Mutants normals

Sembla proverbial o tòpic pensar que al País Valencià no tenim una cultura o una situació cultural «normal». Lligc de casualitat una frase de Toni Cucarella 🔗 del 2004 (dBalears, 30.10.2004): 🔗

«Si aquesta fos una cultura normal jo estaria ací parlant de la meva obra i dels meus llibres i no de política lingüística i sociolingüística»

No sé quina seria realment la situació de normalitat per a Toni Cucarella, però segur que no seria vista com a «normal» per tots, ni tan sols per «mosatros» (¿qui són els nostres?). Fem la cerca en idiomes diferents per la xarxa i trobar que Algèria, Rússia, el Líban o la Xina no són «normals»..., ja ho sabem, ¿oi?, però tampoc Alemanya o Itàlia.

Hauria de consultar l'hemeroteca, però trobe que al cap de vora cinquanta anys ja hauríem d'assumir que eixa suposada «anormalitat» és la nostra manera de ser «normals». Eixa malíccia preadolescent, si no ho recorde malament, la passem més o menys entre els set i els quinze anys, però com a societat pareix que mos hagen convençut que tot ho podem atribuir a la nostra «anormalitat», sense que acabem de vore que una situació o fenomen que és permanent, constant, previsible i estable, deu ser «normal». Si més no, la nostra versió de la normalitat.

Al País Valencià i arreu, podem vore que això de sentir-se estrany, peculiar, «anormal», és un tòpic utilitzat de manera arbitrària i amb funcions diferents, per a desprestigiar, per a resignar-se, per a activar o per a desanimar. Mirant-ho sense manies, eixe tòpic és un instrument multiús de caràcter emocional i que no té cap fonament sòlid ni suport científic ni rigor metodològic. És una expressió que vol dir-ho tot i que no vol dir res, és una variant de l'«això aixina que hi ha allà» de la gossera inteŀlectual.

Els humans som uns mutants evolutius. ¿Què és normal? Segons com, l'estat d'anormalitat.