dimecres, 4 d’agost de 2021

Anar picant

Vaig intentar trobar qui es devia encarregar del control de qualitat lingüística de la producció de la Generalitat valenciana, però no trobe enlloc que hi haja ningú encarregat d'això. Vist —millor dit, no vist— això, pense que m'agradaria aclarir si hi ha algú pendent d'eixa qüestió, perquè cal tindre en compte que, sense calfar-me massa el cap, «cada cullerà, ¡mosca!», trobe errors tant en la gestió lingüística dels webs com en la qualitat normativa de la producció.

Per tant, busque unes quantes adreces de persones suposadament interessades responsablement per la qualitat lingüística de l'administració pública i els envie un escritet —on aprofite per a posar com a exemple l'absurda confusió entre taula i mesa que pareixe que s'hagen ensenyat en dijous—:

Vos demane disculpes per adreçar-me a una pluralitat de càrrecs públics, però no he trobat una adreça dedicada clarament a la qüestió que expose. Em sembla que el web de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport no oferix cap bústia de suggeriments o comentaris relacionats amb la qualitat lingüística de la Generalitat valenciana. De fet, en l'organigrama de la conselleria no pareix que hi haja ningú que tinga una responsabilitat relacionada amb eixa qüestió, a pesar que hi ha tècnics i tècniques lingüístics en plantilla capacitats per a fer eixa funció. Vos agrairia que m'indicàreu si es controla la qualitat lingüística en la Generalitat valenciana. En cas que sí que es faça eixe control, vos agrairia que m'indicàreu on cal adreçar-se per a assenyalar un possible error de normativa en la producció lingüística de la Generalitat valenciana, per tal que s'adopten les directrius necessàries per a evitar que es generalitze eixe possible error. En cas que hi haja alguna adreça a la qual adreçar-se, seria interessant que apareguera en el web. Per exemple, en l'actualitat la Generalitat està denominant les taules de negociació erròniamet com a «meses». D'acord amb la normativa de l'AVL, són taules i haurien de rebre eixa denominació. L'error s'està estenent i crec que convindria que algú en la conselleria corresponent s'encarregara d'esmenar-lo.

No és la primera volta que pique eixa pedra, i no m'estranyarà que no siga l'última. Es tracta d'això, d'anar picant.

dimarts, 3 d’agost de 2021

Les milanta i una més

Les milanta maneres d'enganyar i fer desesperar els ciutadans. És la conclusió a la qual arribes després d'intentar fer alguns tràmits en les institucions públiques valencianes i espanyoles. Una espècie de gimcana que t'oferix la possibilitat de conéixer i superar —o no, més habitualment— una variació que no té fi de maneres d'intentar presentar documents o de provar a identificar-te per a gestionar documents en els webs de les institucions.

L'última curiositat ha segut que, si no tens certificat electrònic —el tenim: funciona per a vore els punts de conduir, però no per a presentar sol·licituds en el web de l'inss—, arribes a un punt en què, amb la càmera de l'ordinador, t'has fer una foto de muscles cap amunt amb el dni en la mà —xe, haguera segut més graciós en la boca— al costat de la cara. Supose que després ix un meme que diu: «¡ma que sou ignorants!».

I dic que ho supose, perquè no tinc càmera en l'ordinador. No passa res, hi ha un codi qr que et permet obrir una pàgina en el mòbil per a fer-te la foto... Però ho hem provat en dos mòbils diferents —un més antic i un ben modern— i sempre mos apareix un cartellet que diu «Ops! tenemos algún error con el dispositivo...» i alguna cosa aixina com que hi ha un problema amb la càmera del mòbil.

Per cert, si res de tot això funciona, tampoc no pots presentar una queixa. Has d'anar en persona a les oficines amb el paperet. I, per un altre costat, ¡estan diguent que no s'acoste ningú per allí a causa de la pandèmia! Les milanta i una més.

dilluns, 2 d’agost de 2021

Les vespes

Les vespes han fet niu en un racó amagat baix de la teulada, on no els pega el sol ni els cau l'aigua de la pluja. La primera reacció seria carregar-se-les, perquè hem aprés a témer-les. Però amb una mica més d'informació mediambiental, animalista i ecologista (començant per la Viquipèdia), podem aprendre a respectar-les, a no acostar-mos-hi amb colors que facen que es senquen amenaçades (em sembla que el blau), i a deixar-les fer la seua funció en la natura com a control de plagues i poŀlinitzadores.

Pensant-ho aixina, sol passar que les temors que tenim són més desconeiximent, imprudència i falta de recursos o de control davant situacions, éssers o persones que, encara que puguen ser perilloses, també poden aportar beneficis en tots els àmbits de la vida. Hi ha persones ben desagradables que, si ho mirem bé, fan una funció de contrast alliçonador que mos permet valorar millor, per comparació, el valor de practicar actituds diferents de les que mos mostren.

I fins ací una lliçó massa explicada des de les faules d'Isop, diria. I més arrere encara, que sempre estem pegant-li voltes al mateix, encara que mos semble que no.

diumenge, 1 d’agost de 2021

Cita dominical / 663: Xavier Lamuela

Mirant la subordinació lingüística.
Les llengües subordinades, per la seva banda, pateixen de les deficiències de la manca d’estandardització quan es tracta d’utilitzar-les en els usos elaborats, i en els usos espontanis són objecte d’una idealització compensatòria quan les fan aparèixer com la quintaessència de la naturalitat, però són marginals dins dels usos propagandístics, sotmesos a la configuració de dominància lingüística que les relega a l’ús intragrupal i a la fragmentació comunicativa dins de la pròpia comunitat lingüística.
Xavier Lamuela, «Mentalitat de subordinació lingüística i espontaneïtat», Càtedra unesco de Diversitat Lingüística i Cultural, 01.07.2021.

dissabte, 31 de juliol de 2021

La foto del sàbat / 53

Baix del paviment dien que hi havia la platja, però a València hi ha

les vies de la història. No sé massa bé cap a on van, si porten barret o gorra. En tot cas, deixen passar el temps, inevitablement.

divendres, 30 de juliol de 2021

Els diacrítics pentina

Finalment tinc un moment d'inspiració. L'ordinador em deixa penjat un dia de calor d'este estiu, amb el parlament a un quint de màquina. Això em permet acabar de llegir un article d'Abelard Saragossà sobre la giec i el llibre Els escriptors valencians i la llengua literària (2009).

Per tant, després que m'apanye l'ordinador fent-li un reinici a pèl —els informàtics també estan en mínims—, mentre no arriba res a la safata d'entrada per a traduir i corregir, organitze un poc la matèria que tinc sobre les novetats ortogràfiques, cosa que em permetrà fer un apunt sobre la qüestió per al dtl. Ja ho diuen, a qui no té faena, el dimoni li'n dona... ¡I els diacrítics pentina!, que és el que pareix que hagen fent les institucions normatives.

En la Grècia àntiga —«clàssica» en diuen—, et condemnaven a l'ostracisme per menys que això.

dijous, 29 de juliol de 2021

Taifes democràticament absurdes

L'Institut Nacional de la Seguretat Social (inss) mos manté ocupats amb el seu web. No sempre està en valencià, però cal «agrair-los» que alguna volta mos tinguen en compte als que preferim no utilitzar la llengua espanyola si no és per plaer o perquè és estrictament obligatori o necessari. Es tracta d'això, ¿no?, de ser agraïts i no mossegar la mà que mos dona de menjar... Sí, l'estat espanyol «encara» és un estat que no entén de la democràcia i dels drets i els deures, sinó que funciona com una vella oligarquia clàssica que entén de concessions i genuflexió servil dels ciutadans.

Perquè és possible que alguns de mosatros mos considerem ciutadans, però les persones que gestionen i controlen les estructures encara entenen l'estat com un ens proveït pels designis d'una divinitat o poder terrenal immanent que els beneïx i atorga el privilegi d'una concessió de poder dogmàtic sobre totes les coses que depenen del seu negociat.

Per exemple, hi ha institucions que fonamenten la versió de democràcia moderna que tenim —en mode «usuaris avançats»—, com ara les Corts Valencianes, però això només és aparent. Si hi furgues, topes amb el fet que han creat una estructura de petites taifes absurdament presidides per una persona lletrada en dret que, d'acord amb el caràcter de cada persona i per efluvis derivats d'una iŀluminació jeràrquica, sap de qualsevol tema que corresponga als professionals siutuats per baix del seu poder d'actuació o decisió, tant si es tracta de normes legals com de salut laboral, de disseny gràfic o de qüestions ortogràfiques. Més encara, sovint, per la passió que hi dediquen, podríem pensar que eixe coneiximent induït per la posició jeràrquica és de més qualitat i els interessa molt més que els temes legals que la resta de mortals pensàvem que haurien d'estar gestionant.

Segons l'anunci antic aquell, 🔗 podria preguntar «¿Y Franco qué opina de esto?», però ho hauria de fer en versió actualitzada i adaptada a les Corts Valenciana, ¿I Morera què n'opina? Sé que és absurd que m'ho pregunte, perquè té igual què opine, mentre faça el que està fent i el seu mandat consistixca en la continuació de la rancior heretada que prometien canviar per una modernitat més progressista i avançada en procediments democràtics. Això passa en una institució que no arriba als dos-cents treballadors i treballadores. Malauradament, pareix que podem generalitzar, encara que siga excepcionalment injust fer-ho.

Au, hui fa molta calor i note que estic ben calent d'orella.

dimecres, 28 de juliol de 2021

Per a l'ús i el desús

A pesar dels anys que han passat des que tot estava per fer i tot era possible en açò de la sociolingüística quotidiana, les oficines de gestió lingüística de l'administració local (veg. Diputació de València ), allà on n’hi ha, es denomine majoritàriament «alguna cosa “del valencià”». Encara estem posant-li closses a la llengua, sense vore que no és una posició gens desitjable, ja que l'objecte que s'hauria de tractar no és només el valencià, sinó la gestió dels drets i deures lingüístics de l'administració pública.

Eixe nom majoritari fonamentat en termes «de promoció (i ús) del valencià» encega, perquè amaga la possibilitat que, al llevar l'oficina per qualsevol excusa, l'administració deixarà de «promoure» i «usar» eixa llengua —si és que realment o fea—, però continuarà produint i comunicant-se lingüísticament, i segur que prevaldrà l'ús i promoció de la llengua que no es nomena en este cas, perquè encara és la respiració automàtica dels éssers jurídics administratius valencians (podem observar que la pàgina del web de la diputació té com a nom en l'adreça i en la pestanya del navegador «Oficinas Municipales»). Amb les closses també mos fan la cameta, si els convé.

La cosa no és només el nom, perquè són una trentena les oficines i servicis municipals que proposen una «normalització lingüística» o la «promoció lingüística», i dubte que la situació en eixes localitats varie en concepció i pràctica respecte a les altres. Però un poc més de precisió descriptiva en el nom pot donar marge per a pensar en atendre globalment les necessitats de gestió lingüística de les institucions públiques.

dimarts, 27 de juliol de 2021

Combats d'escrits

En l'article «Fuster i els seus incòmodes escrits de combat», Francesc Viadel (19.07.2021) comenta:
No deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat.

Tal com solen anar les coses, podríem dir que en este cas pot ser una sort que les intencions polítiques (socials, econòmiques...; en el fons, cap intenció) no predeterminen els resultats pretesos o possibles. Si algú ho mirà de forma «nacionalista» —en el mal sentit de la paraula—, podria estar satisfet. Si t'ho mires sense dogmatismes, pots alegrar-te i lamentar-te alhora: la possibilitat no hauria de negar el desig. Al cap i a al fi, la invenció de la realitat també conforma eixa realitat imaginària compartida en què combatem.

dilluns, 26 de juliol de 2021

La porqueria en anglés

Un dels avantatges d'escriure en valencià en la xarxa és que tens menys problemes per a detectar la porqueria cibernètica que assetja els blocs i les adreces de correu. El Diari per a Tècnics Lingüístics, que no és que tinga una difusió fins allà, no sé per quin motiu acumula periòdicament missatges de falsos comentaris que tampoc sé massa bé què pretenen, però que —i eixa és la sort— estan tots escrits en anglés. Ni tan sols en castellà (me'n son que una volta en va aparéixer un), només en anglés.

De la mateixa manera que és més fàcil ser cap de ratolí en valencià (i cua de lleó en altres llengües com l'anglés, el xinés o el castellà), també és un avantatge que l'estupidesa informàtica estiga repartida també proporcionalment a la difusió de la llengua.

diumenge, 25 de juliol de 2021

Cita dominical / 662: Jordi Segura

 Mirant la història ideològica.
A hores d’ara, la immediatesa amb què s’adquireix la informació és anàloga a les possibilitats de manipular-la.
Jordi Segura, «‘Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història’, de Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord.)», Nosaltres La Veu, 24.07.2021.

dissabte, 24 de juliol de 2021

La foto del sàbat / 52

Una de les notes de color inesperades de l'estiu. Cal pensar en compatibilitzar la preservació del medi ambient, la prudència i una por ben mesurada.

divendres, 23 de juliol de 2021

Augmenten els índexs

Augmenta l'índex de contagi del còvid al mateix ritme que augment l'índex de reviscolament del sector turístic, al mateix temps que els avions i els creuers tornen a emmerdar els cels i les mars, al mateix temps que tanquem els ulls davant la relació directa que hi ha entre el capitalisme neofeudal i la desigualtat, la pobresa i la contaminació.

Estàvem meravellats de la millora de l'aire de les ciutats durant el confinament, però la societat humana actual es fonamenta en el privilegi que algú aconseguix a pesar i a partir del patiment d'algú. En fi, es veu que eixos índexs els van patir abans els neandertals.

dijous, 22 de juliol de 2021

Ètica i conflicte

En les poques planes de Los cipreses creen en Dios de José María Gironella (1953) que he llegit fins ara he trobat algunes pinzellades sociolingüístiques. Les marque i vorem si en fem res algun dia. En tot cas, ressonen com si foren la font on beuen encara alguns per a parlar de la llengua en Catalunya. En eixe sentit, al País Valencià podem dir que també sona igual, llevat que al revés. Curiosament, els qui censuren una suposada intransigència i la imposició en Catalunya, no veuen cap problema si afecta els valencianoparlants.

A més d'altres lectures més professionals o acadèmiques —la descripció del verb molestar en la gcc fa pensar—, hem vist un film americà, A most violent year de J. C. Chandor, que és combina una història de mafiosos i corrupció amb l'actitud ètica de contenció i superació virtuosa del protagonista. A pesar de la falta de truculència habitual en este gènere —alguna cosa n'hi ha—, es manté una tensió subtil permanent que recorda els films de Lumet —com diuen alguns en Filmaffinity—. Deu ser per això que després hem vist Punt límit de Sidney Lumet (1964).

dimecres, 21 de juliol de 2021

La Bíblia sense omissions

M'arriba el Primer llibre de Paralipòmens que acaben d'editar l'Associació Bíblica de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 🔗 Això provoca que localitze tres volums anteriors de la Bíblia del segle xiv que tinc alçats a l'estant de dalt a la dreta darrere meu, més amunt de la Billy d'Ikea, pendents de la pols i que m'agarre una excedència de lectura embogidora.

Això de «paralipòmens», que no sé perquè ho escriuen amb majúscula inicial, és una adaptació del grec antic παραλειπόμενα 'coses omeses'. ¡Buf!, ¿vols dir que encara n'hi ha més amagat pels racons foscos de la història? «Agusaes» que faran falta uns quants planetes més si pensem llegir-ho tot.

dimarts, 20 de juliol de 2021

Que la gossera no supere la malíccia

Deu ser la calor, però note que per a ser sistemàtic i ordenat en la gestió dels tràmits i papers que faig, marejos són més torbadors del que sembla. No tenen relació amb la importància o transcendència que puga atribuir a eixes gestions, sinó amb els terminis o les reincidències. En eixe sentit, agraïxes que siguen els mateixos webs de l'administració que mantinguen eixe arxiu i que te'l deixen consultar de manera simple i ràpida.

Inicialment, fa temps, em costava seguir la tramitació de les queixes davant el Síndic de Greuges, però quan van instaurar un sistema d'arxiu i el van obrir en la xarxa, la cosa és va simplificar molt. Això sí, he de dir que encara s'ha simplificat més des que va entrar el síndic de greuges actual, l'exdiputat del psoe Ángel Luna González, que ha implantat una nova gestió de queixes lingüístiques que impedix que mos hi pugam adreçar en primera instància: ha de ser després que l'administració incomplidora no atenga una primera reclamació sobre la qüestió. És una manera subtil de posar obstacles a la queixa en este tema, de forçar el desistiment reclamador o reivindicatiu.

Hui veig que, a més de les possibles queixes al Síndic de Greuges, tinc les consultes, queixes, suggeriments i reivindicacions que puga enviar a cada organisme de les administracions públiques, les que envie a les Corts Valencianes, les que són sindicals o laborals, les que envie a empreses privades, les que faig a mitjans i editorials... Encara que parega que és al revés, si no tens un poc d'ordre en estes coses, costa molt més localitzar un document que tornar-lo a fer. En fi, que convé ser sistemàtic i ordenat per a gestionar les estelles que vas deixant pel camí. En tot cas, si cal repetir un escrit, que la gossera no supere la malíccia.

dilluns, 19 de juliol de 2021

L'«aŀlicient» elitista

Per fi he acabat un primer repàs a la fitxa del guionet. Em falta fer el contrast entre l'explicació que dona l'iec i la que dona l'avl per a la mateixa decisió, que diria que no acaben de quadrar del tot (tal com em va semblar en un apunt anterior: «No jo o no-jo»).

A banda d'això, tinc ocasió d'opinar en la llista de tfv per a mirar d'enfocar la diversitat de posicions cap a un objectiu comú:

Vullc entendre que Ricard... es preocupa per si la descripció poc agradosa de la normativa dona lloc a una percepció poc agradosa de la llengua. Es suposa, per tant, que Carles i Ricard han d'estar d'acord en el fet que proposen millores per a l'ús de la llengua.

No està mal el debat, perquè aixina podem contraposar la creença que la nostra llengua és més «complicà» que cap altra amb la creença que actuant com les llengües que tenen un estat darrere (i les forces coercitives legals i sociològiques corresponents), podrem aconseguir eixa posició de preeminència.

Entenc que podem partir del fet que la llengua no té cap problema, llevat del desús. Les llengües no patixen, la natura tampoc no patix, som les persones qui decidim fer-mos mal de milers de maneres absurdes.

Per exemple, la normativa no és més complicada que la del francés o la de l'anglés, però tampoc convé que l'iec o l'avl es dediquen a absurds com pretendre que una misteriosa «lexicalització» que no expliquen ha de forçar a escriure de maneres diferents paraules que tenen el mateix valor i que només poden variar en l'accepció que els donem (si és que la «lexicalització» que invoquen ha de tindre cap pes en l'ortografia). Lleven diacrítics per una banda i en claven per una altra.

En el mateix sentit, mirant-ho al revés, si no tenim mitjans escrits ni audiovisuals, si no tenim administracions que impulsen de manera coherent i consistent l'ús de la llengua (sobretot al País Valencià, però tampoc a Múrcia ni a l'Aragó), si tenim estats organitzats a la contra, qualsevol absurd normatiu serà un element de rebuig en lloc d'un «aŀlicient» per a formar-se més en els plaers de la prepotència elitista. Això últim sol passar en les llengües que tenen el suport de les elits estatals.

Els mateixos debats fins a la fi dels temps.

diumenge, 18 de juliol de 2021

Cita dominical / 661: Stefano Mancuso

Mirant el cervell de la humanitat.
Si a un bebé li dones un martell, és probable que destruïxca tot el que trobe. Quan eixe bebé creixca, vorà que el martell també servix per a construir. Això és el que mos passa amb el cervell ara mateix, que no l'estem usant com deuríem.
Stefano Mancuso, segons l'entrevista que li fa Laura Fernández en El País, 11.07.2021.

dissabte, 17 de juliol de 2021

La foto del sàbat / 51

Tornant en l'autobús, passant per davant de les ruïnes d'una quimera urbanística d'un futur que no acabem d'enterrar, una metàfora aterridora de film de sèrie B mostra les dents.

divendres, 16 de juliol de 2021

Complicat i asimètric

Tampoc hui he pogut acabar encara la revisió de la fitxa sobre el guionet. Pegant-li voltes al tema, arriben altres faenes i he de deixar la fitxa a mitges. De moment ja he plasmat la bifurcació de camins que han seguit l'exdirectora (general o rasa) i l'ex conseller en cap, que van començar el camí junts, però han acabat en caselles diferents. Mentres busque informació, veig que l'Ésadir encara no s'ha posat al dia del 2021 i que va tirar pel dret en el cas dels «lexicalitzats» del 2017:

L'OIEC distingeix entre prefixos que afecten una sola paraula (exdirector, escrit sense guionet) i prefixos que afecten sintagmes lexicalitzats (ex-director general, amb guionet). 
Per simplificar i evitar asimetries, als nostres mitjans optem per seguir la norma general (1.2) tant davant paraules com davant sintagmes. Per tant, escrivim de manera aglutinada (sense guionets ni espais) exdirector, exdirector general, exministra, exministra de Sanitat, exprimera ministra, excap de campanya, excomissari, excomissari en cap, exdelegat, exdelegat del govern, exalts càrrecs, prodret de vaga, prodrets humans, subdirectora, subdirectora general, subdirecció general, vicepresident, vicepresident primer, viceprimera ministra, vicesecretari general, etc.

La negreta és meua. Tan clar i tan fàcil. ¿És possible que l'iec no haja vist com de simple i simètic podria ser això que ells compliquen i fan asimètric? Em ve al cap que tot això ho ha ideat l'institut, però la corda estira i s'endú l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a eixe pou absurd. Caldria un Tardà o un Argimon del Polònia que els diguera, ¡perdoneu, però això no és per simplificar l'ortografia!

dijous, 15 de juliol de 2021

El vaivé de la lexicalització que va i ve

No puc evitar-ho, però continue pegant-li voltes a l'espirituós tema de la «lexicalització», que és veu que té torbats els acadèmics de l'iec, perquè l'anomenen molt, però no l'expliquen mai.

Com que l'ortografia de l'institut es va publicar a banda de la gramàtica —sobre eixa qüestió convé llegir el comentari d'Abelard Saragossà en «Valoració que la Secció Filològica fa de l'oiec (2017)», capítol 3 de Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua—, pressupose que deuen haver explicat eixe factor denominat «lexicalització» en la gramàtica.

Ai, ¡milacre fora! Veig que l'índex de la gramàtica m'envia a 6.5 i a 10.4.1.b. Però no res, només hi ha exemples i referències al procés misteriós de la lexicalització, sense cap descripció del mecanisme ni del fonament teòric ni de com descobrir que s'està produint eixa malvestat gramatical.

L'anàlisi d'Abelard Saragossà que he anomenat en un incís de més amunt, és aclaridora sobre diverses qüestions que no s'aguanten massa bé en esta part de l'obra de l'institut. Entre les quals, una que dona una pista ferma sobre els problema en què estic empastrat, el cas l'ús del guionet en el que serien o no paraules compostes. Tal com assenyala Abelard:

En l'estudi de la grafia de les paraules compostes, arribe al resultat que ni la giec ni l'oiec donen propietats definitòries dels conceptes que intervenen en les paraules compostes, de manera que no justifiquen les grafies que proposen ni en la derivació ni en la composició.

¡Justa la fusta! La lexicalització continua sent una virtut espirituosa de les paraules compostes que els gramàtics de l'institut ha descobert que és molt útil per a justificar una cosa i la contrària, com serien els casos següents:

  1. ex alt càrrec: prefix separat, perquè diuen que precedix un sintagma lexicalitzat.
  2. exconseller en cap: prefix aglutinat, perquè el sintagma que seguix ha perdut la lexicalització (¿de camí cap a la paperera de la història? 🔗).
  3. no-ingerència (li ha creixcut un guionet per la febra de la lexicalització en lloc de mantindre el prefix separat com en el cas 1).

L'ex-conseller en cap del 2017 es convertix en l'exconseller en cap al 2021, perquè estava lexicalitzat i ara ja no, pel que sembla. Diuen que eixe càrrec va canviar de nom i es va convertir en conseller primer. ¿Què fem quan deixem el càrrec: separem o aglutinem l'ex? L'ortografia del 1996 permetia resoldre-ho (aglutinat); la del 2021 no permet ni busca que els lectors entengam el mecanisme ortogràfic. Tal com diu Abelard Saragossà:

La Filològica inclou en l'ortografia la grafia de les paraules compostes. Però eixa qüestió depén de propietats de grups particulars de paraules compostes (ulls de poll contra altaveu), de manera que l'actuació coherent és la de Fabra (1956), del qual la institució es separa sense constatar-ho ni justificar-ho. La causa de l'actuació de la Filològica podria ser l'absència de propietats que justifiquen les grafies que proposa per a les paraules compostes.

dimecres, 14 de juliol de 2021

¡Que confessen!

Senc que hi ha qui es queixa del fet que els mitjans o les xarxes socials es puguen fer ressò de les opinions, la ideologia i l'exposició d'un comportament delictiu masclista. Pareix que vullguen que la llibertat d'expressió només siga possible per a qui s'expresse d'acord amb la llei o amb ideologies «correctes». No pareix que els qui exposen eixes idees tinguen en compte que s'estan acostant un poc, paradoxalment, a la ideologia que pareix que vullguen criticar o combatre.

El cas tant pot ser el del xicon que comentava que mantenia relacions sexuals sense condó i que ejaculava dins de la vagina de les xiques, com per als que mostren imatges circulant a tres-cents per hora per la carretera, com per als que diuen que van votar en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 a favor de la independència de Catalunya. I pareix que el defensors dels drets i llibertats no sàpien que la llibertat d'expressió i de comunicació mos servix per a conéixer eixes idees i comportaments, tant si mos agraden com si mos causen malestar anímic o personal.

Gràcies a eixes confessions, en uns casos podem aplaudir, en altres investigar i en altres demanar responsabilitats gràcies a eixes «confessions» lliures i legítimes que proporciona la llibertat d'expressió. Al cap i a la fi, és més habitual que el silenci encobrixca els delictes i les injustícies. ¡Que confessen!, vaja. I després, certament, uns lamentarem més que altres que l'educació i els valors que circulen per la societat no siguen tan nets, feministes, solidaris, progressistes i pacífics com voldríem.

dimarts, 13 de juliol de 2021

¿No seria massa fàcil?

Em torbe un poc, per aprofitar el bon dia quasi primaveral de hui, mirant les noves decisions ortogràfiques de l'iec relacionades amb els prefixos i els guionets. Al final, després de pegar-li unes quantes voltes, em sembla entendre que un «sintagma no lexicalitzat» és simplement un «sintagma», que la distinció a partir de la lexicalització no té massa sentit, vist que l'any 2017 «directora general» estava lexicalitzat (dien que calia escriure «sub-directora general») i ara no ho està (i ara diuen que cal escriure «subdirectora general», ¡com en 1996!). Finalment, pareix que hagen volgut reduir l'ús del guionet entre els prefixos i les paraules, i l'han baratat per l'espai que separa les paraules... És a dir, despús-demà arribaran a descobrir que, ja que hi podem posar un espai, què hi pinta ahí un guionet, i pot ser que decidixquen que podem tornar a escriure «sub directora» o «sub directora general». ¿No seria massa fàcil?

dilluns, 12 de juliol de 2021

La xirivia i l'Appendix Probi

La «ponentà» que fa hui farà que no suem encara que anem torrant-mos a poc a poc si mos acostem un poc massa al sol, encara que siga al ressol. Faig una fitxa sobre el motejat del nisprer, i he de consultar si no convé més fer referència a la planta (el fong afecta tant la planta com el fruit) o només al fruit. El Termcat dirà, i ja vorem com va la cosa i què en diuen els experts del camp.

En tot cas, tal com podem comprovar ja des de l'Appendix Probi —obra que va esmentar durant un dinar d'aniversari dissabte passat el company Víctor, que tant puja a l'Ararat, com cull cireres per Benirrama (les garrofes no les ha arreplegades, crec, i això que el mercat era propici) o paleja amb la canoa per Dénia— la llengua que tenim és el resultat dels errors permanents d'interpretació i comunicació que provoquen les nostres capacitats sensorial i emocionals.

El dinar que dic en l'incís va anar molt bé, vam tastar combinacions mediterrànies i sud-americanes i vam comentar un poc sobre les morelles de les gallines o les lleteroles dels corders; no coneixíem les dels porcs (que la cuinera de Fierro, argentina de Mendoza, anomenava «castañeta»). Els noms no fan referència sempre al que mos sembla que sabem per experiència: mos van traure uns tallarins fets amb xirivia. La del putxero no me l'he menjada mai, però ja veus.

Per cert, la paraula xirivia deu tindre relació amb el nom de la planta en àrab (i hi ha qui veu alguna empremta del llatí siser -ris), que actualment és (الجزر)الأبيض, una cosa com 'carlota (blanca)'. Però abans hi havia la possibilitat que es denominara كراوية (veg. Monlau), paraula que crec que fa referència a l'esfericitat, llevat que siga un derivat del llarí carum (veg. Gernot Katzer's), i que és possible que vinguera del grec κάρον 'comí', que al seu torn podria ser un derivat del nom de la regió de Cària, a l'Asia Menor.

Els petits detalls d'una conversa amb un company viatger conviden a fer viatges amb les paraules que et poden portar a la vora de cingles sorprenents.

diumenge, 11 de juliol de 2021

Cita dominical / 660: Jordi Solbes i Manel Traver

Mirant la contaminació coneguda.

És ben cert que l'avió és el mitjà de transport més contaminant, amb una emissió de 285 grams de CO2 per passatger i quilòmetre, un creuer 251 g (quasi tant com l'avió), un camió 185 g, una furgoneta 158 g, un cotxe de gasolina 104 g, una motocicleta 72 g, un autobús 68 g i un tren emet 14 g, tots ells per km/passatger, segons l'Agència Europea del Medi Ambient.

Jordi Solbes i Manel Traver, «Esteles químiques i més conspiracions 5G i SARS-CoV-2», Saó, 470, juny del 2021.

dissabte, 10 de juliol de 2021

La foto del sàbat / 50

Reivindiquen, decorem, expressem, manifestem; malauradament, el vent s'ho endú, i contaminem.

divendres, 9 de juliol de 2021

No jo o no-jo

L'escrit que vaig enviar ahir als acadèmics de la secció de lexicografia i gramàtica ha tingut una resposta acceptable tramesa per Verònica Cantó que em diu que puc trobar l'acord corresponent en el web de la institució. Ho comprove, veig que sí que està, han penjat hui mateix un pdf amb l'Acord 22/2021 que pretén resoldre les mateixes qüestions ortogràfiques que comentàvem ahir, tot i que explicades d'una manera diferent, cosa que pot ajudar a intentar entendre —si és que hi ha res que no s'entenga, ¡alerta!—, les diferències respecte a les versions anteriors de la normativa i les possibles explicacions de les decisions actuals.

Com era esperable, quan hi ha diverses maneres d'explicar les coses i tal com sol passar quan no hi ha un fonament clar, hi ha matisos curiosos sobre com ho veu l'iec i com ho veu l'avl. Per exemple en el cas de l'adverbi no davant de substantiu. Recordem que l'any 1996 van decidir posar un guió i santes pasqües (no-ingerència, no-violència, no-existència, no-presentació...). Es veu que era massa simple. Ara la cosa ja no és tan simple, només faltaria:

avl 2021iec 2021
Per regla general, la negació no s’usa sense guionet davant de substantius i d’adjectius (la no confessionalitat, no militant). Discrecionalment, si interessa destacar un ús lexicalitzat com a prefix, es podrà marcar amb un guionet. Alguns d’estos usos ja estan plenament consolidats, com posa de manifest la inclusió en els diccionaris (no-jo, no-res, no-violència, nometall).S’escriu amb guionet els conjunts formats per un nom, un pronom o un adjectiu precedits de l’adverbi no quan han assolit un alt grau de lexicalització i no es comporta com un prefix. [...]
En canvi, altres expressions no és evident que hagin assolit aquest grau elevat de lexicalització o s’hagin consolidat com a conceptes especialitzats, de manera que no manté el seu valor d’adverbi, el significat de les expressions és el contrari del que tindrien sense no, i en general admeten complements [...]
També hi ha expressions que es troben en procés de lexicalització i d’adquirir un valor conceptual, però mentre aquest procés no s’ha completat s’escriuen sense guionet.

I busca qui t'ha pegat, podríem dir. Allà on l'any 1996 la inclusió del guionet va ser una decisió simple i sistemàtica (tot i que podem pensar que era innecessari), ara es convertix en un conflicte filosòfic sobre la lexicalització. Per cert, l'avl remet als diccionaris per a saber si s'ha consolidat la lexicalització, cosa que tampoc és una recepta clara, atés que l'iec diu que «no-ingerència» està lexicalitzat, però no podem trobar eixa paraula en els diccionaris. En canvi, no-jo apareix en el diccionari de l'avl, però no en el de l'iec.

Vaja, refent una dita familiar, «si no t'agrada, posa-li un floc», pareix que hagen decidit per això mateix, posa-li un guió.

dijous, 8 de juliol de 2021

Si no ingerixes, no existixes

Mos arriba pel fòrum de l'Aoetic la informació de la implantació d'uns canvis ortogràfics que ha decidit l'Institut d'Estudis Catalans:

  • Ortografia catalana
  • Reformulació de l'apartat 4.3.1
  • Síntesi comparativa
  • Hi ha qui veu que és un avanç i hi ha, com jo, que vegem que és un pas més en l'embolica que fa fort, tot i que pot ser que siga un avanç, encara que d'ací a uns mesos també pot ser que reculen —¿per a agarrar impuls?—, com han fet ara amb decisions ortogràfiques que van fixar en 2016, que han tornat a matisar en 2021, sense que pareix que tinguen la cosa més clara que en 1996 (veg. «guionet»).

    Mentres ho estudiem i mos aclarim, note que arriba un silenci estrany des de l'avl, aixina que escric a uns quants acadèmics i acadèmiques per mirar que fixen un poc la posició de la ínstitució, perquè no pareix que estiguen per ara gens coordinats amb l'iec. A més, aprofite per a recomanar-los que peguen una birbaeta al que tenen penjat en la xarxa, perquè tenen versions diferents de decisions normatives que no indiquen quina és la versió vigent.

    En l'Aoetic he penjat estes comentari:

    Caldrà mirar-ho i tornar-ho a mirar, que estes coses no s’entenen a la primera. Això sí, m’ha meravellat la voluntat permanent d’esoterisme en este camp de la mecànica de la llengua quan escriuen (4.3.1.2):
    També hi ha expressions que es troben en procés de lexicalització i d’adquirir un valor conceptual, però mentre aquest procés no s’ha completat s’escriuen sense guionet.

    No diré què diuen al meu poble quan algú n’amolla una aixina. Faria un acudit amb eixe procés i algun altre «prucés» (ja deu estar lexicalitzat, ¿no?), però me’l reserve. 

    En fi, algun dia resoldrem quina necessitat hi ha de distingir la «no-ingerència» de la «no existència». Es veu que si no «ingerixes», no «existixes». 

    Em sembla que si seguírem eixa «una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic» (segons dien en 2017; és possible que ho hagen canviat també), cada canvi d’accepció requeriria una marca o altra (guionets, accents, apòstrofs, asteriscs, numerets…). És una idea. 

    Tot siga perquè els tècnics lingüístics continuem tenint faena a força de marejar amb ratlletes per ací i per allà.

    dimecres, 7 de juliol de 2021

    Ja i jo

    L'economista Tiago Santos pronuncia [kòvit] en l'entrevista que li fa el Graset en el Més324 d'anit. Després, en una altra entrevista, Lluís Maria Todó comenta un petit conflicte amb Montserrat Carulla sobre la pronúncia de ja i jo, que l'actriu no va voler pronuncia [ia] i [io], tal com feen els clàssics i com es fa ara encara a molts llocs on la llengua és usual i viva sense la respiració assistida de la normativa.

    De fet, on més efecte té la normativa valenciana pareix que siga on menys seguretat tenen els parlants amb la qualitat i la vitalitat de la llengua. Això és una derivada més de la subordinació permanent als registres invasius del castellà en qualsevol àmbit, que impedixen la fixació no tan sols de la llengua, sinó de la varietat de respectes i informalitats amb què hauríem d'haver aprés a parlar amb altres persones quan érem menuts. O més encara quan vam ser rebels adolescents.

    dimarts, 6 de juliol de 2021

    Emergències emocionals

    La selecció espanyola masculina de futbol perd en semifinals als penals contra la selecció italiana. La meua cosina aprova les oposicions de secundària de valencià. El company de faena amb síndrome de Down Ovidi es jubila amb una festa i regals al pati de les Corts. Takse comença a fer exercicis per a recuperar la monyica operada de túnel carpià. Passen moltes coses i fa massa calor. L'emergència climàtica empitjora també amb tantes emocions.

    dilluns, 5 de juliol de 2021

    Les clucales

    Mentres prepare el bolletí sobre les novetats que he incorporat als diversos webs que elabore, tope amb un un universitari de Cullera que diu «feina» com si s'ho haguera ensenyat en dijous. Com que la conversa és informal però no familiar, molt em fa témer, d'una banda, que les seues converses habituals d'eixe estil són en castellà; a banda, que les converses en valencià que puga tindre fluixegen en l'àmbit del registre informal i festiu.

    D'altra banda, trobe amb un recull sintètic de prescripcions normatives, elaborat per un servei lingüístic universitari (urv, 2002; consulta: 05.07.2021), que caldria revisar o eliminar de la xarxa, i també caldria saber-lo utilitzar, ja que eixos refregits sintètics sovint servixen per a les xulles dels exàmens, però no per a pensar i saber res del cert. El cas és que diu:

    *alegar
    S'escriu amb l·l, al·legar.

    La cosa és que el verb alegar, que ja apareixia en el dcvb, encara que el diec l'haja oblidat de moment, no s'escriu amb ele geminada, ja que es tracta d'una variant d'aregar, que sí que apareix en els diccionaris habituals (tant en el diec com el dnv).

    No cal que mos acalorem més del compte, perquè en açò de la subordinació i els prejuís normativistes, estem ben alegats i, vaja, pareix que portem unes bones clucales que mos fan anar al solc.

    diumenge, 4 de juliol de 2021

    Cita dominical / 659: Juan Stewart

    Mirant la humanitat.
    Es veu, doncs que, a semblança de tots els hòmens, els grecs tenien alhora bones i males qualitats.
    Juan Stewart, La vida íntima de los griegos y los romanos, a partir de la traducció de V. B.

    dissabte, 3 de juliol de 2021

    La foto del sàbat / 49

    Un colp d'aire obri un dia la porta del record i tornes a aquella tanca de quan eres menut. Un colp mal pegat tanca moltes altres portes i et posa reixes que entelen la mirada.

    À propos de Ramon C.

    divendres, 2 de juliol de 2021

    Per no escriure

    Llegir, escriure i telefonar. Pot semblar que l'alfabetització generalitzada mos ha convertit en persones lletrades, inclús amb una tirada excessiva a traslladar als escrits totes les nostres experiències, inquietuds i pensaments. Això fa que actualment siga impossible estar al dia de tot el coneiximent generat en qualsevol disciplina. Fa un temps, trobava a faltar llibres sobre sociolingüística en valencià, productes molt abundants fa uns anys. De colp, no tan sols n'han aparegut uns quants, sinó que a través de diferents fòrums (<forum-sl@googlegroups.com>) i subscripcions (Dialnet; OpenEdition) m'arriben articles sobre sociolingüística en qualsevol dels idiomes que puc llegir. Veig que, si m'hi centre massa, no arribaré a llegir mai cap de les obres de ficció i còmics que tinc sempre pendents (pobre soldat Švejk).

    Per contra, sembla que hi ha qui té també molt clar el valor de cada mitjà que utilitzem i els efectes o les conseqüències que poden tindre. En el cas de l'administració pública, és sorprenent que la democràcia encara tinga pendent entendre i aplicar sense subterfugis això de la transparència, la prohibició de l'arbitrarietat i la bona administració. Encara és molt habitual que envies un escrit i que no responguen o que, quan ho fan, responguen per telèfon, sobretot quan no volen accedir a la meua petició i tampoc poden o volen explicar clarament per què. Aixina, no queda rastre de la falta de fonament de la seua negativa i de la possible arbitrarietat en la qual saben que podrien incórrer. I en la qual incorren ben a gust per a mantindre el seu poder personal sobre la parceŀleta que els haja tocat.

    Això sí, ho disfressen de rapidesa, eficàcia i proximitat en el tracte. Excuses que no servirien si tinguérem l'opció de gravar totes eixes telefonades com fea el Villarejo aquell, que també faria un bon personatge, vaja, encara que fora per a l'infern de Dante.

    dijous, 1 de juliol de 2021

    Hi ha llengües que esmussen

    El companys de faena hem anat a fer un curs de prevenció d'incendis a un polígon de Paterna. Som delegats de no sé què relacionat amb això. Dic de «no sé què» perquè això va ser abans de la pandèmia i ja no m'enrecorde de què anava la cosa. La tècnica de prevenció mos refrescarà la memòria.

    La cosa és que durant el curs, tal com sol passar en esta vida, he vist les dos cares de la moneda sociolingüística. D'una banda, el professor que mos sent parlar en valencià i mos diu que ell també és valencianoparlant, però que la part tècnica se la sap millor en castellà i la farà en eixa llengua, si no tenim inconvenient. Un detall de cortesia habitual que agraïxc encara que el trobe sobrer, ja que sempre es decanta pel mateix costat i no deixa de ser un símptoma més que mos recorda el camí del cementeri de les llengües.

    L'altra cara de la moneda és un alumne que al sentir això de «si no tenim inconvenient» deixa anar per baix un desdeny del tipus «en castellano, por favor» o alguna cosa pareguda, com si l'esmussara haver-ho de sentir en valencià. Hi ha valencians que tenim les dents acerades i ja no mos resulta desagradable que mos discriminen seguit seguit. Li ha faltat allò del «soyez propres».

    El tècnic ha segut molt didàctic en les dos llengües i la pràctica ha segut molt instructiva. Enel full del qüestionari he suggerit que la banda de darrere, que estava en blanc, podria tindre la versió en valencià. I pel camí he vits un concessionari de cotxes que s'anunciava en valencià: «Autolevel. El teu seminou...».

    Tal com diria el tècnic, si cal apagar el foc, és possible que la prevenció haja fallat. Quan apareix la xenofòbia, també deu haver fallat la prevenció i vorem si els extintors funcionen.

    dimecres, 30 de juny de 2021

    Accents i pessetes


    Dien en la tele que hui s'ha complit el termini dels diacrítics vells i de les pessetes. El document sobre la qüestió de l'avl indicava que era al cap de tres anys de l'1 de juny del 2018, aixina que ja fa un mes. Llevat que es considere que el termini va per mesos complets. La notícia Núria Juanico Llumà en l'Ara (30.06.2021) ha posat una il·lustració molt «apanyà» de Jordi Olivé. L'«adeu» que perd l'accent com una milotxa que s'envola.

    La cosa de les pessetes pareix que estava més clarament prevista. Aixina i tot, molta gent s'ha quedat esperant a la porta sense poder canviar per euros els bitllets i les monedes antics. Al cap de vint anys, el temps encara passa volant. Se'n va volant i s'endú accents i pessetes.

    dimarts, 29 de juny de 2021

    Economia armada

    Ara que el Tribunal de Comptes espanyol continua la seua tasca confiscatòria contra la dissidència política sense estat (com és el cas dels polítics independentistes catalans), va bé enllaçar això amb el documental Egunkaria: ales de paper (emés per tv3 (08.06.2021), ja que es tracta d'un cas semblant d'actuació de les ombres franquistes de l'estat profund contra les opcions democràtiques que no són de la seua corda.

    En el cas del diari basc van ser uns policies i uns jutges contra l'esquerra basca. En este cas del Tribunal de Comptes són uns polítics nacionalistes espanyols contra els drets i el patrimoni d'uns altres polítics que no combreguen amb aquell nacionalisme i que han pretés utilitzar la democràcia per a salvar-se dels fonaments de l'estat nacional franquista.

    No sé si hi ha cap documental sobre eixe denominat «tribunal» que no és cap tribunal, sinó òrgan administratiu que, quan convé, no veu res del que no li interessa partidistament, deixa prescriure delictes, o és utilitzat per a vehicular l'autoritarisme ideològic a través de la persecució econòmica, com és el cas actual.

    Per sort, l'espanyolitat no és cap patologia genètica, ja que hi ha persones que poden sentir-se alhora demòcrates i espanyoles. Un possible símptoma d'això és el vot de la consellera María Dolores Genaro Moya, que diuen que ha escrit amb una altra tinta sobre tot això dels suposats comptes independentistes (La Vanguardia, 12.05.2021):

    Una consejera del Tribunal de Cuentas cree que el informe sobre el Diplocat no es imparcial

    També fora cas que alguna branca de la «família» d'eixe corralet (veg. El País, 10.06.2014, 15.03.2017) tinguera fums d'imparcialitat i romanços d'eixos.

    dilluns, 28 de juny de 2021

    Feminisme i nacionalisme

    Takse està agradablement sorpresa amb una coincidència telefònica d'estos dies: totes les institucions —públiques i privades— li han respost en valencià —després de la salutació inicial en castellà—. Sabem que és una casualitat i una coincidència agradable, però no esperem que siga una pràctica permanent i consistent dels servicis d'atenció telefònica. Només els qui han de patir eixes discriminacions insidioses —encara que siguen mínimes— i absurdes saben l'alleujament que és poder sentir-se atés sense agrors ni sospitant que el menyspreu que interpretes no és segurament cap neura teua.

    En relació amb això, lligc en el reportatge «Les cómicas españolas ríen las últimas, y mejor» (d'Ana Marcos, El País, 27.06.2021) que Asaari Bibang comenta:

    Quan una dona veu una comèdia de dona, s'entén com un moviment feminista, no com una elecció.

    Això també ho compartim els qui llegim, escrivim o parlem en valencià, que s'entén com un «moviment valencianista» (o pitjor encara: ¡«catalanista!)», no com l'elecció que fan els qui lligen o escriuen o parlen en la llengua dels magistrats i nacionalistes espanyols. No esperes sorpreses agradables amb eixa atenció telefònica.

    diumenge, 27 de juny de 2021

    Cita dominical / 658: Maria Planes

    Mirant la desorientació lingüística.
    I en tornar beurem juntes la puixança del meu entusiasme reviscut.
    Maria Planes, personatge del conte «On ets, mare?» de Pepa Guardiola, del llibre Entre dones de diverses autores (2016).

    dissabte, 26 de juny de 2021

    La foto del sàbat / 48

    L'he vista volant a molta distància, m'havia semblat que no era una gavina. El zoom no m'acostava prou al campanar. La foto l'ha deixada com si fora una impressió noveŀlesca.

    divendres, 25 de juny de 2021

    Falsedats certificades

    És possible que siga perquè no he sentit tota l'entrevista, només he vist els extractes que han passat per la tele, aixina que supose que estaré enganyat, perquè em sorprendria —animula vagula— que quan el ministre de Justícia espanyol Juan Carlos Campo anima a Puidemont a tornar a Espanya, on seria jutjat, perquè és un «fugit de la justícia», la gran periodista que és Àngels Barceló, sempre buscant la informació rigorosa i els arguments ben fonamentats —això últim sona irònic, perquè ja no pot sonar seriós—, no li demane al ministre si és que Espanya no respectarà la immunitat parlamentària dels europarlamentaris.

    Al no preguntar-ho, perquè crec que no ho ha fet, no és tan sols que la comparació amb Turquia que tant les molesta tinga a vore amb la violació dels drets humans que es fa en alts tribunals, sinó també amb l'estat de la premsa i la qualitat ètica i periodística d'alguns mitjans. Al cap i a la fi, és estrany que la periodista no li ho haja preguntat, perquè sí que seria una notícia sensacional sentir un ministre d'una «democràcia plena» confirmar explícitament això que ha admés tàcitament: si un eurodiputat entra en Espanya pot ser detingut i jutjat pels tribunals espanyols, amb la complicitat del govern.

    És ben preocupant que un ministre no tinga en compte eixe detall. I més encara que una periodista contribuïxca a eixos jocs perversos d'estat autoritari. Cap dels polítics que hi ha a l'exili va poder fugir, perquè no hi havia cap ordre judicial contra ells. En canvi, fa ja anys que alguns mitjans fugen de les dades i es rebolquen en les falsedats certificades per la complaença ideològica.

    dijous, 24 de juny de 2021

    Malifeta editorial

    Des que l'alfabetització s'ha generalitzat, deu ser impossible estar al dia de totes les lectures que penses que hauries de fer. Hui en dia escrivim gatets i gossets, però encara no hem adaptat la nostra potència lectora a la quantitat de texts disponibles. Més que mai, la dificultat més gran deu ser seleccionar i encertar-la.

    Com que la quantitat editorial tampoc no fa res per compassar la producció amb una certa qualitat, me s'amunteguen els llibres, articles i revistes que pense que he de llegir. De tant en tant em sembla que tinc l'«obligació» de llegir-ho a pesar del disgust estètic que em provoca i la frustració per eixe combat entre el meu plaer estètic i la voluntat de ser just amb l'esforç creatiu que han fet els autors dels textos. Eixa frustració, certament, em sembla que cal reclamar-la als editors que no han complit la seua funció.

    Un exemple de mala pràctica editorial cridaner és el llibre Valencians contra la fiŀloxera de Joan Clotaldo Martín i Martínez, editat per Anaconda Editions. 🔗 Veig en el web de l'editorial que tenien una molta bona intenció com a empresa:

    «Haremos pocos libros pero muy bien elegidos, cuidadosamente editados, palabra a palabra y página por página, bien producidos y también, pues es marca de la casa, muy bien promocionados.»

    Em sembla que només una d'eixes intencions s'ha complit en el cas d'este llibre: el contingut és interessant. I prou; i massa encara si haguera estat mínimament revisat (¡encara que fora passant un corrector ortogràfic dels que n'hi han en la xarxa!). La resta, l'edició és un nyap que en què no han mirat ni una paraula i ni una pàgina; i, mira si l'han promocionat bé, que no apareix en el web de l'editorial.

    Una part trista i lamentable són els agraïments que fa l'autor als membres del «jurat literari». Vist el resultat que presenta el llibre, diries que l'autor i l'editorial estan delatant els seus còmplices en la malifeta.

    dimecres, 23 de juny de 2021

    Ressaca de la punxà

    Per sort ha pegat uns bons arruixons i ha fet una miqueta de frescor per a passar la ressaca de la segona dosi de la vacuna de Moderna contra el còvid. La primera, fa un mes, no va tindre quasi efectes secundaris, però esta mos ha proporcionat més mal de muscle, un poc de mareig, un poc de mal de cap persistent i unes dècimes de febra. El paracetamol ho atenua, però no mos lleva l'abatiment.

    Sense voler, ara que m'hi fixe, tot això d'abans pareix una metàfora relacionada amb els indults als presos polítics independentistes catalans, que es van concedir ahir i s'han aplicat hui, com la ressaca d'una vacuna que no curarà res, però que a força de «punxaes» és possible que mos immunitze contra la temptació feudalitzant (veg. Joan Burdeus, «Neofeudalisme català» 🔗), cosa que no sembla realista, però cal somiar truites per si de cas trobes ous.

    El còmic Révolution de Grouazel i Locard que em va arribar fa uns dies conta gràficament què va passar i, per tant, què pot tornar a passar. Al cap i a la fi ja ho diuen que ho tornaran a fer. Que ho facen millor. El volum I es titula «Llibertat». Llàstima que sempre comence aixina i que acabe anant per mals viaranys.

    dimarts, 22 de juny de 2021

    Despullats

    El president espanyol i els seus ministres han aprovat els indults parcials dels condemnats independentistes catalans. Els perdonen la sedició però els deixen la inhabilitació. Més tard, quan el merder judicial faça una pudor insuportable a Espanya i a Europa —ara és el Consell d'Europa; abans van ser els tribunals britànics, belgues, alemanys... o Aministia Internacional—, és possible que per fi accepten l'amnistia. O ves a saber si un referèndum sobre la independència, com si per fi entengueren que hi ha qui preferix no formar part d'Espanya, com tants milers de milions de persones al món.

    En tot cas, els poders polítics i ideològics espanyols espanyols mantenen el costum de lloar el vestit del rei que va despullat, que és una història que coneixem des de menuts, per la versió d'El conde Lucanor. Deu ser això el seu patriotisme, però despullant-mos als altres.

    dilluns, 21 de juny de 2021

    L'últim clau de rosca que fa caure l'avió

    Em va bé continuar llegint els articles d'alguns escriptors i periodistes d'eixos que fa anys van ser una referència ètica i política per a mi i que ara veig, encara amb sorpresa i incredulitat, que han seguit camins que jo trobe que contradiuen el seu pensament anterior. O l'han oblidat. O jo no l'havia entés correctament.

    Si el cas és això últim, és possible que ara tampoc els estiga acabant d'entendre. Espere que la lliçó que he d'aprendre siga eixa, que el pensament ha d'evolucionar i que no podem mantindre al cap de trenta anys les mateixes bases de reflexió. Dit aixina supose que sembla prou estúpid. Serà cosa d'esperar a vore si d'ací a uns anys les reflexions que ara trobe tan estúpides, banals o maliccionses em semblen un far en la fosca de la mar... Serà cosa de vore-ho, perquè ara mateix continue preferint algú que vullga ser coherent, conseqüent, equitatiu, crític i més encara autocrític, analític i objectiu, que no algú que convertixca les seues preferències ideològiques en el sedàs dogmàtic que ha de filtrar i tergiversar qualsevol discurs o idea política o vital que no concorde amb les seues.

    L'altre dia, uns tertulians de tv3 afirmaven que estava demostrat que Woody Allen havia comés no sé quins crims; Javier Cercas afirmava que Quim Torra havia dit una cosa que no havia dit mai; Javier Marías falseja el que diu el full de ruta d'anc —a mi tampoc em fan el pes, però això no pot ser excusa—, un testimoni del juí del procés contra els independentistes catalans havien vist a Carme Forcadell en un lloc on no havia estat mai, un mosso d'esquadra afirma en dos documents diferents que dos persones diferents li han pegat en llocs i moments diferents un únic colp que ha rebut en una monyica... Com dia aquell parlant de la zona humida de la Ricarda, vas llevant-li els claus de rosca a un avió i arribes a un punt que l'avió cau. ¿És per eixe últim clau? No ben bé.

    diumenge, 20 de juny de 2021

    Cita dominical / 657: Jordi Solbes i Manel Traver

    Mirant el biaix.
    És molt influent el biaix de confirmació, que busca només les dades que confirmen les nostres creences passant per alt les proves que podrien refutar-les, i així ens fixem molt, per exemple, en els parts que es produeixen en lluna plena alhora que ens oblidem dels produïts en les altres fases.
    Jordi Solbes i Manel Traver, «Influència de la Lluna», Saó, número 452, octubre del 2019.

    dissabte, 19 de juny de 2021

    La foto del sàbat / 47

    Les abelles pareix que estan que no s'ho acaben amb les floretes quasi invisibles de la parra Parthenocissus tricuspidata. Estan molt afaenades arreplegant nèctar i emetent una sintonia de film inquietant dels anys setanta.

    divendres, 18 de juny de 2021

    Picotà i avant

    Takse està seguint de prop la vida d'una parella d'àguiles calçades (Hieraaetus pennatus) del parc natural dels Ports. 🔗 Mos se passen les hores mirant si el pollet menut sobreviurà o el major se'l carregarà d'una «picotà», si apareix el mascle (hui ha parat al niu durant 40 segons), si cacen conills o palputs i altres moment de la vida del niu.

    L'emissió té un xat incorporat on hi ha uns habituals que van comentant la vida dels animalets. Comenten coses de trols molestos, però no n'hem vist cap. Llevat d'un possible cas que no ha tingut cap èxit si pretenia res. Va aparéixer un missatge que dia una cosa aixina: «Como escriben en catalán no entiendo nada». Sempre acabes topant amb la cultura de la queixa performativa supremacista: ja sabem què hem de fer, ¿no? Per sort no hi va fer massa cas ningú. Hi ha qui escriu en castellà, qui escriu en anglés, i quan algú demana alguna dada, fins i tot li la donen en la llengua de qui ho ha demanat, sense parar-se en eixes brosses sociolingüístiques.

    De totes formes, em sembla indicatiu que en el poc de temps que fa que mire el xat, he vist eixa intervenció que m'ha semblant que intentava el milacre tan habitual de la submissió lingüística al castellà. En canvi, no n'he vist cap en anglés que ho suggerixca. Deu ser que el Google Translate 🔗 no és tan conegut com convindria per cals parlants d'espanyol. En canvi, la convenció social del classisme lingüístic sí que la coneixen bé. I picotà que mos peguen sempre que poden.

    dijous, 17 de juny de 2021

    In dubio, vaga

    Demà faré vaga per a reivindicar la solució de l'abús de temporalitat —tal com ho diuen— dels funcionaris públics. Eixa pràctica de precarietat i inseguretat és utlitzada per les administracions públiques incomplint els seus deures de gestió de l'ocupació dels seus treballadors i treballadores. Les Corts Valencianes en són un cas paradigmàtic, trobe, perquè el mandarinat de lletrats que gestiona la institució —gràcies al deixament de funcions dels polítics que l'haurien de dirigir— ho porta com si fora la botigueta del cantó de sa casa.

    En el cas del Servei de Publicacions i Asssorament Lingüístic (spal) la quota arriba a vora el 50%. Fa més de vint anys que la institució no fa oposicions per als llocs d'eixe servei. La curiositat és que quasi tots el interins del servici som funcionaris de les mateixes Corts que hem ocupat eixos llocs per a millorar la nostra situació professional, com a part de les possibilitats de carrera professional, i superant els processos reglamentaris.

    Però els «nostres companys» lletrats no en volen saber res de totes eixes línies polítiques i jurídiques europees —es veu que és una passa entre els llicenciats en dret i juristes de tribunals diversos— i no mos donen més eixida que recular en la nostra carrera professional; o presentar-mos a unes oposicions memorístiques i amb un volum important de matèries alienes a la plaça, sense tindre en compte els mèrits i la capacitat que hem demostrat ja en la faena i inclús en proves per a accedir a eixos llocs interinament.

    La vaga hauria de destorbar i esperonar els polítics a moure's per a complir la Directiva europea 1999/70/CE, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i les promeses sempre incomplides de modernitzar l'administració. Al cap de vint anys el problema s'ha fet bola i costarà de rosegar, però el diàleg, la reflexió la negociació i els principis generals del dret —en lloc de l'in dubio contra el treballador tan recurrent actualment.

    dimecres, 16 de juny de 2021

    La connexió digital de la llengua

    En el número 469 de la revista Saó parlen d'un bon grapat de creadors de continguts audiovisuals en la xarxa —influencers en valencià, en diuem—. Pareix que el panorama està prou a l'altura de les ganes de gresca i xerinola que mos s'adjudica als valencians. Quasi, no del tot, però el sector pareix viu i amb molta varietat.

    Ara, em sorprén l'afirmació que van Avel·lí Flors-Mas, Marina Massaguer i F. Xavier Vila en «L'ús de la llengua en l'entorn digital: oportunitat i amenaça?»:

    Val a dir que ara com ara no hi ha evidència empírica d'una connexió directa entre consum audiovisual i usos lingüístics interpersonals.

    Deu ser que no hi ha proves «científiques» suficients, perquè l'empirisme meu de cada dia em fa intuir que tota pedra fa paret i que no tindria massa sentit pretendre viure en valencià també en els mitjans si, al cap i a la fi, no hi ha cap connexió entre això i les pràctiques comunicatives interpersonals.

    Això em recorda els lectors «positius» d'estadístiques sobre l'estat del valencià, que sempre trobaven que la cosa millorava, a pesar que la política lingüística valenciana i espanyola sempre ha segut d'imposició del castellà per a substituir i fer oblidar l'ús del valencià. Els lectors «esperancistes» tenen molta voluntat, però una contradicció de fons: si eixa política és tan bona, no caldria que en reclamàrem una gestió lingüística democràtica i que impulse l'ús del valencià. I tanmateix.

    dimarts, 15 de juny de 2021

    En valencià a Estrasburg

    Senc que Benet Salellas —l'adocat de Jordi Cuixart— ha pogut escriure i presentar en valencià el recurs en el Tribunal Europeu de Drets Humans, cosa que no és possible en els alts tribunals espanyols. Tal com ha dit, ací mos han fet «normalitzar» la discriminació lingüística, i també en això les instàncies judicials europees mos han d'iŀluminar el camí per a eixir del túnel.

    Parlant d'això, fa uns dies vaig haver de reobrir una queixa —la Generalitat actual tampoc entén la diferència entre la retòrica sobre els drets i deures lingüístics i la pràctica que n'ha de fer; vegeu «L'engany d'Obèlix»—, i em vaig topar amb diverses mancances del web del Síndic de Greuges, que són un símptoma d'això que diuen, «a cal sabater, sabates de paper». Per tant, els vaig haver d'escriure per a suggerir-los que ho esmenen:

    He fet una al·legació per a reobrir una queixa en la pàgina web del Síndic de Greuges (versió en valencià) i la confirmació d'enviament del vostre web ha segut:

    «Información enviada con éxito con número de registro: 202109329. En breve la analizaremos y nos pondremos en contacto contigo. Gracias»

    A més, hi ha altres mancances de gestió lingüística que vos assenyale en la imatge adjunta.

    Vos agrairia que esmenàreu eixos aspectes del vostre web que no s'ajusten a la versió idiomàtica en què apareixen.

    Els vaig enviar una foto per a que constara que ho vaig vore i no va ser cosa de cap mania persecutòria que dec patir. Això d'Estrasburg s'està convertint en un referent per a les fantasies que la democràcia espanyola no atén.

    dilluns, 14 de juny de 2021

    Els senyals perillosos

    Me s'encadenen dos notícies que em fan pensar en el tema de quasi sempre: la discriminació lingüística i el supremacisme petulant dels nacionalistes espanyols. Una notícia és del 2016 i va ser recordada el dia 08.06.2021 pel diari digital Nosaltres La Veu:

    Tal dia com hui del 2016 Antena 3 va fer passar una periodista valencianoparlant per una turista que no entenia el valencià

    Al cap de pocs anys, la ideologia que sol dedicar-se a maltractar i mentir sobre algunes de les llengües que es parlen i es viuen a Espanya, mostra que té arrels ben profundes encara ara, tal com podem vore en una notícia del diari Público (16.03.2021):

    El Gobierno justifica que las señales de tráfico no estén escritas en valencià porque podría provocar accidentes

    Si realment tingueren cap preocupació per la seguretat dels senyals, no serien aleatoris, arbitraris o atzarosos en l'aplicació de la retolació bilingüe, sinó que serien rigorosos i coherents, amb la qual cosa, els ciutadans sabríem com cal llegir o entendre els senyals i en quin ordre. En canvi, el que causa perill és estar esperant a vore si apareixerà la versió en valencià o sorprendre's que aparega la versió en valencià.

    En qualsevol cas, estos senyals són perillosos, no pel trànsit o la desorientació, sinó pel que «assenyalen» sobre la qualitat de la concepció democràtica que tenen alguns periodistes i ministres.

    diumenge, 13 de juny de 2021

    Cita dominical / 656: Yanis Varoufakis

    Mirant els errors de l'esquerra.
    L'esquerra és coneguda des de fa un segle per, en nom de la llibertat, la igualtat, la fraternitat i el socialisme, fer moltíssim mal, l'autoritarisme que hem demostrat —no oblidem que el gulag va ser creat per comunistes i per comunistes— ... hem de ser molt autocrítics. ¿Com organitzes la gent de manera efectiva, però sense permetre que ningú es convertixca en un petit Stalin, en un petit dèspota? Canviar el món és una cosa molt complicada i perillosa, i no hem de subestimar com n'és de difícil.
    Yanis Varoufakis, segons una entrevista de Clara Morales en Eldiario.es, 07.06.2021.

    dissabte, 12 de juny de 2021

    La foto del sàbat / 46

     

    El nostre ginkgo del jardí de l'Hort de Romero torna a estar ben verd. Massa matí, el jardí encara estava tancat. Una tórtora aüixava una blanca.

    divendres, 11 de juny de 2021

    L'engany d'Obèlix

    Les ocasions per a denunciar i recriminar la gestió lingüística de la Generalitat valenciana no han desaparegut a pesar que estem en la segona legislatura de govern de Ximo Puig. Els socialistes valencians quasi sempre han utilitzat la gestió lingüística i l'ús del valencià com si fora un xarop que es prenen cada matí i això els convertix en uns Obèlix de la llengua. Espai, que eixe xarop no té cap relació amb els drets i deures lingüístics, només amb una aparença de preocupació cultural o etnològica.

    Fa més d'un any que l'IVAP mantenia sense respondre una queixa meua (veg. «El coronavirus també en valencià» 🔗) que va arribar al síndic de greuges a causa del silenci enganyós de la conselleria.

    Al final, la conselleria m'ha respost i ha acceptat la recomanació del síndic de greuges. La conselleria diu que ho ha corregit:

    «Bon dia,

    »respecte a les mancances sobre la gestió lingüística que va remetre els dies 6 i 22 d’abril de 2020 a través del formulari ivap@gva.es li informem que una part d’elles estaven ja fent-se i altres han anant subsanant-se al temps que s’anaven afegint nous apartats.

    »De manera general, la informació es penja en valencià i castellà.

    »Per tant, s’agraixen els seus suggeriments, que ajuden a subsanar les deficiències i millorar en la gestió.

    »Salutacions cordials.

    IVAP»

    Però és fals, i per això he hagut de demanar-li al síndic que torne a obrir la queixa, davant el fet que la conselleria mentix quant al que assegura sobre la seua gestió lingüística. He comprovat que el contingut de la resposta de l'IVAP no s'ajusta a la realitat ni al compliment de les obligacions de la conselleria, ja que els documents continguts en la secció del web «Tecnologia de la informació i la comunicació» 🔗 mantenen la pauta enganyosa que vaig exposar en la meua al·legació al síndic: els títols apareixen en valencià, però remeten a documents en pdf que continuen estant només en castellà.

    Desídia, males pràctiques i engany. Els socialistes valencians (amb el suport necessari de membres de Compromís i Podem) fan cas del refrany i no deixen les sendes velles (de la transició a un fantasiós franquisme democràtic) per les novelles (a una possible democràcia avançada del segle actual, que a voltes sembla que no sabem quin és).

    dijous, 10 de juny de 2021

    Els xiquets treballen quan plou

    M'ha estranyat que comentaren en el telenotícies que el còvid havia fet augmentar el treball infantil al món... Estava esperant que apareguera l'Argimon del Polònia a dir, «perdoneu, però no és per la covid». Al cap i a la fi és un argument del tipus «la policia s'ha vist obligada a carregar» —que hem pensava que havien desterrat, però li ho vaig tornar a sentir al Ramon Pellicer fa uns mesos—, i quasi arriba al nivell del polític Enric Millo i «la trampa del Fairy», que també va donar joc en el Polònia. 🔗

    El treball infantil ha augmentat perquè forma part de la cadena productiva del capitalisme depredador. Altrament, eixes famílies no haurien d'acudir a l'explotació infantil —dis-li treball, dis-li prostitució, dis-li...—, ni a mercadejar amb la vida de les persones i les societats. Les violaven perquè duien la falda massa curta i els xiquets són explotats perquè hi ha una pandèmia... Sempre plou quan no fan escola, podríem dir pensant-ho en positiu esta volta.

    dimecres, 9 de juny de 2021

    El gorg gord

    He intentat trobar una o tònica amb un puntet baix, que indica una o tònica tancada, però no l'he trobada en cap dels repertoris de codis de lletres i símbols html. Aixina que la deixaré sense l'accent (ọ), i com que abans ja dic que és tònica, supose que puc reproduir el símbol que va utilitzar Sanchis Guarner en la seua gramàtica del 1950, que no és este símbol , però li s'assembla prou.

    A Simat diuen amb gorg igual que a Vilallonga diuen gord. Ara només em falta comprovar com diuen el nom del poble els poc més dos centenars d'habitants de Gorga (Comtat).

    dimarts, 8 de juny de 2021

    Coartades i anelles

    Uf, tot pareix que vaja tornant a l'anormalitat —aixina, amb eixa a inicial negativa que desapareix immersa en l'article femení—, perquè quan va començar la pandèmia, i més encara quan vam haver de passar el confinament, era això que es diu de sentit comú molt repetit, solemnement i amb sentiment, que hi havia unes quantes coses que ja no havíem de repetir, que havíem d'evitar, que havíem de resoldre...

    Mos estan vacunant i ja estan els depredadors pensant en ampliar ports i aeroports, el lleure torna a fonamentar-se en la degradació ambiental, social i econòmica, les iniciatives polítiques tornen a parlar de «minimitzar» els impactes sobre el medi com si mos poguérem permetre continuar posant laca als cabells tirar confeti en els camarots de primera del barco que s'afona...

    El sentit comú ja mos ho devia dir que tot allò era un engany. Hi pensem molt, escrivim llibres (Mazzucato, Blom, Oliveres...), els llegim a voltes, però mos agrada més practicar la combinació d'inconsciència i victimisme que utilitzem com a coartades. No volem esforçar-mos per provar cap normalitat possible que no siga continuar la pandèmia humana del planeta.

    Vaig a córrer per un jardí on es veu que es reunixen per a fer festa en algun moment —no a les hores que córrec jo, que fa bona solana—: sempre me'n torne cap a casa amb una bossa de llandes, botelles de plàstic i de vidre, plàstics d'embolicar... Inclús tiren sancers les anelles de plàstic eixes que unixen els pots de beguda. Aixina mos ofegarem.

    dilluns, 7 de juny de 2021

    Retransmetre la ficció religiosa

    A bodes em convides, que diuen. Demanen que donem suport a continuar les misses en À Punt a través d'un escrit al Consell de la Ciutadania. M'hi pose en un moment i envie este escritet:

    Per tal de promoure l'ús del valencià en tots els àmbits socials, la televisió pública valenciana hauria d'emetre espais religiosos de les diverses religions institucionalitzades que vullguen disposar d'eixe servici, acordat en igualtat amb eixes institucions religioses, tal com s'estava fent amb les misses catòliques. Moltes gràcies.

    La televisió és un mitjà a través del qual es vehiculen sobretot ficcions, i els humans vivim molt amb els somnis, les iŀlusions o, simplement, les hipòtesis i les percepcions, que són parts del pensament i de l'aprenentatge. La religió és una barreja social de ficció, tradició, dogmes, història, ideologia, ingredients habituals de la televisió. Com que actualment no podem evitar-la, forma part de la societat que hem de tindre en valencià. També hem de tindre codi de circulació o medicaments, perquè som aixina, doncs, que tinguen versió en valencià.

    diumenge, 6 de juny de 2021

    Cita dominical / 655: Matías Alonso Blasco

    Mirant la depredació ideològica.
    En Espanya van triomfar els que van perdre en Europa.
    Matías Alonso Blasco, cometari fet en el documental Els subversius de Miles Roston (2017), emés per tv3 el 01.06.2021. 🔗