L'orde sense hac

Com que entenc poc del «xinés» que escriuen —i poc parlen— en Vitòria, entrar en Elkar és una joia i, al mateix temps, una petita frustració. Sort que tenen llocs per a assentar-se còmodament, i aixina pots mirar qui passa i qui torna mentres fulleges.
Consulte el diccionari de Michelena: pel que he vist, les paraules amb hac inicial van alfabetitzades en la primera vocal i no en eixa consonant. L'alfabet a voltes pareix una herència genètica més que una clossa científica.

La comarca

Uns valencians coincidixen un moment amb mosatros a l'hora del desdejú. Mos senten i mos diuen que són d'Alacant. Parlem poc i no sé si es referien a la província, que hi ha qui s'identifica encara més amb això que amb la comarca.

L'ús comú

En la platja de Zumaia s'arxiva la història de l'orografia en uns fulls de pedra oblidats enmig d'un desorde organitzat per les ones de la mar, que polixen i retallen les vores de cada pàgina. En eixos fulls ressona el basc del veïnat: en quatre hores Takse ha sentit més basc ací que en quatre dies en Vitòria. Fins i tot ha dit quatre coses en un bar i s'ha alegrat de no entendre la resposta. «Utsa» es referia al café i no a l'aixeta buida de cervesa. La fluïdesa s'agarra aixina, amb l'ús comú en tots els llocs.

Li falten noms

Passem per Salburua, trobem a faltar uns quants noms científics en el diccionari de l'AVL. Caldrà proposar-los-els, per a poder passejar pel País Basc un poc més en valencià.

El pes just

Ja han començat les col·leccions de la temporada. Hem de dedicar el lleure a activitats que interessen essencialment pel benefici econòmic que reporten. Mosatros no sabem què fer amb els temps morts de les nostres vides, però el capitalisme també té previst depredar eixes inseguretats.
Discs de vinil de 180 grams: ¿què pesaven abans? No sé si pesar els meus discs antics i, si no hi arriben, fer una col·lecció amb el pes just.

Amb el Boox de viatge

Pensava dibuixar amb el Boox Note ara que l'estrene de viatge, però encara no tinc controlades totes les aplicacions possible. Per a compensar, veig que el teclat en pantalla és molt més efectiu que el del Kindle. La connexió a la xarxa de l'hotel també ha funcionat bé. El mal és que no fa suggeriments en valencià ni té els menús en esta llengua.
Serà cosa de practicar i d'anar afinant les aplicacions. Les carabasses sembla que sí que van.

Cita dominical / 562: José Luis Villacañas Berlanga

La posició davant la història és una posició moral davant el present. Sempre. I quan dius que l'imperi espanyol ho va fer tot bé, el que estàs dient és que ho tornaries a fer.

José Luis Villacañas Berlanga, segons l'entrevista que li fa Mónica Zas Marcos, Eldiario.es, 24.06.2019.

Llur mala bava, la d'alguns

Un petit intercanvi de comentaris en la revista Núvol (21.08.2019) arran de l'article d'Isaias Fanlo «Com carregar-se el català (amb estil, això sí)», em servix per a espolsar i difondre un poc les meues neures sobre alguns aspectes de la llengua que pareixen dogmes d'una fe hermètica més que propostes per a afavorir i promoure l'ús del valencià com si fora una llengua que val per a tot, per a desvariar i per a enlluernar:

En el llibre de Joan Coba Femenia Els adjectius possessius: teoria i alguns problemes d'ús (es pot consultar la tesi prèvia en la xarxa), podeu trobar un «estudi aprofundit i clar de la forma llur, des de les perspectives diacrònica, diatòpica, diafàsica i fins i tot romànica amb tota la problemàtica sintàctica que se'n deriva», tal com explica Lluís Gimeno Betí en una ressenya. Gimeno afig:

«Una altra qüestió a analitzar és si el possessiu llatí suus s' utilizava ja en aquesta llengua per a diversos posseïdors, com passa actualment en català i en altres llengües romàniques, entre altres preguntes formulades. La conclusió a què arriba l'autor és afirmativa, i per aquesta raó no ens hem d'estranyar que la generalització dels derivats d'illorum mai no fóra total en català en contrast amb usos dels derivats de suus, amb posseïdor plural, durant l'edat mitjana.»

Sobre este possessiu també és ben interessant la lectura d'una article d'Albert Jané de l'any 2011 en la revista Llengua Nacional: «Notes sobre l'ús del possessiu llur» (localitzable en format PDF en el web de l'IEC). Quant a la resta, estic molt d'acord amb l'article d'Isaias Fanlo, cosa que no evita que em sàpia mal que la pressió discriminant contra els valencianoparlants i en favor de l'ús del castellà siga tan institucional, intensa i persistent com quasi sempre (al País Valencià sobretot), sense que l'estat democràtic haja pensat mai que a «totes les escoles d’Espanya s’hauria d’ensenyar, a més del castellà i l’anglès, el català, el gallec o l’eusquera». Seria un petit canvi amb un objectiu diferent i crec que més positiu que l'actual.

Cotó-en-pèl electrònic

L'últim dia de faena abans de les vacances no dona per a res. Mentres faig còpies de seguretat veig tota la brossa que s'acumula electrònicament, però ara mateix no puc estar eliminant i reorganitzant si estic copiant a un disc dur la informació que considere més important o que més mal em sabria que es perguera. La part més reconfortant de la neteja és la possibilitat de localitzar arxius de l'any de la polca (és a dir, del 1997 cap ací) que resulta que contenen informació oblidada que encara és aprofitable.

Mirant el desordre etiquetat i encarpetat que m'apareix a la vista en l'explorador d'arxius, trobe que necessitaria dos o tres dies de faena amb cotó-en-pèl i alcohol per la deixar com una patena i ben organitzades les interioritats entre les carpetes i els documents. Ara he exagerat, «ben organitzades» seria massa, només que tinguen menys repeticions i un més dreceres.

Neures d'estivalitat

Encara m'estic refent dels efectes de la destrossa que ha provocat la pèrdua i recreació de la plantilla «Normal.dotm» del Word. Deixe apuntat que eixes plantilles normals van en la carpeta «Unitat:\Usuari\NomUsuari\AppData\Roaming\Microsoft\Plantillas». En canvi, la que no s'ha perdut és la que manté la configuració personalitzada de la interfície del programa. Si no m'enganye, és la que tinc en «...\AppData\Roaming\Microsoft\Word\Inici» (dita també «Inicio» i «Startup», depén de la instaŀlació de cada ordinador).

Per a airejar-me dels codis, envie una consulta a l'avl sobre un topònim de Foios: «Cuper», «Cúper», «Cuiper» o «Cúiper», que m'he trobat tot això. Trobe que la pronúncia habitual com si s'escrivira «Cúper». L'acadèmia, en canvi, escriu «Cuiper» però diu que la pronúncia és [kúper], cosa que no em quadra amb el fet que la documentació més antiga que localitze és «Cuper» (que no hi haja accent no vol dir res en Madoz (1830), em sembla), i tampoc s'ajusta a la forma que indica Sanchis Guarner (1976), «Cúiper».

Bé, encara estem en agost, aixina que trobe que fins a l'octubre, quan tornaré de les vacances d'estiu, no podré concloure res sobre estes incidències i neures d'estivalitat.

Volen les plantilles

El Word de Windows, al cap dels anys de no fer-ho, me s'ha menjat la plantilla «Normal.dotm» este matí. I com sol fer de manera taxativa i abusiva, no en deixa rastre en l'ordinador: en crea una nova i te se fot tota la faena que hages fet durant anys amb l'antiga. No en deixa ni rastre. M'ha destarotat un poc el matí.

Per sort, quan l'informàtic m'ha dit que no hi havia res a fer, he vist que tenia una còpia de finals de l'any passat. Això, a més, m'ha permés comprovar que la còpia de seguretat no s'estava fent tampoc correctament, ja que les faig periòdicament. La que passa és que el programeta ms-dos creava un document en lloc de crear un directori amb la còpia de les plantilles. L'ensurt m'ha servit per a resoldre-ho.

D'altra banda, com que, dins del meu desordre, sóc un poc previsor, tenia una còpia del mòdul («Newmacros.bas» es diu la còpia) del 30 de juliol passat. En eixe mòdul havia inclòs les modificacions i ampliacions de les macros més grosses, aixina que he pogut respirar. Havia estat tres dies barallant-me amb el codi d'una macro i temia que haguera pogut volar.

M'ha tocat, això, tornar a generar combinacions de tecles i associacions de macros amb les icones personalitzades de les franges del programa. Per sort, la configuració personalitzada de les franges està en una plantilla diferent («Miquel.dot» en el meu ordinador) d'una carpeta diferent («Inici») que es suposa que no vola tant. Pensant-ho bé, demà en faré una còpia i la inclouré en les còpies de seguretat.

Al final, l'inconvenient inicial m'ha impulsat a fer un poc de neteja. Després he comentat amb Takse que no sabem per a què mos preocupem per tot això: al cap i a la fi, l'administració de les Corts tenen un sistema de gestió que es resumix en l'expressió «mientras jodo, no barro», que ara mateix no tinc ganes de traduir. El president de torn de la institució i els qui la governen per delegació es suposa que haurien de modernitzar-la i fer-la més eficient, però no és el cas. També ací volen les plantilles i es malbaraten els cabals professionals.

La possibilitat de la coherència

Altra volta amb la cosa de la impossibilitat de la «coherència». No puc evitar que em sone a excusa per a infringir alguna regla, algun principi... No hi hauria falta de coherència si aplicàrem el principi d'esmenar els errors i revisar els nostres procediments i desitjos. Ben al contrari, aplicaríem la coherència d'una manera prudent i sense mecanicismes.

Per contra, qui sol apeŀlar a la idea que és impossible la «coherència absoluta» —dit de passada, com si hi haguera res absolut en esta vida, llevat dels nostres estadis físics— tinc quimera que realment està disculpant-se per alguna cosa, perquè sap que no està actuant correctament en alguna qüestió i, a través d'eixa impossibilitat invencible adduïda, prova d'obtindre la indulgència religiosa a la qual estem encara sotmesos en estes coses de l'ètica i la moral.

Una variant d'això és també «l'excés de coherència», que es veu que ha de ser roín, com tots els excessos... Això es veu a una hora de camí, la paraula excés ja diu que alguna cosa no va. Realment, més que un excés de coherència és possible que el que hi haja és una diligència o eficàcia mal aplicada o aplicada per a fer mal. Mirant-ho bé, hi solen fer referència els qui estan disposats a claudicar i renunciar a la coherència (de fer bé) a canvi d'algun benefici indegut i injust, a canvi d'algun suborn. Volen que ho faces tu també, practicant la seua coherència màxima del lucre personal a canvi del perjuí d'algú altre o de la societat. Ahí també tindríem una coherència molt atractiva, ben habitual, tan habitual que arriba a insinuar la possibilitat, quasi evident, de la «coherència aboluta».

Amb codi i guiato

Ara que hi ha un poc de temps, m'embolique amb una rentada de cara de la part de legislació lingüística del bloc Diari per a Tècnics Lingüístics (dtl), secció que abans estava situada en el web Eines de Llengua (web on es centralitzava l'activitat de la cdlpv). En general, només faig el trasllat de les pàgines que contenen els enllaços als continguts. Els continguts situats en el servidor del web continuen allà, almenys de moment.

Pareix que no, però fer un bon no res es convertix en un mareig i, al final, notes que la faena de no sé quants anys no saps si és gens útil, però ocupa espai i manté connexions i dependències que costen d'aclarir i reorganitzar. A més, de tant en tant, si algun servidor t'avisa que estan fent tasques de manteniment o el navegador no respon, només faltava això per a alterar la calma que t'imposes i practiques amb devoció per tal de racionalitzar la faena. Si no fora... Uf, mos estem acostant a colps de guiato i codi html a eixe banquet.

Cita dominical / 561: Caterina Riba Sanmartí

Si els originals permeten diverses interpretacions, les concrecions possibles en la llengua de rebuda són iŀlimitades. Els traductors i traductores responsables de la tria, han de tenir present que el trasllat d'una llengua a l'altra comporta tota una sèrie d'implicacions ideològiques. El fet d'incorporar la perspectiva de gènere a l'hora d'avaluar les prioritats contribueix a prendre decisions conscients i informades.

Caterina Riba Sanmartí, «Feminisme i traducció literària: una aproximació», Terminàlia, número 19, juny del 2019.

Agranava l'escaleta

Vam anar al restaurant L'Escaleta de Cocentaina. El petit problema que no acaben de tindre ben resolt és que, ara mateix, amb la solana que cau per allà, no és un passeig agradable des del poble pels camins, així que hi vam anar en cotxe. A la primavera o a la tardor, el passeget deu estar bé.

Ja el coneixíem i l'experiència continua sent molt bona, vorejant l'exceŀlència. El preu és el que correspon, supose, és a dir, que per a visites especials i amb un interés per la gastronomia d'alt nivell. Hi ha qui s'ho gasta en una samarreta de l'equip de futbol o en contribuir a una ong. Canvie la samarreta per l'ong i estalviem per a fer una celebració de tant en tant.

Esta volta mos van descobrir la mostassa i altres brosses de la contornada. Eixa pràctica de la proximitat i l'aprofitament sostenible dels recursos de l'entorn és una bona línia d'actuació. En eixe mateix sentit, els hem deixat caure un detallet sociolingüístic:

L'atenció personal va ser perfecta. A més, va ser en valencià, detall que agraïm i que mos agradaria que fora una opció normal en la carta i el web del restaurant. Moltes gràcies per tot.

Pedreta a pedreta, empedrarem el camí.

Amb «garaix» i sense

Després del debat en la xarxa que vam tindre a propòsit de l'aparcament d'esta paraula en valencià, peguem una volta per Cocentaina i topem amb un poc de filologia popular aplicada, que és la faceta més saludable del fet lingüístic: «garaix» i «garatge» en sengles cartells de la mateixa immobiliària.

L'esperança que temem

Després de les males passades que mos fan la majoria dels governants, Pedro Sánchez, Calvo i Ábalos inclosos, que no sé si governen, però que declaren i malven un silenci ben valuós per a les oportunitats d'imposar les bones accions davant de les males idees. En contrast amb això, també hi ha bones idees i iniciatives polítiques, encara que siguen municipals i de poc de ressò, però que són molt rellevants per a eixe patrimoni comú que voldríem també que es titulara com el llibre Aquí tenim l'esperança que estàvem buscant (de Lolita Bosch i Oriol Malet). El Diari La Veu (14.08.2019) informa:

Potries retira la bandera de la UE pel tracte a l'Open Arms i donarà a l'ONG el que recapte amb el Music Fest

Amb tot, crec que no s'hauria de retirar la bandera de la Unió Europea. Al contrari, s'hauria de fer més visible, però amb un llaç negre o amb algun cartell declaratiu que mostrara l'estat en què està caiguent eixa unió de cada dia mos temem què, eixa Unió Europea que cada dia obri els braços amb temor a l'esperança.

Fa calor encara, les panderoles americanes continuen amenaçant que qualsevol dia mos obriran la porta de la finca i mos saludaran de matí. Me s'havia passat apuntar l'últim recorregut pel riu, dilluns passat: 07:08 + 07:00. Més llaugeret que de costum.

Junts també podem caducar abans

L'article de Jordi Évole «Ojalá este artículo lo lean caducado» (La Vanguardia, 14.08.2019) em commou, no per la forma, sinó pel fons de la qüestió: els governs de la Unió Europea pareix que estiguen fent per convéncer-mos —als ciutadans d'eixa unió— que tot allò del bagatge comunitari, els drets humans, les llibertats públiques i fins i tot el dret tradicionals més consolidat, el de la mar, són uns nyaps utilitaris d'interés partidista i, ja posats a abusar de la ciutadania, nacionalista.

A més, m'arriba la memòria 2018 de Metges Sense Fronteres que es titula «Juntos hemos hecho algo extraordinàrio» (no sé per què hi ha algunes ong interessades per les persones que, paradoxalment, es dediquen a practicar la imposició lingüística castellana). Supose que pretén ser un missatge positiu, però si ho mires bé, també hem fet i fem «junts» moltes barrabassades, com ara les que estan fent els governs amb els migrants de la mediterrània. ¿Mos poden semblar simpàtics els governants que, podent-ho evitar, deixen morir les persones en la mar? Sí, militant i votant «junts» sense parar-mos en brosses també fem eixes coses extraordinàries, estúpides i malvades. La cosa és si en som prou els que no volem continuar sent aixina o caducarem abans.

Les influències en la xarxa

No tinc massa afició als canals de Youtube —i això que també hi tinc el meu espai on no passen massa coses, alguna merla i el so del vent— ni consulte gens Instagram ni Twitter —i ja fa un temps que em vaig esborrar de Facebook—. Però són espais de comunicació molt rellevants que omplin el nostre temps i fan circular un (im)possible «sentit comú» de l'era digital.
Com que en la revista Núvol (12.08.2019) Clàudia Rius es preocupa per «Internet, els influencers i la normalització del català» i veig que no ho lliga massa amb el «domini lingüístic» terrenal, amb un poc de faena de recerca arribe a oferir unes propostes complementàries:

Teresa Patapum
Nerea Sanfe TV
Frank Surimi
Miss Tagless
El Renao
Paper i píxels
Revista Tredeu
No hi havia a València
Carquinyol

Que l'única referència fora esmentar en un article citat els suposats 10 milions d’usuaris de la llengua m'ha semblat una demostració precisament del que comentava l'autora de l'article: «el panorama digital és clarament un espai en el qual encara hi ha molta feina per fer».

El pare de ma mare

He provat a regirar la xarxa a vore si, per casualitat, hi trobava alguna referència al pare de ma mare, que va morir al front de Gilet durant la guerra civil espanyola del 1936-1939. No hi he trobat res. Sí que apareix en el llibre Els Cogollos de Carcaixent de Salvador Albert i Cogollos, on supose que podria traçar eixa línia de la meua família. Llàstima que sé poca cosa d'eixa història, perquè ma uela em va contar el que em va contar quan fora i jo vaig fer el cas que vaig fer en aquell moment. A més, el meu uelo de fet va ser el seu segon marit, que és qui em va dur amb el ciclomotor Guzzi a l'hort un dia, quan jo devia ser més menut que l'aixà.

Abans de morir en el front de Gilet, el pare de ma mare va estar ingressat en un centre psiquiàtric. Si no recorde malament el que m'han contat, no tant per estar boig com perquè no volia anar a matar a ningú. Es veu que això l'angoixava molt. No sé com va anar la cosa, però al final, l'última cosa que en van saber és que va morir per Gilet. En tot cas, el cadàver no va tornar a Carcaixent. Fa anys, la família de tant en tant fantasiejava, durant alguns llargs dinars de Nadal, amb la possibilitat que tornara.

Al final he topat amb els morts en els camps de concentració del nazisme (Diari La Veu, 19.12.2016). Hi ha un Ramón Cogollos Giner. Llegir sobre això sempre acaba angoixant. Més encara si, pensant més enllà del paper de víctima que molt fàcilment mos adjudiquem, també haurem d'assumir que entre els nazis i els feixistes hi degué haver uns quants Cogollos. I això encara sap més malament. Al cap i a la fi, ma mare m'explicava que sa uelo dia: «Si cremen esglésies i sants, això serà faena per a tornar-los a fer; però matar o fer-li mal a ningú, això no.» Ma mare va travessar el maig del 1968 parisí com a immigrant i es va impregnar de moltes d'aquelles idees. M'agrada pensar que eixa línia de la família anava sembrant unes idees prou civilitzades. Encara que, al final, la cosa sempre va com va.

Cita dominical / 560: Carlos Manuel Álvarez

Amb la pereta, la boina, el portafolis carregat de poemastres i papers administratius, i la seua obediència i submissió imbatible, Retamar va complir sempre amb els ulls tancats amb el que la història li tenia preparat.

Carlos Manuel Álvarez, «Un turista en el país del proletariado», El País, 27.07.2019.

Fruita seca i llegums

Al mercat central de València hi ha parades que tenen rètol en valencià. A més d'això, hi ha qui també té alguns cartellets de productes en valencià, moltes voltes són productes que sembla que consideren que no es poden traduir (com ara les bajoques). I també n'hi han alguns que han decidit posar els cartellets en valencià. Com ara «Casa Conxa. Fruits Secs i Llegums», que he vist que tenen «anous» i «maduixes» i em sembla que la resta de cartellets també en valencià.

Llàstima que ja havia acabat de comprar. A l'altra em fixaré si les panses són de la Marina i les anous «del terreny», tal com diuen alguns.

Eritemes de diccionari

Em sorprén trobar en el diccionari que la peŀlagra és causada per un dèficit de la vitamina «PP» ('àcid nicotínic'). Diu que la malaltia es manifesta amb «eritemes en la pell, trastorns digestius, nerviosos...». Supose que ningú ho deu haver utilitzat en la trifulca política, per massa obvi. Però vist aixina, de colp, llegint definicions de diccionari, fa riure els prejuís.

Coses de la lexicografia, que té uns colps amagats impropis d'una disciplina que a voltes sembla tediosament taxidèrmica.

La capelleta que tanca

El servei de consultes del Cercaterm (Termcat) mostra la informació següent:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei de Consultes i el Servei de Documentació del TERMCAT no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

Altres anys, en esta època, sabíem que no obtindríem resposta a les consultes fins que el Termcat no tornara del tot a l'activitat. Però enguany —i ara no recorde que ho feren anteriorment— la situació té un tret decimonònic —en el sentit burocràtic de la paraula— que pareix un poc fora de lloc: no és que no atenguen, sinó que han tancat la bústia, ni tan sols els podem enviar les consultes.

La cosa té més substància encara, ja que la tecnologia permetria superar eixa portella electrònica tancada, gràcies a la funció d'ajornament dels programes de correu. Podríem programar l'enviament de les consultes que anem acumulant perquè ixqueren disparades el dia 1 de setembre. Però han tancat també la possibilitat d'omplir el formulari que cada u tenim en l'àrea privada.

Per cert, no és previsible que atenguen tampoc el dia 1 de setembre: seria una gran innovació que obriren diumenge, que deu ser una dia consagrat a algunes divinitats, si pensem que és un govern que encara nomena retors per a fer misses en una capella del palau de la Generalitat. Segurament eixa capella sí que deu obrir.

Eixa part de la democràcia

Si no fora perquè podria arribar a ser reprovable —encara que s'ho diga u mateix—, llegint un article que Julio Llamazares («Héroes y tumbas», El País, 03.08.2019) vaig pensar que no mereixia tant una citació com una coda:

¿Qué enfermedad afecta a todos esos que aplauden a criminales confesos, a auténticos torturadores, sea cual sea su motivación, a esos padres de familia y a esas madres que esgrimen bengalas y banderas patrióticas, a esos niños que aplauden el paso de unos héroes a los que ni siquiera conocen, pues cuando ellos nacieron, ya estaban en la cárcel?

Si lleves el final eixe que parla de la presó, podries estendre la idea de manera no partidista ni dogmàtica a tots l'espectre d'eixa Espanya fosca. En canvi, l'autor només està parlant dels que lloen encara els terroristes etarres. Aleshores es fa difícil no vore que eixa part que fa referència a la presó és molt rellevant: el cas és que el terroriste homenatjat que motiva l'article ha complit condemna en la presó. En canvi, les estructures de l'estat franquista no, i la descendència ideològica i biològica continua condicionant la democràcia espanyola en molts sentits.

Damunt, més avant, Llamazares esmenta els nazis. De nou, la bena del pensament espanyol amaga els quaranta anys de crim franquista baix del tel d'una cortineta a través de la qual s'esquadrinya i malparla sobre com de roïns són els altres. L'etarra va eixir de la presó: forma part de la democràcia. Alerta, els responsables dels crims i les idees del franquisme, també.

La frescor de l'orde

Em passe els matins classificant. Fa un temps em sorprenia el costum de fer llistes que apareixia en els films americans. Trobe que he vist unes quantes escenes en què els personatges conversen sobre llistes ordenades de preferències de tot tipus, llistes de jugadors, d'esdeveniments, de gelats... Diria que jo no dec haver passat mai de comentar algun lloc, alguna ciutat, algun film, algun paisatge, però sense arribar a fer-ne mai una llista numerada, en desorde i amb variacions contants.

Però la faena de les fitxes, de les macros de Word, dels diccionaris..., tot són llistes ordenades de coses que cal fer d'una certa manera, en un cert mètode, evitant variacions i buscant l'analogia i l'orde. Ara que no hi ha faena de traducció, en lloc d'apedaçar, em pose a arrenglerar. També els llibres en les estanteries, les carpetes en l'explorador d'arxius, els documents amb la data i el contingut. L'aire condicionat de l'oficina no va massa bé, el ventilador fa un soroll somort però molest. L'orde dels factors manté una certa fresca mental.

Amb seguretat en l'error

Estos dies m'ha passat que algú m'ha replicat en un debat en la xarxa: «sé amb seguretat». Amb això pretenia corregir unes dades anteriors que jo havia aportat al debat. En canvi, jo tenia davant dels ulls una experiència diferent. És a dir, jo sabia «amb seguretat» que la meua experiència era diferent.

Per evitar debats sobre el buit, no li vaig dir al meu interlocutor que el seu coneiximent era incorrecte, perquè és possible que les seues dades siguen diferents. Em vaig preguntar, en canvi, com pretenia tindre realment eixa seguretat tan absoluta respecte a fets que no podia estar segur de compartir. Al cap i a la fi, en eixe debat estàvem connectats per la xarxa, la qual cosa, a pesar que sembla que aproxime a tocar, en realitat inclou molta distància.

Em va saber mal al principi que em replicara amb tanta seguretat, més encara perquè es tractava de la difusió dels continguts d'un programa informàtic en què eixa persona havia deixat de participar uns mesos abans. ¿Com podia estar tan segur que no hi haguera hagut un canvi per qualsevol motiu i que ell ja no l'haguera conegut? Vaig tornar a comprovar les meues dades i, vaja, «amb seguretat» confirmaven que l'afirmació del meu interlocutor no era tan certa com es pensava.

En fi, cal anar espai amb eixes afirmacions que no s'han comprovat o que no s'emmarquen en un context comprovable. Perquè aleshores eixa seguretat, en lloc de ser una garantia d'encert, és fàcil que esdevinga un error segur. Fins a on jo sé, les meues dades eren correctes.

Cita dominical / 559: Xurxo Mariño Alfonso

Per a generar autoconsciència ens servim, al costat de les estructures i sistemes de l'encèfal, d'una «pròtesi formada per la xarxa cultural i social» que té cadascú.

Xurxo Mariño Alfonso, comentant una idea de l'antropòleg Roger Bartra, «Jo soc vosaltres», Mètode, 101, volum 2, 2019.

«Rue» del percebe d'enmig

Fa poc més d'un any que tenim uns veïns holandesos. No paren d'entrar i eixir del pis. Ella ix poc abans de les huit i mitja. Ell, no ho sé, perquè no sempre està en casa, o no li vegem el pèl durant setmanes. Un dia torna a aparéixer, sobretot els caps de setmana. Però sol ser ella qui ix de casa de matí, i per l'hora que és, supose que va cap a la faena.

Ell, les setmanes que està en casa, sol entrar i eixir prou voltes a migdia i de vesprada. I és habitual que tornen a casa allà quina hora de la nit. Això sí, amb l'aïllament que van posar els propietaris durant la reforma del pis, només algun dia intuïm que la llavadora està centrifugant. Per la resta, els sentim parlar o tossir si coincidix que passem pel replà de l'escala: no van canviar la porta antiga. Per la resta, a pesar que les parets ací no són cap meravella, ha funcionat la capa contra el soroll. De fet, sentim més les veïnes i els gossets de la finca on recolza la nostra —que dona al capçal del nostre llit—.

Vam parlar un poc amb ells al principi d'instaŀlar-se, perquè hi va haver algun problema amb la llum. La finca és antiga —de l'any 1836, em sembla— i quasi pareix que la llum venia amb el permís d'obres, d'antiga que és. No saben parlar en valencià —ni en castellà, és clar; no calia fer l'aclariment, ¿oi?—, però roseguen prou bé l'anglés (crec que sobretot ell). Jo el rosegue pitjor que ells, però mos vam aclarir. Després, algun atzarós «hola» i un crit suau d'«Andalussia» un dia de l'estiu passat que es veu que se n'anaven de viatge. Poca cosa més.

A voltes tenen convidats, a temporades. Diria que són els pares o alguns familiars. No sempre parlen neerlandés amb els temporers. A voltes em sembla que parlen anglés. En fi, l'anècdota no té més recorregut. Els de baix parlen en castellà i tampoc parlem quasi mai amb ells. Només de tant en tant amb el pare i la mare, que parla en castellà, i amb la filla major, que sí que parla en valencià. Dos pisos més avall hi ha un italià —el segon italià que viu en eixe mateix pis— i una andalusa: en castellà, mitja vida o un terç de vida ací i sembla que els coste un poc entendre el valencià. Més avall, una colombiana, que pareix que sí que mos entén, però que parla en castellà. I la de la porta de d'enfront, és de Carlet. Als baixos, faltarien els del tebeo d'Ibáñez, però el perruquer motorista es va jubilar fa anys (i ja no és entre mosatros, que diuen). L'altre baix, és un magatzem humit on caldrà fer reformes.

Arqueologia del Salt

Ara mateix no estic en disposició de fer una arqueologia molt rigorosa dels diccionaris de les diferents versions del programa de traducció Salt. Sé que vaig buidar el diccionari de la versió 2.0 en el meu ordinador ja fa anys, al poc d'eixir. Em sembla que eixe diccionari no va tindre diverses versions, però no ho puc comprovar, perquè els arxius ocupaven molt i només tinc una còpia en un ordinador, i no és ni l'arxiu ni l'ordinador que vaig utilitzar per al buidatge.

En canvi, fent un poc de memòria (revisant els escrits del moment), sí que puc comentar la nostra experiència laboral en les Corts.

Vam trobar diferències entre el diccionari de la versió 2.0 i el de la 3.0. Com que l'oficial era el diccionari del 2.0, teníem instal·lada en l'ordinador les dos versions del diccionari. Això fea que que cada volta que els informàtics mos actualitzaven el programa, els havíem de dir que mantingueren l'enllaç de la part del diccionari a la carpeta del diccionari del 2.0 i no a la del 3.0 (també vam detectar també que hi havia diferències entre cada edició del Salt 3.0 que anava apareguent).

En aquell moment podíem canviar sense massa complicació d'una versió a l'altra, però com que la 3.0 no era «oficial», no la utilitzàvem. Tenint en compte la importància social i laboral d'eixe programa, algun dia és possible que algú faça un estudi sobre l'evolució del programa i de les versions del diccionari. Si s'escriu mai sobre això, la història dirà i els lectors opinarem i continuarem provant camins diversos.

Ara mateix, la versió que encara mantinc en el rebost de l'ordinador és el diccionari del Salt 2.0, que du la data de 14 de setembre del 2000. Acabe d'obrir l'arxiu SaltBdDic.mdb (on hi ha els diccionari). Conté 54.157 lemes: no conté la paraula nombrar. De totes formes, com que eixa paraula tampoc no apareixia en alguna versió posterior del 3.0, per a comprovar quina versió estàvem utilitzant vam utilitzar una altra paraula de control: làmpara. Eixa paraula apareix en la versió del 2.0, però no en les versions del 3.0.

Ara tot això és història, petita història del programa, que ha fet un pas més i s'ha instal·lat en el núvol. A la faena, continuem traduint amb la versió 4.0 del Libre Office (però ja no n'utilitzem el diccionari). Cal dir que no canviem al Salt.usu perquè tenim les macros de Word preparades per a resoldre molts errors de traducció de la versió 2.0. Hem comprovat que el Salt.usu tampoc no és perfecte: comet uns errors diferents. Ja posats, per simple economia d'esforços, preferim esmenar (generalment amb les macros) els errors coneguts.

Torna la rabosa de foc

M'han instal·lat el navegador Firefox en la faena. Per motius poc concrets que no he acabat mai de comprendre, vaig tindre un petit conflicte laboral fa uns quants anys amb els informàtics, ja que no acceptaven de cap manera que fera anar eixe navegador. Me'l van llevar i em van posar l'Internet Explorer, que ni era ni és cap meravella. I menys encara si fem servir una versió que es veu que va caducar fa temps.

Per sort, al cap dels anys he pogut concretar un problema irresoluble de l'Internet Explorer (si més no, de la versió obsoleta que utilitzem ací) que m'impedix obrir correctament una pàgina web. Es veu que eixe problema, detectat pels informàtics, sí que els he semblat que em permetia tornar a utilitzar el Firefox. I el torne a tindre en l'ordinador. Ara cal que em torne a coordinar amb la versió que utilitze a casa (en Ubuntu), per a fer-lo anar àgilment.

Espere poder-li traure-li rendiment (professional, és a dir, lingüístic) i que no em tornen a xafar la guitarra.