Cadena d'or

L'agarre al vol i aprofite un debat de l'Aoetic (iec) per a desfogar-me un poc

Hi ha una expressió que em resulta corprenedora llegida en una gramàtica normativa: «no transcendeix a l'escriptura»... ¡També fora cas! Si no la beneïxen normativament, encara que siga encasellant-la en el registre o el dialecte que consideren adequat, no podem esperar que siga d'ús corrent o previsible en l'escriptura.

El mal d'això no és que les paraules no es vagen diguent —jo les escric inclús; no en som molts, però no soc l'únic: no sé com miren aquells la «transcendència»—, sinó que això condemna una gran part de la llengua directament a deixar d'existir en l'escriptura i, vaja, no estem tan sobrats d'usos reals com «p'anar» tirant amb pólvora de rei (eixe «pa» apostrofat és una solució que em va suggerir l'Oficina d'Estandardització. Ara convindria que l'oferiren als qui volen escriure en «vulgar»). Em sembla que cap llengua «viva» en té prou amb la formalitat o amb l'estàndard.

La perspectiva «institucional» deu ser com el cas del film Cadena perpètua:^W aquell pres que s'havia acostumat a la presó (d'or normativa) i no va ser capaç de sobreviure a fora.

Una fitxeta de satisfacció

Per a deixar un poc de banda algun dels disgusts laborals, compensa poder acabar una fitxa que estava un poc adormida entre els borraors, sobretot si ha acabat donant més faena i més ensenyament dels que em pensava. La cosa va del fet que les variants de la preposició a no s'apostrofen. 🔗

És més agradable i satisfactori aixina, quan acabes descobrint i llegint articles rellevants i sucosos, t'acaben aportant comentaris i dades —en esta ocasió, l'Oficina d'Estandardització de l'iec— i pots deixar-la tancà positivament en relació a una qüestió normativa simple com l'apostrofació, però necessària perquè es tractava de donar unes regles generals que serviren per a atendre les necessitats d'escriptura de consevol registre i consevol dialecte.

Eficàcia institucional

Les consultes que he fet esta setmana a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans han tingut una resposta ràpida, directa i breu. Eficàcia. No sé quin és el pressupost que tenen per a gestionar tot això ni com està organitzat, però deu ser diferent no tindre d'enfront dos governs hostils, que és el que li passa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va a la contra dels governs espanyol —es veu que per naturalesa— i valencià —per burrera (ultra)dretana—.

A pesar d'això, també és cert que durant les dos legislatures favorables passaes, l'acadèmia tampoc no ha millorat massa els seus mecanismes de diàleg i consulta professional amb els tècnics lingüístics. I dic que no massa, per no dir que gens, perquè el canvi de model de formulari de propostes per al diccionari no és que siga cap gran avanç. Sort de la faena que van fent els tècnics que hi treballen —no sé en quin clima ni en quines condicions.

Això va aixina, deu ser «naturalesa» de les institucions públiques valencianes, que pareix que arrosseguen al llarg d'esta democràcia —encara apedaçà— més por i prevenció respecte als ciutadans que empatia i implicació a l'hora de treballar per millorar la seua vida. Per no parlar de les Corts Valencianes, que són pa cagar-se i no torcar-se, com diuen al meu poble.

Calma activa

Com ara, parlant de la rapidesa i de l'atenció als usuaris, esta setmana m'ha arribat una resposta de les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. S'ho han pres amb calma, perquè els vaig escriure el dia 20 de setembre passat, però entenc que la qüestió demanava eixe mínim d'atenció, perquè es tractava d'una qüestió general de majúscules i minúscules, i ja sabem que és millor no haver de decidir on posem cada granet, sinó omplir el sac amb un criteri general. Un mínim d'organització —han consultat els tècnics de l'Oficina d'Onomàstica—, un mínim de gestió i una resposta adequada.

No caldria massa més, si l'Acadèmia Valenciana de la Llengua vullguera obrir-se activament als usuaris, no tan sols als del diccionari, sinó als de les obres que han publicat en el seu web, que per a alguns dels qui treballem en estes coses són l'oli del cresolet que mirem d'evitar que s'apague massa prompte ofegat pel desús davant del castellà o davant de l'estàndard de menjar ràpid.

Cita dominical / 818: Josep Martines Peres

Si l'estratègia és amagar la varietat, ningú arribarà a apendre la varietat, ningú sabrà que part del domini lingüístic no diu «blat», diu «forment».

Josep Martines Peres, fragment de la seua intervenció durant el seminari «La variació territorial i els diccionaris», Institut d'Estudis Catalans, 13.06.2024.🎬

Els sediments ortogràfics

S'han posat a comentar en l'aoetic, 🔗 incitats per Albert Pla Nualart, les diferències en les recomanacions d'usos dels pronoms entre la gramàtica i l'ortografia de l'iec. Mirant les combinacions de pronoms que comentaven uns quants companys, he topat amb una d'eixes complicacions que pareix que siguen ociositats dels qui fan regles ortogràfiques.

Esta volta es tracta de la forma pronominal se, que hi ha llocs on adopta el valor dels pronoms mos i vos. La cosa és que la grafia proposada quan van darrere del verb és una d'eixes regulacions que es convertixen en paranys ortogràfics que tenen la funció de fer que mos calfem el cap i que mos agarre malíccia quan no ho encertem:

1. llavem-se (equivalent de llavem-nos)
2. anem's-en (equivalent d'anem-nos-en)

He vist que Badia i Margarit ho escrivia també aixina en la seua gramàtica del 1994. M'he quedat despagat. El cas és que Fabra preveu anem's-en en la gramàtica del 1918, i no he vist que haja previst el cas llavem-se típic,* aixina que ahí pot estar l'origen de la discordança gràfica: quan es van fixar en l'existència de llavem-se no van pensar de revisar la complicació ortogràfica que es produïa entre les dos grafies —i eixa estranya forma d'apostrofació «m's»—. No sé si té cap altra explicació, perquè no veig que la diferència en les solucions tinga cap utilitat —no en deu tindre per a l'avl, perquè no he trobat que la gnv comente el segon cas.

Encara que, certament, el meu problema és un altre, perquè puc escriure llavem-mos, però em sembla que encara no han previst com escriure anem-mo'n, que dic jo que podria ser aixina, per seguir la mecànica més corrent (o es podria provar d'explicar «ane-mo'n»). Ja vorem. En tot cas, topem i toparem amb les conseqüències de l'efecte de la gravetat terrestre sobre l'acumulació de les regles: els sediments mos retraten.

---

* Fabra en parla en diverses converses. Ho deixe per a un altre dia.

Confusió gràfica innecessària

Estic de nou embolicant-me amb reflexions sobre l'escriptura del sinó exceptiu, perquè la resposta de l'iec em sembla que conté algunes incongruències i una malicciosa tendència a imposar una grafia a pesar que partixen de la idea que n'hi han dos possibles amb usos i significats diferents.

En el fons em sembla que reproduïxen el vici de pensar que poden aplicar les normes de manera arbitrària, com han fet amb l'apòstrof que han llevat en el cas del nom de la ciutat holandesa, que pretenen que de «l'Haia» passe a «La Haia». És una decisió arbitrària perquè és una excepció innecessàri a la norma general, que no té cap fonament. Això em recorda aquell acudit infantil sobre l'accentuació:

— Per favor, profe, ¿han canviat les normes ortogràfiques? És que en la ràdio diuen que estos dies la calór s'accentua...

No és molt graciós, però és un poc el cas: estos dies, a pesar que m'admeten que n'hi han dos significats diferents representats per dos grafies diferents, l'institut decidix que només s'ha d'escriure amb la grafia que no correspon al significat que vullc transmetre. De fet, que s'ha d'escriure amb el significat que no és, perquè l'altre significat amb què especulen és més hipotètic que real. Curiós.

Vist que argumenten confonent elisió i eŀlipsi, voré si els convençc que estan generant un poc de confusió innecessària.

L'etimologia en línia

La faena de documentació de la història de la llengua s'està duent a terme d'una manera rítmica i amb obres de gruix pel que fa al passat de la llengua i que han de servir també per a documentar presències i absències del present de l'ús oral i escrit.

Demà l'Institut d'Estudis Catalans presenta la versió en línia del diccionari etimològic de Joan Coromines. Tindrem aixina en línia totes eixes obres rellevants que hem pensat que algun dia havíem de tindre a mà en paper omplint i garsant els estants de les nostres biblioteques. En tinc algunes, i em cal torcar-los la pols cada volta que les consulte, ja que també estan ja en versió digital. No em passarà el mateix amb el Coromines, que encara era un desig pendent.

L'ús de la llengua no està esperant estes obres, però als qui els interessa llegir-les tampoc els vindrà malament tindre-les de manera tan senzilla, ràpida i ubiqua, tant si és per a les petulàncies erudites com si és per a enllaçar i adobar el present de la llengua quotidiana amb el bagul històric de les quotidianitats d'altres èpoques.

Les emocions dels morfemes

L'intercanvi de missatges de l'aoetic 🔗 sobre el tema del document de llenguatge inclusiu de l'iec manifesta que la tendència més clara és que convé regular les possibilitats de la llengua per a afavorir l'ús abans que per a mantindre convencions normatives per comoditat o immobilisme. Es tracta tant de la qüestió del sexe i el reflex en els gèneres tradicionals, com d'incorporar les possibilitats no-binàries.

En tot cas, mentres es consolida o es generalitza alguna marca en l'ús, si és que realment és tan necessari exposar la condició o identitat sexual —tots necessitem exposar alguna cosa, i uns més que altres—, vorem provatures diferents combinades amb els usos tradicionals, i confusions en l'associació de morfemes amb preferències o identificacions concretes.

La disponibilitat i la difusió són els mecanismes que marcaran el camí, en oposició i complementant la certesa de la normativa i la incertesa d'eixir-se'n. A mi em diuen Miquel i m'identifique amb eixe nom només pel sentit utilitari que puga tindre: però jo no em dic Miquel. El nom o els morfemes no fan la cosa, però la cosa condiciona les emocions que mos provoquen els noms i els morfemes.

El gènere visible i invisible alhora

La Secció Filològica respon algun dels meus dubtes d'estes setmanes sobre Hamàs, Yitshaq Rabín i Sukkot o Sucot —les dos són bones—. En contrapartida, estic mirant què han escrit sobre això que es denomina «llenguatge inclusiu» 🔗 i estic anotant les mancances o contradiccions que trobe en el document i que hauré de raonar, si pretenc aportar res que servixca de complement o que ajude a millorar la reflexió sobre el tema. Aplaudixc que s'hagen expressat amb comprensió i que ho hagen fet sense expressions de condemna ni desqualificacions o malfiances massa grosses. Però convé no aplaudir acríticament entapissant els carrers per on passa el carro de l'«autoritat» normativa.

Com a matís del que li falta la document, convindria que hagueren explicat per què els gèneres gramaticals tenen els noms que tenen —masculí i femení; no hi ha neutre ni animat ni inanimat, personal, no personal, absència de gènere...—, que es veu a una hora de camí que els noms fallen per la base, per l'origen dels noms.

Però també hi ha detallets que trobe millorables, com ara quan s'afirma que la marca valorativa «en recessió» del diec fa referència al gènere, perquè jo diria que es referix al sexe d'eixa persona (alcaldessa com a 'muller de l'alcalde'). El document diu també que les formes dobles permeten fer «visibles» les dones, de la qual cosa s'ha de deduir que no utilitzar les formes dobles torna a fer «invisibles» les dones i, per tant, pot implicar una «voluntat d’ocultar la presència de dones en un determinat col·lectiu»... Algú, amb idees d'eixes que tendixen a la «manipulació conscient de la gramàtica» —tal com ho expressa l'iec per a referir-se als que volen fer-la anar com a instrument de canvi de la realitat—, podria pensar que imposar alguns usos lingüístics té efectes sobre la realitat social... Vaja, per fer una comparació que coneixem: ¿que mos prohibixquen o impedixquen aprendre o parlar en valencià no té cap efecte en la realitat? ¿Vols dir?

En fi, això sí, fan de no voler xafar-se els dits, les «estratègies per a evitar la discriminació en el llenguatge poden ser innecessàries o artificioses» i són «tries individuals o corporatives que, com a tals, ni s’haurien de prohibir ni s’haurien de fer obligatòries», al capdavall, «les conquestes socials en el terreny de la igualtat dels sexes han fet evolucionar la llengua. El camí invers, en canvi, és més aviat incert», és cert, incert i, per tant, possible. Per a bé o per a mal, vaja, serà cosa de vore-ho.

L'autoestima sense xafar-se els dits

Faig un petit apunt en l'aoetic amb la intenció de vore si a l'iec li pega per resoldre l'accepció 'trepitjar' que li falta al verb xafar —que pareix que no és habitual per a aixafar, segons el diec; sí que ho seria, segons el gdlc— i, en conseqüència, l'error de remetre de xafar a aixafar, on no hi ha el significat eixe de posa els peus damunt d'una cosa caminant o estant allí parat, que és el significat primer de la variant xafar allà a on es diu, com a mínim, al País Valencià.

Ja ho vaig comentar en l'apunt «Xafant el camí dels dialectes» (04.11.2020) 🔗, però encara no pareix que hagen resolt res. Per tant, l'error en les accepcions i les remissions dels diccionaris va fent forat i la bugà va perdent no sé si llançols, però sí saragüells i calcetins. I inclús samarretes d'eixes que difonen les variants usuals i reforcen el coneiximent i l'autoestima de la pròpia llengua.

L'estima ha de començar per aprendre i comprendre la «norma» social que —i quan— beneficia la comunitat. Això correspon a la variant dialectal pròpia de cada lloc. Els qui la substituïxen per un suposat «estàndard» o per una «normativa» constrenyida —la que coŀlecciona casuística en lloc d'emetre regles i lleis—, estan validant el tripijoc supremacista amb què s'imposa l'«estàndard» espanyol com a norma, joc de mans que es fa, tal com dien aquells instruccions secretes del segle xviii i fins ara, «sense que es note» 🔗 —i realment deu ser aixina—. Sense que es note, si no ho vols notar, és clar. Per ací no és igual xafar el carrer que xafar-se els dits, o que aixafar la llengua.

El xeic en «al-Xeic»

La Secció Filològica de l'institut em sorprén amb la decisió de fixar «Xarm al-Xeic», que no sé de quins criteris ix, en lloc de la transcripció simplificada (proposta del mateix iec del 1989), que dona «Xarm-al-Xaykh», tot i que la resposta de l'institut m'ha indicat que han revista la proposta o preferixen no posar el primer guionet. Per tant: «Xarm al-Xaykh», que és la forma que ha decidit utilitzar la Gran Enciclopèdia Catalana.

Pareix evident que la proposta de l'any 1989 de l'institut necessita una posada al dia, perquè han decidit canviar criteris, però la proposta que continua penjada en el web de l'institut 🔗 és la del 1989. A més, també podrien indicar que eixa proposta pot utilitzar-se —amb adaptacions— per al persa i per al kurd (i per a altres llengües). Com ara, podrien aclarir que hauria de ser «Khomeiní» en lloc del «Khomeini» 🔗 de tota la vida, abans que l'oblidem. Sempre estem a temps de fer les coses un poc millor. D'això es tracta.

El focus i la perspectiva

Lligc en l'Ara un article de Laura Serra («Patates i creïlles: així serà el nou diccionari normatiu que ampliarà el català estàndard ») on apareixen unes declaracions de Teresa Cabré. N'hi ha un fragment que em fa pensar:

L’iec posaria el focus en el conjunt de la llengua «per la seva autoritat històrica, el seu model de llengua integratiu, per la seva composició i també per la seva voluntat», afirma Cabré, mentre que l’avl s’ocuparia de la varietat valenciana del català.

Em sembla difícil, ineficient o inclús contradictori això de posar el focus en el conjunt. Però eixa expressió deu ser una síntesi que ha fet la periodista. La presidenta de l'institut deu estar expressant la idea que l'IEC té una visió general de la llengua. Això no seria, per tant, posar-hi el focus, sinó ampliar la perspectiva.

De totes formes, el fet que «l’iec posaria el focus en el conjunt de la llengua», seguint la seua trajectòria i la pràctica habitual, és pot entendre aixina: posen el focus en Catalunya. Això és ben raonable, ja que són l'autoritat lingüística de la Generalitat de Catalunya (Llei 8/1991).

Però, derivat d'eixa concepció o visió general que volen practicar, si atenen el conjunt de la llengua, han de tractar de col·laborar amb l'avl. És clar, una volta acceptat que els diferents noms de la llengua («català» i «valencià») fan referència al mateix objecte, també s'ha de considerar que l'avl ha de tindre una visió general de la llengua, encara que la seua autoritat quede restringida administrativament al País Valencià.

L'avl no té la història —ni hauria de tindre encara les rutines i les inèrcies— de l'iec, és una institució que encara està creant-se i consolidant-se i ha d'aprofitar totes les possibilitats de col·laborar amb l'iec. L'acadèmia té el mateix estatus que l'institut, pel que fa a la llengua, però té la faena ingent d'arribar a tindre un obra sòlida i profunda que estudie tota la llengua, que n'impulse i estenga l'ús, que millore la normativa, que treballe, ara sí, posant el focus en els problemes i en trobar les solucions.

I pel camí s'haurien de trobar les dos institucions (i la resta de les que treballen pel valencià-català), col·laborant i evitant l'excusa eixa d'«això no es diu» a Catalunya, al País Valencià, a l'Aragó, al Carxe o a on siga que (encara) es parle la llengua.

Tan això i tant d'això

Tenia mig redactada una reflexió embolicada per a un debat en l'aoetic, però pareix que tot està dit i que no resoldrem res. No l'envie, però no me l'estalvie, l'aprofite per a este bloc, i aixina qualsevol dia m'entretindré mirant amb quines coses m'entretinc:

La giec indica en 20.6.1.c que «tan + adj/adv + (o més)» respon a una regla que expliciten com a general («modifica un adjectiu o un adverbi»); aleshores remeten per a uns «matisos» a 28.3.1, on no apareix cap excepció a eixa regla general i on utilitzen l'exemple «És tan alta o més que el seu germà»; i és en 28.2.2 on apareix en una primera nota l'exemple «La Tina és tant o més alta que tu», però no comenten el canvi gràfic, que sí que exposen sense una explicació clara en una segona nota en 28.2.2.a.

No és una nota clara, ja que fan referència a «aquest darrer cas», i podrien estar referint-se al cas de la «preposició intransitiva» exemplificat amb «tan lluny de casa», vist que posteriorment utilitzen una variació d'eixe exemple; amb tot, n'afigen un altre («De cabut, ho és tant com tu i jo»), i supose que esperen que este servixca com a aclariment.

La giec contradiu en eixa nota de 28.2.2.a la regla general exposada anteriorment. I la redacció diu: «Notem, però, que en aquest darrer cas s’usa també tant si el quantificador no va seguit de l’element modificat». He marcat el «també» amb negreta, perquè la redacció es pot llegir entenent que tant «també» es pot usar tal com usem tan en eixe context de complement d'adjectiu/adverbi.

De fet, no hi ha cap explicació de caràcter general que motive o justifique el canvi gràfic entre dos variacions estilístiques de la mateixa construcció: «És tan alta o més» / «És tant o més alta». Hi ha simplement una nota al marge que ho suggerix.

Si la regla general era una altra, ho haurien d'haver explicitat. Per exemple, improvise: la forma tan «modifica l'adjectiu o l'adverbi si els precedix immediatament». S'escriu tant quan el comparatiu «modifica l'adjectiu o l'adverbi sense precedir-los immediatament».

Però tampoc serviria. Podem trobar altres casos: «tan i tan» (no sé si apareix en la giec); «tan això com» (no sé si apareix en la giec); «tan.., como ho diria,...» (no s'altera l'estructura sintàctica, però la giec no parla de l'estructura sintàctica, sinó de no anar «seguit de l’element modificat»); «tan —o més— alta» (també es podria escriure aixina); «tan o tan poc alta»... I entrem en una casuística poc previsible d'excepcions que em sembla que no apareixen en la giec.

I el cas és que tot això estava resolt amb el criteri general, sense haver de proposar excepcions innecessàries.

Regularitats, però no tant

M'escriu August Bover en l'aoetic: la Secció Filològica de l'iec ha ampliat les opcions de transcripció de la paraula àrab جماعة, ara diuen que pot ser tant jemaa com jemà, encara que pareix que consideren la primera més usual i general. Ja m'havien escrit al març que amb jemaaho teníem bé, 🔗 però s'ho deuen haver repensat.

Això em servix un poc de refresc —quines coses dic— mentres sintetitze com està el tema dels verbs incoatius, quins són regulars, quins tenen opció incoativa i opció «pura», i quins queden encara irregulars en la llengua viva —en procés de regularització—. El problema és que si mos hem d'aclarir per la normativa —que va perdrte la raó de ser quan, per fugir de la realitat, es va convertir en un trencaclosques inútil—, podem esperar unes quantes dècades més i no sé si aleshores hi haurà ningú en parlar encara en valencià, o en fer cas de la normativa.

Amb tot això vaig arreplegant i llegint comentaris de tot tipus, coherents, inspirats, dogmàtics, atents als fets lingüístics, somiadors de normes impossibles, incoherents en l'aplicació de principis generals segons les varietats dialectals... He de dir que tot això està condensat en tres o quatre articles o capítols d'Abelard Saragossà (amb aportacions de Sanchis Guarner, Pérez Saldanya, Gemma Rigau, Enric Valor, Josep Giner, Pompeu Fabra i uns quants més), que no tan sols atén l'ús viu, sinó que té espenta i paciència per a torejar amb eixos que veuen bé que en oriental s'haja regularitzat oblidant les formes clàssiques mentres creuen que cal empeltar les formes occidentals regulars amb irregularitats tretes de context per neures «nacionals» —en diuen convergents, confluents, ¡«estàndard» inclús!, i fan cara de creure-s'ho— un poc desenfocades.

A tot això, jemaa (o jemà) vol dir 'reunió'. Amb calma, documentació i arguments se'n podria fer una de profit. O amb regularitat.

Refoses diverses

Me s'ha passat la gossera d'ahir i hui he estat un poc més atent a tot un poc, a l'actualitat de la guerra d'Ucraïna i els crims contra la humanitat de l'exèrcit de Putin, a continuar amb Incerta glòria de Joan Sales —que conté passatges que fan ressonar un possible i arriscat pacifisme i l'actualitat bèŀlica— i a repassar algunes fitxes d'fdt.

Quant a les fitxes i faenes relacionades, estava confegint un pdf per a incorporar a l'ortografia de l'iec (2017) les modificacions del 2021, i abans de continuar calfant-me el cap mirant com ho fea, els vaig escriure per saber si anaven a traure una segona edició. M'han respost que no faran una segona edició, sinó:

La Secció Filològica està finalitzant els treballs de digitalització de l’Ortografia catalana. En aquesta versió digital ja es recullen les modificacions aprovades el 2021. En aquest sentit, aquesta nova versió de l’ortografia constituirà una segona edició (en línia) de l’obra. Està previst que sigui accessible al públic en les properes setmanes.

Per tant, em puc calfar el cap elaborant un text refós en pdf de l'ortografia de l'institut per a poder-lo consultar sense haver d'estar connectat. Amb la guerra d'Ucraïna també em calfe el cap, però no tinc la possibilitat de refondre res que faça paper. La llavor autoritària o dictatorial que els nostres polítics suposadament democràtes planten, tant si pensem en la Rússia de Putin com en el Marroc o l'Algèria actuals, passant per Hongria o Polònia, té mala refosa.

Tal com dia Fabra: «ja n'hi ha prou»

Dos llibres més per a polemitzar i debatre sobre la qualitat i la quantitat de l'ús del valencià-català a Catalunya a càrrec de dos «malfactors» habituals, Pau Vidal Gavilán amb Nivell Ç i Enric Gomà i Ribas amb Prou catastrofismes lingüístics. En van parlar anit al Més324 amb Xavier Graset. 🔗

El detallet que m'ha cridat l'atenció és l'ús que fa Gomà de l'adverbi prou en el títol. És un ús que prové de l'ús com a interjecció (recollit pel dnv), 🔗 però diria que interferida per l'ús que fan en castellà de basta en un context semblant. Eixe mateix ús apareixia en un subtítol d'un llibre editat per Carme Junyent: «Prou textos incoherents i confusos». Este ús en el subtítol li vaig indicar a Junyent que jo l'entenia com si diguera que n'hi ha una bona quantitat de textos d'eixe tipus i no com a interjecció negativa. En el cas de Gomà, pareix que anuncie una recopilació de catastrofismes lingüístics.

Si la idea és usar l'exclamació negativa, jo acudiria al recurs que sí que apareix en la gramàtica de l'iec (17.3.1.d):

El quantitatiu prou pot formar part de predicats complexos com haver-n'hi prou o fer-ne prou, que tenen un sentit pròxim a bastar: Ja n'hi ha prou d'aquest color!

Per tant, «ja n'hi ha prou de textos incoherents i confusos» o «¿Textos incoherents i confusos? ¡Prou!», per al llibre de Junyent; en el cas de Gomà, «Ja n'hi ha prou de catastrofismes lingüístics» o «¡Diem prou als catastrofismes lingüístics!», i altres versions possibles. De fet, he pegat una «mirà» a les converses de Fabra 🔗 i no he trobat cap cas com els que usen Junyent i Gomà, però sí que he trobat un emfàtic «ja n'hi ha prou» (conversa 859, 21.12.1907).

Més peces per menys

Encara tinc pendent fer el compendi de les paraules que l'iec va incorporar en març 🔗 al seu diccionari i ja n'ha afegit unes quantes més este mateix mes. 🔗 A pesar del desús de la llengua, pareix que la tindrem ben preciosa —tal com es dia abans dels xiquets grossets.

Això sí, sembla que tindrem cada volta més peces disponibles i, per contra, no augmenten proporcionalment les possibilitats d'ús. ¿Les llengües desapareixen en l'ús absolut o en l'ús relatiu? Hi ha més valencianoparlants que mai en la vida, però el percentatge que representen els usuaris de la llengua sobre el total és menor que mai a tot arreu —amb la possible excepció de ma casa, on les dades són molt estables i sempre del cent per cent d'usuaris—.

En fi, van afegint paraules al diccionari, que hauria de ser una font de lèxic fresc i variat per als mitjans públics i privats, i no tant el cementeri acadèmic on podem visitar les làpides de les paraules que vam ser algun dia.

«Halez-òres»

Un altre dia hauré de tornar a mirar com és que els acadèmics que han llevat els diacrítics —però no del tot, sense explicar on cal consultar-los en eixes ocasions excepcionals en què els volem mantindre— han decidit al mateix temps eliminar l'apostrofació d'una paraula (un topònim que ha tingut una certa «anomenà» no fa massa), de manera innecessària i sense explicar per quin motiu han decidit anar contra la regla general d'apostrofació en un cas i no en tots els casos pareguts.

Per exemple, si escrivim el nom de la ciutat holandesa on hi ha un tribunal famós, podem evitar l'arbitrarietat i seguir la simplicitat, la coherència i la predictibilitat exigible a una regla ortogràfica i escriure «el tribunal de l'Haia», tal com fem quan escrivim «l'aura, l'oli, l'haca, l'afona, la parta, l'arregla, l'IVA, l'assota, (de) l'Iran» i milanta gracietes més que mos se podrien ocórrer.

Per contra, un interlocutor pretén que hi ha uns motius que fonamenten que «l'Haia» s'haja d'escriure «la Haia»:

1. Aquesta grafia reflecteix la pronúncia general d’aquest topònim en català.
2. En el cas de la Haia l’article forma part del topònim originari (Den Haag) i és, per tant, etimològic (de manera diferent de casos com el de l’Índia, en què l’article s’ha generat en català).
3. No és una excepció única, ja que es mantenen sense apostrofar la host, la ira i la una per evitar l’ambigüitat.
4. Encara que en les obres de la Secció Filològica s’ha abandonat la pràctica de no apostrofar l’article femení davant noms començats pel prefix negatiu o privatiu a-, en aquest cas la (H)a inicial del topònim la Haia no té res a veure amb el dit sufix a- negatiu o privatiu.
5. És la forma que presenta un ús més general segons la informació bibliogràfica i d’Internet.

Eixos possible motius de l'iec no tenen cap fonament que justifiquen per què cal apartar-se de la regla general d'apostrofació. Com a rèplica a cada suposat motiu podríem dir:

1. Si fora per la pronúncia que es fa en cada cas, no hi hauria regla d'apostrofació per a les paraules femenines, ja que podem sentir com es pronuncia l'article complet a tort i a dret en casos d'apostrofació.
2. Que en holandés hi haja un article no té cap rellevància per al cas.
3. Que no siga una excepció «única» no justifica que anem afegint excepcions al gust.
4. Motiu absurd, atés que ningú pretenia apostofrar eixes paraules que han deixat de dur apòstrof ni equiparar el topònim amb eixes paraules. De fet, les paraules que s'apostrofen i que no tenen un prefix a- de valor negatiu seguixen la regla general.
5. Este suposat motiu estadístic és el mateix punt 1 amb una altra disfressa.

Això sí, estic tranquil perquè podrien haver dit que «de més grosses se n'han fet» en toponímia, que també és un motiu estadístic que podrien fer servir, seguint un argument del mateix institut: «una bona part de l’ortografia és arbitrària». 🔗 Tenint que com va això de l'arbitrarietat 🔗, podrien haver concretat quina és eixa part que diuen «arbitrària» i aixina cadascú hi aplicaríem el lliure albir o el capritx propi. Sí que seria simple i senzill «halez-òres».

Complicat i asimètric

Tampoc hui he pogut acabar encara la revisió de la fitxa sobre el guionet. Pegant-li voltes al tema, arriben altres faenes i he de deixar la fitxa a mitges. De moment ja he plasmat la bifurcació de camins que han seguit l'exdirectora (general o rasa) i l'ex conseller en cap, que van començar el camí junts, però han acabat en caselles diferents. Mentres busque informació, veig que l'Ésadir encara no s'ha posat al dia del 2021 i que va tirar pel dret en el cas dels «lexicalitzats» del 2017:

L'OIEC distingeix entre prefixos que afecten una sola paraula (exdirector, escrit sense guionet) i prefixos que afecten sintagmes lexicalitzats (ex-director general, amb guionet). 

Per simplificar i evitar asimetries, als nostres mitjans optem per seguir la norma general (1.2) tant davant paraules com davant sintagmes. Per tant, escrivim de manera aglutinada (sense guionets ni espais) exdirector, exdirector general, exministra, exministra de Sanitat, exprimera ministra, excap de campanya, excomissari, excomissari en cap, exdelegat, exdelegat del govern, exalts càrrecs, prodret de vaga, prodrets humans, subdirectora, subdirectora general, subdirecció general, vicepresident, vicepresident primer, viceprimera ministra, vicesecretari general, etc.

La negreta és meua. Tan clar i tan fàcil. ¿És possible que l'iec no haja vist com de simple i simètic podria ser això que ells compliquen i fan asimètric? Em ve al cap que tot això ho ha ideat l'institut, però la corda estira i s'endú l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a eixe pou absurd. Caldria un Tardà o un Argimon del Polònia que els diguera, ¡perdoneu, però això no és per simplificar l'ortografia!