dijous, 24 de setembre de 2020

La primera vegada que vixc

Comentava Takse l'article d'opinió «Por favor, perdón y gracias» d'Aitana Mas sobre la (mala) política que es fa tan sovint en les nostres institucions. I la coŀlaboració ansiosa de molts mitjans que es beneficien generant exaltacions i escàndols emocionals. La mitologia, l'èpica, els trobadors, el realisme social o les sèries melodramàtiques, no són processos evolutius i gèneres incompatibles en el temps, són variants o complements disponibles per a cada interés i circumstància.

Mos despista la propaganda que mos fa pensar que el «progrés» i l'«evolució» de les idees i de les cultures és el camí cap a algun destí concret predictible que no és el clot metafòric. Per sort o per desgràcia, cada dia tenim ocasió de comprovar que totes les èpoques i les ideologies de la humanitat existixen simultàniament. Els temps sempre són els nostres, com aquell persontage d'una vinyeta de Flavita Banana que participava iŀlusionat en una manifestació i comentava: «Jo és la primera vegada que vixc.»

dimecres, 23 de setembre de 2020

El capot i l'accent

Després de llegir el llibre La literatura recordada d'Enric Iborra Posadas em va quedar la sensació que havia de llegir el conte El capot de Gógol. Casualment, mentres torcava la pols, el vaig trobar en la llibreria de Taksenet, versió al català de Montserrat Casabó (1986). La impressió final és que és un bon conte, que retrata irònicament la classe social dels funcionaris, de manera prou satírica en alguns moments. En canvi, es desunfla al final. Certament, acaba d'una manera desesperada, però en este cas eixa sorpresa és decebedora. De totes formes, és un conte entretingut que encara hui podria retratar molts elements d'una administració del nostre temps.

A més d'això, tope amb la curiositat que l'exemplar que tinc entre les mans és un obsequi d'Eduard Guillot, cosa que mos du records d'algunes adquisicions importants d'aquells anys en què decidíem si mos interessava poc o molt la carrera universitària que estàvem fent. I mos vam decidir a comprar el dcvb. Encara una curiositat final: l'Enciclopèdia diu que «Gogol»; l'iec que «Gógol»; a la coberta hi ha «Gògol» i a la portada «Gógol». Ho hauré d'aclarir en algun lloc de referència.

dimarts, 22 de setembre de 2020

Una sensació de trenta anys

Tinc una sensació de trenta anys cap arrere. Si pense que es tracta dels anys noranta, em pareix despús-ahir. Trobe que estos vint anys del segle xx, este any 2020, és més o menys una extensió o pròrroga de l'any 2000, aquell any que vam pensar que tornaria a fer rodar la bola del món. Ho veig un poc com si fora fa unes hores. Encara ressacosos.

La percepció que tenim de les coses pareix que depenga més de les nostres inseguretats que dels nostres sentits. Els sentiments que mos generen eixes sensacions són com uns filets tremolosos que trenen una xarxa amb les fantasies i les pors del dia. La realitat és un fenomen natural, inevitable i poc creïble. Ni tan sols estem segurs que no siga sempre un record quasi simultani d'una situació en què mos sembla que hem participat d'alguna manera, a voltes intensament, a voltes passant de gairó. Casualment, les neiges d'antan.

dilluns, 21 de setembre de 2020

Bon dia, de matí

El llanterner em replica: «"Bon dia", no; ara és "bona vesprada"». Són vora les quatre i havia d'haver vingut a les tres. He hagut de dinar a la una per a arribar a temps. És una conversa telefònica, ell parla en castellà i m'entén perfectament. És jove. Una de les coses que li deuen haver quedat gravades en el cap de les classes de valencià de l'escola deu ser això. Ja va bé, li servix per a replicar-me. No li explique que mentres hi ha claror del sol, sempre ha segut «bon dia» al meu poble. Segur que li té ben igual això. El passat de la llengua, el passat cultural, és un entreteniment de classe ociosa. Ell és llanterner i té pressa, li queden moltes visites a fer per davant, fins que es faça fosc, i «bona nit».

diumenge, 20 de setembre de 2020

Cita dominical / 618: Ho Yunmo

 Mirant la lògica.

Com diem aquí: el fruit cau quan l'ocell s'envola, és a dir, que es lliguen els dos fets per bé que no hi ha relació entre ells.
Ho Yunmo, personatge d'«El bolet vermell», relat inclòs dins del llibre L'acusació de Bandi, traduït per Hèctor Bofill i Hye Young Yu.

dissabte, 19 de setembre de 2020

La foto del sàbat / 8

Enfoque amb un últim propòsit ingenu mentres passe el congost que em du cap a una nova versió del desgavell anterior.

divendres, 18 de setembre de 2020

Contorsions normatives

Vaig comentar que l'invent i l'ús de la paraula cribratge era una conseqüència de la pressió i la imposició del castellà també en la nostra activitat normativa. A més, és una forma adobada de cultisme, perquè amb eixe excipient es veu que tot passa o es dissimula millor. Em va replicar un company de llista que no podia ser castellanisme i cultisme alhora, cosa que em va fer pensar si no hauria barrejat possibilitats incompatibles.

Però mirant-ho bé, crec que el company va sobrevalorar el fet que el cultisme tinga eixe valor suposadament elevat, valor que impediria la relació amb un fenomen tan planer i usual com el castellanisme. A més, cal tindre en compte que el castellanisme no sempre és un préstec d'un element lingüístic, sinó que també és castellanisme l'acomodació de la llengua als trets d'aquella, a les eleccions lèxiques, sintàctiques o morfològiques.

El vernís del cultisme mos va permetre incorporar cribratge i no cribatge, que és una manera consol o malíccia infantil: triem la mateixa variant que en castellà, però la pintem de manera que semble que els esmenem la plana. El cas és que no fem més que embolicar. A fe que ara n'hi ha qui està pensant si no seria possible escriure-ho aixina, però pronunciar-ho sense la segona erre. I és que mos hem acostumat a tantes contorsions normatives que quasevol incoherència mos sembla factible.

dijous, 17 de setembre de 2020

Les galtes i les mofles

Prove de dormisquejar de tant en tant durant les vacances, però els entreteniments que me se proposen cada dia em fan eixa faena quasi impossible. M'ha assaltat el dubte sobre el nom de les galtes (o de les galtes grossetes) que tenen uns companys collistaires, aixina que pegue una mirada a la xarxa i trobe més del que em pensava sobre la variant «mofles» que apareix en el dnv —¡vaja!— i que crec que jo no havia sentit mai.

En este cas, l'aldc té com a general «galta» (vegeu el mapa 36), però localitza com a segona resposta «mofla» (o «mofle» amb e oberta final) a Fraga. La referència literària de Guinot que apareix en mofla el dcvb em pensava que podia ser una mala lectura de «molles», però he trobat una xica valenciana (?) que parla de «mofles roges» l'any 2006; i una altra xica, que deu ser de Peníscola, que té un xiquet de dos mesos de qui diuen: «quines mofles». En la foto es veu bé que té bones galtes.

També trobe en el bloc Versos i carícies una xica (pel que explica, naixcuda a Romania i que va vindre al nord del País Valencià quan tenia dos anys) que escriu en «A paraules destrellatades, orelles tapades» (07.05.2018):

Jo ho he aprés a fer i cada volta que esdevé alguna cosa com aquesta em ric tant que em fan mal les mofles i tot.

De totes formes, m'estranya que Labèrnia arreplegara «mofla» com a 'enuig' però no com a 'galta'. A Benicarló, sembla que «mofla» té algun sentit que no sé si és despectiu o relacionat amb la constitució física. En La Veu de Benicarló (974, 06.03.2015), un tal Vicent T. Peris escriu:

Si tindrà castanyetes la cosa que encara acabaran traient-li partit a la gatera de la batllessa de València. Quina donota més bestiota. No contenta deposar-nos a tots el valencians en ridícul, encara dimarts passat, tota digna ella, va tindre la barra de dir que «caloret» era una expressió ben valenciana. Com ella, la tia mofla. Encara acabarem creient-nos que calor és masculí i que na Rita és molt i molt entranyable i, un pet l'agarre qualsevol en un dia de festa i pelillos a la mar. Em penso que m'he desviat una altra vegada del tema.»

També a Borriana ha tingut o té ús la paraula, segons relata Juan Manuel Arambul en «Querido enseñador» (Buris-ana, 188, 2002):

«Si quería ponerle más énfasis a su regañina, la acompañaba de rápidos vaivenes de “bigot i mofles”.»

No sembla que la documentació done per a que haja aparegut en el diccionari, però en este cas la paraula ha tingut sort. Per exemple, a l'Alcora, una mofla sembla que era un forn (Vivències), i eixa accepció no ha aparegut en el diccionari (a més, no sé si seria una adaptació del francés «moufle»).

Estes recerques sempre em desperten la curiositat i em fan continuar fussant en la riquesa que desapareix quan la llengua és garbellada per uns suposats estàndards normatius, que sovint pareixen més pensats més per a castigar i amagar que per a ajudar a mostrar.

dimecres, 16 de setembre de 2020

Garbellant el lèxic

En lloc de posar-me a dir el nom de la ministra Calviño en va, tal com em convida a fer un apunt de la Intersindical Valenciana sobre la taula general de la funció pública (en diuen «mesa» segurament com deuen dir «mesita de nit» o per esnobisme), a última hora de les meues hores reflexives m'arriba el debat que han tingut en l'aoetic i que mos comunica August Bover en «Cribatge i cribar», i em despenge amb les consideracions habituals:

M'ha semblat molt atractiu i interessant llegir el debat que mos heu facilitat. Entenc que qualsevol de les opcions hauria de ser possible.

En tot cas, si estem acceptannt que hi haurà pronúncies diferents, convindria no fomentar la contradicció entre la forma escrita i la pronúncia. Eixa és una de les irregularitats més inconvenients que mos oferix la normativa massa sovint i no sempre amb justificacions clares.

Haurem arribat, per tant, a acceptar la duplicitat de grafies: «cribratge» i «cribatge» («cribrar» i «cribar»). Una duplicitat no seria cap novetat i evitaria crear la sensació que en valencià tot són errors i complicacions sense justificació (llevat la de facilitar els embarbussaments). Evitaria això d'anar dient una cosa i escrivint-ne una altra, i seguiríem la justificació exposada per l'IEC en la seua gramàtica.

Per altra part, si pensem que la forma «cribratge» existix des dels anys huitanta o noranta del segle passat (crec), diria que ja hem fet tard per a pensar que no hem patit una pèrdua, tenint en compte que podíem haver creat «garbellatge» (com ha fet el GEMET) o haver ampliat «garbellada» (o innovacions paregudes a partir del vocabulari usual disponible), en lloc de tirar pel camí del «cultisme» i l'«etimologisme». Supose que hauríem d'haver pensat en el sedàs, el cernedor o el garbell, i no en cap «cribra» (ni «criba») que es suposa que no teníem.

Els mitjans direu què utilitzeu i la resta anirem darrere. Al capdavall, aixina és difonen i consoliden els canvis i permanències lingüístics. I quan en castellà decidixquen dir una altra cosa, en tornarem a parlar, ja que eixe és encara un factor ben determinant. Sort n'hem tingut del castellà «triaje», ¿oi?, que mos ha permés mantindre la «tria».

dimarts, 15 de setembre de 2020

Mitologies casuals

Llegint llegint veig que citen persones que han passat a la història i note que en alguna ocasió he passat físicament prop d'ells amb eixa estranyesa que deus sentir quan topes amb la mitologia o les aparicions religioses. Mal em sap l'associació d'idees quan pense en ells, però aixina em va el cap: Joan Fuster, Enric Valor, Joan Solà, Josep Iborra, Vicent Ventura, Germà Colón, Badia i Margarit, Pere Maria Orts, Miquel Batllori... Tot hòmens, vaja, el meu altar mitològic és petit i el masclisme quotidià l'ha mantingut prou resclòs. El futur és d'elles, ja que en el passat no hi ha hagut manera.

dilluns, 14 de setembre de 2020

Els arraps de l'oralitat

Hi ha un moment en què Enric Iborra reproduïx una afirmació de José María Valverde que em fa pensar: l'oralitat no té lletres, per tant, la paraula literatura que ve de lletra (littera), convertix en problemàtic o paradoxal el concepte «literatura oral». En el meu cas, estic tan acostumat als escrits en paper, que me se fa estrany pensar que la llengua tinga sons però no tinga lletres. Si no s'haguera inventat l'escriptura, parlaríem només de sons (¿de fonemes?). Iborra assevera: «La paraula es va fer literària per mitjà de l'escriptura.»

Trobe que això té a vore amb la profunditat amb què explorem el món de les metàfores que ha donat lloc a les paraules. Mirem d'on ve la paraula, del francés, de l'anglés, de l'italià, per eixe camí arribem al llatí i a voltes topem amb el grec o l'àrab. I mos sembla que hem arribat al cap del carrer, sense passar pels pobres estruscs oblidats, ni reconstruint aquell misteriós indoeuropeu que tant de joc arriba a donar.

Els etimologistes ho miren no sé si amb microscopi o amb telescopi, perquè la solució tant pot estar en les moŀlècules com en l'espai sideral. Si fem cas, en síntesi, del que poden arribar a dir (llegim, per exemple, «Toward the Etymology of Latin littera» de Václav Blažek), podem pensar tant en gravar o ferir en pedra o altres materials com en el lli que podia servir de suport als primers escrits que els van dur els grecs als etruscs.

Tant en un sentit com en l'altre, la literatura (em sembla que devem estar parlant de 'ficció') no s'oposa a la lletra, ja que, en el fons, el suport del relat són les persones, les que parlen i les que es deixen gravar les idees en el cap, les que es veuen abrigades per un relat oral; i més avant, quan és escrit, no deixa de ressonar-mos al cap o de rascar-mos el pensament quan fixen la mirada en el rastre d'arraps que queda de l'oralitat.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Cita dominical / 617: Erin Brockovich

Mirant com s'unflen les mentires.

Tot això comença amb petits enganys que són sembrats com llavors i van sumant-se durant mesos i anys fins a convertir-se en problemes seriosos.
Erin Brockovich, «La crisis del agua en EEUU es mucho peor de lo que se imaginan: no busquen autorización para actuar», Eldiario.es, 26.08.2020.

dissabte, 12 de setembre de 2020

La foto del sàbat / 7

A la dreta, amb molta sort i un poc de paciència estudiant el trajecte que feen per la plaça, en vaig agarrar un al vol, fugint, quasi eixint-se'n del quadre. La visita dels falciots d'enguany ha quedat retratada en una voreta.

divendres, 11 de setembre de 2020

Much less than

Un detallet tipogràfic que m'ha inquietat estos dies —soc maniós per a algunes coses—: diria que en La literatura recordada d'Enric Iborra, l'editorial Viena ha utilitzat en lloc de les cometes baixes (« ») els símbols matemàtics corresponents a «molt més que» i «molt menys que» (≪ ≫). I ja em veus a mi mirant amb la lupa a vore si trobe quina millora o utilitat té això. No li'n trobe, la cosa em provoca un continu esmussament. Però també reconec que, tal com diuen, les manies no les curen els metges, ni les meues, ni les de les persones que s'encarreguen de les edicions, que sovint fan malabars estilístics, possiblement sense massa consciència del que estan fent.

Pel que fa al contingut del llibre, més que narrar l'interés que em puga generar a mi, podem llegir una ressenya de Lluis Quintana Trias (professor de la UAB), que emmarca i matisa alguna de les aportacions del llibre.

dijous, 10 de setembre de 2020

Que et senquen

No sé si és massa comú tindre una sensació d'alegria quan topes amb l'ús del valencià oral i escrit en els contextos generals i habituals. A mi em passa i intente aprofitar eixe relax mental. Oralment encara tinc la sensació que és habitual, encara que tot s'haja fet recaure en això que denomine «lleialtat» lingüística, quan el que volen dir és que hi ha encara uns patrons de comportament impositius favorables a l'ús del castellà i que la política lingüística institucional no ha establit cap estratègia raonable per a variar les pautes de comportament que coneixem: la submissió o desemparança dels valencians, la simbolització compensatòria i l'omnipotència apresa dels castellanoparlants.

Això de vore escrit en el súper cada volta més retolets i inclús alguna etiqueta escrits en valencià, no arriba a compensar la invitació al desistiment i la discriminació que s'aplica institucionalment, però a voltes poden arribar a fer-te creure que encara és possible una gestió lingüística general més justa i equitativa, menys alienant i menys castellanista. Aixina i tot, encara que siga possible, per ara no és probable.

Tal com exposa un company collistaire, hi ha diaris que reben subvencions per passar el Salt i oferir un refregit infame en valencià que fa més atractiva encara la versió original en castellà; la política lingüística de la Generalitat continua amb els mateixos tics dels socialistes (simbolisme compensatori, castellanisme impositiu, bilingüisme asimètric, valencià desconnectat dels usuaris...) a pesar del vernís aigualit que Compromís es suposa que hi pot afegir; no sabem massa bé què pinta Podem en tot això; algun dia aclarirem què pretenien per a la llengua els qui fa més de trenta anys que treballen en alguns departaments lingüístics problematitzant i desqualificant les formes locals d'ús habitual, les que haurien de fonamentar una llengua pròpia dels mitjans i d'un ús general que no arriba, perquè mos entretenen amb eixos jocs gramaticals sobre pronoms i morfemes estèrils i embolicats.

«Allà on vaig, faig que em senquen» dia una dona major no fa no massa al quiosc on compre el diari els caps de setmana. No caldria molt més.

dimecres, 9 de setembre de 2020

Sospita tipogràfica

Lligc els articles de Rosa Montero i Javier Marías en el suplement del diumenge del diari El País —fins fa uns anys a ma casa, «el diari»—. Pel to i els continguts són molt diferents, quasi sembla que es barallen entre ells sense dir-ho. Davant l'atrabiliari justicier Marías hi ha l'emprenedora reivindicativa Montero, segons ho veig. Són dos formes d'exposar i d'apreciar les circumstàncies socials i polítiques actuals. El contrapunt m'agrada.

De totes formes, hi ha una coseta que hauria de preocupar Marías, ja que poden estar fent-li la guitza subtilment en el diari. A ull, sense tipòmetre a mà, diria que el cos de lletra de Montero és 10, però que el de Marías és 9. I l'interlineat generós de Montero contrasta amb la caixa tapida de Marías. Algú està jugant a condicionar la mirada dels lectors, estan dirigint els ulls cap a l'amplitud i dinamisme de Montero, mentres deixen la caixa plena i reconcentrada de Marías per als caràcters més predisposats als voltatges intensos.

No crec que jo siga malpensat, però eixos detallets tipogràfics a voltes tenen més intenció del que sembla. L'article de Marías es titulava «Terrorismo informativo»; el de Montero, «La piedra de la esperanza y el panal de abejas». Ui, ui, ui. Bé, també pot ser conseqüència de l'extensió dels articles. Això serà.

dimarts, 8 de setembre de 2020

Pensaments salvífics

He llegit la notícia del diari («El confinamiento en Wuhan, según Ai Weiwei», Alessandro Leone, El País, 06.09.2020) sobre el documental que ha fet Ai Weiwei, Coronation, que tracta la crisi del còvid-19 a la Xina. El documental intenta aportar una versió no oficial de la història, una versió més humana i real a partir de les històries que ha aconseguit recopilar i traure d'amagat del país.

L'autor de l'article cita un fragment d'un missatge d'Ai Weiwei que em fa pensar en el tractament que s'ha donat en els mitjans d'ací a les informacions de la Xina, un suposat referent exemplar per a combatre la pandèmia:

El principi més important del sistema xinés és mantindre l'estabilitat i alinear-se amb la propaganda del partit. Per tant, es pot entendre fàcilment que la Xina és incapaç de dir la veritat, ni en el passat, ni en el present, ni en el futur.»

Això em recorda alguns passatges del llibre La ment captiva de Czesław Miłosz, que intenta retratar l'ambient inteŀlectual que va viure l'autor abans i després de la segona guerra mundial a Polònia. El llibre és dels anys cinquanta, uns anys posterior al 1984 d'Orwell, i concorda tant amb el que podem esperar de la Xina ara mateix com amb altres llibres que he llegit sobre el règim soviètic, com ara amb El espejo blanco d'Andreu Navarra. L'acarnissament del pensament salvífic no para de donar fruits estranys, tal com cantava Billie Holiday.

dilluns, 7 de setembre de 2020

Aplec simbiòtic

Em comenten que han detectat un company de faena asimptomàtic perquè la dona ha caigut malalta del còvid. Els companys de la conselleria han estat esperant uns quants dies que els telefonen per a dir-los què han de fer. Encara no s'han posat en contacte amb ells des de divendres. Les instruccions per a estos casos —segons trobe en el document «Actuacions i mesures preventives enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-COV-2) per al personal empleat públic del sector justícia»— indiquen la quarantena:

Es considera contacte estret qualsevol personal empleat públic que haja estat en contacte amb un cas confirmat, bé durant la cura d'aquesta persona amb coronavirus o amb sospita de coronavirus, o bé si ha mantingut una relació pròxima en el lloc de treball amenys de 2 metres durant un temps d'almenys de 15 minuts.
S’ha d’establir una identificació d'aquests casos, i enviar-los al seu domicili perquè establisquen una quarantena domiciliària durant 14 dies.

S'escriuen i es pengen les instruccions en la xarxa, aixina que es pot establir amb prou coneiximent de causa i aproximació qui convé que faça quarantena i qui no. La cosa és que si no et telefonen per a aclarir la situació, tal com ha passat, és fàcil que al cap de tres dies et diguen de tornar a la faena. El presentisme i el còvid són infeccions diferents que acabaran convivint en simbiosi.

diumenge, 6 de setembre de 2020

Cita dominical / 616: Joan Olmos Llorens

Mirant la mobilitat sostenible.

L'objectiu de fons hauria d'anar dirigit a disminuir les necessitats de desplaçaments motoritzats, a apostar per la proximitat, per acostar els serveis bàsics a la gent i no per allunyar-los-en, perquè en aquest cas creen dependència dels mitjans motoritzats, com ocorre, ho estem comprovant, amb la construcció de campus universitaris, d'hospitals o de parcs empresarials allunyats de l'arrel urbana.
Joan Olmos Llorens, «Emergència climàtica i protecció del territori», Mètode, 105, 2020.

dissabte, 5 de setembre de 2020

La foto del sàbat / 6

Els mosquits ratllats encara mos poden unflar en silenci, però el sol va tombant el cap com la flor d'este petit magraner acalorat. Els matins de setembre refresquen el jardí.

divendres, 4 de setembre de 2020

Les facetes de la pedra

Els debats i les admonicions —¡nyas!— sobre l'estil de llengua, els registres, les variants, les varietats, els dialectes, són habituals entre els tècnics lingüístics valencians, i inclús pareix que siguen l'única faceta de la llengua on mos pensem que resolem res «corregint» les vulgaritats i els suposats trets de coŀloquialitat dels parlants i inclús escrivents. Ahir mateix en comentàvem una mostra. No cal dir que fer això és fàcil i agraït, ja que tens els totxos normatius a la teua disposició per a tirar-li'ls al cap a qui es presente, com si la llengua i la normativa foren facetes d'una pedra neolítica.

No cal dir que em sembla que el debat que hauríem de tindre realment els tècnics lingüístics hauria de ser sobre les múltiples formes polítiques i social d'exigir l'ús real i efectiu del valencià en totes les facetes de la nostra vida, des de l'administrativa i judicial fins a l'ociosa i creativa. Hem editat, revisat i reeditat gramàtiques, diccionaris, llibres d'estil, obres dialectològiques fonamentades i fonamentals... Algun dia haurem de demanar i establir com a codi deontològic que tots eixos recursos han de ser instruments que cal aplicar en la producció lingüística escrita i oral, que no són tan sols peces decoratives de l'estanteria.

N'hi ha qui salva l'expedient amb la versió dels traductors automàtics (Salt, Apertium, Google...), que fan anar a cegues per a publicar diaris oficials i oficiosos o missatges sindicals que són aplaudits com a avanços en l'ús del valencià sense vore que això és com traduir cada dia De bello gallico pensant-se que la cosa va de gallines. Deixa de fer gràcia el segon dia, quan veus que no sabràs de què parlen si no mires la versió en castellà.

Me se fa difícil pensar en altres coses quan tope amb uns articles curiosos que s'interessen per els canvis d'accent o l'evolució lingüística de Taylor Swift: «Dialect dissection: Taylor Swift amb genre hopping» i «The linguistic evolution of Taylor Swift». Unes anàlisis interesssants, detallades i curioses, que també podríem analitzar ací, perquè el repertori de cantants en valencià encara és abundant, variat i ben creatiu, a pesar que cal anar a buscar-los per a poder-los sentir (vegeu la meua llista d'Sportify ací a la dreta) i no és fàcil que et facen el cap com un bombo repetint els seus ritmes pels mitjans.

dijous, 3 de setembre de 2020

Enrecordar-se de tant en tant

L'Optimot assenyala en «Pronoms febles i llengua col·loquial: aturem’s-hi» (02.09.2020):

Els hi escriu, aturem’s-hi, convence’m, mi-te-la, t’enrecordes... són formes que no veurem escrites en un text legislatiu aprovat pel Parlament ni en un tractat científic per a una revista.

Trobe que en un text legislatiu aprovat pel parlament o en un tractat científic, des del punt de vista de l'estil o de la normativa de la llengua, segurament no trobarem eixes «faltes» que assenyala l'Optimot, no tant perquè eixos texts siguen el cim de la «correcció» normativa, sinó perquè les expressions analitzades no corresponen, en general, al to ni a les necessitats expressives d'eixos documents. De totes formes, no m'estranyarà que el verb «enrecordar-se» acabe formant part de la llengua general, tan general com és en valencià.

Veig que la variant enrecordar-se avança gràcies al fet que la llengua viva es mou —encara i per sort— des de la coŀloquialitat fins a la formalitat, i que eixes marques que assenyalen els registres són convencions socials derivades del prestigi i el valor que atribuïm a les persones que les utilitzen.

Ja podem trobar traduccions d'Elena Ferrante o de Joël Dicker que utilitzen «enrecordar-se». Si és útil per a això, va bé enrecordar-se d'usar-lo de tant en tant. El camí va aplanant-se per a ampliar el diccionari amb una variant més.

dimecres, 2 de setembre de 2020

¡Pobre caloi!

Hi ha petites peces de lèxic que viatgen amb la nostra herència coŀlectiva i mostren els camins que hem fet entre tots per a conformar això que ara som, de moment. Hui he topat amb l'adjectiu caloi a la Ribera Baixa (Sollana), que té el sentit 'apardalat, abovat'.

No localitze exemples d'ús de la paraula fins que tope amb el lèxic de les obres de Jesús Moncada (Camí de sirga i El cafè de la granota), que utilitza la paraula com a substantiu sinònim de 'xic'. El cas és que els dos exemples de Moncada en són un: «pobre caloi», és a dir, associats a l'adjectiu 'pobre' en sentit 'desgraciat, indefens'. És possible que de la ribera de l'Ebre fins a la ribera del Xúquer, el «caloi» haja incorporat el significat de l'adjectiu que l'acomplanyava tan sovint.

Aixina, amb un viatge entre les riberes i amb una lleu variació semàntica, obtenim el caloi valencià. (Em falta aclarir el favaloi d'Enric Lluch i Algemesí.)

dimarts, 1 de setembre de 2020

Mos espolsem les dades

Uns quants companys de viatge ideològic estan preocupats per la curta visió estilística del programa de traducció i correcció Salt.usu, elaborat i oferit per al públic per la Generalitat valenciana. Eixa versió del Salt és, tirant per baix, la que fa cinc. Les versions anteriors, que s'inicien als anys noranta del segle passat, eren un programa independent o una extensió del tractament de texts Libre Office (o Open Office).

El cas és que el programa desconeix o amaga variants valencians ben comunes i vàlides, símptoma conegut de les inèrcies burocràtiques i rutines ideològiques que encara patim en l'àmbit de la gestió lingüística i normativa en l'administració pública i algunes universitats valencianes. Ho ha retratat amb unes pinzellades exemplars Leo Giménez en un article dels que publica en el diari Levante: «Espolsem i empomem bona cosa» (30.08.2020).

A pesar d'això, no puc evitar continuar pensant que eixa preocupació pel que fa a l'estil dels usos administratius o a les preferències traductores del programa Salt.usu és un poc com voler pentinar un calb —que no seria com pentinar un gat, perquè el gat té pèl—. En eixe sentit, ara que han passat els anys, caldria revisar les paraules de Josep Lacreu l'any 2002 durant unes jornades a propòsit de l'èxit o utilitat del programa Salt («Valoració de la incidència social dels programes de traducció: el cas del Salt»), per vore fins a quin punt la seua valoració no era un poc excessiva: «globalment, el Salt ha tingut uns efectes positius indubtables en l’objectiu fonamental d’ampliar l’ús social del valencià.»

No costa gens dir-ho i contar anècdotes sobre l'ús del programa (comenta Lacreu: «en més d’una editorial valenciana —em consta fefaentment— s’han presentat llibres en valencià redactats originàriament en castellà, i passats posteriorment pel Salt»), però no trobem en l'article cap dada que done suport a una valoració positiva de l'ús del programa per a l'augment de l'ús del valencià. Per contra, quan apareixen les dades sobre l'ús del valencià, anem reculant i, per no patir tant, es veu que mos les espolsem de damunt.

Com és habitual, he hagut d'expressar la meua perplexitat als companys de viatge sociolingüístic:

L'any 1993 es parlava de valencià de retolet. Ara es parla de valencià del Salt. Els contractes, les factures, les cartes dels restaurants, el cinema, els manuals d'instruccions... El Salt no ha resolt res d'això. Deu ser que el problema és un altre i no és un qüestió estilística.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Contemplació vacacional

A més de la desitjable vida contemplativa vacacional, hem topat amb una de les veïnes de baix en el xinés de vora el mercat central. És un poc més jove que jo, ha viscut tota la vida en València i hem parlat poc amb ella, perquè no és molt de xarrar —compensa la loquacitat de la germana—. Però hui hem comentat coses de l'escala i hem descobert que a més de parlar amb l'estil de sa mare, té un accent que no és de la ciutat de València, sinó que sembla acabat de collir en Fortanet —dic jo, ja que era el poble de la mare.

Fer vacacions quan el personal està tornant a la normalitat —esta normalitat pandèmica encara— és ser conscient que passaràs algun dia com el de hui, d'un buit que ressona a causa de les activitats laborals dels altres. Si no fora pel confinament de Benigànim i la fugida de Messi, hauria pogut passar el dia mirant com creixen la parra i el magraner, acaçant algun mosquit, apuntant idees de sociolingüística casolana i fent manualitats entrebancant el ritme de Takse.

diumenge, 30 d’agost de 2020

Cita dominical / 615: Eduardo Mendoza

 Mirant la ingenuïtat.

Perquè tot això, improvable i ridícul, va ser en aquell moment el romanticisme del pobre, i tots els xiquets d'aquella època, a Espanya, érem pobres, al marge del poder adquisitiu de cada casa. Este rar efecte de la imatge que perdura en la memòria, desvinculada de la realitat, és el món de Marsé.
Eduardo Mendoza, «Juan Marsé en su cine de barrio», El País, 01.08.2020.

dissabte, 29 d’agost de 2020

La foto del sàbat / 5

Free, companys, coneguts i desconeguts en llibertat al centre de la ciutat de València. N'hi ha qui en diu llibertat —adjectivada: ideològica, d'expressió, de manifestació...—. Els cartells són lliures, les persones encara estan condemnades, fins que la democràcia i els drets humans siguen més valuosos i respectables que l'estat nacionalista.

divendres, 28 d’agost de 2020

La capacitació lingüística europea

Hi ha institucions que encara no han fet el pas per valorar positivament i sense restriccions absurdes els coneiximents lingüístics dels aspirants a un lloc de treball en la funció pública. Sí que inclouen la valoració del coneiximent d'algunes llengües, però amb unes limitacions o discriminacions absurdes que delaten que eixe apartat no està valorant la capacitació lingüística, sinó atenent ideologies nacionals, nacionalistes i falsament europeistes.

En els concursos de la Generalitat valenciana, per exemple, es continua donant punts al coneiximent d'«idiomes comunitaris» entesos com a «llengües oficials de la Unió Europea». Això era aixina quan eren 7 llengües oficials i ara que en són 24. Pareix que eixa restricció política siga un bé providencial o màgic que cal aplicar i repetir sense mirar mai d'acord amb què es decidix menysprear el coneiximent d'altres llengües «europees» o mundials tant o més necessàries per a comunicar-se amb els mateixos ciutadans de la Unió Europea.

Eixa mesura és un entrebanc subtil per al coneiximent del valencià, de l'aranés i del basc (i supose que fotrà el gallec, encara que salvat pel portugués), i podem sospitar que per això l'estat «castellà» d'Espanya no els fa oficials a la Unió Europea, per cenyir-mos al cas «espanyol». Encara es nota més la incongruència de la mesura, si observem que s'accepta la valoració del maltés o del gaèlic irlandés, però no la de l'àrab, el rus, el japonés o el xinés, llengua que compartixen molts més milions de persones a tot Europa.

No he trobat que hi haja cap norma que recomane o impose això en la Generalitat valenciana. Seria bo mirar la història de la introducció d'eixa clàusula, no m'estranyaria vore que va ser un pas cap a la modernitat del moment, però és evident que ara la limitació s'ha quedat desfasada i té efectes negatius, contraris a la capacitació lingüística i discriminatoris tant contra els ciutadans d'arreu del món com contra els mateixos ciutadans de la Unió Europea que coneixen, aprenen i parlen les llengües d'Europa, encara que no siguen oficials en la institució que mos hauria de representar i atendre a tots.

dijous, 27 d’agost de 2020

No hi ha res betiko

L'Infopedia de hui em demana si cal escriure «obsessão» o «obcessão», a vo si ho sé... Els del Merriam-Webster m'expliquen l'etimologia de kindred i em proposen altres lectures sobre ortografia i lèxic. Per ara no estic subscrit a cap servei semblant en castellà, francés o italià, que segur que existixen i provoquen debats acalorats i renecs amargs sobre les normatives ortogràfiques. I segur que en cada país la cosa té variacions de to i contingut relacionades amb el valor i la consideració de cada llengua en cada societat. No deu ser el mateix els debats sobre el francés al Quebec que a Madagascar, i la «francofonia» deu ser un coixí interessant per a que el francés siga un referent internacional important que facilite la vida dels seus usuaris. Fins i tot l'italià té eixa petita extensió europea fora de les fronteres d'Itàlia que li dona un cert aire arreu del món.

Pel que fa al valencià, sort en tenim que Andorra i Catalunya han fet un poc de pedagogia i difusió de la llengua i dels drets lingüístics dels seus parlants. De totes formes, a pesar de la salut malaltissa i fèrria de la llengua al País Valencià, pareix que mos entretenim jugant a vore com es parlava al segle xviii, quin és el vocabulari perdut dels botxins o dels fabricants de llums d'oli, el signe diacrític perdut tan imprescindible en paraules que escrivim però que no diem... ¿Quin debat s'hauria de donar al País Valencià: mantenim «dóna» o emetem cinema ben doblat al valencià? ¿Fem força per la caiguda de les preposicions o perquè els manuals d'instruccions tinguen versió en valencià? ¿Convé que els valencians coneguen el valencià o preferim que siguen més monolingües i, per tant, amb menys capacitació lingüística?

Al llatí li va passar, també el bretó patix una agonia coneguda i semblant. Hauria de consultar-ho en algun lloc, però trobe que fa més de trenta que diuen que al valencià li'n queden cinquanta... En realitat, l'encert de la data no és massa rellevant, perquè va passant davant dels nostres ulls i orelles. Mentrestant, preferim no actuar en la part important —l'ús i els drets—, però divertir-mos amb la secundària —l'ortografia i la normativa—. Per contra, de tant en tant veus que no és tan dicífil conviure, reviure i llaurar el terreny d'una diversitat lingüística productiva i enriquidora: hi ha en la ràdio una falta publicitària d'una empresa, Alquiler Seguro, en què s'utilitza l'expressió «per a sempre» en diverses llengües, incloses el valencià i el basc (betiko).

Consolem-mos, a pesar de l'anunci de la ràdio, no hi ha res betiko.

dimecres, 26 d’agost de 2020

Experimentació i entrebanc



Un dia d’estos algú hauria de fer una petita anàlisi o estudi dels webs institucionals i de l’edició en la xarxa... Bé, segurament ja el deuen haver fet i encara no el conec. Només conec els efectes de les decisions discordants que prenen les persones que editen i administren els webs. Supose que estem en fase d’experimentació encara, perquè trobe incomprensible la variació de requisits i formats incompatibles amb què es presenten publicacions i webs que no pretenen distingir-se per la gosadia o l’artifici de la presentació electrònica, sinó que es suposa que volen oferir un servei o uns continguts.

Per exemple, quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià de l’avl no havien inclòs cap forma d’enllaçar les entrades, cosa que posteriorment han incorporat. Per contra, continuen amb una formulari de propostes que envia una resposta automàtica sense menció del contingut enviat, amb la qual cosa no pots arxivar el missatge de confirmació com a comprovant de res concret. A més, ni l’avl ni la Secció Filològica de l'iec pareix que hagen vist encara com funciona el web del Cercaterm i, per tant, no han incorporat la possibilitat de registrar-s'hi i mantindre una bústia personal amb les consultes i les respostes rebudes i amb un accés més simple a la forma de fer consultes i propostes.

Ara estava amb la revista Treballs de Sociolingüística Catalana, que ha tret un número 30 ben interessant titulat Trajectòries sociolingüístiques: nous i vells parlants. El cas és que no pots descarregar-te-la sencera des del seu web, ho has de fer article a article i passant sempre per una pàgina xhtml. Una faena extra que es podrien estalviar mostrant-la sancera no en el format d'Issuu, sinó amb un pdf pelat i versàtil.

Crec que no en trauen res, estos i aquells, de complicar l'accés als continguts, de fet, deu tindre una conseqüència negativa, ja que la complicació inútil convida al desistiment lector. O soc jo, que sóc molt maniós. (I la mania pot més que la gossera, per cert: busque recursos per a salvar els entrebancs. I sovint els trobe gràcies a l'habilitat i la paciència d'usuaris anònims i generosos.)

dimarts, 25 d’agost de 2020

Panegíric devot

La calor deu fer que coste més trobar la concentració per a la lectura. I la disponibilitat de milanta biblioteques alhora —gràcies als aparells electrònics— tampoc facilita la concreció i la concentració en eixe petit esforç inicial que induïx a mantindre els ulls en el text i el cap en els núvols de la ficció o en els vapors no sempre salubres de la reflexió.

Entre eixos dos espais boirosos mateix es movia Mario Vargas Llosa diumenge passat en el seu article sobre Cayatena Álvarez de Toledo, «Cayetana», que no podia tindre un títol més concret i indubtable en l’època que vivim, encara que es pot convertir amb el pas del temps en una peça que es mou entre la faula i el costumisme cortesà, una panegíric de pes escrit amb molt bon estil i que es fa agradable de llegir. Com passa sovint amb la literatura, no hem de rebutjar la forma perquè estigam en desacord amb el contingut i més encara en la pretensió de l’article, que pareix que vullga assenyalar-mos l’astre que ha passat pel cel camí de Betlem. Segurament som com els que mos quedem mirant el dit, els bovos de l’acudit.

Fea calor i va ser refrescant compartir un moment de rebuig embolcallat en l’alegria de pensar que un obituari polític d’eixe nivell pot satisfer les neures ideològiques de manera pacífica. Practicant l’ètica de la convicció de Weber que reclama Vargas Llosa per a la política dretana, espere que s’haja convençut que no mos la mereixem i que, per tant, no aspire de nou «als càrrecs i la figuració», només a figurar en els evangelis del futur, que parlaran del profeta nat en un marquesat, ara que els reis tornen a enfilar cap a l’orient on solien.

dilluns, 24 d’agost de 2020

Abans que es fonga

Vaig estar escrivint amb l’Abiword durant el primer confinament, el del 2020. Va fer el seu paper de manera artesanal i fiable, sense sorpreses ni milacres, amb els mínims necessaris. El cas és que no té opcions d’autotext com el Libre Office (ni macros), aixina que al final, quan tinc un moment de connexió a la xarxa, em torne a instaŀlar este processador de texts, que és igual d’agradable i un poc més còmode d’utilitzar en el Lubuntu del miniordinador Eee PC d’Asus. A més de trenta graus i va tirant milles, que diuen.

Escrivint això del «primer confinament», l’oració encara em deixa una sensació de noveŀla ciència-ficció, a pesar que hem entrat en una realitat inversemblant amb carasseta permanent quan ixes de casa. Sort que encara podem fer esport sense haver-mos-la de posar. Fa unes setmanes era un descans eixir del súper, però ara ni això. Excepte que sí que ho és pujar al cotxe (amb aire condicionat, ai), i això segur que està augmentant el costum d’agarrar el cotxe inclús per a anar a pixar —tal com dia ma mare d’un cosí meu.

Esta primera pandèmia del segle, més que ensenyar-mos alguna cosa, com seria convenient, està rosegant-mos els costums i els hàbits. Espere que no passe de colp, perquè és possible que les tornes no porten cosa bona. Estem encara enmig del terratrèmol i ja n’hi ha qui està desesperat per continuar la depredació irresponsable —que si turisme en avió, que si producció de vehicles amb hidrocarburs, que si escampar pots de llanda per la gespa, que si carassetes flotant a vora platja...—, aixina que res no augura que hajam arribat a un pacte de reconstrucció i repensament d’una futura realitat que no vaja camí d’una obra de Le Guin, Ballard o Bradbury.

Tanque el miniordinador abans que es fonga a causa de la temperatura corporal i mental de la solana que encara fa i de les coses que veig i lligc.

diumenge, 23 d’agost de 2020

Cita dominical / 614: Juli Peretó i Manuel Porcar

Mirant l'atzar humà.

Fins i tot en poblacions ceŀlulars genèticament homogènies, el comportament estocàstic dels individus genera soroll.
Juli Peretó i Manuel Porcar, «Es pot estandarditzar la vida?», Mètode, 105, 2020.

dissabte, 22 d’agost de 2020

La foto del sàbat / 4


A voltes trobem a faltar un paisatge, a voltes mos inquieta una perspectiva.

divendres, 21 d’agost de 2020

Biofília casolana

M'arriba en l'Homo Technologicus del Corriere della Sera un article d'Elena Papa («Le case ispirate alla natura con la biofilia riducono lo stress») que intenta explicar i promoure la biofília en el sector de la construcció. L'article acaba:

La pandemia ci ha insegnato quanto è importante sentirci protetti all'interno dei nostri ambienti e avere degli spazi esterni, che siano balconi o piccoli giardini. Per questo il settore residenziale si sta spingendo sempre più verso una progettazione basata sulla biofilia.

Diria que és una conclusió realment optimista pensar ara mateix no tan sols que hem aprés res de la pandèmia, sinó que en el sector de l'arquitectura i la construcció anem a vore una millora de les condicions d'habitabilitat i en l'aprofitament dels materials i els recursos naturals de manera sostenible i saludable. Cert és que la pandèmia hauria de tindre eixa conseqüència, però encara no he vist cap senyal d'això enlloc. Al contrari, els efectes econòmics negatius de les mesures que s'han pres contra la pandèmia estan servint per a promoure el costum habitual del «campe qui puga». A més d'haver promogut el transport individual en els cotxes, l'ús de guants de plàstic d'un sol ús, ja anem trobant mascaretes en qualsevol lloc, des de la platja fins a la muntanya.

La bossa de residus plàstics i metàl·lics que arreplegue i que aboque en el contenidor groc quan acabe de córrer, seria també una mostra improvisada de biofília. Però no puc anar a córrer cada dia i es nota. Pel que arreplegue, no em sembla que la biofília haja agarrat encara molta espenta.

dijous, 20 d’agost de 2020

Un punxonet molt particular

Això de parlar en valencià en la ciutat de València en totes les activitats quotidianes és ben simple i senzill. La nostra discriminació és quasi una sensació personal, un clima. És la derivada pràctica del fet que l'oficialitat de la llengua es va concretar l'any 1983 en una despenalització i un «ja t'apanyaràs» sense més concreció deontològica de respecte i ús mínim redundant —excepte en algunes publicacions oficials— ni cap mesura de desballestament de la imposició totalitària del castellà.

Amb alguna excepció, hi ha una pressió etèria i constant que convida al desistiment, a la renúncia de l'ús del valencià en les activitats quotidianes, un corrent d'aire que proposa el castellà (o l'anglés) com a alternatives naturals. Últimament hem topat amb alguns cambrers de bars i restaurants que mos «expliquen» amablement que són de fora —el de hui inclús dia que era estranger—, que parlen en castellà, però que podem continuar parlant en valencià. Ho diuen quan ja fa prou que estem comentant l'elecció dels plats i ja hem notat que mos entenen, però que no saben parlar en valencià. De colp pareix que se'l encenga una llumeneta per a recordar-mos o avisar-mos que mos estan consentint alguna cosa.

Si la cosa va repetint-se, algun dia haurem de dur algun guió o algunes frases preparades per a demanar pietat, una possible redempció o per a excusar-mos amablement per no ser castellanoparlants. De moment assentim, diem que molt bé i avant, com si haguérem sentit ploure.

És possible que ho estiga jo percebent malament i encara siga més simple: qui sap si no haurem arribat al punt que s'excusen perquè encara no dominen prou eixa llengua oficial i general, qui sap si aixina estan volent mostrar respecte i interés per la cultura peculiar i consuetudinària d'una part rellevant dels conciutadans del país on viuen i treballen... Diria que això és un bot conceptual que no té fonament. Per això, quan m'arriba el moment, em veig despenalitzat, sí, però notant un punxonet molt particular.

dimecres, 19 d’agost de 2020

El transport de l'empastre

Això dels ports i del transport és un misteri embolicat en un negoci i empastrat d'una contaminació que paguem entre tots. Em porten un paquetet des de vora Marsella fins a València, i em cobren 14 euros per Fedex. Des del polígon de Massanassa, les botigues de bricolatge cobren més de 30 euros si ho encomanes a la botiga; si ho encomanes per Internet, 5 euros. L'eviament de Marsella ve d'un dia per a l'altre quasi; el d'Alfafar, encomanat a la botiga, no saben quan vindrà i no serà abans de cinc dies.

Si ho enviaren amb mitjans de transport que no cremaren hidrocarburs, que tardaren un poc més (en bici des de Massanassa, mitja horeta) i que contaminaren el mínim possible, estaria disposat a acceptar que els preus foren més elevats a canvi del benefici global. Per contra, la lògica del capitalisme depredador és perversa: si paguem poc, contaminem molt; si paguem molt, contaminem molt i algú guanya més a costa de perjudicar la salut i el benestar de tots. L'eixida està és sabuda i clara, però sembla que preferim el cataclisme. I les rentades verdes mos ho posen encara més negre (Cristina Rojo: «El lavado verde de imagen: historia del ‘greenwashing’», Eldiario.es, 18.08.2020).

dimarts, 18 d’agost de 2020

Entre l'«abraçà» i l'ofec

Tal com reivindicava un company de la llista TFV, jo també sóc de «besà» i «abraçà», de tota la vida. De totes formes, pel que sembla, les tendències de la llengua tenen més a vore amb l'ús real i quantificable que amb el nostre desig o el nostre record. Ja ho vaig notar amb els Teletubbies de tv3, fa anys, quan vaig aprendre a dir «¡una abraçada!». Actualment, això del «bes» m'ho escriuen familiars i amics sense més problema. Alguna volta he recordat també que, quan véiem tv3 als anys noranta del segle xx al poble, els xiquets feien «esmaixades» jugant a bàsquet.

Pensant-ho ara, els meus familiars es deuen estranyar quan els escric «besà» i «abraçà» (tanta escola que tinc...). Dit això, no és que jo propose canviar la forma bàsica, sinó que m'agrada mostrar que les formes expressives es poden escriure aixina (no només en els llibrets de falles), ja que l'ortografia oferix eixe recurs. Una mostra d'una llengua usual que hauria de tindre moltes registres.

Seguint la idea que comenten alguns companys de llista sobre la força de l'ús majoritari, trobe que, per exemple, acabarem diguent «plenar», cosa que recorde que ja era comuna quan jo era menut. I la ironia d'eixe cas és que podem observar que ajuda a la creació d'eixe verb la forma «emplenar» del llenguatge formulari que es sol escriure i que fa pensar que «omplir» no dona la talla.

Alerta, que també acabarem diguent «lis», tindrem interdental (una falca radiofònica de la Generalitat diu «θóna» i no «sona» o «zona»; en TV3 inclús la tercera lletra de l'abecedaria és la «θe») i els xiquets no sabran que són les «genives». ¿Per què? Perquè és el que fan la pressió del castellà i el desús del valencià corrent i general: em sembla que encara esperem les peŀlícules doblades al valencià en cartellera, continuem sense diaris —sort dels digitals—, els mitjans són majoritàriament en castellà, l'administració pública valenciana no s'ha de tota de codi deontològic contra la discriminació lingüística i, per tant, continua la inèrcia de sempre cap al desús del valencià. Estem entre l'abraçà i l'ofec.

dilluns, 17 d’agost de 2020

Conceptes inconcebibles

El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (dopv) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) continua disponible en línia. Ja vaig comentar fa un any que eixe diccionari no tenia massa sentit mentres l'avl no publicara el diccionari general (que va traure més tard). L'ordre dels factors és rellevant en estes faenes: convé saber de què parlem abans de saber com escriure-ho. És l'ordre d'ús normal d'això que se'n diu llengües vives. (Recorde que un company collistaire va comentar els motius polítics que, segons ell, justificaven l'aparició del diccionari en aquell moment, l'any 2006. La discussió no s'acabaria mai a gust de tots.)

El cas és que el dopv continua en línia, que no coincidix amb el Diccionari normatiu valencià (dnv) de l'acadèmia i que no indica eixes discordances ni explica quin valor pot tindre ara mateix una obra que no ha segut posada al dia (manté els accents diacrítics anteriors al 2018) i que s'ha vist superada pel dnv.

El cas és que este estiu, en la llista de Taula de Filologia Valenciana i en la premsa («Paraules que demanen ser normatives», Leo Giménez, 10.08.2020), m'entere que en el dopv apareix «sanga». Eixa paraula no apareix en el dnv. Com que no l'he sentida mai, no sé què vol dir i, per tant, mal està que la puga utilitzar. O podria ser que per a mi tinguera un sentit diferent del que té per a Leo. El dopv no ho aclarix. Supose que eixa «sanga» serà la que apareix en el dcvb. Este diccionari diu que té les variants «sanca, sàncora, xanca». ¡Ep!, «xanca» sí que apareix en el dnv (consulta: 17.08.2020), però no té la definició de la «sanga» del dcvb.

Per tant, seria bo no donar per fet que una paraula que apareix en el dopv vol dir el que imaginem que vol dir. Manejar un diccionari que conté definicions requerix un mínim de pràctica. En el cas del dopv, que no conté definicions, la cosa es mou ja pel cantó de la intuïció, la fe i la devoció. Este diccionari pot tindre la utilitat d'ensenyar-mos a escriure i pronunciar paraules que no sabrem segur quin significat tenen per als autors de l'obra. No sé si mos avança gens això dels conceptes inconcebibles. Encara que, com diuen, sabó i fil negre, tot és per a la roba, llavar la roba no és cosir-la. Seria bo posar al dia el diccionari (és a dir, cosir-lo) o deixar-lo com a curiositat històrica per a estudi dels filòlegs i sociolingüistes (que li peguen les rentades que necessite, fins que en traguen l'aigua clara).

diumenge, 16 d’agost de 2020

Cita dominical / 613: Josep Banyuls

Mirant els depredadors contumaços.

Les diferents organitzacions empresarials fins ara no han fet sinó marcar línies roges: més ajudes econòmiques, no reforma laboral, no reforma fiscal, més turisme de masses, més construcció. De canvis substancials, ni parlar-ne.
Josep Banyuls, «Testosterona», Saó, 460, juliol del 2020.

dissabte, 15 d’agost de 2020

La foto del sàbat / 3

Un fragment de la frescor que tornarà algun dia, amb pètal i formiga casual que fuig.

divendres, 14 d’agost de 2020

Ho sabien

En l'àmbit polític i judicial, veig que el Tribunal Suprem espanyol ha hagut d'anul·lar una condemna de l'Audiència Nacional que no va respectar els drets humans durant el juí, segons va dictar el Tribunal Europeu de Drets Humans (és el cas Bateragune, que va condemnar Arnaldo Otegi i altres persones). Vaja, en la democràcia plena esta —que diuen alguns polítics que tenim en Espanya— hi ha tribunals que no se n'estan d'atemptar contra els drets humans. Al cap dels anys, després de fer patir les persones condemnades, els jutges infractors no patiran cap sanció ni desprestigi per la seua mala pràctica i amb els diners de tots l'estat haurà d'indemnitzar d'alguna manera les víctimes.

Hi ha expressions o paraules que s'utilitzen per a fer que el receptor interprete el missatge d'acord amb les seues preferències, que entenga que hi ha alguna cosa que li s'escapa i, habitualment, que accepte que no pot rebatre l'argument. És un procediment típic de la prepotència i l'autoritarisme, com ara quan et diuen que «en castellano, que estamos en España», que no és cap argument però és incontestable, sòlid i prou hostil com per a girar cua. La jutgessa de l'Audiència Nacional que va dir: «Ja sabia que no em contestaria aquesta pregunta», no devia esperar que algú en Europa sí que sabera què volia dir, en el fons, la jutgessa.

dijous, 13 d’agost de 2020

La variant compostable de la llengua

Una veïna que tinc parla un valencià general que pareix de tota la vida. Els seus pares, que són de Granada i de Terol, han vixcut quasi tota la vida ací però no n'amollen una en valencià —no els deu haver fet falta—. Com que ella va rodar un poc per les comarques (la Ribera i els voltants) quan era més jove, té un parlar que no diries que en sa casa parla en castellà amb la família. A més, és mestra de primària i és possible que faça classes en valencià, perquè les poques voltes que he visitat sa casa, he vist que té el dcvb en l'estanteria del menjador i em sembla que ha tingut interés per totes eixes coses.

Tota esta introducció és per a emmarcar que ella —tal com he comentat alguna volta que els arriba a passar a alguns tècnics lingüístics— també deu haver interioritzat, en cursets rutinaris i amb manualets mal redactats i pitjor explicats, que faena no és tan bo com feina. Segurament deu haver assimilat tots eixos prejuís relatius a la versió valenciana de la normativa i de les variants de qualsevol registre més o menys general, perquè pareix que, per a algunes persones, el valencià corrent, general i pla és només la versió poc acurada o, pensant en l'ecologia lingüística, com si fora la variant compostable de la llengua.

dimecres, 12 d’agost de 2020

Si no estàs, això que t'estalvies

Hi ha dos pàgines sanceres sobre el teletreball en el diari El País de diumenge passat («El teletrabajo no era esto» d'Ana Alfageme). Molta extensió, i encara que la cosa no concreta massa res, constaten experiències i el possible auge d'eixa modalitat laboral. L’esperança és que podria traslladar-se eixa tendència a l'administració pública, com ara a les Corts Valencianes.

A causa de la calor de l'estiu, de la caiguda de les fulles de la tardor o de la floració primaveral, apareixeran milers d'entrebancs i retards que continuaran allargant esta agonia de teletreball desregulat i assilvestrat que estem suant més que exercint. (El canvi climàtic durà hiverns més càlids, i mentres ho comentem, no regulem, ¿oi?) Al pas que anem, serà una casualitat o una sort si la gestió d’esta modalitat de treball es concreta abans de deu anys. La primera pandèmia del segle xxi mos va arribar al mes de març. D'ací a poc les tempestes tancaran l'estiu fent-mos anar per torns amb mascareta al despatx com si haguérem de fer ofrenes periòdiques a l'altar del presencialisme.

Vaig corregint i traduint a distància i amb els ventiladors al màxim. Constate que en lloc de modernitzar l'administració de les Corts aplicant procediments i actuacions propis d'una democràcia àgil i avançada, encara hui, al cap dels anys que fa que vam aprendre a viure en la xarxa, en lloc de posar un hiperenllaç en un document en pdf, la institució continua citant literalment entre cometes i en cursiva al llarg de fulls i fulls amb molta satisfacció per la quantitat i més indiferència per la qualitat.

Si s'implantara el teletreball, la distància no seria l'oblit, però sí que aportaria un poc d'alleujament i de temps per a respirar. Amb la presencialitat, la reacció funcionarial en l'oficina sempre patix de falta d'aire i de meditació prèvia. A més, en el cas del funcionariat, eixa expressió que cita l'article d'Ana Alfageme, «si no estàs, no et veuen», és més una maganxa comuna del treball presencial i de la gestió rutinària actuals que un impediment per al teletreball. Al cap i a la fi, tal com indiquen les experiències, mentres teletreballes, si no estàs, això que t'estalvies.

dimarts, 11 d’agost de 2020

Vocabularis tocats d’ofici i d’història

Possiblement l’activitat més agraïda i entretinguda que fem els tècnics lingüístics —supose que llevat dels que tenen vocació docent— deu ser l’estudi de la història de les paraules, de la forma com varien, contraposen i complementen els seus usos i valors conceptuals, de les vicissituds dels vocabularis especialitzats que les societats creen i molt sovint obliden.

En eixe sentit, fa uns dies em va semblar que un article d’Álex Grijelmo («Sin esquileo no habrá mingaña», El País, 03.07.2020) li podia interessar a Eugeni Reig, ja que l’article participava d’un dels interessos d’Eugeni, el vocabulari que ell denomina «en perill d’extinció». L’article parlava del vocabulari castellà dels esquiladors d’ovelles: el que es perd quan es perd l’ofici en l’Espanya castellana i el que aporten en castellà els uruguaians que venen a suplir eixa falta de personal.

Els oficis es perden i eixa aportació al vocabulari de la llengua també; amb sort, perviu en els diccionaris i els estudis especialitzats, com ara els que fa la tasca titànica d’Eugeni, sempre immers en les peculiaritats dels vocabularis tocats d’ofici i d’història. Per això la resposta d’Eugeni va ser l’esperada: «Sí que m'interessa, ja ho crec. M'interessa molt.» ¡M’ho imaginava! El mateix Álex Grijelmo rebla i amplia la qüestió en un altre article («Países frugales, países carnívoros», El País, 26.07.2020) que acaba aixina:
Una mateixa realitat es transmet de manera diferent en funció dels vocables que l’anomenen. Podem censurar el qui és perseverant per la seua «obstinació» o lloar-lo per la seua «tenacitat». Només el punt de vista distingix entre l'oportú i l'oportunista, entre l'afalac i l'adulació, entre la dolçor i l'embafament, entre el generós i el malgastador.
I qüestió de punt de vista seria també triar entre «els quatre frugals» i l’anvers negatiu: «els quatre agarrats».
Entre eixos punts de vista mos movem també els qui perseverem per les nostres idees sobre la llengua i els país, també prou tocats, en un altre sentit.

dilluns, 10 d’agost de 2020

Deontologia i autocontrol

Acabe la meua epidèmia particular d’apunts sobre les brases sociolingüístiques d’aquelles batelletes dels anys huitanta que ja hauríem d’haver apagat abans que mos enceguen o que mos ofeguen. Un últim cas recent, en què vaig rebre la resposta d’un funcionari, que volia ser una raó o una excusa, però que als meus ulls es convertia en una mostra més de les mancances formatives del reciclatge dels funcionaris —i del bosc que no mos deixa vore els arbres.

Una oficina de les Corts va enviar un butlletí ben maquetat i decorat només en castellà. Vaig haver d'insistir i al segon missatge meu em van respondre ben amablement: «Ja està en procés de traducció al valencià. Per la data era interessant fer l'enviament ja. Disculpeu les molèsties.» Com sabem massa bé, eixe «ja» immediat és la perversió que excusa la faena per acabar o mal concebuda. La versió en «les altres llengües espanyoles» pot esperar fins que algú la reclame o fins que es gele l'infern —com diuen en les peŀlícules.

No acaba ahí la cosa, perquè qui no en veu una, és possible que no n’haja vist alguna altra: el document necessitava un bon repàs si és que pretenia complir les recomanacions sobre llenguatge no sexista. I per a resoldre la cosa, enllace amb l’article d’Iván Romero «El machismo sigue teniendo hueco en la publicidad» (El País, 02.08.2020), que conté una recomanació ben rellevant en sintonia amb la meua neura pels protocols d’actuació:
El asesor jurícido de la Federación de Empresas de Publicidad, José de Comiges, destaca el papel de los código deontológicos o los mecanismos de autocontrol. Unas normas que, según el abogado, «están ayudando a la industria a adaptarse a la sensibilidad de la sociedad de una manera eficaz». En todo caso, la realidad pone de manifiesto que aún se está lejos de poder bajar la guardia.
I tant, diríem. A més del codi deontològic tan necessari, això de l’autocontrol també seria una pauta educativa i de comportament que no pareix que el capitalisme depredador en què vivim immersos convide a practicar.

diumenge, 9 d’agost de 2020

Cita domincal / 612: Roger Ferran

 Mirant la mercantilització ideològica.

Tota reivindicació social és susceptible d’esdevenir un reclam de les grans empreses.
Roger Ferran, «El cas del professor fidel a la Generalitat», Núvol, 05.08.2020.

dissabte, 8 d’agost de 2020

La foto del sàbat / 2

Un moment d'ambient de bosc nocturn i boirós al mig de la ciutat.

divendres, 7 d’agost de 2020

L'exigència diària


La desproporció que hi ha entre les declaracions ideològiques o afirmacions de principis i la posada en pràctica d'eixes idees o programes polítics introduïxen un grau important de desconcert en la ciutadania.

Per exemple, per un costat hi ha uns criteris de la Generalitat valenciana que arrosseguen els peus a l'hora d'acostar-se al valencià general i que continuen enganxats a la pràctica restrictiva i d'emergència de la normativa usual dels anys huitanta i noranta. Per contra, i al mateix temps, la mateixa Generalitat valenciana compra o contracta productes audiovisuals que incomplixen uns mínims de qualitat i adequació lingüístics, com ara falques de promoció en la ràdio en què els locutors incomplixen les característiques ortològiques més bàsiques (interdentals, obertura vocàlica, entonació...).

L'exigència diària
Soc funcionari des de fa molts anys i continue intentant que l'administració pública millore i treballe en benefici de tots. Per això, com a part d'eixe esforç burocràtic positiu, em toca anar repetint una cançoneta: «Em sembla que vos hau descuidat d'enviar la versió en valencià.» M'adrece tant a les Corts com a la Generalitat, a algun ajuntament o al Síndic de Greuges. Mal em sap, però la resposta quasi sempre m'ha deixat clar que «les altres llengües espanyoles» són un zero a l'esquerra, precisament per això, perquè són les «altres», les que sobren. L'alteritat encara té mala premsa.

Casos indicatius
Ara en l'àmbit sindical (soc de l'STAS, cosa que tampoc té més importància). Després d'assenyarlar-los la incoherència entre els seus posicionaments i la seua pràctica, Comissions Obreres va començar a enviar-me els seus missatges també en valencià. Ara han tornat a enviar-los només en castellà. Els ho tornaré a reclamar. (UGT i CGT els envien en castellà i, per complir l'expedient, afigen la versió en valencià «saltada». Digne d'estudi.)

Això de «tots a una veu», una vegada més, no és cap recepta positiva. Molt millor Moltes veus (Mugroman).

dijous, 6 d’agost de 2020

Les discriminacions ambientals

Dinem en un restaurant del centre de València amb propietaris que són de Còrdova i Conca, ell, i de Benimodo, ella. Mos atén el cordovés, que entén el valencià, tot i que s'entrebanca amb la «rajà», que no acaba de saber a quin plat de la carta pot correspondre. Mos diu que rosega el valencià i l'entén perquè la dona —la de Benimodo— li renega en valencià. La carta està en castellà i anglés. Hi ha qui es pensa que avançarem gens amb una possible pau entre els qui escriuen «preferixc» i els qui escriuen «preferisc» (o «preferixo», o «prefereixo»...). Però això són els espantalls normatius que no mos deixen vore el bosc del desús i la discriminació lingüístics.

Actuacions normalitzades no discriminatòries
En les Corts, presidides per Morera i Català, i en la Generalitat, presidida per Puig i Ferrer, encara no s'ha establit cap procediment o protocol d'actuació estàndard que siga fruit d'una gestió lingüística sistemàtica i rigorosa que faça entendre que el valencià és tan oficial com el castellà i que l'activitat lingüística de l'administració ha de tindre previst sempre l'ús de les llengües oficials en totes les seues actuacions.

Acabe de corregir i traduir un document institucional que es va fer públic només en castellà. Impulsat pel meu interés personal, vaig reclamar la versió en valencià. L'han passat a traduir. El document tampoc respecta els criteris de llenguatge no sexista. Les discriminacions ambientals són com l'aigua de l'aixeta: darrere hi ha les canonades, les depuradores, els controls de qualitat i un munt d'història d'enginy i manteniment per a fer la vida més agradable.

dimecres, 5 d’agost de 2020

A espai amb les libacions

La sensació d'impossibilitat o l'excusa de la impotència davant dels problemes que realment hauríem de resoldre mos servixen per a idear periòdicament que només depén de mosatros i que, per tant, tenim a mà el gran problema: la nostra «riquesa» de variants dialectals. Ho pose entre cometes, perquè en moments d'eufòria políticament correcta és una riquesa, encara que tot seguit hi ha qui cau en la depressió de vore-ho tot com un caos babèlic.

Doncs, ni una cosa, ni l'altra. Sempre serà el que n'hi ha. I serà un problema mentres no resolgam la discriminació lingüística institucionalitzada en què vivim els qui pretenem viure «normalment» en valencià: justícia, cinema, teatre, diaris, revistes, cartes de restaurants, rètols de trànsit... Quant als de trànsit, qualsevol dia tindré un accident esperant vore si apareix la versió en valencià de l'avís, perquè no saps mai si apareixerà o no. No hi ha cap conflicte entre els registres i els estils preferits de cada u, hi ha el debat comú que es dona en totes les societats humanes. Que després pose «coneiximent en la beguda», «coneixement en la bevenda» o «a espai amb les libacions», la veritat, no és per a acalorar-se més del compte.

L'estil serà un debat etern
Al cap i a la fi, l'exemple de la situació en Catalunya és indicatiu: es barallen igual entre els qui escriuen això o allò, però amb més mitjans i un ús general més consolidat que ací.

M'agradaria que arribara el dia que puguérem dir que tenim un debat beŀligerant i conflictiu entre els qui escrivim aixina o aixana. Pel que veig cada dia, l'únic conflicte real és sobre l'ús o el desús del valencià, independentment de la varietat o l'estil utilitzat.

dimarts, 4 d’agost de 2020

La burrada més gran

Per «desemboirar-me» de les esmenes i les proposicions no de llei, m'he llegit l'article «La constant cosmològica» d'Emili Elizalde (Divulcat, 30.07.2020), fent un petit esforç d'expansió mental, ja que estic prou peix en física i matemàtiques. Continue igual de peix, però he comprovat que l'autor no tan sols ha fet un article, sinó que ha sabut «condensar» —contra l'univers en expansió que es proposa a l'article— una noveŀla a punt de rebentar dins dels nostres caps: científics bojos, escrits trobats, manuscrits oblidats, recerca sortosa, frases críptiques, debats d'enginy, tossuderia genial... Una dada final: «L’energia total de l’univers és zero amb un marge d’error del 0,5 %».

Si pensem d'on prové el percentage, eixe mig punt és brutal, una burrada, més gran encara que la frase d'Einstein anys després d'introduir la constant cosmològica, λ: «La burrada més gran de la meua vida» («Die grösste Eselei meines Lebens»). Espere que la meua expansió mental no siga compensada per cap espaitemps que em reduïxca les possibilitats neuronals. Ja posats, el plaer de la lectura em du a conformar-me amb un 0,5 % de marge d'encert.

dilluns, 3 d’agost de 2020

Roda el món i la trompa del xic

¿Com era allò? Roda el món i torna al Born... Els valencians li tornem la trompa al xic.

Paus estèrils
Tinc quimera que si les persones que mos interessem per l'ús del valencià mos posem altra volta a intentar no sé quina «pau» amb mosatros mateixos, haurem comés l'error de tornar a transmetre la idea que el valencià és una font de conflictes interminable i que convé continuar sense fer res en valencià per a estalviar-se clavar la mà en el rusc. Per cert, els exabruptes i penjaments no són la part més productiva de la reflexió pacífica. Són només una part de les opcions i els registres més recurrents i, al final, suats.


L'ús és la millor recepta
En realitat, el conflicte real és el desús. Amb un ús real «normal» i generalitzat del valencià fa temps que tindríem propostes alternatives i canviants sobre estils en els mitjans i en les editorials, i s'hauria reduït el grau de prejuí (i el de simbolització compensatòria) respecte a la pròpia varietat de la llengua. Fem bollir l'olla de la llengua amb bona cosa de discrepàncies raonades.

A voltes pareix que desitgem trobar la pau dels cementeris. Que cadascú trie epitafi.

diumenge, 2 d’agost de 2020

Cita dominical / 611: Pablo Shyfter

 Mirant els estàndards impossibles.

No es pot tenir un sistema d'estàndards universal, fiable i de fàcil adopció sense allò que el fa possible.
Pablo Shyfter, «Estandardització i ordenació social», Mètode, 105, 2020.

dissabte, 1 d’agost de 2020

La foto del sàbat / 1

Fa tanta calor que em ve al cap instaurar el sàbat, aixina faria un cap de setmana més llarg, combinant els dos descansos alternatius del «senyor» aquell. El dia de la foto sabàtica, per tant, per a aprofitar tots eixos terabytes d'imatges digitals que no troben qui els mire.
Pose la ràdio un moment i estan parlant d'un documental que destapa la producció i el comerç il·legal d'armes d'algunes indústries del País Basc. La foto adquirix un rigor irònic en algun gest retratat.

divendres, 31 de juliol de 2020

Immersió visual

Un petit avanç més en l'adaptació al nou Word 365 que mos han col·locat en la faena (en substitució del Word 2010). Després d'haver fet una macro per a atenuar la blancor de fons dels documents posant un fons verd en la visualització de web, veig que això mateix —que abans es fea amb la visualització d'esborrany— ara es fa amb la de lector immersiu.

Amb tot, una de tantes fallades del Word (i del Windows): l'ordre «ToggleLearningTools» que hauria de permetre aplicar eixa visualització des d'una macro, no apareix en l'opció «totes les ordres» de la personalització de la franja. De totes formes, aconseguixc fer una macro que arriba al mateix objectiu:

Sub FormatLectorImm()
'
' 31.08.2020. Activa la visualització de lector immersiu.
'
'
If ActiveWindow.View.SplitSpecial = wdPaneNone Then
ActiveWindow.ActivePane.View.Type = wdNormalView
Else
ActiveWindow.View.Type = wdNormalView
End If
ActiveWindow.View.Type = wdWebView

End Sub

Estic quasi segur que en un altre Word no funcionarà o donarà un resultat diferent, perquè la coherència i cohesió de Windows són proverbials de que no. Li he adjudicat la combinació de tecles que abans feen anar l'altra macro i, per ara, la cosa funciona.

Em falta renovar el Word 2013 Developers Docs amb la versió actual del Visual Basic for Applications, si és possible. Localitze una referència sobre això en el programa RibbonCreator, cosa que em permet intuir que en algun lloc hi ha el cresolet amb la resta de la informació.

dijous, 30 de juliol de 2020

Cicatrius en el text

Una activitat prou simple i possiblement innecessària és anar marcant els errors gramaticals, de picatge o ortotipogràfics que localitzes mentres vas llegint un llibre. Es un costum benintencionat que pot convertir-se en un vici. El millorisme, una tesi que espere que no siga finalment devaluada. Al costat de les notes sobre el contingut, vaig deixant cicatrius també en el cos del text amb crides i marques. Al final és una faena inútil —no vaig arribar a aplicar mai del tot els consells del llibre Cómo se hace una tesis d'Umberto Eco, però vaig fent fitxes—, perquè les marques i esmenes no solen eixir de la meua llibreria.

Les poques voltes que fan camí cap als autors o editors dels llibres, espere que aporten un granet de millora. L'altre dia vaig rebre un «Gràcies!» simple i suficient. Això compensa eixa petita «coŀlaboració» no sempre agraïda i que sempre té el perill, quan s'expressa malament, de convertir-se en petulància insidiosa. Cal aprendre a socialitzar afablement també en este món de distanciament electrònic. I ara també pandèmic. (Per cert, les errades són meues; les esmenes que em toca fer, són de Takse. I jo, ben agraït.)

dimecres, 29 de juliol de 2020

L'encert de les hipòtesis

En general, les poques aportacions que sóc capaç de fer com a «estudiós» de la llengua —no és presumpció, m'han tractat d'això i m'he quedat torbat— corresponen a suggerir millores en les parts més anecdòtiques de la normativa. La llengua no em necessita. I en això que he llegit l'exemple de les hipòtesis ad hoc que explica Mario Bunge (Diccionari filosòfic, traducció d'Alfons Barceló, 2017) i he sentit que em recordava massa molt de la pràctica d'alguns que pretenen regular la circulació i la forma de les paraules:

El tirador honest apunta a una diana i dispara el tret. El tirador pillard en primer lloc dispara i a continuació dibuixa cercles concèntrics enrevoltant el forat de la bala.

Com que no tinc la capacitat d'acostar-me a fer redolins en els meus trets, espere fer diana encara que siga de tant pensar-hi. Com ara deixant caure —com el Tardà del Polònia, «algú ho havia de dir»— que les regles que imposen les irregularitats gràfiques «preromà» o «sensesostre» en lloc de «prerromà» i «sensessostre» no haurien de convidar o ser l'excusa de més irregularitats, com ara dir que una paraula és invariable en nombre, com diuen de «sensesostre» —tan simple i regular que és «sensesostres»— sense més fonament possible que provocar un mareig als qui intentem llegir l'ortografia com si fora un horòscop, per a saber que hem d'esperar del nostre futur escrit.

No és un consol pensar que parlant sí que fem «prerromà» i «sensessostre», perquè he sentit una falca publicitària de la Generalitat valenciana en què en locutor dia «coces» en lloc de «coses» i inclús «zona» amb interdental inicial. Permetent això, la Generalitat sí que li pega bones coces a la llengua. La normativa ho aguantarà tot fins la solsida final, però la llengua té una diana de discriminació i desús que s'encerta amb els ulls i la boca tancats. Sort de la divertida i enginyosa traducció d'Alfons Barceló.

dimarts, 28 de juliol de 2020

Mala balena

Anem fent camí protegint el patrimoni heretat que alguns estan malmetent —fent mal a petites dosis, tal com comentava ahir—. Informa Llúcia Martín en La Veu dels Llibres (25.07.2020) de la publicació de Gat vell. Dites marineres de Francesc Xavirer Llorca Ibi. Localitze la mala fama de les balenes per al part de les dones també a Andalusia, però no localitze cap relació de l'animal amb la mort de Joan II. Caldrà llegir-ho en el llibre.

Veig les notícies. N'hauran de fer una novel·la de Dumas, un nou volum per a posar a dia Le Comte de Monte-Cristo traslladat a la política i l'actualitat. De nou, tal com va fer el noveŀlista francés amb Pierre Picaud, utilitzant personatges reals de la vida política i judicial, que estan fent-se tan famosos i vils pels seus actes i ideologies personals traslladats a l'activitat judicial i política.

Haurem de confirmar i refer aquell «anirem tots cap al cel», seguint el que escriu Llorca Ibi en El llenguatge mariner de la Marina (2000):
Cada vegada que alcem el cap no hem d'oblidar que estols de naus naveguen vers la Lluna.
Amb els utensilis heretats que encara perduren en la nostra llengua, fem-ne ciència-ficció per a salvar-mos de la realitat.

dilluns, 27 de juliol de 2020

Enyor i esperança sindicades

Com si fora un reflex de la cita dominical d'ahir, em toca hui respondre de nou una missiva del síndic de greuges valencià, eixa institució que té els ulls embenats per la bona intenció.

En este cas em demana que espere tres mesos més a vore si a la persona encarregada de malmetre la gestió lingüística de l'Ajuntament de València —trobe que deu existir eixe càrrec i deu tindre bon nivell i complements— li pega per atendre un poc més la seua faena i un poc menys la seua ideologia.

M'entretinc amb la prosa i li escric quasi amb més enyor del temps que perc que esperança del profit:

La queixa 201903520 es va iniciar el 10.10.2019. El 20.11.2019 l'Ajuntament de València ja havia respost i ja sabia quin era el problema que motivava la queixa. Tal com indiqueu, encara no ha adoptat cap de les mesures necessàries per a resoldre els problemes en qüestió.

Sé que puc semblar-vos ingenu si espere que l'administració pública de l'Ajuntament de València actue amb un poc de l'agilitat i l'eficàcia que permeten els mitjans actuals quant a la gestió lingüística de la seua activitat. Em demaneu que espere tres mesos més, cosa que hauré de fer pacientment. Vullc pensar que l'ajuntament està pensant d'adoptar eixes mesures fa més de trenta anys en tots els àmbits de la seua activitat. No és novetat ni cap problema de terminis. De totes formes, tal com vos vaig assenyalar, l'ajuntament «no ha compromés cap mitjà ni esforç per a corregir els errors del passat ni per a evitar-los en l'actualitat i en el futur».

D'acord amb això, sense programació ni compromís, les nostres consideracions són subjectives i les meues tenen la poca força que puga tindre este instrument de proposta de millores en el funcionament de l'administració que es denomina queixa.

Pel que fa a la transparència, accepte que el cinisme és una faceta l'activitat política, però em sembla inadequat que forme part de l'activitat administrativa i que, a més, s'exhibixca davant els ciutadans que exigixen el compliment dels seus drets.

A pesar d'això, voldria assenyalar que agraïxc la vostra transparència. En tot cas, l'ofici que l'ajuntament ha enviat només en castellà forma part del procediment. Si és aplicable ací l'article 15 de la Llei 39/2015, del procediment comú de les administracions públiques, hauria d'haver segut tramés en valencià (he de recordar-vos que també és llengua oficial al País Valencià).

Al capdavall, des del moment que m'heu tramés l'ofici, forma part de la relació que mantinc amb l'administració pública (ajuntament i sindicatura) i, per tant, està subjecte al precepte anterior i a la relació que mantinc en este procediment, seguint l'article 10 de la Llei 4/1983.

Mal senyal seria que un gest de bon govern com la transparència traguera a la llum defectes o mancances de la gestió administrativa i que la sindicatura no fera res per atenuar-los, si més no, quan afecten directament els drets que els ciutadans estan reclamant davant el vostre organisme.

Vos recorde que tot este procediment és lingüístic i que té a vore amb els drets lingüístics i amb la gestió normal de l'administració. No vullc arribar a pensar què passaria si s'aplicara el mateix criteri en procediments que afectaren altres aspectes protegits per l'article 14 de la Constitució espanyola.

Moltes gràcies per tot.