El lèxic triat per a expressar-se suggerix, denota, insinua, matisa o remarca concordances i discordances amb les idees que s'exposen. Si estem exposant que no tenim cap complex per ser valencians i ho escrivim en castellà-espanyol, ja sabem que estem parlant d'una valencianitat diferent de la que s'expressa en valencià. Pot ser paraŀlela o complementària, pot ser una suma, una coŀlaboració pels drets i deures democràtica. Però també sabem massa que sol ser un llast beŀligerant, una imposició d'hostilitat al valencià.
A banda d'això, alguns dels qui reivindiquen l'ús de la llengua sense complexos ni manies, la primera mania i complex que transmeten es dona quan mostren de manera militant un rebuig cap al bagatge lèxic expressiu valencià i opten per expressar-se —sense complexos, diran— en la varietat dialectal oriental o central de Catalunya en alguns casos o, més habitualment, en el registre juridicoadministratiu valencià, registre que alguns qualifiquen d'estàndard —algú haurà d'explicar com pot ser considerat estàndard el registre que manifesta intencionadament connotacions pedants i distanciament classista.
Posem per cas, valencianitat sense complex és fer ús de totes les possibilitats expressives de les variants dialectals valencianes amb tots els registres, 🔗 començant pel lèxic, passant per la morfologia verbal i acabant, si convé, amb les interjeccions i la gestualitat. La distància entre un «sisplau per força» que va sorprendre Takse en la traducció d'un llibre d'Emmanuel Carrère i un «aixina aixina» de valoració prudent i resignada d'una mare de la contornà.
