La interfície planetària no té remei

Havia de parlar dels ravanells que he collit hui, que faran una bona «ensalà», i de la lleterola (iuna de tantes del gènere Euphorbia) que he descobert en el jardí, que m'ha recordat la lletrenera que mos va descobrir fa uns dies Víctor en Dénia, perè em decante per la nova interfície del Blogger per a aparells Android: ja era hora. Sembla que han fet un petit esforç de posada al dia. No fa més milacres ni té més romanços que l'anterior, però sembla que ara sí que funciona amb més agilitat i seguretat. Conté errades xorres que no sé perquè no tenen en compte. Com ara que li continua faltant una opció per a poder introduir els codis HTML, ja que el repertori gràfic contiunua senti limitat: no veig la manera de clavar les cometes llatines («»), que són les que li van bé al valencià i les que utilitzaríem, si no fora que els teclats no les inclouen de sèrie, com caldria. He d'activar el teclat de la pantalla per a poder-les posar aguantant el ditet en les cometes saxones fins que apareix tot el repertori de cometes.

Per la resta, relacionat també amb els pardalets, he al·lucinat quan he sentit un petit debat en Més324 entre Vivas i Condeminas en què, parlant de l'emergencia climàtica i els factors econòmics que hi ha en joc a Barcelona, mentres Vivas destapava la falsa sensibilitat mostrada per un conseller que dia que pretenia lluitar contra la contaminació i l'emergència climàtica, però que estava proposant ampliar l'aeroport, el port, les carreteres..., m'ix Condeminas dient que Barcelona hauria d'estar comunicada per avió amb Tòquio. Ho tenim pelut. Els culrojos o calderers (Phoenicurus ochruros) que encara s'acosten al jardí, espere que sobrevixquen quan la humanitat abandone el planeta.

Tecles diverses amb ocells

Uf, trobe el lloc del Fire on puc canviar la disposició del teclat físic Silver Crest que estic utilitzant. Ara em posa els accents i les lletres com toca. Em pensava que em costaria una hora haver de desistir i anar a parar al teclat en pantalla. Han segut només uns minuts. I ara, al cap i a la fi, m'adone que el dia no ha donat molta novetat, les tertúlies de sempre entre defensors de la justícia espanyola, per espanyola; i els contraris, per injusta. ¿O és que els dos oponents en una tertúlia havien de ser simètricament prejudiciosos, tendenciosos i enganyosos?

Doncs, no, eixa hauria de ser una lliçó que hauríem de recordar: encara són possibles les controvèrsies en què uns cauen bé i són graciosos, però mentixen més que parlen, o estan encegats per l'emoció i els desitjos. I és possible que els altres simplement tinguen raó, encara que siguen grans oradors o, per contra, encara que facen botiges. Contra el que alguns pretenen, quan hi ha dos posicions confrontades, les opinions no són igualment respectables (les persones, sí) ni tenen el mateix valor.

Passem per la marjal i vegem culrojos, garsetes, uns quants soriguers, uns rapinyaires més grossos (no sé si aligots), uns quants centenars de picaports, uns quants agrons, gavines, cueretes, pardalets diversos, alguna corba de llunt, unes polles d'aigua i alguna au més que hauré d'aclarir a partir d'una foto moguda que li he pogut fer. Molta controvèrsia també entre els picaports, que feen un núvol impressionant quan s'espantaven. Ha fet un airet càlid, com de ponentada suau.

Despús-ahir, pel, fresca i solet: 06:55 + 06:48. Amb ritme, a pesar dels torrons.

Els vols barats que ixen cars

Takse em comenta que ha llegit un article antològic d'Elisa Beni: «Sediciones y otras zarandajas» (Eldiario.es, 15.01.2020). I, sí, la comparació de les suposades «sedicions» o els casos de justícia a la carta que apliquen els poders fàctics de l'estat, deixa un retrat ben perfilat del país que en què continuen mantenint excessives quotes de poder i de preeminència els seguidors pertinaços de la tradició cavernària retrògrada. Hi ha qui adduïx que eixes persones eren xiquets quan va morir Franco, però eixe argument intenta maquillar que eixe franquisme ideològic va quedar en herència i inserit en l'estructura mental i orgànica de l'estat espanyol.

La lluita entre concepcions de model de societat no és cap novetat, és la lluita permanent de la humanitat entre els competidors i els coŀlaboradors, entre la supervivència egoista dels forts o la solidaritat temerària dels qui s'ho juguen a combatre la por amb reflexió i cultura, entre els qui fan tot el que poden i els qui apliquen la contenció de no fer tot el que siga possible, sinó tan sols el que faça falta.

A pesar de Greta Thunberg, dels incendis d'Austràlia i de l'emergència climàtica, encara és més barat anar a Roma en avió que en tren. La cultura seria això, saber que hi hem d'anar, a Roma o a Dénia, perquè eixe moviment també forma part del coneiximent, però que ho hauríem de fer de la manera menys lesiva per a mosatros mateixos com a espècie. El titular del mateix diari (Eldiario.es, 15.01.2020) ho diu:

Canviar els viatges en avió entre Madrid i Barcelona pel tren com suggerix Ada Colau estalviaria quasi un 90% de CO2

Però no, en estes coses de la contaminació, paguem barat el que mos ix més car.

Les lleixes es garsen

Les lleixes de les Billy de l'Ikea van garsant-se amb les fileres de llibres —es nota com ha baixat la qualitat respecte a les primeres que vam comprar—. Vaig fent la segona filera en diversos estants, que ja estaven garsats amb la primera. Supose que aguantaran, tot i que la fletxa és manifesta. Segur que en el cap mos passa alguna cosa semblant, però només ho notem quan ja estem a mitjan llibre rellegit i trobem que mos sona molt. Per sort, com que els ratlle, encara que no recorde del tot què diuen, em tranquiŀlitza saber que els he llegit alguna volta. És el que mos passa quan hem carregat massa la lleixa. Això de l'edició és un sector que no té cap sensibilitat pels problemes del mobiliari.

Ah, les sentències del procés no cal que les editen, que les tinc en pdf i en el lector electrònic. I el tema es veu que ha de donar encara per a molt. La justícia nacional espanyola pareix que siga de la tanda d'estes Billy, ben garsada, però segur que els aparells xinesos ho aguanten això molt bé.

La llengua d'ús de la Júlia

Ahir va morir Isabel-Clara Simó i Monllor. La seua noveŀla Júlia és l'única obra que he llegit fins ara d'ella. Ja fa molts anys i em va agradar molt. L'hauria de trobar, perquè no sé on la tinc alçada. Crec que no va ser la primera edició i, per tant, és possible que li trobara eixe regust de llenguatge popular que sembla que les primeres edicions havien maquillat, com és habitual entre els autors valencians d'aquells temps i d'estos, sempre pendents de no oblidar que els valencians parlem malament.

Quant a això de parlar en valencià, pau em donava el fet que la carta del restaurant estiguera en valencià i pau em dona també sentir les treballadores del mini supermercat que hi ha al carrer dels Serrans de València, que també entren parlant animadament (trobe que una té accent de la Safor). És només un moment, però en la selva idiomàtica valenciana, que el valencià encara puga ser una llengua d'ús en un context normal, és un fet que està a l'abast de totes les orelles. Però en això també hi ha ni escolta ni voldria sentir-ho. Isabel-Clara Simó es va fer sentir i convenia escoltar-la.

El valencià en pau

Vam fer via cap al Pont Sec de Dénia. El company Víctor convidava. El lloc es va complir i hi havia bon ambient: dos aniversaris entre la cinquantena i la xixantena. Fea aire fresquet i solet a fora, al camp d'ammetlers, que es vea preciós des del la finestreta del vàter. Coques delicioses, paella de polp, tomaca seca i alls tendres al punt, pa fantàstic, ambient casolà... Ah, ¡carta en valencià!, cosa que no és tan habitual com podria ser i que sempre mos dona pau.

Peguem una volta després per la ruta de l'antiga via de tren cap a Carcaixent, que s'ha adaptat a trossos per a passejar i anar en bici. Els faig tastar els ravanells —el wasabi mediterrani, com mos va dir un el cuiner de L'Escaleta de Cocentaina—. Víctor mos mostra un camp de paulònies incipients, uns arbocers plantats a la vora del camí i les «lletreneres» (com diuen a la Vall de Gallinera), sobre les quals mos avisa que espai amb la llet que trauen quan les trenques.

Un soriguer de llunt sobre els cables de la llum. S'envola quan estem arribant. El sol s'amaga i cau la «rosà».

Cita dominical / 582: Salvador Almenar

Hi ha gent que valora molt que s’adrecen a ella en la seua llengua en un hotel o en un banc.

Salvador Almenar, segons l'entrevista que li va Víctor Maceda, El Temps, 24.12.2019.

Oh, Europa

Per fi pareix que el conflicte institucional ha passat realment els Pirineus cap amunt, tant per la via judicial com parlamentària. Encara que siga a bacs amb avanços i reculades (com ara ha fet el Parlament Europeu).

Seria bo que les alternatives espanyoles no confessionals piularen un poc més i amb decisió republicana. Perquè el cas és que no deuen ser residuals estadísticament, però les seues veus no acaben d'arribar amb prou ressò i pes polític.

Anem refent el camí d'aquell Oh, Europa amb què Dagoll Dagom mos va acostar a una altra possible pàtria, possiblement democràtica i més «gran i lliure» que el vol gallinaci de la nació espanyola amb què encara es suposa que hem de combregar i passar el rosari. Per a rebaixar i aigualir eixe component religiós catòlic repatani, caldrà humor i perserverança.

A soles o en companyia

Mos estem enterant d'on van anar a parar els principis fonamentals —d'aquell moviment franquista— i la concepció patriotera de la societat en què mos vam educar. Pareix que vullguen salvar-mos de nou d'una democràcia que a poc a poc estava diluint les seues falòrnies a força de drets, deures i llibertats. Llibertat sense llibertinatge, com es nota que no heu passat una guerra... Velles cançons.

El mal és eixe, que no se l'han guardada —aquella ideologia— per a confort espiritual de les seus parròquies o lògies, sinó que s'han llançat a exhibir-la com si fora l'instrument i l'argument de les decisions d'un poder judicial sumari, impune i arbitrari.

Si no fora perquè existixen altres roïns més de peŀlícula o per antonomàsia, el Tribunal Suprem espanyol —Marchena, en concret—, i alguns jutges —Llarena, sol o en companyia de polítics i periodistes—, estan maniobrant per a fer-se ben odiosos, no tant pel que fan com per la sensació que no ho podrien explicar sense cometre més delictes que indiscrecions.

Descosits judicials

Que un dels poders de l’estat no tinga límits ni més arguments que l’arbitrarietat, deu ser un símptoma de corrupció de l'estructura de l'estat. A més, és el Tribunal Suprem espanyol que utilitza subterfugis interpretatius per a trasbalsar tota la lògica jurídica i mantindre empresonada una persona sentenciada a pesar que no devia sentenciar-la.

Perquè l’ha sentenciada, tot i que no podia, però l’ha sentenciada. Vaja, si li hagueren aplicat la pena de mort, seria un argument irrebatible: ja l’hem executat, encara que no devíem haver-ho fet. «En rebeŀlia», com diu hui Gonzalo Boye.

Es fa molt costa amunt entendre que l’estat no tinga arguments per a proposar-se com a garant de les llibertats, o per a intentar justificar-se com a entitat política i de dret. El cas és que recorre al mateix soroll de la caverna en què vivíem fa quaranta anys. Un soroll que encara mos volen fer creure que és la música del paradís perdut. L’estat es perd pels descosits de les punyetes judicials.

Baix taula de nou

Takse em fa vore que, en la confusió que s’ha generalitzat sobre els termes composts de taula, com ara taula de diàleg, taula de debat, taula de negociació, etc. i els usos del castellanisme mesa en l'àmbit parlamentari per a designar el conjunt de persones que dirigixen una corporació o assemblea, han tingut un paper rellevant els diccionaris generals (diec, gdlc) i la tendència dels doctes a embolicar usos que els parlants han utilitzat tradicionalment amb claredat meridiana. Tal com explica Bibiloni («Terminologia electoral», 11.12.2010):

Fabra creava una distinció semàntica (taula/mesa) que té el seu interès, però tot no deixa de ser subordinació a l'espanyol: cap altra llengua no ha fet el mateix canvi metonímic que ha fet l'espanyol ni ha recorregut al mot llatí mensa per a crear un neologisme amb el significat actual del català mesa. Les persones que dirigeixen una assemblea o corporació es diuen simplement la direcció o la presidència. I així podria ser també en català.

Això de la «subordinació» no ho resoldrem canviant els diccionaris, sinó que és un camí polític que algun dia és possible que arribem a explorar. O no. La cosa lexicogràfica és que, a partir d'una accepció «culta», hem tirat darrere els tècnics papistes habituals i, com més sucre, més dolç, de colp mos venien menudes les taules. Com mos passa massa sovint, mo s'oblida esmolar de tant en tant la navaixa d'Occam.

Ara cal que els diccionaris (el dnv ja ho fa, els lingüistes de l'Ésadir i del Parlament de Catalunya hi han parat atenció també) deixen sobre la taula el fet que aquella taula elevada a «mesa» (dels parlaments, assemblees i comissions) no hauria de deixar de ser també una taula de negociació, de diàleg i de debat.

Les garrotades dels compatriotes

Els deliris polítics d’alguns pretenen exaltar els sentiments ciutadans amb la idea que més convé una pàtria i una bandera amb què embolcallar-la que un salari just i unes condicions de treball saludables. Hi ha qui pretén fer-mos acceptar que les garrotades administrades per un «compatriota» són agradables i beneficioses, mentres que un debat polític que arribe a un pacte entre persones de nacionalitats i ideologies diferents que redistribuïxca costs, sostenibilitat i beneficis de manera equitativa entre treballadors i empresaris, és poc menys que un crim contra la humanitat.

Eixos convenis és possible que siguen considerats crims contra algunes pàtries, però aleshores és que eixes suposades pàtries són tan sols una enganyifa sentimental i un frau social, polític i judicial. El patrioterisme heretat del falangisme masclista (La República, 27.12.2019) i nociu, en sap alguna cosa.

Un poc de tot això pareix que serà esta legislatura en Espanya, pel que hem vist en el parlament espanyol, abans de l'elecció dels voluble Pedro Sánchez. Encara que el parlament es convertixca en un combat d'emocions més que en un diàleg amb raons, esperem que els polítics del govern tinguen un bon fons de convenciment i uns valors democràtics sòlids. Ai.

Esbós esborrifat

Estem començant una dècada amb Trump assassinant impunement —ara podria complir allò de disparar en la Cinquena Avinguda—, la cop25 de Madrid produint residus sense reciclar i dien que estaven preocupats per l’emergència climàtica o tancant el Diari La Veu per falta de vendes i de política de suport als mitjans en valencià —i no tan sols als mitjans en castellà per a que fingixquen que fan res en valencià—. I la supercopa de futbol dels xicons, ¡a l’Aràbia Saudita! Els diners que han d’enriquir a alguns convaliden la discriminació institucional de les dones en aquell país. Mal esbós d'inici.

Cita dominical / 581: Pilar Bonet Cardona

Este és un sistema on els jutges es van negar a examinar proves concloents d'innocència.

Pilar Bonet Cardona, «La “ideologia del futur” que la Rusia de Putin exporta al mundo», El País, 22.12.2019.

Santets de la infàmia

Hi ha mitjans i periodistes que es referixen a l’«assassinat» del general iranià (Qassem Suleimani) comés per l’exèrcit dels eua seguint les ordres dels president Donald Trump. Ho podrien anomenar d’una altra manera, però trobe que, si en diuen «assassinat», algun tribunal hauria d’intervindre per a jutjar eixe fet i detindre i condemnar els culpables d’eixos crims. La tragèdia és més greu, perquè l’exèrcit americà no ha «assassinat» només una persona —que consideraven terrorista o culpable de crims—, han «assassinat» entre cinc i huit persones més, segons els mitjans.

La mort d’un general seria una idea teatral o noveŀlesca, però quan s'esdevé en el món real, deixa de ser un concepte de ficció èpica o romàntica, es convertix en un testimoni de càrrec contra els valors i els drets humans. Pijtor encara, això ho fa un estat democràtic que admet que qui ho ordena siga impune. Si les institucions internacionals tampoc tenen res a dir ni hi ha cap possibilitat de jutjar eixos crims d’estat, podem compartir que la història no mos aporta lliçons, només santets per a la coŀlecció de la infàmia amb què els humans mos maltractem d'ençà que creiem que tenim consciència.

El conjunt aterrossat

La Plataforma per la Llengua demana firmes «contra la fragmentació del català». Segons diuen:

Només el 2 % de les pàgines web vinculades a l'Administració General de l'Estat tenen versions completes i plenament operatives en llengua catalana, i gairebé la meitat practiquen la fragmentació lingüística i tracten el català i el valencià com si fossin llengües diferents. [...]

Darrerament hem pogut constatar que la denominació valencià, emprada oficialment al País Valencià, ha servit de pretext perquè l’advocacia de l’Estat espanyol considerés que la llengua pròpia d’aquest territori no és la mateixa que la de Catalunya o la de les Illes Balears. Així mateix, dia rere dia observem astorats que el Govern espanyol ofereix les opcions lingüístiques de català i valencià separadament —com si fossin llengües diferents— a les respectives pàgines web de ministeris i ens estatals, amb els costos addicionals, tant econòmics com d’oportunitats, que això suposa per al ciutadà. Aquest fenomen s’ha reproduït mimèticament en els serveis d’atenció i difusió comercials d’algunes empreses —com ara supermercats, grans superfícies o entitats bancàries—, que diferencien entre català i valencià.

Doncs, realment la fragmentació no és cap problema, sinó que per a alguns malicciosos espanyolistes és un al·licient afegit a l'entreteniment de fer mal per poc cost per al pressupost comú. Realment, ¿la mitat del 2 % què és?, ¿un «cost addicional» que du maldecaps? Ben al contrari, una gràcia: només fan un 2 % de webs en valencià i es suposa que mos hem d'entretindre en si ho han repartit a mitges entre Catalunya i el País Valencià... El que és inacceptable no és haver d'anar apegant els fragments per a compondre eixe tot aterrossat que compartim, sinó eixe 2 % de webs en valencià que hauria de ser un 100 %, si realment es creuen això de la democràcia i la riquesa d'eixe seu imaginari «estat nació».

De fet, no m'estranyaria que si les administracions de l'estat hagueren de fer el 100 % dels webs, o el 50 %, no podrien justificar alegrement això d’anar fent dobles versions per interessos insidiosos o per entretindre’s escampant la zitzània entre la ciutadania. Vist aixina, no tan sols hauríem de demanar més percentatge d'ús de les llengües de l'estat, sinó versions en castellà, en espanyol, en andalús, en riojà... O, exagerant, un poc de trellat, perquè amb Forcadell, Junqueras i companyia tancats a la presó, el trellat cotitza a la baixa entre els membres dels poders fàctics espanyols. Com quasi sempre, vaja, com pensaria Larra.

Transparència amb ocells

Abans de tancar l'any vaig tindre temps i em quedaven ganes d'enviar un suggeriment d'esmena al Consell de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern (CTAIPBG) del País Valencià. La pàgina inicial de la versió en valencià del seu web mostrava informació únicament en castellà; a més, el web contenia algunes mancances pel que fa a la coherència a l'hora d'aplicar els criteris lingüístics de la Generalitat valenciana. Això segon no és greu, però no sembla respondre a una pràctica de bon govern, que en un sistema democràtic hauria de ser el contrari del típic «fes el que dic, no el que faig» en què mos han educat majoritàriament.

Fa fred, però hem començat el nou calendari per a enguany que han fet l'estudiants en pràctiques de l'Escola d'Art i Superior de Disseny de València (Marta Herrera) en les Corts: va de pardalets. El gener l'han iŀlustrat amb el reiet, reiet coronat, safranet o reiet safraner (Regulus ignicapilla o Regulus ignicapillus). L'EASD és un centre públic, però el seu web no té versió en valencià, eixe pardalet encara no els ha refilat per allà.

---

Pel riu, els pardalets hivernants, a pesar de la humitat i la frescor, canten amb el solet del migdia: 06:59 + 06:46.

Faltes sense parlar

Vaig tancar l'any amb un petit recordatori sobre causes i conseqüències en sociolingüística, perquè sembla que tenim molta afició a intentar resoldre les conseqüències carregant contra els qui les patixen, com ara intentar que l'ensenyament resolga per la via del coneiximent el desús del valencià fora de l'aula, com si no hi haguera gent amb títols acadèmics que ha oblidat com es fan les arrels quadrades.

En canvi, hui de matí anem a vore el ginkgo de l'Hort de Romero. Encara manté uns quants grapats fulles grogues que esperen la ventada que les tombe. Està tancat, aixina que tirem cap al parc Central. De camí, ix el sol després d'unes hores de boira. Els cartells del jardí del parc Central tenen errors de traducció i faltes que podríem dir que tenen a vore amb la desídia i la mala gestió lingüística de l'Ajuntament de València. I té a vore més encara amb el desús. Cal corregir les faltes, però parlar i escriure directament en valencià, és imprescindible. Hauria de ser-ho.

El desús de la promoció

Entra la mare amb els fills al forn on estem comprant pa. Parla en valencià amb els fills, però s'adreça en castellà a la fornera. Takse intenta clavar basa i dir alguna cosa per a que la dona veja que «no hi ha perill», que pot parlar en valencià amb els desconeguts del locat. Al final Takse pot fer-li algun comentari a la fornera i l'acció té efecte: quan ix, la dona diu «adeu».

Tanquem l'any amb una enquesta sociolingüística que mos envien a través del mòbil. Hi ha una pregunta que fa pensar en la perspectiva de cada u sobre com va el món. Fa aixina, més o menys: ¿quin és el teu percentatge laboral d'exposició al català? Fent un alfarràs, posem que un 90 %. Després, fem per mirar-ho amb els ulls d'alguns companys, i concloem que, en el mateix entorn, interactuant amb les mateixes persones, uns podem estar en el 90 % i altres poden estar en el 50 % o fins i tot menys.

La mare que entra amb els fills al forn, també és la funcionària que entra en el despatx de bon matí i respon en castellà amb qui li parla en castellà, tant si és una persona coneguda com desconeguda. La pauta de la preeminència lingüística del castellà té eixos efectes: seria ben possible (i molt probable: ho he vist) que dos convençuts «promotors» de l'ús social del valencià podrien estar parlant en castellà perquè un dels dos va aplicar la pauta d'inici de conversa en castellà amb desconeguts. I l'altre va respondre amb la pauta de resposta en castellà als que parlen en castellà. I els castellans que voldrien aprendre valencià, frustrats i desconcertats pels qui «promouen» el valencià mitjançant el desús.

La dècada que ve, a partir de demà mateixa, vorem com va la cosa.

Rellegir i deslligar

Escriuen Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino un article en la revista Saó número 451, de setembre d'enguany: «Compartimentar el dia. Les hores canòniques». Com és habitual en els seus articles, són un pou de dades i coneiximents que desperten la curiositat i conviden a la recerca.

L'article comença: «Una de les finalitat de les religions consisteix a marcar pautes que lliguen la societat a través de rituals: religio Ü establir (-ió 'acció') lligams (-ligare-) intensos (re-).» (Eixa «Ü» deu ser una errada.)

Com que acostume a pensar que les religions són instruments de control i submissió social, i no tant de lligams en sentit positiu (afecte, coŀlaboració, solidaritat, empatia, connexió...), sinó més bé com si pensàrem en cordes lligades (veg. «lligada de presos»), em pega per mirar l'etimologia de la paraula religió. Doncs, tant en francés com en anglés (veg. «The etymology of religion» de Sarah F. Hoyt; o la citació del Robert que hi ha en l'annex d'un article de Michel Théron), la cosa pareix que té més a vore amb una menció de Ciceró, que fea derivar religio de relegere, compost de re- ('altra volta', o també en sentit d'intensitat, d'atenció) i legere ('llegir').

Segurament, als autors cristians llatins posteriors ja els anava bé donar-li una etimologia més popular i popularitzable («However, popular etymology among the later ancients (Servius, Lactantius, Augustine) and the interpretation of many modern writers connects it with religare», com diu l'Online etymology dictionary). Això ha segut, certes, el resultat més palpable de l'evolució del fet religiós, fet que ha tendit més a impedir la lectura i la relectura —que sovint deslliguen— i més a lligar (inclús del coll, «ennuegar») pensaments i persones.

Cita dominical / 580: Carl Schmitt

A la llarga, la irregularitat s'ha de legitimar i convertir-se en regularitat; i per a aconseguir-ho només hi ha dues possibilitats: ser reconegut per una institució regular o assolir una nova regularitat amb la pròpia força. Aquesta última alternativa és més difícil.

Carl Schmitt, Teoria del partisà, (1963) segons la traducció de Clara Formosa (2004).

Raons a la grenya

Un cosí meu està convençut de moltes coses i té alguns retrets justificats a fer a una «progressia familiar» que massa sovint es dedica a desqualificar sense fonament argumental els polítics retrògrades i reaccionaris, que si «bocatorta», que si «li agrada molt el gintònic», que si... Té molta raó el meu cosí, perquè els motius reals haurien de ser uns altres, però no serien tan agraïts, humorístics i còmodes. Per contra, el meu cosí no nota que ell també juga a justificar-los quan preferix atacar els familiars en lloc de donar-los els arguments que els falten.

De passada, matem tot el que és gras: com que eixa «progressia familiar» és valencianista (modalitat autoodi: es pensen que la forma bona de parlar i escriure sempre és una altra, no la riberenca de cada dia), ell té el vici d'acceptar el castellà com a estàndard per a mesurar-ho tot. A més, qualsevol intent d'evitar eixa pressió li provoca una reacció burlesca contra uns suposats «creguts culturetes». Com que ha estat educat aixina per mon tio, no deu haver pensat mai que això també forma part del control i submissió a què el sotmeten les forces fàctiques que tant li agradaria combatre.

No en faig cas, però li done la raó en el rebuig a les crítiques fàcils contra els polítics poc agraïts o amb addiccions. Les reunions familiars són encara més bones si et fan pensar.

A la nostra sencera disposició

Un poc més i m'agarra una torba llegint la resposta que l'Ajuntament de València envia en relació amb la meua queixa sobre el fet que tenien els cartellets d'informació al públic en espanyol però no en valencià.

El trasbals no és tant perquè m'hagen dit que ja ho havien resolt, cosa que m'hauré de creure —encara que sé que és com creure que el corró t'aguanta mentres pintes el sostre: l'adherència dura ben poc—. La cosa és que no m'esperava la quantitat de circumloquis, errors i retoricismes que enfarfeguen un escrit que podria ser ben simple i directe. El lligc i tinc la sensació que he d'entonar un cant gregorià. Em fa pensar que l'ha escrit un funcionari espanyol d'eixos que retraten com a estereotip prejudiciós de l'administració més rància. Una mostra del final:

Com a regidora delegaa de [...], emplene així el requeriment formulat a aquest Ajuntament, traslladant el seu contingut a V.I. perquè en prengueu coneixement i efectes, significant-li, que ha sigut així mateix remesa còpia a la Delegació de [...] competent per a realitzar, si escau, els tràmits necessaris respecte del seguiment i resolució satisfactòria de la queixa que ens ocupa, quedant aquesta Delegació, i en nom d'aquest Ajuntament, a la seua sencera disposició a fi de donar trasllat dels requeriments i informació que V.I. considere convenients, aprofitant l'ocasió per a saludar-li atentament.

Uns virtuosos en la seua especialitat, vaja.

Germans de solemnitat

Un poc més i me se descuida la història més interessant d'ahir, que té nom de peça musical religiosa: Solemnitat de José Pérez Ballester (17.11.1905-27.09.1988) (veg. You Tube), autor de moltes peces musicals més, fuster i editor musical («Ediciones Musicales Pérez Ballester», a la Pobla Llarga). L'anècdota contada per mon tio Tino és que Pérez Ballester era germà de llet de ma uelo (uelo per part de segones núpcies de ma uela) Vicente Lorente Calatayud. La cosa és que la mare de Pérez Ballester (Maria) va alletar els dos xiquets. Encara que ells eren de Novetlè, supose que degueren anar a Carcaixent per aquell temps. Ma uelo va nàixer a Carcaixent i es va quedar orfe de ben menut. Em falta completar eixes circumstàncies causals.

Jo no sóc ni de misses ni de provessons, però la música d'eixes cerimònies em resulta familiar; ara bé, segurament només algunes poques peces més difosos en altres esdeveniments fora de la litúrgia catòlica. Esta de Solemnitat que a mi no em sonava, era ben coneguda i taral·lejada per una cosina meua de Carcaixent més jove que jo. Jo només recordava Pérez Ballester dels últims anys que va viure en Tavernes de la Valldigna, un home molt major, a qui jo no entenia massa quan parlava i que em semblava que estava molt cansat. Crec recordar que alguna volta va vindre ma uelo a vore'l al poble.

Em sorprén que la Viquipèdia no tinga cap article sobre José Pérez Ballester (ei, els meus uelos també farien unes bones planes d'anècdotes). He de mirar de completar la història.

---

Pel riu intente deixar cremar sucres: 07.05 + 06:48. Massa vi.

Es tocaren la panxeta

El dinar d'enguany m'ha permés comprovar fins a quin punt la meua memòria no havia farcit tots els buits amb la imaginació. Sé que existia aquella foto del pare de ma uela en Cuba amb una «amiga», i que la mare de ma uela va esgarrar per la part de la cubana. Una cosina ha conclòs que tenim parentela a l'altra banda de l'Atlàntic.

També he confirmat que era cert que el segon marit de ma uela —és a dir, el uelo que vaig conéixer— va fugir de la guerra i s'amagava en la sorra d'un carro per a anar a treballar a l'horta. Hi ha dos versions per confirmar sobre el moment en què va fugir: a Xàtiva mateix, a Carcaixent camí de Xàtiva, en alguna altra parada del tren. La cosa és que el tren va ser bombardejat en Xàtiva l'any 1939. En eixe moment ja havia mort ma uelo biològic: l'any 1938, en el front de Gilet, per «foc amic» diu mon tio Marià, que li hauré de preguntar com ho ha sabut, ja que jo no tenia entés que la cosa haguera anat aixina.

Si més no, estos dies et retornen esbossos de les històries que el temps va esborrant. Ara he de mirar el solar del carrer de Numància de València d'una altra manera: mon tio Marià hi va viure en un pis allí uns pocs anys quan era menut. I confirme que «Peret i Catalineta / es tocaren la panxeta / passà el municipalet / i els tancà en el corralet».

Apunts de la mateixa vespra

Hauria de mirar què vaig fer tal dia com hui, però estic quasi segur que va ser cosa de maleir de manera prou innoble (esnob, vaja, provant a ser pedant) les festivitats humanes, sobretot perquè són petites i falses treves de l'angoixa quotidiana amb què endolcim la resta dels dies.

A banda d'això, en els catorze anys que fa que escric estos apunts sine cura et studio n'he fet uns quants, al principi, els dies 21 de desembre (2005, 2006 i 2007) i després sí, cada 24. I un dels avantatges que este bloc s'haja allargat més d'una dècada ja, és que ja puc ser redundant i repetitiu «amb avarícia» (com diríem alguns encara a la Vall) mirant apunts com si foren les fotos d'un àlbum de records:

Jutjant l'Amy i l'administració (2005)

Palau Ducal i Arrop a Gandia (2006)

Encara tenim la ment desperta i volem tv3 (2007)

La cançó que ja cansa (2008)

Dos dècades fa (2009)

L'alcig (2010)

Promoció política, gestió professional (2011)

Paulatinament (2012)

No n'hi ha color (2013)

Suborn del gust (2014)

Pràctica provocada (2015)

Per a embolicar-los (2016)

Cita dominical / 475: Gordon Gordo Mosley (2017)

La banalització de la democràcia (2018)

Fet el recopilatori, no puc evitar pensar que encara no he polsat la tecla que toca. I ja hauria de saber que és possible que, al capdavall, es tracte més de traça que d'insistència. Cadascú juga amb les cartes que té. I encara sort, que contiuem jugant.

Les galletes aleatòries

Ara que és inevitable el Nadal, un article de Charlotte Graham-McLay reproduït en Eldiario.es (22.12.2019), «La historia de la caja de galletas de la que salen al azar leyes progresistas en Nueva Zelanda», em permet tornar a confirmar amb una prova no tant «de laboratori» sinó ja testada en humans. El resultat és que:

Nova Zelanda es caracteritza per la seua legislació progressista. Sol aprovar lleis referides a qüestions que susciten intensos debats molt abans que altres països occidentals. Alguns d'estos temes només arriben a ser aprovats després de ser seleccionats aleatòriament entre les fitxes que ballen en l'interior d'una capsa de galletes. Entre els quals, la llei d'igualtat en el matrimoni, aprovada en 2013 o la llei d'eutanàsia, que serà sotmesa a referèndum en 2020.

Per tant, l'excusa capciosa eixa que «en cap lloc del món» podria decaure un poc, tot i que sabem que Nova Zelanda està en l'hemisferi sud de la Terra i, és clar, anant cap per avall arribes a tindre idees molt capgirades sobre la vida i la política. Ací, al País Valencià, també hi ha algunes «capses de galletes», però es preocupen bona cosa que no hi haja gens d'aleatorietat i que la galleta dels drets i llibertats caiga sempre pel mateix costat. O de cantó. En lloc de membres de taula electoral, consellers i conselleres per sorteig, això sí que caldria provar-ho.

Cita dominical / 579: Rosa Roig Celda

És temps d'estellar la quota masculina en la cultura, l'única que existeix, en la publicació de llibres, en la difusió de l'obra, en l'ocupació d'espais d'influència, en les taules redones, en la crítica literària o en les institucions. Una quota de publicació en masculí per a tot l'estat espanyol, que segons Laura Freixas s'apodera d'un 75-80 % dels llibres publicats; una quota de presència pública en la premsa del 90 % de l'espai dedicat a la promoció d'obres d'autoria masculina.

Rosa Roig Celda, «Estimades amigues, escriptores en el segle xxi», Saó, 453, novembre del 2019.

Patxorra i mala bava

Sense impunitat —cosa que recorden alguns malicciosos, com si ningú haguera pretés que, d'impunitat, en tinguera algú que no fora un rei o un equivalent togat—, però també estan deixant Junqueras sense immunitat, ja que el Tribunal Suprem encara no l'ha deixat en llibertat, a pesar que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és d'ahir al matí.

La patxorra del magistrats del suprem va unida a la mala bava: s'han donat cinc dies ¡hàbils! per a pensar-s'ho i que les parts opinen. I el cas és que de dies «hàbils», per a ells, el calendari en este cas en deu tindre ben pocs. En Nadal menys encara, no cal dir-ho. La democràcia «pleníssima» algun dia hauria de consistir en evitar les correccions d'errors, en algun encert judicial en el suprem o el constituccional, per sorprenent que siga, des de fa uns quants anys, que això puga passar. Presos polítics i, ara, a més, presos segrestats. ¿Ostatges per si de cas cal venjar-se?

El factor transport

Un amic està fent la Transespadà en bici. Ho fa per esport, per estar en contacte amb la natura, per socialitzar-se... A pesar de tot, anit, mentres féem una cerveseta, jo concloïa que les societats humanes haurien de ser capaces de decidir fins a quan pensen transformar i malmetre el medi en perjuí propi. No podem evitar molts dels canvis en el medi que provoca la nostra existència com a espècie, però sí que podem evitar que eixos canvis siguen nocius per a mosatros mateixos. Tornar a fer més bici podria ser un bon camí.

Va arribar ahir a la bústia la versió abreujada del llibre de l'any 1956 de Marget Boveri Der Verrat Im XX. Jahrhundert (La traición en el siglo xx, traducció al castellà de Manuel Costa). Eren quatre volums en alemany, però en van deixar un en castellà (i em sembla que va passar el mateix en francés). El llibre diu que m'arriba des de Valverde del Majano (de la llibreria Libros del Reino Secreto, que localitze en Segòvia més que al carrer de Nicomedes García). Com que és un llibre d'ocasió, es suposa que és un poc com si el reciclara. Per a eliminar el factor transport, hauria d'haver anat jo en bici cap allà, una transpeninsular. Algun dia.

Amb independència de la situació de presó preventiva o penat

L'obertura del dia té a vore tant amb la sentència (veg. pdf en El Nacional.cat) del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, que deixa clar que el Tribunal Suprem espanyol actua sense parar en brosses i carregant-se els procediments que no li convenen fins a poder fer una paròdia allò de «captiu i desarmat l'independentisme, han assolit les tropes supremes els últims objectius judicials» de la seua ideologia nacionalista.

El tribunal europeu, poc després de les nou i mitjà del matí, ha sentenciat que Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat des del mateix dia van ser públics els resultats electorals. La decisió (veg. C-502/19) és concisa i clara: el mal, per ara, és que l'han d'«interpretar» els flautistes del suprem espanyol, i ja hem vist les causalitats i casualitats que els la fan sonar. Seria cosa de vore que la «independència» judicial per a fer nyaps acabara afavorint l'altra «independència» que tanta ràbia els fea.

L'òpera continua. Esperem que la resta de la partitura siga igual de clara i concisa com esta sentència de 24 pàgines on tot es pot llegir d'una manera ordenada, coherent i entenedora. El mateix Tribunal Suprem espanyol deu estar desitjant aplicar-la, segons es desprén de les seues pròpis paraules (veg. el punt 42): «La resposta a les qüestions formulades en l'acte de remissió tindria eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o penat que afecte el senyor Junqueras Vies.» Amb independència, vorem; amb llibertat, ja.

Les queixes que trasbalsen el son

Vaig presentant queixes al Síndic de Greuges per les infraccions de les administracions, sobretot pel que fa als deures lingüístics, tan seguit com puc. Quasi sempre la queixa té un poc d’èxit, ja que es sol resoldre el problema puntual assenyalat, tot i que no solen fer cas de la necessitat d’establir un protocol d’actuació que evite que la pràctica administrativa provoque discriminacions lingüístiques. Em sembla que van incorporant-ho a altres temes (com ara al llenguatge sexista, a l’accessibilitat...), però en la cosa lingüística encara continuen amb el protocol de la castellanització heretat d’altres èpoques menys o gens democràtiques.

En este cas es tracta de la queixa 201903725 (d’octubre del 2019), que es veu que repetix el tema de la queixa 201811464 (de desembre del 2018), ja que, pel que sembla, no degueren resoldre del tot esta. Esta volta, a més de repetir que ho resoldran, em mostren que també fan servir les queixes dels ciutadans per a mirar d’activar els processos administratius:

Les dades es fan públiques a través d’una aplicació informàtica antiga, l’actualització de la qual es va sol licitar a la Direcció General de Tecnologies de la Informació i Comunicacions, i se li va traslladar la queixa 181464 perquè s’accelerara la seua modificació i actualització, de manera que les dades en línia figuraren en totes dues llengües.

I poc després de vore la meua queixa, eixa direcció general està fent mans i mànigues, i trobe que sense dormir, treballant en el disseny d'una nova pàgina «que en aquests moments es troba en fase de desenvolupament, esperant que durant l'any vinent es dispose d'una nova pàgina adaptada a la normativa lingüística vigent, a més de noves funcionalitats per facilitar l'accés a la informació». Mel, doncs. Com diu una companya, segur no es desperneguen.

---

Deixe de queixar-me i me'n vaig a pegar una volta pel riu: 07:05 + 06:38. Sense ritme consistent encara. Fea solet.

Música àrab i normativa valenciana

Em deixe dur hui, mentres vaig traduint, per la música en àrab, en concret per Souad Massi. El dia no ha donat per a massa més. He acabat uns quants articles d'Abelard Saragossà (ací en podem trobar uns quants) i li hauria d'enviar unes propostes d'esmena d'escriptura i edició, però també una felicitació per a la constància i la consistència a l'hora de practicar la reflexió lingüística i d'aportar idees per a una normativa més coherent i acostada als fets lingüístics. Encara no m'he pogut posar a fer-ho.

En tot cas, em quede amb l'anècdota que hi ha professors de llengua valencians que recorren a pensar en castellà per a recordar com s'accentuen alguns verbs d'acord amb la modalitat oriental de l'ortografia. Seria molt més simple que es fixara en la seua pròpia pronúncia i que l'aplicara. Però algunes absurditats sobre competències i presumpcions normatives tampoc no juguen a favor de l'ús del valencià. Ara, l'àrab també té la seua història en este àmbit.

Ecologia parlamentària sense garanties

El president de les Corts Valencianes, Enric Morera i Català (de Compromís), mos ha fet enguany una «estrena» —diga-ho aixina— curiosa: una botella de vidre de 420 ml amb protector personalitzat de la institució. La botella no té marca ni diu on l'han fabricada ni de quin tipus de vidre. Tampoc té el símbol de la marca de la Unió Europea ni dona cap indicació d'ús o de seguretat. Només du una indicació: «ITEM 5513» i la paraula decorativa i indicativa en lletres grans «BOTTLE».

He pegat una mirada en la xarxa i pareix que és un producte asiàtic. En eixa cerca m'he enterat que la funda que du —que diu Takse fa una olor de petroli que tomba de tos— és de neopré.

Hi ha moltes coses que no s'han fet del tot correctament per la salut i el medi ambient. Cert, això sempre passa. I alguna n'han fet que era un bon pas, com ara suprimir les botelles de plàstic en l'hemicicle. Però també haurien millorar algunes decisions. Per exemple, quan plou, pretenen que enfundes el paraigües amb plàstic a l'entrada per tal que no gotege dins... I dins de l'hemicicle, on ara l'aigua va en pitxers i gots de vidre, diu el Diari La Veu (09.12.2019) que han pensat de repartir esta mateixa botelleta d'origen desconegut.

Bé, no sé si és tan sostenible com dur els fruits «ecològics» del Perú o de Nova Zelanda —com fan alguns supermercats—, però el cas és que he pegat una mirada en la xarxa i tampoc m'ha costat tant trobar botelles de proximitat. I un protector de suro, d'espart, de llana o fins i tot de silicona, segur que en fan sense haver d'anar-lo a buscar allà on brama la tonyina, que també seria una manera lingüísticament ecològica de dir-ho.

Cita dominical / 578: Andrés Barba Muñiz

Els escriptors mexicans o argentins arriben ja a Berlín sense passar per Sòria, entre altres coses perquè són molt més veraços i més compresos sense prejuís allà que ací.

Andrés Barba Muñiz, «El relato del barbero», El País, 30.03.2019.

Els accents al pesebre

Mentres vaig rellegint un article d'Abelard Saragossà sobre l'accentuació de les es finals en valencià, on es detallen alguns dels complexos i prejuís —en díem «autoodi» en algun temps— d'alguns valencians respecte a la seua versió de la llengua, a més de la falta de comprensió i de pràctica de la fonamentació científica a l'hora de fer normativa, em passa pel cap buscar la paraula pesebre (escrita aixina en el dnv) en els diccionaris. I veig unes quantes curiositats i paradoxes, com ara que tinga origen valencià amb esse sonora, però que tant el gdlc com el diec la tenen només amb esse sorda (pessebre). En canvi, tant el Diccionari general de Ferrer Pastor com el gd62 tenen les dos formes, Ferrer Pastor les tracta com a sinònimes i el 62 amb accepcions diferents.

En suma, tot això em porta a demanar a l'avl que incloga la forma amb esse sorda com a variant en el diccionari. I que, de passada, l'acadèmia parle sobre això mateix amb l'iec, per si de cas convé dialogar sobre el futur de la llengua a Catalunya i part de l'estranger, més encara ara, després que vam conéixer la publicació de Gina de Maria Climent, que pareix que òbriga portes i finestres a eixe horitzó. Espere que també en el cas dels accents.

Retòrica municipal valenciana

L'Ajuntament de València envia una resposta al Síndic de Greuges sobre una queixa relativa al compliment dels deures lingüístics del web de l'entitat local. Tres fulls en què no he sabut entendre si trucaven o envidaven. He hagut d'encoratjar l'actuació del síndic:

El Síndic de Greuges valorarà si existix la connexió necessària entre la resposta oferida per l'Ajuntament de València i la queixa formulada. La queixa no és, en cap cas, per un «Web, exclusivament en castellà PGOU», tal com apareix en l'escrit municipal, sinó que assenyala la falta del compliment de la legislació lingüística vigent (que el mateix ajuntament mostra sense voler que s'incomplia ja als anys noranta) en el web municipal.

Dit això, no he segut capaç de deduir quines mesures i quines actuacions durà a terme l'ajuntament per a millorar eixa gestió i resoldre les mancances assenyalades. He canvi, he tingut la sensació que pretenen compensar els seus incompliments amb farramalla legislativa i jurídica, cosa que em fa pensar que estan perdent més temps ideant la manera d'incomplir els seus deures que en la manera de complir-los amb actuacions efectives, rigoroses i eficients.

Quant a l'esment inesperat de la qüestió del «llenguatge no sexista», encara que no sé a què trau cap, desitge que l'estiguen complint amb més encert que els deures lingüístics generals pel que fa a l'ús de les llengües oficials. I que ho complixquen encara que això «supose un entorpiment en el desenrotllament de les tasques específiques dels servicis municipals», contràriament al que deduïxc que pensen fer en el tema que mos ocupa.

Espere que insistiu per tal que l'Ajuntament de València resolga les mancances del seu web assenyalades en la queixa.

Moltes gràcies.

Maneres de fer

Amb el moniato roig —no en tenien del blanc, que sempre era el més habitual a ca ma uela— prove dos maneres de fer xips o una cosa pareguda, unes llesques seques, vaja. La primera, amb el forn i el ventilador a uns 120 o 130 graus. La segona, amb el gratinador. Es queden més boniques i sequetes amb el forn; amb el gratinador, es veu que va un poc massa fort i has d'estar vigilant, perquè n'hi ha que quasi es cremen mentres altres es queden molles i poc cuites.

La cosa de la justícia deu ser una cosa semblant: el poder judicial espanyol —i l'estat antidemocràtic que li dona suport— està provant maneres de torturar els presos polítics catalans. El cas és que no sé en quina democràcia —«pleníssima» que dia aquella encara ministra— hem anat a caure. Diu el professor Jordi Nieva en Els Matins que quasi que millor que els tècnics no els adjudiquen el tercer grau penitenciari, perquè llavors caurien en mans del Tribunal Suprem espanyol i, reconeix el mateix professor, que no vullgues saber quina decisió adoptaria eixe tribunal, però probablement empitjoraria la seua situació... No sé si el ministre Borrell pot haver firmat algun acord secret amb el sistema de presons marroquí, colombià o sirià (¿amb els eua que encara mantenen Guantànamo obert?) per a que gestionen el compliment de la revenja espanyolista contra els rivals polítics. Tal com diu Jordi Nieva («L'execució de les penes», El Periódico, 11.12.2019): «Ens hem de preguntar quina és la resposta del sistema en casos que els reus només volen promoure la seva ideologia, que no canviaran, i que és compatible amb l’ordenament jurídic.» I ja fa més de dos anys que mos podem respondre.

A més de fer aquella transició fictícia per a aguantar els fonaments de la dictadura franquista, ¿hi ha prou massa crítica en Espanya que recorde què era això de la democràcia? Aquell assignatura d'ètica que vam fer alguns als anys huitanta en l'institut es veu que no va donar per a massa.

L'excusa de la interpretació

Comence el matí amb dos escrits de rèplica sobre interpretacions impossibles i invencions del contingut d'algunes disposicions legals. L'autarquia, l'oligarquia, la corrupció —qualsevol qualificació que corresponga al cas d'una entitat dirigida per una persona envoltada per una colla que aplica, modifica i interpreta les normes en benefici propi i dels afectes, però amb xantatge paternalista i amenaçador contra els desafectes al seu règim— si està revestida de democràcia aparent i formal per totes bandes llevat de la que toca el poder, és una gràcia, certament.

No és estrany, per tant, que a pesar dels núvols, me n'haja anat a pegar una volta pel riu: 07:07 + 06:48. Descompensat, com tot allò.

Acumulacions sense final

La cançoneta més repetida i tediosa d'este bloc deu ser que me s'acumulen els llibres, les revistes, els articles en pdf i en paper. Clar, m'entretinc mirant de fer anar el Salt 4.0 en el Libre Office 6 en Ubuntu, i no hi ha mans. A més, vaig al barber i em fa estar allí vora mitja hora mirant les mosques i pensant en les fitxes que podria fer, passe pel Consum i veig que hi ha productes que diuen «ecològics» encara que venen dels eua, de Turquia, de Xile, del Perú..., com si el combustible amb què els porten no contaminara... ¡Com si ací no hi haguera anous! Patrocine alguns projectes en Verkami, mire com va el pla de pensions —perquè el company Emili dubta si no és un erro de comptes tindre'n un—, lligc articles per a assegurar-me que no me l'estan pegant i em sembla que no, però no ho sé segur del tot.

Però el muntó de paper que trasllade de la taula al sofà i del sofà a la taula per a que no destorbe tant només perd pes ocasionalment. No hi ha crowdfunding que ho apanye.

Els desmanotats sistemàtics

Hi ha activitats professionals públiques i privades que costen de mantindre o de millorar, perquè sovint es descuiden els factors i les gestions que poden mantindre i millorar el funcionament de l'activitat. Per exemple, uns informàtics, sense consultar-mos res i aprofitant que no estàvem davant l'ordinador a eixes hores, mos acaben de canviar el programa Libre Office de la versió 5 a la 6 sense incloure-hi el programa de traducció Salt 4.0.

Ara haurem de reclamar-los als informàtics que intenten recuperar la versió anterior. O podem tirar al fem la faena d'anys de creació de les macros de Word que servien per a resoldre els errors de traducció del programa i aplicar els criteris específics que utilitzem. Esta segona opció, que no és gens descartable en una institució com les Corts Valencianes, acostumada a anar a la deriva, mos pot oblidar a refer les macros per a adaptar-les als errors diferents que fa la nova versió web del programa de traducció Salt. Perquè no és perfecta i, vaja, no comet uns errors, però en comet uns altres. I aixina, fins a la jubilació final. Per sort, es tracta d'una institució democràtica i... ¿Per sort? Bé, aixina va la institució legislativa d'esta democràcia «pleníssima», com dia la ministra. Mos estalviem dir de què està pleníssima.

Cita dominical / 577: Eduard Ferrando

Actualment vivim la paradoxa d’haver creat la tan esperada societat de la informació i que ha acabat per desinformar i anul·lar l’esperit crític, un recurs absolutament necessari per arribar a discernir, com a mínim, què és veritat i què no.

Eduard Ferrando, «Catalaniste», Diari La Veu, 04.12.2019.

El temps no s'acaba de perdre del tot

Passar-se mig matí tractant de traure i memoritzar una primera part, la introducció, d'Starway to heaven de Led Zeppelin, i arribe a pensar que estic perdent el temps. Tinc el silenci amb la ràdio apagada, Takse amb els possessius bere i haren (coses del basc) i el llibre Teoria del partisà de Carl Schmitt a mitges esperant sobre el braç del sofà que me l'acabe i passen els dies, i això que només té poc més d'un centenar de pàgines.

Que em perdone també l'article que tinc a mitges en el Boox Note, un de tants d'Abelard Saragossà, un en què desmunta alguns dels dogmes gramaticals sobre el valencià —valencià i dogma haurien de ser paraules antònimes, però...— que practiquen i exhibixen els qui encara han superat allò de la «lingüística nacional», com si l'exemple d'Stalin i Marr —ben explicat per Sebastià Serrano en Lingüística i qüestió nacional fa molts anys ja, 1979— no fora una referència coneguda i prou clara del que convindria evitar a l'hora de fer ciència i normativa lingüística —que no són la mateixa cosa, però que haurian d'anar del bracet—.

Dic jo que si faig l'esforç d'entendre alhora la relació entre els reflexiu llatins, el bere basc, la intro de Starway... en la guitarra, els dogmes valencians més suats i la diferència entre Napoleó, Clausewitz, els partisans tirolesos, Lenin i Mao Zedong, passaré el temps, però no es perdrà del tot.

La inviolabilitat

Arribe a hora de vore un tros de programa que comenta el cas de la mort «accidental» del germà del rei Joan Carles I. Un tret al front del germà menut disparat pel futur rei quan té díhuit anys... Tota la vida mos havien contat que havia segut un accident en uns jocs de xiquets, però resulta que l'autor tenia ja díhuit anys. La cosa és que la versió de l'accident de jocs infantils sempre es contava amb una certa càrrega d'ironia o de versió interessada. Amb raó, perquè l'excés d'interés per amagar o dissimular a voltes provoquen versions inversemblants tan maldestres que arriben a destruir la confiança en la possible «veritat» que volen comunicar. Però eixa és la pauta habitual quan s'hi barregen adhesions nacionalistes o ideològiques.

El programa repassa la trajectòria del rei. És un petit repàs a la història recent. Jocs de trons en l'Espanya real. La realitat efectiva no s'hauria de considerar l'única realitat possible. Durant la transició a la democràcia, el rei va renunciar a governar a canvi de reinar amb inviolabilitat. La cosa és ¿per a què volia algú ser inviolable en una democràcia? La història ho explicarà algun dia i en faran documentals amb imatges més clares que les actuals.

La música de la dècada

Els d'Spotify m'envien un resum de la meua banda sonora, de l'any 2019 i de la segona dècada del segle xxi, que ja s'acaba. La dècada l'ocupen les bandes sonores:

John Barry, Miklós Rózsa, Leonard Bernstein, Thomas Newman i Henry Mancini, entre altres.

Enguany, en canvi, es veu que he escoltat un poc més altres tipus de músics i de música:

Billy Bragg (The clashing of ideologies), Håkan Hellström (För en lång lång tid), Bo Kaspers Orkester, Pink Floyd, Wilco...

I diu que Maia Hirasawa ha segut el meu descobriment de l'any. Em pensava que havia continuat més bé descobrint Ivette Nadal, Clara Andrés, Leonmanso, Raül Palacios Bover, Ferran Palau, Beyries, Molly Burch, Andrea Mir, Vashti Bunyan, Pol Fuentes, Bikimel, Nico Roig, Marcel Cranc, Very Pomelo, Suu i els molts més de quasi sempre, però no, l'estadística es veu que els diu una altra cosa.

I les cançons que diu que més m'han agradat —no sé d'on s'ho trau—, són:

1. Håkan Hellström: För en lång lång tid
2. Håkan Hellström: Kom igen Lena!
3. Els Catarres i Núria Feliu: Souvenirs
4. Dickon Hinchliffe: The Ditch
5. Håkan Hellström: 13
6. Håkan Hellström; En vän med en bil
7. Ernst Toch: «I. Molto tranquilo» de la Simfonia número 1
8. Senior i el Cor Brutal: DQLPEC
9. Samuel Barber: adagio per a cord, op. 11
10. Lars Winnerbäck: Jag får liksom ingen ordning

No ho haguera dit mai. En fi, ací hi ha la llista completa de temes. Mos tenen ben fitxats. De moment, no saben què fea mentres escoltava eixa música. Per sort, tampoc hi ha massa misteri: picant al teclant com una gallineta mentres transcric intervencions parlamentàries o mentres vaig traduint de l'espanyol al valencià i al revés.

Dos presidències

A pesar de tot, dos dones presidixen les taules —a quina malhora van trobar que era bona idea dir-ne també «mesa»— del Congrés dels Diputats i el Senat espanyols. Al País Valencià n'hem tingut, de presidentes de les Corts Valencianes, venien de la dreta i, per tant, no sé si han segut cap mostra del que es suposa que hauria d'aportar el feminisme conscient a la vida social i política. En este cas dels parlaments d'Espanya, ara són socialistes (Meritxell Batet i Lamaña i Pilar Llop Cuenca) les dos, cosa que és possible que facilite més aportacions la igualtat que voldríem que s'acostara més ràpidament. Més ràpidament i eficaçment encara, si això fora possible, que la lluita contra l'emergència climàtica. En cas contrari, el fum no mos deixarà vore-ho.

La neologia crítica

Un company, a propòsit de la campanya d'elecció del neologisme de l'any que ha llançat l'obneo, renega en l'aoetic per l'existència de la paraula mena. He mirat de pegar-li la volta al calcetí:

A pesar que no he utilitzat mai eixa paraula ni l'he sentida mai en l'ús habitual del meu entorn, vote perquè la paraula mena esdevinga el neologisme de l'any. Els xiquets es mereixen ocupar un lloc visible. La paraula podria ser una denúncia a la contra, dels «menors no acompanyats» contra el sistema social i polític que deshumanitza les persones i les convertix en mercaderia política i periodística. Ja que els xiquets no poden actuar com les «kellys», algú li hauria de pegar la volta a la truita. En eixe mateix sentit, en Espanya, molts espanyols (valencians inclosos) haurien de votar per acatalufo: aixina podria ser que algú començara a preguntar-se què estan fent.

Espere no haver-li xafat massa la guitarra, perquè estic del tot d'acord amb una afirmació seua: «em sembla una posició ideològica l’acceptació acrítica d’un ús que considero del tot inadequat». La neologia, tal com ell reclama, no hauria de perdre l'oportunitat de ser crítica. Lamentablement, eixa «posició ideològica» acrítica és molt còmoda i permet els destrellats més grossos del món en què vivim. La natura humana té això. També.

Posada al dia del Boox

Contra els temors que tenia, la posada al dia del Boox Note ha millorat el funcionament de l'aparell. No ha fet que la seua intuïció sobre els símbols i els gestos coincidixca amb la meua, però sí que pareix que funcione amb més fluïdesa i que siga un poc més consistent en algunes funcions bàsiques (ara recorda i indica els arxius que hi ha en les carpetes, cosa que abans oblidava). Llàstima que el que supose que no pot variar és el sistema operatiu, que s'ha queda en l'Android 6.

El Boox Note continua sense incloure tantes possibilitats de diccionaris associats als documents, cosa que sí que fa el Kindle. Però les opcions de pantalla gran, de navegació i d'anotació (i de dibuix), fan que siga una bona alternativa per als qui pretenem fer alguna cosa més, a banda de llegir en l'aparell. Més cara, això també. No sé si serà un poc ingenu, però vist que ho han fet esta volta, espere que encara puguen millorar un poc més el programari. De moment, l'estic aprofitant, per a llegir ratllant i anotant els pdf, que és un costum que trobava a faltar en altres dispositius. Espere traure-li encara més partit en totes les funcions, com ara fer-hi inclús apunts a mà per a este bloc.

Cita dominical / 576: Catalina, estudiant xilena

Els mitjans tradicionals es van dedicar exclusivament a transmetre incendis i saquejos, fets que van ocórrer, i que són condemnables, però també s'estavem cometent violacions de drets humans que no estaven eixint en la tele.

Catalina, estudiant xilena, segons Carlos H. de Frutos, «El Chile de la generación sin miedo: "Ya no pueden hacernos más daño del que nos hicieron"», Eldiario.es, 18.11.2019.

Tecles sense massa encert

Cabut i poc pràctic, i es veu que amb un poc de temps, torne a fer un apunt amb el Boox Note. Escric novament amb l'app Writer+.

Va bé. Ara li connecte un teclat Silver Crest sense fils que ja no recorde d'a on el vaig traure, i també escriu prou bé. La llàstima és que els accents els he de polsar en el teclat de la pantalla, perquè per ara no he trobat la manera de fer coincidir la disposició de les tecles amb el resultat en pantalla. No sé en quina llengua es pensa el Boox que està el teclat... No trobe ni els accents ni les antilambdes. Per ara, que soc prou cabut. ¡I sort que només han deixat 15 accents diacrítics!

La gràcia és que tallar i apegar es fan amb les mateixes combinacions de tecles. I, per sort, acabe de trobar on estan les antilambdes. A poc a poc. Talle i apegue en la interfície del Blogger en el mateix Boox, i avant.

Sons de democràcies diferents

He esta tornant a escoltar estos dies Angelo Branduardi i Sérgio Godinho (també Fabrizio de André). I m'ha passat pel cap que són això que se'n solia dir «cantautors». Amb estils ben diferents i de països supose que poc comunicats. M'ha passat pel cap que la diferència amb els «cantautors» valencians, catalans (i d'Espanya en general) podria ser que estos cantaven per a un país que va deixar morir el dictador al llit, un estat on els feixistes que juraven les lleis fonamentals del Moviment franquista van canviar de jaca i es van alçar demòcrates.

Notes que en Portugal van fer un «colp d'estat» democràtic als anys setanta i els italians van patir i «guanyar» la democràcia a partir de la segona guerra mundial. Van intentar fer net políticament parlant. Per ací, per contra, els franquistes reconvertits podien xiular contra uns suposats nostàlgics de la lluita contra la dictadura. De nou, vençuts. Trobe que per això les cançons sonaven i han estat sonant diferent per ací, on la frustració es va transmetre a la valoració d'eixe record reivindicatiu que eren les cançons.

La bona pràctica de respondre

Els vaig dir als de l'avl que revisaren l'entrada estiuerol com a nom d'un pardalet, perquè el totestiu (Parus major, en científic), m'ha semblat que té molts geosinònims, però eixe té una documentació molt escassa. Fins i tot a la Vall d'Albaida, que és on podrien fer servir eixa variant.

No espere que em responguen prompte, però és una bona pràctica que han seguit en altres ocasions. Eixa bona pràctica han seguit també tant els qui gestionen el correu d'Esquerra Republicana de Catalunya com el d'Òmnium Cultural. Com ja vaig comentar, vaig tindre una febrada amb això que Marta Vilalta confonguera la taula de diàleg o la taula de negociació amb una «mesa». I la insistència de Vilalta es veu que va fer que li s'apegara la confusió un poc a Marcel Mauri.

En tot cas, em van respondre amablement i a temps. Quatre paraules ben dites, en què acceptaven el meu comentari i em responien que intentarien millorar. Per sort els periodistes han tingut més tirada a dir-ho bé —la fitxa de l'Ésadir ha fet efecte— que a confondre's. Ara caldria que al País Valencià els els serveis lingüístics de la Generalitat —els ho vaig comunicar, i el cap del servei també va respondre amablement— tingueren la capacitat d'esmenar eixa confusió en la seua documentació. De les Corts Valencianes, en canvi, on treballe com a tècnic lingüístic i hauria de poder influir en eixos temes, al cap dels anys, espere poca racionalitat i poca resposta. Ni lingüística ni legal ni democràtica.

En observació permanentment

Lligc en el Diari La Veu (27.11.2019) que hi ha una nova iniciativa per a ocupar el buit social del «tertulianisme» amb suport científic. Em sembla que això confirma un poc que la funció del Diari per a tècnics lingüístics (dtl), per precària i desatesa que la tinga, era necessària i podia ser útil. Dic que podia ser útil, perquè dubte que ho haja segut realment. De totes formes, ho és per a mi, a pesar de les faenes i els maldecaps que em provoca periòdicament.

La cosa és que la Fundació Nexe ha ideat l'Observatori del Valencià. Diuen que és «un projecte de futur», aixina que espere que s'aguante i vaja millorant. El dtl va començar al 2001 (amb bagatge anterior en einesdellengua.com), aixina que es suposa que tenim quasi dos dècades d'avantatge, tot i que em sembla que són vora dos dècades d'assajos, temptatives i marejos. M'alegraria que no tan sols em llevaren la faena de les mans, sinó que la feren ben feta i que fora molt més fèrtil i productiva que l'activitat documental, estadística i ideològicament democràtica del dtl.

En tot cas, intentarem no tancar la paradeta massa prompte. Perquè un dels maldecaps i tràngols habituals sempre ha segut haver de revisar els enllaços cap a les iniciatives i les fonts d'informació que apareixien, pareixia que es consolidaven com un valor de referència i, de colp, per un d'eixos canvis periòdics polítics o mercantils, desapareixien. Per tant, si això és possible en un món que crida molt i analitza poc, espere que les dades mos facen profit.

Vítols i aücs pel codi penal

La filla major d'una amiga que estudia dret en València estava preocupada perquè, a pesar que jo li insistia que això no era possible, cap dels seus professors mostrava cap disconformitat amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes catalans. Damunt, estàvem sopant i mos vam endur la sorpresa que el company de sa mare —suposadament socialista— va remugar que encara li semblava lleu la sentència. Com que hi havia soroll, no vam poder dialogar sobre la qüestió.

A pesar d'això, vaig deixar caure quatre coses del que havien dit Pérez Royo, Queralt, Nieva i de la nostra experiència casolana com a obsedits pel juí. I ara que ja han passat unes setmanes, Takse i jo li enganxem uns enllaços que esperem que li aporten eixe contrast d'informació i reflexió que ella diu que no troba en la Facultat de Dret de València:

• El abogado general de la UE se decanta a favor de Junqueras y entiende que debe ser eurodiputado y gozar de inmunidad (Eldiario.es, 12.11.2019).
• Intervencions en Els Matins de TV3 (19.11.2019)de Pérez Royo i Martín Pallín.
• Antoni Llabrés: ‘El marc legal per a acusar el Tsunami de terrorisme ja el tenen’ (Vilaweb, 21.11.2019)

Quan ho rep em respon que «sí que m'interessa prou el tema. A més, he d'estar preparada per rebatre als meus companys de classe, que són tots prou “conservadors”»... I em quede rumiant sobre això que els mantinguem l'eufemisme de «conservadors» a aquells que no «conserven» drets, llibertats i ni tan sols les floretes del jardí. Trobe que això de conservar ha canviat de bàndol. «Despredadors» els pararia millor.

Ben polida i inútil

Lamentava la galleguització del valencià un amic meu que es dedica a l'ensenyament. Segons comenta, el dnv li provoca marejos, perquè ell estava acostumat a la claredat que hi havia formes i paraules correctes i incorrectes, però ara els alumnes li fan vore que moltes paraules antigament «incorrectes» ara estan en el diccionari acadèmic i, per tant, són correctes. Ell, per contra, continua considerant que ensenyar l'«estàndard» consistix a mantindre que hi ha formes que cal deixar de banda.

Com que estem d'excursió i hem parat a fer la cerveseta, intente no xafar ulls de poll. Entenc que l'ensenyament de la llengua a persones adultes en un institut no sempre pot consistir a ensenyar dialectologia o geosinonímia. I eixe deu ser el punt en el qual s'ha de centrar l'ensenyament: les formes més usuals i adaptades a cada registre... Però, és clar, això dels registres i les formes usuals depén molt del punt de vista dels usuaris.

L'ensenyament ha de proposar pautes estilístiques, però no hauria de pretendre tancar la llengua de cada dia en l'armari de la incorrecció. Els mitjans audiovisual, els diaris, la publicitat, les empreses, els negocis de cada carrer, la llengua de l'administració, de la justícia, de la policia... Si no hi ha producció en valencià, de poc valdrà que en lloc de galleguitzar-se (com diuen amb un ús innecessari i prou menyspreador) es «llatinitze» i esdevinga un llengua sense ús ben polida en els diccionaris i els llibres de text.

Cita dominical / 575: Carme Junyent Figueras

Les llengües ens igualen perquè no n’hi ha de millors que d’altres. Si fos possible manipular-les ja fa temps que hi hauria llengües més riques o més desenvolupades que d’altres.

Carme Junyent Figueras, «James Bond è una spia britannica molto bella e atletica», Núvol, 12.11.2019.

Caldrà «recuperar» el diàleg a taula

Es veu que a algú li se va antoixar un dia que la paraula taula ja no era bona per a referir-se a algunes taules en valencià, com ara taules de negociació o taules negociadores, taules de diàleg, taules sectorials... Curiosament, es veu que no van pensar de dir-ne «silla de negociació», aprofitant que a taula encara seiem en cadires i al País Valencià hi ha una ciutat que es diu Silla.

Això sí, no podem confiar en res, perquè mentres el programa de traducció Salt continue solt, serà cosa de temps que acabem assentant-mos en «silles». Hi ha institucions valencianes on passen coses aixina: copien la versió en castellà del butlletí oficial, la traduïxen al valencià per a fingir que treballen en esta llengua i l'envien a publicar al servei corresponent per a que la tornen a traduir al castellà.

Pel que fa a taula, algú va anar i va dir, tal com es fa habitualment al País Valencià: si tots els valencians en diuen «taula», anem a dir-ne «mesa», aprofitant que esta paraula, mantinguda en valencià perquè a Fabra tenia tirada a les distincions semàntiques i la va calcar de l'espanyol (ver. «Terminologia electoral» de Bibiloni) per a designar d'una manera diferent els òrgans de direcció d'assemblees i corporacions, distinció que apareix ben clareta en els diccionaris.

És la tònica comuna per ací, conrear el menyspreu ortogràfic per la llengua tradicional i encara habitual dels valencians. Després de tantes fòbies accentuals (València ha caigut; Dénia resistix), sintàctiques i morfològiques que han penalitzat sense massa trellat el valencià, van afegint-ne de lèxiques. Ara caldrà «recuperar» la taula per al diàleg.

Les beques i les becades

Sort de la inspecció de treball, perquè es veu que els suposats «progressistes» del psoe valencià entenen això del progrés d'una manera tan particular que consistix a continuar o emular els hàbits i les actituds dels dirigents corruptes anteriors, que es veu que s'han infiltrat com el greix en la carn:

Inspecció de Treball determina que les beques de Presidència són un «frau»

Això és la notícia del Diari La Veu (18.11.2019) Pareix que només entrar al govern, o al poc, noten que s'hi viu molt bé mantenint les inèrcies de les institucions i les pràctiques dels poders. Inèrcies i pràctiques que no sempre són les que es produïxen ampliant i aprofundint la democràcia i les idees de progressos, d'igualtat, d'equitat... Sí que són, en canvi, una mostra més del frau ideològic o de la poca capacitat de crear condicions i inèrcies diferents, en què el mèrit, la capacitat, la publicitat, la coŀlaboració, la solidaritat —i tants altres principis dels manualets de formació administrativa dels cursets que es fan— s'apliquen amb intensitat de norma d'actuació per defecte.

Per a variar les actuacions i les inèrcies fraudulentes del passat, cal canviar el rumb, els protocols d'actuació i implantar inèrcies noves i les idees pròpies. En canvi, massa sovint fan la selecció dels càrrecs polítics per les simpaties, les amistats, els afalacs o els partidismes. I, és clar, hi ha molts alts funcionaris —la resta, no tenen massa opcions de res— disposats a seguir eixes mateixes rutines i actituds per tal d'aconseguir mantindre les pràctiques que els resulten més còmodes i beneficioses. Parle del poc que conec i d'actuacions que poden ser fraudulentes o injustes sense ser iŀlegals. Al cap dels anys, em sap mal vore com les excepcions solen acabar massa prompte i ben frustrades.

Per cert, els tripijocs amb els becaris ja els van haver d'aclarir abans en les Corts Valencianes, perquè una «becària» va denunciar la seua situació davant la inspecció de treball. La denúncia va obligar a modificar els contractes després d'una temporada de beques suspeses. Com que no va arribar a ser notícia, ni els polítics ni els qui gestionaven eixes coses s'han acalorat gens. Becades ideològiques.

Mà esquerra amb l'audiència

El servei d'atenció a l'audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals em va enviar una resposta prou amable el dia 17 al meu suggeriment d'esmena de la careta del programa Món:

Gràcies per la seva consulta i interès. Hem de dir-li que encara no ho hem pogut resoldre, però que ho estem revisant. Canviar la careta del programa porta certa feina, i no és tan fàcil. Esperem poder canviar en la pròxima emissió del programa. Gràcies per la comprensió i complicitat. Bona nit.

És «careta» tot i que jo en dia «caràtula». El cas és que responen i que pensen resoldre-ho. Està bé que atenguen amb mà esquerra els teleespectadors llandosos com jo. No sé si demanar-los com és que ara, crec que sobretot en els informatius, els periodistes solen utilitzar els dos cognoms, cosa que em sembla molt bé. No els ho demanaré, perquè entra quasi dins del camp de la indiscreció. Però està bé que vagen fent variacions que milloren la percepció que les dones són rellevants per a la nostra faena, per a la nostra vida. De moment, el segon cognom sol ser d'elles, i està bé que es veja.

---

Per cert, ahir em vaig deixar anar un poc pel riu: 06:59 + 06:48.

Blanquejar la foscor

A banda de fer alguna nova queixa al síndic de greuges sobre els vells hàbits discriminatoris de l'administració valenciana en coses de llengua, dinàmica que no pareix que haja canviat massa, a pesar que estem en la segona legislatura d'uns dirigents que sembla que políticament demanen respecte pels drets lingüístics dels valencians, em quede mosca amb l'informe d'Amnistia Internacional (ai) sobre el juí contra els dirigents independentistes catalans. «Encara» estic apuntat a eixa ong, a pesar que els he demanat que facen més ús del català, però no hi ha mans.

La cosa és que diu ai que la sentència és injusta, que el Codi penal s'ha de canviar per a modificar o eliminar el delicte de sedició, que els Jordis no haurien d'haver entrat en la presó... I també diu, paradoxalment, que el juí ha segut just. Es veu que tenim concepcions molt diferents de justícia.

D'altra banda, m'he quedat pensant en canviar el primer exemple que m'ha vingut al cap, ara que estic llegint un llibre sobre el juí als carcellers i botxins del camp d'extermini de Bergen Belsen: es veu que els experts d'Aministia Internacional hagueren anat al camp, hagueren demanat la llicència d'obres i d'obertura, els certificats de funcionament de les canonades del gas, els contractes dels vigilants, i hagueren dit que el camp funcionava ben correctament. Només que...

Un altra faula exemplar seria el cas d'un cuiner que posara al foc unes quantes costelles i xulles i que, quan mos trau el dinar a taula, mos diu que és un plat de sardines amb ceba. Amnistia miraria que la cuina està neta, que el cuiner té el contracte i l'autorització preceptius i, per tant, el restaurant funciona correctament.

Vaja, no trobe la manera de dir que hi haja assassinats o un fraus justs. Aministia Internacional té més traça que jo per a vore la justícia a cegues. O per a aconseguir, com diu Joan Queralt, blanquejar la foscor.