No ho volíeu saber

Continua encara un poc més el serial sobre la «llicència per edat» dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Per sort, Antoni Gelonch va recordar ahir en el Més324 🔗 la desproporció entre el ressò mediàtic d'eixe privilegi laboral i ressò dels diners públics que s'han polit en els tripijocs dels bancs i la Sareb —el banc que continua desnonant amb els diners de tots.

En tot cas, fixant-mos en el que saben o no saben els polítics del funcionament i la regulació administrativa de la institució, continue sentit polítics diguent «si ho haguérem sabut» i coses paregudes. Però el cas és que el president i la resta de diputats que es suposava que havien de gestionar les Corts Valencianes, aproven un un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗 I si mirem l'Estatut del personal 🔗 de la institució encara trobarem més decisions que ha d'adoptar eixa «secretaria general» unipersonal.

És a dir, quant a la delegació de les decisions, un alt funcionari acumula la faena i les decisions que haurien de resoldre entre els cinc membres de la mesa de la institució. 🔗 ¿De veres que no veuen més lògic, eficaç i democràtic (re)organitzar i (re)dirigir la cambra de manera més professional i amb una estructura coŀlaborativa en què intervinguen equips coordinats amb coneiximents i perspectives diverses més enllà dels coneiximents jurídics? ¿De veres que no han pensat que eixa delegació s'assembla massa a instituir una petita monarquia absoluta?

En les Corts Valencianes, la negociació sindical es fa amb els membres de la cort monàrquica —lletrats i altres alts càrrecs que hi sintonitzen personalment—. Ocasionalment, o en l'últim moment, amb el secretari general. Els polítics venen només el dia de la firma alliçonats pels lletrats i sense que hi haja res a debatre. I després, si mai es dona el cas que alguna decisió no semble explicable èticament o políticament, n'hi han que amollen això de «si ho haguérem sabut»... No ho volíeu saber.

El penúltim escàndol

El punt dolç del periodisme que els va d'allò més bé als polítics que volen «escapolir-se de les escomeses»: un escàndol s'encén mentres en crema un altre. Això deu estar passant ara amb el cas de les anomenades llicències per edat del Parlament de Catalunya: 🔗 ara hi ha qui està parlant de les dietes dels diputats, hi ha qui ha comentat els sous, qui ha comentat com d'alts són els dels eurodiputats... Mos en fan un farcell ben gros, de temes pareguts, mos avorrim de vore'l créixer i passem a una altra cosa.

A tot això, respecte a la regulació de les jubilacions hi ha qui diu que els polítics no poden adduir «si ho hagueren sabut...», o que els polítics que dirigixen la institució parlamentària no podien ignorar-ho... Bé, llevat que hagen aprovat un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗

Els nostres representants polítics han arribat a les Corts Valencianes sense cap interés per conéixer-les per dins, sense cap noció de la utilitat i l'exemple del parlament per al funcionament de la societat, sense cap pla de modernització i millora de la institució. De fet, s'espolsen la puça de damunt delegant-ho en un alt càrrec funcionarial. I bona nit. Amb eixa falta d'interés per la cambra legislativa, pel fonament del debat polític que ha de canalitzar els interessos de la societat, ¿en quina democràcia estan pensant? Bé, no sigam pretensiosos, el partidisme no dona per a més. Estan pensant en altres coses, el penúltim escàndol els va bé.

Fum a distància

Diu que fumar pot escampar el virus fins a huit metres de distància. És a dir, que eixa oloreta del fum que mos arriba —a pesar de la carasseta— no era prou que fora contaminació per als bronquis, sinó que és el mitjà de transport del còvid. Ara, si les dades científiques indiquen que són «huit» metres, tenim la solució: cal establir una distància social un pèl més ampla. Això, amb un poc d'insistència i dades científiques, ampliant ampliant la distància, és possible que en les Corts arribem al implantar el quasiteletreball. Però insistiran que hem de continuar amb la carasseta posada.

Trobe que la «llicència per edat» que hi ha al Parlament de Catalunya —i que estan mirant d'eliminar ara que s'ha fet públic: et permetia cobrar el sou sancer, no anar a la faena els cinc anys anteriors a la jubilació, continuar en actiu, continuar fent triennis...—, 🔗 ara mateix s'hauria d'entendre com una mesura contra el còvid, sí... Ai, eixe teletreball sí que l'implantarien ràpidament, i sense fumar. No és el cas.

Més arrere

Els professors Tània Alaix i Gimbert i Jesús Alturo i Perucho mos van alegrar la nit filològica d'anit quan van explicar en Més324 🔗 que havien descobert l'autor del text «librari» més antic en català: Ramon de Cabó, 🔗 autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn, que han datat cap a l'any 1105. A més d'això, han tirat un segle arrere el Llibre jutge (ara, cal al 1080). 🔗

L'ús de la llengua va com va, però en això de la filologia la cosa bé: pareix que com més avança és quan més recula. Coses.

L'ensenyament fa recular l'aprenentatge

Lligc un article trist de Víctor Labrado, «També a la universitat, el valencià comença a recular» (Nosaltres La Veu, 15.01.2022) 🔗. Em fa pensar en la confusió general que hem patit en relació amb la relació entre l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua.

A pesar del que creguem, promoure l'artificialitat en la transmissió de la llengua, la falta d'espais i ocasions de combinar i conformar els registres, pensant que tot consistix a posar els diacrítics al lloc o que hem d'aprendre a parlar a escola, no han segut receptes adequades. En realitat, en l'ensenyament el que hem d'aprendre són les normes oficials, però no és el lloc on mos han de proporcionar els continguts que eixes normes pretenen regular. La llengua s'ha d'aprendre amb l'ús real en la societat.

La capacitació del personal en valencià acreditada per títols docents no hauria d'haver pretés mai substituir la capacitació general dels valencianoparlants proveïda per l'aprenentatge informal a casa, al carrer, en l'intercanvi quotidià. Amb tot, tants anys de resistencialisme i fervor per la inclusió de l'estàndard valencià en l'educació general i universitària —sense tindre en compte com vam aprendre el castellà i com no vam arribar a aprendre ni el francés ni l'anglés, i repetint eixes mateixes rutines— han arribat a produir artefactes fantàstics de persones que pareix que sàpien combinar termes de l'estàndard més estèril —aquell que rebutja la llengua general— amb els castellanismes més innecessaris —és a dir, tots els que es poden resoldre amb la llengua general.

Per posar un exemple comú, persones que no saben dir espontàniament blat, dacsa, muscle o genives, per omplin el seu discurs amb emplenar, aquestos, feina, etc., allà on els parlants de la llengua general diuen omplir, estos, faena, etc. El cas pot estendre's a les locucions, a la sintaxi o a la fonètica. Eixa combinació de falta d'aprenentatge i d'excés d'ensenyament es nota massa quan qui la patixen són els qui s'han d'expressar en públic. És on el símptoma es nota més. I fa riure —és cert, per no plorar.

Cita dominical / 687: Salvador Vendrell Grau

És tot una mentida. Els del govern de l’altiplà diuen que «tan espanyol és el castellà com el català, el gallec o el basc». Diuen que ho tenen clar i volen defensar totes les cultures de l’estat. Mentida! I ben grossa. Només cal imaginar-se què passaria, si una família de Sueca, o de Fortaleny que és el meu poble, demanara que el seu fill menut rebera un vint-i-cinc per cent d’ensenyament en valencià en qualsevol escola de la Comunitat de Madrid o d’Andalusia o, sense anar més lluny, en qualsevol concertada de la ciutat de València o d’Alacant.

Salvador Vendrell Grau, «Immersió lingüística o misèria dels socialistes i d’algú més», Nosaltres La Veu, 30.12.2021.

Cita dominical / 77

El ferro badat llagrimeja rovell.

Variant àlef

Mos ha tocat hui la tercera injecció de la vacuna Moderna contra el còvid, una dosi de reforç, quant a la qüestió sanitària, i un símptoma de fluixetat quant a la gestió lingüística: hem rebut els corresponents missatges per sms només en castellà. I això que n'hem rebut dos: un per a vacunar-mos hui en el centre de salut; i un que ja no calia, per a vacunar-mos dilluns en l'hospital. La conselleria o qui siga que ho faça no ha tingut en compte en cap dels dos enviaments el fet que hi ha dos llengües oficials que haurien d'utilitzar en peu d'igualtat.

De fet, parlant d'això, ja fa anys que algú em va traduir el nom al castellà per a fer-me el sip i encara no ho he pogut canviar. De moment, quan he mirat algun web on pareixia que podia fer-ho, ha segut impossible. Com que el sip només me'l renoven apegant-li etiquetes quan canvien els metges, hauré de buscar algun web on siga possible fer eixa gestió, cosa que he intentat fer a través del web de la conselleria, però no donen eixa opció. Els envie la consulta per correu electrònic, a vore com responen.

Si tot va bé, espere que per a la vacuna vint-i-cinc del còvid, variant tau —haurem començat amb l'alfabet hebreu, supose—, la infermera em cride pel meu nom real. A tot això, i que siga com hui, que parlava en valencià.

La unitat de l'intercanvi

El Departament de Cultura presenta el Pacte Nacional per la Llengua, 🔗 que és un projecte encara en elaboració. El projecte ja té un web 🔗 que conté una descripció succinta de la situació i la metodologia de treball que volen implantar.

El document originari és la Resolució 102/xiv del Parlament de Catalunya,📃 que és la base del que es pretén treballar. En eixe document, si no ho he mirat malament, no apareixen ni una voltes els termes «País Valencià» o «Comunitat Valenciana» ni els conceptes «unitat» o «unitat de la llengua».

En canvi, de colp, en la nota de premsa i en el document metodològic, apareix la invocació catequista a la «unitat»:

• [...] tothom qui hi doni suport ha de reconèixer la unitat de la llengua catalana [...]
• [...] que reconeixen la unitat de la llengua catalana [...]

Mos riem —o patim, segons els dies— de la invocació dogmàtica que fan alguns a la «unitat de la pàtria» que siga, o a la «indissoluble unitat» de la nació que siga —espanyola, habitualment—, i pareix que tot el que és roín, s'apega: han anat a invocar la unitat de la llengua, com si mai haguera passat que algú haguera vist una llengua desunida i trossejada o amb una unió tan tenaç que ni la fissió nuclear la podria desfer.

Si es tracta d'aglutinar, coordinar i consolidar espais d'intercanvi i de comunicació en valencià-català, s'ha de pensar més en donar vitalitat a la diversitat que ha de compondre un mosaic proteic —eixe adjectiu me s'ha quedat de llegir Enric Sòria— com la mateixa ciutadania que ha de formar part i donar vida a eixe conjunt cultural. ¿En volen dir «nacional» del pacte? Un erro suportable.

Però trobe que això de la «unitat de la llengua», a més de ser una apeŀlació innecessària i suada, fa pensar malament de qui la invoca, perquè pareix que pretén matindre o aconseguir una cosa que pensa que no té garantida per definició —si no m'erre, hi ha tantes llengües com persones, però no hi ha llengües a trossos—, sembla que pense que en la llengua hi ha elements que la separen o la clavillen. I eixe pensament és, precisament, l'esca que fa cremar la borumballa ideològica.

L'ús de la llengua valenciana-catalana —certament, eixe nom excessiu és part d'un penitència injusta, segurament per això de «nacional»— necessita recursos econòmics i gestió educativa, comunicativa i administrativa, coordinació territorial i institucional, li convindria un estat a favor en lloc d'a la contra —tenim a penes el que tenim i prou...—, 🔗 necessita que els ciutadans perguen la subordinació lingüística, cosa que faria inútil tanta omnipotència apresa d'alguns espanyols. I més coses.

En tot cas, també convé tindre present que alguns tics retòrics van ser solucions improvisades de l'època, i no poden ser la guia conceptual permanent i invariable. Tal com s'ha de fer amb la llengua, la unitat serà el resultat de la pràctica, no de la prèdica. I ja no s'hauria de reclamar, perquè eixe termini es va complir fa anys.

El món és una macrogranja

El metge Oriol Mitjà deixa anar en l'apm: 🔗 «I aleshores me'n vaig a Papua Nova Guinea». Tal com van moltes coses en el món, sentint l'antic comissari de clavegueres estatals Villarejo —que està exposant algunes vergonyes de la seua pàtria— 🔗 o les «virtuts» polítiques de beneir les macrogranges de concentració animal contra el ministre Alberto Garzón, 🔗 qualsevol de les antípodes pareixen una fugida recomanable. Takse no pot evitar sentir que és una variació del seu «ez dago zer eginik».

El Paraulògic i la resta de la llengua

El Paraulògic, 🔗 eixe joc que mos està fent fer minuts i quasi hores davant del mòbil de Takse, és un entreteniment elaborat amb el lèxic de la llengua que està tenint molt d'èxit, pel que sembla. A més de dedicar-mos a pensar les paraules que podem trobar, l'endemà comprovem cada dia les de la vespra que no mos van vindre al cap i les que desconeixíem i que fins i tot pensàvem que eren irreals.

La curiositat —que no ho és tant, ja és més prop del costum enfadós—, és que el joc funciona amb la llengua. ¿Tota la llengua? No, només la que apareix en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. En canvi, la resta de la «llengua», com ara la que apareix en el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com és habitual, pareix que només existixca de forma retòrica, com a clossa ideològica decorativa, però no com a concepció global i «convergent» —per usar el terme amb què solen desqualificar la part de la llengua que no els fa el pes normatiu.

No acabe d'entendre quin grau de desconnexió cultural i conceptual mos afecta coŀlectivament i fa que tantes persones —sobretot de Catalunya—, ben esforçades i actives promovent el coneiximent i l'ús de la llengua, acaben oblidant que la llengua és una part essencial del País Valencià, no tan sols com a troballa antropològica, sinó com a entitat viva que disposa d'institucions culturals i normatives.

En tot cas, mos entretenim intentar fer els «tutis», descobrint totes les paraules i, vist el que hi ha, descobrint els oblits del diec 🔗 que sí que apareixen en el dnv. 🔗 La resta de la llengua, que resta i no resta, suma.

Els «medalhãos» es reboten

Després d'«O alienista» en el llibre Papéis avulsos de Machado de Assis ve «Teoria do medalhão», que també és un relat ben actual. Podem trobar exemples de «medalhãos» ben actius al nostre voltant. I la veritat és que deu convindre seguir eixe comportament: 🔗

1. Homem importante, mas sem valor real, cuja alta posição se deve à influência de seu dinheiro e de seus amigos.

És possible que al ministre Garzón li hagen botat al coll estos dies perquè no ha fet el «medalhão» tant com els interessava a alguns dels «benefactors» polítics del centredreta (o del que faça falta) espanyol, com són les grans empreses que es dediquen a la depredació del territori amb la ramaderia intensiva.

Un bon «medalhão» sap que de matí pot plorar i renegar per la degradació ambiental i l'emergència climàtica i, de vesprada, aprovar ampliacions d'aeroports i ports per a fer vindre turistes en avió i en creuers, que són les formes d'enriquir uns pocs i d'explotar laboralment a molts, mentres destrossen el medi ambient on es suposa que hauríem de poder viure tots i on tots patirem les desigualtats socials i els efectes contaminants associats a la pobresa i la discriminació.

Cita dominical / 686: Fred Pellerin

És en el silenci que una resposta és bonica.

Fred Pellerin, «Tenir debout», Silence.

La foto del sàbat / 76

Unes baines de ravanell, el uasabi mediterrani, tal dia com hui fa un any, en un plat de la vaixella Pontesa que ma mare em va fer heretar d'un «termini fix» dels anys huitanta.

L'alienista intemporal

Pretenia editar l'.epub de Papéis avulsos de Machado de Assis que tinc en el lector i no sé d'on vaig baixar, perquè la versió que havia descarregat em distrea de la lectura pels bots i errors d'edició electrònica. Després de fer la conversió a html veig que, encara que pareix que el document vinga del Projecte Gutenberg, 🔗 la codificació de l'html és estranya i no la puc editar. Per sort, localitze en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes 🔗 un pdf de text que em descarrega de la faena de les conversions i reedicions.

S'estén prou bé i amb el mòbil i el diccionari portugués de Livio 🔗 anava fent. De totes formes, ja que tinc el document passat pel roc (o ocr) 🔗, es suposa que puc fer que el Boox faça anar el diccionari. La llàstima és que és molt limitat en això (també en el web d'Onyx), però veig per la xarxa que la solució és descarregar i descomprimir la carpeta d'un diccionari portugués d'StarDict (l'Aberto), 🔗 posar eixa carpeta on estan els altres diccionaris de l'aparell i indicar en la configuració que l'hem afegit.

Ja he llegit el primer conte, «O alienista», i crec que, sense diccionari, no m'he perdut res d'essencial. És un conte llarg molt bo, que Machado de Assis podria haver escrit hui mateix, ja que repassa uns valors i circumstàncies que enllacen aquella societat brasilera i la d'ací ara mateix, amb concordances molt cridaneres tant per la pandèmia com pel comportament cínic o hipòcrita dels polítics. Seguint la resta del llibre amb el diccionari integrat, espere captar un poc més del decorat lingüístic, perquè el fons ja fa temps que l'han sentenciat Takse i l'experiència: ez dago zer eginik.

La discriminació pels protocols

Sobre això de la informàtica i la xarxa, torne a pensar en el protocol lingüístic encara inexistent en la producció textual de la Generalitat valenciana. Supose que sí que deuen tindre protocols per a mirar de no discriminar per motiu de raça, d'orientació sexual, de condició social o per algun altre motiu «políticament» rellevant o suficientment sensible de cara a les tendències de vot.

En canvi, quant al tema de la gestió lingüística del web de la Generalitat no sembla que vullguen vore —a pesar que hi ha qui els ho diu regularment, com ara jo— que la seua pràctica habitual és injustament discriminatòria contra els ciutadans que pretenen relacionar-se en valencià amb l'administració.

Eixa discriminació es genera habitualment per dos pràctiques habituals, però irregulars —i que haurien de ser delictives—: o no redacten la versió en valencià; o, quan la tenen feta, la versió en valencià no sol ser la pàgina inicial, sinó que sempre va adjectivada o marcada. Per exemple, l'adreça de l'agència antifrau valenciana és «www.antifraucv.es», sense cap marca, i correspon a la versió en castellà. La versió en valencià és secundària i marcada: «https://www.antifraucv.es/va/inicio-va/». Recordem que el web del president Puig té l'adreça «https://president.gva.es/va/inicio». Evidentment, això d'inicio deu ser la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb iniciar en variant valencià del nord cap amunt, ¿oi?

Tenint en compte els prejuís a què mos aficionem, tinc la sensació que deuen pensar que, si l'adreça fora «inici», l'ordinador es fondria.

Valors lingüístics amb videojocs

Enllaçant amb els videojocs d'ahir, i pensant en totes les pors que alguns senten sobre els valors que transmeten, trobe que els qui no han adquirit valors democràtics suficients per altres camins, si n'hi hagueren més videojocs en valencià, és possible que alguna cosa els haguera arribat si mai hagueren vist el valencià com un fet normal de la vida —i de les pantalles— al País Valencià en lloc d'haver-lo assimilat com un element de discòrdia o de reivindicació.

La cantant del grup Carraixet Mar Giner, tal com explica en un vídeo (vegeu Nosaltres La Veu, 02.01.2022), 🔗 em fa sentir un poc d'eixa sensació que tinc quan soc discriminat injustament per un motiu o altre, com ara per parlar en valencià, cosa que sempre sospitem que mos pot passar, però que no mos l'esperem mai quan mos passa.

Cert és que passen coses pitjors que no es poden posar en un full de reclamacions, però topar encara amb això, és un símptoma del fonament fangós de la nostra democràcia.

En valencià o en anglés precari

Un missatge informatiu de la Secretaria de Política Lingüística informa del creiximent de la base de dades de videojocs que tenen versió en valencià-català. 🔗 Diu que ara mateix en són 109. Tenint en compte la quantitat quasi infinita de jocs electrònics que hi ha, no sembla que en este sector la cosa vaja massa bé. En tot cas, si no s'avança en l'ús del valencià, no deixen de ser un recurs per a aprendre anglés (o altres llengües, rus inclús), que és un utilitat que els podem trobar, si som capaços de concentrar-mos en jugar i provem a anar entenent les coses sobre la marxa. El meu anglés precari aprés amb els Beatles es posa al dia pegant tirs i conduint cotxets.

Un afegitonet d'emoció musical

No crec que les meues preferències musicals tinguen necessàriament un fons ideològic, però alguna cosa podria haver-hi, una connexió tant pel cantó musical —si obvie que també he trobat grups i cantants que m'agradaven i que eren no tan sols de dretes, sinó també feixistes, sexistes, racistes i tot eixe garbuix d'invocacions del malany— com pel que fa a algunes idees sobre el món i la societat. M'alegra pensar-ho quan confirme eixa concordança. Quan es dona el cas contrari, em quede un poc més xafat.

No vullc exagerar la dimensió del cas, perquè tot deu ser segurament una casualitat: del grup quebequés Les Colocs 🔗 passe a André Fortin, 🔗 que era independentista quebequés, eixa quasi independència votada que tan de paper ha fet per ací per a recordar que altres estats són possibles. Com que fa uns dies Bernard Adamus em va eixir carabassa, m'ha compensat esta troballa. I sempre sense oblidar que quasi vaig caure de tos quan vaig sentir en un documental alguna opinió sociolingüística de Jaques Brel; 🔗 o també les idees polítiques dels Lynyrd Skynyrd, 🔗, que tant em feen pensar una altra cosa amb «Free bird».

Doncs això, no hi ha sempre una connexió ideològica a través de la música, però quan es dona la coincidència, tinc un afegitonet d'emoció.

Cita dominical / 685: Jordi Martí Monllau

Per què no n’hi ha prou amb ser català per a ser espanyol i se’ns obliga a perfeccionar-nos?

Jordi Martí Monllau, «La nostra escola ha de reflectir la nostra subordinació?»Núvol, 27.12.2021.

La foto del sàbat / 75

La parra oferix panses per any nou.

A causa del supremacisme espanyolista

Ara, i fa dècada i mitja («Petit balança anual», 31.12.2007), continue xarrant en la xarxa pensant que, per sort, hem pogut canviar els partits polítics que nodrixen el govern, i lamentant que les idees polítiques que duien per a la gestió lingüística són com una torxa al vent contra un tuit en l'espai neuronal:

Em molesta que encara pretengam formar part d'una noció patriòtica que mos exclou de soca-rel. Deu ser una síndrome que mos hauríem de diagnosticar.

Llegint l'article «Per la igualtat lingüística» d'Antoni Ferrando, 🔗 trobe que hi ha expressions que actualment ja podríem considerar massa «diplomàtiques» o estranyament ingènues. En tot cas, assumixc que és inevitable llegir-les i concloc que mostren que la partida continua perdent-se.

De totes formes, la demostració més clara de com va la cosa es va donar amb el juí contra els governants independentistes catalans davant el Tribunal Suprem espanyol: els suposats independentistes no van exigir disposar dels mitjans per a poder-se expressar en valencià-català en la sala i es van expressar en castellà-espanyol. ¿Com volien convéncer aleshores que eixa llengua és necessària per a res? ¿Què estaven exposant si fallaven en el suport lingüístic de l'exposició?

L'espanyolisme habitual de les institucions espanyoles, que és constant encara que sovint apàtic, es va vore sorprés i compromés per la possibilitat d'un procés polític que no esperaven tan intens. Però ràpidament va interpretar que, si els líders renunciaven a la llengua on més i quan més la podien fer valdre, tenien l'opció d'unflar el velam i accelerar.

En eixe sentit, el final de l'article de'Antoni Ferrando m'entristix quan diu: «si no volen ser còmplices d’unes discriminacions més que òbvies, fruit de l’incompliment flagrant d’un mandat constitucional». ¡Mare meua! Una apel·lació en condicional sobre una qüestió que ja s'ha demostrat que és incondicionada: són còmplices, volen ser-ho i saben que el mandat constitucional s'interpreta i s'aplica d'acord amb els paràmetres de la despenalització però no de la comprensió, acceptació i construcció d'un estat diferent del que va consolidar el franquisme en este àmbit. «Respecte i protecció» són expressions limitadores i opressives, del tot oposades a l'ús, la difusió, la promulgació i la promoció.

El president de la Generalitat valenciana Ximo Puig continua penjant en el seu web 🔗 les notes de premsa en castellà. ¿Que no volen ser còmplices? És cert, en diuen partícips, col·laboradors, continuadors... Hi ha molts eufemismes disponibles.

Perdó pel rotllo. ¡Que vaja bé el cap d'any!

Codi empeny

La combinació de programes que tracten formats diferents de documents és un procés delicat i complex, ja que són transvasaments imprevists o improvisats i els programes no s'entenen tan bé com voldríem.

Amb la intenció de crear una taula de dades en html he convertit un pdf a .docx (amb Ilovepdf), 🔗 he modificat en el Word de Microsoft el document i he creat la primera versió de la taula, l'he trasllada com si fora un apunt en Wordpress (mode visual); 🔗 en el mode text del Wordpress he copiat el codi i l'he tornat al processador Word per a simplificar el codi; amb la interfície de W3schools 🔗 he comprovat que el codi funcionava i he anat fent afegits css.

Ho conte resumint uns quants passos, perquè encara n'he fet alguns més que m'han dut a embolics i atzucacs, com ara quan l'editor de taules inserit TablePress no ha segut tan eficaç com esperava i ha retocat el codi amb resultats estranys; o quan l'editor de Wordpress ha eliminat codis que li són sobrers, però que mi em feen falta per a mantindre salts de paràgraf o altres detalls. En tot cas, pegant-li unes quantes voltes he aconseguit un codi i un format acceptables.

I aixina aixina, qui dia passa, codi empeny, i també l'any, que ja en queda poc.

El valor de les connexions

Hui tocava cançons en francés. A més del Bénabar, 🔗 Zaz 🔗 i Jean Elliot Senior, 🔗 he afegit Alfa Rococo 🔗 (que no sé si m'acaben de convéncer), Fred Pellerin, 🔗 Ariane Moffatt... 🔗 A més, a través de Bernard Adamus 🔗 —que he vist que ha caigut en comportament sexistes— he arribat a Safia Nolin. 🔗 La connexió a través del ressò de les denúncies per sexisme o racisme del món muscial francés, no seria la millor, però dins del mal, té eixa part positiva.

Ahir, a través d'Olalla Rodil vaig topar amb dos grups que no m'acaben d'agradar, Das Kapital 🔗 i Parkway Drive, 🔗 però em va agradar que la candidata gallega tinguera eixes inclinacions musicals, que no pareix que pretenguen quedar bé amb sectors majoritaris de la progressia —Takse diu que alguna cosa hi deu guanyar—. En este ocasió la connexió no em va satisfer musicalment, però va ser més agradable i divertida.

Sàtira gallega d'interés social

Estic tan acostumat a l'agilitat i eficàcia oratòria de tants polítics demagogs, reaccionaris i retrògrades, que em semblava prou evident que la facilitat, la fluïdesa i l'expressivitat eren facultats que s'incrementaven gràcies a la poca exigència lògica del contingut, que la falsedat, l'engany i les gracietes absurdes o falagueres facilitaven el discurs.

Doncs, no sempre havia de ser aixina. Un poc de contingut reivindicatiu, un poc de dades acceptables, un poc de perspectiva solidària amb consciència social són elements que es poden combinar amb desimboltura, gestualitat, eficàcia i fluïdesa divertida, tal com mostra Olalla Rodil, política gallega del bng, en una intervenció parlamentària que podem vore en vídeo en la xarxa. 

A més, servit en clau d'humor en una actuació que quasi permet agarrar-ho com un monòleg amb un to satíric ben adobat i ocurrent, convida a esperar que això tinga coherència i continuïtat en una possible gestió de govern.

L'explicació de cada època

Els dies de Nadal servixen per a anar recordant oblits essencials i per a anar omplint el bagul de records nous, tant si són coses actuals com si són coses del passat que hauríem d'haver oblidat si les haguérem sabudes. Enguany he descobert algun d'eixos records apresos: el restaurant Mena de les Rotes de Dénia és un lloc que pertany a la geografia de mon pare dels anys xixanta, hi va dinar amb un tio meu.

L'altra novetat és que he conegut l'explicació d'unes fotos molt holivudenques de ma mare i les amigues quan tenien al voltant de vint anys —final dels cinquanta i inici dels xixanta—, totes amb rostres de mirada intensa i gest dramàtic, amb un decorat molt de film de cinema negre. Doncs, era l'entreteniment de l'època, en lloc d'anar als futbolins, anar a fer-se una foto. O quan estrenaven l'abric o una peça de roba... O quan començaven a ballar el twist, la colla de ma tia va anar a fer-se la foto fingint que ballaven en una festa ben animada.

Tardaven una setmana en revelar el roll de fotos i arreplegar-lo a «ca Sanjuán», però eren els selfies de l'època, podríem dir.

Cita dominical / 684: Estefania Blanes León

Les conseqüències afecten a totes, perquè a nosaltres ens van negar el dret a utilitzar el valencià en gran part de la nostra terra i el que em sembla més trist, a generacions senceres se’ls va negar el dret a aprendre valencià.

Estefania Blanes León, «Les males llengües», Nosaltres La Veu, 18.12.2021.

La foto del sàbat / 74

Esclat nocturn d'espígol la nit de Nadal.

Iŀlògicament persistents

La lògica política es separa sovint de la lògica comuna, de la lògica humana, inclús de la lògica sense adjectius. El cas de la imposició actual de la mascareta per a anar pel carrer en seria una mostra. Cert és que eixa imposició transmet la idea que hem de patir i estar estressats per la possible transmissió del còvid ¡al carrer!, perquè en el moment que puges en un autobús, un tramvia o un tren, es veu que el virus agarra un bitllet i s'assenta quetet en una plaça... Pel que sembla, per als governants, els amuntegaments sense distància només són un perill al carrer.

Sense ironies, diria que la contravenció més lògica que caldria fer contra eixa mesura és que a l'aire lliure i mantenint les distància és molt difícil la transmissió del virus. Per tant, han decidit que un element de protecció s'utilitze en un entorn en què no és necessari i, per tant, l'element va degradant-se inútilment mentres vas pel carrer i, quan arribes a un lloc tancat o un lloc on no pots mantindre les distàncies, ha perdut eficàcia, amb la qual cosa l'hauries de canviar per una mascareta nova.

I aixina haurem malbaratat un recurs sanitari, haurem contribuït a incrementar la degradació ambiental produint i utilitzant productes innnecessàriament i, és clar, haurem incrementat la incomoditat i les neures que tots tenim pensant en eixes circumstàncies que van fent-se tan iŀlògicament persistents.

Coneiximent comprimit

Fa poc que he aprés que els documents de Word amb l'extensió .docx i els llibres electrònics amb l'extensió .epub són documents comprimits. És a dir, que es poden descomprimir i veus aparéixer l'estructura de documents codificats que els componen. Això m'ha permés entendre algun cosa que no sabia com es menjava en l'aparença dels documents. En el cas del Word, no he arribat a saber com puc intervindre en eixes coses rares, perquè els documents descomprimits són .xml i encara no sé com aprofitar-los per a obtindre resultats en el Word.

En canvi, amb els .epub sí que em puc entretindre canviant-los el codi —són html i css— per a obtindre el resultat desitjat. Posteriorment, puc convertir-los en documents pdf o altres formats.

Molts inconvenients informàtics molt sovint et donen esta possibilitat, aprofundir en algun àmbit de les codificacions, els formats, els llenguatges, etc., i aixina aprens per a intentar resoldre el problema. I en general descobrixes elements que pots millorar i opcions que no sabies que tenies a l'abast. La llàstima és que habitualment malbaratem les possibilitats de coneiximent i cada dia pretenem descobrir la sopa d'all. I ací òbric un terminal (ctrl.+alt.+t) i faig un «poweroff» per a tancar l'Ubuntu sense utilitzar el ratolí.

Timete deum jugant al pàdel

Dels nou als deu anys vaig estar un curs intern en el coŀlege per a òrfens Sant Vicent Ferrer. Si no fora perquè tinc tios més majors que jo i que podrien contar batalletes més antigues, mirant ara cap arrere, tinc una sensació de gelor, el fred que vaig sentir l'hivern en aquella residència envoltada de pins, sobretot quan havia de matinejar en Carcaixent per a que algú em duguera dilluns a Sant Antoni de Benaixeve. Una vella història en blanc i negre. I els dies de festa que vam tindre quan va morir Franco, mirant passar la gent davant del sepulcre pel televisor.

En aquell temps jo parlava en castellà, i no recorde si la meua família em parlava en castellà, encara que entre ells parlaren en valencià. En tot cas, el castellà era la conseqüència de les idees que es coven en l'emigració a França: els meus pares volien que aprenguérem la llengua útil i important d'Espanya, una llengua equivalent en importància al francés que aprenia en París.

Quan es va acabar el curs, quart d'egb, li vaig plorar prou a ma mare per a que em duguera amb ella. Aixina que l'any següent, al Divina Aurora de Tavernes, va començar la meua assilvestració lingüística. No em va costar massa començar el procés, perquè érem menuts i sense hàbits massa profunds, al principi encara es cantava el Cara al sol al pati mentres s'hissava la bandera d'Espanya, i hi havia el grupet de marquesos del potet que parlaven en castellà. Aixina que jo no era tan estrany.

A poc a poc, a pesar que jo sempre parlava en castellà, es veu que vaig topar amb bona gent que no parava en brosses amb això de les vergonyes, les pretensions i els autoodis: els meus amics, en general, em parlaven tant en valencià com en castellà. Als tretze anys, un dia d'estiu, mentres dinava, li vaig dir a ma mare que em parlara en valencià, que jo també ho faria. I aixina vam començar una nova etapa en què ma mare utilitzava cada llengua per a un fill: en valencià, per a mi; en castellà, per a la meua germana, que va tardar més temps a decidir-se a fer el pas.

M'ha arribat un exemplar del Timete Deum, el butlletí informatiu d'«excolegiales» de Sant Vicent Ferrer. Han inaugurat unes pistes de pàdel. Supose que no deu quedar cap monja ni cap retor de l'època. Vaig anar a missa i vaig fer d'escola alguna volta. No m'hi vaig confessar mai —no ho he fet mai—, i vaig haver de fingir que ho fea en Carcaixent per a evitar-ho —em fea por eixe ritual que desconeixia—. Tenen el web només en castellà. 🔗 Supose que deuen fer classes de valencià, però no s'han assilvestrat tant com jo. I ara juguen al pàdel.

Tan tard com siga possible

Incitada pel síndic de greuges, la secretària autonòmica de Justícia i Administratió Pública emet un informe sobre la queixa 2103129 que vaig obrir pels incompliments lingüístics en el seu web. En lloc d'agrair-li que em maltracte amb tan bona predisposició, va i em pega per replicar un poc:

La intervenció del Síndic de Greuges sembla que ha aconseguit que la Generalitat diga que farà una cosa que no havia previst. La Generalitat hauria de complir sistemàticament els seus deures lingüístics, però en este cas no ho ha fet ni pareix que s'haja dotat d'un protocol d'actuació per a fer-ho, atés que no ha respost res sobre esta qüestió, que també formava part de la petició que els va arribar a l'abril del 2020 (veg. queixa 202002302).

Tenint en compte això, l'expressió «al més aviat possible» a la qual remet la secretària autonòmica l'existència de la versió en valencià, és enganyosa, ja que, contra el que insinua a l'inici del seu escrit, no estem tractant «necessitats noves», sinó que l'obligació de gestió lingüística documental té més de trenta anys.

De totes formes, no és a remolc de la queixa d'un ciutadà que la Generalitat (en qualsevol dels seus departaments: IVAP, DGTIC, SALAP, etc.) hauria de resoldre les mancances que localitza, sinó que les hauria de solucionar quan les detecta, en lloc d'enllaçar continguts elaborats per la mateixa administració abans que estiguen en la llengua oficial corresponent a la versió del web on s'han d'incorporar. Si l'administració no soluciona les mancances que detecta, està desatenent les seues funcions i incomplint els seus deures.

El fet que els documents no apareguen en la llengua oficial corresponent a la versió del web, no es deu a un problema de traducció, sinó que és la conseqüència d'una gestió inadequada. L'administració no hauria d'elaborar i difondre documents que incompliren els requisits legals i els drets dels ciutadans valencians. No es pot mantindre que està prestant un servei quan l'està oferint de manera incorrecta: actuant aixina, està prolongant i agreujant la discriminació lingüística injusta dels ciutadans.

¿Què diríem si el DOGV publicara les normes només en una llengua oficial i indicara que, «al més aviat possible», les publicaria en l'altra llengua oficial? Per a evitar eixa arbitrarietat, els documents es publiquen en el DOGV seguint un protocol d'actuació que vigila pel compliment dels requisits necessaris (també els lingüístics) per a que siguen publicables.

Espere que el Síndic de Greuges vetle pel compliment de les obligacions lingüístiques relatives a este cas i al compliment del deures lingüístics de la Generalitat valenciana de manera general.

Saben que la democràcia no és això, però els la bufa prou.

La burocràcia, la imprudència i el sadisme

Divendres passat vaig reclamar de nou (a través de la secció sindical de l'stas) la implantació del teletreball en les Corts Valencianes. Des del mes d'abril que els polítics i els qui gestionen la institució van aprovar que farien alguna cosa, estem altra volta immersos en una situació padèmica greu, no han regulat res i en lloc d'implantar el teletreball insistixen en la utilització d'una mesura de seguretat sanitària menys eficaç com és el presencialisme innecessari amb mascareta.

El cas és que hi ha molts llocs de treball que hem estat fent i podem continuar fent exactament la mateixa faena des de casa, i aixina estalviaríem desplaçaments, contaminació, ús de mascaretes i gels alcohòlics, però per algun motiu que barreja la imprudència i el sadisme, mos obliguen a estar presents en el despatx amb la mascareta posada. No vullc donar idees, però és un poc com si mos feren feren formar abraçats a tots els treballadors i treballadores en el pati abans d'entrar a treballar: seria alhora una imprudència sanitària i a més no aportaria res a la faena. Doncs, això.

En fi, si no fora per eixos absurds que es generen al voltant de les organitzacions administratives humanes, mos haguérem perdut un bon grapat d'obres creatives de tot tipus, com ara El procés de Franz Kafka, el film Plácido de Berlanga o la sèrie The Office de Greg Daniels, les que em venen al cap ara. Si pense un poc més, incloc L'acusació de Bandi, Bananas o Zelig de Woody Allen, Being There de Jerzy Kosinski... No he trobat cap compendi en xarxa sobre el tema. Algú l'hauria de fer, i no cal que siga un funcionari de les Corts.

Cita dominical / 683: Jacques Vèrges

Un dia algú em va demanar: «¿Hauríeu defés a Hitler?». Novament el somriure del gat. Vaig respondre: «Inclús defendria a Bush».

Jacques Vèrges, segons l'entrevista que li fa Emmanuel Carrère en «El día de Hollande», El País, 21.11.2021.

La foto del sàbat / 73

 

La sociolingüística a foc lent

Les explicacions més simples són molt acceptades i digerides per persones que tracten de combinar de manera plaent els prejuís i els ideals que poden conformar una creença ideològica. Certament, són una derivada més de l'economia del llenguatge, de l'estalvi energètic, dels dolços en lloc dels llegums i les vedures, o de l'economia del pensament.

Però si pretenem tindre uns valors humans que combinen certeses, veritats, solidaritat, coŀlaboració, equitat i tots eixos valors qualificats de progressistes, convindria no pensar que la simplicitat es pot rebatre amb una simplicitat equivalent de sentit contrari. El contingut d'aquella simplicitat que podem considerar negativa no és gens simple, sinó que està fonamentant en la reflexió i els usos habituals durant segles d'opressió, falsedat, engany, adulació i autoritarisme en combinació amb ànsies i ràbies.

Per tant, la síntesi pot acostar-mos a la simplicitat, però el mal que fa eixa reducció a la facilitat i l'esquematisme, no és pot reparar amb improvisacions i bona voluntat, sinó que requerix mitjans complexos, dedicació constant, idees provisionals, revisions coherents i documentades, i un munt d'esforç interpretatiu que no dona l'energia immediata i satisfaent de la mel de la demagògia i l'autoengany. Ha de ser un procés de cuina lenta.

Un poc del camí d'aprofundiment i reflexió es pot observar en els debats nocturns diaris, a propòsit de la gestió lingüística a Catalunya i, en general, a Espanya, que he pogut vore en el Més324 de tv3 esta setmana, on s'han combinat aportacions desiguals i variades sobre esta qüestió:

• Dilluns 13: Joan Maria Clavaguera, Bel Olid, Joan Queralt
• Dimarts 14: Iva Anguera, Ernest Benach, Jordi Cabré
• Dimecres 15: Jordi Amat, Arnau Gonzàlez Vilalta, Núria Orriols
• Dijous 16: Odei Etxearte, Magda Gregori, Joan Esculies

Avançant amb la setmana han anat aprofundint en la manera d'enfocar el tema. M'ha interessat principalment el debat del dimecres. Supose que hui continuarà, encara no ho sé. Però segur que sí, a foc lent, ¡i per molts anys!

És absurd, és humà

Em torbe —com diu la meua cosina de l'Alqueria— mirant de fer un escrit que «anime» la Mesa de les Corts a regular i implantar el teletreball en la institució. Això d'haver de dur la mascareta, les ulleres i els auriculars en el despatx de la faena podent fer la faena des de casa sense tant de risc de contagi no tantes incomoditats, hauria de ser quasi un deure per als responsables de gestionar la institució. Però no.

Perquè pareix que el seu deure és posar-se solemnes, fer discursos grandiloqüents, però incomplir sistemàticament els discursos i, si convé, la lògica més bàsica. Segons ell, el contacte, la convivència sense distància, els aerosols que expulsem, tot són factors de contagi del còvid, i per això mateix sembla absurd —i imprudent— que, podent fer la faena des de casa, mos facen anar al despatx.

Prompte farà dos anys i l'única cosa que ha demostrat la pandèmia és que el món dels humans s'acabarà i ho farà malament. Per als humans i a causa dels actes dels humans. És absurd, és humà.

Me se tanquen els ulls

Envie les novetats del mes passat, revise errades de les fitxes, una companya em passa la resposta que ha rebut de l'avl sobre el fet de no incloure solter -ra en el seu diccionari —jo ho vaig demanar al 2019 i 2020 i em sembla que no m'han respost—, compile les novetats d'enguany del diec per a passar-les a format html i poder-les penjar d'una forma més pràctica que els pdf que oferix l'institut... I me se tanquen els ulls de tanta pantalla, i de matinejar un poc massa.

Toca anar fent previsions sobre les festes de Nadal. Un munt de còmics esperen que els embolique amb algun paper agradable, a vore si enguany el còvid (versió òmicron) no impedix el dinar de les estrenes. Mentrestant, abans que s'acabe l'any no me s'hauria de despistar alguna queixa que tinc pendent —com ara la del web del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, 🔗 que continua penjant les notes de premsa en castellà, com si tinguera algun ultra espanyolista en el seu equip periodístic—. I me se tanquen els ulls.

Entreteniments burocràtics

Ara mos tenen entretinguts —altra volta— regatejant-mos l'ús i el desús de la llengua, ara amb els esquers de quina ha de ser la llengua vehicular ací —la d'allà no es posa mai en qüestió—, de la immersió, del doblatge, de les quotes en les plataformes... Tot són tàctiques que conformen una estratègia de distracció permanent dels temes essencials com són el finançament, el funcionament dels servicis públics, la infiltració ideològica i factual del poder judicial, que són els temes que realment couen.

Sobre això de la tàctica i l'estratègia, m'han demanat que adduïxca un mèrit dels que he fet en els últims anys per a progressar en la carrera professional de les Corts, tal com preveu l'Acord 313/X del tema eixe. La cosa és que en el bolletí de les Corts no es van publicar els annexos on haurien d'aparéixer descrits quins són eixos mèrits. Els ho dic als que gestionen el tema, i no fan més que fer-me pegar voltes sense aclarir-me on estan descrits eixos mèrits, que si mira ací, que si mira allà...

Al final me s'encén la llumeneta: van tardar més de sis mesos a respondre'm i, per tant, s'ha complit el termini i s'ha d'entendre que he obtingut el grau següent. Doncs, no m'ho han dit ells ni m'han reconegut que els annexos dels mèrits no estan publicats —jo pretenia això o que els publicaren ja d'una—, sinó que m'han estat marejant fins que he acceptat recórrer a això del termini. Ara espere que m'accepten el canvi de grau. Això, amb els annexos sense publicar, la cosa és anar botant-se els terminis.

Entretinguts mos tenen.

Parcialitat saludable

Una mirada parcial —o excessivament parceŀlada i fragmentària— és la que fa que alguns dels entrevistats en el reportatge del 30 Minuts 🔗 sobre la possible ampliació de l'aeroport de Barcelona comenten la necessitat d'eixa ampliació per a l'economia de la ciutat, els beneficis competitius i econòmics, la repercussió laboral i econòmica, sense que expliquen com es valoren i compensen o neutralitzen els perjuís relacionats amb la contaminació que generen tant les obres d'ampliació com l'ús d'un dels mitjans de transport més contaminants.

Eixa és la «gràcia» d'un cert capitalisme inhumà: la socialització del patiment, de la pol·lució, de les malalties, de les desigualtats que subjauen al fet que algú pretenga utilitzar l'avió com si fora un taxi —ni tan sols un tren de rodalia—, però multiplicant per tres la contaminació 🔗 i rebent subvencions públiques contradictòries amb la idea de fomentar la sostenibilitat de l'economia i del funcionament de la societat, ja que només promouen l'augment d'avions i de distàncies de vol, carregant els efectes nocius sobre el medi ambient, la salut i el pressupost de tots.

El combustible, el soroll, els fums, les infraestructures contaminants, no són gens volàtils. El medi ambient, tampoc, i es suposa que el necessitem per a respirar i alimentar-mos saludablement. Això també és parcial, però de la part que més hauria de comptar.

Cita dominical / 682: Tribunal de Justícia de la Unió Europea

El 2009 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va avalar que s'obligara els operadors de televisió a destinar el 5% dels seus ingressos al finançament anticipat de continguts europeus i, més concretament, el 60% d'aquest 5% a obres en llegues oficials de l'estat espanyol.

Nosaltres La Veu, 02.11.2021. 🔗

La foto del sàbat / 72

Silenci i velocitat

El problema de l'ordinador hp de fa uns dies era el disc dur (hdd). Al cap de deu anys ha dit que fins ací hem arribat. El tècnic informàtic diu que em rescatarà els continguts i que ek canviarà el disc mecànic per un disc ssd- De fet, li dic que en pose dos i aixina tindré separats el Windows i el Linux (que continuarà sent l'Ubuntu).

Abans de decidir posar dos unitats ssd i no tornar a posar-ne una hdd, consulte en Xataka l'anàlisi de Yúbal Fernández 🔗, i m'assegure que no estaré clavant la pata. Al cap i a la fi, la duració pot ser pareguda i pot acabar igual d'inesperadament, però els ssd tenen molts avantatges —llevat del preu—. Com ara el silenci i la velocitat. Vivim temps sorollosos i d'impaciència.

De barret a sentència

Escriu Jordi Nieva un article 🔗 sobre la fantasia del 25% que s'han tret de la màniga en el Tribunal Constitucional espanyol en una decisió que Nieva considera política i ben poc pròpia del que hauria de ser la funció d'eixe tribunal —i de tota la resta.

Però hem d'assumir que eixe és el funcionament d'esta democràcia: hi ha persones ben assentades en alguns cadirots institucionals que poden fer qualsevol destrellat fora de les seues atribucions i allà ho tens, sense que semble possible esmenar eixes pixarrades fora de test de calibre superior, tal com assenyala Nieva:

El que no podia fer el Tribunal Constitucional és elevar el caràcter vehicular ni més ni menys que a la categoria de “principi” –gairebé es podria dir dogma– [...].

¿De veres que «no podia» fer-ho? Doncs, es veu que sí, i que un dia poden decidir que, vist que tenim l'obligació de conéixer el castellà-espanyol, tal com indica la carta magna del 1978, tenim l'obligació de demostrar-ho parlant-lo com a mínim un 25% del temps que dediquem a cada barret que pugam fer durant les nostres ben constitucionals jornades xarradores. Aclarixc que «fer un barret» és sinònim de tindre una conversa sense pretensions xarrant amb algú. 🔗 A voltes, eixes converses, sabem massa bé per quin milacre indegut, passen de ser barrets a convertir-se en sentències, i sí que pot ser.

El vent de l'obsolescència

Me se penja l’ordinador hp que tinc des de fa uns deu anys. Ja fa un temps que va un poc més lent del compte, però em semblava que això no era res greu. No sé si el podré ressuscitar. No acaben d'arrancar ni l'Ubuntu ni el Windows. El Windows em diu que hi ha alguna cosa que no va, però no me l'apanya. Aixina que prove a passar el Memtest86+, que no sé per a què aprofita, però a vore si resol res.

Mentrestant, em toca posar al dia el Linux Mint de l'Eeepc 1201N, que em em sembla que també és del 2010 i que llevant-li el Windows i amb el Mint, després de provar altres versions de Linux, inclús va més fi que fa uns anys. Aprofite i provaré a vore si li puc instaŀlar el navegador Chrome que no acceptaven les altres distribucions de Linux.

El vent d'estos dies pareix que tot ho mareja i destarota.

Possible, però poc probable

El ressò mediàtic —en Nosaltres La Veu— que estan tenint algunes notícies relacionades amb els drets lingüístics al País Valencià, generalment amb caràcter negatiu i discriminador contra els valencianoparlants— deu ser símptoma d'alguna cosa i espere que no siga que en quedem tan pocs que fem ús del valencià en qualsevol situació formal o oficial que mos fem vore més del que convindria.

Veig la foto que es torna a fer Enric Morera 🔗 amb una iniciativa sobre la llengua —que contrasta amb la seua gestió en les Corts Valencianes en este tema (veg. dsc, 29.06.2018)—, la treballadora de sanitat que pretenia malvar la salut lingüística d'un ciutadà, 🔗, per parlar en valencià expulsen unes persones d'un local de València🔗, els tribunals tomben la boirosa Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat 🔗 mentre la Plataforma per la llengua inaugura un local al centre de València 🔗.

Sent sincers, no són senyals de proactivitat en favor de l'ús del valencià, sinó els avisos de sempre que una mala gestió en política lingüística no pot ser cert que obtinga resultats positius per a l'ús de la llengua, per molt que mos ho mirem a través de les coartades possibilistes, com la que diu que no hi ha hagut mai en la història tants «possibles» parlants de valencià-català. El mal és que són possibles, però van deixant de ser probables.

Idees sense llustre

Els titulars d'alguns diaris parlen de la «caiguda del bilingüisme» al País Basc («La caída del bilingüismo revuelve el sistema educativo basco», El País, 21.11.2021) —estranyament, no parlen mai de de la caiguda en el bilingüisme d'Extremadura o Andalusia—, o dels baixos índexs d'ús del català-valencià en determinades situacions i llocs en Catalunya o del País Valencià, o del fet que els webs del govern espayol no tenen encara versions completes en totes les llengües oficials... I estranyament, eixos titulars i les dades corresponents que els fonamenten, no són objecte de cap política estatal coneguda que pretenga resoldre el «suposat» problema pel qual s'alerta.

Ben al contrari, les polítiques i els titulars relacionats amb les actuacions de l'aparell estatal espanyol, de qualsevol de les seues administracions «nacionals», tenen a vore amb decisions contràries a l'ús de les llengües oficials diferents del castellà-espanyol (com ara en les institucions europees), amb la imposició excloent del castellà-espanyol en qualsevol àmbit. O inclús de manera paradoxal i cínica, hem de llegir notícies i opinions sobre una suposada renúncia dels governs espanyols a garatir l'ús de castellà-espanyol ací o allà o sobre una llegendària i tràgica discriminació dels castellanoparlants a Espanya.

Es mire per on es mire, la gestió i la política lingüístiques de l'estat espanyol des de l'aprovació de la Constitució cap ací, la continuació de la idea franquista —o anterior— del que representen els «dialectes» que es parlen en llocs incivilitzats del territori espanyol. I aixina, discriminant per qualsevol dels motius pels quals no ho haurien de fer, segons l'article 14 de la Constitució espanyola del 1978, es veu que es pensen que es pot construir i avançar democràticament. O no s'ho pensen i som mosatros els qui vivim enlluernats per eixes lletres i idees desllustrades.

Cita dominical / 681: Vivian Gornick

Mira, la cosa és aixina: viure una vida de lluita iŀlustrada és una cosa grandiosa, un privilegi. La vida de ma mare i de moltes altres va ser vixcuda en quietud: en silenci, en aquiescència, sense educació, sense agitació. Per això la majoria de les dones es sentien miserables, perquè no hi havia manera d'expressar el que sentien, el que vivien. Ara tenim la sort de participar a la gran lluita. Tenim sort de viure vides sacsejades. Tu també tens sort.

Vivian Gornick, entrevista de María Sánchez Díez, El País, SModa, desembre 2021.

La foto del sàbat / 71

Sembla que les botigues del centre de València tenen molt de comboi amb la marató. Esport decoratiu.

«Uf, contracta un traductor»

Em pregunte què degué fer el periodista de la cadena radiofònica espanyola que li va demanar a Valtònyc que repetira en castellà-espanyol les declaracions que acabava de fer en valencià-català. «Uf, contracta un traductor», 🔗 es sent com li respon Valtònyc. Fa uns anys que mos hem acostumat a vore com fan eixos «autodoblatges» la majoria de personatges públics, en una mostra més de la campanya permanent d'imposició del castellà i d'ofec en els mitjans dels discursos en qualsevol de les altres llengües oficials.

La resposta mesurada, directa i concreta de Valtònyc és una altra finestra d'oportunitat que s'ha obert —el juí del procés a Madrid es va malbaratar de manera absurda— ara que estan tan preocupats pel desús del valencià-català a Catalunya, ara que han descobert que s'estan quedant sense aigua lingüística per a la proverbial immersió.

El fet biològic

Una companya està molt il·lusionada i satisfeta dels passos que s'han fet en la visibilització —a través de les pautes lingüístiques— de l'existència social de les dones. És crítica respecte a la política lingüística i pensa que tant la situació de l'ús social i administratiu de la llengua, com la situació laboral i professional dels tècnics lingüístics en la Generalitat valenciana, s'haurien d'enfocar de manera de trobar els procediments que aconseguiren efectes semblants.

Em sembla que la intenció és bona, i l'èxit de la maniobra per a visibilitzar lingüísticament l'existència lingüística de les dones en molts els àmbits ha donat alguns fruits, perquè la societat també pot avançar amb trompades i ensurts cosmètics d'eixe tipus. I sobretot s'ha provocat un debat sobre la complicació morfològica de la visibilització del gènere gramatical femení. I per eixe costat, crec que en el fons sabem que molta de la política lingüística que s'ha fet al País Valencià s'ha acollit a mecanismes pareguts: la gestió del retolet i la hipertròfia del suposat estàndard aprés en l'ensenyament.

Aixina que, per eixe camí, diria que mos enganyem si pensem que repetint eixe fórmules buides avançarem a la velocitat suficient per a vore-ho abans de desaparéixer sotmesos a allò que dien del «fet biològic», 🔗 l'eufemisme de quan havia de morir el dictador Francisco Franco. Els morfemes de «gèneres» va estenent-se, però la constitució espanyola continua fòssil i té només uns suposats «pares».

Terra en l'Havana

Ha arribat una estudiant en pràctiques d'edició a l'oficina. És cubana i fa poques setmanes que està per ací. He topat amb ella a l'entrada i l'he guiada fins al seu lloc de treball. En algun moment m'ha comentat que no és d'ací i que encara està aterrant. Li he demanat d'on era i m'ha dit que cubana. I m'ha entés quasi del tot sense demanar-me que li ho diguera en castellà. El primer dia ha tingut la bondat i l'interés de començar amb bon peu fent un petit esforç de comprensió. A mitjan matí, quan l'ha presentada la cap a la resta dels companys, fins i tot ha dit «bon dia».

Doncs, això, percepció de necessitat —només entrar ha topat amb mi, que només parle en valencià—, interés laboral i professional, i caràcter amable, no cal massa més per a comprovar que la diversitat de les llengües en ús passiu i actiu són variacions agradables per a fer sentir la melodia de les nostres veus. Coses de Cuba. Haurem de parlar amb ella d'allò de tindre molta terra en l'Havana. 🔗

Una purna professional

Fem una reunió exploratòria en Ca Revolta 🔗 per a vore si podem reviscolar la coodinadora (cdlpv): mos hi acostem sis tècnics lingüístics, aixina que pareix que s'haurà d'insistir si volem que la cosa qualle. Els tècnics i tècniques de la Generalitat podrien haver aprofitat el seu estat concentracionari en el complex administratiu per a cohesionar-se un poc, després dels mals humors, en la reivindicació i l'exigència, un munt de qüestions que podrien canalitzar associativament. De moment encara no s'ha encés eixe foguera, només una purna.

Repassem la falta de cohesió i comunicació professionals, les amargors de la política lingüística que fan els suposats companys —i amics de viatge—, els somnis per una gestió més adequada i per un futur per a l'ús de la llengua. Fem un poc de teràpia, mos dispersem en abstraccions, però concretem que una base associativa tindria molt de sentit professionalment i inclús per a aconseguir influir políticament, tant en l'àmbit de la Generalitat com en el de les administracions locals.

A vore si en fem una altra i es manté la dinàmica d'impuls fins a conformar una base d'acció comuna. Mos diem adeu sense massa seguretat que pugam noliejar la barca per a eixe viatge.

Més peces per menys

Encara tinc pendent fer el compendi de les paraules que l'iec va incorporar en març 🔗 al seu diccionari i ja n'ha afegit unes quantes més este mateix mes. 🔗 A pesar del desús de la llengua, pareix que la tindrem ben preciosa —tal com es dia abans dels xiquets grossets.

Això sí, sembla que tindrem cada volta més peces disponibles i, per contra, no augmenten proporcionalment les possibilitats d'ús. ¿Les llengües desapareixen en l'ús absolut o en l'ús relatiu? Hi ha més valencianoparlants que mai en la vida, però el percentatge que representen els usuaris de la llengua sobre el total és menor que mai a tot arreu —amb la possible excepció de ma casa, on les dades són molt estables i sempre del cent per cent d'usuaris—.

En fi, van afegint paraules al diccionari, que hauria de ser una font de lèxic fresc i variat per als mitjans públics i privats, i no tant el cementeri acadèmic on podem visitar les làpides de les paraules que vam ser algun dia.

Cita dominical / 680: Ana Alarcia

Segur que un dia parlar en femení i fer el desdoblament de gènere va ser una transgressió de la norma que buscava agitar consciències i provocar un canvi, però aquest propòsit es va perdre el dia que les institucions hi van veure una finestra perfecta per construir un discurs que el que fa és maquillar la realitat mentre els homes ho continuen monopolitzant tot.

Ana Alarcia, «Llenguatge inclusiu és dir les coses pel seu nom», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

La foto del sàbat / 70

Me s'havia oblidat que hui és dissabte i estava pensant en coses..., i hui només toca mirar els pardalets.

Eixa palometa accentual

No sé què se n'ha fet finalment de les tres erugues de palometa reina que hi havia berenant-se la ruda. Algun deprededor se les deu haver fotut, perquè han desaparegut del mapa i no veig que hi haja cap capoll penjant de la planta o per allà la vora.

L'eruga del còvid no ha desaparegut encara de la poma del món que anem podrint, i símptoma que la cosa deu anar per a llarg és que l'han inclòs en el diec, 🔗 de moment com a paraula aguda i de gènere femení. Es veu que pensen tardar encara un poc més a ajustar-la a la tendència general de totes eixes paraules, que solen ser planes i de gènere masculí. Si la cosa dura un poc més, eixa palometa accentual sí que apareixerà.

El creiximent de la runa

Com si fora un fenomen fractal que hauríem de replicar en totes les nostres actuacions: amb una emergència climàtica ben esbombada i ja ben tòpica, els vaguistes i manifestants (per exemple, els del sector del metall de Cadis) no tenen cap idea més brillant, per tal de reforçar les seues reivindicacions, que cremar gomàtics. El sindicalisme calca una premissa bàsica del capitalisme: maximitzar les possibilitats de benefici socialitzant els costs ambientals. (¿Sindicalisme i ecologia? 🔗)

Els qui vinguen darrere, que carreguen. Mirant els efectes secundaris mai no assumits de la idea motriu del «creiximent» de la civilització actual, eixa seria la concreció més trista i aberrant de l'esperit del capitalisme victoriós —esperit que espere que la ciència determine que és el destí natural de la humanitat—. ¿Quins efectes tindrà desviar amb un coet uns miŀlímetres l'òrbita del satèŀlit d'un asteroide? 🔗 En realitat, la contaminació i la runa que deixarà allà la humanitat són la mostra més certa d'una idea de fons que no tenim resolta.

El desànim amb efectes

L'administració pública (inclús la democràtica) sempre troba maneres d'impedir les reclamacions dels ciutadans, o de fer-los desistir de la intenció de reclamar. Hui he intentat enviar uns papers amb el navegador a través de la seu electrònica a l'Oficina de Drets Lingüístics. Ja ho vaig intentar en setembre i m'ixia un avís que el servidor no funcionava. Hui ho he tornat a provar i continuava eixint-me el mateix avís. En canvi, he comprovat que la meua targeta o que inclús l'identificador del Cl@ve funcionaven, perquè he pogut obrir la meua carpeta ciutadana en el web de la Generalitat.

La cosa és que, una tramitació electrònica que no hauria de tindre més problema, només es tracta de poder presentar una reclamació davant d'un òrgan que després farà o no farà, no es tracta de protegir secrets d'estat ni la caixa dels euros del Banc d'Espanya. Doncs, no, no hi ha mans. Com que he avançat en la firma electrònica, he pogut firmar la sol·licitud i un adjunt i els ho he enviat per correu electrònic, que això sí que funcionava. Els he demanat que ho tramiten, si els va bé.

D'una banda fan vore que faciliten i agilitzen la gestió, però immediatament troben la manera d'imposar el chilling effect, 🔗 és a dir, el desànim davant de totes les tecles i pèrdues de temps davant de la pantalla per a fer qualsevol gestió administrativa. Abans era en paper, ara és jugant amb la impunitat que els facilita la gestió informàtica més abstrusa possible. I això que ja sabem que l'efecte del desànim és una societat menys democràtica. Deu ser això.

La connexió per la caleta

Per algun motiu que desconec hi ha una paraula que trobe peculiar i que connecta terres marjalenques (Sollana i les Terres de l'Ebre). La paraula és caleta per a l'accepció 'supositori' que no apareix en el diccionari. Em diu Takse que eixa paraula és habitual de sempre a Sollana. I trobe en la xarxa diversos vocabularis que la consideren peculiar d'aquella zona de Catalunya.

De totes formes, el dnv sí que li dona eixa accepció a cala 🔗. És una accepció antiga, documentada pel dcvb en el segle xv:

6. Supositori que s'introdueix en el recte per facilitar l'evacuació del ventre; cast. cala. Sol consistir en un tros de candela o un ble untat d'oli, o bé en una arrel de julivert untada de mel i oli. Fes una cala banyada ab holi blanch fort que la puxes metre per lo budell, Micer Johan 417.

El vocabulari de Lluís Faraudo 🔗 també en dona uns quants exemples amb la forma cala.

També existix eixa accepció de cala en castellà segons el diccionari de la rae. I en Villar del Arzobispo sembla que usaven la forma caleta. 🔗 Com a nota graciosa, el diccionari de la rae diu que caleta significa «ladrón que hurtaba por agujero». Vaja.

En fi, per algun motiu, l'accepció 'supositori' va «calar» fondo en les terres arrosseres.