diumenge, 5 de desembre de 2021

Cita dominical / 681: Vivian Gornick

Mirant la vida de les dones.

Mira, la cosa és aixina: viure una vida de lluita iŀlustrada és una cosa grandiosa, un privilegi. La vida de ma mare i de moltes altres va ser vixcuda en quietud: en silenci, en aquiescència, sense educació, sense agitació. Per això la majoria de les dones es sentien miserables, perquè no hi havia manera d'expressar el que sentien, el que vivien. Ara tenim la sort de participar a la gran lluita. Tenim sort de viure vides sacsejades. Tu també tens sort.

Vivian Gornick, entrevista de María Sánchez Díez, El País, SModa, desembre 2021.

dissabte, 4 de desembre de 2021

La foto del sàbat / 71

Sembla que les botigues del centre de València tenen molt de comboi amb la marató. Esport decoratiu.

divendres, 3 de desembre de 2021

«Uf, contracta un traductor»

Em pregunte què degué fer el periodista de la cadena radiofònica espanyola que li va demanar a Valtònyc que repetira en castellà-espanyol les declaracions que acabava de fer en valencià-català. «Uf, contracta un traductor», 🔗 es sent com li respon Valtònyc. Fa uns anys que mos hem acostumat a vore com fan eixos «autodoblatges» la majoria de personatges públics, en una mostra més de la campanya permanent d'imposició del castellà i d'ofec en els mitjans dels discursos en qualsevol de les altres llengües oficials.

La resposta mesurada, directa i concreta de Valtònyc és una altra finestra d'oportunitat que s'ha obert —el juí del procés a Madrid es va malbaratar de manera absurda— ara que estan tan preocupats pel desús del valencià-català a Catalunya, ara que han descobert que s'estan quedant sense aigua lingüística per a la proverbial immersió.

dijous, 2 de desembre de 2021

El fet biològic

Una companya està molt il·lusionada i satisfeta dels passos que s'han fet en la visibilització —a través de les pautes lingüístiques— de l'existència social de les dones. És crítica respecte a la política lingüística i pensa que tant la situació de l'ús social i administratiu de la llengua, com la situació laboral i professional dels tècnics lingüístics en la Generalitat valenciana, s'haurien d'enfocar de manera de trobar els procediments que aconseguiren efectes semblants.

Em sembla que la intenció és bona, i l'èxit de la maniobra per a visibilitzar lingüísticament l'existència lingüística de les dones en molts els àmbits ha donat alguns fruits, perquè la societat també pot avançar amb trompades i ensurts cosmètics d'eixe tipus. I sobretot s'ha provocat un debat sobre la complicació morfològica de la visibilització del gènere gramatical femení. I per eixe costat, crec que en el fons sabem que molta de la política lingüística que s'ha fet al País Valencià s'ha acollit a mecanismes pareguts: la gestió del retolet i la hipertròfia del suposat estàndard aprés en l'ensenyament.

Aixina que, per eixe camí, diria que mos enganyem si pensem que repetint eixe fórmules buides avançarem a la velocitat suficient per a vore-ho abans de desaparéixer sotmesos a allò que dien del «fet biològic», 🔗 l'eufemisme de quan havia de morir el dictador Francisco Franco. Els morfemes de «gèneres» va estenent-se, però la constitució espanyola continua fòssil i té només uns suposats «pares».

dimecres, 1 de desembre de 2021

Terra en l'Havana

Ha arribat una estudiant en pràctiques d'edició a l'oficina. És cubana i fa poques setmanes que està per ací. He topat amb ella a l'entrada i l'he guiada fins al seu lloc de treball. En algun moment m'ha comentat que no és d'ací i que encara està aterrant. Li he demanat d'on era i m'ha dit que cubana. I m'ha entés quasi del tot sense demanar-me que li ho diguera en castellà. El primer dia ha tingut la bondat i l'interés de començar amb bon peu fent un petit esforç de comprensió. A mitjan matí, quan l'ha presentada la cap a la resta dels companys, fins i tot ha dit «bon dia».

Doncs, això, percepció de necessitat —només entrar ha topat amb mi, que només parle en valencià—, interés laboral i professional, i caràcter amable, no cal massa més per a comprovar que la diversitat de les llengües en ús passiu i actiu són variacions agradables per a fer sentir la melodia de les nostres veus. Coses de Cuba. Haurem de parlar amb ella d'allò de tindre molta terra en l'Havana. 🔗

dimarts, 30 de novembre de 2021

Una purna professional

Fem una reunió exploratòria en Ca Revolta 🔗 per a vore si podem reviscolar la coodinadora (cdlpv): mos hi acostem sis tècnics lingüístics, aixina que pareix que s'haurà d'insistir si volem que la cosa qualle. Els tècnics i tècniques de la Generalitat podrien haver aprofitat el seu estat concentracionari en el complex administratiu per a cohesionar-se un poc, després dels mals humors, en la reivindicació i l'exigència, un munt de qüestions que podrien canalitzar associativament. De moment encara no s'ha encés eixe foguera, només una purna.

Repassem la falta de cohesió i comunicació professionals, les amargors de la política lingüística que fan els suposats companys —i amics de viatge—, els somnis per una gestió més adequada i per un futur per a l'ús de la llengua. Fem un poc de teràpia, mos dispersem en abstraccions, però concretem que una base associativa tindria molt de sentit professionalment i inclús per a aconseguir influir políticament, tant en l'àmbit de la Generalitat com en el de les administracions locals.

A vore si en fem una altra i es manté la dinàmica d'impuls fins a conformar una base d'acció comuna. Mos diem adeu sense massa seguretat que pugam noliejar la barca per a eixe viatge.

dilluns, 29 de novembre de 2021

Més peces per menys

Encara tinc pendent fer el compendi de les paraules que l'iec va incorporar en març 🔗 al seu diccionari i ja n'ha afegit unes quantes més este mateix mes. 🔗 A pesar del desús de la llengua, pareix que la tindrem ben preciosa —tal com es dia abans dels xiquets grossets.

Això sí, sembla que tindrem cada volta més peces disponibles i, per contra, no augmenten proporcionalment les possibilitats d'ús. ¿Les llengües desapareixen en l'ús absolut o en l'ús relatiu? Hi ha més valencianoparlants que mai en la vida, però el percentatge que representen els usuaris de la llengua sobre el total és menor que mai a tot arreu —amb la possible excepció de ma casa, on les dades són molt estables i sempre del cent per cent d'usuaris—.

En fi, van afegint paraules al diccionari, que hauria de ser una font de lèxic fresc i variat per als mitjans públics i privats, i no tant el cementeri acadèmic on podem visitar les làpides de les paraules que vam ser algun dia.

diumenge, 28 de novembre de 2021

Cita dominical / 680: Ana Alarcia

Mirant el sexisme en el llenguatge.
Segur que un dia parlar en femení i fer el desdoblament de gènere va ser una transgressió de la norma que buscava agitar consciències i provocar un canvi, però aquest propòsit es va perdre el dia que les institucions hi van veure una finestra perfecta per construir un discurs que el que fa és maquillar la realitat mentre els homes ho continuen monopolitzant tot.
Ana Alarcia, «Llenguatge inclusiu és dir les coses pel seu nom», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

dissabte, 27 de novembre de 2021

La foto del sàbat / 70

Me s'havia oblidat que hui és dissabte i estava pensant en coses..., i hui només toca mirar els pardalets.

divendres, 26 de novembre de 2021

Eixa palometa accentual

No sé què se n'ha fet finalment de les tres erugues de palometa reina que hi havia berenant-se la ruda. Algun deprededor se les deu haver fotut, perquè han desaparegut del mapa i no veig que hi haja cap capoll penjant de la planta o per allà la vora.

L'eruga del còvid no ha desaparegut encara de la poma del món que anem podrint, i símptoma que la cosa deu anar per a llarg és que l'han inclòs en el diec, 🔗 de moment com a paraula aguda i de gènere femení. Es veu que pensen tardar encara un poc més a ajustar-la a la tendència general de totes eixes paraules, que solen ser planes i de gènere masculí. Si la cosa dura un poc més, eixa palometa accentual sí que apareixerà.

dijous, 25 de novembre de 2021

El creiximent de la runa

Com si fora un fenomen fractal que hauríem de replicar en totes les nostres actuacions: amb una emergència climàtica ben esbombada i ja ben tòpica, els vaguistes i manifestants (per exemple, els del sector del metall de Cadis) no tenen cap idea més brillant, per tal de reforçar les seues reivindicacions, que cremar gomàtics. El sindicalisme calca una premissa bàsica del capitalisme: maximitzar les possibilitats de benefici socialitzant els costs ambientals. (¿Sindicalisme i ecologia? 🔗)

Els qui vinguen darrere, que carreguen. Mirant els efectes secundaris mai no assumits de la idea motriu del «creiximent» de la civilització actual, eixa seria la concreció més trista i aberrant de l'esperit del capitalisme victoriós —esperit que espere que la ciència determine que és el destí natural de la humanitat—. ¿Quins efectes tindrà desviar amb un coet uns miŀlímetres l'òrbita del satèŀlit d'un asteroide? 🔗 En realitat, la contaminació i la runa que deixarà allà la humanitat són la mostra més certa d'una idea de fons que no tenim resolta.

dimecres, 24 de novembre de 2021

El desànim amb efectes

L'administració pública (inclús la democràtica) sempre troba maneres d'impedir les reclamacions dels ciutadans, o de fer-los desistir de la intenció de reclamar. Hui he intentat enviar uns papers amb el navegador a través de la seu electrònica a l'Oficina de Drets Lingüístics. Ja ho vaig intentar en setembre i m'ixia un avís que el servidor no funcionava. Hui ho he tornat a provar i continuava eixint-me el mateix avís. En canvi, he comprovat que la meua targeta o que inclús l'identificador del Cl@ve funcionaven, perquè he pogut obrir la meua carpeta ciutadana en el web de la Generalitat.

La cosa és que, una tramitació electrònica que no hauria de tindre més problema, només es tracta de poder presentar una reclamació davant d'un òrgan que després farà o no farà, no es tracta de protegir secrets d'estat ni la caixa dels euros del Banc d'Espanya. Doncs, no, no hi ha mans. Com que he avançat en la firma electrònica, he pogut firmar la sol·licitud i un adjunt i els ho he enviat per correu electrònic, que això sí que funcionava. Els he demanat que ho tramiten, si els va bé.

D'una banda fan vore que faciliten i agilitzen la gestió, però immediatament troben la manera d'imposar el chilling effect, 🔗 és a dir, el desànim davant de totes les tecles i pèrdues de temps davant de la pantalla per a fer qualsevol gestió administrativa. Abans era en paper, ara és jugant amb la impunitat que els facilita la gestió informàtica més abstrusa possible. I això que ja sabem que l'efecte del desànim és una societat menys democràtica. Deu ser això.

dimarts, 23 de novembre de 2021

La connexió per la caleta

Per algun motiu que desconec hi ha una paraula que trobe peculiar i que connecta terres marjalenques (Sollana i les Terres de l'Ebre). La paraula és caleta per a l'accepció 'supositori' que no apareix en el diccionari. Em diu Takse que eixa paraula és habitual de sempre a Sollana. I trobe en la xarxa diversos vocabularis que la consideren peculiar d'aquella zona de Catalunya.

De totes formes, el dnv sí que li dona eixa accepció a cala 🔗. És una accepció antiga, documentada pel dcvb en el segle xv:

6. Supositori que s'introdueix en el recte per facilitar l'evacuació del ventre; cast. cala. Sol consistir en un tros de candela o un ble untat d'oli, o bé en una arrel de julivert untada de mel i oli. Fes una cala banyada ab holi blanch fort que la puxes metre per lo budell, Micer Johan 417.

El vocabulari de Lluís Faraudo 🔗 també en dona uns quants exemples amb la forma cala.

També existix eixa accepció de cala en castellà segons el diccionari de la rae. I en Villar del Arzobispo sembla que usaven la forma caleta. 🔗 Com a nota graciosa, el diccionari de la rae diu que caleta significa «ladrón que hurtaba por agujero». Vaja.

En fi, per algun motiu, l'accepció 'supositori' va «calar» fondo en les terres arrosseres.

dilluns, 22 de novembre de 2021

Una mala censura, un bon consell

Estava pensant d'esborrar-me de Movistar+, després dels comentaris que he sentit que ha fet Bob Pop 🔗 sobre el comportament poc ètic dels directius de la plataforma quan es tracta d'aplicar la censura per a ballar-los els nanos a les forces econòmiques i polítiques d'ideologia ultradretana.

Hauré de mirar què oferixen altres plataformes i operadors, com ara Aproop, que pretén que el client «puga parlar amb persones que l’escolten en el seu idioma». És un mínim que hauria de ser tan de caixò però no ho és, que fins i tot pareix una gran cosa exposat amb tanta naturalitat.

De totes formes, eixa possible censura que apliquen a les sàtires i acudits sobre les forces d'ultradreta política, que per ara són espantalls i exhibicionisme per a distraure —i pareix que ho aconseguixen—, mereix ser denunciada perquè és censura, però en realitat hauria de servir per a reflexionar si realment convé riure amb la part carnavalesca i estrambòtica de les forces retrògrades del sistema. Si en lloc de censura fora un consell, caldria parar atenció.

Sovint tinc la sensació que s'oblida que l'interés d'estos moviments viscerals és que es parle d'ells, tant els fa que siga com a crítica argumentada, que siga un acudit, que siga una sàtira. La cosa és ser coneguts i fer gràcia, inclús fer riure. Aixina que és possible que contindre's un poc les ganes de donar-los aire siga una bona cosa. En canvi, convindria centrar-se un poc més en la ultradreta econòmica i social que colonitza per darrere els poders públics (judicials, econòmics i polítics). Segur que les que mostren les actuacions dels jutges Llarena o Marchena, del cas Castor i Florentino Pérez, i altres intervencions reals que afecten l'economia i els drets de tots, poden ser objecte d'acudits i sàtira, informen d'actuacions denunciables i recriminables, i ad ells trobe que no els fan gens de gràcia.

diumenge, 21 de novembre de 2021

Cita dominical / 679: «Solus rex»

Mirant la indignació ciutadana.
El nombre dels ciutadans honradament indignats era molt inferior al dels que mostraven un interés maliciós o una simple curiositat.
Narrador de «Solus rex» de Vladimir Nabókov, a partir de la traducció de Mireia Bofill.

dissabte, 20 de novembre de 2021

divendres, 19 de novembre de 2021

L'ecofeixisme capitalista

Després de vore l'entrevista d'anit de Xavier Graset Forasté a Yayo Herrero, que presentava el seu llibre Los cinco elementos, 🔗 em quede amb un concepte per a reflexionar: ecofeixisme. Encara no té entrada en la Viquipèdia (en altres llengües sí 🔗), i espere que prompte li òbriguen un espai per a aclarir si es tracta d'ecologia racista o autoritària o de dictadors que sopen bledes bollides.

Em sembla que l'explicació de Yayo Herrero anava en el sentit que explicava Federico Ruiz d'Ecologistas en Acción (01.12.2014): 🔗

Règims autoritaris que possibiliten que cada voltes menys persones, les que tenen poder econòmic o militar, continuen sostenint el seu estil de vida acaparant recursos a costa de molta més gent que no pot accedir als mínims materials d'existència digna.

En realitat, mirant-ho bé, la novetat seria el terme per a descriure el concepte, perquè el concepte s'assembla molt al sistema capitalista vigent al món actual.

dijous, 18 de novembre de 2021

Van haver d'intervindre

Este matí en la ràdio la periodista Àngels Barceló (cadena ser) ha informat del conflicte laboral que s'estava produint en Cadis, i ha caigut en eixe tic retòric que s'associa tan rutinàriament a les actuacions policials. Ha dit que la policia «ha tenido que intervenir». En canvi, no ha dit que els obrers hagen hagut de fer vaga o que hagen hagut de llançar cudolades —jo tampoc crec que tinguen cap obligació d'apedregar res, però és possible que alguns manifestants sí que pensen que ho han de fer—.

Eixa descripció de l'actuació policial com si sempre estiguera fonamentada en una necessitat objectiva, és una formulació d'altres temps —em recorda els informatius franquistes— encara habitual que pareix que massa periodistes han incorporat com si fora un recurs estilístic de la narració periodística, quan en realitat és una expressió tendenciosa o valorativa que només hauria de poder fer —com a explicació o com a excusa— un càrrec policial o polític, però no els periodistes.

En el moment que la periodista ho expressa amb eixa fórmula d'obligació, està apartant-se de la descripció dels fets i de la informació, i està avalant o reforçant la versió d'una de les parts en conflicte, la versió policial dels fets. Els periodistes haurien de descriure la situació, documentar les actuacions d'uns i altres; i haurien de deixar la seua opinió en la secció corresponent, on segurament hi pot haver punts de vista diferents i on es pot debatre si l'actuació policial era o no era necessària o obligada per a alguna finalitat admissible democràticament.

El problema és que es dona com a informació una valoració acrítica de l'actuació policial. Si els oients i periodistes ho assimilem com a recurs estilístic narratiu de la informació, no serà estrany que acabem pensant, quan algú és detingut o sotmés a la força de la intervenció policial, això típic de les societats sotmeses a la temor del poder antidemocràtic: «Si la policia li ha pegat una porrà, deu ser perquè ha fet alguna cosa que no devia». Una cosa aixina vaig sentir que arguïen alguns després de les agressions policials als votants pacífics de l'1 d'octubre del 2017 a Catalunya. Objectivament, havien assimilat que els colps de porra són més legals contra les urnes i el dret d'expressió política que un referèndum iŀlegal. Estaven votant, van haver d'intervindre a colps.

dimecres, 17 de novembre de 2021

Tanca la bústia

Amb un poc de retard faig l'enviament de les novetats de les fitxes del mes d'octubre i m'arriba un missatge d'error des de l'adreça de Germà Colón. 🔗 Es veu que ja li han anuŀlat l'adreça. Germà Colón va morir al mes de març del 2020 («Només els qui gosen, encerten», 23.03.2020), se'l va endur el còvid, però es veu que la seua bústia continuava oberta. Fins ara.

dimarts, 16 de novembre de 2021

El desús contra la mala bava

Es fa llarg i pesat haver d'estar descobrint la sopa d'all cada any i cada dia en això de la situació de l'ús de la llengua i, essencialment, quan es tracta d'analitzar els encerts i desencerts a l'hora d'atenuar i fer recular la substitució lingüística imposada per l'estat espanyol i la ideologia predemocràtica i espanyolista que l'estructura encara ara. Estan pegant-li voltes a les dades d'ús en Catalunya (veg. El Matins, 15.11.2021 🔗). És possible que mos arribe eixa pallola ací també, on estem massa acostumats a viure amb l'ai al cor de l'enfrontament directe amb persones que pretenen, amb molta mala bava, que qui parla en valencià no té dret a fer-ho per a adreçar-se a ells. Per sort, la gent és bona, en general, si parles en valencià descobrixes que a València ciutat hi ha molts valencianoparlants, més del que el prejuí tan difós fa creure.

Es fa difícil combatre amb raons eixe prejuí i adoptar l'ús pacífic de la llengua quan l'administració pública no complix els seus deures i, a més, els poders polítics i fàctics no perden cap ocasió de convertir cada situació de possible ús normal i habitual del valencià en una situació sospitosa d'injustícia, de polèmica, de reclamació o de delicte.

Podem observar que els poders públics valencians, que podrien ser exemplars en la demostració que l'ús del valencià no tan sols és just i necessari, sinó que també és útil, encara no han fixat cap pauta o protocol que impedixca que l'ús de la llengua en l'administració depenga de la voluntat d'alguns funcionaris o de la condescendència dels alts funcionaris o càrrecs polítics de torn.

I el mal és que ni tan sols és aixina. L'ús del valencià no depén de res, sinó que sol ser oblidat i negat d'entrada. Després, si algú reclama, com faig jo a voltes —i fan altres persones i organitzacions, com ara la Plataforma per la Llengua—, és possible que eixos funcionaris i polítics comproven si jo tinc dret a fer la reclamació, i ells obligació d'atendre-la, abans d'acatxar el cap i consentir de mala gana.

dilluns, 15 de novembre de 2021

Avant i cap arrere

M'escriuen de l'avl (la companya Susanna) que han incorporat la remissió de busqueta cap a xenna. Em comenta Takse que el seu professor de basc va detectar que hi havia un «inferior» en lloc d'«interior» en l'entrada infern (accepció indumentària). Ho van corregir ràpidament.

En eixa faceta lexicogràfica l'acadèmia està mostrant bona predisposició i agilitat per a anar millorant el diccionari d'acord amb les possibilitats actuals de la tecnologia i de la difusió en la xarxa. Esperem que amplien eixa manera d'actuar i fer aportacions al coneiximent social a altres facetes de la gestió de la resta d'aspectes de la normativa.

Quant a «l'ús normal del valencià», no sé què deuen estar considerant els acadèmics pel que fa al vessant sociolingüístic, perquè la situació és greu i no sé quines pressions poden estar fent amb vista que l'administració pública valenciana complixca els seus deures en este camp. Si n'estan fent, no pareix que tinguen gens d'efecte.

En eixe sentit, no deixa de ser anecdòtic, però simptomàtic, que feren una cimera en València sobre «Otras políticas. Otras políticas. Otras políticas»: com que eren dones, pots pensar que un dels significat era 'unes altres', però quant a la interposició efectiva i gens anecdòtica del castellà sobre la llengua del país, no eren precisament «altres polítiques», tal com assenyala Sebastià Alzamora («Tres vegades monolingües», Ara, 14.11.2021) 🔗 sinó la mateixa política retrògrada validada per les forces espanyolistes —en el mal sentit de l'adjectiu, si és que en té.

diumenge, 14 de novembre de 2021

Cita dominical / 678: José Luis Villacañas Berlanga

Mirant els enganys històrics.

L'anacronisme és el mètode que més s'estimen els populistes inteŀlectuals.

José Luis Villacañas Berlanga, Imperiofilia y el populismo nacional-católico.

dissabte, 13 de novembre de 2021

La foto del sàbat / 68

Un camp de dacsa, l'ombra d'un pi, l'horitzó descolorit, la solana a fora, el passeig s'allarga buscant altres ombres.

divendres, 12 de novembre de 2021

Un somriure mentrestant

Com que les notícies sobre la solució de l'abús de temporalitat de les administracions públiques s'han revolucionat una mica últimament, 🔗 em torbe mirant de quadrar els rumors amb les situacions de frau de llei en els nomenaments provisionals a què són tan aficionats en les Corts. N'hi han per a donar i vendre.

No sé si el meu cas és molt o poc rellevant per al cas, però n'hi han que sí que ho són, perquè s'allarguen al 2005 i em sembla que a anys anteriors, amb irregularitats i enganys diversos que espere que la nova norma que haurà d'aprovar el govern espanyol (supose que seguint les directives europees i la jurisprudència del tjue) ajude a aclarir i resoldre.

I el que fot és que, davant del desinterés dels polítics de la regulació laboral de la institució, tots eixos maltractaments els porten avant els alts càrrecs, un suposats «companys». Sort de la bona educació que mos permet dir-los «bon dia» amb un somriure mentres te la claven per darrere. El somriure és bo, en primer lloc, per a qui el fa.

dijous, 11 de novembre de 2021

Un terç contra tres terços

Fa uns dies li vaig escriure a Ximo Puig, és a dir, li vaig enviar un missatge a l'adreça de contacte de la seua pàgina com a president de la Generalitat valenciana, 🔗 per a fer-li vore que estava publicant les notes de premsa en castellà i no en valencià en la suposada versió valenciana del seu web. Em responen del seu gabinet i em diuen:

Hem rebut en este Gabinet el seu correu electrònic en el qual soŀlicita que els continguts de la web en valencià siguen en valencià.

Així mateix, li comunique que l'hem traslladat a la Secretaria Autonòmica de Prospectiva i Comunicació, perquè en prengueu coneixement i als efectes oportuns.

No resolen res, no responen al que els demanava, s'espolsen les puces de damunt, li passen el mort a uns que passaven per allà i em quede sense saber si han pres en consideració el que els demanava, si he d'esperar que em faran cas i, per tant, compliran els seus deures de gestió lingüística en el web, o busca qui t'ha pegat.

Torne al web presidencial, versió suposadament en valencià, 🔗 i té les tres notes de premsa de costum. Hui n'hi ha una en valencià. Un terç. En canvi, en la versió en castellà del mateix web, 🔗 les mateixes tres notes de premsa estan en castellà. Tres terços.

dimecres, 10 de novembre de 2021

Realitat increada

Buscant el topònim francés Montisert que anoma Nabókov 🔗 en una narració, arribe a un lloc d'eixos que quasi es van fer reals en algun temps, però que no ho van aconseguir: Mont Iseran. 🔗, una suposada muntanya que va arribar a tindre una existència i una alçada important (més de quatre mil metres) documentades en informes i mapes, sent sempre una confusió, un invent o una fantasia. La Wikipédia comenta el cas i el final de la història de la muntanya que no ho era: 🔗

A partir de l'annexió de la Savoia el 1860, els topògrafs militars francesos van començar a cartografiar la regió. L'any 1866, al mapa de l'Estat Major francès a l'1:40.000 (versió en color no publicada aleshores), el cim, sobre el qual van instaŀlar un senyal geodèsic, apareix finalment a una altitud correcta: «Mont Iseran (senyal) 3.242 m». La versió publicada l'any 1873, en blanc i negre i a escala 1:80.000 el rebateja com a «Signal de l'Iseran» i en situa la cota a 3.241 metres (hui 3.237 metres): «En el mapa de l'Estat Major francés, el Signal de l'Iseran (3241 m), una simple intumescència d'una carena que no supera els 3.483 m, és el modest hereu del massís desaparegut.»

Em quede sense el Montisert, però gràcies a Nabókov fabule un poc buscant una increada muntanya de la realitat. N'hi han tantes.

dimarts, 9 de novembre de 2021

Emergència amb bona música

En el fons, al final no tinc mai clar si les iniciatives cíviques que es proposen i difonen en la xarxa tenen cap efecte. En este cas d'Avaaz d'«Emergència per a l'acció climàtica» 🔗 —que no pareix que tinga versió en valencià, i això és una discordança greu pel que fa a la reivindicació ecològica que espere que arriben a resoldre prompte—, no crec que els possibles dos milions de persones que ho firmen tinguen més pes en les decisions i les aplicacions de les polítiques ambientals que el mig miler de persones que component el lobby dels combustibles fòssils present a la cimera de Glasgow. 🔗

De totes formes, sempre ho estem intentant, i és aixina com vivim, a força d'intents. Els proporcione la meua adreça de correu electrònic i continue escoltant la cinquena de Xostakóvitx (amb Bernstein dirigint la Filarmònica de Noya York), 🔗 que no sé per què m'ha vingut hui al cap. El clima anirà malament, a pesar de la bona música.

dilluns, 8 de novembre de 2021

El Mint com una seda

Com sol passar, el problema a l'intentar instaŀlar el Linux Mint 🔗 de l'altre dia era simple de resoldre, cosa de fixar-se un poc en l'inici de l'ordinador, quan entres en l'ms-dos i tries amb quina unitat ha d'arrancar. L'altre dia estava jo més allà que ací i no vaig vore el detallet, a pesar que no és la primera volta que faig estes coses. Estava capficat amb el problema dels 32 o 64 bits i no vea més enllà. Al sendemà la cosa va anar com una seda.

Per cert, amb tot això del «blindatge» de l'ús de la llengua, em sorprén que un dels llocs on més blindat està eixe ús és en les distribucions de Linux, on totes les que he vist fins ara no patixen de la pressió comercial i institucional de l'estat espanyol. Una demostració més que l'«entrebanc» són els embornals de l'estat espanyol, ja que en un sector tecnològic on no tenen res a tallar, el valencià-català té una presència ben normal. I és agradable de tant en tant no haver d'estar reclamant algunes suposades obvietats, comercials o democràtiques.

diumenge, 7 de novembre de 2021

Cita dominical / 677: Jordi Martí Monllau

Mirant els drets lingüístics.
Els drets lingüístics no són drets menors (de fet, de la importància que la llengua té per als grups humans, en donaria testimoni l’obstinada voluntat dels que són dominants per imposar-se lingüísticament als qui dominen), i menys encara en el cas dels pobles sotmesos a un nacionalisme expansiu que té en la imposició de la llengua amb què s’identifica una de les seues característiques més patents i definidores.
Jordi Martí Monllau, «Llengua i treball», Núvol, 19.10.2021. 🔗

dissabte, 6 de novembre de 2021

La foto del sàbat / 67

Com la futura palometa reina (Papilio machaon), fent un pensament sobre la ruda.

divendres, 5 de novembre de 2021

Del Lubuntu a la xenna

M'empastre instentant instaŀlar un Linux i canviar el Lubuntu que no acaba d'anar massa fi, però no hi ha mans: he provat amb Mint i amb Bodhi, però l'ordinador s'ha enamorat del Lubuntu i no deixa que li entre alguna altra cosa amb la llapissera. Hauré de mirar en algun lloc com es pot resoldre la cosa.

L'altre empastre és acabar de configurar el Kodi, que veig comentari que ho veuen molt senzill, però per ara no m'aclarixc. Sort que també hi ha vídeos i guies que ho expliquen i espere poder comprovar prompte si els problemes per a vore programes amb un antic Asus Eeepc —era de ma mare— es resolen. El Kodi sí que té la interfície en valencià-català, cosa que demostra que la voluntat aplicada és més eficaç que les declaracions voluntarioses (com ara la ineficàcia que estan negociant altra volta els polítics respecte al suposat «blindatge» del valencià en un estat amb clavegueres ideològiques que pretén eliminar les llengües dels «altres» espanyols).

Mentrestant, descobrixc que la xenna o xerna diu també busqueta i que el dnv no ha fet una remissió d'esta forma a la primera. Per acabar fent alguna cosa de profit un divendres de vesprada, els envie la proposta. Almensy això ha funcionat i no ha calgut reiniciar ni reinstaŀlar res.

dijous, 4 de novembre de 2021

Promouen el que diuen combatre

Per algun motiu, estan descobrint i raonant sobre les dades de desús del català en Catalunya (Tot es Mou de hui). La cosa els deu semblar greu (a banda que les dades ho mostren), si es preocupen per eixe tema i per tractar-lo tan explícitament. També és possible que hi tinga a vore el debat sobre el suposat «blindatge» del català en l'audiovisual que estan negociant alguns grups polítics amb el govern espanyol.

Mentrestant, no pareix que al País Valencià mos escarotem tant pel desús del valencià. Deu ser cosa de costum, fa tants anys que estem cavant eixe clot que per quatre palades que queden per a acabar amb el tema, no anem a abandonar ara. Torne a entrar en les notes de premsa del president Ximo Puig —aquell que, segons Sergi Castillo (Operació avl, pàg. 170) sabia que l'ús era el factor més rellevant— i, ¡caram!, estan únicament en castellà. Les dades són aixina, sense que calga raonar massa per a entendre-ho.

El canvi climàtic, que ara és denominat «emergència climàtica», també és una cosa pareguda. També han comentat periodistes i humoristes la quantitat d'avions (veg. bbc 🔗) que s'han desplaçat a Glasgow portant persones que diuen que hi van per a lluitar contra la contaminació... Al mateix temps, com és habitual, promouen el que diuen combatre.

dimecres, 3 de novembre de 2021

Comboiar i complir

«Hola, bon dia, hui»... Aixina començava la seua primera emissió la radiotelevisió valenciana el dilluns 9 d'octubre de 1989, amb Diego Braguinsky com a imatge i veu en pantalla. 🔗. Les estadístiques sociolingüístiques es poden esprémer per a que diguen alguna cosa bona de la trajectòria de l'ens televisiu, sobretot si partim de la ideologia que convida a «resistir» i «defendre». L'ens va acabar un poc abans que la llengua —això és una previsió falsable—. No pareix que ningú pensara en «consolidar» i «comboiar» per a ampliar les ocasions i els índexs d'ús de la llengua.

Com díem fa dos dies, Ximo Puig pareixia que fa anys, quan no era president de la Generalitat, tenia clar que la qüestió rellevant per a la pervivència d'una llengua era l'ús. Per això em torne a vore obligat a insistir-li que complixca els seus deures en el seu web presidencial:
Vos agrairia que publicàreu els continguts en valencià en la versió en valencià del web. Ara mateix, en la pàgina https://president.gva.es/va/inicio tant els tres extractes com les notes de premsa a les quals remeten, estan exclusivament en castellà: sobre el «centro cultural Raimon», «cooperación entre los territorios» i «X Premios Cope Valencia». A més, vos agrairia que m'indicàreu si es tracta d'un error puntual o si esteu aplicant un protocol de gestió lingüística del vostre web que preveu incomplir la legislació i les vostres obligacions lingüístiques.

Ja ho vaig reclamar en 2019. Però també amb el web del president Alberto Fabra Part, al 2014. El problema d'ús de la llengua en l'administració pública valenciana (en les Corts Valencianes passa també això) és tant la desídia del compliment polític com la resistència o el boicot d'alguns alts funcionaris, sempre disposats a imposar la seua ideologia sempre que els deixen fer-ho. I el cas és que els deixen massa sovint.

dimarts, 2 de novembre de 2021

«Mos ham petat aquesta llei»

L'Antoni Gelonch de dijous passat, 28.10.2021 en el Més324 de Jordi Graset Forasté (minut 26 en avant), 🔗 estava d'una banda alegre i quasi eufòric per la repercussió del fet de presentar el seu llibre sobre Napoleó a París (cosa que havia comentat a l'inici del programa), però d'una altra es va vore en la necessitat de fer un aŀlegat d'activisme democràtic i contra la condescendència de la falsa prudència de la precaució quan es tracta de resoldre el conflicte entre els drets i la protecció dels poders públics, sobretot quan estos poders són desviats per a convertir-se en privilegis. Una intervenció ben interessant, encara que al final, al llarg del programa, pareix compartir també la frase de Takse «ez dago zer eginik».

Me l'alce apuntant-la ací, per a recordar-la amb l'explicació prèvia quasi en rap del Josep Miquel Arenas Beltran, Valtònyc, sobre la llei belga del 1847 que el seu cas ha ajudat a derogar («mos ham petat aquesta llei», diu Valtònyc) 🔗: i que, basant-mos també en la jurisprudència europea, caldria derogar a Espanya també, només per ampliar i refermar les llibertats i la democràcia.

dilluns, 1 de novembre de 2021

«El més important és l'ús»

En l'àmbit de les coses de la gestió lingüística, Mónica Oltra recorre a la Constitució quan Garcia Melero li demana en tv3 (Tot es Mou, 28.10.2021; cap al minut 02:37 🔗) pel condicionament que han anunciat Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya de l'aprovació dels pressuposts del 2022 al «blindatge del català o valencià a l'audiovisual». Primer fa com si no sabera què li demanen, o com si no vullguera clavar-se en bucs, però la cosa és que la seua resposta necessita interpretació, ja que sembla que siga de l'estil dels qui diuen que no s'han de fer lleis per a ampliar els drets i llibertats de les dones, dels homosexuals, ni tan sols sobre l'habitatge... Tal com diu Oltra, «això ja ho diu la Constitució espanyola», «és la reivindicació de l'evidència».

Com que estem acostumats a la queixa i la militància defensiva i reactiva —i a la decepció per les actuacions reals—, mos pot paréixer una resposta tèbia i aigualida, però si pensem que és cert que hauria de ser una evidència marcada en la Constitució espanyola, cal exigir-ho al nivell més alt, com fa Oltra, no barat a aprovar els pressuposts, sinó com a obligació constitucional. Llàstima que els fets dels seus coŀlegues de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana o de les Corts Valencianes tampoc mos traguen de la decepció i s'òmpliguen la boca amb declaracions que després no es reflectixen en la pràctica real.

Ara mateix, en la versió en valencià del web del president de la Generalitat valenciana 🔗 la notícia és:

Ximo Puig destaca que el centro cultural Raimon dará a conocer a las próximas generaciones la contribución del cantautor setabense en la recuperación de la identidad valenciana

Només en castellà i enllaçant amb la nota de premsa 🔗 que també està només en castellà. Sort que, segons cita Sergi Castillo Prats (Operació avl, pàg. 170), Ximo Puig tenia clar que «el més important és l'ús».

diumenge, 31 d’octubre de 2021

Cita dominical / 676: Adi Zulkadry

Mirant la humanitat com mata.

Els vencedors són els qui definixen què és un crim de guerra. Jo estic en el camp dels vencedors, aixina que jo decidixc què és un crim de guerra.

Adi Zulkadry, a partir del doblatge al castellà del documental Jagal ('carnisser'; El acto de matar) (2013). 🔗

dissabte, 30 d’octubre de 2021

La foto del sàbat / 66

Això que en anglés és un pretés «bird slum» pot ser que els pardalets ho vegen com un barri popular. Hi ha pardalets per a tot. I n'hi haurien d'haver més en la ciutat. Urbanisme mediambiental.

divendres, 29 d’octubre de 2021

Sobreentesos malentesos

En la convocatòria d'oposicions d'assessors lingüístics de les Corts Valencianes es demanen coneiximents lingüístics i gramaticals. Curiosament, no s'indica a quina llengua es referixen quan demanen: 📃

Tema 3. Les indicacions de lloc. L’ús de l’article, l’ús de les preposicions a i en. L’adreça. Vocabulari i expressions de lloc.

[...]

Tema 3. La apostrofación y la acentuación gráfica.

¿L'apostrofació en castellà? ¿L'ús de l'article en basc? Per contra, en el temari de legislació, la referència a la constitució indica a quina es referix, amb nacionalitat i any: «La Constitució espanyola de 1978». Llàstima, podríem dissertar sobre la de Ruanda. 🔗

dijous, 28 d’octubre de 2021

Les dos cares

El mateix metge que mos menysprea en castellà en el centre de salut, mos atén amablement en valencià passiu en l'hospital. L'arbitrarietat de la burocràcia és un camí ple de sorpreses i revoltes amb obstacles inesperats o passeres insospitades. En tot cas, el mínim de gestió lingüística democràtica encara no ha arribat a impregnar els usos i costums del funcionariat públic valencià, cosa comprensible si hem estat educats amb l'herència permanent i sistemàtica de la genuflexió davant els poders i la subordinació lingüística davant qui siga que parle en castellà.

De poc ha aprofitat eixa xenofòbia de baixa intensitat que s'estilava quan era menut i que encara es sent de tant en tant: «uns castellans», per a fer referència despectiva a uns forasters. No mos hem llevat la xenofòbia de damunt, però segur que l'aplicaríem amb gust contra mosatros mateixos. Supose que el masoquisme és una avanç respecte al sadisme.

dimecres, 27 d’octubre de 2021

La de l'Obera

Un dia de sol, airet i temperatura agradable. Quatre notes de toponímia al vol: la séquia Dreta, la de l'Obera (del Pontasgo, del Regall o de Sant Agustí), 🔗 la del Mig, el Trefoquet (açò no sé si ho he entés bé). Garsetes, agrons, picaports, esplugabous, coetes d'all —aixina n'hauria de dir jo, de les Motacilla alba, si ho haguera aprés a la Vall—, polles d'aigua, gavines d'albufera, fotges, alguns soliguers i possiblement un arpellot de marjal.

La banda del Perelló té més aigua (no sé si és el preludi de la «perellonà») i hi ha més tràfec d'ocells. Tornant pels camins de la marja, un eucaliptus antic fa una ombra gegant en la imatge de Google Maps.

dimarts, 26 d’octubre de 2021

No és mai cosa de cinc minuts

Em passe la vesprà —esta pronúncia tan prototípica també hauria d'aparéixer en el diccionari— amb el tema Hipwords del Wordpress per a vore si resolc algunes incongruències de la revisió que vaig fer fa un temps en el bloc del Diari per a Tècnics Lingüístics. 🔗 Al final entenc que va fallar la creació del tema afillat i la incorporació de la traducció general (amb els arxius .po i .mo). Em queda un detallet d'estil que no sé on està localitzat (les etiquetes dels peus dels apunts), però ja no és tan greu i crec que em falta poc per a trobar-ho.

La gestió l'he poguda fer amb certa fluïdesa gràcies al Filezilla, 🔗 que m'ha permés pujar i baixar arxius al servidor d'Strato, 🔗 que és on els tinc situats. Com quasi sempre, alguns sobreentesos informàtics són uns dels principals entrebancs que obstaculitzen la resolució dels problemes més banals o senzills de disseny o de gestió. Fins que te s'encén la llumeneta o trobes el web on algú explica la «xorrà» poden passar hores. Quan et poses davant de l'ordinador, no és mai cosa de cinc minuts.

dilluns, 25 d’octubre de 2021

En versió doblada

Cap al minut 19 de l'episodi 6 del segona temporada de la sèrie Hanna, apareix un personatge, un suposat veí, que saluda una de les protagonistes d'esta temporada en una escala d'una casa de Barcelona. La nota curiosa i de valor ambivalent és que en la versió original de la sèrie, la protagonista, que és nord-americana, parla en anglés, i el veí de Barcelona parla en castellà. En canvi, en la versió doblada al castellà, la nord-americana parla, evidentment, en castellà, mentres que el veí que apareix per a donar la nota local, parla en valencià-català. I la protagonista li respon més o menys que no entén massa el català.

És una llàstima que en la versió original no hagen sabut donar eixe toc cultural de fer que el xicon parlara en valencià, i és una sort que el doblatge haja provat la solució més senzilla. Més avant, en el mateix episodi, s'obri una porta i la protagonista sent com una mare i un xiquet parlen en valencià-català tant en la versió original com en la versió doblada.

Fa cinquanta anys de l'«I am a catalan» de Pau Casals, 🔗 i encara es pot pensar que això també es nota en algun moment —fins i tot audiovisual— en la llengua que, encara ara, es parla a Barcelona. Encara que siga en la versió doblada. (Fixeu-vos en l'Oriol Junqueras de la introducció del vídeo: ningú ho haguera dit, ¿oi?)

diumenge, 24 d’octubre de 2021

Cita dominical / 675: Antonio Pita

Mirant les protestes pacífiques.

El 3,5 % és una espècie de barrera de l'èxit, segons van demostrar ja el 2011 les investigadores Erica Chenoweth i Maria J. Stephan en el llibre Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict (Per què funciona la resistència civil: la lògica estratègica del conflicte no violent). Quan aquest percentatge, com a mínim, de la població participa de forma activa i sense fer servir les armes en una gran campanya política com ara un intent de canvi de règim, aquesta triomfa.

Antonio Pita, «El umbral que da la victoria a las protestas pacíficas», El País, 07.09.2021.

dissabte, 23 d’octubre de 2021

La foto del sàbat / 65

Quasi en la plaça dels Navarros, l'endemà del rodatge d'unes escenes de la sèrie d'Amazon Citadel, la paret apareix ambientada amb estos curiosos cartells. El gos perdut deu ser la clau de la història.

divendres, 22 d’octubre de 2021

Aigua pura en uns anys

Per tal d'eliminar papers de damunt la taula, repasse un article que no sé per què vaig arrancar del suplement del diari un dia de desembre del 2019. Es tracta de l'article d'Esther Paniagua en què traça un petit perfil personal i científic de Cleis Santos, 🔗 una investigadora que pretén aconseguir un sistema eficient, portàtil i barat per a purificar l'aigua. Consulte en la xarxa a vore com va la cosa, però no trobe res que no siguen entrevistes del mateix any o del següent i referències als articles que està publicant seguint la seua recerca acadèmica.

Cal dir que al final de l'article en el suplement del diari es mostra prudent:

¿Quan tindrà la científica el seu prototip? En un any i mig, calcula. No obstant, no creu que es puga comercialitzar abans de cinc anys [...].

No sé si a algú li ha sorprés l'expressió «en un any i mig» —en vaig parlar ahir: espere no pegar la vara molt més 🔗—, perquè les normatives de l'espanyol-castellà i del valencià-català no accepten eixe valor semàntic que s'ha fet usual des de fa unes quantes dècades, per no dir quasi un segle. De totes formes, la cosa és que d'ací a cinc anys supose que ja l'hauran acceptada. I espere que en eixe moment encara estigam a tampe de celebrar-ho amb un glop d'aigua, no sé si ben pura, només que siga potable. En tres anys, més.

dijous, 21 d’octubre de 2021

En mitja hora es publicarà açò

Són les deu i ho programe per a les deu i mitja. «En mitja hora es publicarà». Hui m'he deixat embolicar per alguns usos de la preposició en, en concret, seguida de «sintagma nominal quantificat», 🔗 com diuen Bosque y Demonte en castellà, on tampoc és considerada adequada per la normativa quan s'utilitza per a dir «en un parell d'hores t'ho conte» ('d'ací a un parell d'hores'). Si vullguérem dir que em costarà dos hores contar-t'ho, sí que seria un ús que consideren adequat.

Acabe marejat consultant llibres diversos, a vore com ho justifiquen o com ignoren eixa possibilitat d'ús. Sempre em sembla sorprenent quan les gramàtiques no comenten un tret usual i, per tant, pareix que l'hajam de considerar rebutjat. En realitat, si entenen que cal considerar-los rebutjables i erronis, ho haurien de dir clarament: «no s'hi va al...», almenys aixina ho féem quan érem menuts.

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Dir que sí

La conversa dels obrers sobre els que parlen en valencià i que ells —sud-americans que no sé quant de temps fa que estan per ací— encara pensen que no entenen:


—¿Tu los entiendes cuando hablan en valenciano?
—No, nada.
—Yo tampoco, o un poco. Lo que yo hago es decir que sí a todo.
L'altre riu.
—Sí, les dices que sí... Eso hago yo.

A mi em semblava que m'havien entés. De fet, m'han entés quasi del tot, perquè m'han explicat la caiguda que tenia el balcó que faria que l'aigua de pluja eixira cap al carrer. No calia res més, que tampoc tenim tanta amistat encara. I a pesar que m'han entés, com que no he canviat de llengua, han tingut la sensació que no m'entenien, o no del tot. Supose que és la sensació que tens de no acabar de saber com has pogut entendre el que t'han dit, si en realitat no sabries reproduir res d'això que has sentit.

Amb eixos malentesos i confusions de la pràctica, amb les frases simples amb «obrir», «tancar», «demà», «treballar», etc., es fa camí i anem assimilant qualsevol llengua. La professora no parava de repetir: «Verstehen sie mihr?» ¡I tant que si!, essencialment eixa frase que tant repetia. I quant a dir que sí, sol ser una bona recepta, dir que sí a entendre la llengua dels altres.

dimarts, 19 d’octubre de 2021

En llengües que no són el castellà

En Els Matins de tv3 (07.10.2021), 🔗 amb Francesc Xavier Vila i Teresa Cabré tornem a tindre una mostra de la boira i les falsedats que envolten la política lingüística espanyola. Segons les paraules de Lídia Heredia reproduint les declaracions del ministre Miquel Iceta:

Ajudarem a la producció en llengües que no són el castellà.

Supose que ho degué dir, però en el tall de vídeo que trauen, el ministra diu unes quantes banalitats i una obvietat tan faŀlaç com siga de gran la bona intenció que anem a creure que podria tindre Iceta:

Si no les protegim des de l'estat, ¿qui ho farà?

Si acabàrem d'estrenar la democràcia o la constitució del 1978, mos podríem creure que eixa suposada obvietat té algun fonament real, però ja fa massa anys que sabem que l'estat «espanyol» —les clavegueres, els embornals, les aixetes i la granereta— no està desprotegint només, sinó que està actuant contra totes les llengües que no siguen el castellà. Eixe estat nega permanentment l'ús de les llengües dels «altres espanyols» en tots els àmbits on li és possible impedir-ho. I les dades mostren que s'està aconseguint l'efecte —i a pesar del que recomanava aquell, 🔗 es nota molt la cura i l'interés que hi posa eixe estat d'ideologia aŀlòfoba.

Per altra part, on no ho pot impedir, també aconseguixen l'efecte del desistiment amb altres mitjans (convencions socials, subvencions, menyspreus polítics, ocultament de l'existència d'eixes altres llengües...). I a pesar d'això, ací estem, reclamant, utilitzant el valencià-català com si tinguérem dret a fer-ho en qualsevol àmbit i fent-los més nosa que una brossa en l'ull a alguns que tot s'ho miren com si la diversitat i la diferència foren un greuge contra la seua concepció de la pàtria lingüística.

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Les mínimes diferències

Un milacre quotidià en un dia entravessat d'ànim, al fer anar un boli amb el tubet de la càrrega i la boleta que he tret d'un altre boli: ¡eren compatibles! No em sol passar això, sinó que generalment hi ha mínimes diferències entre els models que fan que els tubets de la càrrega no encaixen o que no s'ajusten al polsador. O que, quan em ve al cap això de fer el canvi, les boletes i la tinta s'hagen llançat a perdre.

La salut va un poc aixina també, són eixes mínimes diferències que mos fan encaixar alhora entre l'alegria i la temor.

diumenge, 17 d’octubre de 2021

Cita dominical / 674: Luz Gómez García

Mirant el despostisme.

El despotisme no es combat a la babalà, sinó de manera progressiva, mitjançant programes educatius, el compromís de l'elit i la implicació de la premsa com a servei públic.

Luz Gómez García, «Un pensador contra los tiranos», Babelia, 16.01.2021.

dissabte, 16 d’octubre de 2021

La foto del sàbat / 64

El tallacames pareixia molt tranquil confiant en el seu camuflatge damunt de la Portulacaria afra. No sabia que el filtre de la càmera el delatava.

divendres, 15 d’octubre de 2021

Realitat sense avals

El succeït principal de la jornada ha segut prou com una ficció que rosega l'estructura de l'estat i d'un món impensable: el Tribunal de Comptes espanyol actua d'equivalent en esta democràcia —«versió espanyola»— de la veterana i immarcescible Inquisició espanyola d'altres èpoques, però amb mitjans semblants. Els falta un poc de sang i fetge per a compondre el producte de terror que pretenen. 🔗

En el camp també de les ficcions certes, i inclús assimilables, el rodatge de Citadel al centre de Valéncia —topònim que hauria d'anar amb accent agut: hauríem de corregir el falsejament de la versió oficial, abans que els prejuís normatius fixen «Dènia» o «Sènia»— mos permet reviure, gràcies als assajos i els moviments dels extres, La nit americana de Truffaut (1973). Mos hem passat un hora pensant que véem Priyanka Chopra, 🔗 però era una figurant. A l'últim moment ha aparegut ella per a calcar el que estava fent l'altra xica, però en versió prenyada i fugint de la policia.

A l'hora de dinar, amb ravanell, timonet de Sòria, verdolaga, anous i oli hem fet reviscolar, i inclús hem millorat, un hummus supervivent del mes passat que teníem en la nevera. I això també pareixia ficció, però esta no ha calgut avalar-la.

dijous, 14 d’octubre de 2021

iŀlusions i optimisme femenins

De passada, pensant en actrius d'anys passats que li venien al cap fent un exercici de memòria d'entreteniment, Javier Marías («Nombres y rostros nocturnos», 18.07.2021) 🔗 es preocupa:

Sobretot em fan llàstima les dones, amb gran capacitat per a iŀlusionar-se i més propenses a l'optimisme.

Un poc més avant diu que n'hi han moltíssimes que desconeix del tot. Per tant, totes eixes dones (actrius) que li fan llàstima entenc que són les actrius, que són dones i, essencialament, pensa que les dones són aixina. Bo és saber-ho. L'experiència de cada u és la que és, i les generalitzacions que cada u fa amb la seua experiència —si tens molt de costum de generalitzar—, és perillós convertir-les en prejuís, que solen ser recurrents, però erronis, inútils i degradants massa habitualment. En el fons, he d'assumir que eixe antic diari de capçalera meu em va arribar a fer carregar amb el prejuí de la propensió al desencert i el pessimisme dels articulistes mascles.

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Sabor i textura

El cambrer no sap segur si el «llobarro» que li demane és la «lubina» que ell sap que hi ha a la carta del restaurant. Ho encerta. I quan Takse demana «abaejo» es queda dubtant un ansigne però també l'encerta, perquè anava seguir d'«a la brasa», cosa que l'ha ajudat. S'ha alegrat d'encertar-ho, s'ha disculpat però no saber-ho segur, però diu que amb un poc més de pràctica li se quedarà gravat.

La carta té versió en valencià, castellà i anglés. El cambrer només mos ha parlat en castellà. En valencià es veu que no s'ha llegit els noms dels plats. Mos ha faltat comprovar com porta d'assimilada la versió anglesa del «seabass in a mussels jus...». El cas és que estava tot molt bo, el cambrer ha resolt amb simpatia els seus dubtes i cal agrair que l'Habitual de Ricard Camarena tinga un mínim de sensibilitat pels «productes locals», com ara la llengua. Ecologia lingüística amb «sabor i textura», com ell diu. 🔗

dimarts, 12 d’octubre de 2021

Brossetes del camí

La Lobularia maritima (abans denominada Alyssum maritimum té molts noms en valencià (caps blancs, semprenflor i més), però també hi ha qui simplement en diu «brossa que hi ha vora els camins». Doncs, és una variant, pel sabor, del ravanell (Diplotaxis erucoides), que té un nom més habitual (també ravenissa) i que es donava a menjar als animals, amb safanòries i verdolagues. Però quan hi havia gana, en alguna de les postguerres que mos conten, tot això era ben menjable i apreciat.

Ara ho tornem a descobrir per salut i per sostenibilitat ambiental. No cal dur l'encisam —que abans em sembla que només era cosa de Pasqua— per a fer una «ensalà» amb tots els ets i uts. Només deixant que creixquen les plantes de l'entorn dutes pel vent, pels pardalets o per un esqueix que agarres passejant per la natura de vora el poble pots omplir un trosset de terra i anar collint quan arriba el moment. S'insinua ja el plantatge entre els caps blancs i ravanells. Espere que el jolivert torne a aparéixer algun dia.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Milacres de cada dia

Visitem una botiga de fusters de tota la vida de Castellar, una home major i un xic de la nostra edat o un poc més jove. Takse es queda sorpresa de sentir que parlen en un castellà que pareix que no compartim l'aigua de l'albufera. Un poc més tard arriben a amollar quatre coses en valencià, mentres estem xarrant, però com a clossa humorística o fent-se ressò del que acabem de dir.

Per contra, mos acostem a ca uns fusters de Beniparrell. Un xic jove inicia la conversa en castellà, però canvia a un valencià quotidià quan mos sent. La cosa és que del tema dels llistons entén un altre xicon: este parla en castellà del sud d'Espanya (o de l'Amèrica del sud, que no he acabat de captar-ho). L'entenem pel milacre de la capacitació lingüística.

I tots mos han entés i atés sense cap problema. No és cap novetat ni cap heroïcititat, que això diuen que ja ho fea sant Vicent Ferrer, com si fora un milacre. Milacres molt casolans.

diumenge, 10 d’octubre de 2021

Cita dominical / 673: Belén Domínguez Cebrián

Mirant la inhumanitat.

Va ser ella qui va idear la llei que obligava les autoritats a requisar els objectes personals —joies incloses— dels refugiats per tal que es pagaren les despeses de manutenció; qui va orquestrar una campanya mediàtica contra la immigració libanesa; qui va posar els anomenats «guetos» en la diana; qui va voler desterrar els migrants que havien de ser deportats a una illa al Bàltic; fins i tot qui va celebrar la seva cinquantena llei antiimmigració bufant les espelmes d'un pastís, una estampa que va pujar a les xarxes socials i que va alimentar la bronca migratòria que ha imperat a la Unió Europea durant l'últim lustre.

Belén Domínguéz Cebrián, «'Impeachment' a la danesa», El País, 16.01.2021.

dissabte, 9 d’octubre de 2021

La foto del sàbat / 63

Un coleòpter mos fa una visita per a anunciar-mos l'arribada de la tardor i de les síndromes postvacacionals.

divendres, 8 d’octubre de 2021

Mal empapussats

Deixe alguns comentaris en l'article «Estat, sigut i la falsificació de Fabra» d'Ignasi Moreta (Núvol, 06.10.2021), 🔗 que és un d'eixos articles que trobe que mereixen un gran «¡Algú ho havia de dir!» del Tardà aquell del Polònia.

De fet, realment no és cap novetat el que diu Moreta, però sí que pot ser útil per a punxar alguns tècnics lingüístics que van memoritzar quatre formuletes simplificadores de la normativa sense pensar-hi massa —com si la faena fora sempre recitar-ho en un examen d'eixos que encara es fan—, i es van gitar a dormir una volta aprovats.

I ja veus, quin mareig haver de rellegir «correctament» ara el que va escriure Fabra fa un segle. Ja mos anava bé creure-mos qualsevol cosa que mos empapussaren. En el fons, tal com diu Takse estos dies: «ez dago zer eginik».

dijous, 7 d’octubre de 2021

En valencià segons el dia

Hui, estranyament, el metge que fa un mes al centre de salut no entenia res en valencià, ha segut amable i ho ha entés tot a l'hospital. Sí, va fer com en el joc de l'oca i va enviar Takse del centre de salut a un cita en l'hospital… ¡amb ell mateix! Ja havíem previst que ompliríem una reclamació per la incapacitació o desatenció lingüística, però no ha calgut. Amb tot, el metge ha repetit la jugada fent un reenviament a una metge diferent: esperem que esta volta no torne a ser ell mateix amb una disfressa. I que continue la seua evoluciuó positiva entenent el valencià. Convé «consolidar» el bon tracte en la conversa bilingüe.