dimarts, 23 d’abril del 2024

La tova

Un becari informàtic, entre uns apanyos i altres, mos informa que ja s'ha resolt l'accés al web de l'avl. Ell havia estat mirant-ho, però no trobava quin podia ser el problema. Ara li han dit per telèfon que ja està resolt. No sap del tot ni quin era el problema. Comprove que és cert, i ha continuat funcionat fins al final de la jornà. Aprofite, per tant, per a tornar a fer la cerca sobre cércol i escocell —dos cares de la mateixa idea— i, de pas, deduïxc que una calèche francesa deu ser un fiacre i m'entere que la tova és un tipus de rejola artesanal, però que eixa denominació no servix per a fer referència al material amb què està feta —fang i palla—, que es veu que ho diuen en anglés, cob. Jo en dia tova i trobe que no anava malament —dis-me atovat, si vols—, però els diccionaris no ho veuen aixina.

Per cert, atovat en la llengua medieval volia dir 'greument nafrat en el tòrax' —segons Germà Colón, crec—, però actualment això d'estar atovat és una variant de figa molla o de bovo, que són unes «nafres» diferents, una tovor anímica.

dilluns, 22 d’abril del 2024

Adherència fúnebre

M'adheriré hui a l'escrit d'algú altre. Això d'estar pegant la vara amb les meues neures i improvisacions molent en el mateix molinet, es veu a una hora de camí només em>ullejant este bloc que poques voltes té més interés que la satisfacció personal meua de sotmetre'm a una traita que em vaig imposar en mala hora. La contaminació cibernètica que mos corrou pot ser encara útil si fem cas de la «Carta oberta als càrrecs públics de la Marina Alta» que ha publicat sos Natura Marina Alta en La Marina Plaça (21.04.2024). 🔗

Seria molt interessant un estudi econòmic que avaluara el cost d'oportunitat de tota la inversió pública realitzada en asfalt: accessos, circumval·lacions, rotondes, ampliacions viàries, valorar quines infraestructures i xarxes de transport públic comarcal, provincial i comunitari s'haurien pogut fer amb tots aquests diners. Perquè ningú mínimament racional deixaria de tirar-se les mans al cap. I mentre parlen de sostenibilitat, els nostres polítics segueixen fent asfalt. Això que diguen una cosa i facen justament la contrària no és res de nou, però han arribat a un nivell esperpèntic de dissociació.

Li pose música, va. Però en lloc de deixar-me dur per l'enyor de l'adolescència musical, un poc d'alguna cosa que haja descobert últimament, com ara l'oratori fúnebre Illeta 🔗 de Francisco Escudero. 🔗

diumenge, 21 d’abril del 2024

Cita dominical / 805: Joan Garí Clofent

Mirant la pervivència de la paraula escrita.

Les solíem escriure a ordinador, les imprimíem, anàvem a correus i les enviàvem. Curiosament, els arxius informàtics originals ja són iŀlegibles i introbables, però en canvi els papers —almenys jo— s’han conservat. Tota una lliçó de la gran destrucció que ens espera dins el devastador oceà digital...

Joan Garí Clofent, «Versos & epístoles, el món que perdurarà», Diari La Veu, 17.04.2024. 🔗

dissabte, 20 d’abril del 2024

La foto del sàbat / 195

Ben gran, sempre compensant a temps no sabem massa bé què.

divendres, 19 d’abril del 2024

Tots els mitjans possibles

Esta setmana mos està fallant en les Corts el web de l'AVL. Funciona de manera intermitent. Tenim la versió en paper del diccionari, tenim més diccionaris en paper i en línia, obres de referència —com ara l'imprescindible Diccionari català-valencià-balear; l'Ésadir, l'Optimot, el Cercaterm i més encara, per a usos diferents—, i clar, tenim en línia el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Però les coses no són com eren.

La versió en línia del Diccionari normatiu valencià 🔗 s'ha convertit en l'obra de referència necessària i imprescindible per a ampliar la visió sobre el conjunt de la llengua i fer una faena més comprensible i completa amb les opcions disponibles en l'ús actual de la llengua. A més, ho ha fet des d'una perspectiva territorial que compartixen però que no aconseguixen incorporar aquelles institucions catalanes —sense mala intenció, la limitació «a Catalunya» encara compareix com a fonament d'alguna decisió normativa—. Si parlem del lèxic, l'obra és el diccionari; però també quant a sintaxi, morfologia o estilística l'acadèmia ha fet aportacions que van eliminant complexos i restriccions pel cantó de la normativa, i continua difonent i oferint opcions per a totes les necessitats expressives.

Bé, totes totes, encara no, però va avançant per eixe camí. El valencià general és atés en el registre formal escrit més tradicional, però l'obertura als registres informals —em qualsevol format— encara patix la pallola de l'estandardització o de la normativització defensives, concepcions sobre la llengua que a voltes pareix que torben fonament i utilitat precisament en el fet de limitar, constrenyir i impedir l'ús del valencià. Aixina i tot, eixa actuació no deté la comunicació o l'expressió, però probablement les trasllada al castellà-espanyol.

L'acadèmia no ho pot tot ni ho pot fer tot, també els tècnics lingüístics i, en general, tots els parlants fan aportacions constantment quan modulen i recreen l'ús en tots els formats possibles. Per exemple, a les Corts valencianes mateix és un goig encara poder sentir registres (discursos acadèmics, converses d'amics, diatribes furibundes, exposicions maliccioses, bonegons casolans...) i dialectes (de nord a sud i d'est a oest) en les intervencions parlamentàries. Ara bé, he de dir que les transcripcions correccions poden patir quan el web de l'acadèmia no funciona, i també en aquells casos en què les obres acadèmiques encara no han arribat a fixar regles, criteris i opcions orals o escrites per al valencià de cada dia.

Esperem que els avanços normatius, estilístics i sociolingüístics tinguen èxit abans que la llengua desaparega sotmesa a la pressió constant que combina la discriminació dels valencianoparlants i la imposició del castellà-espanyol per tots els mitjans possibles.

dijous, 18 d’abril del 2024

Sense mànigues

Amb mànigues, capot o gambeto... ¿Però té mànegues una algarina? La paraula es documenta a la Mallorca del segle xviii, per ara —el futur té tendència a perforar el passat—. Demana per ella Eugeni Reig i aporte un poquet a la confusió —estos dies que falla el diccionari de l'acadèmia— consultant l'etimològic de Coromines i «sant» Google, on apareixen més referències d'algarina en l'Scripta mallorquina de Joan Veny i Àngels Massip. 📃

Sembla que la cosa són les mànigues, perquè la funció de la peça és la mateixa. Aureli Puig Escoí, que no degué trobar l'algarina entre la indumentària valenciana, 🔗 conta el costum dels festejaors ben mudats de Tavernes de la Valldigna. Amb capa i barret, sense mànigues. ¡Quines coses!

dimecres, 17 d’abril del 2024

Fins que s'acabe

La portada d'Oxygène 🔗 de Jean-Michel Jarre va ser un colp per a la meua imaginació infantil d'aquells anys. La música d'aquell disc de vinil encara em fa volar. Això, fins que s'acabe l'oxigen. 🔗

dimarts, 16 d’abril del 2024

L'escocell que va ser cércol

El cércol 🔗 i l'escocell 🔗 són, segons el diccionari, dos formes complementàries de vore el món. De fet, l'objecte, l'element físic i geomètric, és un reflex en un espill imaginari, encara que el diccionari els separe conceptualment com si no foren uns bessons que es barallen, com si no tingueren cap lligam físic ni sentimental: ¿qui no ha plorat de ràbia i nostàlgia vegent els arbrets presoners de la runa empastrada en els escocells de les voreres que es fan a les ciutats mentres ha recordat l'efecte benèfic i alliberador dels cércols ombrívols i humits de l'horta del uelo? Au, podria ser una pregunta retòrica per a intentar assaltar l'Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres: no tenen versió del web en valencià. ¿No són tan estúpids com pretenen o no ho pretenen prou? 🔗

dilluns, 15 d’abril del 2024

Aquells poemes de Benedetti

Pareix mentira que haja passat tant de temps des d'aquell disc de Nacha Guevara 🔗 —amb música d'Alberto Favero 🔗— cantant els poemes de Mario Benedetti. 🔗 encara en aquells anys freds i roents alhora de l'últim terç del segle xx. Va ser uns anys després quan el vaig descobrir, llegint i rellegint aquells poemes.

diumenge, 14 d’abril del 2024

Cita dominical / 804: Joan Francesc Mira Casterà

Mirant la vida.

«La vida és una bossa negra plena de merda», torna a insistir el Taciturn.

Joan Francesc Mira Casterà, Els treballs perduts.

dissabte, 13 d’abril del 2024

divendres, 12 d’abril del 2024

«Llògicament»

N'hi han unes quantes paraules que s'han fixat la quotidianitat general i literària amb ele inicial, però que també tenen versió amb palatal inicial (ll-) en el diccionari. 🔗 La palatal inicial en estos casos indica tendència i antiguitat, encara que la normativa i els registres formals actuals hagen anat en una altra direcció.

El diccionari no les incorpora totes encara, però sí que hi ha llament, llamentar, llas llassa, llassar, llegitim -ma, llegítima, lliberal, lliberalment, llògic -ca. En podem sentir alguna més, com ara llícit -ta, llímit, (socio)llingüístic, lliteratura, que semblen prou «llògiques», i en deu haver alguna més (el diccionari arreplega més d'un miler de paraules començades per ele seguida de vocal). Si tot va bé, haurien d'anar apareguent en el diccionari. Mentres la llengua faça solc.

dijous, 11 d’abril del 2024

L'endret dels usos

Em sorprén la Guia d'usos lingüístics 📃 de l'Institut Universitari de Filologia Valenciana, que és del 2002, perquè no l'havia agarrat mai com a guia d'allò que nega de tant en tant quan diu que algun tret dialectal o d'estil «no és acceptable» o «no és recomanable». Hui m'ha semblat que, encara que siga d'una manera enrevessada, declara o exposa els trets més generals dels registres i sense pretendre-ho exposa maneres d'utilitzar-los per a no «caure» en un registre formal o en una varietat dessaborida, com ara l'estàndard proposat per a expressar-se en l'àmbit universitari... La universitat deu fracassar per això, perquè els problemes no s'han d'evitar o d'amagar, s'han de resoldre. La «langue de bois», la llengua plastificada o, en últim terme, la castellanització en qualsevol de les varietats possibles, deuen ser senyals que alguna cosa no quadra.

En el Diccionari normatiu valencià hi ha la preposició ad, 🔗 però no ha incorporat encara la variant an que utilitzen més al nord del que és habitual entre els qui tenen entre cella i cella una certa imatge de la llengua. Per sort, en el rebuig de la guia hi ha el tresor nutritiu quotidià:

En la llengua col·loquial, la preposició a conserva la d etimològica (del llatí AD) o es reforça amb la consonant n quan la paraula següent comença per vocal, i especialment en el cas del pronom personal de tercera persona (ad ell, an ell). La consonant d és pròpia de la major part del valencià i la consonant n, dels parlars septentrionals valencians i d’altres zones del domini lingüístic. Aquestes consonants s’han d’evitar en els registres formals.

A pesar que intenten ser «estàndards», l'afirmació final és un poc excessivament sintètica. El registre formal pot pretendre evitar eixes variants —no ha d'evitar les «consonants»—, però són el suc i el bruc del valencià general, que és el que hauria de continuar existint, més enllà de les reduccions sumptuàries que, ara mateix, al País Valencià, no representen cap possibilitat de satisfer les necessitats de la comunicació i l'intercanvi social expressiu i substanciós.

dimecres, 10 d’abril del 2024

Un tità per a reviscolar

Després d'un acalorament, d'una discussió destrellatà, d'un disgust personal o professional, no sabria quina peça de música receptar, perquè cadascú té unes necessitats diferents. A voltes em va bé tornar als primers clàssics que mos descobrien alguna cosa més en la música, com ara la primera de Gustav Mahler. 🔗 Sí, la segona és per a emocions mes profundes. La primera —que em va arribar del mercat dels dijous, amb Kubelik 🔗 dirigint l'orquestra de la Ràdio de Baviera— és per a reviscolar. 🔗

dimarts, 9 d’abril del 2024

Enredrat en cançons

Havia d'aparéixer, clar. N'hi han tantes cançons de Bob Dylan, però «Tangled up in blue» (dels disc Blood on the tracks) va ser una de les que, a mitjan adolescència tardana, em van dur més enllà de les seues melodies més conegudes.

dilluns, 8 d’abril del 2024

El pot de llanda lingüístic

En pla casolà: la setmana passà van arribar les falcies al centre de Valéncia. M'he de llegir els treballs de Josep Maria Baldaquí Escandell 🔗 sobre la inseguretat lingüística al País Valencià, perquè trobe que deu aclarir prou què passa en esta situació de conflicte social permanent que encara vivim i que torna a reviscolar, situació induïda i fomentada per alguns poders polítics, jurídics i administratius al·lòfobs —per no dir xenòfobs directament— contra el dret i costum dels valencians d'usar amb normalitat el valencià-català.

Eixa inseguretat deu ser una qüestió que «casi» tots detectem, però que no pareix que acalore massa ni cride l'atenció dels qui s'interessen per incentivar l'ús d'un artefacte que denominen «estàndard», que en versió gastronòmica deu ser com si haguérem de substituir la paella dels dumenges que fa algun familiar amb traça per una versió de pot de llanda.

Carregue contra els que estan «a favor» de l'ús de la llengua, perquè contra els altres hi ha poc a dir, són els mateixos de sempre, i ja els va bé els facen la faena de sapa que significa haver de triar entre el castellà-espanyol o un pot de llanda. La tria està clara.

diumenge, 7 d’abril del 2024

Cita dominical / 803: Susanna Ligero Tormo

Mirant els mals negocis contaminants .

Amb la poŀlució de l'aire causant milers de morts a Europa cada any, no sembla bona idea invertir milionades de diners públics en reforçar un model de negoci molt contaminant.

Susanna Ligero Tormo, ressenya de Vida o port de Raquel Andrés Durà, Mètode, 120, 2024.

dissabte, 6 d’abril del 2024

La foto del sàbat / 193

Estava prou llunt, no sabíem massa bé què era, segons com, mos pareixia un brúfol (Bubo bubo), fins que la càmera mos la va acostar amb una resolució justeta, però aclaridora: una corba (Phalacrocorax carbo).

divendres, 5 d’abril del 2024

Lapses de temps

Els dies que estàs hipnotitzat, o que vas mig zombi per una anestèsia o una atra circumstància més o menys lúdica, et pots deixar caure en les harmonies del disc In a time lapse 🔗 de Ludovido Einaudi. 📃

dijous, 4 d’abril del 2024

Els colors humans

M''interesse pel meu país. Convé pensar com han anat i mirar si endevinem com poden anar les coses. Però a voltes tinc la sensació que mirar les històries del veïnat em pot desorientar i fer que confonga l'apreciació i la comprensió dels fets i les actuacions del meu entorn social i polític. És una sensació passatgera, perquè al poc trobe que és ben bé al revés, que l'experiència dels altres facilita la comprensió del fons real que es cou més a prop. Si més no, és una manera de desempalagar respecte a la viscositat de les idees massa conegudes i rutinàries.

Per casualitat m'he posat a mirar un documental sobre l'actriu francesa Arletty 🔗. Aixina he tornat a passar pel nazisme a França, pels francesos que hi van coŀlaborar perseguint i assassinant jueus i persones d'ètnies, creences i idees diferents. I també veus com són de perilloses i injustes les tornes de després de la guerra, com era eixa democràcia francesa que vista des d'ací podia semblar un referent modèlic, però que també era el mateix bollit ideològic que podem tindre ara. De Pétain a Laval tope amb el setmanari Je Suis Partout, 🔗 passe per l'afusellament de Robert Brasillach —a qui de Gaulle no va voler indultar—, i torne a Hans-Jürgen Soehring —l'amor d'Arletty durant la guerra—, que va fer d'assessor de Goering i en va eixir fresc com una rosa.

Apareixen altres figures que completen el quadre d'un extrem a l'altre dels valors humans, a voltes barrejats de manera contradictòria i insofrible en els escrits i els actes d'una mateixa persona. Inclús n'hi han alguns que arriben a saber condemnar-se ells mateixos. Dels bombardejos a Gaza o d'Ucraïna a l'Acadèmia Valenciana del Tango, 🔗 tots els colors de la vergonya possibles, també en blanc i negre.

dimecres, 3 d’abril del 2024

Isetes i malíccies

Qualsevol espai de la xarxa sol omplir-se de secrecions de tot tipus que la convertixen en una taranyina apegalosa. Figuradament. Eixa és la gràcia, per sort encara es pot mantindre una distància interpersonal electrònica que atenua les isetes i les malíccies.

dimarts, 2 d’abril del 2024

Les Itaques del passat

Quan era menut, a cals meus tios sonava Viatge a Itaca de Lluís Llach. I a partir d'ahí ja va anar el carro pel pedregar. I cap avall. 🔗

dilluns, 1 d’abril del 2024

El «meò» del pago

Com escriuríem l'onomatopeia per al bram que fa el pago (aixina l'anomena Joanot Martorell en el Tirant) (pavo cristatus). 🔗 Després d'escandalitzar un poc les orelles de Takse, crec que arribe a sentir «meò». En francés hi ha qui sent «léon» (nasalitzant la o i sense pronuncia la n). Tot depén de les referències sonores i lingüístiques de cada u.

No he trobat com ho escriurien en altres llengües, a pesar que hi ha un acord general que l'origen del nom del l'au allà per l'Índia al segle que fora —pot ser que faça uns miŀlennis— era onomatopeic. No sé en quina llengua es va crear l'onomatopeia, però els grecs antics en dien ταώς i els llatins pauo o paupulo, formes que no sé si ad ells els semblava que tenien relació amb el «meò» que jo senc.

Hi ha consultes curioses com esta que m'ha arribat a l'fdt 🔗 que em fan viatjar per la xarxa, les llengües i els segles.

diumenge, 31 de març del 2024

Cita dominical / 802: Montserrat Dameson

Mirant l'edició.

Deixar-se editar és entendre que una petita humiliació pot elevar-te.

Montserrat Dameson, «Edita'm», Núvol, 12.03.2024. 🔗

dissabte, 30 de març del 2024

La foto del sàbat / 192

Dos arruixonets i ja trauen cap les brossetes.

divendres, 29 de març del 2024

Déjà-vu passatger

Algun patiment li toca hui al Jesucrist evangèlic mentres un grup de persones passa remugant i salmodiant pels carrers del centre de Valéncia. M'estalvie de fer-los la foto i només em fixe que el retor que parla per l'altaveu ho fa en castellà, però si jo no soc de la corda de la religió tampoc puc pretendre que facen al meu gust el meu disgust.

Al riu, un palput pren un bany de terra vinga empolsegar-se i espolsant-se alternativament. Uns turistes li s'acosten un poc massa i se'n va. Diuen que té un cant curiós, però crec que encara no l'he sentit. L'única cosa que sé de tota la vida és això de «palput, fes-te el monyo», que és una expressió familiar recurrent en eixos dinars festius en què mirem cap arrere.

Mirant cap arrere, me n'he anat a alguns apunts d'este bloc de l'any 2009 🔗 i, xe, si els haguera d'escriure hui només hauria de revisar els obituaris, perquè la resta torna a ressonar en la nova vella política de la dreta. Que siga un déjà-vu passatger.

dijous, 28 de març del 2024

Embolica que fa fort

Estava esperant que sonara la flauta, però no passa sovint, les entitats normatives tenen tendència a l'anquilosament —en diuen estabilitat— i el revestixen amb prosopopeia i muntons de pallar escrita, tant si es tracta de normativa jurídica com lingüística. Parlant de flautes —i continuant amb Bach, però d'una altra manera— em ve al cap la peça «Bourrée en mi menor» 🔗 en la versió de Jethro Tull, «Bouree», en el disc Stand up de 1969. 🔗

dimecres, 27 de març del 2024

Passions ideològiques

Per desemboirar-me de les patologies polítiques i ideològiques que alguns parlamentaris exposen públicament mentres amollen els seus discursos en la cambra com si se'ls cregueren, podria recórrer a la música aquella que em pensava que no podia ser per a mi, com ara a la bwv 244 de Bach, Passió segons sant Mateu. 🔗

dimarts, 26 de març del 2024

Plou un poc de jazz

Al sandemà, quan ha passat la ploguda lleugera, et recordes entrant a poc a poc en els ritmes del jazz, després de l'institut, hipnotitzat pel «Segue in C» de Count Basie del disc Basie at Birdland. 🔗

dilluns, 25 de març del 2024

Torna a ploure

Hui, per ara, i que s'allargue uns dies, pareix que sí que sap ploure. En lloc de la cançó de Raimon, podem taraŀlejar abduïts com quan teníem setze anys «It's raining again» 🔗 de Supertramp. 🔗

diumenge, 24 de març del 2024

Cita dominical / 801: Germà Alcayde Pascual

Mirant el valencià en la música.

És essencial que totes i tots siguem prescriptors i influenciadors actius de la música en valencià.

Germà Alcayde Pascual, «La música en valencià, música (in)visible», Saó, febrer 2024.

dissabte, 23 de març del 2024

La foto del sàbat / 191

Un esbart de todons, trobe, que va parar un moment.

divendres, 22 de març del 2024

Confusió gràfica innecessària

Estic de nou embolicant-me amb reflexions sobre l'escriptura del sinó exceptiu, perquè la resposta de l'iec em sembla que conté algunes incongruències i una malicciosa tendència a imposar una grafia a pesar que partixen de la idea que n'hi han dos possibles amb usos i significats diferents.

En el fons em sembla que reproduïxen el vici de pensar que poden aplicar les normes de manera arbitrària, com han fet amb l'apòstrof que han llevat en el cas del nom de la ciutat holandesa, que pretenen que de «l'Haia» passe a «La Haia». És una decisió arbitrària perquè és una excepció innecessàri a la norma general, que no té cap fonament. Això em recorda aquell acudit infantil sobre l'accentuació:

— Per favor, profe, ¿han canviat les normes ortogràfiques? És que en la ràdio diuen que estos dies la calór s'accentua...

No és molt graciós, però és un poc el cas: estos dies, a pesar que m'admeten que n'hi han dos significats diferents representats per dos grafies diferents, l'institut decidix que només s'ha d'escriure amb la grafia que no correspon al significat que vullc transmetre. De fet, que s'ha d'escriure amb el significat que no és, perquè l'altre significat amb què especulen és més hipotètic que real. Curiós.

Vist que argumenten confonent elisió i eŀlipsi, voré si els convençc que estan generant un poc de confusió innecessària.

dijous, 21 de març del 2024

Cap al nord

Abans d'haver pensat en entrar en les cançons en llengües escandinaves, vaig topar amb el disc Jern 🔗 d'Allan Olsen 🔗 en un d'eixos viatges que es fan pel món sense saber massa més que anat fent via cap al nord. La primera volta, cap a Dinamarca.

dimecres, 20 de març del 2024

«Nous savons que nous ne sommes pas seuls»

És desintoxicant adoptar el punt de vista del francòfon o del castellanòfon discriminat i oprimit. Contra el que perdem de vista, el factor rellevant no és la llengua, sinó el dèficit de valors democràtics, d'equitat, de justícia, de cooperació, d'empatia i tantes altres prepotències que es crien a l'ombra dels poders que tendixen a l'absolutisme. Mos podem identificar amb Michèle Lalonde recitant Speak white. El poema acaba: «Sabem que no estem a soles.» Convé tindre'ho present. 🔗

dimarts, 19 de març del 2024

Hora de no «tombar»

Hi ha uns quants cantants quebequesos que m'agraen. Senc que Fred Pellerin 🔗 la canta, em sona familiar, «J’espère de pas tomber en amour avec toi» és una versió d'«I Hope That I Don't Fall In Love With You» de Tom Waits, del disc Closing time (1973). 🔗

dilluns, 18 de març del 2024

L'any 1974

Abans de cremar-ho tot com si fora una falla, pegue una mirà a la xarxa i m'apareix una foto d'uns quants dels meus antics companys d'escola de Tavernes de la Valldigna (Divina Aurora) de l'any 1974, que són dos anys abans que jo posara els peus per allà. Jo vaig arribar per a fer quint —venia del col·lege d'òrfens Sant Vicent Ferrer, a Sant Antoni de Benaixeve, parlant encara en castellà— amb el mestre «don» Francisco Mondéjar. Takse em demana si estic nostàlgic, però ho veig més com una prevenció contra l'«alzàimer» —ho escriuríem aixina si ja ho diguérem aixina— que consevol dia mos acaçarà i mos engabiarà.

En fi, el Facebook es veu que encara servix per a eixes coses, 🔗 com a arxiu i punt de connexió informal de persones que veig que ja tenim una certa edat. Encara que no estic registrat en el Facebool, es veu que és cosa de temps que tots acabem prenent el solet en la versió del banc del sinofós que corresponga a cada època.

diumenge, 17 de març del 2024

Cita dominical / 800: Marta Poblet Balcell i Pompeu Casanovas i Romeu

Mirant la difusió de la llengua.

Res no obliga a reduir la identitat lingüística. Dit d’una altra manera, les llengües poden fer-se més fortes a partir justament de la diversitat i pluralitat cultural. I.e. a partir de la seva policentricitat. El que cal, doncs, és facilitar-ne la creació i expansió en les comunitats que les empren.

Marta Poblet Balcell i Pompeu Casanovas i Romeu, «Toquenitzar el català: la llengua com a bé comú», 2020.🔗

divendres, 15 de març del 2024

Sibiŀlins

El costum d'eixe corrent de suport faŀlaç a la llengua consistix en «penalitzar» la variant dialectal pròpia, «ignorar» l'existència de registres útils per a les diferents circumstàncies i «problematitzar» les solucions comunes de cada varietat, tot amb la idea desficaciada d'implantar un registre de manualet que es basa en idees destructives: «tot el valencià és erroni si s'assembla massa a l'ús real, o si els manualets de barbarismes i faltes no ho han absolt encara»... Ah, molt sovint, com a actitud vital, els seu costum —en diuen «comoditat»— és la renúncia i la submissió davant del castellà, es posen a parlar en castellà amb qualsevol excusa (és que són xinesos, és que són sud-americans, és que són negres, és que parlen en castellà...). I això és el que feen i fan uns quants polítics no tan sols del psoe, sinó també veus rellevants de Compromís.

L'escriptor Toni Cucarella ho descrivia fa uns dies (Vilaweb, 12.03.2024): 🔗

Una de les coses que més podem tirar en cara al Botànic, supose que per gràcia del psoe, és no tenir un espai comunicatiu propi. Fa anys que l’hauríem d’haver tingut. Que tots els mitjans de comunicació en català arriben a tots els territoris. Sempre he pensat que el psoe fa més mal a la llengua que el que puga fer ara Vox. Vox són una colla d’elements que volen trencar-ho tot. El psoe és més sibiŀlí.

Cucarella diu «català», que vol dir «català-valencià», a pesar que els sibiŀlins d'una banda i de l'altra volen entendre, usar o aplicar eixe «català» absolutista com si fera la cosa. I el cas és que si tant ho vols, sí que la fa.

dijous, 14 de març del 2024

Aüssant els mocs

Per a aüssar el moc mentres el «fliümissil» fa efecte, el film francés Les miserables de Ladj Ly 🔗, que també servix per a sensibilitzar les orelles amb algun dels registres del francés barrejat pels orígens diversos i la convivència en els barris maltractats en les democràcies afectades per la (des)regulació capitalista.

dimecres, 13 de març del 2024

A péntols

Per als dies amb el cap entabuixat, per als dies que demanen una soneguera reflexiva, o que estàs pegant-li voltes i al final ho trobes, Pendulum d'Eberhard Weber. 🔗

dimarts, 12 de març del 2024

Fats de la sociolingüística

Sovint es comenta que els governs del psoe i Compromís que vam «experimentar» no mos representaven als valencianoparlants. Convé tindre en compte que hi ha un corrent ideològic representat per la racv que essencialment es dedica a difondre la idea que «el valencià s’ha de matar quedant ben clar que no té absolutament res a veure amb el català». D'acord, però això s'agreuja perquè, per alguna llei física o per algun fat atàvic, té com a contrapartida el corrent que encara perviu en la nostra herència ideològica: «l'ús del valencià mos la bufa, però ha de quedar ben clar que s'ha de dir català».

dilluns, 11 de març del 2024

Sort de la desídia

«Que ens deixen parlar en valencià tranquils» (Diari La Veu, 16.02.2024) 🔗 Una reflexió molt encertada de Ricard Chulià, però crec que ara ja no és com amb el psoe i el pp d'abans: això de que mos deixen en pau ja han vist que no funciona, i per això estan el l'«aporellos». Vorem si els arriba la desídia habitual entre els nacionalistes espanyols de la contornà. I serà una sort.

diumenge, 10 de març del 2024

Cita dominical / 799: Maria Llopis Freixas

Mirant-se críticament.

Hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres, acceptar que a un o una col·lega se li ha acudit una proposta millor i conservar-la en un racó de la nostra particular base de dades mental per, potser, fer-la servir en una altra ocasió.

Maria Llopis Freixas, «Dubtes, ergo tradueixes (bé)», Núvol, 07.03.2024. 🔗

divendres, 8 de març del 2024

L'acer d'aquells temps

Després d'haver començat a llegir algun llibre de Henry Miller —que un company d'institut em va fer sentir que era fosc i imprescindible—, alguna cosa em va dur al meu primer disc de Lou Reed, que per desconeiximent i un poc per sort va ser Berlin.

dijous, 7 de març del 2024

Sí, però no tant

La metge del centre de salut m'atén en un valencià quotidià, casolà. Com és habitual en Valéncia ciutat, deu tindre més contacte amb pacients que parlen en castellà com a primera llengua, i també hi ha els no parlen en valencià per la discriminació sistemàtica heretada i vigent encara. Això es nota, hi ha qui veu una bata blanca i, la tensió li puja i, a més, si convinguera, cridaria «soy español, español, español, uoh, uoh» amb excitació i convenciment emporuguits, no fora cas que notaren que sí, que és espanyol, però no tant com voldrien les veus autoritàries del franquisme que encara ressonen. O les noves veus neofeixistes.

La metge del centre de salut m'atén en valencià. Confort psicològic, pau entre les persones de bona voluntat. Cal vigilar la tensió.

dimecres, 6 de març del 2024

En espiral

A banda de la palissa que mos van pegar amb la carta d'ajust d'Aitana —el precedent simptomàtic del futur Canal 9— repetint «To the unknown man» en bucle durant uns quants anys, el disc Spiral 🔗 de Vangelis és un clàssic. Em va servir de fons musical mentres m'encabotava a millorar el meu joc en els escacs.

dimarts, 5 de març del 2024

Valoracions possibles




Han estat ràpids en l'Optimot a l'hora de respondre'm, i també diplomàtics:

Tenint en compte les vostres observacions i la normativa vigent, revisarem la fitxa que esmenteu i valorarem si cal fer-hi alguna modificació.

Espere que valoren com toca les dades. Hi ha uns quants milions de nord-occidentals, valencians, balears que utilitzem eixe pronom en totes les ocasions quotidianes, tant si tenim converses formals com si estem de gresca informal.

Em sembla que algun dels experts entrevistats per Mar Riera per al seu article «Per què hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l'estàndard?» 🔗 tindria una resposta adequada..., sobretot si fem cas del que diu Isidor Marí:

L'estàndard ideal o la societat ideal no es poden definir a priori.

En eixe sentit, el desig de Miquel-Àngel Pradilla («Un model cohesionador del col·lectiu sencer de la llengua, bastit des de la diversitat, una diversitat moderada que satisfaça la identitat d'uns usuaris que la reclamen») serà tan difícil com vore's el tos, si no tenim el grau d'ús suficient en els mitjans i en els espais que puguen necessitar eixe registre d'intercanvi entre els parlants de diferents països i varietats dialectals. Mentrestant, seria bo que anàrem fent amb els nostres preciosos «estàndards» casolans de cada poble. Que ja dia el poeta què som si no som poble.