Les excepcions enganyoses

Tanquem la setmana laboral amb dos talls de llums, a l'inici i al final del matí. Entre els talls, m'interesse per saber per què no han apostrofat «l'ume» en el Diari La Veu, ja que es tracta d'una vocal inicial tònica. Els escric per a dir-los-ho i, de pas, recorde en l'aoetic que, si no és necessari per algun motiu positiu, es suposa que és millor aplicar les regles ortogràfiques sense introduir excepcions imprevisibles, com ara la que han fet al pretendre ampliar els casos de «la ira, la una i la host» amb un altre cas: «l'Haia > la Haia».

En lloc de mirar de reduir les excepcions, com ara això de «la host» que no veig quin problema resol respecte a «l'host», van i n'afigen una. A pesar de l'estiu, els insistixc, per si de cas s'ho repensen, tot i que ja preveig que poden passar cent anys fins que algú decidixca que ka n'hi ha prou d'anar creant un dubte i una «falta» amb una excepció que no cal.

«L'hola», «l'aura», «l'oli», «l'arregla»... La calor ha acordat una treva excepcional, enganyosa.

En ebullició creativa

L'any passat ja ho van fer, i enguany el Diari La Veu torna a recordar una de tantes efemèrides de la recuperació dels drets lingüístics dels valencians: ¡l'oportunitat de barallar-mos en valencià i pel valencià!, ara també en la tele. Va passar en 1990, 🔗 però encara pareix que siga despús-demà.

De totes formes, si han d'anar repetint la informació sobre el succeït, seria cosa que miraren de posar al dia la informació, perquè em sembla que estan repetint un article elaborat quan els ànims estaven massa calents per a parar-se en brosses. Els ho demane:

Vos garaïxc moltíssim que hajau tornat a publicar la famosa llista de recomanacions estilístiques elaborada per Amadeu Fabregat per a Canal 9. Supose que la llista és autèntica.

Amb tot, trobe que l'article que la comenta s'hauria de revisar, ja que algunes de les coses que diu corresponen a prejuís de l'època de la llista (tal com la polèmica que es va generar), cosa que es pot comprovar al cap dels anys. I encara mereix més una revisió, si l'aneu repetint en estiu.

Per exemple, això de «les teories idiomàtiques defensades per sectors de la dreta regional» no té ni cap ni peus, si no s'aclarix a què es referix. La dreta de l'època, com l'actual, té la mateixa teoria que molta esquerra d'aleshores i d'ara: despenalitzar el valencià, però procurant que el castellà continue estenent-se i fent desaparéixer el valencià. A més d'eixa teoria, certament, n'hi han de pitjors.

D'altra banda, escriure «plata» no és escriure en castellà, sinó en valencià, atés que la paraula ja és corrent en valencià des de l'Edat Mitjana. Una cosa semblant passa amb «bolletí», «deport» o «vacacions», on pareix que pesen molt les rutines dels manuals de l'època sobre suposats errors i barbarismes.

Finalment, l'incís que hi ha en el penúltim paràgraf, no sé què vol dir.

Espere que l'any que ve pugam haver entés que la mala praxi d'Amadeu Fabregat al davant de l'ens televisiu no invalida la possibilitat que el valencià general haja de ser la llengua d'ús. És mirant l'ús real i quotidià en valencià on trobarem què correspon a un registre i què correspon a un altre registre, les interseccions, les connexions, les infraccions intencionades, les variacions voluntàries. Tot el que permet tindre una llengua d'ús creativament «en ebullició» —com dia aquell fa uns anys. 🔗

Fa massa temps que hem comprovat que les rutines estilístiques dels manualets que confonen dialectes i registres —un reflex de la imposició del castellà, que mos fa confondre registres i llengües—, i que persones que apliquen i transmeten la submissió del valencià davant del castellà —que és el que li retreen al president de la Generalitat Valenciana a Elx fa uns dies— 🔗 no poden ser la referència comunicativa i expressiva per a impulsar l'ús de la llengua, el compliment dels drets lingüístics i l'autoestima lingüística dels parlants efectius i possibles.

Afinant «lo» codi

Continue afinant el codi css per al bloc del Tirant lo Blanch. 🔗 Li he rebaixat el fons rogenc respecte a la versió que tinc penjada en web. 🔗 Com que encara hi ha més detalls solts de visualització, no m'he pogut posar a alimentar el fons amb la substància que l'obra fonamental de les lletres clàssiques valencianes hauria de tindre. Hauria de dir «suposada», perquè està clar que és una obra més per a estudiosos de la llengua, la literatura i la història. I per això és un monument, no un divertiment per a lectors de ficció.

Els estudiants de filologia hi hem passat de puntelletes —una companya de curs «es botava les batalles»— i hi recorrem per a poar lèxic, morfologia i sintaxi que donen solera als trets valencians, que també en això és una obra fonamental que dona molt de joc per alimentar l'autoestima dialectal i lingüística, i per a evitar manies, malentesos i prejuís d'alguns devots de la normativa excloent.

Mos entretenim

M'incendie un poc amb el codi del Wordpress, però vaig apagant-ho a força de ginys (widgets). Com ara un que em torna l'editor clàssic per al lateral del blocs. La cosa és desactivar el Gutenberg. Hi deu haver gent desvanida i satisfeta amb eixe editor que pretén emular les caixes de text de les impremtes antigues, com si una emulació digital d'una antiga necessitat analògica haguera de ser millor per cocos.

Desactive l'editor Gutenberg amb un giny que hi ha per a això —no dec ser l'únic que té eixa necessitat—, i la part més rellevant de l'edició de hui del bloc del Tirant lo Blanch és que tracte d'eliminar els accents diacrítics que la normativa va fer que caducaren. I un que algunes edicions havien afegit un poc incoherentment: el participi de metre apareixia amb la forma mès, cosa que no s'ajustava a l'accentuació occidental que li correspon a la llengua de la València —algun dia li haurem de tornar l'e tancada també a eixe topònim, Valéncia— d'aquell moment i d'ara. Ho deixe en mes marcat amb un title que fa eixir un missatge emergent —una bufa o brafà, posant-mos tècnics i argòtics alhora.

El foc dels incendis, la flama del turisme, les cendres de les guerres, de l'any que fa que les dones són esclavitzades a l'Afganistan —i la pau que diuen alguns que respiren en les zones rurals d'aquell país quan no hi ha guerra, però sí sotmetiment—, de l'atemptat contra Salman Rushdie —que es recupera—, 🔗 i anem jugant amb els codis. Des de Plató (la caverna) 🔗 fins a Philip K. Dick (Electric Dreams) 🔗 no mos ho expliquem, però mos entretenim.

Sentiments lingüístics contraposats

Com que la cosa és del meu poble, m'interesse per la reacció atemperada i serena amb què una regidora socialista, Lara Romero Giner, va «atendre» la petició intempestiva d'una dona que demanava a crits que la regidora fera la seua intervenció «¡en español!», una exigència lingüística i sentimental desbocada en aquell moment i lloc. 🔗 La regidora va respondre pel cantó emotiu i de les normes d'urbanitat. Cert que tenia el micro i ha imposat la seua veu, però ha intervingut per a respectar inclús la veu irrespectuosa, i per a demanar respecte i reciprocitat en el tracte.

Les emocions i les adhesions sentimentals s'han de posar en pràctica i s'han de mostrar en actes privats, i més encara en actes públics, amb paciència, suavitat i normalitat —i sense haver de demanar permís ni perdó—, i això és possible sobretot gràcies a la protecció anímica i legal que proporciona la democràcia i més encara gràcies als drets lingüístics de què disposem i que cal exercir quotidianament, si no volem que les veus intolerants i autoritàries els xafen a força d'exigències xenòfobes i d'imposicions estridents.

Eixes actituds i raons no convençeran els hostils, però segur que alleugen i faciliten el convenciment que la consciència cívica i democràtica en valencià és possible i productiva.

Cita dominical / 717: Gerard Furest i Dalmau

No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim.

Gerard Furest i Dalmau, segons l'entrevista que li fa Joan Burdeus en Núvol, 🔗

La foto del sàbat / 107

Al Cabanyal, un caixó decoratiu de fusta amb la persiana de lameŀles que corresponia a l'època.

Informàtica bascosa

Encara no he acabat de donar-los l'aspecte que vullc que tinguen els apunts del bloc del Tirant. 🔗 La pàgina amb la noveŀla funciona i té més o menys l'aspecte que havia pensat, però els diversos documents de configuració que intervenen i els codis que cal tocar em tenen un poc marejat. Tot va agarrant forma, però quan només tens una idea lleugereta d'estes coses del Wordpress, el css i l'html, les combinacions i els efectes no sempre ixen com vols.

De moment he fet l'apunt inicial, per vore com queda i per a decidir com vaig posant els enllaços als apunts, que supose que ho faré alternant crides dins del text i deixant fora un menú d'apunts, caregories i etiquetes.

A banda d'això, l'actualització de l'Ubuntu també demana pa, aixina que pareix que estos marejos informàtics em refrescaran estos dies bascosos.

Que lo cavaller sia clar en sos fets

La solució final —per ara— ha segut agarrar el Wordpress que tinc instaŀlat en les fdt, 🔗 llevar-li l'arxiu «wp-config.php», penjar-ho en l'espai per al nou bloc —on ja he creat una base de dades buida— i activar la instaŀlació. Oli en un llum. El text del Tirant lo Blanch està disponible ara també en un espai creat amb el Wordpress. 🔗

La idea que continue tenint al cap dels anys —després d'estar penjant versions en un altre lloc 🔗 més rígid per a estes coses— és enriquir l'edició amb notes emergents que es poden consultar durant la lectura, i també amb anotacions de contingut que es podran consultar en els apunts del bloc.

Si no em disperse massa —que sol passar que sí—, espere traure un poc de trellat de tots estos embolics informàtics i estilístics. De moment, he aprés a posar un color de fons amb una opacitat rebaixada, cosa que ja és un detall de mèrit per a mi. No crec que canvi el Hipwords per un altre tema, però sí que hauré de mirar les adaptacions per a millorar l'aspecte i la llegibilitat. La imatge de la capçalera supose que anirà canviant, però no ho tinc clar encara. En tot cas, amb paciència i una canya, espere «que lo cavaller sia clar en sos fets».

Extensions de la calor

A pesar de la calor, em vaig calfar un poc més el cap per a resoldre el misteri dels blocs desapareguts de què parlava ahir, glossant una de les meues clavaes de pata tradicionals. Efectivament, d'això es tractava, en lloc de crear un subdomini en el servidor —com em pensava que estava fent— vaig crear una redirecció de la pàgina principal a un lloc que encara estava buit. Per això tot el contingut dels dos blocs afectats —subdirectoris i subdominis de l'adreça principal— va desaparéixer de la xarxa. Va ser cosa d'un minut resoldre-ho, però el maldecap va durar tot el dia.

Ara que ho he resolt, em sembla que la idea inicial que vaig tindre de traslladar el text del Tirant lo Blanch 🔗 a una pàgina de Wordpress no era tan encertada com em pensava. L'extensió d'eixa pàgina pareix que sobrecarrega el servidor. L'alternativa serà deixar la pàgina web on està —que funciona, tot i que l'edició siga un poc carregosa a causa de la configuració de Verizon (abans Yahoo!)— i fer les anotacions, comentaris i ampliacions en el bloc nou.

Encara faré alguna cerca més abans de decidir-me, per si de cas algun dels temes de Wordpress em proporciona alguna opció millor que continuar amb el meu conegut Hipwords, 🔗 que serà el recurs més probable, tot i que estic vegent que no acaba de mostrar algunes de les extensions que tinc instaŀlades en fdt, com ara el menú d'edició clàssic, o les opcions de l'extensió de l'Advanced Editor Tools, que per ara no volen aparéixer en la interfície d'escriptura. Una possibilitat és provar amb una versió anterior de Wordpress.

¡Mare meua, quina calor!, s'acosten més clavaes de pata.

La clavà de pata tradicional

Alguna cosa no va funcionar ahir, mentres estava toquetejant l'espai en el servidor d'Strato per a incorporar un bloc de Wordpress dedicat al Tirant lo Blanch, per tal de substituir i millorar la versió que tinc en web en Yahoo! 🔗

I sort que vaig crear un subdirectori per a instaŀlar-lo, i aixina es suposa que no m'he carregat res, però el cas és que els altres dos blocs que tenia en eixe servidor han deixat de funcionar. Hauré de fer una còpia de seguretat de les taules d'eixos blocs. Una volta ho tinga alçat, provaré a fer una netejar i a tornar-a instaŀlar els tres blocs en tres subdirectoris. Fins ara això havia funcionat, però ahir se'n va anar tot a fer la mà. Supose que amb eixa nova instaŀlació hauré de recordar i tornar a posar totes les extensions que tenia actives.

L'única cosa que podria pensar que va originar el problema, pense que va ser que vaig activar el php 8.0. Més tard, quan vaig vore que la cosa no funcionava, vaig tornar al 7.4, però el canvi no va fer efecte. Llevat d'això, la resta va ser la creació del subdirectori (també d'un subdomini, que no es va activar) i la càrrega del Wordpress amb el FileZilla. Es va carregar, però ja no em va deixar posar en marxa la instaŀlació.

Com és habitual cada estiu —i anem a deixar-ho en eixa estació—, quan tinc un poc de temps lliure en faig una o altra amb l'ordinador. La clavà de pata de rigor.

De l'Alger a Estocolm

El criteri que seguix el diccionari de l'avl en cas de «meló d'Alger» 🔗 no és el criteri general que s'aplica a estes denominacions que porten la preposició de seguida del nom propi o d'un topònim que indica l'origen (real o atribuït), ja que esta última paraula sol conservar la majúscula inicial.

Podem vore que en el Manual de documentació administrativa (2016) l'acadèmia exposa este criteri d'una manera imprecisa, ja que no explica per què es separa del criteri general, inclou exemples de paraules que són térmens comuns (xeviot, caixmir, angora) i apel·la a una poc concreta «consciència dels parlants»:

En altres casos, els topònims es mantenen com a comple ments del nom, amb una vetlada referència al lloc d’origen, però en la consciència dels parlants no designen la procedència del producte, sinó que han esdevingut noms comuns, i per això també s’escriuen en minúscula.

Tractant-se d'un criteri que divergix del criteri general, convindria un poc més de precisió per tal que els usuaris puguérem aplicar el criteri més enllà de la llista d'exemples que heu publicat. Cal tindre en compte que el diccionari sí que du «síndrome de Down», «síndrome de Diògenes», «síndrome d'Estocolm», «foc de Sant Elm», «cebeta de Sant Jaume», «porquet de Sant Antoni» «conillet d'Índies», «dimoni de Tasmània», «arc de Sant Martí», «ball de Sant Vito», «tindre la bossa de sant Tomàs»... ¿Com ho hauríem d'aplicar al «cotonet de Sud-àfrica» o al «cotonet de les Valls»?

Per cert, segons el diccionari Tresor del valencià meridional, a Benilloba en diuen «meló de Saix» del meló d'Alger. La consciència dels del Benilloba deu tindre algun dubte vegent el diccionari de l'AVL. Els he demanat als acadèmics que facen un pensament, en consciència.

Cita dominical / 716: Sebastià Serrano Farrera

El signe més visible d'una bona competència comunicativa rau justament en la capacitat d'escoltar. Qui sap escoltar posa un signe de qualitat a les relacions. I saber escoltar vol dir ser capaç de fer-ho amb tots els sentits, amb els ulls, la cara, les orelles, les mans i tot el cos, i vol dir parar esment de totes les expressions corporals, facials i vocals de la persona amb qui conversem.

Sebastià Serrano Farrera, El regal de la comunicació.

La foto del sàbat / 106

Possibles efectes lngüístics del mercat de les llengües.

Un bancal de preposicions i adverbis

Em passe el matí torbat —com diuen les meues cosines de l'Alqueria— mirant d'entendre si les preposicions són preposicions, adverbis o alguna altra cosa, que pareix que no mos aclarim entre unes gramàtiques i altres. Ni tan sols en la Gramàtica del català contemporani—, 🔗 on ho exposen des de punts de vista diferents. Per sort hi ha un passatge de Pelegrí Sancho Cremades que exposa un poc eixes discrepàncies, encara que pareix que es queden sense concloure del tot.

La qüestió és que si la cosa no està clara, no sé com és possible que adopten decisions normatives que desqualifiquen o condemnen els usos habituals de la llengua general. Si fora per les gramàtiques i els diccionaris, la preposició baix no tindria quasi cap ús en valencià. I el cas és que seria paradoxal, ja que baix ha substituït davall de manera generalitzada, 📒 però la normativa rebutja tractar-ho i inclús arriba a negar-ho, com podem llegir en la gnv («observació» en 27.4.2.3): 🔗

Es tracta d’un ús que no es documenta en la llengua clàssica ni en la majoria de parlars actuals.

---

[Nota. La negreta és meua.]

En canvi, el llibre Els parlars valencians de Beltran Calvo i Segura-Llopes (9.2) diu:

Davall té poca vitalitat en val.: és viva almenys en part del val. merid., tendeix a substituir-se per baix.

En este cas, la gramàtica de l'acadèmia —i la de l'Institut d'Estudis Catalans— ha de mirar de més a prop si explica la realitat. És possible que no calga fer patir els parlants amb els marejos que provoca no saber si estem parlant d'una preposició o d'un adverbi, és a dir, si és possible tindre una bassa i un mas en un mateix bancal:

(gnv) Com a paraŀlel de dalt, es pot usar en aquells casos en què pren un complement i té el valor de ‘en una part més baixa’:
Baix del bancal hi ha una bassa, i dalt (del bancal), un mas.

Un adverbi en la gnv i una preposició en el diccionari. 🔗 Un bancal gens planer.

Sense exèrcits, hi ha la llengua

Faig un poc de recerca i, a pesar que està escrit en hebreu, gràcies al traductor de Google localitze el text original d'eixa dita atribuïda a Weinreich (i al mariscal francés Lyautey per un altre costat, este sense documentació) 🔗 sobre què és una llengua. Ho apunte en l'entrada dialecte de la Viquipèdia, 🔗 es tracta de l'article «The Yivo faces the post-war world» de Max Weinreich, en la publicació Yivo Bleter, de 1945 (pàg. 13).

En realitat no dona eixe concepte en forma d'aforisme propi, sinó que relata una conversa que va tindre amb un assistent a una conferència o xarrada. Eixa persona és qui li va dir que tenia una definició millor per a una llengua:

‫א‬ ‫שפראך‬ ‫איז ‫א‬ די‫אלעקט‬ ‫‬‫מיט‬ ‫אן‬ ‫ארמיי ‫און‬‬ ‫פלאט

Es suposa que això està ben escrit en ídix. Ho he tret del pdf de la revista, perquè m'ha pegat per anar a les fonts originals, però podia haver-ho copiat de la Viquipèdia. 🔗 No res, hui m'ha pegat per comprovar les dades, que sembla que eren correctes. I dic que sembla, perquè no tinc ni idea d'ídix.

De totes formes, eixa concepció de llengua val també per a moltes altres coses que no són acceptables i que mos hem d'engolir. I aixina es fa i es desfà la humanitat. Si no hi hagueren exèrcits i marines, possiblement hauríem arribat a una conclusió diferent sobre què és una llengua: com les races, que en realitat només n'hi ha una, és a dir, no cap. Hi ha la llengua.

Llibres entre la runa

Una afluència nombrosa i constant d'holandesos, des de fa uns anys. Inclús veïns i coneguts. Al costat d'uns contenidors, Het behouden huis de Willem Frederik Hermans, 🔗 es veu que va ser un autor important, però no pareix que l'hagen traduït encara al valencià. Per contra, Zeven perfecte dagen de Rosie Walsh (en la verisó anglesa original: The man who didn't call), que estava al mateix lloc per terra, sí que té una traducció al valencià: El noi que no va trucar (traducció d'Anna Llisterri i Boix, 🔗 també companya bloguera).

La calor, el turisme, les mudances, els qui no saben on estan els contenidors del fem ni fan per saber-ho i tiren les bosses de qualsevol cosa i de qualsevol manera en les papereres, al voltant per terra o als contenidors d'obra. Segur quan arriben a topar amb el contenidor, com ara al costat de les torres dels Serrans, lamenten molt haver enrunat el carrer. O ni veuen els contenidors ni s'enrecorden de la runa que han deixat darrere. Bé, a voltes la sort fa que vora els contenidors no tot siga runa.

Planter semat

Un company collistaire —i millor persona i lingüista— es preocupava per la baixa audiència que havia vist que tenia À Punt. No tinc una idea clara del problema d'eixa televisió pública dels valencians que no acaba mai d'arrancar ni de fer el paper que hauria de fer, encara que no siga amb audiències miŀlionàries.

Conec un poc l'administració valenciana per dins, inclús conec un poc l'actitud (i l'interés nul per l'ús del valencià) del lletrat de les Corts Valencianes que fins fa poc va ser el cap del consell rector de l'ens. La sensació que tinc és que és una sort que encara existixca À Punt. Em sembla que van crear eixa televisió per a tindre-la sempre ofegant-se i que no alce pols ni remolí. I possiblement per nostàlgia d'aquell Canal 9 que van crear d'aquella manera quan eren jóvens aquells soi-disant socialistes.

Anote una curiositat sobre els periodistes televisius en valencià: els periodistes valencians que treballen en tv3 parlen amb un to, unes expressions i un ritme que em fan creure que parlen quotidianement en valencià (Pepa Ferrer; Empar Marco abans). Per contra, els més visibles dels que treballen en À Punt em fan pensar (i en alguns casos ho podria confirmar) que només parlen en valencià per a eixir en la pantalla. I els ix com els ix.

A banda d'això, hi ha unes quantes veus i diccions en À Punt que saben expressar-se professionalment, però són sobretot els qui fan les connexions des de fora dels estudis.

¿Per què no triomfa À Punt si jo la trobe tan roín?, no ho acabe d'entendre. He de dir que, essencialment, només veig TV3, però triant els programes (Faqs, Sense Ficció, 30 Minuts, Tot es Mou, Els Matins, Està Passant, Polònia) i els periodistes que m'agraden (Xavier Graset, Helena Garcia Melero, Lídia Heredia, Xavi Coral, Toni Cruanyes, Carles Prats, Toni Soler). També n'hi han que no m'agraden (i alguns em sembla que estarien en la línia de poder ser fitxats per À Punt per a mostrar que també es poden fer les coses malament a consciència).

En fi, també hi ha Poblet.info, que mostra que n'hi ha planter. I que alguns polítics de l'administració valenciana procuren semar-lo.

La suor de quan t'hi fixes

Estos apunts apareixen amb un bon grapat d'errors de picatge, que també són errors sintàctics, i també de redacció. A cal sabater, ja ho sabem, sabates de paper. Per sort, a voltes ve per darrere Takse i em pega un toc. Però tampoc en té cap obligació ni ha de tindre cap devoció per fer això. Va com va. Aixina que la faena de sapa vaig fent-la a poc a poc, quan em pose un poc nostàlgic o quan em pense que he d'ordenar les coses, pel que puga passar... —sense dramatismes, és una manera tòpica de dir-ho, una gracieta.

Un agreujant a la poca netedat habitual és la calor que està fent este estiu. Diuen que és semblant al del 2003, però no tinc jo cap record d'una càrrega tan constant de calor i humitat a València ciutat. ¡En la vida!, diria, encara que sé que els records són molt fantasiosos. Hauria de mirar els apunts en els blocs de paper d'aquella època, però suposa que encara no s'estilava estar tan convençuts que ja tenim el desastre climàtic damunt, mos devíem pensar que encara ho podíem resoldre.

Amb l'agost es nota que ha començat eixe ritme calmós i relaxat de les vacances. I la calor encara ho fa tot més tou i xop. Les relacions laborals adquirixen distància i mantenen la frescor, per ara, fins que ordenen tallar l'aixeta del termòstat —aleshores supose que vindré amb pantalons curts, un poc com quan treballava al locutori de la platja. Ací també tinc un ventilador, per a que córrega l'aire. Però l'aire no s'emporta les errades, això només ho fan les gotetes de suor de quan t'hi fixes un poc.

Cita dominical / 715: Joaquim Sanç Ureña

Una de les condicions per a suprimir un constituent és que siga obligatori sintàcticament, propietat que força el receptor a buscar-lo; en canvi, els constituents sintàctics opcionals no són elidibles.

Joaquim Sanç Ureña, «Preposicions de superioritat (dalt, damunt i sobre) en Fabra. Fonaments (1891-1912)», Aula de Lletres Valencianes, 6 (2018); és una idea d'Abelard Saragossà («Una introducció al concepte pronom», 1996).

La foto del sàbat / 105

La flor del cactus embolicada com un regal efímer.

Passió literària

Acabe el llibre Als peus de la lletra de Toni Sabater Pérez. L'he llegit quasi tot aprofitant la minsa fresca que ha fet estos dies de bon matí. És una bona introducció a moltes lectures, un petit compendi de literatura «moderna» variada que podria ser molt útil per a fer unes quantes lectures d'estiu. I amb això de la modernor vull dir que no recula més enllà del segle xix (amb Goethe), però es situa essencialment en el segle xx amb arribades al xxi (com ara amb Sergi Pàmies o Anna Moner).

Supose que l'editorial hi deu haver fet una bona faena, perquè hi ha pocs errors i inclús algun rastre de l'absurda pressió normativa en el tractament de la preposició baix, convertida en un «davall» sistemàtic, inclús per a eixe sentit castellà del bajo quan equival a un simple i corrent amb (una ocasió només). Això sí, uns pocs detalls solts mostren la pressió del castellà literari o juridicoadministratiu —i no sé si del francés en el cas de l'expressió «una sort de», que apareix una desena de voltes—. A l'editorial li s'ha escapat que el verb precisar en valencià vol dir 'determinar amb precisió' i no 'necessitar', que per a això ja tenim este verb.

Un dels estilemes —per dir-ho de manera pedant— que m'han cridat l'atenció és l'interés de fer-los uns finals redons a cada article apeŀlant molt sovint a l'«alta literatura» o a la «passió pura per la literatura». Com si Sabater estiguera fent una petita reivindicació de la seua passió. Literària.

Vorem qui trosseja més

Si no fora per la forma com va reaccionar durant el programa Faqs (09.07.2022) 🔗 davant les preguntes dels periodistes, quasi mos semblaria que Laura Borràs ha fet una bona defensa ètica i política de la seua delicada posició judicials, que acceptem que és un cas de lawfare, 🔗 perquè n'hem vist de massa colors per a confiar en els tribunals (i en molts periodistes i molts policies) i pensar que no ho és.

Però Laura Borràs va demostrar que no és capaç d'atendre els periodistes amb calma, respecte, dades i informació coherent. Va preferir exposar que les preguntes dels periodistes la feen sentir en un juí. I, pitjor encara, després de l'emissió del programa, ella i el seu equip polític van reaccionar pitjor encara (tal com explica Planas Callol en l'Ara.cat, 20.07.2022). 🔗

Al final, va mostrar que pot tindre molta força i virtuosisme dialèctics, però els fets sí que permeten pensar que alguna cosa grinyola en la seua pràctica política, sobretot quan està sotmesa a pressió.

Ara ha segut suspesa com a presidenta del parlament català. És una mala passà que li han fet els seus socis parlamentaris, però és una jugada arriscada, perquè si la causa judicial es desunfla, el tarannà mostrat per Laura Borràs indica que tornarà amb molta més força. En fi, vorem qui trosseja més.

Llenguatge prepotent, lectura absurda

Lectura fàcil, eixa és la nova estafa que s'està perpetrant en la gestió lingüística de l'administració pública valenciana pel que fa a la seua producció textual juridicoadministrativa. L'estafa em sembla que també es dona en castellà, és clar, però el cas és que s'agreuja en valencià quan el que es fa en esta llengua és simplement passar el traductor automàtic. I a voltes inclús ho revisen un poc per a evitar errors ortogràfics —del nivell de detecció que puga tindre els corrector del Word.

Ja ho diu la dita, «l'ocasió fa el lladre». Després de la disfressa del llenguatge no sexista, que tant mos ha tingut entretinguts per a no res, es veu que ara la passa és la lectura fàcil. Els ideòlegs i devots de la «lectura difícil» del llenguatge juridicoadministratiu actual han tingut la pensada de fer-ho fàcil per a... Ací em bote la part en què hauria de descriure com expliquen a qui van adreçats eixes versions de texts normatius.

És a dir, sense solució de continuïtat, es veu que podem cremar etapes perquè som aixina de fantàstics. Sense passar pel «llenguatge planer» (el plain english de l'últim terç del segle passat) passarem de colp del «llenguatge difícil» o, tal com preferix denominar-lo Takse, «llenguatge prepotent» a la lectura fàcil.

¿És possible la lectura fàcil d'un llenguatge difícil? Els devots de les causes han pensat que sí: això sí, sense aplicar els incoatius en -ix, els demostratius sense reforç, el lèxic quotidià, la sintaxi directa i simple, la univocitat terminològica, han ideat que estan fent lectura fàcil en valencià si fan la traducció d'una suposada lectura fàcil del castellà, traslladant al valencià totes les incoherències, calcs i destrellats habituals de les traduccions administratives mecanitzades amb l'additiu de la normativa formalista burocràtica.

Ah, i l'interés real de la Generalitat valenciana en la qüestió es pot comprovar si obris la pàgina web que dediquen a això: les guies estan només en castellà. I els documents de lectura fàcil, elaborats pel Deganat Autonòmic dels Registradors de la Propietat, Mercantils i de Béns Mobles de la Comunitat Valenciana, donen resultats tan simptomàtics i que fan fàcil d'entendre la gestió lingüística que també s'aplica en este cas contra l'ús del valencià:

Els pobles tenen el seu propi dret civil,
que creguen (sic) els seus habitants dia a dia.

«Guia fàcil sobre els contractes agraris en la Comunitat Valenciana»

La veritat, no mos ho creguem massa.

Ser persona pareix poca cosa

Veig el primer episodi d'un documental, Líderes nazis: el origen del mal, que va sobre Goebbels. La veu en off obri la biografia ideològica del líder nazi assenyalant que inicialment va ser d'esquerres i que havia llegit Marx. A continuació diu:

Marx calificaba a los judíos de usureros y amantes del dinero. Marx decía de los judíos polacos que eran la raza más despreciable que había. Incluso llamaba a sus oponentes políticos «negros judíos».

No he localitzat on fea eixes consideracions sobre la «raça» dels jueus, però sí que podem localitzar on utilitza l'expressió Itzig (terme que no sé com traduir, però que és despectiu en lloc de «jueu») 🔗 o jüdische Nigger, 🔗 🔗 en singular, perquè anava adreçada a una persona concreta, Ferdinand Lassalle. D'acord amb una possible interpretació del passatge de la carta a Engels en què Marx utilitza eixe qualificatiu contra Lassalle, podia entendre's que Marx no apreciava gens Lassalle, a qui desqualificava entre altres coses per ser inconseqüent amb les idees que exposava políticament o per perquè considerava vàlides pseudiciències com la fisiognòmia. 🔗

I precisament seria aplicant la fisiognomia que Marx podia generar una desqualificació del mateix Lassalle, seguidor d'eixa pràctica, al considerar que la forma del seu cap i els seus cabells arrissats eren una prova que descendia dels negres que s'havien unit a Moisés, tal com explica Robert Fine en «Rereading Marx on the "Jewish Question". Marx as a Critic of Antisemitism?». 🔗

En fi, tot el debat em pareix que té a vore amb el problema del dogmatisme en què cauen algunes persones que seguixen corrents polítics o ideològics sense reflexió ni arguments, però sotmesos a sentiments i a la devoció encegada. Tots podem mejar glòria, però ja sabem com acaba la dita. L'article de Robert Fine és ben interessant, perquè mostra els matisos i interpretacions contraposades derivades de complexitat de recordar que les víctimes són persones, no herois i ni sants. Això de ser persona pareix poca cosa, però seria un bon principi. En la qüestió jueva, en la valenciana o en l'espanyola, si és que tot això han de ser qüestions d'humanitat.

Es podria perdre, però no

Vaja, la base de dades de premsa a la qual em referia divendres passat no s'ha perdut. Una cosa que feen bé —per comparació amb altres, com ara amb l'administració valenciana— en l'administració catalana, era que responien, amb més o menys encert, però t'atenien. I pareix que en alguns llocs continuen fent-ho, com ara en el Servei d'Informació, Difusió i Estudis de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya:

Agraïm el vostre interès en la base de dades de notícies sobre llengua. Aquesta aplicació va ser despublicada arran dels canvis en la regulació del dret de propietat intel·lectual que afecta els repositoris de notícies. Com que nous canvis legislatius han aixecat recentment aquestes restriccions, ja estem treballant en el restabliment i actualització del servei.

Mentrestant, el Centre de Documentació de Política Lingüística continua recollint totes les notícies. Contacteu-hi per consultar-hi la base de dades o per demanar les notícies que us interessin.

En estes coses de l'atenció democràtica a la ciutadania, l'administració valenciana no va avançar amb el pspv, ni amb el ppcv, des de l'època franquista. Un llast ideològic ben pesant encara. Es veu que encara tenen aquell concepte de la «ciutadania», és a dir, dels «súbdits»: no han de respondre als ciutadans ni davant dels ciutadans. Això sí que es podria perdre, però no.

Cita dominical / 714: Susan Sontag

La gent pot desconnectar no sols per culpa d'una dieta constant d'imatges de violència que els ha tornat indiferents, sinó perquè tenen por.

Susan Sontag, Davant el dolor dels altres, segons la traducció de Marta Pessarrodona.

La foto del sàbat / 104

En plena calina, haurien d'haver provat amb un robotet per a passejar eixa motxilla tecnològica.

Que no s'haja perdut per a tots

Desapareix una base de dades que hi havia en xarxa de notícies sobre llengua. La veritat és que no sé quan va desaparéixer —fa temps que no l'he consultada—, però intente aclarir si existix, si s'ha traslladat o si ha desaparegut: el formulari de contacte que suposadament ha de servir per a eixa consulta em dona un error irresoluble i absurd. Per tant, trobe una adreça de la Generalitat d'algun departament de premsa, i els envie la petició:

Vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la base de dades de notícies sobre la llengua que es va penjar en la xarxa l'any 2014, tal com encara es pot documentar en una nota de premsa de la Generalitat de Catalunya:

El Departament de Cultura recull en línia més de 100.000 notícies i articles sobre llengua publicats en els mitjans des de l'any 2000

L'adreça antiga d'eixa base de dades era: http://www.gencat.cat/llengua/documentacio/bdpremsa.

Espere que responguen i, més encara, que no s'haja perdut la base de dades. Si més no, que no s'haja perdut per a tots.

La calina a poalaes

Els criteris d'estil de referència han resolt que la «Ruta de la Seda» 🔗 ha de dur majúscules distintives, 🔗 perquè es tracta d'alguna cosa més que un caminet.

L'arquitecte Bonaventura Ferrando Castells no té cap suecà que li haja escrit encara la pàgina en la Viquipèdia que segurament mereix (veg. la crònica sobre l'asil suecà en el Diari La Veu, 21.07.2022). 🔗

El músic Kalínninkov 🔗 va fer dos simfonies i va morir jove. La Viquipèdia indica el nom del districte on està el poble on va nàixer, però no dona el nom del poble (Voyni, o una cosa transcrita més o menys aixina). No ho puc canviar perquè han usat una plantilla que no sé com modificar.

La pigota dels micos s'estén i, com que s'estén, té més anomenà, i a pesar que el Termcat ha preferit que siga en plural («dels micos»), 🔗 una pluralitat de metges i personal sanitari ho diu en singular («del mico»).

Això són les píndoles. El dia a dia d'este estiu mos està servint la calor a poalaes.

Ben ràndom

Els demane als meus companys amb fills adolescents i postadolescents si saben què vol dir «dis-me la cosa més ràndom que t'ha passat hui»... Em sorprén que no en tinguen ni idea, perquè la cosa es veu que s'ha estés prou per a denominar això que jo no sabria denominar, («¡me n'ha passat una!», podria ser una opció). Takse diu que en algun temps s'haguera dit «friqui» —no hi ha mai equivalents exactes—, però quan teníem al voltant de setze anys no recorde que hi haguera una expressió aixina. Ma mare fea: «¡m'ha passat un cas!»...

Els del Diari La Veu (17.07.2022) ho han interpretat com a «anècdota extranya», però diria que el to del que li conten a Maria Mandarina 🔗 va més enllà del formal i neutre «anècdota». En fi, el vocabulari gremial de les generacions va formant estrats que no sempre es toquen entre ells. Si jo ara amollara un «¡bi-bop!» de la meua època adolescent vallera, crec que s'entendria pel to i l'expressivitat, però seria una expressió connotada per l'edat de qui la diu, que això deu ser tot. Ben random 🔗.

Vam ficar el rem, que dia aquell

M'escriu un company expert en coses de gramàtica, m'exposa unes matisacions a la fitxa «incoatiu -iva». 🔗 Això m'obliga a revisar-la i inclús redissenyar-ne algun fragment. Li ho agraïxc, encara que no acabem d'estar d'acord en tot:

T'agraïxc el comentari. ¡I tant que m'aporten!, i més encara si són esmenes i discrepàncies.

He de dir que la meua intenció amb la fitxa era fer-la sintètica i no prolixa. Pretenia fixar en la ment de qui la llegira que les formes generals i principals d'ús són les usuals en la realitat quotidiana de la llengua, cosa que inclús es desprén de l'exemple de Fabra en 1918. Sense estendre'm més del compte, crec que he trobat una manera d'incorporar en una nota al marge la primera part del que em dies. Anteriorment ho havia descartat per no allargar-me en explicacions.

Quant al que dius sobre la giec, he afegit la referència bibliogràfica, que me se va despistar pel poc que diu sobre les formes valencianes i perquè coincidia amb el que diu l'avl.

Entenc això que dius del meu comentari reticent sobre un estàndard oral ja possiblement superat. Espere que aixina siga. Això voldria dir que els membres valencians de l'institut no continuen alimentant els prejuís sobre el valencià que es van generar a partir dels anys cinquanta del segle passat, prejuís que tenen una mostra eloqüent i lamentable en un exabrupte estilístic de Joan Fuster (carta a Sanchis Guarner de 10.09.1949):

Una qüestió que se'm plantejà desseguida fón la conjugació incoativa dels verbs de la tercera. (Perdona si fique el rem en alguna cosa; sempre he estat un mal estudiant de gramàtica). Fer l'increment incoatiu en -ix, no m'ha semblat mai massa literari. En -eix el feien els clàssics i el fan els altres dialectes. ¿No és aquesta transformació d'-eix en -ix una degeneració dels nostres parlars? Supose que els filòlegs fareu alguna distinció entre degeneració i evolució.

Com a antic estudiant de filologia, crec que Fuster va ficar «el rem», com temia. I que una part del problema és que vam assimilar això de la «degeneració» de les llengües, seguint el model educatiu i ideològic imperant aleshores en Espanya per al cas del castellà.

Si, tal com dius, és cert que pareix que els gramàtics valencians no es posen d'acord, tingues en compte que això és perquè encara perdura eixa concepció sobre les llengües (i les varietats). Al cap i a la fi, el prejuí era de Joan Fuster i respecte a la pròpia varietat lingüística: no podia ser irrellevant tenint en compte com ha evolucionat (¿o degenerat?) el nostre país d'ací baix.

De totes formes, més enllà d'alguns gramàtics, allà on la llengua és viva, hi ha un acord ben clar sobre les formes i les possibilitats dels incoatius (i d'altres formes verbals desateses). En canvi, és curiós i fa pensar que molts que no solen parlar mai en valencià hagen assimilat en l'ensenyament no tant la llengua i les possibilitats d'ús, com els prejuís sobre el lèxic, la sintaxi i la morfologia de la variant valenciana.

Cabuderia dialectal

A partir del bloc de Juli Martínez Amorós (Eljuliet) 🔗 arribe a un article d'Albert Pla Nualart («L’ús del pronom ‘en’ amb quantitatius postverbals (2)») 🔗 que em sorprén prou, perquè trobe que eixe dia Albert no va tindre el dia inspirat, no perquè ell preferixca aplicar en el diari on treballa el que fan en la seua varietat dialectal, sinó perquè, en esta ocasió, el fet que les possibilitats dialectals no s'ajusten al que preveu o pretén una certa normativa, el du a amollar que l'ús dialectal que ell no fa «és un ús empobridor i agramatical».

Com que entenc que és impossible que ell mantinga la posició que descriu Juli relacionada amb «noucentistes recalcitrants», li deixe en un comentari a l'Albert en el diari mateix, i li enllace l'apunt d'Eljuliet, on també hi ha un comentari de reforç d'Abelard Saragossà. Sempre sembla que cal un poc més de comunicació, que no aprofitem totes les opcions que tenim per a entendre-mos i explicar-mos. Al cap i a la fi, és ben fàcil pensar que si hi ha dialectes que apliquen un criteri diferent en l'ús d'un pronom —com és el cas—, seria «enriquidor» i «obligació gramatical» explicar-lo, entendre'l, que es suposa que eixa és la faena dels qui fan gramàtiques i pretenen que la riquesa i diversitat de recursos d'una llengua són valors positius.

Hi ha diferents maneres d'interpretar les coses, però la que menys hauríem d'utilitzar és la que consistix en penalitzar per a no haver d'explicar ni arribar a entendre que els dialectes no són una conspiració contra la gramàtica. Ai, massa voltes sol passa el contrari: la gramàtica no conspira contra els dialectes —els errors conceptuals sí, certament—, i els dialectes exemplifiquen i enriquixen totes les explicacions que ha de donar la gramàtica (que van revisant i millorant):

El verb ser també pot aparèixer, amb el valor de haver-hi, amb el pronom en, amb referència obligatòria a persones. Així, en –Quants en són, en aquest despatx? –En són tres, ens referim a persones; però en –Quants n’hi ha, en aquest despatx? –N’hi ha tres ens podem referir a persones, ordinadors, etc.

Per ahí van les coses. En tot cas, és més eficaç i útil revisar, corregir i ampliar les reflexions gramaticals, perquè els dialectes són molt cabuts.

Cita dominical / 713: Joan Francesc Mira i Casterà

Aquesta beatificació o canonització de Fuster era el pitjor mal que li podíem fer. Si hagués estat viu, l’haurien sentit.

Joan Francesc Mira i Casterà, segons l'entrevista que li fa Esperança Camps Barber en Vilaweb, 13.07.2022. 🔗

La foto del sàbat / 103

La placa del 1954 del franquisme és la més habitual, 🔗 però la cosa ve d'abans.

Sort de les imatges

Han insistit tant els mitjans i els periodistes lamentant «la imatge» insuportable dels negres morts en la tanca de Melilla que pareix que estiguen proposant que els han de censurar la possibilitat d'utilitzar les imatges com a denúncia de delictes i crims amb contingut o rerefons polític.

El que és trist, denunciable i criminal no és precisament la imatge, sinó l'acte criminal. Més avant, si Pedro Sánchez no volia que Gabriel Rufián oferira en el parlament espanyol «la imatge» de la renglera del model de bales que es van disparar contra els africans en la tanca de Melilla, sap massa bé el president espanyol que no consentixca que això es puga produir. Els forats de les bales feixistes que decoren el sostre d'eixe parlament són del mateix tipus ideològic que les que ha mostrat Rufian. (Sí, és possible que les bales tinguen ideologia.)

«La simple exhibició de bales és un error imperdonable, precisament en este hemicicle», va dir Pedro Sánchez en el parlament. Crec que està ben clara la diferència entre mostrar-les sobre el faristol i disparar-les. O consentir i permetre la política de disparar-les contra els migrants. L'exhibició pot ser més o menys agradable per als que tenen la pell fina quan es tracta d'assumir responsabilitats que no volen assumir. Si li molesta la denúncia, que faça política i que impedixca la causa real, l'ús de les bales en la tanca de Melilla. Sort de les imatges.

Sobren profitosos

Takse m'envia un enllaç a un article de Rudolf Ortega en el Quadern del diari El País titulat «Falten correctors. La manca de correctors és conseqüència de la consideració que el métier ha tingut entre els filòlegs i en el sector mateix». 🔗 Fa unes setmanes vaig estar mirant de trobar empreses de correcció de texts que foren capaces de corregir un text literari escrit per una persona de Llutxent. Només en vaig trobar dos o tres que tingueren un web en condicions i que semblaren mínimament professionals. I cap era valenciana. Eren catalanes, una va respondre que podia mirar-ho i una altra va respondre que no podien fer-se càrrec d'eixa faena.

El cas és que, segons Rudolf Ortega, hi ha faena a pataes i les coses estan millorant en eixe àmbit:

Afortunadament, de la banda del sector les coses estan canviant. Ara hi ha editorials que et mimen una mica més, t’incorporen als crèdits o t’agraeixen la feina a les xarxes, et fan sentir part d’un equip encara que treballis a casa tot sol i et fan partícip d’un projecte a llarg termini. Fins hi ha editorials que tenen cura de les tarifes i veus que no van a rebentar. Ara falta que els filòlegs i lingüistes ens ho creiem i veiem aquesta feina com una opció de futur que val la pena formar-s’hi, dedicar-s’hi professionalment i viure d’això.

Si les coses anaren com haurien d'anar i l'ús del valencià anara millorant realment, espere que també al País Valencià algú tornara a tindre l'atreviment i l'oportunitat real de fer faena retribuïda i pagant imposts, perquè per ara pareix que quasi tot siga cosa de conéixer algú que, fora de la seua faena de funcionari —i no necessàriament en funcions de tècnic lingüístic ni necessàriament amb idea del que hi ha més enllà de la normativa de l'ensenyament—, fa correccions i traduccions en negre i rebentant els preus, de manera que hi ha editorials i empreses que se n'aprofiten i no creen eixos llocs de treball. I aixina s'ha devaluat fins ara tant la qualitat del resultat com la possibilitat que la llengua siga entesa com a element de valor social i econòmic. Fins ara ha segut aixina però, en realitat, no falten correctors, sinó que sobren profitosos.

Brol i «bichette»

A Larmor Plage (al sud de Bretanya, França), 🔗 al carrer del Chemin de Beaupré, hi deu haver algú que ha enviat una nota a la filla que deu viure o passar una temporada llarga en València. Em trobe la nota adreçada a la «bichette» en un contenidor d'obra, al costat de més papers i trastos, i el disc Brol d'Angèle (2018), 🔗 una cantant belga que coneixia. M'ha agradat el disc, que es veu que ha tingut molt d'èxit, però diria que no n'havia sentit ni una cançó ni em sonaven de res.

El recalfó solar que estem passant convida a no moure's, tot i que no estaria malament tornar a pegar una volta per aquella zona de Bretanya. Fa uns anys vam estar repetint estades d'estiu per la banda del nord. 🔗

Mentres Takse no propose una nova destinació, m'agrada poc innovar en els llocs on anem a passar uns dies, preferixc repetir-los, segurament perquè aixina arribe a poder-los fixar emocionalment en el record, els llocs no són només una projecció de diapositives fugissera, que és el que trobe que em passa quan mos cenyim a fer turisme amb el lleu en la boca. No arribem a això que es diu «viatjar», però la repetició mos permet fer-mos als llocs, sense que mos fem «dels» llocs, que sovint és el que pensem que mos agradaria. De totes formes, trobe que la «bichette» se'n deu haver anat a trobar la fresqueta bretona.

Un mal gest i un colp de sort

Per un mal gest o per una baixada de tensió del servidor informàtica allà on estiga, a punt he estat de perdre la llista de les lectures fetes enguany —tots tenim les nostres manies—, cosa que m'ha fet pujar una «acalorà» que podia haver segut greu, tenint en compte com està l'ambient, de calent. A més, no tinc la memòria per a anar fussant en el desordre dels estants de casa per a refer eixa part de la meua petita i obsessiva història quotidiana.

Per sort, entre una còpia que havia fet al mes d'abril d'este bloc i la memòria cau del buscador de Google, he pogut retrocedir en el temps i he anat reconstruint la llista. M'ha passat l'«acalorà» i, com a compensació he descobert que el giny que oferia Google per a fer la llista era més maldestre i mal de gestionar que el codi html d'una llista ordenada amb «ul» i «li»:

• La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes de Josep Fontana i Lázaro (2019)
• El infinito en un junco d'Irene Vallejo Moreu (2020)
• Contra la planificació de Carme Junyent Figueras (1998; relectura)
• Le maître ou le tournoi de go (trad. fr. de Sylvie Regnault-Gatier, 1975) de Yasunari Kawabata (1942-1954)
  [etc.]

Al final, doncs, una «acalorà» i un colp de sort.

L'agent en l'estil formulari

La calor em fa clavar-me en coses d'estil, d'eixes coses que cada u s'ha d'anar fent i on costa tant de trobar un consell eficaç. Ficant-me on no em demanen els envie als del Diari La Veu 🔗 un suggeriment estilístic fugint de la prosa juridicoadministrativa a què estem tan habituats (en valencià i per influència del castellà). L'exemple de partida és l'oració: «A la Guerra Civil 1936-1939, dins el pla de defensa de València es va ordenar pel Comité de Defensa Antiaèria...». Entenc que hi ha una manera més simple i clara d'escriure-ho: «A la Guerra Civil 1936-1939, dins el pla de defensa de València el Comité de Defensa Antiaèria va ordenar...».

Les oracions passives pronominals no haurien de portar complement agent, encara que la mateixa gramàtica de l'IEC ha acceptat que això siga possible (i utilitzant la locució preposicional «per part de»). Eixe perdó acadèmic no lleva que eixe tret corresponga més a un estil formulari tronat que a una bona redacció periodística o literària. Això mirant jo ara, perquè tal com van les coses, ves a saber si qualsevol dia no sabrem viure sense escriure-ho aixina. I inclús és possible que acabem diguent-ho.

Cita dominical / 712: Isabel de Villena

...si la sua clemència no aiudava en esta faena.

Isabel de Villena, Vita Christi. 🔗

La foto del sàbat / 102

«A voltes no és com a vegaes» dia ma mare. Per tant, això, una volta per Ikea i de casualitat trobes que eixes voltes podrien ser més rutinaris, «normals».

El «carallot» de Byron

Acabem la sèrie Night sky 🔗 i mos quedem mig despagats, perquè mos l'han deixada amb trames filades per a una altra temporada (o més temporades), però pareix que Amazon ha canceŀlat la continuació. Bé, la història s'aguantava sobretot pels actors Sissy Spacek 🔗 i J. K. Simmons 🔗 i un poc per vore com quallaria la part eixa —que s'insinuava més que s'acabava de mostrar— de ciència-ficció. A més, tenia una puntuació de més d'un 7. Però no res, tot i que alguna de les trames pareixia poc prometedora, ja que derivava cap a coses de religions i apostasies, amb un poc de violència i acció gratuïtes.

En fi, la dona del pobre Byron s'ha quedat sense el «carallot» de l'home, que se'n va anar al planeta aquell des del soterrani del cobert del jardí, a través d'aquella porta. Haguera estat bé que tornara amb un poc més de trellat i que arribara inclús a alcalde de Farnsworth.

Encara que siga dissoluble

Li pose gasoil al cotxe —em sap mal, però encara tinc un cotxe de combustible fòssil—. Li demane al xic de la gasolinera si allò és un «autoservei». El xic em diu que sí, que és «autoservici» quan no estan ells per a atendre els clients, però que volen mantindre el personal i un horari d'atenció. A pesar que intente llevar-me'ls, tinc uns quants tics absurds de l'educació «normalitzadora» que pretenia que, com a criteri general, el valencià parlat era erroni i que les classes de valencià havien d'adreçar eixe valencià considerat tort i degradat, amb una bona dosi d'autoodi induïda per la situació de discriminació i de submissió permanents.

L'altre dia li demanava a Takse per què dia «cec» en lloc de «cego», inclús en un context en què es podia confondre amb «sec» i sense cap necessitat d'utilitzar un registre escolarment formal. És l'hàbit eixe que mos s'ha quedat de «tanta escola que tenim», una escola que replicava el punt de vista aplicat per al castellà quan es va estendre l'educació a gatets i gossets, calcant una volta més l'esquema centralista francés, que també vam assimilar per al castellà de llibre que parlem alguns. I per això mos pareix que el nom fa la cosa, que la «unitat» és «indissoluble» i que la llengua ha de ser un assot per a flageŀlar-mos per a que mos se lleve la possibilitat de pensar-mos a com a poble, encara que siga dissoluble.

Torne pels nous trams d'autovia que han obert cap a València, passant per damunt de les séquies del Punaleter, de la Fonteta, del Senyor, dels Mollons, la Sequiassa, la dels Allargats i la del Pla Xiquet. Després el riu, i pense que almenys pareix que a voltes anem avant amb la toponímia menor. Ja vorem la resta.

També som de sentiments i emocions

La bona voluntat que practiquem amb tanta devoció davant la imposició del castellà provoca malentesos a algunes persones que tenen més ideologia que idees de res. Es veu que hi ha qui es pensar que no coneixem els drets lingüístics, ja que molts valencians solen practicar la submissió lingüística davant qualsevol que parle en castellà —o que faça cara de no parlar en valencià, si és que eixa cara existix—, cosa que crea eixe «bon ambient» que es crea quan s'establixen relacions desiguals, d'imposició jeràrquica i menyspreu acceptat per la víctima.

I ho tenen tan aprés i hi estan tan acostumats, que el dia que els falla l'esquema, no saben massa bé com aplicar una mínim de gestió d'eixa diversitat que lloen amb molta retòrica en els papers, però que no accepten en la pràctica real (Diari La Veu, 30.05.2022):

Una funcionària de la Diputació d’Alacant vol obligar a parlar en castellà una treballadora d’un ajuntament

L'única pega que li troba a l'argument de qui telefonava és que s'ha cenyit als drets que té. Això estaria bé si el debat fora objectiu i racional, però es tracta d'una disputa subjectiva en què els arguments legals o racionals no tenen la força necessària. Caldria afegir un poc de sentiment i emoció, com ara «¿i no em podries fer el favor?, ¿és que em trobe malament si m'obligues a canviar de llengua?, ¡em senc menyspreada!, ¿és això el que pretén la diputació?, ¿maltractar els qui no parlen en castellà?»

No sé si obtindríem el mateix resultat, però l'altra part s'enteraria que, tal com ells adduïxen —ser de Madrid o no saber són reaccions emocionals sense fonament objectiu en un treballador que ha d'atendre el públic—, els altres també som persones i tenim sentiments. O, tal com podria dir aquell president gallec (que tampoc parlava en gallec), som sentiments i tenim persones.

Coses ben boniques que feen

La ministra Robles —socialista d'eixes que es deuen pensar que l'etimologia és «sòcia» i «lista»— anima el debat polític amb estupideses demagògiques que no crec que s'atrevira a aplicar en altres àmbits. 🔗 O sí, vist que no fa tant va justificar l'espionatge ideològics que practica la claveguera dirigida pel sector més nacionalista espanyol del seu govern —i dels anteriors governs. 🔗

Seguint l'esquema de la resposta, la guerra d'Ucraïna no s'hauria d'acabar mai —ni les guerres, en general—, ja que crea llocs de treball en molts sectors econòmics: construcció, control de fronteres, armament, sanitat, funeràries... En eixe sentit, deu ser eixa l'explicació que no es legalitzen i regulen les drogues, ja que això justifica l'existència de les forces contra el narcotràfic, que són molts llocs de treball. I aixina aixina podríem arribar a entendre que la cosa és que, mentres es creen llocs de treball que es puguen exhibir políticament, qualsevol barbaritat és admissible. L'esclavitud, certament, creava més llocs de treball que les regulacions laborals. I coses ben boniques que feen els esclaus. Segurament seria bona idea recuperar-la.

No t'ho toques, si et fa mal

La «unitat» i l'«estàndard», que són dos conceptes molt recurrents en les converses sociolingüístiques d'anar per casa, sempre patixen la confusió essencial que es dona entre els qui tendixen a pensar que la solució de tot és evitar les conseqüències sense atendre mai les causes. Això em recorda la conversa absurda i humorística que solien teatralitzar dos companys meus en el pis compartit de Benimaclet en primer de carrera:

Ma (tocant-se un costat de la panxa) —Da, quan em toque la panxa, per ací, em fa mal.

Da —Doncs, no t'ho toques.

Mos fea mal la llengua, segons dia aquell (Enric Larreula, Dolor de llengua; veg. el bloc de Pere Mayans), però hi ha qui preferix toquetejar els escritets de familiars, companys i coneguts, esmenar-los oralment o amb llapissera roja, inventar i imposar registres pedants contra la varietat general pel plaer de sentir-se superiors en la nostra llengua —emulant el supremacisme espanyolista respecte a les altres llengües de l'estat—, i tot això per a evitar haver de tocar el que realment fa mal: la legislació, la reglamentació, els hàbits d'ús que laminen els drets lingüístics i que imposen la subordinació dels valencianoparlants davant de qualsevol persona que parle en castellà —inclús quan eixa persona voldria que li parlaren en valencià.

La «unitat» i l'«estàndard», conseqüències inevitables i probablement innecessàries de l'ús lingüístic, convertides en icones d'adoració dogmàtica del maquillatge de la gestió lingüística. La sociolingüística oblidada havia d'aprendre a facilitar, enriquir i gestionar la diversitat de varietats, registres i llengües.

Cita dominical / 711: Maria-Lluïsa Pazos i Noguera

És curiós comprovar que els autors de Verinosa llengua no s'estan pas d'emprar mots «no quotidians» quan no fan cap falta; per exemple, baula (¿per què no fan servir anella? ¿I la conseqüència necessària entre teoria i pràctica?)...

Maria-Lluïsa Pazos i Noguera, L'amenaça del català light.

La foto del sàbat / 101

Per l'hospital, de visita, com si anàrem per casa.

La traducció de l'absurd

El titular del Diari La Veu (29.06.2022) 🔗 és una d'eixes coses que haurien de fer tremolar els principis ètics, si és que els en queden després d'aplaudir i justificar els morts «negres» de la tanca de Melilla —mentres s'acullen els «blancs» d'Ucraïna— o l'espionatge iŀlegal per motius ideològics —en eixa Espanya d'integritat territorial i desintegració ètica—:

El govern espanyol obliga els sol·licitants de subvencions a traduir la documentació al castellà

El contingut de la informació és un relat de despropòsits polítics. Que allò i açò ho faça l'autodenominat «govern més progressista de la història» és la comprovació que, qui té la barra d'adjudicar-se un epítet tan pompós i desmesurat, té la proporció inversa necessària i suficient de valors i intencions per a dur avant una gestió absurda i desconcertant, si no lesiva, per als ciutadans que es poden pensar que els valors democràtics i progressistes es demostren amb fets i no amb propaganda.

La devaluació quotidiana

El Síndic de Greuges m'envia la resposta del director general de Relacions Informatives de la Presidència de la Generalitat Valenciana, que em poques paraules reconeix que:

Solament de manera excepcional una nota de premsa pot aparéixer temporalment en castellà en aqueixa pàgina, a l'espera de disposar de la seua traducció. No es tracta, doncs, de cap conseqüència d’aplicació de cap protocol de gestió lingüística.

Com si es disculpara per si jo pensava que tenien cap «protocol de gestió lingüística», ¡no fora cas! A més, afig:

Ha pres mesures per tal de minimitzar les ocasions en que les notes de premsa es publiquen en una sola versió lingüística, siga en valencià o en castellà.

Vist que les mesures eixes no funcionen i que sí que haurien de tindre un protocol de gestió lingüística que no s'aplicara contra el valencià, sinó a favor, li envie la resposta següent al síndic:

Vaig rebre per correu electrònic la resposta del director general de Relacions Informatives de la Presidència de la Generalitat Valenciana el dia 26 de maig del 2022. El director general reconeix implícitament que en la seua gestió practiquen una discriminació negativa contra l'ús del valencià, atés que es deduïx del seu escrit que les notes de premsa apareixeran inevitablement en castellà en el web (https://presidencia.gva.es/va/), però que la versió en valencià serà un text secundari resultat d'una traducció d'una versió principal i prioritària en castellà.

Entenc que, per al director general, la versió en valencià és postergable i devaluable com a element informatiu de la Generalitat Valenciana. És fàcil entendre que una nota de premsa no publicada en valencià perd qualsevol interés si ja ha aparegut en l'altre idioma oficial que els ciutadans valencians han de conéixer obligatòriament, a pesar que no siga la llengua amb què volen relacionar-se amb l'administració valenciana.

En eixe sentit, l'ús normal del valencià no és l'ús secundari, traduït respecte al castellà i publicat posteriorment de manera atzarosa. L'actuació proposada pel director general no té cap justificació fàctica, ja que l'administració valenciana disposa dels mitjans personals i tècnics suficients per a publicar qualsevol text en les dos llengües oficials amb que té l'obligació de relacionar-se amb els ciutadans. Si no en fa ús o en fa l'ús descrit, és perquè incomplix les seues obligacions o perquè les desatén. No hi ha res que li impedixca publicar les notes de premsa al mateix temps en les dos llengües oficials i eixe hauria de ser el seu protocol de publicació.

Ara mateix, 30 de juny del 2022, la dotzena nota de premsa (datada el 14.03.2022: «Ximo Puig ha recibido a la ministra de Medio Ambiente y al embajador de Argelia en España») apareix en castellà únicament. A més, fent clic en l'enllaç «Accedeix a totes les notícies de Presidència de la Generalitat» que apareix a l'inici de les notes de premsa, el web (https://comunica.gva.es/es/totes) mostra que les notes de premsa que publica el Gabinet de Comunicació no estan totes en valencià, però sí que estan totes en castellà (si més no, en les cinc primeres pàgines de notes).

La gestió que exposa el director general, per tant, és una gestió contrària al respecte degut als drets lingüístics dels ciutadans i incomplix els deures lingüístics de l'administració pública. L'administració té l'obligació d'establir els procediments i els mecanismes per a que l'ús del valencià siga un ús normal i equiparable en igualtat amb l'ús que fa de l'altra llengua oficial, sense que cap ciutadà es puga vore discriminat injustament per motiu de llengua.

L'ús quotidià, acollidor i general

I ara, per a acabar, si li pegue la volta, els «penalitzadors lingüístics» dels quals estic renegant últimament pareix que no hagen pensat o que hagen deixat de banda la possibilitat que acceptar la varietat pròpia, distingir els registres, el to i la funció en cada ocasió i en cada lloc, i actuar en conseqüència, són opcions que fomenten la comunicació, l'intercanvi, l'estructuració productiva de les converses i les relacions afectives i professionals en valencià.

En un sentit més encoratjador, si partim de la varietat usual de cada lloc (que cada persona tenim incorporada) i la mostrem amb decisió, oferint-la com a punt de partida i d'intercanvi, estarem utilizant un recurs que afavorix la composició de cercles d'acceptació i debat enriquidor en valencià —i de dissens, si es presenta el cas—. I aixina, amb eixos usos d'intercanvi horitzontal, segur que s'acaba estenent amb la pràctica què és estàndard en positiu —no com a imposició devaluadora dels altres—, i també què correspon als centres i les fronteres de cada cercle de diàleg.

Tenim a mà tot un munt de consensos, rèpliques, matisos i debats que es podrien plasmar, després de l'ús real i a partir de l'ús real, en llibres sobre això que es vol que siga estàndard. Hauria de ser l'ús quotidià, acollidor i general de la llengua. Això hauria de ser l'estàndard, al final de la correguda i el final de la correguda.

Abofegar l'ús

Em veig en algunes classes de filologia aprenent normativa i penalitzant la llengua amb llapissera roja. Em veig a casa estudiant manualets militants i reconfortants a la contra per a emular i seguir el corrent del poder o que hi du. Tot això em dol i em desconcerta, perquè atempta contra les idees i els valors democràticament essencials de molts llibres de sociolingüística i ecologia lingüística que es suposa que també he de conéixer i que no pretenen arravatar «el poder» sinó mantindre la diversitat i arribar a la convivència i la coŀlaboració.

Però és cosa de vore, n'hi han que van entendre, aprendre o assimilar els beneficis que podien obtindre parlant amb pedanteria, presumptuositat o menysteniment. Per a aconseguir això eviten el lèxic, la sintaxi i la morfologia més corrents i usuals. I, a mes, solen evitar eviten la concisió, la precisió i la pertinència, perquè han de construir un discurs bufaner i aparent que els ha de situar per damunt dels seus interlocutors, que han de ser adoradors i han de sentir un complex d'inferioritat inevitable i insalvable.

Diria que el súmmum dels bafaners, és que pretenen que fer tot això és utilitzar un registre formal, registre que no els interessa tant per la suposada «formalitat» com pels rèdits de presumpció que n'obtenen. I els obtenen sent pedants, superbiosos, envanits i abofegant l'ús normal i pacífic del valencià.

Remenant les sendes velles

Sembla que estan remenant-la amb això de la destitució de Ferran Suay Lerma 🔗 i d'on ix el compte que va provocar el merder. M'arriba un document que detalla qui deu ser la persona darrere del compte de Twitter @HarrietTaylorM3 —ja donat de baixa— que ha servit per a que la rectora de la universitat justificara la destitució de Ferran Suay del càrrec de cap del Servei de Llengües i Política Lingüística.

En el mateix compte s'anunciava que després d'«Hiroshima» (Ferran Suay) tocava «Nagasaki coming soon». Pel que he vist, eixe Nagasaki deu ser Alfons Esteve i Gómez, actual cap del servei (segons l'organigrama que tenen penjat). 🔗 Serà cosa de vore fins a on dona el sainet. En uns comentaris que m'han arribat, també hi ha qui pretén que Nathalie Torres té un palet i va ajudant a remenar —cosa que es pot intuir en el seu compte de Twitter—. 🔗 on la diputada de les Corts Valencianes, 🔗 basant-se en la interpretació del diari Levante sobres els comentaris de Ferran Suay, demana que la universitat faça alguna cosa. La rectora, Maria Vicenta Mestre Escrivà, 🔗 va reaccionar, oblidant allò de la paciència que és la mare la ciència, i va destituir Suay.

Sí, pot ser que mos estem consolidant tant que tenim eixes baralles típiques derivades de la massa crítica que som i dels conflictes pel poder, però també pot ser que en sigam pocs i damunt anem a carxots entre mosatros, que era la tònica habitual anterior i que ara podaria ser que anem recuperant, per allò de no deixar les sendes velles per les novelles.

Cita dominical / 710: Núria Ribera i Górriz

Naturalment, això no afectava la seva capacitat per ensenyar a la Universitat d'Oxford, perquè fins fa ben poc en aquest lloc preferien de tractar les llengües modernes com si fossin mortes: això les feia més respectables, més com les perfeccions distants del llatí i el grec.

Julian Barnes, El lloro de Flaubert, segons la traducció de Núria Ribera i Górriz.

La foto del sàbat / 100

El verb mantendre és habitual a Eivissa, al català septentrional i és possible que a l'Alguer encara. Per les comarques valencianes per on passava este tren es diu mantindre. Les incoherències de Renfe mos mostren la rica varietat del valencià d'arreu i la monotonia del castellà de formulari administratiu.

Cal evitar les animadversions inexistents

L'advocada Anna Boza va explicar en el programa Tot es Mou (16.06.2022, cap a l'hora i tres quarts) 🔗 que la llengua que s'utilitze en un tribunal, valencià-català o castellà-espanyol, no fa que guanyes o pergues un juí. Però va dit també que la llengua la marca el magistrat, que sol ser el castellà, i com que els advocats no volen que hi haja cap obstacle de comunicació, utilitzen el castellà. Segons ella, els magistrats no tenen cap animadversió cap al català i, a pesar d'això:

Si a mi els magistrat se m'adreça en castellà, no ho dubtaré i ho faré en castellà. [...] L'idioma no vols que sigui un obstacle. Després, si has de recórrer, i vas a instàncies superiors i vols arribar al Tribunal Suprem..., penses: «Si hi ha algun magistrat que no entengui el català, jo vull que a mi se me entienda claro y perfectamente, no vull que l'idioma sigui un obstacle.

Com anècdota sobre l'ús del català, va explicar que una volta que el magistrat s'expressava en català i ella va parlar en català, però un altre advocat va decidit continuar en castellà perquè dia que s'expressava millor i no hi va haver cap problema. I aleshores explica:

Vull dir, que si el magistrat mana i imposa la llengua, tots ens apleguem perquè el que mana és el magistrat i, al final, la sentència... El que també tens raó és..., una cosa, que els català o castellà no fa que guanyis el pleit... Vull dir, que no és una animadversió.

¡Vaja!, una peça que convindria analitzar en seminaris de dret, psicologia i sociolingüística. La submissió lingüística és capaç de fer-mos vore el món des del punt de vista dels qui practiquen monolingüisme castellà-espanyol i, damunt, que busquem mosatros a soles la manera de justificar-los, sense arribar mai a comprovar si realment hi ha animadversió i es poden perdre o guanyar juís per motius lingüístics, és a dir, ideològics... ¡Ai, que això sí que ho sabem!, més encara després del juí contra els dirigents independentistes.

També pot ser que simplement es deu tractar del fet que els qui parlen en català s'expressen millor en castellà —encara que els semble el contrari—, llevat que el magistrat utilitze el català, perquè aleshores s'expressen millor els qui parlen en castellà i, pel que sembla, eixos no tenen cap obligació de seguir el mateix criteri que diu que qui mana en el tribunal és el magistrat.

Si el magistrat parla en valencià-català —eixa llengua que pot ser un obstacle de comprensió, quan el magistrat s'expressa en castellà—, el castellà-espanyol no és cap problema de res per a ningú i el magistrat ha deixat d'imposar gens pel que fa a eixa qüestió.

El castellà és la llengua prèvia a Babel. ¿O va ser la causa de Babel? Segons explica Carme Junyent (Contra la planificació), a Nou Mèxic hi havia el mite que la deessa Iatiku «va fer que els humans parlessin moltes llengües perquè així no es barallessin tant». Babel no era un tribunal de justícia espanyol, però és possible que convinguera debatre un poc més i aclarir això en els tribunals, perquè evitar animadversions inexistents pareix malaltís.

Un poc de foc d'estopa contra la glotofàgia

Hui és un d'eixos dies que un petit gest pot servir per a reivindicar activament i fer vore i sentir un poc del descontent lingüístic que les empreses no haurien de provocar gratuïtament. Per tant, amb la informació sobre l'ús del valencià en Netflix (Plataforma per la Llengua, «Informe sobre el català a Netflix», 29.05.2020) 🔗 tenim arguments i raons suficients per a fer un poc de gresca seguint la proposta de Carme Junyent: 🔗

Crida a donar-se de baixa massivament de Netflix pel català

L'acció, promoguda per la lingüísta Carme Junyent, s'executaria el 23 de juny per forçar la plataforma a tenir més continguts en català

Sense Netflix en català, sense Netflix

Si no podem ni posar la «llavaora» en valencià, ¿on mos pensem que anem?:

Netflix té un catàleg de 2.000 pel·lícules de les quals només quatre són en català, mentre que en realitat n’hi podria haver 300 que ja estan doblades en la nostra llengua [...]

És poden veure més pel·lícules en islandès, una llengua de 300.000 parlants i que té 91 títols disponibles, que en català, que només en té les 4 esmentades i és parlat per 10 milions de persones.

Ivet Núñez, «Milions gastats en continguts que mai veuen la llum: el problema del doblatge en català» El Món, 12.06.2022. 🔗

Això de parlant per més de 10 milions de persones, ja sabem que és màrqueting, però estaria bé que algú s'ho creguera i actuara en conseqüència. La preocupació de Netflix o del botiguer del cantó em fa pensar que tots sabem que no és de veres. Però bé, ho repetirem fins que siga cert o un tòpic a desmentir. O a confirmar que més enllà del tòpic hi ha força i interessos a tindre en compte, com pretén demostrar Carme Junyent que ha impulsat el seu vessant activista en este tema: 🔗

Una revetlla sense Netflix

El català també pot ser una festa i si la celebrem junts ens anirà bé a tots

La quantitat pressiona més

L'ús de la llengua millorarà quan augmenten els canals i les ocasions a disposició dels parlants i segons vagen millorant les possibilitats d'exigència dels parlants, independentment de si algú pensa que la seua llengua no és una llengua o de si u accentua aixina i l'altre aixana. Eixe malentés o eixa discordança es resoldran amb l'ús. O no es resoldran, però l'ús salvarà la llengua.

Referint-se a l'estigmatització del valencià general, hi ha qui afirma que a Catalunya, no tenen eixe problema i també perden parlants. Crec que cal matisar que no tinguen eixe problema: a Catalunya tenen eixe mateix problema (i també debaten sobre l'exclusió de l'occidental la marginació dels registres, etc.). Però ho compensaven perquè des de sempre posaven més recursos a disposició de l'ús, de qualsevol ús, i l'ús esmenava —i esmena— la possible estigmatització, cosa que es veu sentint el president actual d'Òmnium Cultural, cantants diversos o membres del govern (en recorde un de fa uns anys que utilitzava el pronom «mos»).

Ara estan vegent que s'han adormit pensant que ho idealitzaven molt i que ja estava tot resolt, però han vist que estan perdent parlants i que, sorpresa, no és cert que el sistema estiguera funcionant. Ho va comentar Carme Junyent en el Faqs (11.06.2022, tv3) 🔗 parlant sobre la mort/salvació de les llengües: no és un problema de qualitat (subjectiu), és de quantitat (objectiu).

---

Acords i discordances:

• «Els mitjans i el seu argot» de Pep Ferrer, Diari La Veu,, 20.06.2022. 🔗
• «Eufòria (TV3). Què en pensa la Filòloga de Guàrdia» (autònim: Aida Roca Redondo), 15.06.2022. 🔗
• «Les emissores locals: la gran esperança de la ràdio en valencià» de Joan Canela, Diari La Veu, 31.05.2022. 🔗