El Partit Demòcrata, des del president fins als seus representants estatals i locals, han estat incapaços d'oferir polítiques públiques que servixquen per a frenar el discurs populista i d'odi que tan bé li ha funcionat a l'expresident des de fa vora una dècada.
Eileen Truax, «¿Y si el problema fuera el Partido Demócrata?», 5W, 12.11.2024. 🔗
Abans de vore com el murcià Alcaraz guanyava el Roland Garros per primera volta, vaig anar ahir a tirar el vot de les europees. No hi havia massa gent. Inclús en les taules estaven un poc en quadre, sense sobreabundància d'interventors com en altres ocasions. Quan ja he farcit el sobre amb la papereta m'acoste a l'urna i els allargue el carnet amb un «bon dia» casolà: els tres em responen «buenos días». No sé si els hauria d'haver dit «xe, ¿ni un rutinari "bon dia"?». Estem malament. No els dic res enguany. L'any passat sí que els vaig esmenar quan em van traduir el nom, però enguany no senc què diu la xica. Vote i me'n vaig.
Amb sort han anat a votar poc més de la mitat del cens —hi ha llocs on encara han anat per baix d'això—, 📃 i és indicatiu de la paradoxa democràtica que mos fan viure els demòcrates per antonomàsia que no paren de renegar i fer bromes contra eleccions i referèndums. Més que se n'haurien de fer, inclús sortejos a l'atzar per a ocupar càrrecs i gestionar l'administració, no tan sols per a fer la faena bruta de les votacions.
Ni «bon dia», no fora cas que perillara algun centenar de milions de parlants del castellà-espanyol.
¿Què hauria de passar-li al món? No arribem tan llunt per ara. Però la gràcia de la democràcia a mitges que tenim és que podem fer-la avançar o podem fer-la recular. Mos sembla incompleta i defectuosa, excessivament ritualitzada i encotillada per un sistema electoral que sobredimensiona la ideologia fòssil, reforça la confrontació i el partidisme, restringix les opcions de tria, evita que el mèrit o l'atzar intervinguen en la conformació de la representació política... L'instrument per a orientar-ho en un altre sentit és la participació política i, sobretot, el vot. ¿Votaré diumenge que ve? Clar que sí. ¿A qui i per a què? No ho sé encara. Per ben intencionada que siga l'opció que puga trobar en la premsa («Quina és l’opció valencianista a Europa?»),🔗 el vot valencianista en esta ocasió ha de ser europeista. No mos salvarem a soles.
La infiltració policial en els moviments d'ideologia independentista o anticapitalista, 🔗 els silencis dels mitjans que es tapen amb mentires, els mecanismes de persecució judicial contra els dissidents, 🔗 l'espionatge contra els drets democràtics, la censura dels productes culturals que no s'ajusten las interessos dels poders que alimenten i s'alimenten del funcionament de l'estat espanyol, 🔗 la frustració perquè la seua pàtria ha deixat de ser unànime i la seua nació és un pedaç i un pegot per on supura la «victòria» franquista, l'angoixa perquè els drets implanten la complexitat de sentits en lloc de l'autoritat del sentit únic, perquè es suggerix la canceŀlació dels privilegis i s'intuïxen les alternatives incòmodes... Les votacions d'este cap de setmana han segut simples, perquè votem sentimentalment i a pinyó fix.
Les temences s'ajunten en les posicions defensives, sense itineraris ni projectes que es vullguen debatre. S'avança sense remei.
Salvador Vendrell demana que també calculem la «burrera» 🔗 quan reprensem les coses que mos passen com a societat. Eixa expressió, «burrera», és un disfemisme per a allò denominar la «irracionalitat» o les «emocions» que intervenen a l'hora d'adoptar decisions socials o públiques, decisions en què es suposa que hauríem d'evitar eixe component d'absurditat que mos fa prendre decisions contraproduents contra mosatros mateixos. Ara bé, crec que dir-ne «burrera» és una manera de renunciar a entendre la base del fenomen, que no és cap «burrera», sinó que trobe que deu ser un error de comunicació, una comunicació que no ha sabut captar l'atenció, la reflexió, l'interés o l'afecte de qui llig o escolta.
En la revista Mètode (n. 117, 2023) en parlen Carles Sanchis Ibor i Marta Garcia Mollà («Alliberen el presoner!») 🔗 citant les posicions encontrades que mantenen Garret Hardin (1968) 🔗 i Elinor Ostrom 🔗 en relació amb el «dilema del presoner». La posicions entren en conflicte perquè Hardin encara amb fatalisme el comportament del gènere humà, mentres que Ostrom documenta i explica en quines condicions el comportament humà deixa de ser estúpid o contraproduent, quins factor fan que s'atrevixca a encarar les dificultats i els reptes evitant la «burrera».
Al final de la correguda, diria que també hauríem de saber ja que la «burrera» no és només predicable de les actuacions personals o socials que estudiem sinó que també formen part massa sovint de les conclusions precipitades o desodioses de qui estudia, analitza i pretén guiar eixes actuacions per a resoldre els problemes de la vida en comú, la «gestió del comú» —el comú, que no és de ningú, com díem fa anys, jugant amb l'amfibologia del terme comú: 'que és de tots'/'vàter'.
El mal d'haver de vore segons què no és que el candidat a president de la Generalitat cite algú com si el coneguera de tota la vida i no sàpia de qui està parlant —un tal «De Maetsu», Ramiro de nom de pila—, perquè no és cosa de ser de dretes o d'esquerres, és cosa d'aparentar, de fingir, de fer creure i d'amagar i falsejar què fas realment i quins interessos estàs satisfent.
Si el futur conseller de cultura comet un error ortogràfic en castellà, no és cap novetat ni cap deshonor, això mos passa a tots, també en valencià. La maldat seria si volguera ser conseller d'una matèria que menysprea, que només li interessa dogmàticament, com a mitjà per a imposar la seua visió de com és el món i com ha de ser —la «llibertat» (d'ells) de «prohibir» (als altres, a mosatros)—, tant si es tracta de realitats com de les ficcions que voldrien viure.
No té igual què diuen, què prometen o què somien, perquè es suposa que això orienta els vots en la campanya electoral. Però és molt més rellevant què fan amb el poder legal i pressupostari, què fan amb la gestió dels afers públics que els corresponen. I podem intuir, per experiències passades, com anirà la cosa, perquè hem experimentat moltes voltes el resultat d'unes mateixes idees injustes i absurdes.
Això de l'evolució humana és una falsa inferència convertida en un desig benèvol, discutible. ¿Cap a on? ¿Cap a què? En democràcia —per ara— la resposta està en els vots.
Mentres arriba a concretar-se la pròxima legislatura de la dreta valenciana, em sorgixen uns dubtes sobre les maleses que «pronostiquem» —els que mos volem progres— que intentaran dur avant. No són uns dubtes sobre la seua capacitat per a complir les amenaces que fa temps que estan llançant, segur que faran més mal que una tronà, encara que sospite que també acabaran frustrats davant el «ressorgiment» de les dinàmiques culturals i lingüístiques positives —encara que siguen de resistència— que es van bastir en la temporada anterior de la sèrie.
La meua inquietud es convertix en lament davant del balanç d'estos huit anys: este Botànic ha incomplit el seu deure de consolidar la disponibilitat lingüística real de l'administració pública. Mire les reclamacions que he fet i que haguera hagut de fer, i veig que la mateixa militància formal embolcallada en la complicitat enganyosa i la desídia en les actuacions reals han segut la melassa en què es movien i amb què mos enviscaven els detentors dels petits poders autonomistes.
No esperava que resolgueren res del tot i per a sempre, però em pensava que Compromís ho intentaria més enllà de les pràctiques de maquillatge i analgèsia habituals del PSPV de torn. Però no, com a mostra, Enric Morera s'ha passejat per Europa fingint que el grup de treball de la calre 🔗 mos llevaria l'albarda de la discriminació i la burrera, mentres les Corts continuaven anquilosant-se i empitjoraven la deriva feudalitzant, sense cap gestió lingüística formal i documentada que tinguera cap progama ni objectiu.
De fet, va ser simptomàtic que el mateix president firmara documents escrits només en castellà i que parlara en castellà amb funcionaris llustrosos o d'anar per casa, com si no haguera entés que les seues genuflexions sociolingüístiques quotidianes són el primer entrebanc en la consolidació de la idea que el valencià també és la llengua que cal conéixer per a exercir el poder democràtic. No, va reforçar de manera absurda la submissió i la renúncia com a actituds davant la discriminació quotidiana.
Hi ha incidents que me se mengen els minuts, les hores inclús. Este matí, un dels soliguers que me s'ha posat a tir de càmera. S'ha quedat parat en la finca de d'enfront quan eixia el sol. Quasi arribe tard a la faena mirant d'enfocar-lo. He sentit la parella, però no l'he vista. Esta vesprà ha segut un missatge de rèplica al meu apunt sobre el «sinó exceptiu». La reflexió i el comentari que envie com a resposta me se menja les hores regirant arxius en l'ordinador (converses alçades fa vint anys de la llista Zèfir) i llibres.
Vint anys ja pegant-li al molinet. Els avanços són miŀlimètrics, mentres que les reculades i els errors són de pam i mig. Com en el cas dels resultats electorals: els del Botànic han estat huit anys tocant-se el nas per a no destorbar massa en lloc de moure la llengua. I ara que s'ha girat la truita, la dreta retrògrada de sempre ja ha anunciat que van a ventilar-s'ho tot, com si pugueren fer-ho, que no poden, mentres estigam en democràcia, però sense parar-se en brosses. Després de sentir Carlos Mazón parlant d'un «exèrcit d'assessors», estic esperant que proclame l'estat de setge. ¿Contra qui? Endevina, endevinalla, ¿quin és l'animal que pon en la palla?
Diuen les notícies que Podem i Sumar han arribat a un acord, després de l'acord previ entre Compromís i Sumar. 🔗 Sospitàvem que ho farien quan faltara un minut per a tancar el registre i que arribarien tard o que arribarien els faltaria un paper, proposa Takse. Però no, han arribat a un acord per a mirar d'evitar la caiguda en la irrellevància.
Vorem com van les coses per les Espanyes en estes eleccions, eleccions que haurien de ser secundàries per a la societat valenciana, a pesar que mos les empapussen com si anaren a resoldre-mos res: si malbaratem el capital ètic i polític del País Valencià —dis-li Comunitat Valenciana si creus que el nom fa la cosa: «comunitat», no estaria mal—, tal com ha estat passant durant estes dos legislatures tan somiades —quasi quimèriques—, tornarem a caure en el parany viscós d'altres èpoques. 🔗
Mirant-ho bé, podria ser que després de dos passes avant, ara estigam pegant una passa arrere per a agarrar impuls. Coses més rares s'han vist per ací. 📃
Trobe en La Cotorra de la Vall 🔗 els punts rellevants del full de ruta del primer govern del Botànic. Ara que ja està el peix venut és el moment de repassar què s'ha fet i entendre per què els incompliments pesen com una llosa no tant en l'ànim dels votants que van canviant, sinó del teu electorat. Eixos punts més rellevants serien:
Mirant la llista, em sembla que s'ha avançat en algunes coses, però també que hi ha incompliments o nyaps monumentals i, pel que he sentit comentar, els nyaps deuen haver condicionat el vot del nucli intern dels votants progressistes, sobretot dels de Compromís, amb el factor afegit del costum habitual i absurd de dispersar el vot (Compromís, Podem, Pacma, ERPV...). És una llàstima, però també és comprensible que, si sents que «els teus» les fan de l'alçada d'un campanar quan entren a governar —efecte moqueta o efecte creure-s'ho massa—, no es previsible que millores els resultats. I quan l'efecte de la desmobilització fa la suma amb la fragmentació, pareix que l'ecosistema de l'esquerra estiga gestionat o ideat per alguns zitzaniosos de la dreta. Divide et impera.
En fi, igual que podem rellegir els articles periodístics d'abans del 2015, supose que podem tornar a rellegir els assajos polítics anteriors a eixa data, perquè segur que serà com una revisió del futur que mos espera. L'esquerra té molt interioritzat això que els testos s'assemblen a les olles. Per cert, en La Cotorra un comentarista adapta una dita graciosa a la controvèrsia (l'ortorgafia és seua): «vos mengeu les mans a mossos de veure que no us creixen els anficosos».
Se'n va anar la setmana passsada Lluís Miquel, 🔗 el d'Els 4 Z 🔗 de quan jo era menut. No explica la Viquipèdia a què es deuen tantes zetes i no trobe on ho ha pogut explicar Lluís Miquel. Algú ho explicarà algun dia.
Se n'ha anat abans de vore este retorn al futur que alguns no mos esperàvem. Segur que s'haguera quedat perquè podria tornar a popularitzar algunes de les peces emblemàtiques del seu repertori més festiu. Ara podem mirar arrere —en la xarxa topes amb moltes memòries ben suggerents vistes ara— i repensar algunes coses:
El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur.«No ens alimenten molles», Tirant al Cap, Joan Carlés Girbés, 09.10.2015. 🔗
Ja no hi ha massa perill, ¿oi? O pitjor.
El rebombori amb el resultat de les eleccions madrilenyes s'hauria de mirar a distància, posem que mo'l mirem des de Síria, on fa deu anys que estan en guerra; o des del Iemen, on en fa sis que estan en guerra; o rellegint la carta que Jaume Farrés (Olesa de Montserrat) va escriure en El Periódico l'any 2018, on reproduia una suposada citació d'Orwell per a començar:
Quan el feixisme finalment arribi a Occident, ho farà en nom de la llibertat.No localitze eixa citació en cap obra d'Orwell, però sí que en trobe una semblant que també fa joc i que també s'atribuïx (o no) a Sinclair Lewis:
Quan el feixisme arribe a Amèrica, estarà embolicat en la bandera i durà una creu.
Mos alleuja poder embolicar amb citacions més o menys solemnes el malestar o la decepció. Mire'm-ho amb distància, com ara des d'Aràbia Saudita, a qui l'estat espanyol ven armes; des de Myanmar, on l'exèrcit massacra el seu poble, pensem en els cinquanta milions d'euros diaris que mos gastem en l'exèrcit, i pensem que si l'alternativa al suposat «feixisme» té camí per a millorar, necessita millorar. Mentrestant mirem un poc més el Polònia, que deu ser on l'Ayuso autèntica ha aprés de la seua imitadora.
He sentit uns fragments de l'esborrany de debat que han mantingut en la Cadena ser este matí entre uns caps de llista a les eleccions de la Comunitat de Madrid. Mala cosa. La democràcia ha de ser alguna cosa més que eixe simulacre de discussió adobat amb impertinències, burles i ofenses fingides emés per una empresa radiofònica fins que han hagut de tallar perquè el de Podem (Pablo Iglesias) se n'ha anat i la de Vox (Rocío Monasterio) sostenia una verborrea embogida per vore si l'expulsaven.
El del psoe (Ángel Gabilondo) i la de Más Madrid (Mónica García) no han sabut o no han volgut aprofitar la situació per a usar els altaveus de l'emissora de manera propagandística. La contenció i el desistiment són opcions més democràtiques que depredar i arrasar les idees i el dret dels adversaris; fins i tot cal respectar la paraula i el dret dels enemics.
La democràcia deu ser alguna cosa més, però això també, per mal que mos sàpia. I ahí entra la responsabilitat de les persones que es presenten en les llistes electorals, però sobretot la responsabilitat democràtica dels qui hem de votar. Estem al caire de l'abisme i la democràcia consistix a viure sempre triant si mos deixem caure o preferim mantindre-mos en la voreta, sòlidament aferrats a uns principis i valors delicats i boirosos que mos embolquen amb la tenoreta del dret, l'intercanvi i la transigència. La seguretat dels dogmes, la pau dels cementeris, la força de la coerció, la convinença de les mentires, la comoditat de l'esclavitud. Anem provant.
Les plogudes han masegat la vegetació. A l'altra banda de l'oceà s'abrandava la foguera política electoral americana.
El que jo proposo són comités ciutadans. Persones triades rotatòriament per sorteig que tinguen dies pagats per tots per a informar-se, debatre i prendre decisions. El principal avantatge és que la gent es sentiria més responsable i representada. Sentirien de nou la seua llibertat política, perquè no oblidem que també som éssers polítics. Cal repensar la nostra democràcia, experimentar. No tenim res a perdre.Joke J. Hermsen, segons l'entrevista que li fa Carmen Pérez-Lanzac, El País, 19.01.2020.
En certa manera, els resultats de les eleccions són un alleujament i una preocupació alhora. L'alleujament és perquè el destrellat dels socialistes ha quedat un poc en evidència, que Compromís continua i que hi ha més colors progressistes al parlament espanyol. En canvi, la preocupació és observar que s'acosten temps de feixistes sense manies i nacionalistes de concepció franquista i, «a més», no democràtics. I la temor és que estos últims els podem trobar també en el psoe, com aquells que són de drets i no ho saben, que dia Fuster.
Això últim no és cap novetat. He acabat el llibre El espejo blanco d'Andreu Navarra, que du un subtítol que no s'acaba d'ajustar al contingut: «Viajeros españoles en la urss». No són només experiències de viatge, sinó un contrast entre la realitat soviètica i la solidesa (o el contingut real) dels valors ètics i democràtics dels defensors dels ideals socialistes. I l'evidència és que els ideals socialistes, llibertaris i progressistes encobrixen massa vegades idees absurdes i contradictòries sobre la igualtat de les persones (en forma de racisme, homofòbia o masclisme) i alguns dogmes sobre les identitats i les implicacions de les militàncies nacionalistes.
Ara cal que l'alleujament tinga cos i una certa idea diferent de la democràcia, més profunda i oberta del que mos ha estan mostrant aquells que abracen abans la nació que la ciutadania.
M'arriba un missatge que denuncia un suposat interés del Partit Popular per fomentar l'abstenció:
Los medios han destapado un nuevo escándalo: personas vinculadas al Partido Popular están detrás de una campaña masiva de desinformación dirigida a promover la abstención de los votantes progresistas en las próximas elecciones de noviembre.
Per sort, el dret de vot i de protesta estan totalment garantits, de moment, sempre que siguen estèrils i no pretenguen aconseguir res més enllà del vot electiu ritual i l'escama i l'escridassada eventuals. Els drets estan sempre garantits en els papers amb què s'embolica el peix de la democràcia. El dia de la votació hauria de ser com anar a la plaça, tens gossera, però cal anar.
Una cosa ben diferent són els fets i les actuacions reals dels poders estatals. Pareixien proverbials els drets de la mar, tantes voltes exhibits com a claus de volta de la cooperació humana, però el 30 d'agost passat em va arribar un missatge d'Open Arms en què es feen ressò del que havia hagut de dir un magistrat italià, Stefano Zammuto, per tal d'alliberar el vaixell de l'organització humanitària:
L'obligació de salvar vides en la mar és un deure dels estats i preval sobre les regles i acords bilaterals destinats a combatre la immigració irregular; els convenis internacionals sobre la matèria, als quals s'ha adherit Itàlia, constitueixen, de fet, un límit al poder legislatiu de l'estat, de conformitat amb els articles 10, 11 i 117 de la Constitució, i, per tant, no pot ser objecte d'una excepció a les avaluacions discrecionals de l'autoritat política, situant-se en un nivell jeràrquic més alt que la font primària.
Tots els drets democràtics estan garantits fins que les estructures de connivència entre poders polítics i econòmics decidixen que les vies democràtiques d'actuació poden posar en perill els seus privilegis i desitjos. Aleshores estan garantides les porres, les pilotes de goma, els ulls buidats i les sentències penals injustes. Tant si es tracta d'«abusos» sexuals —en casos de violació—, de tortures no investigades —el tribunal europeu d'Estrasburg ha sentenciat contra l'estat espanyol—, de violència policial —que no és qualificada de violència, però buida ulls de ciutadans— o d'un predemocràtic i antidemocràtic delicte de sedició —imaginat en el tribunal com a rebel·lió no violenta—. Salvar vides, diu.
Perc quasi mitja vesprada provant programetes d'escriure en HTML. El que va funcionar ahir em sembla hui un massa limitat en molts aspectes. Al final arribe al TrebEdit de Joel Etetafia: suggerix codi i deixa vore tot el text en pantalla, coses bàsiques per a mi que els altres no feen. A més, escrius i emmagatzemes el text en el mòbil mateix, fora que la connexió es perga amb l'apunt per les tempestes digitals.
A voltes convé anar fent provetes dins que trobes el producte que s'ajusta a les teues necessitats... I ara podem pensar que és una llàstima que no pugam fer sempre això, tant si es tracta de comprar uns auriculars que no et deixen traure del retractilat com d'unes eleccions espanyoles en què també pareix que t'hages d'engolir per a sopar la mateixa menja rància que et fea ois a l'hora de dinar.
Almenys, de moment mos deixen fullejar els llibres. Arribrà el dia.
Per a intentar que no em torne a passar com ahir m'instaŀle un programa d'edició d'HTML en el mòbil: anWriter Free.
Espere que aixina no me se perguen tan sovint les línies o els apunts sancers, com sol passar amb altres opcions comunes, com ara cometent la imprudència d'escriure en línia.
Crec que hui no renegaré més de res. Diuen que encara queda un poc de marge abans que s'hagen de convocar les eleccions espanyoles i, innocentment, pense que és possible salvar l'estupidesa que pot desembocar en la repetició electoral. Ells diran, els polítics. Vist com ha anat el seguit de banalitats, mentires i errors, senbla clar que el vot ha patit una inflació de valor ideològic i, més encara, comptable. Seria preferible no haver sw de comprovar el valor negatiu de l'abstenció.
El programeta ve bé. El sistema polític, en canvi, com tot un poc, contaminat per les presons polítiques, les migracions ofegades i les ideologies vaciŀlants dels interessos econòmics.
No sé per què les paperetes electorals municipals i europees tenien no tan sols colors diferents sinó que responien a decisions tipogràfiques o ortogràfiques diverses: unes tenien els noms dels polítics amb totes les lletres en majúscula i les altres estaven escrites només amb la majúscula corresponent als noms propis. A més, l'ús amb totes les lletres majúscules pareix que convida a no accentuar o a accentuar malament.
També es dóna el cas que arriben els diputats i les diputades a les Corts i ni tan sols el personal d'administració del seu grup polític sap en molts casos si els noms o els cognoms s'escriuen amb accent o sense. Passaren unes setmanes i encara estarem revisant la llista dels noms, tant si es tracta d'accents com si algú vol que li diguen no sé com, siga hipocorístic (Ximo, Toñi) o àlies (Papi).
