Una purna professional

Fem una reunió exploratòria en Ca Revolta 🔗 per a vore si podem reviscolar la coodinadora (cdlpv): mos hi acostem sis tècnics lingüístics, aixina que pareix que s'haurà d'insistir si volem que la cosa qualle. Els tècnics i tècniques de la Generalitat podrien haver aprofitat el seu estat concentracionari en el complex administratiu per a cohesionar-se un poc, després dels mals humors, en la reivindicació i l'exigència, un munt de qüestions que podrien canalitzar associativament. De moment encara no s'ha encés eixe foguera, només una purna.

Repassem la falta de cohesió i comunicació professionals, les amargors de la política lingüística que fan els suposats companys —i amics de viatge—, els somnis per una gestió més adequada i per un futur per a l'ús de la llengua. Fem un poc de teràpia, mos dispersem en abstraccions, però concretem que una base associativa tindria molt de sentit professionalment i inclús per a aconseguir influir políticament, tant en l'àmbit de la Generalitat com en el de les administracions locals.

A vore si en fem una altra i es manté la dinàmica d'impuls fins a conformar una base d'acció comuna. Mos diem adeu sense massa seguretat que pugam noliejar la barca per a eixe viatge.

Més peces per menys

Encara tinc pendent fer el compendi de les paraules que l'iec va incorporar en març 🔗 al seu diccionari i ja n'ha afegit unes quantes més este mateix mes. 🔗 A pesar del desús de la llengua, pareix que la tindrem ben preciosa —tal com es dia abans dels xiquets grossets.

Això sí, sembla que tindrem cada volta més peces disponibles i, per contra, no augmenten proporcionalment les possibilitats d'ús. ¿Les llengües desapareixen en l'ús absolut o en l'ús relatiu? Hi ha més valencianoparlants que mai en la vida, però el percentatge que representen els usuaris de la llengua sobre el total és menor que mai a tot arreu —amb la possible excepció de ma casa, on les dades són molt estables i sempre del cent per cent d'usuaris—.

En fi, van afegint paraules al diccionari, que hauria de ser una font de lèxic fresc i variat per als mitjans públics i privats, i no tant el cementeri acadèmic on podem visitar les làpides de les paraules que vam ser algun dia.

Cita dominical / 680: Ana Alarcia

Segur que un dia parlar en femení i fer el desdoblament de gènere va ser una transgressió de la norma que buscava agitar consciències i provocar un canvi, però aquest propòsit es va perdre el dia que les institucions hi van veure una finestra perfecta per construir un discurs que el que fa és maquillar la realitat mentre els homes ho continuen monopolitzant tot.

Ana Alarcia, «Llenguatge inclusiu és dir les coses pel seu nom», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

La foto del sàbat / 70

Me s'havia oblidat que hui és dissabte i estava pensant en coses..., i hui només toca mirar els pardalets.

Eixa palometa accentual

No sé què se n'ha fet finalment de les tres erugues de palometa reina que hi havia berenant-se la ruda. Algun deprededor se les deu haver fotut, perquè han desaparegut del mapa i no veig que hi haja cap capoll penjant de la planta o per allà la vora.

L'eruga del còvid no ha desaparegut encara de la poma del món que anem podrint, i símptoma que la cosa deu anar per a llarg és que l'han inclòs en el diec, 🔗 de moment com a paraula aguda i de gènere femení. Es veu que pensen tardar encara un poc més a ajustar-la a la tendència general de totes eixes paraules, que solen ser planes i de gènere masculí. Si la cosa dura un poc més, eixa palometa accentual sí que apareixerà.

El creiximent de la runa

Com si fora un fenomen fractal que hauríem de replicar en totes les nostres actuacions: amb una emergència climàtica ben esbombada i ja ben tòpica, els vaguistes i manifestants (per exemple, els del sector del metall de Cadis) no tenen cap idea més brillant, per tal de reforçar les seues reivindicacions, que cremar gomàtics. El sindicalisme calca una premissa bàsica del capitalisme: maximitzar les possibilitats de benefici socialitzant els costs ambientals. (¿Sindicalisme i ecologia? 🔗)

Els qui vinguen darrere, que carreguen. Mirant els efectes secundaris mai no assumits de la idea motriu del «creiximent» de la civilització actual, eixa seria la concreció més trista i aberrant de l'esperit del capitalisme victoriós —esperit que espere que la ciència determine que és el destí natural de la humanitat—. ¿Quins efectes tindrà desviar amb un coet uns miŀlímetres l'òrbita del satèŀlit d'un asteroide? 🔗 En realitat, la contaminació i la runa que deixarà allà la humanitat són la mostra més certa d'una idea de fons que no tenim resolta.

El desànim amb efectes

L'administració pública (inclús la democràtica) sempre troba maneres d'impedir les reclamacions dels ciutadans, o de fer-los desistir de la intenció de reclamar. Hui he intentat enviar uns papers amb el navegador a través de la seu electrònica a l'Oficina de Drets Lingüístics. Ja ho vaig intentar en setembre i m'ixia un avís que el servidor no funcionava. Hui ho he tornat a provar i continuava eixint-me el mateix avís. En canvi, he comprovat que la meua targeta o que inclús l'identificador del Cl@ve funcionaven, perquè he pogut obrir la meua carpeta ciutadana en el web de la Generalitat.

La cosa és que, una tramitació electrònica que no hauria de tindre més problema, només es tracta de poder presentar una reclamació davant d'un òrgan que després farà o no farà, no es tracta de protegir secrets d'estat ni la caixa dels euros del Banc d'Espanya. Doncs, no, no hi ha mans. Com que he avançat en la firma electrònica, he pogut firmar la sol·licitud i un adjunt i els ho he enviat per correu electrònic, que això sí que funcionava. Els he demanat que ho tramiten, si els va bé.

D'una banda fan vore que faciliten i agilitzen la gestió, però immediatament troben la manera d'imposar el chilling effect, 🔗 és a dir, el desànim davant de totes les tecles i pèrdues de temps davant de la pantalla per a fer qualsevol gestió administrativa. Abans era en paper, ara és jugant amb la impunitat que els facilita la gestió informàtica més abstrusa possible. I això que ja sabem que l'efecte del desànim és una societat menys democràtica. Deu ser això.

La connexió per la caleta

Per algun motiu que desconec hi ha una paraula que trobe peculiar i que connecta terres marjalenques (Sollana i les Terres de l'Ebre). La paraula és caleta per a l'accepció 'supositori' que no apareix en el diccionari. Em diu Takse que eixa paraula és habitual de sempre a Sollana. I trobe en la xarxa diversos vocabularis que la consideren peculiar d'aquella zona de Catalunya.

De totes formes, el dnv sí que li dona eixa accepció a cala 🔗. És una accepció antiga, documentada pel dcvb en el segle xv:

6. Supositori que s'introdueix en el recte per facilitar l'evacuació del ventre; cast. cala. Sol consistir en un tros de candela o un ble untat d'oli, o bé en una arrel de julivert untada de mel i oli. Fes una cala banyada ab holi blanch fort que la puxes metre per lo budell, Micer Johan 417.

El vocabulari de Lluís Faraudo 🔗 també en dona uns quants exemples amb la forma cala.

També existix eixa accepció de cala en castellà segons el diccionari de la rae. I en Villar del Arzobispo sembla que usaven la forma caleta. 🔗 Com a nota graciosa, el diccionari de la rae diu que caleta significa «ladrón que hurtaba por agujero». Vaja.

En fi, per algun motiu, l'accepció 'supositori' va «calar» fondo en les terres arrosseres.

Una mala censura, un bon consell

Estava pensant d'esborrar-me de Movistar+, després dels comentaris que he sentit que ha fet Bob Pop 🔗 sobre el comportament poc ètic dels directius de la plataforma quan es tracta d'aplicar la censura per a ballar-los els nanos a les forces econòmiques i polítiques d'ideologia ultradretana.

Hauré de mirar què oferixen altres plataformes i operadors, com ara Aproop, que pretén que el client «puga parlar amb persones que l’escolten en el seu idioma». És un mínim que hauria de ser tan de caixò però no ho és, que fins i tot pareix una gran cosa exposat amb tanta naturalitat.

De totes formes, eixa possible censura que apliquen a les sàtires i acudits sobre les forces d'ultradreta política, que per ara són espantalls i exhibicionisme per a distraure —i pareix que ho aconseguixen—, mereix ser denunciada perquè és censura, però en realitat hauria de servir per a reflexionar si realment convé riure amb la part carnavalesca i estrambòtica de les forces retrògrades del sistema. Si en lloc de censura fora un consell, caldria parar atenció.

Sovint tinc la sensació que s'oblida que l'interés d'estos moviments viscerals és que es parle d'ells, tant els fa que siga com a crítica argumentada, que siga un acudit, que siga una sàtira. La cosa és ser coneguts i fer gràcia, inclús fer riure. Aixina que és possible que contindre's un poc les ganes de donar-los aire siga una bona cosa. En canvi, convindria centrar-se un poc més en la ultradreta econòmica i social que colonitza per darrere els poders públics (judicials, econòmics i polítics). Segur que les que mostren les actuacions dels jutges Llarena o Marchena, del cas Castor i Florentino Pérez, i altres intervencions reals que afecten l'economia i els drets de tots, poden ser objecte d'acudits i sàtira, informen d'actuacions denunciables i recriminables, i ad ells trobe que no els fan gens de gràcia.

Cita dominical / 679: «Solus rex»

El nombre dels ciutadans honradament indignats era molt inferior al dels que mostraven un interés maliciós o una simple curiositat.

Narrador de «Solus rex» de Vladimir Nabókov, a partir de la traducció de Mireia Bofill.

La foto del sàbat / 69

El Montgó portava capell.

L'ecofeixisme capitalista

Després de vore l'entrevista d'anit de Xavier Graset Forasté a Yayo Herrero, que presentava el seu llibre Los cinco elementos, 🔗 em quede amb un concepte per a reflexionar: ecofeixisme. Encara no té entrada en la Viquipèdia (en altres llengües sí 🔗), i espere que prompte li òbriguen un espai per a aclarir si es tracta d'ecologia racista o autoritària o de dictadors que sopen bledes bollides.

Em sembla que l'explicació de Yayo Herrero anava en el sentit que explicava Federico Ruiz d'Ecologistas en Acción (01.12.2014): 🔗

Règims autoritaris que possibiliten que cada voltes menys persones, les que tenen poder econòmic o militar, continuen sostenint el seu estil de vida acaparant recursos a costa de molta més gent que no pot accedir als mínims materials d'existència digna.

En realitat, mirant-ho bé, la novetat seria el terme per a descriure el concepte, perquè el concepte s'assembla molt al sistema capitalista vigent al món actual.

Van haver d'intervindre

Este matí en la ràdio la periodista Àngels Barceló (cadena ser) ha informat del conflicte laboral que s'estava produint en Cadis, i ha caigut en eixe tic retòric que s'associa tan rutinàriament a les actuacions policials. Ha dit que la policia «ha tenido que intervenir». En canvi, no ha dit que els obrers hagen hagut de fer vaga o que hagen hagut de llançar cudolades —jo tampoc crec que tinguen cap obligació d'apedregar res, però és possible que alguns manifestants sí que pensen que ho han de fer—.

Eixa descripció de l'actuació policial com si sempre estiguera fonamentada en una necessitat objectiva, és una formulació d'altres temps —em recorda els informatius franquistes— encara habitual que pareix que massa periodistes han incorporat com si fora un recurs estilístic de la narració periodística, quan en realitat és una expressió tendenciosa o valorativa que només hauria de poder fer —com a explicació o com a excusa— un càrrec policial o polític, però no els periodistes.

En el moment que la periodista ho expressa amb eixa fórmula d'obligació, està apartant-se de la descripció dels fets i de la informació, i està avalant o reforçant la versió d'una de les parts en conflicte, la versió policial dels fets. Els periodistes haurien de descriure la situació, documentar les actuacions d'uns i altres; i haurien de deixar la seua opinió en la secció corresponent, on segurament hi pot haver punts de vista diferents i on es pot debatre si l'actuació policial era o no era necessària o obligada per a alguna finalitat admissible democràticament.

El problema és que es dona com a informació una valoració acrítica de l'actuació policial. Si els oients i periodistes ho assimilem com a recurs estilístic narratiu de la informació, no serà estrany que acabem pensant, quan algú és detingut o sotmés a la força de la intervenció policial, això típic de les societats sotmeses a la temor del poder antidemocràtic: «Si la policia li ha pegat una porrà, deu ser perquè ha fet alguna cosa que no devia». Una cosa aixina vaig sentir que arguïen alguns després de les agressions policials als votants pacífics de l'1 d'octubre del 2017 a Catalunya. Objectivament, havien assimilat que els colps de porra són més legals contra les urnes i el dret d'expressió política que un referèndum iŀlegal. Estaven votant, van haver d'intervindre a colps.

Tanca la bústia

Amb un poc de retard faig l'enviament de les novetats de les fitxes del mes d'octubre i m'arriba un missatge d'error des de l'adreça de Germà Colón. 🔗 Es veu que ja li han anuŀlat l'adreça. Germà Colón va morir al mes de març del 2020 («Només els qui gosen, encerten», 23.03.2020), se'l va endur el còvid, però es veu que la seua bústia continuava oberta. Fins ara.

El desús contra la mala bava

Es fa llarg i pesat haver d'estar descobrint la sopa d'all cada any i cada dia en això de la situació de l'ús de la llengua i, essencialment, quan es tracta d'analitzar els encerts i desencerts a l'hora d'atenuar i fer recular la substitució lingüística imposada per l'estat espanyol i la ideologia predemocràtica i espanyolista que l'estructura encara ara. Estan pegant-li voltes a les dades d'ús en Catalunya (veg. El Matins, 15.11.2021 🔗). És possible que mos arribe eixa pallola ací també, on estem massa acostumats a viure amb l'ai al cor de l'enfrontament directe amb persones que pretenen, amb molta mala bava, que qui parla en valencià no té dret a fer-ho per a adreçar-se a ells. Per sort, la gent és bona, en general, si parles en valencià descobrixes que a València ciutat hi ha molts valencianoparlants, més del que el prejuí tan difós fa creure.

Es fa difícil combatre amb raons eixe prejuí i adoptar l'ús pacífic de la llengua quan l'administració pública no complix els seus deures i, a més, els poders polítics i fàctics no perden cap ocasió de convertir cada situació de possible ús normal i habitual del valencià en una situació sospitosa d'injustícia, de polèmica, de reclamació o de delicte.

Podem observar que els poders públics valencians, que podrien ser exemplars en la demostració que l'ús del valencià no tan sols és just i necessari, sinó que també és útil, encara no han fixat cap pauta o protocol que impedixca que l'ús de la llengua en l'administració depenga de la voluntat d'alguns funcionaris o de la condescendència dels alts funcionaris o càrrecs polítics de torn.

I el mal és que ni tan sols és aixina. L'ús del valencià no depén de res, sinó que sol ser oblidat i negat d'entrada. Després, si algú reclama, com faig jo a voltes —i fan altres persones i organitzacions, com ara la Plataforma per la Llengua—, és possible que eixos funcionaris i polítics comproven si jo tinc dret a fer la reclamació, i ells obligació d'atendre-la, abans d'acatxar el cap i consentir de mala gana.

Avant i cap arrere

M'escriuen de l'avl (la companya Susanna) que han incorporat la remissió de busqueta cap a xenna. Em comenta Takse que el seu professor de basc va detectar que hi havia un «inferior» en lloc d'«interior» en l'entrada infern (accepció indumentària). Ho van corregir ràpidament.

En eixa faceta lexicogràfica l'acadèmia està mostrant bona predisposició i agilitat per a anar millorant el diccionari d'acord amb les possibilitats actuals de la tecnologia i de la difusió en la xarxa. Esperem que amplien eixa manera d'actuar i fer aportacions al coneiximent social a altres facetes de la gestió de la resta d'aspectes de la normativa.

Quant a «l'ús normal del valencià», no sé què deuen estar considerant els acadèmics pel que fa al vessant sociolingüístic, perquè la situació és greu i no sé quines pressions poden estar fent amb vista que l'administració pública valenciana complixca els seus deures en este camp. Si n'estan fent, no pareix que tinguen gens d'efecte.

En eixe sentit, no deixa de ser anecdòtic, però simptomàtic, que feren una cimera en València sobre «Otras políticas. Otras políticas. Otras políticas»: com que eren dones, pots pensar que un dels significat era 'unes altres', però quant a la interposició efectiva i gens anecdòtica del castellà sobre la llengua del país, no eren precisament «altres polítiques», tal com assenyala Sebastià Alzamora («Tres vegades monolingües», Ara, 14.11.2021) 🔗 sinó la mateixa política retrògrada validada per les forces espanyolistes —en el mal sentit de l'adjectiu, si és que en té.

Cita dominical / 678: José Luis Villacañas Berlanga

L'anacronisme és el mètode que més s'estimen els populistes inteŀlectuals.

José Luis Villacañas Berlanga, Imperiofilia y el populismo nacional-católico.

La foto del sàbat / 68

Un camp de dacsa, l'ombra d'un pi, l'horitzó descolorit, la solana a fora, el passeig s'allarga buscant altres ombres.

Un somriure mentrestant

Com que les notícies sobre la solució de l'abús de temporalitat de les administracions públiques s'han revolucionat una mica últimament, 🔗 em torbe mirant de quadrar els rumors amb les situacions de frau de llei en els nomenaments provisionals a què són tan aficionats en les Corts. N'hi han per a donar i vendre.

No sé si el meu cas és molt o poc rellevant per al cas, però n'hi han que sí que ho són, perquè s'allarguen al 2005 i em sembla que a anys anteriors, amb irregularitats i enganys diversos que espere que la nova norma que haurà d'aprovar el govern espanyol (supose que seguint les directives europees i la jurisprudència del tjue) ajude a aclarir i resoldre.

I el que fot és que, davant del desinterés dels polítics de la regulació laboral de la institució, tots eixos maltractaments els porten avant els alts càrrecs, un suposats «companys». Sort de la bona educació que mos permet dir-los «bon dia» amb un somriure mentres te la claven per darrere. El somriure és bo, en primer lloc, per a qui el fa.

Un terç contra tres terços

Fa uns dies li vaig escriure a Ximo Puig, és a dir, li vaig enviar un missatge a l'adreça de contacte de la seua pàgina com a president de la Generalitat valenciana, 🔗 per a fer-li vore que estava publicant les notes de premsa en castellà i no en valencià en la suposada versió valenciana del seu web. Em responen del seu gabinet i em diuen:

Hem rebut en este Gabinet el seu correu electrònic en el qual soŀlicita que els continguts de la web en valencià siguen en valencià.

Així mateix, li comunique que l'hem traslladat a la Secretaria Autonòmica de Prospectiva i Comunicació, perquè en prengueu coneixement i als efectes oportuns.

No resolen res, no responen al que els demanava, s'espolsen les puces de damunt, li passen el mort a uns que passaven per allà i em quede sense saber si han pres en consideració el que els demanava, si he d'esperar que em faran cas i, per tant, compliran els seus deures de gestió lingüística en el web, o busca qui t'ha pegat.

Torne al web presidencial, versió suposadament en valencià, 🔗 i té les tres notes de premsa de costum. Hui n'hi ha una en valencià. Un terç. En canvi, en la versió en castellà del mateix web, 🔗 les mateixes tres notes de premsa estan en castellà. Tres terços.

Realitat increada

Buscant el topònim francés Montisert que anoma Nabókov 🔗 en una narració, arribe a un lloc d'eixos que quasi es van fer reals en algun temps, però que no ho van aconseguir: Mont Iseran. 🔗, una suposada muntanya que va arribar a tindre una existència i una alçada important (més de quatre mil metres) documentades en informes i mapes, sent sempre una confusió, un invent o una fantasia. La Wikipédia comenta el cas i el final de la història de la muntanya que no ho era: 🔗

A partir de l'annexió de la Savoia el 1860, els topògrafs militars francesos van començar a cartografiar la regió. L'any 1866, al mapa de l'Estat Major francès a l'1:40.000 (versió en color no publicada aleshores), el cim, sobre el qual van instaŀlar un senyal geodèsic, apareix finalment a una altitud correcta: «Mont Iseran (senyal) 3.242 m». La versió publicada l'any 1873, en blanc i negre i a escala 1:80.000 el rebateja com a «Signal de l'Iseran» i en situa la cota a 3.241 metres (hui 3.237 metres): «En el mapa de l'Estat Major francés, el Signal de l'Iseran (3241 m), una simple intumescència d'una carena que no supera els 3.483 m, és el modest hereu del massís desaparegut.»

Em quede sense el Montisert, però gràcies a Nabókov fabule un poc buscant una increada muntanya de la realitat. N'hi han tantes.

Emergència amb bona música

En el fons, al final no tinc mai clar si les iniciatives cíviques que es proposen i difonen en la xarxa tenen cap efecte. En este cas d'Avaaz d'«Emergència per a l'acció climàtica» 🔗 —que no pareix que tinga versió en valencià, i això és una discordança greu pel que fa a la reivindicació ecològica que espere que arriben a resoldre prompte—, no crec que els possibles dos milions de persones que ho firmen tinguen més pes en les decisions i les aplicacions de les polítiques ambientals que el mig miler de persones que component el lobby dels combustibles fòssils present a la cimera de Glasgow. 🔗

De totes formes, sempre ho estem intentant, i és aixina com vivim, a força d'intents. Els proporcione la meua adreça de correu electrònic i continue escoltant la cinquena de Xostakóvitx (amb Bernstein dirigint la Filarmònica de Noya York), 🔗 que no sé per què m'ha vingut hui al cap. El clima anirà malament, a pesar de la bona música.

El Mint com una seda

Com sol passar, el problema a l'intentar instaŀlar el Linux Mint 🔗 de l'altre dia era simple de resoldre, cosa de fixar-se un poc en l'inici de l'ordinador, quan entres en l'ms-dos i tries amb quina unitat ha d'arrancar. L'altre dia estava jo més allà que ací i no vaig vore el detallet, a pesar que no és la primera volta que faig estes coses. Estava capficat amb el problema dels 32 o 64 bits i no vea més enllà. Al sendemà la cosa va anar com una seda.

Per cert, amb tot això del «blindatge» de l'ús de la llengua, em sorprén que un dels llocs on més blindat està eixe ús és en les distribucions de Linux, on totes les que he vist fins ara no patixen de la pressió comercial i institucional de l'estat espanyol. Una demostració més que l'«entrebanc» són els embornals de l'estat espanyol, ja que en un sector tecnològic on no tenen res a tallar, el valencià-català té una presència ben normal. I és agradable de tant en tant no haver d'estar reclamant algunes suposades obvietats, comercials o democràtiques.

Cita dominical / 677: Jordi Martí Monllau

Els drets lingüístics no són drets menors (de fet, de la importància que la llengua té per als grups humans, en donaria testimoni l’obstinada voluntat dels que són dominants per imposar-se lingüísticament als qui dominen), i menys encara en el cas dels pobles sotmesos a un nacionalisme expansiu que té en la imposició de la llengua amb què s’identifica una de les seues característiques més patents i definidores.

Jordi Martí Monllau, «Llengua i treball», Núvol, 19.10.2021. 🔗

La foto del sàbat / 67

Com la futura palometa reina (Papilio machaon), fent un pensament sobre la ruda.

Del Lubuntu a la xenna

M'empastre instentant instaŀlar un Linux i canviar el Lubuntu que no acaba d'anar massa fi, però no hi ha mans: he provat amb Mint i amb Bodhi, però l'ordinador s'ha enamorat del Lubuntu i no deixa que li entre alguna altra cosa amb la llapissera. Hauré de mirar en algun lloc com es pot resoldre la cosa.

L'altre empastre és acabar de configurar el Kodi, que veig comentari que ho veuen molt senzill, però per ara no m'aclarixc. Sort que també hi ha vídeos i guies que ho expliquen i espere poder comprovar prompte si els problemes per a vore programes amb un antic Asus Eeepc —era de ma mare— es resolen. El Kodi sí que té la interfície en valencià-català, cosa que demostra que la voluntat aplicada és més eficaç que les declaracions voluntarioses (com ara la ineficàcia que estan negociant altra volta els polítics respecte al suposat «blindatge» del valencià en un estat amb clavegueres ideològiques que pretén eliminar les llengües dels «altres» espanyols).

Mentrestant, descobrixc que la xenna o xerna diu també busqueta i que el dnv no ha fet una remissió d'esta forma a la primera. Per acabar fent alguna cosa de profit un divendres de vesprada, els envie la proposta. Almensy això ha funcionat i no ha calgut reiniciar ni reinstaŀlar res.

Promouen el que diuen combatre

Per algun motiu, estan descobrint i raonant sobre les dades de desús del català en Catalunya (Tot es Mou de hui). La cosa els deu semblar greu (a banda que les dades ho mostren), si es preocupen per eixe tema i per tractar-lo tan explícitament. També és possible que hi tinga a vore el debat sobre el suposat «blindatge» del català en l'audiovisual que estan negociant alguns grups polítics amb el govern espanyol.

Mentrestant, no pareix que al País Valencià mos escarotem tant pel desús del valencià. Deu ser cosa de costum, fa tants anys que estem cavant eixe clot que per quatre palades que queden per a acabar amb el tema, no anem a abandonar ara. Torne a entrar en les notes de premsa del president Ximo Puig —aquell que, segons Sergi Castillo (Operació avl, pàg. 170) sabia que l'ús era el factor més rellevant— i, ¡caram!, estan únicament en castellà. Les dades són aixina, sense que calga raonar massa per a entendre-ho.

El canvi climàtic, que ara és denominat «emergència climàtica», també és una cosa pareguda. També han comentat periodistes i humoristes la quantitat d'avions (veg. bbc 🔗) que s'han desplaçat a Glasgow portant persones que diuen que hi van per a lluitar contra la contaminació... Al mateix temps, com és habitual, promouen el que diuen combatre.

Comboiar i complir

«Hola, bon dia, hui»... Aixina començava la seua primera emissió la radiotelevisió valenciana el dilluns 9 d'octubre de 1989, amb Diego Braguinsky com a imatge i veu en pantalla. 🔗. Les estadístiques sociolingüístiques es poden esprémer per a que diguen alguna cosa bona de la trajectòria de l'ens televisiu, sobretot si partim de la ideologia que convida a «resistir» i «defendre». L'ens va acabar un poc abans que la llengua —això és una previsió falsable—. No pareix que ningú pensara en «consolidar» i «comboiar» per a ampliar les ocasions i els índexs d'ús de la llengua.

Com díem fa dos dies, Ximo Puig pareixia que fa anys, quan no era president de la Generalitat, tenia clar que la qüestió rellevant per a la pervivència d'una llengua era l'ús. Per això em torne a vore obligat a insistir-li que complixca els seus deures en el seu web presidencial:

Vos agrairia que publicàreu els continguts en valencià en la versió en valencià del web. Ara mateix, en la pàgina https://president.gva.es/va/inicio tant els tres extractes com les notes de premsa a les quals remeten, estan exclusivament en castellà: sobre el «centro cultural Raimon», «cooperación entre los territorios» i «X Premios Cope Valencia». A més, vos agrairia que m'indicàreu si es tracta d'un error puntual o si esteu aplicant un protocol de gestió lingüística del vostre web que preveu incomplir la legislació i les vostres obligacions lingüístiques.

Ja ho vaig reclamar en 2019. Però també amb el web del president Alberto Fabra Part, al 2014. El problema d'ús de la llengua en l'administració pública valenciana (en les Corts Valencianes passa també això) és tant la desídia del compliment polític com la resistència o el boicot d'alguns alts funcionaris, sempre disposats a imposar la seua ideologia sempre que els deixen fer-ho. I el cas és que els deixen massa sovint.

«Mos ham petat aquesta llei»

L'Antoni Gelonch de dijous passat, 28.10.2021 en el Més324 de Jordi Graset Forasté (minut 26 en avant), 🔗 estava d'una banda alegre i quasi eufòric per la repercussió del fet de presentar el seu llibre sobre Napoleó a París (cosa que havia comentat a l'inici del programa), però d'una altra es va vore en la necessitat de fer un aŀlegat d'activisme democràtic i contra la condescendència de la falsa prudència de la precaució quan es tracta de resoldre el conflicte entre els drets i la protecció dels poders públics, sobretot quan estos poders són desviats per a convertir-se en privilegis. Una intervenció ben interessant, encara que al final, al llarg del programa, pareix compartir també la frase de Takse «ez dago zer eginik».

Me l'alce apuntant-la ací, per a recordar-la amb l'explicació prèvia quasi en rap del Josep Miquel Arenas Beltran, Valtònyc, sobre la llei belga del 1847 que el seu cas ha ajudat a derogar («mos ham petat aquesta llei», diu Valtònyc) 🔗: i que, basant-mos també en la jurisprudència europea, caldria derogar a Espanya també, només per ampliar i refermar les llibertats i la democràcia.

«El més important és l'ús»

En l'àmbit de les coses de la gestió lingüística, Mónica Oltra recorre a la Constitució quan Garcia Melero li demana en tv3 (Tot es Mou, 28.10.2021; cap al minut 02:37 🔗) pel condicionament que han anunciat Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya de l'aprovació dels pressuposts del 2022 al «blindatge del català o valencià a l'audiovisual». Primer fa com si no sabera què li demanen, o com si no vullguera clavar-se en bucs, però la cosa és que la seua resposta necessita interpretació, ja que sembla que siga de l'estil dels qui diuen que no s'han de fer lleis per a ampliar els drets i llibertats de les dones, dels homosexuals, ni tan sols sobre l'habitatge... Tal com diu Oltra, «això ja ho diu la Constitució espanyola», «és la reivindicació de l'evidència».

Com que estem acostumats a la queixa i la militància defensiva i reactiva —i a la decepció per les actuacions reals—, mos pot paréixer una resposta tèbia i aigualida, però si pensem que és cert que hauria de ser una evidència marcada en la Constitució espanyola, cal exigir-ho al nivell més alt, com fa Oltra, no barat a aprovar els pressuposts, sinó com a obligació constitucional. Llàstima que els fets dels seus coŀlegues de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana o de les Corts Valencianes tampoc mos traguen de la decepció i s'òmpliguen la boca amb declaracions que després no es reflectixen en la pràctica real.

Ara mateix, en la versió en valencià del web del president de la Generalitat valenciana 🔗 la notícia és:

Ximo Puig destaca que el centro cultural Raimon dará a conocer a las próximas generaciones la contribución del cantautor setabense en la recuperación de la identidad valenciana

Només en castellà i enllaçant amb la nota de premsa 🔗 que també està només en castellà. Sort que, segons cita Sergi Castillo Prats (Operació avl, pàg. 170), Ximo Puig tenia clar que «el més important és l'ús».