Un any «fantàstic»

Acomiade un any «fantàstic» des de molt punts de vista, encara que l'envelliment de la població m'obliga a fer de porter en el futbet. La fantasia no és sempre saludable, és clar. La «lectura» d'enguany ha estat la sèrie Borgen —més encara arran dels canvis polítics que mos han fet somriure amb goig dubtós però satisfet—. L'últim tebeo d'Astèrix, que acabe abans de pegar la becadeta del migdia, desitge que siga l'aperitiu per a molts còmics més i unes quantes sèries interessants. ¿Llibres? Consevol dia algun dels fragments que comence i que arrossegue girarà l'última plana. Això sí, l'any que ve duré la guitarra al dinar de Nadal i farem l'acompanyament de Los campanilleros de la Niña de la Puebla: Em - B7 / C - D7 - G / E7 - Am / C - B7 - Em/ D7 - G / E7 - Am / C - B7 - Em. Si fa no fa, amb un poc de bon ambient, amb uns pocs retocs, també mo n'anirem per Raimon.

Lis sense flor

No sé què els ensenyen en escola i com és que acaben parlant aixina en el pati, però tinc quimera que si una xiqueta d'onze anys que viu entre Silla i Museros amolla actualment un «lis» en lloc d'«els», deixa de ser l'anecdòtic senyal d'una opció marginal per a manifestar una tendència que qualsevol dia es convertirà en norma. Quan jo era menut, la pressió social fea que aprengueres a pronunciar la lateral palatal «ll». ¡Quins temps tan estranys!, aquells i estos.

El marit de la consellera

Doncs, no és una qüestió d'estètica, sinó d'ètica política: «el marit de la consellera» no hauria de rebre un càrrec que depén d'una decisió política. Més encara, un director gerent d'una empresa pública hauria de ser nomenat a l'atzar entre personal amb mèrits i capacitat. Però, vaja, són els socialistes. Precisament, són els socialistes, i si volien fer creure que aportaven alguna diferència repecte al «règim» familiar amb què el Partit Popular va regir les estructures polítiques valencianes durant vint anys, actuant aixina estan mostrant la seua tirada cap al clientelisme.

Espere que Compromís, tal com ha dit la vicepresidenta Oltra Jarque, mantinga el seu punt de vista i actue d'una altra manera allà on haja d'actuar. Perquè els de Compromís i de Podem (i també es suposa que els de Ciutadans) pretenen una democràcia diferent, menys «orgànica», perquè diuen que són diferents, i com que també tenen familiars, espere que tingam ocasió de comprovar-ho.

La validesa de la simplicitat

Lligc que el món que em pintava mon tio l'altre dia, el poblet d'Astèrix que resistix davant el capitalisme romà, és segons Javier Marías el que representa que pinten els del Podem i companyia. No és tan estrany, per algun motiu, les idees més simples deuen ser les més comunes, fins i tot les més compartides. I poc encertades, tal com mostra el món en què vivim. La simplicitat és un mèrit, però no descriu la validesa de la idea. I ara que reediten Mein Kampf serà una nova ocasió per a comprovar-ho (sense entendre-ho, com dia Levi).

Cita dominical / 372: Jakez Gaucher

Ya: sí. Durant la guerra 1914-1918, François Laurent, originari de Mellionec, va ser pres per un espia alemany i afusellat: havia respost Ya a un dels oficials francesos que l'interrogaven...

Jakez Gaucher, La Bretagne de A à Z.

Astèrix en Dinamarca

Fa bon dia l'endemà de l'abús de bufes —dis-ne roses, dis-ne crispetes— dolces i moscato d'Asti, acompanyat d'un poc de caldo amb pilotetes i unes tallades de pollastres amb pernil. Un tio meu apanyava el govern mundial tornant al llogaret autosuficient d'Astèrix, on els romans són ara Mercadona i la seua botigueta, un poc la d'Ordralfabètix. I si tot el món fera aixina, tot aniria de cine. Caldria estudiar-ho, per vore si entre el món de Goscinny i el de Díaz Ferrán encara estem a temps d'optar per una cimera sobre els canvi climàtic que no provoque més contaminació que la que figura que pretén apanyar. D'això deuen estar parlant els qui faran els nous governs català i espanyol, una cosa com en la sèrie Borgen, danesos ara més que mai.

Llibres d'estrena

Com sempre des de fa uns quants anys, Nadal de llibres. Deixe caure per casualitat el de les «barbaritats valencianes» de Xavi Castillo, els Contes macabres d'Allan Poe iŀlustrats per Benjamin Lacombe, Animàlium, Astèrix a Bretanya, als Jocs Olímpics i amb Cleòpatra, Un monstre em ve a veure i, avançant la primavera, La mare que ens va parir. Per a quan la nau espacial de Lego tinga una pana.

Pràctica provocada

Fea anys que no dinava en un xinés d'eixos que n'hi ha a patades per València. De fet, des d'abans que decidiren ser més transparents i permeteren que es vegera l'interior del local des del carrer. La cuina, previsible i en la mitjana. Els propietaris parlen en castellà amb els clients. I també han entés la paraula «gelat». No està malament. Deu ser cosa de l'escola del xiquet que corre en bici amunt i avall. La pràctica fa els mestres, que dia ma mare, i la llàstima és que no els donem massa ocasió de practicar. Com ara en un bar de València on veig que el diputat Pallarès Piquer (Podem) s'adreça als cambrers —castellanoparlants, però catalanoentenedors— en castellà. Haurien d'entendre que la pràctica la reps, però també la pots provocar.

Contenció lingüística

Els dogmes de la normativa lingüística faciliten l'aprenentatge... dels dogmes de la normativa lingüística. La llengua, en canvi, requerix l'ús d'una normativa complexa i variada, que requerix confluència i discrepància. La llengua desconcerta, perquè contravé la normativa i, al mateix temps, la conté.

Unitat a prova de democràcia

M'assalta el constipat i em ressona en la buidor del cap la dèria que tenen alguns «barons socialistes» per la unitat de l'estat a pesar de l'opinió dels ciutadans d'eixe estat. Més encara, fins i tot contra l'opinió d'eixos ciutadans. Opinió que, per si de cas, faran per no comprovar democràticament, perquè, a més a més, estan en contra de fer un referèndum perquè els ciutadans decidixquen de quina manera volen conformar Europa... Bé, no sé qui està pensant en Europa ara mateix, perquè si la tinguérem un poc en compte, mos hi podríem dissoldre un poc més i fora haver d'aguantar tanta «unitat» a prova de democràcia.

Política en sèrie

Mos assalten les votacions i els resultats de les eleccions generals espanyoles mentres mos peguem un panxada de Borgen la sèrie sobre la política danesa que pareix que s'haja fet pensant en l'Espanya que havia de vindre, la que ha arribat. És possible també que els espanyols hagen pegat una miradeta fora i hagen decidit que podíem provar altres fórmules. Espere, això sí, que no copiem per copiar ni per a apegar, sinó que aprengam a fer les nostres versions. És a dir, hauríem de deixar d'imitar i d'aprendre a imitar. Deixar d'imitar en l'explotació laboral i començar a imitar en recerca, deixar d'imitar en política energètica i començar a imitar en protecció del medi ambient, etc.

M'espera el capítol cinqué de Borgen. I veig Mònica Oltra i el 27% de vots de Compromís-Podem en la província de València. En això estem fent una versió millor de país.

Cita dominical / 371: Flemming Rose

L'únic dret que no hauríem de tindre en una democràcia és el dret a no ser ofesos.

Flemming Rose, «El derecho a la ofensa», El País, 13.12.2015.

«Continuat canvi»

M'arriba un fullet electoral del psoe a la bústia. Tot i que és de Pedro Sánchez, està en valencià, ¡vaja! Ara bé, té una paraula que no sé interpretar: «Continuat». Eixe terme és el títol de la banda del fullet on els socialistes inclouen pp, Ciutadans i no sé massa bé si Podem. En la pàgina següent, la paraula que encapçala l'espai per a psoe és «Canvi». Això ho entenc, tot i que, al cap dels anys, no sé quin valor té eixe paraula per a expressar res, atés que pareix que sempre hajam de canviar per canviar, no per millorar o per resoldre cap problema.

Per tant, hauré de mirar la versió espanyola del fullet, on espere que hi haja una errada semblant. I com que no serà aixina, haurà passat com (quasi) sempre, que pareix que no ho puguen evitar. O, pensant-ho bé, serà un joc sobre això mateix que acabe de dir. Cal llegir-ho tot junt: «Continuat canvi». Res, que mos volen marejar.

Vots de confiança

Dos dies queden per a anar arrancant els pètals de la flor electoral. Jo no sóc un indecís, aixina que ho tinc fàcil, més encara des que es van unir Compromís i Podem. Llevat del cas del Senat, cambra que crec que s'hauria de tancar i, per tant, no sé per què hi he d'enviar ningú. Ho miraré amb lupa.

Hui sí que he anat a la picadeta nadalenca de les Corts. Més que res, perquè vegen que els donem un vot de confiança i cordialitat pel que fa a les iniciatives laborals i de reorganització que esperem que avancen durant esta legislatura per a resoldre el que no s'ha fet durant vint anys. Està peluda la cosa, però no podem deixar passar l'ocasió d'intentar-ho.

I després de la picadeta, peguem una volta per les llibreries, a vore si puc comprar còmics en català. Veig que en Abacus n'hi han uns quants, però que el cas d'Fnac l'oferta és escarransida i incoherent. Lamentable. Quasi tant com que Ricard Camarena traga un llibre sobre —dis-ne— brous o caldos, i que estiga en castellà i en anglés: Caldos/Broths. Va, encara que els laments sociolingüístics són un costum per ací, en la ràdio Gas Natural —crec que era eixa empresa— fa anuncis en valencià. ¿Què serà abans, el canvi climàtic o el sociolingüístic? El canvi de planeta, segur.

Les mans, quetes

Un destarotat de dèsset anys li pega una punyada al president del govern espanyol. Per sort, només li ha unflat un pòmul i li ha trencat les ulleres. Ja hi ha uns cartellets aŀlusius «Je suis Mariano». No sé si pretenen mostrar solidaritat o volen avançar-se a una possible utilització electoral de l'incident. El cas és que ara, mig recuperat de l'ensurt, em sembla com si Mariano Rajoy tinguera alguna cosa més de què parlar, ara té una presència menys plana, més pròxima i humana. Ja no sembla tant un estaquirot en campanya electoral. La víctima, al cap i a la fi, aconseguix la nostra solidaritat i tendim a sentir-mos compassius.

D'altra banda, el xiquet que l'ha agredit arrossegava problemes diversos d'actitud. Com que encara és menor, amb un poc de sort, unes faenes socials li podrien canalitzar l'agressivitat i la desorientació vital que puga estar passant. Però les companyies que l'aplaudien quan eixia detingut no són un bon senyal per a ell —i per a ningú—. Podríem dir que coincidix en això de les males companyies amb Mariano Rajoy, que té un seguici aplaudidor que no sé si pega punyades, però sí que ha pegat bons «colps» —en un sentit de novel·la de lladres i serenos— als diners públics Ja ho dien abans: «les mans, quetes» o «les mans, en les butjaques», per a no agredir —ni bombardejar països, ni atonyinar immigrants i refugiats— i per a no furtar.

Milions meravellosos

Estan pegant-li de nou voltes al bombo de la loteria dels milions de parlants que té el castellà: «Un idioma para 500 millones de personas» (Manuel Morales, El País, 14.12.2015). No sé quin gust li trauen a la cosa, però es veu que necessiten esbombar periòdicament en els diaris la xifra «500», que ja pareix que és la consigna oficial. Ho deuen fer per plaer ideològic i, és clar, perquè això va associat a interessos polítics i econòmics.

El cas és que, al mateix temps que es pretenen presentar com una llengua d'abast —sigam generosos— universal, un professor que han llogat els del Cervantes per a que escriga la «meravellosa» història d'eixa llengua ha descobert una faceta que no m'estranyaria que els semblara enlluernadora: «el castellà es va formar com "una llengua popular, de camperols i pastors"»... ¡Caram! Mai no ho haguérem pensat la resta dels humans, que tenim llengües impopulars, de passavolants i allunats. I amb la perla referent als «musulmans invasors» confirme que no els acabe d'entendre.

Carasses indecents

I ara, després del debat carpetovetònic espanyol d'anit entre el candidat socialista Sánchez i el president ixent peper Rajoy, hauria d'aparéixer una caricatura de Pedro Sánchez disfressada del Joan Tardà del Polònia que diguera també: «¡Algú ho havia de dir!». Perquè es veu que a Rajoy li havia de dir algú que era un polític «indecent» i que fa temps que havia d'haver dimitit a causa de la seua implicació en la corrupció institucionalitzada del seu partit polític. Sí, i deu ser per això que Rajoy fuig dels debats amb segons qui, perquè sap massa bé que li podrien dir. Crec que no esperava que Sánchez li ho diguera i que, si li ho dia, el podria allobir o avergonyir amb un contraatac ofés. Al final, un poc un joc de cries: «¡mentira!», «¡jo no!» «¡vosté sí!»... I Rajoy renegant i fent carasses indecents davant d'un Campo Vidal perdut en el galliner.

Poŀlucions climàtiques

Em comenta un company, deformació professional, que el diari diu que la cimera del clima de París s'ha salvat gràcies al fet de canviar un «hauran de» per un «harien de», és a dir, una obligació futura per una probabilitat certament improbable. Per a això servixen les classes de llengua de l'escola, per a distingir que una obligació imposa uns deures i una probabilitat té molts més avantatges: et pots queixar i lamentar-te del que «hauries» d'haver fet. Au, poŀlucions nocturnes deuen tindre alguns després del joc verbal.

Cita dominical / 370: Jordi Bruguera i Talleda

¿Qui jutjarà qui són els bons escriptors i els bons experts en la llengua?

Jordi Bruguera i Talleda, «La normativa del lèxic», Actes de les Primeres Jornades d'Estudi de la Llengua Normativa, 1984.

Molt de caràcter

El caràcter té a vore amb l'aprenentatge i el costum. El mal és acostumar-se al mal caràcter que aprenem si amb això aconseguim que mos reconeguen pel caràcter, per tindre molt de caràcter, que això és, per antonomàsia. el mal caràcter. Si tens bon caràcter, no en tens mai prou.

Vacances climàtiques

La cimera del clima de París ha decidit revisar els termòmetres, ja que no poden modificar la contaminació i l'escalfament global. Ja era hora que feren alguna cosa més que vacances pagades.

Escriure amb el Kindle

Juan Chulilla fa anys que ho proposa, tants com els que jo ho desitge. Ara li ha vingut al cap la idea de demanar-los-ho directament als d'Amazon, que incorporen la possibilitat de convertir el Kindle en una eina d'escriptura, que permeta connectar-hi un teclat:

Tinta-E: Podéis pedirle cosas a Amazon acerca del Kindle. P...: Acabo de leer en good e-reader una referencia al feedback de Amazon sobre los kindle . El tema lleva años, pero en estos momentos míos de ...

En estes coses, ho sabem, la insistència és el primer pas.

L'espectacle decisori

El debat entre Sánchez, Sáenz, Rivera i Iglesias era un espectacle. Al capdavall, després resulta que el més interessant era el boli que aguantava Iglesias, com de baixeta resultava Sáenz, el ball interminable de Rivera o la poca calidesa que transmetia Sánchez. Perquè els continguts no interessaven realment. Si hagueren interessat, les dades i les propostes, haurien estat comentades i contrastades per periodistes i per experts, persones que no foren partidistes, si és que això és possible. És a dir, que foren partidistes del bé comú, com ara de l'economia que no externalitza el medi ambient i el malmet, que ha estat la base del creiximent i l'enriquiment de massa persones i durant massa anys.

El cas és que Sáenz va recitar com si estiguera en un examen, Rivera es va posar nerviós perquè els seus gests enèrgics no convencien, Iglesias fea anar el boli per a dirigir la música del seu discurs i Sánchez es preocupava de mostrar el gest correcte quan la càmera l'enfocava, com si s'ho haguera ensenyat en dijous, que no parava d'assenyalar amb el dit. No sóc dels indecisos, però si l'espectacle haguera de fer-me decidir, Iglesias esta volta s'ho va guanyar, incloent-hi la cirereta final, que és un vademècum de malifetes que hauríem de tindre interioritzat una bona temporada.

Els interessos lingüístics

L'endemà de Babel, o l'altre, quan algú es va inventar les nacions, un poc més avant, els estats nació, o allarguem-ho fins a l'actualitat, hi ha qui dedica un tall d'hores i neurones impressionant a reinventar el món d'abans de Babel en una sola llengua —lògic—, posem que en català, que ja ho dia aquell que el català és la mare de totes les llengües. O el pare. La cosa és que les llengües no mos fan préstecs, sinó que mos estan pagant els interessos de la hipoteca.

Control de dades

Hui, debat polític televisat entre Pedro Sánchez psoe, Soraya Sáenz de Santamaría pp, Albert Rivera (Ciutadans) i Pablo Iglesias (Podem). Curiosament, hi ha control de temps, però no control de dades. Segurament, que els controlaren els continguts, dades i mentires, seria molt més necessari que el control del temps que utilitzen, sobretot si el solen fer servir per a enganyar. Fins i tot quan no estan: l'absència de Mariano Rajoy no enganya, només confirma la falsedat de la seua representació.

Cita dominical / 369: Fernando González, Gonzo

Des del moment en què un sol euro no es destina a allò per al que ha estat aportat, el responsable que ho haja permés per acció o per omissió ha de retre comptes, pagar el deute i allunyar-se per imperatiu legal de qualsevol activitat en què tinga accés a béns aliens.

Fernando González, Gonzo, ¡Todo por mi país!

Poques paraules

Les imàtgens del documental sobre l'estat del planeta, filmat l'any 2008 per Yann Arthus-Bertrand, són impressionants i mos haurien de deixar amb poques paraules ara ja, perquè han passat set anys i n'hem dit massa. Pareix que la polució ha de regir els nostres cels. Si callem, almenys, no consumirem oxigen inútilment.

Ai, la música militar

«La nit empara els cecs, i les tempestes, els lladres», és un fragment d'una cançó de Roger Mas, El calavera. I això, no sé per què em fa pensar en l'inici de la novel·la Una història de dos ciutats de Dickens: «[...] l'estació de la llum i la de les tenebres; era la primavera de l'esperança i l'hivern de la desesperació»... I en algun moment espere que la literatura mos salvarà de mosatros mateixos. La pintura, la música, l'escultura, la pastisseria... Ai, la música militar.

Mos cobraran per respirar

El diari comentava que un cert «mode de vida» s'està estenent per l'Àfrica dels oasis: l'especulació i la depredació capitalista que han aprés el migrants en Europa està acabant amb els aqüífers tradicionals de les zones desèrtiques. Fa anys fea riure —o indignava— l'ànsia de diners de l'administració: «Consevol dia mos cobraran per respirar»... I ara és possible que pensem que ho haurien d'haver fet.

Tot esguitat

La peŀlícula Interstellar mos mostra en què acabaran les cimeres sobre el canvi climàtic, com la d'ara mateix en París. Res a fer, els xinesos han decidit dur avant la predicció que va fer Umberto Eco fa molts anys en València: ja tenen el paper higiènic. Mosatros continuarem cremant les falles, cremant els gomàtics en les manifestacions, cremant la mar amb els creuers i pixant drets en la tassa del vàter per a esguitar-ho tot. Si anem aixina, el canvi climàtic serà la cosa més lleu que mos passarà.

Prejuís estètics

Els tècnics lingüístics de les administracions públiques, per un excés derivat del principi de legalitat que ha de regir el funcionament de l'administració pública democràtica, mos dediquem massa a l'apuntalament i la difusió de la «legalitat» lingüística, és a dir, de la normativa, i pareix que no tenim en compte que la normativa no és la llengua, només una petita part, i que la funció del lingüista en l'administració hauria de ser ocupar-se de la llengua en un sentit general i, vaja, democràtic.

Però per a dedicar-se a la llengua cal posar-se en perspectiva científica i, vaja, fa mandra haver de llegir articles i llibres no tan sols sobre lingüística, sinó també sobre biologia, zoologia, paleontologia i tantes altres disciplines que poden ajudar a entendre per què el fet lingüístic és un fet social i un fet humà i per què no hauria de ser un prejuí estètic.