Deu ser simptomàtic, però no faré cap diagnòstic perquè em sembla que és conegut: el fet és que hi ha qui posa el crit en el cel contra la possibilitat que la ciutat de Valéncia tinga l'accent tal com prescriuen els criteris toponímics habitualment aplicats sense massa animositats ni prevencions, i tot seguit amolla «robar-lis», salpebra els escrits amb el pronom adverbial hi, no fora cas que l'estil literari es quedara dessaborit, o confon les festes de carrer amb les «berbenes». Tot són exemples reals amb què he topat fa poc.
Encara que haja participat en totes eixes manifestacions on reivindicàvem tot el contrari, l'esquerra continua havent d'assimilar i digerir una bona dosi de dogmatisme i maniqueisme estrident capaç de combinar l'exigència de drets laborals i humans en abstracte amb l'explotació econòmica i laboral dels immigrants. I si fan això pel broc gros, doncs, les menudències de la toponímia ja poden anar al vol quan es pensen que interessa més trobar blavers i espanyolistes —redundància inevitable— per a desfogar-se a crits per la seua inoperància real quan ni tan sols són capaços de mirar en quin contenidor tiren les botelles de vidre.
Bé, continue tenint a l'abast la documentació que indica que caldria accentuar l'accent de Valéncia tal com es fa en general, respectant l'ortografia i la forma que utilitzen els habitants del lloc, però espere arribar a conéixer eixe informe acadèmic que és capaç de concloure una cosa i la contrària al mateix temps: escriure amb l'accent cap a una banda i pronunciar-lo com si estiguera cap a l'atra. Hi qui encara està no tant en la «Transició» dels anys huitanta i noranta, sinó en aquells temps d'«adhesió incondicional» a la causa que toque.
