La possibilitat de la coherència

Altra volta amb la cosa de la impossibilitat de la «coherència». No puc evitar que em sone a excusa per a infringir alguna regla, algun principi... No hi hauria falta de coherència si aplicàrem el principi d'esmenar els errors i revisar els nostres procediments i desitjos. Ben al contrari, aplicaríem la coherència d'una manera prudent i sense mecanicismes.

Per contra, qui sol apeŀlar a la idea que és impossible la «coherència absoluta» —dit de passada, com si hi haguera res absolut en esta vida, llevat dels nostres estadis físics— tinc quimera que realment està disculpant-se per alguna cosa, perquè sap que no està actuant correctament en alguna qüestió i, a través d'eixa impossibilitat invencible adduïda, prova d'obtindre la indulgència religiosa a la qual estem encara sotmesos en estes coses de l'ètica i la moral.

Una variant d'això és també «l'excés de coherència», que es veu que ha de ser roín, com tots els excessos... Això es veu a una hora de camí, la paraula excés ja diu que alguna cosa no va. Realment, més que un excés de coherència és possible que el que hi haja és una diligència o eficàcia mal aplicada o aplicada per a fer mal. Mirant-ho bé, hi solen fer referència els qui estan disposats a claudicar i renunciar a la coherència (de fer bé) a canvi d'algun benefici indegut i injust, a canvi d'algun suborn. Volen que ho faces tu també, practicant la seua coherència màxima del lucre personal a canvi del perjuí d'algú altre o de la societat. Ahí també tindríem una coherència molt atractiva, ben habitual, tan habitual que arriba a insinuar la possibilitat, quasi evident, de la «coherència aboluta».

Amb codi i guiato

Ara que hi ha un poc de temps, m'embolique amb una rentada de cara de la part de legislació lingüística del bloc Diari per a Tècnics Lingüístics (dtl), secció que abans estava situada en el web Eines de Llengua (web on es centralitzava l'activitat de la cdlpv). En general, només faig el trasllat de les pàgines que contenen els enllaços als continguts. Els continguts situats en el servidor del web continuen allà, almenys de moment.

Pareix que no, però fer un bon no res es convertix en un mareig i, al final, notes que la faena de no sé quants anys no saps si és gens útil, però ocupa espai i manté connexions i dependències que costen d'aclarir i reorganitzar. A més, de tant en tant, si algun servidor t'avisa que estan fent tasques de manteniment o el navegador no respon, només faltava això per a alterar la calma que t'imposes i practiques amb devoció per tal de racionalitzar la faena. Si no fora... Uf, mos estem acostant a colps de guiato i codi html a eixe banquet.

Cita dominical / 561: Caterina Riba Sanmartí

Si els originals permeten diverses interpretacions, les concrecions possibles en la llengua de rebuda són iŀlimitades. Els traductors i traductores responsables de la tria, han de tenir present que el trasllat d'una llengua a l'altra comporta tota una sèrie d'implicacions ideològiques. El fet d'incorporar la perspectiva de gènere a l'hora d'avaluar les prioritats contribueix a prendre decisions conscients i informades.

Caterina Riba Sanmartí, «Feminisme i traducció literària: una aproximació», Terminàlia, número 19, juny del 2019.

Agranava l'escaleta

Vam anar al restaurant L'Escaleta de Cocentaina. El petit problema que no acaben de tindre ben resolt és que, ara mateix, amb la solana que cau per allà, no és un passeig agradable des del poble pels camins, així que hi vam anar en cotxe. A la primavera o a la tardor, el passeget deu estar bé.

Ja el coneixíem i l'experiència continua sent molt bona, vorejant l'exceŀlència. El preu és el que correspon, supose, és a dir, que per a visites especials i amb un interés per la gastronomia d'alt nivell. Hi ha qui s'ho gasta en una samarreta de l'equip de futbol o en contribuir a una ong. Canvie la samarreta per l'ong i estalviem per a fer una celebració de tant en tant.

Esta volta mos van descobrir la mostassa i altres brosses de la contornada. Eixa pràctica de la proximitat i l'aprofitament sostenible dels recursos de l'entorn és una bona línia d'actuació. En eixe mateix sentit, els hem deixat caure un detallet sociolingüístic:

L'atenció personal va ser perfecta. A més, va ser en valencià, detall que agraïm i que mos agradaria que fora una opció normal en la carta i el web del restaurant. Moltes gràcies per tot.

Pedreta a pedreta, empedrarem el camí.

Amb «garaix» i sense

Després del debat en la xarxa que vam tindre a propòsit de l'aparcament d'esta paraula en valencià, peguem una volta per Cocentaina i topem amb un poc de filologia popular aplicada, que és la faceta més saludable del fet lingüístic: «garaix» i «garatge» en sengles cartells de la mateixa immobiliària.

L'esperança que temem

Després de les males passades que mos fan la majoria dels governants, Pedro Sánchez, Calvo i Ábalos inclosos, que no sé si governen, però que declaren i malven un silenci ben valuós per a les oportunitats d'imposar les bones accions davant de les males idees. En contrast amb això, també hi ha bones idees i iniciatives polítiques, encara que siguen municipals i de poc de ressò, però que són molt rellevants per a eixe patrimoni comú que voldríem també que es titulara com el llibre Aquí tenim l'esperança que estàvem buscant (de Lolita Bosch i Oriol Malet). El Diari La Veu (14.08.2019) informa:

Potries retira la bandera de la UE pel tracte a l'Open Arms i donarà a l'ONG el que recapte amb el Music Fest

Amb tot, crec que no s'hauria de retirar la bandera de la Unió Europea. Al contrari, s'hauria de fer més visible, però amb un llaç negre o amb algun cartell declaratiu que mostrara l'estat en què està caiguent eixa unió de cada dia mos temem què, eixa Unió Europea que cada dia obri els braços amb temor a l'esperança.

Fa calor encara, les panderoles americanes continuen amenaçant que qualsevol dia mos obriran la porta de la finca i mos saludaran de matí. Me s'havia passat apuntar l'últim recorregut pel riu, dilluns passat: 07:08 + 07:00. Més llaugeret que de costum.

Junts també podem caducar abans

L'article de Jordi Évole «Ojalá este artículo lo lean caducado» (La Vanguardia, 14.08.2019) em commou, no per la forma, sinó pel fons de la qüestió: els governs de la Unió Europea pareix que estiguen fent per convéncer-mos —als ciutadans d'eixa unió— que tot allò del bagatge comunitari, els drets humans, les llibertats públiques i fins i tot el dret tradicionals més consolidat, el de la mar, són uns nyaps utilitaris d'interés partidista i, ja posats a abusar de la ciutadania, nacionalista.

A més, m'arriba la memòria 2018 de Metges Sense Fronteres que es titula «Juntos hemos hecho algo extraordinàrio» (no sé per què hi ha algunes ong interessades per les persones que, paradoxalment, es dediquen a practicar la imposició lingüística castellana). Supose que pretén ser un missatge positiu, però si ho mires bé, també hem fet i fem «junts» moltes barrabassades, com ara les que estan fent els governs amb els migrants de la mediterrània. ¿Mos poden semblar simpàtics els governants que, podent-ho evitar, deixen morir les persones en la mar? Sí, militant i votant «junts» sense parar-mos en brosses també fem eixes coses extraordinàries, estúpides i malvades. La cosa és si en som prou els que no volem continuar sent aixina o caducarem abans.

Les influències en la xarxa

No tinc massa afició als canals de Youtube —i això que també hi tinc el meu espai on no passen massa coses, alguna merla i el so del vent— ni consulte gens Instagram ni Twitter —i ja fa un temps que em vaig esborrar de Facebook—. Però són espais de comunicació molt rellevants que omplin el nostre temps i fan circular un (im)possible «sentit comú» de l'era digital.
Com que en la revista Núvol (12.08.2019) Clàudia Rius es preocupa per «Internet, els influencers i la normalització del català» i veig que no ho lliga massa amb el «domini lingüístic» terrenal, amb un poc de faena de recerca arribe a oferir unes propostes complementàries:

Teresa Patapum
Nerea Sanfe TV
Frank Surimi
Miss Tagless
El Renao
Paper i píxels
Revista Tredeu
No hi havia a València
Carquinyol

Que l'única referència fora esmentar en un article citat els suposats 10 milions d’usuaris de la llengua m'ha semblat una demostració precisament del que comentava l'autora de l'article: «el panorama digital és clarament un espai en el qual encara hi ha molta feina per fer».

El pare de ma mare

He provat a regirar la xarxa a vore si, per casualitat, hi trobava alguna referència al pare de ma mare, que va morir al front de Gilet durant la guerra civil espanyola del 1936-1939. No hi he trobat res. Sí que apareix en el llibre Els Cogollos de Carcaixent de Salvador Albert i Cogollos, on supose que podria traçar eixa línia de la meua família. Llàstima que sé poca cosa d'eixa història, perquè ma uela em va contar el que em va contar quan fora i jo vaig fer el cas que vaig fer en aquell moment. A més, el meu uelo de fet va ser el seu segon marit, que és qui em va dur amb el ciclomotor Guzzi a l'hort un dia, quan jo devia ser més menut que l'aixà.

Abans de morir en el front de Gilet, el pare de ma mare va estar ingressat en un centre psiquiàtric. Si no recorde malament el que m'han contat, no tant per estar boig com perquè no volia anar a matar a ningú. Es veu que això l'angoixava molt. No sé com va anar la cosa, però al final, l'última cosa que en van saber és que va morir per Gilet. En tot cas, el cadàver no va tornar a Carcaixent. Fa anys, la família de tant en tant fantasiejava, durant alguns llargs dinars de Nadal, amb la possibilitat que tornara.

Al final he topat amb els morts en els camps de concentració del nazisme (Diari La Veu, 19.12.2016). Hi ha un Ramón Cogollos Giner. Llegir sobre això sempre acaba angoixant. Més encara si, pensant més enllà del paper de víctima que molt fàcilment mos adjudiquem, també haurem d'assumir que entre els nazis i els feixistes hi degué haver uns quants Cogollos. I això encara sap més malament. Al cap i a la fi, ma mare m'explicava que sa uelo dia: «Si cremen esglésies i sants, això serà faena per a tornar-los a fer; però matar o fer-li mal a ningú, això no.» Ma mare va travessar el maig del 1968 parisí com a immigrant i es va impregnar de moltes d'aquelles idees. M'agrada pensar que eixa línia de la família anava sembrant unes idees prou civilitzades. Encara que, al final, la cosa sempre va com va.

Cita dominical / 560: Carlos Manuel Álvarez

Amb la pereta, la boina, el portafolis carregat de poemastres i papers administratius, i la seua obediència i submissió imbatible, Retamar va complir sempre amb els ulls tancats amb el que la història li tenia preparat.

Carlos Manuel Álvarez, «Un turista en el país del proletariado», El País, 27.07.2019.

Fruita seca i llegums

Al mercat central de València hi ha parades que tenen rètol en valencià. A més d'això, hi ha qui també té alguns cartellets de productes en valencià, moltes voltes són productes que sembla que consideren que no es poden traduir (com ara les bajoques). I també n'hi han alguns que han decidit posar els cartellets en valencià. Com ara «Casa Conxa. Fruits Secs i Llegums», que he vist que tenen «anous» i «maduixes» i em sembla que la resta de cartellets també en valencià.

Llàstima que ja havia acabat de comprar. A l'altra em fixaré si les panses són de la Marina i les anous «del terreny», tal com diuen alguns.

Eritemes de diccionari

Em sorprén trobar en el diccionari que la peŀlagra és causada per un dèficit de la vitamina «PP» ('àcid nicotínic'). Diu que la malaltia es manifesta amb «eritemes en la pell, trastorns digestius, nerviosos...». Supose que ningú ho deu haver utilitzat en la trifulca política, per massa obvi. Però vist aixina, de colp, llegint definicions de diccionari, fa riure els prejuís.

Coses de la lexicografia, que té uns colps amagats impropis d'una disciplina que a voltes sembla tediosament taxidèrmica.

La capelleta que tanca

El servei de consultes del Cercaterm (Termcat) mostra la informació següent:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei de Consultes i el Servei de Documentació del TERMCAT no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

Altres anys, en esta època, sabíem que no obtindríem resposta a les consultes fins que el Termcat no tornara del tot a l'activitat. Però enguany —i ara no recorde que ho feren anteriorment— la situació té un tret decimonònic —en el sentit burocràtic de la paraula— que pareix un poc fora de lloc: no és que no atenguen, sinó que han tancat la bústia, ni tan sols els podem enviar les consultes.

La cosa té més substància encara, ja que la tecnologia permetria superar eixa portella electrònica tancada, gràcies a la funció d'ajornament dels programes de correu. Podríem programar l'enviament de les consultes que anem acumulant perquè ixqueren disparades el dia 1 de setembre. Però han tancat també la possibilitat d'omplir el formulari que cada u tenim en l'àrea privada.

Per cert, no és previsible que atenguen tampoc el dia 1 de setembre: seria una gran innovació que obriren diumenge, que deu ser una dia consagrat a algunes divinitats, si pensem que és un govern que encara nomena retors per a fer misses en una capella del palau de la Generalitat. Segurament eixa capella sí que deu obrir.

Eixa part de la democràcia

Si no fora perquè podria arribar a ser reprovable —encara que s'ho diga u mateix—, llegint un article que Julio Llamazares («Héroes y tumbas», El País, 03.08.2019) vaig pensar que no mereixia tant una citació com una coda:

¿Qué enfermedad afecta a todos esos que aplauden a criminales confesos, a auténticos torturadores, sea cual sea su motivación, a esos padres de familia y a esas madres que esgrimen bengalas y banderas patrióticas, a esos niños que aplauden el paso de unos héroes a los que ni siquiera conocen, pues cuando ellos nacieron, ya estaban en la cárcel?

Si lleves el final eixe que parla de la presó, podries estendre la idea de manera no partidista ni dogmàtica a tots l'espectre d'eixa Espanya fosca. En canvi, l'autor només està parlant dels que lloen encara els terroristes etarres. Aleshores es fa difícil no vore que eixa part que fa referència a la presó és molt rellevant: el cas és que el terroriste homenatjat que motiva l'article ha complit condemna en la presó. En canvi, les estructures de l'estat franquista no, i la descendència ideològica i biològica continua condicionant la democràcia espanyola en molts sentits.

Damunt, més avant, Llamazares esmenta els nazis. De nou, la bena del pensament espanyol amaga els quaranta anys de crim franquista baix del tel d'una cortineta a través de la qual s'esquadrinya i malparla sobre com de roïns són els altres. L'etarra va eixir de la presó: forma part de la democràcia. Alerta, els responsables dels crims i les idees del franquisme, també.

La frescor de l'orde

Em passe els matins classificant. Fa un temps em sorprenia el costum de fer llistes que apareixia en els films americans. Trobe que he vist unes quantes escenes en què els personatges conversen sobre llistes ordenades de preferències de tot tipus, llistes de jugadors, d'esdeveniments, de gelats... Diria que jo no dec haver passat mai de comentar algun lloc, alguna ciutat, algun film, algun paisatge, però sense arribar a fer-ne mai una llista numerada, en desorde i amb variacions contants.

Però la faena de les fitxes, de les macros de Word, dels diccionaris..., tot són llistes ordenades de coses que cal fer d'una certa manera, en un cert mètode, evitant variacions i buscant l'analogia i l'orde. Ara que no hi ha faena de traducció, en lloc d'apedaçar, em pose a arrenglerar. També els llibres en les estanteries, les carpetes en l'explorador d'arxius, els documents amb la data i el contingut. L'aire condicionat de l'oficina no va massa bé, el ventilador fa un soroll somort però molest. L'orde dels factors manté una certa fresca mental.

Amb seguretat en l'error

Estos dies m'ha passat que algú m'ha replicat en un debat en la xarxa: «sé amb seguretat». Amb això pretenia corregir unes dades anteriors que jo havia aportat al debat. En canvi, jo tenia davant dels ulls una experiència diferent. És a dir, jo sabia «amb seguretat» que la meua experiència era diferent.

Per evitar debats sobre el buit, no li vaig dir al meu interlocutor que el seu coneiximent era incorrecte, perquè és possible que les seues dades siguen diferents. Em vaig preguntar, en canvi, com pretenia tindre realment eixa seguretat tan absoluta respecte a fets que no podia estar segur de compartir. Al cap i a la fi, en eixe debat estàvem connectats per la xarxa, la qual cosa, a pesar que sembla que aproxime a tocar, en realitat inclou molta distància.

Em va saber mal al principi que em replicara amb tanta seguretat, més encara perquè es tractava de la difusió dels continguts d'un programa informàtic en què eixa persona havia deixat de participar uns mesos abans. ¿Com podia estar tan segur que no hi haguera hagut un canvi per qualsevol motiu i que ell ja no l'haguera conegut? Vaig tornar a comprovar les meues dades i, vaja, «amb seguretat» confirmaven que l'afirmació del meu interlocutor no era tan certa com es pensava.

En fi, cal anar espai amb eixes afirmacions que no s'han comprovat o que no s'emmarquen en un context comprovable. Perquè aleshores eixa seguretat, en lloc de ser una garantia d'encert, és fàcil que esdevinga un error segur. Fins a on jo sé, les meues dades eren correctes.

Cita dominical / 559: Xurxo Mariño Alfonso

Per a generar autoconsciència ens servim, al costat de les estructures i sistemes de l'encèfal, d'una «pròtesi formada per la xarxa cultural i social» que té cadascú.

Xurxo Mariño Alfonso, comentant una idea de l'antropòleg Roger Bartra, «Jo soc vosaltres», Mètode, 101, volum 2, 2019.

«Rue» del percebe d'enmig

Fa poc més d'un any que tenim uns veïns holandesos. No paren d'entrar i eixir del pis. Ella ix poc abans de les huit i mitja. Ell, no ho sé, perquè no sempre està en casa, o no li vegem el pèl durant setmanes. Un dia torna a aparéixer, sobretot els caps de setmana. Però sol ser ella qui ix de casa de matí, i per l'hora que és, supose que va cap a la faena.

Ell, les setmanes que està en casa, sol entrar i eixir prou voltes a migdia i de vesprada. I és habitual que tornen a casa allà quina hora de la nit. Això sí, amb l'aïllament que van posar els propietaris durant la reforma del pis, només algun dia intuïm que la llavadora està centrifugant. Per la resta, els sentim parlar o tossir si coincidix que passem pel replà de l'escala: no van canviar la porta antiga. Per la resta, a pesar que les parets ací no són cap meravella, ha funcionat la capa contra el soroll. De fet, sentim més les veïnes i els gossets de la finca on recolza la nostra —que dona al capçal del nostre llit—.

Vam parlar un poc amb ells al principi d'instaŀlar-se, perquè hi va haver algun problema amb la llum. La finca és antiga —de l'any 1836, em sembla— i quasi pareix que la llum venia amb el permís d'obres, d'antiga que és. No saben parlar en valencià —ni en castellà, és clar; no calia fer l'aclariment, ¿oi?—, però roseguen prou bé l'anglés (crec que sobretot ell). Jo el rosegue pitjor que ells, però mos vam aclarir. Després, algun atzarós «hola» i un crit suau d'«Andalussia» un dia de l'estiu passat que es veu que se n'anaven de viatge. Poca cosa més.

A voltes tenen convidats, a temporades. Diria que són els pares o alguns familiars. No sempre parlen neerlandés amb els temporers. A voltes em sembla que parlen anglés. En fi, l'anècdota no té més recorregut. Els de baix parlen en castellà i tampoc parlem quasi mai amb ells. Només de tant en tant amb el pare i la mare, que parla en castellà, i amb la filla major, que sí que parla en valencià. Dos pisos més avall hi ha un italià —el segon italià que viu en eixe mateix pis— i una andalusa: en castellà, mitja vida o un terç de vida ací i sembla que els coste un poc entendre el valencià. Més avall, una colombiana, que pareix que sí que mos entén, però que parla en castellà. I la de la porta de d'enfront, és de Carlet. Als baixos, faltarien els del tebeo d'Ibáñez, però el perruquer motorista es va jubilar fa anys (i ja no és entre mosatros, que diuen). L'altre baix, és un magatzem humit on caldrà fer reformes.

Arqueologia del Salt

Ara mateix no estic en disposició de fer una arqueologia molt rigorosa dels diccionaris de les diferents versions del programa de traducció Salt. Sé que vaig buidar el diccionari de la versió 2.0 en el meu ordinador ja fa anys, al poc d'eixir. Em sembla que eixe diccionari no va tindre diverses versions, però no ho puc comprovar, perquè els arxius ocupaven molt i només tinc una còpia en un ordinador, i no és ni l'arxiu ni l'ordinador que vaig utilitzar per al buidatge.

En canvi, fent un poc de memòria (revisant els escrits del moment), sí que puc comentar la nostra experiència laboral en les Corts.

Vam trobar diferències entre el diccionari de la versió 2.0 i el de la 3.0. Com que l'oficial era el diccionari del 2.0, teníem instal·lada en l'ordinador les dos versions del diccionari. Això fea que que cada volta que els informàtics mos actualitzaven el programa, els havíem de dir que mantingueren l'enllaç de la part del diccionari a la carpeta del diccionari del 2.0 i no a la del 3.0 (també vam detectar també que hi havia diferències entre cada edició del Salt 3.0 que anava apareguent).

En aquell moment podíem canviar sense massa complicació d'una versió a l'altra, però com que la 3.0 no era «oficial», no la utilitzàvem. Tenint en compte la importància social i laboral d'eixe programa, algun dia és possible que algú faça un estudi sobre l'evolució del programa i de les versions del diccionari. Si s'escriu mai sobre això, la història dirà i els lectors opinarem i continuarem provant camins diversos.

Ara mateix, la versió que encara mantinc en el rebost de l'ordinador és el diccionari del Salt 2.0, que du la data de 14 de setembre del 2000. Acabe d'obrir l'arxiu SaltBdDic.mdb (on hi ha els diccionari). Conté 54.157 lemes: no conté la paraula nombrar. De totes formes, com que eixa paraula tampoc no apareixia en alguna versió posterior del 3.0, per a comprovar quina versió estàvem utilitzant vam utilitzar una altra paraula de control: làmpara. Eixa paraula apareix en la versió del 2.0, però no en les versions del 3.0.

Ara tot això és història, petita història del programa, que ha fet un pas més i s'ha instal·lat en el núvol. A la faena, continuem traduint amb la versió 4.0 del Libre Office (però ja no n'utilitzem el diccionari). Cal dir que no canviem al Salt.usu perquè tenim les macros de Word preparades per a resoldre molts errors de traducció de la versió 2.0. Hem comprovat que el Salt.usu tampoc no és perfecte: comet uns errors diferents. Ja posats, per simple economia d'esforços, preferim esmenar (generalment amb les macros) els errors coneguts.

Torna la rabosa de foc

M'han instal·lat el navegador Firefox en la faena. Per motius poc concrets que no he acabat mai de comprendre, vaig tindre un petit conflicte laboral fa uns quants anys amb els informàtics, ja que no acceptaven de cap manera que fera anar eixe navegador. Me'l van llevar i em van posar l'Internet Explorer, que ni era ni és cap meravella. I menys encara si fem servir una versió que es veu que va caducar fa temps.

Per sort, al cap dels anys he pogut concretar un problema irresoluble de l'Internet Explorer (si més no, de la versió obsoleta que utilitzem ací) que m'impedix obrir correctament una pàgina web. Es veu que eixe problema, detectat pels informàtics, sí que els he semblat que em permetia tornar a utilitzar el Firefox. I el torne a tindre en l'ordinador. Ara cal que em torne a coordinar amb la versió que utilitze a casa (en Ubuntu), per a fer-lo anar àgilment.

Espere poder-li traure-li rendiment (professional, és a dir, lingüístic) i que no em tornen a xafar la guitarra.

Paperets ineficients

La primera cosa que em diu l'arquitecte és que això del certificat d'eficiència energètica que els propietaris han de donar als llogaters o als compradors del pis, és un «enganyabovos». Diu que no aprofita per a res, ja que no és cap mecanisme de millora de l'eficiència energètica de les cases. De fet, no tindrà en compte la placa d'aigua calenta sanitària, com si això no fora una mesura d'eficiència energètica.

Tal com ho pintaven en la Generalitat (IVACE), em semblava que podia tindre alguna utilitat, però ja veig que la cosa serà que no. De fet, l'arquitecte toca les parets i fa mala cara, no hi ha cambra, són les parets que es feen en Carcaixent als anys setant i huitanta. Això deixarà el meu certificat a l'altura del betum. Llevat que mire l'orientació (que no sé si s'hi ha fixat), ja que el solet que li pega fa que els hiverns siguen agradables (més encara amb l'escalfament global).

En fi, un altre paperet ineficient. I ja vorem en quina llengua me'l fan: ¿seran eficients en això?

Preocupacions reverencials

Es suposa que estem preocupats de la degradació ambiental, però continuem viatjant en avió i no pareix que els governs vullguen «abocar» tants diners per al transport elèctric com n'aboquen en subvencions en les indústries contaminants, segons la recerca feta per Greenpeace (2018).

Es suposa que els funcionaris de l'administració pública han de promoure la coŀlaboració, l'eficàcia, la igualtat, l'equitat, la sostenibilitat en la seua faena... Sí, és suposar un pèl massa, a la vista de les decisions que observe que solen adoptar els funcionaris amb capacitat de decisió en els àmbits laborals. Llegint un article de Fernando Vallespín («Tiempo de excelencia entre los pensadores», El País, 28.07.2019) sobre la república de Weimar hi ha una frase que em suggerix una explicació a la situació amb què em trobe en les Corts —més encara després d'una reunió entre sindicats i els funcionaris representants de la institució en les negociacions—:

Tot el que va passar després es correspon amb els grans temors que ja havia manifestat [Max Weber], la dificultat per convertir l'«estat de funcionaris» prusià en un verdader estat modern.

Ací no es tractaria de l'«estat» sinó de la «Cort» dels funcionaris. El resultat de la desídia, el desinterés i la rebaixa de la independència i importància de la institució parlamentària (el suposat «poder» legislatiu) és que hi ha qui no perd mai l'ocasió de recrear un classisme funcional o econòmic entre els treballadors públics que de tant en tant em recorda la sèrie aquella Upstairs, downstairs. I els polítics, a dalt, mirant sense vore que haurien de treballar per tindre una administració parlamentària més professional i capacitada que submissa i desaprofitada.

L'ambient lingüístic

Hui hem tingut reunió sobre la carrera professional en les Corts. El seguiment que cal fer i que només seguim a molta més distància del que caldria. La cosa interessant per a mi, al final, no ha segut tant el seguiment de res d'això, sinó que el lletrat encarregat del tema ha fet la seua exposició en valencià, cosa que no era gens habitual. Li ho hem comentat i ha dit que la seua filla està estudiant (no sé exactament què) i li toca practicar amb ella en valencià.

Altres persones de la taula amb tants o més anys de debats en fòrums d'este tipus, sindicals i laborals, mostren moltes més limitacions i menys iniciativa en estes coses. Naturalment, podrien dir el mateix de mi, però al revés, que no n'amolle ni una en castellà —cosa que no seria del tot certa, a voltes cite o lligc coses en castellà. Poc, només per a fer que es note el contrast amb el que estic dient—. A més, si jo parlara en castellà, ¿com farien alguns per a evitar la tendència a la submissió cap al castellà? ¿O com farien uns altres per a trobar una excusa per a parlar en valencià sense sentir-se massa «militants»? Cal proporcionar-los l'excusa o la motivació per a travessar el pont.

En fi, uns per convicció ecològica (del ram de l'ecologia lingüística) i altres per ambientació familiar i escolar, és possible que la llengua vaja apagant-se, però sempre mos podem enlluernar amb detalls com estos.

Cita dominical / 558: Joseph E. Stiglitz

Està sorgint davant dels nostres ulls una distopia que abans només van imaginar els escriptors de ciència-ficció. Fa tremolar pensar qui és el «guanyador» en este món, i en qui o en què pot convertir-se tan sols per intentar sobreviure.

Joseph E. Stiglitz, «El legado más preocupante de Trump», a partir de la traducció d'Esteban Flamini, El País, 12.05.2019.

El taller de la filologia

Estan debatent en la llista de Taula de Filologia Valenciana sobre la paraula garatge i l'adaptació usual no admesa en els diccionaris garaig (que té una variant garaix). Em llance a descriure la meua petita idea sobre eixa paraula que mai no m'havia destorbat, però que a alguns els provoca una certa picor.

Curiosament, sempre m'ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (no em sona haver sentit «garaix», per Tavernes de la Valldigna ni per Carcaixent). I això que ma mare va viure molts anys a França i va aprendre a parlar prou bé en francés.

En canvi, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s'escrivia. Pel que sembla, no devíem parlar massa d'eixe espai quan jo aprenia a parlar en valencià. Supose que devien parlar més sovint del taller o de l'aparcament.

De fet, quan sentia «garaig» em sonava a un intent de reproduir la forma francesa. Al cap i a la fi, tal com heu comentat, en valencià tenim «viatge» o «formatge»... Si no recorde malament (he trobat esta referència indirecta), Emili Casanova assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles xi-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s'ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull («Sufixació»):

Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).

En fi, en castellà també s'han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.

A banda de la cosa lèxica, em torna a estranyar que en estos debats de l'associació filològica passe com en l'acudit tan recurrent: «ací tots som hòmens i...». No sé, si no fora perquè no som aixina, parlant d'estes coses pareix que només falta el pòster típic dels tallers.

Encara mos rosega la inquietud

Ja no resulta sorprenent ni quasi inesperat, però sí que continua rosegant-mos la inquietud i una temor poc agradable quan mos adrecem a una finestreta o un taulell de l'administració pública valenciana. Sembla que ara ja no et diuen tant «hábleme en cristiano» o perles d'eixe estil. Supose que no ho deuen dir tant —vist el costum de submissió lingüística tan estés, a pesar que ara «sabem» que el valencià no és de mala educació— perquè també hi ha menys persones que s'hi acosten i els parlen en valencià.

Mos hi acostem i després del «bon dia», et solen fer repetir la pregunta i, si tot va mínimament bé pel cantó del civisme, et responen en castellà. És l'hora de mantindre, per tant, una conversa passivament bilingüe. I ahí és on s'activa el factor submissió lingüística —dis-ne educació, dis-ne voler quedar bé, dis-ne...» i moltes persones canvien al castellà.

Llavors, si continues parlant en valencià, et pots trobar algunes interjeccions relacionades amb una certa falta de comprensió lingüística i fins i tot d'incomprensió ideològica, com si parlar en valencià fora «només» una actitud política. D'altra banda, si tot va una miqueta bé, fins i tot al final resulta que els funcionaris et fan un gràcia i et diuen «adeu». Tot i que sempre són possibles més milacres.

Els mateixos patrons

La llista dels que formem part actualment de l'aoetic està composta per 116 xiques i 64 xics, si no m'he enganyat comptat i en l'adjudcació de sexe. Es tracta d'una distribució per sexes en este àmbit de participació professional dels tècnics lingüístics que hauria de tindre un reflex quantitatiu en les intervencions del fòrum.

En canvi, sense haver pogut fer un recompte global, sí que puc vore que s'han escrit 82 entrades: les dones n'han fet 4. És un fenomen que es repetix en les llistes en què participe, no sé si el nombre de persones conté el mateix percentatges de dones, però la participació sí que resulta semblant. En la xarxa continuem amb els mateixos «patrons» de sempre, pel que sembla.

La vespertina

Hi ha passes (veg. l'accepció 3 del dnv) lèxiques periòdiques i martellejants. Des de fa uns anys es veu que s'estila el tardeo en castellà. Em sembla que la cosa va començar per Alacant o Múrcia i ara mos està ha arribat a la resta. Ara mos ha vingut a alguns el dubte de no saber com dir-ne en valencià: ¿tardeig, tardet, vespreig o vespradeig? Un collistaire de tfv renuncia a vespertina i, vaja, eixa seria precisament la que a mi més adequada i simple em sembla.

Cert és que molts jóvens no deuen saber què són les maitines ni les vespres, que són tot coses de missa catòlica. Per allà em van vore poc a mi, però les conec per la literatura i els films d'època, talment com l'àngelus. Precisament quan vaig entrar a treballar en les Corts Valencianes, uns companys transcriptors correctors feen una paradeta per a fer-se un cafenet cap a les dotze o la una: «fem l'àngelus» dien. No em va destorbar gens el nom ni la moda atàvica i funcionarial. Aixina que, si en lloc del vespreig, hi ha qui vol fer la vespertina, a mi tampoc no em voran massa per allà, però segur que el resultat no variarà gens.

Representació teatral del politiqueig

A voltes —en general, vaja— l'administració de les Corts funciona com la lectura del contracte que fea Groucho Marx en aquell film, Una nit a l'òpera, és a dir, una manera absurda, embolicada i de burocràcia autoparòdica.

Esta setmana he hagut de denunciar una discriminació absurda contra els possibles becaris d'arxivística majors de trenta-cinc anys. I no puc arribar a explicar el sistema instaurat per a elaborar, redactar i revisar els continguts del web de les Corts, que es veu que s'ha encomanat especialment per a que ho facen empreses sense una gestió lingüística suficient en cap de les llengües en què es suposa que ha d'aparéixer. Doncs, en justa concordança, la tramitació de les esmenes de les errades que no s'haurien d'haver produït i que arribem a trobar és tan absurda com pretendre que escrigam amb senyals de fum.

Són coses que no esperes que passen amb els partits progressistes que tenen la majoria de la cambra, però com que han «delegat» les seues funcions i responsabilitats en un equip que «deixa'l córrer», doncs, et trobes que és possible que prenga cos qualsevol iŀluminació que inclús pareixira inversemblant amb altres presidències realment abstruses i retrògrades.

Em ve al cap això de Luther King sobre «l'espantós silenci de les bones persones». Ací es tractaria de la deixadesa i la desídia sense projecte de les persones que haurien d'intentar transformar la institució parlamentària per a convertir-la en un instrument de millora social i no tan sols de «representació» teatral del politiqueig. Comença la segona legislatura per eixe camí.