Cels electrònics

L'Onyx Boox Note 13.3 encara resistix. Ara essencialment em servix per a escoltar la ràdio per internet, música i poc més, algun dibuix, alguna consulta al correu, però res ja de llegir llibres, perquè va lentíssima i necessita estar endollat per a mantindre's despert. A més, la lectura en paper continua sent més còmoda, agradable i absorbent, a pesar de les esperances lectores amb què m'il·lusionava —i encara ara— vegent els aparells.

Tots estos trastos envellixen, però este ho ha fet més ràpid del que jo esperava. A banda, la gran pega que li trobe és que sembla que no puc canviar-li el sistema operatiu ni activar-li res que li done un poc més de vida i aire, tal com he fet en ocasions anteriors amb altres aparells que vaig poder posar el dia pel meu compte. En el cas d'este aparell, tal com solen fer algunes empreses de les quals hauríem de fugir, l'han deixat de costat, ja no el posen al dia i busca qui t'ha pegat.

I ara, no sé si per parlar d'estes coses, l'ordinador està començant a imitar una tórtora. Trobe que l'hauré d'obrir i pegar-li una tocaeta. Té cels electrònics.

Cita dominical / 909: Rosa María Peris Cervera

Una societat no es mesura per la duresa de les prohibicions, sinó per la inteŀligència de les solucions.

Rosa María Peris Cervera, Diari de Sessions de les Corts Valencianes, 15.04.2026. 🔗

La foto del sàbat / 298

Un immigrant prenent possessió d'un territori imaginat.

Fent pols i aventant

No a pesar, sinó «a causa de tot» —diríem i crec que no cal donar més referències— sembla que convindria comprovar quins lligams de dependència poc saludable o directament tòxica s'han establit amb el conglomerat oligàrquic despòtic que controla els eua —alerta, que això del capitalisme sense fronteres, tots som copartícips en causes i conseqüències.

Pel que diu la notícia que he llegit («Sistemas críticos de España y otros 22 países europeos tienen un "botón de apagado" a disposición de Trump», Carlos del Castillo, elDiario.es, 16.04.2026), 🔗 una decisió del president americà mos podria tallar no tan sols el compte de correu de Gmail, sinó inclús un aparell de respiració assistida que funcionara amb tecnologia d'una empresa d'aquell país. És com el botó que té Musk per a controlar a distància la conducció sense mans dels seus cotxes, però ara de repica'm el colze.

Esta segona etapa del president americà Trump està fent pols i aventant el prestigi i la confiança que, a pesar de tot, encara emetia —com un far en la foscor, si mos deixen dur per l'imaginari que hem rebut— la representació de la democràcia americana —la democràcia més gran del món...—, sí, a pesar de tot.

Repicant els dits

¿Com diríem això de fer castanyetes si mos fixem en la definició d'eixa expressió que dona el diccionari?: «Esclafit que es produïx al fer esvarar amb força i ràpidament els polpissos del dit del mig i del polze.» No ho sé massa bé, però això d'esclafir no mos acaba de xocar.

Les castanyetes deuen ser una cosa d'eixes que va per pobles i barris. Al meu no té eixe significat. En canvi, hi ha qui en diu «repicar els dits», que tant pot servir per a marcar el ritme ballant —que seria el cas de les castanyetes, segurament emparentades amb les castanyoles— com per a mostrar nerviosisme, enuig o inquietud si repiques sobre la taula o el braç de la cadira.

Repiquem, però que no siga el colze, que seria una expressió diferent.

Reciclatge de la palla

L'acadèmia té uns criteris per a la fixació de la toponímia on fan dos afirmacions poc clares (seguixc l'edició del 2024). Primer, una classificació de topònims que denomina «toponímia major», però que no caracteritza ni explica (p. 45 i 86):

En canvi, en el cas específic de la toponímia major, la solució documentada històricament serà la que tindrà més pes a l’hora d’establir una forma normativa. [...] el cas de la toponímia major (continents, països, comunitats autònomes, regions, ciutats, etc.)

I després un criteri general sobre l'accentuació que no explica en quins casos ni per quins motius no s'ha d'aplicar (p. 53):

Accentuació
Accentuació de é/è: caldrà accentuar segons la pronunciació de la zona: francés, sénia, Novetlè.

¿Per què apliquen la idea més imprecisa i inconcreta (p. 45 i 86) en lloc d'aplicar el criteri més general (p. 53)? No ho expliquen en l'informe, on pareix que hagen oblidat el seu propi criteri sobre l'accentuació dels topònims, ja que després d'admetre que és «Valéncia», se'n van per peteneres a discutir sobre la classificació dialectal de la llengua, com si això fora rellevant per a decidir res.

Això sí, és innegable que la «solució documentada històricament» seria «Valencia» sense accent —no solia dur accent quan no hi havia regles clares i generals d'accentuació, o quan es considerava que ja s'entenia que era una vocal «tancada». Però estem d'acord que això no seria correcte ortogràficament. Per tant, s'hauria de recórrer al criteri de l'accentuació, no al de la documentació històrica, que servirà i tindrà valor determinant en atres casos, però no en este.

Ací sí que estem fent reciclatge de la palla.

Premisses sense conclusió

En l'informe de l'acadèmia diuen en el punt 2:

[...] un estudi tècnic preceptiu sobre la denominació oficial d’un topònim ha de circumscriure’s estrictament a l’anàlisi d’aquell nom propi concret. L’ampliació del marc a una revisió general del sistema d’accentuació de les é/è del valencià excedix i altera l’objecte de la petició.

Més avant, en el punt 4, l'informe tracta eixe sistema d'accentuació que han dit que no s'ha de tractar i, a més, reconeix de manera implícita que, etimològicament, l'origen del topònim té una e tancada. Per a reblar la manipulació, en les conclusions diuen que «per raons [...] etimològiques» proposen la grafia amb accent gràfic greu... ¿En quin moment les premisses no han de quadrar amb la conclusió?

En vorem de grosses.

Atabollant

Les eleccions a Hongria i el resultat electoral 🔗 són un airet que pot refrescar les estructures democràtiques de la Unió Europea. Però encara és una incògnita que vorem si no amaga darrere de la inconcreció programàtica —tractant-se de jocs de dretes— un relleu en l'ànsia oligàrquica. Les primeres declaracions en calent fan pensar més en un reforç de la progressió democràtica d'Hongria. Faena tenen si han de reconduir la deriva institucional del país.

Sense llançar les campanes al vol, és un dels pocs tocs d'atenció democràtic que està sonant en la campana d'oligarquies, dictadures, megalòmans i falsaris diversos que atabolla el planeta i la Lluna.

Cita dominical / 908: Michel Foucault

Cap llibre no pot existir per ell mateix; sempre es troba en una relació de suport i de dependència en esguard dels altres; és un punt en una trama.

Michel Foucault, «Resposta al cercle d'epistemologia», L'ordre del discurs i altres escrits, segons la traducció de Pompeu Casanovas.

La foto del sàbat / 297

Uns rosegons

Uns rosegons per a uns obrers sud-americans que mos han regalat uns trossos de la mobila que estan llevant d'una casa que restauren. Els hem avisat que estaven durs i que era una cosa típica de per ací. Un intercanvi, esta volta en castellà, perquè hem notat que no mos entenien en valencià. Esta deu ser una situació d'adaptació, la situació típica en què hauríem de posar en pràctica els nostres coneiximents lingüístics.

Més tard, al forn, la dependenta sud-americana mos ha entés perfectament. També la situació típica en què ella fa un mínim d'adaptació i ningú ha de subordinar-se sociolingüísticament. En parle massa, de la subordinació —ai, és lo que n'hi ha—, i convindria recordar els intercanvis adaptatius i equitatius. Quasi igualitaris, dins del que cap. Més rosegons.

Mala lluna

Les persones assassinades a l'Orient Mitjà a causa dels crims de guerra de Trump i Netanyahu contra la humanitat i el dret internacional, estaran desvanides quan s'enteren que uns astronautes americans li han pegat la volta a la Lluna.

Amb interés i voluntat

La recerca científica pot vore compromesa la seua qualitat si el treball partix de les conclusions a les quals es vol arribar, si la faena consistix a triar i disposar els fets que van bé a la conclusió preestablida.

Els fets són que es pronuncia «Valéncia» i s'escriu «València». I una cosa és explicar per què el topònim es pronuncia de sempre «Valéncia» ací i a l'Alt Àneu i una atra ben diferent és mirar d'explicar per què s'escriu «València». Les dos coses es poden fer seguint la metodologia científica. Però la qualitat d'eixa ciència serà ben pobra si es barregen les coses i es pretén utilitzar els procediments científics per a establir que s'ha d'escriure «València» adduint la normativa ortogràfica, la pronunciació de la zona, la història, la documentació i l'etimologia, com si estes disciplines ho imposaren.

Els membres de l'AVL ho saben i supose que algun dia explicaran les raons polítiques o conjunturals que els van dur no tan sols a fer fer prevaldre la conclusió preestablida, sinó també a provar de revestir la decisió d'aparença científica marejant i tergiversant dades i fets.

Els fets són constatables i les decisions de les autoritats poden seguir sistemes de decisió que es fonamenten en conclusions científiques, en idees polítiques, en potestats discrecionals o en preferències arbitràries. La pràctica del poder democràtic mira de combinar les conclusions científiques amb les idees polítiques, limita les potestats discrecionals i prohibix les preferències arbitràries. Per tant, pot ser complex, inesperat i innovador, però tampoc no és tan difícil. Cal interés i voluntat.

Solemnitats i ocurrències

Seguint l'opinió que es va publicar en el Diari La Veu del País Valencià («Cai» de Valentí Ros, 23.03.2026), 🔗 el criteri per a fixar la toponímia tampoc no és el que va fixar l'avl, sinó com diu la dita: «fer com fan, que no és pecat», esta volta seguint el suposat exemple del topònim Cadis, la ciutat d'Andalusia.

Com que en continuen apareguent, llegint les elaboracions teòriques d'eixe estil, llegint les opinions que —en el millor dels casos— s'enlairen sense més ales que l'intent de fer riure un poc o de sentenciar amb ironies, s'entén que es valide qualsevol cosa que complixca els desitjos, les preferències, els prejuís o les neures de cada u.

En fi, de moment, ¿no ho ha resolt l'AVL ja? Doncs, ara, amb calma, els qui no ho hagen fet, poden aprofitar per a llegir un poc la documentació i aplicar el mètode científic i un mínim de reflexió. És possible que descobrixquen algun argument amb fonament lingüístic i toponímic. I també pot ser que hajam de lamentar uns quants anys més que l'entitat que més rigor hauria de mostrar es dedique a vagarejar entre solemnitats i ocurrències.

A la farmàcia

La dependenta de la farmàcia està parlant en anglés amb unes turistes. Després amb unes expats o erasmus, diria jo. I quan em toca a mi, que demane el medicament tal «o una cosa aixina p'al costipat», em respon en valencià amb un accent exòtic —que no sé identificar—. Les expats diuen «adeu» eixint.

Parlant en valencià sempre apareix l'ocasió d'aconseguir anècdotes significatives.

Cita dominical / 907: Maria Bohigas Sales

Falta avui un gran poeta que pregunti com es corromp el cor quan la riquesa material mou el món sense cap volta que l'aturi.

Maria Bohigas Sales, «Els miserables», Núvol, Nadal 2025.

La foto del sàbat / 296

Ni uns segons de coherència

Senc Papi Robles per la ràdio declarant coses sobre la ciència, la llengua, l'informe de l'acadèmia i m'ha semblat que acaba pronunciant «València», esta volta —i no com sol fer habitualment, quan pronúncia «Valéncia», com es suposa que s'ahruai d'escriure segons els criteris toponímics generals— reproduint oralment eixa e oberta gràfica. És a dir, acaba una declaració pretesament fonamentada en les recomanacions de l'avl anant contra la recomanacions de l'avl. Tot un símptoma de lo que es suposa que ella no hauria de representar, si diu anar amb la ciència i pretén ser mínimament coherent. No n'hi ha mans.

Havia pensat d'escriure-li a Papi Robles per a demanar-li coherència en les declaracions, encara que siga dins d'un mateix paràgraf, però crec que no ho faré: si acabe de dir que no n'hi ha mans, més valdrà que ho assumixca jo també. Si els votants de dretes i d'ultradretes no els la demanen als seus polítics, ¿els l'hem de demanar als d'esquerres?: no fa tant es suposava que sí. Vorem.

Pressió apresa

Al forn, no sé si mos ha sentit abans, però una xica entra demanant en valencià. Curiosament, la dependenta —sud-americana— li respon també en valencià. Mosatros continuem encomanant coses. I senc que la xica, quan la sud-americana ja no li respon en valencià, canvia al castellà. M'havia alegrat de sentir una xica que entrava parlant en valencià, però li ha durat poc la «normalitat», interferida per la pressió apresa de la subordinació davant del castellà.

Em queda al cap el dubte de saber com es pensa la xica que entrava que la dependenta sud-americana havia d'ampliar els seus coneiximents de valencià, si ella li'ls amagava.

I ases a totes

Acabe de recordar que la dirigent política Mónica Olta va haver d'insistir per a que s'acceptara que la direcció de l'accent del seu nom és la que correspon a una vocal tancada. En una entrevista en Vilaweb (2015) 🔗 explicava:

[...] jo sóc Mónica amb accent tancat. Però de vegades l’han escrit amb o oberta i jo no he cridat a ningú perquè me’l canviés, m’ha semblat que no calia. Cadascú que faça allò que vulga. Però el meu nom s’escriu amb o tancada [...]

Doncs, com que era poc després que fixaren la forma «València», però ara veig que ha acabat passat amb el nom de la capital del país com li passava a la política valenciana: «de vegades l'han escrit» com l'han escrit i ningú no ha dit res, perquè semblava que no calia, que tot arribaria a bon port —i arribarà, espere—, però hem vist que hi ha efectes o conseqüències que no sempre voldríem ni esperàvem, com ara que podem descobrir partidistes i dogmàtics, com dia aquella dita, 🔗 «a totes les cases».

Ixcam cap a fora

A la façana d'un dels edificis de la plaça Major de Castelló de la Plana hi ha un rellonge de sol un fragment de Tombatossals que comença «Ixcam, ixcam». Això em recorda que he de revisar la fitxa sobre els incoatius, 🔗 perquè me se va quedar alguna citació per posar. Li l'afigc.

Pel que he vist des de fa uns anys —i com a conseqüència d'un error de percepció ja antic que l'avl no ha esmenat encara—, hi ha qui no tan sols troba lleig vore escrita la seua variant dialectal —ei, complint totes les normes gramaticals i ortogràfiques—, cosa que em permet pensar que són els mateixos que practiquen la submissió del valencià davant del castellà, perquè, al cap i a la fi, considerar «lleja» una llengua és, en el fons, considerar-la subordinada i prescindible.

¿Què té a vore l'escriptura de la variant dialectal amb la subordinació? Doncs, que una volta agarrem eixe camí, ja sabem com s'acaba.

La democràcia del sorteig

Hi ha qui està lamentant-se del sistema de cooptació dels nous acadèmics de l'avl, 🔗 però la proposta d'elecció que proposen els del Cercle Isabel de Villena no avança prou en la millora del sistema, ja que simplement trasllada la cooptació a l'elecció dels candidats proposats per tres entitats que són molt exemplars a l'hora de proposar retòricament, però no ho són massa a l'hora de concretar l'elecció.

Si mos posem a mandroixar els components de la institució normativa del valencià, fem-ho millor, evitem la cooptació, l'elecció ideològica o l'elecció partidista: cal introduir els requisits mínims que permeten aspirar a ocupar un lloc i el sorteig entre les persones que complixquen eixos requisits.

Anava a detallar qui havia de fixar els requisits, però m'estalvie la faena de pensar-ho, perquè res d'això es durà a terme, ja que l'estabilitat actual derivada de la legislació vigent, mos hauria de permetre deixar un poc de banda les decisions normatives i preocupar-mos pel que és rellevant: l'ús normal del valencià. Que això també de ser interessant per als acadèmics. (A més, dit en veu baixa: si cap acadèmic s'adona que les seues propostes tenen fonament en la ideologia, el costum, la política, la tradició, la rutina o l'estètica, que s'atrevixca a dir-ho en lloc de disfressar-ho de lingüística o de ciència.)

Cita dominical / 906: Xavier Sala i Martín

Va ser aleshores que va tenir una epifania: el món estava ple de problemes greus com la pobresa, les malalties infeccioses, la sobrepoblació, l'erosió del sòl, la contaminació o la corrupció de la política. La característica més comuna de tots aquests problemes era la complexitat. De fet, els problemes eren tan complexos, que només entendre les ramificacions que comportaria qualsevol intent de solució estava fora de l'abast de qualsevol ment humana.

Xavier Sala i Martín, «Douglas Engelbart: augmentar l'inteŀlecte humà», Entre el paradís i l'apocalipsi.

La foto del sàbat / 295

Humor sostingut i sostenible.

De Verona

La xica de la paraeta mos atén amablement. Mos diu que és de Verona i, després de disculpar-se per si no encerta totes les paraules, es llança a parlar-mos en valencià: està fent un curset. Li falta practicar més, diu, però reconeix que la distància lingüística és essencialment la vergonya... En italià, vergogna, que es pronuncia igual. Per tant, ja s'ha reduït molt la distància. Fora vergonyes, mos acomiada amb un «adeu».

Dels nostres

¿Qui som els nostres? Senc la classificació que fa un diputat en l'hemicicle de qui «som» els seus i em fa venir una temor documental, històrica, estantissa. El mal de les apropiacions classificatòries i les reduccions banals fins al simplisme és que tots en poden fer una diferent fins a l'extenuació.

Els qui només parlen en castellà, els qui només parlen en valencià, els qui alternen llengües, els qui van nàixer ací i se'n van anar, els qui van nàixer allà i se'n van vindre, els qui van i venen... Els morenos, els blancs, els qui ixen de nit, els qui no seguixen cap religió o els qui dibuixen amb la mà esquerra... I fins a l'infinit i la culpabilitat en massa de qualsevol atre d'eixos que no som dels nostres.

Hi ha coses que estan malament i no haurien d'arribar a ser errònies.

Tot el temps

No ho podem evitar, passejar i passar per alguna llibreria. Tot el temps del món no seria prou. Que si Boule de suif de Maupassant en edició del 1904 o els dos volums de L'aperitiu de Sagarra en edició del 1964. Mos regalen punts de lectura que deixem dins dels volums esperant tornar-los a vore algun dia, Evocarem els anys que hauran passat d'estanteria en llibreria en cases diferents, arreplegant pols i olors de vainilla, de canyella. Tots contents i jo també, recorda el rètol del cantó de vore el mercat de Mossén Sorell.

Un dia

Hi ha un dia que l'aigua de la Britta fa bon gust, un dia que no telefones i mai més, un dia que penges i és per a sempre, un dia que comences a llegir un totxo que tems que no acabaràs, un dia que l'acabes i n'agarres un més prim, un dia que falques la taula i ja no es mou, un dia que vas a la mateixa velocitat però el cronòmetre et mostra que és una iŀlusió... Hi ha un dia per a tot, i la resta és la vespra. Si se n'han dit de coses sobre això.

La veïna autocrítica

En el programa d'humor Polònia van mostrar que també era possible utilitzar la sàtira per a «blanquejar» les idees democràtiques, que es veu que cal fer-ho també, perquè els perills de la democràcia són els mateixos que els de qualsevol atre sistema política, que ell mateix es prenga massa seriosament, imperativament i de manera excloent. En el programa de dijous passat van fer uns gags amb un «Torrente» demòcrata d'esquerres, 🎬 que també n'hi han i els van saber trobar i caricaturitzar.

En eixa mateixa línia, em sembla que la sèrie La dona danesa (Danska Konan) 🎬 és una mostra de com fer una critica profunda dels mals usos pràctics i retòrics dels valors democràtics (ecologia, feminisme, educació i sanitat públiques universals, igualtat, equitat...), crítica i sàtira que aconseguix el mateix efecte, reforça els valors de fons i desqualifica i posa en dubte les aplicacions i interpretacions «totalitàries» o «cosmètiques». La veïna danesa té una vena autocrítica.

La sèrie inclou una part sociolingüística interessant en què es posen de manifest certes idees preconcebudes i prejudicials tant sobre el danés com sobre l'islandés, moments en què també podem sentir ressonar la situació del valencià-català davant de l'espanyol-castellà, tant si mos pensem com a víctimes com si busquem alternatives als nacionalismes excloents.

Cita dominical / 905: Alícia Martí Climent i Mireia Barba Barranquero

«Els accents andalusos, l’espanyol llatinoamericà o el català oriental sovint són percebuts com a estranys, difícils d’entendre o fins i tot ridículs.»

Alícia Martí Climent i Mireia Barba Barranquero, «Els prejudicis lingüístics de l’alumnat de batxillerat: què revelen i per què importen», Revista de Llengua i Dret, 12.03.2026. 🔗

La foto del sàbat / 294

Un poc de primavera amb estams dolços de la flor de la mostassa.

Bits desconjuntats

Vaig tindre una il·luminació fa uns dies: per tal d'aprofitar el web dedicat al text de la noveŀla on vaig fent garramanxos, vaig pensar de posar-me a fer un diccionari enciclopèdic del Tirant lo Blanch utilitzant la possibilitat de creació de llibres de la Viquipèdia. I de colp me s'ha fet un poc fosc, perquè ni és tan simple arreplegar tots els enllaços de la Viquipèdia —no té una categoria ben definida sobre la noveŀla— ni totes les referències estan en la Viquipèdia, sinó que cal recórrer i traduir les pàgines corresponents d'altres versions de la Wikipedia.

La cosa és que el procés serà llarg i vorem si acaba arribant a port, o passa com em sol passar amb tantes línies i pàgines que no concrete mai, que acaben espastrades per les humitats en algun racó perdut de casa, o reduïdes a bits desconjuntats per la xarxa.

El fum de dia

Anem cremant-ho tot ja, hui és el dia... de deixar de fer rimar «aiatol·là», «Iran», «rodalia»... Llàstima que el foc de les falles només provoque, en general, soroll festiu, trasbals físic i emocional i un poc més de contaminació ambiental, sense que eixes flames arriben a exorcitzar els mals propòsits denunciats i satiritzats en les explicacions de fum falleres.

A la causa que toque

Deu ser simptomàtic, però no faré cap diagnòstic perquè em sembla que és conegut: el fet és que hi ha qui posa el crit en el cel contra la possibilitat que la ciutat de Valéncia tinga l'accent tal com prescriuen els criteris toponímics habitualment aplicats sense massa animositats ni prevencions, i tot seguit amolla «robar-lis», salpebra els escrits amb el pronom adverbial hi, no fora cas que l'estil literari es quedara dessaborit, o confon les festes de carrer amb les «berbenes». Tot són exemples reals amb què he topat fa poc.

Encara que haja participat en totes eixes manifestacions on reivindicàvem tot el contrari, l'esquerra continua havent d'assimilar i digerir una bona dosi de dogmatisme i maniqueisme estrident capaç de combinar l'exigència de drets laborals i humans en abstracte amb l'explotació econòmica i laboral dels immigrants. I si fan això pel broc gros, doncs, les menudències de la toponímia ja poden anar al vol quan es pensen que interessa més trobar blavers i espanyolistes —redundància inevitable— per a desfogar-se a crits per la seua inoperància real quan ni tan sols són capaços de mirar en quin contenidor tiren les botelles de vidre.

Bé, continue tenint a l'abast la documentació que indica que caldria accentuar l'accent de Valéncia tal com es fa en general, respectant l'ortografia i la forma que utilitzen els habitants del lloc, però espere arribar a conéixer eixe informe acadèmic que és capaç de concloure una cosa i la contrària al mateix temps: escriure amb l'accent cap a una banda i pronunciar-lo com si estiguera cap a l'atra. Hi qui encara està no tant en la «Transició» dels anys huitanta i noranta, sinó en aquells temps d'«adhesió incondicional» a la causa que toque.

Els records són conspiratius

Enguany, en el passeig que hem fet per algunes falles, hem trobat a faltar que les idees conformaren elaboracions complexes, coherents i incitadores. Encara es fa la crítica necessària dels errores terribles que la societat consent que es practiquen amb l'excusa del sistema capitalista, es manté en els temes el reflex de les temors i les mancances de les actuacions i les propostes polítiques. Però no hem vist cap proposta que assenyale les vies alternatives que hauríem d'analitzar i d'anar incorporant als hàbits de cada dia i a les exigències polítiques.

Mos cenyim a les bones intencions, als bonegons i denúncies. I a la ració d'humor que convé mantindre. Però mos falta pensar com preferim que vagen reduint-se les desigualtats econòmiques, laborals i socials, com s'han de recapatar i gestionar els imposts per a mantindre i millorar els servicis públics, com cal exigir mitjans de transport eficients, com hem de regular l'ocupació que aporte beneficis econòmics, professionals, socials i mediambientals, com hem de refer i implantar el dret a l'habitatge i limitar l'especulació amb els béns comunitaris com l'aire, l'aigua, la terra, la sanitat, l'educació...

¿O es que mos ho volem vendre a canvi d'una bona ració de prejuís i mentires? ¿No ho hem provat ja massa voltes? ¿De veritat que ho tornarem a provar? ¿Per què no, oi? Hi ha qui pensa que els mals records només són documentals conspiranoics. La làpida del germà de la Maixa —Mr. Nobody contra Putin— ^W fa goig de vore.

Falles al vol

Passem volant per davant de la falla que hi ha darrere de les torres de Serrans i, de casualitat parem a llegir dos dels cartellets, que pareix que hagen intentat resumir de manera fallera i festiva la xorrà de l'accent del nom de la ciutat:

La gent que es pensa d'esquerra / com filólecs molt ufans / la llengua tiren per terra / fotent-nos als valencians

La gent que es pensa de dreta / que nos omplin de promeses / en l'espanyol nos apreta / ¡qué es vagen a fer punyetes!

El ninot que representa les dretes és un home malcarat amb la cara verda mentres que el d'esquerres és un jove alegre, i no sé si ha segut l'atzar o si les figures tenen realment cap intenció. La cosa és que els comentaris encerten en algunes coses, com ara la pretensió normativista incoherent d'una part de l'esquerra que confon tindre raons amb tindre raó, o les falses polèmiques que promou un sector de la dreta per a que l'esquerra s'envisque problematitzant la llengua i imposant la pau del castellà-espanyol. Amb destrellat o amb mala bava, la síntesi de les falles a voltes les agarra al vol.

Cita dominical / 904: Julien Benda

Res no autoritza a pensar que un poble que només respecta un contracte per raons pràctiques no l'incomplirà el dia que trobarà que l'incompliment és més profitós.

Julien Benda, «Vue d'ensemble. Pronostics», La trahison des clercs.

La foto del sàbat / 293

El soliguer ha passat a pegar una miraeta als seus dominis del centre de la ciutat.

Però persistix

La vida tal com la coneixem té un lligam directe amb les mutacions, que és una manera «natural» de parlar genèticament d'això que intentem evitar constantment, les confusions. Però es veu que la confusió és una tan rellevant en tots els àmbits de la natura, que només una confusió absoluta mos pot fer pensar que mos en lliurarem en cap àmbit de la vida. En atres àmbits parlen d'entropia, de la conservació i de l'evolució, i el nostre cervell patix mirant d'ordenar l'augment inevitable i irreversible de la confusió, però persistix.

Reducció

Mos colpix el documental del Sense Ficció sobre Gisèle Pélicot i la submissió química. La combine amb un film típic de «pinyau-pinyau» que reduïx els valors de la vida a l'individualisme contra la massa irraccional enemiga alienígena que cal destruir. I aixina és possible que anem entenent de què va tot, en versió reduïda, amb dosis homeopàtiques.

Johohoe!

Aprofite una pausa que ha dut el solet i, a l'obrir les actualitats d'OpenEdition, vaig baixant i repassant les moltes lectures que m'hauré de pedre tope amb el llibre Dire le silence à la Renaissance editat per Pascal Mounier, un grapat d'articles per a pensar sobre els sorolls en què vivim bussejant sense quasi aire, més encara ara durant les Falles.

Enllaçant amb la recomanació que m'ha fet Anaïs, la «Senta-Ballade» de l'òpera Der Fliegende Höllander de Richard Wagner —vaig canviant versions des de la de Flagstad de l'any 1948 passant per Destinn, Varnay i Caballé i acabant en Asmik Grigorian—, veig que hi ha un article que comenta una peça d'un llibre que fa referència a l'«òpera», però en un atre sentit: «La Description du Silence de Celio Calcagnini» de Romain Menini, 🔗 que comenta una obra breu, Descriptio Silentii inclosa en el llibre Opera editat en 1544:

La Descriptio Silentii és un dels texts més curts de la col·lecció de 1544: només quatre pàgines. Es presenta com una narració en primera persona, en passat, que relata com el narrador, passejant pel Temple de la Fortuna a Praeneste, descobreix una pintura (tabella) molt difícil d'interpretar, ja que presenta una escena complexa amb un alt valor simbòlic i al·legòric. Només la intervenció del guardià del temple, és a dir, l'ús d'una altra veu, permetrà revelar el significat oblic d'aquesta pintura.

L'article és ben substanciós, aixina que me l'alce per a més avant. Acumule soroll tipogràfic en el disc dur mentres deixe sonar l'òpera completa. 🎜

Fluent

La normativa de la llengua hauria de ser com la vora de la mar, com la ribera d'un riu, un ecosistema en contacte permanent amb la natura fluent de la llengua.

La llàstima és que mos acomodem i tendim més a busscar els bassals i, encara més senzill i casolà, a omplir poals. Hi afegim unes gotes de lleixiu i ja tenim una aigua que desinfecta, que és bona per a passar la fregona pel terra i per a acabar abocant el poal al vàter. I millor si la depuren abans de tornar a la mar.

Pansiment

Fer-ho sense dir-ho; fer-ho i dir-ho; dir-ho i no fer-ho; no dir-ho i no fer-ho... Totes les combinacions són possibles, i podríem descartar l'última, si no fora que cal assumir que no dir-ho no evita pensar-ho, ajornar-ho, per a dur-ho avant en un atre moment. La cosa és que en açò de la sociolingüística mos movem també dins d'eixes possibilitats, i sovint l'última és l'habitual, no en parlem i no fem res, i avant, ho deixem pensat, per si de cas.

En el mateix camp, pareix que mos exaltem més amb les dos primeres. En la primera, els hem guipat; en la segona —beŀligerància que preferim no animar—, mos escandalitza que ho exhibixquen. I en la tercera, mos quedem sense saber si convé reclamar la coherència dels actes o si millor anirem fent amb la declaració d'intencions.

La definició del substantiu valencià en els diccionaris dnv i diec, si és vol, obviant la paràfrasi, és equivalent:

• (diec) «m. Al País Valencià, llengua catalana.»
• (dnv) «m. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.»

Algunes polèmiques absurdes s'alimenten de les rutines que necessiten posar-se al dia, com si tota la vida haguérem d'anar repassant el mateix dictat tota la vida, tal com recorde que calia fer per a aprendre a escriure en francés. O els quaderns Rubio per a fer bona lletra en castellà —que també aprofitaven per a atres llengües.

Ara, també hi qui sembla disposat a desatendre les dades i tergiversar els fets fins que les seues preferències li se pansixquen.

Cita dominical / 903: Ofèlia Carbonell Torrents

Les esquerres fa una dècada que busquen maneres de combatre tot això, amb dades, verificacions i molta comunicació. Però el poder rau, justament, en el fet de prescindir de la realitat, i, sobretot, que no hi puguis fer res.

Ofèlia Carbonell Torrents, «Indefensió apresa», Núvol, 23.02.2026. 🔗

La foto del sàbat / 292

Com si s'ho mirara amb resignació.

L'ou de la tórtora

La tórtora a voltes mos pareix que està covant seguint l'horari funcionarial: a l'hora d'almorzar no la vegem damunt de l'ou, es fa esperar i mos preocupa si no s'acostarà massa una gavina de les que van guaitant pels terrats i les teulaes del centre de la ciutat. Hui plou i mos passa pel cap si el pollet eixirà avant o es costiparà i es quedarà dins la calentoreta de la closca.

De totes formes, si traguera ara el cap i vegera com van les coses, no sé, però passaria com mos sembla que passa sempre, «la primavera de l'esperança i l'hivern de la desesperació»,^W per molt que Piketty^W mos mostre les dades que anem millorant. Les dades, bé, ¿però i les sensacions? Cap a dins de la closca.

Les desproporcions

Els dibuixos vectorials mantenen les proporcions, la definició, les vores i els límits. En canvi, els humans solem pedre definició, perdem les referències i anem alterant les mides de les coses que hem vist. Més encara, de les que no hem vist. Però sobretot alterem les proporcions quan les passem pel pensament. Eixes desproporcions, eixos empastres mos delaten.

Vins amb retrogust valencià

Passen els dies i el celler previst per a Nadal que sempre es queda acumulat, va reduint-se. A poc a poc, perquè ara mos preocupem per porgar excessos i fer una alimentació saludable: la cervesa doble zero és un lenitiu efectiu per a això.

Però ja queda poc de celler, aixina que rescate la llista de webs que oferixen productes de proximitat i que mostren interés per l'ecologia i la sostenibilitat —inclosa la lingüística—:

Cellers que tenen el web en valencià

• Joan de la Casa (Benissa) 🔗
• L'Estanquer (Canet lo Roig) 🔗
• Les Freses (Jesús Pobre) 🔗
• Les Alcusses (Moixent) 🔗
• Bodegas Xaló (Xaló) 🔗
• Mar de Vins (La Nucia): 🔗

Un altre dia pensaré en les samarretes, que també n'hi han opcions per a ser ecològics i sostenibles (també lingüísticament).

Mirant cap a Àneu

No acabe de confiar que això siga aixina, però espere que tinga bona cosa de fonament l'informe de l'acadèmia que els ha dut a mantindre un accent improcedent en el nom de la capital del país i del poblet de la Vall d'Àneu, que no deu ser casual que compartixquen la pronúncia amb la vocal e tancada.

En tot cas, espere que el probable desgavell toponímic tinga alguna virtut sociolingüística, si això és possible. Diria que fins ara no l'ha tinguda i no veig que la puga tindre, tenint en compte les estadístiques i el fet que no són precisament els dogmes els que faran que millore la ciència, la democràcia i l'ús del valencià.

L'ànima del mur

El pany de paret és l'ànima de la llibreria, la llibreria és la roba que vist el pany de paret, els llibres formen murs, els llibres són rejols que tomben muralles, la pols salpebra els llibres, els llibres adoben les idees... Entre els llibres i la paret, que córrega l'aire.