MR

Com quasi sempre, els companys de campanyes d'homenatge m'agarren en fora de joc i amb el teclat ple de lletres esquarterades després de repicar parlamentàriament. De Montserrat Roig només puc dir que la conec de la televisió, sobretot per les seues antològiques entrevistes a Joan Fuster (veg. Youtube) o a Raimon. Em quea molt bé, segurament perquè té un dels somriures més publicitats de la literatura catalana. Tinc present sempre el seu llibre sobre les víctimes dels camps de concentració (Els catalans als camps nazis), a més, és clar, d'un dels títols més famosos que conec: Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.

Aixina estan les coses, i té mala esmena... Tinc mala esmena —i sort que gegants enxarxats com Víctor Pàmies mos porten cametes al coll.

Poca poesia

Torne de les vacances el dia del centenari de la naixement del poeta Màrius Torres i m'adone que no n'he sabut res d'ell des que vaig deixar de taraŀlejar les cançons de Lluís Llach rascant la guitarra o quan intentava emular Xavier Ribalta. Sóc un lector de poesia temporalment i quantitativament limitat (espere que la qualitat fóra bona, això sí). Per sort, este estiu he llegit uns poemes albuferencs de Josep Lozano, que no són ben bé del mateix estil però que m'han refrescat una miqueta el joc de les rimes i matàfules.

Per a l'homenatge de Màrius Torres recupere amb l'Spotify la recitació rotunda de Molt lluny d'aquí que fa Xavier Ribalta i descobrixc el grup Envers, que ha fet un disc amb el seus poemes.

Homenatge (im)possible