Sociolingüística forestal

De matí, abans d'almorzar —de fet, abans de l'hora convinguda per a això, perquè no almorze—, la infermera deixa que la vacuna contra la grip es calfe un poc, perquè diu que aixina és més agradable. Moc la cama dreta pegant pataes a l'aire, cantussege, mire cap a l'atre costat, no ho puc evitar. No he notat la punxà. Després de dinar una soneguera apegalosa em segella les parpelles. No sé ensomie que ja tinc l'edat de posar-se la vacuna, la xixantena.

Presa de la temor a la bata blanca, tinc la tensió cap amunt i confesse que lligc poc de vesprà pel cansament visual de tot lo matí regirant les lletres de les intervencions parlamentàries. Haver escoltat la compareixença de Rafael Delgado Artés —al costat de l'avorriment atàvic de la presidenta de la comissió— 📽 convalida la gossera de la vesprà. Diria que ha fet sociolingüística forestal —forestal, 'els de fora'.

Cita dominical / 937: Sarah Jaffe

L'amor és una feina per a les dones i aquesta lliçó se'ls inculca des de ben petites.

Sarah Jaffe, La feina no t'estimarà, segons la traducció de Pau Gros.

La foto del sàbat / 326

Fugint corrent

Haver de sentir exigint amb solemnitat fingida que demanen res ètic els mateixos dirigents del pp que mantenien a Mazón com a president de la Generalitat i que ara el mantenen com a diputat en les Corts Valencianes. Vaig corrent pel riu i ja no sé si estic fent esport o si estic fugint per no haver d'aguantar tanta obscenitat indigna.

El sot de les decisions

No és gens estrany que, en lloc de topar amb un pont —de plata, com es fea abans amb els enemics— quan intentes fer un tràmit administratiu, topes amb tanques, rases, reixes i séquies amb cocodrils. No sé com qualificar-ho, però quan els he demanat a vore on es podia consultar l'estudi que ha fonamentat l'última decisió sobre apostrofació de l'avl m'han enviat del correu electrònic a pastar fang a la seu electrònica.

No pretenc que em facen l'informe, ja el tenen, només vullc consultar-lo per a vore si puc entendre les seues afirmacions 🔗 sobre quina és la vocal tònica en la sigla ia: ['ia] o [i'a]. La primera és la que podem sentir a tort i a dret, la segona la solen fer els portuguesos, els francesos i es veu que algú més.

No sé per què Fabra pensava que era preferible no apostrofar l'article femení davant de les vocals i, u àtones, perquè convertir-ho en una regla, com es va fer posteriorment, ha derivat en una complicació innecessària de l'apostrofació. I una oportunitat per a exercir atribucions. Això que se'n dia també atributs.

Els accidents i els errors

La dreta que aplaudia perquè dia que havia segut correctíssim el deixament de funcions del govern del Partit Popular durant la dana del 2024 al centre del País Valencià ara maleïx els polítics del govern espanyol socialista perquè s'ha produït un accident de tren del qual encara es desconeixen les causes.

El nyaps, els mals hàbits, la descoordinació, les acomodacions, i tot funciona d'aquella manera, fins que arriba l'accident i notem que esta és encara una societat que s'improvisa cada dia. Però només deixa de ser accidental i s'ompli intensament de sentit perquè vivim una precampanya electoral permanent des del dia que algunes dretes va pensar que havien de recuperar el govern espanyol fora com fora.

Els trens de rodalia cauen a trossos perquè els polítics i molts dels seus votants volien fardar d'una xarxa d'alta velocitat en lloc de millorar els desplaçament quotidians de proximitat. Els errors i els accidents formen part de la història i de la demagògia política. La democràcia pot ser accidentada, però no hauria de ser mai accidental.

L'horitzó temporal

Entre els diferents models de sepultures dels cementeris en la modalitat de blocs d'apartaments de temporà, és a dir, els nínxols més comuns, n'hi ha un model que seria el que més m'atrau per a una eternitat narrativa interessant: els mostren darrere d'un vidre una espècie de diorama dramàtic. Generalment són molt tirats a l'exacerbació religiosa, però pense que eixa modalitat també podria incorporar les referències que ja sovintegen en les làpides gravades i planes a les aficions, oficis o habilitats dels qui hi deixen els ossos o les cendres.

En format de diorama guanyarien molt, amb uns ninotets ben elaborats i reproduccions en tres dimensions. Pense que podria mostrar darrere eixe vidre una bona llibreria amb una finestra oberta a un paisatge, un bon cadirot i algú —el titular de les sumes i restes— ben escarxofat llegint o mirant l'horitzó temporal amb el llibre a la mà.

La velocitat curiosa

La pilota de goma circula veloçment per l'aire. Sense arribar a vore-la pot ser que pergues la curiositat, i un ull.

Cita dominical / 936: Adolf Piquer Vidal

En el cas dels narradors valencians podríem parlar d'academicisme, si no ultrancer, sí desorientat.

Adolf Piquer Vidal, Aproximació a la narrativa valenciana, 1994.

La foto del sàbat / 325

Deixem-ho reposar

L'Ubuntu pretenia posar-se al dia al meu ordinador passant del 24 al 26, però ha trobat que tinc una versió d'nvidia d'origen desconegut que no és la que proporciona el seu repositori, aixina que m'ha recomanat resoldre-ho abans de canviar de la versió més actual. I això he fet, perquè segur que no serà cosa de deu minuts, el canvi: poc faltarà pa que me se desballeste l'ordinador. Supose que hauré de passar pel Windors, per l'ms-dos i coses aixina, fins que torne a reconstruir la meua configuració habitual.

Tal com hem diu sovint l'algoritme massiu amb què faig les macros, «si ja funciona, més val que no ho toques»... És clar, això és més vell que anar a peu i per això ho té ben interioritzat —estadísticament— el nostre «inteŀlecte» cibernètic. Per tant, la nova versió del sistema operatiu, la deixarem reposar un poc més, que l'arròs perga calentor i agarre gust.

Entrampaülls cibernètic

Mentres Takse dina en un japonés, ixc al riu a desemboirar-me de l'algoritme massiu. Trobe que faig les mateixes passes, però que fa uns anys que em done més marge de temps..., per dir-ho aixina. A banda, o me s'ha despistat —o m'han llevat— la fita on gire i he pegat passes de més.

A l'hora de dinar, per sort, el riu està encara prou buit. Quatre hologrames per ací, algunes aŀlucinacions per allà, però el circuit i la vegetació estan ben aconseguits, pareixen molt reals, si no fora que la barreja gens naturalment atzarosa d'espècies que provenen de latituds i climes diferents evidencia que estem davant un de tants entrampaülls que cuina el cretinisme cibernètic. Acabarem lligant mosques.

Falsetats sense artifici

Sospita: arribarà el dia que la mentira massiva de l'algoritme mos deixarà baix taula.

Una cosa són els errors i les aŀlucinacions actuals en combinació amb la sinceritat que li pressuposem, però si qui mou la màquina de l'algoritme massiu no té cap motiu per a ser sincer, si li concedim el poder autoritari, autocràtic, arbitrari i dòcil... Si renunciem a la tasca de fiscalitzar, al risc d'errar, al pesar pels nostres desficacis involuntaris, a la responsabilitat i la reparació..., a la democràcia inclús, també en la transmissió, l'accés i la gestió de les dades i les idees, mos convertirem en falsaris ambulants. Ni tan sols serem ficció, només falsos, falsetats sense inteŀligència ni artifici.

Nació que s'imagina

Al final, els magistrats suprems d'un tribunal espanyol han entés la idea que la nació també forma part de la imaginació. I n'omplin les sentències.

Suaument amunt

L'ortografia és l'orografia del text.

He mirat si li estava furtant a algú eixe pensament despentinat —que diria Lec, ^w versió Calaforra—, i no he trobat res. Bé, aixina comence a pujar la setmana suaument.

Cita dominical / 935: Amira Hass

Hi ha una frase en hebreu que diu: «No deixis que els fets et confonguin.»

Amira Hass, segons l'entrevista que li fa Cristina Mas, Ara.cat, 07.10.2026. 🔗

La foto del sàbat / 324

El vídeo entabuixat

Arran de les recerques d'estos dies encara massa càlids, espere que els acadèmics tinguen en compte el vidiet (diminutiu de vídeo) que diuen Baldoví Roda i Calabuig Vanyó en l'hemicicle valencià.

A banda, m'ha quedat pendent demanar-los als del dnv que afinen un poc més què són els agrons, perquè de moment els han deixat sense noms científics que els identifiquen, 🔗 excepte que busques al revés, pel nom cientític i, aleshores, una es diu adragó (Ardea purpurea), l'atra es diu bernat pescaire (Ardea cinerea) i, vaja, la que també visita la marjal valenciana, l'Ardea alba (també dita Casmerodius albus o Egretta alba), em sembla que no apareix per cap racó d'eixa albufera lingüística valenciana que és el diccionari acadèmic.

Les calors que encara aguanten han dut gelors a les oficines i costipats als nassos. I el cap entabuixat. He dit vídeo i em ve el record d'aquell esquetx de la Vanessa de Lloll Bertran. 📽

A la voreta de la sinonímia

Tirar-se pedres a la pròpia teulà, és un dels errors que massa sovint mos fa cometre la indignació o la controvèrsia ideològica. La nostra convicció o les nostres certeses mos haurien de permetre valorar que la por i els clixés del moment, per sonors i pomposes que siguen, generalment no són més certs, excepte que els atorguem eixe valor de certitud i que actuem en conseqüència.

D'acord, estem acostumats a les religions, l'esoterisme, la publicitat, la propaganda, els enganys, les mentires, aixina que sabem que hem de conviure amb eixa part de ficció, d'ensomni, de desig que també mos mou, i precisament eixa part mos ha d'ajudar a mirar més llunt i a coŀlaborar en la faula d'un món millor... Clar, perquè millor no vol dir 'perfecte'. I la crueltat també és una opció que mos acompanyarà. L'evitem, sí, però mos acompanya.

I tot això perquè Grasset ha tornat a deixar-se dur hui en La Selva 🔗 per un clixé que no sé qui alimenta més, si els qui estan a favor o els qui estan en contra. La paraula «valencià» que servix per a anomenar la llengua —atres en diuen «català», i més noms que n'hi ha— en l'estatut d'autonomia del País Valencià no crea cap llengua nova, tot i que sí que comfirma una sinonímia antiga amb «català», sinonímia que massa normativitzadors i ideòlegs han estat massa anys volent convertir en ensomni o fantasia, enlluernats per la recerca de les solucions unívoques, del purisme, de la llengua «pura», «genuïna»... I quan agarrem eixe camí, ai, encara que tingam bons sentiments, no tan sols mos venem el patrimoni, sinó que voregem el precipici.

El català antic, encara

Han publicat la Gramàtica del català antic, 🔗 que és una d'eixes obres que en un primer moment penses que has de tindre en casa — pa posar-la al costat de la gcc, de l'Onomasticon de Coromines, de la glc... També penses que són més de quatre mil pàgines i que no ho necessites pa sopar. I que són 250 euros.

A banda, pensant que són faenes científiques, que són materials per a la difusió del coneiximent sobre la història de la llengua —i alguna cosa aportarà per a l'ús normal actual del valencià, supose—, que quan el català antic, si més no abans del segle xvi, no existia internet, però ara mateix les institucions que han pensant de publicar-ho hagueren pogut posar en xarxa eixa faenassa per tal que tiguera possibilitats de difondre's i tindre efectes ràpidament... I que no calga esperar que ho facen al cap dels anys —com ha passat amb el dcvb 🔗 o amb els dos monuments de Coromines— 🔗 🔗 o no mai, per ara —gcc.

Bé, m'ho mire des de fora, el publish or perish ^w a mi no m'afecta, però encara és molt important en els ambients universitaris. Això dels clics ho deixen per a insultar-se per les xarxes.

No dic que m'esperaré que traguen la peŀlícula: en este cas es tractaria del pdf.

Ensomnis autoritaris

El franquisme no enyora el franquisme, perquè ara ja són majoritàriament jóvens que no han conegut aquell règim. No van conéixer el règim, però aspiren a aconseguir aquella posició: el franquisme actual deu ser només ànsies dictatorials. Quan som xiquets mos sentim herois invencibles, fantasiegem amb els poders màgics o els superpoders de dibuixos animats, juem a decidir sobre les vides dels atres —també sobres les morts—, enyorem diàriament els ensomnis en què tots els desitjos es feen realitat... Hi ha qui arriba a un tribunal suprem volant en núvols d'impunitat i prepotència.

Ho explica molt ben explicat Joaquín Urías en «Un tribunal contra la democracia» (Eldiario.es, 12.10.2026): 🔗

A Espanya, els magistrats del Tribunal Suprem no es nomenen per oposició. Ni tan sols arriben a eixe lloc per antiguitat o qualsevol altra classe de mèrits. Els nomena directament, a dit, un òrgan polític. Tot i això, fins ara, intentaven dissimular i guanyar-se certa legitimitat d'exercici. Ja s'ha acabat. Ara és un tribunal cada cop més deficient tècnicament i descaradament polititzat.

Un racó d'illes

Després de deixar-mos dur pel film ^w basat en la sèrie de llibres d'Anni Blomqvist sobre la vida de Maria Maja Mikelsdotter ^w en un racó de les illes Åland que en la ficció és Stormskäret —no sé per què, el film té un cert encant—, mire si els cinc volums estan localitzables traduïts a alguna llengua en què els puga llegir, però sembla que no. Sí que els trobe en suec, nous o de segona mà... 🔗 Ai, els d'Ikea podrien fer una versió en valencià d'estos llibres per a col·locar-los de mostra en els estants de les seues exposicions. Anava a dir que no, però sí, crec que eixos sí que els furtarien. N'hi ha gent pa tot.

De totes formes, no seria cosa de posar-se a llegir-los, però tot podria ser si tinc temps i me s'antoixa tirar per ahí en lloc d'agarrar algun volum dels estants de les lectures pendents que m'acusen en veu baixa. Encara em queda un trosset llarg amb Jean Valjean, Cosette i Marius, aixina que puc esperar a vo si la botiga de mobles fa el pas.

Cita dominical / 934: André Blanc i Lucien Pernet

Un creuament de pobles. Des de ben aviat, per mar o per terra, invasors i conqueridors van penetrar al nostre país. Els pobles germànics i celtes es van barrejar —en proporcions variables segons la regió— amb els pobles mediterranis.

André Blanc i Lucien Pernet, «La France en Europe», Géographie. Classe de troisième.

La foto del sàbat / 323

Em diluïxc

Escric des del futur, des del dissabte, perquè em vaig confondre divendres festiu: em vaig botar un dia de la setmana. Tampoc haguera passat res si no me n'haguera adonat, perquè el Nou d'Octubre pot servir per a això, per a pedre la noció del moment i el país en què vius.

Hi ha qui, en un poble de la Ribera, no cobrix la baixa de l'encarregat del cementeri i deixa que les instal·lacions vagen degradant-se —això dona una pàtina transcendent, supose—, i al mateix temps incorpora una senyera simbòlica beneïda com «Déu mana» i amb provessó pel poble. Ho comenta un antic alcalde rival del partit actual, que no vullgues saber si això que diu ara quadra amb la seua línia d'actuació d'atres temps. Li afig a Takse que els morts no voten. Va morir el rei Jaume I fa 750 anys: hagueren pogut festejar que l'enterraven ací, cosa que haguera servit per a pegar-li una rentaeta de cara al cementeri.

En fi, tot això mostra quines són les prioritats polítiques i socials que tenim, perquè sovint decidim el vot més pel símbol que mos enlluerna que per les instaŀlacions municipals. A banda —atenció, ara venen conceptes que no tenen trellat, però poden tindre molt de predicament—, tinc present que també hi ha la perspectiva del valencianisme d'arrel popular —que és com a la rosà del matí— o la que incorpora l'espanyolisme més claudicant i impositiu —que marca els cors i les ànimes amb ferros roents.

No sé què van triar, perquè m'ho vaig pedre amb excusa: me se va trabucar el dia i vaig viure un dissabte en divendres fent apanyos casolans. Em diluïxc, però no em dissolc.

Mirar d'entendre-ho

L'oposició ideològica, la confrontació, el desacord d'arrel no haurien d'impedir la comprensió de l'atre, l'intent d'aprofundir en el pensament que èticament i políticament rebutges, sobretot fins que topes amb els incoherències i les hipocresies. O millor encara, si topes amb coherències absurdes, nocives i inhumanes —estúpides, en diuen—, que realcen el valor heroic i gratificant de l'autodestrucció.

Em resumix Takse l'article d'Alberto Garzón «Manual para que la izquierda no se ponga de acuerdo», 🔗 aixina que em sembla que l'hauré de llegir. Jo diria que soc d'esquerres, però m'interessen sobretot els clavills que fan que l'aglomerat ni siga compacte ni dogmàtic, sinó una adaptació constant que no perd de vista uns objectius inassolibles —perquè la vida no té premi.

Després de sentir algunes estupideses del fill, estic pensant de llegir alguna cosa de Rafael García Serrano, 🔗 que seria un poc com tornar al blanc i negre d'aquelles fotos de quan era menut i la meua germana es pensava que mon tio algutzil era un heroi del règim, poc menys que Franco. Mirar d'entendre-ho, si fora possible.

La ratlla

Toca planxar-se uns pantalons llargs que no són vaquers, sinó de tela fina, per a passejar i protegir-se del sol. Els he dut este estiu. Tampoc estan tan arruats, però això afecta segons les sensibilitats tèxtils. No sé si cal fer-los la ratlla o si les arrues que em deixe convaliden com a ratlla, inclús com a línia política. En època de tardor electoral, millor no deixar-los la ratlla, perquè tampoc està tan clar que anem a tirar-mos al pou dels temps retrògrades, que també són estos —ho són en massa països i ben a prop—, si no anem a espai. En tot cas, a Takse no li agraen les ratlles que deixe. Diktat.

De proximitat

Encara n'hi han nectarines bones —perquè estava a temperatura ambient, diu Takse—. El món està tancant una nova etapa, les forces progressistes es centren en les necessitats de tots, com ara l'habitatge, l'educació, la sanitat, la contaminació, els transport... Les faccions retrògrades fantasiegen volent que vejam enemics de tots colors —immigrants, independentistes, ocupes, violadors...— mentres dissimulen l'especulació que fan amb els rèdits i patrimonis que acumulen gràcies a les desigualtats i inequitats del sistema de redistribució de càrregues i guanys.

Ha tardat, però està arribant també el raïm del sud valencià bo al súper. Hem d'anar a votar al novembre, i no es tracta de trobar raïm o nectarines de proximitat i bons només per a mosatros, sinó de pensar pel bé comú, que n'hi hagen per a tots, frescs o a temperatura ambient.

Plaça sistòlica

Tinc la sensació que la placeta sempre està buida, però ixc al balcó un moment i compte el temps que passen fins que torna a rebre una visita —sense comptar-me a mi ni a cap dels veïns que solen eixir alguna vota al balcó—: el meu cronòmetre mental no arriba als dos minuts —tampoc compte els gats, que pareix que trenta segons per a ells siguen una calma oceànica que els permet travessar-la—.

No hi arriben les manis —sí que passen per ací algunes provessons— ni els turistes la tenen com a epicentre dels seus trajectes, però en l'activitat quotidiana té més tràfec que no em pensava. Ah, sí, deu estar al centre de la ruta dels pixa i cagacarrers, perquè de gossos en podem vore de tots els colors i caràcters. Anit una veïna, que té un gos al balcó que lladra quan passen els gossos de la ruta excrementària, els renegava a crits: «A pixar al riu!» Algú li responia sense fer massa cas des del carrer que estava boja.

Bé, el bar no obri els dillunsos. Hi ha més tranquiŀlitat, però manté un ritme sistòlic que impulsa la gent per les passeres. Curiós, el flux ha fer coincidir cinc bicis per poc no han topat entre elles. Uns quants segons en silenci i els gats tornen a travessar.

Cita dominical / 933: Carme Junyent Figueras

El lleure és un entorn que afavoreix l'ús espontani de la llengua.

Carme Junyent Figueras, El futur del català depèn de tu.

La foto del sàbat / 322

La clau de volta

L'alerta de pluja del color variant d'ahir va fer que el bar de la plaça acabara tancant per falta de públic. Hui torna a estar ple, a pesar que també hi ha un cert grau d'alerta. La caiguda dels decrets pegot sobre l'habitatge ha segut «molt greu», diuen alguns mitjans, però eren pegots a una llei que només es va arribar a aprovar fa tres anys i es veu era una obra d'art del cinisme constituent de l'estat espanyol —«estat» com a estructura i «estat», vaja, moltes voltes sembla més una manera de ser que d'estar—, aixina que, tira milles, no t'estranye que demà torne a eixir el sol sobre la plaça —que no s'ha omplit de tendes de campanya, sinó de la clientela habitual del bar— i que troben alguna excusa per al «porco governo» tòpic i que deixem de vore l'abre o el bosc, té igual.

I ara una relectura de l'article de «Les trampes de la Ley Vivienda» de Montserrat Vinyets (17.05.2023) 🔗 il·lustra el camí de llambordes de la desprotecció dels drets immobiliaris del comú dels mortals:

La solució no passava per aquí, sinó que implicava blindar un parc públic potent de lloguer, de titularitat pública, a uns preus decents, que anés arraconant el mercat immobiliari privat. L’administració ha d’entrar amb força a satisfer la demanda d’habitatge amb immobles que siguin de la seva propietat. I això, donat el context d’emergència climàtica que anem patint, no cal que pivoti sobre la nova construcció: cal fer revertir l’acaparament fet pels grans fons voltor.

Es pot fer més i millor. I els vots no són paper mullat, però no arriben encara a ser la clau de volta de l'edifici democràtic.

A canterets

Este matí encara fosc, la lluna a mitges allà dalt, envoltà de núvols a borreguets, i que vinga l'aigua a canterets, que faça cas de l'alerta que ha arribat més tard, quan encara fea bon sol i prou de calina, mentres en l'hemicicicle de les Corts Valencianes anaven barallant-se a vore qui la dia més grossa sobre els partits rivals, amb algunes excepcions lloables.

«Bangú» ha segut el nom que ha costat un poc d'endevinar, perquè la diputà García Madrid no ha precisat el títol del llibre que ha escrit relatant la seua trajectòria migrant, Nkelidé d'Hassimiou Bangoura. 🔗 No deu haver convençut els que fingixen que no són racistes perquè només pretenen defendre els valencians..., però sense exagerar, no tots els valencians, sinó només els espanyols, però en concret els bons espanyols, és a dir, els que realment ho són... En fi, «i sierra Espanya» que díem llegint els tebeos de quan érem menuts.

També passa

Tantes hores escoltant les intervencions parlamentàries en les Corts Valencianes deu afectar el funcionament del cervell, les ones elèctriques que circulen per les circumvolucions cerebrals —que deuen ser les «circumval·lacions» de les idees—, la pesantor de la matèria grisa que es deu concentrar o, ves a saber, pot ser que s'aigualixca. I hui era sessió doble, cosa que ha obligat a allargar per mitats les eixides, xarraes, estirabots i borinotaes d'ús en cada cenacle ideològic. I si t'ho papes sense fer massa cas, encara deu ser més nociu. El colesterol, he de vigilar el colesterol, diu l'analítica.

Però de colp agraïxes que alguna diputada de l'oposició faça propostes amb substància democràtica, redistributiva, solidària i equitativa, amb delicadesa i en benefici de tots, sense cridar a la por, la revenja, l'odi o l'hostilitat alienant. També passa.

La corba dels encanteris

«La corba de Laffer», 🔗 «la corba de Laffer», em diu Takse que ha nomenat encara algú en l'hemicicle, però sembla que amb la intenció de posar alguna nom als discursos polítics més falsaris i enganyosos que màgics que encara amollen uns quants dirigents de la dreta convencional o de la versió ultramontana disfressada de mala idea de sentit comú.

La simplicitat dels enganys, els encanteris i les mentires. El pes de la veritat, però sobretot dels encerts invisibles i dels errors reconeguts quan u els vol corregir.

Plantes incertes

Les mire cada dia i note que van enlairant-se, tirant la tija cap amunt a pesar que no tenen terra, només el sediment que puguen deixar les pluges sobre les teulaes velles del centre de la ciutat. Tinc quimera que les Kalanchoe daigremontiana ^w deuen ser un sistema d'espionatge o de comunicació amb l'espai exterior, com ara amb la consteŀlació d'Orió, ^w que és l'única que puc vore a trossos, i que no siga amb alguna encara pitjor.

Per mirar d'aclarir-ho sense que ningú no es destorbe, deixe que creixquen en dos o tres del testets que tinc al balcó. Esta en companyia dels àloes, la tradescància i l'arbre de jade, també alienígenes, però que ja han estat convenientment sotmeses a control. Quan tinga alguna incertesa més, com en el cas de la desorientació dels parotets pel carrer de Palomino, enviaré una nova nota.

Cita domiinical / 932: Gabriel Zaid

La mida de la lectura no ha de ser la quantitat de llibres llegits, sinó l'estat en què mos deixen.

Gabriel Zaid, Los demasiados libros 1972-2022.

La foto del sàbat / 321

Mosatros, els forasters

No fa tants anys l'opressió espanyolista no impedia que hi haguera famílies conegudes com a «castellanes», adjectiu que volia dir que a més de parlar en castellà, eren forasteres de la banda aquella d'Espanya: «Són castellans.» Amb eixa expressió no feen referència a les «forces vives» hereves del franquisme que havien decidit que abandonar el valencià, sinó a famílies vingudes de fora i que solien parlar en castellà. No era racisme ni xenofòbia, però hi havia eixa llavor somorta de «mosatros» i dels «atres», qué és una característica grupal molt corrent.

Com que jo tenia deu anys i parlava en el castellà de l'emigració a França —un castellà supervivent de la immersió en el francés dels anys parisencs amb els meus pares migrants—, en algun moment vaig detectar que jo havia de ser també «mosatros» i, quan tenia uns tretze anys li vaig dir a ma mare dinant que em parlara en valencià, que havia decidit canviar de llengua. D'un dia pa l'atre —la meua germana menuda es va mantindre uns anys en el castellà familiar.

Ara m'entere per les notícies de dos agressions racistes a la Vall, contra un suposat magribí 🔗 i contra un senegalés. Ha segut durant les festes i no sé quina deu ser la font de l'odi, si ve dels «mosatros» o dels «atres», perquè tot és possible, allà també hi havia gent de Fuerza Nueva i es podien fer comentaris malintencionats sobre els gitanos. Però fa anys que no tinc contacte amb l'ambient veïnal i no sé per on van els corrents ideològics i culturals.

Per contra, recorde que hi havia un xicon, em sembla que senegalés, que xarrava de manera molt simpàtica de nit quan eixíem pels bars i que dia que era «el negre que més xala de la Vall». El racisme no va pels bars i pels barris ni per les llengües, sinó per les ideologies. I mal em sap haver de recordar que no podem pensar que d'eixa aigua no en beuré i eixe retor no és mon pare. I si n'hi ha un col·lectiu Valldigna Antifeixista, deu ser que cal estar atents.

Saturn mos observa

Ara sé que Saturn m'observa cada matí mentres estic en la cuina. I l'estella Capella també allà dalt, més amunt, on fa mal el coll quan la busques en la fosca. Cada dia i cada nit tenim eixe món a part rondant-mos sense que en fem massa cas, perquè no deixa de ser una de tantes fantasies científiques que no resoldrem mai.

De fet, les realitats més pedestres tampoc les resoldrem, probablement perquè sabem del cert que la vida no té premi, que no arribarem a Saturn. En un documental d'Asif Kapadia sobre Kenny Dalglish, 🔗 al Liverpool dels inicis dels huitanta del segle xx, un polític laborista, Tony Benn, mitinejava que «Merseyside era d'alguna manera la tomba del capitalisme britànic»... Ni a Júpiter —que està a l'atra banda del cel— tampoc.

Identitats relatives

Al minut 25:20 de l'Està Passant 📽 d'ahir Andrés Fajgold —amb Queco Novell— va fer un acudit:

AF — He pensat que seria bo aprendre un ofici típic d'aquí, ¿i què és típic de Catalunya, a més de la paella, els petards i el valencià?
QN — Andrés, tot això són trets típics del País Valencià...
AF — Exacte, l'orxata, l'orxata... A veure, si vosaltres no sou capaços de diferenciar argentins d'uruguaians, no em feu distingir a mi entre valencians i catalans, si us plau.

No sé si s'havia fet mai, però ja era hora sentir un poquet de relativisme nacionalista que ajude a fomentar el dret a un poquet d'identitat compartida.

El reemplaç del dret

Poc després d'entrar en la seua visió política, després de parlar dels fets de Chalottesville del 2017, 🔗 on uns manifestants cridaven «You will not replace us» i «Jew will not replace us», dos frases que també sabem com les podem sentir ressonar ací i en Gaza, Billy Joel, parlant de la seua família a l'Alemanya dels anys trenta del segle xx (documental Billy Joel: And so it goes) 📽 comenta:

El govern alemany va revocar la ciutadania de qualsevol persona jueva. No podies seure al parc, no podies caminar pel carrer, no tenies cap mena de dret.

El Tribunal Suprem espanyol els lleva el dret de vot als nacionalitzats descendents dels exiliats espanyols que fugien del règim franquista. 🔗 Hi ha persones que lluïxen els hàbits amb què es vist la justícia, però saben també de què va la història i volen provar a vore si esta volta poden fer —qui puga fer, que faça, va dir aquell antic president espanyol— que «no mos reemplacen».

Un tros d'Orió

Algun dels gatets del cantó cap a la plaça veïna deu ser més simpàtic o més curiós i atrau l'atenció dels qui van passant amunt i avall. Una xica els du llandetes de menjar. Han penjat un cartell amb les fotos dels gats i avisant que no cal donar-los de menjar, que estan atesos, però em sembla que a la xica li pot més la gràcia que li fa el gatet. No és l'única que intenta fer-li moixaines, però sí que és la que més a prop ha deixat el gatet que li s'acostara algú.

La resta de gats del solar on hi ha les ruïnes no fan massa cas de res. Esta ajocats cada u al seu lloquet i mirant les hores com passen, si és que miren res d'això. Les cotorres van cap a l'est a l'hora que el sol es pon, els pixacarrers acompanyen els gossos i miren com deixen els excrements ací i allà —mo n'hem trobat de sòlids, cosa que no és habitual, però és indicativa: hi ha cagacarrers solts per la contornà—, la lectora del primer i el seu company tornen de la compra amb el carro ple i el veí del replà ha llevat la bicicleta que ocupava amb poca legitimitat part de l'entrà de l'escala: l'ha venuda per internet justet quan el veïnat començava a sentir-se molest.

Els gatets, que fant tant de temps al ras, deuen haver aprés també a distingir el trosset de constel·lació d'Orió que mos deixa vore la contaminació lumínica. Torna a fer calor, diuen, encara que refresca de matí.

Cita dominical / 931: Dory Sontheimer

El desembre del 2012 va néixer el petit Max. És un nen preciós. Després de quatre generacions tornem a tenir un Max a la família. Puc afirmar que hem vençut el totalitarisme nazi.

L'amor ha derrotat l'odi.

Dory Sontheimer, Les set caixes, segons la traducció d'Aurèlia Manils.

La foto del sàbat / 320

Memòria per a quan muiguen

Un monument a un veí sollaner mort a Gusen (Mauthausen-Gusen) 🔗 als vint-i-set anys l'any 1941, Joan Andrés Córdoba, 🔗 inaugurat fa una vintena d'anys ha patit els efectes de la intempèrie. La figura humana desnerida carregant un bloc petri cúbic que aguanta sobre l'ossamenta arquejada de l'esquena intentant alçar-se de terra, era discreta i estava situada en un lloc de pas, assenyalat i camuflat alhora per tres palmeres fil·liformes d'una vintena de metres que ballen amb el vent.

No és cosa de fer memòria, sinó d'haver rebut uns mínims d'educació democràtica: no hi havia espai en la samarreta per a recordar les 141 víctimes del règim marroquí i de la desídia egocèntrica de les polítiques elitistes i desigualitàries d'Espanya i de la Unió Europea. Pareix mentira, però encara sort d'Mbappé, Vinícius i Konaté, que pel motiu que siga han posat un poquet de perspectiva en la inflamació patriotera. 🔗 Estan alçant la pedra uns atres de més al sud. Com si estiguérem mirant si mos solidaritzem compartint la vida o erigint-los un monument quan muiguen. 🔗

Iŀlús i ingenu

Una volta més, Joan Garí 🔗 em resol les divagacions del dia amb més substància que les meues i fent un poc d'incursió en la ciència-ficció: «Ni Intel·ligència Artificial ni de l’altra». O pot ser que siga més això de l'aliment del gènere ultradretà, les lliçons distòpiques. N'hauríem d'apendre, convé idear un món millor que siga possible a força de ser iŀlús i ingenu.

Esplugant santets

Amb un poc d'espenta casual, vaig fer i acabar la fitxa sobre la paraula santet ('cromo'), que em va sorpendre que no apareguera en els diccionaris, tan comuna com era fa una cinquantena d'anys —per cenyir-me a la meua vida— i tan senzilla d'acceptar en eixa accepció i amb eixe diminutiu endèmic d'este cantó del mapa.

I no avance més, perquè no és cosa d'anar abusant de les possibilitats de reconnexió amb les actualitats tan cridaneres que perboquen els mitjans directament de les veus polítiques, sense aplicar cap filtre de contrast o comprovació periodística. Uns diuen que han fet això, atres que allò, però no pareix que els periodistes tinguen la funció de comprovar-ho: excepte si es tracta d'esplugar les dèries dels futbolistes.

A soles entre mosatros

I ara haver de tornar a mirar el món a través dels ulls dels mitjans, començant pel genocidi comés pel govern de Netanyahu contra els palestins de Gaza i d'arreu, mirant la violència del règim de Putin contra Ucraïna i moltes més violències que adoben el sistema capitalista, havent d'entrar en les controvèrsies polítiques, però pitjor encara si es tracta dels enganys i les mentires políticament útils... I un poc aixina és el retorn a la quotidianitat.

Mos va contar un vilatà amb qui vam xarrar mentre tallava nyenya pensant en l'hivern, que els tres veïns que quedaven al poblet de Cubillos eren molt amics, però se'n van haver d'anar a viure al poble veí Cubillas. El qui tallava nyenya, que li agrada viure al poble d'un centenar d'habitants, però a la vora, perquè allà dins..., li va preguntar a un dels tres de Cubillos, Leoncio, si no li haguera agradat quedar-se a viure a sa casa. I Leoncio li va confirmar la idea sobre els pobles menuts: mos dúiem molt bé, érem molt amics, però si mos quedem allí els tres a soles, mos matem entre mosatros.

Entre mosatros.

Laboral i corrent

Després de passar unes setmanes ben desconnectat de la vida laboral i corrent, costa de trobar el punt on he de poder tornar a encaixar en la vida i la rutina d'hàbits, neures i temptacions. Veig que torna la nova programació televisiva dels dies de faena; això, també tornen els dies de faena que vaig deixar mig embastats, s'amaga el sol i he de pujar a arreplegar la roba, no siga cosa que hi haja rosà, les cotorres que van cap a l'est —les falcies ja han fugit—, les converses de queixes o de raons al balcó, els qui passegen els gossos i pixen els carrers del centre de la ciutat, els gats jovenets que corren pels solars, la placa solar que he de rentar i el colom de la cornisa veïna que no s'espanta.