Les mosques prioritzen

Dins de poc, estic segur que la prioritat ja no serà humanista ni universal, sinó que serà la varietat nacional valenciana —dels que tinguen el superior de qualsevol atra llengua i el mitjà de valencià: això també és prioritat nacional a la valenciana—, és clar, perquè per què havia de passar per davant d'un valencià un madrileny o un andalús, que ves a saber quins imposts estan deixant de pagar i quin i venen ací a aprofitar-se de les places i les platges mentres mosatros treballem i cotitzem per a que ells tinguen ànsies colonials caduques i contaminants.

Ep, i la cosa també s'ha de mirar per pobles i per carrers. A vo si s'han pensat els que viuen pel carrer de Dalt o pel de Nàquera que han de poder dur impunement els gossos a pixar i cagar al carrer de Palomino... Un xorrollet d'aigua no ho apanya. Les mosques ho certifiquen.

Cita dominical / 880: José María Llanos Pitarch

Com diu Santiago Abascal, president nacional de Vox, eixos barcos cal confiscar-los i enfonsar-los, desballestar-los o posar-los rumb a origen, amb tots els immigrants il·legals que repartixen als nostres carrers.

José María Llanos Pitarch, intervenció en el ple de les Corts Valencianes, 23.09.2025.

El nombre de la rosa

Una diputada de Vox ha mostrat que té un nivell de valencià que respon al seu interés per esta llengua. Per tant, confiada i satisfeta amb la seua ignorància militant, retrau que als de Compromís que pretenguen dur avant una persecució ideològica,🔗 ja que hi ha unes esmenes als pressuposts en què demanen pel «nombre» de sanitaris en diverses esmenes. Una mostra d'esmena (la 2.413):

GP Compromís
Cal afegir una nova línia d’actuació en l’objectiu 6.5.
6.5.2. Incorporar progressivament professionals de la psicologia clínica en els equips d’atenció primària.
Indicador 1: Nombre de professionals de la psicologia clínica incorporats als equips d’atenció primària

La diputada Criado Gonzálbez (Vox) demana (cap al minut 00:24:00): 🔗

Por otro lado, en varias de sus enmiendas, la 2. 413, la 2. 414 y la 2. 416 a 2. 418, pretenden que se indiquen los nombres de profesionales de psicología clínica y terapia ocupacional incorporados a los equipos de atención primaria. Repito, pretenden que se pongan los nombres de los profesionales de psicología clínica y terapia ocupacional. Y nos preguntamos: ¿por qué quieren ustedes los nombres? ¿Qué pretenden con esa identificación? ¿Pretenden controlar si están estos profesionales próximos ideológicamente o no a ustedes? Explíquennoslo, porque hay una ley de protección de datos que, al parecer, ustedes conocen para lo que les interesa y no la conocen para lo que no les interesa. Curioso, pero así funcionan ustedes.

Doncs, més curiós encara és que la diputada Criado Gonzálbez, en lloc de disculpar-se per la seua confusió i la seua ignorància, pretén dictaminar sobre qüestions lingüístiques adobant la seua rèplica (al diputat Esteve Aparicio de Compromís) amb xenofòbia contra els catalans:

Señor Esteve, soy castellanoparlante. Mire, le voy a decir una cosa, tengo verdaderos problemas en entenderles a ustedes, porque ustedes hablan en un idioma que yo no conozco, ¿vale? He escuchado toda mi vida en verano hablar a gente en valenciano, pero no es lo que ustedes hablan. Ustedes hablan en catalán, y yo no tengo por qué saber su idioma. [...] Y voy a plantearme si pido un traductor de su idioma al valenciano o al español.

A la vista de les seues mancances lingüístiques (i ètiques), la pròxima iniciativa de la diputada hauria de ser demanar un servici de traducció simultània. El mal és que no sabria dir de quin idioma a quin, perquè ves a saber quina llengua era eixa que només era capaç de sentir durant els seus estiuejos. És possible que li passara com a l'alcalde d'Alacant, segons titula la revista satírica L'Astral:🔗

Barcala pren per francesos a un matrimoni del Raval Roig que parla valencià

En fi, és possible que la diputada entenga ara de què anava eixe llibre que va llegir aquell estiu, El nombre de la rosa...

Millorar els somnis i aprendre'n

Per a passar del masclisme a la xenofòbia no cal travessar cap frontera natural, municipal o estatal, ni tan sols una frontera mental: es tracta de la mateixa finalitat amb objectius diferents. Per això és fàcil d'entendre que el problema de Luis Rubiales amb el masclisme i el problema del Partit Popular i Vox valencians amb el castellanisme destructor són el mateix: patixen una barreja d'educació antidemocràtica, de complex de superioritat, de prejuís classistes, de ressentiments oportunistes, tot en graus variables, però ben adobats amb les tècniques dels assetjadors sexuals o emocionals. Convindria mirar què els va passar quan eren menudets, seguint el tòpic atribuït a Freud, no tant per compadir-los, sinó per entendre'ls.

Els instints psicològics o biològics, incloent-hi l'instint polític, són elements de la nostra evolució humana i, per tant, mos condicionen per a ser com són. L'educació i la socialització que rebem faran la resta, que això siga positiu o negatiu per a l'individu i per als grups —per a la societat, en general— Des de menudets, aprenem imitant. 🔗 Per tant, si sentim un discurs d'un masclista o d'un castellanista excloent, podem pensar que sempre hi ha gent per a tot i que ja s'ho trobarà, que té faena per davant per a aprendre. Però si sentim les expressions de grups de persones organitzats aplaudint el masclisme o la imposició excloent de l'espanyol, hem de pensar que l'educació i les normes socials no estan tan bé com voldríem. Cosa que ja sabem.

Aixina que, el treball ha de ser conjunt i global, i no hauria de ser acceptable que hi haguera entitats feministes que militaren en la glotofàgia, o no hauria de poder ser que la lluita contra l'emergència climàtica, la destrucció de les praderies de posidònies, la contaminació de l'aigua i de l'aire pretenga fer-se continuant amb l'incrementa del turisme en avió, ampliant els ports per a rebre més creuers turístics o barcos amb productes que contaminen o que importen aliments que destruïxen l'entorn d'altres països, incrementant el regadiu on no hi ha l'aigua que cal, construint depuradores que desaprofiten l'aigua, omplint els camps de pesticides... Mentrestant es paraŀlitzen o s'impedixen els projectes que aporten millores al medi ambient, a la salut, a la cultura, i a la democràcia.

Són actituds apreses, no és la natura. A la natura li té igual. La humanitat hauria de millorar els seus somnis i aprendre'n.

La nacionalitat amb brides

A vora les dos del migdia, una dona s'entreté lligant amb brides, ben estirada i sense arrues, una bandera espanyola a la solana del seu balcó. Acabe de córrer i estic fent estiraments pensant en quin missatge pretén enviar eixa exhibició de la senyera espanyola. Recorde el meu veí italià de baix i la bandera d'Itàlia que penjava al balcó (em sembla que abans i tot del mundials de futbol).

Llavors, és possible que una bandera d'Espanya al centre de València vullga dir el mateix que la d'Itàlia —ho hauria de confirmar— en el cas del meu veí, com els taulellets aquells que es posaven davant l'entrada de casa: «Ací viu un italià»; per tant: «Ací viu una espanyola».

València encara forma part d'Espanya —per poca iŀlusió que mos faça—, però si la senyora necessita mostrar que és espanyola en Espanya, pot ser que siga perquè ha detectat que els valencians no mos considerem espanyols, cosa que, certament, m'alegraria tant com em sorprendria.

O és possible que siga perquè viu envoltada d'estrangers d'altres nacionalitats —que no coneixem, perquè no hi ha cap més bandera— i vullga exhibir la marca de la seua per a donar-se a conéixer i que no hi haja confusions, que ningú no pense que no és espanyola —és el que tots pensem quan vegem algú que no va exhibint la rojigualda—. (Pensant-ho aixina, els espanyols en València es veu que serien una minoria que vol ser visible, mentres que la resta de valencians i forasters són més discrets.)

Bé, hi ha més opcions, com ara que la senyora considere que ha de mostrar eixa ensenya nacional perquè ella no és espanyola, però és molt amiga dels espanyols o vol atraure'ls, com dient «¡Sou benvinguts, espanyols!» És una bona iniciativa, vaja, perquè la senyora —valenciana o d'on siga— és sent acollidora dels espanyols que van perduts pel món i no saben on acudir en estos temps perillosos de pandèmia.

Tinc quimera que no l'encerte, que estic confús. Deu ser que la rentada i l'està eixugant al sol. La lliga amb brides, perquè és l'única manera de retindre l'espanyolitat sobre el ferros roents de la barana.

Eixes accepcions i eixes circumstàncies

Els vaig proposar als de l'avl que eliminaren el verb urgir de l'accepció sis del verb estretir. Ahir em van respondre que sí, que el llevaven. Han posat constrényer. Això ja quadra més amb la definició del verb urgir que conté el diccionari. Amb tot, segurament el que cal ara és ampliar-li les accepcions i les possibilitats sintàctiques, tal com fa anys que va considerar Ruaix (Diccionari auxiliar) que s'hauria de fer. I tal com s'està fent per influència del castellà.

Si no volem caure en racismes i xenofòbies, no hem d'obidar mai que sempre estem sotmesos a pressions i influències, que és la situació normal. El que no és acceptable és pensar que hi ha llengües pures o no influïdes. O persones superiors. O dones inferiors. O blancs més espavilats. La qüestió és si la societat és capaç de destriar les influències que són positives i les que són negatives. Per exemple, en el règim democràtic valencià seria positiu deixar-se influir pel sistema polític suec o danés (i per uns quants més). En canvi, seria negatiu deixar-se dur pels totalitarismes i integrismes que trobem en altres contornades (com ara Polònia, el Marroc o Turkmenistan).

Segurament, com a conseqüència de les influències positives, rebríem trets polítics, culturals i lingüístics que hauríem de valorar positivament, llevat que foren influències colonials, impositives i que no es feren en règim d'intercanvi pacífic i beneficiós per a tots. És a dir, això que mos passa als catalanoparlants sotmesos a la pressió autoritària i sense cap sensibilitat ni noció d'intercanvi amb les estructures estatals espanyolistes, és una mostra del que no hauríem de patir. I eixa imposició del castellà allà on mires explica l'evolució de la nostra llengua. Això sí, ni la genètica ni la llengua es malmeten. Només ho patim en els drets i les opcions dels qui vivim i patim eixes circumstàncies.

Arribarà el dia.

Roses roents

Este matí, rosa de paper, com dia l'Estellés, que hui toca. Millor això que educar els xiquets en la violència contra el mal o contra els independentistes, si és que a Coripe opinen que això és el mateix: sempre que siguen catalans, no crec que cremen una figura de Sancho Gracia fent de Curro Jiménez.

Mentres fuigc un poc de la rabiosa actualitat —que seria la campanya electoral— passe per la tv3 per a la ració de juí del Suprem espanyol de hui. Com que ho mire a Els Matins de Lídia Heredia, tope amb el llibre de Mireia Sallarés: Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Mire la seua pàgina en la Viquipèdia, i amb això vaig cap a Jill Goldmilow, que és el punt que em fa arribar a Antonia Louisa Brico, pianista i directora d'orquestra que desconeixia i que es veu que degué tindre una vida intensa i de lluita pels drets de les dones en la música. Aprofite i faig algunes millores d'edició en la pàgina.

Veig en Spotify que hi ha algunes gravacions de música clàssica en què Brico dirigix l'orquestra. Demà les escoltaré.

Supremacisme dialèctic

No sé si encara pensen que n'hi ha, però hi deu haver alguna diferència entre «escriure» i «ser». Entenc que qualsevol podria escriure qualsevol desficaci. Però diria que per a ser un desficaciat cal dur avant en la realitat això que dius. En tot cas, començar un debat dient que algú «és» en lloc de dir que algú «ha escrit», ja mostra que no hi ha intenció de debatre i d'acceptar raonaments ni esmenes, i que no entenen que les idees no mereixen cap respecte ni devoció, però que sí que cal respectar les persones. Per això, que el professor Gonzalo Bernardos diga que Quim Torra és un supremacista racista no és començar bé a analitzar res, i mal exemple dóna de professor universitari.

És a dir, Quim Torra pot haver escrit desficacis racistes i pot ser que no siga racista. Pot ser que s'haja confós o que no sàpia expressar-se adequadament. S'ha disculpat per això i espere que siga sincer. Per contra, sense dir cap desficaci racista, sense que es note, es poden aplicar «democràticament» mesures i polítiques racistes, homòfobes, sexistes... Els qui no debaten són els que cal témer, els qui confonen un debat d'idees amb un intercanvi d'insults. O, pitjor, els qui, a més de debatre (amb idees o sense), apliquen el racisme, el sexisme o l'homofòbia en la seua i les nostres vides. Perquè si només és cosa de pensar-ho o dir-ho, doncs, ¡uf!, si n'arriben a dir.

Mirar-se un poc la xenofòbia

Sovint, hi ha discussions i debats en què no arribe a cap entensa amb els meus interlocutors, tot i que tinc un costum aprés i que no puc evitar d'intentar comprendre els seus arguments. Inclús arribe al punt de pensar que hi ha alguna cosa que no acabe de vore o entendre i que m'impedixen apreciar el grau de raó que tenen. Posteriorment, quan li ho comente, Takse em fa vore que, en realitat, no és que jo m'haja perdut alguna dada o detall, no és tant que no ho entenga, sinó que tenim finalitats o objectius diferents.

I el detall que a mi em crea confusió és que jo em pense que els meus interlocutors compartixen el meu objectiu quan, en realitat, pretenen aconseguir-ne un ben diferent. Més encara, la meua confusió serà quasi inevitable, llevat que pense malament d'ells o que, més simplement, demane primer als meus interlocutors per la finalitat o l'objectiu que pretenem aconseguir. Per eixe costat, naturalment, jo no tinc cap inconvenient a declarar-lo, i ho faig ben sovint —i he de dir que ara entenc les cares de pòquer que fan que els explique a on vullc anar. En lloc de traure'm de la confusió, em fan creure que tenen la mateixa intenció.

Al pròxim dia, quan em diguen que ha pensat de substituir tal prova o posar-ne una altra en les oposicions (tant si és la de valencià com la de redacció d'un tema de dret constitucional), els demanaré primer quina és la finalitat que pretenen aconseguir quan promouen que l'aspirant a funcionari demostre o no que coneix o que desconeix tal llengua o tal tema.

Quan els diga que aixina no garantixen que els funcionaris estiguen suficientment capacitats, per exemple, en valencià, espere que em diguen que els té igual o que amb els castellà ja n'hi ha prou. O no sé què s'inventaran llavors sobre els immigrants, la unitat de la pàtria o els castellanomanxecs... El més fotut del cas és que els meus interlocutors (que solen ser valencians, però n'hi han d'altres llocs de l'estat), en general, fan que els els espanyols semblen una colla de nacionalistes xenòfobs intolerants i autoritaris que no tan sols odien les llengües oficials diferents del castellà sinó que els satisfaria que desaparegueren. Uf, si no ho pretenen, s'ho haurien de fer mirar.

I jo també, m'ho faré mirar, per vore d'entendre-ho.

Aplaudint nuets

No són presos polítics. Els règims democràtics o no democràtics no consideren que els presos de les seues presons puguen ser presos polítics. En general, els presos polítics no existixen. Bé, els règims que no són democràtics podria ser que no tan sols reconegueren que en tenen sinó que els exhibiren, perquè per a les dictadures o els règims totalitaris el valor dels drets, de les llibertats i, finalment, de les paraules, és ben relatiu i arbitrari.

De moment, ací no els exhibixen. De fet, reblen el clau de l'absurd i censuren que puguen ser exhibits en una obra d'art.

No m'esperava comprovar que la democràcia espanyola només abandera l'«espanyolisme». De colp sembla que Espanya té una façana democràtica del segle xxi que amaga l'obra retrògrada nacionalista i xenòfoba de segles passats on es conjumina l'ús de la por i de la poca vergonya. El seu vestit democràtic està desfilassant-se a la carrera. Espere que quan ixquen nuets al carrer no els aplaudim com encara fan uns quants i com feen en el conte. Ja que la «justícia» espanyola només és vàlida en Espanya, mo n'haurem d'anar a Suïssa.

Mos mataren perquè érem seus

S'acosten a 34.000 les firmes que ha arreplegat la petició en Change.org per a que Consum continue etiquetant uns quants paquets de la seua marca blanca en valencià. Jo també he firmat, naturalment, perquè encara mos alimenten les molles, ja que, tal com recorda un diputat valencià de la dreta espanyolera (Diari La Veu):

Segons estipula la llei, «les indicacions obligatòries de l'etiquetatge dels productes alimentaris que es comercialitzen a Espanya s'expressaran, almenys, en la llengua espanyola oficial de l'Estat».

Per si eixa «llibertat» no ha estat reforçant prou la imposició de la llengua estatal predominant en la mentalitat espanyolera, el diputat encara vol garantir un poc més que desaparega la possibilitat d'etiquetar en cap altra llengua «oficial». («Espanyoler» seria una variant d'un nacionalista espanyol que pretén ser demòcrata però es queda en supremacista.)

L'amor «espanyoler» que diuen tindre per les llengües i pels ciutadans que les parlen respon a la dita castellana «la maté porque era mía». Perquè, això sí, hem de ser «seus», tal com hem vist amb l'intent d'independència català.

Les molles del consum

Fa poc que vaig llegir un article sobre la història de l'empresa en les pàgines salmó del diari El País dels diumenges (31.12.2017). No ho vaig pensar, però és veu que era un senyal premonitori. Si no fóra forçar massa la imaginació i la realitat, podria pensar que l'espanyolisme castellanista xenòfob s'inocula per mitjans impensats com eixe.

De totes formes, no conec José Luis Durich i no sé si la decisió actual contradiu res, perquè l'any 2011 (Valencia Plaza: 12.02.2018) dia:

Los políticos tienden a cambiar las cosas porque es una manera de ganar poder ellos, pero no porque le estén aportando nada al ciudadano. Hay cosas que no tiene nada que ver dónde se decidan, y otras sí, como el conocer mejor la capacidad productiva, tu lengua...

No queda massa clar què volia dir, però semblava que es preocupava per «aportar» coses als ciutadans. Per tant, convindrà fer-li vore que els ciutadans anàvem a Consum —sí, Takse i jo també hi anàvem i tenim la targeta de soci— perquè hi havia un poquet de no res que mos fea agrair la diferència. ¡Si en som d'agraïts i bons de conformar!, perquè la retolació i l'etiquetatge en valencià —i fins i tot l'atenció en valencià en algun Consum de València— són realment mínims.

Amb esta polèmica lingüística Consum pot donar-se a conéixer un poc més. Els hauria d'anar malament, perquè es suposa que atempta contra una part dels seus propis clients, el factor nacionalista espanyol és possible que pese més en este cas. En realitat, els ciutadans preocupats realment per l'ús de la llengua hauríem de ser conscients que fins ara mos hem conformat tant amb les molles que es veu que hem creat la impressió que també mos les podien llevar. Al capdavall, eren molles de marca blanca, del comú, de no ningú.

La bugada franquista

Les bases ideològiques i sociològiques dels dirigents del Partit Popular espanyol són les que són, el franquisme, vaja. Per això, encara que hagen passat quaranta anys ja —quan jo era menut això era un eternitat, quaranta anys una quantitat de temps que em semblava que em traslladava fantasiosament a l'edat mitjana—, eixe fonament que ha sostingut posicions econòmiques, socials i polítiques de privilegi també durant la democràcia, els fa amagar darrere un tel ideològic d'ignorància innocent que el franquisme és la pervivència de la versió espanyola dels règims de Hitler i Mussolini.

I arriben al paroxisme de la manipulació ideològica quan utilitzen exemples de criminals, antisocials i antidemocràtics: citen els nazis en lloc de citar els franquistes... És a dir, practiquen alhora la xenofòbia i la manipulació històrica. Sí, xenofòbia, perquè per a posar exemples de criminals «espanyols», que és el que pretenia el portaveu del Partit Popular en el parlament espanyol, Rafael Hernando , fa uns dies, no calia recórrer als alemanys, sinó que en tenim un bon muntó a Espanya que van passar del franquisme a la democràcia indemnes i blanquejats sense despentinar-se gràcies al detergent de la transició. I continuem rentant eixa bugada.

Enfits d'irrealitats

Ho confesse: a més dels llibres que consigne en la secció de la franja d'este bloc titulada «I ara hauria d'estar llegint», encara vaig llegint-ne més. El desastre argumental i temàtic en què acabe podria explicar moltes de les meues divagacions sense rumb o les eixides destarotades que adornen estos apunts. Podrien, però tampoc vaig a llevar-me mèrits. La cosa és que si ara barrege la traducció del Mein Kampf de Hitler al francés, les eleccions franceses amb qualsevol dels Le Pen, la invasió de tórtores turques que mos fa pensar en el president Recep Tayyip Erdogan i un grams de bonigismes estrafolaris —Isabel Bonig Trigueros fa mèrits per a tindre el seu propi corrent demagògic—, pots acabar pensant qualsevol cosa i component qualsevol apunt.

Sort que les lectures mal digerides també es poden porgar: algun episodi de Big Bang Theory i avant. L'excusa de la ciència no tan sols crea monstres, també fa somriure sobre les irrealitats que mos enfiten.

Comparacions odioses

Diuen que la presidència de Donald Trump als eua ha fet reviscolar la noveŀla 1984 d'Orwell i l'assaig Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt. Bé està que comencen a informar-se i que hagen descobert quines són les lectures adequades al problema. No sé si les dades comercials de les editorials, però, confirmarien que no s'estiguen venent molt bé altres llibres que també podríem relacionar amb la nova percepció ideològica de la presidència americana.

Per la meua part, he vist estos dies algun dels capítols de la sèrie sobre la segona guerra mundial Apocalipsi on eixien Charles Lindbergh proposant «America first», Adolf Hitler diguent destrellats demagògics i nacionalistes, Stalin, a qui també li semblava que la tortura i els camps de concentració «funcionaven»... En fi, les semblances només són aproximades i les comparacions resulten realment odioses.

Pels carrerons sense eixida

Em pensava que ho resoldria, però no he pogut accedir amb el meu mòbil als arxius del servidor Samba de l'Ubuntu. Sí que mostra la carpeta que he compartit, però també trau un cartellet amb un error: «Autenticació fallida. El compte no té permisos». Per tant, res a fer. Mitja vesprada pegant-li, però no res. Ni Plex ni ES File Explorer. Almenys el Chromecast reacciona correctament després d'alguns intents erronis.

Abans, el nou circuit central del riu em deixa mort: 13:34, pitjor que la setmana passada. Hi ha fins i tot unes falses baixades que desconcerten i carreguen prou. A més, la ponentada. De moment, els cartellets indicadors que hi ha pel recorregut estan intactes, nous. Les tres passades i encara hi havia dos obrers, amb tota la solana, acabant de clavar com uns caps de tatxa redons metàl·lics per a delimitar el circuit en les cruïlles. Vorem quant de temps dura tot en bon estat.

Després, em demane quins hongaresos són eixos que gasegen els refugiats en la frontera de Sèrbia. Ah, la fosca història de la vella Europa que va derrotar uns quants nazis alemanys i va amagar la resta darrere dels draps bruts de la victòria. Una mostra més de «lo nostre», que seguint un comentari d'Abelard Saragossà en un article sobre eixe article neutre, fa pensar en una peresa inteŀlectual que mos hauríem de fer mirar.

Gihad ministerial

A meś de la presbícia, el nou recorregut que faig pel riu, forçat per les obres del meu caminet habitual, no abaixa de 13:49, el dia que baixa de 14. Hui he estrenat la nova pista que per a córrer que han fet pel centre del riu. He pogut controlar la distància i el temps ha segut 13:14 (6:21 + 6:53). El segon parcial ha estat decebedor, però es deu a les pujades i baixades del recorregut. Abans era un camí planet i ara té desnivells que castiguen bastant les cames. I continue sense saber cap on córrec.

Una cosa aixina li deu passar al ministre de l'interior Fernández Díaz. Hauria de córrer un poc cap als refugiats que s'acosten a Espanya, a vore si troba eixos terroristes islamistes que diu que s'hi poden infiltrar. Per sort, segur que també hi ha entre els refugiats bons candidats a ministre de l'interior espanyol i no haurem de patir sempre amb els autòctons. Autòctons, encara que siguen catalans.

Lliçons des del cadirot

No existix la desregulació. Contra els dogmes dels denominats neoliberals —i dels qui en Espanya es pretenen liberals, sense aclarir com és possible combinar eixe concepte amb l'intervencionisme i l'autoritarisme—, eixa proclamada ideologia de la no-intervenció estatal, de l'estat de mínims, és en realitat un regulació al revés, és a dir, en benefici d'uns pocs i bastida sobre una societat de serfs. En vénen molts milers de fora d'Europa i n'hi ha qui està preocupat perquè no aconseguix formar part de l'elit depredadora. Els desnonem i no volem que vinguen.

En lloc de barallar-mos pel rosegó, per les molles, la democràcia hauria de convidar a gestionar en benefici de tots, no tan sols d'alguns cacics europeus, russos, americans o xinesos, sinó en benefici del medi ambient i del benestar comú de tots. De tots, dels africans i asiàtics també. Per a això cal millorar la regulació, també la de l'habitació del Palace de Duran i Lleida i la de les increïbles ocupacions de Felipe González en el cadirot del consell d'administració d'alguna empresa energètica. Comencem pels detalls, ¿oi?

Nacionalisme internacionalista

Veig vindre la tornada de la setmana que ve com una allau que he descuidat durant les vacances: sembla que el nacionalisme serà de nou l'esquer de l'antipolítica. Els veneçolans i els colombians, els catalans i els espanyols, els trumpistes i els mexicans, però també el contenciós identitari dels valencians amb els lleonesos... Al cap i a la fi, ¿per què hem de remoure neures només contra els veïns més propers? ¡Ja n'hi ha prou! ¡Volem un nacionalisme internacionalista! Algun dia haurem de parlar de la conspiració merkeliana: ¡Obama és kenyà i Mònica Oltra vol imposar els Països Alemanys! Algú ho havia de dir si Bonig no és capaç d'obrir-mos els ulls.

Espanyolitzar sense remordiments

Espanya és un terme geogràfic. Si vols, també és un lloc literari i una selecció de futbol. Però, ai, també és un concepte que m'oprimix perquè no em reconeix com a ciutadà que pensa i parla habitualment en valencià, perquè eixa Espanya no fa res per facilitar-me l'accés a la cultura que es fa en català. Ben al contrari, la política i l'administració d'Espanya —els militants castellanistes que arriben al poder— es proveïx de normes per a imposar-me el castellà-espanyol en tots els àmbits de la meua vida, i no ho fa com el que hauria de ser, com un complement cultural i lingüístic en convivència, sinó que ho fa com una substitució de la meua llengua, com una negació dels meus drets lingüístics i com una imposició dels privilegis lingüístics del castellà i dels seus usuaris, privilegis que els militants més xenòfobs establixen com a naturals d'esta llengua i excloents de la resta de llengües.

Dit tot això, és una sort que hajam aconseguit viure en una democràcia descentralitzada. Supose que el mínim de remordiments de molts pel fet que el castellà anara associat a tanta bestialitat en el passat i que impedien que el castellà fóra una llengua identificable amb l'alliberament i la democràcia, em permeteren identificar-me i créixer com a catalanoparlant. Conec uns quants idiomes més. I això podria ser la definició d'«espanyolitzar», si no fóra que els qui van començar a perdre el complex pel passat criminal (humà i lingüístic) fa ja uns anys, i que ara pul·lulen per les esferes del poder, li continuen donant a eixe verb un contingut que té molt de racista, xenòfob i excloent. Ara tenim l'actuació del ministre Wert i de molts dels seus coreligionaris.

Segur que tot això podran vore-ho també des de l'observatori de l'espanyol que obriran l'Institut Cervantes i la Universitat de Harvard als Estats Units. Des de ben llunt les coses a voltes es veuen més clares. Però la distància tampoc no és un dret, per ara.