Selena a l'hospital

Els gitanos romanesos (no ho sé, podrien ser hongareos o vés a saber d'on) parlen amb la seua tonadeta i un to gruixut i greu en la sala d'espera. Fa prou que esperen i estan impacients, «nosotros, tres horas»... Criden a la consulta una xica que pels cognoms deu ser de la contornada: «Selena...». I els gitanos comenten repetidament alguna cosa on apareix el nom, Selena per ací, Selena per allà. Res, prou més tard encara la veu de la megafonia crida Lucrècia, per fi els ha tocat.

La coherència en l'aplicació

Hem tornat a l'Hospital de la Ribera, així que l'anotació de hui és cansada i gens alegre, però les coses van aixina, ho sabem de tota la vida. I és que totes les hores ferixen...

Abans, sense dinar fins i tot, hem fet un repàs en classe a la coherència que volem per als tècnics lingüístics, cosa que ja havíem tractat la setmana passada. Hem entés eixa coherència com el respecte professional envers els criteris adoptats amb fonament i envers la faena pròpia. Per contra, hem defugit entendre la coherència com a «immanent» o «intrínseca» de determinades elaboracions estilístiques de la normativa. La coherència es descobrix en l'aplicació i no tant en la tria.

No és molt, però crec és important, més encara si ho ajuntem amb la percepció correcta de les atribucions i la capacitació professionals. E la nave va...

Alzira i cap d'any

M'he passat la primera setmana de moscosos a l'hospital d'Alzira, que a ma mare li s'ha trencat el «ballaor de l'anca», que diuen, o una cosa semblant. Unes plaquetes de titani i avant, diuen els metges. (I alguna queixa al Síndic de Greuges també caurà, per alguns cartellets que hi ha només en espanyol.) Ara espere refer-me amb un priorat (El Tancat, 1998), un xampany català (Sumarroca) i una mica de pernil ibèric. Com diuen els anglesos, here today, gone tomorrow.