Bimbi (veg. l'entrevista que li fan en Letras Libres, 11.12.2020), va ser injustament assetjat en les xarxes (demostració que les víctimes també poden ser, a més, destrellatades), però si pretenia justificar res, també va retratar la profunditat i fonament del seu greuge quan va dir:
Una cosa que me decían era: fuiste a estudiar a una universidad en Brasil, ¿te quejaste de que las clases fueran en portugués? Pero es que en la universidad donde yo estudié, en Río de Janeiro, el 100% de la población habla portugués. Y la lengua oficial es el portugués. La lengua que utiliza el 100% de la población es el portugués. Es obvio que las clases sean en portugués. En Cataluña, el 98% o 99% sabe hablar español.
Mos van fer el favor d'obligar-mos predemocràticament a sang i foc a conéixer el castellà i després mos l'han imposat constitucionalment a uns quants milions. I ara arriba Bruno Bimbi i ho troba «obvi». Amb eixa lògica, els genocidis, la glotofàgia o la inculcació dels drets lingüístics tenen un interés i una utilitat «obvis», ¿oi?
Em responen pel que fa a la queixa que vaig comentar en l'apunt del 30 de desembre passat («El procés de queixa»): «que si quieres arroz Catalina», com feen aquells humoristes de casset del segle passat, és a dir, si en vols més, para el cabàs. Es veu que ells, els de l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana, no tenen massa interés en el tema, si no passa pel filtre burocràtic del registre.
En ocasions anteriors els molestava que registrara la queixa, em dien que els ho podia haver dit per telèfon, que estem entre companys de militància lingüística... I ara, esta volta que els he escrit directament, em demanen que ho faça formalment pel registre. Ho he fet i avant, ja vorem quina és la pega que troben per a continuar discriminant quasi sistemàticament la ciutadania que pretén fer ús del valencià.
Una objecció que s'ha exposat, en el cas de les caricatures de Mahoma, és si no s'hauria de diferenciar el dret a ofendre de l'obligació de fer-ho. «Els drets que no utilitzem són drets que moren», replica Malka. «Perquè després diran que, pot ser, no s'hauria d'ensenyar la teoria de l'evolució, perquè és xocant per a alguns.»Richard Malka, segons Marc Bassets, en l'entrevista que li fa en El País, 20.112.2020.
A pesar de les carassetes, de no fer el dinar de Nadal, dels bons desitjos i del canvi d'any, les dades d'infecció del còvid no s'han quedat arrere en el calendari. Segons un cosí meu —aficionat a la ciència-ficció i a malfiar-se dels poders terrenals i ultraterrenals— la conspiració covidiana mos té hipnotitzats.
Amb conspiració o sense, hem provat a començar l'any 2021, que mos hauria de fer superar el patiment del pandèmic 2020, amb un passeget per la natura que tenim a prop i que mirem massa de llunt. Enguany no ha segut el ginkgo tradicional de l'hort de Romero (jardins de Montfort), sinó que mos hem allargat a la marjal, que ara no du aigua en general, però en alguns camps n'hi ha i és el lloc on trobes els esplugabous.
He pogut agarrar amb l'objectiu una moixeta (Falco tinnunculus) que s'ha parat el temps suficient sobre un arbre, i un pinsà(Fringilla coelebs), que m'ha eixit prou clar per a que Takse l'identificara buscant semblances en el mòbil. Mirant el quadernet de la conselleria jo li trobava a faltar un poc de cresta, però es veu que este la tenia acatxada, un poc com tots.
El calendari no és una vacuna, és un analgèsic d'ampli espectre. Un cap d'any és una píndola de fantasia, per si aprofitara de vacuna.
