Un racó de vàter

Continue amb els canvis de detall, que en este cas no crec que siguen més poderosos del compte. Esta volta són els tipus de lletra que use en este bloc. Abans hi havia la Verdana per a tot, però ara he passat a una lletra que es diu Ubuntu —que no està, diríem, ni bé ni malament, però ho faig un poc per militància en Linux—: siga com siga, pal sec per al text general. I en els blocs de citacions, una lletra genèrica d'eixes «amb gràcia» —hi ha qui en diu «amb serif» o «amb serifa»—. 🔗

Podria afegir hui més detalls de la reunió d'escala del veïnat que vaig sentir de llunt l'atre dia: un del veïns tenia pixera, però va preferir pixar al racó que feen les tanques d'unes obres de per allà en lloc de pujar as algun dels pisos —no hi ha ascensor i anava amb guiato—. Ai, critiquem i mos queixem dels turistes, dels jóvens, dels... De qui siga, però no sé si el bon jan haguera tingut espenta per anar a un vàter públic que estiguera a cent metres..., que és lo que jo estava pensant que feen falta en la ciutat, vàters públics, amb gràcia i paper, en lloc del racó intempestiu. Això sí que seria un petit canvi poderós.

Patiment en cursiva

Anava a triar un llibre de ficció per a llegir en algun moment, però he sentit que l'autora havia utilitzat la cursiva per a separar les dos veus de la noveŀla i m'he esmussat. Hi ha un cert costum en algunes editorials i autors de recórrer a la cursiva per a eixa funció, però diria que deu ser perquè ells no lligen els llibres que publiquen, perquè supose que si els hagueren de llegir, no ho farien. Ho deuen mirar de llunt, com a efecte estètic sobre la plana, el contrast amb la redona, l'efecte d'aigua embravida que corre cap al final de la pàgina... Bé, tot el que tu vullgues mirant-ho com si fora una taca de lletres, però ¡posa't a llegir-ho!, voràs que això és una tortura per als ulls i per a l'enteniment.

La cursiva servix per a destacar alguns elements. algunes paraules, algunes lletres, perquè trenca precisament la lectura còmoda i provoca una fixació, una forma diferent que cal desxifrar, «arredonir» amb la pausa dels ulls i del pensament. Una paraula, un títol, un subtítol, uns pocs elements que convé destacar, bé, però escriure tot el text en cursiva és anar contra el sentit i la utilitat de la cursiva.

Si cal destacar dos veus en una narració hi ha molts altres procediments, tan embolicats o simples com vullgues, però de lectura inteŀligible, llegibles: pots variar el tipus de lletra, la grandària, la disposició dels capítols, els paràgrafs... I més que n'hi deuen haver —com ara utilitzar les cometes— que no siguen un atemptat contra la narració i la lectura.

M'he decantat per una altra noveŀla on també són dos veus: parlen en capítols alterns. Tan simple com això. Ah, quant a la qualitat literària o l'interés, la cursiva impedirà que m'entere de com de bona era l'altra, però hi ha tant per llegir i tan bo, que preferixc no patir per la tipografia.

Lletra de xica

Un dia li comentava, a una xica quasi postadolescent —filla d'una amiga de la facultat— que fins no fa massa estava documentant-se molt sobre el feminisme (havia llegit fea poc El segon sexe de Simone de Beauvoir), 🔗 la meua poc documentada i molt intuïda classificació de la lletra de dona. Em va posar a prova mirant de fer-me reconéixer el sexe corresponent als escrits a mà que tenia en el mòbil —vaja, ¡encara escriuen a mà!— i, segons em va dir, les vaig encertar totes. (Per cert, ella no fea lletra de xica, cosa que la va alegrar.)

He pegat una mirada en la xarxa a vore si era un tema comú i estudiat, però no he trobat de moment res massa concret, encara que sí que hi ha que té la mateixa percepció que jo sobre alguns tipus de lletra, com ara el que mostra una imatge del Huffingtonpost 🔗, que algú va dir «Tiene letra de chica/mujer». 🔗 Més mostres, ara en francés: «Lettre de vengeance d'un femme trompée. Pauve homme» (23.07.2017) 🔗; «Vœux : la lettre d'une femme de 97 ans émeut la police de Haute-Loire» (L'Union, 07.01.2019). 🔗

El tema podria ser si realment hi ha lletra de xic o de xica. Però diria que tocaria més pensar, com sempre, quines restriccions educatives coercitives, tan fixades encara sobre les dones, arriben a condicionar inclús la lletra de moltes d'elles —i és possible que el fet que ells la facen diferent, si es confirma la meua pràctica intuïtiva casolana.

El gorg gord

He intentat trobar una o tònica amb un puntet baix, que indica una o tònica tancada, però no l'he trobada en cap dels repertoris de codis de lletres i símbols html. Aixina que la deixaré sense l'accent (ọ), i com que abans ja dic que és tònica, supose que puc reproduir el símbol que va utilitzar Sanchis Guarner en la seua gramàtica del 1950, que no és este símbol ợ, però li s'assembla prou.

A Simat diuen gorg igual que a Vilallonga diuen gord, amb eixa mateixa o tancà. Ara només em falta comprovar com diuen el nom del poble els poc més dos centenars d'habitants de Gorga (Comtat).

El cigronet tipogràfic

Vaig enviar un missatge a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya:

He vist la campanya pel punt volat i m'ha estranyat que no es fera referència al codi HTML de la ele geminada. Vos agrairia que m'indicàreu com valoreu l'existència i l'ús del codi HTML ŀ (corresponent a la primera ele del dígraf de la ele geminada) i si penseu fer-ne difusió i promoure'n l'ús. Moltes gràcies.

A pesar que ells no tenien massa a vore amb la reivindicació, m'han resposta amablement:

En relació amb la qüestió que ens plantegeu, la Direcció General de Política Lingüística va difondre les actuacions sobre el Dia del Punt Volat, i us remetem al web dels organitzadors: https://diadelpuntvolat.wordpress.com/ Gràcies per utilitzar aquest servei.

Mirant el web dels organitzadors, m'entere per la Viquipèdia que el codi html de la mitja ele geminada (ŀ) que s'havia homologat l'any 1991, es va tornar a deshomologar l'any 1993, encara que continua podent-se utilitzar en la xarxa —jo ho solc fer sovint—.

En fi, vegent el que s'ha de vore a cals tribunals i eurodiputats espanyols «plenament» confusos pel que fa a qüestions democràtiques (veg. «El jutge revoca el tercer grau dels presos de Lledoners»; veg. «L'Eurocambra retira la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí»...), no m'estranyaria que el procés d'independència de Catalunya estiguera entrebancat, en el fons en el fons, per eixe cigronet tipogràfic.

Much less than

Un detallet tipogràfic que m'ha inquietat estos dies —soc maniós per a algunes coses—: diria que en La literatura recordada d'Enric Iborra, l'editorial Viena ha utilitzat en lloc de les cometes baixes (« ») els símbols matemàtics corresponents a «molt més que» i «molt menys que» (≪ ≫). I ja em veus a mi mirant amb la lupa a vore si trobe quina millora o utilitat té això. No li'n trobe, la cosa em provoca un continu esmussament. Però també reconec que, tal com diuen, les manies no les curen els metges, ni les meues, ni les de les persones que s'encarreguen de les edicions, que sovint fan malabars estilístics, possiblement sense massa consciència del que estan fent.

Pel que fa al contingut del llibre, més que narrar l'interés que em puga generar a mi, podem llegir una ressenya de Lluis Quintana Trias (professor de la UAB), que emmarca i matisa alguna de les aportacions del llibre.

Sospita tipogràfica

Lligc els articles de Rosa Montero i Javier Marías en el suplement del diumenge del diari El País —fins fa uns anys a ma casa, «el diari»—. Pel to i els continguts són molt diferents, quasi sembla que es barallen entre ells sense dir-ho. Davant l'atrabiliari justicier Marías hi ha l'emprenedora reivindicativa Montero, segons ho veig. Són dos formes d'exposar i d'apreciar les circumstàncies socials i polítiques actuals. El contrapunt m'agrada.

De totes formes, hi ha una coseta que hauria de preocupar Marías, ja que poden estar fent-li la guitza subtilment en el diari. A ull, sense tipòmetre a mà, diria que el cos de lletra de Montero és 10, però que el de Marías és 9. I l'interlineat generós de Montero contrasta amb la caixa tapida de Marías. Algú està jugant a condicionar la mirada dels lectors, estan dirigint els ulls cap a l'amplitud i dinamisme de Montero, mentres deixen la caixa plena i reconcentrada de Marías per als caràcters més predisposats als voltatges intensos.

No crec que jo siga malpensat, però eixos detallets tipogràfics a voltes tenen més intenció del que sembla. L'article de Marías es titulava «Terrorismo informativo»; el de Montero, «La piedra de la esperanza y el panal de abejas». Ui, ui, ui. Bé, també pot ser conseqüència de l'extensió dels articles. Això serà.

Cicatrius en el text

Una activitat prou simple i possiblement innecessària és anar marcant els errors gramaticals, de picatge o ortotipogràfics que localitzes mentres vas llegint un llibre. Es un costum benintencionat que pot convertir-se en un vici. El millorisme, una tesi que espere que no siga finalment devaluada. Al costat de les notes sobre el contingut, vaig deixant cicatrius també en el cos del text amb crides i marques. Al final és una faena inútil —no vaig arribar a aplicar mai del tot els consells del llibre Cómo se hace una tesis d'Umberto Eco, però vaig fent fitxes—, perquè les marques i esmenes no solen eixir de la meua llibreria.

Les poques voltes que fan camí cap als autors o editors dels llibres, espere que aporten un granet de millora. L'altre dia vaig rebre un «Gràcies!» simple i suficient. Això compensa eixa petita «coŀlaboració» no sempre agraïda i que sempre té el perill, quan s'expressa malament, de convertir-se en petulància insidiosa. Cal aprendre a socialitzar afablement també en este món de distanciament electrònic. I ara també pandèmic. (Per cert, les errades són meues; les esmenes que em toca fer, són de Takse. I jo, ben agraït.)

Flocs i borles

La calor mos ha dut una astènia primaveral abans d'hora. A pesar d'això, deixe caure unes quantes fitxes als diferents rebosts de termes que elabore en paraŀlel. He intentat fixar un criteri estable per a les majúscules i minúscules dels noms de les guerres, que és una cosa que va com va entre unes obres i altres. I el cas de les eres i períodes estratigràfics també és cosa de vore. La cosa és reduir la «majusculització» innecessària. Per sort, en este segon cas el Termcat ha mantingut la minúscula d'estos adjectius que han esdevingut noms. No crec que quin reporte cap avantatge el fet de tractar diferent el juràssic o el campanià quan fan d'adjectiu o de substantiu. Però la tipografia és una empresa estètica i, per tant, mos agrada posar-hi flocs i borles com si això mos enriquira els sentits.

Compaginacions

Dotze dies que fa que sóc «maquestista» i crec que la meua visió del món van canviant, me se barregen ara les proporcions, les viudes, òrfenes i lladres, les sagnies cruels, els blancs entre negres, la gràcia de la font, els ulls... I al cap del matí note en els ulls que la compaginació del colp del blanc del Quark i la intermitència dels fluorescents m'omplin el cap de ressons i interferències gràfiques.

Cita dominical / 121: Enric Jardí

Cal deixar clar que a partir del moment en què un usuari compra una tipografia —siga com a part d'un sistema operatiu, siga a través d'una compra o d'una descàrrega gratuïta— pot fer amb ella el que li rote. Una altra cosa és que al tipògraf que la va crear li agrade o no.

Enric Jardí, Veintidós consejos sobre tipografía (que algunos diseñadores jamás revelarán), Actar, 2007, pàg. 51.

Trobe que és una afirmació rotunda que molts no compartixen.

Cita dominical / 86: Albert Pla Nualart

Alguns posen com a únic límit les possibilitats tipogràfiques, sense gaire respecte per qui després ho ha de llegir i n'ha d'obtenir una imatge sonora, a més de gràfica. Oblidant, per tant, que la llengua és so, i que l'escriptura és només un assistent per reflectir aquest so.

Albert Pla Nualart, «L'asfixiant tirania del disseny», Avui, 28.05.2010.

Endormiscats

La majoria dels valencians estan endormiscats i només obrin un ull, un, els manifestants que defenen la supervivència dels valor socials, humans, històrics i artístics del barri del Cabanyal. La resta, en general, bona nit i tapa't. Crec que no dormen, però, si ho fan, no és el son dels justs, que dien aquells.

En canvi, en Madrid, des d'on no fa tant sentíem tants roncs, han despertat per a defendre en el carrer el que alguns jutges pretenen malmetre amb estranys jocs de retòrica judicial, plens de buidor democràtica i farcits de mala bava feixista. En fi, que és una sort que els feixistes estiguen integrats en l'aparell de l'estat, perquè aixina almenys són visibles i recorren als instruments legals al seu abast, al cap i a la fi, els mateixos que tenim la resta, tant si acudim a un jutjat com si fem ús de la llibertat d'expressió.

Diu Sergi Pitarch en un treball que ha fet sobre els blocs valencians (la blocosfera valenciana, diríem) que hi abunda la qüestió política i cultural, la lingüística... Té raó, estem entestats a resoldre amb la lletra impresa o la lletra iŀluminada, la realitat que anem perdent. (Per cert, m'adherixc a l'intent de fer servir la lletra «ŀl» tipogràfica real i no la que mos proporciona el teclat dalt del número 3. Ho intentaré.)

Confusions puntuals

Hui hem confós «teorías conspirativas» amb «tareas corporativas» o «tareas cooperativas». Ha segut una confusió puntual, però mirant-ho de prop, quasi diríem que són conceptes que quadren molt en l'activitat política, és a dir, que són activitats complementàries. No és tan sols que sonen paregut, és que s'adiuen semànticament. Si en saben estos polítics.

L'altra descoberta crucial del dia és que el logo de Carrefour, la cadena d'hipermercats, no té res a vore amb una sivella o una flor de lis, sinó que és una C blanca que travessa un rectangle assentat sobre un cantó. La vista té eixes coses.

Quant a la resta, ja vaig comentar que la Mesa de les Corts acceptà complir la Llei 4/1983 per a uns models de sol·licitud —després que li ho reclamàrem—, però ho féu en un document que incomplix eixa mateixa llei i la 30/1992: mos respon en castellà. Ho firmava el diputat socialista i secretari segon Antoni Such i Botella. Hui ho ha tornat a fer en la resolució de nomenament d'unes oposicions. Aixina treballen els nostres diputats i diputades. Sí, el futbet m'ha deixat bastant baldat.

Tipus i ocells

Després de la tercera vesprada de curset, entre les merles, tórtores turques, cotorres, teuladins, verderols o gafarrons i coloms variats, travessem el riu topant amb tipus de pal sec allà on mires. En arribar, la realitat s'imposa i hem de redactar reclamacions, reivindicacions i queixes. I poc de temps més per a res més. Només per a endormiscar-se mirant L'Hora del Lector.

El programa es veu que no té traducció simultània a eixes hores. Doncs, no sé per què no apliquen eixe «servei social» lingüístic. Al capdavall, si n'hi ha maquilladors, càmeres i electricistes...

Curset i l'efecte Pau Casals

El segon dia del curset, amb Carlos Rosell, ha tingut un vessant molt més pràctic, tot i que encara introductori. Hem conegut què són les fonts True Type i Open Type i què és la gestió de color i hem començat a utilitzar l'Indesign, l'Illustrator i el Photoshop, tot alhora. A segons qui i a eixes hores de la vesprada, això pot semblar molt àrid. En canvi, amb els meus raquítics coneixements del programari que hi ha en Mac i en Linux, vaig enterant-me del servei que fan els milers de caselles que no sé mai per a què les toque.

La veritat és que després de la faena, dinant al bar, el passeget pel riu i les dos hores i mitja de classe, em queda poc més a fer en casa, sobretot si torne amb mal de cap, després d'un petit embolic epistolari que hem tingut este matí. Sort que Quim Roig mos regala dos peces de Pau Casals en L'efecte Jauss 2.0.

Una companya rellig Matèria de Bretanya. Diu que és molt tendre, fantàstic. La sorprén que jo no l'haja llegit. Ah, les coses que no hem llegit... i les que no llegirem mai. Una llàstima.