Cita dominical / 802: Montserrat Dameson

Deixar-se editar és entendre que una petita humiliació pot elevar-te.

Montserrat Dameson, «Edita'm», Núvol, 12.03.2024. 🔗

La foto del sàbat / 192

Dos arruixonets i ja trauen cap les brossetes.

Déjà-vu passatger

Algun patiment li toca hui al Jesucrist evangèlic mentres un grup de persones passa remugant i salmodiant pels carrers del centre de Valéncia. M'estalvie de fer-los la foto i només em fixe que el retor que parla per l'altaveu ho fa en castellà, però si jo no soc de la corda de la religió tampoc puc pretendre que facen al meu gust el meu disgust.

Al riu, un palput pren un bany de terra vinga empolsegar-se i espolsant-se alternativament. Uns turistes li s'acosten un poc massa i se'n va. Diuen que té un cant curiós, però crec que encara no l'he sentit. L'única cosa que sé de tota la vida és això de «palput, fes-te el monyo», que és una expressió familiar recurrent en eixos dinars festius en què mirem cap arrere.

Mirant cap arrere, me n'he anat a alguns apunts d'este bloc de l'any 2009 🔗 i, xe, si els haguera d'escriure hui només hauria de revisar els obituaris, perquè la resta torna a ressonar en la nova vella política de la dreta. Que siga un déjà-vu passatger.

Embolica que fa fort

Estava esperant que sonara la flauta, però no passa sovint, les entitats normatives tenen tendència a l'anquilosament —en diuen estabilitat— i el revestixen amb prosopopeia i muntons de pallar escrita, tant si es tracta de normativa jurídica com lingüística. Parlant de flautes —i continuant amb Bach, però d'una altra manera— em ve al cap la peça «Bourrée en mi menor» 🔗 en la versió de Jethro Tull, «Bouree», en el disc Stand up de 1969. 🔗

Passions ideològiques

Per desemboirar-me de les patologies polítiques i ideològiques que alguns parlamentaris exposen públicament mentres amollen els seus discursos en la cambra com si se'ls cregueren, podria recórrer a la música aquella que em pensava que no podia ser per a mi, com ara a la bwv 244 de Bach, Passió segons sant Mateu. 🔗

Plou un poc de jazz

Al sandemà, quan ha passat la ploguda lleugera, et recordes entrant a poc a poc en els ritmes del jazz, després de l'institut, hipnotitzat pel «Segue in C» de Count Basie del disc Basie at Birdland. 🔗

Torna a ploure

Hui, per ara, i que s'allargue uns dies, pareix que sí que sap ploure. En lloc de la cançó de Raimon, podem taraŀlejar abduïts com quan teníem setze anys «It's raining again» 🔗 de Supertramp. 🔗

Cita dominical / 801: Germà Alcayde Pascual

És essencial que totes i tots siguem prescriptors i influenciadors actius de la música en valencià.

Germà Alcayde Pascual, «La música en valencià, música (in)visible», Saó, febrer 2024.

La foto del sàbat / 191

Un esbart de todons, trobe, que va parar un moment.

Confusió gràfica innecessària

Estic de nou embolicant-me amb reflexions sobre l'escriptura del sinó exceptiu, perquè la resposta de l'iec em sembla que conté algunes incongruències i una malicciosa tendència a imposar una grafia a pesar que partixen de la idea que n'hi han dos possibles amb usos i significats diferents.

En el fons em sembla que reproduïxen el vici de pensar que poden aplicar les normes de manera arbitrària, com han fet amb l'apòstrof que han llevat en el cas del nom de la ciutat holandesa, que pretenen que de «l'Haia» passe a «La Haia». És una decisió arbitrària perquè és una excepció innecessàri a la norma general, que no té cap fonament. Això em recorda aquell acudit infantil sobre l'accentuació:

— Per favor, profe, ¿han canviat les normes ortogràfiques? És que en la ràdio diuen que estos dies la calór s'accentua...

No és molt graciós, però és un poc el cas: estos dies, a pesar que m'admeten que n'hi han dos significats diferents representats per dos grafies diferents, l'institut decidix que només s'ha d'escriure amb la grafia que no correspon al significat que vullc transmetre. De fet, que s'ha d'escriure amb el significat que no és, perquè l'altre significat amb què especulen és més hipotètic que real. Curiós.

Vist que argumenten confonent elisió i eŀlipsi, voré si els convençc que estan generant un poc de confusió innecessària.

Cap al nord

Abans d'haver pensat en entrar en les cançons en llengües escandinaves, vaig topar amb el disc Jern 🔗 d'Allan Olsen 🔗 en un d'eixos viatges que es fan pel món sense saber massa més que anat fent via cap al nord. La primera volta, cap a Dinamarca.

«Nous savons que nous ne sommes pas seuls»

És desintoxicant adoptar el punt de vista del francòfon o del castellanòfon discriminat i oprimit. Contra el que perdem de vista, el factor rellevant no és la llengua, sinó el dèficit de valors democràtics, d'equitat, de justícia, de cooperació, d'empatia i tantes altres prepotències que es crien a l'ombra dels poders que tendixen a l'absolutisme. Mos podem identificar amb Michèle Lalonde recitant Speak white. El poema acaba: «Sabem que no estem a soles.» Convé tindre'ho present. 🔗

Hora de no «tombar»

Hi ha uns quants cantants quebequesos que m'agraen. Senc que Fred Pellerin 🔗 la canta, em sona familiar, «J’espère de pas tomber en amour avec toi» és una versió d'«I Hope That I Don't Fall In Love With You» de Tom Waits, del disc Closing time (1973). 🔗

L'any 1974

Abans de cremar-ho tot com si fora una falla, pegue una mirà a la xarxa i m'apareix una foto d'uns quants dels meus antics companys d'escola de Tavernes de la Valldigna (Divina Aurora) de l'any 1974, que són dos anys abans que jo posara els peus per allà. Jo vaig arribar per a fer quint —venia del col·lege d'òrfens Sant Vicent Ferrer, a Sant Antoni de Benaixeve, parlant encara en castellà— amb el mestre «don» Francisco Mondéjar. Takse em demana si estic nostàlgic, però ho veig més com una prevenció contra l'«alzàimer» —ho escriuríem aixina si ja ho diguérem aixina— que consevol dia mos acaçarà i mos engabiarà.

En fi, el Facebook es veu que encara servix per a eixes coses, 🔗 com a arxiu i punt de connexió informal de persones que veig que ja tenim una certa edat. Encara que no estic registrat en el Facebool, es veu que és cosa de temps que tots acabem prenent el solet en la versió del banc del sinofós que corresponga a cada època.

Cita dominical / 800: Marta Poblet Balcell i Pompeu Casanovas i Romeu

Res no obliga a reduir la identitat lingüística. Dit d’una altra manera, les llengües poden fer-se més fortes a partir justament de la diversitat i pluralitat cultural. I.e. a partir de la seva policentricitat. El que cal, doncs, és facilitar-ne la creació i expansió en les comunitats que les empren.

Marta Poblet Balcell i Pompeu Casanovas i Romeu, «Toquenitzar el català: la llengua com a bé comú», 2020.🔗

La foto del sàbat / 190

Hui toca.

Sibiŀlins

El costum d'eixe corrent de suport faŀlaç a la llengua consistix en «penalitzar» la variant dialectal pròpia, «ignorar» l'existència de registres útils per a les diferents circumstàncies i «problematitzar» les solucions comunes de cada varietat, tot amb la idea desficaciada d'implantar un registre de manualet que es basa en idees destructives: «tot el valencià és erroni si s'assembla massa a l'ús real, o si els manualets de barbarismes i faltes no ho han absolt encara»... Ah, molt sovint, com a actitud vital, els seu costum —en diuen «comoditat»— és la renúncia i la submissió davant del castellà, es posen a parlar en castellà amb qualsevol excusa (és que són xinesos, és que són sud-americans, és que són negres, és que parlen en castellà...). I això és el que feen i fan uns quants polítics no tan sols del psoe, sinó també veus rellevants de Compromís.

L'escriptor Toni Cucarella ho descrivia fa uns dies (Vilaweb, 12.03.2024): 🔗

Una de les coses que més podem tirar en cara al Botànic, supose que per gràcia del psoe, és no tenir un espai comunicatiu propi. Fa anys que l’hauríem d’haver tingut. Que tots els mitjans de comunicació en català arriben a tots els territoris. Sempre he pensat que el psoe fa més mal a la llengua que el que puga fer ara Vox. Vox són una colla d’elements que volen trencar-ho tot. El psoe és més sibiŀlí.

Cucarella diu «català», que vol dir «català-valencià», a pesar que els sibiŀlins d'una banda i de l'altra volen entendre, usar o aplicar eixe «català» absolutista com si fera la cosa. I el cas és que si tant ho vols, sí que la fa.

Aüssant els mocs

Per a aüssar el moc mentres el «fliümissil» fa efecte, el film francés Les miserables de Ladj Ly 🔗, que també servix per a sensibilitzar les orelles amb algun dels registres del francés barrejat pels orígens diversos i la convivència en els barris maltractats en les democràcies afectades per la (des)regulació capitalista.

A péntols

Per als dies amb el cap entabuixat, per als dies que demanen una soneguera reflexiva, o que estàs pegant-li voltes i al final ho trobes, Pendulum d'Eberhard Weber. 🔗

Fats de la sociolingüística

Sovint es comenta que els governs del psoe i Compromís que vam «experimentar» no mos representaven als valencianoparlants. Convé tindre en compte que hi ha un corrent ideològic representat per la racv que essencialment es dedica a difondre la idea que «el valencià s’ha de matar quedant ben clar que no té absolutament res a veure amb el català». D'acord, però això s'agreuja perquè, per alguna llei física o per algun fat atàvic, té com a contrapartida el corrent que encara perviu en la nostra herència ideològica: «l'ús del valencià mos la bufa, però ha de quedar ben clar que s'ha de dir català».

Sort de la desídia

«Que ens deixen parlar en valencià tranquils» (Diari La Veu, 16.02.2024) 🔗 Una reflexió molt encertada de Ricard Chulià, però crec que ara ja no és com amb el psoe i el pp d'abans: això de que mos deixen en pau ja han vist que no funciona, i per això estan el l'«aporellos». Vorem si els arriba la desídia habitual entre els nacionalistes espanyols de la contornà. I serà una sort.

Cita dominical / 799: Maria Llopis Freixas

Hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres, acceptar que a un o una col·lega se li ha acudit una proposta millor i conservar-la en un racó de la nostra particular base de dades mental per, potser, fer-la servir en una altra ocasió.

Maria Llopis Freixas, «Dubtes, ergo tradueixes (bé)», Núvol, 07.03.2024. 🔗

La foto del sàbat / 189

L'acer d'aquells temps

Després d'haver començat a llegir algun llibre de Henry Miller —que un company d'institut em va fer sentir que era fosc i imprescindible—, alguna cosa em va dur al meu primer disc de Lou Reed, que per desconeiximent i un poc per sort va ser Berlin.

Sí, però no tant

La metge del centre de salut m'atén en un valencià quotidià, casolà. Com és habitual en Valéncia ciutat, deu tindre més contacte amb pacients que parlen en castellà com a primera llengua, i també hi ha els no parlen en valencià per la discriminació sistemàtica heretada i vigent encara. Això es nota, hi ha qui veu una bata blanca i, la tensió li puja i, a més, si convinguera, cridaria «soy español, español, español, uoh, uoh» amb excitació i convenciment emporuguits, no fora cas que notaren que sí, que és espanyol, però no tant com voldrien les veus autoritàries del franquisme que encara ressonen. O les noves veus neofeixistes.

La metge del centre de salut m'atén en valencià. Confort psicològic, pau entre les persones de bona voluntat. Cal vigilar la tensió.

En espiral

A banda de la palissa que mos van pegar amb la carta d'ajust d'Aitana —el precedent simptomàtic del futur Canal 9— repetint «To the unknown man» en bucle durant uns quants anys, el disc Spiral 🔗 de Vangelis és un clàssic. Em va servir de fons musical mentres m'encabotava a millorar el meu joc en els escacs.

Valoracions possibles

Han estat ràpids en l'Optimot a l'hora de respondre'm, i també diplomàtics:

Tenint en compte les vostres observacions i la normativa vigent, revisarem la fitxa que esmenteu i valorarem si cal fer-hi alguna modificació.

Espere que valoren com toca les dades. Hi ha uns quants milions de nord-occidentals, valencians, balears que utilitzem eixe pronom en totes les ocasions quotidianes, tant si tenim converses formals com si estem de gresca informal.

Em sembla que algun dels experts entrevistats per Mar Riera per al seu article «Per què hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l'estàndard?» 🔗 tindria una resposta adequada..., sobretot si fem cas del que diu Isidor Marí:

L'estàndard ideal o la societat ideal no es poden definir a priori.

En eixe sentit, el desig de Miquel-Àngel Pradilla («Un model cohesionador del col·lectiu sencer de la llengua, bastit des de la diversitat, una diversitat moderada que satisfaça la identitat d'uns usuaris que la reclamen») serà tan difícil com vore's el tos, si no tenim el grau d'ús suficient en els mitjans i en els espais que puguen necessitar eixe registre d'intercanvi entre els parlants de diferents països i varietats dialectals. Mentrestant, seria bo que anàrem fent amb els nostres preciosos «estàndards» casolans de cada poble. Que ja dia el poeta què som si no som poble.

La transcendència de l'escriptura

M'ha passat pel cap de demanar-li a l'Optimot que revise la redacció d'una fitxa:

En la fitxa 6820/4 indiqueu que la forma mos «no transcendeix a l'escriptura i no és adequada en registres formals».

Em sembla que hauríeu de tindre en compte que el DNV inclou este pronom i, encara que ho faça amb la indicació que és «col·loquial», això permet que s'utilitze amb normalitat en l'escriptura.

D'altra banda, tinc quimera que quan un balear utilitza este pronom, no ho fa amb caràcter de col·loquialitat, sinó que és la forma d'ús general i no té cap ànim de transmetre informalitat. Hem pogut sentir que l'utilitzava algun conseller de la Generalitat de Catalunya (d'origen balear) explicant la seua obra de govern al parlament o pels mitjans, i també il·lustres escriptors i escriptores entrevistats en la TV3 en espais de promoció literària.

Per si això fora poc, podem llegir que els pronom mos forma part ja d'obres literàries actuals, com ara en el llibre Lo mig del món de Roser Vernet Anguera, on el podem vore utilitzat amb normalitat i jo no diria que tinga cap intenció de col·loquialitat.

Vos agrairia que, tenint en compte estes dades, revisàreu la redacció de la fitxa.

Amb una visió extensa, actual i dinàmica de la llengua, estic segur que tindran en compte que hui en dia ja estem molt més alfabetitzats, hem ampliat les possibilitats de comunicació escrita i les receptes que s'amollaven fa trenta anys ja no tenen massa sentit. Ja no en tenien fa trenta anys, però encara mos ho estàvem ensenyant.

Cita dominical / 798: Rafael Chirbes Magraner

Visten un pal i el veneren: parlen després de la seua dolcesa i bellesa amb una emoció que els du fins a les llàgrimes.

Rafael Chirbes Magraner, «15 de febrero», Diarios. A ratos perdidos 3 y 4.

La foto del sàbat / 188

La normativa conté errors que la lògica pot resoldre.

La caixa de música

L'inici del viatge sonor en la clàssica, mig record mi fantasia, és la música dels discs que els donaven als meus pares en la porteria del París adinerat. Les penyores d'aquells anys d'emigració. Recorde vagament la il·lustració d'una portà, però quan sona em ve al cap clarament la melodia que eixia d'aquell moble tocadiscs heretat d'algun veí de l'escala.