La foto del sàbat / 314

L'ecologia de les vespes

Les vespes fan un boliquet per a passar les nits d'estiu. No sé si arriben a dormir i a somiar o si només es deixen atordir per la fosca. La major part de la informació que trobe sobre les vespes oferix maneres d'eliminar-les. Però hi ha alguns webs que comenten la possibilitat natural i ecològica d'aprendre a conviure amb elles. No deu ser fàcil acostumar-se a tindre-les molt prop, però per a mantindre-les un poc més llunt hi ha el recurs a l'ofrena: els deixes llunt de tu un poc de l'aliment que les atrau. A l'hivern solen desaparéixer, aixina que tampoc és que siga una càrrega permanent per a tota la vida.

Si no representen cap perill, la convivència ecològica és millor per a la natura i per a la humanitat, encara que siga un poc més complexa. Hem inventat la inteŀligència artificial: abans, podríem utilitzar un poc més la natural.

Els nostres

Godfellas de Martin Scorsese (1990), 🔗 amb Lorraine Bracco compartint protagonisme —excepte en el cartell—; més arrere, sorpresa, uns segons vegent com passa Samuel L. Jackson. Els films sobre la màfia americana d'origen italià tenien fa uns anys un to de comedieta, o transmetien sensacions d'impunitat i omnipotència que semblaven còmiques... Deuen ser els exemples heroics que han alimentat unes quantes ambicions polítiques.

La «crua realitat» actual dels també «nostres» s'afona a la vora de la pantalla, engolida per les aigües mediterrànies.

El preu de les bajoques

Les bajoques de ferraüra a vint-i-dos euros el kilo al mercat central de Valéncia... Ben tendres han d'estar. En canvi, els kiwis que venen de l'atra banda del món, els tens per la mitat de preu —tirant per dalt—. El capitalisme contamina i funciona per a malmetre l'aire, la terra, la mar i el clima. El preu d'eixes bajoques hauria de ser el que correspon per a que els productors estiguen rebent un preu ajustat que els siga rendible, que supose que deu ser el cas d'esta paraeta.

El corredor central del mercat no és tant un mercat com un punt d'avituallament dels grups que fan rutes turístiques travessant la ciutat. El web de Consum oferix les bajoques de ferraüra d'Anna al voltant dels quinze euros —si els de Simple etiquetaren en valencià, la seua retòrica «naturalista» tindria més sentit—. 🔗 Hi ha mons alternatius en la ciència-ficció, que en la realitat també estan ahí, en paraŀlel, 🔗 esperant que fem una passa al costat.

Homo remugans

Senc per la tele una xica jove que diu que la seua iŀlusió és fer un voluntariat en Indonèsia per a ajudar a preservar els orangutans. Entre cullerà i cullerà remugue que, si la idea és fer alguna cosa per la humanitat, podria pensar de no anar a Indonèsia, perquè el vol innecessari en avió a l'atra punta del món no és la millor manera de preservar res. Ben al contrari, i a la vista ho tenim, tot i que no vullgam vore-ho i els interessos lligats a les aeronàutiques facen publicitat enganyosa sobre el tema.

Podria anar a peu fins allà. Pel camí aniria salvant coses, començant per la qualitat de l'aire... Takse em mira i calcula el co₂ que mos hauríem estalviat si jo no remugara tant.

Cinema clàssic

Encara en diuen cinema clàssic, però són els films que ma mare considerava els grans títols del cine de tots els temps —americans, essencialment—, i que jo m'engolia amb devoció davant del «pandero» —expressió també de ma mare per al televisor— amb l'interés i la sensació d'estar alimentant d'art el meu esperit infantil: Paul Newman, Alan Ladd, Robert Redford, Henry Fonda, Edward G. Robinson, Ava Gardner, Marilyn Monroe, Jack Lemmon, James Dean, James Stewart, Kirk Douglas, Katharine Hepburn, Bette Davis... Totes les d'Alfred Hitchcock, i moltes de John Ford, Douglas Sirk, George Cukor, Billy Wilder, Vincent(e) Minnelli —ma mare el coneixia sense la— i algun més...

Passats ja uns quants anys, deuen estar abandonant el classicisme camí de l'arqueologia del cinema. Un poc com tot en esta vida. Ara mateix mirant, complint l'expedient amb la mateixa iŀlusió infantil, estem vegent The Wire, una série molt recomanà que tampoc és tan vella, però que l'acceleració tecnològica dona una pàtina de classicisme al so dels mòdems intentant connectar-se.

Cita dominical / 924: Vicent Maurí Genovés

El futur no està escrit. Hi ha una alternativa a les polítiques de la dreta i l’extrema dreta, basada en la justícia fiscal, unes administracions públiques fortes, uns serveis públics de qualitat i un compromís ferm amb la sostenibilitat. En definitiva, una alternativa que posa el bé comú per damunt dels privilegis d’uns pocs i que fa de la solidaritat, la cohesió social i la responsabilitat col·lectiva els pilars d’un País Valencià més just, més segur i més preparat per afrontar els grans reptes del futur.

Vicent Maurí Genovés, «La dreta i els serveis públics: quan hi ha problemes s’acaba la ideologia», Diari La Veu del País Valencià, 27.07.2026. 🔗

La foto del sàbat / 313

El gruix

Tanquem la temporà dinant a La Digna —al carrer de Dalt—, que a Takse li fea goig anara ara que comencen. Senzill, agradable, amistós inclús, mig embastat encara, res memorable però, alhora, té el punt d'alleujament sense artificis culinaris que necessitàvem després d'una setmana que ha oscil·lat entre els estressos rutinaris i una descompressió que hem contingut mirant de ser prudents, i també per provar a assaborir millor el regust llarg que dona la paciència.

Després de fer una visita a Fan Set passem pel forn, on la nicaragüenca mos informa del clima del nord del seu país —com Santander, mos diu— que contrasta amb el de Managua, calitjós, humit, sempre estiu. Fa vora vint anys que està ací, però es veu que fins que no ha topat amb mosatros li han estat negant el valencià mecànicament.

Poca cosa més, però ara sap dir «onze», que és el gruix per al tall del pa. La pràctica fa els mestres.

Toca't el nas

Les administracions públiques valencianes tenen maneres diferents d'incomplir les seues obligacions lingüístiques, una dels quals i ben efectiva és fer que els ciutadans —funcionaris inclosos— desistixquen, renuncien a exercir tant els drets lingüístics com el dret a reclamar davant de les administracions.

No explicaré ara el cas concret en què m'estan marejant anant d'una finestreta a l'atra, però sí que inferixc que si aixina és com treballen en esta xorrà que es podria resoldre mecànicament —automàticament, inclús sense massa inteŀligència, ni natural ni artificial—, encara valore més quan tope amb algú que té el costum de complir i, per tant, d'incomplir el conegut axioma que mos va dir una companya en castellà: «mientras jodo, no barro», que podria tindre com a versió en valencià no tan sicalíptica: «qui tinga cucs, que pele fulla».

En fi, acabarem com sempre: toca't el nas i digues vítol.

Dites, dites

Estava intentant trobar una crítica literària sobre l'Spagnoletto de Josep Lozano, però no n'hi ha mans, només trobe que descripcions sumàries —que és lo que jo podria fer sense xafar-me els dits—, lloances i panegírics. I això m'induïx a generalitzar erròniament sobre la falta de crítica literària en valencià. Dic «erròniament», perquè sé que n'hi ha, però es veu que no tracten els llibres que jo voldria que tractaren.

De totes formes, sembla que el progrés de la societat valenciana dona per a dissoldre's en la gentrificació, la devastació ambientals i l'imperialisme castellanòfon, però no arriba encara per a atendre i debatre les dades i la coherència de les propostes de país conseqüent amb la ciència, l'ecologia, la justícia, l'equitat, la solidaritat, els drets humans i lingüístics i amb el canon i la transgressió literària del nostre país inconnex.

Debatrem i mos barallarem només per coses que no mos diluïxquen encara més. O farem com fan, com ara quan la cosa de l'accent de Valéncia: no siga cas que mos botem una bugà on pugam pedre un llançol. Dites, dites, dites,... d'això n'hi ha molt en el llibre.

Incendis impersonals

Els incendis s'apaguen a l'hivern... Sí, bé, és una expressió retòrica, paradoxal, hiperbòlica, metonímica o metafòrica, es pot mirar des de diversos angles, però el cas cert és que els focs sí que s'encenen a l'hivern, i tant és un imatge travessada de literatura com un contrapunt de la dita inicial. Vaja, deixem les frases impersonals: qui encén què i qui apaga què.

Un adult

Sense que jo pretenguera convéncer-los de res, un dels tres xicons jovenets, quan li he repetit que no l'entenia —no entenia què m'estava proposant— s'ha pensat que jo només entenia el valencià i ha demanat als companys que tenien més idea. Han fet un poc d'esforç per a posar en pràctica el poc valencià que els ha arribat de l'escola o de la família del poble. Necessitaven un adult per a poder vendre uns jocs vells en una botiga de compravenda de videojocs. I m'han vist allà al banc fent temps. ¿Adult? Ingenu amb barba, si vols.

En la botiga m'han demanat un muntonet de dades per a inscriure'm en alguna llista que diuen que pot ser que la comprove la policia. Per un moment he estat temptat de fer-los una foto als xicons, per si de cas els havia de localitzar, però tampoc m'ha semblat correcte, perquè aleshores seria jo qui els furtaria una informació que ara mateix podria ser molt sucosa per a coses que no sé però que n'hi han reportatges que el fan eixir els cabells verds.

Uns 28 euros els han donat. S'han enrecordat de proposar-me un convidà en agraïment. No ha calgut. Han fet un poc de pràctiques sentint-me i rosegant un poc de valencià, i he aprés que tinc uns cèntims a recuperar amb uns jocs vells que no sé si tirar o no. Està bé.

Cita dominical / 923: Jessa Crispin

No deixes que este llibre reforce la teua visió del món. No l'utilitzes per a no pensar.

Jessa Crispin, pròleg de Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ, a partir de la traducció de Gloria Fortún.

La foto del sàbat / 312

Desfici d'etiqueta

Algunes samarretes tenen unes etiquetes de niló llargues i fibroses amb una informació tan rellevant i punyent que intenten arrapar-te la pell. N'acabe de retallar una que, al cap dels anys, em provocava un poc de desfici. No he llegit el text que duia ni sé en quin idioma estava, perquè era amb lletra massa menuda. Tampoc m'he parat a interpretar els símbols que aconsellen com has de cuidar la peça. És una samarreta vella que portava per dins de casa. Una volta desinformada, espere que sàpia comportar-se en l'activitat casolana, si no vol acabar anant al jou, com a pijama. La desinformació les sol deixar un pèl taciturnes.

Claudicació

A pesar de tot, no he recorregut a fer-li mal a algú com a recurs per a fer-me benvolgut, no he alimentat la meua fama sobre el descrèdit dels que convertixc en enemics, no he denunciat faŀlaçment aquells que tinc temor que poden desemmascarar les meus impostures, no he malparlat d'aquells que no es mostren prou agraïts quan els balle els nanos...

Sembla un epitafi, però només arriba a ser el reconeiximent d'una claudicació. Mirant-ho bé, pot ser que gravat en pedra...

¡Lloc!

Al poble dien «¡Lloc, que la bade!», i jo li trobava una explicació ben clara i comprensible, perquè es tractava d'apartar-se i deixar lloc a algú que anava a fer un esforç i no volia destorbs. Els llibres, per contra, diuen que la versió més coneguda és «joc, que la bade», que ja no sé com s'explica, però també és habitual que estes expressions no tenen l'explicació que mos sembla més lògica.

Sent una cosa del trinquet, que és un món que no he freqüentat en absolut, espere enrecordar-me de demanar-li-ho al nostre amic Víctor, que va tindre una etapa intensa de jugador recorrent uns quants trinquets valencians. I ves a saber si per la Marina tenen una versió diferent.

Refugi simpàtic

No sé massa bé quina és la temperatura, però sí que sembla que l'aire es puga tallar i que costa fer-lo entrar als pulmons. Entre al refugi climàtic de Consum i quan ixc, toca!, l'argentina m'ha entés perfectament els números de la targeta. La derrota futbolera de diumenge passat no ha malmés la seua simpatia per la causa derrotista valenciana. Les dos deuen convalidar en algun moment de justícia poètica. I que no siga prosaica.

No tinc temps ni ànim per a res més. En lloc de llegir, una torcaeta a la pols dels llibres.

Mos la bufa

La contaminació agreuja l'emergència climàtica. I hem estat mirant el mundial de futbol masculí d'estos dies escampat entre diversos països americans sense cap escrúpol ambiental. Li preguntaven a un ecologista en el 30' «Grècia, illes al lími» 🔗 si els turistes sabien que estaven tombats en unes platges ocupades iŀlegalment... Més o menys va respondre «els la bufa», encara que eixos diners maten els peixets de colors que tant mos enlluernen. Ja plorarem més avant, ¿oi?

Cita dominical / 922: Joan Coromines i Vigneaux

Quasi tothom vol continuar dormint: exigim un esforç i seguirà la inèrcia!

Joan Coromines i Vigneaux, Cartes 1976-1983. A la recerca del català usual de Joan Coromines i Vigneaux i Joan Sales i Vallès, edició a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès.

La foto del sàbat / 311

Un bri de frescor

Fent d'autònom en un locutori telefònic en un passeig de la platja o fent de funcionari apegat a la pantalla de l'ordinador, en totes les faenes tens moments de disgust, etapes poc o molt agradables, temporaes d'enuig i carregoses... I si es tracta de l'administració de la Generalitat valenciana, no han segut molt llargues les experiències gratificants —sense menystindre la seguretat salarial i laboral de la causa autonòmica.

Hui divendres mo'n tornem cap a casa —parant a dinar uns platerets al vegetarià que hi ha de camí cap allà— pensant que mos queda poc per a tancar una de les llargues etapes més desagradables, bascoses i absurdes de la nostra trajectòria professional —amb les excepcions puntuals que calga fer—. Per sort, la causa no tenia relació amb el contingut tècnic i acadèmic de la nostra faena, cosa que mos deixa la possibilitat de restituir-mos com a tècnics lingüístics.

Esperem que les pròximes conjuncions anímiques i psicològiques amb què pugam topar no complementen la fam amb la gana de menjar, conjunció humana que mos ha fet engolir uns anys d'inseguretats acomplexades i dèficits formatius i professionals, de malfiances i sospites compensats amb bones dosis de narcisisme hostil, precaucions agressives i males cares de bon matí.

Ja n'havia deixat caure alguns tocs en este confessionari terapèutic. Ara puc anotar que, en plena calina torraora que voreja la catàstrofe climàtica, podem sentir un bri de frescor anímica.

L'emergència de la calor

Cauen quatre gotes, puja i puja la calentor cap a l'interior del pis quan trac el nas pel finestral. El meteoròleg que ix ara en La Selva parla del fenomen de la virga, ^w paraula de l'àmbit de la meteorologia que no apareix encara en els diccionaris generals, però que sembla que l'haurem d'introduir, en vista que l'emergència climàtica pareix que va a convertir-se en una estranya normalitat.

Bé, les «normalitats» són apreciacions que fem. L'emergència de la calor n'és una, conseqüència necessària del sistema de desigualtats socials absurdes que mantenim. La Terra no serà mai prou plana.

Tedis i desconcerts

Durant els debats pressupostaris, les presses i la intensitat mos fan lamentar no només que no porten tots els discursets escrits, sinó inclús que les regles ortogràfiques del valencià compliquen la velocitat i simplicitat de la transcripció. I a partir d'ahí acabem elaborant teories i inferències sobre la qualitat oral preponderant, pel que fa a ritme i fluïdesa en l'expressió, dels qui parlen en els registres i variants del castellà del País Valencià i rodalia... De fet, arribem a deduir que alguns dels problemes articulatoris i retòrics dels qui s'expressen en valencià en la cambra es deuen al fet que solen expressar-se habitualment en castellà en l'activitat quotidiana de fora de l'hemicicle.

La calor, l'avorriment temàtic, els tòpics de tots els anys sobre les esmenes mal fetes, sobre els pressuposts inútils... Anem amuntegant tedis i desconcerts polítics.

Fussant pel riu

Al riu, els palputs s'han fet a la gent, no fugen ni s'estranyen per la proximitat dels qui passegem pel costat observant com van fussant els clotets. Hui passe volant amb la compra de Consum —refugi climàtic per a alleujar un poc el passeig—. El xicon de la caixa també ha fussat un poc: s'ha estranyat de sentir-me parlar en valencià. El seu valencià també pareixia ben homologable. Després de demanar-me si jo era de Valéncia, no m'ha volgut dir d'a on era, només que ell tampoc era de Valéncia —jo no ho soc, però fas més anys que vixc ací que al poble... I la Vall encara és «el poble».

No sé si el xic de la caixa deu saber què són o com es diuen els palputs, que també són uns habitants foranis aclimatats al llit del riu.

La mostra de la barreja

Mos demanen una mostra de diputats que barregen les dos llengües, però no tant que facen intervencions en cada llengua, sinó que van canviant de llengua sobre la marxa. N'hi han alguns, pocs, però mos s'ha quedat com a paradigmàtica del desconcert la diputada Mònica Àlvaro Cerezo, 🔗 valencianoparlant evident i ben caracteritzada pel seu accent del nord del País Valencià, de colp, sense explicació, sense necessitat, sense saber massa per quin motiu retòric, estètic o anímic, comença a repetir o a dir paraules i frases en castellà i, a més, aplicant el seu vernís valencià, com si es tractara d'un discurs sentit al vol, imitat i emfatitzat per a esprémer el to més d'humor i rebuig p polític.

En fi, per dir-ho sense retoricismes atenuants, a l'hora de transcriure-ho mos dona més faena que un porc solt. Si fora només una mostra...

Cita dominical / 921: Bel Zaballa i Madrid

Les solucions basades en el consum van aparellades a la desigualtat i no són efectives.

Bel Zaballa i Madrid, «No és la calor, és el capitalisme», Vilaweb, 07.07.2026. 🔗

La foto del sàbat / 310

Pedregant

Ha pedregat un poc, unes bones cudolaes sonaven en la claraboia de l'escala. M'he amagat no fora cas que me'n caiguera una al cap. Si la pedregada t'obrira el cap, doncs, serà una sort que la sanitat no estiga en mans de qui gestiona els drets lingüístics dels valencians —ei, actualment em sembla que és la presidència de la Generalitat... ¡Ai!—, perquè si apliquen el mateix esquema de funcionament, els protocols mèdics els editaria la llibreria de la Generalitat, els penjaria en la xarxa una conselleria de comunicacions, els continguts els hauria escrit algú d'una conselleria de sanitat i per a rebre atenció mèdica caldria fer una sol·licitud per registre adreçada a qualsevol de les conselleries, ja que, al cap i a la fi, t'han de respondre que estudiaran la conveniència de que no pedregue més.

És possible que estiga exagerant, però no tant com sembla. La cosa és que ha pedregat i que continuen sense complir les seues obligacions lingüístiques.

A prop del deliri

Anava a mirar de calfar-me el cap en coses més agradables o més desagradables que alçar l'escurà amb la calor que fa en la cuina, a pesar que des de mitjan matí he tirat la persiana inclús per evitar el ressol de la finca veïna, però només posar-me davant del teclat veig que m'han contestat de l'ivap sobre la reclamació que els he fet pel curs que haurien d'oferir en valencià, però no.

Es tracta d'una nova utilitat de l'embolica que fa fort i sé que no en trauré l'aigua clara, perquè quan és que no volen, doncs, no volen: dins de l'oferta de l'ivap —institució que té l'obligació de dur avant les seues funcions en les dos llengües oficials—, les Corts Valencianes trien un curs per al seu «campus virtual» —que és una denominació ufanosa d'oferir lo mateix de sempre a través de l'ordinador— i l'anuncien i incorporen en l'oferta de cursos. A pesar que el títol del curs i l'entorn està en valencià, els continguts només apareixen en castellà-espanyol.

La curiositat és que, a través del seu formulari de contacte, quan demanes a l'ivap si oferixen els seus continguts en les dos llengües oficials, et responen que sí... Llevat que sigues algú de l'organització de les Corts, a qui ara, després de demanar-ho jo, li han respost que només l'oferixen en castellà-espanyol. Per atra part, si els ho demanes a la plataforma «E-Formación» de la Generalitat, et respon algú de la dgtic per a dir-te que ells no tenen res a vore amb els continguts del curs, cosa que és certa, però és preocupant que també diguen:

Quant a l'ús del valencià en les comunicacions rebudes, esta consideració ha sigut traslladada als servicis responsables de l'atenció a les persones usuàries, als quals s'ha recordat la conveniència d'utilitzar el valencià quan haja sigut l'emprada per la persona interessada.

Si un subdirector general d'una institució es pensa que l'ús del valencià és cosa de la «conveniència», és afalagador pensar que el valencià mai siga convenient, però en el fons està posant en evidència les seues deficiències en la concepció i la gestió dels seus deures lingüístics, que haurien de ser la garantia del respecte i compliment dels drets lingüístics de la ciutadania valenciana.

Ho deixaré ací, per ara, després d'enviar-li el document al Síndic de Greuges, per si de cas volen aclarir res quant als drets desatesos, encara que siga de nou eixa cosa del valencià... Bé, veig que tanta prosa retòrica administrativa m'està enfonsant en un deliri querulant. ^w Xe, ni fet a posta.

Molt desiguals i massa avaricioses

L'afirmació de Bel Zaballa i Madrid per a un article seu, «No és la calor, és el capitalisme» (Vilaweb, 07.07.2026), 🔗 és com un sentit comú que s'estén però va contra de l'església ideològica del consens armamentístic i dels mitjans de difusió de les convinences. En podem trobar molts tremolons bessons:

• «No és la calor de sempre, és el capitalisme que ens mata» diu Adrià Piñol, geògraf i tècnic en transició energètica.
• «No es mata la calor, es mata el capitalisme», cgt de la Universitat de València 🔗
• «Tsunami de calor: Europa crema, el capital factura», Aitor, Esquerra Diari.cat 🔗
• «Treball o clima, ens diran», Albert Botran, 26.09.2022 🔗
• «24 de setembre. Vaga climàtica estudiantil internacional: El capitalisme mata el planeta, hem de defensar-lo!», Sindicat d'Estudiants, 24.08.2021 🔗
• «Capitalisme i la crisi ecològica global», Corrent Roig, 23.06.2015 🔗
• «El problema no és el clima ... el problema és el capitalisme. Actes i convocatòries», cgt, 25.09.2019 🔗
• «El Capitalisme contra el cicle global del carboni», Ian Angus, L'Accent, 27.09.2019 🔗

Molts etcèteres d'incendis, contaminació i calor incomprensibles, però explicables i esmenables; innecessaris i absurds, però derivats de les necessitats gens quitatives, molt desiguals i massa avaricioses.

Els que mos poblen

Hi ha dies que l'algorisme massiu o com vullgues dir-li —en diuen ia—, fa patir. És tan amable, la servicial, tan animós, et suggerix i t'invita a renovar, revisar, refer, construir... Bé, en el meu cas només parle de fer macros en vba per a Word, però inclús en eixe àmbit tan delimitat, restringit i controlat, cada «conversa» que mantinc acaba amb una cortesia i un incentiu per a fer més i millor.

I això fa patir, si penses que es tracta d'un espill de la humanitat, una mitjana de mosatros mateixos i, de moment, no està eixint-li la vena caníbal, egocèntrica, depredadora, acomplexada i narcisista, incoherent, demagògica... Quan aparega, farà por, perquè serà pitjor: nos mos reconeixerem, reconeixerem eixos «atres» sartrians que poblen les nostres vides.

El ratolí de les idees

El ratolí em provoca un poc de picor en la palma de la mà esquerra. Deu fer massa temps que no li he pegat una torcaeta. No es veu brut, tampoc el gaste tant, però al cap del temps hi deuen haver animalons microscòpics de tot color pul·lulant per eixa superfície de color crema que va engroguint-se.

A algunes idees els passa igual, que anem toquetejant-les sense parar i acaben ranciant-se, van fent-se mostoses i necessiten una rentaeta. Ho exposa l'article «No som un sol poble» d'Enric Gomà (Núvol, 01.07.2026) 🔗 parlant d'una sentència dels últims temps del Tribunal Europeu dels Drets Humans, on sembla que s'està fenyent la idea que hi ha persones que són «migrants» de naiximent i, per tant, tenen un estatus espacial i personal que els convertix en bambolles ambulants... però només quant als drets i deures lingüístics dels ciutadans que els envolten, amb els quals no mantenen cap relació de simetria o equitat. Només d'alienació.

I ara estic jo toquetejant idees sense haver llegit la sentència. Com que no la tinc, m'agarre al que diu Joan Ridao en «El català a l’escola i el tedh: els punts sobre les is» (Ara, 02.07.2026) 🔗, que dona detalls que fan pensar que n'hi han ratolins més castigats que el meu.

Cita dominical / 920: Andreas Wagner

Si volem fomentar la creativitat, és necessari crear espais on els errors no siguen un problema, on es puguen tolerar.

Andreas Wagner, entrevista de Pau Carrazo, Mètode, 115.

La foto del sàbat / 309

Un poc de benestar culpable

Tot s'ha de dir, hi ha immigrants intolerants, intransigents i xenòfobs —encara que siga en versió de fòbia lleu a haver d'entendre el valencià—. ¿Com hem de fer per a evitar generar-los eixe malestar? Res, que quan parlem o escrivim, mos fem de malvoler. Persistim, i encara notem un poc de benestar culpable.

El procés del datiu plural

L'article «Lisisme: un canvi en procés en l’ús del pronom datiu de tercera persona del plural en el català oral actual?» 🔗 de Georgina Alvarez-Morera ha començat la faena de documentar i analitzar les característiques del procés d'extensió de la forma «lis» com a substitut de les formes de datiu plural els/-los/'ls. L'autora utilitza la mateixa denominació que va utilitzar Àlex Bourdiol l'any 2014 en l'article «L’auge del liisme» (14.08.2014). 🔗

L'article no documenta en la bibliografia el dcvb, on la forma «lis» té entrada pròpia 🔗 i un poc de documentació que concorda amb algunes apreciacions que s'assenyalen en l'article d'Alvarez-Morera: les possbilitats de la llengua, la regularització, i la pressió del castellà i la inseguretat que se'n deriva.

Manies personals, és un dels trets que m'esmussa, no tant pel so, sinó pel que simbolitza o perquè és un símptoma de la causa del procés de desús del valencià. Fins ara només l'havia anotat quan el sentia de manera inversemblant en boca d'amistats jóvens («Suborninació estèril», 15.07.2017) 🔗 o inclús de polítics majorets («La mitjana valenciana entre obames, maccains i palins», 11.11.2008) 🔗, però fa temps que el senc rondant per tv3 (Sandra Monforte, és possible, va, però també Marc Serrats i Vicenç Lozano!) 🔗 i això ja confirma que l'autora de l'article podrà constatar dins d'un temps com ha conclòs el procés.

El rovellet del patrimoni lingüístic

Els nous membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua expressen els seus propòsits en el bolletí que acaba d'enviar la institució (el número 9 d'esta època). 🔗 Fixant-me només en els titulars destacats, veig que pensen sobretot en l'autoestima i la dignificació, el prestigi, l'orgull i la difusió (Beltran, Guardiola, Guinot, Lliberós, Sabater i Segura). Llevat de la difusió, que sí que seria un element objectiu i mesurable en les possibilitats i les consecucions —i espere que ho tracten aixina, amb dades i no tan sols amb campanyes que no conclouen res—, la resta tira més cap a l'emoció, les bones intencions i les actituds. I pensant en això, diria que tant d'assenyalar què li volen tornar o aportar en eixe cap emotiu de la llengua, podem interpretar que estan assenyalant dèficits en la valoració i la percepció pròpies, cosa que seria un tema que convindria tractar amb el suport de psicòlegs i sociòlegs.

En canvi, Pradilla es decanta pel cantó més polític —d'això va la sociolingüística, ¿oi?— i aspira a integrar la institució entre els béns i patrimonis socialment reconeguts. No sé com salvaran l'impuls polític neonazi versió neoliberal de les dretes ultramuntanes, però convindria que fora amb la conjunció de les propostes de futur cohesives i comunitàries, de solidaritat en l'accés als recursos i en el repartiment de les càrregues, tant si es tracta de la salut, els mitjans de transport, l'habitatge, els imposts o la declaració de la renda. La parceŀleta de l'acadèmia en tot això sembla reduïda, però podria ser una referència per a atendre la llengua sense manies i amb la voluntat d'organitzar una societat d'intercanvi de parles i d'expressions amb el rovellet del valencià.

Gens cloixits

Tenia el llibre sobre el cap, en una de les estanteries de més a prop, però fora de l'abast de les meues mirades, dalt i darrere, ben a la vista i ben amagat. Al cap d'unes setmanes que fa que el busque, mentres fregava un poc el terra, he alçat el cap i l'he vist, Joan Coromines, Joan Sales. Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, editat per Joan Ferrer i Joan Pujadas.

Buscava alguna cosa que no sabia què era i deu ser per això que no ho he trobat. Però sí que he trobat una passatge molt «suggerent» de l'any 1958 de Coromines:

Si aquells malparits pedants que van forçar la mà a En Fabra i l'obligaren —a canvi d'altres simplificacions exigides per Fabra— a acceptar, vulgues no vulgues, la c, la h i d'altre complicacions supèrflues, haguessin tingut veritable consciència nacional, s'haurien escruixit del mal que feien [...].

En fi, mirant-ho ara, diria que no van acabar gens cloixits.

La força de la feblesa

Em reconforta coincidir amb la Mònica Planas Callol en les dos última crítiques televisives que li he llegit. Som fans del Polònia, però Takse i jo també mos vam quedar despagats amb l'episodi de tancament de temporà. Com que mos va meravellar el dels vint anys, tampoc no tenim res a retraure'ls, perquè la línia d'encert —criticable i millorable en tots els aspectes que vullgam—, perspicàcia i consistència s'envola molt per damunt dels dies que els gags ixen més o menys fluixos. 🔗

A més, l'article «La incoherència de tv3 amb les llengües» 🔗 m'interessa particularment, perquè això que destaca l'articulista és rellevant, i és trist que el mimetisme amb les actituds que es mantenen en atres mitjans s'apegue als que en serien les víctimes més propícies.

A banda, no és la primera coseta millorable de la cadena, com ara el fet que —pel que jo sé a força de provar-ho— no hi manera de vore els films en versió original, cosa que em fa témer que algunes idees sociolingüístiques s'accepten o s'apliquen per convinença particular i no per reflexió i convenciment democràtic. I ara segur que li pegaria algun dels aforismes de Lec que acabe de descobrir —traduïts per Calaforra i Łukaszyk: «Són terribles les febleses de la força.»

Cita dominical / 919: Núria Corbella Rius

Llegir ha adquirit una centralitat cultural nova.

Núria Corbella Rius, «Llegir en temps de Goodreads», Núvol, 25.06.2026. 🔗

La foto del sàbat / 308

Pastissets baldats

Rematem la setmana amb una reunió telemàtica per a convéncer-mos més encara d'alguns aspectes del possible projecte universitari relacionat amb la transcripció i la subtitulació automàtiques que podem fer aterrar en les Corts.

Mal serà que comence ara al final de la legislatura, però podria iniciar-se com a plasmació inconcreta i poc onerosa d'un treball futur de creació d'un instrument alimentat i mantingut dins de la institució amb el suport del politècnic.

Com sempre, prenc notes, no dic res. Aixina i tot, sense badar boca i sense moure'm de la cadira del despatx, les reunions em deixen baldat. I em remata la solana quan eixim. Mos acostem al forn —no és cap figura literària— on encara quedava un poc de pa i alguns pastissets d'espinacs i de tomaca. Una de les venedores, sud-americana també, ja s'ha acostumat i no mostra temor de sentir-mos. Inclús diria que mos entén del tot. Parlem poc i de poques coses, ho fem fàcil.

Codis brutals

Pel que sembla, un text en el format json és una variant dels documents que servixen per a estructurar dades, com ara els formats csv o inclús html. Pel que he vist amb les llistes que pots crear en la Viquipèdia, l'embolic de dades que apareix es resumix aixina:

{"readingListsV1":
[
{"name":"Les misérables",
"description":"Diccionari de la novel·la de Victor Hugo",
"pages":
[
{"title":"14_juillet","lang":"fr"},
{"title":"1789_en_France","lang":"fr"},
{"title":"Abbaye_de_Cîteaux","lang":"fr"}

Ho he separat amb bots de línia per a que s'entenga. Una volta vist i sabut, ara és possible crear una macro (o buscar un conversor) que fa que torne a tindre un aspecte llegible i amb una edició mínimament agradable.

He resolt això abans d'entrar en alguna de les obres de Theweleit, com ara Fantasmâlgories (versió francesa de Männerphantasien), 🔗 que també pareix que serà cosa de poder arribar a entendre els codis d'una època de brutalitat humana (Le monde de pierre de Tadeusz Borowski), 🔗 que no acaba de passar i que de tant en tant mos s'oblida.

Evocacions decoratives

Tem Joan Garí que el mercat central de Valéncia es convertixca en un souvenir. 🔗 No patix perquè acabe sent un record, que això també li passarà al mercat com passa amb tot el que deixem arrere mentres continuem vivint, sinó que es convertixca en una evocació decorativa per a turistes.

Una evocació, una nostàlgia, aixina és com poden acabar els llocs en què vivíem i on es fea la cultura social i humana, aixina és com acaben si coŀlabrem i votem propostes per a que que siguen devorats pels interessos polítics o els negocis depredadors —i lamentablement, ara mateix, capitalisme i depredació és una redundància inevitable— que expulsen el veïnatge i imposen l'hostalatge.

La cosa és que els amos dels gossos escampen pixarraes i cagueraes els quatre carrers del centre de la ciutat pels que passegem. Ara els turistes passavolants dels apartaments turístics omplin de bosses de fem els racons on hi ha una paperera, no sé si per desconeiximent o per gossera d'acostar-se als contenidors. Eixes olors, volums i textures no ixen en les evocacions decoratives per als turistes.

Malíccies epistolars

L'alfabetització i, més encara, l'alfabetització literària que practiquen a França té efectes que per ací, amb la nostra justeta alfabetització àgrafa, encara no ha produït fruits: le corbeau en diuen, pel primer cas modern —segur que hi deuen haver precedents— documentat, el cas del corb de Tula: ^w

De 1917 a 1922, els habitants de la prefectura de Corrèze van ser víctimes d'una onada de cartes anònimes firmades per «L'Ull de Tigre» que denunciaven les accions dels uns i dels altres.

Ací estàvem educats més per a pegar-mos cudolaes. En canvi, l'afició als dictats escolars i a l'escriptura en l'educació a França es veu que va crear atres monstres, traslladant l'esperit inquisidor veïnal tradicional cap a l'escriptura recreativa i criminal. L'inici que documenten és Tula, però després n'hi ha hagut més casos, com el cas Grégory ^w o el ben actual corb de Morvan. 🔗 🔗

Un escaló més en l'alfabetització i la normalització lingüística mos permetria «cometre» eixos crims de la insídia i l'infundi d'una manera més literària, en lloc d'haver-los d'aguantar amb el mètode tradicional de les escoltetes, que també s'ha passat pels altaveus dels mitjans i arriba a la política. I inclús als jutjats, que ja no jutjen només fets, sinó que s'estan aficionant als indicis, suposicions, fantasies, prejuís, maledicències i malíccies.

Penediment i mortificació

En una pausa en la faena, he sentit una cançó en France Culture i he volgut saber quina era, però no ha pogut ser, les cançons que tenien el fragment «à quoi bon?» que he trobat no coincidien amb la que he sentit este matí. Per contra, la veu de continuïtat de l'emissora ha comentat que els tècnics de so estan de vaga per allà i és per això que la programació de hui consistia només en anar posant música.

Més tard, l'«à quoi bon?» ha esclatat amb les notícies judicials de hui, tant pel fet que al Tribunal Suprem espanyol dictamine que el corruptor que confessa els delictes li deixen la pena reduïda i en suspens, pena que no haurà de complir si no delinquix més: deu ser per a que, pobret, no torne a caure en el delicte que deixen que es quede amb els diners robats. Per contra, a causa d'eixa corrupció i d'eixos diners, han condemnat l'antic ministre «socialista» Ábalos i el seu subordinat Koldo. 🔗

Curiós contrast amb el cas dels diners que els magistrats del tribunal diuen que els independentistes catalans van malbaratar, diners que ningú ha trobat a faltar i que no han desaparegut d'enlloc, però com que els indepes no s'han penedit de ser-ho, els jutges insistixen a fer-los-els pagar.

Bé, hi havia lawfare abans i n'hi ha ara que afecta el psoe. Aixina que, «à quoi bon?», denunciar-ho ara que vos afecta vos retrata com a hipòcrites cruels. El mal és que mos esguita a tots i només amb molt de penediment i sort evitarem la mortificació.

Cita dominical / 918: Victor Hugo

És propi de la pudícia posar tants més vigilants com menys amenaçada està la fortalesa.

Narrador de «Marius», Les misérables de Victor Hugo.

La foto del sàbat / 307