dissabte, 26 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 122

Pareix no res, però també ho lamentarem quan deixem de vore'ls pasturant.

divendres, 25 de novembre de 2022

Esmenar-se abans

Quasi sempre hi ha una manera millor de dir les coses, però la solem trobar massa tard. Espere hui haver-la trobat i que el que pense enviar com a proposta alternativa a una proposta ortogràfica sobre les paraules compostes, siga la millor manera de dir-ho. La millor per ara: segur que després de dir-la o d'enviar-la trobe que la podria millorar.

De totes formes, si hem d'estar patint per eixa fatalitat expressiva, alguns no diríem mai res —sempre n'hi ha que està molt pagat de les seues ocurrències i no call ni baix l'aigua—. Però tampoc deu ser saludable ni positiu el silenci per por de l'error. L'error és repara, s'ha de reparar. En canvi, moltes voltes sí que convé el silenci quan pensem que el conflicte o la controvèrsia amb els interlocutors no seran entesos com a dret a la discrepància ni rebuts amb acceptació democràtica. Per això, si davant de mosatros mos se presenta l'ocasió de salvar una reacció estúpida, prepotent o violenta, convé aprofitar-la. Altrament, haurem d'estar atents a reparar els errors que es produïxen en les reaccions mútues durant eixa classe de debats o enfrontaments estèrils.

És a dir, per si de cas, vaig a esmenar-me abans d'esmenar algú altre. Això sí, en este bloc, com que en realitat parle per a mi mateix, em descuide bona cosa les esmenes prèvie. I és una llàstima, perquè també veig que em vindrien molt bé (i Takse m'ho retrau de tant en tant).

dijous, 24 de novembre de 2022

L'abundància simptomàtica

Deu ser un indici diferent del que pensem que deu ser: l'abundància d'entitats i organismes, públics i privats, que tenen com a objectiu a voltes la vitalitat de l'ús de la llengua, a voltes la «defensa» de la llengua, a voltes la difusió de la normativa o de la gramàtica... Molts desitjos i esperances de salut per a la llengua, però no pareix que tota eixa salut vaja acompanyada d'una millora de la vitalitat de l'ús dels parlants en valencià-català.

De moment, existim, i eixe detall és el que mos permet lamentar que serà una desaparició lenta com a conseqüència del fet biològic i sociolingüístic de la desaparició gradual dels parlants no militants, de la pràctica de la subordinació i de la falta de situacions de diàleg en què es pressupose que és previsible i asimptomàtic que jo parle en valencià, inclús amb interlocutors que només sàpien parlar en castellà.

dimecres, 23 de novembre de 2022

Obsessions i embolics lèxics

David Fernández i Ramos, 🔗 l'antic diputat de la cup, s'obsessiona temporalment durant uns minuts corregint-se perquè ha dit «obsessionar» i diu unes quantes voltes «obsedir». Està en el Planta Baixa de tv3 🔗 i vol parlar correctament en català. Li ha faltat haver-ho mirat bé, perquè les dos formes són correctes i apareixen els diccionaris normatius.

En el mateix programa, més tard, Llucia Ramis explica que a les Illes Balears han hagut de dur aigua en «bucs»... En este cas, tot i que el buc és el cos d'una embarcació, ella pretenia dir que duien l'aigua a les illes en barcos o vaixells, no crec que es referira a la figura voluminosa que produïen damunt la mar. El buc de l'escala és el que més conec jo, i tampoc no navega.

A voltes mos «obsedim» amb algunes paraules i mos clavem en «bucs». 🔗

dimarts, 22 de novembre de 2022

El braçal i el boç

Toca, si els jugadors de la selecció han substituït el braçalet pel genoll en terra, deu ser que els devia semblar massa heroïcitat la possible sanció de la targeta groga durant el partit, o la sanció posterior que els podia «imposar» la fifa. 🔗 Vist aixina, la protesta silenciosa per la situació d'opressió de les dones i pel malviure dels habitants del seu país que han fet els jugadors de l'Iran, 🔗 víctimes probables d'un règim dictatorial, els deu haver semblat una excentricitat pròpia de fanàtics de la felicitat i la pau mundials. Certament, el fanatisme mai no és la solució.

Ni tan sols el fanatisme per la democràcia és recomanable, però la majoria dels jugadors de les seleccions que juguen eixe infame mundial de futbol masculí no han de patir pels perills del fanatisme democràtic, ni tan sols per un excés de tebior liberal o socialitzant. Després d'això, i després d'haver sentit algunes jugadores del Barça, és fàcil pensar que faríem un món més sotenible, inclús agradable, si mos passàrem ja d'una al futbol femení. Algú opinarà que, en lloc de braçal, elles haurien de dur boç. 🔗

dilluns, 21 de novembre de 2022

Centenars de referents dubtosos

Tenim un petit debat en la llista de correu sobre l'estàtua de Francesc de Vinatea i, de rebot, sobre el mateix Vinatea. Després d'un comentari meu disposat a acceptar la retirada de l'estàtua que hi ha en la plaça de l'Ajuntament de València —no representava valors democràtics i va assassinar la seua dona—, m'aporten l'argument tòpic «no podem jutjar els fets d'una època amb els criteris actuals».

Em sembla que a voltes s'utilitza eixe argument d'una manera poc reflexiva. Estic d'acord que, per a entendre'ls i analitzar-los, cal emmarcar els fets i les persones en el seu propi context. Ara bé, per a valorar-los en l'actualitat —i més enllà—, si pretenem fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, donar-ne al conjunt un sentit o valoració positives i aplicables actualment, a pesar que les dades que pugam conéixer mostren que no tot és coherent amb eixa valoració ni s'ajusta al que actualment consideraríem acceptable, haurem d'acceptar precisament això, que els elogis i les valoracions interessades en un sentit, tinguen una contrapartida: la possibilitat iconoclasta, que pugam fer èmfasi en els fets i actes que mos permeten desatendre o descavalcar eixos personatges suposadament fets d'una peça.

Al cap i a la fi, si algú pretén que Ausias March havia de ser un exemple de res més enllà de la poesia, el mateix podríem fer amb molts personatges històrics habitualment odiats i desqualificats, com ara Mateu Morral, Bin Laden, Ióssif Stalin o Francisco Franco, que alguna cosa degueren fer bé en les seues vides, però no per això els convertim en icones de referència per als nostres valors humans i democràtics.

És clar, si anàrem per on dic, s'acabaria la idolatria o les devocions acrítiques, hauríem de plorar per aquells llibres que amb vides de sants i altres «figures universals» —aquell llibre de Cien figuras universales d'Antonio J. Onieva—, 🔗 Diego Armando Maradona no seria més «deu» i Michael Jackson seria només un gran cantant i ballarí per a aquells a qui els agradava, però no un referent per a res més. I podríem deixar de descartar la tendència tradicional a encimbellar els hòmens i a esborrar les dones, com ara Na Carbona, la dona assassinada per Vinatea.

diumenge, 20 de novembre de 2022

Cita dominical / 731: Victoria Ledford i Xiaoli Nan

 Mirant la persuasió.

La investigació en comunicació ofereix recomanacions específiques per a reforçar les creences d'eficàcia. Aquestes estratègies inclouen, entre altres:

  1. Assoliments que emfasitzen l'èxit previ d'un individu en la realització del comportament.
  2. Experiències vicàries que presenten models de comportament similars del comportament recomanat i aconsegueixen els resultats desitjats.
  3. Persuasió verbal suggerint o comentant les expectatives en relació amb un comportament.
  4. Excitació emocional que minimitza els sentiments negatius cap a un comportament.

Victoria Ledford i Xiaoli Nan, «Reforçar la vacunació», Mètode, 114.

dissabte, 19 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 121

És senzill, fàcil inclús, però ben trobat i fa gràcia.

divendres, 18 de novembre de 2022

La literatura, la barreja i la subordinació

Estava pensant en alguna altra cosa, però per a acabar la setmana laboral em despenge per una llista de correu amb un comentari sobre la noveŀla Júlia d'Isabel-Clara Simó a partir del dubte d'un collistaire sobre la varietat dialectal en què està escrit el llibre:

Eixe text no fa que em pregunte per la varietat dialectal sinó per saber a quina varietat dialectal pertany l'autora del text. O més en concret: ¿quina varietat dialectal pretén l'autora que s'intuïxca sense que els lectors rebutgen continuar llegint?

És un text literari que no s'ajusta del tot a una varietat dialectal. Diria que pretén aconseguir un to que els lectors acostumats al registre literari de l'època (i a la normativa de l'ensenyament) noten o pensen que és valencià.

Jo recorde que em va agradar eixa novel·la. La barreja, tal com diu Estefania, és un procediment literari com qualsevol altre i l'autora deu haver buscat un to amb els instruments de què disposava a l'època. Si ho mirem aixina, com que està ben escrit, podem ignorar l'estranyesa dialectal i continuar llegint. Això no lleva que sí que trobe que és un destrellat sociolingüístic, és a dir, per motius extraliteraris, en concordança amb el «destrellat» sociolingüístic en què vivim encara.

Em sembla que anem llegint i intuint les prevencions i penalitzacions «normativistes» --de l'època i encara molt actuals-- respecte a la versió valenciana (o alcoiana) de la llengua. N'hem parlat alguna volta, això de canviar «faena» per «feina», «dèsset» per «disset», «eres» per «ets», «alçar-se» per «aixecar-se»... Em sembla que una edició posterior (en Bromera) 🔗 va canviar alguns detalls per a ajustar-se més als trets dialectals en els diàlegs dels personatges.

De totes formes, tal com diu Estefania, l'estil literari també juga amb estes coses. El mal és que sabem que les condicions de partida de l'ús real són negatives, tant per la subordinació al castellà com per la subordinació literària i de l'ús referencial als manualets de normativa. En eixe sentit trobe que el reforç literari dels prejuís sol ser contraproduent.

dijous, 17 de novembre de 2022

Al ralentí

Em torne a posar al ralentí. Em deixa gelat la producció de traduccions automàtiques revisades per la part humana —que soc jo— en un registre formal molt repetitiu, retòric i sense solta ni volta d'interés lingüístic, només amb alguna pinzellada enciclopèdica o d'equivalència no prevista pels diccionaris. La faena de cada dia, el martelleig damunt una pedra absurda que consistix a fer vore —als qui encara pretenen viure en valencià— que es fan en valencià coses que fa temps que només es fan en castellà, que es pensen en castellà i que només s'accepten en castellà. La institució dissimula, però un poquet, només mentres t'embenen els ulls amb proclames de drets que no obliguen ningú.

dimecres, 16 de novembre de 2022

Associacions de tarús

Cap al migdia, després d'haver rodat un poc, m'enrecorde que he d'anar a votar en les eleccions sindicals de les Corts. No hi ha ningú votant, òmplic el sobre amb la papereta de l'stas-Intersindical Valenciana i pegue a fugir: em toca tornar demà de matí, aixina que no cal allargar-ho més hui. El resultat és molt repartit, amb la qual cosa pot ser un Consell de Personal entretingut amb pactes i debat en l'òrgan. Vorem si hi ha més que mirades de tarús allà dins.

Takse no coneix l'expressió «de tarús». És cosa de la Valldigna i un poc més enllà per la Safor, aixina que faig una fitxa on arreplegue la poca informació que trobe escrita en la xarxa. Això em servix per a descobrir el cantant amb arrels saforenques Lluís Vicent Banyuls Ferrando, 🔗, que per algun motiu em recorda un dels meus cantants de capçalera, Julio Bustamante 🔗. Em ve també un record de joventut: això de «mirar de tarús» ho dia la Peneka, que tenia una banda sonora molt lligada al Luis Eduardo Aute. Bé, que no s'ofenga ningú, són les meues associacions d'idees.

dimarts, 15 de novembre de 2022

Dies inspirats

Hi ha dies (o nits) que alguns tertulians o «analistes» del Més 324 de Graset 🔗 estan especialment inspirats, com ara ahir. Vaig superar la temptació de botar-me la primera entrevista, a un Jaume Asens que em recordava un poc el Miquel del Polònia. 🔗 I vaig fer bé. Amb matisos i petites rèpliques, Mireia Vives, Joan Queralt, Jordi Cabré —amb el contrapunt necessari d'Iva Anguera— i el convidat Jaume Asens, vam poder aclarir quatre coses sobre la reforma legal que preparen en Espanya per a derogar la sedició i revisar altres coses del Codi penal, i pensant que —més necessari encara— caldria entrar a eliminar la «llei mordassa» espanyola (lo 4/2015).

dilluns, 14 de novembre de 2022

Els essencials

M'asseguren diverses fonts de zones de marjal (Pego i Silla) que existix la ferramenta denominada «xafes» (segons Alcover, combinació d'aixà i fes) i que té eixe nom. Estranyament, no localitze prou documentació escrita que ho confirme. Però hi ha encara informants voluntariosos en les llistes de correu que són un bon recurs i solen aportar dades contrastades i contrastables. Ara només em falta trobar jo un informant directe que m'iŀlustre amb més detalls sobre eixa ferramenta (que no apareix tampoc en l'aldc). 🔗

Un poc pel mateix camí, però en este cas més formalment, m'escriuen d'Enciclopèdia Catalana per a confirmar-me que Serafí Pitarra també usava el pseudònim Enric Carreras i que Frederic Passarell 🔗 no va intervindre en l'obra d'aquell Liceistes i cruzados, cosa que pareixia que en algun moment es va redactar de manera confusa. Els vaig escriure per a comentar-los-ho, i al cap de dos setmanes de recerca, m'han aclarit el cas.

Tant si és de manera voluntària com si és part d'una faena professional i remunerada, fer les coses mitjanament bé en el tracte atenent els interlocutors, aportant un granet d'informació que puga millorar una fitxa o una enciclopèdia, acceptant-lo o discutint-lo amb bona predisposició i concordança o discordança crítica documentada, són actituds que crec que deuen expressar valors personals i coherència ben interessada humanament. Com dia el poema de Brecht, «Diese sind unentbehrlich», són essencials. 🔗

diumenge, 13 de novembre de 2022

Cita dominical / 730: George Durand

Mirant les generalitzacions.

¿Voleu dir que l'home del carrer no sol equivocar-se?

George Durand, personatge del relat «The fourth man» d'Agatha Christie (1925).

dissabte, 12 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 120

La primera pluja forta d'esta tardor tardana ha despertat els Episyrphus balteatus, que pareix que no tinguen nom en valencià. Mosques que semblen abelles.

divendres, 11 de novembre de 2022

Repicar i contaminar

Estaria bé que els periodistes practicaren el costum professional de fiscalitzar la coherència entre les paraules i els fets dels polítics (i dels dirigents socials) de torn. Una cosa com ha fet hui Patrycia Centeno en el Tot es Mou de hui (a les 12:54, passades les dos hores de programa), quan ha comentat els 400 vols privats que han dut molts dels participants fins a la cop27 d'Egipte. 🔗

L'avió és el mitjà de transport més contaminant. Damunt, l'avió privat multiplica cinc o més voltes la contaminació. És a dir, fa vint-i-set anys que dirigents polítics —també els democràtics—, a més de fixar objectius absurds i insuficients que incomplixen sempre, es dediquen a viatjar fins a qualsevol lloc del món amb el mitjà més contaminant i després es trenquen les vestidures i mos fan plorar per la contaminació planetària que mos està ofegant per terra, mar i aire. Ho comentava també fa uns dies Luis Ángel Pérez (Elnacional.cat): 🔗

Mentrestant, a aquest mandatari portuguès anomenat Guterres que sembla ser fan d'AC/DC i que ens repeteix amb veu de monsenyor que som tots en ruta per una carretera a l'infern i amb el peu a l'accelerador, segur que li han servit fa res un suc de taronja mientras,cómodamente, miraven com de boniques que es veuen les piràmides des de la finestra d'un avió privat, per descomptat.

Repicant i contaminant. I ací, a València, uns polítics (¿socialistes?) de torn pretenen ampliar el port per a continuar unflant el transport de ramaderies turístiques i damunt, volen fer-ho botant-se l'estudi d'impacte ambiental, com si eixos barcos deixaren un rastre de glòria allà on van. No és el cas, tal com informen Transport & Environment 🔗 ¡o la mateixa À Punt! 🔗

dijous, 10 de novembre de 2022

Confirmar les sospites

El mal de les sospites i les intuïcions que tenim és que arriba el moment que va i mos les confirmen: l'exministre Barrionuevo 🔗 seria el cas que s'ha difós últimament, tot i que no pareix que confirmar-ho somoga la calma ideològica dels adeptes a la raó d'estat. 🔗 Però n'hi han hagut tantes confirmacions abans. ¿Què n'hem de fer, de la història, si ja tenim noves sospites i intuïcions per al futur?

dimecres, 9 de novembre de 2022

Les assentaüres

Un veí de Sollana de noranta-un anys em conta les «assentaüres» 🔗 que es va fer quan era jove en la mà dreta, al tornar de la mili i posar-se a treballar en la campanya de l'arròs d'aquell estiu, fent anar el corbellot, que en aquell temps no utilitzaven guants. Ho va passar malament, perquè tampoc s'estilaven els analgèsics.

Va acompanyar l'anècdota amb un record de les paelles amb granotes, que estan més bones que el pollastre. Les agarrava darrere les «gavilles dels restolls», on estaven amagaetes per a protegir-se del fred. Ah, i les madrilles 🔗 que hi havia a la séquia, que en aquell temps duia una aigua ben clareta. Ben bones també.

El dnv associa les «assentadures» o «assentades» al joc de la pilota valenciana. Em sembla que els acadèmics haurien d'ampliar la perspectiva, tenint en compte que hi deu haver unes quantes faenes manuals susceptibles de provocar eixa lesió. Bé, teclejar estos apunts no crec que me'n provoque cap. Mal d'ulls, pel que veig i pel que no voldria vore, això sí.

dimarts, 8 de novembre de 2022

Traduint intriga

M'entretinc amb uns relats d'Agatha Christie editats amb el títol Testigo de cargo l'any 1969 per l'Editorial Molino amb traducció al castellà de «C. Peraire del Molino». No sabia qui era eixa o eixe «C.» i, al principi, mentres em preocupava de trobar un poc més d'informació, pensava si no seria un pseudònim per a protegir-se de la censura o de drets editorials. Al cap i a la fi, peraire és una persona que treballa generalment en un molí —la llanam— i el segon cognom «del Molino» podia ser sospitós en publicacions de l'editorial Molino.

Però, no. Localitze una traductora prolífica que es diu «Conchita» (i en algún cas de «Concepción») amb eixos cognoms. Tal com sol passar amb els traductors i les traductores del segle xx —i inclús d'ara—, a pesar de la quantitat de faena que va fer, apareix poc citada i gens comentada com a autora de traduccions, excepte en alguns comentaris sobre la invisibilitat de la traductora que fa Maria Goretti Zaragoza Ninet en la seua tesi Censuradas, criticadas ... olvidadas: las novelistas inglesas del siglo xx y su traducción al castellano. 🔗

Dos entreteniments, doncs, els relats, que encara es poden llegir i tenen aquell aroma vell de l'època barrejat amb la modernitat incipient d'alguns aparells tecnològics —l'electricitat, la ràdio, — i alguns procediments i corrents mèdics i psicològics (una mèdium, els subconscient, els nervis...); i la recerca de la identitat de la traductora, que es queda mig a l'ombra, com un personatge intrigant d'esta història.

dilluns, 7 de novembre de 2022

Amb gasos o amb estupidesa

Després de mirar el reportatge del 30 Minuts titulat Pirineu, un debat pendent, 🔗 senc que estan desvanits en València pensant en ampliar les places de l'aeroport com si la indústria turística que es mou amb avió no tinguera relació amb la crisi climàtica que es suposa que hauríem de combatre, entre altres coses, per a continuar tenint platges, aigua sense contaminar en la mar i en els rius, neu en les muntanyes... Per a poder respirar, en suma.

Efectivament, a pesar de la gent lúcida que apareix en el reportatge, el debat pendent no s'ha produït encara: ¿hem d'ofegar el medi ambient que mos permet respirar amb gasos o amb estupidesa?

diumenge, 6 de novembre de 2022

Cita dominical / 729 : Encarna Sant-Celoni i Verger

Mirant l'elecció dels registres lingüístics.

Hi ha registres formals i registres més informals, tots vàlids, emprats amb coherència, i cada persona és lliure d'elegir les formes que més li convinguen, sense eradicar-ne cap en bescanvi. Les paraules són de tots i totes, i no es poden imposar ni prohibir, com no es poden prohibir ni imposar els pensaments.

Encarna Sant-Celoni i Verger, preàmbul d'Al cor, la quimereta, 2002.

dissabte, 5 de novembre de 2022

La foto del sàbat / 119

Marina Puche ha deixat dibuixada una vida en dorment que decora un carrer de València.

divendres, 4 de novembre de 2022

Pensaments retorçats

La funció d'autocompleció o de correcció automàtica de molts programes informàtics dels mòbils i tauletes fa previsions errònies que conviden a la confusió. Les lletres dels teclats de pantalleta estan massa juntes per als meus dits —i la llegenda diu que disposades de la manera que es va idear per a que un tecleig molt ràpid no provocara l'encavallament mecànic de les lletres en les antigues màquines d'escriure, cosa que també pot ser una confusió induïda per una confusió de lletres i idees— 🔗 o massa separats quan la pantalla és gran i he de fer viatjar els dits per a escriure no res.

A pesar de tot, la necessitat mos pot fer arribar a teclejar sense mirar el teclat, a accceptar les propostes d'autocompleció —acabe de tocar l'intro per a escriure «autocompleció» en LibreOffice— i les correccions ortogràfiques que proposa la màquina. La cosa és que escriure no mos obligue a pensar què estem diguent per escrit, perquè ho hem de poder fer tal com fem quan parlem en la conversa quotidiana, sense pensar més del compte, sense pensar massa, sense pensar gens. Uf, quina manera de calfar-se el cap, si la màquina mos oferix el pensament net i polit.

Bé, «per sort», en valencià la compleció i la correcció encara depenen quasi sempre de cada u, cosa que mos fa ser un poble de pensament..., pensaments..., pensament en valencia..., pensamento..., de pensamientos retorcidos. Deu ser això, vaja.

dijous, 3 de novembre de 2022

La closca de l'idioma

De casualitat tope amb una entrevista del Graset a Joan Garí per a presentar el llibre Cosmopolites amb arrels. 🔗 No puc comentar res del llibre, perquè no l'he llegit, però sí que em passa pel cap, sentint com parla Garí, que pareix que hi haja un filtre audiovisual en la tv3 que fa que els personatges valencians que apareixen en eixa pantalla amaguen uns quants dels trets dialectals que la història de la (mala) implantació de la normativa de manualet ha fet que molts valencians pensen que no són adequats en segons quins llocs.

Probablement, hi ha qui fa esforços quasi traumàtics per a amagar que el seu parlar d'origen és això que es diu apitxat i n'hi ha qui arriba a parlar i escriure en oriental com si la seua sort depenguera del fet que les seues elits somiades es pensaren que és de Girona de tota la vida. El cas dels valencianets més o menys faeners i il·lustrats que passen per eixa pantalla no és tan extremat, però sol respondre al mal que hem patit i patim de la imposició del castellà i la submissió al castellà, ara canviant la llengua per la varietat dialectal, però mantenint la submissió i l'autoodi interioritzats en la fase anterior.

Eixe exercici reproduïx el mateix esquema —que s'aplicava fa anys com a norma i ara també com a hàbit— consistent en parlar en castellà amb qui intuïm que parla en castellà, a pesar que mos entenga en valencià o a pesar inclús que sàpien parlar valencià encara que no el parlen mai. (Al cap i a la fi, ells també formen part del cercle viciós de parlar en castellà amb qui parla en castellà.)

En general, doncs, l'emmascarament dialectal intenta aplicar les mortificacions normatives més banals, com ara usar els demostratius reforçats, concordar la forma femenina del numeral dos («dues») amb el substantiu corresponent, canviar algunes desinències verbals típiques que tòpicament mos han dit que no eren prou bones... Un ramellet que pretén decorar la vulgaritat o baixea de la varietat valenciana que siga —em sembla que totes deuen ser culpables, perquè la cosa s'estén també a les varietats del nord de la Sénia.

I, per tant, si continuen fent això, els catalunyesos no tindran referències sobre la forma com parlem habitualment i els valencians continuarem practicant la submissió, abans submissió lingüística, ara submissió dialectal, submissió que enfosquix i amaga el possible intercanvi i anivellament general de tota la llengua a través de l'ús. Espere que arribe el moment que algú mostre que els valencians sabem parlar normal en valencià sense haver de recórrer a «imitar» impostadament els trets més cridaners i tòpics del dialecte oriental. Podríem practicar mirant com ho va fer Laia Viñas (de Xerta, al Baix Ebre) en el Més 324 l'abril del 2021 quan presentava Les closques. Aixina, mostrant les closques de l'idioma. 🔗

dimecres, 2 de novembre de 2022

Errors encertats

Vaig trobar afectat personalment l'advocat Antoni Gelonch durant el Més 324 (28.10.2022) 🔗 en què la contertúlia Eva Comas va criticar el fet que la transició espanyola a la democràcia continguera l'estafa de la consolidació de la monarquia que s'ha estés durant molts anys i encara continua.

Gelonch va lamentar el que li va semblar retrets i va ironitzar sobre si ara en saben més que ells aleshores, i que ara és molt fàcil criticar... Tal com va passar amb John Carlin i Sergi Pàmies 🔗 fa unes setmanes amb allò de l'esport femení, pareix que l'advocat no estava preparat per a acceptar que les necessitats i les possibilitats d'un moment històric poden ser «errors» que cal acceptar per impossibilitat —o imperícia— de fer una altra cosa en aquell moment.

Tot es pot explicar mirant el context, però això no implica que s'haja de considerar correcte o que no es puguera fer millor. Tot es pot fer sempre millor —encara hi ha guerres, pobresa, esclavitud, misèria, malalties sense atenció mèdica, etc.—, però el problema gros és que pretengam que no es poden valorar les coses des del present, perquè eixa cançoneta també té tela marinera: si fa pocs mesos o anys, perquè estem massa prop; si fa quaranta anys, perquè estem massa llunt... Els arguments eixos circulars tenen molta gràcia.

A més, per a resoldre l'«error», cal reconéixer-lo, inclús si es considera que era inevitable cometre'l o acceptar que es cometera. En cas contrari, ¿per què s'hauria de canviar res del present si tot el que hem heretat són actes encertats —per inevitables—? I això tant té a vore amb la monarquia com amb el masclisme o amb el capitalisme: tot té beneficis per a algú respecte a alguna situació pitjor (per a eixe o eixos alguns). El que cal és aprendre, estendre el benefici i no repetir o augmentar les deficiències, començant per la mitificació d'uns possibles «errors encertats».

dimarts, 1 de novembre de 2022

La fabricanta acaba bé

Hauria de comprovar-ho millor, tot i que he pegat una mirà en algun cas a l'atzar —capítol III—, però diria que en la nova edició de La fabricanta de Dolors Monserdà (1904), 🔗 acabà de traure enguany, han comés una errada en la revisió ortogràfica deixant-se dur per una d'eixes generalitzacions que pretenen simplificar les regles ortogràfiques i que acabem induint a error: «el "que" precedit de preposició du accent». I es queden més amples que llargs.

El cas és que el «que» precedit de preposició s'accentua si és el pronom relatiu: «la pensió a què tenia dret». Però el cas és que hi ha la conjunció «que», que pot anar precedida de preposició per diversos motius, com ara que no vullgam fer caure la preposició: «em preocupa la idea de que arribe massa prompte», manteniment de la preposició que la normativa actual pretén evitar; però també hi ha el cas de la conjunció final composta «per a que», que en l'edició de 1904 apareixia com a «pera que», seguint la convenció d'aquell moment que fea escriure aglutinades les preposicions per i a: «pera».

En canvi, en l'edició actual han aplicat una versió del raonament memorístic que pretén la simplificació de la regla ortogràfica, ja que han escrit sempre «per a què» quan es tracta d'esta conjunció, tot i que sí que han escrit correctament sense accent la conjunció en altres casos de contacte de preposició i conjunció (lo desig de que), que mantenen sense aplicar la caiguda per fidelitat a l'original.

Eixe detallet i algun altre són interessants des del punt de vista lingüístic. Com a noveŀla, es pot llegir, és entretinguda, amb una redacció àgil, tot i que té un to de sainet regenerador que no embafa. A més, reflectix curiositats culturals i socials de l'època sense entrar massa a fons en algunes qüestions —com ara les desigualtats socials i les reivindicacions laborals— que s'insinuen de passada o que es remunten apeŀlant a la moralitat de l'esforç i el sacrifici. Acaba bé, vaja.