Cita dominical / 872: Xavier Aldekoa

Com si que els oblidem fora més important que el fet que ells són els oblidats.

Xavier Aldekoa, África adentro, «Voces», 5W, 2018.

Cita dominical / 869: Núria Garrido Gómez

No es pot dir que un país és democràtic quan està ocupant i maltractant un altre poble. Netanyahu ha prohibit mitjans com Al-Jazeera, ha bombardejat espais amb periodistes i controla el sistema judicial. Això no és una democràcia.

Núria Garrido Gómez, segons Josan Piqueres, Diari La Veu del País Valencià, 04.07.2025. 🔗

Les síndromes

Mentres faig algunes d'eixes coses que ningú no pot fer per mi, em pose un moment France Culture. Estan parlant de l'aniversari de la Llei de 17 de gener del 1985, relativa a la interrupció voluntària de l'embaràs, denominada «llei veil». 🔗 Comenten que no existix cap «síndrome postavortament», terme que amaga el prejuí antiavortista donant-li una aparença de concepte científic. Com que no coneixia el terme ni el debat sobre eixa qüestió, pegue una miraeta en la xarxa i tope amb el programa De Boca a Orella de Sílvia Tarragona en Ràdio Nacional d'Espanya.

El titular («Postavortament, una realitat que no s'estudia per ideologia») 🔗 i el resum del programa que escriuen en el web, indiquen que eixa síndrome existix i que t'informaran sobre el tema. Però el cas és ben bé el contrari, l'exposició de Giulia Covalolpe i la conclusió que enn traus després d'escoltar el programa és que el terme síndrome postavortament és una enganyifa antiavortista per a degradar les dones i entorpir l'exercici dels seus drets.

Per tant, escric al web de la ràdio pública espanyola, perquè miren d'evitar la confusió a què induïx la presentació del programa —confusió en què es trobava immersa Sílvia Tarragona abans d'escoltar l'experta—:

Em sembla que seria menys confús i més clar que tant el títol del programa com el resum que se'n fa en l'escrit del web s'ajustaren al que expressa la convidada experta Giulia Covalolpe, que aclarix que no existix cap síndrome postavortament i que l'ús d'eixe terme i moltes de les dades que aporta la periodista Sílvia Tarragona són invents de la ideologia antiavortista que pretenen aconseguir una aparença de cientificitat. Després d'escoltar el programa queda clar que hi ha una contradicció insalvable entre el resum que apareix escrit en el web i la informació aportada en el programa.

Al final de la correguda, ni l'avortament té cap connexió directa amb cap problema mental de les dones ni la ideologia antiavortista té cap relació amb l'avortament: és tan sols una forma més de la síndrome masclista, que trobe que també deu existir i que l'estem patint de moltes maneres.

Infinites voltes

Mos fan escoltar infinites voltes les mateixes declaracions formulàries, difoses incansablement a través dels mitjans. Hi havia un grec que dia que no mos podíem escabussar dos voltes en el mateix riu —o una cosa aixina—, però els humans dedicats a la política o al futbol no fem més que omplir hores i hores amb expressions tòpiques, sempre girant en el mateix corrent insalubre. Deu ser que mos satisfà i mos tranquiŀlitza la trivialitat i la seguretat de les paraules conegudes:

• La consellera valenciana Marian Cano (20.12.2024): «Som una regió amb un potencial enorme»
• El president de La Rioja, Gonzalo Capellán (13.12.2024): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
• Patricia Loro, de Norteando Servicios Turísticos, membre de l’associació OPCE (Cantabria, sense data): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
• Mariana Costa, CEO de Laboratoria (Colòmbia, 14.02.2020): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
• Le Matin (Marroc, 05.10.2010): «Une région à fort potentiel»
• BPIFrance (França, 28.11.2024): «Bretagne : une région au fort potentiel pour l’essor de l’industrie»
• Le Monde (França, 13.03.2019): «Vélo: " l’énorme potentiel " de la région parisienne»
• Oaxaca: l'isthme: ses fetes et ses traditions (Mèxic, 2008): «région comptant un énorme potentiel de développement»

Té igual que siga esports o política, es suposa que la notícia seria que l'entrenaor (masculí o femení) declarara que qualsevol futur equip rival és molt roín, que no s'esforçaran durant els entrenaments, que no preparen els partits durant la setmana, que tene com a objectiu pedre tots els partits possibles... Si no és això, ¿on està la notícia?, perquè mos hem d'enterar que el juaor tal o qual tanca els ulls per a dormir... Vaja, si fora que dorm amb els ulls oberts, mos ho podrien comentar en la secció de malalties del son o de curiositats de la natura.

No penses en el País Valencià

La periodista Teresa Ciges publica en la revista Saó (núm. 506, octubre del 2024) un article ben ideat sobre els marcs mentals que mos condicionen la percepció del món i l'elefant eixe de George Lakoff. 🔗 A més de l'exemple conegut de l'elefant, també comenta l'estratègia de manipulació retòrica del discurs públic:

Un els exemples que el lingüista assenyala és la conversa sobre els impostos, en què els conservadors solen utilitzar el terme «alleugeriment de la càrrega fiscal», un marc que suggereix que els impostos són una cosa negativa que cal reduir.

Diria que un atre exemple del que mos fan engolir és que en lloc de dir-los depredadors classistes i retrògrades a la dreta i la ultradreta els hajam de denominar «conservadors». «Conservadors» està fixat i bloquejat en benefici seu, i ham hagut de carregar amb «conservacionista», que sona com «papista», «feixista» o «creacionista», termes que han acabat tenint un sentit despectiu quasi més pel sufix que pel fons ideològic que representen i que hauria de ser el que els desqualifica per al bé comú —en el mateix sac hi ha, és clar, «anarquista», «socialista», «comunista» o «feminista», que s'han vista afectats per eixe marc mental creat a través del sufix. I diria que, per diferents vies, l'efecte arriba a «arabista», «clarinetista» o «excursionista».

Al final, diria que l'article falla per la base, perquè pretén que pensem en el País Valencià i, en lloc de titular-lo «No penses en el País Valencià» ha contribuït a estendre un dels últims recursos de despersonalització i aculturació que periòdicament llança la dreta espanyolista —vaja, una víctima del sufix—: «No penses en la terreta»... Teresa Ciges, ¡es tractava de no pensar-hi!

L'espia inconcret

No plou però està núvol, fa calor però convé anar amb camal llarg. La tardor, l'alleujament després d'haver acabat una fitxa, un intercanvi epistolar, un poc de bricolatge, i vaig llegint tres o quatre llibres alhora, desitjant no confondre les històries, però resignat a fer-ho. No faria jo cap espia com el que es suggerix en el reportatge «Periodista español y/o espía ruso: el extraño caso de Pablo González» de Shaun Walker en elDiario.es, 🔗 ben noveŀlístic. Espere que algun sabrem que sí que va ser un espia, perquè si fora que no, ¡quin despago!

La foto del sàbat / 208

El pastís final del Grasset —fa uns mesos que es va posar la segona esse en el cognom— en el Més 324 mos se fa agredolç. Nou anys en un vist i no vist, i unes tones de llibres comentats per llegir.

Cita dominical / 816: Agus Morales Puga

Espanya està a la cua quant a la taxa de reconeixement d'asil, que va empitjorar en quatre punts respecte a l'any anterior (12%, davant del 42% europeu)-

Agus Morales Puga, «El mundo no está inundado de refugiados», 5W, 20.06.2024. 🔗

Apanyant el món

El periodista Bru Rovira ha escrit una noveŀla en castellà que ara es publica en valencià-català, Matar el director, 🔗 traduïda per August Rafanell. La presentava ahir a cal Grasset i Forasté —des de fa un temps amb el primer cognom amb les dos esses—, al Més 324. Supose que deu ser interessant, pel món periodístic que diu que descriu. Ara, és del gènere policíac, aixina que eixe cantó també pot aportar algun aŀlicient de cara a les lectures estiuenques.

A mi m'ha interessat l'entrevista perquè he tingut eixa sensació de «gira la roda del temps» 🎶 i que tornem sense enterar-mos al punt d'eixida: xarraven com dos amics que es donen la raó en tots els tòpics possibles sobre el tràfec actual, els mòbils, la immediatesa que mos distrau, la falta d'inversió en les redaccions i els mitjans, el poc temps per a la reflexió i la maüració que demana l'escriptura de les cròniques —aquelles cròniques de fa vint anys... Fa vint anys devien estar entrevistant-se dos periodistes que devien estar diguent-se tot això mateix d'aquell moment i de vint anys abans. I vint anys abans i vint anys abans. Apanyaven el món.

Va girant la cosa, anem rodant. Si en sabia Sísif d'això. 🔗

¡Els polonesos ja ho saben!

Incitat per les barbaritats que el govern de Netanyahu i l'exèrcit israelià estan cometent contra els palestins de Gaza, de Cisjordània i d'arreu, em ve al cap el còmic La propietat de Rutu Modan, aixina que me'l lligc. Si el llegira Netanyahu supose que hauria de fer extensiu el bombardeig a Varsòvia... ¿Per què? ¡Quina pregunta! ¡Els polonesos ja ho saben!, ¿no? Tal com deuen saber els palestins que no poden triar entre el foc del govern Netanyahu i les brases de Hamas, perquè les dos els han de caure damunt.

I aixina mos desapareix de la pantalla l'agressió del règim de Putin contra Ucraïna, però tampoc sabria dir què se n'ha fet dels rohingyes 🔗, de l'Alt Karabakh, 🔗 dels uigurs... 🔗

Mirant-ho des de llunt i des de l'oblit circumstancial, els valencians hem d'arruixar la planteta de la democràcia que tenim arrelada, sempre florint i tremolant alhora. Convé vigilar les llavors que acaben donant aquells fruits tan estranys que cantava aquella. 🔗

Informa o empudega

Estratègies de café

🔗

I quin goig de matxada

Vegent alguns trossos de la retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest tinc l'ocasió de sentir de nou el terme castellà machada per a qualificar l'actuació d'una atleta. Eixa paraula és un d'eixos termes que va apareguent i desapareguent del vocabulari dels periodistes esportius castellans. De fet, trobe que més que modes, patixen passes —per no dir-ne pandèmies verbal—. De tant en tant hi ha la passa d'«estar en la pomada», la d'«otro dia en la oficina», altres voltes és una altre expressió més o menys ocurrent o absurda, com ara «hora menos en Canarias»... No seguixc massa els esports, ni en castellà ni en valencià, i segur que m'estic perdent moltes més perles lèxiques i ideològiques. Com que es tractava de la televisió pública espanyola, m'he decidit a enviar-los un comentari sobre la qüestió:

El DRAE 🔗 considera que el substantiu «machada» significa 'acción valiente', però altres diccionaris (el Gran diccionario del español actual, el Diccionario del español actual o el diccionari de María Moliner) aclarixen el significat i els matisos complets de la paraula: acció pròpia d'un mascle. L'associació amb la paraula «macho» és molt transparent, tot i que la RAE evite esta relació amb una definició neutra.

La retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest em sembla de gran qualitat. Per això em va sorprendre que un dels locutors utilitzara el substantiu «machada» durant la narració dels 35 quilòmetres marxa en referència al mèrit d'una atleta, Cristina Montesinos.

El terme «machada» és poc usual actualment en les retransmissions esportives en castellà, per això xoca encara més que s'utilitze en referència a les dones esportistes. Este ús connota el mèrit de l'esportista en relació amb un nivell propi del mascle.

Crec que seria preferible que no s'utilitzara este terme en les informacions esportives. De fet, no es fa servir en altres àmbits informatius quan es comenta una «acció valenta» (cosa que evidencia la insuficiència de la definició del DRAE).

Estic convençut que el comentarista ha fet servir el terme per inèrcia. Segur que, amb una informació més àmplia sobre el valor d'esta paraula, preferirà evitar este terme sexista i masclista.

Evidentment, a banda del comentari sobre el lèxic sexista, els escric en valencià, a vore com responen, si és que ho fan. L'aŀlofòbia, la xenofòbia, la discriminació lingüística, el masclisme, el sexisme, són variants del mateix tema, encara que massa voltes mos oferixen la informació tan parceŀlada que s'esborren les implicacions i les incongruències. Un amic meu periodista, Vicent Mifsud Estruch, té molta habilitat per a fer-les vore: 🔗

El neonazi que va atacar amb un artefacte incendiari la seu de Múrcia d’un dels partits que governa Espanya està en casa per decisió judicial llegint com un jutge imputa per terrorisme 13 persones per les sospites que hipotèticament pogueren fer algun explosiu per atacar algú.

Per cert, en valencià, una matxada no ha adquirit l'accepció masclista, però sí les altres que té en castellà: 🔗

matxada
1. f. RAM. Conjunt de bèsties mulars i cavallines.
2. f. Dita o acció faltada de bon sentit, feta per estupidesa o per a impressionar.

Amb uns mitjans suficients i apanyats en valencià, el masclisme —esportiu o recreatiu— també donaria bons comentaris i titulars. I quin goig seria poder replicar i esmenar-los.

L'inframon

Me s'ocorre traduir un article per a la Viquipèdia. Ho faig adaptant l'article «Underworld Painter» 🔗 de la Wikipedia (mirant un poc també la versió francesa). Només ho faig per a aprofitar que l'Institut d'Estudis Catalans em va indicar que el nom preferible d'eixe pintor o d'eixe taller de pintura era «Pintor de l'Inframon», 🔗 en lloc d'altres possibilitats que apareixen en altres llengües, com ara de l'hades. I menys encara de l'«infern» o dels «inferns», que s'apartaria del món clàssic grec i, segons comenten, s'acostaria al món cristià posterior.

No ha segut complicat fer l'article, però hi ha encara un munt de detallets que desconec o que veig que han d'aparéixer en l'estructura i encara no sé com posar-los. Hi ha fitxes d'explicacions en la Viquipèdia sobre tots els detallets, però diria que tenen molta redacció, no sempre van al gra i encara me se fa difícil entendre'ls, no estic encar prou immers en les convencions. Anirem polint-ho.

Uf, açò de l'inframon grec no m'evita el contacte amb l'inframon climàtic i polític actual, on encadenem les informacions catastròfiques de la sequera i la falta d'aigua amb la pretensió d'augmentar el turisme per terra, mar i aire, com si una cosa i l'altra no tingueren cap relació i com si els periodistes no foren capaços d'establir-la per a arredonir correctament —¿i èticament?— les seues cròniques.

«Tal com s'escriu»

Fa uns dies, una periodista de tv3 va explicar que els llauradors havien anat a protestar contra la «txe»... Com que es tractava de la sequera, de l'aigua, i casualment ho havíem vist escrit abans, vam arribar a entendre que es tractat de la che, és a dir, la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. En lloc de ce-hac-e, «txe». A tot això, la primera lletra, la C, es pronuncia «se», que sovint pareix que els periodistes i opinadors de tv3 la pronuncien com si l'hagueren apresa només en el castellà d'escola.

Per cert, seguint amb això de les pronúncies, hui hem vist un partit de tenis en què ha guanyat Badosa. Tenim la mala sort o quasi el costum de vore els partits en què l'eliminen de les competicions. Hui ha guanyat contra Muchova al campionat de Roma. Doncs, hem aprés que el cognom de la tenista txeca es pronuncia [mu'khova].* Estranyament, el periodista que fea la retransmissió, que tenen el costum d'anar pronunciant els cognoms a ull, per intuïció i variant sense massa criteri les formes de pronunciar-los, em sembla que no ha pronunciat mai [mu'txova]. Tan fàcil i directe que ho tenien per a adaptar-ho a al retransmissió en castellà.

La periodista de la «txe» ho haguera deixat ben clar i pronunciat «tal com s'escriu».

---

* Un comentari de Carles precisa que és ['múkhova]; la Wikipedia ho confirma).

Tastem i boquegem

Dissabte passat, en el programa La Llavor de la cadena ser, 🔗 la sommelier Manuela Romeralo proposava un vi que havia tastat i va dir:

Tuvimos la oportunidad de catar el Parcela Umbría 2017 aún... [...] Correcto, el vino más frío, vamos a decirlo así, el vino más frío de los dos, porque son..., bueno, son medietes, no son gemelos, son medietes, vienen del mismo sitio, pero son completamente distintos.

La cosa és que el vi havia evolucionat bé en la botella, havia millorat. I em vaig quedar pensant en això de «medietes», però m'he quedat sense saber si és una creació espontània de Romeralo o un terme de l'àmbit de l'enologia o de la genètica, perquè no he localitzat la paraula en la xarxa. La faig aparéixer ací i a vore si algun dia aclarixc on s'utilitza i quina història té.

Dit això, em continua semblant gros que un programa que hauria de difondre l'ús normal del valencià —¡iet, ni que fora l'avl!, me n'he passat— en un mitjà radiofònic privat arriba habitualment a ser un instrument de difusió de la submissió de l'ús de la llengua al castellà.

A més estic prou convençut que no acceptarien coŀlaboradors —o periodistes— que s'expressaren en castellà amb la falta de fluïdesa i la (in)capacitat que molts dels participants setmanals mostren quan parlen en valencià, i alguns inclús són professors d'universitat i no s'han preocupat de saber com es diuen els productes dels quals han de parlar eixe dia.

Encara sort del paternalisme lingüístic, és la caritat que mos deixa caure les molles gràcies a les quals encara boquegem.

¡Pit i fora!

Són les dates que són i mos dediquem a vore com traslladem al castellà eixa donassa que va promoure Marta Pessarrodona 🔗 i que ara apareix en el dnv. I de l'homenot que va idear Josep Pla —¿dones rellevants?, ¡quin pensament!—, n'hi ha qui en diu «gran tipo» en castellà...

Vorem fins a quin punt es consolidarà eixa dualitat encomiàstica, però espere que no acabe com això que fan anar alguns periodistes esportius com si fora obligat per a descriure un èxit esportiu, inclús tractant-se de dones: «machada». Per ara no en direm «masclada». Si de cas, ¡pit i fora!

Repicar i contaminar

Estaria bé que els periodistes practicaren el costum professional de fiscalitzar la coherència entre les paraules i els fets dels polítics (i dels dirigents socials) de torn. Una cosa com ha fet hui Patrycia Centeno en el Tot es Mou de hui (a les 12:54, passades les dos hores de programa), quan ha comentat els 400 vols privats que han dut molts dels participants fins a la cop27 d'Egipte. 🔗

L'avió és el mitjà de transport més contaminant. Damunt, l'avió privat multiplica cinc o més voltes la contaminació. És a dir, fa vint-i-set anys que dirigents polítics —també els democràtics—, a més de fixar objectius absurds i insuficients que incomplixen sempre, es dediquen a viatjar fins a qualsevol lloc del món amb el mitjà més contaminant i després es trenquen les vestidures i mos fan plorar per la contaminació planetària que mos està ofegant per terra, mar i aire. Ho comentava també fa uns dies Luis Ángel Pérez (Elnacional.cat): 🔗

Mentrestant, a aquest mandatari portuguès anomenat Guterres que sembla ser fan d'AC/DC i que ens repeteix amb veu de monsenyor que som tots en ruta per una carretera a l'infern i amb el peu a l'accelerador, segur que li han servit fa res un suc de taronja mientras,cómodamente, miraven com de boniques que es veuen les piràmides des de la finestra d'un avió privat, per descomptat.

Repicant i contaminant. I ací, a València, uns polítics (¿socialistes?) de torn pretenen ampliar el port per a continuar unflant el transport de ramaderies turístiques i damunt, volen fer-ho botant-se l'estudi d'impacte ambiental, com si eixos barcos deixaren un rastre de glòria allà on van. No és el cas, tal com informen Transport & Environment 🔗 ¡o la mateixa À Punt! 🔗

¿Una marató cap a on?

Àngels Barceló de matí en el seu programa de la cadena ser dubta si han de comentar el discurs desbaratat i bròfec del vicepresident del govern de Castella-Lleó. I s'hi passen més d'un quart d'hora comentant-ho. Això sí, sense recordar que penjaments, falsedats i estupideses semblants es van dir i es diuen encara —les diuen en eixa mateixa ràdio— dels independentistes catalans. A banda d'això, eixe to no és gens estrany a la política —podem recordar Alfonso Guerra o Martínez-Pujalte— el que és estrany és que siga reproduït i esbombat amb l'atenció que es mereix: no cap. Al contrari, és ben agraït per a omplir de buidor política l'atenció social.

Més tard, els periodistes es posen dramàtics amb l'emergència climàtica. Llàstima que eixe dramatisme no estiga emmarcat en cap context que lligue la contaminació i el desastre ambiental amb els avions, els creuers, el turisme que es desplaça amb eixos mitjans i altres «més contaminants» —en lloc de fer-ho en tren, per exemple—, no pareix que tinguen per a eixos dramons periodístics cap relació amb el desastre ecològic. «Si no actuem ara» contra l'emergència climàtica no impedix que tornen a reclamar l'ampliació dels aeroports i ports per a incrementar la «indústria» turística.

Si tallem les connexions i les implicacions entre els «temes» de la informació, és lògic que al receptor li siga molt difícil relacionar res amb res. En canvi, li és molt senzill somiar en salvar l'Amazònia mentres agarra un avió per a passar dos dies matant el temps en Atenes o per a córrer una marató en València. Matant el temps, les neurones i el medi ambient. ¿Cap a on estem correguent esta marató?

Cita dominical / 727 : Gonzalo Robledo Rubio

En arribar a l'escena del crim i fins a ser capturat, Tetsuya Yamagami, de 41 anys, va mostrar un llenguatge corporal agressiu. Els japonesos no solen expressar-se amb la boca i per això, encara que duguera mascareta, l'actitud desafiant es percebia en la seua mirada.

Gonzalo Robledo Rubio, «La policía japonesa admite fallos en la seguridad de Abe», El País, 10.07.2022.