¡Lloc!

Al poble dien «¡Lloc, que la bade!», i jo li trobava una explicació ben clara i comprensible, perquè es tractava d'apartar-se i deixar lloc a algú que anava a fer un esforç i no volia destorbs. Els llibres, per contra, diuen que la versió més coneguda és «joc, que la bade», que ja no sé com s'explica, però també és habitual que estes expressions no tenen l'explicació que mos sembla més lògica.

Sent una cosa del trinquet, que és un món que no he freqüentat en absolut, espere enrecordar-me de demanar-li-ho al nostre amic Víctor, que va tindre una etapa intensa de jugador recorrent uns quants trinquets valencians. I ves a saber si per la Marina tenen una versió diferent.

La mostra de la barreja

Mos demanen una mostra de diputats que barregen les dos llengües, però no tant que facen intervencions en cada llengua, sinó que van canviant de llengua sobre la marxa. N'hi han alguns, pocs, però mos s'ha quedat com a paradigmàtica del desconcert la diputada Mònica Àlvaro Cerezo, 🔗 valencianoparlant evident i ben caracteritzada pel seu accent del nord del País Valencià, de colp, sense explicació, sense necessitat, sense saber massa per quin motiu retòric, estètic o anímic, comença a repetir o a dir paraules i frases en castellà i, a més, aplicant el seu vernís valencià, com si es tractara d'un discurs sentit al vol, imitat i emfatitzat per a esprémer el to més d'humor i rebuig p polític.

En fi, per dir-ho sense retoricismes atenuants, a l'hora de transcriure-ho mos dona més faena que un porc solt. Si fora només una mostra...

Mirant cap a Àneu

No acabe de confiar que això siga aixina, però espere que tinga bona cosa de fonament l'informe de l'acadèmia que els ha dut a mantindre un accent improcedent en el nom de la capital del país i del poblet de la Vall d'Àneu, que no deu ser casual que compartixquen la pronúncia amb la vocal e tancada.

En tot cas, espere que el probable desgavell toponímic tinga alguna virtut sociolingüística, si això és possible. Diria que fins ara no l'ha tinguda i no veig que la puga tindre, tenint en compte les estadístiques i el fet que no són precisament els dogmes els que faran que millore la ciència, la democràcia i l'ús del valencià.

Los dèsset «lis»

Uf, per un moment un ansigne de normalització dialectal en La Selva (cap al minut 17:25): 🔗 la periodista Marta Monforte, d'accent valencià difús entre el castellà ambiental en què deu viure, diu «dèsset» i, al moment, quan Grasset mig ho repetix d'aquella manera i després remata amb «divuit», la valenciana es subordina dialectalment repetint la xifra en oriental. Per sort, Grasset té una eixida amable amb les varietats dialectals:

No, el «dèsset», el «dèsset», si al País Valencià hi ha el «dèsset», ja ho entenem [...] És molt bonic també [...]

Un atre tret amb què haurem de carregar les generacions futures —ho dic amb ironia i resignació pel que fa a això del futur— és que a Monforte i a altres col·laboradors del programa pareix que se'ls ha escapat del repertori el plural «los» o «els» del pronom de complement indirecte i se'ls ha apegat l'embotinaor «lis». Com si s'ho hagueren ensenyat en dijous.

Casi casi

«Casi casi» és una expressió usual amb l'adverbi general al País Valencià, on no són habituals les alternatives (com ara gairebé, que és més literària que atra cosa). De fet, això de fer-mos escriure-ho «quasi» —un cultisme gràfic provinent de la paraula llatina—, és un de tants símptomes de la pallola interminable que constreny la normalització i la normativització al País Valencià.

En francés també s'escriu «quasi», que també s'ha quedat antic, substituït per atres formes, i es pronuncia [ka'zi]. Com que casi apareix en la literatura medieval —en diuen clàssica— i és la pronúncia general valenciana i balear, segons indica Coromines, tenim el futur per davant per a resoldre algun dia atendre les possibilitats de la llengua en lloc de les ànsies d'una normativa massa militant. Es fa llarg...

La facilitació de l'escriptura

Per no pedre el costum, adobe un debat amb quatre reflexions que espere que no xafen cap ull de poll:

N'hi ha teoria a cabassos per a atendre cada situació des de perspectives diferents. La «realitat» ni és unívoca ni uniforme. D'altra banda, quan sospitem que algun argument no està ben fonamentat, no és que la realitat es contradiga.

El coneiximent i l'ús de la llengua pròpia no pot ser considerat un problema per a la supervivència de la llengua. El desús de la llengua té unes causes que no es resoldran constrenyint i frustrant normativament els parlants que pretenguen escriure la seua llengua, immersos com estem en un medi castellà i inclús cada volta més anglés. Això em sembla una vella recepta a la que alguns recorren per impotència o com a coartada, però no perquè confien que tinga cap èxit pel que fa a l'augment de l'ús.

Finalment, pel que fa la facilitació de l'escriptura, l'iec va fent-ho a mesura que va ampliant i revisant les seues obres normatives. A més, la meua experiència amb el servici de consultes (i amb l'aoetic) és ben positiva. En eixe sentit, estic segur que és més negatiu per a l'ús de la llengua amagar què en sabem i difondre el prejuí de la incorrecció, el menyspreu i la ignorància quan es tracten les varietats dialectals. Sense idolatrar res, la gramàtica de Sanchis Guarner, ¡del 1950!, anava en el sentit de facilitar els recursos per a l'ús general.

Bé, la cosa anirà com haja d'anar.

Pronúncies i pronunciaments

Hui tinc la faena feta —i no em referixc a les gravacions que haja pogut fer el tal Koldo— recuperant l'escrit que li vaig enviar a Xavier Grasset —abans era «Graset»— al setembre del 2023. Una part ja la vaig esborranyar en «Vespes accentuals» (21 de setembre del 2023). 🔗 Ara amplie aquell apunt amb un tros del que li vaig escriure a través de l'atenció a l'audiència de la ccma:

La toponímia sol acceptar la pronúncia habitual dels habitants del lloc. Per això és «Dénia», «Berga» o la Sénia, amb «e» tancada; o «Collserola» amb la primera «o» tancada (a pesar de la incongruència ortogràfica).

En el cas de «València», un descuit originat en una situació de precarietat social i normativa en l'ús de la llengua fa noranta anys va dur a fixar la forma «València», fent una analogia incorrecta amb el lèxic comú. Però sabem massa bé que la toponímia no seguix l'evolució del lèxic comú i que per això la pronúncia del nom de la ciutat encara és «Valéncia».

Dit això, deixar-se problematitzar la llengua per eixos detallets em sembla que és un error bàsic que té una solució fàcil: assumir que ja seria hora de corregir l'error i, mentrestant, que convindria no acceptar que els qui problematitzen l'ús de la llengua ho tingueren tan fàcil per a aconseguir que perguérem eixe llançol a causa d'un nominalisme o d'una simbolització innecessària.

Per cert, el mateix Eliseu Climent va pronunciar «Valéncia» en l'entrevista que li vas fer fa poc en Mes 324. La toponímia s'hauria de revisar, però el problema és el desús de la llengua, no l'accentuació.

No esperava que m'arribara cap resposta i aixina ha segut, però està dit.

Cita dominical / 865: Josan Piqueres i Amanda Ulldemolins

«Cal validar les formes col·loquials i genuïnes de la llengua que l’alumne porta de casa», va dir. Això implica «donar-li un sentiment de dignitat lingüística», i a partir d’eixa base «anar-se enlairant cap a un llenguatge més formal i estàndard» sense menystenir la variació dialectal.

Josan Piqueres i Amanda Ulldemolins, segons el resum de Josan Piqueres de la II Jornada per la Llengua «El valencià a l’escola!», Diari La Veu del País Valencià, 06.06.2025. 

Infracció de colors

Es veu que el color «marró» no és un color, sinó un invent dels francesos (que probablement havien agarrat la paraula de l'italià): 🔗 el van generalitzar a partir del color de les castanyes... Els llauraors que em van transmetre un poc de vocabulari del camp —amics d'infància, algun familiar i pocs més—, crec que no van parlar mai d'eixe color, sinó del color «roig» de la terra, quan era bona, o simplement del color «de la terra». Com que ací no és lloc de castanyes, el color «castany» crec que té a vore més amb la literatura. En això em va bé amb un comentari de Coromines: 🔗

En la meva adolescència encara no es deia quasi altra cosa que color de castanya «això és de color-de-castanya» [...] en lloc dels després generalitzats marró i castany.

Estic segur que vaig apendre a dir «marró» com a resultat de l'aplicació de la normativa en l'ensenyament, també en la meua adolescència. Com que soc de família de tintorers, recorde que es dia «marrón con moscas», que era una manera humorística de parlar del color eixe en la roba. El cas és que, sense bromes, em sona que jo sentia «marron» (sobretot en «falda marron» o «jaca marron»). A més, la «falda pantalon» també ha segut sempre un element habitual del repertori. Els «pantalons» com que solien ser en plural, no eren objecte d'atenció, i això em fea més estrany el cas de «falda pantalon». De totes formes, la meua percepció estava condicionada per l'escola i per la interferència del castellà, que afectava i afecta tots els àmbits de la vida: «mayo», «mekhillons», «melocotons», «atún», «lentekhes», etc. «Marron» va entrar en eixe calaix (habitualment, «caixó»).

Posteriorment, sempre m'ha cridat l'atenció que en tv3 hi haja gent que diga «camion». També ho vaig relacionar amb la interferència del castellà, tot i que també s'origina en francés 🔗 i, per tant, també és candidat a mantindre eixe final que ara mos sembla estrany en algunes paraules agudes acabaden en -on. Sovint, mirant a fora podem afegir coneiximent i regularitat a la concepció que tenim del cabàs valencià, a vo si podem evitar estar estigmatitzant-mos sistemàticament com a infractors dialectals.

Dependre a pendre

La informació que aporta Coromines en l'entrà pendre del seu diccionari etimològic 🔗 és prou clara i concorda amb l'ús general (corroborat també per l'aldc:

La reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit mai la variant prendre en català.

¡Ahí tens els ous, Joana! Per tant, caldria fixar pendre (i els de la família, apendre, dependre, etc.) com a forma preferent. Inclús Fabra alternava en les Converses entre pendre i prendre. Però no, «amb bon criteri», segons opina un articulista anònim de la revista El Temps de l'any 2016, 🔗 el diccionari de l'acadèmia no va incloure les formes més generals ni tan sols com a variants alternatives per a ús de desvagats i malfactors.

Per si de cas cola, els demane als acadèmics que les incloguen. Al cap i a la fi, si no ho fan ells, pareix que moltes formes i trets de la llengua general i les variants dialectals i estilístiques estan condemnaes a desaparéixer de l'ús i a reaparéixer en eixes lamentacions tòpiques, «ai, si no haguérem estant sempre mossegant-mos la llengua»...

El camí que s'obri

Li agraïxc a un company de tfv que m'haja enllaçat un article de Montse Castellà, «Fem més curt lo camí» (ElNacional.cat, 09.09.2024). 🔗 Segons diu, és «una tortosina que escriu en un model que té uns quants punts comuns amb la teua manera d'escriure». Montse castellà utilitza els incoatius en -ix- (però no alguns participis, «crescut»; jo faria: «creixcut»), l'article lo (alternant amb el), el pronom mos, el verb agarrar (que és comú i sinònim d'agafar), la forma veem del verb vore... En este últim cas jo diria i escriuria vegem; i l'article lo només el conec fossilitzat en alguna expressió de caràcter peculiar de la Vall: «astà an lo bar»... (El denominat «neutre» és una altra història.) 🔗

A banda d'això, em sembla que compartim no tant les formes com el recurs estilístic d'escriure exposant els trets de la nostra llengua usual. Crec que això té la intenció de mantindre la proximitat amb la nostra expressió quotidiana, però també és una aposta per ampliar el filtre mental que imposa l'ensenyament de la normativa, de l'estàndard, de la literatura i una idolatria de l'escriptura que la convertix en un mitjà on només són admeses formes de la llengua que es pretenen més formals, rigoroses o encertaes que la llengua quotidiana, com si la llengua quotidiana no puguera ser formal, rigorosa i certa. I com si no es digueren absurds, destrellats, mentires i es cometeren errors lingüístics per escrit (podeu consultar l'últim llibre de Ruaix, Nous estudis de llengua: 🔗 un miler de pàgines on trobarem muntons de trets millorables de la llengua escrita que, vaja, oralment es solen dir molt millor.).

Dit això, m'alegre d'anar ampliant la llista d'escriptores —sobretot són escriptores— que trobe que va donant-li el valor d'això tan rimbombant de l'«scripta manent» a l'oralitat usual, tant si es tracta de parlar respectuosament amb una persona major —allà on encara es mantinga eixe costum— com d'explicar un problema d'escacs a un amic o una reivindicació ideològica rimada i satírica.

Informalment, la llengua

Cosetes per a combatre la caloreta de l'agost, com ara una arreplega de termes nous aprovats pel Termcat —que penge en el dtl— 🔗 o una revisió de la quotidianitat de la variant xixanta, que convindria tindre en compte en les indicacions normatives sobre trets dialectals... ¿Dialectes? I també dels registres, encara que s'ha de tindre en compte que, encara que siga habitual, és una manera irregular i poc adequada d'incorporar els dialectes a l'escriptura: menystindre'ls com versions usuals i útils de la llengua i tractar-los com a estils connotadors d'alguna deficiència.

Em ve al cap algun cas, com ara, quan es fa un recull de les paraules amb ʃ inicial en valencià, xixanta hauria d'aparéixer al costat de xaloc, xarop, Xeresa. No s'entén massa que l'avl incloga eixa forma de raspallà com a possibilitat de pronúncia en el llibre d'estil per als mitjans 📃 però que en el diccionari 🔗 no aparega ni com a variant possible ni com a pronúncia.

Desentendre's informalment de la llengua per escrit no és gens eficient. 🔗

Amb l'auia

L'aigua —més formal— té moltes variants, com a líquid i com a paraula vital de consevol llengua. Si no ho he sentit tota la vida malament, la forma «àuia» que arreplega el dcvb deu ser un error, ja que la pronúncia que hauria de reflectir no és una paraula esdrúixola sinó plana, auia [àwјa]. No sé com canviar la informació en el Viccionari, però faig la correcció en la Viquipèdia,^W aixina la cosa podrà fluir com toca.

Acabem fluint i confluint amb la terra, amb les cendres, no sabrem quan i com, i mos tocarà retrobar-mos també amb l'auia.

Cita dominical / 818: Josep Martines Peres

Si l'estratègia és amagar la varietat, ningú arribarà a apendre la varietat, ningú sabrà que part del domini lingüístic no diu «blat», diu «forment».

Josep Martines Peres, fragment de la seua intervenció durant el seminari «La variació territorial i els diccionaris», Institut d'Estudis Catalans, 13.06.2024.🎬

Agraïxc la provessó

Forma part de les meues neures i ja és habitual i inclús pensaran que la insistència és carregosa, però continue mirant de desmitificar i facilitar alhora la producció escrita de qualsevol versió de la llengua, tant si pensem en la reproducció dels registres com —o més encara— si pensem en les variacions dialectals. Aixina que els envie als acadèmics valencians una proposta de millora per al diccionari que tant consultem en línia:

El diccionari inclou en l'apartat de conjugació una nota que facilita l'ús escrit del valencià septentrional: 🔗

– En el valencià septentrional: present d'indicatiu: 1 agraïxo/agraeixo.

Convindria que la palatalització de l'increment dels incoatius seguira una pauta semblant per a deixar clara la possibilitat d'escriure dels grups -xc- i -xq-. La nota actual és:

La consonant s del grup -sc (o -squ-) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-)

Eixa redacció només fa referència al passat i, seguint el model anterior, hauria d'indicar que eixes formes també són usuals actualment. Això ajudaria a evitar malentesos sobre eixes formes amb tanta tradició escrita i tanta vitalitat actualment (en valencià i en català occidental), i facilitaria l'aplicació de la recomanació de l'avl sobre la pronúncia d'eixos verbs en els mitjans de comunicació.

Per a rematar-ho, els pose un poc de documentació que trobe interessant, i un poc temeràriament i xafant el terreny de la immodèstia, incloc la meua fitxa 🔗 sobre el tema.

En estes coses, tal com va passar amb l'entrada de la forma provessó en el diccionari, 🔗 sé que tot arriba l'endemà de la vespra. Este matí encara he vist un teuladí travessant el centre de la ciutat.

Els quixals

Com que vaig acabant la fitxa sobre quixal, intente descobrir com en diuen en rus dels quixals. Per un moment només trobe que en diuen зуб ('dent'), però pensant que en francés són dents molaires (i molaires fent una eŀlipsi), li ho passe al traductor que em diu que els quixals en rus són коренные зубы, o siga, les dents adjectivades, però l'adjectiu pareix que vullga dir 'indígena; permanent'. Sort que trobe uns dibuixos que sí que em permenten localitzar l'adjectiu adequat, моляры 'molars'.

Tot això té a vore amb el conte «El conegut» de Txékhov, 🔗 on Takse m'ha mostrat que el traductor Arnau Barios havia alternat estilísticament quixal i queixal, tot i que no he pogut localitzar 🔗 en l'original rus la raó d'eixa alternança. ¡I quixalets tamé! ('И маленькие зубки тоже').

Variacions d'astiu

El web de la Betevé té una secció dedicada a fer apunts sobre la llengua. Fa uns dies en feen un sobre les variants estiu i istiu 🔗 que em va semblar molt encertat, prou documentat i aclaridor. Ho resumien claret claret:

Doncs rigorosament hauríem de dir que totes dues. Una —estiu— perquè és l’opció normativa i històrica que apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans; i l’altra, —istiu— perquè és una opció col·loquial provinent d’un fenomen fonètic habitual, i que tampoc no és flor d’un dia, sinó d’anys.

De totes formes, es van enviscar un poc en un entrebanc un poc tronat a estes hores: «cal evitar-la en el formal i l’escrit»... Petita contradicció o paradoxa. Tal com preferien, si aixina ho consideraven, podien evitar la forma istiu en el registre formal, però el cas és qie «l’escrit» no és cap registre, és un mitjà o un suport, i els registres formals i informals també s'utilitzen per escrit. De fet, la paradoxa o contradicció es fea evident perquè aportaven un poema «escrit» de Salvat Papasseit com a mostra d'ús de la variant «istiu»:

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d'istiu.

Informal, literari, poètic, oral, escrit, variacions d'astiu.

Tamé arribarà

Des de fa uns anys s'ha produït un canvi de concepció respecte a la funció de la normativa i de les gramàtiques. Ara ja no es tendix a prescriure o proscriure paraules i estructures, sinó que ara sembla clar que és preferible atendre-les, estudiar-les, explicar-les i classificar-les des dels diversos punts de vista que poden facilitar els diferents usos associats als contexts temporals, històrics o geogràfics.

Eixa nova perspectiva, que allibera els usuaris, però que fa més complexa l'activitat normativa, tècnica i estillística, em sembla que encara no ha segut plenament incorporada pels lingüistes, docents i tècnics lingüístics a la seua tasca habitual. El recurs a les receptes estandarditzadores conegudes, els compendis d'errors «inadmissibles» que desballesten l'ús general i entrebanquen l'expressió són més còmodes i recurrents, i el personal ja fa tants anys que espera la «garrotà correctora», que ho té assumit.

Bé, de totes formes, per continuar en la línia, insistixc davant l'avl que incloguen la variant tamé ('també') en el diccionari:

És general al País Valencià i s'estén pel català occidental, tal com documenten Alcover, Gimeno Betí, Montoya Abat, Beltran Calvo i Segura-Llopes, Buj Alfara...). A més, té ús literari (Pascual Tirado, Guinot i Vilar, Maria Barbal, Gordí i Pérez...), és una variant identificativa de diverses varietats (Rodríguez Mariné) i és la forma més usual dels diputats de les Corts Valencianes en les seues intervencions parlamentàries. Inclús és una forma que han exportat els valencians que han emigrat a Andalusia.

Tot arribarà. Tamé.

Necessari i convincent

A pesar que la genuïnitat és un concepte viscós que hem d'evitar que mos taque massa les neurones a l'hora de pensar en les coses humanes, les dos propostes de Xavier Rull relacionades amb la vitalitat de l'ús de les varietats no són tan sols convincents, són necessàries:

1. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (1) 🔗
2. Feu el refotut favor de malparlar bé d'una punyetera vegada, coi! (2) 🔗

Convindria posar en pràctica eixe rigor en la captació més fidel de la realitat en lloc d'abandonar-se a la perspectiva entelada per la subordinació persistent.

A vo si mos apeguem a roda

Per fi cauen quatre gotes de les bones. I amb sarau polític que està removent-ho tot un poc, seria un bon moment per a escampar un poc més la tempesta sociolingüística que s'està coent, segons l'article «De l’autoodi a l’autoestima dialectal: el català occidental es reivindica» de Laura Serra (Ara, 09.06.2024). 🔗 De totes formes, cal estar alerta, perquè pot ser que siguen eixes coses que passen a l'estiu, que tota cuca viu i dura mentres no faça una bona ponentà.

Ara, si no fora habitual, seria cosa de vore com funcionen les antiparres «autonomistes»: «el nou orgull dialectal que va dels Pirineus a l'Ebre»... ¿De veres? ¿Les llengües es reclouen administrativament? Bé, si és per orgull «dialectal», el valencià no és tan nou i deu ser per això que no el tenen en compte. Ara bé, seria bo que que el mercat català estiguera ara enterant-se del valor de la diversitat interna. A vore si per fi deixem l'estàndard dessubstanciat per a les utilitats conjunturals que puga tindre —és una mostra d'empobriment utilitari, per eixir del pas—, i mos dediquem a dinamitzar i fer fluir el conjunt com a instrument de cohesió, de comunicació i d'enriquiment patrimonial.

Amb una miqueta de sort, a vo si els valencians mos apeguem a roda.