diumenge, 31 de març de 2019

Cita dominical / 541: Miguel Ángel Rebollo Torío

Mirant les ideologies dels partits.
Al nostre país, cap organització s'autodenomina feixista. No obstant això, es pot saber quins partits simpatitzen amb eixa ideologia.
Miguel Ángel Rebollo Torío, Lenguaje y política. Introducción al vocabulario político republicano y franquista 1931-1971 (1978).

dissabte, 30 de març de 2019

Versions de l'oli

Fent un poc de recerca per la xarxa, per si de cas és possible localitzar olis valencians que estiguen bons i tinguen un bon preu, tope amb un web prou ben fet d'olis ecològics de Muro d'Alcoi. La llàstima és que no han estés el concepte «ecologia» a la faceta cultural i lingüística. Per vore si això ho poden millorar, els escric:

Estic mirant de comprar oli de proximitat i que tinga una producció que mantinga criteris ecològics i de sostenibilitat. He trobat la vostra empresa i pareix que oferiu uns productes que complixen eixes condicions. Per contra, veig que no apliqueu els criteris ecològics a la gestió lingüística (que seria una qüestió d'ecologia lingüística), ja que el vostre web no està en valencià. M'agradaria saber si teniu previst incorporar la versió en valencià del vostre web. Moltes gràcies

Per les versions lingüístiques que tenen en el web supose que el seu mercat és internacional, aixina que no crec que facen un web per a facilitar-me la compra.

divendres, 29 de març de 2019

Peixos pacífics i gafarrons viatgers

Aprofite que hi ha pausa en el juí i me'n vaig a córrer al riu: 07:24 + 06:54. Descompensat i lent, una cosa com el juí contra els dirigents que van tindre el bon criteri de mirar d'independitzar-se sense revoltar-se ni alçar-se currojiménezment més enllà de les urnes i les paperetes. Una parella de xic i xica que semblen turistes orientals passejant pel riu es queden mirant una parella de gafarrons (?) que van per la gespa. Sembla que els haja sorprés molt o que es pensen que podran localitzar on tenen el niu. Passen uns xics amb patinets i espanten els pardalets.

Quant a altres coses descompensades, la Junta Electoral Central (jec) espanyola pretén que en els informatius (no sé si només de tv3 o més cadenes) no es denomine «presos polítics» i «exiliats» els dirigents catalans empresonats o a l'exili. Tal com feien en algun ajuntament, n'haurien de dir «peixos pacífics» —la junta electoral ja ha fet retirar eixa pancarta—. Quant als exiliats, en podrien dir «gafarrons viatgers».

S'estan perdent amb els circumloquis, la jec hauria de proposar les denominacions que preferixen. I també les imatges amb què poden o no iŀlustrar les notícies. Eixa pareix que siga la seua versió de la democràcia.

dijous, 28 de març de 2019

La defensa genèrica i el sacrifici concret

Mos va arribar una revisteta amb les aventures d'Enric Morera, el president de les Corts Valencianes, per Europa per a impulsar la calre, sobretot pel que fa al grup de treball sobre la diverstitat cultural i lingüística. És un balanç lluïdor en la revista, positiu i motivador... Essencialment perquè no hi ha concrecions, tot són declaracions genèriques, manifestacions de desitjos i de línies mestres. Totes eixes coses que fan molt bonic i que, alhora, són un bon no res, si no s'apliquen en cada acte administratiu o polític mitjançant protocols d'actuació i fiscalització que impedixquen els «oblits» habituals.

En eixe sentit, no tornaré a insistir en la paradoxa que suposa fer tot eixe treball i eixes declaracions i estar aprovant, al mateix temps, un pla de concursos i oposicions d'ocupació pública en les Corts Valencianes que, si no s'esmena molt, permetrà que els aspirants a funcionaris puguen aprovar sense tindre ni idea d'una de les dos llengües oficials al País Valencià. I no cal que diga que dubte molt que siga sense tindre ni idea de castellà.

dimecres, 27 de març de 2019

Comparació acrítica

Vaig trobar a faltar un poc més d'intent d'objectivitat i de revisió crítica i autocrítica en el programa Salvados de Jordi Évole de diumenge passat. En concret, em va sorprendre que la comparativa que van fer entre les paraules de Mònica Terribas i les d'Antonio Ferreras, l'endemà de la proclamació interrupta de la república catalana, no foren utilitzades per a confrontar la diferència entre informació (Terribas) i opinió dramatitzada (Ferreras).

Amb tot, podem inferir que sí que hi va haver una confirmació d'eixa diferència pel fet que Évole li volia traure a Terribas que l'havien enganyada, atés que les paraules de Terribas aquell matí eren la narració d'un fet declarat en el Parlament de Catalunya: com que eixe fet va ser anul·lat posteriorment per la inacció dels dirigents catalans —i per l'acció política i legal del govern espanyol—, Évole volia que Terribas «opinara» sobre la seua sensació d'engany. Terribas no va tindre prou mà esquerra per a respondre, però el cas és que Terribas es va mantindre en la narració periodística, mentres que Ferreras havia muntat el seu numeret dramàtic habitual.

En fi, la visió diferent no té a vore amb viure o no viure a Catalunya, sinó a distingir entre drets, deures i preferències. Noam Chomsky ho explicava en Els Quatre Gats entrevistat per Ricard Ustrell.

dimarts, 26 de març de 2019

Efectes psicojurídics

Les coses que hem se sentir i vore en la sala del Tribunal Suprem espanyol són fenòmens d'una altra dimensió, encara que en este cas siga una dimensió coneguda. I la conclusió final del juí contra els rebels independentistes —possiblement bona part de la sentència detallarà este diagnòstic— serà que la rebel·lió, la sedició o l'autodeterminisme secessionista són uns desitjos amb efectes psicojurídics. En el cas del pensament nacionalista, té unes purnes de conseqüències psicosomàtiques. En eixe sentit, els vídeos que no es veuen o el que no es veu en els vídeos, confirma el que pugam no pensar.

dilluns, 25 de març de 2019

Les façanes de la democràcia

A la plaça major de Vinuesa, dedicada al rei Joan Carles I espanyol, encara hi ha la placa dedicada a José Antonio Primo de Rivera en la façana de l'església i l'escut franquista amb l'àguila en la façana de l'ajuntament. A més, hi han incorporat en l'ajuntament una pancarta que diu «Soria quiere futuro». Res de tot això deu ser partidista de res, però segur que té a vore amb el futur, electoral o democràtic. Ja posats, trobe que un llaç tampoc no hi desentonaria gens, del color que fóra.

diumenge, 24 de març de 2019

Cita dominical / 540: Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx

Mirant de digerir els sentiments.
Hi havíem anat... per salvar, ajudar, estimar. Però al cap de poc temps em vaig adonar que em rosegava l'odi. Odiava aquella sorra suau i lleugera que cremava com el foc. Odiava aquelles muntanyes. Odiava aquells kixlaks de sostres baixos des dels quals ens podien disparar en qualsevol moment. Odiava aquell afganès que passava amb un cistell de melons o aquell altre que estava dret al costat de casa seva.
Una infermera, segons Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx, Els nois de zinc, traducció de Marta Rebón.

dissabte, 23 de març de 2019

Natura amb oques

Les oques estaven hui cantadores. Un petit bany de natura i pedres antigues, uns pardalets de diverses classes caçant insectes vora riu. Es mouen ràpid i no els agarre amb la càmera. Deixem arrere per unes hores, o dies, totes eixes coses que no deixaran d'esperar-mos en els embolics de les rutines diàries. De camí vegem ajuntaments amb cartells reivindicatius. Amb la bandera espanyola el partidisme es dissol en el nacionalisme excloent. Normalitat i natura, ideologies que no ho semblen.

divendres, 22 de març de 2019

La primera rata penada

Encara que refresca de nit més del que era habitual, vaig vore anit la primera rata penada penà!) de la temporada al centre de València. Les ciutats van deixant de ser hàbitats saludables, fins i tot per a les persones. Per això, vore que encara hi ha un poc de vida salvatge provoca una alegria que segurament està fora de lloc. Hem de pensar que eixa satisfacció pareix més una excepció dins del mal que un senyal de millora.

dijous, 21 de març de 2019

Es mastegava l'odi

El Termcat ha renovat el seu web, cosa que m'obliga també a tocar el codi del Multicerca. Ja he començat, però hi ha una miqueta de faena, si vullc continuar mantenint els cercadors dels diccionaris de llenguatges d'especialitat.

Veig que han elaborat la nova versió del web amb Drupal, un gestor de continguts de codi obert. Li hauré de pegar una mirada, a vore si l'entenc i si m'interessa aplicar-lo en alguna web dels que administre.

Es fa tard. La setmana judicial ja ha acabat. Hui han actuat alguns guàrdies civils. La rebel·lió, no sé si la provaran, però ha segut tal com la paròdia del Polònia, una esplèndida actuació teatral. El moment culminant ha segut el passatge «es mastegava l'odi». Uf, dit aixina, sense casc, ni porres, ni armilles ni pilotes de goma, aborronava sentir-ho.

dimecres, 20 de març de 2019

Codi penal de la temença

Escolte fragments de la retransmissió i tinc la sensació que una narració que tinga com a personatge un català fent una truita francesa es pot convertir en un relat de terror si és narrada per algun dels policies o guàrdies civils que estan contant com van viure els fets del procés independentista sotmesos a juí en el Tribunal Suprem espanyol.

Cert és que en boca dels independentistes allò era una festa. El cas, però, és que n'hi han uns acusats que estan tancats en la presó per unes «percepcions» que no responen a cap fet real, sinó que es van quedar en mera hipòtesi o expectativa frustrada. La frustració de les expectatives no és una possibilitat admissible per a alguns seguidors de les ideologies dogmàtiques. Una facció del nacionalisme espanyol ha decidit que les percepcions, pors i frustracions que senten tenen ara l'ocasió d'una compensació o de recuperar les tornes pels anys en què la democràcia i la laïcització de la societat han bandejat els principis i fonaments del nacionalisme espanyol autoritari.

La bona del cas, per dir-ho aixina, és que també estem assistint a les misèries del sistema judicial en este àmbit reflectides en l'interés de la fiscalia per condemnar i el desinterés per aclarir la realitat dels fets. Els acusats continuen tancats mentres la fiscalia es preocupa per la por que sentiren els policies pel que haguera pogut passar. Es veu que hi ha un codi penal de la temença.

dimarts, 19 de març de 2019

Una mirada sobre els apatxes

Em desconnecte de tot un poc, abans que tot això torne a cremar de manera insostenible —les falles i el juí del procés—, i faig la volta pel meu circuit de muntanya: 14:27. Amb sol i airet fresquet. La mirada de Rory Calhoun en Apache territory (1958) em recorda la d'algú. El film és roín, i no el salva una mirada que podria ser de George Clooney.

dilluns, 18 de març de 2019

Boira a la punta del nas

Dissabte  va ser la boira misteriosa que mos va envair des de la mar fins que quasi no mos veem la punta del nas. Diumenge, una ponentà d'eixes de ple estiu. Hui frescor i núvols, mentres el personal continua amb els coetets. Si no fóra perquè seria llevar-li gravetat al fet nociu de la contaminació i el canvi climàtic, diria que estos dies eren premonitoris del que mos ha de caure damunt. Però seria una i ocurrència massa banal i tòpica.

El mal és que només ho acceptarem quan pugam lamentar-ho de manera terapèutica. Fins llavors, podríem provar a considerar l'ecocidi, tal com proposa Polly Higgins. Ja posats, carreguem-mos-ho a consciència, com en una grande bouffe... Bé, en realitat ja ho estem fent. I vorem si ho paren Malala Yousafzai o Greta Thunberg.

diumenge, 17 de març de 2019

Cita dominical / 539: Ainhoa Goñi

Mirant la violència humana.
Avui sabem que algú va cometre un homicidi fa 430.000 anys.
Ainhoa Goñi, «Guerres oblidades. Ciència i tecnologia s'alien per a descobrir la violència del passat», Mètode, 100, volum I (2019).

dissabte, 16 de març de 2019

Apallissar o trair

Sentint la conversa de la SER d'este matí, en el programa de Javier del Pino, passades les nou, amb el grup d'humoristes gràfics, hem al·lucinat quan comentaven la declaració de l'antic major dels mossos Trapero com testimoni en el juí. Allà on mosatros hem vist un major i uns mossos professionals i democràtics, alguns d'ells veen una anguila que fugia d'estudi i uns forces de seguretat inactives i que col·laboraven a fer el referèndum.
De camí cap a la compra, Takse exposava el seu fatalisme davant el fet que persones amb estudis i cultura es deixaren encegar pel nacionalisme. La «unitat» legal de la pàtria pareixia una coartada correcta per a apallissar ciutadans que cometien el vot en un referèndum il·legal. La legalitat abans que la integritat física de les persones.
Estranyament, més tard semblava que preferien la integritat «física» d'una obra d'art que es degrada o va desapareguent abans que una restauració mal feta que l'«apallissara».
Una legalitat mal feta pot enviar policies amb porres a apallissar els ciutadans i empresonar els polítics que convoquen referèndums. N'hi ha humoristes a qui els agrada eixa democràcia per a la seua pàtria.

divendres, 15 de març de 2019

La carnisseria de la democràcia

Fragment de La carnisseria de Jean Veber, 1897.

Estem abduïts per la retransmissió del juí. Mos hem de demanar una permís per estudis democràtics o per excedència unilateral, perquè no tenim prou hores en el dia per a seguir l'espectacle judicial —ah, els films americans solen ser més dramàtics, però no tan fictíciament intensos— i els comentaris que fan els experts i els aficionats d'Els Matins, de Tot Es Mou, de Més324...

Per cert, segons alguns, els policies espanyols i la guàrdia civil desconfiaven dels mossos a causa de les declaracions del conseller Forn. El conseller havia dit (29.08.2017) que els mossos garantirien que els ciutadans pugueren votar. Llavors, si no van anar més enllà de la desconfiança, si van considerar que això anava aixina, podem inferir que la policia espanyola i la guàrdia civil es guien per directrius polítiques i no pel compliment de la llei i les decisions judicials.

Per sort, la democràcia és més important que els forats que alguns fan per a mirar més enllà, plus ultra, en este cas, un ultra judicial, policial i polític amb les arrels en la mòmia que no va acabar en una cuneta.

Vaig eixir despús-ahir al riu, amb aire, calor i espardenyes que s'esvaren en la grava, per mirar d'aguantar en forma el juí: 07:36 + 06:53. Costa mantindre l'equilibri.

dijous, 14 de març de 2019

La democràcia, ni tan sols votant

La cosa és que el juí 20907/2017, contra els independentistes catalans, m'ha recordat en molts moments de les preguntes de la fiscalia el llibret Matin brun de Franck Pavloff, onze pàgines menudes, però eloqüents: un amic li diu al protagonista que ha hagut de sacrificar el gos, perquè l'animal no era bru. La resta del relat seguix el camí de l'absurd que va dur a Auschwitz, a la Inquisició espanyola, als juís de déu... Tinc quimera que els llaços grocs no són bruns tampoc, que els gastos imaginats per la fiscalia tampoc no són bruns, que els ciutadans ferits pels policies no són bruns. Ah, tal com diu el conte, per si de cas foren bruns, cal pensar que els bruns no sempre ho han segut, cosa que, evidentment, fa que tampoc no siguen admissibles.

El relat acaba un poc com preveia Martin Niemöller, quan el protagonista patix perquè tots saben que ell havia tingut un gat amb taques blanques i negres:

Toquen a la porta. Tan prompte de matí, no sol passar això. Tinc por. Encara no és de dia, encara està gris fora. Ei, pareu de tocar tan fort, ja vaig.

Segons el credo espanyolista, la independència la podia voler Agustina d'Aragó i valia la sang que es vessava; ara ja no s'hi val i menys encara votant-ho.

dimecres, 13 de març de 2019

Fals testimoni

Quan he sentit el fiscal Jaime Moreno, m'he alçat a apuntar la frase: «Intereso que la sala deduzca testimonio de particulares por delito de falso testimonio al juzgado de guardia.» I he sentit la necessitat d'escoltar el testimoni que li havia provocat la reacció al fiscal.

La cosa és que Jaume Mestre, el testimoni, era un xic que parava nerviós i realment lacònic, que tendia a tallar massa abruptament les respostes, sense donar massa explicacions ni facilitats a una fiscalia més interessada a intentar provar delictes substituint les proves amb les percepcions i la memòria dels testimonis.

Amb vergonya hem vist que el camí proposat pel fiscal li l'ha suggerit el president de la sala, Manuel Marchena, que ha llegit en el Codi penal la possible responsabilitat del testimoni amb to amenaçant. En este cas, que no té cap relació amb els fets delictius, els ha semblat massa els «no ho recorde» o «no ho sé». No n'hi havien mai prou quan declaraven els antics càrrecs del govern espanyol com ara Rajoy Brey, Sáenz de Santamaria o el mateix Millo i Rocher. El valor dels testimonis va per barris, es veu.

dimarts, 12 de març de 2019

S'acaba com quasi sempre

Els gafarrons refilen. Hi ha rosada de nit. Passem d'una ressaca a una altra quasi sense pausa per a la reflexió. Primera, vaga feminista amb manifestació posterior. Alhora, no podem desatendre el juí contra els independentistes catalans en què, com que la fiscalia no sap on trobar la rebeŀlió ni res en concret, pareix que acabarà acusant els testimonis de mala gestió empresarial, laboral o del delicte d'esplai indegut agreujat per malbaratament de temps. Ho estan escrivint amb llapissera fina en el Codi penal. Més tard, la convocatòria electoral «desfermada» accelera o elimina reunions sindicals i faenes administratives. A més, estem en ja en Falles i els canvis de l'aire i els moviments del personal pel centre de la ciutat trasbalsen la quotidianitat: els periodístics milions de Zaplana en l'estranger, els índexs de lectura en valencià que no alcen el cap...

Un poc com sempre i sempre mos sembla que el món s'acaba. I, contra el que dia aquell —el Xavier Graset fa uns quants anys ja—, sembla que no s'acabarà tan bé com voldríem.

dilluns, 11 de març de 2019

Samarretes i pantalons de pinces

Vam vore Francisco Camps i una dona passejant de nit pel carrer de la Sabateria dels Xiquets. Pareixia que havien eixit de festa —o d'una festa— i que l'estaven acabant xarrant de camí. Parlava ell i semblava que li explicava a la xica coses molt intenses. Ella se'l mirava —i no se l'acabava— amb un mig somriure. La vaig trobar enxisada mirant-lo als ulls. No sé de què devia anar la conversa.

De camí cap a casa vam vore prou grupets amb samarretes morades feministes immersos en l'ambient del cap de setmana dels carrers del centre antic. Els nostres prejuís sobre el personatge mos deixa una sensació estranya pel contrast entre les samarretes reivindicatives d'uns i l'estilisme ranci de l'antic president valencià. Una sensació agradable i dubtosa alhora d'eixes combinacions que les democràcies mos obliguen a intentar entendre.

Els deixem arrere en la fosca del carrer, vora els contenidors, les pintades i els gats, i tirem per l'Estamenyeria Vella.

diumenge, 10 de març de 2019

Cita dominical / 538: W. Knighton

Mirant la discriminació contra les dones.
Les estadístiques de suïcidi a l'Índia il·lustren notablement sobre la misèria de la població femenina provocada per unes institucions de les quals són víctimes. A l'Anglaterra hi ha 33 suïcidis entre les dones per cada 100 homes; a l'Índia, per contra, són 150 dones anualment per cada 100 homes. I això és un fet ple de significat. No és cap veritat dubtosa.
W. Knighton, «Glimpses at India, as it was and is», The Indian Female Evagelist, 1878; consulta: 09.03.2019.

dissabte, 9 de març de 2019

Lletres sense ciència

Veig que les frèsies es diuen paregut en italià (fresia). Com que és una planta vinguda de l'Àfrica, du el nom que li va posar un botànic danés (Ecklon) a partir d'una adaptació al llatí del cognom d'un metge alemany amic seu (Friedrich Heinrich Theodor Freese, que no té pàgina encara en la Wikipedia). Això que era amic seu ho diu un diccionari francés (Atilf), altres fonts diuen que era un alumne, o inclús un pupil.

Un botànic danés i un metge alemany units per la ciència del segle xix al sud de l'Àfrica. No tinc prou idea d'alemany per a entendre els conflictes territorials d'eixa zona que comenta la Wikipedia. En canvi, això de l'associació de les ciències en lots que no es poden barrejar em deixa un poc sorprés quan m'ho comenta Anaïs. No pot triar segons quines combinacions per a la secundària i més avant. En resum, que no es formarà més en matemàtiques ni en química, per exemple. No acabe d'entendre què pretén eixe sistema de distribució dels coneiximents. La meua experiència i el que em comenta em fa lamentar que l'esperit científic no es transmeta com l'olor de les frèsies, tant si parlem de «ciències» com això que diuen «de lletres».

Certament, amb un poc més de ciència, moltes lletres impreses o escridassades no hagueren arribat als papers, a les orelles i ni tan sols a les idees.

divendres, 8 de març de 2019

Peixos en bicicleta

Hem estat afaenats fins a última hora pels carrers de València. Mos hem perdut la geganta d'Alborch, que estava a l'altra banda de la manifestació. L'hem vista després en els informatius. Per contra, parmi les histoires d'Anaïs —hauria d'incloure ací un emoticona que fa l'ullet—, han passat com l'aigua cap a una mar morada milers de persones de tots els sexes i edats convençudes que haurien de tornar a canviar el món i cantant que estaven molt disposades a intentar-ho... I a aconseguir-ho, com mostrava una pancarta que fea pensar, abans que els peixos hagen d'anar en bici.

dijous, 7 de març de 2019

Qui passa i qui torna no existix

Uns algoritmes permeten crear rostres que mos semblen reals (Xataca, 14.12.2018), naturals, en el quals no som capaços d'intuir l'engany... És possible que això siga una gran innovació tecnològica, però no li veig la novetat enlloc. Si m'ensenyen una foto d'algun desconegut que hi deu haver entre els milers de milions de persones del planeta, doncs, tampoc no sabria dir si és algú realment, perquè no el conec i supose que difícilment arribaré a topar mai amb eixa persona, entre altres coses, perquè segur que, arribat el moment, me s'haurà oblidat eixa cara.

Eixos algoritmes o programes, al capdavall, han tornat a demostrar no tan sols que la realitat supera la ficció, sinó que la realitat és una de les tantes ficcions que vivim. Mos fem idees sobre la cara d'algú i se la canvia amb un pentinat nou o una cirurgia. I si no en teníem prou amb els rostres coneguts, també els desconeguts poden arribar a formar part d'eixes idees que tenim, una cosa que ja ho féem quan llegíem noveŀles i mos sabia mal anar a vore el film, perquè no teníem eixe actor en el cap. O al revés, que el rostre de l'actor condicionava la nostra imaginació lectora.

Ara, a més, hem de sumar rostres reals de persones irreals... Un gran avanç, segur, que tindrà alguna utilitat. En fi, cal dir que tots devem haver intuït eixe algoritme en algun moment, com ara cada dia quan eixim al carrer, quan mirem qui passa i qui torna.

dimecres, 6 de març de 2019

Les pors de l'acusació

El juí del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes seria un juí del cinisme contra l'astúcia, segons l'ha definit l'economista Miquel Puig. També seria un juí contra la por com a prova de res, com ara el cas d'una secretària judicial, que es veu que creu que la seua por justifica la intenció de les seues paraules. O un juí contra els testimonis que fan ús de la memòria selectiva per a atribuir culpes i mals pensaments als rivals ideològics. Un juí també contra la veritat en favor de l'ànim repressiu o venjatiu.

Estem esperant que algú diga que sense proves de res no s'ha de continuar amb persones tancades en la presó ni desitjant condemnar-les. Les pors de l'acusació no sembla que vagen acompassades amb la por a fer malbé l'estat de dret i la democràcia. No pareix que tinguen por de fer-mos entrar en un carreró fosc.

dimarts, 5 de març de 2019

L'olor de les frèsies

Si no estiguérem subscrits com uns desesperats a les cadenes i canals de pagament en línia (o com es diga la cosa), tota la immensitat de films que es poden vore en línia sense cap subscripció no estaria tan accessible, mos la cobrarien més cara. I el cas és que les novetats no mos deixen vore els arbres que conformen un bosc històric de creació literària i cinematogràfica que va extingint-se en la desmemòria, si és que arribem a retindre un rastre o un petit llumí de record.

Bambant per la xarxa tope amb uns quants films d'Henri-Georges Clouzot que no he vist i que crec que no havia sentit mai: Les diaboliques (1955), La vérité (1960), L'enfer (1964)... I molt més en blanc i negre. I això, en el cas del cinema, pareix que siga ja una branca de l'arqueologia. Julien Duvivier, René Clément, i dins de poc —o ja— també el color antic de Truffaut, Rohmer, Chabrol... I parle de cinema en francés perquè la familiaritat me l'ha fet regirar ara.

Quan ho pense, veig que jo encara vaig arribar a vore les peŀlícules que li agradaven a ma mare, perquè quasi que eren les úniques que feen i repetien en la televisió d'aquells temps en Espanya. Però la progressió geomètrica actual del consum a l'abast de la punta del dit s'interposa en la percepció del sentit, dels sentits, i quasi que m'impediria ara arribar a conéixer l'olor de les frèsies que una amiga li va regalar a ma mare i que, de tant en tant, quan els pega per ahí, envaïxen els testos. De tant en tant es veu que mos cal un cataclisme, per a poder desconnectar com a humanitat angoixada i no acabar com els del forbidden planet.

dilluns, 4 de març de 2019

Eleccions lingüístiques

Em responen de dos institucions públiques diferents a queixes meues al síndic de greuges sobre la falta de compliment dels seus deures lingüístics en l'elaboració dels seus webs. Trobe que eixes mancances es deuen al fet que les administracions públiques no pareix que s'hagen dotat de protocols d'actuació lingüística per a complir els seus deures i, en conseqüència, respectar els drets dels ciutadans. Com a nova mostra d'això, fins i tot les respostes trameses al síndic contenen defectes que denoten eixa falta de protocols d'actuació contra una de les discriminacions endèmiques i habituals al País Valencià.

Hi ha problemes socials, econòmics i ambientals pitjors, però malament els resoldran si no poden resoldre un tràmit administratiu simple com és regular l'ús de les llengües oficials. S'ha acabat una altra legislatura —enguany, per primera volta, el president de la Generalitat, Ximo Puig, les ha avançades un mes per a fer-les coincidir amb les generals espanyoles— i encara hi ha persones que dirigixen les administracions i firmen papers on responen en castellà per a dir-te que t'atenen perfectament en valencià. Això també són eleccions.

diumenge, 3 de març de 2019

Cita dominical / 537: Pere Bonnin Aguiló

Mirant els usos nocius del llenguatge.
Les paraules van perdre la propietat conceptual i van adquirir qualitats màgiques al mateix temps que el nivell inteŀlectual del llenguatge s'anava degradant cap a un primitivisme instintiu.
Pere Bonnin Aguiló, Así hablan los nazis, Dopesa, 1973.

dissabte, 2 de març de 2019

La contaminació del futur

Desconnecte dels pensaments judicialitzats que estan empastrant en Madrid estos dies, si és que en el fons podem desendollar eixa part del cervell i deixar la ment vagar sense ofegar-se en consideracions ètiques i polítiques.
Fa bon dia però no ixc a córrer, els nivells de contaminació de la novel·la La sequera de Ballard estan deixant de ser ciència-ficció dels anys xixanta i ara són ciència casolana que entra pel nas. Un company amb enfisema ho està notant només per haver de pujar el desnivell del carrer de les Avellanes fins a la catedral de València, la porta romànica. Qualsevol dia, els rostres de pedra de «nos ancêstres» mos giraran la cara.

divendres, 1 de març de 2019

Sentència sobre els fets

He sentit de passada que uns periodistes de la cadena espanyola que en algun temps tenia una certa preocupació per l'objectivitat, si més no, per oferir informació veraç, La Sexta, dubtaven un poc de la capacitat dels fiscals per a demostrar el delicte de rebel·lió. Com que sóc poc objectiu en este cas, ja que em deixe guiar pel que vaig vore en TV3, no arribe a entendre l'exercici de periodisme que no documenta ni comprova, sinó que tan sols espera la sentència. ¿Serà possible llavors informar sobre els fets?