dijous, 9 d’abril de 2020

Duel amb Eisner

Spirit i Ebony White
El confinament a casa fa que pugam mamprendre lectures impensades o descartades en altres moments. A més, proporciona moments per a les excentricitats més absurdes. Per exemple, m'ha estranyat no trobar cap referència en internet als magatzems «Atohmianov» que apareixen en la traducció al castellà de la noveŀla Дуэль (El duel). He trobat un web que conté el text en rus i, vaja, hi ha hagut un petit error de transcripció, perquè el nom era «Ачмианова» (supose que hauria de ser una cosa pareguda a: «Atxmianova»).

Una altra excentricitat és haver llegit el còmic The Spirit. El origen de Spirit. Fa anys tenia alguns exemplars de la revista on apareixia el personatge i tenia el record que era un còmic més complex i heterodox que els habituals. És possible que ho recorde malament. La cosa és que este àlbum, que correspon a unes històries publicades en 1940, són de tot (masclistes, racistes, infantils...), però res de complex, heterodox o mínimament atractiu. És una edició feta pel diari El País l'any 2005 i no consta el traductor (ni de qui és la rotulació, si és que calia).

Són els anys quaranta, i segur que eixes idees tenen relació amb el país i l'època, i encara hui les podem vore circulant, perquè pertanyen al fons d'armari dels prejuís i les ideologies més suades i temibles. I és que fa cosa vore el retrat del taxista negre Ebony White. Llegit com a estudi sobre les ideologies, s'aguanta. Com excentricitat d'un confinament, esmussa.

dimecres, 8 d’abril de 2020

L'aire per als virus

I tot això canviarà. Estos dies de confinament estem apanyant el futur a fons, ara que hem (re)descobert que —adaptant el que dien en la peŀlícula de Cuerda— tots som contingents i només el personal sanitari (i els treballadors i treballadores de l'alimentació i la distribució, del fem, de l'aigua i la llum i de l'educació) són imprescindibles. Ja no hi haurà cap futbolista o gerent de banc que ingresse més que una infermera d'urgències. I anirem en transport públic i deixarem de viatjar en avió.

Ixc al carrer per a fer la compra. Tope amb una contaminació que encara no hem resolt, les que causen els propietaris dels gossos que continuen deixant sobre les voreres les mostres fecals d'un passat que ara estem pensant que no voldríem repetir. Pitjor encara, ho repetirem tot amb escreix de contaminació i estupidesa pandèmica, fins que no pugam respirar quan ni tan sols hi haurà aire per als virus.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Episodis afegits

M'entere que s'han mort Luis Eduardo Aute, un dels herois musicals de les meues companyes d'institut. Diuen que no ha segut la passa actual de covid-19, sinó que ha segut alguna altra cosa que duia d'abans, de quan el món només estava empestat pel fum, les aigües residuals i les professions no essencials retribuïdes més del compte.

La pandèmia sí que s'ha emportat Josep Maria Benet i Jornet, un heroi teatral i televisiu per a mi de quan podíem vore la tv3 gràcies als repetidors d'Acció Cultural que vam pagar entre tots els socis i coŀlaboradors solidaris. Estava mal d'alzhèimer i se l'ha endut el virus d'este poble nou globalitzat que l'ha confinat en un drama de final indecís, com si vivírem episodis afegits d'una trama que no s'aguanta.

dilluns, 6 d’abril de 2020

El coronavirus també en valencià

¿Com diu?: que confinar-mos no mos faça perdre la reclamació... O una cosa pareguda que seria una variació d'allò que diu que llegir no mos faça perdre l'escriure o al revés. Casualment m'arriba un missatge que fa que m'interesse per les «píndoles formatives» de l'ivap. Cullerà i mosca. Cosa que em permet alleujar l'estrés del confinament amb una reclamació directa a la mateixa conselleria, a vore si realment fan cas de res (o fan com quasi sempre):

La versió en valencià de la pàgina corresponent al formulari de contacte de l'IVAP (http://www.ivap.gva.es/va/contacte) no té una versió en valencià completa, ja que els tres camps corresponents al formulari de contacte estan en castellà.

D'altra banda, en la pàgina de les «píndoles formatives» (http://www.ivap.gva.es/va/pildores-formatives) el primer document, titulat «Mesures preventives enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-CoV-2)», no està tampoc en valencià (http://www.ivap.gva.es/documents/167184957/169649658/COVID-19/ca6c5f8a-6503-4ce0-8389-605f977ec5b9).

Vos agrairia que resolguéreu eixes mancances de gestió lingüística i que, per tal que siga una millora de gestió permanent i eficaç, incorporeu un protocol d'actuació que facilite que la informació es difon en l'idioma adequat a cada versió del vostre web, en lloc de seguir amb una actuació irregular i poc eficient que posterga l'ús del valencià.

Espere que, encara que siga després del confinament, em demostren que té alguna versemblança la proposta que em feen durant la tramitació de la queixa 201904013 per tal que, abans d'anar al síndic de greuges, m'adreçara a la mateixa conselleria —em va recordar la dita aquella dels bombers que no es xafen les mànegues entre ells—, que ells són uns funcionaris, com jo, molt interessats per l'ús del valencià. Era cosa de no dir i serà cosa de vore.

diumenge, 5 d’abril de 2020

Cita dominical / 594: Joan Garí Clofent

Mirant el plurilingüisme en Espanya.
Per a quan una assignatura obligatòria de Llengües d’Espanya a tots els centres sostinguts amb diners públics? Si Espanya té algun interés a mantenir-se com un estat unitari, potser hauria d’haver començat per ací...
Joan Garí Clofent, «Elionor», Diari La Veu, 21.12.2019.

dissabte, 4 d’abril de 2020

L'aire més enllà del confinament

Hui ja tocava eixir amb carasseta de casa, per recomanació sanitària. No es tracta d'evitar agarrar el coronavirus, sinó de no transmetre'l sense voler, perquè podem estar infectats asimptomàticament... Un poc com els avions, els cotxes, els camions, tots els motors que funcionen amb derivats del petroli, que es veu que haurien de dur carasseta també, encara que en este cas sí que sabem que provoquen milions de morts cada any en el món (El Periódico, 25.03.2014 / Ara.cat, 16.10.2019), però es veu que compensa, ¿no? Deu ser com el cost que alguns pensaven que tindria la covid-19, que es compensaria d'alguna manera, però sembla que a algú no li ha agradat la idea i mos hem posat coŀlectivament a demanar, acceptar i imposar mesures per a evitar eixa malaltia... Fins al confinament i més enllà.

Podria ser, per tant, una bona ocasió, ja que passem tantes hores engabiats, per a pensar si, quan ixcam al carrer d'ací a uns dies, volem respirar els gasos dels vehicles, vore l'aigua contaminada matant els rius i les mars, provocant migracions per la desigualtat econòmica i sanitària, destruint les llibertats i els drets humans imposant dogmes, prejuís i elits autoritàries o dictatorials... Inclús ¡xafant les caguerades dels gossos que encara ara algú no arreplega de la vorera!

No es tracta que ixcam amb la flor en la boca, sinó només que fem un pensament, si preferim invertir els pressuposts públics en sanitat en lloc de metralletes i míssils, en educació en lloc de fitxatges futbolístics multimilionaris, si no seran també totes eixes decisions que acceptem com a societat els efectes d'algun virus que encara no hem detectat. ¿O sí que sabem que el tenim ben inoculat? Només un poquet de l'aire net d'estos dies, que seria per a alguns un record dels anys de la nostra infantesa, ja mos hauria de convéncer que no es tracta només de combatre un virus.

divendres, 3 d’abril de 2020

Inconnexió lamentable

Un senyal de les inconseqüències en que s'intuïx que tornarem a caure, si no es produïx una epidèmia de trellat després de la pandèmia de destrellats que ha resultat en la terrible passa de covid-19, em va semblar sentir-lo l'altre dia quan donaven dos notícies encadenades en la mateixa emissora de ràdio: un lament pel trànsit aeroportuari i els diners perduts amb l'estat d'alarma i el confinament ara que començava la temporada turística; tot seguit, explicaven que el cel era més clar sobre València a causa de l'absència de trànsit, cosa que millorava l'aire de la ciutat i era una petita millora per al medi ambient.

Els periodistes que comentaven els dos aspectes els van presentar sense cap connexió ni relació contextual, com si el medi ambient i la l'aire de la ciutat no tingueren cap relació qualitativa amb el trànsit aeri i portuari, i com si eixe tipus d'activitat econòmica i comercial no «externalitzara» —sense que els principals beneficiaris hagen de refer res a la societat— el malbaratament dels recursos naturals en el llom, els pulmons i la salut de tots.

És un dir, però voldria sentir-los el dia que donen seguides la notícia de la vacuna contra la covid-19 i el sanejament econòmic sobtat de la caixa de les pensions. Llavors podria ser ocasió de vore una connexió realment lamentable entre eixos dos elements tan poc relacionats.

dijous, 2 d’abril de 2020

Les sabates de la traductora

Vaig acabar de llegir la traducció al castellà de The shoes of the fisherman (noveŀla de Morris West del 1963) feta per Valentina Gómez de Muñoz (1963). A banda que el llibre va ser imprés en Barcelona, l'editorial Pomaire es localitza a «Santiago de Chile/Buenos Aires/México». Això i amb alguns detalls de la traducció em fan pensar que la traductora és hispanoamericana: dije 'joia', parchar, remecer, personero, rimero, fono 'telèfon', voz pareja... N'hi ha un que m'ha semblat estrany: allà on l'original (una versió anglesa, sisena reimpressió, del mateix 1963 que puc consultar en l'Internet Archive) diu «Gaul» la versió en castellà ha escrit «Galicia» en lloc de «Galia».

El cas és que en realitat volia trobar la vida i milacres de la traductora, Valentina Gómez de Muñoz, tant per aclarir de quin país venia com perquè em sembla que les faenes de traducció mereixerien deixar un poc més petjada en la vida dels llibres i, actualment també, en la xarxa, tant si és amb comentaris crítics negatius com si és amb elogis, i fins i tot alguna entrada en la Wikipedia. Però no hi trobe res, llevat dels crèdits de les seues traduccions de l'anglés a l'espanyol. Llàstima.

Com que vaig vore el film, caracteritze la lectura de la noveŀla amb les imatges i els actors que recorde. El contingut podia ser més transcendent l'any 1963, però trobe que conté una descripció que explica un poc de les complexitats tant dels sentiments i pensaments religiosos (catòlics o cristians) com de les relacions dels grans poders que amenaçaven el planeta durant els anys del perill atòmic de la denominada Guerra Freda. Morris West introduïx inclús un tractament correcte per a aquell temps de l'homosexualitat i intenta fer el retrat dels reptes que es trobaria un papa catòlic de tarannà progressista. En este cas, més que vore Anthony Quinn com a Ciril I, vea el papa Francesc (Jorge Mario Bergoglio).

dimecres, 1 d’abril de 2020

La raó d'ofendre's

A banda de la polseguera que, sense cap intenció meua, va provocar en la llista de Taula de Filologia Valenciana el missatge meu que mostrava ahir, discussió inesperada en què alguns companys m'han arribat a dir «intolerant» i «maleducat» —bé, és cert, tot suau, no m'han dit de fill de puta en l'alça, com és diu al meu poble—, he trobat un fragment d'Albert Manent (reproduït en Rodamots.cat) que m'ha semblat un retrat que m'alleujava un poc la càrrega d'eixa «mala educació» i «intolerància» que em perseguix:

Però el clos de la literatura catalana, tempestejat per totes bandes, continua essent monolític. El lema és encara l’antic «puix parla català, Déu li do glòria». Sovintegen els afalacs i les restriccions mentals, i la crítica, almenys dins el clos, és minsa i familiar. Quan algú l’exerceix en nom d’un esperit d’exigència, fereix la susceptibilitat d’altres escriptors —o lectors— poc avesats a patir-la (si són joves) o que han oblidat (si són grans) els temps en què sanejava el nostre món i fins arribava a ultrapassar certs límits.
Albert Manent, Literatura catalana en debat (Barcelona: Selecta, 1969), pàg. 83.

Cert és que es dona molt el cas de persones que pareix que les hagen convençudes que tenen dret a no sentir-se ofeses, però també és cert que hi ha qui sap que fer-se l'ofés dona un plus de raó, encara que realment no estigues volent raonar.

dimarts, 31 de març de 2020

«Guèr' plus mal que si j'avais la foi»

No ho he vist, aixina que no sé com ha anat la cosa. El cas és que sembla que l'emissió de la missa catòlica en À Punt (és a dir, en la televisió pública i en valencià) ha tingut prou d'èxit d'audiència. Com que es va comentar en la llista de Taula de Filologia Valenciana amb prou alegria pel que fa a l'ús del valencià, em vaig permetre la proposta, que em semblava ben lògica perquè conjugava una possible extensió de l'ús del valencià amb àmbits diferents del catolicisme i accés al servici públic d'institucions socials que no sé si han tingut eixa possibilitat. Per tant, vaig dir:

Espere que el mitjà públic tinga el mateix respecte per la resta de religions que puguen necessitar eixe servici.

La llista va de llengua i de potenciar l'ús del valencià, i no de les meues opinions sobre la religió. Amb tot, simplement pel fet de demanar eixa possibilitat d'accés al mitjà, hi ha hagut qui ho ha interpretat com si haguera proposat un debat sobre el pes o la importància social de les diferents religions al nostre país.

A més, el company considerava que el fet que À Punt no emetera espais semblants d'altres rituals religiosos no era cap falta de respecte... Bé, espere que siga aixina i que À Punt haja oferit (o estiga oferint) eixe servici a altres institucions religioses que hi ha en la societat i que resulte que no els venia bé o que no els ha fet falta (que tampoc es tracta d'obligar-los).

L'únic matís que m'ha grinyolat del seu comentari és que ho enfocara com si les altres religions no cristianes o les persones que les seguixen no pugueren ser també valencians d'ací. Crist crec que no era d'Alcoi i els valencians tant poden ser budistes com testimonis de Jehovà com ateus i un llarg etcètera multicolor.

Entre altres coses, també vaig dir, en síntesi:

Per aclarir dubtes, no sé si la teua interpretació de les meues paraules era errònia (crec que no es pot condensar tot el que dius com a «interpretació»), però es veu que sí que era erroni el meu comentari, ja que ha donat peu a «intrepretacions» a pesar que el vaig voler fer ben sintètic. I vaig ser sintètic precisament per a no emetre les meues consideracions ideològiques sobre les religions i que el comentari no deixara res ambigu.

No sé quin concepte teniu de la religió cada u de vosatros en tfv. En el meu cas tampoc l'exposaré perquè no és el tema de la llista.

Espere que no em considereu «intolerant» (paraula que no m'agrada, perquè jo no sóc ningú per a tolerar o deixar de tolerar els drets dels altres) perquè puga reclamar la mateixa oportunitat d'accés als mitjans públics a les institucions socials, com em sembla que són les institucions religioses. En eixe sentit, crec que el fet que hi puguen accedir en valencià seria un benefici per a l'ús de la llengua. (Deixe de banda un debat sobre el fet que molts valencians tinguen una confessió religiosa o altra o no cap, perquè no seria el tema de la llista.)

Pel que fa a la confusió sobre l'ús que vas fer del terme cristianisme, també el vaig tindre jo, perquè vas utilitzar el terme sense especificacions i vas parlar de: «pretendre "equiparar" el cristianisme, que és la religió tradicional, amb altres religions». El cristianisme és molt més que el catolicisme i, per tant, sense la precisió que has fet ara, mos hem confós.

Finalment, t'agraïxc la referència a l'ultralaïcisme, que he vist que té un recorregut filosòfic i sociològic interessant, relacionat amb el que comentes, tot i que jo matisaria això dels «valors» cristians: una cosa són els valors i una altra creure que Crist era Déu sobre la Terra. Jo no sé si sóc això o allò, però m'identifique amb la cançó Le mécréant de Brassens quan diu:

Je n'ai jamais tué, jamais violé non plus
Y a déjà quelque temps que je ne vole plus
Si l'Eternel existe, en fin de compte, il voit
Qu'je m'conduis guèr' plus mal que si j'avais la foi

És a dir, tracte de posar en pràctica valors que, pel que diuen, «també» són cristians i de moltes altres persones.

dilluns, 30 de març de 2020

¿És possible una epidèmia de trellat?

Després d'haver apuntat l'altre dia contra la faŀlàcia d'un suposat «exèrcit antivirus» que mos volen vendre ara els qui es beneficien del negoci armamentístic en les estructures «essencialistes» (no essencials) de l'estat, m'alegre que Mercè Teodoro («Mosques amb canonades», Nosaltres La Veu, 27.03.2020) haja ampliat amb més dades i reflexions la qüestió, perquè es suposa que quan passe el confinament i tornem a «poder» malbaratar els recursos, el medi ambient i la vida de les persones, hauríem de tindre a punt algunes idees per tal de «no tornar-ho a fer», refent el lema dels qui han segut condemnats i empresonats després d'haver exercit drets i d'haver proposat accions democràtiques.

Talment això, si els fracassos de les actuacions correctes han de dur a la resiliència i a la persistència seguint el lema «ho tornarem a fer», una societat democràtica que vullga sobreviure ecològicament i socialment hauria de ser capaç de dir «no ho tornem a fer» quan la proposta torne a ser que les retribucions de les faenes essencials de la societat siguen envilides i reduïdes a la misèria i la subsistència precària o esclava, mentres mos volen tornar a encegar amb la lluor econòmica que reben les faenes que hem «confirmat» que són secundàries o accessòries.

¿De quants virus mos han salvat els executius de l'Ibex i quantes vides han malvat els seus salaris aconseguits amb informació privilegiada, amiguisme, desigualtats, retallades i privatitzacions dels servicis públics essencials? Durant el confinament podem anar pensant en la renda bàsica (La renda bàsica de ciutadania, abril de 2005), els salaris màxims (Toño Fraguas, «Viaje a la mente de un ejecutivo millonario», La Marea, 06.10.2015), comerç just, etc. Després de la pandèmia vírica no estaria malament que mos afectara una epidèmia de trellat.

diumenge, 29 de març de 2020

Cita dominical / 593: Víctor Labrado

Mirant el bagatge literari.

Una teoria que no sabria demostrar: molts dels seus* autors, dels actuals i dels de fa un grapat d’anys, a l’hora de posar-se a redactar, prenen com a models a imitar, com a clàssics efectius, els notaris, els secretaris d’ajuntament, els registradors de la propietat i altres productors de prosa funcionarial, més que no Cervantes o García Márquez, per posar-ne dos exemples.
Víctor Labrado, «Sovint, prou, massa, gens», Nosaltres La Veu, 15.02.2020.

* El possessiu «seus» es referix a la literatura en castellà.

dissabte, 28 de març de 2020

«Romanem» pegant-li voltes

El confinament ha fet que haguera de sentir un poc més la ràdio del matí i també de tant en tant les notícies d'À Punt. La programació en valencià de la Cadena ser és voluntariosa i necessària, inclús arriba a tindre un cert interés per les persones convidades, tant perquè saben de què parlen com per què n'hi han que inclús saben parlar un valencià general ben usual i ajustat al que expressen. En canvi, els locutors posen interés i bona intenció, i això ja és molt en una empresa privada al País Valencià. Sense més gruix econòmic lligat a una concepció del país que continga la llengua, encara sort.

Un cas més estrany és el de la nova televisió pública valenciana, que no puc evitar que em continue recordant el malbaratat Canal 9 de sempre en la part de l'ortoèpia dels periodistes i locutors. Tal com passava abans, hi ha veus que pareix que tinguen la consigna de fer totes les esses sonores (i podem sentir «nesesitar» o «desisió»), cosa que deu ser un recurs amanoset davant un panorama normatiu i docent on encara pareix que continuen vigents els prejuís dels anys huitanta i noranta contra tots els registres del valencià general.

La cirereta del pastís és eixe anunci de publicitat institucional que diu que no sé quin servici públic «roman» obert o treballant... ¡Era massa simple un «continua», «es manté» o «està»! Eixe «roman» denota tant que la versió valenciana de l'anunci és una traducció del castellà com el prejuí habitual contra les maneres més simples i bàsiques de l'expressió adreçada a un públic general. Exactament el contrari del que hauria de fer una institució pública. És a dir, els símptomes continuen sent els mateixos i, per tant, deu ser que, en el fons i en la superfície, encara estem de sort si podem renegar d'això. Li peguem voltes al molinet, però, de forment, poc.

divendres, 27 de març de 2020

L'altre barri de l'aldea gal·la


Ja tenim damunt un altre cap de setmana confinat. Com que aprofite el temps per a ordenar els llibres de maneres diferents, per tal de trobar-los lloc a tots, quan tope amb els còmics d'Astèrix i Obèlix em ve al cap que els de Chapitre.com m'havien avisat que també se n'ha anat a l'altre barri de l'aldea gaŀla esta setmana el dibuixant Albert Uderzo. No sembla que hi haja tingut res a vore el «Coronavirus» que va retratar en Astèrix a Itàlia (2017).

La primera història d'Astèrix que va entrar en ma casa, si no ho recorde malament, al París dels anys xixanta, va ser Le combat des chefs, que anava pegant bacs per ma casa fins que vaig aprendre a llegir, quan em sona que tenia les cobertes soltes. Després la sèrie va anar arribant periòdicament a ma casa com a regal recurrent i agraït. Recorde que em va colpir la mort del guionista René Goscinny en 1977, amb només 51 anys. No fea tant que jo era orfe de pare i això em podia deixar orfe també en la ficció. Per sort, Uderzo va continuar la faena i, en lloc de morir, amb els anys vaig poder «matar» eixe desitjat pare literari.

dijous, 26 de març de 2020

Els seus dels altres

Els periodistes de la ràdio no transmeten el covid-19 a través de les ones, sinó informació i opinió, que són elements molt necessaris per a matindre la paciència i la resistència necessàries per a encarar les restriccions i les incomoditats del confinament. Malauradament, la informació del no sol ser sempre agradable i l'allau de dades negatives de cada matí fa pujar la tensió fins al punt que arriba el moment que descanses quan apagues la ràdio.

A banda d'això, la ideologia dels periodistes continua condicionant el punt de vista de cada emissora. I el cas d'Àngels Barceló en la Cadena ser em sorprén cada dia. Este matí explicaven que hi ha molt de personal sanitari que durant tants anys ha hagut d'anar a l'estranger a trobar faena, mentres els governs espanyols anaven precaritzant i retallant la sanitat pública, i comentaven alguna iniciativa que pretenia afavorir que tornaren al «seu país» —al país «que els va formar» han dit, com a justificació—, a aportar-hi els coneiximents i l'experiència que han adquirit durant els anys de pràctiques pel món.

No acabe d'entendre com és que són capaços de criticar una iniciativa semblant que insinue una preferència per atendre catalans o andalusos, i que no vegen cap connotació de nacionalisme en el fet d'aplaudir que els sanitaris que treballen en altres països els abandonen per a tornar a casa a atendre els «compatriotes». ¿Quin valor democràtic positiu aporta aplaudir iniciatives basades en considerar que val més atendre un espanyol a Espanya que un anglés o un noruec en aquells països?

Tal com s'esdevé amb les proves per a detectar el contagi de la covid-19, el virus nacionalista més greu és el que no es detecta en les primeres fases de l'afectació. Quan arriba a transmetre's per les ones, el grau de contagi és massiu i pot ser molt lesiu, tant ideològicament com en la qualitat democràtica d'eixa societat que aplaudix que els «seus» abandonen els «altres».

dimecres, 25 de març de 2020

Més tiretes i menys metralletes

Escolte les notícies del matí en la Cadena ser i me s'entravessen les galletes. El confinament està aclarint els cels i millorant les aigües, però no sembla que l'efecte en els humans estiga donant fruit encara.

Ara senc que lamenten que no s'adoptaren mesures abans, i segur que s'haurien d'haver adoptat mesures ben abans, però tinc la sensació que eixes veus que ara parlen amb un pèl massa de solemne càrrega de raó —recordem que, una volta sabut, tot és fàcil— vistes les circumstàncies actuals, no són les mateixes veus que estaven demanant que es suspengueren les mascletaes ni les manifestacions, per tal d'evitar l'epidèmia que s'acostava.

Ben al contrari, tinc quimera que són les que hagueren criticat la improvisació i l'exageració en la presa de decisions quan l'epidèmia s'haguera evitat i controlat —a conseqüència d'eixe confinament «exagerat»—, tot i que ben segur que mos haguera quedat la crisi econòmica i la dreta neoliberal al seu rotllo, és clar.

Ara és fàcil constatar que fan falta metges, infermers i mitjans sanitaris, però quan s'estaven duent a terme les retallades i les privatitzacions, els qui les denunciaven eren uns exaltats que no sabien com de costós és mantindre, posem per cas, un hospital de campanya (que es va desmantellar al 2019): «Tenía un material muy costoso, que había que mantener y necesitabas personal sanitario para atenderlo», segons respon Leandro Fernández del Pozo, tinent general (El País, 22.03.2020).

Un reactor de l'exèrcit pot costar al voltant de cent milions d'euros; cada hora de vol costa entre 15.000 i 45.000 euros. Un casc de pilot costa uns 400.000 euros... Es veu que hi ha coses que encara són més costoses, ¿oi?, com la barra que tenen alguns. Si no fora que mos agrada encara un pèl massa la testosterona cavalleresca, el lema de l'exèrcit hauria de ser «Més tiretes i menys metralletes».

dimarts, 24 de març de 2020

Obligats per la ficció

En ple confinament per la pandèmia de la covid-19, acabe La mort a Venècia de Thomas Mann (1913; traducció de Joan Fontcuberta i Gel de 1966), cosa que també em fa sospitar que vixc algun malson estranyament real, vist que eixa noveŀla s'ambienta de manera determinant en una epidèmia de còlera a Venècia. A més, el protagonista s'obliga, segons com es mire, a un confinament en la ciutat després d'haver decidit que se n'anava d'allà.

Per vore amb què puc continuar en format electrònic, mire les lectures possibles que tinc arreplegades i pendents en el Kindle i en veig una que no esperava mai poder llegir en estes circumstàncies: A Journal of the Plague Year de Daniel Defoe (1722). D'alguna manera, la literatura, com l'aigua, troba sempre el seu camí per a abraçar i somoure la realitat, mos obliga a confinar-mos entre la raó, els somnis i els malsons.

dilluns, 23 de març de 2020

Només els qui gosen, encerten

No m'esperava haver d'apuntar que la covid-19 s'enduria Germà Colón Domènech. Tenia 91 anys. Fea temps que no rebia cap comentari seu referent a algun aspecte de les fitxes que vaig fent i que ell generosament, i sorprenentment per a mi —que no vaig tindre més que eixe contacte electrònic amb ell, a més d'una coincidència de llunt fa molts anys en un congrés a València organitzat per Emili Casanova—, adobava i apedaçava una mica quan rebia el resum de novetats que envie periòdicament, on també mos iŀlustrava amb les seues savieses crítiques i dialectològiques (de les quals m'he servit també en este bloc).

Si mire l'arxiu de les fitxes veig que el cite o que em va aportar comentaris en almenara, amanéixer, àrab, barata, borrego, codís, escollar-se, exotirquí, mossarabisme, orrupte, rauxinar, soflama, sorier -ra i en alguna fitxa més. Fins i tot em va enviar documentació (crec recordar que gràcies a Maria Pilar Perea Sabater) ben interessant i que hauria d'haver aprofitat més per tal de poder agrair-li-ho com demanava el seu gest. Però jo arribe on arribe, sense haver sabut pujar cametes al coll dels gegants amb qui he tingut ocasió de coincidir —i ara em perdone la coda «antiga» amb què acabe la frase— en esta vida.

Germà Colón sí que va saber mirar llunt, fins i tot per damunt del muscle —sense presumpció, amb gosadia i bona idea— dels gegants:

El Sr. Corominas té el mèrit d'haver dit la seva tant respecte a la garça com a la smerla d'En Roís de Corella. S'equivoca totes dues voltes, però només els qui gosen, encerten; bé que poden també ensopegar alguna vegada.
Fragment de «"La balada de la garsa i l'esmerla" de Corella» de Germà Colón Domènech (1985)

diumenge, 22 de març de 2020

Cita dominical / 592: Li Andersson

Mirant l'educació que no et demanen.

No es tracta de fer determinades tasques quan te les demanen, sinó de tindre les habilitats connectades amb la creativitat o l’originalitat en la resolució de problemes.
Li Andersson, segons l’entrevista que li fa Ana Alfageme, El País, 26.01.2020.

dissabte, 21 de març de 2020

Reflexos confinats

Quet i confinat, me se remouen els sentiments pertorbats per l'epidèmia de la covid-19. M'arriba a la bústia el Resumen Latinoamericano dedicat a la «contrainformació» i em deixe dur per les dades repensades pels qui estan atents als barris baixos del capitalisme al centre i el sud d'Amèrica, com ara passant per l'Argentina, el Brasil, Perú, Xile, l'Uruguai i els altres països on es combinen peces que coneixem poc del sistema de producció que alimenta la màquina depredadora neoliberal.

Des d'un dels articles bote a «Crisis muncial, coronavirus y capitalismo moribundo: un cóctel mortal» d'Andrés Piqueras, professor de la Universitat Jaume I (Público, 17.03.2020), que no sé si m'obri els ulls pel que lligc o perquè me s'està fent real el record del film World war Z de Marc Forster (2013). Per sort, i per molt que els ho semble a alguns militars «espanyols» (a qui Àngels Barceló entrevista sense comentar res sobre l'espanyolisme vibrant de Fernando López del Pozo), no és una guerra, sinó una contaminació vírica que caldrà aclarir i una gestió sanitària millorable. Damunt, hui tampoc hi havia paper del vàter en Consum, ¡però la nevera de les verdures està plena de bròcolis!

Comence a llegir The shoes of the fisherman de Morris West (1963), perquè em va agradar el film (1968) i la música. És ficció, ja, i comença amb el conclave... ¡També un confinament! Purneja.

divendres, 20 de març de 2020

El virus de la morta viva

Hi ha més virus vius i circulant en la societat a banda del covid-19 (per la pronúncia que en fan alguns, també hauria de ser «còvid-19»). De fet, els més greus i coneguts no desperten massa preocupació social, segurament perquè hem aprés a conviure amb ells i a tractar-los amb més o menys encert. A banda de la faceta sanitària i higiènica, hi ha uns altres «virus» com ara les idees que fem circular i anem transmetent-mos a través dels mitjans i que no caduquen mai.

Pel que sembla, entre el desembre de l'any passat i el gener d'enguany les institucions reguladores de la normativa del valencià (avl, iec i uib) van aprovar un document titulat «Acord de cooperació per una normativa inclusiva i unitària», i ja hi ha qui l'ha pogut llegir, encara que no està penjat en els webs de les institucions —cosa que estem esperant— i n'ha tret les conclusions típiques del servici mèdic de capçalera de la morta viva (veg. Vicent Climent, 05.02.2020; Sergi Núñez de Arenas, 19.03.2020). Ho comentem en la llista de tfv, encara que sembla que este tema i les diatribes que genera són considerades més un cansament que una oportunitat per a xarrar i fer volar la imaginació i el confinament.

Dubte molt que l'acord supose una supeditació de l'avl a l'iec o al revés. Trobe que no seria possible per diversos motius (ideològics i sentimentals), però també legals: les autonomies o nacionalitats s'han manifestat ben reals en açò de dividir els valencianoparlants d'arreu (mentres altres no tenen cap problema sent «castilian» i «spanish»).

Això sí, veig més probable que hi haja qui es pense que el Decret 3.118/1976 (és a dir, anterior a la Constitució espanyola) va atorgar alguna cosa més que «reconeiximent oficial» (tal com diu el decret) a eixa institució. En tot cas, aquell decret i la legislació posterior són clars: el decret va reconéixer l'única institució de referència que hi havia en aquell moment (i perquè en Catalunya hi havia més gruix d'interés real que al País Valencià per l'ús de la llengua), i ara això ha anat evolucionant de manera que els valencians hem arribat a tindre també una institució de referència que dictamina i treballa per l'ús normal de la llengua.

En tot cas, tal com s'esdevé en el cas de la normativa d'altres llengües (veg. francesos o portuguesos...), els conflictes derivats de les competències polítiques són habituals. El que trobe rellevant no són les preponderàncies i simbolismes gestuals, sinó que els usuaris mos podem adreçar tant a l'avl com a l'iec (també estan el Termcat, l'Optimot, la gec, l'aoetic, l'Ésadir, Zèfir...) per a que atenguen les necessitats normatives que tenim i per a fer-los propostes.

Si em guie per la meua pràctica habitual, l'AVL podria millorar, però va fent i pot arribar a respondre; el Termcat fa un bon paper en el seu àmbit (tot i que les seues manies estranyes sobre què és o deixa de ser normatiu) i respon amb prou agilitat i eficàcia; l'Optimot és un niu d'informació que van posant-se al dia gràcies als usuaris i que també sol respondre; la gec ha segut i continua sent un referent (i també solen respondre bé); l'aoetic és un fòrum ben interessant que encara no hem explotat tant com podríem, i és una gran iniciativa de l'iec; l'Ésadir és un servici per a ús dels mitjans públics catalans, i això té implicacions sobre la resta; Zèfir és una llista de tècnics lingüístics que ha perdut concurrència, però que encara va bé tindre a mà.

Si els utilitzem i els posem a prova, podrem comprovar quin servici donen realment, més enllà de com de pagats estan d'ells mateixos els membres de cada entitat i de la seua percepció sobre el valor de les altres institucions.

dijous, 19 de març de 2020

El virus casolà

Les Corts Valencianes es van tancar el divendres 13 de març passat: diu que anaven a desinfectar les oficines i l'hemicicle durant la setmana de Falles com a mesura de combat contra la covid-19. No sé si ningú més se n'ha adonat, a banda del personal de la institució, perquè no he vist que ho comentaren els mitjans.

Més avant, l'estat d'alarma decretat pel govern espanyol la nit de diumenge (a les 00:00 hores d'eixe dia) ha allargat la pausa política. Hui mateix, dia de Sant Josep, la secretaria general de la institució ha enviat als treballadors i treballadores de la cambra un missatge referent a la nova previsió aprovada per la Junta de Síndics: la suspensió del període ordinari de sessions fins que acabe l'estat d'alarma.

La mobilitat personal restringida establida pel decret d'estat d'alarma per a lluitar contra la pandèmia ha afectat l'activitat de la primera institució democràtica valenciana. Esta nova situació d'epidèmia ha tornat a posar sobre la taula les necessitats de mitjans tecnològics i laborals que fins ara no han segut tinguts massa en compte en les Corts. És clar, des de l'aïllament casolà estic pensant en el teletreball, que és un sistema que ha tingut experiències ben positives en altres institucions. També es va provar un pla pilot en la mateixa Generalitat valenciana, pla que es va acabar i que, a pesar dels bons resultats i de manera poc comprensible, no ha segut représ pels nous gestors de l'administració pública valenciana.

Tant de bo el mal tràngol de la covid-19 es puga convertir en una oportunitat per a les novetats en la gestió administrativa i laboral. Ha, ha, ha, rialla amb aspiracions profundes, però poc convençudes. El teletreball diuen que aporta millores en la productivitat i la qualitat de la faena i que permet desenvolupar aspectes importants relacionats amb la conciliació;, a més de proporcionar benestar laboral i personal a qui li vinga bé accedir a eixa modalitat laboral. Tot això seria possible amb una gestió avançada, propositiva i modernitzadora de l'administració del parlament... Punts suspensius que allargue mentres veig passar un gos passejant un xic amb xandall. Faig acudits sense gràcia, i ho sé.

dimecres, 18 de març de 2020

En l'ull de l'altre

A banda de la salut de les persones, el covid-19 està posant a prova —o posant en evidència— les absurditats dels nacionalismes, sobretot de l'espanyol, que és el que veu la palleta del nacionalisme en l'ull dels altres. La cosa és que no es podia tancar l'accés a cap comunitat autònoma, i menys encara si es tracta d'una, com ara Catalunya, on hi ha un gruix important de ciutadans que consideren que formen una nació. Això no podia ser, però l'endemà sí que s'havia de tancar ¡Espanya! respecte a França o Portugal. ¡Vaja, vaja!, que dirien els de l'Està Passant.

Sembla, doncs, que el virus coronat —la monarquia no és un virus, sinó un alifac polític&mdah; pot ajudar a entendre com és l'Europa que mos estan construint a colp de fronteres, expulsions i exclusions... La lluita contra el virus seria una ocasió per a reenfocar les polítiques comunes. O serà l'epitafi d'una unió política i jurídica tan banalment solemnitzada com repetidament defraudada.

dimarts, 17 de març de 2020

La neura del paper

El segon dia del confinament decretat pel govern espanyol per a lluitar contra el covid-19 veig un gafarró a la barana del balcó mentres xarre pel mòbil amb una tia meua. Plou, però quan m'ha vist, el pardalet se n'ha anat volant. Al Consum no hi ha ni botelles ni marraixes d'aigua mineral ni paper del vàter. Queda poca llet. Supose que no tenim vaques ni cabres en casa i encara hi ha gent que pren llet de matí, però les aixetes funcionen i el coronavirus no provoca inevitablement cagueroles, aixina que no sé quina neura hi ha amb el paper.

Un opinador radiofònic comenta que l'estat espanyol haurà d'anar adoptant no sé quines mesures «perquè ho estan fent Alemanya i França». Eixe argument no té cap fonament, perquè per eixa regla de tres, eixos països no haurien de fer si Espanya no ho ha fet abans... Deu ser la lògica del paper del vàter: si aquells se n'emporten, jo també, i més, ja posats. Per sort per a mi no pareix que als allunats els agraden les bajoques. Aplaudiments per als sanitaris, però també per als llauradors, per als forners i els botiguers i per als reposadors dels supermercats. Possiblement, si no els compràrem avions i tancs a Alemanya i França, podríem invertir eixes milionades en sanitat pública i medi ambient de tots. I si mos imiten com voldria l'associació internacional d'opinadors, el pròxim virus mos agarrarà amb més bona cara.  

dilluns, 16 de març de 2020

Lletra de confinament

El confinament provoca efectes diversos. Un de tants és pensar en els llibres que s'han escrit en esta situació o que parlen d'una situació semblant. He de dir que vaig pensar en Il decamerone de Boccaccio, l'Ensaio sobre a cegueira de Saramago (que és un confinament un poc diferent) i La peste de Camus, el més anomenat estos dies per alguns companys. I m'he alegrat de no ser gens original, perquè Lois Beckett, en el diari The Guardian, fa uns suggeriments sobre això mateix en «A dystopian reading list: books to enjoy while in quarantine»:

  • Station Eleven d'Emily St John Mandel
  • Severance de Ling Ma
  • The Great Believers de Rebecca Makkai
  • The Old Drift de Namwali Serpell
  • The Power de Naomi Alderman
  • The Doomsday Book de Connie Willis
  • Year of Wonders de Geraldine Brooks
  • The Training Commission d'Ingrid Burrington and Brendan Byrne
  • Jane Eyre de Charlotte Brontë
  • Room d'Emma Donoghue
  • Real Life de Brandon Taylor
  • My Side of the Mountain de Jean Craighead George
  • The Plague d'Albert Camus
  • Meditations in an Emergency de Frank O’Hara
  • My Year of Rest and Relaxation de Ottessa Moshfegh
  • Something that May Shock and Discredit You de Daniel Mallory Ortberg (ara Daniel M Lavery)
  • The Decameron de Boccaccio
I segur que podem ampliar la llista —els lectors del diari anglés ho han fet abundosament— amb referents en valencià (ara no en recorde cap), i amb altres possibilitats ben llegidores d'altres temes que no furguen en la situació i que ajuden a superar la sobrecàrrega psicològica del tancament casolà.

diumenge, 15 de març de 2020

Cita dominical / 591: una enfranquidora d'Elx

Mirant l'explotació capitalista.

Jo acabe sabates per a grans marques de roba que costen 500 euros; em paguen 0,70 euros per cada sabata i després compre sabates fetes a la Xina en condicions pitjors que les meues, perquè no puc pagar les que jo faig.
Una enfranquidora d'Elx, segons conta Ube Efe en l'entrevista que li fa Ulisses Ortiz en Nosaltres La Veu, 19.01.2020.

dissabte, 14 de març de 2020

Escabussant-mos en el toll

Els flamencs s'ha ajuntat al tancat de Mília. No semblen preocupats pel covid-19, que no els afecta, ni tan sols pels pocs humans que mos acostem a vore'ls a distància. Encara es pot passejar a migdia, pero a la nit no acabe d'entendre si puc traure el gos a pegar una volta, però no puc eixir a estirar les cames si vaig a soles. Els flamencs estan acompanyats per fotges, collverds i siverts. Els picaports paren pels camps dels voltants.

En tot cas, la mobilitat de la setmana que ve no serà laboral per a mosatros. Divendres passat van decidir que no es treballava la setmana que ve en les Corts Valencianes. Les notícies comenten que hi ha empreses que apliquen el teletreball, però en el parlament valencià això no serà possible, a pesar que fa anys que ho demanem per a tots els llocs de treball que siga possible, perquè els qui gestionen la institució no han adoptat encara cap mesura de modernització i millora laboral en eixe sentit. Per tant, farem festa, un poc resclosa, això sí.

La setmana que ve no, l'altra, ja hauran desinfectat les instal·lacions de la institució, i possiblement tornarem al passat, a la gestió rutinària, anirem escabussant-mos en el toll de l'activitat administrativa rudimentàriament. Els ànecs i els flamencs ho fan tan bé com saben.

divendres, 13 de març de 2020

El parany de l'obriülls

En el Termcat tenen una fitxa sobre trompe-l’oeil que no recull una possible adaptació al valencià trampalull, més o menys documentada, que seria una opció davant del fet que, en realitat, els qui en parlen en els mitjans no solen utilitzar l’opció francesa proposada, sinó la castellana trampantojo. En eixe sentit, trampalull apareix en el Portal Terminològic Valencià de l’avl (consulta: 13.03.2020).

- 20 Minutos (Barcelona; 21.05.2008)
- Editorial (Segre DIS, juny 2017)
- Contramur (06.02.2011)

El Termcat em va respondre el mes passat que preferien mantindre la forma en francés. A voltes pareix que esperem que es produïxca el miratge que la llengua es mantinga en ús sense fer aportacions creatives. Això sí que deu ser un engany per als sentits. Per sort, en esta ocasió, l’avl ha tingut la inspiració —embruixada pel parany fonètic, segurament— del peculiar obriülls. Ben oberts.

dijous, 12 de març de 2020

Geografia filològica

L’altre dia un company d'alguna llista d'internet demanava per monuments, carrers o llocs singulars relacionats amb la llengua a la ciutat de València. Una mirada ràpida en Google Maps dona una petita llista de llocs:

– La Pantera Rosa està en la plaça de Sanchis Guarner
– La biblioteca de la plaça de Magúncia du el nom de Lluís Fullana Mira
– L'entrada a València des del sud es fa per l'avinguda d'Ausias March
– Prop d'Ausias March hi ha el carrer de Tirant lo Blanc
– Al Cabanyal hi ha el carrer de Carles Ros
– La biblioteca de la plaça de la Mare de Deu du el nom de Carles Ros
– Tocant a l'avinguda del Port hi ha la plaça de Ramon Muntaner
– Una perpendicular de Blasco Ibáñez és Ramon Llull
– El passatge d'Enric Valor dins de la Universitat Politècnica de València
– El carrer d'Isabel de Villena, vora la plata de la Malva-rosa, que enllaça amb el carrer d'Arnau de Vilanova

Després, encara vam arreplegar alguna curiositat, com ara que Bernat Fenollar té dos carrers en València: un com a «Bernat» i l’altre com a «mossén». A més, vam conéixer la proposta d’estudi relacionada amb els lingüistes pels carrers d’arreu, que té un bloc a partir del qual podeu conéixer l’exposició, el llibre i tota la documentació a disposició dels qui tinguen interés en descobrir fins a quin punt el territori també parla amb els lingüistes.

dimecres, 11 de març de 2020

La invisibilitat del gènere humà

Jo no practique l'ús del femení genèric com a tret no sexista. Considere que hi ha una certa confusió sobre la marca gramatical denominada gènere. Eixa marca hauria de respondre, en valencià, només a concordances gramaticals heretades (de les declinacions llatines, com exposa Abelard Saragossà en l'article  «El gènere en la GNV (2006). Ciència i ideologia»). Però, tal com s'esdevé en altres facetes de l'ús lingüístic, no sempre els efectes o els resultats finals són provocats per les causes que pensem.

En la llista de Taula de Filologia Valenciana un companya va expressar el seu desacord i malestar amb l'article «El femení genèric o la invisibilització de les dones» de Jaume Corbera. Espere que no fora realment malestar, sinó que fora l'efecte d'una discrepància inesperada en les posicions ideològiques que habitualment circulen en eixa llista.

En esta ocasió jo tampoc compartixc l'exposició de Jaume Corbera. Em sembla que s'ha deixat dur per una inèrcia massa fàcil i massa categòrica. En canvi, el vídeo dels professors de Catarroja que mos proporciona la companya afectada, dona més joc i arguments complementaris per a pensar en la qüestió. En el fons, crec que els usuaris acostumats a això del «masculí genèric», que mos ha fet interioritzar que «home» vol dir «persona» (és a dir, «humanitat»), som perfectament capaços de pensar que «dona» també vol dir «persona» (i, per tant, «humanitat»).

Per tant, pel que fa a mi mateix, quan senc en les Corts que alguns fan referències coŀlectives amb «les diputades» entenc que diuen «les persones diputades». I pense que, si volien dir una altra cosa, supose que ho haurien aclarit d'alguna manera (com ara dient «les dones diputades»), tal com es fa habitualment. La llengua té mecanismes que permeten els aclariments; és la ideologia o la rutina qui els constreny o impedix.

Si no volem fer trampes, hem de considerar que el femení i el masculí són tan clars o tan confusos com el context permeta interpretar-los i com vullgam interpretar-los. A més, crec que no és cosa dels gramàtics inventar-se coses com això que el masculí seria «no marcat». Això és una categoria que no em sembla acceptable en lingüística. Trobe que va ser més una excusa que van idear per a evitar el debat i per a mirar de mantindre que milers d'anys d'història no podien estar equivocats.

El vídeo de la parella de professors de Catarroja mostra una experiència molt didàctica i interessant. És una mostra del que tots podem intuir. Són les proves que convé practicar per a entendre com funciona la transmissió ideològica.

Ara tocaria llegir l'article d'Abelard, que segur que mos proporciona instruments per a millorar la nostra comprensió dels fets socials i lingüístics. Pensant en el Freud més tòpic d'una certa època cinematogràfica, podria ser que un poc d'invisibilitat també fora un canvi positiu, en lloc de tanta exhibició fàŀlica.

dimarts, 10 de març de 2020

Feridors i molests

M’arrossegue pels tolls on ha clavat els peus aquella premsa naixent després de la dictadura, que semblava que tenia una idea del periodisme democràtic i progressista com un horitzó, però que s’ha quedat com un badall per on no sabem si passa la llum o les últims purnes d’aquell pensament.

Els caps de setmana em proporcionen un petit recull d’articles per a sentir-se colpit i molest alhora:

• Javier Marías: «Denuncias anónimas», El País, 15.09.2019
• Fernando Savater: «Otras inquisiciones», El País, 19.10.2019
• Elvira Lindo: «Ay, los amigos» , El País, 01.03.2020
• Fernando Savater: «Ángeles», El País, 07.03.2020
• Elvira Lindo: «Matar a Woody Allen», El País, 08.03.2020

En fi, els ciutadans i la democràcia s’han d’alimentar tant amb el sentiment feridor com amb les ocurrències que entelen les idees.

dilluns, 9 de març de 2020

Papers menuts

Em pega per mirar per què l'actor Pedro del Río (1926-1991) té una plaça en Sollana, vora les vies del tren. Hi ha uns taulells que ho commemoren, amb l'actor alçant un barret somrient. Encara no ho he descobert. De moment he vist que va ser actor de teatre, cinema i televisió, segons informa l’IMDb. Estranyament, en eixa base de dades no apareix cap foto seua. Com que diu que va fer de «quesero» en el film La mitad del cielo (1986) de Manuel Gutiérrez Aragón (veg. You Tube, minut 32), aprofite i li faig un retall que podria servir com a retrat d'urgència per a una possible entrada de la Viquipèdia.

I aixina passem la vida, com a grans actors en papers menudets. Tot i que alguns, com ara Pedro del Río, va i els firma una bona necrològica Eduardo Haro Tecglen (El País, 26.06.1991; consulta: 09.03.2020), no sé si ben titulada «El éxito de Pedro del Río», on podem llegir cap al final:

El antiguo empleado de banca no se iba a ir de este mundo sin haber sentido por dentro aquello cuya llamada le hizo dejarlo todo: pisar un escenario con fuerza, sentir al público escuchar cada una de sus palabras, dominar todos sus gestos y, al fin, escuchar la gran ovación, leer las mejores críticas. El canto del cisne.

diumenge, 8 de març de 2020

Cita dominical / 590: Sandra Ollo

Mirant els llibres innecessaris.

Una enorme part dels llibres que es publiquen no tenen la més mínima voluntat cultural, ni cap profunditat. És com el menjar ràpid: fàcil ingesta, ràpida digestió, total eliminació.
Sandra Ollo, segons l'entrevista que li fa Esteve Plantada, El Temps, 1.855, 31.12.2019.

dissabte, 7 de març de 2020

L'espai del flamenc

Per desintoxicar-mos de la ciutat, del vent i de la setmana laboral, mos entretenim mirant un flamenc solitari que ha parat al tancat de Mília. Va passejant tot tranquil i parsimoniós clavant el cap dins l'aigua buscant menjar. Pareix que duga un terç de quadratí de més a la punta del bec. Un espai fi de no-separació entre la natura i els percentatges de vida que estem malmetent.
Li faig alguns vídeos i fotos des de llunt. La càmera no l'acaba d'enfocar bé. Mentrestant, hi ha acudix una «galgà» de gent «mudà» en uns quants totterrenys. Els expliquen quatre coses de les motes, de l'arròs i de l'albufera. No fan massa cas de les aus

divendres, 6 de març de 2020

S'acaba l'emergència

Algun dia passarà que els motors de l'avió encara trobaran prou oxigen a la pista per a posar-se en marxa. Anirà cap a algun lloc ben idealment exòtic o oníric i quan, després d'aterrar, s’òbriga la portella de baixada dels passatgers, encara n'eixirà algun arrossegant-se amb la boca oberta mirant d'omplir-la amb un glopet d'aire. S’haurà acabat l'emergència climàtica.

dijous, 5 de març de 2020

Execucions sumaríssimes

En algun moment de la nostra educació (sentimental i acadèmica) mos van ensenyar a trobar culpables en lloc de pensar explicacions. I es veu que deu ser molt agradable localitzar-los i executar-los sumaríssimament. Metafòricament, ¡quin remei!

dimecres, 4 de març de 2020

Optimisme sense xarxa

Sembla que alguns ha trobat que ja poden ajuntar en una mateixa oració la injustícia de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els líders independentistes i el fet que els dirigents que havien de dur la independència ho van fer prou malament, amb improvisacions i poca preparació. En tot cas, no és raonable ni admissible que eixos defectes o errors dels independentistes —una poca traça que pareix ja proverbial—, siguen la causa suficient i el fonament de cap sentència que haja de respectar els drets fonamentals.

Abans que Hitler arribara a ser canceller, Göring no va trobar proves que incriminaren els comunistes en cap conspiració contra la democràcia alemanya, però era raonable pensar que uns comunistes devots d’Stalin es mereixien això i més, i els va perseguir amb mètodes que defenien una idea d'Alemanya. Poc després, Göring, com a president del parlament, va mirar cap a un altre cantó per a impedir donar-li la paraula i que Von Papen dissolguera el parlament. El joc brut democràtic té conseqüències. El de Von Papen, el de Göring, el dels jutges que validen els seus prejuís amb sentències carregades d’adhesió nacionalista.

Veure un documental de la bbc sobre l’ascens de Hitler al poder oferix lliçons. Els doctes professors que ixen diuen que als anys trenta encara no mos sabíem les lliçons, però que ara sí. Un altre optimisme sense xarxa, clarament.

dimarts, 3 de març de 2020

Se la veu però no se la troba

El valencià va canviant, l’anem removent com un arròs caldós per vore si li hem d'afegir caldo o trossos, està viu i, per tant, està en evolució constant. La llàstima que el desús de molts de qui el fan evolucionar fa que els canvis mos resulten curiosos o sorprenents als qui estem acostumats a parlar, escoltar i llegir en valencià la major part del dia.

Eixa és la sensació que tinc quan senc parlar en valencià jóvens i no tant jóvens que volen dir «sembla que estiga cansada» però que diuen «se la veu cansada», que es pensen que «faena» és menys correcte que «feina» (¡n'hi han que arriben a dir «feïna»!) i que s’autoesmenen seguint la versió d’una «normativa» utilitzada per a acomplexar els parlants. I això que encara m'estic refent de l'última confusió mediàtica (difosa i raonada per prejuís diversos) que fa que es pensen que una «taula» (de diàleg, de negociació, de debat, etc.) no és tan bona com una «mesa» amb esse sonora perfectament prescindible (i errònia en este cas, d’acord amb els diccionaris actuals).

La proposta informativa i cultural Nosaltres La Veu publica un article de Víctor Labrado, «Del gest al transport» (29.03.2020 em fa pensar en coses d'eixes). I no em pose les mans al cap.

dilluns, 2 de març de 2020

Estranyament en pau

Estranyament. Hi ha dies que pots sentir-te enmig i fora alhora de la situació que estàs vivint, tant en la faena com en una conferència o escoltant un recital. És una variant del relax, d'una pausa reflexiva, de la meditació, amb efectes semblants. Estranyament, que també és un procediment per a escoltar, acceptar i intentar entendre els altres. Encara que no sempre siga possible compartir les idees, l'estranyament ajuda a llevar malíccia i a posar-hi confrontació pacífica.

diumenge, 1 de març de 2020

Cita dominical / 589: Aitor Esteban Bravo

Mirant els drets humans.

Hi haurà dificultats, reticències i traves des de molts àmbits, inclús dins de l’administració, on no faltarà una plèiade de funcionaris i càrrecs intermedis que posen obstacles pseudojurídics per a les coses més nímies. No es queden en el «sí, ministre», o hauran fracassat i serà molt difícil avançar.
Aitor Esteban Bravo, intervenció en el ple d’investidura del president del govern espanyol en el Congrés dels Diputats, 07.01.2020.

dissabte, 29 de febrer de 2020

No descansen

Veig el documental Goulag, une histoire soviétique en el canal Arte. Hi ha ha un passatge que repassa les farses dels juís polítics dels anys vint i trenta, farcits d'acusacions falses i confessions obtingudes amb tortures. La part de les acusacions falses continua sent actual en els juís polítics que fan al alts tribunals espanyols. Som els mateixos, i fa mal haver-ho de vore, pareix que avancem, però tampoc mos hem de creure la nostra propaganda. Els botxins no descansen.

divendres, 28 de febrer de 2020

Sense haver-ho vist

Sense pensar-ho massa arriba el moment de mirar cap arrere, i pense si he sabut vore els fets històrics amb la il·lusió i sorpresa enlluernada que calia, com vore que es proclama la república, que els ciutadans s'independentitzen amb el vot pacífic, que els estats democràtics assassinen i és denunciat i perseguit... Bé, tot no pot ser sempre, però sense haver-ho vist, arribaria el dia de somiar i posar-s'hi.

dijous, 27 de febrer de 2020

De finestreta en finestreta

El lector del dni electrònic no acaba d’anar massa bé en l'Ubuntu del meu ordinador. He instal·lat els programes, el lector, l'ordinador el detecta, detecta el carnet, però els webs on hauria de funcionar em mostren un error o altre. Per exemple:

Error

Se ha producido un error durante el proceso de autenticación.

Por favor, inténtelo de nuevo.

He avançat un poc respect a altres ocasions, perquè abans ni tan sols detectava el lector. De totes formes, no he arribat enlloc amb tot açò i tampoc pretenia aconseguir res en concret. És un poc com el funcionament habitual de l'administració —va unes quantes dècades que sóc funcionari, però encara em sorprenen—: primer em vam demanar que registrara els papers de l’herència en no sé quants llocs oficials; ara em demanen que agarre eixos papers que m’han donat els de l'oficina tal i que els envie a l’oficina del costat.

Em pensava que amb això del dnie em podria evitar-me algun tràmit, però això de la informàtica i la burocràcia pareix que són vicis semblants. Demanen paciència i anar de finestreta en finestreta.

dimecres, 26 de febrer de 2020

Encara que siga de rebot

Els avanços a voltes es donen més per la casualitat o la carambola afortunada que a conseqüència de la preparació, l’eficàcia i l’esforç. Este matí he sentit que hi ha empreses que estan pensant en el teletreball per a salvar una possible epidèmia de coronavirus. En la Generalitat valenciana i en les Corts Valencianes està pendent implantar-hi el teletreball des de fa anys —la desídia i la barroeria travessen els segles—, però el coronavirus mos podria fer el favor que no mos ha fet una gestió administrativa desmanotada o prepotent.

En un altre àmbit inesperat, ara que estan fent la reunió en la taula de diàleg a la Moncloa, diuen els mitjans que hi haurà traducció simultània català-castellà en la roda de premsa posterior. No es va fer al Tribunal Suprem espanyol l'any passat, i ara serà cosa de vore en la seu del govern espanyol.

L’estat espanyol es clavilla arran del diàleg amb uns a qui fins fa poc tractaven de «supremacistes» catalans o coses pitjors encara, si això és possible. I el cas és que eixa és la idea, que el diàleg, l'intercanvi, el pacte, l'acord —en el fons, la democràcia— podrien ajudar a desmuntar la idea que podem tindre alguns d’un estat nacionalista espanyol centralista, mig racista, prou xenòfob i més estúpid que totalitari. Avant encara que siga de rebot.

dimarts, 25 de febrer de 2020

Pareix xocant

Es veu que als estudiants de primer de la facultat de dret de València els han posat a com a exercici la sentència condemnatòria de l'Audiència Nacional espanyol del 2008 contra els xicons que van cremar unes fotos del rei a Girona l’any 2007, i el fet que el 2015 el Tribunal Constitucional espanyol va desestimar el recurs d’empara dels condemnats. No sé massa bé quina anàlisi n’han de fer els estudiants. Espere que posen bona nota als que, sense saber-ho arriben a conclusions com les de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 2018 (veg. tedh, 13.06.2018).

També és possible que no els en diguen res, de la sentència europea, i que els estudiants estiguen convençuts durant un temps —o que inclús arriben a interioritzar-ho, al costat de «la mania que mos tenen els estrangers»— que és iŀlegal cremar fotos del rei o que la llibertat d’expressió és una subordinada de les adhesions patriòtiques o religioses. Ho diu el tribunal europeu, «la liberté d’expression vaut non seulement pour les “informations” ou “idées” accueillies avec faveur ou considérées comme inoffensives ou indifférentes, mais aussi pour celles qui heurtent, choquent ou inquiètent». Els alts tribunals espanyols no ho acaben d’entendre, i també mos pot semblar «xocant».

dilluns, 24 de febrer de 2020

Una certa manera del dret

Tot pareix que siga normal sobretot si prové d'una norma. La norma al País Valencià continua sent que tenim una sensació d’«anormalitat» arran del muntanyar de normes que discriminen injustament i negativament l’ús del valencià en el dret i la justícia.

La filla d’una amiga que ha començat a estudiar la carrera de dret, diu que troba a faltar el valencià en la facultat de València. Sí que n’hi han, de classes en valencià, però tenen un horari pitjor, diu. No ha fet encara el pas de mantindre la seua llengua davant ses eminències jurídiques, doctes professors que fan comentaris irònics o sarcàstics sobre els drets de les dones «realment» preocupants en altres països, la rebeŀlió o sedició dels independentistes catalans, sobre Ada Colau, sobre tantes coses que han d’opinar d’una certa manera la bona gent de dretes i «d’orde», més encara si són llicenciats en dret.

Espere que este contrast que ha notat desperte prou esperit i voluntat crítics per a conduir la reflexió sobre el dret cap a l’alliberament de les persones i la millora de la societat en conjunt i no com a «norma» que constreny i imposa una normalitat de dogmes i prohibicions més teocràtics que democràtics.

diumenge, 23 de febrer de 2020

Cita dominical / 588: Luigi Ferrajoli

Mirant l'autoritarisme de l’estat espanyol.

¿No hauria segut una resposta més inteŀligent i oportuna de la cultura jurídica, en comptes de parlar de «colp d’estat» haver recorregut a velles i acreditades categories com la «inexistència» i el «delicte impossible», desqualificant aixina el referèndum i la declaració d’independència com a actes inexistents, més que invàlids o iŀlícits, per total defecte de competència i, en el pla penal, com a delictes impossibles? («S’exclou la punibilitat», diu l'article 49.2 del Codi penal italià, «quan, per la inidoneïtat de l’acció o per la inexistència del seu objecte, no és possible el resultat danyós o perillós»). Ja que em sembla innegable que tots eren plenament conscients de l’absoluta falta d'idoneïtat d’eixes iniciatives per a produir cap efecte jurídic.
Luigi Ferrajoli, «Deshaciendo un posible equívoco», El País, 29.12.2019.

dissabte, 22 de febrer de 2020

A bocí ple

Sí, es confirma que en Sollana hi ha qui menja «a bocí ple», és a dir, que farten bona cosa i mengen més que una revolta de riu. L'expressió és ben comuna i coneguda..., llevat que els pares no s'hagen enrecordat de dir-los-la als fills. Això sol passar, com és el cas d'esta expressió, que la filla descobrix ara, passada la cinquantena, que sa mare la coneix i que no l'ha dit mai en casa: «És que mosatros no mengem aixina», es defén la mare.

Les llengües no són per a coŀleccionar paraules ni expressions, no són per a fer perviure un passat estantís en un present fòssil, ni tan sols són per a comunicar res, com pensem habitualment: de fet, trobe que les llengües no són per a res en concret, són un òrgan que mos va eixir per algun benefici evolutiu i que, ja que el tenim, el podem fer servir com les mans, els peus o el cap, que no són per a res en concret, sinó que els fem servir perquè els tenim i quan mos va bé, tant si es tracta de dibuixar o de pegar cabotades.

Per tant, d'ací uns milers o centenars de milers d'anys, podríem creure que haurem perdut algun dit, l'apèndix o els pàmpols de les orelles, i també és possible que la llengua, llevat que li trobem ocupacions diverses, perquè la comunicació no seria precisament la faceta més boiant actualment, amb això que es diu que vivim cada volta més aïllats pel que fa a les relacions humanes. La incomunicació no mos farà perdre la llengua, ni la desatenció ni el silenci. Ni tan sols una mutació que mos faça tancar la boca en un planeta ofegat pels gasos que produïm sense mirament. No hi arribarem fotent el món a bocí ple.

divendres, 21 de febrer de 2020

Diguem-ne lògica

Una companya pareix molt convençuda que existix una lògica pròpia dels informàtics, lògica que no es correspon amb la de la resta dels humans. Posa l’exemple del fet que en les estacions de Renfe hi sol haver dos màquines diferents per a comprar el bitllet mensual: la del públic en general i la que tenen en la finestreta. Segons em comenta, en les dos màquines apareix l'expressió «vàlid fins al dia tal», però la peculiaritat («informàtica», segons ella) és que, en una màquina, el termini inclou el dia tal; en canvi, en l'altra, el termini no inclou el dia tal. I eixe dia, per tant, el bitllet ja no és vàlid.

Ha sabut d’eixa diferència per casualitat, quan ha parlat amb qui l’atenia en la finestreta, on ha comprovat la discordança i que no apareixia indicada enlloc eixa diferència en la concepció dels terminis. Ella hi vol vore una peculiar lògica informàtica darrere d'eixa percepció diferent de les circumstàncies temporals i vitals.

Per a corroborar-li-ho, hem hagut d'omplir en la faena un formulari en l'ordinador. En una casella calia posar les hores amb decimals (tres hores i mitja: «3,5»); en una altra casella més avall, amb hores i minuts (3 h 30 min). Com que no tenim la «lògica informàtica», mos hem embolicat i hem hagut de consultar un manual per a comprovar que eixa diferència que no sabem explicar apareixia explícita en una instrucció. Dir-ne lògica informàtica és fer-los un favor, trobe.

dijous, 20 de febrer de 2020

Velocitat de queixa

Em vaig ventilar pel riu ahir: 07:04 + 06:46. A eixa velocitat, no vaig vore bequerudes ni picaports. M’arriba un escrit d'hisenda que em demana tornar a fer un tràmit que es suposa que ja vam fer fa tres anys. Es veu que també van ràpids en la faena que fan i perden els papers pels racons.

Hui em toca convéncer algun adjunt del síndic que té costum de considerar que cal omplir amb més lamentacions i dolors les queixes per webs de l'administració que no tenen versió en valencià i, per tant, discriminen lingüísticament els ciutadans valencians. Això de la llengua no li sembla una infracció prou bona. Fa més d'un centenar de queixes i encara espere que l'administració es dote d'un protocol de gestió lingüística i que l'aplique correctament abans d'arribar al miler. Ai, el desinterés de l'administració per complir els seus deures supera la meuxa velocitat de queixa. I ho saben.

dimecres, 19 de febrer de 2020

El quilòmetre zero lingüístic

L'equip de premsa i promoció dels restaurants de Ricard Camarena m'envia una informació que només té versió en castellà. Fan el seu bloc aixina, només en castellà, tot i que tenen una versió del seu web «incompletament» en valencià.

Els vaig dir una volta fa temps que el fet que feren propostes només en castellà per a que els clients puguérem regalar-li una convidada a algú, estava deixant al marge les persones que mos relacionem en valencià amb eixes persones estimades a les quals fem regals i obsequis. El gruix econòmic dels qui practiquem eixa conducta no deu ser encara molt rellevant, supose, perquè no pareix que hagen resolt aprofitar un poc millor eixe valor afegit de sinceritat, proximitat i estima que suposa fer-ho poder fer eixos gests en la teua llengua (sobretot en la situació de precarietat de respecte als nostres drets en què vivim els valencians).

Ara, amb vista del missatge informatiu, li envie una proposta:

Hola:

A pesar de la fantàstica tasca culinària i gastronòmica que feu, he de lamentar que la versió en valencià del vostre web no siga una versió íntegra.

Em sembla que els mateixos principis que inspiren la cuina de Ricard Camarena s'haurien d'aplicar en la gestió lingüística del web. Això faria que la versió en valencià estiguera, com a mínim, tan completa com en castellà. Seria aleshores un web també de «quilòmetre zero».

A més, això contribuiria a evitar que parega que els valencians sempre hajam d'estar agraïts i deguent algun favor perquè mos atenen en la nostra llengua. En tot cas, vos agraïxc que hi haja versió en valencià, vaja.

Dit això, i per tal de millorar eixa versió del web, vos recorde que el nom en valencià de la ciutat és València, oficialment amb accent obert.

Moltes gràcies per la faena i per la informació.

Això del «quilòmetre zero» és per una expressió que utilitzen en algun lloc del seu web, per mostrar respecte ambiental. A més, sí, els dic això de l'accent de la ciutat, perquè trobe que ho haurien de saber, per això mateix de la proximitat i sostenibilitat. Un poc més d’ecologia lingüística tampoc aniria malament. A vore com ho cuinen.

dimarts, 18 de febrer de 2020

L'interés per la veu mitjancera


Acabe el llibre L’interés per la llengua dels valencians de Josep Daniel Climent, que és una adaptació al paper dels apunts que fea l'autor en el bloc del mateix nom. Es tracta d’un repàs interessant i divulgatiu d’alguns dels ítems que semblen més rellevants socialment en el vessant positiu pel que fa a l’alfabetització la producció en valencià al llarg del segle passat.

Dit això, el capítol que més em sorprén és l'últim, el que fa deu: «Dones valencianes ben interessades per la llengua i la literatura: una lluita contra la invisibilitat». Precisament és curiós perquè el mateix Josep Daniel Climent fa notar l’absència de les dones en els capítols del llibre (cal dir que també tenen una presència mínima i precària en el bloc de l’autor), però que això no vol dir que no n’hi haguera participant i treballant amb eixe mateix interés per la llengua que mostraven els hòmens que apareixen en el llibre...

Doncs, es veu això ha de formar part d’un o d’uns altres llibres, i vorem si no l’han de fer les dones mateix, perquè mire les meues lectures llibresques de l’any passat i l’estadística continua reflectint la preeminència del patriarcat: 17 autors hòmens i 3 dones. Almenys de traductores n’hi han algunes més: 10 dones i dos hòmens. ¿L’interés per la traducció de les dones? No ho veig clar, deu ser que els és més possible avançar quan es es tracta de fer de mitjanceres de la veu dels hòmens.

dilluns, 17 de febrer de 2020

La simplicitat de les pautes

Pauta de picaports

Em vaig sentir un poc inteŀlectual l’altre dia i vaig provar a sistematitzar unes deduccions derivades de les lectures i les experiències amb les coses de la tècnica normativa que tant hem de patir. Per tant, vaig proposar un esquema d'actuació, derivat de les reflexions de la pràctica quotidiana i de les lectures d'autors diversos (em ve al cap Abelard Saragossà; i provaria a dir que Mario Bunge o Richard Feynman, per fer-me el docte, i encara n'hi haurien més; ¡fins i tot Tolstoi!).

La cosa quedaria:
  1. Fem una norma tan general com siga possible.
  2. Escrivim de la manera més simple possible per a facilitar la lectura i la comprensió.
  3. La incorporació de diacrítics o signes ha de respectar els punts 1 i 2.

No és gens espectacular, ja ho veig, però em sembla que és una pauta que no es sol seguir sempre que seria possible. Molt sovint —després d'haver llegit regles i excepcions i acabar marejat— mos vegem encoratjats a improvisar espais, accents, guionets, pronoms i altres floritures no sempre necessàries que pareix que són molt lluïdores a l’hora per a decorar els nostres exercicis gramaticals i filològics.

Per cert, podem llegir que l’iec tenia la «voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic». No han segut realment massa «maximalistes», certament.

diumenge, 16 de febrer de 2020

Cita dominical / 587: Fernando Savater

Mirant la demagògia.

Ara bé, si Handke haguera segut acusat perquè fa trenta anys li va tocar el cul a la seua secretària sense permís, s’haguera quedat sense Nobel. Aixina són les carabasses de la moral...
Fernando Savater, «Calabazas», El País, 02.11.2019.

dissabte, 15 de febrer de 2020

Una rata grossa


Per a que no es rovelle, active l'Asus Eee Pc. L'he actualitzat a l'última versió del Lubuntu 18.04.4 LTS i continua funcionant sense problemes, ben finet. Hui escric amb l'Abiword, que fa algunes coses rares, com ara posar dos apòstrofs cada volta que li'n pose un. Espere que siga només una excentricitat en la pantalla de l'ordinador: doncs, no, també en posa dos en Blogger. Em toca llevar-los a mà d'un en un.
Com que estem de cap de setmana i fa bo, intentarem oblidar temporalment les últimes sentències que mos han sorprés negativament tant en Europa com en Espanya, al mateix temps que han mostrat que caldria ser ben curosos a l'hora d'elevar a segons qui a les altes magistratures.Si només hi accedixen les panxes més agraïdes i que més favors ideològics i personals han de tornar, pot passar això que esta passant ara mateix, tant en la fiscalia com en els alts tribunals. Quant la dreta blau cel o ultra aplaudix, la justícia sol estar fallant i impartint dogma.
Llentilles i una ensalada de ravanell. Eixim a passejar. Ahir vam vore per primera volta un oroval. Hui, a més, hem topat amb els tradicionals agrons, picaports, garses, blanques, coloms, calderers, pardalets (domesticus i montanus), collverds, polles d'aigua i una rata grossa.

divendres, 14 de febrer de 2020

La justícia a remulla

A pesar de tot, he pogu respirar un poc hui, perquè, per sort, l'altre dia («Togats sens caputxa», 10.02.2020) me se va ocórrer no continuar idolatrant els tribunals europeus (ni el de justícia —tjue— ni el de drets humans —tedh—), després de conéixer on naixia legalment la possibilitat dels estats de torturar impunement els ciutadans d'arreu.

Ahir, el tedh es va tornar a retratar contra els drets humans en la pell dels immigrants de les tanques espanyoles a l'Àfrica. Caldrà llegir la sentència per a comprovar si la cosa torna a ser com la diferència entre que el posen a bollir en aigua freda o que el tiren a l'aigua que ja bull. En este cas, els de la primera instància del tribunal fa uns anys (Eldiario.es, 03.10.2017) es van posar a remulla amb toga i tot, però esta volta (2020, Eldiario.es, 13.02.2020) la instància següent, la Gran Sala (tedh, 13.02.2020), ha comprovat la temperatura mirant com anava el vapor dels temps: aplaudiments per la banda dreta.

La demagògia, la por, el racisme, l'explotació i el tràfic de persones, mos ho hem de mirar de perfil mentres intentem continuar respirant com a persones. L'emergència climàtica serà el juí definitiu de la gran sala.

dijous, 13 de febrer de 2020

Els objectius dubtosos

Una advocada avisa en Els Matins de tv3 que s’hauria d’evitar que els preàmbuls i les exposicions de motius de les lleis i les normatives siguen tergiversats pels qui apliquen i «reinterpreten» eixes normes. Per això mateix caldria evitar que es retallara la llibertat d’expressió amb delictes d’odi o d’opinió. No tan sols perquè mos se pot girar en contra a qualsevol neura, ideologia o opinió, sinó perquè convé sentir i conéixer totes les opinions i que tots les puguen expressar amb la mateixa llibertat: per odioses i poc respectables que mos semblen eixes opinions o idees, la democràcia mostra la seua resistència precisament quan ha de posar a prova els seus arguments davant alternatives menys desitjables.

L’advocada es centrava en qüestions laborals, com ara això del control horari, que havia de servir per a evitar que les empreses abusaren dels treballadors i treballadores fent-los fer hores extres, però que hi ha llocs —com ara en les Corts Valencianes— on hi ha qui té una inèrcia gestora decimonònica i està pensant en reimplantar el «presencialmisme» en lloc d’implantar la faena i la valoració per eficàcia, eficència i compliment d’objectius. Ai, això dels objectius també va per barris.

dimecres, 12 de febrer de 2020

L'eficàcia del poder personal

Les meues relacions laborals i professionals no em fan generar gens d’oxitocina des de fa un temps. Vist que els dirigents polítics de les Corts no tenen cap interés en el funcionament d’esta administració, desinterés i deixadesa que aprofiten alguns càrrecs funcionarials per a omplir eixe buit amb decisions, ocurrències i interpretacions diverses sobre qualsevol tema que els garantixca la seua parcel·la de poder personal. Ai, això del poder personal, fa anys que em sembla que s’estudia eixa faceta de les relacions interpersonals i laborals, amb la intenció de millorar l'administració pública:

Les  persones  amb  una  alta  necessitat  de  poder  institucional  tendeixen  a  ser eficaces  com a  directius,  més  que  les  que  tenen una  alta  necessitat  de  poder personal. (Enquesta d'ètica i valors de servei públic de l'administració de la Generalitat de Catalunya, 2012; consulta: 12.02.2020)

Al País Valencià, canvien els governants, els càrrecs polítics, però es veu que la carrera per arribar al cadirot els deixa baldats a la majoria i perden l’impuls polític pel camí. La necessitat d'arribar al cadirot, deu ser.

dimarts, 11 de febrer de 2020

Mos fan parlar

Com diria ma mare, em fan parlar molt. La conselleria d’educació i més coses respon que sí, que ho esmenaran, que eixes pàgines que dic que no tenen la versió en valencià, ja faran que respecten el «règim de cooficialitat»... Mire el web, i els dos exemples que vaig posar per a iŀlustrar el cas estan igual, sense canvis, en castellà. Per tant, li agraïxc la gestió al síndic de greuges i li expose que eixos futuribles que no s’han complit mai en el passat, doncs, tenint en compte la faena tan «esplèndida» que estan fent en la gestió lingüística de l’administració pública (i també puc posar les Corts en el mateix cabàs), no tinc cap confiança que es complixquen, més encara si no han mogut un dit per esmenar les poques línies en què jo m’havia fixat.

Dins d’eixa tasca de gestió lingüística tan esplèndida tenim el cas dels meus antics companys i companyes tècnics i tècniques lingüístics, que van més marejats que un allioli amunt i avall, ara en la conselleria on han passat més de vint anys, ara de colp concentrats en un altra, sense saber massa bé a què estan jugant els gestors polítics pel que fa a la producció lingüística: que si promoció, que si acompanyament, que si gestió de subvencions... No saben per què cal un tècnic lingüístic per a fer tasques administratives, tasques de secretaria d’actes i saraus, de suport anímic dels funcionaris que per un casual tenen inquietuds lingüístiques... Mentrestant, l’administració valenciana continua sense requerir dels aspirants a la funció pública la capacitació en valencià necessària, i sense aplicar protocols d'actuació lingüística que eviten mantindre les pràctiques de discriminació injusta dels valencians. Mos fan parlar.

dilluns, 10 de febrer de 2020

Togats sense caputxa


El professor Urías li confirma a Takse en el Tot Es Mou de tv3 la prevaricació permanent en què s’ha instaŀlat la cúpula del sistema judicial espanyol, que més pareix la cúpula de la presidència d’una multinacional en una república bananera d’aquelles d’altres temps (i els mateixos llocs). S’ha confirmat que el Tribunal Constitucional espanyol té una estratègia (Europa Press, 09.02.2020) i, a més, que és política, dos conceptes que els tribunals dels països democràtics no es poden permetre si volem continuar vivint en una democràcia.

En canvi, per a mi continua sent una sorpresa, no me les acabe mai, sempre em sorprenen empitjorant encara un poc més el concepte que puc tindre d’eixes instàncies polítiques i judicials. De totes formes, vaig vore el documental Eminent monsters (fa uns dies en La 2) sobre com es van «legalitzar» les tortures als presos de Guantánamo basant-se en les teories psicològiques d'Ewen Cameron (llibres i articles que caldria llegir, per estar previngut) i amb la contribució especial d’una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 1978, que va convertir les tortures patides pels «encaputxats» irlandesos detinguts (els hooded men) en «tracte inhumà i degradant», i es veu que és una cosa bona, això. De moment, els togats no es posen caputxa.