Tirar-se pedres a la pròpia teulà, és un dels errors que massa sovint mos fa cometre la indignació o la controvèrsia ideològica. La nostra convicció o les nostres certeses mos haurien de permetre valorar que la por i els clixés del moment, per sonors i pomposes que siguen, generalment no són més certs, excepte que els atorguem eixe valor de certitud i que actuem en conseqüència.
D'acord, estem acostumats a les religions, l'esoterisme, la publicitat, la propaganda, els enganys, les mentires, aixina que sabem que hem de conviure amb eixa part de ficció, d'ensomni, de desig que també mos mou, i precisament eixa part mos ha d'ajudar a mirar més llunt i a coŀlaborar en la faula d'un món millor... Clar, perquè millor no vol dir 'perfecte'. I la crueltat també és una opció que mos acompanyarà. L'evitem, sí, però mos acompanya.
I tot això perquè Grasset ha tornat a deixar-se dur hui en La Selva 🔗 per un clixé que no sé qui alimenta més, si els qui estan a favor o els qui estan en contra. La paraula «valencià» que servix per a anomenar la llengua —atres en diuen «català», i més noms que n'hi ha— en l'estatut d'autonomia del País Valencià no crea cap llengua nova, tot i que sí que comfirma una sinonímia antiga amb «català», sinonímia que massa normativitzadors i ideòlegs han estat massa anys volent convertir en ensomni o fantasia, enlluernats per la recerca de les solucions unívoques, del purisme, de la llengua «pura», «genuïna»... I quan agarrem eixe camí, ai, encara que tingam bons sentiments, no tan sols mos venem el patrimoni, sinó que voregem el precipici.
