Un adult

Sense que jo pretenguera convéncer-los de res, un dels tres xicons jovenets, quan li he repetit que no l'entenia —no entenia què m'estava proposant— s'ha pensat que jo només entenia el valencià i ha demanat als companys que tenien més idea. Han fet un poc d'esforç per a posar en pràctica el poc valencià que els ha arribat de l'escola o de la família del poble. Necessitaven un adult per a poder vendre uns jocs vells en una botiga de compravenda de videojocs. I m'han vist allà al banc fent temps. ¿Adult? Ingenu amb barba, si vols.

En la botiga m'han demanat un muntonet de dades per a inscriure'm en alguna llista que diuen que pot ser que la comprove la policia. Per un moment he estat temptat de fer-los una foto als xicons, per si de cas els havia de localitzar, però tampoc m'ha semblat correcte, perquè aleshores seria jo qui els furtaria una informació que ara mateix podria ser molt sucosa per a coses que no sé però que n'hi han reportatges que el fan eixir els cabells verds.

Uns 28 euros els han donat. S'han enrecordat de proposar-me un convidà en agraïment. No ha calgut. Han fet un poc de pràctiques sentint-me i rosegant un poc de valencià, i he aprés que tinc uns cèntims a recuperar amb uns jocs vells que no sé si tirar o no. Està bé.

Cita dominical / 923: Jessa Crispin

No deixes que este llibre reforce la teua visió del món. No l'utilitzes per a no pensar.

Jessa Crispin, pròleg de Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ, a partir de la traducció de Gloria Fortún.

La foto del sàbat / 312

Desfici d'etiqueta

Algunes samarretes tenen unes etiquetes de niló llargues i fibroses amb una informació tan rellevant i punyent que intenten arrapar-te la pell. N'acabe de retallar una que, al cap dels anys, em provocava un poc de desfici. No he llegit el text que duia ni sé en quin idioma estava, perquè era amb lletra massa menuda. Tampoc m'he parat a interpretar els símbols que aconsellen com has de cuidar la peça. És una samarreta vella que portava per dins de casa. Una volta desinformada, espere que sàpia comportar-se en l'activitat casolana, si no vol acabar anant al jou, com a pijama. La desinformació les sol deixar un pèl taciturnes.

Claudicació

A pesar de tot, no he recorregut a fer-li mal a algú com a recurs per a fer-me benvolgut, no he alimentat la meua fama sobre el descrèdit dels que convertixc en enemics, no he denunciat faŀlaçment aquells que tinc temor que poden desemmascarar les meus impostures, no he malparlat d'aquells que no es mostren prou agraïts quan els balle els nanos...

Sembla un epitafi, però només arriba a ser el reconeiximent d'una claudicació. Mirant-ho bé, pot ser que gravat en pedra...

¡Lloc!

Al poble dien «¡Lloc, que la bade!», i jo li trobava una explicació ben clara i comprensible, perquè es tractava d'apartar-se i deixar lloc a algú que anava a fer un esforç i no volia destorbs. Els llibres, per contra, diuen que la versió més coneguda és «joc, que la bade», que ja no sé com s'explica, però també és habitual que estes expressions no tenen l'explicació que mos sembla més lògica.

Sent una cosa del trinquet, que és un món que no he freqüentat en absolut, espere enrecordar-me de demanar-li-ho al nostre amic Víctor, que va tindre una etapa intensa de jugador recorrent uns quants trinquets valencians. I ves a saber si per la Marina tenen una versió diferent.

Refugi simpàtic

No sé massa bé quina és la temperatura, però sí que sembla que l'aire es puga tallar i que costa fer-lo entrar als pulmons. Entre al refugi climàtic de Consum i quan ixc, toca!, l'argentina m'ha entés perfectament els números de la targeta. La derrota futbolera de diumenge passat no ha malmés la seua simpatia per la causa derrotista valenciana. Les dos deuen convalidar en algun moment de justícia poètica. I que no siga prosaica.

No tinc temps ni ànim per a res més. En lloc de llegir, una torcaeta a la pols dels llibres.

Mos la bufa

La contaminació agreuja l'emergència climàtica. I hem estat mirant el mundial de futbol masculí d'estos dies escampat entre diversos països americans sense cap escrúpol ambiental. Li preguntaven a un ecologista en el 30' «Grècia, illes al lími» 🔗 si els turistes sabien que estaven tombats en unes platges ocupades iŀlegalment... Més o menys va respondre «els la bufa», encara que eixos diners maten els peixets de colors que tant mos enlluernen. Ja plorarem més avant, ¿oi?

Cita dominical / 922: Joan Coromines i Vigneaux

Quasi tothom vol continuar dormint: exigim un esforç i seguirà la inèrcia!

Joan Coromines i Vigneaux, Cartes 1976-1983. A la recerca del català usual de Joan Coromines i Vigneaux i Joan Sales i Vallès, edició a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès.

La foto del sàbat / 311

Un bri de frescor

Fent d'autònom en un locutori telefònic en un passeig de la platja o fent de funcionari apegat a la pantalla de l'ordinador, en totes les faenes tens moments de disgust, etapes poc o molt agradables, temporaes d'enuig i carregoses... I si es tracta de l'administració de la Generalitat valenciana, no han segut molt llargues les experiències gratificants —sense menystindre la seguretat salarial i laboral de la causa autonòmica.

Hui divendres mo'n tornem cap a casa —parant a dinar uns platerets al vegetarià que hi ha de camí cap allà— pensant que mos queda poc per a tancar una de les llargues etapes més desagradables, bascoses i absurdes de la nostra trajectòria professional —amb les excepcions puntuals que calga fer—. Per sort, la causa no tenia relació amb el contingut tècnic i acadèmic de la nostra faena, cosa que mos deixa la possibilitat de restituir-mos com a tècnics lingüístics.

Esperem que les pròximes conjuncions anímiques i psicològiques amb què pugam topar no complementen la fam amb la gana de menjar, conjunció humana que mos ha fet engolir uns anys d'inseguretats acomplexades i dèficits formatius i professionals, de malfiances i sospites compensats amb bones dosis de narcisisme hostil, precaucions agressives i males cares de bon matí.

Ja n'havia deixat caure alguns tocs en este confessionari terapèutic. Ara puc anotar que, en plena calina torraora que voreja la catàstrofe climàtica, podem sentir un bri de frescor anímica.

L'emergència de la calor

Cauen quatre gotes, puja i puja la calentor cap a l'interior del pis quan trac el nas pel finestral. El meteoròleg que ix ara en La Selva parla del fenomen de la virga, ^w paraula de l'àmbit de la meteorologia que no apareix encara en els diccionaris generals, però que sembla que l'haurem d'introduir, en vista que l'emergència climàtica pareix que va a convertir-se en una estranya normalitat.

Bé, les «normalitats» són apreciacions que fem. L'emergència de la calor n'és una, conseqüència necessària del sistema de desigualtats socials absurdes que mantenim. La Terra no serà mai prou plana.

Tedis i desconcerts

Durant els debats pressupostaris, les presses i la intensitat mos fan lamentar no només que no porten tots els discursets escrits, sinó inclús que les regles ortogràfiques del valencià compliquen la velocitat i simplicitat de la transcripció. I a partir d'ahí acabem elaborant teories i inferències sobre la qualitat oral preponderant, pel que fa a ritme i fluïdesa en l'expressió, dels qui parlen en els registres i variants del castellà del País Valencià i rodalia... De fet, arribem a deduir que alguns dels problemes articulatoris i retòrics dels qui s'expressen en valencià en la cambra es deuen al fet que solen expressar-se habitualment en castellà en l'activitat quotidiana de fora de l'hemicicle.

La calor, l'avorriment temàtic, els tòpics de tots els anys sobre les esmenes mal fetes, sobre els pressuposts inútils... Anem amuntegant tedis i desconcerts polítics.

Fussant pel riu

Al riu, els palputs s'han fet a la gent, no fugen ni s'estranyen per la proximitat dels qui passegem pel costat observant com van fussant els clotets. Hui passe volant amb la compra de Consum —refugi climàtic per a alleujar un poc el passeig—. El xicon de la caixa també ha fussat un poc: s'ha estranyat de sentir-me parlar en valencià. El seu valencià també pareixia ben homologable. Després de demanar-me si jo era de Valéncia, no m'ha volgut dir d'a on era, només que ell tampoc era de Valéncia —jo no ho soc, però fas més anys que vixc ací que al poble... I la Vall encara és «el poble».

No sé si el xic de la caixa deu saber què són o com es diuen els palputs, que també són uns habitants foranis aclimatats al llit del riu.

La mostra de la barreja

Mos demanen una mostra de diputats que barregen les dos llengües, però no tant que facen intervencions en cada llengua, sinó que van canviant de llengua sobre la marxa. N'hi han alguns, pocs, però mos s'ha quedat com a paradigmàtica del desconcert la diputada Mònica Àlvaro Cerezo, 🔗 valencianoparlant evident i ben caracteritzada pel seu accent del nord del País Valencià, de colp, sense explicació, sense necessitat, sense saber massa per quin motiu retòric, estètic o anímic, comença a repetir o a dir paraules i frases en castellà i, a més, aplicant el seu vernís valencià, com si es tractara d'un discurs sentit al vol, imitat i emfatitzat per a esprémer el to més d'humor i rebuig p polític.

En fi, per dir-ho sense retoricismes atenuants, a l'hora de transcriure-ho mos dona més faena que un porc solt. Si fora només una mostra...

Cita dominical / 921: Bel Zaballa i Madrid

Les solucions basades en el consum van aparellades a la desigualtat i no són efectives.

Bel Zaballa i Madrid, «No és la calor, és el capitalisme», Vilaweb, 07.07.2026. 🔗

La foto del sàbat / 310

Pedregant

Ha pedregat un poc, unes bones cudolaes sonaven en la claraboia de l'escala. M'he amagat no fora cas que me'n caiguera una al cap. Si la pedregada t'obrira el cap, doncs, serà una sort que la sanitat no estiga en mans de qui gestiona els drets lingüístics dels valencians —ei, actualment em sembla que és la presidència de la Generalitat... ¡Ai!—, perquè si apliquen el mateix esquema de funcionament, els protocols mèdics els editaria la llibreria de la Generalitat, els penjaria en la xarxa una conselleria de comunicacions, els continguts els hauria escrit algú d'una conselleria de sanitat i per a rebre atenció mèdica caldria fer una sol·licitud per registre adreçada a qualsevol de les conselleries, ja que, al cap i a la fi, t'han de respondre que estudiaran la conveniència de que no pedregue més.

És possible que estiga exagerant, però no tant com sembla. La cosa és que ha pedregat i que continuen sense complir les seues obligacions lingüístiques.

A prop del deliri

Anava a mirar de calfar-me el cap en coses més agradables o més desagradables que alçar l'escurà amb la calor que fa en la cuina, a pesar que des de mitjan matí he tirat la persiana inclús per evitar el ressol de la finca veïna, però només posar-me davant del teclat veig que m'han contestat de l'ivap sobre la reclamació que els he fet pel curs que haurien d'oferir en valencià, però no.

Es tracta d'una nova utilitat de l'embolica que fa fort i sé que no en trauré l'aigua clara, perquè quan és que no volen, doncs, no volen: dins de l'oferta de l'ivap —institució que té l'obligació de dur avant les seues funcions en les dos llengües oficials—, les Corts Valencianes trien un curs per al seu «campus virtual» —que és una denominació ufanosa d'oferir lo mateix de sempre a través de l'ordinador— i l'anuncien i incorporen en l'oferta de cursos. A pesar que el títol del curs i l'entorn està en valencià, els continguts només apareixen en castellà-espanyol.

La curiositat és que, a través del seu formulari de contacte, quan demanes a l'ivap si oferixen els seus continguts en les dos llengües oficials, et responen que sí... Llevat que sigues algú de l'organització de les Corts, a qui ara, després de demanar-ho jo, li han respost que només l'oferixen en castellà-espanyol. Per atra part, si els ho demanes a la plataforma «E-Formación» de la Generalitat, et respon algú de la dgtic per a dir-te que ells no tenen res a vore amb els continguts del curs, cosa que és certa, però és preocupant que també diguen:

Quant a l'ús del valencià en les comunicacions rebudes, esta consideració ha sigut traslladada als servicis responsables de l'atenció a les persones usuàries, als quals s'ha recordat la conveniència d'utilitzar el valencià quan haja sigut l'emprada per la persona interessada.

Si un subdirector general d'una institució es pensa que l'ús del valencià és cosa de la «conveniència», és afalagador pensar que el valencià mai siga convenient, però en el fons està posant en evidència les seues deficiències en la concepció i la gestió dels seus deures lingüístics, que haurien de ser la garantia del respecte i compliment dels drets lingüístics de la ciutadania valenciana.

Ho deixaré ací, per ara, després d'enviar-li el document al Síndic de Greuges, per si de cas volen aclarir res quant als drets desatesos, encara que siga de nou eixa cosa del valencià... Bé, veig que tanta prosa retòrica administrativa m'està enfonsant en un deliri querulant. ^w Xe, ni fet a posta.

Molt desiguals i massa avaricioses

L'afirmació de Bel Zaballa i Madrid per a un article seu, «No és la calor, és el capitalisme» (Vilaweb, 07.07.2026), 🔗 és com un sentit comú que s'estén però va contra de l'església ideològica del consens armamentístic i dels mitjans de difusió de les convinences. En podem trobar molts tremolons bessons:

• «No és la calor de sempre, és el capitalisme que ens mata» diu Adrià Piñol, geògraf i tècnic en transició energètica.
• «No es mata la calor, es mata el capitalisme», cgt de la Universitat de València 🔗
• «Tsunami de calor: Europa crema, el capital factura», Aitor, Esquerra Diari.cat 🔗
• «Treball o clima, ens diran», Albert Botran, 26.09.2022 🔗
• «24 de setembre. Vaga climàtica estudiantil internacional: El capitalisme mata el planeta, hem de defensar-lo!», Sindicat d'Estudiants, 24.08.2021 🔗
• «Capitalisme i la crisi ecològica global», Corrent Roig, 23.06.2015 🔗
• «El problema no és el clima ... el problema és el capitalisme. Actes i convocatòries», cgt, 25.09.2019 🔗
• «El Capitalisme contra el cicle global del carboni», Ian Angus, L'Accent, 27.09.2019 🔗

Molts etcèteres d'incendis, contaminació i calor incomprensibles, però explicables i esmenables; innecessaris i absurds, però derivats de les necessitats gens quitatives, molt desiguals i massa avaricioses.

Els que mos poblen

Hi ha dies que l'algorisme massiu o com vullgues dir-li —en diuen ia—, fa patir. És tan amable, la servicial, tan animós, et suggerix i t'invita a renovar, revisar, refer, construir... Bé, en el meu cas només parle de fer macros en vba per a Word, però inclús en eixe àmbit tan delimitat, restringit i controlat, cada «conversa» que mantinc acaba amb una cortesia i un incentiu per a fer més i millor.

I això fa patir, si penses que es tracta d'un espill de la humanitat, una mitjana de mosatros mateixos i, de moment, no està eixint-li la vena caníbal, egocèntrica, depredadora, acomplexada i narcisista, incoherent, demagògica... Quan aparega, farà por, perquè serà pitjor: nos mos reconeixerem, reconeixerem eixos «atres» sartrians que poblen les nostres vides.

El ratolí de les idees

El ratolí em provoca un poc de picor en la palma de la mà esquerra. Deu fer massa temps que no li he pegat una torcaeta. No es veu brut, tampoc el gaste tant, però al cap del temps hi deuen haver animalons microscòpics de tot color pul·lulant per eixa superfície de color crema que va engroguint-se.

A algunes idees els passa igual, que anem toquetejant-les sense parar i acaben ranciant-se, van fent-se mostoses i necessiten una rentaeta. Ho exposa l'article «No som un sol poble» d'Enric Gomà (Núvol, 01.07.2026) 🔗 parlant d'una sentència dels últims temps del Tribunal Europeu dels Drets Humans, on sembla que s'està fenyent la idea que hi ha persones que són «migrants» de naiximent i, per tant, tenen un estatus espacial i personal que els convertix en bambolles ambulants... però només quant als drets i deures lingüístics dels ciutadans que els envolten, amb els quals no mantenen cap relació de simetria o equitat. Només d'alienació.

I ara estic jo toquetejant idees sense haver llegit la sentència. Com que no la tinc, m'agarre al que diu Joan Ridao en «El català a l’escola i el tedh: els punts sobre les is» (Ara, 02.07.2026) 🔗, que dona detalls que fan pensar que n'hi han ratolins més castigats que el meu.

Cita dominical / 920: Andreas Wagner

Si volem fomentar la creativitat, és necessari crear espais on els errors no siguen un problema, on es puguen tolerar.

Andreas Wagner, entrevista de Pau Carrazo, Mètode, 115.

La foto del sàbat / 309

Un poc de benestar culpable

Tot s'ha de dir, hi ha immigrants intolerants, intransigents i xenòfobs —encara que siga en versió de fòbia lleu a haver d'entendre el valencià—. ¿Com hem de fer per a evitar generar-los eixe malestar? Res, que quan parlem o escrivim, mos fem de malvoler. Persistim, i encara notem un poc de benestar culpable.

El procés del datiu plural

L'article «Lisisme: un canvi en procés en l’ús del pronom datiu de tercera persona del plural en el català oral actual?» 🔗 de Georgina Alvarez-Morera ha començat la faena de documentar i analitzar les característiques del procés d'extensió de la forma «lis» com a substitut de les formes de datiu plural els/-los/'ls. L'autora utilitza la mateixa denominació que va utilitzar Àlex Bourdiol l'any 2014 en l'article «L’auge del liisme» (14.08.2014). 🔗

L'article no documenta en la bibliografia el dcvb, on la forma «lis» té entrada pròpia 🔗 i un poc de documentació que concorda amb algunes apreciacions que s'assenyalen en l'article d'Alvarez-Morera: les possbilitats de la llengua, la regularització, i la pressió del castellà i la inseguretat que se'n deriva.

Manies personals, és un dels trets que m'esmussa, no tant pel so, sinó pel que simbolitza o perquè és un símptoma de la causa del procés de desús del valencià. Fins ara només l'havia anotat quan el sentia de manera inversemblant en boca d'amistats jóvens («Suborninació estèril», 15.07.2017) 🔗 o inclús de polítics majorets («La mitjana valenciana entre obames, maccains i palins», 11.11.2008) 🔗, però fa temps que el senc rondant per tv3 (Sandra Monforte, és possible, va, però també Marc Serrats i Vicenç Lozano!) 🔗 i això ja confirma que l'autora de l'article podrà constatar dins d'un temps com ha conclòs el procés.

El rovellet del patrimoni lingüístic

Els nous membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua expressen els seus propòsits en el bolletí que acaba d'enviar la institució (el número 9 d'esta època). 🔗 Fixant-me només en els titulars destacats, veig que pensen sobretot en l'autoestima i la dignificació, el prestigi, l'orgull i la difusió (Beltran, Guardiola, Guinot, Lliberós, Sabater i Segura). Llevat de la difusió, que sí que seria un element objectiu i mesurable en les possibilitats i les consecucions —i espere que ho tracten aixina, amb dades i no tan sols amb campanyes que no conclouen res—, la resta tira més cap a l'emoció, les bones intencions i les actituds. I pensant en això, diria que tant d'assenyalar què li volen tornar o aportar en eixe cap emotiu de la llengua, podem interpretar que estan assenyalant dèficits en la valoració i la percepció pròpies, cosa que seria un tema que convindria tractar amb el suport de psicòlegs i sociòlegs.

En canvi, Pradilla es decanta pel cantó més polític —d'això va la sociolingüística, ¿oi?— i aspira a integrar la institució entre els béns i patrimonis socialment reconeguts. No sé com salvaran l'impuls polític neonazi versió neoliberal de les dretes ultramuntanes, però convindria que fora amb la conjunció de les propostes de futur cohesives i comunitàries, de solidaritat en l'accés als recursos i en el repartiment de les càrregues, tant si es tracta de la salut, els mitjans de transport, l'habitatge, els imposts o la declaració de la renda. La parceŀleta de l'acadèmia en tot això sembla reduïda, però podria ser una referència per a atendre la llengua sense manies i amb la voluntat d'organitzar una societat d'intercanvi de parles i d'expressions amb el rovellet del valencià.

Gens cloixits

Tenia el llibre sobre el cap, en una de les estanteries de més a prop, però fora de l'abast de les meues mirades, dalt i darrere, ben a la vista i ben amagat. Al cap d'unes setmanes que fa que el busque, mentres fregava un poc el terra, he alçat el cap i l'he vist, Joan Coromines, Joan Sales. Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, editat per Joan Ferrer i Joan Pujadas.

Buscava alguna cosa que no sabia què era i deu ser per això que no ho he trobat. Però sí que he trobat una passatge molt «suggerent» de l'any 1958 de Coromines:

Si aquells malparits pedants que van forçar la mà a En Fabra i l'obligaren —a canvi d'altres simplificacions exigides per Fabra— a acceptar, vulgues no vulgues, la c, la h i d'altre complicacions supèrflues, haguessin tingut veritable consciència nacional, s'haurien escruixit del mal que feien [...].

En fi, mirant-ho ara, diria que no van acabar gens cloixits.

La força de la feblesa

Em reconforta coincidir amb la Mònica Planas Callol en les dos última crítiques televisives que li he llegit. Som fans del Polònia, però Takse i jo també mos vam quedar despagats amb l'episodi de tancament de temporà. Com que mos va meravellar el dels vint anys, tampoc no tenim res a retraure'ls, perquè la línia d'encert —criticable i millorable en tots els aspectes que vullgam—, perspicàcia i consistència s'envola molt per damunt dels dies que els gags ixen més o menys fluixos. 🔗

A més, l'article «La incoherència de tv3 amb les llengües» 🔗 m'interessa particularment, perquè això que destaca l'articulista és rellevant, i és trist que el mimetisme amb les actituds que es mantenen en atres mitjans s'apegue als que en serien les víctimes més propícies.

A banda, no és la primera coseta millorable de la cadena, com ara el fet que —pel que jo sé a força de provar-ho— no hi manera de vore els films en versió original, cosa que em fa témer que algunes idees sociolingüístiques s'accepten o s'apliquen per convinença particular i no per reflexió i convenciment democràtic. I ara segur que li pegaria algun dels aforismes de Lec que acabe de descobrir —traduïts per Calaforra i Łukaszyk: «Són terribles les febleses de la força.»

Cita dominical / 919: Núria Corbella Rius

Llegir ha adquirit una centralitat cultural nova.

Núria Corbella Rius, «Llegir en temps de Goodreads», Núvol, 25.06.2026. 🔗

La foto del sàbat / 308

Pastissets baldats

Rematem la setmana amb una reunió telemàtica per a convéncer-mos més encara d'alguns aspectes del possible projecte universitari relacionat amb la transcripció i la subtitulació automàtiques que podem fer aterrar en les Corts.

Mal serà que comence ara al final de la legislatura, però podria iniciar-se com a plasmació inconcreta i poc onerosa d'un treball futur de creació d'un instrument alimentat i mantingut dins de la institució amb el suport del politècnic.

Com sempre, prenc notes, no dic res. Aixina i tot, sense badar boca i sense moure'm de la cadira del despatx, les reunions em deixen baldat. I em remata la solana quan eixim. Mos acostem al forn —no és cap figura literària— on encara quedava un poc de pa i alguns pastissets d'espinacs i de tomaca. Una de les venedores, sud-americana també, ja s'ha acostumat i no mostra temor de sentir-mos. Inclús diria que mos entén del tot. Parlem poc i de poques coses, ho fem fàcil.

Codis brutals

Pel que sembla, un text en el format json és una variant dels documents que servixen per a estructurar dades, com ara els formats csv o inclús html. Pel que he vist amb les llistes que pots crear en la Viquipèdia, l'embolic de dades que apareix es resumix aixina:

{"readingListsV1":
[
{"name":"Les misérables",
"description":"Diccionari de la novel·la de Victor Hugo",
"pages":
[
{"title":"14_juillet","lang":"fr"},
{"title":"1789_en_France","lang":"fr"},
{"title":"Abbaye_de_Cîteaux","lang":"fr"}

Ho he separat amb bots de línia per a que s'entenga. Una volta vist i sabut, ara és possible crear una macro (o buscar un conversor) que fa que torne a tindre un aspecte llegible i amb una edició mínimament agradable.

He resolt això abans d'entrar en alguna de les obres de Theweleit, com ara Fantasmâlgories (versió francesa de Männerphantasien), 🔗 que també pareix que serà cosa de poder arribar a entendre els codis d'una època de brutalitat humana (Le monde de pierre de Tadeusz Borowski), 🔗 que no acaba de passar i que de tant en tant mos s'oblida.

Evocacions decoratives

Tem Joan Garí que el mercat central de Valéncia es convertixca en un souvenir. 🔗 No patix perquè acabe sent un record, que això també li passarà al mercat com passa amb tot el que deixem arrere mentres continuem vivint, sinó que es convertixca en una evocació decorativa per a turistes.

Una evocació, una nostàlgia, aixina és com poden acabar els llocs en què vivíem i on es fea la cultura social i humana, aixina és com acaben si coŀlabrem i votem propostes per a que que siguen devorats pels interessos polítics o els negocis depredadors —i lamentablement, ara mateix, capitalisme i depredació és una redundància inevitable— que expulsen el veïnatge i imposen l'hostalatge.

La cosa és que els amos dels gossos escampen pixarraes i cagueraes els quatre carrers del centre de la ciutat pels que passegem. Ara els turistes passavolants dels apartaments turístics omplin de bosses de fem els racons on hi ha una paperera, no sé si per desconeiximent o per gossera d'acostar-se als contenidors. Eixes olors, volums i textures no ixen en les evocacions decoratives per als turistes.

Malíccies epistolars

L'alfabetització i, més encara, l'alfabetització literària que practiquen a França té efectes que per ací, amb la nostra justeta alfabetització àgrafa, encara no ha produït fruits: le corbeau en diuen, pel primer cas modern —segur que hi deuen haver precedents— documentat, el cas del corb de Tula: ^w

De 1917 a 1922, els habitants de la prefectura de Corrèze van ser víctimes d'una onada de cartes anònimes firmades per «L'Ull de Tigre» que denunciaven les accions dels uns i dels altres.

Ací estàvem educats més per a pegar-mos cudolaes. En canvi, l'afició als dictats escolars i a l'escriptura en l'educació a França es veu que va crear atres monstres, traslladant l'esperit inquisidor veïnal tradicional cap a l'escriptura recreativa i criminal. L'inici que documenten és Tula, però després n'hi ha hagut més casos, com el cas Grégory ^w o el ben actual corb de Morvan. 🔗 🔗

Un escaló més en l'alfabetització i la normalització lingüística mos permetria «cometre» eixos crims de la insídia i l'infundi d'una manera més literària, en lloc d'haver-los d'aguantar amb el mètode tradicional de les escoltetes, que també s'ha passat pels altaveus dels mitjans i arriba a la política. I inclús als jutjats, que ja no jutjen només fets, sinó que s'estan aficionant als indicis, suposicions, fantasies, prejuís, maledicències i malíccies.

Penediment i mortificació

En una pausa en la faena, he sentit una cançó en France Culture i he volgut saber quina era, però no ha pogut ser, les cançons que tenien el fragment «à quoi bon?» que he trobat no coincidien amb la que he sentit este matí. Per contra, la veu de continuïtat de l'emissora ha comentat que els tècnics de so estan de vaga per allà i és per això que la programació de hui consistia només en anar posant música.

Més tard, l'«à quoi bon?» ha esclatat amb les notícies judicials de hui, tant pel fet que al Tribunal Suprem espanyol dictamine que el corruptor que confessa els delictes li deixen la pena reduïda i en suspens, pena que no haurà de complir si no delinquix més: deu ser per a que, pobret, no torne a caure en el delicte que deixen que es quede amb els diners robats. Per contra, a causa d'eixa corrupció i d'eixos diners, han condemnat l'antic ministre «socialista» Ábalos i el seu subordinat Koldo. 🔗

Curiós contrast amb el cas dels diners que els magistrats del tribunal diuen que els independentistes catalans van malbaratar, diners que ningú ha trobat a faltar i que no han desaparegut d'enlloc, però com que els indepes no s'han penedit de ser-ho, els jutges insistixen a fer-los-els pagar.

Bé, hi havia lawfare abans i n'hi ha ara que afecta el psoe. Aixina que, «à quoi bon?», denunciar-ho ara que vos afecta vos retrata com a hipòcrites cruels. El mal és que mos esguita a tots i només amb molt de penediment i sort evitarem la mortificació.

Cita dominical / 918: Victor Hugo

És propi de la pudícia posar tants més vigilants com menys amenaçada està la fortalesa.

Narrador de «Marius», Les misérables de Victor Hugo.

La foto del sàbat / 307

Buscar per no trobar

És molt difícil traure cap amunt un cilindre de coure de dos centímetres de diàmetre i poc més de dos i mig d'alt sense tocar la pila que hi ha descansant dins del cilindre. No és només cosa de concentració i convenciment, sinó també de circulació sanguínia. El flux que mos corre per venes i artèries sempre tendix a desestabilitzar-mos, mirant-ho malament, o a fer-mos buscar l'equilibri dinàmicament, en revisió constant dels sentits i percepcions, mirant-ho més positivament.

Deu ser complicat, si no impossible, trobar la veritat si només pretens l'equilibri, el sentit comú, l'estat consolidat que més et convé. I més complicat encara si només pretens buscar-la, però faràs res per trobar-la. Ben al contrari, amb l'excusa que l'estàs buscant, te'n pots desentendre. El problema no són els convenciments que cal provar, sinó que hi ha qui busca perquè sap que no li convé trobar.

Amb la veu greu i dramàtica del diputat dretà de les Corts Valencianes Fernando Pastor LLorens durant el ple de fa dos dies tot queda més convincent i més fals alhora. I lamentable, quan parla de la «veritat» sobre la gestió política d'alguns dels «seus» que va causar 230 víctimes durant la dana del 2024.

Quènfem de l'argimbori de la llengua

I això fem des dels neandertals, probablement, pegar-li voltes al molinet: hui, Ester Pagès, periodista col·laboradora del programa La Selva del Xavier Grasset, ha tornat a provar de resoldre el misteri dels pongos castellans. I pareix que la resta de l'equip desconeixia que hi ha un bon grap d'opcions per a no dir-ho en francés, en castellà o en no sé quina llengua que mos vullguen imposar en el futur, encara que només siga un 25 % beneït pels drets humans a la Unió Europea. 🔗 Estic esperant que «avalen» eixe o un percentatge major en Múrcia, Extremadura o Madrid, que no sé si són bilingües, però que també els vindria bé eixos «avantatges» que tenim ací i ells pareix que desconeguen.

Tornant al tema de la fitxa sobre «angimbori» 🔗, on hi ha possibilitats com «andròmina, flosti (flòstic), quènfaig» i més, ara hauré d'afegir la nova proposta que aporta Pagès, queco, que supose que l'ha rebuda d'Enric Gomà a través de l'article «Què és un «pongo» i com es diu en català?» de Neus Climent (Nació Digital, 04.11.2025). 🔗

En tv3 no sembla que tinguen massa cura del seu bagatge lingüístic —quènfaig és una proposta cuinà allà mateix al 2007 al programa El Club—, però és que la cosa no es resoldrà amb bones propostes, mentres continue la pressió constant, permanent i desacomplexadament imperiosa contra el valencià. Ja en parlàvem, de tot açò, l'any 2008 («Intel·lectuals pongos: quènfaig», 16.07.2008) 🔗 i torna-li la trompa al xic.

Per la gatera

L'expressió corresponent a 'incendi forestal' s'escriu igual en alguna versió del xinés i del japonés: 野火, però es pronuncia diferent, «yehuo» i «nobi», respectivament. Bé, la cosa era és que és el títol d'un film del 1959 dirigit per Kon Ichikawa,^w i que sembla que és una d'eixes obres que no et pots perdre. Ja vorem. Ara no sé com he arribat a trobar eixa curiositat de pentinar gats.

En canvi, llegint Les misérables de Victor Hugo, d'alguna manera he arribat a la paraula francesa grivèlerie (del verb griveler), que vindria a ser això que coneixem com a «anar-se'n sense pagar», que mosatros no diguem «senspa», però sí que ho coneixem en la versió castellana simpa, cosa que no fem mai. I deu ser per això que no tenim un terme específic, tot i que hi ha qui diu «eixir per la gatera».

Tampoc en tenim per a 'incendi forestal', a pesar que en patim bona cosa.

Artificis de la malíccia

Hi ha policies, jutges i polítics que han vist que la filtració de les seues fantasies o desitjos —transcrits en informes, interlocutòries i atres proses utilitàries— es convertix en una condemna política quan es fa pública. Els juís, la veritat o la justícia, són secundaris, accessoris, casi irrellevants. Artificis de la malíccia.

La fe en la sàliva

Dijous passat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar el Nomenclàtor Toponímic Valencià, per fi en un web propi i específic. 🔗 Fins ara hi havia el suplement oferit per l'Institut Cartogràfic Valencià, 🔗 que espere que continue mantenint-lo, ja que l'aportació cartogràfica és una faceta que han inclòs l'acadèmia en el nou web.

Prove a trobar la creu Sàliva, però no apareix. Sí que hi han posat la versió «de la Fe Viva», que em sembla que deu ser la versióm impostada d'una religiositat oportunista i totalitària. En tot cas, tractant-se de la toponímia, aixina també modela el territori, per mal que mos sàpia, democràticament parlant.

Per tant, els envie la primera proposta per a ampliar els continguts. De moment puc dir que han millorat la gestió de les propostes: el missatge automàtic que reps conté les dades de la proposta, cosa que encara falla en les propostes al dnv.

Mantinc la fe viva, certament, que no mos continuaran passant els topònims pel sedàs de la devoció catòlica impositiva, com si estiguérem encara en aquells anys.

Cita dominical / 917: Madina Ayar

Cap país pot excloure deliberadament la meitat de la seva població de l'educació i esperar que el seu futur no es vegi afectat.

Madina Ayar, «Atrapada a l'Afganistan: m'he d'inventar un marit que no existeix per poder sortir del país», Ara, 12.06.2026. 🔗

La foto del sàbat / 306

S'allarga

No faré cap fitxa sobre la paraula pana, per ara, mentres es mantinga en l'ús recreatiu sud-americà i als diputats valencians no els pegue per introduir-la en el nostre lèxic comú, cosa que sí que han fet amb pagafantes, que ja he fitxat. He afegit la locució cervell de TikTok, però me s'ha oblidat suggerir que deu ser una variant de cervell de canari o de lligar mosques, ves a saber quin valor li donen els polítics, que pareix que perdran el debat si no innoven per a insultar o desqualificar.

A banda, tinc ocasió d'anar a fer una correguda pel riu. M'he deixat el rellonge en casa, i la veritat és que a estes altures preferiria assegurar-me del temps que em costa fer el trosset, que no voldria estar allargant-ho més del que em pense. Estan començant a obrar al convent de Sant Josep del segle xvii que hi ha al final del carrer de Salvador Giner. Sembla que acabarà sent un hotel. S'està allargant també eixa passa.

Devesa d'ensomni

Mentres féem un poc de temps un dissabte de matí, vegent vindre un arruixó d'estiu primaveral, després d'anar mirant per damunt damunt, vaig topar en les estanteries de la biblioteca de Sòria amb la revista Trama&Texturas, editada per l'editorial madrilenya Trama Editorial. La llum, l'espai i el bon ambient del lloc em van decidir a fullejar-la. És una revista sobre el món de l'edició. Hi havia un article sobre José Martínez de Sousa —vaig descobrir que havia mort al gener d'enguany—, que vaig començar a llegir, i poc més, perquè mo'n vam anar, que anaven a tancar.

La vaig encomanar, perquè m'havia interessat eixa lectura sorpresa d'un dissabte de matí. La van dur ben prompte, ja fa uns dies. I he descobert que no és només que els articles em semblen interessants i ben escrits. La cosa que més m'atrapa és que, allà on estiga quan l'òbric, d'ensomni estic llegint en la biblioteca de Sòria un dia de primavera poc abans de deixar-mos ruixar per un núvol de calor passejant pel jardí de l'antiga devesa soriana.

La macro i la missa

Acabe una macro ben content i pagat, que funciona perfectament en el meu ordinador. Però arriba el moment de trasplantar-la a un atre ordinador i, ¡crac!, la cosa no funciona. Em toca repassar i acabar d'entendre a què es deu eixa divergència de funcionament. La conclusió és que són debilitats del codi que es poden millorar amb paciència i un poc d'ajuda experta.

Aixina es fa una macro i, tirant cap amunt —mirant l'actualitat— una catedral. Ara bé, la macro no cal que la beneïxca el papa de Roma, que ara està empastrat amb la missa de la Sagrada Família de Gaudí... La van fent en català —també les primeres paraules i algunes més del papa—, espere que no siga només com a deferència amb l'arquitecte. Més avant, també hi ha el castellà de rigor.

Mos encantem un poc amb la missa, per sentir la música i vore l'edifici. L'«évêque de Digne» de Les misérables de Victor Hugo n'haguera dit alguna bona. Per la part sociolingüística, l'antífona laica de Míriam Nogueras en el senat espanyol, parlant de coses de missa, hauria de fer repicar algunes campanes democràtiques:

Que el Sant Pare hagi parlat més català en una hora que vostè i Feijóo junts en tota la seva carrera política...

Declaració de la renda lingüística

Després de la queixa al síndic per l'embolic de si tenen o no tenen en l'ivap els documents que han de tindre en valencià i que diuen que els tenen, però que després va i no els tenen i diuen per un atre conducte que no els tenen, tot i que fingixen que els tenen, i no els tenen perquè a algú no li ha donat la gana tindre'ls, perquè la llei és del 1983, aixina que mos hem passat mitja vida esperant que eixe algú col·lectiu ideològicament identificable considere que és normal, democràtic i saludable complir les obligacions de l'administració pública i els drets de la ciutadania, però no, més ingenus que repatanis, mos costa assumir que els drets lingüístics són menys que qualsevol dels drets explícitament declarats en l'article 14 de la Constitució «espanyola», que per a segons què no és valenciana.

I ara toca fer la declaració de la renda, per a pagar-los el sou a eixos funcionaris i funcionàries que empastren els drets i deures que haurien d'estar aplicant, complint, protegint i millorant. La declaració lingüística també s'hauria de fer.

Unes poques paraules per a Gaudí

Mirant això de la visita del papa Prevost, Takse m'assenyala el paronet que fan per a un canvi d'indumentària. ¿Com es diuen eixes peces que incorpora per a una cerimònia? No ho sabem segur, pot ser que alguna siga estola/, però hi ha diverses peces i no recorde els noms, ni tan sols en francés, que fa poc me n'eixien algunes en Les misérables de Victor Hugo.

S'acosta el moment que llegirà alguna cosa en català a Barcelona. Serà cosa de vore si un dels milacres que li adjudiquen a Gaudí no serà simplement que parlar en català en un acte públic internacional siga un fet quotidià, amigable i acceptat per la cúria espanyola. Seria un milacre del camp de la política lingüística. I en el cas de la trajectòria de Gaudí 🔗 també valdria allò d'ora et labora.