Interseccions

Després de la lectura que vaig fer del llibre En defensa de València de Ricard Chuliá i mentres vaig fent la del llibre Estudi sobre la 'e' de Valencia d'Abelard Saragossà, m'arriba un a través del FòrumSL —enviat per Joan Costa Carreras— un comentari de Lluís Pérez Lozano que em lliga amb l'argumentació de Ricard Chuliá:

Una de les coses de la interseccionalitat és que la teva posició subalterna en un eix no justifica la teva posició de privilegi en un altre. Tampoc en l'eix de jerarquia lingüística. I ho dic com a castellanoparlant que va decidir militar pel català precisament en atenció a això.

Cadascú es pot situar en l'eix que vullga, però pretendre munyir el privilegi de la incoherència perquè u es considera «usuari conscient de la llengua» o, si també s'hi val, «valencianoparlant» és com aprofitar-se de la interseccionalitat per pensar que, com fea aquella fantàstica idea atribuïda a Francesc Pujols, 🔗 però en revisió valenciana: anirem pel món i tot serà una falla. És probable: i la cremaran.

Més enllà de la tautologia

L'article «València s'escriu València» de Sebastià Alzamora 🔗 podria tindre trellat més enllà de tautologia, si no fora que és un destrellat insultant que crec que mereixia algun comentari a la franja corresponent del web. A pesar de l'ambient que es respira habitualment en la xarxa (no sempre en el web d'este diari), el vaig deixar mirant de ser educat i constructiu:

Lamente que el senyor Alzamora, que té estudis de filologia, haja oblidat explicar quina és la mentira filològica que corromp un lingüista que fa vora trenta anys que aporta arguments científics sobre el tema.

La controvèrsia científica i la corrupció es donen quan les posicions alternatives es promouen amb desqualificacions i insults, tal com s'observa en alguns comentaris a este article.

Com que m'han replicat amablement, envie encara una resposta més:

Més avant haurem de valorar el fet que algú «s'haja deixat utilitzar» per a aconseguir un resultat positiu en una gestió que jo també entenc que té una intenció negativa.

A banda, el meu comentari es deu al fet que considere que la discrepància política o sociolingüística que es manifesta en forma d'insults o desqualificacions personals i professionals també és un èxit lamentable dels promotors de la iniciativa. Crec que mereix alguna rèplica i no l'aplaudiment perquè sigam del mateix bàndol.

En tot cas, no sé amb qui es suposa que havia de ser, però, com dia algú, el món seria més terrible encara si només puguérem tractar amb qui compartixen les nostres opinions.

Tancar les catacumbes

Hi ha algun lector dels articles sobre llengua que s'escriuen en el Diari La Veu del País Valencià que no utilitza la xarxa per a convertir-se en un fonamentalista de l'odi, sinó que intenta dialogar amb respecte i concisió, a pesar del guirigall generalitzat dels «nostres» companys de viatge. Sol firmar «Borràs», però no puc assegurar que sempre siga la mateixa persona, ja que el web dels comentaris del diari permet posar qualsevol cosa per a identificar-te.

Els comentaris desapareixeran dins d'uns dies i, per atra part, envie el meu, però no apareix publicat. Perquè no es perga tot, deixe ací el meu punt de vista:

Com sol ser habitual, Borràs, trobe els teus comentaris asserenats, argumentats i prou encertats. La llàstima és que és prou absurd que les suposades qüestions polítiques i sociolingüístiques de fons es concreten exactament en fer-li el joc a la dreta valencianòfoba en el cas de la iniciativa del canvi de nom de la ciutat: escarotar-se sense cap motiu i rebutjar l'argumentació científica amb desqualificacions personals i amb el recurs als dogmatismes i al partidisme polític.

L'any 1998, Abelard Saragossà acabava l'article dient que «és necessari que tinguem en compte aquest procés regularitzador incipient, i que estudiem com evoluciona en els pròxims trenta o quaranta anys». De moment, encara sobrevivim els qui hem aprés a dir «Valéncia» des de menuts. Si es fixara oficialment eixa forma (cosa poc probable, perquè l'AVL no ho admet encara), espere que els qui tant es preocupen per l'ús del valencià s'animen a continuar impulsant-lo parlant-lo, escrivint-lo, transmetent-lo a les futures generacions, reclamant-lo...

Tens tota la raó de demanar una demostració que «un canvi en l'ortografia augmentaria l'autoestima i, en conseqüència, l'ús escrit i oral d'un idioma»... Haurem de mirar també si el canvi del 2017 va tindre eixe efecte que suggerixes. En tot cas, diria que la política lingüística del 2017 no va ser només fixar oficialment la forma «València», encara que n'hi ha qui en van tindre prou (i massa) amb això.

L'article de Sebastià Carratalà («Quan Saragossà deia que els canvis no poden fer-se contra qui més usa el valencià», dlvpv, 22.07.2025) 🔗 jugava a traure de context les paraules d'Abelard Saragossà, perpi usant els passatges en què Saragossà es centra en la situació sociopolítica del 1998, com si des del 1998 fins ara no haguera passat res de nou, entre atres coses, huit anys de política lingüística de retolet amb la denominació monolingüe «València», després de més de trenta anys de democràcia amb la forma monolingüe en castellà i política lingüística castellanitzadora.

N'hi ha qui s'ha quedat en les catacumbes, però n'hi ha qui demana tancar-s'hi.

Alteracions

Això de fer excursions, enriquix culturalment, amplia els horitzons —més encara si te'n puges a la muntanya—, obri els sentits, t'acosta nous accents i percepcions sociolingüístiques —una barcelonina que amaga l'accent, perquè diu que hi ha «valencians» a qui els molesta—, però eixa alteració dels hàbits i les rutines quotidianes em deixa prou xafat.

A banda d'això, veig que sí, que la solució d'ahir era un pedaç per a emergències. He de vore com es resol del tot la qüestió, perquè ara el programa Fitxers de l'Ubuntu tampoc accedix a les unitats usb. Ja vorem demà, que hui, a més de la calor, em ronda la becaeta que no he pegat després de dinar.

El muntatge de la unitat

Aïlle alguna neurona de la calor ambiental per a que treballe en l'accés de l'Ubuntu al disc on tinc el Windows. Des de fa uns mesos, després d'alguna posada al dia, la unitat «sda1» mostra u avís d'error. Com és habitual en estos casos, regirant la xarxa, a la quarta trobe la solució en un vídeo d'un tal EduCaster 🎬 —des de Mèxic— que em facilita la solució, que consistia a crear una carpeta en media per a «muntar» allí la unitat «sda1»:

$ mkdir Dades
$ mount -t ntfs-3g /dev//sda1 /media/xxx/Dades

La solució és provisional, perquè sembla que cal repetir cada volta l'última orde. A banda, un detall que m'ha quedat per entendre és eixa doble «diagonal» —aixina en dia EduCaster— o barra inclinada. La cosa és que ha funcionat, aixina que he deixat eixe dubte per a més avant, que ara fa massa calor i no em posaré a aprofundir en els muntatges de la unitat.

Cita dominical / 870: Hans Hoffmann

Alguns van començar a creure a qui més cridava. Perquè la gent és aixina, i especialment els alemanys.

Hans Hoffmann, personatge d'Odessa de Frederick Forsyth, a partir de la versió en castellà d'Ana María de la Fuente.

La foto del sàbat / 260

Van fent.

Calina sense sorpreses

Incendis als boscs, basca a la ciutat, anem cremant.

Art d'autopista

La desconnexió estiuenca deu tindre a vore amb la possibilitat de regular la humitat ambiental —sense haver-ho mirat del tot, trobe que «l'humitat» seria més regular—. Pujar a uns mil i tants metres és una opció, camí de les Espanyes aquelles de tots colors, si volen que n'hi haja.

Impressió de lluerna

Només la vaig poder enfocar com a impressió.

Ovelletes ultres

Encà que semble prejudiciós, la pegatina ultradretana tan de sentit comú faŀlaç en castellà tenia un significat que de moment no té en valencià. I millor que no arribe a tindre'l.

Proves estiuenques

Amb la calma de l'estiu em pega per tornar a les proves amb la combinació del Fire, la llapissera, el Notes i l'enviament per correu.

Cita dominical / 869: Núria Garrido Gómez

No es pot dir que un país és democràtic quan està ocupant i maltractant un altre poble. Netanyahu ha prohibit mitjans com Al-Jazeera, ha bombardejat espais amb periodistes i controla el sistema judicial. Això no és una democràcia.

Núria Garrido Gómez, segons Josan Piqueres, Diari La Veu del País Valencià, 04.07.2025. 🔗

La foto del sàbat / 259

Un botxí de fa deu anys. A vo si el retrobem enguany.

Solana d'idees

En el programa La selva de hui, 🔗 un dels coŀlaboradors té una eixida que fa pensar. Mentres Montser Barderi demanava travessar ponts i establir una conversa amb unes persones que havien escrit i representat una peça de teatre on exposaven de manera infantil i absurda una contraposició entre el dret a la salut i l'obligació d'entendre el català, i considerava que la representació no es podia impedir, perquè seria «censurar», aquell ha fet «¿Per què no?»...

De tant en tant m'esmussa comprovar que les idees progressistes o esquerranes són molt superficials i conjunturals en algunes persones. Sonen com a hereus de l'ambient ideològic del franquisme, aquell de la llibertat... per a ser catòlic. En este cas, es veu que la necessària llibertat d'expressió en democràcia seria vàlida només si l'expressió concorda amb les idees del censor.

Els ponts de Barderi serien més fructífers i, clar, complexos, inclús un poc angoixants perquè caldria afinar els arguments per a evitar compensar la nostra discriminació usant-la com a coartada per a fer un poquet de botxins, ni tan sols per alleujar-nos la calor.

Estants pendents

Aguantant la solana i la calor, repasse l'estant de les lectures pendents i trac un poc per llevar-li la pols mentres espera Lettres de Bretagne de Pierre-Jakez Helias. És un llibre en francés que va de «llengua, cultura i civilitzacions bretones». Bé, és eixe treball impossible dels qui intenten salvar una llengua escrivint i parlant en la llengua que se'ls imposa. L'aculturació i la glotofàgia no paren en eixes brosses, en termes més gruixuts que tècnics.

La qüestió és que du a l'inci una cita de Gide:🔗

Ja s'ha dit tot, però com que ningú escolta, sempre hem de tornar a començar.

Eixa seria la idea hui que retrobem l'Anton M. Espadaler en la tele —amb el Grasset— presentant una versió en català actual de la Història de Jacob Xalabín 🔗 en l'editorial Cal Carré, Història del princep Jacob. 🔗

De moda

Idiotismes de moda entre els parlamentaris valencians: com ara «a pulmó». En podria recopilar uns quants, però em sembla que és una tortura que tampoc necessite aplicar-me. Almenys per ara, i més sense l'aire fresc que convindria.

Depuració interessant

Serà bo vore fins a on aconseguixen arribar els elements de la conxorxa de la dreta togada i uniformada. L'estat democràtic podria aguantar, però supose que hauria de ser fent una bona depuració dels malfactors i de les impunitats «legals» amb què actuen. Seria bo que els altres partits polítics feren per reformar, tractar psicològicament o expulsar els masclistes, assetjadors, puters, xenòfobs, maltractadors i corruptes que ara deuen estar aguantant la respiració o inclús indignant-se hipòcritament vegent com va la cosa.

Seria bo que aprenguérem a valorar els elements positius que pot aportar la guerra judicial —aquell lawfare que havíem de creure inversemblant— 🔗 que hi ha latent i parasitant les estructures de la política, la judicatura i la policia. No pareix que pretenga només tombar l'executiu espanyol, perquè ja va començar a actuar fa anys contra polítics com Mónica Oltra, o contra humoristes, podemites i independentistes —circumstàncies sovint compatibles—, però com els del psoe es pensaven que els afectava —deuen citar molt el poema de Niemöller—, pont de plata.

Almenys els del psoe de Pedro Sánchez pareix que estiguen aprofitant l'ocasió per a fer reestructuració, neteja i depuració d'idearis i pràctiques. No combregue amb moltes de les seues idees, habitualment més oportunistes que progressistes ‐feminisme inclòs—, però és interessant vore que, si convé, esta volta han pres decisions rigoroses i positives.

Gulliver a can maniqueus

Hi ha raonaments que et fan suar per a entendre'ls i analitzar-los. Però per a això hi ha, entre atres obres de consulta constant, Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift. 🔗 És una sàtira del segle xviii. Per tant, no podrà aclarir del tot el món d'ara, però continua fent gràcia i permet identificar i identificar-mos amb els aspectes bons i roïns de la societat en què vivim, que solen ser els aspectes que anem remenant constantment.

Patint pels ucraïnesos, pels russos, pels israelians o pels palestins, no sabria on situar Liŀliput i Blefuscu i decidir com s'ha de trencar un ou de gallina. Però escoltant i llegint Antoni Gelonch (Més 324, 26.10.2023) 🔗 i Pilar Rahola («Hipocresia moral, obsessió ideològica»), 🔗 sembla que sempre hi ha un prejuí adient que alleuja els crims dels teus. En el fons, les gallines són culpables de no pondre ous redons.

Els nous maniqueus, els de sempre.

Cita dominical / 868: Josan Piqueres

Diari la Veu s’ha posat en contacte amb la Guàrdia Civil per saber la seua versió. S’ha fet en valencià i la màquina del contestador que ha atés la telefonada ha parlat primer en castellà i després en valencià. Un agent ha atés la sol·licitud en valencià.

Josan Piqueres, «Un Guàrdia Civil: “Soc l’autoritat i m’has de parlar en espanyol”», Diari La Veu del País Valencià, 02.07.2025.

La foto del sàbat / 258

Enguany toca les arnes.

La facilitació de l'escriptura

Per no pedre el costum, adobe un debat amb quatre reflexions que espere que no xafen cap ull de poll:

N'hi ha teoria a cabassos per a atendre cada situació des de perspectives diferents. La «realitat» ni és unívoca ni uniforme. D'altra banda, quan sospitem que algun argument no està ben fonamentat, no és que la realitat es contradiga.

El coneiximent i l'ús de la llengua pròpia no pot ser considerat un problema per a la supervivència de la llengua. El desús de la llengua té unes causes que no es resoldran constrenyint i frustrant normativament els parlants que pretenguen escriure la seua llengua, immersos com estem en un medi castellà i inclús cada volta més anglés. Això em sembla una vella recepta a la que alguns recorren per impotència o com a coartada, però no perquè confien que tinga cap èxit pel que fa a l'augment de l'ús.

Finalment, pel que fa la facilitació de l'escriptura, l'iec va fent-ho a mesura que va ampliant i revisant les seues obres normatives. A més, la meua experiència amb el servici de consultes (i amb l'aoetic) és ben positiva. En eixe sentit, estic segur que és més negatiu per a l'ús de la llengua amagar què en sabem i difondre el prejuí de la incorrecció, el menyspreu i la ignorància quan es tracten les varietats dialectals. Sense idolatrar res, la gramàtica de Sanchis Guarner, ¡del 1950!, anava en el sentit de facilitar els recursos per a l'ús general.

Bé, la cosa anirà com haja d'anar.

L'ètica raonable

Igual que els policies es pensen que la presumpció de veracitat equival a la veritat, la retòrica mal digerida dels progres dogmàtics ha fet que n'hi haja que, perquè es senten partidaris dels progressisme —i de totes les extensions mal fonamentades que es fa d'eixa concepció política—, es creuen que tenen la raó científica i, per tant, la veritat al seu costat. Per tant, estan repetint allò de «déu és al nostre costat» típic de les guerres de religions que contiuen vigents.

I el cas és que en el mateix moment que et penses que tens la veritat de part teua «perquè» eres d'esquerres —i totes les extensions mal adobades que es fan d'eixa concepció política—, estàs invertint els termes i convertint-te en un dogmàtic —o un fanàtic i totes les extensions que fan d'eixa concepció de la vida—, i aleshores té igual que et penses que eres d'una banda o de l'atra, perquè estàs en connexió amb la part fosca de les ideologies que es convertixen en credos religiosos.

Les dades i pràctiques científiques no són atributs de cap ideologia, sinó que són processos i resultats en qüestió permanent i que conviuen amb falses «veritats» derivades de la tradició, el sentit comú, la conjuntura, les normes de comportament, les pràctiques protocol·làries, la bona educació, la convenció o la intuïció. Ser d'esquerres o progressista pot conduir cap a una banda més amable de la vida —igualitària, alliberadora, redistributiva, respectuosa dels drets, dels deures, del medi ambient—, però en el moment que arriba a pensar que un accent és bo perquè el va adoptar Joan Fuster, està fent pensament religiós —un oxímoron que algú deu haver tractat en algun moment, segurament el mateix Fuster—, és a dir, dogma de fe.

La ciència, mentrestant, continua aportant les dades que han de fonamentar el pensament, la reflexió racional i objectiva. La qüestió és què en fem de l'ètica raonable. Acabant amb La Rochefoucauld:

Els bojos i els abovats veuen les coses segons l'humor que tenen.

Més de noranta minuts

I ara pareix com si els polítics no hagueren fet mai metàfores amb el futbol. Contràriament a partits anteriors que encara estan jugant-se en els tribunals i on ja hi ha unes quantes certeses condemnades de corrupció del Partit Popular, tot l'espectacle sobre la suposada corrupció del psoe o de Pedro Sánchez, encara està en fase d'instrucció i en la imaginació sense proves del jutge.

El partit durarà més de noranta minuts. I pots començar perdent, però fins que no xiule l'àrbitre... i més enllà. Si més no, estan destituint i acceptant responsabilitats. Els exemples anteriors dels suposats partits alternatius encara no han esmenat res del seu passat ni mostren que no estiguen disposats a continuar les seues pràctiques clientelars habituals de l'estil Zaplana, Rato, el Bigotes o «M. Rajoy». I coses pitjors, si pensem en els morts de Mazón.

Comentaris obsolescents

Un articulista veí troba la manera de barrejar Abelard Saragossà en un article sobre atres coses, aixina, com deixant caure un cigronet baix del matalap esperant que l'efecte incomode bona cosa. No serà el cas, però no m'estic de deixar un comentari obsolescent:

Heu escrit: «Segur que troba un Abelard Saragossà de torn disposat a signar el que faça falta per un mòdic preu i un poc de cas.» Vaja, vós sí que l'heu trobat per fer sonar l'orgue. Compartir les idees amb els qui tenen reivindicacions justes no eximix d'actuar amb raó i ètica, si més no, entre els qui pensem que això és important.

Anava a protestar per l'obsolescència dels comentaris en els articles del Diari La Veu del País Valencià, però també té una part positiva: podem armar escama i esperar que l'univers electrònic se l'engulga.

El solatge

Me se n'havia anat del cap el nom d'un dels poetes que alguna volta m'han dut a llegir poesia. Vaig estar uns dies sense enrecordar-me'n —ni del poeta ni de que me se n'havia anat del cap— i, de colp, dinant, em va vindre el nom: Eugenio Montale. 🔗 Tinc el llibre alçat en la Billy blanca amb portes on alce les lectures fetes i els llibres de consulta. Fa anys que no he obert el llibre d'Ediciones Júcar a cura de Joaquín Arce. 🔗 Encà que siga, hauré de comprovar si els poemes aquells de quan aprenia italià en la facultat em continuen diguent alguna cosa.

No és fàcil, perquè el solatge de la vida tapona els foraets dels filtres per on mirem el món.

Cita dominical / 867: Pilar del Río Sánchez

Volem aigua i rentadores a tot el món, no el 5 % d'armes. Si canviem la nostra actitud com a societat, això canviarà. Si no, estarem en mans d'uns dèspotes absoluts.

Pilar del Río Sánchez, segons elDiario.es, 28.06.2025. 🔗

La foto del sàbat / 257

T'entenen a voltes

Al pas —que no sabíem què volia dir: «punta d'atenció sanitària», resava el rètol— mos agarra un metge que deu ser sud-americà. M'ha entés sense problemes, tot i que he tingut el dubte si sabria què voldria dir «dinant» —no ha dit que no m'estiguera entenent—. No ha calgut parlar massa. Paracetamol com a solució entenedora.

En canvi, costava més d'entendre l'home major bufat que estaven atenent al costat. Parlava en castellà, però no semblava que vullguera fer-se entendre. L'han atés d'unes ferides que s'ha fet al caure un bac, però després la metge —que tenia trets exòtics americans o ves a saber si d'altres confins— no sabia com fer-lo tornar a casa, si és que a Valéncia hi ha un carrer d'Alcàntera de Xúquer.

Mos entenem o no volem fer-ho, com això de les pintures de Sixena —a l'Aragó o enlloc, pareix que proclamen la dreta feixistoide— 🔗 o de l'adscripció lingüística d'Alacant —per a ofegar la llengua valenciana... o com en diguen els catalans— 🔗 , crida—, que si no fora que són focs d'encenalls que fan una flama incomprensible, no entendríem quin sentit tenen.

Atomitzats en xarxa

Pel que sembla, hi ha algú a Rússia que coneix la contrasenya de la meua identitat en un web on estic subscrit i on participe de manera regular. El sistema de seguretat m'envia un codi a la meua adreça electrònica al mateix temps que m'avisa de la possible suplantació d'identitat. Convé que canvie la contrasenya, em diu, i ho faig, Crec que és la tercera volta que ho he fet últimament. He demanat un poc de suport, a vore si l'amenaça és real o si puc fer alguna cosa més per a llevar-me la llepassa de damunt.

La xarxa forma part de la vida, aixina que no podem esperar més milacres dels que esperem en la vida mateixa. De fet, podem pensar que encara n'hi hauran menys, si tenim en compte que això que diem «xarxa» per eufemisme s'hauria de vore més com una cadena de partícules enllaçades pels interessos econòmics. Diu que estan muntant un atre superordinador que de calcular no vullgues saber què... Segur que no calcularà els litres d'aigua que es malbarataran per a calcular els litres d'aigua que s'estan fent malbé refrigerant l'ordinador... Algú està pensant de suplantar-mos, no la identitat, sinó la humanitat.

Mestres de la barbàrie

Les obres d'art també poden fer ois, poden ser desagradables, insuportables, aberrants... Això és el que m'ha passat pel cap llegint l'article «Vesprades de soledat» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 24.06.2025) 🔗. He deixat un comentari per mostrar la meua perplexitat per haver d'assumir que les obres mestres poden ser, com dia aquell —Walter Benjamin, reinterpretat per mi per a l'ocasió—, 🔗 obres de la barbàrie, perquè som uns i atres alhora:

Tampoc no vaig ser capaç de vore Cannibal Holocaust 🔗 de Ruggero Deodato (1980) quan era jovenet, per molt que m'atraguera la publicitada realitat dels fets filmats, cosa que jo em vaig creure, però que per sort era fals. Llàstima que no fora una obra mestra de la cinematografia.

En tot cas, espere que no estiguen pensant en fer cap «obra mestra» cinematogràfica amb atrocitats «humanes», això que en diuen «snuff films». Encara que també és possible que s'haja fet i jo no l'haja vista.

Està per vore

El xic del taller va i també parla en valencià, valencià corrent, afable i quotidià, no un valencià d'anar a passar un examen en l'institut. No és l'únic del taller, perquè una de les xiques que cobra les factures també em va atendre en un valencià general ben familiar i casolà, sense pretensioses impostacions escolars. Mos atenen en valencià, però solen callar en valencià la major part del temps. És el silenci d'una llengua que no es fa sentir prou i que, per això, perquè no la senten ni l'escolten tant com deurien, hi ha qui es pensa que la podrà ofegar estrangulant els pressuposts per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tal com han proposat el Partit Popular de Mazón i la seua sucursal feixistoide.

La identitat no és la llengua, però és una part del nostre medi ambient cultural, simbòlic i patrimonial... Però hi ha qui preferix atres «valors» com el masclisme, l'autoritarisme, la corrupció, la xenofòbia, el racisme, que també són identitaris i patrimoni de la part fosca de la nostra societat. La presidenta de l'avl té bona intenció:

Els valencians som el que som gràcies a la llengua. Si no, podríem ser una altra cosa. El valencià és allò que ens dona sentit com a poble i és el que ens dona també una identitat que els altres no tenen.

Verònica Cantó, segons l'entrevista que li fa Violeta Tena, El Temps, 18.06.2025, 🔗

No ho veig aixina, perquè em sembla que només tenim sentit com a poble si pensem que la humanitat té sentit. Vegent lo que vegem, està per vore.

Llengua reactiva

Al súper, la caixera també sap parlar en valencià de reacció quan em sent recitar els números del dni. La regla és la conversa monolingüe i això fa que el valencià quede amagat, perquè els inicis de diàleg solen convergir en castellà. Són rareses eixes converses bilingües que mantenim habitualment Takse i jo amb qui es presente que només sàpia expressar-se en castellà-espanyol, on es dona habitualment la sorpresa agradable que hi ha molt de valencià encobert, esperant a l'aguait per a fluir.

Intente anar per l'ombra, però no és sempre possible, he de travessar espais oberts inclements. Veig un un veí d'una finca de darrere del mercat Central que espera amb la porta oberta que arriben els seus dos coneguts: «vos he vist de reüll» els diu. La solana em deu haver provocat aŀlucinacions, perquè eixos fenòmens de normalitat no s'haurien de produir des que Escalante va escriure sobre el decandiment de la llengua a la capital del país. Tenen una edat que supera la cinquantena, aixina que la profecia autocomplida no es farà esperar massa temps més.

Cita dominical / 866: Franck Fischbach

En les societats anteriors a les societats capitalistes, la producció econòmica estava subordinada a la reproducció de la societat: això significa que es produïen coses que eren útils per a satisfer les necessitats socials dels membres de la societat, una satisfacció de necessitats que permetia que eixa societat persistira al llarg del temps.

Franck Fischbach, segons l'entrevista que li fa Ariane Nicolas en Philosdophie Magazine, 13.06.2025.🔗

La foto del sàbat / 256

Encà n'hi han moltes maneres de vore el món.

Tot s'aprofita

Com diria la meua cosina de l'Alqueria, em «torbe» un poc amb el sagí i els cucarrons —el llard i els llardons—. En ma casa no hem segut massa de greixos, però sí que recorde les coques de sagí —més de nom que atra cosa—: a ma mare li agradaven més les coques d'ammetló —o coques cristines—.

Em sembla que he pogut aclarir —amb el suport de Takse— que els torreznos que fan a Sòria no són els cucarrons ni sembla que tingam equivalents coneguts, sinó que fem elaboracions tallant les peces de l'animal de manera diferent: cansalà vià, cansalà —passà per la graella i entre pa, segons Takse, una delícia—, cotna i ja no en sé més, que tot això del greix em sol embafar prou.

Ja ho diuen que tot s'aprofita. O s'aprofitava i ara es malbarata, ves a saber.

La ciència del comú

Hi ha conceptes que no és que siguen un bumerang, sinó una banderola que indica si bufa el vent i d'on ve (un gallet, un penell). Hui he topat amb una desqualificació que aplicaven a una persona: «negacionisme científic». És terme adequat, descriptiu i que no ofén la qualitat personal sinó la pràctica professional, les idees. Està bé.

La llàstima és que —entre la progressia nacionalista valenciana— és un terme que només s'aplica als adversaris —inclús als enemics—, però que pareix que hi ha qui pensa que no és aplicable a «tots» els qui practiquen eixa negació. Quan es tracta dels «nostres», aleshores hi ha «valors» més rellevants a tindre en compte: la situació política, la conjuntura, la tradició, les fantasies compartides, la ideologia dogmàtica...

En parlava fa uns dies dinant al Cabanyal. M'alegre d'haver tingut la conversa. Em sap mal haver intentat convéncer el company, vist que, en eixes ocasions, convé deixar fluir els arguments i pendre nota. Si preferixen la germanor partidista, hauríem d'intentar descobrir per què val més la mentira que siga nostra que la veritat que siga per a tots. Deu ser allò del comú, que no és de ningú.

Pronúncies i pronunciaments

Hui tinc la faena feta —i no em referixc a les gravacions que haja pogut fer el tal Koldo— recuperant l'escrit que li vaig enviar a Xavier Grasset —abans era «Graset»— al setembre del 2023. Una part ja la vaig esborranyar en «Vespes accentuals» (21 de setembre del 2023). 🔗 Ara amplie aquell apunt amb un tros del que li vaig escriure a través de l'atenció a l'audiència de la ccma:

La toponímia sol acceptar la pronúncia habitual dels habitants del lloc. Per això és «Dénia», «Berga» o la Sénia, amb «e» tancada; o «Collserola» amb la primera «o» tancada (a pesar de la incongruència ortogràfica).

En el cas de «València», un descuit originat en una situació de precarietat social i normativa en l'ús de la llengua fa noranta anys va dur a fixar la forma «València», fent una analogia incorrecta amb el lèxic comú. Però sabem massa bé que la toponímia no seguix l'evolució del lèxic comú i que per això la pronúncia del nom de la ciutat encara és «Valéncia».

Dit això, deixar-se problematitzar la llengua per eixos detallets em sembla que és un error bàsic que té una solució fàcil: assumir que ja seria hora de corregir l'error i, mentrestant, que convindria no acceptar que els qui problematitzen l'ús de la llengua ho tingueren tan fàcil per a aconseguir que perguérem eixe llançol a causa d'un nominalisme o d'una simbolització innecessària.

Per cert, el mateix Eliseu Climent va pronunciar «Valéncia» en l'entrevista que li vas fer fa poc en Mes 324. La toponímia s'hauria de revisar, però el problema és el desús de la llengua, no l'accentuació.

No esperava que m'arribara cap resposta i aixina ha segut, però està dit.

Rendes del capitalisme

I havent fet la declaració de la renda, Takse mostra bona cosa d'alleujament. Això de contribuir al benestar comú dona unes satisfaccions en què no havies previst. Em revisaran el rodadits al centre de salut, els meus nebots tenen estudis, els meus tios fugen de la calor amb l'Imserso... Estem a favor de tot lo que es mou per tal d'arribar al benefici mínim redistribuït en el màxim d'ambient natural i humà saludable.

Es tracta de no bombardejar més, es tracta de refer la costa augmentant la vegetació, reestructuar ports i aeroports per a millorar el medi ambient, promoure la diversificació i la barreja de cultius que facen desaparéixer la gentrificació i alleugen la contaminació turística. Hi ha més receptes possibles que mos poden evitar haver de fer la transició del capitalisme extractiu... al capitalisme exterminatiu.

Massa bé

Dins de la calor i les calfamentes de cap del dia, especialment dens i calitjós, alleuja el clima la dependenta estrangera de la botiga on arreplegue dos paquets —unes bateries per a l'aspiraora— que m'entén en valencià i que inclús em diu «adéu» quan mo n'anem.

No sé si té relació amb la màxima de François de La Rochefoucauld que vaig trobar a l'atzar dissabte passat al comprar el llibre en La Batisfera del Cabanyal:

No és tan perillós fer mal a la majoria dels homes com fer-los massa bé.

Ho dia La Rochefoucauld, però també atres havien notat coses paregudes, 🔗 coses que mos duren fins ara.

Cita dominical / 865: Josan Piqueres i Amanda Ulldemolins

«Cal validar les formes col·loquials i genuïnes de la llengua que l’alumne porta de casa», va dir. Això implica «donar-li un sentiment de dignitat lingüística», i a partir d’eixa base «anar-se enlairant cap a un llenguatge més formal i estàndard» sense menystenir la variació dialectal.

Josan Piqueres i Amanda Ulldemolins, segons el resum de Josan Piqueres de la II Jornada per la Llengua «El valencià a l’escola!», Diari La Veu del País Valencià, 06.06.2025. 

La foto del sàbat / 255

Pel Cabanyal.

Un poquet de xenofòbia

Al Consum, cebes d'Austràlia i de no sé on, però les moraes diu que són d'Espanya. Toca, n'hi han. Les anous també són d'Espanya —també podrien dir d'a on—, el kiwis o els alvocats ara no, que venen d'allà on va pedre Cristo les espardenyes, però hi ha els ambercocs —llàstima que només n'hi hagen d'eixa varietat de color taronja i no dels de «tota la vida»—, ambresquilles i paraguaians.

En la compra quotidiana és on s'ha de practicar una «xenofòbia» ambientalment responsable i, si és possible i cert, ecològica, com ara amb les creïlles ecològiques —diu Takse que són varietat alegria—. A Bon Àrea tenien prunes panses de proximitat —crec que eren catalanes—, però ací només en tenen d'arreu del món —crec que eren dels eua—.

Les xenofòbia és per a les ocasions, com ara, per a mirar de promoure els fruits de proximitat, l'agricultura responsable i ecològica, els beneficis als cultius sostenibles, i inclús per a impedir que arrasen les cultures, els cultius i els pobles només perquè mos volen vendre taronges a l'agost. Convé no comprar-les.

Rodadits

Hi ha casos en què els antibiòtics orals presos durant cinc dies no pareix que facen l'efecte desitjat sobre els rodadits. I també passa que el rodadits, que hauria de fer mal en el dit gros del peu, només el notes per la rojor que hi ha al voltant de l'ungla i que et sembla estranya, però no fa gens de mal. Banys d'aigua tèbia amb sal, antibiòtic tòpic sobre el dit. La metge i la infermera esperen que el problema es cure dins d'uns pocs dies. En tot cas, mentres no faça mal... És possible que hi haja una bambolla de pus encapsulada i que rebente o trobe una eixida. Si no, el caldrà acudir al dermatòleg.

El cas d'un rodadits pot sonar a corrupció política. Els antibiòtics poden tindre efectes secundaris i els dermatòlegs a voltes també han de fer un poc de cirurgia. El cas és que vivim envoltats de microbis, insistix la infermera, i sempre pot haver un punt per on passen els microbis. Si fem bondat, una vida saludable, exercici periòdic, ho mantenim net i ben cuidat, crema als talons i als colzes, el protector solar, control de tensió... D'acord, però envoltats i enviscats pels microbis.

A vo si cundix

Ara va i hauria de ser possible que el verb que tenim versionat amb la variant condir en el diccionari i que en realitat és cundir, podria entrar en el diccionari perquè s'ha posat de moda en l'argot juvenil actual —si més no, el de fa uns mesos.

El verb ja és antic en valencià, però té l'estigma que ve del castellà, que això no saps mai quan és una pedreta insignificant o una muralla insalvable a l'hora d'entrar en el diccionari. Cert és que l'usen amb una accepció nova: 'vindre de gust', que no seria la que conec jo de sempre, 'donar molt de si'. 🔗

La cosa és que ells i mosatros —si em guie pel que dic jo— diem «cundir» i no «condir», aixina que espere que afigquen la variant cundir i la nova accepció al diccionari. No caigam de nou en allò de «s'escriu aixina però s'ha de pronunciar allina»... Ben mirat, per què no hem de caure de nou en el parany de l'ortografia arbitrària si tenim tant de costum. Vorem què passa.

Intentar-ho

Encà que parega mentira, encara ara cal recordar de tant en tant a uns quants funcionaris de les administracions públiques que han de complir les seues obligacions, els seus deures lingüístics, i que han de treballar procurant no discriminar de manera innecessària i injusta —sovint de manera iŀlegal— els valencianoparlants.

Això sí, convé fer-ho de manera subtil, sense exigències, però deixant caure que a la seua faena —eixe formulari, eixa informació pública— li falta un ingredient lingüístic —que ells saben massa bé quin és— que sempre poden afegir i fer vore que ha segut un «problema tècnic».

No, no ho resoldrem tampoc aixina, però convé intentar-ho.

Cuixa gòtica

Al tren, una xica portava tatuat a la cuixa en lletres gòtiques «Bichota». I un dels pocs que no van tatuats, a banda de Takse i jo, anava mig coŀlocat parlant pel mòbil de sa mare «drogà» i que si li se creuen el cables denunciaria els germans i que acaben en Picassent.

Li pose la pila nova cd 2032 a l'ordinador. Aprofite per a aspirar-li un poc la pols. Manualitats amb l'aspiraora i un tubet de silicona per a accedir als dissipadors de la targeta gràfica i al ventilaors. Després d'actualitzar el Windows, de posar l'hora correcta en el bios, de canviar la seqüència d'inici, l'Ubuntu s'inicia correctament. I d'ací un any m'enrecordaré que he de tornar a posar al dia el Windows.

Inclús els que van en grup, pareix que parlen a través dels mòbils. L'arròs trau el cap i tot està verdet.

Cita dominical / 864: Rosa Maria Arquimbau i Cardil

Es pot viure perfectament del record d'un passat o de l'esperança d'un esdevenidor, però mai de la incertitud del present.

Rosa Maria Arquimbau i Cardil, «Passat, present i esdevenidor», Film & soda,

La foto del sàbat / 254

Racons que encara n'hi ha pel centre.

La pila amarga

L'ordinador s'inicia malament, amb un error de «time-of-day not set - please run setup program»... La informació que trobe em diu que, si he entrat en la bios i he posat la data i l'hora i encara continua l'error, que he d'actualitzar l'ordinador, però en la part de Windows. Uf, fa mesos —o algun any— que no ho he fet i l'actualització ha segut un pèl llarga. El problema continua, aixina que això vol dir que caldrà canviar la bateria cr 2032, una pila de botó, que té l'aparell dins. Ja em va passar amb l'ordinador anterior.

Xe, que justet, pels calaixos tinc piles cr 2025, que no servixen. En Consum tampoc no en tenen aixina que mos toca anar a l'Fnac. Allà n'hi han en blísters de color roig i de color blau a preus diferents. La xica de la botiga no em sap explicar quina diferència n'hi ha entre els dos, a banda dels colors, perquè l'explicació dels paquets no ho aclarix. Pel que sembla, les de color blau resulten amargues —bitter coating— si te les poses en la boca.... Això no seria rellevant per al meu cas. Agarre les blaves, que són més barates.

Espere que l'ordinador no renegue pel regust de boca.