Pas de tortuga

M'escriu la meua corresponent en línia de l'enciclopèdia i em resol el dubte que s'havia generat sobre el nom de la ciutat egípcia: Xarm al-Xaykh. Jo aclarixc un cap i, a l'altre cap editorial, posen al dia l'escriptura d'eixe topònim ens les poques entrades on apareix. Si tot va com sol anar, supose que la setmana que ve rebré la sentència de la secció filològica de l'iec i entenc que hauria de concloure en el mateix sentit.

A pesar de l'astènia que convida a deixar-se dur per la gossera, arreplegue i edite alguns articles sobre el Tirant lo Blanch. El meu projecte estrafolari d'edició en línia documentada 🔗 continua en marxa. Això sí, amb calma, al pas de la tortuga que apareix retratà en el segell de la casa. 🔗

Llebresc i llibresc

Vaig acabar de llegir El diable es va aturar a Orà de Joan-Daniel Bezsonoff amb la sensació que no vaig entendre massa bé el sentit del relat. La trama pareixia que pretenia que mos escabussàrem en un temps, un ambient i una ciutat, però que no aconseguia centrar-se en res concret, llevat de caracteritzacions i descripcions tirant a carregoses on vaig trobar que la intenció de l'autor era clavar lèxic i modismes peculiars a tort i a dret. I després ja vorem com fem quadrar la trama —que es resol amb dos grapats, i este conte s'ha acabat—.

No arriba a cent cinquanta pàgines, però me se va fer llarg pel compendi lèxic connotat, la trama previsible i evident, les caracteritzacions tòpiques i les descripcions forçades que componien un retrat de ciutat de cartó pedra amb ànima de suro blanc.

Com que venia d'un de Simenon Le revolver de Maigret, entenc que la meua lectura estava condicionada pel to sec i la trama mínimament consistent d'esta, d'estil simple i amb tocs lèxics i expressius coŀlocats per a ambientar-mos en un to policíac, sense cap intenció d'entabuixar la lectura amb demostracions de sinonímia llebresca —i llibresca.

Conserves

Demane sobre el nom de la ciutat egípcia Xarm-al-Xaikh, Xarm-al-Xeikh, Xarm-al-Xikh..., que no crec que convinga escriure híbridament Xarm-al-Xeic. Això servix de complement alleujador de la continuació de la jornada esperpèntica del parlament espanyol, on hem d'assistir a un espectacle que confirma que l'edatisme no té fonament, ja que els destrellats ideològics es perpetren a qualsevol edat, com demostra Ramón Tamames, 🔗 que ara confirma que la seua ideologia anterior era una versió simulada de l'actual, o al revés: la cosa és eixir per la tele.

Des del tren encara es veu l'antiga fàbrica de conserves El Quijote que va caiguent a trossos. 🔗 Sí, una ideologia que es conserva, encara que siga malament.

Combinacions amb costipat

El costipat —sense eixa n de cultisme decadent— se'n va anant a poc a poc, passant ara per la veu presa i els mocs. Estos processos van evolucionant fins que el cos aconseguix desfer-se'n. El dia mundial de la poesia d'enguany, 🔗, la visita dels parlamentaris europeus que investiguen el cas d'espionatge als independentistes catalans amb el programa Pegasus, 🔗 la moció de censura que encapçala Ramón Tamames i que tanca el seu cercle ideològic totalitari, m'entere que la wiccac 🔗 continua existint... Hi ha dies aixina, en què el paracetamol mos fa fer combinacions estranyes.

Caminals i laberint

Vaig pegar una volta pels camins del Groguet, d'Alcudiola, del Canyar, de l'Era del Forn, etc., al terme de la Vall, fins que vaig topar amb unes quantes eixides tancades. Supose que haguera pogut resoldre el laberint, 🔗 però no vaig saber com i vaig haver de tornar arrere. Hui mirant les imatges del satèŀlit m'ha semblat trobar alguna possible eixida, però anant a peu o en bici, perquè pareix que les hagen barrat per als cotxes, segurament per tal d'evitar accidents. Voltant per aquells caminals, dos pintades de «Boronë», que és un senyal típic de la zona.

Este matí pareixia que els pardalets ja estaven revolucionats buscant fulles, branquetes i palla. Hi havia oronetes ocupant els nius que aguanten de l'any passat.

Cita dominical / 748: Julian Barnes

No participeu: la felicitat es troba en la imaginació, no en l'acte. El plaer es troba primer en l'anticipació, després en la memòria.

Julian Barnes, El lloro de Flaubert, segons la traducció de Núria Ribera.

La foto del sàbat / 138

Mos ha sorprés una visita que no estàvem esperant, el morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus Olivier).

Cap a Benicarló

Volíem fugir del soroll faller de València. Mos hem acostat a Benicarló 🔗 amb tren. També estan en Falles, però la densitat i la intensitat són disperses, tènues, amigables —amb l'excepció inevitable d'alguns coetets—. Ho hem agraït. El viatge fins allà, que no és una ruta que fem massa sovint, és un repàs longitudinal als paisatges dels país, amb tot de gràcies, desastres i pedaços de l'activitat humana. Arribant allà em deixe dur per la sensació de tornar als pins i a la muntanya. Un poc de serenitat havent passat zones de solana amb marjal i platja.

Quan baixem del tren, l'olor de sabó de l'arribada, supose que gentilesa de l'empresa International Flavors & Fragrances (IFF) que hi ha davant de l'estació, mos dona la benvinguda d'una manera que pot semblar agradable, però no puc evitar pensar que és sospitós eixe interés per «ambientar» l'entorn. El passeig de plàtans cap a la ciutat és tranquil i agradable, acompanyat per vegetació a voltes frondosa, casetes atrotinades i ruïnes modernes. Passem la redona que hi ha al cap del carrer i continuem recte, fins al moll de l'ambient de la ciutat. Una brasilera mos explica en un mig castellà mig portugués com li va anar la festa de la carxofa 🔗 d'enguany en el bar. Diu que convé anar la primera setmana, que no hi ha tant d'abatoll de personal.

El popelín

Comenten en Planta Baixa la paraula popelín 🔗, que sembla que ve del francés popeline. Com que és una tela rica o molt apreciada, l'associen al papat catòlic.

L'etimologia dona alguna explicació més. Com ara que la paraula francesa popeline ve de l'anglés poplin. L'anglés l'havia agarrada prèviament d'una forma anterior francesa, papaline. Com que suposaven que esta venia de l'italià papalina o del provençal papalino, que signifiquen les dos 'papal', els anglesos, segons expliquen algunes fonts, van fer fàcilment l'adaptació corresponent a pope- 'papa'.

Sembla que sí, que les paraules papalina i papalino feen referència al papa, però no al de Roma, sinó al d'Avinyó (Provença). Avinyó va ser residència papal i centre de fabricació d'una tela de seda molt valorada durant uns quants segles, mentres la ciutat va pertànyer al papat (1309-1791).

A pesar d'això, altres fonts (Maslina Ljubičić, «Italianismi del francese – francesismi dell'italiano») 🔗 indiquen que el nom de la tela era anterior a cap relació amb el papa catòlic. De fet, la paraula francesa popeline, encara que presa de les formes italianes papelina, derivada de papelino ('papal'), servia per a denominar un casquet (com ara el solideu) i, per tant, no tindria relació amb la tela d'Avinyó.

A més d'això, a la ciutat de Poperinge (Flandes) 🔗 s'elaboraven teles molt valorades. Es documenta en 1268 el nom d'eixes teles amb alteració de l'inici, que es va convertir en pa-. La cosa és que quan la paraula francesa passa a l'anglés, 🔗 no es veu clar si transformació a pope- té a vore amb el nom de la ciutat actualment belga o té a vore amb l'associació amb el nom pope 'papa'.

Mos quedem, doncs, sense saber si la cosa ve de la ciutat de Poperinge o d'Avinyó, i pareix que el papa catòlic només serviria per a aportar confusió, cosa que tractant-se del d'Avinyó podem pensar que és com un hàbit històric.

A becar un poc

Els de Yahoo ja no són els que eren, ara són els de Turbify, i això em mareja un poc, perquè van canviant els webs i la gestió dels arxius sense que jo m'entere. De casualitat note que els arxius que estic pujant per a posar al dia els webs no canvien els resultats quan els òbric en el navegador, sempre m'apareix la versió antiga, fins que veig que han canviat el servidor on cal pujar els arxius, però la versió del servidor anterior encara m'apareix en pantalla i no respon als canvis que li faig. Quan estic a punt d'escriure'ls en anglés macarrònic per a explicar-los-ho, a pesar del costipat que m'afecta els ulls i les orelles —ahir era la gola i el nas— me s'encén alguna llumeneta i trobe la solució. Un altre paracetamol —cada sis hores— i a becar un poc.

La franja de la llengua

A la Franja, a l'Aragó, l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua ha adoptat un acord per tal que les institucions públiques que utilitzen la llengua ho facen seguint una normativa concreta. La part dispositiva de l'Acord normatiu 1/2023, de 27 de febrer, té la redacció següent: 🔗

Als efectes previstos als articles 7.2 i 8 de la Llei 3/2013 i en relació amb el català d’Aragó, es considera «ús correcte» d’aquesta llengua la utilització del model normatiu composicional establert per l’Institut d’Estudis Catalans al Diccionari de la llengua catalana, la Gramàtica de la llengua catalana i l’Ortografia catalana. Tanmateix, pel fet d’inscriure’s en el context normatiu de la llengua comuna i per proximitat dialectal, en la mesura que coincideix amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, també és aplicable el determinat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al Diccionari normatiu valencià i la Gramàtica normativa valenciana.

L'Acadèmia Aragonesa de la Llengua ha optat per estendre a l'Aragó la vigència de la normativa lingüística compartida per les institucions normatives catalana i valenciana. Inclús el factor de «proximitat dialectal» els ha induït a ressaltar la validesa en aquelles terres de les decisions valencianes.

A pesar d'eixa amplitud de perspectiva que permet adoptar els trets compartits amb totes les variants occidentals de la llengua, la redacció en eixe punt és forçada, ambigua, ja que l'expressió «en la mesura que» equival a dir que no s'accepta del tot la normativa valenciana encara que coincidixca amb la variant dialectal compartida de la llengua. És a dir, que al final només s'accepta completament la normativa oficial fixada per a les institucions de Catalunya.

No sé com deu haver anat el debat per a adoptar eixe acord, però espere que l'efecte siga positiu pel que té de facilitar l'ús oficial. Les deconnexions normatives no haurien d'interferir en la vitalitat de la variant dialectal —és a dir, en la vitalitat de la llengua— «en la mesura que» s'utilitze en tots els àmbits possibles també a l'Aragó, inclús botant per damunt d'algunes innecessàries fronteres que algunes unes confuses atribucions normatives construïxen entre els territoris que compartim la llengua.

De Bardají a Bardagí, passant

M'arriba hui l'últim llibre de la trilogia sobre la guerra civil que va escriure José María Gironella en aquell moment, Josep Maria Gironella en la versió traduïda posteriorment. La curiositat és que el segon llibre, Un milió de morts, l'havia traduït «B. Bardají Móres», però el tercer, Has esclatat la pau diu que l'ha traduït «B. Bardagí Moras», que deu ser la versió correcta, ja que apareix com a «corresponsal» en el fons d'Eduard Artells i Bover de l'Institut d'Estudis Catalans.

L'edició de la segon part de la trilogia no conté massa errades ni errors, però sí que és un poquet gros que el nom del traductor continga tanta variació, més encara pensant que en aquella època no era ja cap desconegut de l'ofici de correcció, tal com podem llegir en «Bardagí, el corrector que cantaba» del bloc Negritas y Cursivas. 🔗

En l'apunt de Negritas y Cursivas llegim que Bartomeu Bardagí Moras, a més de corrector era cantant (tenor), cosa que va detallar un poc La Vanguardia en una nota necrològica:

Fallece en Barcelona el tenor Bartomeu Bardagí

El tenor Bartomeu Bardagí falleció el martes en Barcelona, tras media vida dedicada al canto en el Liceu, donde interpretó numerosos papeles operísticos italianos (el difícil Pong, en Turandot) y alemanes (el no menos difícil «Primer judío», de Salomé). Bardagí debutó en el Liceu el 10 de enero de 1948 como Marcó, en El giravolt de maig de Toldrà, y cantó en 57 funciones más hasta 1982. Durante muchos años fue el tenor de la Missa de les Santes, de Mataró, y en 1956 cantó la Novena de Beethoven en Valencia junto a una singular debutante soprano: Montserrat Caballé. – R. A.

Sembla que és el pare del guitarrista Josep Maria Bardagí (1950-2001), 🔗 tal com indica Benigne Rafart en «Blue tròpic» (Quadern el Pedraforca 19.03.2006) 🔗. En la xarxa he trobat un rastre d'eixa filiació per carambola: en un article de l'iec 🔗 agraïxen als fills Montserrat i Pere l'eviament d'un llibre. Eixe Pere Bardagí ha de ser el violinista 🔗 germà de Josep Maria. L'únic lligam directe que trobe entre Josep Maria i son Bartomeu és una coŀlaboració en el disc Tal com raja de Joan Manuel Serrat, on el pare firmava com a corrector. 🔗 Si això és aixina, es pot entendre un poc més la frase d'Albert Jané:

La vida no sempre va tractar Bartomeu Bardagí amb la bondat que, sens dubte, mereixia, però va suportar la desgràcia amb una resignació digna i exemplar.

Cita dominical / 747: Josep Maria Gironella

Els valencians, quan s'agrupaven, s'enfonsaven en una vulgaritat sense remei possible, tant els homes com les dones.

Josep Maria Gironella, Un milió de morts, segons la traducció de B. Bardají Móres.

La foto del sàbat / 137

El tràfec del món va ràpid, massa i tot. Però va frenant vora l'estació.

Gai avinent

L'excusa de la grafia o la forma «molt fixada internacionalment» o simplement «fixada internacionalment» hem comentat que semblava una excusa per a conformar-se o per a no xafar-se els dits. En este cas es tractava de deixar el terme «gay-friendly» tal qual, en anglés, segons comenta Termcat. 🔗 Mos ha passat pel cap que no és fàcil encaixar ací els «adaptat», «obert», «acceptem» habituals per a altres conceptes.

Però pensant-hi un poc més, no caldria deixar-ho en anglés si recorrem a una expressió comuna i habitual: «benvinguts»... Encara que ara tenim el fals problema de la concordança gramatical del participi en plural masculí, però aleshores podem pensar en reviscolar l'adjectiu «avinent» ('de bon tracte') per a «gai avinent». Pulcre, un poc docte si vols, però que encaixa bé i el final «-ent»també li dona un aire «internacional».

Finalment, podem pensar en una altra altra opció —tal com li s'ha acudit a la meua companya Rosanna—, que seria adaptar el cartell icònic antinuclear i convertir-lo en «¿Gais? ¡Sí, gràcies!». Podria quedar bé, inclús un poc millor que una adaptació que trobe en Pueblo Comunero («Maricón, si gracias», 11.10.2018). 🔗

Neutralitat insidiosa

L'endemà del dia que tocava —la mani d'ahir—, trobe en les pàgines del curset que faig en línia sobre perspectives de gènere en l'administració no tan sols uns termes incorrectes on apareix «cristall» en lloc de «vidre», sinó una incoherència entre el que es predica actualment quant al gènere i la gestió que es fa de la producció lingüística en valencià. Hi ha errors en el contingut, en la interfície i en la gestió de la comunicació entre els alumnes i els docents. A estes altures, no són errades, no són simples problemes d'actuació, sinó que denoten errors conceptuals, perquè no és acceptable que, al cap de tants anys, els qui dissenyen i programen estos entorns no hagen previst i fixat correctament les dos versions lingüístiques del web.

A banda, acabe de llegir l'apartat corresponent a la discriminació indirecta:

Es considera discriminació indirecta [...] la situació en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa les persones d'un sexe en desavantatge particular respecte a persones de l'altre, llevat que aquesta disposició, criteri o pràctica puguen justificar-se objectivament en atenció a una finalitat legítima i que els mitjans per a aconseguir aquesta finalitat siguen necessaris i adequats.

Entre els claudàtors dia «per raó de sexe», però hi podem posar «per raó de llengua». I podríem concretar més encara: «per raó del valencià». I amb eixa concreció obtindríem una discriminació indirecta de manual, perquè ja no sol és només directa, sinó que també es dissimula la malifeta i s'aparenta molt una neutralitat insidiosa.

S'apega

Hui, ni mani ni romanços. La maduresa d’una reivindicació deu ser eixa, que cau en mans dels partits polítics —o que la societat els la delega— i aleshores el partidisme es fa més rellevant que la reivindicació o l'exigència cívica i social dels drets i deures. A partir d'eixe moment entren amb la «birbaora» els interessats parasitaris dels escons, el càlcul dels vots i tota la maquinària de la confrontació gregària.

A més, mirant-ho de prop, la igualtat que era l'objectiu que ni tan sols s'albirava en l'horitzó, ara podem observar —en el meu cas molt directament— que allò que podia somiar-se com un paradís d'igualtat no tant entre sexes, sinó humana, també es concreta en un petit purgatori per a la igualtat en les parts fosques. És a dir, que el poder personal derivat dels càrrecs, les prebendes, els privilegis, etcètera, massa sovint iguala pel cantó negatiu, iguala per a mal i per a pitjor. Com dien al meu poble, «tot lo roín s'apega».

¡Pit i fora!

Són les dates que són i mos dediquem a vore com traslladem al castellà eixa donassa que va promoure Marta Pessarrodona 🔗 i que ara apareix en el dnv. I de l'homenot que va idear Josep Pla —¿dones rellevants?, ¡quin pensament!—, n'hi ha qui en diu «gran tipo» en castellà...

Vorem fins a quin punt es consolidarà eixa dualitat encomiàstica, però espere que no acabe com això que fan anar alguns periodistes esportius com si fora obligat per a descriure un èxit esportiu, inclús tractant-se de dones: «machada». Per ara no en direm «masclada». Si de cas, ¡pit i fora!

És a dir, «espanyols»

Escoltar i vore el vídeo de la infermera inclement que pareix convençuda que l'única llengua vàlida per a ser infermera és la que ells —els castellans— obliguen als altres a aprendre i a saber, hauria de fer mal en l'ànim de quasevol demòcrata. Però no serà aixina, perquè en l'ànim de molts que es creuen demòcrates pesa més el fet de ser espanyolistes (és a dir, castellans contra la resta, és a dir, segons ells ho deuen vore, «espanyols») i, per tant, la democràcia i els drets lingüístics dels qui no són castellanoparlants se'n pot anar a pasturar.

De totes formes, el possible rebombori per eixe vídeo no té massa trellat. La situació sociolingüística actual es va originar en el franquisme —i abans inclús—, però actualment té a vore amb la deixadesa, la desídia i l'engany ciutadà i polític, i no amb el fet que hi haja poders fàctics i mediàtics que torpedinen les polítiques i les gestions lingüístiques: això s'ho fa a soletes el president Morera en les Corts Valencians i el president Puig en la Generalitat Valenciana devaluant o suprimint la necessitat de l'ús i el coneiximent del valencià en qualsevol dels àmbits que gestionen.

En les Corts Valencianes —deixem de banda ara l'acord per a la gestió de les convocatòries d'oposicions— podem llegir els informes jurídics elaborats pels lletrats de la cambra estes dos legislatures passades: 16 de 16 en castellà. ¿En quina llengua els han demanat eixos informes? ¿No seria més efectiu aplicar en la institució que presidixes en lloc de deixar-ho per als titulars dels mitjans sense que es concreten en res?

La Generalitat Valenciana no ha regulat encara l'ús del valencià en l'etiquetat i presentació dels béns i servicis comercialitzats al País Valencià, a pesar que el Tribunal Constitucional va considerar que això era possible tant en la Sentència 147/1996 com en la Sentència 88/2017. En este àmbit s'han dedicat a intentar «apanyar» coses que tenien un poc de existència i vitalitat —com ara la immersió lingüística deficient— sense resoldre abans les coses que no és que funcionen malament, és que encara no existixen.

Tal com diu Francesc Viadel, i eixe deu ser el xantatge sentimental i ideològic al que es dediquen molts polítics valencians:

La situació encara podria arribar a ser pitjor si l’Estat acaba per caure en mans d’unes formacions polítiques obertament supremacistes, culturalment assimilacionistes, fanàticament nacionalistes, sense necessitat de dissimulacions.

Francesc Viadel, «Puto C1, putos catalans, puto supremacisme lingüístic», Diari La Veu, 06.03.2023. 🔗

Cita dominical / 746: Mario Bunge

Coneixem la química del foc de la caverna de Plató així com l'òptica de la llum que aquell foc projecta.

Mario Bunge, «caverna de Plató», Diccionari filosòfic, segons la traducció d'Alfons Barceló Ventaiol.

La foto del sàbat / 136

Diu que el curripeus (Erodium cicutarium) tendre és comestible. Serà cosa de tastar-ho.

La cafetera al foc

Deu ser l'hivern, o este hivern. De matí em venen al cap tres o quatre coses sobre les quals puc anar barrinant. Però mentres van passant les traduccions i les correccions, me se van pansint les idees. Després de dinar ja quasi que només tinc ulls per al pandero —que dia ma mare— i algun còmic, si les iŀlustracions són grans, aixina que només em queda esperit per a elaboracions més o menys mecàniques, com ara fitxar els dos llibres que han entrat en la biblioteca dels perllegir, millorar l'edició de la Viquipèdia o revisar alguna fitxa antiga que puga posar al dia sense massa recerca.

Abans de caure he acabat de vore Kill To Bravo de Paul Katis (2016), 🔗 que tenia un 7,1 en imdb, una puntuació encertada. El film té una trama cruel, tensa, simple i absurda alhora, com eixa guerra, és a dir, qualsevol situació que s'haja de resoldre amb armes i violència. (Llàstima que no tenia la versió original en anglés disponible).

Ah, toca pujar a posar la cafetera al foc. El café de Takse.

L'efecte amb tota la intenció

El lawfare 🔗 fa efecte encara que t'absolguen. Mirant com va el juí contra Laura Borràs i Castanyer s'aprecia que s'aconseguirà l'efecte encara que es note la intenció —la dita dia que no s'havia de notar, però els té igual—, 🔗 tal com exposa el seu advocat Gonzalo Boye en l'entrevista que li fa Xavier Graset. 🔗

Precisament hui he estat topat casualment amb una conversa de funcionaris en què discutien que faltaven unes firmes per a aprovar un gasto... Ja, però es va acordar un protocol entre les dos institucions... Un protocol i tot el que tu vullgues, però açò és un document comptable no un acte protocoŀlari... ¡Si els llibres ja han arribat!.. ¿Què em dius?, ¡s'està fent la gestió començant pel final!... ¿On diu que eixe pagament és correcte i està autoritzat? ¡No ho diu!...

I més coses d'eixe estil. Ací ara mateix no hi ha perill d'independentisme, aixina que no demanaran una condemna a galeres per a ningú per això que sembla una irregularitat. Ara, si calguera un poquet de pressió, podrien muntar un cas per a tindre'ls entretinguts en els jutjats durant uns anys. Fins que el tribunal europeu corresponent ho tombe tot. I sant tornem-hi.

A remulla

La ració de cigrons per persona per a un dinar són cent grams. Un veí ancià se n'ha anat «a millor vida» en un segon esperant la infermera. Aixina mo n'anem tots, en un segon imprevist, si no inventen res que ho millore, cosa que Takse veu clar que serà que no. Per contra, Rosanna va vore l'episodi «El trasplante» 🔗 de les històries aquelles per a no dormir i avisa que la cosa podria anar molt més malament. El cigrons estan a remulla.

«Juarem» un paper

M'afanye un poc abans que s'acabe el mes i faig una fitxa sobre la locució verbal «jugar un paper», que no és cap descobriment d'ara però que continua sense aparéixer en els diccionaris amb entrada propia. Localitze que els dnv la utilitza una volta —si lligen açò, no sé si ho canviaran.

Per altra part, els juristes valencians reclamen l'ús del dret civil d'ací, 🔗 i vegent qui hi havia aplaudint, pareix una reclamació típica per a entretindre-mos amb eixe estil del fes el que dic però no el que faig: és a dir, que fan poc en el seu web per la llengua d'ací —que també hauria de ser cosa de dret per als juristes valencians.

Acabe el dia topant de nou amb el costum encara vigent d'alguns professors i tècnics lingüístics més (pre)ocupats per «l'esmena de la llengua» que per l'ús de la llengua, cosa que encara canta més ara que mos han descobert que la llengua ja s'intuïa en el llatí del segle iv 🔗 gràcies al fet que l'esmena del llatí també va acabar com va acabar. I no ho voldríem repetir ara, però vorem com «juem» eixe paper.

Les estàtues

Vaig escriure una resposta en una llista de correu sobre quina visió tenia jo de l'estàtua de Vinatea de la plaça de l'Ajuntament de València —que la volen llevar—, què em suggeria la figura de Vinatea i com vea el web de l'Associació de Juristes Valencians. Segons Takse m'enrotllava per a no deixar clar què opine. En canvi, la meua idea és que pretenia exposar el meu punt de vista de manera matisada, no com a una opinió taxativa i absoluta. Preferia aporta dades i reflexió, ja que ho fea per correu electrònic i no en un tuit o un uàsap.

Takse m'objectà que aleshores no lligen què dic. El cas és que sí que pretenc que ho lligguen, perquè, si no ho feren, fracassaria la finalitat: explicar-me de manera comprensible. Es veu que no aconseguixc ni una cosa, ni l'altra, ni cap, perquè el que compta és amollar-ho claret i simple:

• La figura de Vinatea 🔗 actualment no valdria per a reivindicar res de bo.
• Vinatea va assassinar la dona: provem a buscar un altre referent per al país.
• L'Associació de Juristes Valencians no manté una actuació coherent en la xarxa: té el web en castellà i no en valencià.

En eixa plaça hi va haver una estàtua al pintor xativí Josep de Ribera (supose que és la que ara està en la plaça de Teodor Llorente), representant del tenebrisme. 🔗 Seguint la línia de les tenebres en van posar una (còpia) del dictador Francisco Franco Bahamonde (que ara deu estar en algun magatzem «esperant» que la història convalide els seus actes). L'any 1993, en lloc de posar-ne una d'Isabel de Villena —espere que fora proposada per escriptora i no per monja— 🔗 en van posar una de Francesc de Vinatea, que també té una part fosca que no pareix que es puga aclarir amb «nationalism washing».

Tenint en compte les dates que són i la festa valenciana més famosa, podrien anar amuntegant amb gràcia i enginy totes eixes estàtues allà mateix, de manera que fora una falla permanent i amb acudits nous cada any.

Cita dominical / 745: Manel Carceller Safont

Ara mateix l'actual legislació espanyola de protecció als consumidors imposa el castellà en l'etiquetatge dels productes, en la informació comercial i en l'atenció telemàtica. Davant eixa situació, què implica fomentar l'ús del valencià en el consum?

Manel Carceller Safont, «Cartes dels restaurants en valencià», Diari La Veu, 24.08.2021. 🔗

La foto del sàbat / 135

Tirant per la marjal camí d'Alfafar este matí, els hem vist de llunt.

Tensió

Tensió, pressió, contenció i ràbia. Una calma quasi mística i la calma abans de la tempesta. Un crim d'egoisme i enveges. Per fi hem tornat a entrar en un cine. Fea anys. Hem vist As bestas de Rodrigo Sorogoyen del Amo. Volíem vore Alcarràs de Carla Simón i Pipó, però pareix que ja no la fan enlloc. Tornem per la plaça de la Reina, topem amb els ucraïnesos que tornen d'una concentració contra la invasió russa. Tensió, pressió, contenció i ràbia gens cinematogràfiques. Crims de guerra, oligarquia i dictadura a la Rússia de Putin.

La influència

Un fitxa sobre la transcripció del persa-farsi al valencià-català, un comentari sobre ortografia, un altre sobre la sintaxi del castellà juridicoadministratiu, un missatge sobre com millorar les regles per a escriure les paraules compostes... I mos pensem que amb això millorarem l'ús del valencià, a pesar que la maquinària de pressió als mitjans, als jutjats, al cinema, inclús en l'educació, continua imposant el castellà-espanyol i relegant el valencià-català. Tenim una llengua influent, diuen en les notícies, a pesar de tot. Deu ser perquè la decoració encara servix per a alguna cosa.

Filtre de calcetí

Els qui treballem corregint i traduint entre el valencià i el castellà, preferiríem que els funcionaris de totes les administracions públiques valencianes estigueren capacitats, foren capaços i atrevits i redactaren en valencià, entenent-ho com a indicador de vitalitat i d'ús de la llengua. A més, que també tingueren eixa capacitació per a fer-ho en castellà.

Però una cosa és la salut de la llengua i una altra la nostra salut física i mental, els nostres nervis, la nostra percepció estètica i la qualitat del valencià que mos arriba. Els texts que hem de llegir en un suposat valencià original solen ser molt millorables, ja que la majoria de les versions de documents que mos arriben en valencià són simplement una traducció automàtica sense revisar —o mal revisada—, a partir de la qual moltes voltes inclús mo se demana que «endevinem» i «encertem» què i com ho havien escrit en el castellà resclosit i funcionarial d'abans de traduir-ho.

A causa d'eixe procés enganyós i maldestre —¡amb què tant es produïx en valencià!— mos arriba un text en un suposat valencià que calca la sintaxi, l'expressivitat, l'estil i el vocabulari emparentat del castellà. Poc falta per al tòpic i humorístic del «bocadill de ques».

Per això, al final, acabem desitjant que mos envien la versió realment «original», pensada, redactada i adobada seguint les pautes del castellà juridicoadministratiu carrincló habitual que coneixem massa i que podem corregir, adreçar un poc i, finalment, traslladar a un valencià que no grinyole tant. I encara, si estem inspirats i tenim temps, podem aconseguir que sone més original i menys a traducció passada per un filtre de calcetí d'aquells de quan érem menuts i véem els uelos fent-se una malta en un gotet llarg.

La submissió dels ultracossos

El dia de la llengua materna, també segons la informació d'À Punt, que han tingut reflexos per a parlar-ne i per a enviar-me alguns enllaços sobre el que han fet en relació amb això, com ara un Zoom sobre l'ús del valencià.

És evident, d'acord amb les dades, per molt que les pintes, que la cosa no va gens bé ara que governen els qui es suposava que tenien interés i intenció d'augmentar i estendre l'ús del valencià —i sense haver esmenat res en l'administració que han de gestionar (mirar els webs que fan és un reculls de rètols enganyosos i mala bava), s'estan carregant l'educació en els llocs on la cosa podia anar per inèrcia sociològica.

Supose que si cadascú revisa la seua pròpia experiència —incloent aquells que practiquen la submissió de parlar en castellà amb els desconeguts i amb els que parlen en castellà—, agrairan l'article «Xe, en valencià, xe! (que sou À punt, ràdio i televisió)» de Víctor Labrado, 🔗:

Ara ja sé el perquè de tanta intervenció en castellà quan donen veu a la gent del carrer: ells pregunten en castellà i el reflex camaleònic dels valencianoparlants —aprés al llarg de segles d’humiliacions, agressions i marginació— fa la resta.

Mirant-ho aixina, podem obtindre un poc de calma mental al descobrir que no som els únics que mos sentiríem com la xica del final de del film La invasió dels ultracossos.

Satoshi Yagisawa, entre la música i els llibres

Takse i jo hem acabat la noveŀleta Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa (trad. de Jordi Mas López, amb pocs errors i amb alguna curiositat de lèxic). Em va dir que no calia que la llegira, però em va vindre bé per a desconnectar d'altres lectures durant dos dies encara que fora. La història comença bé, es llig bé, va agarrant força i ritme, però arriba un moment que perd un poc d'alé i s'embolica en alguna escena que no acaba de tindre massa sentit —em recorda algun film japonés d'eixos en què no entenc la gestualitat i els extrems en algunes situacions—. A pesar d'això, ja que has començat, l'acabes de llegir per saber com conclou la cosa.

La curiositat del cas és que l'autor, Satoshi Yagisawa, naixcut a Chiba (Japó) en 1977, no apareix en la Viquipèdia; sembla que compartixca nom i cognom amb un compositor naixcut a Tòquio en 1975 i que sí que té pàgina en la Viquipèdia (versió anglesa). Però no diu que el compositor escrivira cap noveŀla, i com que l'any no és el mateix, continue buscant. Veig en una pàgina de Frankfurt Rights el nom del premi que havia guanyat l'obra: Chiyoda, que apareix també en japonés (ちよだ文学賞). I gràcies a això arribe a la Viquipèdia en japonés, que aclarix que en realitat pareix que hi ha algun error en la Viquipèdia anglesa, ja que en la versió japonesa les dos persones tenen noms diferents:

• La pàgina del noveŀlista es titula: 八木沢里志. 🔗
• La pàgina del músic es titula: 八木澤教司. 🔗

Els títols de les pàgines de la Viquipèdia japonesa són diferents, però en la informació entre parèntesis on també apareix la data de naiximent, els dos tenen el mateix text per a escriure el seu nom: やぎさわ さとし). Deuen ser coses de les convencions, els tractaments o alguna cosa semblant pròpia del Japó o del japonés. El cas és que els dos han passat per Chiba, 🔗 l'escriptor hi va nàixer i el músic hi va anar de menut.

Ah, del llibre, n'han fet una peŀlícula: la lectura suggeria que podia ser un guió. Es pot vore en línia en japonés. 🔗 Després d'això, escoltarem un poc la música del compositor. I a vore si val la pena anar-los seguint als dos.

Cita dominical / 744: Alba Sabaté i Villagrasa

És incomprensible el canvi periòdic de paraules que hem d'anar assimilant per a dir el mateix.

Alba Sabaté, «Soc boomer i en procés d'assoliment», Anuari 2022-2023, Núvol.

La foto del sàbat / 134

Corre fortuna llevantejant.

L'artifici

Els obrers de davant van preparant els ferros i els encofrats. Avancen lentament, com és costum, però també perquè han d'anar amb compte amb les restes arqueològiques. Estenem la roba al terrat. Arreplegue dos mitges pinces de la canal de la cornisa. Passa un soriguer. Passa una merla. Fa temps que els pardalets del centre de la ciutat ja no són els teuladins. Tres coloms en la cornisa veïna. Ha fet solet, aixina que la placa solar ha calfat l'aigua, a pesar de la fresqueta inicial del matí.

Acabe això que tinc embastat des de fa setmanes sobre les paraules compostes. Ho deixe en la safata d'eixida per a dilluns de matí —no vullc atemptar contra el cap de setmana—, i serà quan ixca volant pel ciberespai que descobriré alguna errada o alguna idea més banal del que pretenia. Li l'hauria d'haver encomanat a algun d'eixos webs d'inteŀligència artificial que tant s'estilen ara. El dia hauria millorat en el seu escrit, per inteŀligent, pèro més encara per l'artifici.

Tan això i tant d'això

Tenia mig redactada una reflexió embolicada per a un debat en l'aoetic, però pareix que tot està dit i que no resoldrem res. No l'envie, però no me l'estalvie, l'aprofite per a este bloc, i aixina qualsevol dia m'entretindré mirant amb quines coses m'entretinc:

La giec indica en 20.6.1.c que «tan + adj/adv + (o més)» respon a una regla que expliciten com a general («modifica un adjectiu o un adverbi»); aleshores remeten per a uns «matisos» a 28.3.1, on no apareix cap excepció a eixa regla general i on utilitzen l'exemple «És tan alta o més que el seu germà»; i és en 28.2.2 on apareix en una primera nota l'exemple «La Tina és tant o més alta que tu», però no comenten el canvi gràfic, que sí que exposen sense una explicació clara en una segona nota en 28.2.2.a.

No és una nota clara, ja que fan referència a «aquest darrer cas», i podrien estar referint-se al cas de la «preposició intransitiva» exemplificat amb «tan lluny de casa», vist que posteriorment utilitzen una variació d'eixe exemple; amb tot, n'afigen un altre («De cabut, ho és tant com tu i jo»), i supose que esperen que este servixca com a aclariment.

La giec contradiu en eixa nota de 28.2.2.a la regla general exposada anteriorment. I la redacció diu: «Notem, però, que en aquest darrer cas s’usa també tant si el quantificador no va seguit de l’element modificat». He marcat el «també» amb negreta, perquè la redacció es pot llegir entenent que tant «també» es pot usar tal com usem tan en eixe context de complement d'adjectiu/adverbi.

De fet, no hi ha cap explicació de caràcter general que motive o justifique el canvi gràfic entre dos variacions estilístiques de la mateixa construcció: «És tan alta o més» / «És tant o més alta». Hi ha simplement una nota al marge que ho suggerix.

Si la regla general era una altra, ho haurien d'haver explicitat. Per exemple, improvise: la forma tan «modifica l'adjectiu o l'adverbi si els precedix immediatament». S'escriu tant quan el comparatiu «modifica l'adjectiu o l'adverbi sense precedir-los immediatament».

Però tampoc serviria. Podem trobar altres casos: «tan i tan» (no sé si apareix en la giec); «tan això com» (no sé si apareix en la giec); «tan.., como ho diria,...» (no s'altera l'estructura sintàctica, però la giec no parla de l'estructura sintàctica, sinó de no anar «seguit de l’element modificat»); «tan —o més— alta» (també es podria escriure aixina); «tan o tan poc alta»... I entrem en una casuística poc previsible d'excepcions que em sembla que no apareixen en la giec.

I el cas és que tot això estava resolt amb el criteri general, sense haver de proposar excepcions innecessàries.

Demà serà un altre dia, pense

Quan llegim en una norma o explicació normativa que una paraula complementa adjectius i adverbis, podem reflexionar, entendre-ho, recordar-ho i aplicar-ho al context en què eixa paraula complementa adjectius i adverbis.

Si la norma afig: però s'escriu aixina o allina davant de l'expressió «o més» encara que estiga complementant un adjectiu o adverbi... Aleshores ja no estem aprenent, estem memoritzant la grafia d'eixa paraula en eixe context.

Eixes suposades «normes» no són normes, són casos, ocurrències, i no ajuden aprendre. Tot i que poden ser un exercici memorístic, no generen pensament.

Una cosa és la memòria i una altra cosa és el coneiximent. Amb la memorització, recordem. Amb l'aprenentatge, pensem, reflexionem, deduïm, preveiem, inferim, pronostiquem. I demà serà un altre dia, pense.

¿Vols dir?

La normativa lingüística s'hauria de confegir per a explicar, sintetitzar i previndre els efectes de l'aparició de la casuística, no per a estendre-la en variacions i excepcions interminables i generalment innecessàries. «Tan bo o més» però «tant o més bo», ¿vols dir? Tan embolicat, i tant!.

La pols de l'era

«El vàter no s'ha fer servir de paperera», diuen en la tele. Supose que hauria de ser un missatge comprensible i aplicable, perquè sembla curt, taxatiu i fàcil de complir allò que deixa sobreentés. Però té un problema: no pareix que s'entenga ni que s'aplique, i les canonades continuen omplint-se d'eixos tovallonets indestructibles que acaben embussant-los i que provoquen que se'n vagen molts milions d'euros reparant-los.

Els missatges s'haurien d'exposar en positiu i indicant clarament què s'ha de fer. Els sobreentesos, són una font de confusió i, per tant, de possibilitats d'error respecte a les pretensions. Per tant, «tireu els tovallonets humits al poal de la fracció resta». 🔗 Als pobles on no n'hi ha, doncs, al poal del fem.

En canvi, per la tassa del vàter només hem de deixar anar els excrements i l'orina que produïx el nostre cos després de valoritzar energèticament els aliments. Ah, també el «paper higiènic» o «paper del vàter», després d'haver «valoritzat» la netedat de la pell dels nostres cossos. La poalada d'aigua bruta que queda després de fregar el terra de casa, també l'hem d'eliminar pel vàter.

Però els camps van plens de nitrats que arriben a fer inservibles les aigües que haurien de ser potables, anem topant amb els pots i les marraixes dels adobs i dels insecticides, els plàstics dels hivernacles que van desfent-se, i qualsevol residu que et pugues imaginar. Tot això es resoldria si la «saviesa mediambiental» haguera arribat a generar un refrany ben rimat que s'ajustara al tema. No volíem pols, però no eixim de l'era.

Cita dominical / 743: Jorge F. Hernández

Parlem el mateix idioma i diferents llengües, o bé és la mateixa llengua que s'ha partit en dos o més idiomes.

Jorge F. Hernández. «Separados por la misma lengua», México, esdrújulo y volcánico, elDiario.es, juny 2021.

La foto del sàbat / 133

Un dia de núvols i sol, bo per a mirar a l'ample.

Unes «camallaes»

El Cercaterm ha resposta hui al dubte que els vaig enviar ahir. Un poc més lent, però amb el mateix resultat: sense guionet també. En este punt, l'ortografia del valencià ho deixava més clar i els ho vaig demanar simplement perquè, com que es tractava d'un neologisme —no tan nou, però encara generava dubtes a l'hora d'escriure'l—, que tingueren la fitxa penjada per a esvair els dubtes d'altres usuaris.

Resolt això, he intentat centrar-me en l'escriptura dels composts dubtosos exposats per Abelard Saragossà en el llibre. Quasi he acabat la «perorata» que li enviaré. Però encara no, perquè quan estàs arribant al final passa això, ho relliges i trobes que no ho has deixat clar, que no ho ha exposat bé, que has embolicat la troca més del compte, etc. Mentres continue pegant-li voltes en segon terme —el cap fa coses d'eixes—, vaig apuntant les errades de picatge i les millores de redacció que havia marcat mentres anava llegint.

I dilluns començarà una altra setmana, perquè demà i despús-demà toca El lloro de Flaubert de Julian Barnes (entretingut i nutritiu, en traducció de Núria Ribera), mirar què fem amb la sàlvia, posar-los llavoretes als pardalets, rentar les plaques i altres de les faenes casolanes infinites, fer la compra setmanal al súper i esperar que faça sol solet per a pegar unes «camallaes» entre els arbres.

El guió ben aprés

Els de la Fundéu han respost hui ràpidament. Quina sort. Si hagueren tardat un poc més —per exemple, si ho hagueren deixat per a després de dinar o per a demà—, la responsabilitat de la decisió hauria hagut de ser meua, en qualitat de tècnic lingüístic. Però m'han llevat eixe pes de damunt. Si a algú no li fa el pes la decisió, puc desviar els carxots per elevació. Eixa és l'habilitat que mos se pressuposa als funcionaris. I, certament, la que mos exigixen molts dels nostres caps administratius i càrrecs polítics. No fora cas que s'hagueren de responsabilitzar de res i defendre la professionalitat de la faena que es fa allí. Millor que no se n'hi faça, que s'externalitze o que la faça una altra institució.

Es tractava només de deixar-li el guionet o de llevar-li'l a un terme compost. Revisant les normes ortogràfiques en valencià i castellà, havia decidit que estava clar que en valencià no duia guionet; i que en castellà, tampoc no n'hauria de dur, però ves a saber, perquè les regles ortogràfiques encara són més peculiars que en valencià.

Al final hem coincidit en la decisió amb la Fundéu —bé, voré què diu el Cercaterm, que és ràpid, però no tant—, però la meua decisió ja no era gens rellevant: la institució havia parlat i, una vegada més, em podien bonegar per perdre el temps fent la recerca prèvia. ¡Som funcionaris, no hem de pensar res!: ¡mos ho manen i mut! I al final del matí, hem d'haver reservat prou de faena pendent per a poder-mos esperar afaenats que se'n vagen tots, inclús la cap, i fingir dedicació i sacrifici.

I això que era cosa de la burocràcia del segle xix, del franquisme, dels antics funcionaris, doncs, es veu que apareix en els manuals de les acadèmies que preparen els funcionaris actuals, s'ho ensenyen par coeur i estan disposats a aplicar-ho perquè «sempre s'ha fet aixina». Tenen el guió ben aprés.

El «planxer» digitalitzat s'afonaria

Abans me s'acumulaven els papers sobre la taula, el calaixos, els caixons, els estants... Em vaig esborrar de la subscripció al diari El País per altres motius, però també per eixe, perquè me s'acumulava el paper per llegir. Encara tinc uns quants muntonets ací i allà de diaris plegats que espere que em proporcionen encara algunes satisfaccions o indignacions amb la lectura diferida.

De totes formes, la que passa ara és que l'acumulació, a banda dels llibres que continue trobant o adquirint, s'ha convertit en un acumulació digital: carpetes i carpetes plenes de documents en format pdf, que tant són llibres de tots els gèneres i estils en qualsevol llengua de les poques que lligc, com articles acadèmics i assagístics.

Ho havia d'haver vist, en contra del que convé, podem provar a deixar sendes vells per novelles, però fàcilment reproduirem els mateixos hàbits, ara en format informàtic, amb l'agreujant que ara l'acumulació no arreplega pols, però si intentem pensar-la en paper, mos afonaria el «planxer». 🔗

Cisellant la imprecisió

L'interés per aprofitar la confusió metodològica i ideològica pot fer que un lingüista i professor de normativa lingüista escriga —no tinc tan clar que ho pense— que hi ha una «llengua normativa, cisellada i precisa» 🔗 que podem contraposar a una «llengua coŀloquial» que no podria utilitzar eixes qualitats.

Mirant-ho amb la música de fons del discurs quotidià, fàcilment pixaríem fora de test —i de text— si pensàrem que existix una «llengua normativa». No existix cap ens compartit que siga una «llengua normativa». Existix una normativa educativa, escolar, juridicoadministrativa que mos imposem per l'ambició social de regular i facilitar l'intercanvi comunicatiu en codis compartits.

L'expressió «llengua normativa» només hauria de considerar-se com a referència al llenguatge que s'utilitza per a escriure normes, lleis, per a donar ordes, per a manar. No hauríem de pensar en una «llengua normativa» entesa com a llengua correcta —«cisellada i precisa»—, perquè no hi ha una «llengua normativa» bona, millor, correcta enfrontada a una llengua «anormativa».

La llengua que utilitzem sempre és «protonormativa» —anava a dir «prenormativa», però d'això deu fer molt de temps—, imposa, proposa, acorda o discutix la intervenció totalitària d'una normativa, defuig l'arbitrarietat, busca la precisió o l'ambigüitat en l'intercanvi comunicatiu, es cisella amb els instruments de la creativitat, l'humor, el joc i la intenció. La normativa s'instaŀla al centre del poder i restreny les fronteres i les evasions. En canvi la llengua vola per damunt de les reixes de la burocràcia de la regulació institucional.

Les fronteres de la imaginació són insalvables, però estan a l'abast de la nau amb què transitem per l'espai sideral sense més equipatge provisional que els pensaments i la llengua amb mos representem i mos els representem. I en això Vicent Salvador Liern entrava a classe somrient amb el barret i l'abric, passant-ho bé amb la representació.

Precisió i claredat de la llengua quotidiana

Me s'han acumulat algunes idees des de divendres passat i supose que me s'oblidaran prompte. Perquè no es perga tot, em quede amb l'anècdota sociolingüística que em va semblar sentir —en el sentit espiritual— mentres sentia —i escoltava— el programa La Llavor de la ràdio dissabte passat en la cadena ser (04.02.2023).

La sensació va ser que el respecte pels parlants d'una llengua —i per la llengua mateixa— es constata quan l'interlocutor s'adreça a ells en la llengua general quotidiana (tal com va fer el representant del sindicat La Unió Llauradora i Ramadera, Carles Peris Ramos), 🔗 amb la claredat necessària per a ser entés i per a fer-se entendre, amb la precisió necessària per a transmetre les idees i les paraules de manera comprensible i arrelada en els interessos de la societat. I com més s'usa eixe registre i es posa eixa voluntat, més es cisella la precisió i la claredat de la llengua general de cada dia.

Cita dominical / 742: Ofèlia Carbonell Torrents

L'erosió que cal perquè caiguin certes estructures no demana més pedagogia o discurs, sinó els pas de generacions.

Ofèlia Carbonell Torrents, «La generació de les males feministes», Anuari 2022-2023, Núvol.

La foto del sàbat / 132

Fent camí, amb motxilla i tot.

Recuperant el destemps

M'escriuen del dnv, han afegit deumesó -ona, que no sé si és una paraula massa corrent, però que remet a deumesí -ina, que és la que jo havia vist i que no em sonava massa habitual, a pesar que cal dir que la forma comuna per ací és setmesí -ina i no setmesó -ona, segons indica l'atles lingüístic.

Pel que sembla, quant als enllaços en html convé no usar-los conforme m'havia acostumat a fer-ho jo des de fa un temps, amb una icona (com ara 🔗) i sense que l'enllaç fora o tinguera un text que explicara clarament a on anava a parar. Per a millorar l'accessibilitat cal fer les coses més clares i no únicament les que a mosatros mos puguen agradar. Aixina que l'enllaç convé que siga el mateix text que es llig, pot tindre una icona a continuació (com a cosa decorativa), però en cas que no tinga text previ i que només aparega la icona, a més de l'atribut «title» convé afegir un atribut «aria-label», que serà el que llegiran els lectors de webs.

En açò del món dels webs i de l'accessibilitat també pareix que vam nàixer abans d'hora, no només uns mesos, uns segles. Convindrà fer un poc per recuperar el temps perdut, que és una expressió que no podem interpretar literalment, però que servix per a mostrar impotència i voluntat de reparació.
👏

És complicat

He deixat les meues dades en el web de Compromís, per si de cas em pega per votar alguna candidatura. No m'he apuntat com a simpatitzant, perquè no sé massa què vol dir això. De moment, només m'interessa participar en l'elecció de les candidatures.

Mirant-ho amb prevenció, això d'intentar caure bé sempre, la simpatia natural o fingida, no hauria de ser massa rellevant, però a voltes pareix que siga l'únic requisit i que servix per a amagar les incompetències. Una espècie de paradoxa, la simpatia. En lloc de ser «lluminosa», hauríem de pensar que és un «enlluernament» que servix per a amagar la foscor de la ineficàcia i la incompetència. Encara que també és cert que les incompetències i ineficàcies d'algunes ideologies i càrrecs públics han salvat vides, entorns naturals, llibertats... És complicat, però aixina és la política quan és cosa de tots.

Un món sense final

A pesar de la geloreta que està fent estos dies, hi ha el solet que ix. Però el solet se'n va quasi sense haver-lo vist i mos deixa la fosca i un hivern inusual. Els dies es mouen entre eixos dos punts de claror i ombres, com tòpicament fa la vida.

El veí de baix, que està volent vorejar la norantena, va esborrant-se del món a pesar que es sent fresc cada dia amb el matí. Un altre veí, saludat ocasionalment i encara cosí de Takse, abandona la cinquantena a mig fer per un accident laboral. Un nebodet, Miquel, que quasi no volia eixir quan ma mare es va tirar a la piscina per última volta, que no va acabar mai d'estar present del tot i que s'ha apagat de colp deixant la claror dels seus dies bons, un dia d'estiu a la bassa d'un hort amb la samarreta d'«ibuprofé» per a no gelar-se i que no li pegara massa el sol.

Deixe que sone «Wayward» de Vashti Bunyan. 🔗

Days going by in clouds of flour and white washing
Life getting lost in a world without end
(Els dies passen en núvols de farina i roba blanca /
La vida es perd en un món sense final)

Que s'entenga i que hi obligue

La sentència del tjue. Diuen que és cosa de llegir-la, cosa de vore, per Europa tenen més costum de redactar els papers per a que es puguen entendre i per a explicar les decisions de manera comprensible, i esperen que la facen accessible. No sé si arriben a tant.

Per ací, en canvi, hi ha qui pensa que es pot mantindre el llenguatge juridicoadministratiu franquista —que encara és el que es sol fer servir en els cenacles jurídics— al mateix temps que es fingix que es fan documents en el format de la «lectura fàcil». Bé, ho diuen sobretot i essencialment en castellà. En valencià, la lectura fàcil segons alguns és el que diga el traductor automàtic o el manualet normatiu de referència de cada u, i avant, sense preocupar-se que els demostratius, els participis, els pronoms o la sintaxi siguen els corrents per als receptors.

Ah, i tampoc es veu que la lectura fàcil, tal com l'entenen alguns, tinga per als que s'hi dediquen relació amb l'accessibilitat. Almenys en el cas del document que he estat corregint hui, un pdf que només complia les regles d'accessibilitat que no era possible incomplir, res més. Els ho he marcat en un comentari. Espere que els siga accessible i que consideren raonable complir les normes d'accessibilitat. Si més no abans que arribe una sentència judicial que s'entenga i que hi obligue.

Soroll marró en tv3

Per fi ha fet un fred en condicions, sense arribar a extremar-se com allà Iacútia, d'on últimament hem vist uns vídeos 🔗 que mostren diversos aspectes de les rutines i costums que cal seguir allà per a sobreviure en hivern.

També es congela el sentit de l'humor dels del psc —està vist que dir-ne socialistes pareix que siga excessiu— als quals no tan sols no els ha fet gràcia un acudit gràfic del programa Zona Franca, 🔗 sinó que han demanat l'acomiadament de l'humorista. La direcció d'erc els ho ha concedit i, en conseqüència, el presentador, Joel Diaz, ha decidit dimitir.

El cas és que la comparació dels socialistes amb els nazis no tenia massa sentit ni tenia massa gràcia. Haguera tingut més gràcia i més sentit si hagueren utilitzat el símbol del dòlar ($) en lloc del de creu gammada nazi (卐). Però el cas és que la perversió censora del partit de Salvador Illa consistix en el fet que eixa vena autoritària contra un humorista amb mala pata pareix que consolide la idea proposada pel còmic: el psc té també una vena dictatorial, és a dir, que pensa que els seus sentiments ofesos són més rellevant i importants que les llibertats públiques i el dret al pensament lliure —i decidir— de la ciutadania que mira la tele.

Les bones vibracions de l'arribada d'erc s'estan convertint en soroll marró. 🔗 I eixe «marró» també té connotacions poc adequades amb altres temps i altres llocs que per a alguns encara són ben actuals. 🔗

Cita dominical / 741: Irene de Puig i Olivé

Les feines, de més a menys urgents. Primer les feines més urgents i cap al final les que no ho són tant.

Irene de Puig i Olivé, Aprendre a aprendre. Eines d'estudi.

La foto del sàbat / 131

Passejant pel centre de València, cul que veig...

Aquells «nacionales»

L'aventura del valencià com a llengua continua mostrant símptomes de deixadesa i desús. Deixadesa institucional. Hi ha polítics que no «recorden» que el país té dos llengües oficials i que la llengua peculiar d'ací no és l'única i excloent en què pareix que ells pensen. He vist que programen un festival cultural amb coŀlaboració municipal, Fronteras es diu, que no indica que pretenga ser «pel castellà a cafissos» ni «per la imposició del castellà i l'oblit del valencià», sinó que pretén ser «El festival donde los músicos hablan de literatura y los escritores de música»... I se'ls oblida afegir «siempre que que no lo hagan en valenciano».

Si no ha segut un oblit, sinó que ho amaguen a posta, fan ben fet. Perquè per a ells no és necessari. Això és per als que necessiten estar ressaltant que ho fan «en tal llengua», perquè hem d'avisar per a que ningú no s'ofenga o es senca amenaçat quan li arriba a les orelles un idioma diferent del que esperava. Té igual d'on vinga el text o la representació artística, d'Àsia, d'Europa central o d'Amèrica, els semblarà bé sempre que no es vehicule en valencià, només en castellà.

En canvi, boquejant com els peixos fora de l'aigua, la resta mos hem de conformar amb l'arqueologia filològica, amb l'erudició marginal, amb recular en els segles d'escriptura i cartografia del país, per si és possible agarrar un poc d'impuls:

• Albert Hauf presenta l’edició crítica i filològica de la «Vita Christi», d’Isabel de Villena
  (Diari La Veu, 20.01.2023)
• La comarcalització valenciana, una assignatura pendent
  (Diari La Veu, 21.01.2023)

Erudició i arqueologia sàvia reclosa en un monestir, desestructuració com a poble pendent i dependent. Una combinació constant de simbolització compensatòria i desarticulació comunitària que ha de desembocar en la felicitat del «panorama nacional», em el fons, encara el d'aquells «nacionales».

Aquelles societats i aquelles llengües

Vaig pensar si floricol podia tindre res a vore amb una flor, però no em servix, perquè la cosa ver de l'italià. Encara estic pegant-li voltes a la regularització ortogràfica d'algunes paraules compostes. No avance, entre els matins carregosos i les vesprades curtes.

Eixint dels composts, vaig consultar fa uns dies uns noms kurds i perses a l'iec —a través de l'aoetic— i a la Fundéu —directament—. La Fundéu ha respost ràpidament i m'han confirmat que els perses solen fer els noms i cognoms aguts —i no plans, que és el que solem rebre a través de l'anglés—. Per exemple, el nom de la xica morta per la policia iraniana que ha provocat protestes posteriors —amb més morts—, seria «Mahsà Aminí».

En l'aoetic no ha respost ningú. Com que també els demanava que revisaren la seua proposta de transcripció de l'àrab i que l'adaptaren per a les transcripcions del persa, deu ser demanar un poquet massa. Al cap i a la fi, fa uns dies 🔗 em van dir que ara mateix no s'hi veen més enllà de Catalunya, aixina que això de l'Iran deuen ser tenebres insondables. Que no dic que el règim d'allà no ho siga, però vaja, unes transcripcions més ajustades mos podrien servir per a sintonitzar un poc més amb aquelles societats i aquelles llengües.

El seu gest més poètic

Ahir va morir Vicent Salvador Liern, 🔗 un professor d'aquella facultat de filologia dels anys huitanta que entrava amb barret a classe disposat a fer amics i a animar una conversa sobre qualsevol tema relacionat amb la llengua, la literatura i la comunicació. Una festa d'on no eixien uns apunts gens clars —cosa que m'inquietava i impedia que li subministrara res presentable al company Camil, que me'ls reclamava—, però que contenien moltes dosis d'incitació creativa.

Fa pocs anys va passar pel despatx on treballe. Possiblement perquè vam ser veïns durant un temps, encara s'enrecordava del «roig» aquell del pis de davant que no tenia cap idea bona, i deixava anar la seua rialla amigable. El seu gest més poètic. 🔗

Concepcions restrictives i antigues

Algunes persones que no s'adonen que alguns detallets de les seues decisions o dels arguments amb què les recolzen pareix que estiguen escrits a posta per confirmar o validar prejuís o sospites que no haurien de tindre cap fonament. Les Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica de l'iec m'han enviat un missatge de resposta sobre el fet que el seu diccionari tinguera la variant pessebre, però no continguera la variant més antiga pesebre —que és la que apareix en el diccionari de l'avl.

Doncs, la resposta és d'eixes que et deixen un poc desquadrat, sobretot quan no pares de sentir proclames sobre el suposat abast territorial que l'iec hauria de tindre com a institució normativa per a tota la llengua, tal com escrivien ells mateixos —de manera un poc petulant— en un acord de cooperació del 2020 amb l'avl i la Universitat de les Illes Balears:

L’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seua Secció Filològica, és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català, i des de la seua fundació en 1907 és, per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu.

I ara m'amollen que no tenen previst res relacionat amb pesebre, la forma antiga i encara usual al País Valencià:

En principi no està previst incloure la variant pesebre amb el sentit de ‘menjadora’ al diccionari de l’iec, atès que a Catalunya es tracta d’un ús antic.

Si és cert treballen a partir només del que es diu o s'escriu «a Catalunya», s'entén que hagen deixat de ser la institució normativa de referència per al conjunt de la llengua. Concepcions restrictives i antigues.