Música i verí

Vaig escoltant els lieds Waldseligkeit de Strauss i el d'Alma Mahler, els dos amb la lletra del poema homònim de Richard Dehmel. ^W Vaig descobrir el primer fa uns dies,🔗 i em va impressionar. El d'Alma Mahler no m'ha cridat tant l'atenció, però és possible que l'haja d'escoltar un poc més per a acabar-lo d'apreciar.

A banda d'això, veig que les formigues estan desficioses i no paren de recórrer en llargues autopistes els racons més inesperats, a pesar de la calor, o és possible que a causa de la calina que fa. Arruixe algun test, i ixen carregades de larves fugint com si hagueren d'ofegar-se. Eixes coses de la natura que descriuen tan bé en la revista Mètode. Arreplegue el participi sense verb «introgressades» (Gemma Marfany, Mètode, 121)🔗 i propose als de l'acadèmia que la definició d'opistòglif -fa ^dnv aclarixca que les dents que porten el verí estan a la part posterior de la maxiŀla d'eixes serps. Música i verí amb esta calor.

Amb l'auia

L'aigua —més formal— té moltes variants, com a líquid i com a paraula vital de consevol llengua. Si no ho he sentit tota la vida malament, la forma «àuia» que arreplega el dcvb deu ser un error, ja que la pronúncia que hauria de reflectir no és una paraula esdrúixola sinó plana, auia [àwјa]. No sé com canviar la informació en el Viccionari, però faig la correcció en la Viquipèdia,^W aixina la cosa podrà fluir com toca.

Acabem fluint i confluint amb la terra, amb les cendres, no sabrem quan i com, i mos tocarà retrobar-mos també amb l'auia.

Aquell record d'allioli

Ambientant amb vista als jocs olímpics que ja estan començant en París, la televisió torna a passar finals esportives d'atres anys. Em sona, però poc, deu ser que no ho vaig vore. Mig endormiscat encara de la becaeta, pose la ràdio i, vaja, deu fer també vint anys que van emetre el programa que està sonant, perquè això de periodistes i metges conversant sobre la calor de l'estiu i com mos afecta les neurones... La calor també reblanix el temps i mos fa caure en una curvatura que mos du cap al centre de la memòria. O de l'oblit. Allà, els records reals i inventats s'emulsionen i van adquirint la textura de l'allioli. Ah, aquell allioli...

Sonant i rodant

La xica de l'oficina de Motilla del Palancar,^W que agarre almorzant allà mateix sobre el taulell de la faena, això d'«Àngel» a la valenciana li sona rar, axina que li ho repetixc a la castellana i aixina ho apunta sense vaciŀlacions. Això sí, el nom me l'ha traduït també sense vaciŀlar: es veu que no té cap problema a l'hora de confondre una «q» amb una «g»... Al cap i a la fi, quin nom deu ser això de «Miquel», que ni tan sols té una bona «k» que es note i es faça vore com en basc.

Mos han agarrat a l'hora i, a pesar de la solana, la calor es podia aguantar amb un poc d'airet que corria. I mos han assoltat en mitja hora no arriba, amb el gomet del parabrisa. Hem passat la itv. Més avant, al poble, hem parat a l'ombra. Al bar, dos cerveses sense alcohol i un plateret d'olives casolanes. Tenen algun problema amb el paper del vàter, que és que la taça no se l'engul i volen que el tirem a la paperera. Bé, no mos podem queixa, hi ha paper i està prou net. Deuen esperar setze parroquians per al menú diari, ja tenen la taula parà.

Amollem els quatre euros en morralla, que no tenen canvi. A la botigueta de la vora, formatge i mel per aprofitar el viatge. I fa massa solana pa continuar rodant. Cap a casa, a hora i mitja, pam dalt, pam baix.

Si és per un accent

Les anècdotes de l'estiu —d'este estiu caldós— són rellevants, segurament determinants en molts aspectes, ara que Biden ho ha deixat córrer i el bac se'l pegarà —eixa és la previsió actual— Kamala Harris.^W Pel cantó irrellevant i que és més una manera de remugar que tenim molt interioritzada, «l'ús que el Consell fa de la llengua», 🔗 d'un sol ús, diríem:

El president Ximo Puig el va utilitzar el 61,8% del temps mentre que Mazón compta només amb dos consellers que alguna vegada s’han expressat en valencià d’un total de nou. A més, l’actual president valencià només ha emprat el valencià en seu parlamentària un 2,8% del seu temps.

De totes formes, segons com, consevol percentatge pot semblar irrellevant si mirem què diuen i què fan de concret per a facilitar i augmentar l'ús de la llengua. La legislatura passada va consistir en un nyap darrere d'un altre nyap. De forner canviaràs... 🔗

La calor, la suor, el ratolí que m'irrita la palma de la mà... «Apagueu el móbil» diu el rètol de la porta de la consulta. Toca, si és per un accent, la cosa va bé, perquè el metge també parla en valencià. En canvi la dependenta del Charter encara està aprenent a desxifrar la diferència entre el «set» i algun altre número... S'està acostumant a poc a poc, supose, perquè teclejat el huit sense remugar.

Cita dominical / 818: Josep Martines Peres

Si l'estratègia és amagar la varietat, ningú arribarà a apendre la varietat, ningú sabrà que part del domini lingüístic no diu «blat», diu «forment».

Josep Martines Peres, fragment de la seua intervenció durant el seminari «La variació territorial i els diccionaris», Institut d'Estudis Catalans, 13.06.2024.🎬

La foto del sàbat / 208

El pastís final del Grasset —fa uns mesos que es va posar la segona esse en el cognom— en el Més 324 mos se fa agredolç. Nou anys en un vist i no vist, i unes tones de llibres comentats per llegir.

Una poalà estilística

Al barri de les Carolines d'Alacant fan una reivindicació amb una «poalà» (< poalada),🔗 (Manuel Lillo Usechi, «Carolines demana piscina per al barri amb la "Poalà"») que en este cas no té relació amb cap festivitat religiosa, sinó laica i reivindicativa. Com que el Portal Teminològic Valencià 🔗 ja inclou eixa forma, els demane als de l'acadèmia que, a més d'incloure poalà en el diccionari, donen una indicació per a resoldre la regularització general i coŀloquial de la caiguda de síŀlaba àtona final de les paraules planes acabes en -ada que es convertixen en agudes acabades en -à (pl. -aes), tant si són festives com si són de cada dia.

Està clar que per a escriure malament i sense que calga entendre's, no cal cap diccionari ni regulació, són sobrers per la creativitat arbitrària i interminable. Ara, com que la idea seria compartir una llengua en societat, i entendre-mos mínimament inclús quan estem rebregant les intencions i les paraules, estaria bé que l'acadèmia guiara amb una regles concises els camins de la llengua escrita en tots els registres, sobretot perquè encara no tenim prou mitjans en valencià que facen eixa funció.

He escrit que «encara» no tenim prou mitjans perquè no hi ha cap fatalisme darrere d'eixa absència. I tal com diu Takse, demà vorem qui viu.

«Den Bäumen naht die Nacht»

Ahir va ser un dia d'eixos en què es tanca alguna cosa que encara no saps valorar. Marc Boada Ferrer,^W a qui coneixíem poc i de llunt, però mos era familiar pels programes de tv3. Rosa Regàs i Pagès,^W més coneguda de sempre, familiar, inclús llegida a trossos. I Alfons Llorenç Gadea,^W conegut de llunt, saludat quotidianament pel centre de Valéncia, sense haver parlat mai amb ell, però descobrint en la lectura dels seus articles una saviesa profunda i amable, com el seu anar suau i cadenciós pels carrers on mos s'apareixia per sorpresa. Ja no.

Sona «Waldseligkeit» 🎵 de Richard Strauss cantat per Elisabeth Schwarzopkf.^W

Me se fonen els demostratius

Fa tanca calor que me se fonen els demostratius reduïts ixe, ixa, ixos, ixes mentres mire que els tinguen en compte els acadèmics, vista l'extensió que tenen —arriben a l'Aragó—, que són un recurs literari a tindre en compte i que molts diputats els utilitzen en les seues intervencions al parlament valencià.

Inclús apareixen en obres literàries, que és una cosa que sempre fa bonic. Però és gros que no tinguen entrà en el diccionari, encara que siga marcant-los a foc que no són per a ús pretenciosament formal si volen. Hem de tindre un poc més de mirament amb els valencianòfons inconscientment actius, perquè els castellanoparlants actius que hauran aprés a menysprear el valencià general comú com un error de la normativa, no mantindran ni transmetran la llengua —si no ho fem els valencians tant com caldria—, i sabran dir i imposar «aquest» o «queixal» als qui diguen «ixe» o «quixal» amb el lliri de la innocència dialectal en la mà.

M'enllace al cant

Comence per Lise Davidsen, 🔗 que Anaïs va sentir curiositat per conéixer després de llegir una crítica operística de Núvol que li vaig enviar («Bronca i apoteosi» d'Antoni Colomer, 28.06.2024), 🔗 i l'Spotify va enllaçant-me peces de cant que travessen molts estils. Com que passa pels Kindertotenlieder de Mahler, 🔗 amb Bruno Walter dirigint i Kathleen Ferrier cantant, 🔗 vaig deixant-me dur i aprenent a escoltar eixa part de la música clàssica que, en general, me se resistix... Excepte si es tracta de Mahler i pocs més, no sé per què. Sí, Fauré també. 🔗

Mentrestant, torque un poc la pols de les estanteries, i veig que estan plenes de llibres per llegir. Bé, llevar-los la pols de tant en tant és un primer pas, tot i que la llista de novetats «imprescindibles» no para de créixer. Deixem-mos dur pels lieds de Strauss 🔗 que canta Jessye Norman. 🔗

Agraïxc la provessó

Forma part de les meues neures i ja és habitual i inclús pensaran que la insistència és carregosa, però continue mirant de desmitificar i facilitar alhora la producció escrita de qualsevol versió de la llengua, tant si pensem en la reproducció dels registres com —o més encara— si pensem en les variacions dialectals. Aixina que els envie als acadèmics valencians una proposta de millora per al diccionari que tant consultem en línia:

El diccionari inclou en l'apartat de conjugació una nota que facilita l'ús escrit del valencià septentrional: 🔗

– En el valencià septentrional: present d'indicatiu: 1 agraïxo/agraeixo.

Convindria que la palatalització de l'increment dels incoatius seguira una pauta semblant per a deixar clara la possibilitat d'escriure dels grups -xc- i -xq-. La nota actual és:

La consonant s del grup -sc (o -squ-) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-)

Eixa redacció només fa referència al passat i, seguint el model anterior, hauria d'indicar que eixes formes també són usuals actualment. Això ajudaria a evitar malentesos sobre eixes formes amb tanta tradició escrita i tanta vitalitat actualment (en valencià i en català occidental), i facilitaria l'aplicació de la recomanació de l'avl sobre la pronúncia d'eixos verbs en els mitjans de comunicació.

Per a rematar-ho, els pose un poc de documentació que trobe interessant, i un poc temeràriament i xafant el terreny de la immodèstia, incloc la meua fitxa 🔗 sobre el tema.

En estes coses, tal com va passar amb l'entrada de la forma provessó en el diccionari, 🔗 sé que tot arriba l'endemà de la vespra. Este matí encara he vist un teuladí travessant el centre de la ciutat.

Cita dominical / 817: Margaret Atwood

En circumstàncies difícils, l'anhel de viure es projecta en objectes estranys.

Margaret Atwood, El conte de la serventa.

La foto del sàbat / 207

Vam obrir la finestra i vam vore el niuet de les abelles massa tard. Amb un poc de sort i sense obrir la finestra durant un temps, a vore si ixen avant.

Pallorfa vertical

A més de la banda de l'empastre habitual que perviu des de temps immemorials en les costures de la burocràcia de l'administració pública, la cosa es complica si són llicenciats en dret amb pretensions de pensar-se «juristes». Quan topes amb persones educades en eixa tradició, et trobes que allà on pots llegir que una classificació d'un lloc de treball depén de la responsabilitat, la dificultat tècnica, el volum de treball, la penositat..., ells no tan sols interpreten s'ha de fer de manera que, sobre el paper, els números els queden més homogenis i agradables a la vista, sinó que abans d'escriure la decisió de quatre línies posaran vint pàgines d'antecedents i motivacions sense cap relació ni parentiu amb la decisió que pensen adoptar, però aixina faran creure a qui pretén llegir-ho que s'hauria d'enfrontar a la història del dret des de la taules de la llei... I tot per provar d'entendre per què classifiquen un lloc de treball en el 16 o en el 20 del complement que siga.

I no s'hi val a atendre cap atre sindicat que no siga el vertical.

Els teuladins del futur

La setmana passà encara vaig vore el soliguer pel centre de Valéncia. Esta setmana no l'he vist ni l'he sentit. Se'n deu haver anat a trobar un poc de fresqueta. S'han quedat les falcies, els coloms, les tórtores turques, les gavines, els estornells, les merles... Les merles no s'han escarotat avisant de l'amenaça, tot i que les gavines també haurien de despertar-los algun recel.

Uf, les cuques de l'estiu abans tenien més encant, que diríem a partir d'una certa edat. Encara que és possible que estiga oblidant com mos destorbaven les mosques, moscardes, mosquits, vespes, inclús els taves... Ja no, la degradació del medi ambient a causa de la contaminació que provoquem amb els nostres mals hàbits, han fet aparéixer que els palputs del riu siguen més familiars que mai, però ara costa de vore un pardalet comú —teuladí, per entendre-mos— i fins ara tan vulgar i corrent.

Això sí, el recel —per no dir alguna atra cosa— que mos desperten les panderoles sí que és una porció extra d'excitació que no va gens bé per a combatre la calor. I damunt, com més calor fa, diuen que abandonen la fase corredora per terra i és poden posar a volar. Que no siguen els futurs teuladins.

Les ocasions que no encertem

Mos embranquem sovint en debats estèrils, perquè a pesar que aportem dades, interés i bona intenció, no sempre detectem a temps que els interlocutors de l'altra banda no volen dialogar, sinó imposar els seus punts de vista, les sues idees prèvies, els seus interessos... O crear polèmiques i conflictes artificiosos que dissimulen la seua desídia o la seua incapacitat. I és pitjor encara quan mos pensem que les dades i reflexions que pugam fer els podran fer vore quina part de raó no tenen, quina podem aportar... ¿Que no la tenen tota? ¡I ara!

Convé fugir-ne i reservar els arguments i les dades per a les ocasions... Ai, però no solem encertar les ocasions. Quina llàstima i quin cansament quan «me sobren paraules» (d'Antònia Font). 🔗

La segona

Hi ha moments que són com un encanteri, un rellam de més d'hora i mitja que t'atrapa amb aquella intensitat que senties de menut mirant el foc de la llar: la segona de Mahler amb l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar dirigida per Gustavo Dudamel en el Royal Albert Hall BBC PROMS, crec que va ser el 2011. 🎬

Drets imaginaris

Som quatre en la terrassa d'un bar d'un poble de l'Horta de Valéncia on anem per primera volta. Mos han atés en castellà diverses cambreres que mos entenien i no han dubtat ni han fet cap comentari quan els hem parlat en valencià. Al cap d'un temps, ix un xic a pendre-mos nota: es queda parat, sorprés com si no entenguera res del que li comentem i amolla alguna cosa aixina com «solo en español» o «jo solo español», sense cap animositat. No fem cap comentari i li diguem els noms dels entrepans tal com els té en la carta: mos entén i mos atén. No hi ha cap intercanvi més amb ell. Per tant, no hem renunciat, però tampoc hem avançat, que a estes altures també és una renúncia.

M'he quedat pensant i, després d'avançar un poc en l'article d'Aracil «Educació i sociolingüística» (1979) 🔗 pense que s'hauria de poder adoptar una estratègia més activa que afavorixca el contacte lingüístic passiu del cambrer. En deuen haver diverses, segons el caràcter i l'afabilitat de cada u. Una simple podria ser convertir la decisió en un petit debat entre clients en valencià sobre els entrepans que volem, si mitjos o sancers, si són grans o menuts, si amb cervesa o amb aigua i, al final, que algú es gire cap al cambrer a vore si ho ha entés i, aleshores, repetir en valencià qualsevol cosa que li semble que no ha entés... Si és que hi ha res que no puga entendre d'una comanda tan simple com un plat de braves, quatre entrepans que porten els noms de la carta, dos cerveses sense alcohol i dos botelles d'aigua.

Bé, el full de reclamacions que tant costa de demanar, si mos indignem perquè es posen militants en el menyspreu lingüístic. Costa de fer, però de tant en tant convé recordar que tenim drets com a consumidors, que també són drets lingüístics. O això podem imaginar. 🔗

Cita dominical / 816: Agus Morales Puga

Espanya està a la cua quant a la taxa de reconeixement d'asil, que va empitjorar en quatre punts respecte a l'any anterior (12%, davant del 42% europeu)-

Agus Morales Puga, «El mundo no está inundado de refugiados», 5W, 20.06.2024. 🔗

La foto del sàbat / 206

Les primeres flors que li veig a esta planta tropical comuna en molts balcons del centre de Valéncia, tradescància.

De tort

Hi ha frases o versos sentenciosos que a voltes algú mos recorda en el moment oportú quan no sabem com sintetitzar un estat d'ànim o quan volem fer una descripció que ressone en el congost de l'herència cultural. De passà lligc en algun article sobre política allò de «tornen lledesmes los bords» 🔗 i em ve com un guant per a acceptar com va el món —ple de mones, que diria Takse—. De tort fan veritat.

Les situacions

En un article de fa uns mesos, «L'emergència de la identitat en el model de llengua públic», 🔗 Miquel Àngel Pradilla Cardona proposa dos aportacions que amplien les «traces identitàries» en la creació literària, però utilitzant perspectives diferents. En relació amb això, l'últim llibre de Pradilla, Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica, 🎬 mira d'analitzar i explicitar els perills i les possibilitats de les diferents propostes relacionades no tant amb l'ús del valencià com amb la implantació d'un model que s'impose com a instrument de cohesió, identificació i comunicació d'una comunitat lingüística. Tant en el llibre com en este article —tot i que Pradilla sí que en parla en les seues intervencions públiques—, 🎬 [min. 02:55:00] em sembla que no s'atén prou un fet essencial: els músics del Titànic eren uns virtuosos, però el transatlàntic es va afonar.

Em sembla molt interessant que Pradilla valore i faça conéixer el virtuosisme literari arrelat en la varietat dialectal de Josep Pitarch (i Maite Moya) en Les minves de gener 🔗 o d'Òscar Messeguer en La petjada del Rubio. 🎬 [min. 23:14] La literatura és un refugi i una post de salvació a la deriva. Però el cas és que no hem de patir abans d'hora per una suposada «exacerbació de la identitat». Tal com diu Pradilla al final de l'article, «la nostra llengua, a més de mantenir el seu cromatisme lingüístic, també ha de satisfer situacions comunicatives on la identitat ha d’abraçar la totalitat de la comunitat lingüística»...

D'això es tracta, de tindre o no tindre «situacions comunicatives» com a comunitat lingüística. I la minorització és un terme que associem a la llengua, però si ho mirem de prop no afecta la qualitat de la llengua, sinó que afecta les persones i la societat. La minorització no fa que la llengua siga minoritària, sinó que és una actuació sociopolítica que restringix i impedix l'existència de la comunitat lingüística. Les preocupacions per la qualitat o per la individuació, vindran de rebot i tindran la importància de l'acord que tanca una simfonia.

Els quixals

Com que vaig acabant la fitxa sobre quixal, intente descobrir com en diuen en rus dels quixals. Per un moment només trobe que en diuen зуб ('dent'), però pensant que en francés són dents molaires (i molaires fent una eŀlipsi), li ho passe al traductor que em diu que els quixals en rus són коренные зубы, o siga, les dents adjectivades, però l'adjectiu pareix que vullga dir 'indígena; permanent'. Sort que trobe uns dibuixos que sí que em permenten localitzar l'adjectiu adequat, моляры 'molars'.

Tot això té a vore amb el conte «El conegut» de Txékhov, 🔗 on Takse m'ha mostrat que el traductor Arnau Barios havia alternat estilísticament quixal i queixal, tot i que no he pogut localitzar 🔗 en l'original rus la raó d'eixa alternança. ¡I quixalets tamé! ('И маленькие зубки тоже').

Diògenes amb un llum

Pegue una volta per una ciutat de Turquia, Sínope... ¿O ara deu ser Sinop? ¿O a la francesa, Sinope? Els ho demane als de l'iec, que m'ho aclarixquen, perquè les tenen les tres en el seu web i no acabe de vore quina deuen pensar que és preferible. Per sort, tractant-se d'un topònim ara turc, no sé si abans grec o d'alguna atra llengua encara, la cosa deu ser fàcil, només deu tindre efectes sentimentals o polítics lleus. No passa el mateix amb la forma d'escriure el valencià-català de cada dia, que té encara salvapàtries que el farien desaparéixer abans de vore escrit tot el que han aprés que és lleig, erroni i culpable. Diògenes el Gos 🔗 en diria alguna cosa des del fons de l'alfàbia.

Variacions d'astiu

El web de la Betevé té una secció dedicada a fer apunts sobre la llengua. Fa uns dies en feen un sobre les variants estiu i istiu 🔗 que em va semblar molt encertat, prou documentat i aclaridor. Ho resumien claret claret:

Doncs rigorosament hauríem de dir que totes dues. Una —estiu— perquè és l’opció normativa i històrica que apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans; i l’altra, —istiu— perquè és una opció col·loquial provinent d’un fenomen fonètic habitual, i que tampoc no és flor d’un dia, sinó d’anys.

De totes formes, es van enviscar un poc en un entrebanc un poc tronat a estes hores: «cal evitar-la en el formal i l’escrit»... Petita contradicció o paradoxa. Tal com preferien, si aixina ho consideraven, podien evitar la forma istiu en el registre formal, però el cas és qie «l’escrit» no és cap registre, és un mitjà o un suport, i els registres formals i informals també s'utilitzen per escrit. De fet, la paradoxa o contradicció es fea evident perquè aportaven un poema «escrit» de Salvat Papasseit com a mostra d'ús de la variant «istiu»:

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d'istiu.

Informal, literari, poètic, oral, escrit, variacions d'astiu.

Cita dominical / 815: Claire Blanche-Benveniste

Els gramàtics de l'Edat Mitjana europea van considerar durant molt de temps que no era possible escriure les llengües romàniques vulgars que es parlaven aleshores, perquè no es fonamentaven sobre un art que permetia ser-ne conscient, sinó només sobre l'ús parlat.

Claire Blanche-Benveniste, Approches de la langue parlée. 🔗

La foto del sàbat / 205

La flor d'un cactus que encara no s'ha obert pareix treta d'un film de ciència-ficció.

Entendre el ségol

Entren uns holandesos i la fornera els atén en anglés. Poca cosa, però un mínim de frases fetes i xifres que no aplica als parlants d'altres llengües més casolanes. Entrem mosatros, que no som clients diaris, però sí habituals, i mos atén en castellà, a pesar que li parlem sempre en valencià. Però no som forasters, som de la contornà, estem a casa i collats per la ideologia de la imposició del castellà i, per tant, sap que l'entenem. Bé, com a contrapartida, ella mos atén i entén, i entén què és el ségol —o m'ho sembla, perquè encerta el pa sense que li l'assenyale.

Apanyant el món

El periodista Bru Rovira ha escrit una noveŀla en castellà que ara es publica en valencià-català, Matar el director, 🔗 traduïda per August Rafanell. La presentava ahir a cal Grasset i Forasté —des de fa un temps amb el primer cognom amb les dos esses—, al Més 324. Supose que deu ser interessant, pel món periodístic que diu que descriu. Ara, és del gènere policíac, aixina que eixe cantó també pot aportar algun aŀlicient de cara a les lectures estiuenques.

A mi m'ha interessat l'entrevista perquè he tingut eixa sensació de «gira la roda del temps» 🎶 i que tornem sense enterar-mos al punt d'eixida: xarraven com dos amics que es donen la raó en tots els tòpics possibles sobre el tràfec actual, els mòbils, la immediatesa que mos distrau, la falta d'inversió en les redaccions i els mitjans, el poc temps per a la reflexió i la maüració que demana l'escriptura de les cròniques —aquelles cròniques de fa vint anys... Fa vint anys devien estar entrevistant-se dos periodistes que devien estar diguent-se tot això mateix d'aquell moment i de vint anys abans. I vint anys abans i vint anys abans. Apanyaven el món.

Va girant la cosa, anem rodant. Si en sabia Sísif d'això. 🔗

Nova etapa bolletinera

L'avl torna a llançar un bolletí —en torna a dir «butlletí»—, 🔗 esta volta és trimestral, i també t'hi pots subscriure. Ho faig. Ja n'hi han dos d'enguany. Els he de demanar que en facen una versió pdf o que miren el format que li donen per a que la conversió a pdf que pugam fer en línia —o en el mateix ordinador— per a alçar-mos-el mantinga l'estructura i tinga un mínim de qualitat que permeta la lectura.

Dels bolletins que van fer anteriorment, crec que el més elegant i ben fet era el primer, cap al 2011, que es convertia ben bé en un imprés. Després la cosa ja va anar destarotant-se entre els diferents codis de programació i d'edició per al web. I una cosa que no entenc és que l'acadèmia no oferixca un espai d'arxiu on pugues consultar tots els bolletins de la història de la institució. Són eixes coses que s'entenen quan les fas a pèl pel teu cómpter, però que són molt significatives i preocupants quan les fa una institució pública. Ja vorem com acaba esta nova etapa bolletinera.

La rima

Hem tornat a vore el film El nom de la rosa (1986) de Jean-Jacques Annaud. 🔗 Hi ha un moment en què Guillem de Baskerville li diu al seu deixeble Adso de Melk alguna cosa aixina com que si contradius un inquisidor t'acusaran d'heretgia... Ara no recorde per què, passant per ací i per allà arribe a l'article de la Viquipèdia sobre Francesc Ferrer i Guàrdia 🔗, on expliquen que va ser condemnat i afusellat després d'una farsa judicial... Mire pel balcó, pense en la faena, un poc diries que aixina van les coses encara. Hem millorat, ací es va abolir la pena de mort. Julian Assange 🔗 podrà sobreviure a la inquisició americana.

Em ressona el cap pensant allò de la història que no es repetix però que rima. 📖

El permís

M'escriuen de Movistar per a dir-me que necessiten que els done permís per a que m'informen de no sé què per tal d'estar sempre «a l'última» no sé de què... Esborre el missatge, però el torne a mirar, perquè em sembla curiós que em demanen permís per a fer una cosa que estan fent: informar-me de no res per a que els permeta continuar informant-me de no res... O és possible que m'estiga perdent tot lo del món. Va, m'ho hagueren dit. El deixe en la paperera.

Cita dominical / 814: Salvador Cardús i Ros

Llavors es tanca un cercle viciós: l’extrema dreta que neix de la por i la por a l’extrema dreta es troben juntes a l’hora de desconfiar de la democràcia.

Salvador Cardús i Ros, «Observar Europa amb mentalitat oberta», Ara, 12.06.2024. 🔗

La foto del sàbat / 204

El timó sorià, la calor, les floretes... Vídeo idílic per a la mosca.

Tamé arribarà

Des de fa uns anys s'ha produït un canvi de concepció respecte a la funció de la normativa i de les gramàtiques. Ara ja no es tendix a prescriure o proscriure paraules i estructures, sinó que ara sembla clar que és preferible atendre-les, estudiar-les, explicar-les i classificar-les des dels diversos punts de vista que poden facilitar els diferents usos associats als contexts temporals, històrics o geogràfics.

Eixa nova perspectiva, que allibera els usuaris, però que fa més complexa l'activitat normativa, tècnica i estillística, em sembla que encara no ha segut plenament incorporada pels lingüistes, docents i tècnics lingüístics a la seua tasca habitual. El recurs a les receptes estandarditzadores conegudes, els compendis d'errors «inadmissibles» que desballesten l'ús general i entrebanquen l'expressió són més còmodes i recurrents, i el personal ja fa tants anys que espera la «garrotà correctora», que ho té assumit.

Bé, de totes formes, per continuar en la línia, insistixc davant l'avl que incloguen la variant tamé ('també') en el diccionari:

És general al País Valencià i s'estén pel català occidental, tal com documenten Alcover, Gimeno Betí, Montoya Abat, Beltran Calvo i Segura-Llopes, Buj Alfara...). A més, té ús literari (Pascual Tirado, Guinot i Vilar, Maria Barbal, Gordí i Pérez...), és una variant identificativa de diverses varietats (Rodríguez Mariné) i és la forma més usual dels diputats de les Corts Valencianes en les seues intervencions parlamentàries. Inclús és una forma que han exportat els valencians que han emigrat a Andalusia.

Tot arribarà. Tamé.

El primer xàmbit de l'estiu

Amb la calor de l'estiu en què entrem, arriba el xàmbit en tv3 en el programa Plata Baixa. 🎬 [min. 17:23] He de refer la fitxa per a incloure la pissarra del programa, la decoració sempre va bé i tindre proves en pantalla deu convéncer més que mirar el diccionari. 🔗

Que vaja fent

Em sap mal pensar-ho, però no em sap mal haver tingut ocasió de repensar-m'ho: pareix que sí que hi ha persones de la dreta política autòctona que tenen un cert interés per l'ús del valencià, tant en la seua expressió quotidiana com inclús proposant alguna iniciativa política. Em ve al cap això després de vore alguns vídeos 🎬 de l'actual president de la diputació valenciana, Vicente Mompó Aledo, que si mos pren el pèl, almenys mos el pren —quasi segur, perquè és cosa de guanyar vots— expressant-se en valencià amb la normalitat estàndard casolana del discurs polítics de la contornà.

Una oroneta no fa estiu, ho sé, està clar. I tampoc és una qüestió ornitològica, que ací som molt del pardal que vola, a la cassola, aixina que caldrà anar a espai, sense esperar res, i desitjant-ho tot, com sempre. Que vaja fent.

Piano cantabile

M'he vist botant en la cadira i teclejant al compàs. Pels auriculars entrava el Cantabile de Michel Petrucciani. 🎹 La resta del dia, cosa estranya, ha anat passant aixina.

Llàstima i respecte

Vaig avançant en les lectures de sociolingüística seguint la guia de l'últim llibre de Miquel Àngel Pradilla, enllaçant referències bibliogràfiques i localitzant articles al vol. Des haver perdut l'hàbit de situar-me en una perspectiva teporica, no arribe a entendre que les coses s'hagen de vore tal com les enfoquen: parlen de llengües dominants i subordinades, de les virtuts que aporta l'estandardització a la llengua, de la variació que destorbar... I sempre tinc la sensació que atribuïxen a la llengua els problemes dels parlants, com si la llengua fora l'element o l'entitat que patix o que és afectat per les interferències, pressions i percepcions. Mirant-ho aixina el tema es convertix en una afició acadèmica o una varietat de retrat antropològic.

La sociolingüística que estic llegint exposa el tema massa asèpticament: hauria d'anar associada al dret i a la política, perquè quan es parla de subordinació o de minorització, es parla dels drets socials i polítics de les persones que conformen eixes comunitats lingüístiques o que les intenten mantindre vives, perquè és la manera com es van construint les societats democràtiques, proposant intercanvis equitatius i equilibrats d'espais, de llengües i de poders. I respectant-los o reparant-los quan fallen. La minorització no demana llàstima per la llengua, sinó respecte per les persones.

Cita dominical / 813: Najat El Hachmi

Les dones, pel simple fet de ser-ho, no som ni més bones ni més empàtiques ni menys bel·licoses ni necessàriament pacifistes. Com els homes, som individualment diverses i no responem a cap essència innata.

Najat El Hachmi, «Si manessin les dones», 🔗

La foto del sàbat / 203

Encara n'hi han abelles, i alguna vespra, traguent el suc de les floretes de la parra.

Aquella música, aquella aulor

Hi ha alguna cosa en la música del film Ben-Hur (1959) ^W de William Wyler —composta per Miklós Rózsa— 🔊 de que m'emociona quasi com eixa aulor que he sentit inesperadament per algun carrer de Valéncia i que em retornava a l'escola infantil parisenca de quan era menut.

Necessari i convincent

A pesar que la genuïnitat és un concepte viscós que hem d'evitar que mos taque massa les neurones a l'hora de pensar en les coses humanes, les dos propostes de Xavier Rull relacionades amb la vitalitat de l'ús de les varietats no són tan sols convincents, són necessàries:

1. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (1) 🔗
2. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (2) 🔗

Convindria posar en pràctica eixe rigor en la captació més fidel de la realitat en lloc d'abandonar-se a la perspectiva entelada per la subordinació persistent.

Oh, pensament

La diputada va dir: «Estem a favor d'acabar amb el pensament únic». I va ser l'únic pensament. La resta, sense pensar-s'ho gens, estava tot claríssim.

A vo si mos apeguem a roda

Per fi cauen quatre gotes de les bones. I amb sarau polític que està removent-ho tot un poc, seria un bon moment per a escampar un poc més la tempesta sociolingüística que s'està coent, segons l'article «De l’autoodi a l’autoestima dialectal: el català occidental es reivindica» de Laura Serra (Ara, 09.06.2024). 🔗 De totes formes, cal estar alerta, perquè pot ser que siguen eixes coses que passen a l'estiu, que tota cuca viu i dura mentres no faça una bona ponentà.

Ara, si no fora habitual, seria cosa de vore com funcionen les antiparres «autonomistes»: «el nou orgull dialectal que va dels Pirineus a l'Ebre»... ¿De veres? ¿Les llengües es reclouen administrativament? Bé, si és per orgull «dialectal», el valencià no és tan nou i deu ser per això que no el tenen en compte. Ara bé, seria bo que que el mercat català estiguera ara enterant-se del valor de la diversitat interna. A vore si per fi deixem l'estàndard dessubstanciat per a les utilitats conjunturals que puga tindre —és una mostra d'empobriment utilitari, per eixir del pas—, i mos dediquem a dinamitzar i fer fluir el conjunt com a instrument de cohesió, de comunicació i d'enriquiment patrimonial.

Amb una miqueta de sort, a vo si els valencians mos apeguem a roda.

Ni «bon dia»

Abans de vore com el murcià Alcaraz guanyava el Roland Garros per primera volta, vaig anar ahir a tirar el vot de les europees. No hi havia massa gent. Inclús en les taules estaven un poc en quadre, sense sobreabundància d'interventors com en altres ocasions. Quan ja he farcit el sobre amb la papereta m'acoste a l'urna i els allargue el carnet amb un «bon dia» casolà: els tres em responen «buenos días». No sé si els hauria d'haver dit «xe, ¿ni un rutinari "bon dia"?». Estem malament. No els dic res enguany. L'any passat sí que els vaig esmenar quan em van traduir el nom, però enguany no senc què diu la xica. Vote i me'n vaig.

Amb sort han anat a votar poc més de la mitat del cens —hi ha llocs on encara han anat per baix d'això—, 📃 i és indicatiu de la paradoxa democràtica que mos fan viure els demòcrates per antonomàsia que no paren de renegar i fer bromes contra eleccions i referèndums. Més que se n'haurien de fer, inclús sortejos a l'atzar per a ocupar càrrecs i gestionar l'administració, no tan sols per a fer la faena bruta de les votacions.

Ni «bon dia», no fora cas que perillara algun centenar de milions de parlants del castellà-espanyol.

Cita dominical / 812: Josep Antoni Aguilar Àvila

Idealitzar [...] un suposat passat arcàdic per oposar-lo tot seguit a un present decadent i mancat de vigoria és una tendència ben coneguda de la natura humana, i alhora —com remarca, entre d’altres, Curtius— un topos retòric molt antic, que trobem ja en els autors de la tradició grecollatina (Hesíode, Ciceró o Lucreci, posem per cas) i que han aprofitat a bastament els apocalíptics de tots els temps, com aquella mena de profeta atrabiliari que cap a mitjan segle xx, segons reconta la gent del lloc, recorria diàriament mig despullat els carrers de la vila mallorquina d’Artà, proclamant, esgargamellant-se i amb una remarcable creativitat conjugativa: «Es món està corrompongut, i cada dia va corromponguent-se més!».

Josep Antoni Aguilar Àvila, «pròleg» a Escrit a València d'Albert Hauf Valls. 🔗

La foto del sàbat / 202

Projecte parlamentari de calèndula.

Gira el món

A la Universitat Jaume I es mouen contra la massacre de palestins en Gaza, 🔗 diverses propostes perquè el valencià-català s'incorpore a la Unió Europea han segut assumides per diverses candidatures, 🔗 i alguns jutges amb idees gens democràtiques es dediquen a perseguir per terrorisme periodistes i qualsevol que actue contra l'ideari nacionalista espanyol. 🔗

La sensació que el món gira sempre en el mateix sentit és inevitable, i és cert tant astronòmicament com humanament. I convé posar-li una música d'eixes que mos du al futur i al passat alhora, la banda sonora 🔗 de Jerry Goldsmith per a Planet of the apes. 🔗

Depredació dependent

Un italià que viu al centre de Valéncia —davant del mercat central— des de fa uns anys, es sent ofegat pel turisme quan ix al carrer. Ja no queda quasi veïnat ni les botigues on tenia familiaritat. ¡Ho diu un italià! Està pensant d'anar-se'n a viure a un barri o a un poble que estiga ben comunicat amb Russafa, però diu que es difícil, tal com funcionen els rodalies, els autobusos, el metro, o les limitacions del carril bici.

Uns francesos estudiants de la Universitat Europea viuen en un pis llogat amb un contracte de tres anys al centre de Valéncia, fins que acaben els estudis. Els costa un bon pinyol, però han trobat com aprofitar el sistema: quan se'n van de vacances fora dels períodes lectius, relloguen el pis. Ara són uns italians i el replà fa una olor de maria que et tomba de tos. De ser algun ingredient de la pizza. No m'estranyaria que els francesos tragueren més diners que el propietari del pis. Els italians acaben d'arribar. Estan pegant colps, han llevat la mosquitera de l'habitació. Vorem si també tenen visió comercial o es dediquen al dolce far niente.

El sistema polític ha creat el monstre econòmic en què es suposa que hem de viure dependents d'atraure turistes i diners amb la depredació del veïnat, dels mitjans de vida, de les relacions socials, del que mos convertix en ciutats i pobles habitables, en societats articulades, complexes, variades i democràtiques