Bloquejant la brossa

Vaig bloquejant números, últimament sobretot de Madrid, però també me n'entren de Valéncia —eixa ciutat imaginària per a valencianoparlants feréstecs—, Segòvia o Barcelona. L'última volta que vaig despenjar, dien que era Metges Sense Fronteres, i va ser amables quan els vaig dir que no podia atendre'ls.

Estan anunciant que s'acaben les cridaes brossa al mateix temps que diria que me'n fan més que en la vida al mòbil, i més encara al telèfon fix, que encara en tinc —sense so— i veig que de tant en tant li s'iŀlumina la pantalla. Diu que hi ha una «trucada entrant». No faig cas. A més, casi casi podria assegurar que arribarà un dia que m'alegraré que algú vullga xarrar amb mi.

Sense massas romanç

Fa poc hem acabat de vore dos sèries, dos «americanaes» que, a pesar del «pinyau-pinyau» amb què es recreen de tant en tant, no estan gens malament, són Task 🔗 i Mare of Easttown. 🔗 Retraten alguns llocs d'aquella societat extensa de la que mos arriben clips tòpics, toquen diversos temes, passant pel filtre policíac —de policia cansat o de policia vocacional— i no es fan eternes: es resolen els casos i s'acaba el romanç.

Va tornant

Mónica Oltra està tornant. Va passar per l'Intermedio 🔗 ahir i va començar a exposar-se un poc davant l'opinió pública. Li arriba una sensació d'iŀlusió quan topa amb persones que la saluden, ara que està tornant. És possible. L'última volta que la vam vore va ser en una de les manifestacions de les víctimes de la dana sense nom del 2024 i inclús a mi em va fer iŀlusió vore-la.

Com a figura exposada als mitjans, no té una gran presència física, no és una gran figura mediàtica, i aconseguix transmetre sensacions contradictòries, perquè pareix que sempre combine claredat expositiva amb un pèl de rotunditat retòrica, o la flexibilitat d'una heterodòxia ideològica amb la rigidesa d'uns convenciments massa assentats. Tot ben rebutjable per als que, com ella diu, tenen el poder encara que no governen.

Encara s'ha de vore les cares amb els que puŀlulen per les coves fosques del poder judicial, aixina que serà cose de vore si el retorn té continuïtat i efectes en la ciutat i, per què no, al país dels valencians i les valencianes que hem vingut d'arreu del món, mosatros tots, universals i locals.

Segueix! Poblet

Afegint un poc de condiment a la setmana de la llengua 🔗 que han activat durant uns dies en tv3, afigc la notícia d'Aitor Muñoz 🔗 sobre el web i app Segueix! 🔗 que servix per a localitzar els continguts audiovisuals que hi ha en valencià en la xarxa.

Amb això i amb la plataforma Poblet 🔗, també mos podem deixar absorbir per la sensació que aquella «normalitat» sociolingüística de fantasia política està a un colp de clic. A pesar que sabem que hauria d'estar a l'abast d'un munt de vots —o de bots, si convé.

Cita dominical / 911: Empar Pellisser

Ara i ací, el 8 de març de 2026, als pobles de la Safor, han aparegut davantals, amb pitrera i tot, de color morat, penjats als balcons. Seré jo l’única que m’espante? M’ho explica una veïna… A això el col·lectiu d’ames de casa li diu feminisme.

Empar Pellisser, «Entre l’odi i l’autoodi està l’oxímoron», Diari La Veu del País Valencià, 13.03.2026. 🔗

La foto del sàbat / 300

La tórtora ha fugit espantà i hem descobert el niu. Més tard ha tornat. Ara toca covar-los.

Viu democràticament

Tal dia com hui ha purnejat una mica sense que haja arribat a fer saó. Pegue una miraeta al web de Xúquer Viu 🔗 i es nota en alguna secció de comentaris que l'explotació del riu aspira a l'extractivisme i a fer-ne ús sense control, mentres que els qui el volen protegir diuen que ja no pot més, a pesar que mostren en un vídeo que encara du aigua, cosa que permet especular sempre un poc més amb els límits del que es pot. I sempre es pot un poc més encara.

Talment com l'explotació laboral, on sempre és possible forçar un poc més l'exigència, els horaris, empitjorar les condicions, rebaixar els salaris, precaritzar el contractes, desqualificar i subordinar els companys de faena, perquè en la vida sempre és possible un poc més per a empitjorar. En canvi, quan es tracta de millorar, un poc sempre és un poc massa.

L'U de Maig de fa vint anys 🔗 anotava jo en este bloc que uns dies abans, el 29 d'abril, Xúquer Viu hava protestat a Antella contra la contaminació del Xúquer. Em sembla que en eixos vint anys el Xúquer ha millorat i ha empitjorat, ha anat avant i arrere, però sempre a remolc de no saber què fer per a combinar la protecció i la millora tant dels recursos naturals com de les indústries i la cultura que en depenen i del medi natural en què hauríem de poder continuar vivint democràticament.

Amb suor

Cada volta som més gent al món i n'hi ha més gent al bar de la plaça, entra dient Takse a casa. Per contra, al gimnàs n'eren tres, poquets, aixina que semblava una sessió personal. S'han reduït els comentaris, les mirades, les queixes... L'esforç s'ha convertit en suor, les toxines s'han evaporat. Aixina de fàcil podria ser tot. Però no ho és, tornant a casa hi ha un doloret.

La sèrie noruega Ølhunden Berit (Un home millor) 🔗 és com una sessió personal d'estiraments, musculació, equilibri, resistència... Primer sobrecarrega i du a l'exigència d'un poc d'esforç ideològic, però després mostra que la suor mental també s'evapora quan l'aireges.

La fantasia o la llengua

En el Més Nit d'anit 🔗 Pau Vidal va recordar alguna idea de Lluís Vicent Aracil, de qui que va dir que estava massa reconegut... Xe, amb la devoció amb què he aprés a dir eixe cognom, em sorprén sentir que no el tenen massa en compte. Com que estan en la setmana de la llengua —dedicada als «nouparlants»: esta no la tenen en els diccionaris, però sí que apareix en el Cercaterm—, espere que no siga l'única volta que repassen un poc les reflexions del sociolingüista valencià.

Encara que no confie massa que tinguen en compte l'Aracil, perquè l'únic idea que pareix que els arribe amb certa consistència és precisament la més absurda: els Països Catalans. Més absurda encara, si despús-ahir Maria Teresa Cabré, en el mateix programa, va tractar d'aclarir un poc l'embolic creat per la seua proposta de consens sobre el nom de la llengua.

Bé, més que consensuar el nom de la llengua o una fantasiosa entitat política —al 2017 estaven a punt d'independitzar-se i els valencians no estàvem votant res d'això—, convindria que posaren l'interés i la intenció en l'ús obert, compartit, proactiu i no subordinat de la llengua, tal com proposava Pau Vidal.

Una història que va repetint-se

Els suposats delinqüents que haurien de ser expulsats, migrants en centres d'internament, prioritat nacional —¿quina nació über alles?— o nazional, camps de concentració en països tercers —¿per què no en països segons?, ¿quins són els països segons?—, primer els valencians, o no, els espanyols..., ¿però els monolingües, els bilingües, els plurilingües?, ¿a Valladolid qui va davant?, ¿també a Madrid o a Gandia?

Quan te n'oblides, quan ho ignores, quan ho deixes passar, quan tanques els ulls, quan els sents però no els escoltes, quan no en fas cas perquè «no deu ser pa tant»..., va acumulant-se la infàmia. ¿De què em sona Goulag. Une histoire soviétique?, 🔗 que va repetint-se, que és més que soviètica.

Rovells

La cosa és que Jordi Nieva en «Jordi Pujol i la maleïda "immediació"» 🔗 ha exposat uns quants d'eixos elements que la justícia espanyola manté com si el cresol de la seua existència encara s'haguera de mantindre encés gràcies a les essències del pensament jurídic i social més rancis: la immediació que atribuïx poders psicològics extraordinaris als jutges, la desatenció dels biaixos sociològics, les possibilitats telemàtiques, la concepció del procés penal com a castic o venjança quan ja sabem massa bé que hauria de ser tractament i reinserció. I inclús el dret a defendre's u mateix, com a «romanticisme literari», diu.

I portant-ho més a prop, a la faena de cada dia, veig que ha institucions que necessiten eixir ja dels segles en què van congriar la seua raó de ser si s'han de mantindre en un sistema democràtic avançat i eficient, com seria el cas del parlament valencià, que va ser un element de construcció de la democràcia des del mateix procés de consolidació de la institució, però que ja fa uns anys que té els mecanismes rovellats i complix una funció mecànica que grinyola i ofega tant l'interior de la institució com els processos democràtics de la societat valenciana.

M'ha eixit un fragment massa redó. Fàcil, perquè és una opinió que no ha requerit afegir mostres i documentació. Si ho fera, el rovell s'escamparia com les llavors dels plàtans estos dies, que també serviria per a adobar amb un poc de romanticisme.

Cita dominical / 910: Lluís Vicent Aracil Boned

La lingüística moderna és igualitària per principi.

Lluís Vicent Aracil Boned, «Les etapes epistemològiques de la recerca sociolingüística», Papers de sociolingüística.

La foto del sàbat / 299

Invasió floral d'alguna varietat de bauhínia vora el trànsit de l'avinguda d'Aragó.

Binarismes

Continuen vigents i són molt interessants i complexes les percepcions que tenim dels cossos, de les identitats, de les nostres diferències, però haurien de tindre un valor secundari. Per contra, convindria aclarir per què hi ha d'haver categories masculines i femenines, per què no mos distribuïm tots per pes, altura, sou, patrimoni... En fi, el binarisme continua marcant la pauta. A voltes ho superem de manera anecdòtica —vàters unisex— i més tard patim retrocessos perniciosos —hi ha qui no pretén determinar mai el fet de ser homes, però sí què és una dona... 🔗

Rosa de tomaca i alvocat

El dia dels llibres, el dia de les llibreries i de provar a vendre i promoure la venda, la presència i la simpatia dels qui els escriuen. Aprofite per a fer recompte de presències en el catàleg de primavera-estiu que m'arriba de l'editorial Bromera. Hi ha 50 portades en miniatura que corresponen a 33 autors i 17 autores.

En la primera secció, noveŀla, la cosa sembla que es desequilibra un pèl massa (8 i 4), però després arriba la poesia —passant de la ciència: 2 a 0— i la rima pareix que sí que és cosa de dones (Mercé Estrela Tena i Maria Carme Arna Orts al costat de Josep Ballester). Però continue avançant i en la secció de passatemps, actualitat i teatre, tot són hòmens —«i estem sopant...», com el xiste aquell de Tarzan.

La secció de llibres iŀlustrats comença amb una plana on empaten (4 a 4), gràcies als dos llibrets de Yayo Kawamura, i es manté l'empat en la plana següent, amb la Magalí! de Núria Busquets, però l'impuls final deixa la cosa en 3 de 13, amb Louisa May Alcott, Teresa Broseta i Gemma Pasqual i Escrivà.

Amb una tomaca i un alvocat, una rosa. El dia del llibre té eixes primeres impressions de bon matí.

Hotelet d'insectes

«Demà cavalla», «demà acaba ja»... Takse crea jocs de paraules inesperats per a que jo m'entretinga demostrant que consevol destrellat em fa riure. Cavalla en carxofes per a demà, atra volta peix. Tornant pel riu, hi ha una reserva per a insectes on conviuen diverses plantes aromàtiques, unes mostasses altíssimes, gramínies...

No vegem els insectes, però s'intuïx que n'hi deuen haver, perquè hi ha un bon tràfec de pardalets: estornells, todons, tórtores, caragolets, gafarrons, merles, i uns palputs passejant tan campals fussant pels roglets de verd de fora del jardí, sense parar massa atenció a les neure de la prioritat nacionalista, però molta més als productes de proximitat.

Interferència casual

Estic en l'ordinador i estire la cama esquerra, aleshores interferixc en l'emissió de la ràdio del bany que té sintonitzà la ser, però només quan Takse està en alguns llocs concrets de la casa. Es veu que la conjunció de les nostres potències electromagnètiques crea combinacions que alteren els camins per on viatgen les ones de ràdio. I la cosa pareix que és que jo no estire la cama esquerra. Quines coses.

Una interferència casual, un senyal de coŀlaboració, una reacció davant una combinació de diferents punts de vista, la realitat no s'acaba mai de sotmetre del tot a les nostres prediccions.

Cels electrònics

L'Onyx Boox Note 13.3 encara resistix. Ara essencialment em servix per a escoltar la ràdio per internet, música i poc més, algun dibuix, alguna consulta al correu, però res ja de llegir llibres, perquè va lentíssima i necessita estar endollat per a mantindre's despert. A més, la lectura en paper continua sent més còmoda, agradable i absorbent, a pesar de les esperances lectores amb què m'il·lusionava —i encara ara— vegent els aparells.

Tots estos trastos envellixen, però este ho ha fet més ràpid del que jo esperava. A banda, la gran pega que li trobe és que sembla que no puc canviar-li el sistema operatiu ni activar-li res que li done un poc més de vida i aire, tal com he fet en ocasions anteriors amb altres aparells que vaig poder posar el dia pel meu compte. En el cas d'este aparell, tal com solen fer algunes empreses de les quals hauríem de fugir, l'han deixat de costat, ja no el posen al dia i busca qui t'ha pegat.

I ara, no sé si per parlar d'estes coses, l'ordinador està començant a imitar una tórtora. Trobe que l'hauré d'obrir i pegar-li una tocaeta. Té cels electrònics.

Cita dominical / 909: Rosa María Peris Cervera

Una societat no es mesura per la duresa de les prohibicions, sinó per la inteŀligència de les solucions.

Rosa María Peris Cervera, Diari de Sessions de les Corts Valencianes, 15.04.2026. 🔗

La foto del sàbat / 298

Un immigrant prenent possessió d'un territori imaginat.

Fent pols i aventant

No a pesar, sinó «a causa de tot» —diríem i crec que no cal donar més referències— sembla que convindria comprovar quins lligams de dependència poc saludable o directament tòxica s'han establit amb el conglomerat oligàrquic despòtic que controla els eua —alerta, que això del capitalisme sense fronteres, tots som copartícips en causes i conseqüències.

Pel que diu la notícia que he llegit («Sistemas críticos de España y otros 22 países europeos tienen un "botón de apagado" a disposición de Trump», Carlos del Castillo, elDiario.es, 16.04.2026), 🔗 una decisió del president americà mos podria tallar no tan sols el compte de correu de Gmail, sinó inclús un aparell de respiració assistida que funcionara amb tecnologia d'una empresa d'aquell país. És com el botó que té Musk per a controlar a distància la conducció sense mans dels seus cotxes, però ara de repica'm el colze.

Esta segona etapa del president americà Trump està fent pols i aventant el prestigi i la confiança que, a pesar de tot, encara emetia —com un far en la foscor, si mos deixen dur per l'imaginari que hem rebut— la representació de la democràcia americana —la democràcia més gran del món...—, sí, a pesar de tot.

Repicant els dits

¿Com diríem això de fer castanyetes si mos fixem en la definició d'eixa expressió que dona el diccionari?: «Esclafit que es produïx al fer esvarar amb força i ràpidament els polpissos del dit del mig i del polze.» No ho sé massa bé, però això d'esclafir no mos acaba de xocar.

Les castanyetes deuen ser una cosa d'eixes que va per pobles i barris. Al meu no té eixe significat. En canvi, hi ha qui en diu «repicar els dits», que tant pot servir per a marcar el ritme ballant —que seria el cas de les castanyetes, segurament emparentades amb les castanyoles— com per a mostrar nerviosisme, enuig o inquietud si repiques sobre la taula o el braç de la cadira.

Repiquem, però que no siga el colze, que seria una expressió diferent.

Reciclatge de la palla

L'acadèmia té uns criteris per a la fixació de la toponímia on fan dos afirmacions poc clares (seguixc l'edició del 2024). Primer, una classificació de topònims que denomina «toponímia major», però que no caracteritza ni explica (p. 45 i 86):

En canvi, en el cas específic de la toponímia major, la solució documentada històricament serà la que tindrà més pes a l’hora d’establir una forma normativa. [...] el cas de la toponímia major (continents, països, comunitats autònomes, regions, ciutats, etc.)

I després un criteri general sobre l'accentuació que no explica en quins casos ni per quins motius no s'ha d'aplicar (p. 53):

Accentuació
Accentuació de é/è: caldrà accentuar segons la pronunciació de la zona: francés, sénia, Novetlè.

¿Per què apliquen la idea més imprecisa i inconcreta (p. 45 i 86) en lloc d'aplicar el criteri més general (p. 53)? No ho expliquen en l'informe, on pareix que hagen oblidat el seu propi criteri sobre l'accentuació dels topònims, ja que després d'admetre que és «Valéncia», se'n van per peteneres a discutir sobre la classificació dialectal de la llengua, com si això fora rellevant per a decidir res.

Això sí, és innegable que la «solució documentada històricament» seria «Valencia» sense accent —no solia dur accent quan no hi havia regles clares i generals d'accentuació, o quan es considerava que ja s'entenia que era una vocal «tancada». Però estem d'acord que això no seria correcte ortogràficament. Per tant, s'hauria de recórrer al criteri de l'accentuació, no al de la documentació històrica, que servirà i tindrà valor determinant en atres casos, però no en este.

Ací sí que estem fent reciclatge de la palla.

Premisses sense conclusió

En l'informe de l'acadèmia diuen en el punt 2:

[...] un estudi tècnic preceptiu sobre la denominació oficial d’un topònim ha de circumscriure’s estrictament a l’anàlisi d’aquell nom propi concret. L’ampliació del marc a una revisió general del sistema d’accentuació de les é/è del valencià excedix i altera l’objecte de la petició.

Més avant, en el punt 4, l'informe tracta eixe sistema d'accentuació que han dit que no s'ha de tractar i, a més, reconeix de manera implícita que, etimològicament, l'origen del topònim té una e tancada. Per a reblar la manipulació, en les conclusions diuen que «per raons [...] etimològiques» proposen la grafia amb accent gràfic greu... ¿En quin moment les premisses no han de quadrar amb la conclusió?

En vorem de grosses.

Atabollant

Les eleccions a Hongria i el resultat electoral 🔗 són un airet que pot refrescar les estructures democràtiques de la Unió Europea. Però encara és una incògnita que vorem si no amaga darrere de la inconcreció programàtica —tractant-se de jocs de dretes— un relleu en l'ànsia oligàrquica. Les primeres declaracions en calent fan pensar més en un reforç de la progressió democràtica d'Hongria. Faena tenen si han de reconduir la deriva institucional del país.

Sense llançar les campanes al vol, és un dels pocs tocs d'atenció democràtic que està sonant en la campana d'oligarquies, dictadures, megalòmans i falsaris diversos que atabolla el planeta i la Lluna.

Cita dominical / 908: Michel Foucault

Cap llibre no pot existir per ell mateix; sempre es troba en una relació de suport i de dependència en esguard dels altres; és un punt en una trama.

Michel Foucault, «Resposta al cercle d'epistemologia», L'ordre del discurs i altres escrits, segons la traducció de Pompeu Casanovas.

La foto del sàbat / 297

Uns rosegons

Uns rosegons per a uns obrers sud-americans que mos han regalat uns trossos de la mobila que estan llevant d'una casa que restauren. Els hem avisat que estaven durs i que era una cosa típica de per ací. Un intercanvi, esta volta en castellà, perquè hem notat que no mos entenien en valencià. Esta deu ser una situació d'adaptació, la situació típica en què hauríem de posar en pràctica els nostres coneiximents lingüístics.

Més tard, al forn, la dependenta sud-americana mos ha entés perfectament. També la situació típica en què ella fa un mínim d'adaptació i ningú ha de subordinar-se sociolingüísticament. En parle massa, de la subordinació —ai, és lo que n'hi ha—, i convindria recordar els intercanvis adaptatius i equitatius. Quasi igualitaris, dins del que cap. Més rosegons.

Mala lluna

Les persones assassinades a l'Orient Mitjà a causa dels crims de guerra de Trump i Netanyahu contra la humanitat i el dret internacional, estaran desvanides quan s'enteren que uns astronautes americans li han pegat la volta a la Lluna.

Amb interés i voluntat

La recerca científica pot vore compromesa la seua qualitat si el treball partix de les conclusions a les quals es vol arribar, si la faena consistix a triar i disposar els fets que van bé a la conclusió preestablida.

Els fets són que es pronuncia «Valéncia» i s'escriu «València». I una cosa és explicar per què el topònim es pronuncia de sempre «Valéncia» ací i a l'Alt Àneu i una atra ben diferent és mirar d'explicar per què s'escriu «València». Les dos coses es poden fer seguint la metodologia científica. Però la qualitat d'eixa ciència serà ben pobra si es barregen les coses i es pretén utilitzar els procediments científics per a establir que s'ha d'escriure «València» adduint la normativa ortogràfica, la pronunciació de la zona, la història, la documentació i l'etimologia, com si estes disciplines ho imposaren.

Els membres de l'AVL ho saben i supose que algun dia explicaran les raons polítiques o conjunturals que els van dur no tan sols a fer fer prevaldre la conclusió preestablida, sinó també a provar de revestir la decisió d'aparença científica marejant i tergiversant dades i fets.

Els fets són constatables i les decisions de les autoritats poden seguir sistemes de decisió que es fonamenten en conclusions científiques, en idees polítiques, en potestats discrecionals o en preferències arbitràries. La pràctica del poder democràtic mira de combinar les conclusions científiques amb les idees polítiques, limita les potestats discrecionals i prohibix les preferències arbitràries. Per tant, pot ser complex, inesperat i innovador, però tampoc no és tan difícil. Cal interés i voluntat.

Solemnitats i ocurrències

Seguint l'opinió que es va publicar en el Diari La Veu del País Valencià («Cai» de Valentí Ros, 23.03.2026), 🔗 el criteri per a fixar la toponímia tampoc no és el que va fixar l'avl, sinó com diu la dita: «fer com fan, que no és pecat», esta volta seguint el suposat exemple del topònim Cadis, la ciutat d'Andalusia.

Com que en continuen apareguent, llegint les elaboracions teòriques d'eixe estil, llegint les opinions que —en el millor dels casos— s'enlairen sense més ales que l'intent de fer riure un poc o de sentenciar amb ironies, s'entén que es valide qualsevol cosa que complixca els desitjos, les preferències, els prejuís o les neures de cada u.

En fi, de moment, ¿no ho ha resolt l'AVL ja? Doncs, ara, amb calma, els qui no ho hagen fet, poden aprofitar per a llegir un poc la documentació i aplicar el mètode científic i un mínim de reflexió. És possible que descobrixquen algun argument amb fonament lingüístic i toponímic. I també pot ser que hajam de lamentar uns quants anys més que l'entitat que més rigor hauria de mostrar es dedique a vagarejar entre solemnitats i ocurrències.

A la farmàcia

La dependenta de la farmàcia està parlant en anglés amb unes turistes. Després amb unes expats o erasmus, diria jo. I quan em toca a mi, que demane el medicament tal «o una cosa aixina p'al costipat», em respon en valencià amb un accent exòtic —que no sé identificar—. Les expats diuen «adeu» eixint.

Parlant en valencià sempre apareix l'ocasió d'aconseguir anècdotes significatives.

Cita dominical / 907: Maria Bohigas Sales

Falta avui un gran poeta que pregunti com es corromp el cor quan la riquesa material mou el món sense cap volta que l'aturi.

Maria Bohigas Sales, «Els miserables», Núvol, Nadal 2025.

La foto del sàbat / 296

Ni uns segons de coherència

Senc Papi Robles per la ràdio declarant coses sobre la ciència, la llengua, l'informe de l'acadèmia i m'ha semblat que acaba pronunciant «València», esta volta —i no com sol fer habitualment, quan pronúncia «Valéncia», com es suposa que s'ahruai d'escriure segons els criteris toponímics generals— reproduint oralment eixa e oberta gràfica. És a dir, acaba una declaració pretesament fonamentada en les recomanacions de l'avl anant contra la recomanacions de l'avl. Tot un símptoma de lo que es suposa que ella no hauria de representar, si diu anar amb la ciència i pretén ser mínimament coherent. No n'hi ha mans.

Havia pensat d'escriure-li a Papi Robles per a demanar-li coherència en les declaracions, encara que siga dins d'un mateix paràgraf, però crec que no ho faré: si acabe de dir que no n'hi ha mans, més valdrà que ho assumixca jo també. Si els votants de dretes i d'ultradretes no els la demanen als seus polítics, ¿els l'hem de demanar als d'esquerres?: no fa tant es suposava que sí. Vorem.

Pressió apresa

Al forn, no sé si mos ha sentit abans, però una xica entra demanant en valencià. Curiosament, la dependenta —sud-americana— li respon també en valencià. Mosatros continuem encomanant coses. I senc que la xica, quan la sud-americana ja no li respon en valencià, canvia al castellà. M'havia alegrat de sentir una xica que entrava parlant en valencià, però li ha durat poc la «normalitat», interferida per la pressió apresa de la subordinació davant del castellà.

Em queda al cap el dubte de saber com es pensa la xica que entrava que la dependenta sud-americana havia d'ampliar els seus coneiximents de valencià, si ella li'ls amagava.

I ases a totes

Acabe de recordar que la dirigent política Mónica Olta va haver d'insistir per a que s'acceptara que la direcció de l'accent del seu nom és la que correspon a una vocal tancada. En una entrevista en Vilaweb (2015) 🔗 explicava:

[...] jo sóc Mónica amb accent tancat. Però de vegades l’han escrit amb o oberta i jo no he cridat a ningú perquè me’l canviés, m’ha semblat que no calia. Cadascú que faça allò que vulga. Però el meu nom s’escriu amb o tancada [...]

Doncs, com que era poc després que fixaren la forma «València», però ara veig que ha acabat passat amb el nom de la capital del país com li passava a la política valenciana: «de vegades l'han escrit» com l'han escrit i ningú no ha dit res, perquè semblava que no calia, que tot arribaria a bon port —i arribarà, espere—, però hem vist que hi ha efectes o conseqüències que no sempre voldríem ni esperàvem, com ara que podem descobrir partidistes i dogmàtics, com dia aquella dita, 🔗 «a totes les cases».

Ixcam cap a fora

A la façana d'un dels edificis de la plaça Major de Castelló de la Plana hi ha un rellonge de sol un fragment de Tombatossals que comença «Ixcam, ixcam». Això em recorda que he de revisar la fitxa sobre els incoatius, 🔗 perquè me se va quedar alguna citació per posar. Li l'afigc.

Pel que he vist des de fa uns anys —i com a conseqüència d'un error de percepció ja antic que l'avl no ha esmenat encara—, hi ha qui no tan sols troba lleig vore escrita la seua variant dialectal —ei, complint totes les normes gramaticals i ortogràfiques—, cosa que em permet pensar que són els mateixos que practiquen la submissió del valencià davant del castellà, perquè, al cap i a la fi, considerar «lleja» una llengua és, en el fons, considerar-la subordinada i prescindible.

¿Què té a vore l'escriptura de la variant dialectal amb la subordinació? Doncs, que una volta agarrem eixe camí, ja sabem com s'acaba.

La democràcia del sorteig

Hi ha qui està lamentant-se del sistema de cooptació dels nous acadèmics de l'avl, 🔗 però la proposta d'elecció que proposen els del Cercle Isabel de Villena no avança prou en la millora del sistema, ja que simplement trasllada la cooptació a l'elecció dels candidats proposats per tres entitats que són molt exemplars a l'hora de proposar retòricament, però no ho són massa a l'hora de concretar l'elecció.

Si mos posem a mandroixar els components de la institució normativa del valencià, fem-ho millor, evitem la cooptació, l'elecció ideològica o l'elecció partidista: cal introduir els requisits mínims que permeten aspirar a ocupar un lloc i el sorteig entre les persones que complixquen eixos requisits.

Anava a detallar qui havia de fixar els requisits, però m'estalvie la faena de pensar-ho, perquè res d'això es durà a terme, ja que l'estabilitat actual derivada de la legislació vigent, mos hauria de permetre deixar un poc de banda les decisions normatives i preocupar-mos pel que és rellevant: l'ús normal del valencià. Que això també de ser interessant per als acadèmics. (A més, dit en veu baixa: si cap acadèmic s'adona que les seues propostes tenen fonament en la ideologia, el costum, la política, la tradició, la rutina o l'estètica, que s'atrevixca a dir-ho en lloc de disfressar-ho de lingüística o de ciència.)

Cita dominical / 906: Xavier Sala i Martín

Va ser aleshores que va tenir una epifania: el món estava ple de problemes greus com la pobresa, les malalties infeccioses, la sobrepoblació, l'erosió del sòl, la contaminació o la corrupció de la política. La característica més comuna de tots aquests problemes era la complexitat. De fet, els problemes eren tan complexos, que només entendre les ramificacions que comportaria qualsevol intent de solució estava fora de l'abast de qualsevol ment humana.

Xavier Sala i Martín, «Douglas Engelbart: augmentar l'inteŀlecte humà», Entre el paradís i l'apocalipsi.

La foto del sàbat / 295

Humor sostingut i sostenible.

De Verona

La xica de la paraeta mos atén amablement. Mos diu que és de Verona i, després de disculpar-se per si no encerta totes les paraules, es llança a parlar-mos en valencià: està fent un curset. Li falta practicar més, diu, però reconeix que la distància lingüística és essencialment la vergonya... En italià, vergogna, que es pronuncia igual. Per tant, ja s'ha reduït molt la distància. Fora vergonyes, mos acomiada amb un «adeu».

Dels nostres

¿Qui som els nostres? Senc la classificació que fa un diputat en l'hemicicle de qui «som» els seus i em fa venir una temor documental, històrica, estantissa. El mal de les apropiacions classificatòries i les reduccions banals fins al simplisme és que tots en poden fer una diferent fins a l'extenuació.

Els qui només parlen en castellà, els qui només parlen en valencià, els qui alternen llengües, els qui van nàixer ací i se'n van anar, els qui van nàixer allà i se'n van vindre, els qui van i venen... Els morenos, els blancs, els qui ixen de nit, els qui no seguixen cap religió o els qui dibuixen amb la mà esquerra... I fins a l'infinit i la culpabilitat en massa de qualsevol atre d'eixos que no som dels nostres.

Hi ha coses que estan malament i no haurien d'arribar a ser errònies.

Tot el temps

No ho podem evitar, passejar i passar per alguna llibreria. Tot el temps del món no seria prou. Que si Boule de suif de Maupassant en edició del 1904 o els dos volums de L'aperitiu de Sagarra en edició del 1964. Mos regalen punts de lectura que deixem dins dels volums esperant tornar-los a vore algun dia, Evocarem els anys que hauran passat d'estanteria en llibreria en cases diferents, arreplegant pols i olors de vainilla, de canyella. Tots contents i jo també, recorda el rètol del cantó de vore el mercat de Mossén Sorell.

Un dia

Hi ha un dia que l'aigua de la Britta fa bon gust, un dia que no telefones i mai més, un dia que penges i és per a sempre, un dia que comences a llegir un totxo que tems que no acabaràs, un dia que l'acabes i n'agarres un més prim, un dia que falques la taula i ja no es mou, un dia que vas a la mateixa velocitat però el cronòmetre et mostra que és una iŀlusió... Hi ha un dia per a tot, i la resta és la vespra. Si se n'han dit de coses sobre això.

La veïna autocrítica

En el programa d'humor Polònia van mostrar que també era possible utilitzar la sàtira per a «blanquejar» les idees democràtiques, que es veu que cal fer-ho també, perquè els perills de la democràcia són els mateixos que els de qualsevol atre sistema política, que ell mateix es prenga massa seriosament, imperativament i de manera excloent. En el programa de dijous passat van fer uns gags amb un «Torrente» demòcrata d'esquerres, 🎬 que també n'hi han i els van saber trobar i caricaturitzar.

En eixa mateixa línia, em sembla que la sèrie La dona danesa (Danska Konan) 🎬 és una mostra de com fer una critica profunda dels mals usos pràctics i retòrics dels valors democràtics (ecologia, feminisme, educació i sanitat públiques universals, igualtat, equitat...), crítica i sàtira que aconseguix el mateix efecte, reforça els valors de fons i desqualifica i posa en dubte les aplicacions i interpretacions «totalitàries» o «cosmètiques». La veïna danesa té una vena autocrítica.

La sèrie inclou una part sociolingüística interessant en què es posen de manifest certes idees preconcebudes i prejudicials tant sobre el danés com sobre l'islandés, moments en què també podem sentir ressonar la situació del valencià-català davant de l'espanyol-castellà, tant si mos pensem com a víctimes com si busquem alternatives als nacionalismes excloents.

Cita dominical / 905: Alícia Martí Climent i Mireia Barba Barranquero

«Els accents andalusos, l’espanyol llatinoamericà o el català oriental sovint són percebuts com a estranys, difícils d’entendre o fins i tot ridículs.»

Alícia Martí Climent i Mireia Barba Barranquero, «Els prejudicis lingüístics de l’alumnat de batxillerat: què revelen i per què importen», Revista de Llengua i Dret, 12.03.2026. 🔗

La foto del sàbat / 294

Un poc de primavera amb estams dolços de la flor de la mostassa.

Bits desconjuntats

Vaig tindre una il·luminació fa uns dies: per tal d'aprofitar el web dedicat al text de la noveŀla on vaig fent garramanxos, vaig pensar de posar-me a fer un diccionari enciclopèdic del Tirant lo Blanch utilitzant la possibilitat de creació de llibres de la Viquipèdia. I de colp me s'ha fet un poc fosc, perquè ni és tan simple arreplegar tots els enllaços de la Viquipèdia —no té una categoria ben definida sobre la noveŀla— ni totes les referències estan en la Viquipèdia, sinó que cal recórrer i traduir les pàgines corresponents d'altres versions de la Wikipedia.

La cosa és que el procés serà llarg i vorem si acaba arribant a port, o passa com em sol passar amb tantes línies i pàgines que no concrete mai, que acaben espastrades per les humitats en algun racó perdut de casa, o reduïdes a bits desconjuntats per la xarxa.

El fum de dia

Anem cremant-ho tot ja, hui és el dia... de deixar de fer rimar «aiatol·là», «Iran», «rodalia»... Llàstima que el foc de les falles només provoque, en general, soroll festiu, trasbals físic i emocional i un poc més de contaminació ambiental, sense que eixes flames arriben a exorcitzar els mals propòsits denunciats i satiritzats en les explicacions de fum falleres.