¡Uaŀla!

Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.

Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.

En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!

El gènere visible i invisible alhora

La Secció Filològica respon algun dels meus dubtes d'estes setmanes sobre Hamàs, Yitshaq Rabín i Sukkot o Sucot —les dos són bones—. En contrapartida, estic mirant què han escrit sobre això que es denomina «llenguatge inclusiu» 🔗 i estic anotant les mancances o contradiccions que trobe en el document i que hauré de raonar, si pretenc aportar res que servixca de complement o que ajude a millorar la reflexió sobre el tema. Aplaudixc que s'hagen expressat amb comprensió i que ho hagen fet sense expressions de condemna ni desqualificacions o malfiances massa grosses. Però convé no aplaudir acríticament entapissant els carrers per on passa el carro de l'«autoritat» normativa.

Com a matís del que li falta la document, convindria que hagueren explicat per què els gèneres gramaticals tenen els noms que tenen —masculí i femení; no hi ha neutre ni animat ni inanimat, personal, no personal, absència de gènere...—, que es veu a una hora de camí que els noms fallen per la base, per l'origen dels noms.

Però també hi ha detallets que trobe millorables, com ara quan s'afirma que la marca valorativa «en recessió» del diec fa referència al gènere, perquè jo diria que es referix al sexe d'eixa persona (alcaldessa com a 'muller de l'alcalde'). El document diu també que les formes dobles permeten fer «visibles» les dones, de la qual cosa s'ha de deduir que no utilitzar les formes dobles torna a fer «invisibles» les dones i, per tant, pot implicar una «voluntat d’ocultar la presència de dones en un determinat col·lectiu»... Algú, amb idees d'eixes que tendixen a la «manipulació conscient de la gramàtica» —tal com ho expressa l'iec per a referir-se als que volen fer-la anar com a instrument de canvi de la realitat—, podria pensar que imposar alguns usos lingüístics té efectes sobre la realitat social... Vaja, per fer una comparació que coneixem: ¿que mos prohibixquen o impedixquen aprendre o parlar en valencià no té cap efecte en la realitat? ¿Vols dir?

En fi, això sí, fan de no voler xafar-se els dits, les «estratègies per a evitar la discriminació en el llenguatge poden ser innecessàries o artificioses» i són «tries individuals o corporatives que, com a tals, ni s’haurien de prohibir ni s’haurien de fer obligatòries», al capdavall, «les conquestes socials en el terreny de la igualtat dels sexes han fet evolucionar la llengua. El camí invers, en canvi, és més aviat incert», és cert, incert i, per tant, possible. Per a bé o per a mal, vaja, serà cosa de vore-ho.

«L'idea» dels signes ortogràfics

A pesar que estem acabant la setmana, i alguns arribem amb les forces mentals justetes —si és que passem mai d'ahí—, en l'aoetic 🔗 hi ha qui té espenta per a proposar la revisió del diacrític perdut en l'«os» (vocal tancada, ¡animal!), cosa que mos convida a mirar-ho globalment en lloc de centrar-mos en apanyar una peça sense mirar si estem millorant i empitjorant el trencaclosques.

Em deixe caure per allà amb una reposta diplomàtica que intent aportar documentació rellevant al debat:

Estic d'acord amb la proposta de repensar l'ús dels diacrítics que fa Josep Maria Mestres i Serra. En eixa posició de repensar, estic d'acord amb la posició expressada per Pere Saumell. Aprofitant que hi poden estar pensant en l'iec i l'avl, també aprofitaria el que diuen Jordi Sedó i Montserrat Bayà, no tant per llevar els diacrítics que queden d'una tacada, sinó per a repensar per a què volem els accents.

Tal com va escriure Abelard Saragossà (sèrie «Normativa: des dels parlants i per als parlants», apunt 13, 2018) entenc que seria bo «limitar les regles de l’accentuació a la seua finalitat (indicar la síl·laba tònica de cada paraula), objectiu que comporta suprimir la dièresi de les síŀlabes àtones».

Podem recordar que, tal com assenyala Saragossà en l'article, «Fabra va traure el nostre sistema d’accentuació del que té el castellà», però podem vore que tenim unes regles que pareix que, a més, hagen intentat resoldre coses a mitges: mos exclamem sovint perquè hi ha qui no sap fer les vocals obertes o tancades quan toca, però malament ho podran aprendre llegint si el sistema ortogràfic no mos ho indica (encara que siga incloent doblets o, per estalviar-mos ratlletes, deixant les que varien dialectalment sense accent). Deu ser que no és tan rellevant com mos pensem.

Finalment, en el cas dels «orsos», els valencians ho tindríem resolt i podríem proposar eixa solució al debat, si no fora que encara estem massa pendents de penalitzar-mos per qualsevol tret d'ací que no s'ajuste als manuals que es fan pensant en altres varietats dialectals. (La paraula orso apareix en el dnv, encara que com a forma secundària; no apareix encara en el diec).

Quant al trencaclosques ortogràfic, no sé per a què volem els apòstrofs: en lloc d'induir-mos a dir «l'idea» no parem de sentir «la última» o «el últim»; les cometes baixes, que combinen perfectament amb l'apòstrof, va desapareguent per la gossera de mirar com es poden posar; hi ha qui es pensa que les C c no es pronuncien «se» sinó que s'han de pronunciar en el castellà central d'Espanya que hem aprés a escola; l'iec lleva diacrítics però en proposa d'oportunistes que contravenen les regles per a evitar que parlem de la ciutat de l'Haia, com si escriure «l'aura» o «l'oli» (¡ei, Loli!) no creara també un «conjunt de trastorns» (veg. aura, accepció 5 🔗) neuropsíquics o ortogràfics.

Amb tento

Entre altres entreteniments del dia, fer temps al parc de les Basses d'Alzira, mentres es resol una visita oftalmològica. Alguna merla, tórtores, teuladins i gafarrons, els gossos de rigor, xiquets i majorets. Veig en el mòbil algunes errades en l'entrada escorpí de la Viquipèdia —vorem si després les esmene—. He començat La casa de foc de Francesc Serés. L'editor de la revista Núvol 🔗 em va dir que era «una meravella». Em servix per a demanar a l'avl que incloguen toixó en el dnv.

Sobre això del diccionari, vaig llegir (Vilaweb, 16.02.2022) 🔗 que, arran de l'èxit del Paraulògic, els arriben queixes per absències lèxiques. Josep Martines explica que «per a l’actualització del diccionari, sempre partim de propostes que poden venir de dins de la Institució o de fora». En això l'avl ha segut més previsora i oberta: hi ha un formulari per a fer-los «propostes» en el web del seu diccionari. 🔗 El web del diec 🔗 no ho té massa ben resolt, això, tot i que pots trobar al peu de la pàgina (ho acabe de vore) l'adreça oficines.lexicografiques@iec.cat.

Lligc en l'article de Vilaweb que Miquel Dols, president de la secció filològica de l'iec és un «enamorat» de la paraula téntol, que no està en el diccionari. Diu que és molt mallorquina. Doncs, espere que tinguen en compte la variant valenciana tento —amb accepcions tradicionals en el dcvb i també noves en el Diccionari de la Vall d'Albaida—, 🔗 que a mi també em porta records de la infantesa.

Més peces per menys

Encara tinc pendent fer el compendi de les paraules que l'iec va incorporar en març 🔗 al seu diccionari i ja n'ha afegit unes quantes més este mateix mes. 🔗 A pesar del desús de la llengua, pareix que la tindrem ben preciosa —tal com es dia abans dels xiquets grossets.

Això sí, sembla que tindrem cada volta més peces disponibles i, per contra, no augmenten proporcionalment les possibilitats d'ús. ¿Les llengües desapareixen en l'ús absolut o en l'ús relatiu? Hi ha més valencianoparlants que mai en la vida, però el percentatge que representen els usuaris de la llengua sobre el total és menor que mai a tot arreu —amb la possible excepció de ma casa, on les dades són molt estables i sempre del cent per cent d'usuaris—.

En fi, van afegint paraules al diccionari, que hauria de ser una font de lèxic fresc i variat per als mitjans públics i privats, i no tant el cementeri acadèmic on podem visitar les làpides de les paraules que vam ser algun dia.

Eixa palometa accentual

No sé què se n'ha fet finalment de les tres erugues de palometa reina que hi havia berenant-se la ruda. Algun deprededor se les deu haver fotut, perquè han desaparegut del mapa i no veig que hi haja cap capoll penjant de la planta o per allà la vora.

L'eruga del còvid no ha desaparegut encara de la poma del món que anem podrint, i símptoma que la cosa deu anar per a llarg és que l'han inclòs en el diec, 🔗 de moment com a paraula aguda i de gènere femení. Es veu que pensen tardar encara un poc més a ajustar-la a la tendència general de totes eixes paraules, que solen ser planes i de gènere masculí. Si la cosa dura un poc més, eixa palometa accentual sí que apareixerà.

L'home de la regenta

Havia proposat que inclogueren gerenta en el diccionari de l'avl. Em diuen que l'han inclosa en una entrada pròpia que remet a gerent, ja que la forma sense vocal final val tant per al masculí com per al femení. Curiosament, això que mos val als valencians, no li val a l'iec, que té l'entrada «gerent gerenta» i, per tant, es suposa que no li va bé que s'escriga «la gerent de l'empresa» (tot i que sí que els aniria bé «la regent de la institució»). Serà cosa de vore com evoluciona la cosa per ací i per allà.

De totes formes, no acabe de vore clar que regenta siga «muller del regent» en els dos diccionaris. Si més no, mentres regent no siga el marit de la regent(a).  

Un trenc ortogràfic que no descompon l'idioma

L'iec ha informat sobre les modificacions del seu diccionari. És una bona pràctica que periòdicament vagen fent canvis, ara que la tecnologia permet que els diccionaris estiguen més vius i no siguen només la sepultura dels usos passats. A més, informen amb detall dels canvis, cosa que ajuda a entendre com va variant el punt de vista de la institució.

D'altra banda, també dona una idea del temps que poden tardar els fets lingüístics bàsics i usuals a travessar la capa de prevenció normativa que embolcalla les seues actuacions. Perquè, ¡ai mare!, el dia que apareix en el diccionari eixa peça de la llengua sobre la qual s'han muntat malíccies i penjaments, ja la tornem a tindre. Vorem què diuen els «clàssics avalotadors».

Entre les novetats del diccionari, no diré que vore aparéixer sèguel moleste massa, ja que no és una variant valenciana (veg. Colomina) i, per tant, no és objecte de trifulca i sospita. Generarà més frustració el fet que hagen canviat l'exemple «Descompondre's un idioma» per «El vell imperi es descomponia sense remei». Este ja no dona tant de joc per a fuetejar-se imaginàriament amb el retrat de la llengua que voldríem tindre.

Han suprimit el ferrapedres, que continua per ara en el dnv, d'on supose que també desapareixerà (amb semala). Pel que trobe en la xarxa, pareix que siga una paraula que només haja existit per a omplir diccionaris. I per fi s'han enterat que massa també té ús com a sinònim de molt en «oracions de sentit negatiu» (cosa que ja apareixia en el dnv). En eixe mateix àmbit de trets valencians, em commou que vore aparéixer ¡ni pensar-ho! com a «expressió per a negar enèrgicament una cosa». Descansarem sense pensar-mos-ho massa.

El diccionari de l'acadèmia valenciana haurà d'introduir la locució a nivell de, que acaba d'incorporar l'institut català. I a partir de l'admissió de l'emfàtic «mira que» (diec), els dos diccionari haurien de fer un pas més i incloure les versions informals «mi que» i «ma que».

Finalment, la ratlleta de la ce trencada per fi rep nom en el diccionari: trenc, cosa que fa tres anys o més que tenien en ment. I sense descompondre l'idioma. Ma que els ha costat, diríem.