Es fa llarg i pesat haver d'estar descobrint la sopa d'all cada any i cada dia en això de la situació de l'ús de la llengua i, essencialment, quan es tracta d'analitzar els encerts i desencerts a l'hora d'atenuar i fer recular la substitució lingüística imposada per l'estat espanyol i la ideologia predemocràtica i espanyolista que l'estructura encara ara. Estan pegant-li voltes a les dades d'ús en Catalunya (veg. El Matins, 15.11.2021 🔗). És possible que mos arribe eixa pallola ací també, on estem massa acostumats a viure amb l'ai al cor de l'enfrontament directe amb persones que pretenen, amb molta mala bava, que qui parla en valencià no té dret a fer-ho per a adreçar-se a ells. Per sort, la gent és bona, en general, si parles en valencià descobrixes que a València ciutat hi ha molts valencianoparlants, més del que el prejuí tan difós fa creure.
Es fa difícil combatre amb raons eixe prejuí i adoptar l'ús pacífic de la llengua quan l'administració pública no complix els seus deures i, a més, els poders polítics i fàctics no perden cap ocasió de convertir cada situació de possible ús normal i habitual del valencià en una situació sospitosa d'injustícia, de polèmica, de reclamació o de delicte.
Podem observar que els poders públics valencians, que podrien ser exemplars en la demostració que l'ús del valencià no tan sols és just i necessari, sinó que també és útil, encara no han fixat cap pauta o protocol que impedixca que l'ús de la llengua en l'administració depenga de la voluntat d'alguns funcionaris o de la condescendència dels alts funcionaris o càrrecs polítics de torn.
I el mal és que ni tan sols és aixina. L'ús del valencià no depén de res, sinó que sol ser oblidat i negat d'entrada. Després, si algú reclama, com faig jo a voltes —i fan altres persones i organitzacions, com ara la Plataforma per la Llengua—, és possible que eixos funcionaris i polítics comproven si jo tinc dret a fer la reclamació, i ells obligació d'atendre-la, abans d'acatxar el cap i consentir de mala gana.
