Rebentar d'èxit

En el diari informen de la baixada dels transport turístic en avió, de la buidor dels aeroports o de la poca intensitat del trànsit aeri. Això té repercussions econòmiques negatives i, per tant, socials, ja que el negoci del turisme és un producte bàsic per a milions de persones a l'estat espanyol. D'això sí que en parlen els periodistes.

No comenten en la notícia quantes tones de contaminants mos estalviem de patir en el nostre medi ambient. Si ho comentaren, la notícia podria no ser greu del tot, ja que les conseqüències de la falta de negoci podrien alleujar-se amb els diners que no caldria dedicar a netejar el medi o a recuperar la salut dels afectats per eixos negocis tan «brillants» que maximitzen els guanys privats i socialitzen els efectes nocius de la seua activitat.

Seria cosa de mirar-ho i de facilitar que creixquen altres sectors econòmics i no tan sols els que són bons per a l'enriquiment d'uns a costa del medi ambient, la salut i la precarietat dels treballadors i treballadores. Podríem pensar en uns sectors d'activitat comercial, turística i industrial que podrien tindre una justificació social i econòmica en els beneficis que reporten als que competixen en el mercat, però també un efecte positiu en el medi ambient i en la salut i el benestar de les persones.

Bé, és possible que hi haja algun manual que diga que el capitalisme no va d'això, sinó de fer rebentar d'«èxit» la bambolla planetària.

Cita dominical / 608: Elvira Lindo

Contra la llibertat de volar [en avió], començaren a dir, hi ha la limitació voluntària dels nostres desitjos en favor d'una causa comuna, la netedat de l'aire.

Elvira Lindo, «A qué pasado queremos regresar», El País, 21.06.2020.

Panorama de mitjans

Soledad Gallego-Díaz va anunciar el 15 de juny passat que deixava la direcció del diari El País, al cap de dos anys en què ha intentat redreçar un poc la línia editorial, cosa que no sé si ha aconseguit, perquè va ser un poc abans d'aquella època en què jo també vaig deixar de ser lector diari d'eixe periòdic i em vaig conformar amb engolir-me'l els caps de setmana. Quan els mitjans augmenten la proporció d'informacions i opinions tendencioses, falsàries i manipuladores, l'avantatge és que ja t'ho saps i pots botar-te la lectura, fins i tot pots abandonar-la.

No sé si ha aconseguit els objectius. Espere que sí, perquè Gallego-Díaz era una de les poques firmes que encara m'interessaven. Durant els caps de setmana he aprés a tornar a valorar les aportacions d'alguns periodistes i d'alguns articulistes fixos (com ara Elvira Lindo o Máriam Martínez-Bascuñán) i convidats (Anne Applebaum, Daniel Innerarity). Per contra, la falta de rigor i la manipulació tendenciosa de les dades continuen sent una pràctica en les informacions de contingut polític i ideològic. El fet que jo no estiga d'acord amb moltes opinions no em provoca cap disgust. És el que espere, poder contrastar les meues idees i descobrir els meus possibles prejuís. Això ha de ser la pluralitat, per a escriure i per a llegir.

En canvi, quan es tracta de la informació i les dades vàlides necessàries per a que els lectors adopten decisions o puguen reflexionar a partir de dades certes, les notícies haurien d'evitar valoracions i biaixos tendenciosos. Recorde una notícia sobre Oriol Mitjà que fea vergonya de llegir en un suposat diari de qualitat. (I no parlaré del que vaig llegir durant els fets del 2017, perquè allò era per a enganxar a córrer, que diria ma mare.)

En fi, no espere milacres ja. Amb els caps de setmana obtinc la meua dosi d'espanyolisme nacionalista de baixa intensitat. A més, el panorama dels mitjans em dona accés a punts de vista complementaris més sensibles i empàtics amb una societat democràtica i plural, no tant perquè concorde amb les declaracions i la decoració sinó que m'informen dels fets —els extraordinaris i els de cada dia&mdsah;, cosa que aconseguxc combinant Eldiario.es, l'Ara.cat, Nosaltres La Veu (o com es diga demà), i també diverses emissores de ràdio i cadenes de televisió, que gràcies a la xarxa han pogut esquivar la censura analògica burocràtica, mastodòntica i predemocràtica espanyola.

¿«Estatal» no és de tots?

Hem vist molta retòrica de fiscals, jutges, polítics i opinadors diversos sobre el fet que Catalunya és Espanya i que el govern català i els Mossos d'Esquadra formen part de l'estructura de l'estat espanyol. Molta retòrica, molta demagògia i molt que s'enrecorden de Santa Bàrbara només quan trona.

Demane en les Corts Valencianes que la institució incloga una clàusula lingüística en les comandes que fa per tal que els arriben els productes adequadament normalitzats per a complir els deures lingüístics de la institució en valencià i en espanyol. En concret, es tractava d'uns cartells d'instruccions per a la prevenció dels contagis per coronavirus que han arribat només en castellà. L'excusa que m'han donat és: «L'empresa és estatal, fa els mateixos cartells per a tota Espanya i simplement ha afegit el nostre logo.»

Per tant, en contra del que es podria pensar en un estat que té diverses llengües oficials, en lloc de pressuposar que una empresa «estatal» (no sé si pública o privada) ha de treballar i donar servei, si més no, en totes les llengües oficials, alguns veuen normal i comprensible que només faça la faena en castellà (i no m'estranyaria que també l'hagueren feta en anglés i alemany).

Actuacions i presumpcions aixina mostren la falsedat de tota la retòrica i perversió de les normes «estatals»: no són «estatals» són «nacionalistes», però no nacionalistes d'una improbable nació espanyola, sinó dels «nacionals» predemocràtics que encara cuegen.

A pesar d'això, espere que ningú pressupose encara que l'article 14 de la Constitució espanyola quan diu: «els espanyols són iguals davant la llei», està referint-se només als hòmens, ja que no parla de totes les persones «espanyoles». Trobe que fa anys que estan fent tard per a assimilar i aplicar democràticament la diversitat lingüística oficial de l'estat. I sexual i religiosa i unes quantes més.

«EL HOMBRE, ESE COMPAÑERO»

El passat cada volta està més llunt. L'any 1980 per a mi seria despús-ahir com aquell que diu, encara que veig que han passat ¡quaranta anys! Deu ser per això, per eixa quantitat tan tronada i rància: els quaranta anys que repetien que havia durat la dictadura de Franco, que jo només coneixia aleshores pel dia de festa que vam tindre quan va morir i perquè es suposava que un tio meu podria desfilar per davant del fèretre en qualsevol moment de la retransmissió que feen per la tele. O això em pensava jo en aquell moment, mirant-ho amb iŀlusió infantil.

De casualitat trobe un exemplar de la revista Manacor del 22 de novembre de 1980. La renúncia de Llorenç Mas, primer alcalde de la democràcia que dimitia, segons conta l'editorial, era la portada. Però no sé si la part més interessant ara mateix és l'entrevista que li fan a un xiquet de setze anys, futbolista juvenil, que responia a les preguntes següents:

—¿El amor más puro y verdadero?
—El conyugal.
—¿Divorcio, sí o no?
—Sí.
—¿Aborto legalizado?
—No.

O més encara l'anunci d'un concurs literari realment impressionant vist al cap del temps:

CONCURSO LITERARIO
PREMIO MUJER HOY 

Se convoca el II Concurso Literario bajo la denominación "MUJER, HOY" y por el Comité Provincial del mismo nombre con las siguientes bases:
1.- Podrán participar cuantas mujeres residan en las Islas Baleares.
2.- El tema versará sobre "EL HOMBRE, ESE COMPAÑERO" y será original e inédito, en forma de prosa y escrito en castellano o en la lengua de las Islas Baleares, con una extensión mínima de tres y máxima de ocho folios mecanografiados a doble espacio. Se presentarán original y dos copias. Las obras quedarán en poder y a disposición del Comité convocante.
3.- En folio adjunto constarán nombre completo y dos apellidos de la concursante, así como profesión, domicilio y teléfono.
4.- La fecha de recepción finalizará a las 24 horas del día 5 de diciembre de 1980, debiendo remitirse o presentarse en la Delegación Provincial de Cultura de Baleares, calle San Felio, número 8 A, en Palma de Mallorca, o en la Oficina de Manacor, G. Franco, 1.
5.- Se otorgarán: Un primer premio por importe de 25.000 ptas; un segundo premio por importe de 15.000 ptas; y un tercero por importe de 10.000 ptas.
A criterio del jurado podrán otorgarse uno o más accésits. No se podrán declarar desiertos los premios.
6.- El jurado estará compuesto por el Comité Provincial "MUJER HOY".
7.- Los premios se harán públicos en la prensa y radio de las Islas Baleares el día 15 de diciembre de 1980, así como el acto de entrega de los mismos.
Palma de Mallorca a 4 de noviembre de 1980.

EL COMITE PROVINCIAL MUJER HOY.

Quaranta anys donen per a molt i per a poc alhora, però pareix que sempre hagen de ser els mateixos quaranta anys tronats. Vam avançar un poc passant de «Franco, ese hombre» a «El hombre, ese compañero».

Sindicalisme saludable

Els sindicats van com van, sobretot el meu, l'stas, que tinc la sensació que, davant la falta de mitjans i a pesar del duopoli del «règim» (ugt-ccoo), sobreviu amb molt de voluntarisme persistent. A pesar d'eixe duopoli, al cap i a la fi, la força i la responsabilitat l'han d'afavorir les institucions, però l'han de posar els treballadors i treballadores, que generalment hem rebut una cultura de temor, resignació i obediència que desincentiven i desanimen de l'activitat reivindicativa sindical. Es promouen, en canvi, la baralla de bar, el conflicte personal, la discussió estèril. A pesar de tot, anem fent.

I un exemple és un missatge de la cgt que m'arriba hui (acompanyat de l'enllaç a una notícia), que exposa males pràctiques del capitalisme elèctric —amb la connivència administrativa— i proposa la participació ciutadana per a salvar un bocinet de la natura: les aus del nostre cel pandèmic. Esperem que el vídeo tinga ressò i que pugam salvar no tan sols aus de rapinnya sinó totes les que topen amb eixe símbol contradictori de benestar i destrucció que són les torres elèctriques. Podríem anar fent també per una postpandèmia més saludable ambientalment.

Els badats dels drets

Un grup parlamentari envia el document en valencià al registre de les Corts Valencianes. Em sembla que hi ha algú que no sap com quedar millor estilísticament, si escrivint «escletxa» o dient «bretxa». Deu estar pensant en els exàmens de la jqcv o en la classe aquella en què «calia esmerçar-se en la recerca dels mots escaients» —una frase d'aquells anys de facultat que no recorde d'on ix—. Les suspicàcies pedants que encara arrosseguem al voltant de la llengua al País Valencià... No em referixc a la llengua espanyola, és a dir, a la castellana, sinó a la valenciana, és a dir, a la catalana. Uf!, si he de fer eixos jocs de paraules, és que algus es pensem que encara estem en els anys huitanta del segle passat. O més arrere encara.

Això de fingir que els noms del valencià tenen més transcendència que els de l'espanyol, és el correlat del fet que, quan es tracta del castellà, imposat legalment i impositiu discriminatòriament a tot arreu, la varietat de noms no és confusa ni problemàtica, perquè la matèria rellevant és la imposició de la llengua «nacional», i més encara l'exclusió de qualsevol altra llengua oficial. Per tant, sort que es preocupen per la bretxa o pel badat. Llàstima que només siga una preocupació per fer jocs de paraules i no per respectar i fer respectar els drets lingüístics (vegeu com hi juga Lluís de Yzaguirre i Maura en «El dret a no usar el castellà»), que són un «badat» en el compliment de la igualtat proclamada en l'article 14 de la Constitució castellana, és a dir, espanyola.

Telefonada al taller

Telefone al taller de València. Dic dos parrafades seguides sobre la revisió anual del cotxe. La xica em diu, en castellà, que la primera part l'ha entesa, però que ella no sap parlar en valencià i que no ha entés la segona part. Li dic que bé, que d'acord, i continue parlant en valencià, però pose en marxa la versió bàsica: poques paraules, claretes i semblants al castellà.

Trobe que per a això haurien de servir els llibres de sociolingüística que hem llegit i els cursos que mos van impartir en la facultat —i no m'estenc ara en la descripció de la utilitat que hi troben alguns—. Poden servir per a recordar que també el valencià parlat a poc a poc, amb vocabulari reduït i mirant l'exemple del «basic english» practicat en altres latituds, ha de ser un instrument de democratització i increment de la confiança de les persones que entren en contacte amb una realitat massa voltes imprevista i inesperada: els intercanvis amistosos del contacte lingüístic.

La xica entén els números de la matrícula i la lletra «hac de Huesca» que hi ha en la matrícula. Alguna cosa diu que no entenc jo, i me la repetix. Acordem la cita. No sé si entén els dies de la setmana, però és possible que ara el dijous li sone un poc. M'acomiade amablement, perquè note que el valencià «no ha segut mai llengua d'imposició, sinó de trobada». En esta ocasió, la xica ha evitat la temptació del monolingüisme predemocràtic i feixistoide i ha comprovat que la conversa bilingüe pot ser democràtica, pacífica i útil. Un altre dia descobrirà què Osca no du hac.

Cita dominical / 607: Juan Arnau i Nazareth Castellanos

A l'interior de l'algorisme habiten els dubtes i els prejuís del programador, i tot el que en principi podria ser compromés o tendenciós, es fa passar per descompromés i neutral.

Juan Arnau i Nazareth Castellanos, «Los algoritmos uniformizan el pensamiento», El País, 26.01.2020.

Un sol ús

Amb això de la pandèmia, quasi que no cal llegir ni escoltar res, perquè tot va del còvid. La passa mos ha mostrat la distància que hi ha entre el que es suposa que vol la societat per a tots (medi ambient de qualitat, equitat retributiva, sanitat i educació universals i de qualitat en millora constant) i com és de contradictori el que fem entre tots per a aconseguir-ho, començant per la informació esportiva del confinament i acabant en els guants de plàstic d'un sol ús dels súpers. La calor de hui m'ha deixat un poc baldat. Em pregunte si el planeta també era d'un sol ús i l'estem reciclant en algun femer.

Ardu però saludable

Dilluns passat vaig comentar que era paradoxal que la Mesa de les Corts aprovara un acord en què diu que treballen per la «potenciació del teletreball». Estranyament, com més diuen potenciar-lo, més persones hi ha fent treball presencial (i presentista, digam-ho tot). Ho vaig comentar en la «fase d'aŀlegacions» de les converses informals de despatx, però no esperava cap efecte ni cap posicionament responsable i exigent de la persona a qui li ho dia. Per tant, la vaig escoltar mentres m'argumentava que havíem d'agrair que els dirigents i alts funcionaris no ho hagueren fet pitjor, «perquè podien, ho reconec», vaig acceptar...

Clar, posats aixina, anant pel costat irònic, podríem pensar que jo confie més que ella en les capacitats dels dirigents polítics i administratius de la institució. Pel que siga, els tinc una devoció infinita als de dalt, sempre espere que siguen més eficaços, rigorosos, exigents i avançats... Al cap i a la fi, ho tenen fàcil per a aconseguir-ho, per poc que siga. Em vaig desfogar escamotejant paraules en el Diari Sindical de les Corts.

Vaja, duc els cabells llargs perquè no m'agradaria anar al barber amb mascareta, fea uns 28 graus sense aire condicionat i poca ventilació, m'acaben de canviar l'ordinador i he de descobrir quines coses ja no es poden fer en Windows i quines estan amagades i embolicades en una boira de confusions diverses, lingüística, conceptual o terminològica. Vaig claudicar: intentar trobar la forma d'atenuar l'excés de fons blanc de la pantalla en eixe sistema operatiu és una activitat àrdua, de resultat imprevisible i amb una petita possibilitat d'èxit mínimament saludable.

La força de la debilitat

Una xiqueta de setze anys (filla d'una amiga), lectora àvida de temes diversos i disciplines variades, em comenta que després d'acabar El segon sexe de Simone de Beauvoir —l'ha omplit de notes i marques per a repassar posteriorment conceptes i idees per al futur—, està passant-s'ho molt bé vegent els continguts de la feminista francesa plasmats en una novel·la de George Simenon (ara no recorde quina de totes: només sé que no era de Maigret). La literatura aporta context per a un món que no acabem mai d'interpretar.

Pareix que això de buscar la coherència o les discordances per a arribar a algun lloc millor és una tasca que molts «adults» van abandonar fa anys. Lligc un article del diari El País que afigc com a nota i marca d'idees i conceptes que hauríem de tindre en compte en el futur:

No hi ha una força que mos represente, estem dividits: feminisme, ecologia, política. Això mos lleva força, però també fa que siga més difícil combatre-mos. Si tallen una branca, en creixeran dos noves.

Paraules d'Olga Misik, segons la periodista María R. Sahuquillo en «Jóvenes de la era Putin que se rebelan contra el líder». Hi ha qui mira d'entendre la força de les debilitats.

«¡Ni teletreball ni teletreboll!»

Unes persones del servici de prevenció i salut laboral passen a prendre mides per a coŀlocar mampares entre els llocs de treball mantenint la màxima seguretat. Com que no trauré trellat, m'estalvie de dir-los res sobre el fet que la màxima seguretat seria que regularen el teletreball i que puguérem optar per eixa modalitat laboral, més encara en esta situació de risc sanitari.

Ja els ho vaig escriure i vaig rebre una resposta del tipus «¡és que no vos sembla res bé!» o «no en teniu mai prou»... Només va faltar que em digueren «si em lleve la sabata...» o «com vaja ahí voràs...». Això sí, haguera segut fantàstic rebre una variant del clàssic dels clàssics (la paronímia amb canvi de vocals finals), una cosa com: «¡ni teletreball ni teletreboll!».

La tòpica llengua de les mares tenia eixos recursos suaus i contundents alhora. I el paternalisme és una de les passions dels inquisidors, a més de la tolerància cantada per Silvio Rodríguez en Y Mariana per Silvio Rodríguez. Estan decidits a restaurar la «vella normalitat» del presentisme, que no sé si en el fons els agrada perquè els recorda quan érem menuts, en classe, quan passaven llista i havies de respondre «¡presente!»... En castellà i amb un to suficient i enèrgic. «Nadie está conforme con lo que le tocó.»

Solatge mental

Amb calor i cansament d'ulls, combine la lectura de la informació sobre del dia a dia professional dels tècnics lingüístics amb la lectura del llibre Principi de realitat de Jordi Muñoz. El llibre m'oferix un passatge com este:

La política i les institucions de l'estat estan absolutament amarades d'aquesta cultura jurídica de via estreta, que podem denominar la cultura Aranzadi. Es tracta d'una concepció de l'estat de dret que porta el positivisme jurídic fins al paroxisme. En aquesta tradició jurídica, els principis i l'esperit de les normes són menys importants que la literalitat i els detalls procedimentals.

Això ressona harmònicament amb el suport anímic que mire d'oferir-li a una companya d'un ajuntament de l'Horta de València que «s'ha atrevit» a fer un informe sobre unes bases de provisió de llocs de treball que no s'ajusten al que establix el reglament lingüístic municipal. Per algun motiu, el fet que la tècnica exposara per escrit la hipocresia amb què els gestors polítics i jurídics tracten els deures lingüístics de les administracions que dirigixen, els ha cogut a alguns (tot hòmens: ¿m'estranye?) més del que la funcionària esperava.

En el fons crec que els ha molestat molt no tan sols que es veja que violen l'esperit i els principis democràtics en l'àmbit dels drets i deures lingüístics, sinó que s'haja plasmat per escrit que tampoc no complixen la «literalitat i els detalls procedimentals» que manegen amb tanta devoció. El cas és que quan no es complix amb el principi democràtic ni amb el de legalitat, arribem fàcilment a l'arbitrarietat i l'autoritarisme.

No cal haver vixcut o naixcut en el franquisme per a comportar-se aixina. El passat que va deixant de ser recent va fent un solatge mental que ressona en les mentalitats, i en un altre passatge del llibre:

La veritat és que la transició transaccionada va suposar una continuïtat en bona part dels òrgans de l'anomenat estat profund i, per tant, va derivar en una democratització imperfecta de l'estat espanyol. [...] és evident que aquestes continuïtats han limitat la qualitat de la democràcia espanyola. El preu, el paguem avui.

Petites maimonades

Em passe el matí encaixant i desencaixant les peces de la configuració de l'ordinador que mos han posat en la faena. Com que és Windows, és quasi impossible entendre les decisions absurdes que provoquen canvis respecte a versions anteriors o que provoquen confusions i marejos d'intensitat variable.

Descarte la configuració de contrast alt, perquè hi ha menús que no es poden vore: lletra lletra sobre fons negre —pareix una broma, però no—. La configuració final que trie no em deixa posar un fons verd sense lluentor per a les aplicacions i el Word, però opte per regular la lluentor de la pantalla quasi a zero, i això espere que atenuarà el mal d'ulls.

En el Word, vist que la versió d'esborrany només es pot vore amb fons de document blanc, em resigne a posar-li un fons verd a la plantilla i mirar els documents en la presentació de web. Per sort sí que em manté les macros (que vaig alçar en la plantilla) i la configuració de les franges (que vaig exportar de l'ordinador vell). Però m'obliga a afinar un poc la redacció del codi de les macros en el visual basic (VBA). Per exemple, ara un codi ChrW ha d'anar precedit de VBA: «VBA.ChrW ()». I petites maimonades d'eixe estil.

I acabe el matí marejat i suat, perquè diuen que l'aire condicionat funciona, però la calentor d'orella no me la lleva el «ventilaoret» que tinc als peus.

Cita dominical / 606: Maruja Torres

S'acosta el que és difícil, doncs. La tremenda crisi econòmica i humanitària, la xerinola unida a la imperícia, les insuportables cues en bancs d'aliments i la mala llet dels que tenen de tot i encara la frivolitat els sobra; l'eterna sang bruta d'este país punyeter entreteixit amb tantes varietats de districtes com de bilis.

Maruja Torres, «Caminar entre zumbidos», El País, 23 de maig del 2020.

La crisi com a triomf

Després de dinar al mig de València contrastem punts de vista sobre un mateix objecte. El cas és que no hem acabat de definir l'objecte, però tenim el punt de vista massa ben apamat. Hi ha mètodes científics que arriben massa prompte la vacuna, encara que no hajam establit realment quins són els símptomes, la malaltia, els pacients o els òrgans afectats. Fem sociolingüística recreativa, és a dir, política lingüística de barra de bar. Passa la vida: La crisi com a triomf del capitalisme titulava Josep Fontana un llibre seu. I Rafa Gomar, Vidres en la moqueta. En els nostres debats no hi ha moquetes, però molts vidres que tallen i un excés d'estat permanent de crisi.

La purna de la comunicació

Ahir, a més del renec per les actuacions de l'Ajuntament de València (sí, amb Joan Ribó i Canut, no amb Rita Barberá Nolla, que tant mos fea somiar...) contra l'ús del valencià, em vaig vore impulsat a pegar-li un toquet al síndic de greuges pel seu web, on apareixen informacions només en espanyol.

L'excusa serà una o altra, però em sembla que en lloc d'excusar-se altra volta de manera hipòcrita, haurien de fer una campanya permanent de cartells i llegendes impreses en els fulls que repetiren a qualsevol que ho llegira coses aixina com els missatges de les caixetes de tabac: «discriminar lingüísticament provoca problemes de consciència», «incomplir les obligacions lingüístiques provoca maldecaps» —els meus, sobretot—, «infringir i els deures dels ciutadans pot perjudicar la integritat ètica», «expressar-se en castellà també és una opció, a més del valencià»... Coses d'eixe estil.

Bé, també es podria fer en positiu, és clar, com si es tractara de publicitat de begudes refrescants o de vendre-li la moto lingüística a algú: «el valencià, la purna de la comunicació», «¡Que bé, que bé, hui dinem en valencià!», «tu vals molt, perquè el parles bona cosa», fins a parafrasejar aquell de Los Luthiers aixina: «de cada deu persones que parlen en valencià, cinc en són la mitat».

Tot això, a pesar del que comenta Anne Applebaum citant Czesław Miłosz («La historia juzgará a los cómplices de Donald Trump», El País, 21.06.2020):

Miłosz és un dels pocs escriptors que reconeix el plaer de la conformitat, de quina manera alleuja l'ànim i acaba amb tantes disjuntives personals i professionals.

Renegar i renyar amb persistència

El Síndic de Greuges ha progressat en la seua gestió lingüística durant els anys que fa que li presente queixes. Amb tot, observe que hi ha algun aspecte que no ha resolt encara: l'actuació d'ofici davant els incompliments de la legislació lingüística en l'àmbit administratiu.

El cas que m'acabe de trobar afecta la tramitació d'un document que no s'ha produït tal com establix la legislació lingüística vigent, és a dir, no s'ha dut a terme en valencià. El primer full de la documentació de l'Ajuntament de València que m'ha tramés la sindicatura està redactat únicament en castellà, fet que contravé la legislació lingüística vigent. Això és una mancança que, passats ja uns quants anys de gestió lingüística suposadament democràtica, el mateix Síndic de Greuges hauria de poder detectar i reclamar, vist que eixe document va adreçat a eixa sindicatura i que eixe document mostra un incompliment dels drets i deures objecte de la queixa.

A més, quant al contingut, el document municipal era una pretesa acceptació de la recomanació feta per la sindicatura. Però el cas és que l'Ajuntament de València no explica que haja compromés cap mitjà ni esforç per a corregir els errors del passat ni per a evitar-los en l'actualitat i en el futur. L'única cosa que diu és que és molta documentació, molt antiga (de fe trenta anys) i que no la tenen sempre ben escanejada.

Llegit això, veig que ara mateix, en la pàgina web d'Urbanisme hi ha un enllaç per a «Consulta del Pla General i els seus instruments de desenvolupament». Eixe enllaç mostra un document en PDF sense data de tres pàgines (perfectament escanejat amb OCR): només presenta la versió en castellà.

És un document creat en juny del 2016. Per tant, és vigent i actual i correspon a una informació que no entra dins de les excuses adduïdes per l'ajuntament per a incomplir els seus deures lingüístics. Eixe document contradiu l'última afirmació de l'informe municipal:

La informació urbanística, a la que té accés la ciutadania, està plenament garantida en compliment de la implantació real i efectiva del règim de cooficialitat d'ambdós llengües.

Podem vore que, tant en la gestió del procediment administratiu com en la documentació antiga i, pitjor encara, en la documentació actual, l'Ajuntament de València contravé els drets lingüístics dels ciutadans valencians. I el Síndic de Greuges ho té davant dels ulls, però pareix que no ho veu. Els drets lingüístics dels ciutadans valencians no pareixen drets, sinó veŀleïtats o excentricitats d'una població més acostumada a la gresca i la xerinola, que és al que volen les «autoritats» que mos dediquem, no tant il dolce far niente com el servil acatxar el cap.

Com pegue en cabut, li torne a enviar al síndic el peu de queixa recurrent:

Per això, vos demane que prengau ara les mesures adients per a fer que l'Ajuntament de València resolga estes mancances i que adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

No s'ho endú el vent

Un bon dia per a «cremar» algun paper dels que s'acumulen en el muntonet dels retalls. Un diari de desembre del 2018, per exemple, on no trobe cap premonició sobre la pandèmia, però sí les advertències sobre les democràcies electorals autoritàries, el supremacisme blanc, el discurs populista de dretes paranoic, el populista d'esquerres ineficaç, etc., combinat amb propostes per un nou acord ben verd regulat per un estat democràtic eficaç, obert i transparent que controle el capitalisme, amb notes d'història per a emmarcar el present: la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), guerra que van ser una de tantes rèpliques de les «bondats» de les religions —eixa ficció desbaratada i inevitable que compensa la caiguda de l'oxitocina—, un article de Santos Juliá («Conflicto») —que va faltar quasi un any després— on pareix que diga que Catalunya només pot ser independent quan es convertixca en xauxa:

Quan els secessionistes renuncien a la vida unilateral i retornen al camí que mai no havien d'haver deixat, el camí d'arribar a la independència quan per fi aconseguixquen convertir tota Catalunya en un «sol poble» en el marc d'una sola nació.

La proposta de Santos Julià deu ser una nova versió d'allò que es diu en castellà: «Ahí me las den todas». I amb una coda final d'Enric González («Es fácil comprender») que parla dels biaxos de l'actualitat:

En 1939 es va estrenar la peŀlícula Allò que el vent d'endugué, un esplèndid drama sobre la guerra civil nord-americana: en Atlanta, més de 300.000 persones van eixir al carrer per a aplaudir els actors. Quantes llàgrimes d'emoció hi va haver eixe dia, 15 de desembre del 1939. Mai no havia hagut res tan commovedor com la caiguda de la Confederació. Europa, en aquell moment, fea tres mesos que estava en guerra.

Dels aplaudiments nacionalistes al racisme hipòcrita. No s'ho endú el vent.

La confirmació del procés

Accedixc al web de la llibreria de la Universitat de València i, com que tinc el carnet d'antic alumne, pense d'aprofitar-lo un poc. No veig la manera, però continue amb la compra. Em registre en la llibreria. Cullerà i mosca: «Registro de nuevo usuario». El formulari d'eixa gestió no el tenen en valencià. La confirmació del procés de compra també té només versió en castellà. La normativa és un desig voluptuós, però la normalitat del desús encara s'imposa fredament a cals doctes.

Pense que la solució deu ser escriure al Servei de Política Lingüística de la universitat, ja que diuen que tenen «com a missió l'assoliment de l’ús normalitzat i igualitari de la llengua pròpia, és a dir, treballem perquè el valencià desenvolupe totes les seues funcions sociolingüístiques com a llengua de cultura moderna». Doncs, els escric per animar-los en la missió i que completen en la pràctica tot el que destiŀla la teoria sociolingüística i que se'n sol anar pel desaigüe de la política. Espere que la confirmació dels procés no siga un reble per al desús.

La mortificació de les dades

Es veu que hauríem de millorar els nostres mètodes de persuasió. Si pensem que els que utilitza més habitualment la política i la gestió lingüístiques són roïns per a facilitar que la ciutadania millore els índexs d'ús del valencià, les nostres possibles alternatives tampoc pareix que siguen molt efectives. O el fet és que no arribat encara a una posició de poder suficient per a practicar-ne unes altres: encara que ara governen «els nostres» en institucions de responsabilitat, la imperícia, l'amiguisme i la desídia són els que mos han permés arribar fins al segle xxi i, per tant, hem vixcut molt de temps en eixe brou. (Per cert, les pràctiques i polítiques roïns per a impulsar l'ús del valencià, ho són des del nostre punt de vista. Mirant-ho bé, tants anys mantenint-les i repetint-les indiquen que són ben eficaces per a altres interessos.)

Tal com comentava en un apunt anterior, les dades de la Generalitat Valenciana del 1995 parlen de més d'un 50% de parlants de valencià a casa. Si ara observem que en són vora un 40%, l'evolució és negativa; excepte que tingam arguments per a dir, per exemple, que fa set anys era del 30% i ara estan pujant. Seria possible.

La qüestió, per tant, no és mostrar (acríticament) que les dades són positives o negatives, sinó que hem d'enfocar els valors i oportunitats que mos han de fer avançar. Les persones ben informades poden considerar que les dades de partida són negatives, i això seria un punt de partida per a decidir canviar de rumb. Llevat que, tal com he dit, eixes dades negatives (i empitjorar-les encara més) siga un objectiu per als impulsors de les polítiques. En este món en vorem de tots els colors.

En tot cas, entendre les dades no vol dir resignar-se a patir la situació. Encara que pareix que li hajam trobat gustet a la mortificació.

Cita dominical / 605: Ana Fuentes

El desconeiximent és tan profund que molts creuen encara que en xinés crisi també vol dir 'oportunitat', encara que siga un error de traducció.

Ana Fuentes, «Europeísmo es marcar límites a Pekín», El País, 23 de maig del 2020.

¿Relatiu a què?

L'expressió tan habitual que diu que «tot és relatiu» no indica necessàriament que no puga ser concretat, determinat, avaluat... Indica que cada apreciació depén de sistemes previs de mesura i percepció. Hui estàvem dubtant entre miŀlilitres i centímetres cúbics. Tot és relatiu, ¿però per què hi ha marques de sabó potàsic que indiquen la capacitat de la botella amb una o altra unitat de mesura? ¿O unes voltes amb una i altres voltes amb l'altra? ¿O trobes centímetres cúbics en la botella i et demanen que aboques mil·lilitres?

Bé, ara ja sé que, per a esta qüestió, són quantitats o capacitats equivalents, però segurament són resultat de partir de percepcions del món diferents. Tot és relatiu, doncs, però això es referix a la unitat de mesura, que no es única, al fet que n'hi han moltes i que són utilitzades amb intencions diferents o per a necessitats diferents. Per això tot és relatiu, relatiu a alguna unitat de referència, de mesura, de percepció. Per tant, relatiu no vol dir arbitrari o discrecional.

L'altre dia debatia un poc amb un company que estava trist per la manera tan negativa com es transmet en l'ensenyament l'estat quantitatiu del nombre de parlants de valencià en la nostra societat. La llengua està ben viva i n'estava ben pagat. Tant el nombre com la situació d'eixos parlants tenen molts aspectes mesurables. El xic pensava que l'estadística que diu que hi ha vora un 40 % de parlants de valencià en casa, era una dada engrescadora, que calia valorar com un fet ben positiu. Vaja, vaig pensar que tot és relatiu, certament, i li vaig intentar mostrar que les dades estadístiques s'han de comparar històricament, perquè el punt de partida pot modificar el punt de vista respecte al moviment que estem avaluant, no és igual si anem cap amunt o si anem cap avall.

Vaig buscar un poc i vaig vore que l'any 1995 l'estadística indicava més d'un 50 % de parlants de valencià en casa. Mirant-ho aixina, em caldria alguna dada més per a evitar recordar que en aquell moment lamentàvem la situació i que ara hajam de creure que la gestió lingüística està sent eficaç i positiva pel que fa a l'ús del valencià. Encara que siga relativament.

Les tècniques

Un company d'una de tantes llistes sobre llengua en què participe amb poca assiduïtat però molt d'interés fea un repàs de persones a les quals volia felicitar per la seua activitat en pro de l'ús i el coneiximent de la llengua. I em sap mal tornar a llegir els noms que enumera, perquè m'adone que en alguna cosa estem fallant: tot l'elenc érem hòmens.

Si mire al meu voltant professionalment, em venen al cap més companyes tècniques lingüístiques de les administracions local i l'autonòmica. En canvi, quan es tracta de debats ideològics, d'eixos d'entretindre's polemitzant i proclamant, o perdonant i condemnant sense juí, és a dir, el pa de cada dia en les llistes de correu, diria que el 99 % dels collistaires actius som hòmens. Un dèficit que no és la primera volta que comentem en les llistes mateix, però que no sabem massa a què es deu ni com resoldre'l.

L'única causa que em ve al cap és la de sempre: l'educació sexista continua vigent. Llevat que la biologia o la genètica arriben a donar una explicació diferent per a eixe desequilibri de tendències tan accentuat, també tenim pendent una revisió del sexisme sociolingüístic en què vivim immersos en este àmbit de reivindicació social i política.

Sense excuses

No li s'acaben les excuses, no.

Un poquet de mínim esforç sociolingüístic a l'abast de qualsevol persona interessada en la cosa eixa de la llengua minoritzada pròpia de cada u. Envie una resposta al missatge publicitari de Ricard Camarena, que m'arriba només en castellà a pesar que periòdicament els faig vore que seria molt més receptiu si m'enviaren la versió en valencià. Ho torne a intentar:

Hola:
Espere que tingau èxit i sort en la nova etapa.
Per a variar i millorar, podríeu incloure el valencià també en estos avisos publicitaris. Seria un gest cordial i amistós envers els possibles clients que, si no ho feu, continuarem tenint com a excusa eixa petita i absurda manca de sensibilitat lingüística per la vostra part.
Moltes gràcies.

A poc a poc, s'encén el foc... I s'acabaran algun dia les excuses. És una possibilitat. L'altra possibilitat seria la que contava ma uelo sobre un deute que tenia des de fea molts anys i que li reclamaven que pagara encara que fora a poc a poc. Com que no pensava pagar, responia: «¡És que no puc anar més a poc a poc!» Era un acudit, és clar, que ma uelo no va deixar cap deute. Només el del temps d'haver-me ensenyat més coses sobre l'horta o el truc.

Les llàgrimes

Un company em comenta que ha pensat d'enviar una reclamació a l'ajuntament perquè la retolació d'un servici públic no està en valencià (però sí en castellà, anglés i francés). L'anime a fer-ho. El cas és que em comenta que ha pensat d'enviar-la en castellà i valencià, seguint l'argument següent:

El motiu per a presentar-la en castellà és que no sé quin tipus de funcionari hi ha a l'altre costat, i tem que siga un valencianòfob que, en vore que la queixa no està castellà, extravie «accidentalment» la reclamació, faça com que no l'entén o ves a saber què... A més, trobe que posant la queixa en els dos idiomes donava exemple de la lliçó que el seu ajuntament hauria d'ensenyar-se: usar les dos llengües oficials.

Entenc el raonament defensiu que fa, però trobe que és precisament un dels raonaments que, contra el que ell espera, fa que eixes persones es confirmen en els seus prejuís (cosa que no sol ser massa difícil). El prejuí confirmat seria: «si saben parlar/escriure en castellà, escriuen/parlen en valencià per a fer la mà».

A més, enviar-ho en bilingüe té una derivada que crec que tampoc és útil: impedix destapar problemes més greus que una mala retolació, com serien no atendre correctament, perdre la documentació, fingir que no entén l'escrit, etc. Utilitzar la clossa del bilingüisme és la pràctica habitual de l'administració valenciana de sempre. El resultat és que es fomenta llegir la columna en castellà (del dogv o del bocv i altres publicacions oficials) i no cal practicar el valencià.

En últim lloc, i no és anecdòtic, si els escrivim en castellà, ¿per a què necessitarien capacitació lingüística en valencià? Mosatros mateixos estaríem diguent-los que no cal.

Li escric i, quan acabe, parlant de prejuís injusts, coincidix amb el final del juí a l'antic major Trapero. Em deixe dur per les llàgrimes d'Olga Tubau.

La nacionalitat amb brides

A vora les dos del migdia, una dona s'entreté lligant amb brides, ben estirada i sense arrues, una bandera espanyola a la solana del seu balcó. Acabe de córrer i estic fent estiraments pensant en quin missatge pretén enviar eixa exhibició de la senyera espanyola. Recorde el meu veí italià de baix i la bandera d'Itàlia que penjava al balcó (em sembla que abans i tot del mundials de futbol).

Llavors, és possible que una bandera d'Espanya al centre de València vullga dir el mateix que la d'Itàlia —ho hauria de confirmar— en el cas del meu veí, com els taulellets aquells que es posaven davant l'entrada de casa: «Ací viu un italià»; per tant: «Ací viu una espanyola».

València encara forma part d'Espanya —per poca iŀlusió que mos faça—, però si la senyora necessita mostrar que és espanyola en Espanya, pot ser que siga perquè ha detectat que els valencians no mos considerem espanyols, cosa que, certament, m'alegraria tant com em sorprendria.

O és possible que siga perquè viu envoltada d'estrangers d'altres nacionalitats —que no coneixem, perquè no hi ha cap més bandera— i vullga exhibir la marca de la seua per a donar-se a conéixer i que no hi haja confusions, que ningú no pense que no és espanyola —és el que tots pensem quan vegem algú que no va exhibint la rojigualda—. (Pensant-ho aixina, els espanyols en València es veu que serien una minoria que vol ser visible, mentres que la resta de valencians i forasters són més discrets.)

Bé, hi ha més opcions, com ara que la senyora considere que ha de mostrar eixa ensenya nacional perquè ella no és espanyola, però és molt amiga dels espanyols o vol atraure'ls, com dient «¡Sou benvinguts, espanyols!» És una bona iniciativa, vaja, perquè la senyora —valenciana o d'on siga— és sent acollidora dels espanyols que van perduts pel món i no saben on acudir en estos temps perillosos de pandèmia.

Tinc quimera que no l'encerte, que estic confús. Deu ser que la rentada i l'està eixugant al sol. La lliga amb brides, perquè és l'única manera de retindre l'espanyolitat sobre el ferros roents de la barana.

«Torne vosté demà»

Els autors i autores de les pròrrogues de les situacions legalment «improrrogables» ara han gestat el teletreball en l'oficina de les Corts. No és cap contrasentit en eixe món parlamentari, sinó una de tantes categories retòriques que es mandroixen per a ací, categoria que té alguns noms possibles en els catecismes i codis penals, però que ací no tan sols no tenen nom, sinó que no interessa ni tan sols pensar-hi.

El teletreball en l'oficina consistix a fer anar el personal per torns al despatx, a vore qui agafa el còvid. Si no l'agarra ningú, oblidarem el teletreball fins a la pròxima pandèmia, en què reeditarem este sistema en què els treballadors i treballadores es fan càrrec de totes les càrregues i obligacions amb submissió, responsabilitat, voluntarisme i un poc de malhumor reconcentrat, sense cap negociació ni acord que arribe a una regulació sobre horaris, mitjans, condicions ni terminis. El somni dels autòcrates. O dels oligarques... No sé com distribuïxen la desídia directiva.

L'administració de les Corts Valencianes (i de la Generalitat valenciana, per extensió d'hàbits) és aixina, un reflex de la ideologia feudal i providencial dels qui la regulen i gestionen, tant si parlem dels polítics —que no solen tractar internament les Corts com una de les institucions de la democràcia— com dels alts funcionaris que la controlen i dirigixen (amb l'aval platejat del titànic desinterés polític). «Torne vosté demà», que dia aquell castellà tòpic.

Cita dominical / 604: Joke J. Hermsen

El que jo proposo són comités ciutadans. Persones triades rotatòriament per sorteig que tinguen dies pagats per tots per a informar-se, debatre i prendre decisions. El principal avantatge és que la gent es sentiria més responsable i representada. Sentirien de nou la seua llibertat política, perquè no oblidem que també som éssers polítics. Cal repensar la nostra democràcia, experimentar. No tenim res a perdre.

Joke J. Hermsen, segons l'entrevista que li fa Carmen Pérez-Lanzac, El País, 19.01.2020.

¿Què se'n va fer d'allò?

Va passant el temps i encara espere que els periodistes progressistes i demòcrates —per justeta i circumstancial que siga eixa adscripció— rectifiquen aquell argument que feen anar a tort i a dret quan es tractava de fer nacionalisme espanyol contra els independentistes catalans: «¡És un informe de la Guàrdia Civil!» Supose que es devien senyar en els estudis de La Sexta o de la ser quan s'esmentava el nom del cos militar eixe que també denominen «la benemèrita». Podem continuar assentats, fins i tot gitats, perquè ara ja no deuen recordar que van malbaratar el seu exercici periodístic professional amb una adhesió incondicional a la màfia dels sentiments nacionalistes espanyols. Ja ho sé, si eren «espanyols», ben fet.

Els mitjans periodístics haurien d'incorporar una secció que tractara sobre «¿què se'n va fer...?» d'aquells titulars tan grossos, escandalosos, reprovables, malicciosos, faŀlaços i sense fonament que van donar durant uns dies, setmanes o mesos i que no eren més que material de batalla ideològica sense escrúpols ni miraments ètics. Supose que deu existir una base de dades sobre això, però no l'he trobada. En francés he trobat un poc més de dades amb «vous souvenez vous» (i la paraula affaire).

Al cap i a al fi, ací què podríem respondre a la pregunta «¿què se'n va fer...?» dels torturadors de la policia espanyola, dels ministres que els emparaven, dels acusats i condemnats (periodísticament i judicialment) sense proves... Em ve al cap que el número de Sàpiens d'este mes fa un repàs dels Borbons. La portada és indicativa del que n'hem fet: un gra massa.

«Cassa impulza»

Senc la presentadora d'À Punt: «... cassa impulza ...» (El fragment era: «... casa impulsa ...»). Quan va començar Canal 9 recorde que pensava que això es devia a la falta de costum, a la inexistència i falta de rigor i rodatge en l'ensenyament de l'expressió i la lectura en els mitjans audiovisuals. Al cap de les dècades, es suposa que ja podríem haver superat eixa mancança, però es nota molt que no, que el món audiovisual imposen primerel castellà —diglòssia, en díem abans per conceptualitzar-ho— i després li apliquen uns filtres o una capa de valencià per a traure-ho a fora. Eixe entorn professional (i moltes voltes quotidià) deu ser aixina des d'un punt de vista sociolingüístic.

En canvi, és una sort poder disposar en la xarxa del valencià de tv3, que no aporta massa com a reforç estructural de les variants valencianes, però que sí que aporta en el compte global de la llengua i com a via de contacte amb el món a través de varietats diferents de valencià. Encara que tenen també les seues peculiaritats i problemes, que són, tal com ací, una variant de la imposició i predomini del castellà.

En fi, no sé si haurem d'esperar que torne a fer fallida la televisió pública valenciana per a que, quan o tornem a intentar, els gestors polítics proven a abandonar la subordinació lingüística al castellà i opten per contractar i formar en valencià adequadament les persones que hi han de dir la seua i la de tots en el mitjà. Algun dia podria ser que la norma siga estar capacitat per a la funció i no tan sols estar empaperat de titolets. El valencià dels mitjans no hauria de ser cosa d'hipocresies i subvencions.

La Peneca sentia refilar els totestius

A més del músic Pau Donés, que tenia la meua edat i va compondre algunes peces molt famoses —encara que a mi no em dien massa els discos de Jarabe de Palo—, m'entere que ha faltat Rosa Maria Sardà, que ha segut una referència artística i inclús ideològica en algunes qüestions i que era una figura molt apreciada també per ma mare. Tot això em fa bussejar en els records. I, ja posats, m'escabusse en la part lingüística gràcies a l'article de Joan Giner Monfort que va publicar al 2017 en el llibre de festes del poble.

Com que la meua família, per part de mare, era de Carcaixent, hi ha coses que no vaig aprendre en la variant vallera —la família de l'Alqueria de la Comtessa, el poble de mon pare, no l'he tractada tant—, tot i que sí que em van fer notar —quan vaig canviar el castellà importat de França pel valencià— que fea eixes harmonies vocàliques que tanta gràcia (per a burlar-se'n) li feen a ma uela.

Quant a la barreja de lèxic i records, el meu amic Castanyer caçava «andragons i sacristanes» amb un rifle de balins. I jo he arribat a vore algun «sarvatxo» enfilat dalt del mur de separació d'un camp de tarongers pel camí del Clot. La Peneca sentia refilar els totestius (que jo no he arribat a vore de prop encara). I recorde que el meus companys d'institut dien [póu], i a mi em semblava que ho diuen per riure pronunciant-ho malament, perquè jo dia [pòu] com a Carcaixent. El cas és que em va fer gràcia sentir-ho, però pensant-ho bé, no me'n fa tanta vore que cada dia m'interessa més saber qui mos abandona.

La humanitat no s'apega tant

L'activitat econòmica capitalista és nociva per a la salut de les persones. El capitalisme premia els espavilats que competixen sense miraments, però perjudica la humanitat en conjunt. El còvid és una mostra més del funcionament de les vies de contagi de les misèries i malalties. Ara mateix mos podríem tots apegar eixe virus; per contra, no hi ha manera que mos s'apegue una renda bàsica o un salari digne que siguen suficients per a viure amb salut i llibertat.

¿Que es va reduir la pobresa extrema des de fa cinc anys en el món? Hem encarregat una pandèmia per a reequilibrar les coses, que això no pot ser, que estem massa bé i mos estem adormint sobre els llorers. ¿Cui prodest?, que dien aquells llatins. En comenta algunes coses Evgeny Morozov (en l'entrevista que li fa María Sánchez Díez, Tecnológicas, revista d'Eldiario.es, març 2020):

Si continues operant en un paradigma on l'obtenció de guanys i la reducció de costos són els objectius principals, cap llei et permetrà arribar al grau d'humanitat que busques.

En el fons, és dubtós creure que busquem res.

Un poc de claror abans de la calor

Els meus companys i companyes lingüistes de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana han consensuat un escrit (veg. «Conselleria d‘Educació i Teletreball, un amor impossible») sobre la gestió que s'està fent de la reincorporació presencial al lloc de treball, gestió que entra en contradicció amb les recomanacions sanitàries que diuen que cal aplicar per a combatre la pandèmia de còvid.

És un document ben detallat i argumentat que mos servirà de referència per a presentar propostes semblants amb vista a implantar realment el teletreball ja d'una. Estaria bé aconseguir que es corregixca eixe succedani (o subterfugi) que està aplicant-se ara que consistix en el voluntarisme laboral dels treballadors i treballadores i una desídia reguladora panxacontenta dels directius i càrrecs polítics.

D'altra banda, i quasi tan rellevant com la reivindicació del teletreball, em sorprén i m'alegra que hagen arribat al grau de consciència i cohesió suficients per a consensuar un escrit extens, ben argumentat i amb reivindicacions importants pel que fa a l'oportunitat que l'administració emprenga l'etapa posterior a la pandèmia aplicant mesures d'abast més profund i efectiu que la distància social i l'ús de mascaretes. Com a mostra:

L'objectiu de neutralitzar les emissions ha d'implicar una reorganització profunda de la Generalitat que, necessàriament, haurà d'incorporar el teletreball com a forma normal de treballar per a reduir milers de desplaçaments en cotxe i, per tant, reduir emissions de CO₂ i altres contaminants, millorar la qualitat de l'aire, descongestionar els transports públics, estalviar electricitat en els edificis públics i en els equips informàtics, estalviar energia per a climatització, aigua, etc.

A més, crec que el document és important, perquè demana mesures de control de l'eficàcia de les mesures:

2. Una avaluació del treball realitzat a distància durant el confinament en què es puga comprovar si ha minvat o ha augmentat la productivitat.

3. Una avaluació de les emissions de CO₂ estalviades amb el teletreball durant aquests mesos, per a poder avaluar els impactes positius d'aquesta modalitat amb vista a l'objectiu de neutralitzar les emissions per a 2025.

Un poc de claror abans de la calor. Que la pròxima passa de còvid no mos ofegue al despatx.

Les poques llums

Torne al despatx de les Corts el dia que torna a caure bona aigua en València. No sé massa bé per què mos fan tornar al despatx, si encara cal mantindre totes les precaucions (de distància, d'higiene...) davant el còvid, ja que tota la faena que he de fer la puc fer a distància. Això de fer-mos tornar és una mesura que atempta contra les normes de seguretat i salut. Però hi ha qui està pensant en una altra cosa, està pensant en que no mos «eternitzem» en eixa xauxa casolana que deuen imaginar que són les cases de cada u.

Tinc quimera que estan evitant implantar el teletreball a causa d'una barreja d'ideologia (feudal) i de gossera negociadora. A més, es veu que els ha segut útil el «teletreball» precari que el personal hem acceptat voluntàriament que entrara en les nostres cases. Però ja estan pensant en fer-mos tornar per a aplicar-mos els suplicis de costum en qualsevol relació laboral funcionarial predemocràtica: restricció de moviments, d'horaris, d'actituds, d'organització, de mitjans... Trobe que hi ha qui ha de justificar la seua posició amb la capacitat d'impedir que li s'escape la capacitat d'impedir... L'altra opció, que seria la de facilitar progressos i millores, no s'adiu amb l'«ordene i mane» sobre el qual es va estructurar esta institució fa més de trenta anys.

Mos han donat una mascareta a l'entrada, però estan «hiperclorant» els lavabos, no mos hi podem rentar les mans i no hi ha gel hidroalcohòlic en el despatx. A les 12:10 se'n va la llum. Els companys de manteniment la fan tornar a les 12:40. Una companya ha de posar en marxa l'aparell d'un que està treballant en remot i ha perdut la connexió. ¡Uei!, ja han trobat un agarrador: per a això es veu que hem d'estar ací en persona, per si se'n va la llum. En tenim poques —de llums— i això mos faltava.

Cita dominical / 603: Jules Maigret

És curiós que la susceptibilitat de la gent mos complique més sovint l'existència que els seus verdaders defectes o les seues mentires.

Jules Maigret, personatge de Maigret et le fantôme de George Simenon (1964).

La locució erràtica d'À Punt

¿Quina és la maledicció que pesar sobre els mitjans audiovisuals públics en valencià? En castellà supose que tots els valencianoparlants en exercici deuen tindre un accent peculiar. De fet, el tenen la majoria de castellanorparlants de València i contornada, que són prou distingibles en l'articulació de les consonants i les tonaetes que fan.

El que em sembla que no hauria de ser acceptable després de l'experiència que vam patir amb Canal 9 durant massa anys, és que tornem a tindre en pantalla periodistes que no saben parlar en valencià amb una mínima fluïdesa i naturalitat pròpies de valencianoparlants en exercici diari. Llevat de Maria Forner i algú més, sembla que no sàpien mai quan s'obrin o es tanquen les vocals, o quan es fan sonores o sordes les consonants...

Si mirem els comentaris sobre el Canal 9 dels anys que siguen, probablement toparem amb el mateix problema: la selecció del personal que ha de parlar en el mitjà deu patir els efectes d'un entorn sociolingüúistic i d'una educació que no forma les persones per a parlar en valencià públicament. No ho deuen fer en primària, no ho deuen fer en secundària i no ho deuen fer en la universitat. I tampoc els ho demanen en els processos de selecció. Si ho feren, possiblement l'educació ho tindria en compte.

Pel que sé, l'antic lletrat de les Corts Enrique Soriano era (i és encara, crec) el president del consell rector de l'ens. Per tant, està clar que l'interés pel valencià depén només de l'audiència, ja que «ells» no en tenen gens. A pesar de la lletra de les normes i els discursos, els fets ho demostren.

Un trenc ortogràfic que no descompon l'idioma

L'iec ha informat sobre les modificacions del seu diccionari. És una bona pràctica que periòdicament vagen fent canvis, ara que la tecnologia permet que els diccionaris estiguen més vius i no siguen només la sepultura dels usos passats. A més, informen amb detall dels canvis, cosa que ajuda a entendre com va variant el punt de vista de la institució.

D'altra banda, també dona una idea del temps que poden tardar els fets lingüístics bàsics i usuals a travessar la capa de prevenció normativa que embolcalla les seues actuacions. Perquè, ¡ai mare!, el dia que apareix en el diccionari eixa peça de la llengua sobre la qual s'han muntat malíccies i penjaments, ja la tornem a tindre. Vorem què diuen els «clàssics avalotadors».

Entre les novetats del diccionari, no diré que vore aparéixer sèguel moleste massa, ja que no és una variant valenciana (veg. Colomina) i, per tant, no és objecte de trifulca i sospita. Generarà més frustració el fet que hagen canviat l'exemple «Descompondre's un idioma» per «El vell imperi es descomponia sense remei». Este ja no dona tant de joc per a fuetejar-se imaginàriament amb el retrat de la llengua que voldríem tindre.

Han suprimit el ferrapedres, que continua per ara en el dnv, d'on supose que també desapareixerà (amb semala). Pel que trobe en la xarxa, pareix que siga una paraula que només haja existit per a omplir diccionaris. I per fi s'han enterat que massa també té ús com a sinònim de molt en «oracions de sentit negatiu» (cosa que ja apareixia en el dnv). En eixe mateix àmbit de trets valencians, em commou que vore aparéixer ¡ni pensar-ho! com a «expressió per a negar enèrgicament una cosa». Descansarem sense pensar-mos-ho massa.

El diccionari de l'acadèmia valenciana haurà d'introduir la locució a nivell de, que acaba d'incorporar l'institut català. I a partir de l'admissió de l'emfàtic «mira que» (diec), els dos diccionari haurien de fer un pas més i incloure les versions informals «mi que» i «ma que».

Finalment, la ratlleta de la ce trencada per fi rep nom en el diccionari: trenc, cosa que fa tres anys o més que tenien en ment. I sense descompondre l'idioma. Ma que els ha costat, diríem.

Escalant a recules

La «desescalada» i la «nova normalitat» són conceptes que van concretant-se a poc a poc. La nova normalitat rima amb la vella quant sents que la periodista Àngels Barceló (cadena ser) fa giragonses per a posar la sospita periodística necessària sobre els informes de la guàrdia civil que tant juís i condemnes han fonamentat, però evitant parlar del procés independentista català, on en vam tindre un màster sobre informes faŀlaços i sobre fanatisme disfressat de periodisme.

Per sort, mentres Barceló va pegant voltes evitant dir el que està pensant, Javier Aroca està atent i recorda el cas dels cdr convertits en organització terrorista pels informes màgics d'alguns guàrdies civils, informes i desinformacions que van donar molt de joc a alguns grans professionals del «periodisme» entre cometes, que és una manera de fer periodisme que dona molt de rèdit.

En fi, que la «nova normalitat» serà pareguda a la vella: continua depenent de mosatros. Sabem per on anàvem, i senc la gent en la terrassa dels bar de baix de casa. No pareix que estiguen xarrant sobre el medi ambient, el racisme o les desigualtats i injustícies socials. No pareix que desescalem, sinó que escalem a recules.

«Com menys serem, més salut preservarem»

M'entretinc intentant dialogar amb la paret. A voltes és més productiu que intentar-ho amb moltes persones. A voltes hi ha persones que ressonen com si foren una paret de frontó. L'última del cas com un cabàs de les Corts Valencianes és que la setmana que ve em diuen que he de tornar físicament al meu lloc de treball per a fer unes quantes hores allà.

La qüestió és que les Corts no han regulat encara el teletreball i ja estan passant no les setmanes, sinó els mesos. Fins ara, amb un poc de bona voluntat i molta improvisació, molts treballadors i treballadores de les Corts estem utilitzant els nostres mitjans privats per a salvar les necessitats de la institució amb el treball a distància. L'estat d'alarma i el confinament no permetien altra cosa, tot i que sí que permetien anar pensant en el futur de distanciament que s'acostava.

Ara que estem «desescalant» d'eixa situació, i la Mesa de les Corts ha arribat a l'acord de fer tornar el personal a poc a poc, però amb criteris que no pareixen molt coherents. En principi, d'una banda van dir que mantenint a casa el personal que està treballant a distància, però al mateix temps van dir que hi havien d'anar «persones» del servei tal o qual...

Ho aclariré, no tan sols demanaven els tècnics i tècniques, uixers i uixeres, lletrats i lletrades necessaris per a complir les funcions que no es podien fer a distància, sinó també «persones» de determinats departaments, independentment que hagueren de fer la mateixa funció que podrien fer a distància. Tinc quimera que van tirar de braç dient: anem a evitar les enveges entre departaments, tots empastrats.

Per exemple, en el Servei de Publicacions hi ha «persones» amb funcions diferents com a funcionàries. Per tant, és una temeritat fer anar «dos persones» si no han de complir les funcions requerides per a l'activitat parlamentària. Crec que això és un símptoma de falta de rigor en algunes decisions.

Naturalment, això és habitual en la institució, i pots pegar cabotades contra la paret pensant que les Corts Valencianes no haurien de mantindre la situació d'improvisació i desregulació del treball a distància amb què s'ha conformat fins ara. La institució hauria de ser més proactiva i previsora... Bonic, però del tot retòric en una institució que cada dia s'està fent més feudalitzant interiorment que democratitzadora.

En suma, s’està produint un retorn físic al lloc de treball, però convindria assegurar-se que siga un retorn objectivament necessari que evite al màxim el risc per a la salut. Si eixe és l’objectiu, pareix incongruent que hi haja d’haver «dos persones» en el Servei de Publicacions per a fer allà la mateixa faena que estan fent en la modalitat de treball a distància.

La setmana que ve m’han dit que he d’anar quatre dies al despatx, però no acabe de vore quina és la necessitat que he de cobrir que compense el risc en què em posen i en què posen les «persones» que puguen entrar en contacte amb mi. En el cas d'esta pandèmia, caldria refer una famosa dita: «com menys serem, més salut preservarem». I sí, més riurem, possiblement.

Les franges personals

El Windows em diu que tinc la unitat C: molt fragmentada (al 70 %), que convé desfragmentar-la. Em pensava que la cosa seria ràpida, però s'ho agarra amb calma i s'està més de dos hores per a fer això. Per sort, he pogut traslladar la configuració de les franges (ribbon) del Word d'un ordinador a un altre. Les plantilles traslladen macros i autotexts, però les pestanyes personalitzades (amb icones i enllaços a macros) cal traslladar-les amb el botó d'exportació que hi ha en la interfície de personalització de la franja. M'ha costat descobrir-ho, tot i que ja ho havia fet una volta en el 2015. He trobat la solució en l'ajuda en línia de Microsoft.

Les petites frustracions que anem carregant cada dia s'alleugen amb colps inesperats. Certament, amb poca cosa em senc gratificat, ja va bé que siga perquè apanye una macro de Word que funciona en un ordinador però que cal esmenar en un altre ordinador, un codi html que em pensava que no trobaria i m'apareix per sorpresa en algun web, o que una companya em resolga un tràmit amb simpatia, criteri i eficàcia, deixant de banda la prepotència elitista que es llaura amb el bou l'arbitrarietat i l'aladre del cainisme en els camps de l'administració valenciana. A voltes, una goteta d'empatia i professionalitat arriba a fer saó.

Els cabells de Medusa

La filla d'una companya va fent una assajos literaris ben narrats sobre les històries de la mitologia grega. Esta volta tractava sobre Medusa. Això em servix per a refrescar i ampliar les meues quatre idees sobre eixos mites i em permet arribar a uns articles, que li recomane. Em sembla que li agradaran, ja que moltes jóvens que s'interessen en estes coses tenen ja en general una visió diferent del que vam aprendre mosatros amb eixes històries:

• Christobel Hastings: «La historia de Medusa: una víctima de violación convertida en monstruo».
• Francesc Miró: «'Cuadernos de Medusa' o cómo subvertir los idearios patriarcales desde el mundo editorial».

No busque més, perquè eixes petites introduccions són ben significatives. Espere que es confirme que l'interés per eixa part de la història de la humanitat faça que aprengam a entendre-la de forma que es manifeste el sexisme que inclou i que hem estat assimilant amb tanta «naturalitat» preestablida.

Cita dominical / 602: Xavier Duran i Escribà

Sempre és una cosa complicada alertar sense alarmar. Però posats a ser, millor prendre mesures dràstiques que arribar a l'extrem que hem arribat. El catastrofista potser exagera, però el catastròfic, per no exagerar, acaba portant-nos a la pitjor situació. Una cosa és no ser catastrofista i una altra ser totalment irresponsable. Jo prefereixo algú exagerat en la prevenció que algú que acabi provocant una situació que exigeix mesures encara més dràstiques i doloroses que les proposades pels suposats catastrofistes.

Xavier Duran i Escribà, «Algunes lliçons del coronavirus», Divulcat, número 22.

¿Amb el cap catxo o capcots?

El procés de normalització lingüística del País Valencià (és a dir, el procés de democratització del País Valencià) encara està en marxa, vullc pensar, perquè si la «normalitat» a la qual havíem d'arribar era açò, estem apanyats. El tros de camí que hem fet fins ara és molt rellevant i té diverses fites transcendentals (l'actuació del conseller Rodríguez Barceló, la Llei d'ús i ensenyament, Canal 9, l'activitat de les universitats...) que han permés avançar, però que contenen totes una part decebedora i traumàtica que està encara portant maldecaps principalment als ciutadans que pretenen fer ús de la llengua en igualtat de condicions, és a dir, com si hi tingueren dret.

De la part legal se n'encarreguen els advocats, les associacions polítiques i culturals, el Síndic de Greuges quan li va bé (últimament, des que dirigix la institució un antic polític socialista monolingüe en castellà, trobe que no li va tan bé, perquè m'està rebutjan queixes que abans m'admetia sense cap inconvenient), etc. En un altre àmbit, per contra, quan es tracta de la part sociològica relacionada amb la visió que els valencians tenen de la seua llengua i d'ells mateixos, a pesar que s'han fet faenes interessants en els mitjans, en les administracions locals, en l'AVL, trobe que tant els poders polítics, l'ensenyament i les universitats —generalitzant i considerant poc efectius els esforços que hajam fet alguns en un altre sentit—, continuen privilegiant la visió heretada dels temps del franquisme, que va separar els valencians en angelets i folklòrics servils i en dimonis i culturalistes rebels.

Eixe punt de vista —tal com és habitual en estructures de poder totalitàries&mdsah;, es va estendre a tota societat i va crear el problema del que durant un temps es denominava «autoodi»: els valencians no coneixíem la nostra llengua, la parlàvem malament (comparant amb uns prototips catalans i balears) i l'escrivíem a bacs i redolons. I encara dura això, perquè no s'ha practicat mai des del poder democràtic (polític, institucional, universitari) una estratègia que reconvertira i anuŀlara eixe prejuí i les pràctiques que el van imposar.

Tot el romanç este —que podreu trobar amb detall i amb posisions oposades en llibres i articles d'Abelard Saragossà, Miquel-Àngel Pradilla, Toni Mollà, Francesc Esteve, Manuel Pérez Saldanya, Leonardo Giménez, Eugeni Reig, Susanna Pardines i Nathalie Torres, Antoni Mas i Miralles..., veig que quasi tots els que recorde ara són hòmens, i això també és molta part del problema— es deu al fet que vaig incitar un familiar meu a pegar alguns «escabussons» en la mar ara que canviem de fase, i em va respondre que no necessitava canviar de fase per a pegar «capbussons».

No li vaig demanar si pretenia corregir una paraula per l'altra, però tinc quimera que, com que al poble es diu «escabussó» (possiblement, «ascabussó»; veg. aldc), i som un poc lletrats, hem interioritzat molt a dins aquella consideració de la llengua que parlen al poble: bona per al dia a dia de torcar la pols, però que no s'hauria d'escriure en lletra d'impremta. I eixa ideologia predemocràtica i franquista encara té l'efecte de culpabilitzar les víctimes de la discriminació de segles i és capaç de generar-mos tics estètics de disgust i repressió. És impossible exceŀlir amb el plom de la normativa legal i lingüística restrictives en què hem d'estar «capbussats» però no «escabussats». ¿Amb el cap catxo o capcots? Com dia ma mare, sabó i fil negre.

El rabosot i el formatge

Tal dia farà un any, diuen. Ja ha passat i mos pot arribar a paréixer que hem canviat d'era de colp. Fins i tot l'antropocé quedarà comprimit com un estrat esperant que el desenterren els habitants del futur. No mos quedarem ni per a llavor. Confinats encara uns dies més, amb la porta mig oberta però amb el rostre cobert amb la mascareta, que m'ofega i em provoca una ansietat de calentor i falta d'aire. Un venedor del mercat central compartia el patiment. Estem esperant amb candeletes que traguen la vacuna.

Venia vi. Hem tastat El Rabosot+ (garnatxa tintorera, d'Agres, crec que mos ha dit; sense data): dens, profund, dels que mos agraden. El signe més o plus (+) apareix en l'etiqueta (que està en valencià, per cert). Indica segurament que supera un «rabosot» anterior. Almenys hi ha qui sí que sap què fa quan es tracta de fer vins. L'estrat que deixarem tindrà un toc de graduació alcohòlica, amb aromes de vainilla, mirtil i tot això que es diu. I tal dia farà un segle d'una pandèmia (com ara la grip del 1918). El formatge, Tot de Poble (de les Coves de Vinromà), potent.

Temps desregulat

Durant la pandèmia he aprofitat per a desconnectar de quasi tota l'actualitat informativa. Per contra, m'he subscrit a diversos mitjans, tant pel costum d'estar informat com per donar suport a eixe poder públic plural que ha de ser la premsa. Però he desconnectat prou. Al cap i a la fi, tota l'actualitat era, d'una banda, una hipòtesi periòdicament revisada sobre l'evolució del procés sanitari; i per una altra banda, tot eren intuïcions sobre com de diferents seran tots els àmbits econòmics, laborals, culturals, socials, etc, del futur pròxim. (A més de la murga dels esports, periodistes i aficionats especialistes a omplir el temps amb volves de transcendència impostada.)

Quant a la faena, en concret, quant a la gestió laboral en les Corts, està involucionant com era previsible: els gestors han difós el mantra que estem teletreballant o que hem de teletreballar, però en lloc de regular eixa modalitat laboral han tirat pel dret, pels fets consumats de la nostra «coŀlaboració d'emergència», i han conclòs que les nostres cases s'han convertit en una oficina a disposició seua permanentment. No s'han molestat en regular ni acordar res, i actuen com si estiguérem obligats a tindre ordinador i connexió a la xarxa en condicions, i com si haguérem d'estar esperant que mos arribe qualsevol requeriment de faena durant les vint-i-quatre hores del dia.

Al cap dels anys, no puc mostrar desconcert reivinvidicatiu. Mentres veig si es genera —amb l'impuls del Consell de Personal— una base racional per a dialogar productivament sobre una possible «nova gestió administrativa» (con concordança amb la «nova realitat»), cosa que no sembla que estiga estudiant-se gens —les poques referències al teletreball en les Corts que localitze són del nostre Diari Sindical de les Corts Valencianes). Opte per deixar-la caure.

El manteniment del programari

De nou la informàtica me se menja la vesprà: desinstaŀle el LibreOffice i instaŀle l'OpenOffice pensant-me que aixina podria fer anar el Salt 4.0, però no. Es veu que havia d'haver instaŀlat la versió 3.4.1 i, si les meues habilitats informàtiques donen per a això, podria ser que continuara funcionant el programa de traducció. Però això ho deixarem per a un altre dia, perquè ara mateix no he segut capaç de refer el camí cap arrere per a tornar al LibreOffice sense deixar de carregar amb l'OpenOffice en l'aparell.

Estem programats per a buscar i trobar paraŀlelismes amb el que coneixem, inclús amb el que fent: la destitució de Pérez de los Cobos em sembla una tímid gest de desinstal·lació d'un programari que no casa amb el sistema democràtic que no tenim però que voldríem tindre. Jo em limite a manifassejar els budells del meu ordinador, però hi ha qui ha estat fent això mateix, tocar el tendre el sistema democràtic, des del mateix dia que mos pensàvem que això era de veres, més o menys cap a la vespra del 23 de febrer del 1981. Aquell dia, Pérez de los Cobos va començar el «manteniment» del programari predemocràtic.

Fenomenologia del desconcert

La ciutat comença a obrir-se altra volta, i això vol dir obrir la veda a la depredació capitalista desregulada, que és l'única regla que pareix vigent a pesar que la pandèmia del còvid és una derivada de l'emergència climàtica que és una derivada del desconcert antropològic en què vivim des que vivim en societats que acumulen més imatges que paraules, més instants i sensacions que reflexions comprensibles.

L'entrada «fenomenologia» del diccionari de Mario Bunge té dos accepcions, una per a la ciència («teoria de la caixa negra») i una per a la «filosofia contemporània» (Husserl i Martin Heidegger). La primera, és una proposta necessària, però no suficient; la segona, es podria tancar amb el comentari de Bunge sobre Husserl: «Com era de preveure, no va fer cap contribució a la psicologia».

El desconcert no té entrada en el diccionari de Bunge. Però el podem fer aparéixer com a atzar de lectura, sempre recordant que convé donar-li un sentit. Deu ser per això que esmene un poc l'entrada sobre Vilém Flusser en la Viquipèdia.

El sabater informàtic

Els embolics de la informàtica no s'acaben mai. Ara, amb el treball a distància, em moc entre el Windows i l'Ubuntu, entre versions del Word d'un ordinador que no concorden amb la de cap altre ordinador, amb el LibreOffice de cada sistema operatiu, que no accepta en cap cas les macros de Visual Basic del Word, i on tampoc sé com instal·lar l'antic Salt 4.0 per a que funcione. Sí, eixe Salt és vell, però el puc complementar i, al cap dels anys, comet errors que conec i que esmene automàticament amb les macros.

Em toca embolicar-me amb els nous i lluents errors de la factoria Salt.usu, perquè a la Generalitat Valenciana no li rota compartir el programa professionalment i tampoc dona opció de contacte per a adaptar-lo o millorar-lo. La novetat del Salt.usu és que «los rectores» s'han convertit en «els recte cap de bestiar». Em sembla que això el Salt 4.0 no ho fea, perquè ho tindria clavat en la macro.

Hi ha pandèmies que pareix que reculen, però n'hi han altres ben poderoses amb les quals hem de conviure amb resignació. I en el fons, no són impossibilitats informàtiques, sinó humanes, cabuderies i egoismes que es camuflen amb l'excusa dels problemes tècnics o amb llenguatges críptics que donen valor a l'esoterisme professional... Bé, ho reconec, una cosa com la normativa lingüística. Ja sabem que, a cal sabater...

Cita dominical / 601: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel

De vençut, el qui idealment no se'n sent, no ho serà mai.

Agustí Calvet i Pascual (Gaziel), Meditacions en el desert.

Mirades asonants

Llegint Meditacions en el desert de Gaziel revisite l'actualitat amb els ulls del passat i, diga'm-ho aixina, mirant el futur sense saber-ho. Llegir els llibres d'història és anar combinant el present d'una altra manera, fent canvis en el cub de Rubik, amb una altra densitat, amb superfícies estètiques i materials canviants, però amb un tema permanent: el present. Perquè el temps humà no té opcions de canviar de fase, només de repetir-les.

En 1947 i 1948 Gaziel exposa el que entén que és l'estratègia habitual de la «pèrfida Albió»; el cas és que, ara mateix, passant la pandèmia o el brèxit, pots notar la concordança dels temps. Els moviments del cub poden donar quintilions de posicions, però no són una infinitat. Són posicions possibles però també inabastables, són moviments repetitius, som actors i figurants que anem canviant, perquè eixa l'única part de la història que —segons algú li va atribuir a Mark Twain— rima: les nostres mirades asonants.

La fase canvia, el virus es queda

La setmana de la fase 1 de desescalada de la pandèmia del còvid, ha tingut un poc més d'intensitat laboral. Llàstima que inclús treballant a distància hi ha persones en llocs de direcció que reproduïxen els hàbits de quan treballàvem físicament en el mateix despatx fent servir les mascaretes d'una hipocresia pacificadora.

Fins i tot per correu electrònic note que estan instaŀlats en una relació laboral que combina la malfiança, els retrets i la inseguretat camuflada per una capa d'autoritarisme formal. Una barreja de confusió i ambigüitats que esdevé una tàctica de defensa permanent davant del personal «enemic» —els companys i companyes de treball subordinats—, i que s'alleuja davant del personal «amic» —els subordinats i subordinades servils i bufalevites.

Com que ja hi estic acostumat, aprenc a deixar-la caure, com dia en l'apunt d'ahir. En canvi, mantinc una temor inicial quan m'arriba una resposta per correu electrònic enviada per alguna institució lingüística. Però puc dir que ja sovinteja que em m'arribe a sentir reconfortat per la rèplica raonada, per l'esmena argumentada, per l'acceptació dels encerts i del diàleg productiu. I trobe que és gros que açò m'arribe del Termcat —a banda d'una volta que els vam visitar fa un quart de segle, només els he tractat per la xarxa—, però que la institució on treballe continue amb una gestió i uns comportaments més predemocràtics que postpandèmics. La fase canvia, el virus es queda.

A distància

El treball a distància en què mos han fet embarcar en les Corts, demana, segons em diu Takse, una resposta a l'altura dels mèrits dels «clásicos alborotadores» —és que conformen una colla que em fa pensar en l'avís dels cines de quan era menut— que gestionen eixa administració pública. Tenint en compte la predisposició que ham demostrat que tenen al'hora de fer i acceptar propostes o de dur avant iniciatives de millora, diàleg, participació i coŀlaboració, diu que la millora manera és fer com si ploguera: no es tracta d'obrir el paraigües, sinó de deixar-la caure.

Ho sabem massa bé, eixe virus ja existia abans del còvid i, per tant, no podem culpar el petit nouvingut ni els italians ni els xinesos. De fet, contràriament amb el que ha passat amb esta pandèmia, sembla que contra això sí que tenim «immunitat de grup», perquè ja són molts anys afectats i infectats. Els pocs (funcionaris) que encara puguen nàixer cada dia sense les defenses adequades, la dosi diària va fent-los generar els anticossos suficients per a caure lleument malalts —un poc de febra organitzativa, sindicalista, propositiva, reivindicativa, igualitarista..., amb recaigudes i fases de malhumor—, fins que arriba el dia que Takse diu: «Ja s'apanyaran», i ja pots pensar que, llevat que hi haja una mutació perillosa, estàs immunitzat. Vist que mos pixen damunt i mos volen fer creure que plou, paraigües i a deixar-la caure. A distància, això també.

Espolsons casuals

Intente contradir la rutina i elimine unes pàgines de diari que tinc damunt del faristol des de finals de l'any passat, tot per un denominat «test de Bechtel» encerclat que esperava fer-li arribar a la filla d'una amiga que està molt interessada en que no li prenguen el pèl com a dona. Han passat els mesos i és possible que s'ho sàpia massa, ja que estava fent-se una biblioteca de lectures feministes. Espolsó i al contenidor de paper.

D'altra banda, ha fet calor i, a més del teletreball desregulat amb què estan salvant el confinament, aplicant-hi la deixadesa proverbial en qüestions laborals, cosa que em cou als ulls de tant de pensar-hi mirant la pantalla, hem hagut d'anar a comprar i m'he n'he tornat malhumorat i ansiós a causa de la mascareta, les ulleres de prop, el carro, la bossa... Em carrega molt això de no poder respirar, més encara que el confinament ha tingut l'efecte imprevist de pegar-li un «espolsó» a la màrfega d'aire que cobria la ciutat.

Tot netet a casa

Arribats a la fase 1 després del confinament total, hi ha com un poc de descompressió ambiental i psicològica. Ara que ja estava acostumat a unes restriccions, inicialment estressants, però que mirava de compensar evitant al màxim les situacions compromeses, n'he d'aprendre unes que són menys intenses, però que em fa vaciŀlar, per la novetat i perquè hi ha consignes estranyes, com ara que pugues eixir sol a fer senderisme dins d'uns horaris concrets, però sí que en podem ser deu fent «senderisme» de bar en bar.

Deu ser cosa de protegir el medi ambient, perquè una colla de deu per la muntanya carregats de cervesetes seria tornar a la «vella normalitat» massa prompte, sense quasi haver tastat res de la futura realitat emmascarada que mos espera quan eixim al carrer. Ara que tinc casa tan neta, ¿què me s'ha perdut fora?

La pols dels dies

Inclús ara, amb la previsible poca paperassa que hauria d'estar generant durant el confinament, me s'ompli la taula de retalls i fulls que he llegit o que deixe per a després, per a demà, per a algun dia. I es convertixen en el típic niu de pols que no hi ha manera d'evitar, junt amb les notificacions bancàries que no calia, els rebuts que no he pogut evitar que m'envien en paper i la publicitat innecessària.

Acumule articles sobre teletreball o sobre el nou món que ha d'aparéixer després d'açò que passa (ara és una pandèmia, però fa una dècada va ser un crisi i abans..., i el paradís no arriba), una referència argumentada sobre la setmana laboral de quatre dies, un article sobre les discriminacions per edat amb coartada de protecció sanitària... Confinat o no, sempre pareix que tot siga massa rellevant i no trobe la manera d'evitar l'acumulació dels papers llegits i de les lectures ajornades en paper.

Això sí, quan toca torcar la pols i pegar una «fregaeta», aleshores sí que elimine o arxive convenientment un poc de paperassa. Per contra, la versió electrònica d'eixa acumulació és igualment preocupant i estressant, però només cal torcar la pantalla de tant en tant. Ara bé, tot està allà, fent munts de bits... I serà pols també, però d'una altra manera.

Cita dominical / 600: Oscar Wilde

Un pedestal pot ser una cosa molt desproveïda de realitat. La picota és una realitat esgarrifossa.

Oscar Wilde, De profundis, segons la traducció de Joan Ayala.