dimecres, 11 de desembre de 2019

L'excusa de la interpretació

Comence el matí amb dos escrits de rèplica sobre interpretacions impossibles i invencions del contingut d'algunes disposicions legals. L'autarquia, l'oligarquia, la corrupció —qualsevol qualificació que corresponga al cas d'una entitat dirigida per una persona envoltada per una colla que aplica, modifica i interpreta les normes en benefici propi i dels afectes, però amb xantatge paternalista i amenaçador contra els desafectes al seu règim— si està revestida de democràcia aparent i formal per totes bandes llevat de la que toca el poder, és una gràcia, certament.

No és estrany, per tant, que a pesar dels núvols, me n'haja anat a pegar una volta pel riu: 07:07 + 06:48. Descompensat, com tot allò.

dimarts, 10 de desembre de 2019

Acumulacions sense final

La cançoneta més repetida i tediosa d'este bloc deu ser que me s'acumulen els llibres, les revistes, els articles en pdf i en paper. Clar, m'entretinc mirant de fer anar el Salt 4.0 en el Libre Office 6 en Ubuntu, i no hi ha mans. A més, vaig al barber i em fa estar allí vora mitja hora mirant les mosques i pensant en les fitxes que podria fer, passe pel Consum i veig que hi ha productes que diuen «ecològics» encara que venen dels eua, de Turquia, de Xile, del Perú..., com si el combustible amb què els porten no contaminara... ¡Com si ací no hi haguera anous! Patrocine alguns projectes en Verkami, mire com va el pla de pensions —perquè el company Emili dubta si no és un erro de comptes tindre'n un—, lligc articles per a assegurar-me que no me l'estan pegant i em sembla que no, però no ho sé segur del tot.

Però el muntó de paper que trasllade de la taula al sofà i del sofà a la taula per a que no destorbe tant només perd pes ocasionalment. No hi ha crowdfunding que ho apanye.

dilluns, 9 de desembre de 2019

Els desmanotats sistemàtics

Hi ha activitats professionals públiques i privades que costen de mantindre o de millorar, perquè sovint es descuiden els factors i les gestions que poden mantindre i millorar el funcionament de l'activitat. Per exemple, uns informàtics, sense consultar-mos res i aprofitant que no estàvem davant l'ordinador a eixes hores, mos acaben de canviar el programa Libre Office de la versió 5 a la 6 sense incloure-hi el programa de traducció Salt 4.0.

Ara haurem de reclamar-los als informàtics que intenten recuperar la versió anterior. O podem tirar al fem la faena d'anys de creació de les macros de Word que servien per a resoldre els errors de traducció del programa i aplicar els criteris específics que utilitzem. Esta segona opció, que no és gens descartable en una institució com les Corts Valencianes, acostumada a anar a la deriva, mos pot oblidar a refer les macros per a adaptar-les als errors diferents que fa la nova versió web del programa de traducció Salt. Perquè no és perfecta i, vaja, no comet uns errors, però en comet uns altres. I aixina, fins a la jubilació final. Per sort, es tracta d'una institució democràtica i... ¿Per sort? Bé, aixina va la institució legislativa d'esta democràcia «pleníssima», com dia la ministra. Mos estalviem dir de què està pleníssima.

diumenge, 8 de desembre de 2019

Cita dominical / 577: Eduard Ferrando

Mirant la desinformació.
Actualment vivim la paradoxa d’haver creat la tan esperada societat de la informació i que ha acabat per desinformar i anul·lar l’esperit crític, un recurs absolutament necessari per arribar a discernir, com a mínim, què és veritat i què no.
Eduard Ferrando, «Catalaniste», Diari La Veu, 04.12.2019.

dissabte, 7 de desembre de 2019

El temps no s'acaba de perdre del tot

Passar-se mig matí tractant de traure i memoritzar una primera part, la introducció, d'Starway to heaven de Led Zeppelin, i arribe a pensar que estic perdent el temps. Tinc el silenci amb la ràdio apagada, Takse amb els possessius bere i haren (coses del basc) i el llibre Teoria del partisà de Carl Schmitt a mitges esperant sobre el braç del sofà que me l'acabe i passen els dies, i això que només té poc més d'un centenar de pàgines.

Que em perdone també l'article que tinc a mitges en el Boox Note, un de tants d'Abelard Saragossà, un en què desmunta alguns dels dogmes gramaticals sobre el valencià —valencià i dogma haurien de ser paraules antònimes, però...— que practiquen i exhibixen els qui encara han superat allò de la «lingüística nacional», com si l'exemple d'Stalin i Marr —ben explicat per Sebastià Serrano en Lingüística i qüestió nacional fa molts anys ja, 1979— no fora una referència coneguda i prou clara del que convindria evitar a l'hora de fer ciència i normativa lingüística —que no són la mateixa cosa, però que haurian d'anar del bracet—.

Dic jo que si faig l'esforç d'entendre alhora la relació entre els reflexiu llatins, el bere basc, la intro de Starway... en la guitarra, els dogmes valencians més suats i la diferència entre Napoleó, Clausewitz, els partisans tirolesos, Lenin i Mao Zedong, passaré el temps, però no es perdrà del tot.

divendres, 6 de desembre de 2019

La inviolabilitat

Arribe a hora de vore un tros de programa que comenta el cas de la mort «accidental» del germà del rei Joan Carles I. Un tret al front del germà menut disparat pel futur rei quan té díhuit anys... Tota la vida mos havien contat que havia segut un accident en uns jocs de xiquets, però resulta que l'autor tenia ja díhuit anys. La cosa és que la versió de l'accident de jocs infantils sempre es contava amb una certa càrrega d'ironia o de versió interessada. Amb raó, perquè l'excés d'interés per amagar o dissimular a voltes provoquen versions inversemblants tan maldestres que arriben a destruir la confiança en la possible «veritat» que volen comunicar. Però eixa és la pauta habitual quan s'hi barregen adhesions nacionalistes o ideològiques.

El programa repassa la trajectòria del rei. És un petit repàs a la història recent. Jocs de trons en l'Espanya real. La realitat efectiva no s'hauria de considerar l'única realitat possible. Durant la transició a la democràcia, el rei va renunciar a governar a canvi de reinar amb inviolabilitat. La cosa és ¿per a què volia algú ser inviolable en una democràcia? La història ho explicarà algun dia i en faran documentals amb imatges més clares que les actuals.

dijous, 5 de desembre de 2019

La música de la dècada

Els d'Spotify m'envien un resum de la meua banda sonora, de l'any 2019 i de la segona dècada del segle xxi, que ja s'acaba. La dècada l'ocupen les bandes sonores:

John Barry, Miklós Rózsa, Leonard Bernstein, Thomas Newman i Henry Mancini, entre altres.
Enguany, en canvi, es veu que he escoltat un poc més altres tipus de músics i de música:
Billy Bragg (The clashing of ideologies), Håkan Hellström (För en lång lång tid), Bo Kaspers Orkester, Pink Floyd, Wilco...

I diu que Maia Hirasawa ha segut el meu descobriment de l'any. Em pensava que havia continuat més bé descobrint Ivette Nadal, Clara Andrés, Leonmanso, Raül Palacios Bover, Ferran Palau, Beyries, Molly Burch, Andrea Mir, Vashti Bunyan, Pol Fuentes, Bikimel, Nico Roig, Marcel Cranc, Very Pomelo, Suu i els molts més de quasi sempre, però no, l'estadística es veu que els diu una altra cosa.

I les cançons que diu que més m'han agradat —no sé d'on s'ho trau—, són:

  1. Håkan Hellström: För en lång lång tid
  2. Håkan Hellström: Kom igen Lena!
  3. Els Catarres i Núria Feliu: Souvenirs
  4. Dickon Hinchliffe: The Ditch
  5. Håkan Hellström: 13
  6. Håkan Hellström; En vän med en bil
  7. Ernst Toch: «I. Molto tranquilo» de la Simfonia número 1
  8. Senior i el Cor Brutal: DQLPEC
  9. Samuel Barber: adagio per a cord, op. 11
  10. Lars Winnerbäck: Jag får liksom ingen ordning

No ho haguera dit mai. En fi, ací hi ha la llista completa de temes. Mos tenen ben fitxats. De moment, no saben què fea mentres escoltava eixa música. Per sort, tampoc hi ha massa misteri: picant al teclant com una gallineta mentres transcric intervencions parlamentàries o mentres vaig traduint de l'espanyol al valencià i al revés.

dimecres, 4 de desembre de 2019

Dos presidències

A pesar de tot, dos dones presidixen les taules —a quina malhora van trobar que era bona idea dir-ne també «mesa»— del Congrés dels Diputats i el Senat espanyols. Al País Valencià n'hem tingut, de presidentes de les Corts Valencianes, venien de la dreta i, per tant, no sé si han segut cap mostra del que es suposa que hauria d'aportar el feminisme conscient a la vida social i política. En este cas dels parlaments d'Espanya, ara són socialistes (Meritxell Batet i Lamaña i Pilar Llop Cuenca) les dos, cosa que és possible que facilite més aportacions la igualtat que voldríem que s'acostara més ràpidament. Més ràpidament i eficaçment encara, si això fora possible, que la lluita contra l'emergència climàtica. En cas contrari, el fum no mos deixarà vore-ho.

dimarts, 3 de desembre de 2019

La neologia crítica

Un company, a propòsit de la campanya d'elecció del neologisme de l'any que ha llançat l'obneo, renega en l'aoetic per l'existència de la paraula mena. He mirat de pegar-li la volta al calcetí:

A pesar que no he utilitzat mai eixa paraula ni l'he sentida mai en l'ús habitual del meu entorn, vote perquè la paraula mena esdevinga el neologisme de l'any. Els xiquets es mereixen ocupar un lloc visible. La paraula podria ser una denúncia a la contra, dels «menors no acompanyats» contra el sistema social i polític que deshumanitza les persones i les convertix en mercaderia política i periodística. Ja que els xiquets no poden actuar com les «kellys», algú li hauria de pegar la volta a la truita. En eixe mateix sentit, en Espanya, molts espanyols (valencians inclosos) haurien de votar per acatalufo: aixina podria ser que algú començara a preguntar-se què estan fent.

Espere no haver-li xafat massa la guitarra, perquè estic del tot d'acord amb una afirmació seua: «em sembla una posició ideològica l’acceptació acrítica d’un ús que considero del tot inadequat». La neologia, tal com ell reclama, no hauria de perdre l'oportunitat de ser crítica. Lamentablement, eixa «posició ideològica» acrítica és molt còmoda i permet els destrellats més grossos del món en què vivim. La natura humana té això. També.

dilluns, 2 de desembre de 2019

Posada al dia del Boox

Contra els temors que tenia, la posada al dia del Boox Note ha millorat el funcionament de l'aparell. No ha fet que la seua intuïció sobre els símbols i els gestos coincidixca amb la meua, però sí que pareix que funcione amb més fluïdesa i que siga un poc més consistent en algunes funcions bàsiques (ara recorda i indica els arxius que hi ha en les carpetes, cosa que abans oblidava). Llàstima que el que supose que no pot variar és el sistema operatiu, que s'ha queda en l'Android 6.

El Boox Note continua sense incloure tantes possibilitats de diccionaris associats als documents, cosa que sí que fa el Kindle. Però les opcions de pantalla gran, de navegació i d'anotació (i de dibuix), fan que siga una bona alternativa per als qui pretenem fer alguna cosa més, a banda de llegir en l'aparell. Més cara, això també. No sé si serà un poc ingenu, però vist que ho han fet esta volta, espere que encara puguen millorar un poc més el programari. De moment, l'estic aprofitant, per a llegir ratllant i anotant els pdf, que és un costum que trobava a faltar en altres dispositius. Espere traure-li encara més partit en totes les funcions, com ara fer-hi inclús apunts a mà per a este bloc.

diumenge, 1 de desembre de 2019

Cita dominical / 576: Catalina, estudiant xilena

Mirant els drets humans.
Els mitjans tradicionals es van dedicar exclusivament a transmetre incendis i saquejos, fets que van ocórrer, i que són condemnables, però també s'estavem cometent violacions de drets humans que no estaven eixint en la tele.
Catalina, estudiant xilena, segons Carlos H. de Frutos, «El Chile de la generación sin miedo: "Ya no pueden hacernos más daño del que nos hicieron"», Eldiario.es, 18.11.2019.

dissabte, 30 de novembre de 2019

Tecles sense massa encert

Cabut i poc pràctic, i es veu que amb un poc de temps, torne a fer un apunt amb el Boox Note. Escric novament amb l'app Writer+.

Va bé. Ara li connecte un teclat Silver Crest sense fils que ja no recorde d'a on el vaig traure, i també escriu prou bé. La llàstima és que els accents els he de polsar en el teclat de la pantalla, perquè per ara no he trobat la manera de fer coincidir la disposició de les tecles amb el resultat en pantalla. No sé en quina llengua es pensa el Boox que està el teclat... No trobe ni els accents ni les antilambdes. Per ara, que soc prou cabut. ¡I sort que només han deixat 15 accents diacrítics!

La gràcia és que tallar i apegar es fan amb les mateixes combinacions de tecles. I, per sort, acabe de trobar on estan les antilambdes. A poc a poc. Talle i apegue en la interfície del Blogger en el mateix Boox, i avant.

divendres, 29 de novembre de 2019

Sons de democràcies diferents

He esta tornant a escoltar estos dies Angelo Branduardi i Sérgio Godinho (també Fabrizio de André). I m'ha passat pel cap que són això que se'n solia dir «cantautors». Amb estils ben diferents i de països supose que poc comunicats. M'ha passat pel cap que la diferència amb els «cantautors» valencians, catalans (i d'Espanya en general) podria ser que estos cantaven per a un país que va deixar morir el dictador al llit, un estat on els feixistes que juraven les lleis fonamentals del Moviment franquista van canviar de jaca i es van alçar demòcrates.

Notes que en Portugal van fer un «colp d'estat» democràtic als anys setanta i els italians van patir i «guanyar» la democràcia a partir de la segona guerra mundial. Van intentar fer net políticament parlant. Per ací, per contra, els franquistes reconvertits podien xiular contra uns suposats nostàlgics de la lluita contra la dictadura. De nou, vençuts. Trobe que per això les cançons sonaven i han estat sonant diferent per ací, on la frustració es va transmetre a la valoració d'eixe record reivindicatiu que eren les cançons.

dijous, 28 de novembre de 2019

La bona pràctica de respondre

Els vaig dir als de l'avl que revisaren l'entrada estiuerol com a nom d'un pardalet, perquè el totestiu (Parus major, en científic), m'ha semblat que té molts geosinònims, però eixe té una documentació molt escassa. Fins i tot a la Vall d'Albaida, que és on podrien fer servir eixa variant.

No espere que em responguen prompte, però és una bona pràctica que han seguit en altres ocasions. Eixa bona pràctica han seguit també tant els qui gestionen el correu d'Esquerra Republicana de Catalunya com el d'Òmnium Cultural. Com ja vaig comentar, vaig tindre una febrada amb això que Marta Vilalta confonguera la taula de diàleg o la taula de negociació amb una «mesa». I la insistència de Vilalta es veu que va fer que li s'apegara la confusió un poc a Marcel Mauri.

En tot cas, em van respondre amablement i a temps. Quatre paraules ben dites, en què acceptaven el meu comentari i em responien que intentarien millorar. Per sort els periodistes han tingut més tirada a dir-ho bé —la fitxa de l'Ésadir ha fet efecte— que a confondre's. Ara caldria que al País Valencià els els serveis lingüístics de la Generalitat —els ho vaig comunicar, i el cap del servei també va respondre amablement— tingueren la capacitat d'esmenar eixa confusió en la seua documentació. De les Corts Valencianes, en canvi, on treballe com a tècnic lingüístic i hauria de poder influir en eixos temes, al cap dels anys, espere poca racionalitat i poca resposta. Ni lingüística ni legal ni democràtica.

dimecres, 27 de novembre de 2019

En observació permanentment

Lligc en el Diari La Veu (27.11.2019) que hi ha una nova iniciativa per a ocupar el buit social del «tertulianisme» amb suport científic. Em sembla que això confirma un poc que la funció del Diari per a tècnics lingüístics (dtl), per precària i desatesa que la tinga, era necessària i podia ser útil. Dic que podia ser útil, perquè dubte que ho haja segut realment. De totes formes, ho és per a mi, a pesar de les faenes i els maldecaps que em provoca periòdicament.

La cosa és que la Fundació Nexe ha ideat l'Observatori del Valencià. Diuen que és «un projecte de futur», aixina que espere que s'aguante i vaja millorant. El dtl va començar al 2001 (amb bagatge anterior en einesdellengua.com), aixina que es suposa que tenim quasi dos dècades d'avantatge, tot i que em sembla que són vora dos dècades d'assajos, temptatives i marejos. M'alegraria que no tan sols em llevaren la faena de les mans, sinó que la feren ben feta i que fora molt més fèrtil i productiva que l'activitat documental, estadística i ideològicament democràtica del dtl.

En tot cas, intentarem no tancar la paradeta massa prompte. Perquè un dels maldecaps i tràngols habituals sempre ha segut haver de revisar els enllaços cap a les iniciatives i les fonts d'informació que apareixien, pareixia que es consolidaven com un valor de referència i, de colp, per un d'eixos canvis periòdics polítics o mercantils, desapareixien. Per tant, si això és possible en un món que crida molt i analitza poc, espere que les dades mos facen profit.

dimarts, 26 de novembre de 2019

Vítols i aücs pel codi penal

La filla major d'una amiga que estudia dret en València estava preocupada perquè, a pesar que jo li insistia que això no era possible, cap dels seus professors mostrava cap disconformitat amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes catalans. Damunt, estàvem sopant i mos vam endur la sorpresa que el company de sa mare —suposadament socialista— va remugar que encara li semblava lleu la sentència. Com que hi havia soroll, no vam poder dialogar sobre la qüestió.

A pesar d'això, vaig deixar caure quatre coses del que havien dit Pérez Royo, Queralt, Nieva i de la nostra experiència casolana com a obsedits pel juí. I ara que ja han passat unes setmanes, Takse i jo li enganxem uns enllaços que esperem que li aporten eixe contrast d'informació i reflexió que ella diu que no troba en la Facultat de Dret de València:

  • El abogado general de la UE se decanta a favor de Junqueras y entiende que debe ser eurodiputado y gozar de inmunidad (Eldiario.es, 12.11.2019).
  • Intervencions en Els Matins de TV3 (19.11.2019)de Pérez Royo i Martín Pallín.
  • Antoni Llabrés: ‘El marc legal per a acusar el Tsunami de terrorisme ja el tenen’ (Vilaweb, 21.11.2019)

Quan ho rep em respon que «sí que m'interessa prou el tema. A més, he d'estar preparada per rebatre als meus companys de classe, que són tots prou “conservadors”»... I em quede rumiant sobre això que els mantinguem l'eufemisme de «conservadors» a aquells que no «conserven» drets, llibertats i ni tan sols les floretes del jardí. Trobe que això de conservar ha canviat de bàndol. «Despredadors» els pararia millor.

dilluns, 25 de novembre de 2019

Ben polida i inútil

Lamentava la galleguització del valencià un amic meu que es dedica a l'ensenyament. Segons comenta, el dnv li provoca marejos, perquè ell estava acostumat a la claredat que hi havia formes i paraules correctes i incorrectes, però ara els alumnes li fan vore que moltes paraules antigament «incorrectes» ara estan en el diccionari acadèmic i, per tant, són correctes. Ell, per contra, continua considerant que ensenyar l'«estàndard» consistix a mantindre que hi ha formes que cal deixar de banda.

Com que estem d'excursió i hem parat a fer la cerveseta, intente no xafar ulls de poll. Entenc que l'ensenyament de la llengua a persones adultes en un institut no sempre pot consistir a ensenyar dialectologia o geosinonímia. I eixe deu ser el punt en el qual s'ha de centrar l'ensenyament: les formes més usuals i adaptades a cada registre... Però, és clar, això dels registres i les formes usuals depén molt del punt de vista dels usuaris.

L'ensenyament ha de proposar pautes estilístiques, però no hauria de pretendre tancar la llengua de cada dia en l'armari de la incorrecció. Els mitjans audiovisual, els diaris, la publicitat, les empreses, els negocis de cada carrer, la llengua de l'administració, de la justícia, de la policia... Si no hi ha producció en valencià, de poc valdrà que en lloc de galleguitzar-se (com diuen amb un ús innecessari i prou menyspreador) es «llatinitze» i esdevinga un llengua sense ús ben polida en els diccionaris i els llibres de text.

diumenge, 24 de novembre de 2019

Cita dominical / 575: Carme Junyent Figueras

Mirant el valor de les llengües.
Les llengües ens igualen perquè no n’hi ha de millors que d’altres. Si fos possible manipular-les ja fa temps que hi hauria llengües més riques o més desenvolupades que d’altres.
Carme Junyent Figueras, «James Bond è una spia britannica molto bella e atletica», Núvol, 12.11.2019.

dissabte, 23 de novembre de 2019

Caldrà «recuperar» el diàleg a taula

Es veu que a algú li se va antoixar un dia que la paraula taula ja no era bona per a referir-se a algunes taules en valencià, com ara taules de negociació o taules negociadores, taules de diàleg, taules sectorials... Curiosament, es veu que no van pensar de dir-ne «silla de negociació», aprofitant que a taula encara seiem en cadires i al País Valencià hi ha una ciutat que es diu Silla.

Això sí, no podem confiar en res, perquè mentres el programa de traducció Salt continue solt, serà cosa de temps que acabem assentant-mos en «silles». Hi ha institucions valencianes on passen coses aixina: copien la versió en castellà del butlletí oficial, la traduïxen al valencià per a fingir que treballen en esta llengua i l'envien a publicar al servei corresponent per a que la tornen a traduir al castellà.

Pel que fa a taula, algú va anar i va dir, tal com es fa habitualment al País Valencià: si tots els valencians en diuen «taula», anem a dir-ne «mesa», aprofitant que esta paraula, mantinguda en valencià perquè a Fabra tenia tirada a les distincions semàntiques i la va calcar de l'espanyol (ver. «Terminologia electoral» de Bibiloni) per a designar d'una manera diferent els òrgans de direcció d'assemblees i corporacions, distinció que apareix ben clareta en els diccionaris.

És la tònica comuna per ací, conrear el menyspreu ortogràfic per la llengua tradicional i encara habitual dels valencians. Després de tantes fòbies accentuals (València ha caigut; Dénia resistix), sintàctiques i morfològiques que han penalitzat sense massa trellat el valencià, van afegint-ne de lèxiques. Ara caldrà «recuperar» la taula per al diàleg.

divendres, 22 de novembre de 2019

Les beques i les becades

Sort de la inspecció de treball, perquè es veu que els suposats «progressistes» del psoe valencià entenen això del progrés d'una manera tan particular que consistix a continuar o emular els hàbits i les actituds des corruptes dels dirigents corruptes anteriors, que es veu que s'han infiltrat com el greix en la carn:

Inspecció de Treball determina que les beques de Presidència són un «frau»

Això és la notícia del Diari La Veu (18.11.2019) Pareix que només entrar al govern, o al poc, noten que s'hi viu molt bé mantenint les inèrcies de les institucions i les pràctiques dels poders. Inèrcies i pràctiques que no sempre són les que es produïxen ampliant i aprofundint la democràcia i les idees de progressos, d'igualtat, d'equitat... Sí que són, en canvi, una mostra més del frau ideològic o de la poca capacitat de crear condicions i inèrcies diferents, en què el mèrit, la capacitat, la publicitat, la coŀlaboració, la solidaritat —i tants altres principis dels manualets de formació administrativa dels cursets que es fan— s'apliquen amb intensitat de norma d'actuació per defecte.

Per a variar les actuacions i les inèrcies fraudulentes del passat, cal canviar el rumb, els protocols d'actuació i implantar inèrcies noves i les idees pròpies. En canvi, massa sovint fan la selecció dels càrrecs polítics per les simpaties, les amistats, els afalacs o els partidismes. I, és clar, hi ha molts alts funcionaris —la resta, no tenen massa opcions de res— disposats a seguir eixes mateixes rutines i actituds per tal d'aconseguir mantindre les pràctiques que els resulten més còmodes i beneficioses. Parle del poc que conec i d'actuacions que poden ser fraudulentes o injustes sense ser iŀlegals. Al cap dels anys, em sap mal vore com les excepcions solen acabar massa prompte i ben frustrades.

Per cert, els tripijocs amb els becaris ja els van haver d'aclarir abans en les Corts Valencianes, perquè una «becària» va denunciar la seua situació davant la inspecció de treball. La denúncia va obligar a modificar els contractes després d'una temporada de beques suspeses. Com que no va arribar a ser notícia, ni els polítics ni els qui gestionaven eixes coses s'han acalorat gens. Becades ideològiques.

dijous, 21 de novembre de 2019

Mà esquerra amb l'audiència

El servei d'atenció a l'audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals em va enviar una resposta prou amable el dia 17 al meu suggeriment d'esmena de la careta del programa Món:

Gràcies per la seva consulta i interès. Hem de dir-li que encara no ho hem pogut resoldre, però que ho estem revisant. Canviar la careta del programa porta certa feina, i no és tan fàcil. Esperem poder canviar en la pròxima emissió del programa. Gràcies per la comprensió i complicitat. Bona nit.
És «careta» tot i que jo en dia «caràtula». El cas és que responen i que pensen resoldre-ho. Està bé que atenguen amb mà esquerra els teleespectadors llandosos com jo. No sé si demanar-los com és que ara, crec que sobretot en els informatius, els periodistes solen utilitzar els dos cognoms, cosa que em sembla molt bé. No els ho demanaré, perquè entra quasi dins del camp de la indiscreció. Però està bé que vagen fent variacions que milloren la percepció que les dones són rellevants per a la nostra faena, per a la nostra vida. De moment, el segon cognom sol ser d'elles, i està bé que es veja.

Per cert, ahir em vaig deixar anar un poc pel riu: 06:59 + 06:48.

dimecres, 20 de novembre de 2019

Blanquejar la foscor

A banda de fer alguna nova queixa al síndic de greuges sobre els vells hàbits discriminatoris de l'administració valenciana en coses de llengua, dinàmica que no pareix que haja canviat massa, a pesar que estem en la segona legislatura d'uns dirigents que sembla que políticament demanen respecte pels drets lingüístics dels valencians, em quede mosca amb l'informe d'Amnistia Internacional (ai) sobre el juí contra els dirigents independentistes catalans. «Encara» estic apuntat a eixa ong, a pesar que els he demanat que facen més ús del català, però no hi ha mans.

La cosa és que diu ai que la sentència és injusta, que el Codi penal s'ha de canviar per a modificar o eliminar el delicte de sedició, que els Jordis no haurien d'haver entrat en la presó... I també diu, paradoxalment, que el juí ha segut just. Es veu que tenim concepcions molt diferents de justícia.

D'altra banda, m'he quedat pensant en canviar el primer exemple que m'ha vingut al cap, ara que estic llegint un llibre sobre el juí als carcellers i botxins del camp d'extermini de Bergen Belsen: es veu que els experts d'Aministia Internacional hagueren anat al camp, hagueren demanat la llicència d'obres i d'obertura, els certificats de funcionament de les canonades del gas, els contractes dels vigilants, i hagueren dit que el camp funcionava ben correctament. Només que...

Un altra faula exemplar seria el cas d'un cuiner que posara al foc unes quantes costelles i xulles i que, quan mos trau el dinar a taula, mos diu que és un plat de sardines amb ceba. Amnistia miraria que la cuina està neta, que el cuiner té el contracte i l'autorització preceptius i, per tant, el restaurant funciona correctament.

Vaja, no trobe la manera de dir que hi haja assassinats o un fraus justs. Aministia Internacional té més traça que jo per a vore la justícia a cegues. O per a aconseguir, com diu Joan Queralt, blanquejar la foscor.

dimarts, 19 de novembre de 2019

El xilé i el canari a juí

Es pot retraure, és cert, el fet que els advocats defensors del president de Catalunya no s'expressaren en català. Fent eixe retret —que hem d'acceptar com un repte per a vore què convé millorar eixe aspecte—, estaríem oblidant que en eixe tribunal el magistrat president i altres membres de la sala es van expressar en català. En canvi, en el Tribunal Suprem espanyol, on els acusats independentistes catalans ho hagueren pogut fer, ni tan sols els va passar pel cap, pel que sembla. Tan sols algun testimoni va tindre la idea de provar-ho —però la cosa no va acabar massa bé.

Per tant, almenys allà, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es respecta el dret de parlar en català i en castellà —i també en xilé—, cosa que vam vore que no era tan respectada ni estava tan normalitzada a Madrid. Les lliçons i les normes sobre el dret i el respecte cultural i lingüístic solen vindre dels poders amb seu en Madrid. I van com van (veg. l'informe de la Plataforma per la Llengua).

A força de juís, podria ser que Gonzalo Boye i Isabel Elbal (els advocats del president Quim Torra) acaben parlant en català. De moment, em sembla que l'entenen bona cosa. L'ús d'una llengua és la garantia de la seua pervivència, no tant les campanyes publicitàries (amb autobús o sense) i els certificats de coneiximents. Paritat, igualtat de drets, conceptes que tenen a vore amb la solució de les discriminacions. Al suprem eren set hòmens i una dona. Al tsj català, dos hòmens i una dona. A Catalunya la justícia pot funcionar en català; al suprem espanyol, un tribunal que ha d'atendre tot el territori estatal, tenen previst que els ciutadans renunciaran als seus drets lingüístics. Els dialectals del castellà sí que els accepten —Marchena és canari. Xamba.

dilluns, 18 de novembre de 2019

La campaneta del final

I torna-li. Amb això de «quin'una» n'han preparat contra els polítics o els ciutadans catalans independentistes o no, essencialment contra els demòcrates en exercici, estem deixant de llegir, de vore Fargo —que la tenim a mitges—, d'escoltar música, de pegar la becaeta del migdia..., i cara al «pandero» —que dia ma mare—. Cada setmana té una variant de la mateixa història contra la democràcia —no contra Catalunya—. Esta setmana, juí contra el president de Catalunya, Quim Torra, per un llaç groc més ben o més mal posat segons la Junta Electoral Central espanyola. Avant, doncs, amb els volantins jurídics de Boye i el discurs final inspirat de Torra.

I n'hi ha qui riu i aplaudix que s'estiguen pervertint els poders de l'estat —judicial, particularment, i policial per extensió, «¡a por ellos!»— sense voler vore que allò del «ahí me las den todas» —que estudiàvem en classe de literatura espanyola, és a dir, «en castellà»— mentres peguen «bateculs» a alguns catalans i infringixen drets fonamentals, és un experiment, una mostra més del que s'està girant contra la resta dels ciutadans de l'estat.

Fa anys que es gira eixa factura, amb les impunitats i les fosses comunes, amb la immigració criminalitzada (veg. Andrés, Gil, «Los despachos donde se reparten las llaves para cerrar las puertas de Europa») i desatesa, «ofegada» en una mar d'injustícia i cada volta menys «nostra». Una de tantes factures que s'han de pagar per no fer net en els pilars franquistes i corruptes de la democràcia espanyola i contra la democràcia. ¿I l'europea?, que dia aquell. Sonant cloc-piu, com la campaneta final del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

diumenge, 17 de novembre de 2019

Cita dominical / 574: Ana Garrido Ramos

Mirant l'ètica de cada u.
Hauria de dir que vaig ser idiota per ficar-me en este embolic, però intente imaginar com em sentiria si no ho haguera fet, i em faria fàstic de mi mateixa. En el meu cap no cap una altra cosa. Ho faria d'una altra manera, però ho tornaria a fer.
Ana Garrido Ramos, segons l'entrevista que li fa Raquel Ejerique, Eldiario.es, 04.11.2019.

dissabte, 16 de novembre de 2019

El món o l'عالم

Al cap dels mesos veig que en la caràtula del programa Món de tv3, on utilitzen eixa paraula traduïda a diversos idiomes, apareix la paraula anglesa world transcrita en lletres àrabs en lloc de la paraula àrab corresponent, que seria, si no vaig errat, عالم. Rescate la resposta que em van enviar el 6 de febrer a la consulta que els vaig enviar el 10 de gener i marque en l'enquesta annexa que la resposta em sembla regular. A continuació, els demane si han revisat el cas, tal com hem van dir que farien i, per tant, que em diguen com és que han considerat que calia mantindre eixa transcripció i no la paraula en àrab.

Si no estic en un error, que tot podria ser, ja que d'àrab només en tinc una poca idea alfabètica, trobe que deu ser una pràctica poc acceptable escriure «traduït» el món a diverses llengües, però que els àrabs només puguen rebre la transcripció gràfica i no el concepte en eixa llengua. En fi, això de pensar-se que u sap res, és un maldecap constant, sobretot quan no et fan cas. O una oportunitat d'entreteniment, sobretot quan t'entretens fent el perepunyetes un dissabte de vesprada.

divendres, 15 de novembre de 2019

Bisfenol lingüístic

La directora general diu que va ser un error. Efectivament, segons la directora general, les notes de premsa es redacten en valencià i en castellà i s'han de penjar en cada versió del web de la conselleria. Respon a la queixa, doncs, que va ser un error i que ja ha donat instruccions per a que no torne a passar. Això era fa uns dies. Mire el web i en la versió en valencià del web continuen apareixen notes de premsa en castellà. Em toca, per tant, insistir davant el síndic.

Sense un mal protocol d'actuació que pose els drets i deures lingüístics al lloc que els pertoca en una administració oficialment bilingüe, no avançarem molt més enllà de l'interés i les atribucions del síndic a l'hora de fer recomanacions o suggeriments. Si les queixes els arribaren en paper tèrmic amb bisfenol, puguera ser que posaren més interés per evitar -les i més respecte per la bona gestió lingüística.

dijous, 14 de novembre de 2019

Impunitat en la faena

Estan patint molt els magistrats del Tribunal Suprem espanyol davant la possibilitat que els tomben la sentència o les euroordes en els tribunals internacionals. Estan que no dormen, ¡ui, quina por!, ¡ui, quina vergonya!... Res d'això. La irresponsabilitat i la impunitat amb què actuen alguns poders i alguns càrrecs públics té eixe avantatge privilegiat: els condemnats per ells patixen les penes i, quan els tomben les sentències (en els tribunals espanyols o en els internacionals), les conseqüències de la malifeta les patim la resta dels ciutadans sotmesos afectats en els nostres drets democràtics. Els policies que colpegen votants i els magistrats que veuen sedicions en les manifestacions, són condecorats i ascendits i no patixen cap sanció ni perjuí per les seues activitats fraudulentes. Bé, només el perjuí que sapiam com a cosa certa que diuen mentires i fan partidisme en hores de faena.

dimecres, 13 de novembre de 2019

Eixes accepcions i eixes circumstàncies

Els vaig proposar als de l'avl que eliminaren el verb urgir de l'accepció sis del verb estretir. Ahir em van respondre que sí, que el llevaven. Han posat constrényer. Això ja quadra més amb la definició del verb urgir que conté el diccionari. Amb tot, segurament el que cal ara és ampliar-li les accepcions i les possibilitats sintàctiques, tal com fa anys que va considerar Ruaix (Diccionari auxiliar) que s'hauria de fer. I tal com s'està fent per influència del castellà.

Si no volem caure en racismes i xenofòbies, no hem d'obidar mai que sempre estem sotmesos a pressions i influències, que és la situació normal. El que no és acceptable és pensar que hi ha llengües pures o no influïdes. O persones superiors. O dones inferiors. O blancs més espavilats. La qüestió és si la societat és capaç de destriar les influències que són positives i les que són negatives. Per exemple, en el règim democràtic valencià seria positiu deixar-se influir pel sistema polític suec o danés (i per uns quants més). En canvi, seria negatiu deixar-se dur pels totalitarismes i integrismes que trobem en altres contornades (com ara Polònia, el Marroc o Turkmenistan).

Segurament, com a conseqüència de les influències positives, rebríem trets polítics, culturals i lingüístics que hauríem de valorar positivament, llevat que foren influències colonials, impositives i que no es feren en règim d'intercanvi pacífic i beneficiós per a tots. És a dir, això que mos passa als catalanoparlants sotmesos a la pressió autoritària i sense cap sensibilitat ni noció d'intercanvi amb les estructures estatals espanyolistes, és una mostra del que no hauríem de patir. I eixa imposició del castellà allà on mires explica l'evolució de la nostra llengua. Això sí, ni la genètica ni la llengua es malmeten. Només ho patim en els drets i les opcions dels qui vivim i patim eixes circumstàncies.

Arribarà el dia.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Brutal i total

Diu hui en Els Matins de tv3 la politòloga Anna López que la millora estratègia contra els simplismes polítics de dreta i esquerra és el debat informat i informatiu sense demonitzacions ni escarafalls. Seria interessant que això fora aixina, perquè llavors la recepta o la solució seria molt fàcil. Però hi ha qui preferix no aplicar-se-la, perquè també és més agraït no haver de fonamentar el discurs propi amb dades, raons i proves.

De la mateixa manera, també seria interessant aplicar la recepta de no exagerar quan parlem dels adversaris o dels poders contra els quals es lluita. És a dir, que podríem parlar de males pràctiques policials, de violència innecessària, d'abusos de la força, de retallades iŀlegítimes o iŀlegals de drets..., en lloc de parlar de qualificar de «brutal», «total», «bestial», «absolut», etc., les pràctiques repressives o censores d'un estat espanyol que «encara» és democràtic, encara que va incomplint els punts que donen qualitat a la democràcia, que no és tan sols votar periòdicament.

Si ho descrivim amb prudència i un bon sistema de mesures, podrem anar mesurant el grau de degradació dels usos i pràctiques del sistema de poders. Per exemple, mentres no hi ha condemna a mort, podem dir que una sentència és injusta, però no deu ser inhumana. Pel camí que van, podrien arribar a tindre eixa qualificacio —com el que van fer amb pots de fum i pilotes de goma contra persones que s'estaven ofegant en la mar—, si realment protegiren i fomentaren eixes actuacions criminals. ¿Ho fan? Uf, m'estic posant en un jardí. De moment, només contra immigrants. Demà ja vorem.

dilluns, 11 de novembre de 2019

Idees encobertes

En certa manera, els resultats de les eleccions són un alleujament i una preocupació alhora. L'alleujament és perquè el destrellat dels socialistes ha quedat un poc en evidència, que Compromís continua i que hi ha més colors progressistes al parlament espanyol. En canvi, la preocupació és observar que s'acosten temps de feixistes sense manies i nacionalistes de concepció franquista i, «a més», no democràtics. I la temor és que estos últims els podem trobar també en el psoe, com aquells que són de drets i no ho saben, que dia Fuster.

Això últim no és cap novetat. He acabat el llibre El espejo blanco d'Andreu Navarra, que du un subtítol que no s'acaba d'ajustar al contingut: «Viajeros españoles en la urss». No són només experiències de viatge, sinó un contrast entre la realitat soviètica i la solidesa (o el contingut real) dels valors ètics i democràtics dels defensors dels ideals socialistes. I l'evidència és que els ideals socialistes, llibertaris i progressistes encobrixen massa vegades idees absurdes i contradictòries sobre la igualtat de les persones (en forma de racisme, homofòbia o masclisme) i alguns dogmes sobre les identitats i les implicacions de les militàncies nacionalistes.

Ara cal que l'alleujament tinga cos i una certa idea diferent de la democràcia, més profunda i oberta del que mos ha estan mostrant aquells que abracen abans la nació que la ciutadania.

diumenge, 10 de novembre de 2019

Cita dominical / 573: Ferran Garcia-Oliver Garcia

Mirant les nacions injustificades.
Deu ser una delícia alçar-se del llit sense lleganyes nacionals, perquè ser espanyol o francès no és cap anomalia, com la de ser català o bretó, on és necessari una justificació, una excusa, circumloquis que van de la psicoanàlisi a la història de romans i cartaginesos.
Ferran Garcia-Oliver Garcia, «Peces esbarriades del mosaic», L'Espill, 45, hivern 2013-2014.

dissabte, 9 de novembre de 2019

Volantins amb la xarxa

Ja tinc la vpn instaŀlada. A partir d'ara podrà semblar que estic a París o a Nova York sense moure'm de casa. Eixa és la part curiosa. La part més útil encara l'he de descobrir, però els experts diuen que convé tindre eixa utilitat en els aparells digitals que utilitzem, per seguretat de les nostres dades i de les nostres interaccions econòmiques. Ja vorem com va això de fer volantins per la xarxa.

De moment, he passat vora un dia calfant-me el cap mirant quines opcions hi havia (vpn, navegador Tor, canvi de dns, adreces mac dels aparells...). Un mareig, vaja. Trie l'opció més simple i, més avant, miraré la resta de possibilitats. Puga ser que, quan em jubile, ja ho tinga tot ben amagat i encriptat, de manera que, si me s'obliden les contrasenyes, desapareixeré del tot. O, al contrari, hauré de tonar a aparéixer en persona.

divendres, 8 de novembre de 2019

Que decidixquen uns altres

Molts divendres me s'acumula la faena a última hora. Hui hi havia documents urgents, una assemblea, el dinar de Takse, la fitxa que estava fent sobre nyas, documentar una proposta per al dnv... Sort que l'assemblea ha segut tranquiŀla i ha confirmat que no cal que mos empastrem en rituals sindicals perquè només són cerimònies on les forces polítiques que dirigixen les Corts (començant per Compromís i acabant pels socialistes) no tenen cap previsió d'una possible millora de gestió administrativa, parlamentària i com a poder democràtic de la institució. Per tant, que no faran més que copiar el que s'aprove en altres llocs i organitzar la institució de cap per avall o de gairó, segons les ocurrències d'un lletrat o altre. (Per cert, la broma del dia és que en la nova organització del parlament valencià el lletrat major —un home, és clar— esdevindrà «lletrat suprem»...)

Teníem possibilitats de millores en conciliació, classificació de llocs, organització i ampliació de serveis a disposició transparent i democràtica dels parlamentaris, carrera professional sense discriminacions indegudes, reducció del paternalisme i dels xantatges emocionals... No res, la cosa de treballar des de fora dels cercles de negociació és que mos negaran el pa i la sal igual, però no perdrem el temps en reunions estèrils i fraus negociadors.

Espere que no mos afecte la paranoia i que el canvi del color de les carpetes internes —de groc han passat a sépia, m'han dit— no siga cosa d'alliberar els presos polítics o del dret a decidir. Perquè, vaja, ací no volem res d'això. ¡Que decidixquen uns altres! O ¡que els tanquen a tots!

dijous, 7 de novembre de 2019

No opinem bé

Trac la transcripció de tv3 (Els Matins, 30.10.2019):

Lídia Heredia: «Aquests episodis d'aldarulls, aquests brots que pot haver hagut de violència als carrers de Barcelona, ¿creuen que resta suports al projecte de l'independentisme?»

Elisenda Paluzie: «De moment les enquestes en relació a les eleccions del 10 de novembre no ho indiquen. Hi ha una altra cosa que també, i és una mica... —bé, és com és el món, ¿no?—, és aquests incidents els que fan que estiguem en la premsa internacional de manera continuada aquest dies, és a dir que fan visible el conflicte.»

Lídia Heredia: «¿La visibilitat sempre és positiva?»

Elisenda Paluzie: «Bé, ja veurem. És evident que això pot tenir efectes positius i efectes negatius. Però, al final, el principal responsable és la violència d'estat. És el missatge que ha donat l'estat, que ha donat el suprem, condemnant un moviment absolutament pacífic i democràtic a penes de dos dígits.»

Pareix que hajam entrat de ple en un estat inquisitorial, en què hi ha qui troba sempre un fiscal o un jutge (ccma, 06.11.2019) disposat a defendre el sentit d'ofensa d'alguns que es pensen que poden criminalitzar i perseguir qualsevol persona que no s'expresse com ells desitgen. Això val tant per als dirigents polítics —habitualment de la dreta, ara també incloent-hi el Partit ... ... Espanyol (que ha deixat de ser socialista i fa anys que no sabem què hi pintava això d'«obrer»)— com per a tants que pareix que hagen convertit el fet de sentir-se ofesos en un privilegi sentimental per a imposar la coacció i la repressió del dret d'expressió dels qui no opinen bé.