dilluns, 31 de desembre de 2018

Quatre versos de dona

Intente trobar quatre versos d'una poetessa —és a dir, d'una dona que haja escrit poesia—, però em costa, tant pel tema que vol el meu cosí que toquen els versos com per l'absència durant massa temps de poetesses antologades. Mos costa pegar una volta per Fan Set a vore què tenen. La cosa pareix que va deixant d'estar tan desequilibrada pel que fa als llibres publicats que hi ha en la secció corresponent de la llibreria.

Veig que n'hi ha una antologia on em sembla identificar, entre tots els autors de la generació del tercer miŀlenni, 27 dones sobre 64 (no arriba a la mitat, però ja s'hi acosta). I aixina i tot, és possible que no hagen escrit «encara» això que voldríem llegir i tal com pensem que ho llegirem.

N'hi haurà de tot, i aixina hauria de ser. I no sé si cal que mos posem a tremolar a causa de l'efecte papallona poètic que Javier Marías («¿Evitar a las mujeres a toda costa?»; consulta: 31.12.2018) deu estar predint.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Cita dominical / 528: Ave María Vila Coro

Mirant l'herència de les idees.
En la continuïtat de l'home cal tindre present no tan sols el punt de vista físic, com en els animals, sinó també el moral, inteŀlectual, etc., ja que els caràcters psíquics de la parella elegida influïxen notablement en el fill del matrimoni.
Ave María Vila Coro, Higiene prenatal.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Les fotos compartides

Repasse i penge fotos durant unes hores. Les compartixc amb els familiars. És temps d'això, d'enyors diverses, també en temps de xarxa, però això es fa ara a distància, sense la tassa de te, sense coca d'ammetló ni rotllets d'anís, sense la caloreta del braser elèctric que hi havia baix la taula, sense l'àlbum roig lluent aquell amb les fotos mig soltes i el paper de seda mal plegat. Sense tant, sense el temps congelat en cada imatge, sense que el vídeo rugós arribe a transmetre la calidesa d'aquells riures que sentim com una promesa complida.

divendres, 28 de desembre de 2018

L'espill de les travesses morals

En un espill, vivim interpeŀlats pels reflexos de la realitat. Ja no em sorprén gens la capacitat que tenim de mirar els espills de gairó per tal de no vore-mos-hi retratats. Per tant, no em sorprén que Manuel Jabois («Barcelona, el día después»; consulta: 28.12.2018) no esmentara cap déjà vu, déjà entendu quan descrivia uns fets i unes opinions que quasi podem considerar un tòpi dels temps:

Pot servir com a exemple l'agressió a un periodista d'Intereconomía. El colp és greu i en calent es pot pensar que és el més greu de tot, però la gravetat no és un violent fent de violent, al cap i a la fi és la seua naturalesa, sinó els no violents que dien que no era per a tant, que era un muntatge, que el colp l'havia pegat un infiltrat, o contaven —com ara el mitjà RAC1— que el periodista s'havia encarat, que li havien colpejat i que el colp el condemnava el pp, com si el fet que el pp condemnara una agressió la fera «un poc» mereixedora. En la major escala de gravetat es situa, no obstant això, el xic que en el vídeo censurava el colp, però el contextualitzava a la seua manera: «Aneu provocant».

Fa més d'un any que hi ha una colla de polítics, opinadors i periodistes que no paren de justificar la reacció dels poders de l'estat davant la «provocació» que van posar en marxa els ara presos polítics i exiliats, activistes i polítics que sabien que els poders de l'estat adoptarien mesures de reacció, de castic o de revenja, que alguna conseqüència tindria contra ells les seues actuacions, que ja els ho havien previngut, que estaven avisats... I ells van continuar «provocant».

L'independentisme que s'afanya a trobar travesses morals per a restar-li gravetat a la violència és un percentatge major. I este té una influència política que arriba fins a [...]

Eixes travesses morals no són noves, a una banda de l'espill són caminals dubtosos, foscos i minoritaris, mentres que en el cas dels poders de l'estat —i acòlits inevitables— esdevenen autopistes sense peatge en plena temporada d'embús ideològic cap a les vores de la democràcia.

dijous, 27 de desembre de 2018

¿Nola lo egin duzu?

Espentat pel meu cosí, hui faig una hora de pràctica de guitarra. M'ix una bambolleta en el dit gros, però trobe que això no acaba de sonar. La pràctica trau els mestres, dia ma mare, però també està clar que d'on no n'hi ha, no se'n pot traure, que dien al meu poble. D'altra banda, ni hi he dedicat ni n'hi han prou hores en quaranta anys per a que jo avance en això. Els interessos esparsos i interruptes fan que, com que no tinc cap habilitat especial, avance en tot a pas de puça. La cosa és que, almenys, trobe que avance. Per exemple, gràcies a Takse puc demanar: «¿Nola lo egin duzu?» Repetint-ho uns quants anys espere que me se quede.

En canvi, segons ho vea el meu cosí, amb tan poc pràctica i sense aprofundir en eixos estudis, no arribaré a res. A ser persona, li vaig dir, que és essencial i primer. I com que faig de funcionari, a intentar que l'administració pública estiga als servei dels ciutadans, en lloc de ser un reducte per al control i l'exercici del poder sense finalitat democràtica. Pareix que no, però això és prou, a pesar que molts ciutadans no li vegen el trellat ni sàpien que eixa hauria de ser la finalitat de l'administració i dels funcionaris. Em sembla que solen pensar que els funcionaris estan al servei de la pàtria o de la nació o dels poders de l'estat... Llàstima que, en açò també, la pràctica demostre que és cert molt sovint, i que no n'hi ha més i no en podrem traure massa, almenys mentres no ho practiquem prou per a traure els mestres. ¡ikimilikiliklik!

dimecres, 26 de desembre de 2018

Mo se puja la conversa al cap

Un dels debats familiars d'ahir va ser l'ordre dels pronoms «me se» o «se me» davant del verb. Encara hui continuen les formuletes que menyspreen i tracten de vulgar i d'erroni l'ordre més habitual i més general que eixos mateixos parlants utilitzen. I em sembla que arriben al punt de no adonar-se de l'ordre en què ho diuen, però sí de sentir-se malament i culpables quan els indiquen que han utilitzat l'ordre «roín»...

Els assenyale que això té a vore amb manies normatives i que, de fet, en l'ensenyament ningú no els ha explicat mai realment que hi haguera cap problema real amb eixe ordre de pronoms «me se» —«la setmana va abans que el mes» era la cançoneta per a esmenar-se—, sinó que simplement l'han menyspreat, se n'han burlat i han fomentat, de passada, un sentiment d'inferioritat derivat de la cultura apresa a casa i al carrer. Per sort concordem que l'ensenyament hauria de fomentar uns altres valors i actituds, començant per la realitat local i ampliant la perspectiva sense subordinacions frustrants.

No he acabat de convéncer els qui han rebut i interioritzat el dogma que la norma lingüística és una millora o una expressió millor que supera la llengua comuna que sabem i compartim. Com si la norma fóra ciència i la ciència fóra un instrument per a corregir sense explicar.

dimarts, 25 de desembre de 2018

Família a crits

El dia del dinar de família per extensió —no sé si per exceŀlència— note com passen els anys, sobretot perquè hi ha nebots que veig aixina, d'any en any. Una neboda que s'estira més del compte o que arriba a la pubertat i que deixe de conéixer. També hi ha el tio o el cosí que s'aqueten un poc, però de manera ocasional, segons la temperatura ambiental de cada temporada. En tot cas, els debats van a crits, com quasi sempre, crits que discutixen i crits que demanen un poc de silenci.

La part que més m'agrada, és l'hora de repartir els llibres (i les estrenes). Enguany n'he tornat a repetir algun, perquè van canviant d'edat o d'interessos i els que li podien anar bé a uns en un moment, ara els van bé a uns altres. En resum i en format de llista per al record:

I gaspatxo manxec per a dinar —plat que em recorda ma uela quan jo era menut, trencant les coques, l'olor d'aquella cuina—, que repetirem segurament perquè a mon tio li ha resultat més còmode que els putxeros, les pilotes i l'arròs.

dilluns, 24 de desembre de 2018

La banalització de la democràcia

De passada, discurs del senyor rei, eixe senyor que va acceptar en silenci aprovatori i sense immutar-se l'apallissament democràtic dels votants en un discurs odiós i innecessari. Les paraules i els actes van coincidir a imposar la democràcia a garrotades. I es veu que, en una democràcia, segons alguns, tots els actes dels poders de l'estat són tautològics, és a dir, són democràtics perquè es produïxen en una democràcia.

Els torturadors, els apallissadors, els espies, els corruptes, els contaminadors, els malbaratadors, els prevaricadors, etc., siguen policies, jutges o empresaris, són demòcrates. En canvi, no ho serien tant els ciutadans que fan referèndums sense valor legal, els dirigents que proclamen independències irreals, els qui fan bromes de mal gust, els qui es caguen amb fervor laic en les advocacions religioses, fent ús de les llibertats públiques i dels drets humans ni els qui es manifesten i tallen carrers i carreteres cremant gomàtics.

Al final, la democràcia també esdevé banal, no sé si necessàriament. És possible que calga estar donant-li sempre contingut, efectes, importància social i personal, per tal que no siga com la corona o el vestit d'anar a fer un discurs o a fingir que som això o allò.

diumenge, 23 de desembre de 2018

Cita dominical / 527: Ludwig Heyde

Mirant el feixisme.
És una de les idees fonamentals del Tercer Reich el fet de comprendre el poble com un tot indivisible i l'estat com la forma dins la qual viu eixe tot. La direcció del poble és direcció de tot el poble, que ha arribat a la consciència d'ell mateix en la personalitat del Führer.
Ludwig Heyde, La situación del obrero alemán, 1941.

dissabte, 22 de desembre de 2018

Ça sent si bon...

Vaig topar fa unes setmanes amb un llibre de ma mare, Si je mens... de Françoise Giroud, que havia anat cap ací i cap allà per les estanteries i els calaixos de casa. L'òbric i té l'olor aquella dels llibres vells d'altres temps, eixa olor de fusta i vainilla del paper groguenc i térbol. Tinc la sensació que ma mare li tenia devoció a l'autora, però només puc suposar ara per què devia ser, cosa de simpatia amb les dones d'esquerres d'aquells temps parisencs. Veig que Giroud va estudiar a l'institut on podria haver anat jo, el Molière, si haguérem continuat vivint en París, ja que estava davant del cantó del carrer que enfilava cap a la meua escola. En la contraportada l'autora lluïx un pentinat com els que duia ma mare. Espere no fer-ne una lectura massa sentimental.

divendres, 21 de desembre de 2018

La cambra i la responsabilitat

Sembla que hi haja massa normes, però sovint notes que encara en fan falta més, sobretot quan el marge d'actuació que dóna la política està en desús o és abandonat pels polítics. No estic pensant només en el cas català actual, en què es va traslladar als tribunals ja fa temps una responsabilitat que no haurien d'haver acceptat. Però eixa és la qüestió: quan els representants polítics dels ciutadans, per interés, desídia o mala pata deixen de fer política institucional i, per tant, impedixen que els seus representats en puguen fer, sol passar que la fan alguns funcionaris. I sol ser contra els ciutadans i en benefici propi, personal o corporatiu.

En les Corts Valencianes, l'administració de la institució està deixada de la direcció política actual. Ni la Mesa de les Corts ni la Presidència tenen cap projecte polític per al present i el futur de la institució. A causa d'eixa deixadesa, en lloc d'iniciativa política democràtica per a l'estructura, les funcions i la gestió del parlament, solem topar amb la imposició irresponsable de la ideologia, els desitjos o els prejudicis d'uns quants funcionaris. N'hi han que tenen les atribucions i la presumpció suficients per a creure que poden utilitzar la deixadesa del poder polític com una delegació sortosa de la capacitat de decisió. Llàstima que no facen cas de l'oncle de Peter Parker: «Amb un gran poder ve una gran responsabilitat.» Ni de Roosevelt ni de Montesquieu.

dijous, 20 de desembre de 2018

Roda i regola Barcelona

S'ha de produir la trobada dels summes sacerdots en Barcelona. Tota l'obra modernista de Barcelona rodarà i regolarà com en els efectes especials del film Doctor Strange. Llàstima —per a alguns— que també en la realitat —com en la ficció— res no es mourà més que en el desig, tot serà a lloc i no s'haurà derrocat cap edifici. Tot el que ha de passar ha de ser la continuació de l'ús dels drets democràtics, els de reunió, expressió i manifestació. I hauria de ser sense gomàtics cremant, perquè això no és reivindicació, sinó suïcidi ambiental. No sé quin país ofegat volen els qui reivindiquen aixina. Aplaudiments i xiulits, això expressa i no poŀluciona.

En les manifestacions, com sempre, espere que qui agredixca els drets d'algú, que l'identifique la policia —un poc millor que com ho han fet amb els policies agressors del l'1-O— i que hagen d'assumir les seues responsabilitats. Mentrestant, ja posats, que els polítics avancen també en la millora de la regulació de les responsabilitats dels jutges, magistrats i autoritats públiques, perquè no siga impune fer males interpretacions, fantasiejar o practicar una desídia evidents amb els drets i llibertats democràtics.

Continue perplex i descontrolat pel riu: 07:12 + 06:48.

dimecres, 19 de desembre de 2018

La perplexitat per a sempre

Em sembla que passaré uns anys perplex. Això de fer anys en lloc de curar-me d’espant m'està aguditzant una incomprensió del actes humans que em torba. Em console pensant que tot això és gràcies al fet d'haver vixcut, com dia Zweig, un món d'ahir que en realitat no és el de depús-ahir. He pogut menjar, dormir en pau, estudiar i treballar i fins i tot respirar aire sense envasar, perquè em va tocar nàixer en un lloc i en un temps que ho permetien.

La temptació de pensar que l'evolució era anar millorant sembla un desig tan enganyós com eixe de l'acer inoxidable que s'acaba rovellant.

dimarts, 18 de desembre de 2018

Pensaments violents

No sé si hi ha filosofia del dret que explique el que es deduïx del documental Causa especial 20907/2017 (tv3) com ara que un jurista dels que entrevisten siga capaç de «pensar» la possibilitat d'ajustar el concepte penal d'alçament o de violència com qui s'allarga els camals o convertix una jaca en una falda: com que ara no «es porta» la mateixa violència que abans, hem de pensar que la violència ara és saludar dient «iep!» i posant mala cara...

L'advocat Jaume Alonso-Cuevillas sentencia més tard en Més 324: «Això és un càstig d'estat». El professor de filosofia del dret suggerix que quan vegen el documental és magistrats és possible que es repensen el que estan fent. Doncs, sí, és possible que canvien el vellut ranci si els pica el cul.

dilluns, 17 de desembre de 2018

Prevarica quasi sense voler

Empar Moliner destapa en to de broma en el Tot Es Mou de hui una acusació encoberta de prevaricació que fa Jordi Cañas contra el tribunal constitucional espanyol quan fa un raonament que ho exposa implícitament. Segons el polític de Ciutadans, el tribunal constitucional ha acceptat els recursos dels polítics presos perquè no els puguen tirar en cara que no els accepta i no per motius jurídics. És a dir, es tractaria d'una decisió interessada i conscientment fora dels paràmetres del que ha de ser el funcionament de la justícia.

Alguns titulars (Eldiario.es, 16.12.2018) destaquen l'assalt del president nicaragüenc Ortega contra les llibertats de premsa, d'informació i d'expressió. Es suposa que això descriu d'alguna manera la situació d'aquell estat americà. Llàstima que massa espanyols no accepten tan fàcilment que si hi ha presos polítics, si el tribunal constitucional poc menys que prevarica i si fins i tot hi ha jutges que autoritzen la policia a requisar les agendes i els papers dels periodistes d'un cas de corrupció (El Temps, 16.12.2018), actuació que podria provocar la nuŀlitat de la causa —i la llibertat dels mafiosos—, l'estat en què passen totes eixes i més coses podria vore's també com si fóra una barreja de república bananera —com es dia fa no tants anys— amb elements de democràcia formal en lloc de sistèmica.

I mos dediquem a donar lliçons i retratar els altres. Els nostre retrat només pot ser un autoretrat retocat amb bona cosa de filtres.

diumenge, 16 de desembre de 2018

Cita dominical / 526: Iker Armentia Ortiz de Zárate

Mirant els polítics que també exploten per l'esquerra.
Vist que no tenen massa interés en canviar les coses, almenys podrien deixar-ne constància. I, per exemple, al centre cívic on porte la meva filla a nadar, l'Ajuntament podria col·locar una placa que diga: «El centre cívic de Salburua va ser inaugurat el 21 de maig del 2015. Durant la construcció, hi van haver treballadors que van realitzar jornades extenuants de fins a 11 hores i van dormir sobre matalassos a terra en un pis pastera».
Iker Armentia Ortiz de Zárate, «No te fíes de un político que habla de empleo digno: puede ser un explotador», Eldiario.es, 14.12.2018.

dissabte, 15 de desembre de 2018

Cavalls desactualitzats sense gossos que els lladren

Amb un poc d'assessorament (seguint sobretot l'article d'Álvaro Fontela, un poc de traça i un molt de sort aconseguixc tornar arrere l'actualització del Wordpress 5 a la versió 4.9.9. La 5 (ara ha 5.0.1) té problemes amb les pàgines. Vaig actualitzar immediatament i va ser massa tard quan vaig llegir que era millor esperar cap al febrer de l'any que ve. Ja no m'anaven les pàgines.

Tots estos embolics es mengen les hores com si foren juanoles, de dos en dos, com a mínim. Per sort he pogut fer anar el Filezilla, després de les voltes que he hagut de pegar per a esbrinar com utilitzar eixe servei de transmissió d'arxius. És simple i ràpid, però només ho faig anar d'any en any i no sempre recorde com es fea.

Sense «lladrits» ni «lladrucs» —paraules que no havia sentit en la vida al poble, encara que, naturalment, els gossos allà també lladren, però el «uau» no tenia substantiu que l'identificara—, però amb una desfilada de genets a cavall que fan un passeig pel centre de València. No sé si seria una bona (des)actualització, canviar els patinets o les bicis pels cavalls.

divendres, 14 de desembre de 2018

Els humors traduïts

Una mostra entretinguda de la complexitat de la traducció, i de com podem riure igualment però amb referències i sentits humorítics ben distanciats, podria ser l'episodi 13 de la primera temporada de la sèrie The Big Bang Theory. Gràcies al web The Big Bang Theory Wiki he entés alguna de les expressions que arribava a desxifrar.

Pel que fa a qüestions semàntiques i de tipus d'humor, resulta molt interessant el canvi que han fet en castellà en el cas del comentari que fa Leslie Winkle sobre la sigla «PMS» de les samarretes. En anglés és la sigla de «premenstrual syndrome», i fa que Leslie diga (més o menys): «¿PMS? Encara falten uns dies». En canvi, en castellà fa: «¿PMS? "Podemos machacar a Sheldon"», que no fa tanta gràcia —per a això estan les rialles de pot— però fa el fet.

A més d'això, el web de fans de la sèrie també comenta moltes altres qüestions interessants, com ara coses de física. Eixes que deuen ser les realment de trellat científic, vaja, sí que em sap mal que me s'escapen.

dijous, 13 de desembre de 2018

Radicals sense arrel

L'adjectiu radical sol anar associat a l'esquerra. És quatre o més voltes més habitual que eixe adjectiu aparega amb esquerra que no amb dreta. Per això, em sembla indicatiu d'algun biaix ideològic que hi haja qui qualifique l'assassí d'Estrasburg de «radical», ja que si es tractava de religiós integrista o fanàtic, doncs, no és que siga «radical». De moment els diccionaris definixen el radicalisme d'una manera més comprensible i democràtica:

Corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’Estat.

Per tant, si el radicalisme és un corrent de pensament democràtic i l'adjectiu radical sol anar lligat a l'esquerra, quan s'utilitza per a qualsevol acte o activitat que ni són democràtiques ni són d'esquerres, sinó que serien totalment contraris al radicalisme, deu voler dir alguna cosa. I no deu ser que mos entretingam amb els seus jocs de paraules.

dimecres, 12 de desembre de 2018

La traçabilitat ecològica

Continua sorprenent-me aixo de topar amb lingüistes i tècnics lingüistics que consideren que la llengua és una ruïna i que sembla que no pensen en altra cosa que en corregir-la, adreçar-la, depurar-la... Anava a posar «que la seua llengua», però veig que eixa concepció es fa extensiva a més llengües, encara que en el cas de la pròpia la cosa està més a prop de l'abocador que del taller.

Deu ser que tinc poques manies en això de l'expressió dels parlants. Només em sap mal que la demografia no done per a que els pocs periodistes de les ràdios i teles que treballen en valencià, treballen realment en una llengua completa i habitual. Però quan els senc, tinc la sensació que per a ells tan sols en un mitjà d'expressió professional eventual que abandonen immediatament quan s'apaga la càmera. I de tant en tant, davant la càmera també: «hoy» li se va escapar a Lluís Obiols l'altre dia fent el temps en À Punt.

Ve la meua cosina de l'Alqueria a vore'm i aplaudixc en silenci cada variant que amolla i la cançoneta que encara manté. Això és la llengua. I la norma hauria de ser la traçabilitat ecològica. L'empelt normativista fa que les tomaques siguen molt boniques i bessones totes, però que no facen gust de res.

dimarts, 11 de desembre de 2018

L'Eslovènia d'Espanya

Mos entretenen amb les contradiccions. I no s'acaben mai, perquè això de la inteŀligència és un somni curtet. La policia li buida un ull a un ciutadà independentista. És una mala actuació, un accident, fins i tot acte reprovable, però no hi ha cap reprovat ni cap responsable que admeta que s'ha actuat malament i que ho repare. El problema i la culpa és de la ideologia «anticonstitucional» amb què mirava aquell ull.

Al capdavall, has d'aprendre que, quan veus un policia amb armes, t'has d'amagar, perquè la defensa dels béns i les institucions abstractes o reals és prèvia a la defensa dels drets dels ciutadans. I la línia entre la defensa dels ciutadans i la repressió dels indesitjables és una bala de goma en la cara.

Un escamot fa una acció reivindicativa i alça les tanques de l'autopista unes hores, i alguns periodistes i polítics ho narren com si es tractara d'un atemptat terrorista, com si els hagueren buidat els ulls als propietaris de les autopistes. Encara hui es poden narrar els «descobriments» de les colònies del passat com a gestes patrioteres, però si el president català aŀludix a la fermesa dels eslovens que van votar la seua independència i la van haver de mantindre contra un estat totalitari, una periodista de bon matí ho convertix en la cadena ser en una crida a la guerra.

Una cosa és tindre poca traça i una altra és tenir més ideologia que raons i estima per la reflexió racional. No cal buidar-los els ulls als qui no volen vore res. Només al qui miren massa o massa llunt.

dilluns, 10 de desembre de 2018

L'autoritat frustrada

Tot el que fan els altres són xorrades per a alguns, principalment quan els ho donent fetet. Són capaços de dir-te «mira com és de fàcil» quan ho veuen fet i no hi han hagut ni tan sols de pensar, que sovint és la part més difícil de l'elaboració de moltes coses. Pensar-hi i recordar-ho, dos facetes inteŀlectuals que combine malament. Em sembla que és complicat, encara que hi ha a qui li resulte molt simple i habitual, sobretot quan han trobat que encara és més simple i còmode que ho facen els altres.

Una cosa és fomentar el talent o l'esforç dels altres i una altra parasitar-los mentres interessa. I arriba el dia que és una llàstima, que et demostren que també tenen un talent ocult: la rancúnia de l'autoritat frustrada.

També em desplace irregulament pel riu: 07:19 + 06:56. M'he de tallar els cabells, deu ser això.

diumenge, 9 de desembre de 2018

Cita dominical / 525: Ramón Ruiz Amado

Mirant la història de l'educació.
Primer i essencial de la cultura d'un poble és l'educació moral, religiosa i patriòtica. Esta (i no l'alfabetisme) és la que fa els pobles sans i forts, i els dóna, a la llarga, la preponderància sobre els pobles malaltissos i corromputs, per molt difós que estiga en estos el coneiximent de les lletres.
Ramón Ruiz Amado, «Errores del modernismo pedagógico. Alfabetismo», Historia de la educación y la pedagogía.

dissabte, 8 de desembre de 2018

Un pam d'esborranys

Mire els esborranys de les fitxes del bloc fdt i, sorpresa, n'acumule uns quants des de gener d'enguany. Em sorprén, perquè no recordava que fera vora un any que les tinc a mitges. El temps passa volant, com diu el tòpic, perquè la idea era traure-les periòdicament però ja des del mateix gener. En canvi, me s'han quedat en el rebost i sense que trobara les ganes i un moment per a afinar-les. Dec haver trobat un munt de coses més interessants a fer cada volta que hi pensava. I és possible que també siguen coses que tinc a mig fer per algun racó de la taula, de l'ordinador o de la casa. Com ara torcar el vidre de dalt de la finestra que dóna a la taula d'estudi. En té un pam des de fa massa temps. Demà.

divendres, 7 de desembre de 2018

El peu de ponciler

Em costa uns quants missatges que una companya entenga la inconsistència de la qualitat lingüística en les Corts. És més absurd del que sembla sobre els papers, perquè hi ha la tendència a fer que la suposada «sobirania del diputat» —expressió que mostra una concepció ben poc professional de la funció dels funcionaris de la institució— convertixca el funcionament administratiu de la cambra parlamentària en una rememoració de l'estil dels «procuradors» del règim espanyol previ sobre el que es construí l'actual sistema. (Per no parlar de la pèrdua de la boirosa concepció de la separació de poders que tenen alguns polítics. Un altre dia.)

Mig somric, en un primer moment, però veig que es tracta d'una nova mostra que, per a alguns —de l'edat que siga, no necessàriament cal haver vixcut allò per a desitjar-ho—, la democràcia és una extensió del règim feixista —o franquista, o autoritari i ja va bé— per altres mitjans. El que més mal em sap és que es tracta de persones que han estudiat dret en les universitats democràtiques.

Ma uelo em va dir, si no ho recorde malament, que tenia un taronger empeltat en un peu de ponciler. No sé l'efecte que fa això en les plantes, però es veu que empeltar democràcies sobre feixismes dóna sovint fruits que retenen més la substància del peu que la de de l'empelt.

dijous, 6 de desembre de 2018

El malestar en Kakània

El malestar en la cultura, el malestar lingüístic, el malestar social, el malestar en la faena... Mos s'acumulen sobre els ossos diverses sensacions creuades de destorb i enuig derivades de les múltiples situacions personals en què un mateix individu carregat d'idees i pretensions diverses veu frustrats els seus interessos, pretensions o expectatives. És fàcil trobar la majoria dels responsables externs que causen cada un dels desficis. I és més complex localitzar, en la pròpia gestió de les nostres actituds i relacions personals i professional, les confusions i els errors que mos impedixen aconseguir molts dels objectius pretesos.

Finalment, i això és més simple però més ardu d'assimilar, cal aprendre a assumir que tant a causa del manteniment de la coherència com a causa del contingut d'alguns mètodes o principis d'actuació, hi haurà desitjos, objectius o pretensions que no podrem assolir o que haurem d'ajornar fins que trobem que el camí que mos hi ha de dur no és el que passa per justificar qualsevol mitjà a canvi de l'èxit.

El mitjans lícits i vàlids són nombrosos i suficients, i sovint haurem d'acceptar que els hem triat malament. No es tracta de renunciar als objectius, sinó de revisar els camins que convé seguir. Com ara el de la pau, la paciència i la reinvindicació constant contra la demagògia, la mentira i la violència d'un estat que es declara democràtic però que actua en massa casos com un règim d'allò que tant se'n podia dir «república bananera» fa uns anys, o com aquella Kakània de Musil.

dimecres, 5 de desembre de 2018

La «barra brava» de la nació

Si la composició o la integritat territorial d'un estat no són fets polítics, és a dir, discutibles políticament i objecte de votació en una democràcia, deu ser que eixe estat i les persones que dirigixen les seues estructures de poder no estan component una democràcia, sinó un sistema de domini i opressió sobre la resta dels ciutadans. La solubilitat o indissolubilitat de la nació, en canvi, és clarament un dogma religiós que no té realment una funció política en la Constitució espanyola, sinó una funció opressiva i totalitària de caràcter antidemocràtic.

Dit això, veig el reportatge sobre les «barres braves» del futbol argentí i trobe que la cúpula judicial espanyola pareix que s'estiga convertint en la «barra brava» de la insolubilitat espanyola. Ahí sí que caldria que tonaren els «grisos» cridant «¡disuelvanse!».

dimarts, 4 de desembre de 2018

Pressuposts amb pressupòsits

Durant la tramitació dels pressuposts la faena s'acumular exponencialment perquè els terminis es reduïxen fracionàriament, si no desesperadament. Els diners públics, de tots, han d'anar a parar a algun lloc i entre els polítics, a pesar del consens general que han d'anar a resoldre i atenuar els problemes i necesssitats de la ciutadania, pareix que també es produïx el mateix consens en la dissensió sobre quins són eixos problemes i necessitats. Això pareix, si realment es tractara d'això. Però els polítics no deixen de ser representants de la ciutadania i, per això mateix, no els representen, només els substituïxen. Per tant, els ignoren sempre que siga possible i tant com ho siga.

¿Cal dedicar els diners a crear o millorar els hospitals? Fan una proposta o una esmena per a que es dediquen a promoure l'orgull regional d'estar sa, que és una variant mèdica que combina els avantatges de la salut, del nacionalisme i l'alegria del triomf contra les altres regions de tarannà malaltís. ¿Cal fer accessibles els centres educatius? Fan una proposta o una esmena per a invertir en una inspecció contra l'adoctrinament murcianista: si n'hi ha, per a evitar-lo; si no n'hi ha, per a previndre'l; si fóra innocu, per a presentar-lo com un mal nociu i endèmic... I qui diu «murcianista» diu «valencianista» o qualsevol «-isme» que no siga el propi: la cosa és que l'adoctrinament mos faça vore les coses com cal vore-les.

Mentrestant, aconseguim quasi totes les coses que la ciutadania desitja: migrants i refugiats morts en la mar, malalts pels corredors dels hospitals, jutjats sense jutges però amb rates, peixets de plata i humitats que es mengen els expedients, a més de banderes immenses que s'han de rentar perquè mos representen ben netes, monarquies deficitàries que s'han d'alimentar perquè mos identifiquen ben llustrosos, llocs de treball ocupats en el foment de les armes i l'assassinat dels desconeguts perquè mosatros sí que hem de viure, foment publicitari del turisme per tal de millorar les condicions de vida «del sector» que cremen combustibles fòssils i empitjoren les condicions de vida de la humanitat... Perquè sí, que ja ho sabem, que hem de triar, perquè els pressuposts són limitats. Com els rius, els núvols i la mar, encara que no ho parega. Tot arribarà.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Els malsons també s'han de votar

Com sempre, les societats més civilitzades i, per sort, democràtiques, han de continuar lluitant contra l'apropiació i control de les estructures de poder que permanentment intenten i aconseguixen —si més no, temporalment— les minories que acaparen i depreden els recursos econòmics, socials i polítics en les societats del capitalisme desregulat.

Però d'això es tracta, de reivindicar, d'expressar-se, de manifestar-se, d'actuar i, de tant en tant també i finalment, també es tracta de votar. Els resultats de les votacions tenen moltes causes, però no podem pensar que s'ha de deixar la política i l'activitat pública rescloses en les cambres legislatives. La societat ha de generar propostes des de molts més àmbits —com ara la que proposa Proactiva Open Arms, que m'ha arribat a la safata d'entrada—. I això s'ha d'arribar a reflectir en els parlaments. Encara que siga amb un vot nul ben pensat. L'abstenció, en canvi, és el somni lúbric dels qui pretenen governar irresponsablement, sense la interlocució del votant genèric.

El treball polític també ha de poder mostrar els malsons en el parlament, per tal que els ciutadans decidixquen si la societat que tenen i la que els proposen és la que preferixen aplicar en la realitat. O si preferixen que li l'apliquen amb submissió i impotència. No és fàcil ni simple, com totes les coses que aprenem amb esforç. Després descobrirem que la satisfacció és haver fet el camí. I l'enyor de tindre somnis, encara que siguen malsons. La cosa és poder-los votar.

diumenge, 2 de desembre de 2018

Cita dominical / 524: Gabriel Ferrater i Soler

Mirant la massa de la llengua.
La massa dels fets que d'una manera o altra toquen la llengua és enorme i amorfa, i no hi ha res més fàcil que de fer-hi penetracions a l'empait de qualsevol dèria, o simplement de pescar-hi a l'atzar: ni tampoc res de més estèril. O de més immoral, car l'exercici de la llengua és una de les ocupacions centrals dels homes (o, millor: constitutives de la humanitat), i la propagació d'idees tortes o trivials en aquest ordre ha volgut dir sempre, a la curta o a la llarga, donar a algú (virrei o mestre-tites) una justificació per ficar-se on no l'haurien de demanar, i per fer mal.
Gabriel Ferrater i Soler, «Els principis de la descripció gramatical», Sobre el llenguatge.

divendres, 30 de novembre de 2018

Inseguretat permanent

Me s'ocorre fer una còpia de seguretat i l'ordinador es passa la vesprada remugant les dades. En tinc massa, no sé per a què tantes i estic segur que n'acumule sense massa trellat. Més que una còpia de seguretat, hi hauria d'haver un programa que assegurara que acumules dades rellevants i útils... Però també és possible que les dades tenen un moment —o molts— d'utilitat i interés. En faig una còpia, doncs, per mirar d'assegurar-me que les tinc, tot i que segur que no les trobaré. Això ho convertix en una inseguretat permanent, doncs.

dijous, 29 de novembre de 2018

Salut només per a espanyols

Per als que sospitàvem que allò d'«alerta, que vénen els nostres» era un tòpic ben fonamentat, no deixa de ser lamentable que mos se confirme la cosa. Si fa uns mesos era la capacitació lingüística del personal de les Corts —que t'ho expliquen i no t'ho creus que un president de Compromís, Enric Morera, accepte rebaixar l'exigència lingüística en la primera institució democràtica valenciana (veg. Jornada)—, es tracta (veg. Europa Press) ara no tan sols de regular els coneiximents lingüístics dels sanitaris, sinó que es fa a partir del prejudici que accepta que el coneiximent del valencià d'un sanitari pot col·lisionar amb els drets lingüístics dels pacients. Alerta: ¡el valencià! El castellà, en canvi, es veu que no té efectes sobre la salut de les persones.

Això, com les capses de tabac, caldrà que posen les fotos dels efectes del valencià en la salut. Com ara: «el valencià provoca discriminacions insospitades».

dimecres, 28 de novembre de 2018

Com si tinguera sentit

L'expresident espanyol Aznar López presenta un llibre en Barcelona. N'és l'autor. La lletra escrita i impresa, una vegada més, és un vernís que no garantix la bonesa de les idees, a pesar de la fama genèrica dels escriptors i inteŀlectuals. ¿Deu tindre ja obres completes? Em sembla que no. Però intenta aconseguir una bona fama pòstuma —com a continuació de la devoció que desperta en vida—. Les lletres no absolen els actes ni milloren el pensament, però l'ordenen un poc, i pareix com si tinguera sentit.

dimarts, 27 de novembre de 2018

Esmenes sense fi

A les Corts toca intentar compondre les esmenes als pressuposts. S'esmenen algunes xifres, però moltes de les idees que les justifiquen no tenen remei. Hi ha qui demana més diners per a comprovar que no hi haja adoctrinament. L'adoctrinament és l'ensenyament de l'enemic, que és una d'eixes frases ambigües que sempre fan gràcia en classe de llatí. «Metus hostilis in bonis artibus civitatem retinebat.»

dilluns, 26 de novembre de 2018

Matisos de transitorietat

Ixc a córrer, perquè s'acosten les esmenes dels pressuposts i la cosa serà carregosa. Més encara quan hi ha diputats que es posen a fer esmenes pensant-se que milloren el text normativament i, en realitat, estan contravenint la mateixa normativa lingüística. Cal saber llegir els vocabularis: la primera accepció d'un verb pot dur la marca «intr.», però les altres accepcions poden ser «trans.» i és possible cada accepció tinga un significat diferent. Els vocabularis d'equivalències entre castellà i valencià no semple expliquen eixos matisos.

Amb vent —i no el moc jo, malauradament— pel riu: 07:15 + 06:51.

diumenge, 25 de novembre de 2018

Cita dominical / 523: Petra Hartlieb

En Viena tot resulta provincià, la política és per a posar-se a plorar, els companys de l'institut són uns sompos, el dialecte austríac és ridícul.
En Viena tot resulta provincià, la política és per a posar-se a plorar, els companys de l'institut són uns sompos, el dialecte austríac és ridícul.
El fill de dèsset anys de Petra Hartlieb, autora de Mi maravillosa librería, (versió meua a partir de la traducció al castellà de Manolo Laguillo).

dissabte, 24 de novembre de 2018

La bona persona tòpica

La desídia i el silenci de les bones persones deu ser també, en algun moment, un tòpic de tants. O un eufemisme, una manera de salvar la possibilitat que els covards i els còmplices tinguen sempre l'ocasió de creure's que han de ser més exigents amb ells mateixos. Una opció possible, encara que no siga probable.

divendres, 23 de novembre de 2018

Hola, va dir ell, després de l'¡uf!

¿Hi ha cap lingüista que utilitze l'etimologia (és a dir, la genètica de les paraules) per a determinar el rebuig o la desqualificació d'alguna paraula d'una llengua o dels parlants que la fan servir?

És ben possible. Més encara, puc dir que sí que n'hi han que ho fan. I també he de dir que, quan fan això, em sembla que estan practicant el racisme lingüístic, una variant racisme que pot semblar innòcua i intranscendent, però que enclou el raonament pervers del racisme original, però aplicat ara a l'origen d'un tret humà com és el format per la llengua i tots els elements que la conformen. Naturalment, entre els elements que conformen la llengua i els humans, recordem-ho, hi ha la diversitat i la barreja, tant si és de vocabularis i trets d'ús com si és genètica.

L'etimologia és el coneiximent de la història i no ha de servir per a condemnar les paraules. La normativa, els criteris i els estils democràtics no han de determinar el futur pel passat més o menys trist (classista, sexista, discriminat...) que hajam patit. L'anglés hello diuen que ve del francés. Amb el brèxit, No sé si estan pensant de no saludar mai més aixina. ¡Uf!, hi ha d'haver de tot.

dijous, 22 de novembre de 2018

Valenciana oralitat

Una companya de faena (que és de la Safor també) utilitza l'expressió «aire a la ballaora» mentres concloem que tirem avant i que no cal que mos acalorem tant si, al capdavall, qui s'ha de calfar el cap per a resoldre els problemes de les Corts no ho fa. Una cosa és que els tragam les castanyes del foc i una altra és que, a més, mos les hajam de menjar amb corfa i cremant.

Em demana, a continuació, si no ho dic, això, i li dic que no, que no em sona. L'expressió apareix en el dnv (s. v. aire; consulta: 22.11.2018):

aire a la balladora loc. interj. S'usa per a animar les persones indecises.

Estem empatats, jo no coneixia eixa expressió, però ella no sap com es diu el ravanell (Diplotaxis erucoides) en la Safor. Sort del Joan Pellicer, que tant mos va ensenyar amb la seua «valenciana oralitat».

dimecres, 21 de novembre de 2018

Aspirants a la rancúnia

Disgusts, decepció, desiŀlució, tristesa, sentiment depressiu... La vida laboral i en societat requerix paciència i una esquena ben ampla. També pots provar a ser inconseqüent, insolidari, depredador, prepotent... Però es veu que això ho repartixen abans de començar, ara ja deu ser tard per a provar a ser rancuniós, odiós, insolidari... A més, mirant-ho des d'un punt de vista pacífic i còmode, eixe segment ocupacional de la humanitat està molt concorregut, hi ha molts aspirants esperant i costaria una cosa de no dir de mala bava fer-s'hi un lloc.

dimarts, 20 de novembre de 2018

Sopa de lletres d'all

Em dedique a la part més bruta de la mecànica de la llengua, que és la que té més contacte amb la tinta i menys amb la part conceptual. El meu punt de vista té a vore amb el greix que mou la mecànica de la llengua escrita. En eixa enginyeria decorativa, i sóc conscient que és molt decorativa, fem anar molts manualets diferents i intentem fer-los encaixar d'alguna manera. Això sí, em resulta sorprenent que les acadèmies, que no solen fixar-se a estes coses, de colp descobrixquen la sopa d'all (el cas del guionet és paradigmàtic en el cas de l'IEC: «no violent» / «no-violent»).

Parle de decoració, cosa que no vol dir que no siga rellevant. La decoració també dóna sentit i facilita o impedix el sentit. Em pose a llegir un llibre de Gerard Unger: ¿Qué ocurre mientras lees? (Trad. es. d'Eric-Martin Jansen). Em demane si no han pensat els acadèmics en «normativitzar» els tipus de lletra, determinar-se fins i tot els valors semàntics. Una nova sopa d'all a descobrir, versió sopa de lletres.

dilluns, 19 de novembre de 2018

«Es fa llarg» discutir

Els debats per correu electrònic deuen rememorar un poc els intercanvis i debats epistolars de no fa tant de temps. I per això, en esta societat de la immediatesa, fins i tot un missatge de correu electrònic sembla que es fa llarg, iŀlegible, dens, quasi incomprensible. No tan sols per als jóvens que no han arribat a escriure mai una carta, sinó que afecta al costum que tenen alguns de llegir, de llegir en diagonal o, vaja, de llegir només els títols, la primera línia i la final.

Deu ser per això que no paren d'eixir versions de la mateixa manera de coimunicar-se només intuint-se. Fan gràcia, els emogis, els gif i les icones. No costa gens intuir-se, però sí que costa un poc més entendre's, i «es fa llarg» discutir-se de manera inteŀligible.

diumenge, 18 de novembre de 2018

Cita dominical / 522: Joan-Elies Adell Pitarch

Mirant el futur de les llengües.
El català té futur a l'Alguer si els algueresos pensen que l'ha de tindre.
Joan-Elies Adell Pitarch, resposta treta de l'entrevista que li fa Teresa Ciges, Saó, número 441, octubre del 2018.

dissabte, 17 de novembre de 2018

La filosofia sense ciència

Dic jo, escoltant el debat entre Ferran Mascarell i José María Lassalle al Faqs, que els filòsofs del dret deuen tindre algun instrument per a comprovar quan estan fent filosofia (o ciència) i quan es permeten tirar pel dret cap a la religió. Llàstima que no el facen servir.

divendres, 16 de novembre de 2018

Un punt de suport

Un punt de suport, va demanar Arquimedes. Les lleis de la física ja ho tenen, que solen ser veritat. Un punt de suport ben posat pot moure o detindre qualsevol cosa. Des de fa uns anys cap ací pretenien fer-mos creure que també una institució pública. Però això no és física, sinó connivència, desídia i, ja els va bé, submissió o resignació. Amb eixos suports no necessiten cap punt per a aguantar-se, excepte el puntet psicològic suficient d'egoisme, prepotència i mala idea.

Confiem que els canvis polítics ho resoldran tot. Però els canvis els hem de fer les persones, no són fenòmens atmosfèrics. Per sort, tenim capacitats suficients per a evadir-mos i excusar-mos, i sovint més capacitats que recursos i coneiximents. El dia que tingam un poquet d'interés en fer les coses bé, és possible que el capitalisme puga aspirar a ser alguna cosa més que un sistema depredador. Si més no, el canvi climàtic adobat d'incendis i inundacions és possible que convença els que no ho volen vore.

dijous, 15 de novembre de 2018

El boli que goteja

Tinc un boli bic de quatre colors que em van regalar en Abacus fa uns mesos. Després de fer algunes ratlles indegudes en el sofà, procure fer clic en alguna pestanya i que la punta desaparega. Hi ha coses simples de fer, però que requerixen un poc d'hàbit i interés per fer les coses bé. L'administració pública valenciana té uns totxos ben grossos i doctes per a fer cursets de bones pràctiques, de drets i deures, de democràcia... Però fa com si no haguera canviat mai el boli de l'administració no democràtica de la qual prové l'actual, i eixe boli no tan sols ratlla indegudament, sinó que goteja. A vore si li s'acaba la tinta.

Per si les denúncies i reivindicacions sindicals —que fem sobretot internament, però també un poc de manera pública— no són suficients, el nou web de les Corts ha afegit color i absurd a la mala gestió arrossegada des de fa vint anys i que en estos quatre anys no ha canviat de carril. Algú n'hauria de fer una noveŀla, èpica, si vols, però derivant cap a Mrożek, perquè la gràcia està en la deriva, certament.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Mil faenes mal fetes

Encara que un poc afaenat i estressat per les urgències amb què exigixen que treballem —com si això fóra un valor afegit i no un exemple de mala gestió i de poca professionalitat—, encara he d'enviar una queixa al síndic de greuges perquè l'ivia fa webs sense versió en valencià. «Construiré mil pont mil vegades» dia molt literàriament una campanya («Sempre teua») per la llengua d'esta Generalitat... Només que en feren un ben fet, és possible que no calguera anar repetint la faena malament.

dimarts, 13 de novembre de 2018

L'altmedieval es fa present

M'avisa Susanna, coŀlega de l'avl, que han esmenat «altomedieval» en el dnv: ja és altmedieval com havia de ser i com són els companys de viatge: baixmedieval, baixnavarrés, baixllatí..., que encara no tenen tots recollits. Els els propose (i també a la coŀlega Marga de la gec, que els usen però no els tenen tots recollits en el diccionari).

Aprofite per a recomanar-los als acadèmics que apliquen el criteri més general d'escriure els períodes històrics i altres divisions temporals amb minúscula (com ara «edat mitjana», ja que estàvem movent-nos per ahí), cosa que fan ells mateixos en la gnv però que se'ls ha despistat en el dnv.

Llàstima que el títol no es referixca al tribunal de comptes, el suprem o el constitucional espanyols. Haguera segut que ni fet a mida.

dilluns, 12 de novembre de 2018

Tràmits habituals

Els bons costums no s'han de perdre: dos queixes al síndic de greuges m'ha tocat enviar hui. Com que ho posen fàcil —el motiu i el procediment—, doncs, no perc l'hàbit. I no diries mai quines són les administracions públiques que infringixen les seues obligacions i els drets dels ciutadans: sí, una conselleria i una entitat pública que agrupa diversos ajuntaments. Fan els webs i, com si fóra una maledicció, no recorden mai que els han de fer per a tots els valencians, no tant per a excloure'n per motiu de llengua. Els dirigents d'institucions i administracions valencians són aixina: els agrada legislar però no els agrada complir les normes. Un poc com els costums dels estats autoritaris de sempre. I sort que podem protestar encara que els moleste.

diumenge, 11 de novembre de 2018

Cita dominical / 521: Carolin Emcke

Mirant la democràcia dels fets.
Hem de pensar que els valors democràtics de llibertat i solidaritat, d'igualtat i pluralitat no tan sols han de ser afirmats i promesos, sinó que també han de ser perceptibles.
Carolin Emcke, «Indivisibles» / «Allemagne : contre l'extrême-droite, nous sommes "indivisibles"», El País, 27.10.2018 / Libération,, 28.10.2018.

dissabte, 10 de novembre de 2018

Les pràctiques que cal practicar i les que no

Vegent el Faqs de hui, escoltant Ramon Piqué i Martxelo Otamendi, m'entristixc, però no puc evitar haver-ho d'assumir: l'antic jutge Baltasar Garzón va ser còmplice amb el seu silenci com a jutge dels abusos i tortures contra els ciutadans d'un estat democràtic. I no sembla que les iniciatives públiques que està duguent avant siguen mogudes pel desig de reparar el mal causat. Si més no, em sembla que no ho ha dit mai públicament.

Espanya s'està convertint en un estat que és democràtic per alguns motius de pes, però amb greus mancances també en un aspecte tan fonamental de la vida en societat. S'està convertint en un estat que accepta els incompliments de la separació de poders, un estat en què hi ha jutges que no perseguixen els crims —fins i tot se'ls inventen, com està passant en el cas del procés independentista català— i on hi ha elits polítiques, econòmiques, jurídiques i forces policials armades dirigides per a mantindre l'aparell ideològic i l'estructura social que beneficia les elits de l'estat i no tant per a protegir els drets dels ciutadans d'un estat democràtic.

Per sort, hi ha gent per a tot, també per a reparar o per a intentar fer les coses correctament. Com ara José Luis Peñas o intentant que les bones pràctiques siguen eficaces i no tan sols decoratives. Ser coherent amb la raó democràtica també costa un preu.

divendres, 9 de novembre de 2018

Massa evidentment malvat

És fantàstic, passen els anys, la cinquantena inclús, i encara volem creure que les estupideses banals, les malvestats més feridores, les agressions físiques i ideològiques més absurdes que patim o que veiem que fan patir, són errors que es poden corregir amb un poc de reflexió, diàleg i pacte.

Estadísticament deu ser possible, perquè em sembla que l'atzar ho hauria de permetre. El cas serà que l'atzar no hi tinga res a vore. Han mort la filla d'una diputada mexicana, li han buidat un ull a un ciutadà català per votar en referèndum simbòlic d'independització fictícia d'Espanya, em ve al cap el film Missing (1982) de Costa-Gavras, que no em va agradar la primera volta que la vaig vore, quan era massa jove i tot allò em va semblar massa evidentment malvat...

dijous, 8 de novembre de 2018

L'apostrofació de l'Iran


El paràgraf 4.1.1. de l'ortografia de l'IEC indica què és l'apòstrof i l'ús que han previst en català per a eixe signe. Tanmateix, a continuació, en lloc d'enunciar regles clares i simples, trobem un rosari de regles i excepcions que desmentixen l'enunciat general del paràgraf inicial. Em sembla que això impedix vore el bosc d'excepcions que es va creant i facilita que vaja creixent eixa vegetació. Segurament arribarà el dia que haurem de tornar a fer una aclarida, com en el cas dels accents diacrítics (o en el «l'anormalitat» i companyia). Mentrestant, els tècnics lingüístics podem estar agraïts de vore tants arbres en el bosc.

Una excepció en què no havia caigut jo fins ara és eixa de la no-apostrofació dels símbols. Ni m'havia passat pel cap que els símbols no s'hagueren de «llegir» amb el nom de l'element que representen. Ei, començant per les xifres (romanes, aràbigues...). Per això, jo haguera preferit que s'escriviren tal com es pronuncien: «l'Au» (és a dir, «l'or»), però «la Ag» (és a dir, «la plata»). Llevat que vullgam ser clars del tot i escrigam: «el símbol Ag representa...».

És a dir, seria més simple que els símbols, tal com el m («metre»), el s («segon») o l' («l'euro») foren tractats d'acord amb el criteri general d'apostrofació. Aixina mos estalviaríem les excepcions pel que fa als símbols numèrics («l'11») i els posteriors del mateix punt de la gramàtica (4.1.2.f).

En fi, a la vista de les excepcions poc motivades que es practiquen en català, espere que arribe l'aclarida que mos deixe el camp un poc menys digam-ho aixina, per fer la gracieta delirant: ¿caldria escriure també «del Iran»?*

* 😌 La gracieta és amb la nova proposta de no-apostrofació que fa l'institut: «La Haia» en lloc de «L'Haia», no fóra cas que ho poguérem confondre ¡amb Laia!


dimecres, 7 de novembre de 2018

Contumaç i impenitent

El company Jordi Palou, que entre altres activitats duia avant la d'elaborar l'InfoMigjorn, diu que s'ho deixa, que si algú se'n vol fer càrrec. No sé si haurà trobat relleu, cosa difícil en una activitat que em sembla que tenia molta faena i cap remuneració. Em costa fer-ho, però cal anar comprovant regularment els enllaços als webs de la xarxa, perquè no és tant que canvien de lloc, sinó que deixen de funcionar o que desapareixen.

Tenint en compte el context i el material amb què treballem, estem envoltats d'estats glotòfags i, en conseqüència, tenim una llengua sotmesa a uns drets i uns usos lingüístics crepusculars, no és estrany que el marejol de l'espai cibernètic estiga sotmés a les mateixes tendències lingüístiques actuals vigents en la societat.

Algú continuarà movent la pedra cap amunt, però sabem que totes han de caure i, per tant, no podem esperar que puge a soles si no en som prou per a tirar-la cap amunt. Hui estic convençut que el mite de Sísif té una bona explicació. Trobe que cal ser molt contumaç i impenitent per a ser evitern.

Sort que he eixit a córrer amb el poc de solet que fea: 07:11 + 07:04.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Rèplica plaent i pesarosa

Amb mala gana, m'obligue a replicar davant una resposta d'un funcionari de la Diputació de València que, segur que sense ni adonar-se'n, no tan sols és incorrecta sinó que conté bona cosa del vici de barrejar la prepotència i la falsa innocència. Sempre pense que el síndic, que es suposa que tan clars té els nostres drets, hauria de respondre d'ofici, sense esperar que la víctima li diguera si realment es veu, a més de discriminada, vexada o ofesa. Perquè, en últim terme, l'incompliment és clar i manifest. Per tant acabes pensant que les rèpliques a què et conviden deuen ser propostes d'exaltació anímica. M'hi llance, respectuosament i amb un plaer mesurat i pesarós que m'incomoda.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Revoltes expressives

Intente respondre a un dels clàssics dubtes sobre paraules i expressions en català: la preocupació per la genuïnitat. En este cas, respecte a l'expressió «no tindre volta de fulla» (vegeu la fitxa).

L'etimologia de les paraules, les dites i les locucions sovint fa revoltes per llengües diferents. En este cas, la documentació que he localitzat fins ara fa pensar que volta de fulla és traducció de vuelta de hoja, perquè a mitjan segle XIX es veu que es va idear eixa expressió en castellà i en català la documentem a principi del segle XX.

En tot cas, la paraula volta de fulla ha adquirit un significat en l'expressió «no tindre volta de fulla» (o «de full») i és una expressió que no em sembla que presente cap problema en català. Cert que dubtem que siga una adaptació d'una expressió existent en una altra llengua. Bé, això no li lleva utilitat ni això em sembla que siga cap entrebanc, tenint en compte el temps que fa que s'utilitza i el grau d'ús que ha aconseguit.

Les etimologies mostren molts casos de paraules o expressions que adoptem i adaptem d'altres llengües i que mos són ben útils. I moltes expressions que podem sospitar que no s'han originat en català. Al cap i a la fi, «clar com l'aigua», es documenta abans en castellà; «anar a missa» també es diu en castellà; «posar les mans al foc» podria ser més antiga en alguna altra llengua, com ara en francés...

Obrint a l'atzar qualsevol diccionari de francés, castellà o portugués, trobarem paraules i expressions que no sabem interpretar etimològicament perquè s'han creat i recreat a base de confusions i reinterpretacions entre els parlants de llengües i llocs diversos, i això no ha impedit que n'hajam «adoptat» les «adaptacions» corresponents. No crec que siga útil pretendre rebutjar la torre d'ivori, el fet xutar, (o de xutar-se), això que podem dir sobre arriscar-se i cremar les naus, o que mos hagen de traure les castanyes del foc. Això sí que no tindria solta ni volta, expressió que tampoc no sé d'on ve ni com s'ha format, però que fa paper.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Cita dominical / 520: Europa Press

Mirant les misèries legislatives.
El Reial decret 6/2015, de 30 d'octubre, de la Llei de trànsit, en l'article 56, especifica que «les indicacions escrites dels senyals s'expressaran, almenys, en la llengua oficial de l'Estat».
Europa Press, «El sindicat de policies i bombers denuncia l'Ajuntament de Xirivella per retolar "únicament" en valencià», Diari La Veu, 03.11.2018.

dissabte, 3 de novembre de 2018

Polèmiques ofegoses

Intervinc en una polèmica en un got d'aigua (Calpe/ Esteve), on podem acabar ofegats, atés el nostre nivell natatori pel que fa a estes coses al País Valencià. Sort que tinc llibres (i articles d'Abelard Saragossà: sobre les paraules compostes i sobre els usos i naturalesa de ben) que m'interessen entre mans.

I tot això esperant que, tard o d'hora, es faça la llum i els jutges espanyols aclarixquen si és compatible ser just i espanyol. I en este cas, no sé si el got és d'aigua o d'algun dissolvent diferent.

divendres, 2 de novembre de 2018

Llibertats ofensives

Els pardalets cacen insectes entre les fulles de la parra americana. A la parra li costa perdre les fulles enguany. Es veu que encara no fa prou de fred. Són teuladins quasi tots, femelles, però n'hi ha un diferent, més fosc i amb un toc clar en les ales. Els teuladins fan perquè fuja.

Sembla que vaja concloure la faula, però no, ni em torcaré els mocs en cap bandera ni em cagaré en déu i en l'hòstia —expressió tradicional de la Vall— ni diré que qui parla d'Espanya, t'enganya... La llibertat d'expressió ha de ser ofensiva i malsonant per a algú, si no, és «repressió expressiva». Hi ha qui es manifesta reclamant la mort d'Asia Bibi al Pakistan.

Estem esperant el tuit dels guàrdies civils o dels tertulians que creuen que va fer una cosa molt greu i que si no et portes bé has de patir les conseqüències. Un any de presó provisional, que et tallen la mà, que et lapiden... La fe demana sacrificis. La democràcia no és per a devots.

dijous, 1 de novembre de 2018

Tots els llocs

El calendari m'indica l'«All Saints' Day», però hui no espere visitar ni que em visite cap sant. No tinc cap programació més que fer festa i aprofitar un poc el solet i la sensació tèrmica superior als 18 graus en València. Torque un poc la pols. I després d'haver visitat les biblioteques imaginades per Manguel, faig la visita de les llibreries que ha recorregut Jorge Carrión. Sense moure'm, que m'ho conten, ja que no podem viure en tots els llocs. Supose que per a això es van fer els llibres, per a que algú puga anar a tot arreu sense haver d'anar enlloc realment.

«Realment», dic, tot i que és sempre una referència imaginada.

dimecres, 31 d’octubre de 2018

Viro a folha

Pareix que el desenterrament del franquisme no té volta de fulla, però amb tots els ets i els uts, ja que pareix que hi ha qui està disposat a confirmar que això del «règim del 1978» encara era un eufemisme per a referir-se, emulant Bismarck, a la continuació del franquisme per altres mitjans.

Sobre això de la volta de fulla (o de full), que pareix que a algú l’esmussa, m'entretinc documentant-la, veig que no és massa antiga en castellà (cap a mitjan del xix), i que en català, on pareix que és un poc més moderna, té precedents d'ús ben iŀlustres (particularment, Albert Hauf té prou afició a utilitzar-la per escrit), a més de ser d'ús general i corrent. En fi, viro a folha. Pareix, pareix, pareix.

dimarts, 30 d’octubre de 2018

La recàrrega

Ahir vaig canviar la bateria de l'aixeta del bany. No recorde quants anys fa que la vam posar. Sort que la que tenia de recanvi indicava «best before 2025». Contra el que és habitual en esta casa, tenia encara marge de temps per davant. Ara cal que m'enrecorde d'encomanar-ne una altra cap al 2020, perquè això de les aixetes electròniques va molt bé, però segur que encara aniria millor si la bateria no s'acabara tant de colp i anara avisant. El dia que et quedes sense aigua en l'aixeta del vàter descobrixes com és d'útil eixa aixeta. Una cosa com quan tens un malet en el menovell, que pareix que no el gastes per a res, però resulta que tots els colps van a parar allí.

Ara vorem si en això de l'activitat sindical de les Corts s'esdevé una cosa semblant i tot el que semblava inútil i carregós mo se fa imprescindible en la nova etapa, en què actuarem a peu d'obra, fora de l'òrgan de representació. Com en el cas de l'aixeta, tenim uns quant anys per davant per a encomanar bateries. Si més no, per a recarregar-les.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Alleujament quadriennal

Em desprenc finalment hui d'una càrrega quadriennal: hui hem fet les eleccions sindicals en les Corts. Segur que n'arreplegue alguna altra, ara que estic deixant arrere el constipat de la setmana passada. Els membres que hem compost la secció de l'stas hem de tornar a traçar les línies de la nostra activitat reivindicativa i fins i tot de la nostra presència en la tasca reivindicativa laboral i professional de la institució. Això sí, ara intentarem fer-ho al marge de les pressions i vaivens orgànics que implicaven la participació en el Consell de Personal, un òrgan de participació concebut per mantindre'l en la dependència d'un consens estèril i per a que no puga anar més enllà d'una influència manipulable.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Cita dominical / 519: Tom Wolfe

Mirant la parla del llenguatge.
La parla és fabricada per l'home. És un artefacte... i explica el poder de l'home sobre totes les altres criatures d'una manera que l'Evolució per ella mateixa no pot ni començar a explicar.
Tom Wolfe, El regne del llenguatge, segons la traducció d'Ernest Riera.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Familiaritat necrològica

Els cementeris, institucions que hauríem de mantindre com document de memòria estètica funerària i com a font de trames gòtiques o romàntiques —i només per a això—, fan que les passetjades adquirixquen un caràcter etnològic i lingüístic per acumulació: Nogueserola, Noverges, Estarlich, Esterlich, Pichastor, Queremon, Llinares, Badia, Casanova, Ibor, Esquefa, Alapiedra, Lapiedra, Egea, Margaix, Margais, Baldoví, Baldobí, Cucó, Company, Còrdova, Peris, Úbeda, Esquefa, Magraner, Llopis, Estarelles, Moleres... Amb eixa acumulació genètica segurament podreu endevinar de quin poble o contornada es tracta.

Quant a les làpides, una llàstima eixes modes de temporada que fan que siguen grises o negres... I interessant la moda que fa que les inscripcions siguen en valencià, com si fóra la cosa més normal del món..., per a la posteritat. M'agraden les de marbre blanc. N'hi ha una, Estarlich, dels anys cinquanta, si no ho recorde malament, que diria d'inspiració grega clàssica.

divendres, 26 d’octubre de 2018

Amb tres clics

La tecnologia millora a grans passes i sense destorb, però no mos fa millors. Amb un poc de sort, mos fa més eficaços, però tant per a les virtuts com per als defectes. Si actuem de manera mesquina o estúpida, no ho resoldrem amb tres clics de saviesa.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Naps i bacores

Quan vaig sentir l'alcalde de València (m'esmussa més sentir que ho pronuncien amb e oberta; una cosa com si digueren *Dènia, *Novetlé, *l'Ènova...), Joan Ribó, parlant amb les falleres majors de les falles de la ciutat em va passar pel cap el masclisme intrínsec d'eixe acte de s'estava produint. I hui m'havia alegrat de matí quan he sabut que la Falla Borrull-Socors havien pensat una cosa semblant i proposaven que també hi poguera haver un «faller major».

Eixa falla deu ser menuda i plena d'originalitat. La falla de l'any passat en va ser una bona mostra. En canvi, el reglament faller amenaça que això no serà possible, a pesar que la redacció dona alguna opció per a innovar fins que es canvie el reglament: «La fallera major serà l'única dona que...» Bé, l'única dona, però això no impedix que siga l'única «persona», si entenem les coses amb un poc de lògica.

En fi, caldrà esperar que l'arbre del temps madure (o maure) eixos fruits. (Anava a dir «bacores», però m'haguera quedat massa tòpicament faller.)

dimecres, 24 d’octubre de 2018

No ho preguntes

«No els diré res, no vullc problemes, que ja saps com són d'animals i com es posen quan els dius que haurien de corregir algun error. Preferixc evitar-me eixos maldecaps»... Una mostra del sindicalisme formal dels «bencaiguts» d'una institució que hauria de facilitar i fomentar la democràcia, com ara les Corts valencianes.

Una foguera en la plaça pública «sempre» és senyal d'una festa. ¿Què s'hi crema? No ho preguntes.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Fosa final

Casualment, innocentment, sense premeditació, arribarà el dia que les nostres vides s'assemblaran a les sèries de televisió. Però no les recordarem i mos pareixerà que són guions originals que no sabem mai com s'acaben. Llevat de la fosa en negre final.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Píndoles sense principis

La consellera Ana Barceló confia en l'oficina de drets lingüístics per a resoldre la discriminació d'alguns pacients de la sanitat valencianaper pretendre no ser obligats a parlar en castellà. ¿Com deu ser això de no haver de sentir-se discriminat per cap motiu injust? Em mire a l'espill i tinc sort de saber-ho. El sexe, l'edat, la forma del nas, el color dels cabells, de la pell, les pigues, l'alçada, el pes, anar a peu, mirar als ulls... En diuen empatia, però no la recepten. No en venen a les farmàcies.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Cita dominical / 518: Jaume Corbera Pou

Mirant la faena de ser fidel als drets lingüístic.
Fidel a la llengua catalana fins al final, el novembre de l’any anterior havia anat a Andorra a fer testament, per a poder-lo fer en català.
Jaume Corbera Pou, «Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans», Pompeu Fabra: llengua, civisme, país (coord.: Lluís Duran i Jordi Manent).

dissabte, 20 d’octubre de 2018

L'evidència conseqüent

Diu Carme Miquel en el Plaerdemavida que hem vist hui en À Punt que, durant la seua experiència com a mestra durant el franquisme, va aconseguir conformar un grup de mestres preocupats per proporcionar continguts i no doctrina. Això va generar un grup de mestres en què les classes i les experiències eren molt positives i diferents. I també va provocar l'hostilitat de molts mestres, perquè eixa proposta diferent els fea quedar en evidència.

La coherència, més encara a l'hora de mantindre principis democràtics, coŀlaboratius, de valoració de la capacitat i el mèrit, de rebuig de la imposició desraonada, arbitrària i autoritària, té eixa part negativa, l'hostilitat conseqüent de l'evidència desemmascarada.

divendres, 19 d’octubre de 2018

Resurrecció pendent

La segona de Mahler insinua que podem «renàixer» o, si més no, un reviscolament, una «resurrecció». És música, però et deixa esperant que, a l'eixida del Palau de la Música de València, s'haja fet de dia a pesar que és de nit i vol ploure. La tenim pendent, la resurrecció, però mos n'han avançat com sonarà eixe dia.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Al canyaret si no muden el cantet

Descobrixc en un article de Jaume Corbera Pou («Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans») l'expressió «canviar de cantet». Veig que està més documentada per escrit la versió «mudar de cantet» i que també hi ha la versió «fer un altre cantet». La cosa és canviar de parer o ser contradictori. No està malament com versió suau per a unes actituds que no solen ser preses pacíficament ni amb massa bona voluntat.

Al capdavall, si mos digueren que els gestors de l'administració de les Corts han «mudat de cantet» i accepten raonar sobre la reclassificació dels llocs que necessiten una revisió en la relació de llocs de treball, doncs, seria ben agradable eixe canvi d'actitud, més encara acompanyat d'eixa manera d'expressar-ho. Per no parlar de la justícia espanyola i els presos polítics, on esperem més un canyaret que un canvi de cantet.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Sense paraigües no plou

Els problemes mal gestionats poden convertir-se en conflictes; ben gestionats, poden ser una oportunitat per a millorar la gestió de l'administració. Es fàcil endevinar cap a on tiraran la indolència i la desídia polítiques i administratives. ¡I com els agraden les faŀlàcies!: «Si és funció vostra, ho feu; si ho feu, és funció vostra». He eixit de casa sense paraigües, per tant, no plovia.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Desinformació i desmemòria

Tal com clamava el mateix Jordi Cuixart, hi ha «sedicions» falses, però imprescindibles. Ha passat un any de sedició permanent i necessària contra els poders autoritaris que es coven al caliu de les institucions que hem heretat del franquisme. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han passat un any a la presó, lligats i tancats per les teranyines ideològiques de l'estat, un estat infidel a la democràcia, un estat ansiós de fer realitat somnis espanyolistes, patrioters i autoritaris, en reacció contra una pàtria incipient i maldestra en forma de república catalana.

Continuen sense saber ploure i no sabem qui mos «rescabalarà dels —meus, nostres, seus, de Raimon, dels Jordis, de tots— anys de desinformació i desmemòria».

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Mirada fita a terra

Entre sessió sobre elaboració de diccionaris, després de tot el matí assegut davant de la pantalla i eixir a ventilar-me un poc les idees, trie deixar per a millor ocasió els diccionaris. Pel riu, les xiques solen mirar a terra i els xics solen mirar de fit a fit. De tot n'hi ha, embolica sempre amb una sensació repartida de temor i tristesa.

Vaig al trot, amb l'aire que queda del Leslie: 07:29 + 07:12 + 07:27 + 07:17.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Cita dominical / 517: Cristina Fallarás Sánchez

Mirant el futur de la democràcia.
El futur democràtic d'Espanya es juga en Catalunya.
Comentari de Cristina Fallarás Sánchez en Tot Es Mou (tv3), 1 d'octubre del 2018.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Sense causa

Els fins no justifiquen els mitjans, diuen els pensadors més escrupolosos. La continuació deu ser que les causes no justifiquen els actes, a pesar del que sembla que alguns han decidit pel que fa a les seues ideologies, creences o pors diverses.

La causa de la independència no justifica matar «afrancesats» ni traure-li un ull a un votant català; la causa de la unitat del país o del règim no justifica esquarterar un periodista crític ni empresonar en prevenció de l'èxit independentista democràtic.

La causa dels mals s'ha d'estudiar, però no els hauria de justificar. Ara, hi ha qui no veu mai el moment d'eixir del pou i preferix continuar cavant.

divendres, 12 d’octubre de 2018

¡Morralon roín!

No sé per què m'ha vingut al cap el «morralon roín» que dia ma mare per a renegar o pegar-me un bonegó sense perdre les formes. La cosa era per a xics només, i de la família, trobe.

No sé si l'expressió depassa les fronteres de la família o de Carcaixent. El que sí que em resulta interessant és la conversió de l'anarquista d'inici del segle XX Mateu Morral en eixe qualificatiu negatiu. La força de les ideologies, diu Takse, que troba a faltar un «hitleron», un «francon» o variants a partir de dirigents tant o més assassins.

dijous, 11 d’octubre de 2018

Les mentires d'Stalin

Comenten en el documental Apocalypse les paraules de Nina Poglazova sobre les mentires de Stalin que tots aplaudien encara que sabien que eren mentires i que Stalin sabia que ells ho sabien, però que continuava dient-les perquè aplaudien... El món feliç, ¿oi?

Per l'escala de les Corts estava comentant amb una companya una decisió de la mesa —dictada rutinàriament per la secretaria general— que es pot llegir de la mateixa manera que les paraules d'Stalin: d'acord amb l'article tal de la norma qual que diu que això no és possible, resolem que és possible i que ja està fet. No dic jo que, realment, no fóra possible, perquè les normes estan sotmeses a altres normes i interpretacions, però caldria haver deixat clar que la Mesa de les Corts decidix d'acord amb una norma que ho permet i no d'acord amb una que no ho permet. Ai, eixe món es veu que no seria tan feliç per als qui se'n riuen tant que es pixen.

En eixe moment entra a l'escala la cap que decidix si plou o fa sol traguent, com Augusto, el personatge de Niebla, la mà al carrer, tot i que, contràriament al personatge de la noveŀla, amb la ferma decisió de mantindre la possessió atmosfèrica de la institució. Hola i adéu, perquè la seua mirada augusta em recorda que l'oratge no està sotmés a la fiscalització sindical. En valenciana prosa, pixa i diu que sua. La cosa hauria de ser, si més no, evitar aplaudir-ho.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Informació amb vores

Estava enfadada una companya amb À Punt per la manera d'informar sobre el nombre interminable de manifestacions que es van passejar ahir per València. Segons comentava, vora un centenar de persones d'ultradreta es van convertir en el fet més rellevant dels actes reivindicatius (també en La Sexta, diu), sense cap ponderació de la seua importància quantitativa respecte al gruix de les altres manifestacions més cíviques i nombroses.

En fi, la notícia sempre s'esvara pel costat de la mantega. Els periodistes deuen saber massa bé que, ho facen com ho facen, s'envisquen. S'han d'enviscar, naturalment, perquè la informació sempre té un narrador i sempre és el punt de vista d'algú altre. La mitat de la faena està feta. Llàstima que l'altra mitat siga massa sovint engolir-s'ho sense tocar vores.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

La xarxa t'ho posa a figabocí

Dos parelles de desconeguts seuen en la taula del costat, parlen en un valencià familiar, tot i que en castellà amb la cambrera. Més tard es convertixen en coneguts gràcies a la intervenció de les xarxes socials: tenim amics en comú que mos reconeixen a través de l'autofoto que es fan amb l'alegria del dinar. Els que eixim al fons mos convertim en molt rellevants per als receptors de la foto. Els avisen que sóc «del poble», que és com els de Tavernes de la Valldigna denominem la ciutat. Els de Simat i Benifairó en diuen «la Vall» (i jo també en este bloc, ja que sóc d'allà, però també molt de fora, per molts motius). De les dos parelles, dos són «del poble» i els altres dos són de Silla i Catarroja. Ningú no és perfecte, que dia aquell al final del film de Billy Wilder.

Abans de fer coneixença, m'havia arribat de la seua conversa veïna una expressió vallera que no em sonava haver sentit mai: «a figabocí» ('preparat, aparellat'). Després de saber que érem «del poble», la xica que utilitzava l'expressió (cosina del meu amic valler de la xarxa social) em va aclarir que la coneixia pels cercles reduïts de la seua família. L'altre xic de la Vall em sembla que no la coneixia.

Mos fan un repàs sumari de les vides d'alguns amics comuns que fa temps que no vegem. I mos fem una autofoto tots junts que enviem a la xarxa. L'incògnit s'acaba, però a voltes s'acaba bé.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Fa bo abans de la pluja

Una setmana de faena i trobe que ja m'anirien bé unes altres vacances. Jo he fet vacances, però l'administració de les Corts està en un son permanent des del 1998, quan es va aprovar l'última relació de llocs de treball. A partir d'eixe moment, s'ha adoptat una pràctica de fer pegots i forçar manipulacions en interés dels poders fàctics de la institució, que han resolt els seus interessos professionals a base de menystenir i desqualificar laboralment i professionalment les veus crítiques i els coŀlectius reivindicatius.

Durant dècades han tingut la coartada del desinterés polític. Amb el canvi de la legislatura pensàvem que podríem somoure eixe caldo rebollit de complaença. Algunes coses hem forçat i remogut, però l'estructura fòssil i la cultura de submissió jerarquitzant imperant des dels inicis de la institució només s'ha clavillat, per ara, perquè els canvis polítics no han estat a l'altura de les necessitats d'una institució moderna més democràtica i regida per criteris d'eficiència i professionalitat.

A més, les veus que han protestat o s'han refermat en les reivindicacions laborals i professionals, les persones que han pres decisions coherents i conseqüents amb els valors i les regles d'una administració democràtica, han estat menystingudes en tots els àmbits pel sindicats d'interessos que regix el poder administratiu. Han provat a tractar-les com a revoltats embogits o com a conspiradors insidiosos, com si foren només un trasbals molest per a la seua posició de poder discrecional si no arbitrari.

Me n'ixc a ventilar-me un poc pel riu: 06:01 + 06:08 + 06:39 + 06:43. Encara ha fet bo abans de la pluja del dia.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Cita dominical / 516: Alfons López Tena

Mirant cap a Europa.
D'Europa no ens vindran solucions, ens vindran oportunitats, reptes o amenaces, però les solucions les hem de guanyar nosaltres mateixos.
Alfons López Tena, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

La desproporció estètica

Un quadre amb una barca vora el moll del port, amb la inclinació exacta sobre l'aigua corresponent al pes de l'home que la desequilibra mentres baixa... Una aqüareŀla que reproduïx exactament la fotografia que la inspira, segons l'opinió de l'expert que ho està mirant. És a dir, ja s'havia inventat la fotografia.

Ho senc de passada durant l'exposició de quadres. Hi ha detalls que l'ull comú no veu, però que els experts en els detalls de la vida no perden de vista. L'expert també és pintor i fa pastels molt bons, diuen. A més, em sembla que pinta del natural, per la forma com comentaven la reproducció de fotos.

L'apreciació estètica no es mesura científicament. Vam poder aplaudir els quadres.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Almansor també és tropa

Després d'un comentari en aoetic, avise a Marga, de la gec, que tenen dos versions diferents del nom d'un personatge del segle x, al-Mansur (uns pocs casos) o Almansor (més d'un centenar de casos). La segona forma és la versió adaptada i més tradicional. Em diu que decidixen utilitzar-la per al nom d'eixe personatge. Les normes de transcripció de l'àrab de l'iec són de l'any 1989 i necessiten una revisió. Allà apareix la forma «al-Mansur» que pareix que l'ús està desestimant.

L'espai de l'aoetic en xarxa ha segut una molt bona iniciativa de l'institut i que va millorant gràcies als que la gestionen i als que hi participen. Espere que l'avl adopte una iniciativa semblant —ja els ho he comentat—. Ams instruments aixina s'afavorix el debat tècnic i podem coŀlaborar a millorar les obres de referència i els mitjans d'informació en català.

dijous, 4 d’octubre de 2018

La inflació ideològica dels fets

La mentira, l'engany, l'exageració i el menyspreu són elements de la comunicació. Sovint pensem que són elements que contravenen la comunicació, però oblidem que la comunicació és la transmissió d'idees i, quant a les idees, tants caps, tants barrets.

Demà ho confirmaré, perquè m'ha semblat sentir-ho de passada, però estic quasi segur que l'1 d'octubre, segons va dir fa uns dies Pepa Bueno (Cadena ser, malauradament), hi va haver un «intent d'assalt» al parlament català. Hui, al cap d'uns dies i supose que després d'aprofundir en la investigació del fet, ja s'ha produït —amb efectes retroactius, pel que sembla— un «assalt», segons la narració de la periodista. Espere que demà o despús demà no hagen afusellat ningú eixes forces «radicals» que tant de poder aeri, marítim i terrestre tenen i que estan assaltant institucions, apallissant votants, segrestant polítics i provocant la fugida a l'exili de ciutadans amenaçats en els seus drets polítics i humans.

Evidentment, no porte barret, però me'l lleve i l'alce imaginàriament per a saludar una faena torera de tant de mèrit periodístic. I per vore si imiten el gest i se'ls ventilen les ideologies.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Un poc de weltschmerz

Com si ho intuïra, el web del Merriam-Webster m'envia la paraula del dia: weltschmerz: «mental depression or apathy caused by comparison of the actual state of the world with an ideal state». Com dia el tebeo que llegia quan era menut, «igualico, igualico que el defunto de su agüelico», és a dir, que ha coincidint plenament amb la sensació que tinc hui mateix, després d'estos dies de represa a la faena.

En tot cas, no m'estranyaria que eixa situació i eixa sensació siga normal en estes èpoques. De fet, és ben probable que ja ho haja deixat escrit en el passat. En fi, deixe de nou la constatació de l'ànim dels dies, per si de cas algun dia aconseguim arribar vora el paradís i no mos enterem que hem millorat una miqueta.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Sindicalisme sense filtres

Mos reunim els quatre que formem el nucli persistent de la secció sindical i optem per fer sindicalisme des de fora del Consell de Personal. No sabem si és una bona iniciativa. Es suposava que l'òrgan de representació dels treballadors en les Corts hauria de ser una via d'atenció de les necessitats laborals i professionals dels treballadors de la institució. Però tal com està regulat, és un òrgan folklòric sense presència en la taula negociadora, taula que és on es firmen les coses. Per tant, el Consell de Personal de les Corts és, ara mateix, un mer filtre per al retard i la dilució de les iniciatives sindicals.

Eixa situació és coneguda en la política parlamentària, on és un tòpic recurrent que quan hi ha interés per amagar o evitar un problema, es crea una comissió de treball, d'estudi, d'investigació o com es vullga dir. La cosa és poder fingir preocupació i atenció mentres es llança el tema al racó dels procediments parlamentaris. En això trobem que s'ha convertit el Consell de Personal de les Corts, en una «comissió» per a adormir les reivindicacions i amagar la reivindicació dels problemes. Al capdavall, les denúncies laborals que fem no es solen atendre i els gestors de l'administració de la cambra no s'acaloren gens per la posició del Consell de Personal.

En fi, vist el resultat d'estos últims quatre anys, preferim reprendre forces i reivindicar realment, sense entrebancs ni dilucions, començant per demanar la presència en la taula negociadora del ple del Consell de Personal. Mentrestant, No cal empedrar el camí de més frustracions: els pactes i acords de la taula negociadora faran el fet.